EL CARLÍ MARTIRIÀ SERRAT I MIRÓ. El capitost de la frontera.

ADVERTIMENT. L’autor d’aquest escrit no n’autoritza la reproducció per cap medi, això fos portat a terme amb finalitat o no, de lucre. En la cita de parts de l’escrit esdevé obligat d’indicar el nom de l’autor, el títol i que ha estat editat a la web SEGLEDINOU.CAT, l’any 2019.

M.Serrat

 

Introducció.

El web oficial de Boadella i Les Escaules diu que Martirià Serrat i Miró era fill de can Serrat de Les Escaules i un important general dels carlistes durant la guerra de 1833 a 1840. No en diu res més perquè n’hi ha poques notícies.

És clar que Serrat havia de ser un lluitador ben actiu durant la primera guerra com ens ho prova la providència judicial, publicada reiteradament en el butlletí oficial de la província de Girona- del 30 d’abril i del 10 de maig de 1842- que reproduïm tot seguit:

D. Narciso Sicars, Abogado de los Tribunales supremos de la Nación, Juez letrado de primera instancia de la ciudad de Gerona y su partido. Por el presente cito, llamo y emplazo por [primero] segundo pregon y edicto á Martirian Serrat natural del pueblo de Terrades, partido de Figueras, para que, dentro de nueve dias contaderos desde la fijación y publicación de este edicto en adelante se presente de rejas á dentro de las cárceles nacionales de esta ciudad, á fin de oirle en defensa en la causa criminal que contra él y otros se está substanciando en este Juzgado sobre robos cometidos en gavilla de facciosos que capitaneaba el mismo Serrat en el año mil ochocientos treinta y cinco; apercibiéndole que compareciendo ó no se seguirá la causa por lo á él tocante en rebeldía, y se le harán las notificaciones en estrados , acusándole la contumacia. Dado en Gerona á los 27 de Abril de 1842. — Narciso Sicars. — Por su mandado , Narciso Grau y Mercader, escribano.”

De la dita requisitòria en podem deduir un parell de fets que esdevenen transcendents per tal d’introduir el personatge. En primer lloc, és clar que Serrat va revoltar-se contra el govern quan era jove. Josep Joaquim D’Alòs i Martin[1], a la fi de la darrera carlinada (1875, o 1876), li atribuí 66 anys. Si això fos cert, Serrat, l’any 1835, quan va cometre les malvestats per les quals l’empaitaven els jutges, deuria tenir 24 o 25 anys.

En segon lloc, la requisitòria que hem reproduït fou emesa en la primavera de 1842, havent transcorregut nou anys de la comissió dels delictes atribuïts a Serrat, fet que indica que el capitost recentment n’havia fet alguna de grossa. Per això, la judicatura, mancada de denúncies recents, va haver de recuperar les antigues per tal de detenir-lo. Precisament, durant l’any 1842 havia aparegut en Felip[2], el més famós cap de trabucaires, el qual, retornà de l’exili francès on havia anat amb les tropes de Ramon Cabrera durant el mes de juliol de 1840, al capdavant de 40 homes armats i un frare predicador carregat amb un penó que representava la santa creu. Les accions d’en Felip, d’en Planademunt[3] i les que portaren a terme altres trabucaires de les comarques gironines (Julià de la Vidua, Joan Vinyes, Pons, l’Avi, el Conill de Montegut, Rollan, als quals cal afegir els acusats en el procés de Perpinyà i molts més que sorgiren arreu de Catalunya) durant l’any 1842, assoliren el punt àlgid en nombre i violència. En aquest any, algunes de les actuacions més conegudes dels trabucaires, van ser l’atac als milicians de Santa Coloma de Farners, a l’Esparra, el 6 d’abril – en el qual hi participà el jove tinent Francesc Savalls- amb el resultat  de nou voluntaris liberals morts, l’assalt a l’aplec de Sant Aniol d’Aguja, l’1 de maig, portat a terme pels homes d’en Felip i d’en Planademunt, així com la sorpresa de l’aplec del Roser, de Finestres, realitzat el 23 de maig, pel mateix Planademunt amb 40 homes. Possiblement, l’assalt de Ripoll, que va comandar Felip, el 3 de juny – també, amb l’ajuda de Francesc Savalls i precisament en la data del tercer aniversari de l’ocupació de la vila pels carlistes- esdevingué l’actuació més sonada del capitost de Sant Llorenç de la Muga.

Però, els grups de trabucaires van portar a terme altres enfrontaments amb l’exèrcit i amb els mossos d’esquadra, entraren en un grapat de viles arreu del Principat i segrestaren uns quants hisendats, menestrals i industrials. El 24 de juny es produí l’atac a Montegut. Aquesta va ser la darrera acció de Felip, abans que fos detingut. El fet és que els mossos d’esquadra anaven empaitant el Felip des del 25 d’abril, com ens ho prova una notícia del Postillón, mitjançant la qual informava que en aquesta data el capitost de trabucaires havia passat pel coll de Bracons cap a la Vola i que el comandant dels mossos de Santa Coloma de Farners, li anava al darrera. El 30 de juny el diari El Postillón concretava que Felip patia una ferida en la mandíbula i restava, momentàniament, fora de combat. El 4 de juliol de 1842, el Diario de Barcelona afirmà que Felip havia estat capturat i el dia 5 i el Boletín de la Província de Gerona en feia públic l’afusellament, realitzat el dia 3.

Doncs, precisament, la requisitòria judicial contra Martirià Serrat fou emesa en l’any i període que s’enlairà la flamarada de l’activitat dels trabucaires. Llavors va ser quan les autoritats se’n recordaren d’en Serrat perquè el deurien considerar un membre significatiu de la conxorxa de rebels armats que no donaven per acabada la guerra i trasbalsaven les comarques de la frontera.

Serrat i el procés dels trabucaires.

En realitat, el  record ínfim que resta d’en Serrat, no arrela tant en els fets que hagués pogut protagonitzar en la primera carlinada ans es deu a la implicació que hagués pogut tenir amb els trabucaires, durant la dècada dels anys quaranta del segle dinou i més concretament, en l’assalt a la diligència que feia el trajecte de Perpinyà a Barcelona (febrer de 1845) i l’assassinat d’en Joan Massot de Darnius, un dels tres ostatges que els facciosos hi varen prendre. Ara bé, Serrat també va tenir un paper actiu en la guerra dels matiners (1846-1849) i malgrat que no trobem notícies a la premsa que constatin que intervingués en la darrera carlinada (1869- 1872 a 1876) el fet és que Josep Joaquím D’Alòs inclou una semblança de l’empordanès entre els 38 retrats de capitosts carlistes catalans que va recordar i que suposadament hi actuaren.

Trobada del cadàver de Joan Massot
Trobada del cadàver de Joan Massot

El procés al qual foren sotmesos vint-i-un homes i una dona per l’assalt a la diligència de Perpinyà a Barcelona i la mort de Joan Massot es portà a terme a Perpinyà, entre el 19 i el 29 de març de 1846, i s’ha anomenat “el procés dels trabucaires de Les Illes” (Morellàs). Quatre acusats en foren condemnats a mort i guillotinats a la capital del Rosselló: Jeroni Cases, àlies Llorenç i Josep Mateu, àlies Xocolata; i, a Ceret: Joan Simon, àlies Tocabens i Josep Balmas, àlies Sagal.

És clar que aquest procés judicial va ser un exemple paradigmàtic de judici polític. Per tal de demostrar-ho, només cal recordar que l’assalt a la diligència succeí prop de Tordera i que els tres ostatges varen morir, també, en territori espanyol. És a dir, l‘Estat francès no tenia jurisdicció en aquests fets criminals, els quals no es produïren en el seu territori ni originaren víctimes franceses. Les raons que portaren la usurpació de la jurisdicció espanyola per part de França foren merament polítiques i llargues d’explicar[4] però en qualsevol cas, el govern espanyol, presidit per l’afrancesat Ramón María Narváez, així com la institució de Justícia i les autoritats municipals d’aquesta banda de la frontera, van col·laborar en la investigació, aportant informes i atestats i cercant els testimonis per tal que anessin a declarar davant dels jutges francesos.

Certament, la col·laboració de les autoritats espanyoles amb el jutge de Perpinyà no significava que els governadors civils i militars del Principat coincidissin fil per randa amb la tesi de l’instructor. Sobretot, l’autoritat governativa d’ací insistí en la necessitat de condemnar severament l’acusat Josep Fabrach, àlies Domingo. Veritablement, Fabrach havia treballat pels trabucaires que segrestaren Joan Massot, sabia on el tenien retingut- a la cova del Bassegoda – va intentar negociar amb la seva família i després va encapçalar l’expedició de gendarmes que l’anà a cercar. En definitiva, Fabrach era una mena de doble o triple agent que jugava amb totes les cartes de la baralla. Però, el fet és que els jutges l’absolgueren i Domingo va seguir amb el negoci d’intermediari en els afers dels segrestos, fins que fou detingut i empresonat pels mossos d’esquadra en plena guerra dels matiners.segledinouL’altra diferència d’opinió remarcable entre les autoritats d’aquesta banda i els jutges francesos, consistí en l’assenyalament dels autors intel·lectuals del pla criminal. Els francesos, després de dubtar, atorgaren el paper director de l’assumpte, principalment, als acusats Rafael Sales, àlies Planademunt i a Narcís Bosch, àlies Jaumetó de les Preses- personatge d’identitat misteriosa. Els governants espanyols, en canvi, no exculpaven Planademunt ni en Jaumetó de les Preses però pensaven que Martirià Serrat- no inculpat en aquest judici- havia estat el veritable organitzador dels crims que es jutjaven a Perpinyà.

Martirià Serrat va ser, realment, l’autor intel·lectual de l’assalt a la diligència i dels segrestos de Bellver, Roger i Massot?. Això ningú ho sap. Arreu, les autoritats tenen tendència a raonar els crims als efectes judicials. Sovint la vida acostuma a ser caòtica o molt complexa però allò que interessa als efectes de la feina judicial consisteix en reduir i estructurar els fets en una narració coherent, entenedora, amb el mínim de derivacions. La reconvenció més utilitzada pels jutges en exercici, és la següent: “això no toca”. Hi ha un guió, un relat fixat per l’instructor, i l’amo de la sala no pot permetre que els advocats defensors emboliqui la troca. En aquest sentit, el jutge de Ceret que instruí el cas dels “trabucaires de Les Illes”, va fer bona feina. El magma del món dels trabucaires esdevenia una cosa entremaliadament anàrquica. De gent d’aquesta mena n’hi havia molta, de punta a punta de Catalunya i les xarxes de relacions entre ells- originades en el temps de la primera guerra (1833-1840)- esdevenien extenses. És ben cert que hi va haver alguns caps de trabucaires amb carisma i reconeixement superior – els més importants, Ramon Vicens Prada, àlies Felip, de Sant Llorenç de la Muga i Rafael Sala Domènech, àlies Planademunt, de Santa Pau- però aquesta gent no formava partides amb plantilles estables sinó que uns quants s’aplegaven per fer una feina concreta i en acabat, es dispersaven. Això, els càrrecs institucionals francesos i espanyols mai ho van entendre doncs s’estimaven més de creure que els trabucaires constituïen una fabulosa banda criminal, estructurada i jerarquitzada, al mode militar, a la qual podien atribuir qualsevol robatori, violació, incendi o malvestat que succeís en territori del Principat o de la Catalunya del Nord.

Per tot el què ha estat dit, el jutge francès, quan va haver els homes detinguts el cinc de maig de 1845, al mas de l’Eloi de Cortsaví, els convertí en una banda organitzada, la qual, afirmà, s’havia constituït formalment en territori francès, concretament a Les Illes – així “fonamentaven” la jurisdicció gala- els atribuí un comandant directe- Tocabens- atorgà uns estatuts a l’associació – unes regles de supervivència, publicades en un llibret que anomenaren “el codi dels trabucaires”- i fins i tot, uns oficials superiors, que escollí entre els caps de trabucaires més famosos a les comarques catalanes del nord – principalment, Planademunt i Jaumetó de les Preses-.

Doncs, què fonamentava la creença de les autoritats espanyoles que Martirià Serrat havia estat l’autor intel·lectual, el planificador, d’aquests crims?. És clar que Planademunt, Jaumetó de les Preses i Martirià Serrat es coneixien, es relacionaven i sovint anaven del bracet. La circular 1252, de 6 de novembre de 1842, del cap polític de la província de Girona, ens assabenta que el comissari de policia de Ceret havia capturat a Les Illes i conduït a la presó els caps facciosos Planademunt i Narcís Bosch, àlies Jaumetó de les Preses, i que als environs, també havia detingut un cap carlista anomenat Serrat.

Antic terme de Les Illes. Cadastre napoleònic. 1812. Arxives départementals des Pyrénées Orientales
Antic terme de Les Illes. Cadastre napoleònic. 1812. Arxives départementals des Pyrénées Orientales

Al veïnat de Les Illes hi havia una concentració de trabucaires considerable. En el judici de Perpinyà, un testimoni va declarar que n’hi havia més de quaranta. Les Illes, per la seva situació isolada i a tocar de la frontera, constituí un refugi perfecte per a tota mena de rebels del sud durant tot el segle XIX. Els trabucaires jutjats a Perpinyà entre els anys 1845- 1846, tant els que ho van ser a la primera com a la segona sessió, sovint s’estaven a Les Illes i per això el procés judicial de Perpinyà també ha estat conegut com “el procés dels trabucaires de Les Illes”. Els gendarmes francesos que declararen en el judici palesaren sense embuts la impotència que els envaïa cada vegada que havien de portar a terme alguna missió en aquest indret. Els policies explicaven que tothom els enganyava i que gairebé mai aconseguien una informació o podien descobrir els trabucaires que ells sabien que s’amagaven en els caus de determinats masos.

En la Gazette des Tribuneaux [5] de l’11 de setembre de 1845 es reprodueix la declaració de Bernard Baqué, sergent del 10è regiment d’infanteria i cap de la guarnició en la frontera del riu de la Muga, que participà en l’esbatussada contra un grup de trabucaires en el bosc de Faytou (Faitò?) a Ribelles, que fou una de les circumstàncies jutjades en la primera sessió pel tribunal de Perpinyà. Baqué va dir això: “Jo conec perfectament la vila de Les Illes; aquesta vila té una característica particular que consisteix en el fet que les cases que hi ha romanen aïllades i això empeny els habitants a prestar-se ajut entre ells. Les Illes radica en el límit extrem de la frontera i allà sembla que el coneixement de les nostres lleis mai hi ha entrat; allà hom només es regeix per les lleis naturals”. Aquesta afirmació del sergent empipà el jutge que el va renyar tot fent-li saber que a França no hi havia cap vila que es trobés en l’estat que afirmava el testimoni doncs Les Illes, com succeïa en totes les comunes del territori francès, tenia batlle i una corporació municipal. Ara bé, Baqué encara respongué al jutge: “És veritat, senyor President però insisteixo que en aquell poble imperen les lleis naturals”. Un altre testimoni en el procés dels trabucaires, anomenat Casaballó (Gazette del 23 de març de 1846), digué que “Durant la meva estança a Les Illes em vaig adonar que tots els habitants del poble, incloses les dones, esdevenien devots dels trabucaires”. I el tinent de la Gendarmeria, Marjolet, coincidia en el mateix diagnòstic: “… vaig saber que aquests bandits [trabucaires] es reunien en gran nombre a Les Illes i que els habitants els acollien amb alegria perquè pagaven preus molt alts pels queviures que els venien.” – aquesta opinió ha estat confirmada per l’abbé Gibrat, a Tocabens et Cie[6].

DonVallespircs, el fet és que durant la instrucció del procés, un dels acusats, en Vicenç Justafré es referí a Martirià Serrat quan el jutge li preguntà si tenia coneixement que els trabucaires allotjats en el seu mas de Les Illes havien emprat per a fer cartutxos el paper dels exemplars del butlletí oficial de les lleis que ell desava. No cal dir que les autoritats franceses consideraven que l’ús que feien els trabucaires del butlletí en el qual es publicaven les lleis franceses constituïa una burla sacrílega contra la legalitat i contra l’Estat. Vicenç Justafré respongué que desava els butlletins en un armari a ca seva i que ell no sabia qui se n’hauria pogut servir però que en la cambra on romania l’arxiu dels butlletins s’hi havia allotjat un espanyol que es deia Martirià Serrat, de manera que potser havia estat aquest hoste qui n’havia arrancat els fulls per emprar-los en el menester explicat. És a dir, Martirià Serrat, com en Planademunt, eren visitants coneguts a Les Illes.

Probablement, les autoritats governatives de Narváez volien aprofitar al màxim les possibilitats d’anihilament del món trabucaire, tant pel que fa a la vessant pràctica com propagandística, que els oferí el procés judicial instruït per les autoritats franceses- o, això pensaven-. Per tant, intentaren que hi fossin inculpats els caps de trabucaires més insignes. Felip havia estat capturat pels mossos d’esquadra i afusellat a Vic durant el mes de juliol de 1842, de manera que, havent estat acusat en Planademunt, les autoritats espanyoles només trobaven que els faltava la inculpació d’en Martirià Serrat per tal que l’escarment que suposaria el procés de Perpinyà esdevingués definitiu. En realitat, llavors Martirià Serrat era el comandament carlista viu de més pedigrí a la zona- podríem dir-ne- perquè deuria ser el que posseïa el grau més alt en la jerarquia militar i durant la primera guerra ja havia estat cap de zeladors en el batalló d’en Zorrilla – anomenat el Surrilla – el qual s’esmerçava en cobrar les contribucions i requisar tot el què trobava anant de pas, tot emprant mètodes d’extorsió i males arts que deixaren petjada durant generacions en el record popular. Felip i la major part dels trabucaires jutjats a Perpinyà, així com en Serrat, havien format part d’aquest batalló.

Martirià Serrat, acabada la primera guerra, ostentava el grau de capità, o potser el de comandant. Llavors, es mantingué en territori francès proper al seu domicili de Les Escaules, on la Diputació de Girona creia que havia tornat definitivament l’any 1845. És a dir, que tornà a casa en el mateix any de l’assalt a la diligència de Perpinyà a Barcelona que motivà el procés dels trabucaires a Perpinyà. Per tant, és un fet més que probable que Serrat també tingués domicili a Les Illes i que hagués passat la frontera cap el sud a la vegada que ho feien els homes que s’adreçaren cap a Tordera per detenir la diligència- entre el 15 i el 19 de febrer de 1845. Certament, la coincidència temporal del retorn d’en Serrat i l’entrada dels assaltants de la diligència, provinents tots plegats de Les Illes, constituïa un indici que les autoritats espanyoles consideraven prova suficient per tal d’encolomar-li l’autoria intel·lectual dels delictes comesos per la colla d’en Tocabens i companyia.

Però, encara hi havia una altre indici que fonamentava la creença respecte la culpabilitat de Martirià Serrat- tot i que les autoritats deurien considerar-lo una prova- i és que els tres homes segrestats a la diligència que feia en trajecte de Perpinyà a Barcelona, el mes de febrer de 1845, eren gironins i un, Joan Massot, vivia a Darnius, vila molt propera a Les Escaules. Els tres ostatges- Josep Bellver, comerciant de Girona, Josep Roger, banquer (o, fill de banquer) de Figueres i Joan Massot, estudiant de Darnius- pertanyien a famílies riques. Precisament, durant la instrucció del procés de Perpinyà hom va fer suposicions per respondre la qüestió de les raons que havien mogut els trabucaires en la tria dels ostatges. La diligència fou aturada pels assaltadors a Tordera i hi anaven molts viatgers. Els trabucaires examinaren els passaports de cadascun i a la fi s’emportaren els tres homes esmentats. Sabien d’antuvi qui cercaven?. És a dir, van assaltar la diligència perquè sabien que hi viatjaven aquests adinerats, per la llibertat dels quals podrien exigir rescats substanciosos?. I si els assaltadors van actuar amb el coneixement i premeditació que hom els hi suposava, qui podia haver recollit la informació necessària sobre els ostatges que calia capturar?. És clar que per això, Martirià Serrat, el cap reconegut de trabucaires que controlava l’Alt Empordà, esdevenia el sospitós principal d’haver preparat l’assalt a la diligència.

Serrat, el matiner..

L’any 1846 s’inicià la guerra dels matiners, en la qual lluitaren Martirià Serrat i en Rafael Sales Domènec, àlies Planademunt. Un altre lluitador que es significà durant aquesta guerra va ser Francesc Savalls i Massot, cosí germà de Joan Massot, el noi de Darnius segrestat pels trabucaires quan viatjava amb la seva mare cap a Barcelona, en la diligència assaltada prop de Tordera. Savalls va ser el general carlí dels catalans més famós durant la darrera guerra del segle XIX (1872- 1876) i això ha esborrat parcialment de la memòria que en tenim, el fet que, de ben jove, amb el grau de tinent, havia estat trabucaire d’en Felip. La pregunta lògica que tothom es feia era si el tinent trabucaire Savalls havia estat implicat en l’assassinat del seu cosí germà, Joan Massot, o si hauria pogut intercedir per salvar-li la vida i no ho va fer.

Ben segur que Francesc Savalls sempre va carregar amb la sospita esmentada i que això l’amoïnava. Fins i tot hi ha hagut historiadors que, de manera sinuosa, han donat crèdit a la implicació del jove tinent en la mort del seu parent. El fet és que no hi ha cap prova d’aquesta implicació i ni les autoritats governatives, ni els jutges francesos, van relacionar Savalls amb l’assalt a la diligència i l’assassinat de Joan Massot. Però, en plena guerra dels matiners, succeí un fet que demostra la necessitat que tenia Savalls de lliurar-se de la llufa que l’opinió de la gent del país li havia penjat. El dia 29 de setembre de 1848, Savalls va entrar a Darnius al front de dos-cents homes i passà per davant del casal dels Massot arrossegant en Martirià Serrat lligat damunt d’un cavall, com un presoner. Això no vol dir que, forçosament, Savalls, pel que fa a l’assassinat del seu cosí, coincidís amb l’opinió de les autoritats espanyoles respecte la culpabilitat d’en Serrat, però certament la comèdia que llavors va escenificar transmetia a la família Massot i especialment a la seva tia Francesca, que ell – Savalls-  no havia tingut res a veure amb l’assassinat d’en Joan. No cal dir que un cop transmès el missatge, probablement a les afores de la vila, Serrat fou deslligat i ací no ha passat res.

Marcel•lí Gonfaus, Marçal
Marcel•lí Gonfaus, Marçal

L’estructura orgànica de l’exèrcit montemolinista establerta per Ramon Cabrera l’1 de gener de 1849, en el quarter general carlista d’Amer, consistia en quatre divisions, cadascuna de les quals aplegava dues brigades i cada brigada comptava amb un parell de batallons. Marcel·lí Gonfaus, àlies Marçal, comandava la quarta divisió, de la qual la primera brigada estava a les ordres de Joan Solanich, àlies Saragatal i dins d’aquesta, Martirià Serrat manava el batalló de voluntaris de Figueres. Ara paga la pena que també mencionem que el primer batalló de la primera brigada, anomenada dels voluntaris d’Olot, romania en mans de Pere Gibert i que Domènec Serra i Francesc Savalls dirigien respectivament els batallons dels voluntaris de Girona i dels voluntaris d’Hostalric, de la segona brigada[7]. És a dir, la quarta divisió reunia l’exèrcit carlista de les comarques gironines, a les ordres de Marçal. Els oficials que n’encapçalaven els batallons -i altres capitosts gironins que anaven a la seva- havien desaparegut del primer pla en iniciar-se la darrera carlinada (1868, 1872) perquè havien mort abans (Planademunt, afusellat l’any 1849, Marçal, afusellat en l’any 1855) o havien estat assassinats en circumstàncies no aclarides (Saragatal, 1872) o bandejats per en Savalls (Josep Estartús) o, finalment, es van fer fonedissos- possiblement- per voluntat pròpia (Martirià Serrat).

Ara bé, tot i els esforços que a la fi de la guerra va esmerçar Ramon Cabrera per tal d’estructurar els matiners en un exèrcit cohesionat, a la pràctica això no reeixí, doncs el fet és que els rebels catalans van lluitar en partides independents, cadascuna de les quals pretenia assolir el control d’un territori d’àmbit local, no gaire més enllà del perímetre comarcal en el qual havien nascut. A més, en la mateixa zona hi havia partides carlines, de liberals d’esquerra i republicanes. Fossin de la tendència política que fossin, de vegades les distintes partides col·laboraven entre elles però no es reconeixien en llurs organitzacions militars superiors, les quals, per això, esdevenien merament nominals.

Durant la guerra dels matiners, un dels objectius dels rebels consistia en interferir constantment les comunicacions amb Barcelona, on residien els comandaments militars de l’exèrcit i les autoritats “provincials” del govern. No passava dia sense que la premsa informés sobre els assalts de les diligències que anaven a la ciutat comtal, sobretot les procedents de Madrid- la barrera es posava al Bruc- i de Perpinyà. Precisament, Martirià Serrat s’especialitzà en interrompre la línia de comunicació i transport procedent de França i això ho feia, gairebé sistemàticament, a Pont de Molins. Hom podria creure que Serrat va posar una duana en aquest punt de la carretera. L’objectiu dels interventors consistia, en primer lloc, en requisar la correspondència i en segon lloc, en controlar els passatgers. De tant en tant, caçaven un regidor liberal, un propietari que no els pagava la contribució, un banquer, un notari o requisaven les mules que arrossegaven la galera.

Pel que fa a la publicitat de les accions dels rebels de les comarques pirinenques, durant la guerra dels matiners, cal dir que la premsa va donar molta més transcendència a les protagonitzades per Planademunt i per l’Estartús, que no pas les que pogués portar a terme Martirià Serrat. L’eminència, diguem-ne mediàtica, d’en Planademunt es devia a dues circumstàncies. En primer lloc, va adquirir molta fama com a cap de trabucaires en el període anterior a la guerra i també com acusat – condemnat a mort en rebel·lia – en el procés de Perpinyà. En segon lloc, els lectors dels diaris es mostraren molt interessats per aquest personatge degut a que, tot i que era un carlí de cap a peus, va incorporar a la seva partida prop de cinquanta republicans radicals, procedents de la revolta de la “jamància” (1842-1843). Però la preeminència periodística dels capitosts esmentats, no significa que Serrat fos menys actiu que la resta de matiners garrotxins o empordanesos, ans allò que succeí és que sovint els seus addictes s’incloïen en grups reconeguts pels periodistes a partir dels comandaments més cèlebres. Per exemple, la premsa va informar que el 15 de setembre de 1848, el general Ramon Cabrera s’havia presentat de matinada a Castelló d’Empúries al front de sis-cents infants i seixanta cavallers. Després, Cabrera continuà el periple resseguint la frontera i tot fent camí arreplegà les partides d’en Planademunt, Saragatal, Trilla i Gibert, fins que reuní un fabulós exèrcit “gironí”- diu el periodista- que superava els mil homes. Doncs, aquesta visita del cap suprem dels matiners a les comarques gironines no deuria passar desapercebuda a Serrat, el qual segur que també aprofità l’ocasió de saludar personalment a qui havia estat el seu general durant la primera guerra i de fer-se notar a la comitiva.

general Josep Estartús i Aiguabella
general Josep Estartús i Aiguabella

Martirià Serrat tampoc fou mencionat per la premsa amb motiu de l’esbatussada del 13 de desembre de 1848, la qual es desenvolupà entre Albanyà i Sant Llorenç de la Muga i que acabà amb la derrota sense pal·liatius de l’exèrcit de la reina, malgrat que és molt probable que en aquesta ocasió, estant tan proper a Les Escaules, acompanyés els més cèlebres Estartús, Gibert, Saragatal i Planademunt.

Després de la gran batalla del Pasteral (gener de 1849), en la qual els dos mil homes de Cabrera, Marçal, Savalls, Jubany i altres capitosts carlins, foren foragitats d’Amer pels tres mil set-cents soldats isabelins guiats pel general Nouviles, la capitania general de l’exèrcit governamental a Catalunya va decidir que havia d’esbandir les forces dels matiners que ocupaven la zona fronterera del Ripollès, l’Alta Garrotxa i l’Alt Empordà. El 20 de març de 1849, les tropes governamentals del brigadier Vasallo i els coronels Hore i Rios, acompanyats del batalló Las Navas núm. 14, que venia de Besalú, s’enfrontaren a la ribera de la Muga amb els matiners dirigits per Martirià Serrat i Planademunt i els obligaren a traspassar la frontera cap a Costoja. A l’altra banda els esperava el regiment d’infanteria francesa núm. 58, a les ordres del tinent Lumel, el qual va fer seixanta presoners i aconseguí noranta fusells. L’endemà, l’exèrcit isabelí, en combinació amb el francès, van escombrar ambdues bandes de la frontera cercant els matiners que haguessin pogut escapar de la desfeta. Al cap de pocs dies, la premsa informava que seixanta-nou presos havien estat ingressats a la presó de Girona, entre els quals també n’hi havia de republicans.

Martirià Serrat va intentar reconstruir la seva partida però no trobà nous voluntaris. Llavors, s’exilià a França. A partir d’aquest moment, no tenim cap més notícia del comandant carlí de Les Escaules.

Planademunt no va trigar gaire en caure en mans de l’exèrcit del govern i va ser afusellat a Girona l’11 d’abril de 1849. El dia 17 s’exilià Rafael Tristany – just quan es complien dos anys de l’afusellament a Solsona del seu oncle Benet- i el dia 22, Ramon Cabrera creuava la línia per la Cerdanya.

En data del 19 de maig de 1849, el capità general, Manuel Gutiérrez de la Concha va declarar la fi de la guerra. Per a l’ocasió, feu públic un bàndol mitjançant el qual recomanava als catalans que fossin més “espanyols”.

Serrat a la darrera carlinada. Retrat que en va fer Josep Joaquim D’Alòs.

La premsa no mencionà Martirià Serrat gaires vegades durant el curt alçament carlista de 1855 (juliol a novembre de 1855), tot i que llavors Marçal resistí amb les armes a la ma i això ho va fer arrelat en el territori de l’Alt Empordà. Marçal va ser vençut per l’exèrcit isabelí prop del domicili d’en Serrat- i no sabem que el de Les Escaules acompanyés Marcel·lí en la batalla- i morí afusellat durant el mes de novembre d’aquell any.

Josep Joaquim D’Alòs (o, De Alós) i Martin, marquès De Alòs i de Llió (Mallorca 1835, Barcelona 1901) va ser membre del primer Consell Privat de Carles VII, el qual es constituí durant el mes de novembre de 1868, quan el pretendent, preparava el complot de Perpinyà (1969) i feia mans i mànegues per reorganitzar els seus partidaris per tal d’iniciar novament la guerra. Aquesta dada ens faria pensar que D’Alòs era carlista però això ningú ho creuria si només tingués en compte la crítica ferotge que esmerçà en els retrats que va escriure sobre la personalitat de quaranta capitosts legitimistes de la darrera carlinada, als quals gairebé de forma sistemàtica titllà, pel cap baix, d’assassins, rucs, lladres, superbs, borratxos, i blasfems. D’Alòs ni tan sols es mostrà commiseratiu amb els Infants Alfonso i Maria de las Nieves- cunyats de Carles VII- als quals va descriure com una parella de jovenets infatuats i inexperts, que anaven a la guerra voltats d’aristòcrates estrangers, tanoques, folgosos i maçons. Però, estranyament, D’Alòs salvà Martirià Serrat dels penjaments que dedicà gairebé a tota la resta dels personatges que va descriure.

El retrat que va fer D’Alòs d’en Martirià Serrat, és aquest:

Martiriá Serrat: natural de Terrades de edad 66 años, soltero de porte alto y guapo barba gris persona de buenas cualidades y honrada era coronel jefe del Distrito Militar de Gerona con nombramiento de Castells, como gobernador militar de Gerona en reemplazo de José Savalls que renunció cuando su hermano el asesino Savalls se retiró o fue substituido por el Rey. Tenía a sus órdenes los comandantes de armas de Amer, Bañolas, San Gregorio, Cornellá y Salt siendo querido del país por su honradez y bellas prendas.

Castells amb el seu estat major.
Castells amb el seu estat major.

Per tant, el record que D’Alòs tenia d’en Serrat es situa a la fi de la darrera carlinada a Catalunya, després que el general Arsenio Martínez Campos conquerís La Seu d’Urgell (27 d’agost de 1875) i el pretendent Carles VII destituís Francesc Savalls de tots els càrrecs que ostentava. Savalls s’exilià i tornà a territori espanyol per Navarra, on Carles VII el va sotmetre a consell de guerra. Havent estat destituït Savalls, el pretendent nomenà com a capità general de Catalunya en Joan Castells i Rossell. En aquell moment (octubre de 1875) ningú dubtava que la guerra havia acabat, malgrat que l’infatigable Castells encara va fer alguna aparició esporàdica i intranscendent. Però tota la resta de capitosts catalans havien plegat veles, s’havien exiliat o se n’havien anat a Navarra i el País Basc on les tropes carlistes encara van sostenir-se durant uns mesos. Per tot això, el record que va escriure D’Alòs sobre Martirià Serrat no constitueix cap prova respecte la participació activa que hagués tingut en la darrera carlinada ans és cosa segura que Serrat va substituir Josep Savalls- germà d’en Francesc- per no fer res. És clar que el retrat que ens ofereix D’Alòs d’en Serrat constitueix la descripció d’un jubilat.

Després de l’aixecament fracassat de l’estiu de 1869, promogut per Martí de Riquer i de Comilles, marquès de Benavent i altres jerarques catalans, el pretendent carlí a la corona espanyola, Carlos VII va malfiar força dels capitosts catalans i en destituí uns quants, començant pel general Ramon Cabrera (conferència de Vevey, 1870) al qual considerava massa liberal i poc disposat a fer una altra guerra. Cabrera, heroi de la primera carlinada, després que es va haver retirat a França l’any 1840, s’exilià a Londres. Allà va conèixer una dama anglesa de l’aristocràcia, molt rica, amb la qual maridà. El Cabrera que el dia de Sant Joan de 1848 es posà al capdavant dels carlistes catalans, els quals aliats amb els republicans, portaren la guerra dels matiners (1846-1849), havia esdevingut un conservador liberal, a l’estil anglès, que afirmava que només feia la guerra per tal que el poble espanyol escollís lliurament el seu futur i no pas per entronitzar a la dinastia dels Carlos. D’aquesta mena de mentalitat eren força carlistes catalans del 48- titllats d’esquerrans i liberals pels seus correligionaris castellans i bascos.

Doncs, havent arribat el moment de la tercera guerra, Carlos VII també destituí el general Josep Masgoret Marcó, mentre que el general Josep Estartús Aiguabella, assetjat i sotmès a un consell de guerra per Francesc Savalls, es retirà prudentment a ca seva durant l’agost de 1872. Estartús, al qual la premsa, durant la guerra dels matiners, atribuïa l’opinió que “la bandera de Carles està massa gastada i cal substituir-la per una altra millor”, a l’assemblea de Vevey s’havia significat com a “cabrerista”, malgrat que no gosà contradir a Carles VII.

Joan Solanich, àlies Saragatal, un altre membre insigne de l’estat major d’en Marçal en la guerra dels matiners i amic de l’Estartús, s’estalvià la participació en l’alçament de 1855. Llavors, en veure que la premsa el mencionava com un dels capitosts revoltats, al costat dels Tristany, va protestar per escrit, tot reclamant que es rectifiqués aquesta informació i aportant el certificat de l’alcalde del seu poble (Vallfogona del Ripollès) mitjançant el qual provava que romania pacíficament en el seu domicili (Diario de Barcelona, del 20 de juliol de 1855). Però durant l’estiu de 1869 tenim informació que ens garanteix la presència de Saragatal en la zona feréstega de Mentet, a la vessant del Canigó (el Conflent), aplegat amb altres voluntaris carlins que s’exercitaven per iniciar l’alçament. L’1 de maig de 1872, la partida d’en Solanich va aparèixer al Ripollès i el dia 4 fou vençuda a Riudaura. L’atac de l’exèrcit governamental va atrapar Saragatal completament ebri, assegut a terra i sense esma per organitzar la defensa. La columna de l’exèrcit desballestà totalment el grup carlista, format, pel cap baix, per més de dos-cents homes. Entremig del caos, uns quants voluntaris, encapçalats per Francesc Vinyoles, de la Cellera, s’enfrontaren a Saragatal, cridant “Traïció!”. Vinyoles tirà un tret a Solanich, que el deixà malferit. Uns altres partidaris de Saragatal, encapçalats per Berga, nebot de l’Estartús, van empaitar Vinyoles però només el feriren lleument i el caragirat fugí. Saragatal morí al cap de tres dies. Molts voluntaris de Saragatal escaparen del parany i s’aplegaren a la força d’Estartús. Hom no sap les raons veritables que portaren la desfeta ràpida i total de la partida d’en Solanich.

El general Francesc Savalls i Massot,.
El general Francesc Savalls i Massot,.

Per tot això, hom ha de sospitar que, fos amb el coneixement i vist-i-plau d’en Carles VII, o sense que aquest en donés l’autorització, després del complot de Perpinyà de l’estiu de 1869, es produí una neteja de vells matiners “cabreristes”, sobretot gironins, els quals foren substituïts per altres vells matiners que durant la guerra de 1846 a 1849 ocupaven la segona i la tercera renglera de graus militars i que, o no s’havien significat com a partidaris de Cabrera- en Castells, per exemple- o s’hi havien oposat, més o menys clarament- els Tristany i en Francesc Savalls. El nucli més colpit per aquesta purga va ser el dels capitosts de la quarta divisió comandada per Marçal, a la qual pertanyia Martirià Serrat. L’excepció ja ha estat dita: Francesc Savalls. Però, precisament, Savalls, durant la darrera guerra, tot i que s’enfrontà als seus antics correligionaris- va intentar matar l’Estartús i atemptà contra Rafael Tristany- portà a terme una lluita eminentment guerrillera, de la mena que empraren els matiners i emprengué incursions que seguien fil per randa la petja d’antigues accions d’en Marçal.

A la fi, tot indica que Martirià Serrat arribà a la tercera carlinada sense gaire entusiasme per la causa carlista doncs aquell ideari i manera de fer que dominà en la guerra dels matiners i que s’havia significat per l’escala de valors conservadora liberal i catalanista, certament religiosa en la faceta espiritual però no fanàtica del clergat, ni enemiga dels republicans, s’havia fet fonedissa. Carles VII retornà a les essències més carques i absolutistes de l’antic règim, que arrelaven sobretot en la mentalitat dels addictes bascos, navarresos i castellans. De fet, havent fracassat el complot de Perpinyà de l’any 1869, l’estratègia bèl·lica que Carlos adoptà prioritzava el front basc i navarrès, tot promovent la lluita a Catalunya només per a distreure els efectius governamentals i allunyar-los del nord atlàntic.

Possiblement els retrats cruels que Josep Joaquim D’Alòs va escriure sobre els capitosts de la darrera guerra s’originen en la frustració que sentí envers el camí radical i rònec que va emprendre el darrer carlisme del segle. Per això, després del complot fracassat de Perpinyà, D’Alòs deixà de formar part del Consell Privat de Carles VII. Per això, D’Alòs va salvar Martirià Serrat de la destrossa crítica que esmerçà amb la resta dels personatges biografiats. D’Alòs pensava que Martirià Serrat era d’una altra mena.

Martirià Serrat, guerriller local i de frontera.

Ha estat dit que la fama que resta de Martirià Serrat s’origina en la relació que va tenir amb els trabucaires i amb la guerra dels matiners. Abans havia lluitat en la primera guerra, si més no a partir de 1835, i hom diu que ho va fer en el batalló de Patricio Zorrilla- anomenat popularment, el Surrilla– al qual també van pertànyer Felip i uns quants trabucaires jutjats a Perpinyà entre els anys 1845 i 1846.

El batalló d’en Zorrilla, a les ordres del comte d’Espanya[8] controlava la frontera, procurava queviures i recaptava exaccions. El voluntari prussià, príncep Fèlix de Lichnowsky[9], considerava que els trabucaires derivaven dels antics escamots carlistes de zeladors que durant la primera contesa civil, s’esmerçaven en requisar queviures i cobrar exaccions per tal de finançar la lluita, com era el cas del batalló d’en Zorrilla. Lichnowsky ens explica qui eren i com treballaven els zeladors, els quals també anomena “carrabiners de les duanes espanyoles” i que, a la vegada, considerava successors dels membres de l’antic cos de “Resguardos”. En principi, els dits duaners vigilaven les fronteres per tal d’impedir el contraban i cobrar els impostos sobre la importació que els traginers pretenien estalviar-se. El comte d’Espanya va aprofitar els efectius catalans d’aquest cos, i n’incrementà el nombre, atribuint-los la nova missió de recaptar tota mena d’impostos en el territori ocupat pels carlins. A partit d’aquest moment, els zeladors carlistes s’estengueren per tot el territori català, des dels Pirineus fins l’Ebre, fet el qual explica que, en acabat, trobem trabucaires a totes les comarques catalanes i que la coneixença, relació i coordinació dels capitosts rebels més famosos entre la primera i la segona guerres, esdevinguessin notòries. El company i compatriota de Lichnowsky, el militar Wilhem von Rahaden no va tan lluny i sembla que dóna per fet que, en principi, els catalans lluitaven en un exèrcit carlí regular, ordenat i jerarquitzat- capitanejat pel comte d’Espanya- però que, a partir d’un moment determinat, degut a la poca pressió que suportaven per part dels cristins “es van aixecar per tota Catalunya guerrillers aïllats els uns dels altres, com si fossin independents del cap superior, per continuar la guerra pel seu compte. Es van repartir entre ells mateixos els límits de les muntanyes i cap d’ells traspassava el districte del veí, requisaven i extorsionaven pel seu compte per proveir abundosament les necessitats de la guerrilla i la cobdícia del cabdill”[10].

Les opinions de Lichnowsky y Von Rahaden ens informen indirectament de la personalitat i la feina d’en Martirià Serrat, com a zelador de frontera. No ens imaginem Serrat lluitant més enllà de l’Alt Empordà, l’Alta Garrotxa i la punta nord del Ripollès. Sempre a cavall de la frontera. Fins i tot, no erraríem gaire si limitéssim el seu camp de batalla a l’Alt Empordà, a l’entorn de la línia del riu de la Muga, entrant i sortint del Vallespir. De fet, Planademunt s’encarregava de dominar l’Alta Garrotxa i Saragatal el nord del Ripollès. Això, si fa no fa, perquè, a la pràctica, no hi havia límits territorials entre ells. Durant la guerra dels matiners la col·laboració entre Martirià Serrat, Planademunt, l’Estartús i Saragatal- i fins i tot, amb el capità Francesc Savalls- es produí en els moments necessaris, quan una força consistent de l’enemic s’enfilava fins les comarques gironines que limiten amb França però un cop havien esbandit els invasors, tornaven a llurs actuacions de zeladors locals. Això, tot i que l’Estartús i Saragatal també lluitaren en zones allunyades de la frontera francesa doncs consta que baixaren a Les Guilleries, l’Osona i fins i tot al Vallès. Planademunt va ser, sens dubte, el més independent. En temps dels trabucaires, l’empordanès Felip va fer tot per posar Planademunt a les seves ordres i fracassà. L’Estartús, durant la guerra dels matiners, també ho va intentar i tampoc se’n sortí. Martirià Serrat, comparat amb Planademunt i Saragatal, mantingué el perfil més baix i mai hem sabut que competís amb els capitosts veïns pel domini del territori, ni pel repartiment del botí però compartia amb Planademunt la dèria per mantenir-se arrambat i a cavall de la frontera.

El control de la frontera esdevenia una estratègia essencial per als rebels perquè, entre altres raons òbvies, això els permetia l’apropiació del fabulós negoci del contraban que, en la part més substanciosa, era mogut per les grans famílies del Pirineu, a banda i banda de la línia i des d’Andorra- els Plandolit d’Arenys- passant per la Cerdanya, el Rosselló i fins Les Alberes- les famílies Lazerme, Vilanova, Bertran, Guardia, Passamà, Macià, Rovira, Llobet i Garriga- tots les quals eren partidàries del carlisme i, a França, partidàries dels legitimistes, que volien entronitzar Henri V, comte de Chambord.

El voluntari carlista Edward Kirkpatrick de Closeburn[11] va arribar a Arles de Tec, durant el mes de maig de 1872, per tal de passar la frontera i incorporar-se a les fileres dels alçats. En aquesta vila vallespirenca fou rebut per un individu, que Kirkpatrick anomenava “Don Luis” i que segons explica en la memòria que va escriure, manava diverses i nombroses partides de contrabandistes. El capitost de contrabandistes li feu saber que havia decretat l’embargament dels serveis postals i de les companyies de diligències i que també havia avisat molt seriosament els duaners per tal que no es fessin presents en els indrets de la frontera que servien de pas als homes que manava. Un cop Kirkpatrick i altres voluntaris van fer cap a territori espanyol per la banda de Sadernes, protegits per la gent de Don Luis, s’hostatjaren en un gran casal que, molt possiblement, es tractava del Noguer de Segueró, propietat de la família carlista dels Vayreda. Per tant  Don Luis, deuria ser Lluís Vayreda, germà de l’escriptor Marià i del pintor Joaquim. Al cap d’un temps, Kirkpatrick va trobar els mateixos contrabandistes, carregats de fardells, prop de Manresa.

L’experiència que Kirkpatrick ens conta demostra que el control de la línia fronterera esdevenia una circumstància cabdal per als carlistes i també palesa que entre contrabandistes i rebels no hi havia diferències. Però, alguns fets bèl·lics de la darrera carlinada suggereixen que el domini que exerciren els carlins sobre la frontera durant la darrera carlinada no fou, ni de bon tros, tan eficaç com ho havia estat durant la guerra dels matiners. Els atacs de Savalls a Puigcerdà en el dia 4 d’abril de 1873 i a la meitat d’agost de 1875, així com el foc de Tortellà, dels dies 21 i 22 d’agost i l’assalt a La Jonquera portat a terme en el dia 7 d’octubre de 1873, com també l’ocupació de la Seu d’Urgell a la meitat d’agost de 1874, responien a la necessitat que tenien de garantir els passos fronterers més importants. Per contra, durant la guerra dels matiners no es produïren grans batalles en les poblacions de la frontera perquè els revoltats, fossin republicans, liberals d’esquerra- Victorià Ametller, Ramon Roger, de Maçanet de Cabrenys- o carlins – Martirià Serrat, Planademunt…- en mantingueren el control a banda i banda de la línia, gairebé fins el darrer dia de la guerra.

No sabem quan va morir Martirià Serrat però atès allò que ens n’ha explicat Josep Joaquim D’Alòs, hem de creure que deuria traspassar durant la dècada dels vuitanta o del noranta, pacíficament, al seu casal de Les Escaules.

——————————————————–

[1] Manuscrits aplegats amb el títol “Carlistas : papeles curiosos de la guerra civil de 1872-1875 en que terminó en Cataluña y Centro, o sea Maestrazgo, Aragón y Valencia”. Biblioteca Nacional de Catalunya. Ms.1558. I i II.

[2] Felip Josep Ramon Vicens i Prada; Sant Llorenç de la Muga, 1805- Vic, 1842.

[3] Rafael Sala i Domènech; Santa Pau 1811- Girona, 1849.

[4] En aquesta mateixa web, en l’apartat “processos judicials”, podeu llegir l’article “El procés dels trabucaires (Perpinyà, 1845-1846)”.

[5] La capçalera sencera és aquesta: Gazette des Tribuneaux, journal de jurisprudence et des débats judiciaires. 

[6] Tocabens et Cie. L. Roque. Ceret, 1908.

[7] Dades que consten a l’obra de Josep Llord, “Campanya montemolinista de Catalunya o guerra dels matiners (setembre de 1846 a maig 1849). Comprèn també el moviment republicà de 1848-1849”. Editorial Imprenta Altés. 1926.

[8] Charles d’Espagnac de Couseranes de Cominges, conegut com a Comte d’Espanya (Foix, 1775- Organyà, 2 de novembre de 1839). Aristòcrata francès. Fugí durant l’època del terror revolucionari i s’instal·là a Mallorca. Lluità en la guerra gran i en la guerra del francès, a favor de la monarquia espanyola. Fou capità general de Catalunya (1827- 1832). Durant el seu mandat instaurà un règim arbitrari i cometé moltes salvatjades contra la població, pròpies d’un sàdic, fins i tot participant personalment en les execucions, precedides de turments, que ordenava. Després  ingressà en les fileres carlistes i lluità en la primera guerra civil. Com a capità general carlista de Catalunya, seguí cometent actes de barbàrie, fins i tot contra els seus propis correligionaris. Finalment, la Junta carlista de Berga el destituí i ordenà que fos conduït fins Andorra però, tot fent-hi camí, l’escorta el va escanyar i el llençà al riu Segre, amb una roca lligada al coll, des del pont d’Espia, prop d’Organyà.

[9]Recuerdos de la guerra carlista”. Espasa- Calpe, 1942.

[10] “Cabrera: Records de la guerra civil espanyola (1833-1840) del general de brigada del Cos d’enginyers reialista”. Wilhelm von Rahden. Traducció Ricard Martí. Barcelona: Salvatella, 2013.

[11] “Souvenirs de la dernière guerre carliste (1872-1876) par le général Kirkpatrick de Closeburn”. Libraire Alfhonse Picard et fils. 82, rue Bonaparte (6e). Paris.