El cas Segundo Roldán

Sobre l’objectivitat i la independència dels jutges.

ADVERTIMENT. L’autor d’aquest escrit no n’autoritza la reproducció per cap medi, això fos portat a terme amb finalitat o no, de lucre. En la cita de parts de l’escrit esdevé obligat d’indicar el nom de l’autor, el títol i que ha estat editat a la web SEGLEDINOU.CAT, l’any 2019.

 

 

A mort, l’espagnol!”, el llibre.

 

Portada del llibre "A mort l'espagnol!" amb la fotografia de Segundo Roldán
Portada del llibre “A mort l’espagnol!” amb la fotografia de Segundo Roldán

Durant la tardor de 2019, en una parada de llibres de la CAT’FESTA que celebra anualment el Centre Cultural del Vallespir a Arles de Tec, hi vaig trobar el llibre titulat “A mort, l’espagnol![1]. La troballa m’assabentà del cas judicial que en l’any 1876 portà Segundo Roldán Morales a la guillotina. L’execució es realitzà el dia 2 de setembre de 1876 a Perpinyà.

El llibre està prou documentat. Comptant els llistats de referències i dades, té aproximadament dues-centes planes. L’índex de capítols de l’obra fa palesa la intenció dels autors, consistent en narrar cronològicament la peripècia del protagonista durant els sis mesos que va romandre a França – Agost 1875, Octubre 1875, hivern 1875-76, Primavera 1876, Juliol 1876 el procés i Setembre 1876- tot acompanyant-lo d’ençà que va creuar la frontera fins que fou jutjat, condemnat i guillotinat.

La narració ens descobreix els fets, sense que els autors s’esmercin en valorar-los, per tal que el lector n’assoleixi les conclusions i es desenvolupa de manera àgil, oferint al lector les dades descriptives del país i dels costums, i presentant-nos els personatges amb qui es relacionà el protagonista, així com de les circumstàncies socials i polítiques de l’època en el territori de la Catalunya del Nord. Malgrat això, el prefaci del llibre, escrit per Xavier d’Arthuys, guionista de cinema, sí que inclou valoracions, les quals esdevenen, si més no, suggerents. D’Arthuys diu: “Une justice expeditive; bien sûr, […] un procés politique, sans doute […] un crime absurde […] un procés absurde”.

A partir de les dades fixades en la instrucció i el judici, celebrat durant els dies 26 i 27 de juliol de 1876, a Perpinyà, al qual fou sotmès Segundo Roldan i que ens descobreix l’estudi citat, resumirem els fets que forniren el cas judicial que va commoure la societat catalana del nord, ara fa més de cent quaranta anys.

El desertor Segundo Roldán Morales.

El soldat d’artilleria de l’exèrcit governamental Segundo Roldán Morales, nadiu de Madrigueras (província d’Albacete), tenia 22 anys, que havia acomplert l’1 de juny de 1875, en el moment que formava part de la força de 1500 homes a les ordres del general Arsenio Martínez Campos, que assetjava les fortificacions carlistes de la Seu d’Urgell. El setge es perllongà des del dia 11 de juliol, fins el dia 27 d’agost de 1875- data de la rendició de la ciutat-.

Segundo desertà el 10 d’agost, abans de la capitulació dels carlistes, i creuà la frontera cap a França pel pas entre Puigcerdà i la Guingueta d’Ix (Bourg Madame). És a dir, la deserció del protagonista es produí en la vigília de l’assalt fracassat a la fortalesa de la Seu que les forces governamentals portaren a terme el dia 11. Posteriorment, Segundo explicà que desertà perquè havia vist com moriren els seus germans Ángel i Pedro, rebentats per les granades carlistes i degut al pànic que sentí per la gran batalla que es preparava.

Rendició dels carlistes que ocupaven la Seu d'Urgell. Le Monde Illustré
Rendició dels carlistes que ocupaven la Seu d’Urgell. Le Monde Illustré

Però, hom dubta respecte l’adscripció militar d’en Segundo en el moment que creuà la frontera. El dubte arrela en la circumstància del lloc fronterer que Segundo escollí per a exiliar-se. Entre la Seu d’Urgell i Puigcerdà hi ha gairebé 50 kilòmetres de distància i la frontera amb Andorra es situa a tocar de la Seu. Doncs, per quina raó Segundo, havent desertat, va estimar que li convenia exiliar-se per un indret tan allunyat del lloc de partida?. Certament, el setge que l’exèrcit de Martínez Campos sotmetia la Seu deuria haver segellat el pas fronterer amb Andorra però, en les mateixes dates, el general carlí Francesc Savalls romania amb el seu estat major a Alp, tot entornant Puigcerdà. És a dir, Segundo, per tal de creuar la frontera cap a França, va triar el tram que controlaven els carlins. Com s’ho va fer?. Una primera hipòtesi sembla que apunta la doble deserció. D’acord amb aquesta conjectura, Segundo no va desertar de l’exèrcit governamental amb l’objectiu de refugiar-se a França, ans ho va fer per a ingressar en el bàndol carlista, a les ordres de Francesc Savalls. A Puigcerdà, de fet, hi va romandre un temps perquè va tenir temps de treballar en una fleca.

Hi ha una circumstància que, si fos provada, explicaria el motiu que hauria forçat la deserció del soldat de l’exèrcit alfonsí, Segundo Roldan. Un testimoni que també havia format part de l’exèrcit governamental que assetjava la Seu, declarà que Segundo, aprofitant el desgavell d’una batalla, hauria pogut robar un grapat de diners de la caixa del regiment al qual pertanyia- si més no “en va gaudir de l’oportunitat” digué el testimoni-  i d’haver mort un sergent a Puigcerdà. De fet, quan arribà a Prades de Conflent i fou contractat, Segundo digué que havia dipositat en mans del seu darrer patró- el superior del Petit Seminari- una quantitat que sumava 50 duros francesos i 50 duros espanyols i això ho feu constar en una mena de factura.

Pel que fa a la mort del sergent a Puigcerdà, per començar, no sabem si es tractava d’un oficial de l’exèrcit governamental o del carlista. Com ha estat dit, els carlistes a les ordres de Savalls assetjaven la ciutat però no hi varen entrar. Això no ens aclareix l’adscripció de l’oficial mort doncs tampoc sabem on estava situada la fleca en la qual treballava Segundo i llavors, al voltant de la vila i atès el moment de desordre general en el qual es produí el succés, hi deuria haver una barreja notable de personal.

A la fi, constatem una segona explicació de tot plegat. Potser Segundo va desertar per escapar de la justícia militar que l’empaitava per causa del robatori dels diners del regiment però no pas amb l’objectiu d’exiliar-se. Després es va veure obligat a passar a França perquè, a Puigcerdà s’implicà en la mort d’un sergent.

Primeres passes de Segundo a França

Havent creuat la frontera, a la Cerdanya Nord, Segundo conegué l’advocat barceloní Antoni de Cabanys i del Castillo, solter de 69 anys, el qual tenia una segona residència a Ur (Alta Cerdanya). L’advocat es convertí en el seu protector, li va facilitar roba, el nodrí i l’acollí a casa seva durant vuit dies. En acabat, Cabanys i Segundo viatjaren en la diligència cap a Vilafranca del Conflent i Prada. Durant el viatge s’enfilà a la diligència Gustau Pallarès, que amb només 26 anys, havia estat escollit, en les eleccions de 1871, conseller general del cantó de Mont- Lluís. Pallarès, conversant amb Cabanys, es mostrà neguitós per la sort dels carlins després de la desfeta que havien sofert a la Seu d’Urgell – fet que suggereix que reconegué Segundo com a soldat legitimista-.

A Prada, Cabanys va moure els coneguts – entre els quals, Josep de Palau, un altre advocat barceloní que també tenia casa a la Catalunya Nord- a fi de trobar feina a Segundo. Primer, va col·locar-lo d’ajudant en una fleca- la mateixa feina que havia fet a Puigcerdà- però el forner, al cap d’un parell de dies, s’adonà que el refugiat no tenia cap mena d’habilitat per a portar a terme les tasques que li encarregava. Durant l’estança a la fleca, Segundo mostrà a la resta de treballadors de l’establiment disset francs que portava a la butxaca i els digué que els invertiria en la compra d’unes bones sabates.

Segundo s’allotja a casa dels Palau. Després de l’assaig fracassat del treball a la fleca, els protectors que tenia li aconseguiren feina ocasional com a obrer en les obres d’anivellament dels terrenys per on havia de passar la línea fèrria que recorreria la vall del Tet. Havent acabat aquesta feina, Segundo confià 45 francs en dipòsit a Bonaventura Palau. Havent mort el dipositari, el seu fill Josep retornà els diners al propietari.

El tarannà que mostrava Segundo fou descrit pels advocats que l’adoptaren i els patrons que el contractaren, de la mena displicent, gens entusiasta, potser podríem dir-ne abúlica, si no fos que ningú el titllà de dropo. De fet, tot indica que era una persona poc dotada d’empatia, mal que feia el possible per significar-se mitjançant l’ostentació dels diners que posseïa. Ha estat dit que Segundo presumí davant dels treballadors de la fleca dels disset francs que portava a la butxaca. En una ocasió, una testimoni el va descriure assegut a la cuina dels Palau, mut, mentre feia sonar amb la ma la xavalla que portava als pantalons. L’amo de la taverna de Prada digué que hi anava de tant en tat i pagava la beguda de cervesa i absenta a tots els clients. En aquestes ocasions, Segundo defugia l’entrada per la porta principal del local i s’hi s’escolava pel darrera. De fet, el refugiat freqüentava tots els locals de begudes de la població. Arreu el coneixien.

Potser el tarannà poc entusiasta i sorrut que el nostre protagonista pretenia corregir fent-se valer mitjançant el galeig dels diners que carregava a la butxaca i les visites habituals a les tavernes, s’originava en la manca de seguretat que sentia per causa de la condició de refugiat i pel fet que era analfabet. Certament Segundo no sabia de lletra però tampoc entenia gaire la llengua catalana- d’ús social predominant a la Catalunya nord, a l’època- ni la francesa. La seva llengua materna era la castellana. Per tal d’escriure a sa mare havia de cercar l’ajut d’altres espanyols.

El jardiner del Petit Seminari.

A l’època, Prada de Conflent era una vila respectable que comptava al voltant de 3000 habitants, així com explotacions agràries variades, regades per l’aigua del riu Tet. A més també tenia una industria artesanal de teixits, de ceràmica i paperera, la qual havia originat la implantació de comerços i d’un nombre notable de professionals liberals.

El Petit Seminari de Prada, l'any 1900
El Petit Seminari de Prada, l’any 1900

El Petit Seminari, arrelat prop de la vila, era una escola religiosa que quan Segundo hi arribà havia renascut de la precarietat que la significà durant les dècades anteriors. Fins llavors havia estat una institució que acollia alguns fills dels pagesos benestants de la vila i de l’entorn a fi de donar-los la instrucció bàsica consistent en l’alfabetització, el coneixement de les regles matemàtiques essencials i la socialització cristiana. Quan Joseph Blanqué, jove i preeminent eclesiàstic, en va prendre la direcció, el Petit Seminari millorà el mètode pedagògic i la disciplina interna de manera que adquirí fama a les comarques del Conflent i la Cerdanya. En poc temps, l’alumnat del centre es multiplicà per quatre.

L'abbé Joseph Blanqué
L’abbé Joseph Blanqué

Joseph Blanqué era un jove capellà, fill d’una família pagesa de Sant Pere dels Forcats (Alta Cerdanya) que es distingí pels coneixements culturals i l’empenta que posseïa. Tenia gran interès i vocació per la pedagogia. Havia estat alumne del Petit Seminari, on el seu mestre va ser Pere Vilalta, un eclesiàstic i pedagog innovador que a l’època l’influí positivament en la formació de generacions de catalans del Conflent i de la Cerdanya. Blanqué acabà els estudis al Gran Seminari de Perpinyà i llavors fou nomenat professor de matemàtiques al Petit Seminari però deixà aquesta ocupació per tal de fundar una escola privada a Mont-Lluís. Durant l’any 1873, el bisbe del qual depenia el centre educatiu de Prada, el nomenà director del centre. El jove rector en va reformar el mètode pedagògic i aconseguí convertir-lo en referència de l’ensenyament al departament dels Pirineus Orientals. A més esmerçà esforços en invertir els guanys del Petit Seminari en empreses locals, com ara en el negoci de les fargues i la construcció de la línia de ferrocarril de la vall del Tet, amb la voluntat, tant de sanejar les finances del centre educatiu, com de cooperar en l’enlairament de l’economia del país.

El dia que Segundo estrenà l’encàrrec que havia aconseguit com a jardiner del Petit Seminari, passejà pel terreny en el qual havia d’exercir l’ofici i hi trobà una moneda d’or de 10 francs. Va fer saber al director la troballa i Blanqué li digué que es quedés la moneda i que aprofités l’avinentesa per comprar camises que li fessin servei.

La missió de Segundo com a jardiner abastava les feines que avui anomenem de manteniment. Segundo havia de tenir cura de la flora ornamental però també de l’horta i del corral, dels productes des quals- patates, verdures, conills, gallines- s’abastia, mal que fos parcialment, la cuina del Petit Seminari. Així mateix, s’encarregava del manteniment de les portes, de les baranes, de la bassa, dels eixidius d’aigua… Per aquests serveis acceptà la retribució de 30 francs mensuals. Llavors va escriure sa mare, mitjançant l’amic que sabia de lletra, per fer-li saber que havia desertat de l’exèrcit governamental i que s’havia refugiat a França, que allà tenia feina i que aviat li enviaria diners. Posteriorment li feu saber que li trametria 150 francs. També va escriure al seu germà petit, el qual havia estat reclutat per l’exèrcit i destinat a Saragossa, a fi de recomanar-li que no fes com ell i que no desertés i que escollís bones companyies.

Certament, Segundo no deuria ser ben rebut per tothom. En els papers del judici hi ha constància de testimonis que declararen que, d’ençà que van conèixer del jardiner,  sospitaren que no era una persona honrada. Alguns membres del Seminari el consideraven un hipòcrita. Això, en part, doncs es tractava d’un estranger, concretament un detritus de la guerra civil espanyola. Un eclesiàstic del Petit Seminari va prevenir Blanqué contra Segundo perquè no li n’agradava l’expressió. El director al·legà que el domèstic li havia recomanat per gent respectada i de bona posició, com ara els advocats Cabanys i Palau.

En data del 31 de desembre de 1875 fou descobert el robatori de 12 conills que pertanyien al corral del Petit Seminari. Per aquesta causa van ser detinguts uns quants refugiats carlins. Posteriorment, Segundo contà al seu amic Josep March – un altre refugiat- que havia caçat deu conills i dues llebres i que havia regalat un dels animalons als Palau. També es produïren estranyes desaparicions de gallines. Llavors Segundo posseïa una escopeta que emprava- segons deia- per matar feristeles menudes i ocells. L’armer de Prada recordà que Segundo li comprava perdigons de petit calibre i que al cap d’un temps li va demanar munició més gruixuda amb l’excusa que li calia matar grans animals (senglars, llops?).

Hom li notava actituds superbes i fins i tot, insolents. Hi havia gent que sospitava que Segundo era l’autor del robatori de les bestioles del corral del Petit Seminari i això ho van fer saber al rector però Blanqué sempre rebutjava les acusacions i es mostrava indulgent amb el jardiner. A partir d’aquests robatoris, es descobrí a Prada un cert tràfic de conills. En el judici hom va saber que Segundo venia aquests animalons a vídues i altres persones necessitades, les quals, en acabat les revenien a uns tercers. És clar que Segundo assegurava que havia caçat les bestioles amb les quals comerciava.

La germana de Blanqué que de tant en tant l’ajudava com a majordoma, testimonià que era present el dia 26 de març de 1876, quan el rector pagava el sou a Segundo. El jardiner observà amb molta atenció com Blanqué obria el calaix dels diners i comptava les monedes. Havent cobrat, Segundo va trametre 30 duros (150 francs) a sa mare mitjançant un conegut doncs no volia emprar el servei de Correus per tal que les autoritats espanyoles no li descobrissin el domicili. Segundo, davant de Blanqué, va pretendre que, en arribar al Seminari hi havia dipositat 100 duros i digué que això dins del centre era un fet conegut per tothom però quan va percebre la retribució de mans del rector, no ho va fer a compte del dipòsit sinó que els 30 francs es registraren a tall de mensualitat retributiva.

Segundo, per tal d’escriure a sa mare i enviar-li els diners, demanà l’ajut del seu amic Fidel Antic i després també li encarregà que redactés una nota comptable a fi que quedés constància que havia confiat a Blanqué una quantitat de diners en moneda espanyola i francesa i que el rector li havia pagat cinc mensualitats. La nota, datada el dia 26 de març de 1876 i escrita amb tinta vermella, diu això: “50 duros francesos, 50 duros espanyols. Vaig entrar al Seminari el dia 23 d’octubre del 75. El dia 26 de març de 1876 vaig cobrar 5 mesos.”

Durant el procés judicial que s’incoà al jardiner del Petit Seminari es mostrà un extracte de la comptabilitat que portava Blanqué, d’acord amb la qual, fins la data 26 de març, havia pagat a Segundo el total de 157,20 francs, en quantitats parcials variables que li va lliurar el 31 d’octubre, el 18 de novembre, el 18 de desembre de 1875, el 6 i el 20 de febrer i finalment el 26 de març de 1876. Certament, doncs, en aquesta darrera data el rector li havia satisfet les retribucions corresponents a les cinc mesos treballats, mal que això fos nominalment. Però Segundo, que, en el moment d’entrar al Petit Seminari havia deixat a Blanqué el dipòsit de diners abans esmentat, no tenia clar si les quantitats que li lliurava el rector com a retribució pel seu treball eren, en realitat, retorns del fons que ell- segons deia-li havia confiat. És a dir, si aquest dipòsit veritablement fou realitzat, Segundo deuria sospitar que Blanqué li estava pagant el sou amb els diners que li pertanyien. En aquest cas i per això- és a dir, per tal de garantir l’enteresa del dipòsit- va escriure la nota contable amb la qual deixava constància que tot el què havia cobrat fins aquell moment responia al concepte de retribucions pel treball realitzat i que el dipòsit de diners que ell afirmava que havia fet en el moment d’entrar al Seminari, romania sencer. Però, també podria haver succeït que la nota comptable escrita amb tinta vermella hagués estat una manera enginyosa per tal de crear un deute que, en realitat, esdevenia innexistent.

En començar el mes d’abril, un dia abans que Joseph Blanqué fos mort, hom va saber que el rector posseïa 600 francs que pensava invertir comprant accions de les companyies de les fargues que proveïen de ferro l’empresa constructora del ferrocarril. Blanqué parlà d’això amb uns quants clergues del Petit Seminari. Precisament, Gustau Pallarès conseller general del cantó de Mont- Lluís, l’aconsellava en aquest afer financer. Els companys de Blanqué li preguntaren si en tenia prou per fer les inversions que es proposava i el rector els va respondre que aviat disposaria de la quantitat dinerària que li calia. La notícia deuria escampar-se rabent per tots els recons del Seminari.

L’assassinat de Joseph Blanqué.

El dia 6 d’abril de 1876, Joseph Blanqué es va fer fonedís. El rector era una persona ordenada i previsible que sempre avisava on anava i on parava. Però en aquesta data ningú en sabia res. Un clergue del centre trobà el diari desplegat en el seu despatx i sa germana s’adonà que Blanqué hi havia sortit sense ni tan sols emportar-se el breviari que sempre carregava amunt i avall. Això la va fer pensar que son germà havia marxat del despatx precipitadament.

A l’hora de dinar, encara ningú tenia notícia del rector i la gent del Seminari neguitejava. Cadascú per la seva banda el cercava i tothom especulava respostes al misteri. Però, per contra, Segundo feia la seva sense mostrar cap mena de neguit.

A primera hora de la tarda, el clergue Vidal, ma dreta de Blanqué, envià discretament un domèstic a la rectoria de Torinyà per provar d’esbrinar alguna cosa i li digué al missatger que no hi anés pel camí usual a fi d’estalviar les sospites dels veïns.

Segundo aturà la feina una estona per xerrar amb el seu amic el clergue Fidel Antic, català del sud. Antic portava a mans un llibre i el jardiner li preguntà de quina mena era. Antic li respongué que es tractava de la gramàtica francesa i llavors Segundo expressà la voluntat d’aprendre a llegir i també li feu saber que pensava proposar a Blanqué que li fes de professor i que, durant el temps que es perllongués l’aprenentatge, ell pagaria un substitut per tal que tingués cura del jardí. Antic va dir que no creia que el rector li exigís que pagués el sou d’un substitut i que, de tota manera, el rector li faria de mestre de bon grat. Segundo seguí la conversa opinant que Blanqué era molt bona persona, malgrat que no mostrava gaire interès pel treball que ell feia en el jardí, doncs no l’havia inspeccionat d’ençà dos mesos. També li parlà dels diners que tenia dipositats a la caixa del Seminari i dels que havia enviat a sa mare.

Mentre Segundo i Antic xerraven, passà un capellà per terreny proper i el jardiner l’assenyalà, tot dient “Mireu, allà va el rector”. Antic es sorprengué i contradigué Segundo – “no, aquest és l’abbé Vilalta”- però el jardiner va insistir- “És el rector, jo el conec!”- i se’n va anar per a saludar-lo.

Havent arribat el vespre, a l’hora de sopar, tothom al Seminari tenia la certesa que Blanqué havia d’haver patit un accident greu.

Durant el matí del divendres 7 d’abril, Segundo parlà amb Vilalta i li demanà que li fossin retornats els diners que havia dipositat a la caixa del Seminari atès que volia anar-se’n. Vilalta traslladà l’encàrrec a Vidal, el qual, reconeguda la desaparició de Blanqué, l’havia substituït en el càrrec de rector. Vidal feu el distret i digué que no recordava la nota escrita amb tinta vermella mitjançant la qual Segundo havia volgut certificar la quantitat dinerària que havia dipositat en mans de Blanqué. Això no era pas veritat però Vidal sospitava que Segundo havia intervingut en la desaparició de Blanqué i pensà que si li lliurava els diners que reclamava, fugiria abans que hom pogués esbrinar-ne la veritat.

Certament, Vidal no era l’únic habitant del Seminari que sospitava que Segundo era l’autor d’alguna mena de crim en la persona de Blanqué. Però durant la jornada anterior un transportista i un negociant de Prada declararen que havien vist Blanqué a primera hora del matí i a primera hora de la tarda, davant d’un hotel de la vila i a la carretera i això encara sostingué l’esperança que alguns tenien que el rector fos viu.

A la fi, Vidal denuncià la desaparició de Blanqué al procurador (fiscal) de la República i durant el dissabte dia 8, un grapat d’agents es traslladaren al Seminari per tal d’escorcollar totes les estances i recons de l’establiment. Segundo, per ordre de les autoritats, rastrejà amb una garranxa llarga les aigües de la bassa. Hom també escorcollà els entorns del Seminari i de Prada. Per tal de portar a terme les tasques d’inspecció es mobilitzaren brigades d’alumnes. Segundo i un parell d’empleats més del Seminari foren encarregats de rastrejar les riberes del riu Tet, camí de Vinçà. Els companys s’adonaren que Segundo, pel que fa a la feina, es mostrava indolent i poc cooperador.

A la matinada del diumenge, dia 9, la germana Rosalia, superiora de les monges destinades al servei del Petit Seminari, sortí a prendre l’aire fora de l’edifici i sense pensar s’entretingué remenant la terra d’un recó del jardí amb un bastó. Llavors aparegué Segundo carregant l’aixada a l’espatlla i li preguntà quina cosa cercava. La monja no respongué i deixà caure el bastó que sostenia. Segundo li avià: “un home sol no pot matar i enterrar un home!”. La monja, sorpresa, li respongué “i qui parla de matar i d’enterrar un home?”. Després, la germana Rosalia fugí esparverada de la presència d’en Segundo.

Rosalia va començar el treball habitual que li corresponia. Aquell matí havia d’examinar la roba bruta dels residents a fi de triar el rentat que més convenia. En una tauleta de nit descobrí una camisa rebregada, amb taques i feta una bola que encara romania humida, com si l’haguessin rentada. Rosalia agafà la camisa i fugí escales avall fins que topà amb una altra monja, a la qual ensenyà la roba: “Guaita quines taques té aquesta camisa!”. Ambdues varen trobar l’abbé Vidal i li mostraren la camisa i la cambra en la qual romania. Vidal ordenà a les monges que deixessin la peça en la tauleta de nit on era i que no xerressin a ningú la troballa. Tot seguit, el clergue comunicà la notícia al procurador general, el qual, després d’examinar la camisa, va deixar-la altra vegada damunt de la tauleta de nit.

Segundo, a la tarda, baixà a la vila i es reuní amb el seu amic Josep Marc, al qual dictà una altra carta per sa mare. Una frase del missatge, deia això: “Si es solucionen els problemes i amb l’ajut de Déu, aviat tornaré a Espanya”. Segundo va adjuntar tres postals d’imatges religioses a la carta.

Durant el dilluns 10 d’abril continuaren els escorcolls, fins i tot amb l’ajut de gossos. La germana Rosalia investigà pel seu compte. Vidal, d’acord amb el procurador general allunyà Segundo del Seminari i l’envià, en companyia del fuster, a revisar altres zones de les ribes del Tet. El jardiner cercà excuses per no fer la feina i entrà en un parell d’establiments a beure alcohol.

Rosalia, primer, descobrí damunt del teuladet del corral dels conills, els pantalons d’hivern del jardiner, molt bruts i que fan pudor de pixat. Després, al voltant de les cinc de la tarda, s’aplegà amb els clergues Géralt i Danis i amb un jove domèstic anomenat Sebastià, per tal d’escorcollar la cova que hi havia en el terrenys del Petit Seminari. Hi entraren i n’examinen el sol amb l’ajut d’una llanterna. Sebastià remogué la terra amb l’aixada i de sobte descobrí una ma. Cridà espantat i els acompanyants hi aproparen el llum. Tots coincideixen que allò que floria de la terra era la ma d’un ésser humà.

Cap a quarts de set de la tarda, el jutge Louis Jacomet, el procurador de la República Gustave Favier, el secretari del jutjat Blaise Poirier i el metge forense Jacques Serradell es traslladaren al Petit Seminari per a procedir a l’aixecament del cadàver. El procurador no dubtà que el cos descobert era el de Joseph Blanqué i immediatament el jutge, a instància del procurador general, ordenà la detenció de Segundo Roldán.

Joseph Blanqué tenia 35 anys en el moment que fou mort.

La detenció de Segundo es portà a terme quan arribà al Seminari després d’haver participat en l’escorcoll de les ribes del Tet que li havia encarregat Vidal a fi d’allunyar-lo del centre. Les autoritats el conduïren a la cova en la qual els fossers estaven desenterrant el cadàver i l’enfrontaren a la visió d’aquelles restes humanes. Segundo es mostra fred, indiferent. El doctor Serradell li va mesurar el pols en el moment que el jardiner observava les restes humanes horrorosament mutilades i comprovà que els batecs del cor de Segundo seguien un ritme absolutament normal.

Les autoritats registraren el detingut i li trobaren el total de 170 francs i 55 cèntims, la possessió dels quals ell justificà com a resultat dels treballs que havia portat a terme a Espanya i dels seus estalvis. Un cop fou conduit a la cambra que ocupava en el Seminari, les autoritats el sotmeteren a interrogatori. Segundo negà cap relació amb l’assassinat de Blanqué.

Durant el dimarts, dia 11 d’abril el doctor Serradell porta a terme l’autòpsia del cos de Blanqué i hom obliga Segundo a presenciar l’operació. L’acusat de l’assassinat del rector del Petit Seminari guaità sense cap emoció el cadàver esbatanat i comentà que mai havia vist un cos humà per dintre i que això ho trobava curiós. Serradell, durant força estona, va comprovar el pols i els batecs del cos de Segundo, posant-li la ma al pit. El forense no va constatar cap mena d’acceleració del ritme sanguini i va concloure que l’acusat, en presència del cos inert i destrossat de la seva víctima, no havia patit cap trasbals emocional.

Serradell certificà que Blanqué havia entomat un tret d’arma de foc disparat a menys de 50 centímetres de distància i que en acabat fou atacat amb un instrument contundent i de tall. Els cops que va rebre i que li ocasionaren fissures, fractures i  altres ferides greus, havien estat impulsats amb molta força física i per diferents angles. El forense també va certificar que la víctima era morta quan fou enterrada.

Vidal lliurà al jutge instructor la nota escrita amb tinta vermella mitjançant la qual Segundo havia volgut deixar constància del dipòsit de diners que havia confiat a la caixa del Petit Seminari. L’acusat negà que ell hagués encarregat aquella anotació.

Un escamot de la gendarmeria, comandant per l’agent Tixador, s’emportà Segundo per tancar-lo a la presó. La brama sobre la culpabilitat del jardiner espanyol en l’assassinat de Blanqué s’havia estès per la vila i una gentada indignada l’esperava a la sortida del Petit Seminari per retreure-li el crim, blasmar-lo i escarnir-lo. Els vilatans aglomerats acompanyaren el seguici policial durant tot el camí fins l’edifici de la presó i cridaven tota mena d’improperis al detingut – assassí!, traïdor!, pollós!, espanyol!, a mort!- tot demanant que fos la condemnat a la pena capital.

A la presó, Tixidor intentà que Segundo confessés el crim. D’entrada no ho aconseguí doncs el detingut s’entestà en afirmar que Blanqué l’havia tractat sempre amb bondat i que per tant ell no li retreia cap greuge que l’hagués pogut empènyer a fer-li mal. Però, al cap d’una estona, canvià d’opinió i confessà. Quan el jutge arribà a la presó per prendre declaració formal al pres, Tixidor l’informà dels termes de la confessió emesa per Segundo.

Segundo, a la presó de Prada, explicà que el dia 6 d’abril havia trobat Blanqué i que mentre parlaven se li havia disparat accidentalment l’escopeta. El rector, ferit, caigué a terra i es posà a plorar. Segundo, espantat, també va rompre a plorar. Llavors va creure que la ferida que havia ocasionat al rector era mortal i l’escanyà amb el fulard. En acabat, amagà el cos en la cova. El pres també va voler aclarir que va escanyar Blanqué, en lloc d’ajudar-lo, perquè després del tret li havia demanat perdó i el ferit li respongué “Jo et perdono davant Déu però no pas davant els homes”. Això li va fer témer que Blanqué l’acusés a la Justícia d’haver-li disparat el tret expressament.

En la mateixa data que Segundo confessà que havia estat l’autor de la mort d’en Blanqué, aquest fou enterrat cristianament. Totes les autoritats i una multitud de ciutadans de totes les classes socials assistiren a la cerimònia religiosa oficiada pel bisbe de la diòcesis. El diari L’Indépéndent del dia 14 en donà fe, així com palesà la indignació popular que travessava el país.

El procés.

El jutge d’instrucció interrogà Segundo de forma intensa. Li formulà nombroses preguntes sobre la vida que havia portat a Espanya, els diners que posseïa i la procedència que tenien, l’hàbit de visitar tavernes i les despeses que havia fet d’ençà que havia entrat a França. Segundo s’expressava en castellà i Antic li traduïa les respostes al francès.

El jutge mostrà interès especial per saber la procedència dels diners que Segundo portava a la butxaca en el moment que va ser detingut. L’Instructor va creure que el detingut havia entrat a França amb 75 francs i que n’havia guanyat un total de 150 en concepte de retribucions per les feines que havia portat a terme. Descomptats 99 francs per la despesa provada en la compra de roba, el jutge va concloure que Segundo només podia justificar 126 francs del total de 170 francs i 55 cèntims que li havien estat requisats.

A la fi, l’Instructor va interrogar Segundo, pel cap baix, vuit vegades, així com procedí a prendre declaració a més de quaranta testimonis i pèrits. També va trametre una comissió rogatòria al jutge d’Albacete per tal que li fes saber els antecedents del pres.

Segundo deuria confessar a l’Instructor que havia planejat l’assassinat de Blanqué a fi de robar-li els diners, doncs això, després ho va admetre en la vista del judici sense cap mena de reticència. En data 23 de juny de 1876, el jutge Louis Jacomet va tancar la instrucció tot acusant Segundo Roldán Morales per assassinat i robatori. Llavors va ser quan, per encàrrec del jutge, un fotògraf professional va retratar Segundo. La imatge obtinguda il·lustra la coberta del llibre “A mort, l’espagnol”.

Segundo va ser transferit a la presó de Perpinyà.

El 26 de juliol de 1876 s’inicià el procés amb la tria dels 12 membres titulars que havien de formar el jurat. La majoria dels escollits eren propietaris i comerciants però també hi havia, pel cap baix, un militar, un advocat i algun altra professional liberal. Després, cap a les deu del matí, els jutges de la cort van seure a l’estrada. Tot seguit, el president va ordenar que s’introduís l’acusat a la sala: Fait entrer l’accusé!. L’atenció curiosa del públic assolí el nivell màxim. Periodistes de nombrosos diaris cobrien la informació del procés i durant els dies anteriors havien estat especulant sobre el caràcter ferotge i malvat de l’espanyol que ara podien observar directament. L’Indépendent el retratava d’aquesta manera: “Le regard est sournois; la physionomie entière dénote des instincts méchants. Segundo n’a pas le visage farouche que tout le monde a pu voir sur les photographies qui ont été vendues dans le département; mais ses traits dénotent la trace de son caractère hypocrite et perfide…[2]

L’acta d’acusació fou llegida a Segundo pel Procurador General i traduïda al castellà pel senyor Portet, canceller del consolat espanyol de Perpinyà. S’acusà Segundo de l’assassinat en la persona del clergue Joseph Blanqué, superior del Seminari de Prada, realitzat el dia 6 d’abril, fet criminal que tenia per objecte la preparació i l’execució del robatori de diners del Seminari, el qual constituïa el segon càrrec. Per tant, també se l’acusava d’haver sostret, pel cap baix i en la mateixa data, una suma de 100 francs en perjudici del Seminari. El procurador considerà l’agreujant de la manca de fidelitat en la comissió d’aquests delictes, doncs Segundo era servent del Seminari de Prada.

L’acusat escoltà la lectura de l’acta d’imputació i es posà a plorar.

Tot seguit, el tribunal interrogà Segundo i per començar li demanà les raons per les quals sortí d’Espanya per entrar a França. L’acusat va respondre que va desertar de les fileres de l’exèrcit governamental espanyol perquè tenia por de la batalla que es preparava per a la presa de la Seu d’Urgell. El procurador també li demanà, concretament, si no era cert que havia matat un sergent. La resposta que donà Segundo mereix que la reproduïm textualment: “al respecte, jo no m’he de retreure res”. És a dir, no va negar explícitament que hagués matat un sergent de l’exèrcit espanyol. També li preguntà sobre la quantitat de diners que tenia quan va ser contractat en el Petit Seminari i Segundo xifrà el total entre 60 i 70 francs. Però el procurador no restà satisfet amb la resposta i li feu saber que llavors només en tenia 17 i que li van concedir un préstec. Segundo va admetre que quan va ingressar com a treballador en el centre li pagaren un avançament però digué que això va ser a compte del sou i amb les respostes a les preguntes següents admeté que, en mitjançant aquell primer pagament, havia rebut més diners que els 30 francs mensuals que cobrava de salari.

També li preguntaren les passes que havia seguit per a preparar el robatori i l’assassinat de Blanqué. Les qüestions que li plantejaren anaven des de la compra de munició de calibre gruixut per a la seva escopeta, la manera que havia matat Blanqué, fins els detalls de l’enterrament. Segundo va confessar sense cap mena de recança que havia planejat els crims que havia comès, malgrat que Blanqué era una bona persona que sempre l’havia tractat paternalment.

Després que l’acusat fos interrogat, li demanaren que reconegués les proves materials que s’exposaven en la taula, davant del tribunal. En aquest moment, Segundo alçà el cap i adreçant-se als jutges sol·licità el perdó: “Perdó, demano perdó”. El procurador, amb veu greu i calmada, li va respondre: “És massa tard per demanar perdó. Quan vareu portar a terme el vostre pla atroç no vareu sentir cap mena de penediment. A més, assolireu el súmmum de la insensibilitat quan, davant del cos de la vostra víctima, el forense us auscultà i comprovà que el batec del cor era totalment normal”.

Testimoniaren contra Segundo fins a 23 persones, entre les quals els professors del Petiti Seminari, els clergues Vidal, Buscail i Danís, la germana Rosalia, el forense, el farmacèutic que analitzà les taques de sang de la roba del acusat i el pèrit armer. El metge de Prades, Jacques Serradell va descriure amb to melodramàtic l’estat del cos de la víctima quan fou trobada i com ell pensava que havia estat morta i mutilada.

Segundo a tothora es mantingué en actitud abúlica, el cap caigut endavant i la mirada fixada en les rajoles. No s’immutà ni quan li fou mostrat un bocí del crani de Blanqué.

En la segona sessió del judici, celebrada el dia 27 de juliol, continuaren declarant els testimonis de càrrec. El gendarme Tixidor, que havia aconseguit la primera confessió de l’acusat, recordà que Segundo li havia dit això: “he comès la falta i suportaré el càstig”.

El testimoni Fidel Antic declarà que Segundo li havia explicat la raó per la qual va passar la frontera cap a França. Ho va fer- digué el testimoni- per estalviar-se els perills de la batalla de la Seu d’Urgell i per una altra causa particular. Un dia, sortint de la fleca de Puigcerdà en la qual treballava, es va trobar el cadàver d’un oficial  espanyol (no aclarí si ho era de l’exèrcit alfonsí, o carlista). L’oficial havia estat mort per un amic de Segundo i per aquesta causa, va témer que l’acusessin de l’homicidi i fugí a França acompanyant la colla d’homes entre els quals hi havia l’assassí de l’oficial.

La declaració d’Antic allunyà, o si més no posà en dubte, la idea que planava durant la instrucció, d’acord amb la qual l’assassinat de l’oficial de l’exèrcit espanyol i el probable robatori previ de la caixa del regiment, havien estat les causes relacionades que motivaren la deserció de Segundo quan romania destinat a la força militar que assetjava la Seu d’Urgell. Segons la declaració d’Antic, Segundo va desertar per una raó única- la por als perills de la batalla- i en acabat, a Puigcerdà, es va veure implicat en l’assassinat d’un militar i aquesta segona circumstància és la que el va empènyer a refugiar-se a França.

El procurador va pressionar Fidel Antic pel fet de ser amic de l’acusat i el testimoni s’excusà tot afirmant que ell només l’havia ajudat escrivint-li les cartes. Llavors, el procurador li recordà que també havia escrit la nota mitjançant la qual Segundo pretenia que havia confiat al Seminari 50 francs i 50 duros de la seva propietat. En aquest punt, el president del tribunal preguntà a Segundo si en el dia que va demanar a Fidel que li redactés la nota de deute, ja havia decidit que assassinaria Blanqué. La pregunta del president esdevenia cabdal doncs pretenia establir definitivament l’existència de la premeditació en l’execució del crim. Segundo, una altra vegada, no va intentar defensar-se i clarament confessà que aquell dia, en el seu ànim, ja ho tenia tot preparat i decidit.

Continuaren les declaracions d’altres testimonis. L’advocat Pallarès elogià llargament Blanqué i es referí a la bonhomia, la capacitat pedagògica i els coneixements culturals que posseïa la víctima.

A la fi, el Procurador Genéral formulà la seva requisitòria i durant gairebé dues hores narrà les circumstàncies del crim, posà èmfasi en la premeditació, l’acarnissament en la comissió de l’assassinat, lloà reiteradament la bondat de la víctima i acabà raonant la necessitat de procedir a un escarment per aturar la munió humana de “col·legues” de Segundo que havien ensangonat el departament dels Pirineus Orientals. “Hom ha de pensar- digué- en els assassins del futur”.

L’advocat Tolza, defensor de Segundo, tenia la partida perduda i intentà que fossin admeses les circumstàncies atenuants originades en la vida dissortada que havia portat el seu client. Afirmà que Segundo ja havia nascut vençut, en el si d’una classe social baixa i en una vila petita, sense possibilitats d’ascendir culturalment, ni humanament. Quan tenia 13 o 14 anys l’havien obligat a treballar en les pitjors condicions. Tolza recordà la situació de guerra civil per la qual passava Espanya i els horrors que se n’esdevenien. Segundo havia crescut entremig de l’odi, en un país que no era capaç de castigar els homicides i en el qual la vida dels homes no valia res. Segundo era analfabet i havia viscut entremig d’una gran confusió d’idees. L’advocat va concloure que aquest era el fons del debat i que per això, i degut a que esdevenia impossible de fer reviure Blanqué, calia que el jurat donés un gran exemple de misericòrdia.

Segundo, havent acabat el darrer bescanvi d’al·legacions entre el procurador i el defensor, suplicà de nou el perdó i la compassió del jurat.

El jurat va deliberar durant una mica més de 5 hores i quan els seus membres retornaren al banc de la sala portaven les respostes a les qüestions formulades pel tribunal:

1a- Segundo és culpable d’haver comès durant el dia 6 d’abril de 1876, un homicidi voluntari en la persona de mossèn Blanqué?.

Resposta majoritària: Sí.

2a. Aquest homicidi va ser comès amb premeditació?

Resposta majoritària: Sí.

3a. L’homicidi tenia per objecte la preparació, així com facilitar, la sostracció fraudulenta que s’especifica?

Resposta majoritària: Sí.

4a. Segundo és culpable d’haver sostret, durant el dia 6 d’abril, una quantitat de diners en perjudici del Petit Seminari?

Resposta majoritària: Sí

5a. En el moment de la sostracció Segundo era empleat a sou del dit establiment?

Resposta majoritària: Sí

6a. L’acusat es pot beneficiar de circumstàncies atenuants?

El jurat no respongué aquesta qüestió.

Per tot això el tribunal condemnà Segundo Roldán Morales a la pena de mort i especificà que l’execució s’havia de portar a terme en una plaça pública de Perpinyà.

L’execució de la pena de mort en la persona de Segundo Roldán.

El 24 d’agost, el tribunal de cassació va rebutjar el recurs contra la sentència d’instància que condemnà Segundo. Confirmada la pena, la data per a procedir a la guillotinada de Segundo restà fixada en la matinada del dia 2 de setembre de 1876 i el lloc assenyalat, la plaça de l’Arsenal de Perpinyà (antic convent dels Grans Carmelites).

El rector de la parròquia de l’església de Sant Jaume (Saint Jacques) va demanar a l’alcalde que, d’acord amb la tradició, la Confraria de la Sang pogués acompanyar Segundo fins la guillotina. En realitat, el rector de Sant Jaume demanava permís al batlle per tal d’ocupar la via pública i li sol·licitava la protecció de la policia municipal. Però, l’alcalde era republicà i no gaire procliu a les cerimònies religioses, de manera que denegà l’autorització, tot motivant la decisió en el caràcter retrògrada d’aquesta mena de manifestacions.

A la plaça de l’Arsenal i voltants, s’hi aplegà una munió de gent que les autoritats de l’ajuntament xifraren en quinze mil persones.

L’execució fou ràpida. Segundo fou col·locat en la plataforma basculant i havent-li tancat la trampa al voltant del coll, el botxí feu caure immediatament la ganiveta. Hom calculà que l’operació no es va perllongà més enllà d’uns segons. Els periodistes i el comissari central testificaren que el condemnat havia mantingut una actitud “relativament impassible” i hom només va observar que davant la guillotina, en el moment que l’anaven a col·locar a la plataforma, feu com si volgués recular. Això va ser un petit gest de resistència.

Hi va haver debat entre les autoritats religioses i civils sobre si l’enterrament havia d’anar acompanyat de cerimònia religiosa. A la fi només sabem que Segundo fou sepultat al cementiri en presència del botxí i els funcionaris implicats en el compliment de la sentència que l’havia portat a la guillotina.

Posteriorment, alguns metges van examinar el cap d’en Segundo. De fet, durant la dècada dels vuitanta del segle anterior, el crani del guillotinat encara s’exposava en una vitrina del Museu d’Història Natural (Musée d’Histoire Naturelle) de Perpinyà. El crani hi apareixia amb la part superior seccionada, de manera que semblava una olla amb tapadora. D’això en parlarem doncs l’estudi que fou objecte la testa del guillotinat té raó de ser en la preeminència que van tenir les teories de l’antropologia criminal relacionades amb la frenologia i la psicologia determinista en els estudis noucentistes de dret penal.

Les circumstàncies que envoltaren el cas de Segundo Roldán. Un procés polític?.

És clar que Segundo Roldán va matar mossèn Joseph Blanqué i ho va fer amb premeditació. Això fou admès explícitament per l’acusat. El tribunal també considerà un fet provat que la mort del rector del Petit Seminari constituí el mitjà que Segundo emprà per a robar diners a l’empresa que aquell dirigia, malgrat que no esdevé evident que a la fi el criminal es fes amb la quantitat de 100 francs que li atribuïren com a valor del robatori. El relat acusatori que forní el procés donà gran transcendència a la nota que Antic va escriure amb tinta vermella, sota el dictat de Segundo, mitjançant la qual aquest pretenia certificar que havia dipositat 50 duros espanyols i 50 francs en la caixa del Petit Seminari. Això, com a prova del robatori. No sabem si la reclamació de Segundo responia a un fet cert- ni , com ha estat dit, va fer-se amb els diners- o si, per contra, constituïa un mitjà enginyós per tal d’aconseguir la dita quantitat dinerària. Ara bé, l’acusat va admetre que matà Blanqué per tal de robar part del cabdal de l’establiment escolar. Per tant, el jurat va concloure que Segundo havia robat 100 francs- la quantitat que Segundo reclamava- de la caixa del Seminari.

Enfront de la confessió plana i sense embuts de la comissió dels fets delictius per part de l’acusat, ens preguntem per quina raó Xavier d’Arthuys, autor del prefaci del llibre “A mort, l’espagnol!”, qualificà el procés judicial contra Segundo, amb els termes següents: “Une justice expeditive; bien sûr, […] un procés politique, sans doute […] un crime absurde […] un procés absurde”?.

Les persones que no han estat autors o còmplices d’un crim, acostumen a considerar-lo un fet absurd. Per tant, en aquest cas, no discutirem l’adjectiu.

Una altra cosa és que el procés fos absurd. En realitat, el procés, en els termes jurídics, s’adequà formalment a la legalitat processal i material que a l’època era vigent en la república francesa, de manera que, en el sentit assenyalat, tampoc en podem entendre l’adjectivació. Certament podria ser que d’Arthuys es referís a l’absurditat de la pena de mort per ella mateixa i llavors hi estaríem d’acord però també és cert que la sanció màxima capital era legal en aquell moment.

Una justícia expeditiva?. Bo, novament cal recordar que Segundo va confessar de pla els crims que havia comès i per això en el procés no hi va haver marge per al debat. Ara bé, podríem pensar que el caràcter expeditiu que d’Arthuys atribuí al procés incoat contra Segundo, en realitat, esdevé una forma de significar que la instrucció va ser superficial. Hi ha qüestions, com ara les motivacions de les relacions de Segundo amb el seu primer protector, l’advocat Antoni de Cabanys i del Castillo- solter de 69 anys, circumstància que, a l’època, el feia sospitós d’homosexualitat- i amb qui fou la seva víctima, Joseph Blanqué, que no motivaren l’interès del procurador general, ni dels jutges. Per quina raó, entre la munió de refugiats depauperats que creuaven la frontera cap a França, Cabanys va escollir Segundo com a- diguem-ho d’aquesta manera- afillat?. Cal recordar que l’advocat no es limità a donar-li una almoina sinó que l’acolli a casa, el vestí, l’alimentà i en acabat el portà fins a Prada i feu mans i mànegues per tal que trobés una feina estable i remunerada. Per quin motiu Blanqué es mostrà tan indulgent amb Segundo, tot i que havia de saber que l’empleat robava al Petit Seminari?. Com és que el rector va respondre rabent a la crida de Segundo i l’anà a trobar al lloc apartat on aquest el va matar?. Quina mena de relacions de la mena econòmica, o íntima, hi havia entre Segundo i els padrins que va tenir?. L’homicida presumia que posseïa diners i Blanqué en necessitava per a fer les inversions que es proposava. Precisament, l’agent que recomanava i guiava les inversions de Blanqué era Gustau Pallarès, conseller general del cantó de Mont-Lluís, al qual Segundo va conèixer en la diligència, quan acompanyat per Cabanys, anava a Prada. Doncs, i si fos el cas que els diners que Segundo deia que havia confiat a Blanqué – els 50 duros i els 50 francs- ho haguessin estat en concepte de préstec?. I si fos el cas que certament Segundo tingués dret a la reclamació d’aquests diners i Blanqué, havent-los invertit, no els hi hagués pogut restituir?. El fet és que tot això no va ser investigat i per tant no fou objecte del debat judicial, de manera que el jurat, a la fi, no va trobar cap atenuant a la conducta criminal de Segundo. Però, tampoc l’acusat es va defensar al·legant cap circumstància de les relacions que hagués pogut mantenir amb Blanqué.

Finalment, l’autor del prefaci del llibre que comentem, titlla el procés contra Segundo de procés polític. Però, què és un procés polític?. Al respecte hi ha una definició estricta i una definició laxa. Comencem per la primera, d’acord amb la qual qualsevol procés que deriva directament d’una guerra o d’un conflicte polític, és un procés polític[3]. És evident que el processament de Segundo no s’esdevingué directament d’un conflicte polític ni d’una guerra. Certament el condemnat havia arribat a França havent fugit d’un conflicte bèl·lic però l’Estat que el jutjà no era part en aquesta brega i per tant no tenia cap interès en procedir contra l’espanyol per raons de repressió de l’enemic, o ideològiques o polítiques. Per contra, la possible adscripció de l’acusat al carlisme, la seva condició de desertor i d’espanyol sí que deurien condicionar al jurat. Això ho considerem tot seguit, quan analitzem si el judici que tractem té cabuda en el concepte extensiu d’allò que és un procés polític.

En un sentit ample, és evident que qualsevol l’ordenament jurídic té un fons i un origen polític. En el marc del sistema, el dret penal constitueix l’eina repressiva per excel·lència i, en termes generals, és classista perquè per damunt de qualsevol altre dret personal, la regulació punitiva existeix per a protegir el dret real de la propietat i per tant, a la classe dirigent dels propietaris. En les societats occidentals, gairebé tothom és propietari- mal que actualment la majoria siguin propietaris pobres- però durant el segle dinou i una gran part del segle vint, la diferència entre classes era molt més explícita i els propietaris de terra, immobles i mitjans de producció esdevenia un grup restringit i minoritari que s’esmerçava en mantenir l’”ordre natural” que els garantia la preeminència econòmica, social i política per damunt el gruix de la població formada pels desposseïts. Durant molt temps, un dels delictes del codi espanyol la comissió del qual comportava, amb més probabilitat, la pena de mort, era “el robo con homicidio”. Aquest delicte, nomenat amb els mateixos termes, encara existeix en els codis penals de països sud-americans, com ara és el cas d’Argentina i, més dissimulat, també roman en la legislació vigent espanyola. En la combinació d’il·lícits que significava el tipus penal mencionat, el robatori constituïa el greuge principal. Precisament, en el cas de Segundo Roldán, l’assassinat de Blanqué fou considerat simplement el medi i el robatori, l’objectiu principal. I és clar, que el jurat estava composat majoritàriament per propietaris locals.

Alguns tipus de criminals nats, segons les teories de Lombroso
Alguns tipus de criminals nats, segons les teories de Lombroso

El classisme que impregna la regulació penal i la ideologia criminalista, a l’època, restava palesament evidenciada en les teories que van fer famós Cesare Lombroso (1825- 1909), i que tingueren precursors com ara el català Marià Cubí (1801- 1875). Dit sigui de forma escarida, Lombroso va establir una tipologia de criminals nats, la condició dels quals venia determinada pels trets morfològics d’algunes persones, sobretot evidenciats en les característiques del crani, i uns límits intel·lectuals i psicològics (morals) igualment ineluctables. Lombroso es basà en la regla de l’evolució de les espècies de Darwin per tal de suggerir que el criminal nat constituïa la baula entre el simi i l’ésser humà i recomanava que un cop identificats els individus de la mena que descrivia, fossin eliminats o empresonats de per vida doncs esdevenien irrecuperables per a la societat sana. Aquesta teoria determinista convenia a les classes dirigents perquè durant el segle XIX proliferaren les revoltes socials, l’acció anarquista i socialista, les quals implicaven la comissió de força delictes contra la propietat i les persones. Lombroso proporcionà l’eina criminològica per tal de negar les raons socials que podien explicar o atenuar la culpabilitat dels criminals provinents de les classes desfavorides, tot dictant un codi pretesament científic que els excloïa de la condició de ciutadans mereixedors de la justícia, i fins i tot convertint-los en infrahumans.

No sabem quines foren les conclusions dels forenses que requisaren la testa escapçada de Segundo Roldan per tal mesurar-ne les concavitats, les protuberàncies i burxar-li el cervell. Però si sabem que, un cop Segundo va ser xollat per tal de facilitar el tall de la ganiveta i mentre caminava cap a la guillotina, van ser observades les dimensions i la forma del seu crani amb consideracions que s’avenien amb la teoria de la frenologia. Precisament i mal que pugui semblar contradictori, l’actitud que va mantenir Segundo davant el tribunal confessant l’autoria dels crims i la premeditació en llur preparació, així com la lloança de la figura paternal de Blanqué que pronuncià, deurien reforçar la consideració dels jutjadors respecte que estaven en presència de la mena de criminal nat, animalitzat, de classe social ínfima, analfabet i sense consciència, que descrivien Lombroso i la resta d’antropòlegs criminalistes.  Fins i tot l’advocat defensor, sense proposar-s’ho, va cooperar en construcció de la imatge animalitzada del seu client, tot presentant-lo com un ésser de baixa estofa i detritus de la guerra civil. A més, per si no n’hi hagués prou amb tot això, el forense va certificar que Segundo no mostrà cap mena d’alteració emocional davant el cadàver de la seva víctima. Per les raons dites, a la fi, el jurat no va respondre la darrera pregunta que li formulà el tribunal: “L’acusat es pot beneficiar de circumstàncies atenuants?”. Un criminal nat no té dret a la presumpció d’innocència- doncs és culpable per naturalesa- ni per tant, tampoc se li consideren els atenuants. El crani de Segundo Roldan estava exposat al Museu de Ciències Naturals de Perpinyà entre una tortuga i restes d’animals.

Per altra banda, el discurs del procurador general en el procés seguit contra Segundo, – en el qual es referí a la necessitat de condemnar-lo a mort per aturar la munió humana de “col·legues” de l’acusat que havien ensangonat el departament dels Pirineus Orientals i a fi de prevenir “els assassins del futur”- constitueix una mostra clara d’allò que en l’actualitat considerem la discriminació per raó d’origen, la qual s’acumulava al classisme. És a dir, l’odi a l’estranger pel fet de ser-ho- el bàrbar- considerat culpable de tots els mals que assolen la societat local i “nacional” en la qual l’intrús ha penetrat de manera oculta, a fi d’aprofitar-se dels béns particulars i col·lectius que legítimament pertanyen als naturals del país, tot imposant-los les seves creences i hàbits primitius.

Segundo Roldan, a França, acomplia els requisits d’intrús, estranger i pobre. De fet, en territori de la Catalunya Nord, Segundo era doblement estranger. Ningú titllava despectivament els barcelonins Cabanys i Palau amb l’epítet “espanyol” doncs eren tan catalans com els amfitrions de país que els acollia “en villégiature”, ans, en qualsevol cas, hom qualificava els advocats com a “étrangers du dehors”- gent de fora del departament administratiu -. El vallespirenc Raymond Sala ha escrit això: “De 1870 à 1914, ‘l’immigré espagnol’ est une expression inappropiée a Saint-Laurent. Il n’y avait que des migrants, des circulants…” i cita el notari Francesc Comte, que en el segle XVI va escriure que “Les catalans étaient perçus, dans leur ensemble, comme Espagnols certes mais ‘espanyols de nostra Catalunya’”[4]. Cal recordar que Cabanys i Palau eren persones benestants i propietaris. Per contra, Segundo, per molt que remenés la xavalla que carregava a les butxaques, era un pelacanyes.

En qualsevol cas, és clar que les guerres carlistes i les revoltes que sacsejaren Espanya i que trasbalsaren amb intensitat especial el Principat, van afectar desfavorablement la societat catalana del nord doncs durant dècades va patir l’allau de refugiats i guerrillers (trabucaires) que originaven problemes de tota mena, així com “contaminaven” amb llurs opinions polítiques i l’esperit revolucionari la “bona gent” del país. Els autors del llibre “A mort, l’espagnol!”, quan fan referència a l’exposició del crani de Segundo en una vitrina del Museu d’Història Natural de Perpinyà, recorden que aquesta mena d’exhibició macabre es repetia amb l’orella de Joan Massot, víctima dels trabucaires jutjats a Perpinyà entre els anys 1845 i 1846 i que encara es conserva dins d’un flascó d’alcohol que forma part de l’expedient del procés, dipositat en les Archives départementales des Pyrénées-Orientales[5]. Els autors del llibre no van més enllà i no gosen comparar ambdós processos, mal que alguna cosa tenen en comú. De fet, el procés dels trabucaires va acabar amb la guillotinada a Perpinyà i Ceret de quatre condemnats, els quals eren catalans espanyols. Però, aquell va ser sense cap mena de dubte, un procés polític, en el sentit estricte, doncs només s’explica per les circumstàncies polítiques de les relacions entre els Estats francès i espanyol, en el context de la crisi europea de 1848.

Allò que ara cal remarcar és que, en part, els arguments d’ambdós procuradors generals, en un i altre procés, coincidiren en l’al·legació de la necessitat d’aturar la invasió d’estrangers que- va clamar el fiscal en la vista dels trabucaires- “en lloc de posar-se a treballar en les vinyes” o fer alguna altra feina de profit pel país que els acollia, s’esmerçaven en robar i ocasionar danys de tota mena a les gents honrades que l’habitaven. Les defenses dels acusats, en ambdós processos, també coincidiren en esmentar les circumstàncies derivades de les guerres civils peninsulars i l’estat de “sauvagerie” en la qual vivien immersos els veïns del sud. Les polítiques de nacionalització que portà a terme l’Estat francès durant el segle dinou, a partir de la revolució- i que ja s’havien iniciat a partir del Tractat dels Pirineus- passaven, en la Catalunya del Nord per denigrar l’espanyolitat i en aquest marc s’incloïa la catalanitat, la qual es considerava com una falca de cultura estrangera clavada en la sobirania francesa. Raymond Sala, en l’obra que ha estat citada, diu això: “… les nouveaux venus qui franchissaient la frontière fuyaient une Espagne retardataire, jugée moyenâgeuse par L’Indépendant du 13 septembre 1875. La République française, synonyme de liberté et de progrès, assurait à Sait-Laurent des conditions de vie meilleure dans la sécurité, a l’abri de ‘la sauvagerie espagnole’…”. El mateix autor recorda la dita dels rossellonesos, d’acord amb la qual “tots els mals venen del sud”.

L’ambient d’opinió política descrit, sens dubte influí en el tribunal que jutjà Segundo, i esdevingué agreujat degut a l’onada de tancament conservador que envaí la República durant la presidència del general Mac Mahon- monàrquic i “amic” dels carlistes-. El crim de Segundo concità l’odi de la població autòctona rural, eminentment tradicionalista, que es manifestava cridant “a mort l’espagnol!” i que tenia molt en compte que el foraster no havia assassinat qualsevol persona, ans s’havia acarnissat en un paisà- ceretà- i ministre de Déu, el qual era reconegut per la seva saviesa i bonhomia. A més a més, Blanqué era un inversor capitalista, de manera que calia considerar-lo un membre de la classe de “propietaris”. A Perpinyà, on predominava el republicanisme, ningú discutí que Segundo mereixia la pena de mort però la premsa republicana i la conservadora s’enredà en discutir la ideologia de Segundo. L’Indépendant, oposat a Mac Mahon, assegurava que el condemnat era carlista i el diari conservador Le Roussillonnais, garantia que era liberal.

Per tot això, en un sentit extensiu, podem concloure que el procés al qual fou sotmès Segundo Roldán, mereix el qualificatiu de “procés polititzat” més que no pas de “polític”. És clar que, d’aquesta mena, n’hi hagut i n’hi ha molts perquè la pressió de l’opinió pública- l’alarma social- la instrumentalització de la justícia per part del poder social i polític vigents, així com la influència de les doctrines jurídiques de moda en la interpretació de les lleis, són circumstàncies que sempre han influït desfavorablement en el manteniment de la pretesa independència i objectivitat dels jutges. 

——————————————————————————-   

[1] Autors: Anne Hormière, Françoise Capdet i Geneviève Piquemal. Editions du Chiendent,  Vinçà, 1983.

[2] L’Indépendent del dia 27 de juliol de 1876. Bocí de la cita que es reprodueix en la plana 123 del llibre “A mort, l’Espagnol!”

[3]Postwar ». Tony Judt

[4]Histoire et mémoires pyrénéennes- Sait Laurent de Cerdans”. Éditions Trabucaire. Canet. 2015.

[5] “El procés dels trabucaires”, en aquest mateix apartat de la web.