SAVALLS; FETS I LLEGENDA.

Lluís Miró i Solà

J.Vayreda 2

Oli de Joaquim Vayreda. Col·lecció privada de la família Vayreda.

“Només hi deu haver- em sembla- dues formes de l’exercici del lliure arbitri: la força i l’astúcia”. Josep Pla. El quadern gris. Un Dietari. 24 d’abril de 1918.

Quiero Olot y es inútil toda resistència.— Dios guarde a V. muchos años.- Las Presas, 10 de diciembre de 1873.- Savalls. – A: D. Juan Deu, Alcalde y Jefe.de las Fuerzas Republicanas de Olot.”

“El sanguinario cabecilla Savalls, vendido aventurero, cuya vida de siempre ha sido el pillaje, en nombre de ideas religiosas que ni comprende, ni invoca más que para seducir incautos, ha fusilado seis voluntarios de los del batallón de Targona, de los que guarecían Berga…”. Brigadier Juan Contreras Martínez. Quarter general de Tresserres. 30 de març de 1873.

“Sospito que l’explosió del canó degué fer somriure Savalls. La seva complexitat [de Savalls] és un fenomen que està, encara, per explicar.” Josep Pla. Un senyor de Barcelona.

ADVERTIMENT.

L’autor d’aquest escrit no n’autoritza la reproducció per cap medi, això fos portat a terme amb finalitat o no, de lucre. En la cita de parts de l’escrit esdevé obligat d’indicar el nom de l’autor, el títol i que ha estat editat a la web SEGLEDINOU.CAT, l’any 2018.

 

 

“Només hi deu haver- em sembla- dues formes de l’exercici del lliure arbitri: la força i l’astúcia”. Josep Pla. El quadern gris. Un Dietari. 24 d’abril de 1918.

Quiero Olot y es inútil toda resistència.— Dios guarde a V. muchos años.- Las Presas, 10 de diciembre de 1873.- Savalls. – A: D. Juan Deu, Alcalde y Jefe.de las Fuerzas Republicanas de Olot.”

“El sanguinario cabecilla Savalls, vendido aventurero, cuya vida de siempre ha sido el pillaje, en nombre de ideas religiosas que ni comprende, ni invoca más que para seducir incautos, ha fusilado seis voluntarios de los del batallón de Targona, de los que guarecían Berga…”. Brigadier Juan Contreras Martínez. Quarter general de Tresserres. 30 de març de 1873.

“Sospito que l’explosió del canó degué fer somriure Savalls. La seva complexitat [de Savalls] és un fenomen que està, encara, per explicar.” Josep Pla. Un senyor de Barcelona.

Justificació.

La figura escardalenca, el gest dur, la ullada malfiada i el bigoti de puntes esmolades que lluïa Francesc Savalls i Massot han romàs vius en alguna part del meu record d’ençà que, durant la infantesa, en vaig contemplar el retrat penjat a la sala de la masia de can Grau. No vull dir pas que el personatge m’hagi obsedit però cada vegada que me l’he trobat, en un llibre d’història o de records, en un museu, o en el relat d’alguna de les referències llegendàries que l’envolten, m’ha intrigat. Savalls em comunica alguna cosa indefinible més enllà d’allò que esdevé evident; vull dir, d’allò que en sabem positivament. Potser, a la fi, la curiositat i la sensació barrejada d’atracció i rebuig que Savalls em desvetlla són degudes al fet que fou, sobretot, un producte humà genuí de la terra en la qual va néixer i del segle en el qual visqué. Aquesta mena de persones sintetitzen i transmeten l’escala de valors col·lectiva d’una societat, mal que això sigui en la vessant negativa.

He conegut tres carlins fets d’una peça, tres emanacions dels segle dinou, que romanien aparentment impàvids al mig del segle vint.

Durant un estiu, a la fi de la dècada dels cinquanta del segle anterior, quan el meu germà i jo deuríem tenir 8 i 9 anys, els pares ens van deixar en mans dels oncles. Els oncles passaven les vacances a la masia can Grau, a L’Estany, i ens hi portaren.

De sobte, toparem amb el món rural, del qual ho desconeixíem tot. Les experiències sorprenents es succeïen. El pastor, un adolescent, ens confià el remat de vaques durant les darreres hores del dia i es feu fonedís. Abans d’endinsar-se en el corriol del bosc, ens va demanar que havent arribat el capvespre, quan comptéssim vint estels al cel, apleguéssim les bèsties i les portéssim al corral. El pastor no tenia rellotge, ni això li era menester. Vint estels visibles en la volta del cel, durant el mes d’agost i a L’Estany, assenyalaven les 9 de la nit. Varem tancar les bèsties puntualment. El mateix noi ens va descobrir que les tiges seques d’una heura determinada podien suplir les cigarretes de tabac i també ens va ensenyar a xiular fort fent falca amb un parell de dits a la boca i a caçar verdums i caderneres amb paranys molls de vesc. Un altra vegada, varem provar de llaurar la terra. Calia fer els solcs ben drets. L’arada pesava molt, hom l’havia de clavar al fons i les mules s’aturaven cada vegada que el ferro topava amb un roc. Llavors, hom havia d’aixecar i carregar la pedra, o arrossegar-la fins el límit del tros.

A can Grau, una vegada, vam dinar cigonya amb patates. Algú caçava les aus amb el parany d’una gran xarxa tensada entre turons. Aleshores, això de la conservació de les espècies, no amoïnava ningú. Hi havia dues o tres minyones de galtes colrades, molt rialleres, que no sabien de lletra però que s’expressaven en la llengua desperta, precisa i sàviament metafòrica dels pagesos. Nosaltres, nens barcelonins, mai havíem escoltat la nostra parla tan ben parlada. Apreníem cada dia dites metafòriques que explicaven sintèticament els fenòmens de la naturalesa i dels homes, noms d’ocells, de vents i de plantes. Distingíem els punts cardinals per l’estel del nord i a ple dia, tot mesurant la trajectòria del sol. Però la vida a pagès és dura. Un dia, amb gran festa, van matar el porc i l’espectacle esdevingué tan horrorós que ens feu fugir, cames ajudeu-me, esparverats, a fi d’allunyar-nos del lloc del crim, perdre l’oïda dels xiscles del garrí i del brogit del doll de sang omplint les galledes.

A can Grau, fes fred o calor, mal que plogués a bots i barrals, hom havia de descarregar les necessitats fisiològiques en la “comuna”, situada a la part exterior del mas, dins d’una barraca. Tothom l’anomenava “can Felip” i van haver de passar temps perquè me n’assabentés de la raó[1]. El lloc per a seure i descarregar era un banc de fusta gastada en el qual hi havia un forat rodó amb tapadora.

L’Estany- que aleshores, oficialment, s’anomenava Santa Maria de l’Estany- tenia una fàbrica tèxtil. El brogit incessant i rítmic dels telers omplia la vila de percussió feixuga i, de vegades, exasperant. Com a moltes viles de Catalunya, la tradició rural i la “modernitat” industrial s’enfrontaven en l’espai limitat de la població: carlisme i liberalisme. La fàbrica donava feina a moltes persones, mentre davallava el món rural de can Grau.

El general Francesc Savalls i Massot,.
El general Francesc Savalls i Massot,.

Hom entrava a can Grau i a la sala topava amb un retrat d’en Francesc Savalls. Aquell rostre murri, emmarcat per escassos rínxols que li escapaven de la boina mig caiguda i travessat en horitzontal pel bigoti de puntes afilades- com he dit- em va restar fixat en el cervell. Cada vegada que traspassava la porta del mas, no podia fer altra cosa que afluixar el pas i mirar-me’l. Aleshores no sabia res del carlisme. El fusell Mauser que el vell Grau havia emprat en la darrera guerra civil de 1936-39, penjava a la paret prop del llindar d’entrada. La cinta de roba del fusell reproduïa la bandera espanyola.

A can Grau no va ser la darrera vegada que vaig veure el retrat de Savalls. Quan tenia al voltant de quinze anys, en una excursió amb amics per les Guilleries, vam trucar a la porta d’un casal per demanar el camí. Ens obrí una pagesa alta i tibada. Al seu darrera, al fons, el mateix Savalls de can Grau ens guaitava.

Grau deuria vorejar cinquanta anys, o potser una mica més. Era un homenàs alt i  magre, amb els cabells curts, a la manera de raspall. Emprava el tracte reservat i afable. Un dia ens va convidar a Santa Maria d’Oló, vila natal de la seva muller. Nosaltres ens pensàvem que els viatges es feien forçosament mitjançant el transport motoritzat i per les vies de trànsit asfaltades. És a dir, ens pensàvem que per anar a Santa Maria d’Oló ens enfilaríem a un autocar o un automòbil i que viatjaríem per la carretera asfaltada, tot seguint les indicacions dels rètols oficials. Però, el vell Grau aparegué davant nostre amb un carro petit tirat per un ruc d’orelles dretes.

Ens endinsarem en el bosc resseguint camins que baixaven, pujaven i giravoltaven. No hi havia cap indicació a les cruïlles però en Grau sempre sabia la drecera. Durant el trajecte, ens preguntà a quin bàndol havia fet la guerra el nostre pare. Nosaltres érem conscients que l’havia fet al costat dels perdedors i que això no ho havíem de dir doncs les represàlies dels vencedors, per anys que haguessin transcorregut d’ençà del conflicte, encara es mantenien. Ara bé, no sabíem mentir i li responguérem que el pare havia lluitat amb els republicans. Grau ens mirà amb ullada commiserativa i ens digué que els homes que lluitaren a la banda dels “rojos” ho havien fet obligats perquè si s’hi negaven, els clavaven un tret al clatell. Per tant, Grau no podia concebre que ningú “normal” fos sincerament republicà, liberal, socialista o políticament indiferent. Tothom, de natural, havia de ser carlista i catòlic apostòlic.

Després, Grau ens parlà de la darrera guerra carlista i del seu avantpassat, oficial a les ordres d’en Savalls. Aquest deuria haver estat l’avi. No recordo quina mena d’aventures i heroïcitats ens contà mal que, a la fi, la narració sempre tenia per protagonista la intrepidesa i l’astúcia d’en Savalls.

Durant el període de la joventut vaig llegir “Un senyor de Barcelona” de Josep Pla[2]. Me’l va recomanar el pare. Les anècdotes de l’hisendat Puget explicades per Pla, em van divertir força. Les referències a determinades circumstàncies i personatges de la tercera guerra carlista a Catalunya em forjaren el desig de saber-ne més però aleshores, no m’hi vaig capficar. De fet, havent transcorregut els anys i havent aprofundit el coneixement d’aquests conflictes, puc dir que, sobretot pel que fa Savalls, les noticies que conté l’obra d’en Pla han estat profusament copiades, repetides i interpretades per altres autors- àdhuc, historiadors- sense citar-ne la font. Estic convençut que una part important de la llegenda que xopa la biografia de Savalls s’originà principalment en els records de Puget, relatats per en Josep Pla.

L’edició d’”Un senyor de Barcelona” incorpora el retrat més conegut del general carlí, voltat dels capitosts gironins més significats, feta a Sant Hilari de Sacalm durant l’estiu de 1872. He rellegit manta vegades aquesta obra i cada cop que ho he fet, he escodrinyat el grup de personatges que hi apareixen tot intentant descobrir-los algun secret.

Un altre llibre que em vaig empassar sense respirar va ser “Records de la darrera carlinada” de Marià Vayreda[3]. El retrat d’en Savalls caçant guatlles que ens ofereix l’autor, mentre els carlins assetjats a la Seu d’Urgell les passaven magres, esdevé possiblement la descripció més exacte que posseïm del caràcter del nostre personatge.

A Barcelona no hi havia- ni crec que hi hagi hagut- rastres visibles del carlisme. Això, ni durant la dictadura de Franco. Solament recordo la bandera menor del requetè que, paral·lela a la de la Falange i coronades ambdues per l’espanyola, presidien el pati més gran de l’escola. La dita bandera consisteix en una aspa vermella amb arestes sobre fons blanc. Amb els anys em vaig assabentar que aquella creu era la de “San Andrés” i que es tractava de l’ensenya- o una de les ensenyes- carlista. Ara bé, mentre vaig anar a l’escola ningú me’n va explicar el significat i jo no vaig sentir cap mena de curiositat per saber-ne res. Però, a Barcelona, durant la dècada dels seixanta del segle passat, vaig conèixer el segon carlí de mena que recordo.

El segon carlí de veritat que vaig conèixer era l’alcalde del meu barri. Llavors, durant el franquisme, hi havia un document administratiu, anomenat “certificat de bona conducta”, l’expedició del qual constituïa un requisit exigit per tal que hom li fos permès l’exercici de determinades activitats. Per exemple, els joves haviem d’obtenir la dita certificació per a matricular-nos a la Universitat. Els joves sempre han estat objecte de suspicàcia. L’autoritat competent que certificava que hom era una persona cívica, de moral cristiana i d’idees políticament correctes, era l’alcalde de barri. Doncs, me’n vaig anar a l’oficina de l’alcalde del barri de Sant Pere, que radicava en un edifici prop de l’Arc de Triomf. L’oficina era vella i no gaire galdosa. Semblava entaforada entre l’entressol i els baixos, propiament dits. Les finestres feien mitja circumferència. L’alcalde era un home de la mateixa generació d’en Grau, és a dir, deuria tenir cinquanta o seixanta anys; cabell blanquíssim i ben clenxinat i bigoti tibat, horizontal i amb les puntes esmolades; ras i curt, el bigoti d’en Savalls, perfectament imitat. A la seva esquena, a la paret, hi penjaven banderes i alguns complements militars rònecs. Sorprenentment, l’alcalde em parlà en català – mai m’havia trobat un funcionari o autoritat pública que parlés la llengua del país!- i va acomplir el ritual amb amabilitat. Em preguntà què volia estudiar, qui eren els meus pares i quin ofici tenien. Mentre, amb els dits índex de cada ma, anava picant les tecles- ara una, ara l’altra- d’una vella màquina Underwood. Em lliurà el certificat, cobrà les pessetes que gravaven el servei i em desitjà bona sort.

Durant la dècada dels noranta del segle anterior, mentre investigava el cas del procés dels trabucaires (Perpinyà, Ceret, 1845-46)[4], un amic em parlà de Fernando Viader i Gustà (1916- 2006), al qual anomenà “el darrer carlista”. La recerca que jo assajava, relativa al dit procés, em portà a descobrir que Savalls havia estat un trabucaire i un “matiner” durant els anys 40 del XIX. Però no vaig visitar Viader amb l’objectiu que me’n parlés. De fet, el vaig anar a trobar perquè a can Viader hi havia un fons històric documental de gran importància, en el qual jo pensava que potser hi trobaria informació sobre els trabucaires jutjats a Perpinyà.

Joaquim de Camps i Arboix garanteix que el llinatge dels Viader començà l’any 1274 i que “Ferran Viader i  Gustà, [és] arxiu vivent dels arxius privats i públics que contenen la vida íntima de les famílies i les cases que han fet el país…”; i afegeix que “En el arxiu de la casa hi ha documentació suficient per a historiar la comarca”[5].

"Tercerola" model Remington usada en la última guerra carlista. Museu de La Garrotxa. Olot
“Tercerola” model Remington usada en la última guerra carlista. Museu de La Garrotxa. Olot

No resisteixo la temptació de narrar les circumstàncies de l’entrevista amb el senyor Viader perquè ell és el tercer carlista de pura mena que he conegut.

Vaig arribar al vell casal de Parets de l’Empordà a primera hora de la tarda d’un dia d’estiu. La nuvolada negra, baixa i panxuda que cobria el cel pronosticava l’esclat proper de la mena de tempesta portadora d’aiguat i de profusa pirotècnia elèctrica.

Per començar, Fernando Viader- ell va voler aclarir-me que el seu nom era Fernando i no pas Ferran- em feu saber que no podia mostrar-me l’arxiu de documentació de la família perquè l’havia venut feia pocs dies a una fundació nord-americana. Això em va dir i aprofità l’avinentesa per criticar la Generalitat de Catalunya i el Consell Comarcal del Pla de l’Estany, els quals s’haurien pogut fer càrrec de la valuosa documentació històrica que els seus avantpassats havien apilat i conservat durant més de 700 anys però que, inexplicablement, l’havien rebutjada. Viader no s’aturà en aquests retrets polítics de caire- diguem-ne- local, sinó que lliscà immediatament a la censura de la monarquia i el règim polític imperant. Ell ni tan sols admetia el règim d’autonomia i considerava un greuge gairebé personal que en la recent reestructuració territorial i administrativa, el govern català s’hagués tret de la mànega la comarca del Pla de l’Estany. “Jo visc a Parets d’Empordà i això sempre ha estat l’Empordà”- em digué- “On han trobat el nom de Pla de l’Estany?… ací no hi ha cap planura, tot és muntanya… muntanya baixa, però muntanya”.

Després em portà a la sala principal de la casa i em va fer parar esment del bon estat del mobiliari del segle divuit que hi havia. “Cada dia- puntualitzà, tot assenyalant-me les tapisseries- les netegem i protegim amb productes naturals”. A les parets de la sala hi havia penjats els retrats a l’oli de reis i reines antics. Els armaris, de la mateixa època que el cadiram, pertanyien a l’estil policromat que, de vegades, hom ha anomenat “d’Olot”. En una paret, prop del marc del retrat d’un dels aristòcrates hi havia el forat originat per impacte d’una bala de fusell. Em sembla que encara hi romania el projectil entaforat. Viader em contà que havia volgut conservar el desperfecte com a record del dia de l’estiu de 1936 que el comitè anarquista de la zona li entrà a casa per detenir-lo i, amb tota probabilitat, afusellar-lo. Els anarquistes no el trobaren perquè ell s’amagà darrera d’un dels armaris policromats.

A la fi, asseguts en les cadires històriques, Viader, amb gest displicent i vague- potser, amb un simple cop de cap- m’indicà la taula que presidia el centre de la sala i em digué: “Ací, al voltant d’aquesta taula, van seure fa pocs anys, el general Alfonso Armada, el socialista …” i no sé quins altres conspiradors del cop d’estat de 1981, que ara jo no recordo[6]. Aleshores, aparegué silenciosa la muller d’en Fernando, que anava vestida amb un hàbit llarg de tela crua, cenyit amb cordó blanc, com si fes penitència. La senyora li deuria fer un senyal perquè callés, i l’home s’excusà amb l’encongiment d’espatlles, com si digués “jo no he fet res”.

La tempesta d’aigua, llamps i trons, esclatà al damunt de can Viader i l’entorn. El subministrament elèctric fallà i restarem gairebé a la fosca absoluta però en Viader seguí parlant amb veu baixa i gentil. No alçà el to ni quan en deia alguna de gruixuda, tot fent veure que s’escandalitzava per alguna fotesa referida als costums vigents.

Viader, malgrat la meva insistència, no em parlà dels trabucaires i només va recordar-me que els Massot de Darnius- família la qual pertanyia el jove Joan, segrestat i mort per aquesta gent- havien estat una família liberal de pedra picada, com si em fes entendre que, d’alguna manera, aquella gent havien de saber que, per això, constituïen un objectiu lògic dels rebels carlins. En un moment determinat, no sé per quina raó, jo vaig esmentar el codi penal i la Constitució – deuria fer-li alguna valoració jurídica sobre els condemnats en el procés de 1845-46 a Perpinyà – i Viader em guaità amb sorpresa. “Però, amb què em surt, ara?. El codi penal, la Constitució?…” – em digué- “Miri, jove, en aquest país sempre em viscut amb les normes de la Bíblia, de les antigues constitucions catalanes, és a dir dels furs, amb els pactes matrimonials i les clàusules testamentàries. A partir d’aquest marc, pactem, acordem…”

Tot el que li vaig treure respecte els trabucaires consistí en la recomanació de l’obra de M. Folguera i Barboso, titulada “Las escuadras de Cataluña, historia de esta célebre institución, intercalada con la vida de los bandidos más célebres exterminados por la misma, escrita a la vista de documentos de la época[7]. Jo coneixia l’obra doncs n’havia localitzat un volum a la biblioteca de la UAB. L’escrit de Barboso- il·lustrat magníficament per J. Passarell- formava part de la documentació de can Viader que l’amo havia venut als americans.

Viader també em parlà de Savalls. Allò que em va dir era conegut i en part, havia estat explicat per Puget i Pla en “Un senyor de Barcelona”. L’opinió de Viader coincidia amb la imatge mig admirada i mig crítica que palesen la majoria dels retrats biogràfics que s’han fet del general carlí. Segons Viader, en Savalls va ser un gran lluitador, estimat especialment pels grans propietaris rurals gironins- l’aristocràcia de l’espardenya- i pel petit clergat. Però, Viader no m’amagà que Savalls també va ser un rebel, un individualista, un guerriller, un provocador que no admetia de bon grat cap autoritat superior. És clar que, com gairebé tothom, Viader parlava d’en Savalls de la manera que hom parla dels genis que viuen al marge de les convencions però que s’ho fan perdonar, precisament perquè són genis.

A la fi de la nostra conversa, la tempesta s’havia allunyat i la casa havia recuperat el subministrament elèctric. Abans que ens acomiadéssim, Fernando Viader em va fer el regal de l’arbre genealògic dels Savalls, del qual n’era l’autor.

El trabucaire.

Arbre genealògic dels Savalls. Mnuescrit de Fernando Viader
Arbre genealògic dels Savalls. Mnuescrit de Fernando Viader

D’acord amb l’arbre genealògic, del qual és autor Fernando Viader, l’origen de la casa Savalls, data de l’any 1580. En Francesc de Paula Savalls i Massot va néixer a La Pera (Baix Empordà) el 29 de gener de 1817. Va ser el cinquè fill de Joan Savalls Badella i Joaquima Massot Vehí, que van tenir nou descendents. El fills Pere (1806) Cicí[8] (1810) Caterina (1812) i Josep (1815), precediren Francesc. Els fills que el van seguir, foren Joan (1819) Francesca (1821) i Maria Gràcia (1825).

El pare de Francesc va morir durant la primera guerra, prop de l’Escala, el dia 4 d’abril de 1838, lluitant en el bàndol carlí. Durant l’any anterior, l’autoritat judicial gironina havia emès una ordre per a localitzar Francesc Savalls, jove de 20 anys, estudiant, el qual havia desaparegut del domicili familiar. Per tant, Francesc es deuria incorporar a les fileres carlines entre l’any 1835 i l’any 1837. Hom ha dit que Joan Savalls traspassà en els braços de Francesc. Aquesta suposició constitueix la primera baula de la cadena de faules que arrengleren la llegenda del nostre protagonista. Si més no Josep, germá d’en Francesc, també participà en la brega posterior a la guerra, doncs la premsa, de tant en tant, quan donava notícia de les accions dels trabucaires d’en Felip- o, Ramon Felip- mencionava els “germans Savalls”.

La família Savalls no deuria ser de grans propietaris. Allò que podem afirmar és que en el casal dels Savalls no hi havia patrimoni per a tants fills. Mort el pare, l’hereu es feu càrrec del mas i com he dit, Josep i Francesc participaren plegats en algunes accions dels trabucaires però la fama se la va emportar el germà més jove. A partir de la guerra dels matiners, no he trobat cap més referència periodística als “germans Savalls”, tot i que en Josep va acompanyar Francesc en la darrera carlinada perquè Josep Joaquím D’Alòs n’inclou una semblança entre els 38 retrats de capitosts carlistes catalans, partícips en aquesta brega, que va recordar[9].

L’escriptor Josep Pla ens conta una anècdota referida a la visita que Francesc va fer a sa mare durant la guerra dels matiners, mitjançant la qual endevinem que a can Savalls no l’abillaven grassa:

 “Ciset Vilà, un marxant de boscos, fill com el general Savalls, de la Pera, sol explicar que quan aquest general corria pel país fent la segona guerra carlista es presentà un dia al seu poble natal […]. La mare del general que vivia pobrament a la Pera, en sentir el galop de les cavalleries, tragué el cap per la finestra i passat el primer moment d’esglai i de sorpresa […] reaccionà de manera indignada i viva:

Ets tu perdulari? – cridà mirant-se’l amb menyspreu -. Ja la pujarem dreta, la paret!. No et dones vergonya de fer parlar tant de tu?. Tenim totes les terres ermes… Vés corrent d’una banda a l’altra, perdut, vés fent guerres i bestieses…

Savalls deixà que la vella pagesa irascible, vociferant en el marc de la finestra, s’esbravés, sense baixar del cavall, amb una rialleta.

– Pareu la falda, mare!- digué […]

– Estàs prou d’orgue, berçaeugues …!

– Pareu la falda, us dic- cridà el general amb una lluminosa cara d’animal enriolat i satisfet.

I mentre li repetia la comminació llançà un grapat d’unces d’or pel buit del marc de la finestra.

La silueta de la vella desaparegué una estona: el temps de collir les unces escampades per terra. Després, en reaparèixer, digué amb una veu notòriament canviada, la cara endolcida:

– Entra!. Berenarem una mica … Feia tant de temps que no ens havíem vist!. La llonganissa aquest any, és de primera”[10].

Acabada la primera guerra, Francesc Savalls va ser un trabucaire d’en Felip.

El cap de trabucaires més famós, durant la dècada dels quaranta del XIX, fou Ramon Vicens i Prada, anomenat Ramon Felip i simplement, Felip (Sant Llorenç de la Muga, 1807, Vic, 1842). Felip, era un militar carlí que havia ascendit a capità, graduat de tinent coronel, per la presa de Verges i que va emigrar a França amb la retirada de Ramon Cabrera, l’any 1840.

"

La partida d’en Felip constituí, sens dubte, el grup de trabucaires més extens – hi va haver seguidors d’en Felip a totes les comarques catalanes- al qual s’ha atribuït tota mena d’accions guerrilleres i crims, succeïts entre el 1840 i 1846, a Catalunya. A partir del gener de 1842, podem relacionar algunes accions de les moltes que protagonitzaren els trabucaires d’en Felip a les comarques gironines. El 30 de gener tingué lloc el segrest del batlle de la Cellera de Ter i del senyor Josep Vergés i Sabench, quan ambdós sortien de missa. Els segrestadors demanaren per ambdós un rescat de 500 unces d’or que foren pagades, en part, per l’ajuntament de Girona. El 20 de febrer, dos trabucaires anomenats Isidre Espacuella i Tomàs Remisa, van ser morts pel coronel Antoni Baixeras. El 27, quaranta homes d’en Felip van entrar a Serinyà i van acampar a la plaça. El dia 5 de març, un grup de trabucaires entraren a territori francès i s’enfrontaren als duaners francesos prop d’Arles de Tec. Després, se’n tornaren a territori espanyol per la carretera de Prats de Molló. El dia 15, el senyor Ramon Xicoy, propietari de Sant Quirze de Besora, va ser assaltat i robat per una colla de trabucaires i un germà de Felip, acompanyat per sis homes, segrestà el senyor Lluís Plantés del mas Llos de Tortellà, pel qual demanaren un rescat de 100 unces. El dia 28 es produí l’intent de segrest del batlle de Canet d’Adri i el segrest consumat d’un regidor d’aquesta vila. Felip, Planademunt[11] i Josep Solà, àlies Camps d’Olot, comandaren una partida de vint-i-quatre trabucaires que, a la tarda del mateix dia, atacaren un destacament de soldats liberals a Joanetes (Vall d’en Bas) en plena festa local, amb el resultat de tres paisans morts i un soldat i un caporal ferits. En aquesta data, una altra facció de trabucaires segrestà Narcís Boada, propietari d’Amer.

L’atac als milicians de Santa Coloma de Farners, a l’Esparra, el 6 d’abril, va ser la primera acció dels trabucaires que va tenir ressò més enllà de Catalunya doncs nou voluntaris liberals en resultaren morts, entre els quals hi havia uns quants professionals reconeguts de la vila, com ara el metge, el flequer, el corder i el paleta. En aquesta acció es feu notar el tinent Francesc Savalls. El Butlletí Oficial de la Província de Girona (BOPG) publicà dues providències del jutge de Santa Coloma de Farners, datades el 27 de desembre de 1849 i el 7 de gener de 1850- havent acabat la guerra dels matiners- mitjançant les quals reclamava que el tinent carlí es presentés a les presons de la seu judicial per tal de prestar declaració sobre els fets succeïts a L’Esparra i Ripoll – “entrada y sorpresa” dit sigui en el llenguatge oficial de l’època-. La descripció física del nostre personatge que inclouen els dits documents és la següent: “Soltero, edad 30 años, estatura alta, ojos pardos, nariz regular, barba poblada, pelo castaño, color sano”.

El Postillón del dia 28 d’abril de 1842, informava que Felip, al capdavant de 52 homes, entre els quals hi comptava els germans Josep i Francesc Savalls, havia estat vist entre Santa Coloma de Farners i Salitja. El grup de trabucaires anava cap a França i arrossegava un ferit. L’1 de maig es portà a terme l’assalt a l’aplec de Sant Aniol d’Aguja, realitzat pels homes d’en Felip i d’en Planademunt i el 23 de maig, Planademunt amb 40 homes escombrava l’aplec del Roser, a Finestres.

Possiblement, l’assalt de Ripoll, que va comandar Felip, el 3 de juny, amb la col·laboració de Francesc Savalls i precisament quan s’acomplien tres anys i pocs dies de la sagnant ocupació de la vila pels carlistes del comte d’Espanya (27 de maig de 1839) esdevingué l’actuació més sonada dels trabucaires. A Ripoll, Felip i Savalls robaren tot el que van poder i segrestaren cinc homes: els germans vigatans Marià i Joaquim Oriola i Cortada- que s’hi estaven instal·lant – Miquel Mirapeix, advocat, notari i batlle de la vila, el farmacèutic Josep Ragué, i Josep Vives, comerciant i majordom de la fàbrica d’Antoni Fons. Després, els assaltants fugiren camí de Les Llosses, Alpens i Sant Boi de Lluçanès. Al cap d’un parell de dies, la partida de Felip i Savalls segrestà el batlle de Sant Bartomeu del Grau i en acabat s’internaren en el Montseny.

Hom sospita que Francesc Savalls havia format part de les forces del comte d’Espanya que durant el mes de maig de 1839 varen destruir Ripoll casa per casa i mataren al voltant de 500 habitants, homes, dones i criatures, com a venjança per la resistència que els plantaren. Si fos el cas que el jove Savalls hagués format part dels assaltants de 1839, l’entrada a Ripoll que protagonitzà el 3 de juny de 1842 en constituí la reiteració. Savalls encara va tornar a Ripoll, pel cap baix, una altra vegada, durant el mes de març de 1873, acompanyat dels Infants Alfonso Carlos de Borbón i la seva esposa, María de las Nieves de Braganza.

El 24 de juny de 1842 es produí l’atac dels trabucaires a Montegut. Aquesta va ser la darrera acció de Felip, abans que fos detingut. En la mateixa data, Planademunt rondava, amb quaranta homes, pels voltants de Santa Pau, car, en la mateixa comunicació del butlletí de la província de Girona, del 28 de juny, que ens assabenta de l’atac a Montegut, també s’hi afirma que Rafael Sala, àlies Planademunt, havia forçat la porta del mas Castelló, de Santa Pau i que, en acabat, perseguit pels milicians, s’escapolí pel bosc de Ventós de Finestres. La proximitat física d’ambdós capitosts, durant aquells dies, constitueix un indici respecte la possible responsabilitat d’en Planademunt, pel que fa a la ferida que va sofrí Felip i que va acabar provocant-ne la detenció i l’afusellament.

troballa del cos de Joan Massot a la cova del Bessagoda.
troballa del cos de Joan Massot a la cova del Bessagoda.

A partir de la mort d’en Felip i fins la guerra dels matiners, els trabucaires no van ocupar viles, ni s’enfrontaren a les milícies en esbatussades espectaculars. Malgrat això, van continuar llurs accions violentes. El mes de febrer de 1845, un grup nombrós va assaltar la diligència de Perpinyà a Barcelona, prop de Tordera i s’hi emportà tres homes: Bellver, Roger i Massot. Aquest assalt i la mort posterior dels ostatges- sobretot, l’assassinat del jove Joan Massot- va originar el procés dels trabucaires, a Perpinyà, el qual finalitzà poc abans que s’iniciés l’aixecament català dels matiners. Els condemnats a mort foren guillotinats a Perpinyà i a Ceret, el 27 de juny de 1846[12].

Joan Massot era cosí germà de Francesc Savalls. Atès que constituïa un fet conegut que el carlí havia format part de la partida d’en Felip i que, a més, la major part dels homes jutjats a Perpinyà s’hi relacionaven directament– un dels acusats era germà d’en Felip- va córrer la brama que Savalls estava implicat en l’assassinat del seu cosí. De fet, aquesta sospita sempre va pesar sobre les espatlles de Savalls, mal que en els papers del procés judicial de Perpinyà, conservats en els Arxius del departament dels Pirineus Orientals, hom no hi pot trobar cap dada que en provi la intervenció. Hi ha hagut historiadors que han mencionat el parentiu de Francesc Savalls amb els Massot de Darnius, sense que llurs mencions portin enlloc; és a dir, aquestes notícies tenen tota l’aparença de suggeriments maliciosos. Ramon Grabolosa diu: “Aquesta condemna [com a resultat del judici pels fets de l’Esparra] i la que li podien haver aplicat a Montpeller [a Savalls] acusat de trasbalsar les terres del Rosselló, no les va complir mai perquè no fou possible de capturar-lo”[13]. Per la seva banda, Joan Garrabou, diu: “el reclamaven a l’hora [a Savalls] els tribunals de Barcelona i de Montpeller, però ni els espanyols ni els francesos no el pogueren haver”[14] Si més no, Savalls, en dues ocasions – una durant la guerra dels matiners i l’altra en començar la darrera carlinada- es va esmerçar per tal de desmentir el penjament que era objecte.

És clar que el món dels trabucaires constituí l’escola de guerra en la qual es formaren força homes que en acabat descobrim en els encontres de la guerra dels matiners, de l’alçament de 1855 i de la darrera carlinada. Savalls és l’exemple més notori d’”alumne” avantatjat d’aquesta escola. Josep Estartús[15], amb el qual Savalls es barallà durant l’any 1872- d’això en parlarem- va escriure un memoràndum a Carles VII per anunciar-li que es retirava de la lluita, tot argumentant que l’empordanès- llavors, formalment a les seves ordres- el desobeïa constantment i que fins i tot l’havia volgut matar. Estartús menystenia Savalls, tot afirmant que sempre havia estat un trabucaire[16].

El matiner.

El trabucaire Francesc Savalls, com altres de la seva mena, va esdevenir un matiner.

Les dates del començament i la fi de la guerra dels matiners[17] són incertes. El fet és que a partir de l’estiu de 1846, la situació de revolta del país tombà cap a l’enfrontament militar – es considera que la proclama del pretendent carlí, comte de Montemolín, de 12 setembre de 1846, constituí l’equivalent a una declaració de guerra- i que, a partir d’abril de 1849, el conflicte va davallar al nivell de la situació anterior, de resistència mig guerrillera, mig bandolera, la qual no va concloure fins que l’any 1855 fou aixafat el posterior alçament carlista, dit “la guerra dels Tristany”.

Durant l’any 1845, la coincidència entre republicans, liberals d’esquerra i monàrquics legitimistes catalans que, més endavant, es palesarà en els camps de batalla, ja esdevenia perceptible. Fins i tot, podem considerar que l’acumulació de la revolta carlina a l’escampada de republicans, liberals d’esquerra, o jamancios, els quals havien seguit lluitant d’ençà que fou vençut el darrer reducte dels partidaris del govern de les juntes -la revolta de la jamancia, (1842-43)- forjà la guerra dels matiners.

Durant la tardor de 1846, es sollevaren partides de trabucaires, fornides amb homes que s’havien escapat dels camps de retenció francesos. Un dels primers capitosts carlins en travessar la frontera van ser el brigadier Joan Cavalleria, acompanyat pel seu lloctinent, en Boquica i també ho feu el capità Jeroni Galcerán i Tarrès, al front d’un contingent de voluntaris del Lluçanès. Marcel·lí Gonfaus, àlies Marçal[18], inicià les activitats bèl·liques durant els darrers dies de 1846 però els diaris no el mencionen fins la primavera de 1847. Josep Borges s’incorporà a la lluita durant l’any 1847 [19].

VallespirLes primeres accions rebels d’envergadura, d’ençà la mort d’en Felip, que poden ser atribuïdes als carlins, com ara l’entrada a Manlleu i l’afusellament de l’alcalde liberal, es produïren tot seguit, després de la proclama de Montemolín, de setembre de 1846. El 16 d’octubre de 1846, Isabel II es va casar amb Francisco de Assis i això encara excità més els ànims de la carlinada. Entre el 16 i el 19 de desembre, els mossos d’esquadra de Santa Coloma de Farners empaitaven seixanta carlins per les Guillaries però, just en el moment que els encalçaven, els rebels van desaparèixer prop de Susqueda. El capità general pronosticà que l’esclat de la guerra era imminent i es va desplaçar a Girona. El dia 28, el màxim responsable seguia la petja d’un grup de cinquanta trabucaires, comandats per Narcís Gargot, els quals van entrar a Sant Martí Vell, donant visques a la Constitució de 1812 i proclamant Carles VI.

Entre el 15 i 16 de febrer de 1847, Benet Tristany, Porredón, àlies el Ros d’Eroles, Borges, Griset de la Cabra- coronel Joan Fornet- i Vilella s’apoderen de Cervera al front de 200 homes i s’emportaren 90.000 rals de l’Administració de Rendes. Només hi va haver un guàrdia civil mort. Després, Tristany ocupà Guissona. El mateix mes de febrer, els rebels aconseguien un feix d’armes procedent de Bèlgica, el qual fou desembarcat al port de Badalona.

El 21, el butlletí oficial de la província de Barcelona publicava un ban del capità general, el qual avisava els responsables municipals respecte els atacs que poguessin ser objecte per part de la partida d’en Tristany: “Habiendo aparecido en la vecina província de Lérida una partida de rebeldes capitaneada según parece por el feroz Mosen Benet, juzgo conveniente prevenir con tiempo a los pueblos de la de mi mando, a fin que con su leal conducta se eviten graves daños y los terribles males que otros ya tal vez principian a sufrir… “.

No sabem amb certesa la data que Savalls s’incorporà a la lluita dels matiners. De fet, la premsa va trigar en mencionar-lo doncs, tot i que es tractava d’un personatge conegut, sobretot per les accions que havia protagonitzat amb els seguidors d’en Felip, hom no li concedia la importància dels Tristany, Marçal, Masgoret, o dels republicans Baldrich i Ametller. Però, en data del dia 21 de març de 1847 en tenim una primera notícia. Savalls fou detingut a Ceret amb d’altres oficials carlins i els francesos li van requisar documentació del general Ramon Cabrera, datada a Londres, el dia 4 d’aquell mateix mes. És a dir, si més no, sabem que durant el mes de març de 1847, Savalls romania prop de la frontera, en territori francès i que, per tant, encara no s’havia incorporat de forma definitiva a la lluita.

El 15 de maig, Benet Tristany i el Ros d’Eroles s’estaven a Llanera, prop d’Ardevol. El coronel Antoni Baixeres ho va saber i els cercà. El dia 16, els mossos d’esquadra a les ordres del dit coronel van assaltar els masos Pilars i Puigarnau en els que s’amagaven els capitosts carlins, fent presoner a Benet Tristany i un parell d’oficials, i matant a cops de baioneta el Ros d’Eroles, el qual romania allitat, per causa de febres altes. Benet Tristany, canonge de la Seu de Girona, va ser afusellat a la plaça Major de Solsona, el dia 17, amb els seus oficials i al costat del cadàver del Ros d’Eroles. El portaren ferit fins el cadafal. Immediatament fou subtituït pels seus nebots, Rafael, Francesc, Antoni, Ramon i Miquel.

Marcel•lí Gonfaus, alias Marçal
Marcel•lí Gonfaus, alias Marçal

Durant el mes de setembre Josep Estartús, que ja havia lluitat durant la primera guerra, a les ordres de Benet Tristany i de Ramon Cabrera, va ser reconegut com a capitost carlista de rang. L’Estartús, en Saragatal, en Martirià Serrat i en Planademunt van ser els capitosts carlins principals de la Garrotxa; Marcel·lí Gonfaus, àlies Marçal i Pere Gibert, ho eren de l’Empordà i el Gironès. Tots ells, però, actuaren per totes les comarques de la Catalunya Vella, des de la Cerdanya fins el Vallès.

En Savalls, durant la primera etapa de la guerra dels matiners, lluità a l’ombra dels comandaments gironins que han estat esmentats. Les poques noticies que ens ofereix la premsa referides a les aparicions de Savalls, el situen al costat d’en Pere Gibert, o d’en Marçal- els empordanesos – i més rarament, al costat de l’Estartús, Saragatal, Martirià Serrat o Planademunt- els garrotxins. Si més no sobre el paper, Martirià Serrat, Pere Gibert i Francesc Savalls manaven sengles batallons a les ordres d’en Marçal, als quals cal afegir el batalló d’en Domènec Serra. Però, a la pràctica, els capitosts esmentats anaven a la seva i el més independent de tots era en Planademunt. En el període anterior a l’inici de la guerra, durant el temps dels trabucaires, la manca de coincidència de Savalls i Planademunt esdevé una circumstància curiosa, doncs Rafael Sala va ser considerat “el segundo” de Felip- el lloctinent-. Hi ha hagut serioses sospites sobre la rivalitat que hi havia entre l’empordanès Felip i el garrotxí Planademunt, la qual fonamenta la creença que en Rafael Sala va ser l’autor de la trabucada que ferí Felip. Degut a la nafra que li ocasionà, el de Sant Llorenç de la Muga va haver d’amagar-se en el bosc per guarir-se i això li portà que el detinguessin i l’afusellessin. Per això, la poca relació entre Planademunt i Savalls, durant la guerra dels matiners, es podria raonar degut a l’adscripció de Savalls a la partida de Felip- empordanès, com ell- i la distància que això li suposava envers Planademunt- garrotxí. Hom pot sospitar que aquest allunyament també tenia causa en l’assassinat de Joan Massot, cosí germà d’en Francesc, del qual les autoritats espanyoles acusaren els capitosts garrotxins Martirià Serrat Miró i Rafael Sala Domènech, àlies Planademunt. De fet, Rafael Sala va ser inculpat en el procés dels trabucaires que es portà a terme a Perpinyà a partir de març de 1845 i fou condemnat a mort en rebel·lia. D’això n’hem parlat i en tornarem a parlar perquè la mort d’en Joan Massot a mans dels trabucaires deixà petja en la vida de Savalls.

Els alts comandaments gironins que han estat mencionats no van participar de forma transcendent en la darrera guerra (1872-76) o ni tan sols hi va arribar. Pere Gibert es diluí com a comandament principal dels carlins gironins a la meitat de la guerra dels matiners i fou substituït per Francesc Savalls. En Planademunt fou afusellat a Girona a la fi de la guerra dels matiners. Segons Josep Joaquim D’Alòs, Martirià Serrat també participà en la darrera carlinada- l’inclou entre els capitost que biografia- però la informació que ens proporciona és la única dada que tenim de la possible actuació d’aquest vell i actiu matiner en la guerra de 1872 a 1875. Els garrotxins Estartús i Saragatal, tot i que  participaren en el complot de 1869, només intervingueren escadusserament en el darrer alçament durant el primer any (1872) doncs, en unes circumstàncies mai del tot aclarides, Joan Solanich- que havai estat cap de brigada a les ordres de Marçal- fou mort pels seus correligionaris (abril de 1872) i l’Estartús protagonitzà un enfrontament amb Savalls que acabà quan aquest el feu presoner i el va voler afusellar.

El dia 30 de desembre de 1847, la premsa feia públic que el comandat Hore havia derrotat el grup d’en Pere Gibert, allotjat al mas Mariets, d’Orriols. Els diaris explicaven que el capitost havia pogut fugir, malgrat que fou ferit d’un cop de sabre pel mateix Hore però sembla que les autoritats liberals es van inventar això per amagar que Gibert s’acollí a l’indult. D’aquesta manera no els calgué explicar per quina raó no l’afusellaren. Potser, van pensar que el podien utilitzar com informador.

Pere Gibert havia participat en la primera guerra, com a comandant dels voluntaris carlins de l’Empordà i inicià l’aixecament montemolinista amb el grau de coronel. Al cap de vuit mesos que fos vençut per Hore, va tornar a les fileres carlines. Aleshores, va ser nomenat cap de la primera brigada de la quarta divisió, pel general Cabrera. Cap a la fi de la guerra, el Brusi informà que havia estat substituït per Francesc Savalls.

A la fi de l’any 1847 i començaments de 1848, el govern de Madrid donava per acabada la revolta. Efectivament, la premsa dels primers dies de l’any pronosticava que Narváez es disposava a declarar la completa pacificació del Principat. El Fomento del dia 5 de desembre afirmava que els rebels de la província de Girona “tocan a su fin” i que els homes dels grups de Berga, Balaguer i Gandesa, fugien.

El dia 4 de gener, Marçal i l’Estartús arribaren fins Taradell, on segrestaren dos regidors, amenaçant de tractar-los amb el mateix rigor que les autoritats apliquessin a un parell de vilatans que havien detingut car s’havien negat a seguir la crida del sotmetent. El dia 5, l’exèrcit va fer fugir els correligionaris d’en Bou i entre divuit i vint homes del dit capitost i d’en Marçal, es presentaren a les autoritats.

Bou, també anomenat Malhivern, era natural de Sant Julià de Vilatorta. Hom el considerava un lloctinent d’en Marçal, amb el qual va mantenir discrepàncies serioses. Fins i tot força carlins titllaren en Bou de bandit. L’Estartus no li tenia cap mena de simpatia i, aplegat amb en Marçal, intentà matar-lo. La ma dreta d’en Bou va ser en Rano, el qual també serví a les ordres de Marçal, amb el grau de capità. Per tant, el capità Savalls, igualment a les ordres d’en Marçal, fou company d’en Bou i d’en Rano, amb els quals compartia el tarannà depredador i indisciplinat. Havent acabat oficialment la guerra dels matiners, Bou i Rano seguiren la lluita pel seu compte i a la fi foren morts pels mossos d’esquadra, el primer l’any 1850 i el segon, l’any 1852.

El periodista del Fomento explicava que Marçal, en el foc de Castellfollit de la Roca, havia perdut divuit partidaris, entre ferits i presoners, i que per aquesta raó, ell i en Bou també intentarien acollir-se a l’amnistia. Però, aquestes informacions anaven acompanyades d’altres que denunciaven les aparicions de comandaments carlins, com en Josep Borges i en Rafael Tristany, a diferents indrets. Les dites visions varen ser menystingudes i el dia 6 de gener, el capità general Manuel Pavía proclamà, a Llagostera, que havia exterminat la facció catalana. En acabat, el mateix comunicat fou llegit pel President del Govern a les Corts.

El fet és que mentre l’autoritat assegurava la pacificació del Principat, continuaven les accions dels rebels. Però, després d’aquest curt parèntesi de victòria aparent del govern, durant el mes de febrer de 1848, va esclatar la revolució a França i això animà el foc de la revolta catalana.

A partir que arribaren les notícies de la revolució francesa, hom pot començar a notar el neguit de les autoritats espanyoles respecte la consideració que mereixien els rebels interns d’adscripció demòcrata, republicana o liberal d’esquerra i la seva aliança amb els carlistes. Durant aquest període, els diaris només esmentaven les accions de grups de rebels, als quals tàcitament hom identificava com a carlins. Ara bé, fossin d’una tendència o de l’altra, les autoritats feien el possible per promoure una visió denigrant dels revoltats. El Capità General, Manuel Pavia, va insistir que els periodistes sempre anomenessin els rebels amb l’epítet despectiu de “trabucaires”. L’amistat entre rebels d’ideologies contràries escandalitzava el govern.

A partir del mes de març de 1848, els diaris admetien que Ramon Cabrera romania ben amagat a la Cerdanya nord o, fins i tot, en territori espanyol, a la Vajol, mentre es preparava per encapçalar la revolta. De moment, en Marçal era el comandament rebel sempre present en les informacions, tot i que només fos per anunciar-ne les derrotes, les suposades fugides i la imminència de la seva rendició. De vegades, llegint els diaris barcelonins, hom té la impressió que la guerra, malgrat que es portava a terme de punta a punta de Catalunya, principalment era un assumpte circumscrit a dos focus de revolta carlina: el de les comarques gironines, atiat per Marçal i el de les comarques centrals, mantingut pels Tristany.

Durant els mesos d’abril i maig de 1848, la intensitat de la rebel·lió no disminuí. El 2 de maig, cinquanta matiners s’instal·laven a Alella. El dia 5, Castells entrava a Tona i es produí una esbatussada important a Sant Joan de les Abadesses. Marçal s’apoderà de Cassà de la Selva.

Marçal abandonà les comarques gironines i penetrà fins a Granollers, va donar la volta cap el mar, passà per Òrrius i arribà a Vilassar de Mar. Ha estat dit que Savalls va lluitar en aquesta guerra a les ordres de Marçal i de fet, durant la darrera carlinada, va portar a terme accions que repetiren exactament algunes incursions d’en Marcel·lí, com ara aquesta que acabem de relatar.

El 24 de maig, Estartús exigí contribucions a les viles que envolten Olot i com que les municipalitats s’hi resistiren, va fer pública una ordre, en nom de la “Recaudadora Superior de las Fuerzas Reales de Cataluña” mitjançant la qual reconeixia que les viles assenyalades havien menyspreat l’ordenança fiscal i que atès que ell no volia esposar els seus soldats a les desgràcies que es produïen en la feina de la recapta de contribucions, ordenava el setge d’Olot i que els vilatans de l’entorn que hi anessin, fossin castigats amb dues-centes bastonades i la requisa del gènere que portessin.

El 20 de juny, arribaren notícies d’en Planademunt. El capitost de Santa Pau, al front de 200 homes, fou descobert mentre anava de Seva a Viladrau. La secció cinquena de la primera brigada auxiliar de Vic l’empaità i li matà tres trabucaires. Marçal, també romania pels voltants i l’endemà- dia 18- d’haver dormit a la casa Mas Ferrer de Sant Sadurní d’Osomort,  anà cap el Pla de la Calma.

Les autoritats del govern espanyol, començant pel general Pavia, sostenien que Ramon Cabrera entrà a territori espanyol la nit del 24 de juny de 1848, aprofitant que les festes de Sant Joan. Llavors, Cabrera havia complert 42 anys.

El 28 de juny, la ronda de Sant Feliu de Codines i la de Balsereny, així com la segona i la quarta secció de Rondes Militars i Brigades Auxiliars de la Seguretat Pública de Catalunya, comandades pel famós brigadier Antoni Baixeras- abans, coronel- s’aplegaren amb la columna de Terrassa i s’enfronten a Cabrera en el Pla de la Calma. El tortosí corria pel Montseny i les Guilleries al capdavant de cinc-cents soldats. Alguns reticents no podien creure que Cabrera hagués tornat de l’exili per encapçalar un grapat de trabucaires i afirmaven que l’home que es feia dir Cabrera i que apareixia en diferents indrets de Catalunya, n’era el suplantador professional. Des de Sant Jaume de Frontanyà, el general carlí s’adreçà cap el sud i algú el va clissar prop de Terrassa.

Durant el mes de juliol, els matiners van arribar fins la muralla de Barcelona, després que hagueren vençut les columnes de l’exèrcit al voltant del Torrent de l’Olla i ocupat Gràcia. Des del lloc en el qual avui hi ha la plaça de Catalunya, tiraren contra els sentinelles. Els matiners sorprengueren i segrestaren alguns barcelonins que trobaren fora de les muralles. Els diaris no van dir res d’aquesta penetració tan audaç dels rebels, ni sabem qui els guiava, malgrat que la presència d’en Josep Borges pels voltants, ens indica que podria haver estat un dels cabdills que portaren els montemolinistes fins les portes de la ciutat.

Cap a la meitat de juliol, arribava la notícia que el general Cabrera havia estat vençut, el dia 11, prop de Berga, pel brigadier Paredes i que el tortosí fugia acompanyat per dos-cents cinquanta homes. Aquesta notícia va ser matisada posteriorment, en el sentit que la batalla havia començat al Castell de l’Areny, entre dues o tres columnes de l’exèrcit i els homes de Masgoret, Forcadell, Castells, Borges i Saragatal, aplegats al voltant de Cabrera. El brigadier Paredes va perseguir els rebels fins a Sant Jaume de Frontanyà i els va posar un parany. Això és el que va dir la premsa barcelonina però és molt dubtós qui fou que va posar el parany i qui hi va caure. La lluita esdevingué ferotge i el periodista explicava que, en alguns moments, la barreja de contendents d’ambdós bàndols els obligà a lluitar cos a cos. Paredes es va atribuir la victòria, malgrat que els diaris no el victorejaren, com ho haguessin fet, si l’haguessin cregut. Cabrera va acusar Paredes de mentider i el fet és que, a la fi, es demostrà que Cabrera tenia raó. El Fomento, diari madrileny, publicava un bocí de l’article del dia 16 de setembre, de La España: “ La acción de mas importancia que han sostenido los matinés en Cataluña ha sido la que se dió en San Jaime de Frontañá entre la columna de Paredes y otra que no recordamos, de una parte y la facción de Cabrera, por otra. Todas las relaciones estan contestes en que en aquel combate encarnizado, hubo, entre ambas partes, mas de 200 muertos, muchos de ellos de bayoneta y de puñal. Una facción capaz de sostener tal combate, no podia ni debia despreciarse. Pero véanse los partes publicados por la capitania general y de ellos aparece que los carlistas tuvieron la pérdida, si no nos engañamos, de unos 13 muertos.”

El dia 29, Marçal amb 123 soldats d’infanteria i 20 de cavalleria tornava a les portes de Granollers. L’autoritat va ordenar que tothom es tanqués a casa i feu tocar a sometent. Marçal atacà la guàrdia d’Aiguafreda, després que va haver fugit de l’Atmella del Vallès. Probablement, Savalls participà en aquesta incursió.

L’1 d’agost, el Muchacho entrava a Osor i el dia 2, Jubany, amb 97 homes, s’aplegà amb Marçal. Ambdós capitosts, sumaren una força de 400 homes i entre 25 i 30 cavalls. Després, Poc, Caragol i Torres també sumaven llurs forces a les d’en Marçal i incrementaren els efectius d’aquest fins a més de 500 homes. Rafael Sala, àlies Planademunt, es reuní al santuari de Les Salines amb 44 “jamancios”. És a dir, un carlí convençut, el segon cap de trabucaires gironins més reconegut, un dels acusats del famós procés de Perpinyà, s’aliava amb els republicans radicals.

Entre el 10 i l’11 d’agost, el coronel Rios perseguia Brujó i per aquesta causa, va deixar Olot desguarit. Això fou aprofitat per l’Estartús que, al front d’uns tres-cents homes, hi va entrar de matinada. Després de tirar uns quants trets, l’Estartús dominà el centre de la vila. Els soldats liberals, que dormien en cases particulars, no van poder reunir-se i uns quants que van intentar resistir, foren aturats sense gaire esforç pels rebels. Però, en aquesta acció, l’Estartús va perdre el lloctinent, el capità Joan Deu, àlies Vileta. En qualsevol cas, L’Estartus assolí els objectius que es proposava: és a dir, cobrà les contribucions i s’emportà moltes armes. No va voler fer presoners, ni exercí cap mena de represàlia. En l’atac, van morir un parell de soldats de la reina.

Durant la nit del 17, en Bou, salvat de l’intent d’afusellament que el va fer objecte en Marçal, es va presentar a Sant Julià de Vilatorta, cercant adeptes.

El dia 19, Pere Gibert i Francesc Savalls, amb 130 homes i 19 cavalls, lluitaven amb l’exèrcit liberal a Espinavessa, prop del riu Fluvià. Els montemolinistes deixaren 11 morts en el camp de batalla.

El dia 20, Marçal, el Muchacho i Planademunt s’enfrontaren a l’exèrcit en un lloc situat entre Mieres i Finestres, a la Garrotxa. L’esbatussada va ser forta i va haver-hi morts i ferits per ambdós bàndols.

Des del dia 22, Castells assetjava Berga.

El Brusi del 27 d’agost, anunciava el següent: “Planademunt con su pandilla latro-jamancio- carlista- republicana se llevó de Ponts, el segundo alcalde, el hijo mayor del regidor, el secretario y dos caballos”.

Marçal es va presentar a Sant Miquel de Campmajor (la Garrotxa) on fou encalçat per les columnes de Bàscara, Girona, Santa Coloma de Farners i Olot.  Reculà i després de marxes molt dures per les cingleres, s’enfrontà a l’exèrcit. Alguns soldats de les columnes liberals, van tornar sense forces a Mieres, i es van deixar caure a terra defallits i sense esma. Hi va haver morts i ferits per ambdós bàndols.

El dia 30 d’agost, els matiners cercaren Terrassa, i solament deixaren obert el camí de Sabadell.

L’1 de setembre, Marçal, amb 150 homes i 13 cavalls fou localitzat per l’exèrcit prop d’Amer i en arribar el capvespre l’avantguarda dels perseguidors i la reraguarda dels perseguits mantenien un foc entrecreuat. L’endemà, Marçal va ser atacat per l’exèrcit quan passava el riu Ter, al Pasteral.

El dia 2 de setembre, el Diario de Barcelona publicava aquesta notícia: “El cabecilla Planademunt con su gavilla compuesta de gente perdida entre carlistas y republicanos, trabucaires y bandoleros como ellos solos, han hecho una correría desde la frontera de Francia donde habitualmente tienen su guarida hasta la villa de Rosas. Tuvo que retroceder desde luego, aunque bien pudiera ser que por el camino se le atravesara algún obstáculo”. El 5 de setembre, el diari esmentat, citant El Postillón de Girona, afirmava que Planademunt havia entrat a Roses i que s’havia emportat dos homes per demanar-ne rescat. Uns dies més endavant, ens assabentem que la partida d’en Rafael Sala sumava cent quaranta homes. Després, el guerriller es va adreçar a Cadaqués, on es va emportar unes dones. L’atac de Planademunt a la vila de la costa va ser famós i fins i tot fou recordat per  Rafael Puget, en les memòries que li va escriure Josep Pla, tot qualificant-lo d’”indescriptible temeritat”.

El dia 4 de setembre Ramon Tristany entrà a Solsona.

A Puigcerdà, la població s’estranyava que la columna de soldats que havia sortit de la ciutat el dia 20 d’agost, encara no hi hagués tornat. Desaparegué sense deixar cap rastre. Dóna la impressió que aquesta mena de notícies eren formes indirectes d’anunciar derrotes dels governamentals o desercions massives.

El dia 7 de setembre, el Brusi relacionava les maniobres de l’exèrcit contra grupets de trabucaires arreu de Catalunya. També explicava que els industrials tèxtils de Sabadell i Terrassa romanien neguitosos perquè els havien tancat la sèquia d’aigua i perquè els assetjadors els exigien contribucions per la venda de productes. El periodista reconeixia que alguns fabricants volien pagar-les i altres s’hi negaven.

El mateix dia 7 de setembre, foren detinguts quatre “jamancios”, dos dels quals moriren degut a circumstàncies no explicades.  Això es relacionà amb el segrest d’un parell d’hisendats de l’Espolla, tres dies abans. Els familiars d’aquests ostatges, anomenats Josep Coderch i Salvador Daniel, van trobar en Planademunt per pagar-li les 300 o 400 unces d’or del rescat però el capitost rebel va dir-los que no sabia res dels segrestos i els recomanà que preguntessin als republicans. El fet és que els republicans tampoc van admetre ser-ne els autors. Les autoritats franceses col·laboraren amb les espanyoles fent una batuda molt acurada per la seva banda de la frontera, fins que van poder rescatar els senyors Coderch i Daniel en un indret anomenat Boc Furiós.

El dia 10, l’alcalde de Badalona rebia un requeriment del Govern Polític que ens demostra que, en aquestes dates, el suport del govern britànic als matiners es mantenia viu: “Según aviso que he recibido, parece que el bergantín inglés Suelly Shiole, su capitán Clauder, procedente de Gibraltar, que trae a su bordo algunos oficiales montemolinistas y armamento, trata de hacer desembarco en la Costa de esta província; por consiguiente prevengo a V. ejerza la más exquisita vigilancia …” .

Durant els inicis de la segona quinzena de setembre, Masgoret i Castells, amb cent homes cadascun, transitaven pel Ripollès prop d’en Cabrera. El general fou vist travessant el Ter a tocar de Ripoll.

El coronel carlí Mariano López de Carvajal, gentilhome de la cort del comte de Montemolín, caigué presoner. El dit coronel portava documents d’en Forcadell adreçats a Cabrera.

El dia 14, es va produir una batalla prop de Manresa- a la qual s’hi referí la premsa, uns dies després- entre la força combinada de carlins i republicans, formada pels homes de Caletrus, Poses, Pixot, Cortacans, Montserrat, Baliarda i Molins, contra l’exèrcit regular. El periodista deia que els rebels sumaven 300 homes però la transcendència de l’esbatussada que confessava i el nombre de capitosts rebels que s’hi havien aplegat, desmentien la precarietat del nombre d’efectius que els hi atribuïa. Altres notícies, provinents de fonts carlines, van assegurar que els rebels sumaven 500 homes i que la tropa de la reina en reunia 300. Els matiners van vèncer els governamentals. Força soldats malmesos i perduts de l’exèrcit de la reina arribaren a la capital comarcal i  explicaren que Baliarda havia estat ferit al pit.

El dia 15, a les quatre de la matinada, Cabrera es presentà a Castelló d’Empúries amb 600 homes d’infanteria i 45 de cavalleria. Un cop va haver controlat la vila, ordenà el pagament de contribucions, l’enderroc de les fortificacions i la requisa de cavalls. Després, cercàr el senyor Nouvilas- general de l’exèrcit liberal amb qui es va enfrontar mesos més tard, al Pasteral- i es va emportar presos els hisendats Cambres i Hugues. Des de Castelló d’Empúries, Cabrera s’apropà a la frontera, per la banda de l’Alt Empordà i l’Alta Garrotxa. Tot fent camí va arreplegar les partides d’en Planademunt, l’Estartús, Boquica, Altimira, Saragatal, Trilla i Gibert fins a constituir un exèrcit gironí de més de 1000 homes. Francesc Savalls n’havia de formar part.

El diari del 17 de setembre anuncia el relleu del Capità General, Manuel Pavia Lacy pel Tinent General Fernando Fernández de Córdoba. El dia 18, arribava a Barcelona el nou capità general.

Durant el mes de setembre, l’esforç dels rebels per apoderar-se definitivament d’Amer, a fi de convertir-la en el centre o la capital rebel, fou evident. El dia 19, Jubany, Marçal, Bou i el Muchacho atacaren la vila propera d’Anglès amb 400 homes i 30 cavalls però només van aconseguir de calar foc a les portes de les fortificacions. El dia 20, Marçal intentà l’ocupació de la Cellera de Ter però tampoc va assolir l’ objectiu, malgrat que el periodista li atribuïa una força de 600 homes i 44 cavalls. El Barcelonés  assegurava que “la facción polula por todas partes”. Just quan s’acabava l’estiu, el diari explicà que l’Estartús havia afirmat que la bandera de Carles estava molt malmesa i calia substituir-la per una altra de millor.

El 23 de setembre de 1848, a les 8 del vespre, Miquel Vila, àlies Caletrus i “el tintorer d’Igualada”, cap superior dels montemolinistes del Penedès i del Vallès, va presentar-se al comandant de l’exèrcit liberal a la seva vila natal, acompanyat d’un parell d’assistents. La premsa no va fer gaire festa per la deposició d’armes d’en Caletrús i simplement  celebrà que el senyor Vila hagués recuperat el “corazón español”. Rapidament, Caletrús va viatjar escortat fins a Barcelona per confirmar la seva retirada davant del Capità General de Catalunya. El dia 24, Cabrera destituí Caletrús dels càrrecs que ostentava i justificà la mesura en el fet que Vila cobrava contribucions sense autorització i invertia els fons obtinguts en benefici propi.

En aquesta data, els matiners d’en Marçal, Jubany, Bou i el Muchacho, transitaven pel Maresme i pel Vallès, entre Terrassa i Granollers, cobrant contribucions. Les columnes de Terrassa, Castellterçol i Sant Celoni- aquesta darrera, formada per tres companyies del batalló de Bergara, núm. 16- els empaitaven. Els matiners van fer cap el congost i prop d’Aiguafreda, s’enfilaren a les cingleres. A la fi, les columnes de l’exèrcit i els rebels van trobar-se.

El dia 25, un carreter arribat a Lleida, assegurava que el dia anterior, a les cinc de la matinada, havia clissat Cabrera al front de 250 infants i 30 cavalls, passant a terra aragonesa. Però, el dia 26, altres comunicadors afirmaven, des de Girona, que Cabrera havia arribat a la frontera francesa, per l’Alt Empordà. Les columnes de l’exèrcit d’Olot i Sant Llorenç de la Muga, l’empaitaven. Fent camí, els governamentals trobaren diferents grupets de trabucaires i el periodista, en un parell d’ocasions, utilitza l’expressió catalana “campi qui pugui” per explicar el desconcert dels rebels. Fins i tot, es referia a la tàctica de fugida, consistent en el “campi qui pugui”.

Hom creia que Cabrera volia visitar Perpinyà i això es va relacionar amb l’arribada d’un personatge molt important del partit carlí a la capital del Rosselló. El diari no en deia el nom però hom pensava que es tractava del mateix comte de Montemolín (Carles VI).

El 29 de setembre, l’Estartús i Francesc Savalls, al capdavant de 200 homes, entraven a Darnius. Allò que va sorprendre tothom és que aquests capitosts portaven presoner i lligat damunt del cavall en Martirià Serrat. Les autoritats espanyoles consideraven que el brigadier Martirià Serrat havia estat el cap dels assaltadors de la diligència de Perpinyà a Barcelona (febrer de 1845). Joan Massot, de Darnius- cosí germà de Francesc Savalls- fou el viatger més famós que els trabucaires hi van prendre. Precisament, l’assassinat d’en Joan constituí el crim central jutjat a Perpinyà la primavera de 1846. El parentiu entre Joan Massot i Francesc Savalls ha esta la circumstància que ha permès que hom insinués la implicació de l’oficial carlí en el segrest del seu cosí. Per tant, esdevé un fet significatiu que Savalls entrés a Darnius portant presoner l’home que la justícia espanyola assenyalava com el cap dels presumptes assassins del seu cosí. Era una manera efectista d’espolsar-se el penjament que carregava. El corresponsal del diari explicava que Savalls volia trobar el justícia de Darnius i com que no el va haver, patí una de les seves típiques rauxes d’ira. Hi ha testimonis de la última guerra del XIX que han explicat que durant aquests atacs de bogeria, Savalls fins i tot es llençava a terra, amb convulsions i traient escumalls per la boca. Des de Darnius, l’Estartús i Savalls se’n van anar fins Agullana, on l’empordanès, encara enrabiat, va fer esfondrar la porta de la casa del tinent d’alcalde, va robar-hi tot el que hi havia de valor, va destrossar la resta i se li emportà la muller per demanar-ne rescat.

El dia 2 d’octubre, hom donava per fet que Cabrera romania a Perpinyà, en contacte amb el misteriós líder carlí que ningú esmentava. Malgrat això, el diari del dia 6 afirmava que el general s’estava a Torelló i que a les quatre de la tarda havia sortit cap a Sant Hipòlit de Voltregà, camí de Calldetenes. L’endemà, viatjà fins a Sant Boi de Lluçanès. Després, avançà cap a Olot. En la mateixa data que el diari publicava les dites notícies, Cabrera, al front de 700 infants i 70 cavallers, lluitava contra els coronels Rios i Hore, prop de Capdevànol. La batalla fou estratègicament complicada i hom no sap quins foren els vencedors, si és que n’hi va haver.

El dia 3 d’octubre, la premsa barcelonina feu referència a la conjura de republicans i carlins que havia pretès apoderar-se de la capital des de l’interior de les muralles. Segons la premsa, els conjurats rebien ordres de Cabrera i del coronel Ametller i comptaven amb el suport dels “clubs” d’exiliats carlins i republicans de Tolosa de Llenguadoc i de Perpinyà. El pla consistia en segrestar un grapat d’industrials per demanar-los grans sumes de diners i ocupar Montjuic per tal d’amenaçar que, si no les pagaven, bombardejarien la ciutat. El govern afirmava que Cabrera havia pronosticat que el dia 4, data que s’havia de portar a terme el cop, el trobarien a Barcelona. Al cap de pocs dies, van ser afusellats alguns dels implicats i el dia 8, a misses dites, es publicaren les sentències de la comissió militar que els havia jutjat.

Al voltant d’aquests dies els carlins portaren a terme una acció típicament guerrillera que alguns memorialistes legitimistes han atribuït a Francesc Savalls[20] i el cronista situà a l’hostal de Coll David. En aquest indret, la columna de Vilafranca del Penedès, guiada per Josep Maria Bofill va ser atacada i vençuda pels rebels. La primera notícia intentava treure ferro a la derrota, tot i que es tractava d’una formació composada per 150 homes i 20 cavalls però, tenint en compte la censura que patia la premsa, el fet que, d’entrada, l’informador confessés 12 soldats morts, desmentia la manca de transcendència que es volia donar a l’acció. Immediatament, es va saber que Bofill també havia mort. Després, el diari informà dels fets: la columna romania a Castellterçol i Bofill havia estat provocat per un grup de quaranta trabucaires, als quals l’oficial liberal va empaitar fins a Coll David, on dos-cents rebels li pararen l’emboscada. A la primera descàrrega de l’enemic, Bofill tombà sense vida del cavall i els soldats, mancats de comandament, fugiren. Uns 80 soldats es van refugiar en un hospital, fins que hi foren rescatats per la columna de Manresa. Finalment, l’exèrcit reconegué 18 morts i un nombre alt de presoners que no va especificar.

El 6 d’octubre, els habitants de Ripoll restaren esporuguits pel brogit d’una batalla, en les muntanyes properes, la qual va durar sis hores. El brigadier Paredes, que havia sortit de la vila uns dies abans, no hi havia tornat i ningú en sabia res. El mateix dia, el coronel Rios s’enfrontava a Cabrera, Marçal i Saragatal en el coll de Santigosa. El brogit de la batalla, que es perllongà més de quatre hores, fou tan intens que els habitants d’Olot es van pensar que es desenvolupava dins de la ciutat. Finalment, després d’aquesta topada només coneguda per la fressa que va originar, Cabrera, Marçal i Saragatal  optaren per la dispersió, dividint la força en grupets de vuit i deu homes. Cabrera se’n va anar cap a Sant Esteve d’en Bas. El corresponsal del diari afirmava el següent: “Puedo asegurar á VV que esta acción ha sido la más reñida y fuerte de toda esta contienda”.

El 10 d’octubre una columna de l’exèrcit de la reina sortí de Girona per a cercar els matiners de Marçal. Els trobà a Aiguaviva i va fer-los presoners 4 rebels i aconseguí dos cavalls i algunes llances de cavallers.

El dia 11 d’octubre, Manresa fou assaltada pels contingents de Cabrera, els Tristany, Ramonet, Vilella, Borges i Poses, formats en tres cossos: Cabrera, seguit de Vilella, Borges i Ramonet en constituïa un de 400 homes; Poses, formava un altre cos de 200 homes i els germans Tristany, el tercer, amb 100 homes.

El dia 12, Marçal i el Muchacho ocupaven Amer i hi passaven la nit. L’endemà, entraven a Banyoles. Es produí una petita lluita amb una patrulla de soldats. Els carlins volien segrestar l’alcalde però com que no el van trobar, es conformaren en segrestar-li el fill. A més, també s’emportaren la filla del tinent d’alcalde, un regidor i un mosso de la guàrdia municipal.

Marçal lluità contra l’exèrcit prop del mas Revellit, de Caldes de Malavella. L’informador explicava que s’havia produït un encontre de deu llancers de l’exèrcit contra cinquanta d’en Marçal i que aquest s’havia vist obligat a fugir. Això va succeir el dia 23 i l’endemà, Marçal fou sorprès per la columna d’Hostalric a Calella de la Costa, mentre sopava amb els seus voluntaris. Una altra vegada, el periodista afirmava que Marçal va escapar com va poder. El dia 25, Bou s’apoderà momentàniament de Sant Hilari de Sacalm i va segrestar les dones de l’alcalde i del tinent d’alcalde.

El 26 i 27 d’octubre, el brigadier Enríquez empaitava Cabrera, en territori del Solsonès. Els soldats del govern liberal sumaven més de mil homes. Mentre, el general Nouviles i el coronel Rius, aprofitant el mal temps, van maniobrar per la zona de l’Alt Empordà, a fi de sorprendre els republicans d’Ametller i Barrera. Ho van aconseguir en el mas de la Trilla de Carbonills. L’esbatussada fou desfavorable als republicans. El periodista celebrava “el buen acierto que ha tenido el Capitán general en nombrar para el Ampurdan al general Nouvilas, el brigadier Ros y al coronel Rich, que los tres son naturales de este pais, que por sus buenas relaciones, conocimiento del terreno y el hablar la lengua, son motivos para que se tengan los resultados que eran de esperar”. Barrera i Altimira foren conduïts amb la resta de presoners a Figueres. Ambdós oficials republicans van ser afusellats a la plaça de San Fernando- la plaça del castell de Figueres- a les quatre de la tarda del dia 31 d’octubre.

El dia 30 d’octubre, un grup de Marçal s’introduí silenciosament a Santa Coloma de Farners. Els rebels es van amagar en una cantonada, tot esperant la ronda de vigilància, a les ordres d’Antonio Vidueiros. Els membres de la ronda caigueren en el parany i el  cap fou ferit de trabucada en un genoll. Els homes d’en Marçal eixiren de la vila amb quatre presoners, entre els quals hi havia els senyors de la casa Bosch i de Jalpí, a més d’en Vidueiros. Al cap d’una estona i atès que el comandant de la ronda, amb la cama destrossada, no podia ser transportat, fou retornat a la vila. L’1 de novembre, Vidueiros traspassà a causa de l’amputació de la cama que li va ser practicada. El mateix dia, la seva muller infantava i el corresponsal comentava allò tant típic d’una vida que se’n va i una altra que arriba.

El 30 d’octubre, el brigadier Paredes sortí de Vic al front d’una tropa considerable de 800 infants i 70 cavallers. Marçal s’assabentà de l’expedició, la qual potser havia provocat ell mateix mitjançant espies i l’1 de novembre va esperar a Paredes en els penyals de l’Esquirol. El brigadier caigué en el parany i la desfeta que sofrí fou important.

Hom relacionava l’arribada d’un personatge important del carlisme a Perpinyà, la qual havia estat anunciada uns quants dies abans, amb la desaparició misteriosa del comte de Montemolín del seu domicili de Londres. Des de la capital anglesa s’afirmava que el pretendent havia sortit de la ciutat per participar en una cacera però això no s’ho creia ningú.

El coronel Rios, sortí d’Olot camí de Besalú perquè havia rebut confidències de l’estada de l’Estartús i d’en Planademunt en aquesta vila. Ambdós caps portaven tres cents homes i anaven a una reunió de comandaments carlins a la Vola, a la qual també hi eren convocats Borges, el Muchacho, Marçal i Saragatal. La convocatòria provocà l’ocupació del territori per les forces de l’exèrcit de la reina i això portà diferents topades pel Collsacabra, el Ripollès i la Garrotxa (a l’Esquirol, Cantonigròs, Grau d’Olot i Vidrà…). El coronel Rios va tenir un enfrontament amb l’Estartús i Planademunt en els boscos de Fontpobre, a una hora i mitja d’Olot.

El dia 9 de novembre, quatre cents montemolinistes d’infanteria, amb una trentena de cavalleria, envaïen la Cerdanya.

El dia 16 de novembre, el Brusi publicava la notícia, datada a la Seu d’Urgell, de la deserció de Pep de l’Oli : “El haberse adherido al convenio de Vergara el Sr. José Pons, conocido durante la última guerra por Bep del Oli y uno de los mas distinguidos gefes en el ejército carlista, debe considerarse como preliminar de otros sucesos análogos, pues muchos han de ser los que imiten el ejemplo de una persona de tan recomendables y bellos sentimientos y que de tanto ascendiente gozaba entre los suyos”. La deposició d’armes i submissió de Josep Pons es portà a terme a Agramunt, el 15 de novembre, en presència del capità general i del general Lersundi. El dia 19 es signà el conveni entre el capitost carlí i el capità general, Fernández de Córdoba, que certificava la submissió. Miquel Pons, germà de Pep de l’Oli, que guiava una partida de 500 homes, també fou compromès en aquesta deposició d’armes. Abans que la pogués portar a terme, Cabrera el feu presoner i l’afusellà el 29 de desembre a Amer. Segons el periodista, Pep de l’Oli no s’havia limitat a l’adhesió passiva al govern liberal sinó que comprometé els serveis, la influència i l’espasa a la reina d’Espanya.

El dia 21, el Brusi publicà una notícia que volia desmentir la brama de la desfeta de les tropes del brigadier Manzano, en mans de Cabrera i altres capitosts carlins en territori del districte militar de Manresa. Però, el fet és que ningú negava la batalla ni que els matiners hi havien aconseguit força armes i presoners – entre 700 i 1000.

Les autoritats publicaren una versió dels fets, mitjançant la qual referiren l’encontre armat com un parany molt ben parat per Cabrera a fi d’humiliar l’enemic victoriós – és a dir, Manzano- consistent en portar-lo fins un indret en el qual l’esperava, aplegat amb els homes de Marçal, el Muchacho, Saragatal, Borges, els Tristany, Picó, Jaume Montserrat i Bartomeu Poses. Uns dies abans de la batalla, la gent dels capitosts esmentats s’amagava en llocs distants els uns dels altres, per tal de no ser descoberts per l’exèrcit liberal o per si es donés el cas que un grup ho fos, això no perjudiqués el gruix de la força. Poses, Montserrat i Picó, amb cinc-cents infants i trenta cavallers, havien acampat a Calders. Marçal i Saragatal, romanien a l’Estany. No gaire lluny d’aquesta vila, Cabrera, Borges i els Tristany, s’havien situat entre Avinyó i Santa Maria d’Oló.

El primer contacte dels enemics es va produir prop d’Artés i, per tant, sembla prou clar que Poses, Picó i Montserrat que eren els més propers als liberals, van servir d’esquer. No podem dubtar que els matiners coneixien la data que el brigadier Manzano sortiria de la caserna de Santa Isabel de Manresa, amb els seus sis o set cents soldats- n’hi ha que enfilen el nombre fins a mil cinc-cents- i quina direcció aniria. El fet és que, el dia 15 de novembre, a la tarda, abans d’arribar a Artés, on varen passar la nit, les dues companyies que constituïen l’avantguarda de les forces de Manzano, van ser atacades per grups de montemolinistes. Les companyies assetjades es retiraren per incorporar-se al gruix de la força i quan aquest moviment fou percebut, el brigadier Manzano ordenà que la resta de la tropa avancés ràpidament per a protegir-les. L’endemà, amb la tropa ben ordenada i formada, Manzano va anar al darrere dels provocadors durant força estona. La persecució el va conduir fins prop de Santa Maria d’Oló. És a dir, es va perllongar prop de 15 quilòmetres. En el terme d’aquest municipi, a les 10 del matí del dia 16, Marçal i Saragatal van atacar l’ala dreta de les tropes de Manzano, els Tristany van atacar l’ala esquerra i Poses va rematar la feina pel centre. El diari afirmava que el brigadier liberal fou ferit i es rendí. La meitat dels soldats liberals van ser morts, o van caure presoners o es van extraviar. La premsa afirmà que una vintena de carlins havien perdut la vida, entre els quals citava l’ajudant de Marçal i en Miquel Tristany.

Immediatament després de la batalla d’Avinyó, es va dir que els carlins voldrien canviar el brigadier Manzano pel “caballerizo real”, senyor Mariano López de Carvajal, presoner del govern. Això és el que va succeir però l’acord es va disfressar perquè no esdevenia convenient de descobrir aquesta mena de pactes.

Batalla d'Avinyó, en la qual va participar Marçal i per tant, probablement, també el capità Savalls.
Batalla d’Avinyó, en la qual va participar Marçal i per tant, probablement, també el capità Savalls.

La derrota de les tropes del govern a la batalla de l’Avinyó, fou comunicada al capità general Fernando Fernández de Córdoba el dia 17 de novembre, a Cervera, quan tornava cap a Barcelona, després d’haver participat en la deposició d’armes de Pep de l’Oli. Els matiners escamparen la notícia de la seva victòria, arreu i tan ràpid com van poder. El dia 25, des de Girona, les autoritats del govern rondinaven que Marçal anava explicant, per les viles que passava, la gran quantitat de presoners i d’armes que havien aconseguit a Santa Maria d’Oló. Les autoritats gironines opinaven que calia aturar aquesta publicitat tot fent saber a la població que els carlins havien patit quaranta morts, entre ells, el capità Miquel Tristany i que molts dels soldats que els matiners sumaven com a presoners, eren homes que s’havien perdut pels boscos i que, a la fi, havien tornat a llurs regiments.

El Heraldo de Madrid es feu ressò de la desfeta de l’exèrcit de la reina a Santa Santa Maria d’Oló i s’exclamava que els trenta sis mil soldats destinats a Catalunya, no fossin suficients per acabar amb la revolta catalana. És clar que cada dia se n’incrementava el nombre amb noves aportacions d’efectius humans que arribaven d’arreu d’Espanya.

El dia 27, Marçal, amb quatre cents homes d’infanteria i cinquanta de cavalleria, dels quals vint eren llancers, es va aturar dues hores a la Bisbal d’Empordà i després se’n va anar a Palafrugell. L’endemà, va aparèixer el general Enna, amb vuit cents soldats d’infanteria i quaranta cinc de cavalleria a la Bisbal i després feu via cap a Calonge. Per aquestes dates, setanta trabucaires, tres o quatre dels quals anaven a cavall, van aturar el tren de Mataró a Barcelona i també el que anava en direcció contrària, al Masnou. No van molestar els passatgers però van prendre les armes als vigilants del ferrocarril.

El 6 de desembre, el Brusi publicava l’explicació de la determinació d’en Poses i Montserrat de passar-se a les fileres del govern. Cabrera es va assabentar de la traïció de Poses i Montserrat l’endemà que es produís. El dia 6, quan els diaris van publicar la deposició d’armes d’aquests capitosts rebels, el capità general dels carlins va dictar una Ordre, des de Talamanca (el Bages) de la qual alguns paràgrafs esdevenen força indicatius de l’existència de diferències entre Cabrera i Poses, anteriors a la determinació d’en Bartomeu. El tortosí pronosticà que els rebels arrossegats per Poses, tornarien a les fileres dels matiners.

El 29 de novembre, Cabrera, amb mil homes, s’havia presentat a Sant Feliu de Pallarols i va seguir el viatge fins la vila d’Amer, en la qual, el dia 30, es trobà amb Marçal. El 2 de desembre, Cabrera, procedent de Maçanet de la Selva, va passar pel Suro de la Palla, perseguit per Enna i Nouvilas, i va fer cremar el burot en el qual es cobraven els drets de pas[21]. El 2 de desembre, Cabrera romania a mitja hora d’Arenys de Mar. Des de Figueres, Nouvilas i Enna li anaven al darrere amb 1500 infants i 100 cavallers. A Tordera, Enna s’endinsà en el Montseny a fi de tallar una possible sortida dels carlins. El general dels matiners romania a Calella de la Costa, se n’adonà que Nouvilas i el coronel Rich l’empaitaven de prop i decidí tornar-se’n, cap a les Guilleries.

Pocs dies després, a Torelló, Borges s’aplegava amb Cabrera i Marçal. Hom calculava que aquests capitosts sumaven set cents infants i cinquanta cavallers. L’estada tenia per objectiu la recapta de contribucions a la comarca. Cabrera es preocupava pels efectes desfavorables que havia provocat en la moral de la seva tropa les desercions de Poses i de Montserrat.

El 9 de desembre, Cabrera, Marçal i Borges, deixaven Torelló i se n’anaven cap a Vidrà. Portaven 700 infants i 70 cavallers. Abans d’abandonar aquesta vila, el general carlí ordenà l’afusellament d’un espia del govern. El condemnat s’havia introduït entre els rebels per tal de posar-se en contacte amb els presoners liberals. La seva missió consistia en avisar l’exèrcit de la reina en el moment que els presos es trobessin plegats. Llavors, una columna isabelina els havia d’alliberar mitjançant un atac sobtat. Els carlins, assabentats del pla, van portar els presoners al lloc més inaccessible del Collsacabra.

El dia 13, entre Albanyà i Sant Llorenç de la Muga l’exèrcit va patir una altra desfeta important a mans de l’Estartús, Gibert, Saragatal i Planademunt. L’exèrcit va confessar 21 morts, inclosos 2 oficials i 27 ferits. El periodista afirmava que els matiners havien perdut 10 homes i carregaven 30 ferits. L’Estartús, acompanyat d’en Planademunt, es va deixar empaitar pel coronel Vega i els mil cinc-cents homes que comandava. Els rebels s’apoderaren de les cases de l’Albanyà i s’hi mantingueren ferms fins que en Saragatal va encalçar a Vega per l’esquena. Després, el grup de Planademunt fou vist mentre transportava les nombroses armes que havia pres als liberals. Hom ha de suposar que Savalls va formar part de la força carlina esmentada.

El dia 16 de desembre, 900 infants i 70 cavallers montemolinistes es situaren a la distància d’un tret de fusell de Girona. La ciutat comptava, en aquell moment, amb una guarnició de 500 soldats. Les autoritats militars van ordenar el tancament de les portes. Els pagesos que havien anat a mercat  intentaren sortir de la ciutat i això va provocar aldarulls considerables. Els matiners no van intentar forçar les defenses i a les 9 de la nit, l’exèrcit de la reina havia introduït a Girona gairebé mil soldats. Segurament, els rebels van perdre una oportunitat única d’apoderar-se de la capital. Mentre, Vic també va ser assetjat pels matiners. Els rebels hi deixaven passar les tropes del govern, amb les quals no s’enfrontaven però impedien que hi fos introduïda cap mena de mercaderia.

Marçal, després que es va passejar per la costa de l’Empordà, el dia 25, fou vist a Orriols, malgrat que altres notícies el situaven celebrant el Nadal, amb Cabrera, a Amer. En la vila mencionada, Marcel·lí Gonfaus havia ofert un ball d’oficials i hi havia convidat els membres de les famílies benestants. Un grup de soldats rasos va voler entrar en el local del ball i fou foragitat pels oficials a cops de sabre. Un assistent de Marçal, empipat perquè li havia estat impedida l’entrada a la festa, va anar a cercar el trabuc i intentà de tirar contra els oficials però se li va encallar l’arma, i fou arrestat.

Borges, acompanyat del Guerxo de la Ratera, Altimires i Pardal, desafià al coronel José de Santiago, des de Santa Maria d’Oló, enviant-li un missatge que deia que l’esperava en aquesta vila. Santiago acceptà el desafiament, malgrat que sabia que toparia amb sis- cents matiners i que les tropes d’aragonesos i castellans a la seva disposició, no solament eren inferiors en nombre, sinó que es composaven de gent jove i inexperta. La batalla fou acarnissada; els rebels s’emboscaren i foren empaitats pels soldats de la reina fins que, en arribar migdia, ambdós bàndols tornaren a trobar-se. El comunicat oficial garantia que Borges havia patit una dotzena de morts i l’exèrcit només un parell però això no semblava gaire versemblant perquè l’informador no feia cap referència als ferits del bàndol rebel i en canvi, admetia que Santiago tornava a la caserna amb cinquanta homes fora de combat.

A les 11 del matí del dia 2 de gener de 1849, el general Concha va arribar a Girona. L’exèrcit que portava era tan nombrós que el corresponsal, amb un cert pessimisme, afirmava que “seguramente tendremos alojamiento doble”. En aquesta data, els republicans d’Ametller ocupaven Cassà de la Selva però hi van sortir quan s’assabentaren que al darrera hi arribava Marçal amb 500 soldats. A la vegada, darrera d’en Marçal hi anava el capità general.

El dia 3 de gener, el republicà Victorià Ametller, més actiu que mai, tot i que el donaven per definitivament vençut, va ocupar Banyoles. En la mateixa data, un corresponsal de Girona assegurava que Cabrera i Marçal s’havien instal·lat a Amer.

A partir del mes de desembre, la premsa reconeixia que Amer era, sense cap mena de dubte, la capital dels montemolinistes, al voltant de la qual s’hi aplegaven dos mil homes de Cabrera. Per això, l’exèrcit de la reina es va concentrar, sobretot, a la província de Girona. Dia sí i dia també, arribaven batallons de soldats de tots els territoris de l’Estat per engreixar l’exèrcit liberal. De vegades, hi venien per via marítima; a Roses va desembarcar un batalló de Galícia. El capità general va fer construir torres de vigilància a les riberes del riu Ter- segurament es tractava de torres de la línia de telègraf  òptic- i feu destruir alguns ponts per tal d’impedir que els matiners creuessin l’aigua cada vegada que volguessin.

El dia 13, la intervenció de l’exèrcit del govern va trencar el setge de Seva. També durant el dia 13 es produí l’acció del coronel Ruiz a la ribera del Ter, prop de la Cellera, la qual va acabar provocant la batalla del Pasteral.

El dia 15, el general Nouvilas, al front de dos mil homes, sortia de Girona cap a Figueres. Pel camí fou burxat per les partides de guerrillers, que li van fer alguns morts. Nouvilas anava cap a Bescanó per tal de desfer el bloqueig del rebels que impedia que l’aigua arribés als molins de farina i a les fàbriques. Els amos afectats havien anunciat que si la manca d’energia es perllongava gaire temps, es veurien obligats a despatxar vuit cents obrers. El general Nouvilas va deixar cinquanta fusells a Bescanó en mans de l’ajuntament a fi que la vila es pogués defensar dels setges i fortificà una casa que la dominava. De fet, els talls de la sèquia de Monars que fornia d’aigua Girona, eren continuats. L’exèrcit reconstruïa les comportes que els rebels destruïen però, al cap de pocs dies, aquests tornaven a malmetre la sèquia.

El dia 16, Cabrera, al front de sis cents infants i vuitanta cavallers, avançava pel congost del Figaró i Aiguafreda, cap a la vila d’Alpens. El capità general i el general Mata i Alòs empaitaven Cabrera pel Montseny però cada vegada que els governamentals s’hi apropaven, el carlí se’ls hi escapolia.

El dia 17, Saragatal, amb cinc cents homes, romania a Sant Quirze de Besora en el moment que s’hi va presentar l’exèrcit de la reina. Les forces dels regulars sumaven mil dos cents soldats i Saragatal, amb menys efectius, es va defensar aferrissadament, fins que es veié obligat a abandonar la vila. L’exèrcit de la reina anà cap a Vidrà però els rebels d’aquest indret no van ser sorpresos; la defensa de Saragatal a Sant Quirze els havia donat temps de preparar la resistència. Al cap d’uns dies, un grapat de matiners es van presentar a Olot per obtenir indult i explicaren que els resistents de Sant Quirze havien patit més de cent baixes entre morts, ferits i presoners. Saragatal va romandre uns dies a Sant Pere de Torelló i en acabat, tornà a ocupar Sant Quirze de Besora.

Durant el dia 16, Ramon Roger, de Maçanet de Cabrenys, ma dreta del coronel Ametller, va arribar a Figueres amb dos cents voluntaris republicans per deposar les armes. Roger prometé fidelitat a Isabel II i declarà que ara calia lluitar contra els carlins, els quals eren els veritables enemics de les institucions liberals. El dia 20, Narcís Ametller, afeblit per la deserció de Roger, es veia obligat a passar a França i les forces de l’ordre d’aquest país el detenien, així com a 21 homes que l’acompanyaven.

També en el dia 20, Masgoret havia creuat la frontera cap l’exili. Ningú sabia si es retirava de la lluita o si portava un encàrrec de Cabrera, amb el qual s’havia entrevistat. El periodista creia que Masgoret havia passat a l’exili definitivament i desitjava que quan escrivís les memòries, fos clar i sincer.

El dia 24, el cap del govern, Narváez, anuncià a les Corts que la guerra a Catalunya s’acabaria ben aviat.

El 25, Estartús, Tristany i Saragatal romanien a l’Estany amb 800 homes. Precisament, ocupaven la zona en la qual s’havia portat a terme la batalla de l’Avinyó.

Batalla del Pasteral, en la quan va participar Savalls, a les ordres d'en Marçal.
Batalla del Pasteral, en la quan va participar Savalls, a les ordres d’en Marçal.

Allò que s’esdevé de les notícies de la premsa barcelonina és que la batalla del Pasteral es va anar gestant des del mes de desembre de 1848 o, potser, des d’una mica abans, degut a la concentració de les forces montemolinistes de Cabrera, Marçal i altres caps carlins- Borges, els Tristany, Saragatal, Savalls i Jubany, pel cap baix- en la zona d’Amer i la Cellera de Ter. Una notícia de la premsa, datada el dia 30 de desembre, diu que Cabrera havia escollit la vila d’Amer per instal·lar-hi el quarter d’hivern.

El diari publicà l’ordre de 31 de gener, mitjançant la qual es donava a conèixer l’informe sobre el desenvolupament de la batalla, tramès pel comandant general de la província de Girona (Nouvilas) al capità general de Catalunya (Gutiérrez de la Concha). D’acord amb aquest escrit, el primer objectiu militar dels governamentals només consistia en destruir el pont sobre el Ter. Amb aquesta finalitat, el comandant general va enviar al coronel Ruíz per tal que el dia 26 portés a terme un reconeixement en el Pasteral, a la riba dreta del Ter. L’endemà, el mateix comandant general pensava apropar-se a la riba esquerra del riu per a destruir el pont, sense haver de témer un atac dels enemics des de l’altre costat. El que va succeir és que el coronel Ruíz tenia ordres directes del capità general de mantenir el Pasteral net de rebels i quan hi va arribar, a la tarda, i topà amb vuit cents montemolinistes d’infanteria i cavalleria, guiats per Marçal, no es limità a portar a terme el reconeixement sinó que  s’hi enfrontà per tal de foragitar-los a la l’altra ribera.

El coronel Ruíz carregà contra l’escamot de rebels que protegien el pont i ho va fer amb totes les seves forces, inclosa la cavalleria comandada pel capità Subinsdrynki. D’entrada, els isabelins van conquerir el pont però, en el contraatac –“movimiento retrógrado”, diu eufemísticament el cronista militar- els carlins van fer vint presoners als soldats de la reina que havien arribat a la riba que ocupaven i amb l’empenta que portaven, ajudats per un batalló que els envià el comandament, obligaren el coronel Ruíz a refugiar-se a la Cellera de Ter. Durant la fugida, Ruiz va perdre prop de cinquanta caçadors, del regiment de València, a les ordres del capità Capilla i del tinent Saliquet. Aquests homes es refugiaren en un parell de masos, des dels quals van resistir tres intents d’incendi i els atacs dels homes de Cabrera i Marçal, durant tota la nit. L’endemà, Cabrera va reunir 1650 infants i 170 cavalls. Ruíz restava en una situació molt compromesa, mancat de queviures i aïllat. De fet, només tenia dues opcions: o es rendia o intentava  d’obrir-se pas entre les  tropes carlines que el cercaven. Però, a les 9 del matí del dia 27 es va presentar al camp de batalla el general Nouviles amb 3150 homes i 150 cavalls.

Efectivament, el comandant general de Girona, havent rebut notícies poc exactes de l’inici de l’enfrontament, decidí d’avançar el viatge al Pasteral, on s’hi va presentar el matí del dia 27, després d’una marxa forçada de tres hores. Un cop el comandant general i el coronel Ruiz s’aplegaren a la riba esquerra del Ter, constataren que durant la nit els montemolinistes havien sumat una força considerable a la riba dreta. Durant el matí del dia 27, Cabrera considerà que no passava perill imminent i esmorzà sense pressa a Amer. L’ensurt el va copsar havent esmorzat.

El primer que va fer Nouviles, consistí en dispersar amb foc d’artilleria els assetjadors de les masies en les quals es guarien els caçadors isabelins. Aleshores, els montemolinistes varen voler retirar-se a la riba dreta del Ter, on van ser canonejats altra vegada per l’artilleria de muntanya de Nouviles. Havent rescatat els caçadors valencians, l’exèrcit de la reina va situar-se davant del pont i maniobrà cap a l’esquerra per enganyar als carlins, mentre per la dreta, el coronel Rios amb dos batallons creuava el riu pel gual de la barca, tot intentant d’envoltar l’ala esquerra de l’enemic. Però, els carlins havien amagat la cavalleria en un bosc proper i contraatacaren, amb l’ajut de la infanteria que ocupava el centre del seu desplegament. Llavors, el comandant general de l’exèrcit regular, bombardejà les forces enemigues amb els quatre canons que havia situat en uns turons propers,  i a la vegada envià la cavalleria en ajut del coronel Rios. Ell mateix, al front de les companyies de Sant Quintí, la cinquena de València i el tercer batalló de Córdoba, travessà el riu amb aigua fins la cintura, tot envestint el centre dels montemolinistes. Finalment,els governamentals van fer recular les tropes carlines fins Amer i encara més enllà, fins a Sant Martí de Cantallops. Precisament, el migdia del dia 27, Cabrera, havent esmorzat, es presentà al Pasteral, just en el moment que les seves tropes havien iniciat la retirada. El tortosí intentà d’establir un front de resistència i quan s’aturà, per tal d’albirar el desplegament de l’enemic, fou ferit en una cuixa.

Durant el dia 3 de febrer, Marçal tornà a Amer i això palesa una de les característiques de les guerres del XIX a Catalunya: ni els governamentals, ni els rebels, mantenien l’ocupació dels indrets que conquerien.

El dia 5 de febrer, Narcís Ametller, vestit de general i amb uns cent cinquanta homes, va vèncer l’exèrcit del govern i va entrar a Banyoles, des on hi havien sortit els carlins d’en Marçal per ajudar-lo en la batalla. Un cop fou dins de la vila, va descansar dues hores i en sortí a les onze del matí, per anar a cercar Marçal que encara no hi havia tornat. Ambdós capitosts, ben agermanats, van tornar a fer una entrada més protocol·lària a la vila del llac.

El dia 10 de febrer, Marçal, amb cent cinquanta infants i quaranta cavallers va passar per la Bisbal de l’Empordà i l’endemà, diumenge, arribà a Sant Feliu de Guíxols. Després, s’enfilà a la muntanya, per Vilobí d’Onyar.

El dia 13, nou cents montemolinistes es reunien a Amer per celebrar amb pompa els funerals pels correligionaris morts a la batalla del Pasteral.

A partir de la fi del mes de febrer de 1849, es feu notar una forta davallada dels efectius dels montemolinistes. Les nombroses notícies dels diaris respecte les presentacions de rebels a les autoritats i les dificultats dineràries que passaven els principals capitosts, començant per Cabrera, no eren només propaganda del govern. El nombre de seguidors dels caps de les partides de matines disminuïen notòriament i retornaven les notícies sobre grupets ínfims de trabucaires, guiats per homes desconeguts.

El dia 25, Marçal va passar per Olot només amb una guàrdia de 10 cavallers i 15 infants, camí de Santa Pau. Segurament tornava de l’esbatussada que havia mantingut a Sant Joan de les Abadesses amb el coronel Santiago. Aquesta vegada, Gonfaus va patir la pèrdua d’onze homes, entre els qual hi havia dos oficials i en Grau, el seu secretari, així com l’ajudant, Guillaume de Chavanes, de nacionalitat francesa.

El dia 7 de març, Marçal es presentava a Tordera al front de 800 infants i 110 cavallers. En aquesta vila va detenir el correu a Barcelona. Després, se’n va anar a Calella, i en sortí a mitjanit. Cent infants d’en Marçal es van adreçar a Sant Feliu de Guíxols per cobrar les contribucions. La incursió de Marçal fou possible perquè el coronel Ruíz, encarregat de vigilar la zona entre la Selva i les Guilleries, abandonà el control del territori per anar cap a Osor i Susqueda a fi de requisar un parell de canons de fusta que havien construït els carlins. Marçal aprofità la circumstància i feu un recorregut que començà a Riudarenes, continuà per Maçanet de la Selva i Blanes, passant per Tordera. Dos cents cinquanta matiners d’en Marcel·lí van entrar a Lloret de Mar. En acabat, els voluntaris d’en Marçal sortiren de la vila i llavors hi va entrar Savalls amb tres-cents homes i quaranta cavallers. Savalls continuà el periple cap a Tossa. Hi arribà amb només cent vint i cinc homes i quaranta cavalls. El dia 8, Marçal va passar la nit a l’hostal de la Granota. L’endemà, arribà a la Bisbal de l’Empordà.

El dia 14, el capità general proclamava que “Las grandes masas de rebeldes que ellos un dia apellidaron batallones y divisiones, han desaparecido completamente, y trocándose en gavillas sueltas, desmoralizadas, abatidas, desalentadas…”.

El dia 15, la premsa informava que a començaments d’aquella setmana- potser el dia 12 o 13- s’havien reunit al santuari del Miracle, al Solsonès, els Tristany, Ramon Cabrera i Borges, aplegant prop de cinc-cents homes. Ningú sabia del cert quin era el motiu de la reunió però hom sospitava que els capitosts volien trobar una solució per evitar les desercions continuades. Els grups de desertors formaven partides de lladres que aterrien les viles i encara feien més difícil la recapta de contribucions per part dels carlins.

El dia 18 de març, Francesc Savalls, guiant quatre cents voluntaris, entre antics addictes d’en Caletrus i republicans, va sortir de la Cellera de Ter i s’adreçà cap a Santa Coloma de Farners. El dia 20, es  reuniren a Santa Coloma de Farners les partides de Marçal, Garrofa, Savalls i Juvany, amb un total de quatre-cents cinquanta homes i setanta cavallers.

El 20 de març de 1849, el batalló de caçadors Las Navas núm. 14, va sortir de Besalú en direcció nord. A la Ribera de la Muga va trobar Martirià Serrat, acompanyat de Planademunt  i dos- cents homes. Els matiners foren obligats a passar la línia amb França i toparen amb l’exèrcit gal. A Costoja, el tinent Lumel, del regiment d’infanteria francesa núm. 58, els va prendre 60 presoners i aconseguí, gairebé, noranta fusells. Entre aquests presoners hi havia el Ramon Gibert, lloctinent d’en Martirià Serrat. A la banda espanyola, l’exèrcit de la reina va matar nou rebels, feu tres presoners, inclòs el tinent Antoni Font, al qual li trobaren el nomenament de capità, que li havia signat Cabrera. Posteriorment, la notícia fou ampliada, en el sentit que els matiners de Serrat i Planademunt eren tres-cents i que tenien ocupada l’esquerra del Fluvià- és a dir, l’Alta Garrotxa. Els brigadier Vasallo i els coronels Hore i Rios, ajudats per les columnes de Ruíz i Lafont, remataren la feina batent la zona fronterera, en combinació amb les forces de l’ordre franceses i aconseguiren de desballestar totalment l’organització rebel. Després d’aquesta batuda, seixanta nou presoners, inclosos onze oficials, van ser internats a les presons de Girona.

A la fi de març, o durant els primers dies d’abril, Marçal va reunir els seus homes a Amer- entre els quals hi havia d’haver en Savalls- i els va arengar amb un discurs mig dolgut i mig histèric. Marcel·lí els va dir que l’home que volgués abandonar les armes era molt lliure de fer-ho. No volia gent malcontenta al seu costat. Marçal garantí que tot i que ell, a la fi, fos forçat a esdevenir el darrer resistent, no pensava abandonar el rei i s’estimava morir abans que exiliar-se; això, malgrat que – presumia- posseïa molts diners i podia viure força bé a l’estranger. Uns dies després, comunicaven des de Girona, que Marçal transitava per les comarques properes acompanyat, només de 15 o 20 cavallers. El tinent coronel Lafont l’atrapà en una collada i li va fer tretze presoners i sis morts. Marçal i tres homes de la seva cavalleria escaparen del parany.

El 31 de març el diari informà que Planademunt havia estat capturat pel terç mòbil de Tortellà. Marçal, uns dies abans, havia convocat els caps importants de les partides gironines, per tal de concentrar una força armada consistent i Planademunt hi feia cap quan va caure en el parany. El 3 d’abril, Rafael Sala fou traslladat a Girona i empresonat.

El dia 4 d’abril, el capità general arribá a Vic portant 18 presoners que havia fet al Collsacabra.  En aquesta data, Saragatal, amb 26 cavallers, s’emportà el fill del batlle de Malla. Després, passant per Colldetenes, va prendre el secretari de l’ajuntament i més endavant, un regidor de Santa Eugènia, un altre de Taradell i l’alcalde d’Osomort.

El Fomento del dia 5 d’abril, comunicava que el capità general de Catalunya havia trobat Marçal i Savalls, a Rupit. La desfeta dels rebels fou important i van perdre molts homes, a més de cavalls, armes i equipatges. Entre els presoners, hi havia tres oficials i un mariscal francès. Marçal i Savalls només reunien seixanta homes i en la fugida van matar els cavalls ferits perquè no els destorbessin.

El Brusi del dia 8 d’abril publicava dues notícies molt importants. Paga la pena de reproduir-les literalment: “Ayer al medio dia se publicó un impreso del tenor siguiente: Prision de Montemolin.- Prision de Marsal.- Muerte de otro cabecilla que se cree ser Jubany. El Excmo. Sr. General 2º cabo de este ejército y principado ha recibido con fecha de ayer á las tres de la tarde una comunicación del Excmo. Sr. Comandante general de la província de Gerona en que se dice lo sigiente: Al Excmo. Sr. Capitan General de este ejército y principado, digo en este momento lo que copio: Excmo. Sr. el coronel Hore me dice desde Bañolas lo que sigue.- He cogido prisionero en el monte de Ginestá, a Marsal, a su ayudante Romero y Abril, y otro faccioso, habiendo quedado muerto en el campo uno que se supone sea Jubany, que acompañaba a Marsal. Han quedado en mi poder tres caballos, siendo uno de ellos el de Jubany.- A las cuatro de esta tarde llegaré a esta plaza con los prisioneros, y ruego a V.S. traslade esta comunicación al Excmo. Sr. Capitan General”.

A la vegada, el cònsol de S.M. la Reina d’Espanya a Perpinyà, trameté per telègraf el comunicat següent: “Perpiñan, 5 de abril de 1849, a las tres de la tarde.- El cónsul de España en Perpiñan a su colega de Bayona.- El conde de Montemolin, junto con tres gefes, ha sido detenido en el momento de ir á pasar la frontera para introducirse en Cataluña. El pretendiente y sus compañeros han sido reducidos a prision y se hallan en Perpiñan. Ruego á V. Comunique por telégrafo esta interesante notícia al señor ministro de estado en Madrid.- El cónsul general.- Miguel de Tobar.- Lo que transcribo a V.E. para su satisfaccion y efectos consiguientes.- Es copia.- El coronel segundo gefe de E.M.- Juan Manuel Vasco”.

Però per tal d’explicar amb més detall la detenció d’en Marcel·lí Gonfaus, hem d’anar una mica enrere en el temps: el dia 3, a les 8 del vespre, el general Enna i el coronel Rios havien irromput amb llurs tropes a Amer, on hi havia Marçal i Savalls, amb 300 homes i els van prendre 40 presoners, entre els quals, 7 oficials i 11 cavalls- inclòs el d’en Marçal, amb tot l’equipatge i documentació, així com 60 armes. Després d’això, Marcel·lí es barallà a trompades amb el seu secretari, Elies, de Tordera. Aquest oficial desertà i Marçal ordenà els batlles de l’entorn que el perseguissin i que si l’atrapaven,  l’afusellessin. Elies va poder arribar a Olot, on es va presentar a les autoritats del govern i els lliurà tota la documentació que portava. Marcel·lí i Savalls s’escapoliren a peu, de l’atac a Amer, emparats per la foscor de la nit. L’endemà, dia 4, ambdós capitosts, acompanyats de 60 homes, arribaren al santuari de la Salut, a la Garrotxa. Les columnes destinades a Mieres, van enfilar-se a la Salut i es produí un xoc, que es perllongà fins Sant Aniol de Finestres. Marçal i Savalls van ser vençuts altra vegada i fugiren però Marçal fou localitzat a Querós, quan anava camí de Girona. A l’entorn de Banyoles, Marcel·lí s’aturà en el bosc de la muntanya del Ginestar per a dormir. Això ho va saber la columna de l’exèrcit de Banyoles. Un tinent dels matiners, anomenat Narcís Figueres, que havia desertat de la companyia d’en Marcel·lí, els informà. La columna de Banyoles trobà Marçal i els bàndols bescanviaren alguns trets. El coronel Hore, que no romania gaire lluny, escoltà els trets i va córrer cap el lloc del qual provenien. Momentàniament, Marçal aconseguí d’amagar-se però després caigué en mans del coronel Hore.

La detenció del capitost tenia un punt amarg pel govern, car Gonfaus era l’oficial carlí més estimat pels gironins i si l’exèrcit l’afusellava, això hauria reviscolat les brases del incendi que, en aquell moment, semblava controlat. El cronista del Diario de Barcelona assegurava que Marçal seria perdonat per consideracions d’alta política, atès que això contribuiria a la pacificació de Catalunya.

El capità Romero i Planademunt foren condemnats a mort. El dia 11 d’abril, a les vuit del matí, ambdós foren afusellats a l’areny del riu Onyar, a Girona.

Marçal, després que representés una paròdia de penediment, fou perdonat. Ni tan sols va ser jutjat. És evident que el capità general, Gutiérrez de la Concha va aturar el judici d’en Gonfaus- del qual només en podia sortir la pena de mort- i per tal de justificar-ho, a mode de compensació, sacrificà l’ajudant del capitost, el capità Romero.

La detenció del comte de Montemolin i els seus acompanyants, quan es proposaven el pas de la frontera, fou celebrada per la premsa del govern, tot i que alguns diaris mostraren certes reticències respecte l’actuació de les autoritats de la república francesa. Es va dir que Montemolin portava al damunt lletres per valor de 8000 francs francesos, això, a fi d’eixugar, tant com fos possible, els deutes dels rebels. Immediatament, el comte fou traslladat a la presó del Castellet de Perpinyà, on el tractaren amb molts miraments. El govern espanyol en demanà l’extradició, basant-se en el pacte de la quàdruple aliança però el govern francès li va respondre que aquest pacte no existia d’ençà l’enderrocament de Louis Philippe. Per altra banda, els francesos declararen que ells no tenien dret a detenir els estrangers que viatjaven desarmats i per això, gairebé immediatament, Montemolin fou alliberat, amb la promesa que se’n tornava a Londres.

Després de la desfeta carlina del 18 d’abril a Sant Llorenç de Morunys, Cabrera  enfilà el camí de la frontera. Les notícies certificant l’exili del capità general dels matiners, es succeïren en pocs dies. La primera, del comandament militar de Ripoll, amb data del dia 22 d’abril, assegurava que Ramon Cabrera havia creuat la frontera durant el matí d’aquell dia, acompanyat d’un metge i dels oficials Gamundi, Toledo, Boquica i altres, els quals el vigia de Ribes de Freser no coneixia. El dia 24, el cònsol d’Espanya a Perpinyà, feia saber al cònsol a Baiona que “El sedicioso general Cabrera (Ramon) ha sido arrestado ayer en Err, en la extrema frontera de este departamento, con el coronel González, su gefe de E.M.; y asimismo Boquica y otros dos gefes carlistas. Se ha dado orden de que estos cinco españoles sean conducidos con buena escolta á la prisión de Perpiñan”.

És clar que, en el moment que Cabrera abandonà la lluita, encara hi havia molts matiners en acció. El dia 18, una partida de rebels exigia el pagament de contribucions als ajuntaments de Breda i de Riells de Montseny. La columna d’Arbúcies va perseguir-los i es va trobar amb Savalls i Torres al front de cent cinquanta homes. Els rebels assetjaren la columna de l’exèrcit del govern, la qual es refugià en un mas. En la lluita van morir cinc soldats. Després d’unes hores, el coronel Santiago salvà els governamentals.

El dia 20 d’abril, Saragatal, amb dos cents infants i vint cavalls, va aparèixer a Sant Pere de Torelló. El periodista aclaria que alguns dels seguidors de Saragatal eren antics caps de trabucaires que ara restaven sense tropa. El general Enna passava per Susqueda, el Pasteral, Sant Martí de Cantallops i Sant Feliu de Pallarols. Enna seguí endavant i a Castell d’Aro li van caure al damunt Saragatal i altres capitosts carlins amb 700 homes. La lluita es perllongà durant tres hores i no marxava bé per als soldats de la reina fins que Enna va rebre reforços i els matiners es retiraren.  El dia 23, Saragatal, al front de 600 matiners, va atacar el batalló d’Astorga a Sant Feliu de Pallarols. La relació de baixes que va oferir la premsa esdevenia favorable als governamentals: 20 morts i 32 ferits, per la banda dels rebels i 5 morts i 13 ferits, per part de l’exèrcit de la reina.

El dia 25, el coronel Echagüe topava a les Codines, entre Terrassa i Manresa, amb els homes de Saragatal, Estartús, Serra i Savalls.

El dia 7 de maig, es van presentar a les autoritats de Vic, 21 membres de la partida d’en Savalls. Deien que, finalment, Savalls, acompanyat de 40 homes, entre els quals hi havia en Jubany, anava a l’exili. En aquesta data, comunicaven des de Solsona que, d’ençà de l’actuació del brigadier Pons, àlies Pep de l’Oli, només restaven a la muntanya alguns partidaris dels Tristany i d’en Coscó. En la capital comarcal esmentada, s’havien presentat en un sol dia 30 facciosos; a Girona, 13 homes més, amb armes; i 7, a Santa Coloma de Farners.

Els lectors de la premsa s’assabentaven que Joaquím Oriola i Cortada havia estat segrestat pels rebels. No se’n tenien notícies. El capità general Manuel Gutiérrez de la Concha va ocupar-se personalment de cercar-lo pel Montseny però no el va trobar. Aquest empresari de Vic ja havia estat segrestat pels trabucaires d’en Felip i Savalls, mentre s’estava a Ripoll, el juliol de 1842, de manera que Savalls esdevenia el principal sospitós d’haver-lo capturat altra vegada. A més, aleshores Savalls rondava pel Montseny, prop de Vic. Al cap d’un temps, Oriola tornà al seu domicili i hom suposà que la família havia pagat el rescat.

El dia 9 de maig, 144 homes d’en Cendrós passaven la frontera. Les autoritats franceses comunicaven que fins aquell moment, eren més de mil els matiners de Forcadell, Baldrich, Boquica, Castells, Altimira, Garrofa, Estartús i Saragatal que s’havien exiliat. Les mateixes autoritats avisaven que no hi sumaven els seguidors de Savalls, Jubany, el Calderer i Borges, que havien creuat la línia per un indret anomenat el Bac.

El 14 de maig, el capità general Manuel Gutiérrez de la Concha arribà a Barcelona. Tots els diaris van fer edicions especials per celebrar l’esdeveniment, algun amb paper de color rosa i dedicaren encesos poemes de lloança al “pacificador de Cataluña”. Concha va passar la muralla per la porta d’Isabel II i va declarar que “Cataluña no ha hecho la guerra” sinó que aquesta havia estat mantinguda “por los malos españoles”.

El dia 15 de maig, Rafael Tristany, acompanyat de 20 homes, romania al casal d’Ardèvol, en el qual va reunir els familiars, els masovers i el servei per acomiadar-se. Tots plegats van assistir a la missa que es celebrà a la capella de la propietat. Després, Rafael, acompanyat d’un servent de la seva confiança que carregava pic i pala, se’n va anar fins un indret ocult de la finca per desenterrar les joies i diners que l’havien d’ajudar a sobreviure en l’exili. Immediatament que els va haver, va emprendre el camí de França. El dia 17, aniversari de l’afusellament del seu oncle Benet, Rafael creuà la línia. Aquest mateix dia també ho va fer el republicà Gabriel Baldrich.

El 19 de maig, el capità general, Manuel Gutiérrez de la Concha proclamà la fi de la guerra.

El territori dels avatars bèl·lics de Francesc Savalls, durant la guerra dels matiners, es circumscriví, gairebé de forma exclusiva, a les comarques gironines. El Montseny assenyala la frontera sud que estranyament traspassaven els homes de les partides dels gironins Saragatal, Martirià Serrat, Planademunt, Gibert i Savalls. Certament, l’Estartús, de vegades, va anar més enllà però el capitost de la Vall d’en Bas esdevé l’exemple de lluitador carlí que, tot i que s’inicià en l’experiència bèl·lica com a guerriller, desitjava ser un militar de carrera disposat a servir allà on fos necessari.

Sabem que a la fi del mes de març de 1847 Savalls va ser detingut per la gendarmeria a Perpinyà, de manera que en aquesta data encara no havia passat la frontera i per tant, no s’havia incorporat a la campanya “carlo- republicana” dels catalans contra Isabel II. Savalls mai formà part del grup d’eixelebrats que, al primer crit del pretendent dissident, es llençaven a la muntanya sense pla ni recursos suficients per a mantenir-s’hi. Això, mal que ell era un trabucaire però, en qualsevol cas, era un trabucaire previsor. És a dir, Savalls tenia fama d’agosarat- contradita per altres testimonis que el titllaven de covard- però, si fos el cas, hom no ha valorat prou que la seva gosadia tàctica sovint esdevenia calculada. No tenim notícia que Savalls participés en l’alçament fracassat de 1855, en el qual morí el seu antic comandant, en Marçal, i tampoc sabem que tingués cap intervenció remarcable en els intents d’alçament carlistes de 1869 i 1870. Quan, durant el mes de maig de 1872 s’incorporà a la lluita, ho va fer voltat de uns quants oficials amb experiència i en el moment que la bullida de la revolta, a les comarques gironines, li permetia reclutar voluntaris i consolidar una partida respectable.

Hom pot comprovar, tot seguint la informació de la premsa, que des de 1847 fins la fi de 1848, les noticies arribades dels camps de batalla que mencionen Savalls, són poques i que, durant aquest període, el periodista que l’assenyala ho fa en segon o tercer lloc, darrera d’en Pere Gibert, o d’en Marçal.

Savalls començà a ser més reconegut per la premsa a partir de la batalla del Pasteral. Precisament, l’1 de gener de 1849, pocs dies abans que succeís la topada definitiva,  Ramon Cabrera estant a Amer, va resoldre l’estructura orgànica de l’exèrcit montemolinista, la qual fonamentava en quatre divisions, cadascuna de les quals aplegava dues brigades i cada brigada comptava amb un parell de batallons. Marcel·lí Gonfaus, àlies Marçal, comandava la quarta divisió, de la qual la primera brigada romania a les ordres de Joan Solanich, àlies Saragatal i dins d’aquesta, Martirià Serrat manava el batalló de voluntaris de Figueres. Ara paga la pena que també mencionem que el primer batalló de la primera brigada, anomenada dels voluntaris d’Olot, romania en mans de Pere Gibert i que Domènec Serra i Francesc Savalls dirigien respectivament els batallons dels voluntaris de Girona i dels voluntaris d’Hostalric, de la segona brigada. És a dir, la quarta divisió reunia l’exèrcit carlista de les comarques gironines, a les ordres de Marçal.

A partir de l’enfrontament del Pasteral (gener de 1849) les referències periodístiques que citen Savalls són més nombroses i l’al·ludeixen com a cap en solitari. Això, doncs a partir del Pasteral les forces carlines davallaren vers la desorganització. En les memòries de l’hisendat Rafael Puget que va escriure Josep Pla, es fa referència a la baralla sonada que van mantenir Savalls i el general Cabrera durant la guerra. Pla i Puget diuen això: “Savalls rompé amb Cabrera després d’un altercat violentíssim ocorregut a Amer”[22]. La referència a la vila d’Amer ens indica que la disputa de Savalls amb Cabrera va succeir durant, o immediatament després de la batalla del Pasteral. Amb qui Savalls no rompé definitivament, va ser amb Marçal però l’assetjament que es veié sotmès el coronel, a partir dels fets del Pasteral, li delmaren els efectius. Ateses les circumstàncies, Savalls abandonà Marçal després de la desfetes que ambdós sofriren a Rupit el 5 d’abril i al santuari de la Salut. Durant aquest temps Savalls tornà als antics hàbit de trabucaire i segrestà per segona vegada l’industrial Joaquim Oriola.

Esdevé molt probable que Savalls hagués lluitat contra Paredes en la batalla que acabà a Sant Jaume de Frontanyà durant el mes de juliol de 1848 i sabem amb certesa que participà en el combat del Pasteral, així com pensem que també ho havia fet a la batalla d’Avinyó (novembre de 1848) perquè en ambdues intervingué Marçal. I, possiblement, abans d’això, l’empordanès també deuria intervenir a la batalla del 6 d’octubre de 1848, al Coll de Santigosa, prop d’Olot i en la desfeta que el dia 30 patí el brigadier Paredes enfront de Cabrera, Marçal i Saragatal en els penyals de l’Esquirol.

Però, no podem assenyalar totes i cadascuna de les bregues de la guerra en les quals Savalls va intervenir. Esdevé un fet dubtós que fos el causant de la derrota de la columna comandada per Josep Maria Bofill, l’octubre de 1848, malgrat que, per contra, creiem que Savalls fou present en gairebé totes les lluites que protagonitzà Marçal i en les primeres dirigides per Pere Gibert. En qualsevol cas, Savalls va fer la guerra dels matiners amb el grau de capità- algú diu que l’acabà amb el grau de comandant- i això li serví per completar l’experiència guerrillera que posseïa doncs sovint va formar part d’unitats àmplies i es va responsabilitzar directament de grups formats  per més d’un centenar d’homes.

Podríem pensar que Savalls es va exiiar a França a la fi del mes de maig de 1849, doncs la premsa informà que el dia 7 s’havien presentat a Vic 21 homes de la seva partida per tal d’acollir-se a l’indult. Però esdevé més probable que, com havien fet part dels seus correligionaris, ell també es presentés per obtenir el perdó i llavors les autoritats s’adonessin que tenien pendents els processos que li havien incoat per l’atac i mort dels milicians de Santa Coloma de Farners, a l’Esparra, el 6 d’abril de 1842, així com per l’assalt de Ripoll, portat a terme el 3 de juny, on els trabucaires van segrestar els germans Marià i Joaquim Oriola, l’advocat, notari i batlle de la vila, Miquel Mirapeix, el famacèutic Josep Ragué, i Josep Vives, comerciant i majordom de la fàbrica d’Antoni Fons. Fos com fos, el fet cert és que, a la fi de la guerra, Savalls va ingressar a la presó de Puigcerdà, mal que hi restà poc temps perquè va aconseguir fugar-se disfressat de dona.

Resumirem els fets principals d’aquest episodi de la vida d’en Savalls a partir de la informació biogràfica que n’oferí la premsa (Diario de Barcelona, El Imparcial …) durant el darrer any de la última carlinada. D’acord amb aquesta informació periodística, en un primer judici incoat pel jutge del partit de Ribes, radicat a Puigcerdà, que tingué per objectiu els fets de Ripoll, ocorreguts el 3 de juny de 1842, en Felip, en Savalls i altres còmplices van se condemnats en rebel·lia, tot i que l’execució de la sentència va restar suspesa fins que els condemnats es presentessin, o fossin detinguts i poguessin ésser escoltats pel jutge. La dita sentència deuria ser dictada havent transcorregut poc temps d’ençà que succeïren els fets jutjats perquè també afectava en Felip, el qual havia estat afusellat a Vic durant el mes de juliol del mateix any 1842.

Un cop Savalls, a la fi del guerra dels matiners, fou detingut i empresonat a Puigcerdà, la causa judicial esmentada va ser reactivada i mentre es tramitava, Savalls, havent declarat davant el jutge, s’escapolí de la presó. Però el procediment no fou aturat i a la fi conclogué amb la sentència de 7 de juny de 1850, que condemnà l’empordanès a morir garrotat. La dita sentència de mort exigia la revisió de l’Audiència de Barcelona, la qual, en data 24 de desembre del mateix any, confirmà la resolució d’instància pel que fa a les indemnitzacions que Savalls havia de pagar a les víctimes de Ripoll per causa dels robatoris que hi havia portat a terme (a l’estanquer Pere Angelats, 15 duros per una part i 1424 rals pel valor de 228 paquets de cigars, a Miquel Mirapeix, 4.000 rals i a Marià Oriola 925 unces d’or, pagades pels rescats de cadascun) però revocà la pena de mort, tot condemnant Savalls definitivament a presó perpetua. El tribunal recomanava que les autoritats no cedíssin en empaitar Savalls i demanéssin l’extradició a qualsevol país en el qual es refugiés, doncs el consideraven el capitost rebel català més perillós.

Savalls, després que fugí de la presó de Puigcerdà, primer es refugià a Marsella. Ara bé, allà s’assabentà que la gendarmeria l’empaitava i continuà el camí fins a Niça (Ducat de Savoia[23]).

Per tant, l’opinió que expressaren Puget/Pla, sobre la causa de l’obstinació de Savalls en conquerir Puigcerdà, durant la darrera carlinada, no esdevé del tot inversemblant. Puget opinava i Pla va escriure, això: “Felip conjuntament amb Savalls, prengueren i saquejaren la vila de Ripoll, i això donà origen a un cèlebre procés […] a conseqüència del qual Savalls fou condemnat a una pena molt greu, després d’una justificació infamant. Els papers que motivaren la sentència constituïren l’espina que Savalls portada clavada al cor tota la vida. Pensant que el procés estava arxivat a Puigcerdà, realitzà, per fer-se amb ell, les accions de més audàcia de la seva vida militar; però en aquest punt anà errat: els papers dormiren anys i anys al jutjat de Santa Coloma de Farners”.

El fet és que Puigcerdà i Santa Coloma de Farners pertanyien al partit judicial d’Olot, i si Savalls havia romàs empresonat a Puigcerdà, esdevé lògic que pensés que el seu expedient judicial romania arxivat en aquesta vila. Però, per altra banda, Puigcerdà té vàlua estratègica doncs és una vila fronterera, la possessió de la qual significava el control d’una porta d’entrada i sortida a França. És a dir, que Savalls també tenia raons de la mena estrictament polítiques i militars per a conquerir la vila de la Cerdanya.

Savalls a Itàlia.

Savalls radicà a Niça en un moment al voltant de 1850 i 1851. A Niça es casà amb una senyora de la població.

Josep Joaquim D’Alòs conta que a Niça, Savalls s’enamorà de la filla d’un taberner i com que els pares de la noia s’oposaven al casament, Savalls la raptà i hi va conviure vuit dies. Això forçà el casori. El casament es portà a terme l’any 1854. La data del casament de Savalls podria explicar que no trobem dades fiables sobre la seva presència a Catalunya durant l’alçament carlista de 1855 – que coincidí amb les vagues obreres dites de les “selfactines”- en el qual sí que hi descobrim Marçal, Rafael Tristany i Josep Borges. Precisament, Savalls coincidirà a Itàlia amb Rafael Tristany i amb Borges.

El 23 de maig de 1849, el capità general de Catalunya, Fernando Fernández de Córdoba, havent cessat en el càrrec, va embarcar al port de Barcelona, al capdavant d’un destacament militar de 5000 soldats i va fer cap a Gaeta. Anava a Itàlia per defensar l’estat pontifici, precisament en el moment que el Papa Pius IX fugia de Roma, expulsat per la República Romana. El Papa havia demanat ajuda a les potències catòliques i concretament, a França, Espanya, Austria, les Dues Sicílies i Baviera. La intervenció espanyola a favor del Papa s’havia debatut a les Corts abans que acabés la guerra dels matiners i això deuria influir en l’apressament que el govern de Narváez la donà per finida.

Josep Borges (1813-1861)
Josep Borges (1813-1861)

No sabem en quines dates- en qualsevol cas, posteriors a l’aixecament de 1855- alguns carlins catalans de renom, com Rafael Tristany, Josep Borges i Francesc Savalls, també  es traslladaren a terres italianes per a lluitar contra l’exèrcit unificador de Victor Emmanuele II i Cavour. Per tant, els capitosts carlistes esmentats no coincidiren amb els expedicionaris de l’exèrcit espanyol. Rafael Tristany, a Itàlia, va ser comandant en cap de l’exèrcit dels Abruzzi i general del regne de les Dues Sicílies, que tenia la capital a Nàpols. Tristany, a la fi, fou fet presoner i tancat a Roma durant un temps. Josep Borges també lluita en l’exèrcit dels Abruzzi, al servei de Francesc II, rei de les Dues Sicílies. Després es traslladà a Calàbria per posar-se al front dels guerrillers oposats a la unificació però va caure presoner i va ser afusellat per l’exèrcit de Savoia, durant el mes de novembre de 1861.

Pel que fa a l’estança a Itàlia d’en Savalls, tots els autors carlistes n’expliquen el mateix. Aquesta coincidència fa pensar que l’autor original del relat va ser l’interessat; és a dir, el mateix Savalls. L’habilitat propagandística que tenia l’empordanès, sobretot pel que fa a la venda de la seva imatge, esdevenia notòria. L’Infanta Maria de las Nieves de Braganza, en les memòries que va escriure[24], fins i tot l’acusava d’inventar-se victòries i d’inflar la participació que havia tingut en determinades accions bèl·liques.

Per començar, reproduiré parcialment tres textos. El primer d’aquests escrits és anònim i no sembla que hagi estat redactat per un partidari de Don Carlos, malgrat que, com succeeix en molts supòsits, hom hi descobreix la fascinació que l’autor patia pels personatges desmesurats, fins i tot quan es tracta d’éssers despòtics o sanguinaris. L’opuscle referit es titula “El terror de la montaña o historia del famoso cabecilla D. Francisco Saballs[25]. Hom podria creure, degut a l’ús del present que fa el redactor, que el text va ser publicat a la fi de la guerra (1876) o immediatament després. En relació a l’estança de Savalls a Itàlia, l’anònim ens ofereix algunes dades que deuria haver escoltat perquè esdevenien circumstàncies murmurades ací i allà. L’anònim, diu això: “Su juventud [de Savalls] según es fama, fue bastante borrascosa, y andaba hecho un aventurero, por todas las naciones de Europa, militando en algunos ejércitos hasta que […] se alistó como voluntario en el cuerpo de zuavos pontificios […] sabido es que los españoles y franceses que constituían la parte esencial de los zuavos pontificios se batieron desesperadamente en la Puerta de San Maximino y Savalls fue uno de tantos […] hasta que vino la orden del Papa mandando suspender el fuego. Entonces se retiró como otros muchos a Austria y allí estuvo hasta que se inició en España la última guerra civil”.

L’anònim afirma que Savalls, havent acabat la guerra italiana, se’n va anar a Àustria. Potser sí que llavors va anar momentàniament a Àustria doncs a la fi de la tercera carlinada la premsa informà que havia visitat Sèrbia per tal d’allistar-se en el seu exèrcit i aquest país constituïa un Principat autònom de l’imperi austríac. En realitat, l’imperi austríac sempre va ser aliat dels carlistes i del Papa i molts lluitadors carlistes, com ara els Tristany i l’Estartús, pertanyien a sagues familiars de partidaris de la dinastia dels Habsburg.

La segona cita que he anunciat, pertany a “Souvenirs de la dernière guerre carliste (1872-1876)”, obra escrita pel voluntari carlista Edward Kirkpatrick de Closeburn[26]: “Savalls va servir a l’exèrcit del Duc de Mòdena i després en l’exèrcit del papa Pius IX, amb el grau de capità. Durant una revista, el nivell marcial i la bona presència de les tropes que portava van cridar l’atenció del Sant Pare. La vespra de la batalla de Castelfidardo, el comandant general Pimodan preveient el desastre que els esperava, digué a Savalls:

– capità vos sabeu què és la guerra i aquesta no deu ser la primera vegada que us trobeu cercat per forces superiors. Creieu que podem fer via a través de l’exèrcit italià i arribar a Ancona?.

– Certament – va respondre-li Savalls- si abandonem l’artilleria, jo em faré càrrec de l’exèrcit pontifici amb la seguretat de portar-lo a Ancona.

– Abandonar l’artilleria? Això, mai!- va exclamar Pimodan-.

– En aquest cas, tot és perdut i demà morirem com herois.

L’endemà Pimodan fou mort i Savalls va caure presoner.

Quan s’havia consumat la invasió dels Estats de l’Església, Savalls es trobava a Civitavecchia i la resistència esdevingué impossible. Però, entre els oficials de la guarnició, n’hi va haver un parell que refusaren la capitulació; Savalls i un capità dels zuaus francesos.”

La tercera cita que m’he proposat pertany a l’obra titulada “Álbum histórico del carlismo, 1833-1933- 1935”, de Juan María Roma: “Sirvió [Savalls] en el ejército del duque soberano de Módena hasta que tuvo lugar la paz de Villafranca; fue después capitán de Zuavos Pontificios; se distinguió a las órdenes del heróico marqués de Pimodan en la célebre batalla de Castellfidardo, en la cual cayó prisionero y cuando recobró la libertad volvió a servir a Pio IX cuya Santidad le confió el mando de un batallón de cazadores […] siendo uno de los dos únicos jefes que en Civitavecchia se negaron a rendirse, mereciendo […] los más calurosos elogios por parte del General pontificio Kamgler”.

Parem esment en el fet que, tant l’autor anònim citat en primer lloc, com Juan María Roma, coincideixen en el fet que a Itàlia Savalls lluità com a zuau. Això no és cert però podria haver succeït que Savalls s’hagués penjat aquesta medalla. Puget/Pla, també donen crèdit a la faula referida i fins i tot hi ha alguna fitxa, o informe policial, de l’època, que li atribueix el dit antecedent, mal que hom també ha suposat que va pertànyer al cos dels carrabiners.

Per contra, Kirkpatrick, que va conèixer bé a Savalls – i fins i tot, durant cert temps, l’admirà- no gosà afirmar que hagués format part del prestigiós cos militar dels zuaus pontificis, però quan ens conta la participació del català en la resistència dels assetjats a Civitavecchia, l’equipara a un capità dels zuaus francesos doncs ambdós foren els únics que no volien admetre la rendició. A més, Kirkpatrick també ens explica l’anècdota següent: “En el quarter general de Burdeus, un dia de novembre de 1872, Don Carlos tenia convidats a dinar, entre els quals hi havia el general baró de Charette, antic comandant dels zuaus pontificis. Hom va mencionar Savalls i Don Carlos digué: – Qui hauria pogut pensar, fa un any, que Savalls guanyaria la reputació que té ara!. – Jo, senyor – va respondre el general Charette- jo, perquè el conec […]”.

És a dir, hem d’entendre que Charette, coronel dels zuaus pontificis, coneixia Savalls doncs aquest havia servit a les seves ordres?. I si fos el cas que hagués romàs a les seves ordres, això suposava que l’empordanès havia vestit l’uniforme de zuau?. Kirkpatrick juga amb l’equívoc i situa Savalls al costat dels zuaus, i admirat pel comandant en cap d’aquest cos, de manera que gairebé ens indica que si bé Savalls no va ser zuau, això s’ho mereixia.

Alfonso Carlos de Borbón, germà de Carlos VII, amb l'uniforme dels zuaus
Alfonso Carlos de Borbón, germà de Carlos VII, amb l’uniforme dels zuaus

Kirkpatrick deuria haver escoltat la faula del passat zuau de Savalls- i potser, això li ho havia bufat a l’orella el mateix empordanès- però no se la creia, entre altres raons perquè l’Infant Alfonso Carlos, germà de Carlos VII, sí que havia format part del cos d’élite de l’exèrcit del Papa i no li deuria confirmar la dada. També hi havia altres lluitadors carlistes, com l’holandès Wils, que n’havien pertanyut i tampoc deurien donar crèdit a la dita presumpció. La muller d’Alfonso Carlos, la Infanta María de las Nieves de Braganza, parlà per boca del seu marit i digué això: “Este partidario [Savalls] había estado en Roma, con los italianos del ejército pontificio, los cazadores, los cuales no tuvieron ocasión de combatir cuando la toma de esta ciudad por las tropas de Víctor Manuel, ocasión en la que se batió Alfonso con su compañía en la defensa de la Puerta Pía, el 20 de septiembre de 1870”.

Assalt a la Porta Pia defensada pels zuaus pontificis
Assalt a la Porta Pia defensada pels zuaus pontificis. setembre 1870

Gairebé tot el que podem saber del pas de Savalls per Itàlia és el què ha estat contat i tot plegat sembla que la font d’aquestes escasses notícies fou ell mateix. Qui podia haver relatat la conversa privada que mantingué amb Pimodan, si no fos Savalls?. No dubtem que Savalls va lluitar a Itàlia en els exèrcits del Papa i dels Estats Pontificis, però els detalls “heròics” que en resumeixen l’estada, són flors i violes.

Ara bé, el retrat de Josep Joaquim D’Alòs assenyala una dada intrigant a la vida italiana de Savalls, doncs l’autor explica el següent: “La conducta de Savalls en Roma era la siguiente; se hacía el valiente como jugador pobre cargado de deudas” – vol dir que feia juguesques altes i arriscades- “ fue pasado una vez por consejo de guerra por haber robado en el rancho de su compañía y fue absuelto y perdonado en vista de estar cargado de muchos hijos, por lo tanto pobre y necesitado […] tomó parte en la batalla de Castelfidardo, en donde recibió la cruz de caballero de Pio IX y por otros hechos de armas contra los ladrones recibió en 1865 la cruz de San Silvestre (los ladrones italianos tenían un buen perseguidor, otro ladrón trabucaire y asesino […] era perfecto para este oficio) después de la toma de Roma por Víctor Emanuel éste le pagó sueldo por espacio de 5 meses, destinándolo como capitán de bersaglieri, que admitió e hizo una declaración en el diario del Observatore Romano […] de que si había admitido entrar en el ejército de Víctor Emanuele era por necesidad para mantener a numerosos familiares.”

Els “bandits” als quals s’enfrontà Savalls com a bersaglieri, eren pagesos partidaris de l’antic règim. Per això, la comparació que fa D’Alòs esdevé encertada, doncs es tractava, podem dir-ne, de trabucaires italians. Allò que esdevé inquietant és que Josep Borges, company d’armes d’en Savalls, lluità al capdavant d’aquests “bandits” a Calàbria, fins que l’exèrcit de Victor Emmanuele l’atrapà i l’afusellà el 8 de desembre de 1861. Per tant, el bersaglieri Savalls, podria haver combatut contra el seu correligionari, en Josep Borges.

És clar que la vida que Savalls va portar a Itàlia va ser més complicada i menys heroica del que l’interessat va fer creure als companys d’armes. La memòria de Puget ens n’ofereix una prova: “En la fàbrica del pare [a Manlleu] hi treballava un obrer al qual deien “El Tatxo”, que pretenia haver tractat Savalls a Itàlia. – Ah, quan el vegi- solia dir “El Tatxo”-, quina abraçada ens farem!. Arribà un dia Savalls i “El Tatxo” es disposà a demostrar a la població que els sentiments d’amistat que el lligaven al general eren antics i sincers. El general fou previngut, però no semblà pas demostrar un interès excessiu per rebre’l. Així i tot, “El Tatxo”, gairebé per força, aconseguí entrar a l’habitació on era el general. Quedaren sols, la porta fou tancada, i des de la sala fou sentida una confosa remor de veus- i fins i tot semblà com si Savalls cridés demanant ajuda. L’endemà, a l’altra banda del Ter, aparegué el cadàver del Tatxo cosit a punyalades. […] És possible que “El Tatxo” fos assassinat per evitar indiscrecions, que els homes que van endavant consideren sempre insuportables”. Puget i Pla afirmen que aquest crim també forní l’acta d’acusacions que el fiscal militar va presentar contra l’empordanès en el consell de guerra que se li formà en acabar la darrera carlinada.

Savalls durant el “període fosc” de 1872.

Edward Kirkpatrick de Closeburn és l’autor de l’expressió “el període fosc de 1872”. L’etiqueta “període fosc” assenyala el desori,els particularismes i les rivalitats internes que significaren l’activitat dels rebels durant el primer any del conflicte.

Carlos María de Borbón y Austria Este (Carlos VII)
Carlos María de Borbón y Austria Este (Carlos VII)

Durant l’estiu de 1869, es produí l’anomenat “complot de Perpinyà”. Carlos, es traslladà al Vallespir i amb l’ajut de Rafael Tristany, el marquès de Benavent, el coronel Cadòrniga i altres carlistes catalans, assajà l’alçament carlista a Catalunya. Això va ser un fracàs.

En els arxius de l’Estat Major de l’Exèrcit, consta l’informe, referit al període de 1870, alguns paràgrafs del qual reproduirem tot seguit,: “Dependiendo de la junta central católico- monàrquica establecida en la capital [Barcelona] y en puntos determinados por aquélla, se nombró otra en cada una de las cuatro provincias, que, a su vez, designó las correspondientes a los partidos judiciales; estas últimas nombraron las de los pueblos de alguna importancia. Dirigidos y sostenidos por dichas juntas, aparecieron gran número de periódicos, escritos muchos ellos en el dialecto del país, que hicieron gran propaganda […]. El clero de Cataluña contribuyó también mucho por su parte a excitar las pasiones en las poblaciones rurales y sacerdotes  fueron en su mayoría los llamados comisarios y subcomisarios regios designados por D.Carlos para ejercer la autoridad en su nombre…”.

El general Josè de Larramendi fou nomenat comandant general carlista a la província de Barcelona; Andrés Torres, a la de Lleida; Josep Estartús a la de Girona i Rafael Tristany, a la de Lleida. Durant el mes de març de 1870, Don Carlos va cessar Ramón Cabrera com a capità general per a Catalunya i en el seu lloc nomenà Hermenegildo Ceballos, que n’havia estat secretari personal durant la guerra dels matiners. El 4 de setembre, Ceballos va rebre l’ordre d’activar la lluita a Catalunya, a fi de donar suport a l’alçament que s’havia d’endegar al País Basc i Navarra. Per això, convocà els caps de les juntes d’armament i defensa a Perpinyà el dia 12 i els encarregà que concentressin a la frontera tots els carlistes exiliats en el departament francès dels Pirineus Orientals, a fi que, organitzats militarment, entressin a territori espanyol. Però l’acció no va portar-se a terme perquè la gendarmeria havia requisats les centenes de fusells que els rebels amagaven. A més, en aquesta reunió, la majoria de partícips opinaren que no havia arribat el moment adient d’encendre la metxa de la revolta. Josep Estartús va ser el més reticent però, en qualsevol cas, l’entusiasme dels dirigents carlistes catalans- tots ells, veterans montemolinistes- no esdevingué notori. Josep Estartús s’encarregà de transmetre a Don Carlos l’acord que desestimava l’alçament.

Durant el mes de novembre, Amadeu de Savoia va ser coronat rei d’Espanya i això excità els ànims dels carlistes. Expulsada Isabel II, el dret de Carlos a ocupar el tron espanyol, doncs que pertanyia a la mateixa dinastia i estava emparentat amb la destronada, esdevenia per als tradicionalistes, encara, més evident. Però, en lloc de reconeixer aquesta legitimitat, els liberals s’havien esmerçat en cercar un rei estranger. Llavors, Ceballos va empènyer els presidents de les juntes per tal que apressessin els preparatius bèl·lics.

El dia 27 de desembre, Don Carlos va apropar-se a la frontera, acompanyat de generals de la cort però veient que els seus correligionaris no actuaven, se’n tornà a Bordeus. El pretendent, tot i que va escriure al general Elio, dient-li que admetia que encara no estaven prou preparats per a fer la guerra, va destituir Ceballos i en el seu lloc nomenà Eustaquio Díaz de Rada.

L’any 1871, va transcórrer entremig dels dubtes dels partidaris de Don Carlos.

Sant Hilari de Sacalm, 1872. d'esquerra a dreta, a dalt: trabucaire, Fontova, Vidal de la Llobatera,J.B. Aymamí i trabucaire; en el centra, F.Auguet, F.Savalls i P.Frigola; a la primera filera, vescomte de Bonald, F.Inglès i Felip Sabater
Sant Hilari de Sacalm, 1872. d’esquerra a dreta, a dalt: trabucaire, Fontova, Vidal de la Llobatera,J.B. Aymamí i trabucaire; en el centre, F.Auguet, F.Savalls i P.Frigola; a la primera filera, vescomte de Bonald, F.Inglès i Felip Sabater

En començar l’any 1872, l’efervescència de les partides carlistes va créixer a tot el Principat. El 6 d’abril de 1872, Manuel de la Serna declarava l’estat de guerra a les quatre províncies catalanes. Joan Castells i Rossell, veterà de les dues conteses anteriors, va ser el primer capitost important que sortí del barri de Gràcia de Barcelona, el 7 d’abril, s’internà en la muntanya al front d’una petita partida i inicià l’alçament. La partida de Castells va créixer ràpidament fins assolir el nombre de tres-cents voluntaris i més endavant, assolí el nombre de cinc-cents. En el transcurs de la guerra els efectius de Castells oscil·laren entre quatre-cents i sis-cents homes. L’activitat de Castells esdevingué gairebé frenètica i un dia apareixia prop de Barcelona, l’endemà a Igualada, als cap d’uns dies a Gelida, assaltava el tren a Rajadell, o recorria el Montseny. Castells sempre actuà de forma independent, mal que puntualment donés suport a les accions de gran volada que emprenien altres capitosts importants.

El governador militar de Girona afirmava, en comunicació interna, que “El Gobierno sabe por conducto de toda confianza, que los carlistas intentarán dentro de breve plazo un alzamiento general, con propósito de ser secundado por los federales en las poblaciones que no tengan guarnición ó queden desguarnecidas por efecto del dicho alzamiento; en su consecuencia, de realizarlo en armas como es de suponer, algunas partidas «carlo -federales».

El dia 8 d’abril, el governador militar de la provincia de Girona enviava un telegrama urgent al capità general de Catalunya: “Gerona, 8 de abril.- Província insurreccionada según me acaba de participar el gobernador civil.- Desde este momento, que son las 2 de la mañana, pongo en movimiento las escasas fuerzas con las que cuento, con el fin de sofocarla”.

Felip Sabaters
Felip Sabater

El 22 d’abril de 1872, el fiscal militar de la província de Girona publicava una requisitòria a fi que el tinent- o alferes- Felip Sabater, amic de Savalls, es reincorporés al lloc de destinació, del qual s’havia absentat sense permís. Al cap de pocs dies, Sabater apareixia al capdavant d’una partida carlina formada per dos-cents homes. Felip Sabater era fill del marquès de Capmany, un ric propietari, el qual pertanyia a la conxorxa civil carlista.

Joan Vidal de la Llobatera
Joan Vidal de la Llobatera

El dia 26, el govern militar de la província donava les ordres pertinents per aplicar-hi l’estat de guerra declarat per Manuel de la Serna i hom deia que els diputats carlistes a les Corts de les circumscripcions de Santa Coloma de Farners i d’Olot s’havien alçat i dirigien sengles partides de insurrectes. Un d’aquests diputats, era Joan Vidal de la Llobatera, partidari fervent d’en Savalls.

L’1 de maig foren descobertes les partides de Francesc Orri, àlies el Xic de Sallent i de Miquel Cambó, àlies Barrancot. Orri portava cent homes i Barrancot, quaranta.  La presència d’altres grups armats, com la partida de Frigola, que romania a Maià i la d’en Vila de Prat, divisada a Viladrau, feien evident que l’aixecament s’anava escampant. Entre aquests grups, el d’en Joan Solanich, àlies Saragatal, vell capitost, veterà de la guerra dels matiners, durant la qual va ser comandant de brigada de la quarta divisió a les ordres d’en Marçal, i amic de Josep Estartús- al costat del qual lluità durant aquella guerra- reuní uns vint homes que vertiginosament van créixer fins a tres-cents, o més. La partida de Saragatal es feu visible el primer de maig i el dia 4 fou vençuda a Riudaura. L’atac de l’exèrcit governamental va atrapar Saragatal completament ebri, assegut a terra i sense esma per organitzar la defensa. La columna de l’exèrcit desballestà totalment el grup carlista. Entremig del caos, uns quants voluntaris, encapçalats per Francesc Vinyoles, de la Cellera, s’enfrontaren a Saragatal, cridant “Traïció!”. Vinyoles tirà un tret a Solanich, que el deixà malferit. Uns altres partidaris de Saragatal, encapçalats per Berga, nebot de l’Estartús, van empaitar Vinyoles però només aconseguiren ocasionar-li una ferida lleu i el caragirat fugí. Molts voluntaris de Saragatal escaparen del parany i s’aplegaren a la força d’Estartús.

Els fets esmentats van ser recordats per l’Estartús en el memoràndum que envià a Carlos per comunicar-li que es retirava de la lluita. En data 7 de maig, Fernando Peñarrubia, comandant del regiment Amèrica, que havia derrotat la partida de Saragatal, va informara al capità general de Catalunya sobre l’acció a Riudaura. En Peñarrubia li explicà que Saragatal intentava organitzar diferents grupets de rebels en un batalló i que no va comptar amb Vinyoles, ni amb altres petits capitosts, per formar el quadre d’oficials. Això, segons l’informador va ser la veritable causa del motí que va patir Solanich. Al cap d’uns dies es confirmà que el famós guerriller era mort. Es prou probable que les circumstàncies, no aclarides del tot, de l’anorreament de la partida d’en Saragatal, incidissin en el camí d’allunyament que Josep Estartús va emprendre respecte l’aixecament. De fet, l’Estartús i Saragatal constitueixen exemples paradigmàtics de la mena de carlisme montemolinista i cabrerista que va predominar a Catalunya, el qual sostingué la guerra dels matiners i que aleshores no va tenir cap inconvenient d’aliar-se amb el republicanisme i el liberalisme radical.

El dia 4 de maig, les forces carlistes del Nord que Carlos encapçalava personalment, van ser derrotades contundement a Oroquieta i el pretendent va haver de refugiar-se a França. La única resistència carlista restà reduïda a Catalunya i això feu que Carlos incrementés la pressió sobre els seguidors catalans per tal que esmercessin esforços per mantenir-se dempeus.

Els carlistes Kirkpatrick i Juan María Roma expliquen que quan Savalls va tenir coneixement de l’alçament carlista, s’oferí a Carlos VII i en acabat, va sortir de Niça i anà a Roma per tal que el Papa el beneís. Sa Santedat li concedí la benedicció i li digué: “Aneu-hi confiat [a la guerra] i no patiu per res, ni pel cos, ni per l’ànima”. Juan María Roma comenta els efectes “miraculosos” de la benedicció papal, doncs, “La verdad es que parece extraño que [Savalls] lograra salir con bien de tantos y tan serios peligros como llegó a arrostrar en campaña”. Certament, estem en presència d’una informació que podia haver explicat el mateix Savalls, atès que ell solament deuria saber què li havia mormolat el Papa a cau d’orella. No dubtem que el Papa va donar la benedicció a Savalls però allò que, suposadament, li va dir constituïa una veritable butlla, una patent corsària que convenia a la voluntat individualista i egocèntrica del receptor del benefici. Si era el cas que Savalls no havia de témer per la seva ànima, això significava que com a soldat podia fer allò que considerés adient; és a dir, li era permès de matar a tort i dret, violar drets, propietats i persones, perquè el Papa li en garantia l’autorització divina. Pel que fa a la immunitat física que li fou concedida, la benedicció també porta cua doncs sabem que durant tota la seva llarga carrera bèl·lica, Savalls ni tan sols va patir una ferida en combat.

Durant aquests primers dies de l’alçament carlista a Catalunya es produí un fet – que fou descobert per la premsa a la fi del conflicte- i que palesa l’estat de precarietat econòmica de la família d’en Savalls. La notícia referia que la muller de Savalls s’havia presentat a l’embaixador espanyol a Paris, Salustiano Olozaga Almandoz, per tal de demanar-li diners doncs es volia traslladar a la frontera espanyola. L’embaixador li lliurà una quantitat per a cobrir les despeses del viatge i va informar-ne el capità general de Catalunya per si això, algun dia, podia servir-li per negociar amb Savalls. És a dir, prou que sabíem que l’empordanès a Itàlia intentava arreplegar quatre sous a les timbes de les casernes i que fins i tot canvià de camisa i s’allistà a l’exèrcit de l’enemic, durant un mesos, perquè li calia alimentar la família nombrosa que tenia- això va dir- però no haguéssim pogut imaginar que, a més, hagués tingut la descaradura de cridar la seva dona i fills a la frontera tot permetent-li, o suggerint-li, que el viatge fos a càrrec del govern al qual anava a combatre. La precarietat econòmica en la qual Savalls va viure al mas patern, durant els primers anys de la seva vida, el costums de lladre que adquirí durant els períodes que actuà com a trabucaire, abans i a la fi de la guerra dels matiners, així com la indigència que, havent assolit obligacions familiars, marcaren els seus anys d’exili, expliquen en part l’avidesa depredadora que palesà l’empordanès durant la campanya catalana de la darrera carlinada.

Francesc Savalls
Francesc Savalls

El dia 8 de maig de 1872, Francesc Savalls va creuar la frontera per la banda del Vallespir i l’Alt Empordà amb només 90 rals a la butxaca- això diu l’autor anònim d’“El cabecilla Saballs…”-. La premsa informà que l’entrada d’en Savalls es produí per Maçanet de Cabrenys i això podria fer-nos pensar que havia fet el camí de Sant Llorenç de Cerdans i Costoja però la mateixa font informava que els nouvinguts havien desarmat els soldats de la guarnició de La Bajol i que després, havien fet el mateix amb els de la guarnició de Maçanet. Per això, pensem que Savalls, des de Sant Llorenç de Cerdans, resseguí la frontera fins La Manera i la va creuar a La Bajol. Més concretament, la informació procedent de fonts militars, diu que Savalls va passar la frontera pel coll de les Illes- llogaret que constituí la seu dels trabucaires jutjats a Perpinyà, entre 1845 i 1846-. L’acompanyava Francesc Auguet, de Pont Major (Girona), descrit pel periodista amb els adjectius “alt, magre, simpàtic”. Savalls també portava tres homes més, que l’informador identificava simplement, com en Sabater (Felip Sabater), el Mallorca i en Costa. Una altra informació afegia a la colla de rebels, Ramon Colomer, Josep Ribalta, àlies el Gavatx, de Vilanant- cap de cavalleria- el vescomte francès De Bonald, el metge Narcís Soler i Joan Vidal de la Llobatera.

L’entrada de Savalls a territori espanyol l’any 1872 sembla una còpia del pas de frontera que portà a terme el seu mentor, en Ramon Felip, l’any 1840. Efectivament, Felip havia creuat la frontera, trenta dos anys abans, per la mateixa demarcació que ho va fer Savalls. L’any quaranta, el capitost de trabucaires anava al capdavant d’un grup format per trenta o quaranta homes i tot fent camí, escampava la prèdica de la revolta i reclutava adeptes. Doncs, l’endemà del dia que Savalls creuà la frontera, la força que encapçalava també sumava quaranta homes. Llavors, va tenir una topada amb la guarnició de Figueres, prop de Lledó, desarmà els voluntaris liberals de Terrades i pernoctà en la vila. El 13 de maig, Savalls adreçà als habitants del territori una arenga, mitjançant la qual els demanava que prenguessin les armes al seu costat, tot emfasitzant que ell era gironí i català.

El dia 18 hom va saber que els carlistes a les ordres de Savalls havien destruït la línia telegràfica que unia Girona i Figueres. Segurament, Barrancot va ser l’executor de l’acció. L’enderroc de línies telegràfiques constituïa l’especialitat d’en Miquel Cambó, àlies Barrancot. Durant aquests dies, Savalls va entrar a Sant Jordi Desvalls i s’emportà 500 duros de la casa del jutge i 150 de l’arca municipal.

general Rafael Tristany i Parera
general Rafael Tristany i Parera

En la mateixa data que Savalls passava la frontera, Rafael Tristany, comandant general interí de l’exèrcit carlista a Catalunya, es situava a Cortsaví (Alt Vallespir) tot esperant l’oportunitat que li permetés entrar a territori espanyol. Ho va fer el dia 22, per la frontera del riu de la Muga. Ho va fer en condicions precaries i des de Rivelles va escriure a Alfonso Carlos per explicar-li que necessitava armes i voluntaris.

El dia 27, la partida de Savalls va ser desallotjada de la casa Perecaula (Sant Joan de les Fonts) i de Llorà, per una columna de carrabiners. Els carlistes van patir alguns morts i ferits. L’endemà, vuit voluntaris d’en Savalls es van presentar a Figueres i demanaren ser indultats.

Després, Savalls, Bonet, Costa, Valentí i Vidal de la Llobatera requisaren dos mil duros a Sarrià de Ter i s’aproparen a Girona, doncs van arribar a la vila de Pont Major, on tenia domicili i taller d’espardenyeria Francesc Auguet. Possiblement, Auguet també acompanyava aquesta colla, mal que el periodista no el cités.

El dia 2 de juny, a la una del migdia, Savalls entrà a La Bisbal d’Empordà i s’hi va estar fins a quarts de cinc de la tarda. Durant aquesta estona va tenir temps d’obtenir cent parells d’espardenyes i cinc mil cent duros de l’ajuntament. A més, hi rebé la visita d’alguns republicans de la vila, entre els quals el més conegut era en Pelegrí. En acabat, se’n va anar a Calonge. Després, Savalls i Vidal de la Llobatera ocuparen Sant Feliu de Guíxols, obtingueren dues mil cinc-centes pessetes de l’ajuntament i a la tarda assistiren a la funció del teatre que es presentava a la vila.

Entre els dies 4 i 12 de juny, Savalls atacà una columna de l’exèrcit provinent de Girona a Les Mallorquines (Sils), en un encontre reblat a baioneta, i s’enfrontà a l’exèrcit governamental al Segueró, a Llorà, a Riudarenes (4 de juny) a Horta, i a la Mota (11 i 12 de juny). Durant aquests dies, Savalls també va entrar a Riudellots i Palol de Revardit.

Precisament, el mateix dia 12 de juny, cent carlistes comandats per un parell d’estrangers que s’anomenaven mútuament “vescomte”, assaltaren l’estació de ferrocarril de Sils, en destrossaren les instal·lacions, inclòs l’aparell telegràfic i la línia de transmissió, els vagons aturats i un kilòmetre de via fèrria. L’endemà, Rafael Tristany, Savalls i Auguet reblaren l’enderroc del centre de comunicacions ferroviari. I, el dia 14,  la premsa informà que Tristany, Savalls, Costa i un altre capitost lleidatà- segurament, es tractava de Felip Sabater- s’estaven a Breda. Els homes de Savalls detingueren el correu de Girona a la Cellera, li requisaren paquets i li furtaren el cavall. A l’ajuntament de Sant Gregori, li imposaren una contribució de 90 duros.

El dia 28, Savalls, al front de 500 homes, va entrar a Besalú i el dia 29, arribà a la Cistella; després va anar a Llers, a Darnius i a la Jonquera, on els carlistes desarmaren els duaners i s’apoderaren de 500, o 700 duros provinents del cobrament dels drets de pas.

A Darnius, els voluntaris d’en Savalls, després d’haver sostingut un encontre amb els milicians, detingueren els germans Massot, oficials de la milícia local. Savalls sempre va fer tot per desempallegar-se del penjament que el relacionava amb el segrest i assassinat del seu cosí Joan Massot, succeït l’any 1845 i al qual hem fet referència. Per això, tot i que no tenia el costum de perdonar els milicians que tombaven a les seves mans, va alliberar immediatament els Massot. D’aquesta vila s’emportà 100 duros i 28 parells d’espardenyes.

L’1 de juliol, les partides de Savalls, Auguet, Piferrer, Soliva i Vila de Prat s’enfrontaren a la columna del brigadier Hidalgo a les portes de Girona. El dia 2, els carlins sorprengueren els voluntaris de la llibertat a Sant Joan de les Fonts i el dia 6, el brigadier Hidalgo va vèncer a Osor la força de 600 homes i 20 cavalls manada directament per Savalls. Els carlins van perdre sis voluntaris que resultaren morts, catorze ferits i quatre presoners. Els liberals lamentaren un mort i quatre ferits.

El dia 13 arribà la noticia referida a l’estada d’una partida, suposadament a les ordres de l’Estartús, a Sant Joan de les Abadesses. Els carlins es limitaren a demanar diners a l’ajuntament. El dia 20, Tristany i Vila de Prat s’apoderaren de Taradell i el dia 22 entraren a la Cellera. En aquestes viles aconseguiren un botí de 100 fusells.

Gabriel Baldrich i Palau
Gabriel Baldrich i Palau

El dia 22, Gabriel Baldrich, liberal d’esquerra i antic aliat dels carlistes durant la guerra dels matiners, va rebre el nomenament de capità general de Catalunya. Immediatament, inicià la campanya contra les forces carlistes que primer el va portar a les comarques tarragonines i barcelonines i que finalment va desenvolupar a les gironines. Quan Baldrich arribà a Girona portava 40 batallons, formats per 3 divisions, comptant un cert nombre de carabiners i guàrdies civils. Aleshores hom calculava que els carlins disposaven en aquesta circumscripció de 3 batallons, manats per Savalls, Auguet i Sabater, els quals actuaven dividits en partides, a més dels grups dels guies d’en Tristany, d’en Castells i de l’Estartús. Precisament, Estartús romania amb una força prop d’Olot .

A la fi de juliol, la incursió de Baldrich per les comarques gironines acabà sobtadament. Kirkpatrick creia que això fou degut a la manca de provisions que patien els governamentals. Però els carlistes no estaven en millors condicions.

Tristany va ser vençut a Sanahuja (la Segarra) i l’Estartús a Sant Pere de Torelló.

Per donar ànims als carlins catalans, Carles VII va fer que es publiquessin els furs del Principat que ell havia reconegut, malgrat la resistència que li oposaren els alts càrrecs del partit i son germà, Alfonso Carlos. Kirkpatrick constatà que els grans propietaris del país consideraven que calia fer públics els furs per tal d’aconseguir més adhesió popular a la causa tradicionalista.

L’infatigable Castells anava fent la seva però només portava 150 homes.

general Josep Estartús i Aiguabella
general Josep Estartús i Aiguabella

Carles VII havia nomenat Josep Estartús com a comandant de l’exèrcit carlista a Girona, a les ordres de Rafael Tristany, el qual, amb caràcter interí suplia el germà del pretendent. Alfonso Carlos ostentava la comandància general de l’exèrcit reial a Catalunya i aleshores encara romania en territori francès. Francesc Savalls era el “segon” de l’Estartús. Però, Savalls es mostrava molt més actiu que el seu superior i, de fet, esdevenia el cabdill natural dels carlistes gironins.

El conflicte entre ambdós capitosts va néixer d’ençà que Savalls passà la frontera i s’incorporà a l’alçament. És a dir, Savalls creuà la frontera amb l’ànim de ser el cap superior, el líder indiscutible, dels carlistes gironins. Sobretot, volia controlar la Garrotxa- domini de l’Estartús- i més concretament el Collsacabra, on situà el centre permanent del seu estat major. L’assassinat de Saragatal- amic inseparable de l’Estartús- en mans dels seus correligionaris,succeït durant el mes d’abril, té l’aparença de prolegòmen d’allò que li succeiria al general de Sant Privat d’en Bas.

Tristany, pocs dies abans que entrés en el Principat, informava l’Infant del conflicte entre els capitosts: “El comandante militar de la provincia de Gerona [Estartús] en una larga comunicación fecha 18 del actual, me hace una relación de cargos contra su segundo, el coronel D. Francisco Savalls, a quien se le culpa de haber sido causa de haber fracasado el plan de Olot, por no obedecer las órdenes del general Estartús. Yo espero que V.A.R. aprobará mis primeras disposiciones, cuales han sido dirigir a uno y otro jefe un enérgico recuerdo de la disciplina, así como una amistosa carta para reconciliarlos.”

La voluntat conciliadora de Rafael Tristany no va fructificar i el 20 de maig tornava a parlar del tema amb l’Infant, tot criticant l’Estartús: “… la buena amistad que me ha ofrecido el general Estartús en la previsión de enviarle una orden para que sin pérdida de tiempo le sea puesta a su cuartel general a recibir instrucciones. De no recibir inmediato cumplimiento estoy dispuesto por el bien de la causa de N.S. a proponer a V.A.R el reemplazo inmediato del comandante general de esta provincia. Para justificar esta mi resolución, que me alegraría mereciera la aprobación de V.A.R, creo indispensable dar a conocer que el referido Comandante Militar D. José Estartús permanece como siempre escondido y acompañado de dos o tres asistentes, con lo cual nada gana nuestra causa. Por último debo decir a V.A.R que me encuentro con 40 hombres, de los que solamente 19 estan armados y que carezco de medios y que mi situación es muy difícil”.

En data 2 de juliol, l’Estartús va escriure a l’Infant Alfonso Carlos per explicar-li que no podia aconseguir que Savalls l’obeís i que per això, li presentava la dimissió. L’Infant va trigar en decidir-se però a la fi l’admeté i el nomenà el seu ajudant. El fet és que l’Estartús no es presentà per prendre possessió del nou càrrec, tot al·legant que no es podia moure del cau on era perquè el volien assassinar. María de las Nieves de Braganza comentà que la justificació de l’Estartús li resultava creïble però que el garrotxí hauria d’haver confiat en Alfonso, el seu marit, el qual lihauria donat suport. És clar que Estartús romania aïllat a la Garrotxa i el jove Alfonso Carlos, encara residia a França. El fet és que ningú feia gaire cas al germà del rei.

En data 27 de juliol, Joan Vidal de la Llobatera, un dels capitosts més propers a Savalls, escrivia al general Hermenegildo Ceballos. L’informe de Vidal de la Llobetera criticava l’Estartús i demanava que fos destituït. Ceballos va transmetre a Carlos la informació següent: “El descontento general del país por la inacción del general Estartús que, no solo no da disposición alguna, sino que deja a merced de los contrarios a sus compañeros de armas, no presentándoles ayuda ni apoyo en la dura y pertinaz persecución que sufren, viéndose obligados a resistir frecuentes y peligrosos choques y encuentros y hallándose privados los jefes de las partidas de verificar toda clase de operaciones, aun las más apremiantes y perentorias, como son las que al armamento de los voluntarios se refieren. El general Estartús desde que se levantó, no ha tenido con el enemigo encuentro alguno, excepto en de Ambás [vall d’en Bas] mientras estaba en compañía del general Tristany y aun en aquel hecho, a pesar de la insistencia del referido Gral. Tristany en querer presentar batalla, que de haberse librado, a juzgar por la ventaja, posición y demás circunstancias del enemigo, hubiera éste sido destrozado y tal vez copada toda la columna, solo se pudo conseguir un ligero tiroteo con valor sostenido por nuestra sola vanguardia. Cuantas veces se ha trabado un fuego o ha habido sospechas de que tendría un encuentro, el general Estartús se ha marchado por el lado opuesto, separándose a considerables distancias  de las fuerzas restantes a quienes amagaba el peligro. El general Estartús no ha verificado desarme alguno de los que se llaman voluntarios de la libertad, ni ha entrado en población alguna de importancia en donde pudiera haber sacado algún provecho, a pesar del apoyo la protección que al objeto por el país se le ha brindado y la repetida insistencia con que se le ha pedido. Por repetidas veces se ha presentado al Gral. Estartús personas de las más influentes y acaudaladas de la provincia para que autorizara un levantamiento general que aquellas hubieran dirigido y han sido siempre aplazados y estériles los desinteresados y patrióticos afrecimientos.”

Després de la crítica, arribava la petició: “Por los hechos consignados en este extremo y por otros que sería largo enumerar y que en concepto alguno pueden achacarse al general Estartús por falta de lealdad, sino más bien por sus heridas y edad avanzada, el país en general reclama y espera que guardando a dicho Gral. Estartús todo respeto y consideración, de manera que no se fomenten rencillas y ambiciones más o menos fundadas que entre dichos jefes pudieran existir, atendiendo tan solo al bien de la causa, se pondrá cuanto antes, al frente de la provincia de Gerona a un hombre leal, activo, inteligente y proporcionado al caracter y naturaleza de los fidelísimos gerundenses.”

És a dir, Vidal de la Llobatera o, Ceballos – o ambdós- recomanaven que es destituís l’Estartús però sense promoure les ambicions, les enveges i rancúnies d’altres capitosts; val a dir, això sense fer soroll. Atès que la informe de Ceballos es referia a la situació en la província de Girona, els ambiciosos, envejosos o rancuniosos solament podien ser els capitosts de la circumscripció i és clar que, entre els probables candidats a ocupar el càrrec que llavors ostentava l’Estartús, n’hi havia un que destacava: Francesc Savalls. No cal dir que Vidal de la Llobatera i la immensa majoria dels capitosts i grans propietaris gironins pensaven que Savalls mereixia els qualificatius de lleial, actiu- sobretot, actiu!- intel·ligent, i adaptat al caràcter dels gironins (“proporcionado al caracter y naturaleza de los fidelísimos gerundenses”).

Per tal de resoldre la manca de coordinació i fins i tot l’enemistat existent entre els capitosts catalans, Tristany els convocà a una assemblea que es portà a terme durant el mes de juliol de 1872 en un lloc proper a Súria. Carlos ordenà a Kirkpatrick que hi participés. Precisament, Tristany no hi convocà l’Estartús i Savalls. El pretendent neguitejava per la situació del seu exèrcit, deguda a les diferències que hi havia entre els capitosts, doncs pensava que la continuïtat de la guerra només depenia dels catalans. De moment, l’aixecament al País Basc i Navarra no podia reeixir.

Kirkpatrick – que és l’autor de la informació- no ens explica què succeí a la trobada de comandaments carlins a Súria, convocada per Rafael Tristany, a la qual assistí. Després de la trobada, Kirkpatrick anà pitant a França. L’objectiu del viatge consistia, òbviament, a informar el pretendent sobre el desenvolupament de la reunió de Súria. Havent arribat a Bordeus, on residia la cort de Carlos, Kirkpatrick s’entrevistà amb el pretendent i en acabat, aquest li ordenà que tornés immediatament a Catalunya. Kitrkpatrick no tan sols s’estalvia l’explicació d’allò que es parlà a la trobada de Súria sinó que tampoc va dir un mot sobre el contingut de la reunió que va mantenir a Bordeus amb Carlos, ni les instruccions que el pretendent li donà. Però tot seguit veurem què li va ocórrer a l’Estartús, tot just Kirkpatrick s’incorporà a l’exèrcit carlí català.

L’1 d’agost, el regiment de Savoia, manat pel tinent coronel Francisco Gómez del Mercado lluità a la Cellera contra la força carlista que l’ocupava, a les ordres d’en Savalls, Auguet, Costa i Piferrer. Els rebels sumaven set-cents homes. La informació de la premsa atorgava la victòria als governamentals però, com succeïa sovint, d’ençà la guerra dels matiners, aquest xoc sembla una altra escaramussa o batalla sense vencedors, ni vençuts.

Els alcaldes d’algunes poblacions gironines van rebre el requeriment que tot seguit es reprodueix: “Ejército Real de Cataluña.—2° Batallón de Hostalrich.—Debidamente autorizado por la Superioridad, prevengo a V. que dentro del improrrogable termino de cinco días, a contar desde la fecha de este oficio, tenga V. recaudado el cuarto trimestre de contribución del año económico de 1871 a 1872, correspondiente a ese distrito municipal, pasado cuyo termino, se pasará a recogerlo, sirviendo de abono la cantidad que dicho distrito tenga pagada en clase de préstamo para socorres; exigiendo a V. y al Ayuntamiento la más estrecha responsabilidad en su cumplimiento; como asimismo el recibo del presente oficio.—Lo que pongo en su conocimiento para su pronto cumplimiento.—Dios guarde a V. muchos afios.—Campo del Honor, 25 de julio de 1872. — Por Orden del coronel D. Francisco Auguet.—El comandante, Fernando Piferrer.

Hom va saber que l’Estartús s’havia presentat a les autoritats a fi de demanar l’indult, després que va haver desmobilitzat els seus voluntaris i lliurat les armes a la junta carlista provincial. En acabat, es retirà a Sant Privat d’en Bas per tal d’escriure un memoràndum explicant les raons que tenia. Per això, part dels carlins, sobretot els seguidors de Savalls, el consideraren traïdor.

En el dia 8 d’agost, la partida d’en Barrancot va cercar l’Estartús a Sant Privat, el feu presoner i el portà a Santa Pau. Durant el dia 9, un tribunal militar el condemnà a mort. El tinent coronel Narcís Comadira i Comas presidia aquest tribunal, format, a més, pel coronel de cavalleria Edward Kirkpatrick de Closeburn, el capità Miquel Cambó i Gaiató, àlies Barrancot, el tinent Francesc Caselles i Reig, el sotstinent Salvador Serra, així com Antoni Ventosa i Josep Queralt[27].

Acta/informe emès pel tinent coronel Narcís Comadira sobre el consell de guerra contra l'Estartús (9.08.1872). Archivos Estatales mecd.es
Acta/informe emès pel tinent coronel Narcís Comadira sobre el consell de guerra contra l’Estartús (9.08.1872). Archivos Estatales mecd.es

Consta l’acta, o informe, del dit judici sumaríssim. En un dels darrers “considerando”, l’escrivent, que era el mateix Comadira, diu que “… en las actuales circunstancias, tristísimas por cierto, no dan lugar a que la autoridad superior de la provincia [Savalls] pueda intervenir en este asunto, en razón de que dicha autoridad se halla tenazmente perseguida por las fuerzas que el gobierno de Madrid tiene en esta provincia…”. Per tant, d’entrada, Comadira i la resta de membres del tribunal pensaven que no calia que Savalls – autoritat superior de la província- donés el vistiplau a la sentència, ni autoritzés l’execució del condemnat i això deuria ser perquè sabien que el general odiava l’Estartús i repetidament havia expressat el desig d’afusellar-lo. És a dir, els membres d’aquesta colla eren més papistes que el Papa i creien que Savalls els condecoraria per haver matat l’adversari que el destorbava, mal que això hagués estat portat a terme sense consultar-lo. Precisament, just abans de les signatures del president i dels membres del tribunal, Comadira diu que “ … no solo puede sino que debe y con toda premura pasar por las armas al expresado ex- comandante general y ex- mariscal de campo Don José Estartús y que esta sentencia debería llevarse a cabo en el día de mañana y en el pueblo de mayor vecindad que pueda hallarse en estas inmediaciones”.

continuació de l'acta/informe citat en la llegenda de la imatge anterior
continuació de l’acta/informe citat en la llegenda de la imatge anterior

Però, tot seguit, després de les signatures, Comadira relaciona en l’escrit els avisos que havia rebut mitjançant els quals se’l prevenia que Savalls rondava pels voltants de Santa Pau. Aleshores, es repensà la urgència de portar a terme l’execució del condemnat: “Habiendo tenido aviso comunicado por Cambó [Barrancot] que el Sr. Francisco Savalls se hallaba en estas inmediaciones, he resuelto suspender la ejecución de la sentencia de muerte que no tengo inconveniente en dar a tenor del anterior dictamen”. Barrancot no fou l’únic que, amb premura, avisà Comadira de la proximitat de Savalls doncs també ho va fer Orri, el Xic de Sallent- antic comandant dels Guies de l’Estartús. El darrer avís situava Savalls a Sant Feliu de Pallarols, de manera que el tinent coronel confessa que “…parece sería conveniente diferir el fusilamiento”. El dia 12 d’agost, mentre Comadira esperava que Savalls donés el vistiplau a l’execució, Estartús s’escapolí de la presó de Mieres i anà a peu fins a Banyoles. Precisament, un dels avisos que va rebre Comadira respecte la proximitat de Savalls, situava el general a tocar de Mieres. Hom diu que l’Estartús, passant per Girona, i amb l’ajut de les autoritats, a la fi es refugià a França.

El dia 10 d’agost, a quarts de cinc de la tarda, Barrancot entra a Banyoles i detingué el tinent d’alcalde i un regidor. Els carlistes cercaren en Domènech, cap dels voluntaris de la llibertat però no el trobaren. Havent arribat la nit, els carlistes organitzaren una processó i desfilaren amb ciris i espelmes a la ma. L’objectiu d’aquest ritual consistia en formalitzar el desarrelament de l’arbre de la llibertat, plantat pels liberals. En el dia 12, Savalls també entrà a Banyoles.

El Cavaller de Vidrà
El Cavaller de Vidrà

La batalla de Vidrà succeí el 18 d’agost de 1872. Savalls, Auguet i Vila de Prat ocupaven Vidrà quan van ser atacats pel comandant liberal Hidalgo, al capdavant de quatre columnes de soldats. Savalls es mantingué en el casal El Cavaller i Auguet es situà en una posició d’avantatge per tal d’impedir l’arribada d’Hidalgo. En Vila, des de dins del poble, lluità contra la tropa enemiga que hi penetrava. El combat s’escampà per tot el perímetre de la població i a tocar dels murs exteriors del gran casal. Hom diu que els assetjats es defensaren amb tots els mitjans, inclòs el llançament d’aigua i oli bullent des de les finestres. A la fi, Savalls ordenà que obrissin el portal del casal i feu una sortida agosarada i frontal, que decidí la brega. Els carlins només confessaren haver patit 5 morts i 26 ferits. Hidalgo resultà ferit.

Savalls reculà a l’Alt Empordà; entre els dies 22 i 24 ocupà Tortellà, al capdavant de 800 homes, mal que el dia 23 pernoctà a Sant Llorenç de la Muga, on alguns correligionaris li oferiren una serenata. Després, Savalls va baixar cap el Montseny i arribà fins Mataró. Pel camí ocupà Granollers, de matinada i per sorpresa. La incursió va ser calcada de la que va portar a terme Marçal durant 1848. A Barcelona, les autoritats neguitejaven doncs Savalls s’havia apropat força a la capital.

Durant els dies 5 i 7 de setembre, els carlistes mataren, a Breda i Bescanó, un parell de personatges liberals.

Entre l’1 i el 10 de setembre, Barrancot es presentà a Banyoles unes quantes vegades. En la darrera ocasió, s’esmerçà en empaitar l’alcalde i alguns “voluntaris de la llibertat”.

El dia 12, l’alcalde de Girona va rebre l’ofici de Savalls que tot seguit es reprodueix: “Ejército Real de Cataluña.—Comandante General de la provincià de Gerona.—Siéndome indispensable la recaudación de fondos para el sostén y termino de la campaña que tan gloriosamente ha emprendido el siempre nobilísimo pueblo español con el patriótico fin de sacudlr la ominosa dominación extranjera, que en estos desgraciados días està deshonrando la Pàtria de Pelayo; como Comandante General de las fuerzas de esta heróica província, nombrado por S. M. el Rey D. Carles VII (q. D. g.), ordeno y mando a V. E. que dentro del preciso término de cuatro días a contar desde la fecha me tenga depositada en el pueblo de La Sellera, la cantidad de 10.000 duros de los fondos municipales de esa, cuyo repartímiento y recaudación procurará V. E. dado caso que no existan; con el bien entendido, que de no cumplir con la referida prescripción serà V. E. responsable de todos y cualesquiera daños y perjuicios que por su omisión resulten.—Dios guarde a V. E. muchos años.—La Sellera, 12 de septiembre de 1872.—El Comandante General de la provincià, Francisco Savalls.- Signatura.—Excmo. Sr. Presidente del Municipio de Gerona”.

En aquesta mateixa data, Savalls entrava altra vegada a Banyoles al capdavant de 700 homes i començava un periple imprevisible durant el qual ocupà momentàniament diverses viles. Savalls dormí la nit del dia 19 a les Preses i l’endemà, al capdavant de 500 homes, se’n va anar a Santa Pau. La força de Savalls s’incrementà amb les partides del Xic de Sallent i d’Auguet, els quals portaven 200 i 300 homes, respectivament.

Baldrich va tornar a les comarques gironines al front d’una força bèl·lica respectable.

Kirkpatrick va anotar la victòria que el 14 de setembre els carlins obtingueren a Anglès. Paga la pena que coneguem textualment el registre del nord-americà perquè palesa que malfiava de l’hipèrbole infatuada amb la qual Savalls vestia les seves actuacions: “Dans l’ordre du jour, Savalls parle de cette bataille comme étant un succés des plus glorieux. Après cet engagement, la junte centrale de Catalogne offrità Savalls une épée sur le fourreau de laquelle étaient les noms des victoires de Torelló, San Qirce de Besora, la Cellera et Vidrà”..

Durant el dia 21, el director del diari gironí La Lucha, va rebre el comunicat amenaçador i presumptuós de Savalls que tot seguit es reprodueix: “Ejército Real de Cataluna.—Comandància General de la província de Gerona.—El incalificable proceder de VV. desde algunos dias a esta parte, me obliga a dirigirme por la primera y última vez a V. mandàndole de la manera màs terminante, que en lo sucesivo se abstenga de permitir que el periódico que V. dirige se exprese, al hablar de los valientes, honrados y pundonorosos carlistas de esta provincià, como acostumbra. Resuelto a no tolerar de los enemigos de España insulto alguno, ni injuria, ni calumnia, contra los dignos defensores de la legitimidad, ordeno y mando a V. y a todos los redactores de La Lucha que bajo pena de la vida, usen en adelante formas màs urbanas, verídicas y comedidas, del contrario sobre las personas de VV. todas caerà la responsabilidad solidaria; con el bien entendido que la enmienda no eximirà a VV. de la responsabilidad que en su dia se les harà efectiva obligàndoles a responder de las palabras y frases indignas que basta ahora se han injustamente permitido.—Dios guarde a V. muchos años.—Rupit, 19 de septiembre de 1872.—El Comandante General, Savalls. — Sr. Director del periódido La Lucha.”

Savalls, seguint el periple impredible que caracteritzava les seves incursions, arribà a Tortellà amb 800 voluntaris. En aquesta vila, el 22 de setembre, assistí a la missa celebrada a la plaça major. Després, se’n va anar a Maià i el dia 23 entrà amb 700 voluntaris a Sant Llorenç de la Muga, on va exigir a l’ajuntament la contribució pagada pels veins durant el darrer trimestre. Els carlins anaven pels carrers fent barrila, ballant la “farándula” i donant visques a la religió, a Carles VII i al general Savalls.

En una data no precisada d’aquest mes de setembre, Savalls va protagonitzar la mena d’acció guerrillera que mostra com aprofitava el coneixement exacte que tenia de la geografia i més concretament, de l’orografia del país. Els fets que explicarem han estat relatats per diferents memorialistes – entre ells, Kirkpatrick- amb diferències poc substancials. Hom diu que Savalls fou encerclat per les tropes de Baldrich, prop de Puigcerdà, a tocar de la frontera espanyola, contra una muntanya escarpada. Els liberals pensaven que l’endemà, amb certesa, els carlins cauríen a les seves mans. Però, Savalls aplegà els voluntaris que el seguien i els explicà que hi havia un caminet molt difícil de fer durant el dia i a més, molt perillós durant la nit, que portava al cim de la muntanya i a la frontera francesa. Savalls demanà als voluntaris què volien fer. Tres-centes veus a l’uníson acceptaren el repte amb entusiasme. Havent arribat la foscor, els carlins emprengueren el camí del cim. Quan sortí el sol, els liberals s’adonaren que l’enemic havia desaparegut. Savalls, però, els guaitava des de l’alçada, tot esperant que es retiressin. A la fi, les tropes dels liberals recularen i llavors Savalls conduí la seva partida per l’altra banda de la frontera, seguint un camí paral·lel a la línia, al sud de la qual anaven els liberals en la mateixa direcció, fins que considerà que els havia avançat. Llavors, els carlins tornaren a territori espanyol, sorprengueren els liberals i els ocasionaren una derrota.

El dia 9 d’octubre, el Xic del Sallent, en Barrancot, el Tremendo- lloctinent d’en Barrancot- i en Frigola, romanien a Castellfullit de la Roca amb 400 homes y 14 cavalls.

L’ajuntament de Girona, durant el dia 12, començà les obres de fortificació i defensa de la ciutat. La notícia periodística aclaria que les fortificacions havien de servir per aturar els atacs dels carlins i altres que “volguessin imitar la seva conducta”. Evidentment, els imitadors havien de ser els republicans.

El dia 15, Barrancot va passar per Cervià, al capdavant de 60 homes. En aquesta mateixa data hom va saber que Savalls i Vidal de Llobatera, havien anat a França per rebre ordres. Durant el dia 22,  Savalls, després de la seva estada a França i d’haver “conferenciat a Barcelona”,  aparegué a L’Empordà al capdavant d’una partida de 600 individus.

El 25 hom descobrí a la plaça d’Osor un comunicat de Savalls adreçat a diferents ajuntaments gironins: “Ejército Real de Cataluña.—Comandància General de la provincià de Gerona.—Deseando mejorar el servicio del Rey nuestro señor D. Carlos VII (q.D.g.) vengo en disponer lo siguiente: Articulo único. Se impone pena de la vida a toda autoridad o particular que diere noticia o parte al enemigo de la entrada, salida o estancia en los pueblos de las fuerzas legitimas de la provincia.—Lo que se pone en conocimiento del publico para los efectes consiguientes. Campo del Honor, 24 de octubre de 1872.—El Mariscal de Campo, Comandante General, Savalls.

Oficina carlista per al cobrament de contribucions.
Oficina carlista per al cobrament de contribucions.

Durant el dia 29, Savalls, encapçalant una força de 400 voluntaris i 30 cavalls, entrà a Palafrugell i al migdia se’n va anar a Palamós, on va requisar 2000 duros. Després, entrà a Sant Feliu de Guíxols i en acabat, durant la nit del dia 30, es presentà a Lloret de Mar, ocupà l’ajuntament i exigí que li fossin lliurats 3000 duros de l’arca municipal. El corresponsal del diari observà que part important de la tropa carlista estava formada per joves que tenien entre 18 i 20 anys. Els veins de la població foren cridats per tal que els procuressin allotjament. El regidor d’hisenda, el famacèutic Martínez, va al·legar que a la caixa de la casa de la vila només hi havia 1000 duros i que no podia buidar-la per causa injustificada. Aleshores, Savalls ordenà que la quantitat que exigia fos coberta amb les aportacions forçades dels propietaris residents a la vila. A las set del matí de l’endemà, havent assistit a missa, celebrada en el Passeig del Mar, la partida de Savalls sortí de Lloret arrossegant el farmacèutic Martínez. Fora de la població, Savalls alliberà l’ostatge perquè aquest li prometé que quan els carlistes hi tornessin, els pagaria la part de la contribució corresponent al municipi i que no havia estat satisfeta. Els rebels també s’emportaren dos cavalls de l’estació de diligències de l’empresa “El Noi Agustí” que feia el trajecte de Blanes.

El dia 2 de novembre, Savalls topà a Sant Hilari de Sacalm amb la columna d’Andia. Els carlins es dispersaren.

La premsa del dia 7 informà que els carlins, dividits en escamots manats per Barrancot, Isern i el Tremendo, feien via per diferents pobles als quals exigien contribucions. El periodista esmentava les viles de Les Escaules, Boadella, Viure, Vilarnadal (Masarac) i de Pont de Molins. En les dues darreres, els rebels segrestaren els alcaldes i els secretaris de llurs ajuntaments perquè no disposaven de les quantitats dineràries que els demanaven. Pel camí, destrossaren la línia telegràfica. La premsa també es va fer ressò que Savalls havia obtingut 1700 duros de l’ajuntament de Caldes de Malavella. Al voltant del dia 14 es confirmà que les comunicacions telegràfica i ferroviària de Girona amb França i amb Barcelona, així com la telegràfica de Girona a Olot, havien estat destrossades pels carlistes.

Durant la tarda del dia 15, Savalls, Auguet y Figueras romanien a Susqueda. L’endemà, Barrancot es va presentar a L’Escala, on va segrestar l’alcalde i un propietari. Després, va anar a Gaüses, Les Olives, Garrigoles i Verges, cobrant les contribucions arreu.

Savalls, Barrancot, Auguet, el Tremendo i Isern, al front de 900 homes, s’enfrontaren al regiment d’infanteria de Toledo, una secció d’artilleria de muntanya i una de cavalleria, a Beuda, durant el dia 19. Possiblement, la causa de l’enfrontament va ser l’atac dels governamentals al casal de Noguer de Sagaró, el qual era utilitzat com a quarter pels rebels. La premsa deia que els carlins havien sofert 45 baixes.

Els carlins es van situar a Pont Major i en El Pedret, a les portes de Girona. L’autoridad militar de la ciutat va enviar una columna fora de les fortificacions per tal de foragitar-los. Llavors els carlins s’enfilaren al castell de la muntanya de Montjuïc i s’hi feren forts. Els perseguidors i els empaitats bescanviaren uns quants trets. Un grapat de senyores i senyoretes gironines van pujar fins el castell, entremig dels trets, i lliuraren boines, faixes, banderes i escapularis als assetjats. Això succeí el dia 30 i la noticia inaugurà un reguitzell d’informacions tímides, indirectes, que indiquen que la ciutat restà, si més no, parcialment assetjada pels rebels.

L’alcalde de Girona fou notificat del bàndol de Savalls que tot seguit es reprodueix: “Comandància General de la provincià de Gerona. — Habiendo tornado a las armas el partido republicano federal, con objeto de derribar lo existente, mando a todas las autoridades civiles y militares de la provincià de Gerona, que les den toda la protección posible, mientras no exijan la contribución ni molesten a los particulares.—Si alguna fuerza republicana acude a algún jefe carlista o se reúne con él, éste podrá (exigiendo el correspondiente recibo) socorrerla, y si fuese necesario, ayudarlos con las armas; considerarlos como hermanos, mientras respeten la propiedad.—Lo que comunico a V. S. para que a su vez lo haga al Ayuntamiento de Puente Mayor.—Dios guarde a V. S. muchos afios.—Rupit, 2 de diciembre de 1872.—El Comandante General, Savalls.—Sr. Alcalde constitucional de la Ciudad de Gerona”.

Durant el dia 4 de desembre, Savalls i 300 carlistes romanien a Les Preses. Un grup de senyores i senyoretes el visitaren per oferir-li brodats. Savalls agraí els regals i  prometé a les visitants que tornarien a trobar-se i que menjarien els turrons de nadal a Olot.

Una partida del requeté es presentà davant d’Olot i tirà alguns trets a la torre de Montolivet, ocupada pels voluntaris de la llibertat, els quals es defensaren. Després, a l’alba, arribaren les partides de Savalls, Auguet i Figueres i s’apoderaren d’unes quantes cases al voltant de la ciutat i de la que hi havia darrera de la caserna, propera a l’església de Sant Esteve. La lluita va ser aferrissada però, a la fi, a les tres de la matinada del dia 6, els carlistes es retiraren.

La columna manada por José Cabrinetty, durant el migdia del dia 6, lluità contra una força de 600 carlins a l’ermita del Coll, als quals van fer vint presoners, vuit ferits i nou morts. Cabrinetty aconseguí un botí de dos cavalls, vint fusells, un trabuc, deu baionetes, dos matxets, set pistoles, sis sabres i trenta cananes.

Els carlins es mantenien a l’entorn de Girona, controlaven els ciutadans que hi entraven o hi sortien, encenien fogueres a la muntanya de Montjuïc i en definitiva, ocupaven Pont Major, Sarrià i Santa Eugènia. En aquestes viles, els rebels exigien queviures als veins i beure en pagaven les despeses. Els carlins presos a la ciutat rebien la visita de senyores i jovenetes carlistes, als quals les dames lliuraven dolços i felicitaven efusivament.

Durant el dia 25 Savalls, Auguet i Frigola, al capdavant de 600 homes van lluitar contra les columnes de Cabrinetty i Andia, a la Cellera i a Anglès. Després, els carlins es retiraren cap a Sant Hilari de Sacalm.

Rafael Tristany fou nomenat interinament en el càrrec de comandant general dels carlistes catalans, mentre el titular, Alfonso, no pogués entrar al Principat. Des del mes d’abril, els Infants romanien a terra catalana del nord, doncs Carlos VII els havia requerit per tal que Alfonso prengués les regnes de la guerra a Catalunya. Precisament, el dia 31 de desembre, els Infants Alfonso Carlos i Maria de las Nieves de Braganza, passaren la frontera de la Muga cap a territori espanyol.

D’ençà que Alfonso Carlos va prendre possessió de la responsabilitat que li encomanà son germà Carlos, insistí que calia estructurar les partides carlines catalanes en batallons i bastir l’exèrcit carlí del Principat de forma unitària i piramidal. Tot i això, els germans reials admetien la lluita guerrillera, si més no per a mantenir viu el foc de l’aixecament a Catalunya, mentre s’abastien i preparaven per endegar el front bèl·lic principal que, d’acord amb l’estratègia que tenien pensada, havia de situar-se en el País Basc i Navarra.

A la fi, el qualificatiu “període fosc” amb el qual Kirkpatrick definí la revolta carlina a Catalunya durant l’any 1872, no abastà únicament aquest any, sinó que, pel que fa als problemes de les rivalitats internes i el particularisme dels capitosts que portaven la lluita al Principat, es perllongà, amb més o menys intensitat, fins que acabà la guerra. Savalls ha estat considerat un dels principals- per no dir, el principal- promotor i sostenidor d’aquesta manera de fer particularista, insolidària, desmanegada i indisciplinada. Això, en part molt important, és degut a les memòries que va escriure l’esposa d’Alfonso Carlos, l’aristòcrata portuguesa María de las Nieves de Braganza.

Francesc Savalls i  els Infants, Alfonso Carlos i María de las Nieves.

Alfonso Carlos de Borbón i María de las Nieves de Braganza
Alfonso Carlos de Borbón i María de las Nieves de Braganza

Alfonso Carlos i la seva esposa tenien mala opinió d’en Savalls temps abans que creuessin la frontera per entrar al Principat. María de las Nieves explica que, malgrat que Alfonso no estimava gens ni mica en Savalls, va haver de nomenar-lo comandant de les forces carlines a Girona forçat per la deserció d’Estartús. Llavors va fer tot per enlairar-lo i “escribía a Carlos todo cuanto le referían en pro de Savalls, comunicándole notícias de combates victoriosos, cuyas relaciones corrían por la frontera, pero de las cuales se supo más tarde, o que no eran tales, o que ni se dieron siquiera”.

Certament, els Infants mai van tenir cap simpatia per Savalls, ni en tenien per la majoria de capitosts catalans que l’acompanyaven, entre altres raons, perquè aquests els ignoraven i anaven a la seva. Per contra, Carlos admirà Savalls. Quan, durant l’any 1872, Alfonso va emetre una ordre per tal de prohibir la guerra sense quarter que portaven a terme alguns capitosts, sobretot gironins, el pretendent corregi son germà i amb eufemismes, va declarar que de vegades les represàlies esdevenien necessàries. Després que Savalls, a Berga, ordenés l’afusellament de més de 60 presoners, el 27 de març de 1873, als quals Alfonso havia donat paraula de respectar-los la vida, Maria de las Nieves confessà que el seu marit no va poder destituir el general perquè Carlos no li ho va permetre.

De fet, la simpatia de Carlos per Savalls tenia arrels en la frustració que sentia el jove pretendent- tenia 27 anys- d’ençà que es proposà fer la guerra per conquerir la corona espanyola. L’empenta de Carlos per endegar la guerra no fou totalment compartida, de vegades, ni per la gent que li era més propera. Els cops fallits, les dilacions més o menys fonamentades i la dificultat en l’organització, entorpien constantment els plans del pretendent. Carlos tenia la sensació que els partidaris més propers, polítics i cortesans, que l’acompanyaven només li posaven pals a les rodes. En les dites circumstàncies, després d’un parell d’intents d’aixecament fracassats, de les dificultats inacabables per trobar finançament i dels dubtes i desercions, més o menys dissimulats, aparegué el coronel Francesc Savalls i sense encomanar-se a déu, ni al diable, passà la frontera i començà a repartir cops de sabre a tort i dret, requisà diners i enlairà la bandera carlista arreu de la Catalunya Vella. Carlos, que ni tan sols sentia l’escalf sincer d’Alfonso, pensà que havia trobat l’home actiu, eficaç i executiu, capaç de concitar el respecte dels propietaris catalans, així com l’admiració del poble menut.

María de las Nieves de Braganza y de Borbón
María de las Nieves de Braganza y de Borbón

Degut a les memòries de María de las Nieves, ens assabentem del reguitzell de menyspreus que reberen els prínceps, sobretot, per part de Savalls. El 30 de desembre de 1872, Alfonso i donya Blanca van passar al Principat per la frontera del riu de la Muga. La princesa diu això: “Había quedado convenido que el día siguiente de nuestra entrada en España deberían venir bien Savalls, bien Auguet u otro jefe de los principales de Gerona a recibirnos”. Ningú es presentà a l’hostal de la Muga on romanien els prínceps. Atès que havia fracassat l’aixecament del sometent a les comarques gironines, previst per tal de cobrir l’arribada dels Infants, i la seva entrada  a Espanya havia estat públicada a França, els nouvinguts es sentien desemparats i van enviar un avis neguitós a Savalls per a fer-li saber que l’esperaven a Sadernes. L’ú de gener de 1873, Alfonso i María de las Nieves van deixar enrere Sadernes, sense haver rebut cap notícia d’en Savalls. La princesa comentà que “Savalls, […] ya debía saber que el no dar importancia a nuestra presencia en Cataluña podía costarnos la vida”. Després que els Infants passessin per una gran masia – segurament, El Noguer del Segueró- i en acabat, pel Sallent, s’enfilaren al santuari de Sant Aniol de Finestres.

Savalls va trobar-los el dia 8, un cop va saber que Alfonso s’havia desempallegat del mariscal Larramendi, enviant-lo a una missió imaginària a Barcelona, doncs l’Infant havia sabut que Savalls i Castells es mostraven indignats pel fet que hagués nomenat aquest oficial- que havia servit en l’exèrcit governamental fins l’alçament carlista de 1869- com a cap del seu Estat Major.

És clar que Savalls, tot i que fou el comandament més contrari als prínceps, no va ser l’únic. Joan Castells, destituït com a cap superior de la província de Barcelona, feu la guerra pel seu compte, al front d’una partida que mai superà els 600 homes. Castells esdevingué un altre enemic de Larramendi. Josep Pla, va resumir l’actitud dels comandaments carlistes catalans de l’època amb una frase lapidària: “Els generals carlistes catalans foren tots particularistes i no es deixaven mai comandar per forasters. La lluita entre Savalls i don Alfonso Carlos i Larramendi fou èpica. Les “Memòries” de donya Blanca de Borbó són, en aquest punt, irrebatibles”. Roman Oyarzun, en la seva Historia del carlismo opina en el mateix sentit i de forma  tan taxativa o més, que l’escriptor gironí: “Si hubiera habido mayor unión […] y mayor disciplina […] las fuerzas catalanas hubieran sido capaces de obtener triunfos gloriosos. Pero los odios que existían entre unos y otros, la enemiga feroz a reconocer como jefe a nadie que no fuera catalán (esto mismo ocurrió en la guerra de los siete años) […] malogró los esfuerzos…”

Savalls, de tota manera, acompanyà Alfonso i María de las Nieves durant un parell de mesos, fins que a la fi, se n’atipà i el 19 d’abril de 1873, a Sant Pere de Torelló els comunicà que els deixava, tot recomanant-los- textualment- que “s’espavilessin”. Els prínceps li demanaren que el batalló d’Auguet seguís amb ells però l’empordanès s’excusà, de forma impertinent, fent-los saber que Auguet no volia pertànyer al quarter general dels Infants, perquè  li feien nosa. Maria de las Nieves diu que Savalls atribuí a Auguet la següent opinió: que no desitjava “ni proteger, ni arrastrar tras él todo aquel equipaje”. En acabat, Savalls tornà a fer-los companyia, de forma més o menys intermitent. Alfonso el nomenà capità general del Principat, possiblement amb l’esperança de mantenir-lo al seu costat però Savalls mai va voler formar part del seguici dels Infants i sempre va fer la seva voluntat.

Ara bé, cal reconèixer que si bé els carlins catalans no van fer fàcil l’acompliment de la missió que Carlos encomenà Alfonso, tampoc s’ajudaven entre ells. Kirkpatrick sentencià que la rivalitat entre els caps carlins i la repugnància que alguns sentien a obeir les ordres de Don Alfonso, perjudicaren les operacions carlistes. Kirkpatrick oscil·lava entre el respecte admiratiu i el rebuig a la guerrilla, i això resta ben palès en l’atenció que esmerçà a Francesc Savalls, en l’actuació del qual personalitzà les virtuts i els defectes dels combatents catalans. L’opinió de Kirkpatrick respecte Savalls evolucionà en el transcurs de la guerra. Inicialment, considerà que l’empordanès era un cabdill audaç, que entenia la naturalesa de la guerra però, a la fi, digué això: “Savalls era ambiciós i indomable, enèrgic i brillant, pel que fa a l’execució dels projectes, popular entre els soldats. Ell atreia els oficials i soldats dels altres grups […] doncs treballava més que ningú per mantenir l’aixecament popular”. Tot i això, immediatament, l’autor es referí a l’altra vessant del caràcter de Savalls: “Savalls era independent, desobeïa les ordres superiors i s’oposava a la col·laboració amb altres partides carlistes en moments que el seu suport hagués estat transcendent”.

La causa de la tibantor entre els capitosts carlins i els Infants cal cercar-la- per començar- en la joventut d’Alfonso i de María de las Nieves, els quals just tenien 23 anys i 20 anys quan creuaren la frontera per encapçalar l’alçament a Catalunya. Els vells capitosts (Savalls, Estartús, Castells, els Tristany…) eren veterans de la primera guerra, de la dels matiners i alguns, també havien participat en l’alçament de 1855, A més, pel cap baix, duplicaven o triplicaven l’edat dels prínceps. Maria de las Nieves testimonia que els habitants d’una de les primeres masies en la qual s’allotjaren, l’anomenaven, amb commiseració, “la noieta” i al seu marit, li deien “el noi”.

Una segona raó de l’animositat que Savalls, Castells i altres capitosts, sentien envers Alfonso i María de las Nieves, tenia arrels en el caràcter aristocràtic i palatí de la parella, la qual transità per la guerra amb aires diletants, acompanyats d’una cort de nobles aventurers europeus repatanis i d’un batalló de zuaus, instituïts a la manera del cos dels zuaus pontificis- en el que va lluitar Alfonso- i format, en part important, per veterans d’aquella unitat, La combinació de joventut i classe aristocràtica que s’aplegaven en Alfonso motivaren- mal que això fos a tall d’excusa-  el menysteniment que li tenien els vells capitosts doncs tot plegat els feia pensar que l’Infant no tenia cap mena de mèrit, diguem-ne professional, per a ocupar el càrrec de capità general de l’exèrcit carlí català. Joaquím D’Alòs retratà Alfonso Carlos amb certa crueltat i va escriure que l’Infant “… lleva el estado mayor con unos gentil hombres, todos se titulaban condes y marqueses, todos estrangeros, unos italianos, franceses y alemanes, gente dada al vino, borrachos y francmasones, que eran los que inspiraban y dominaban al Infante, joven tímido y casi puede decirse un estudiante, sin voluntad propia ni caracter…”.

Pel que fa al retrat de María de las Nieves, l’autor citat es mostra amable però és clar que la Infanta només era, als ulls de l’observador, la dona d’Alfonso Carlos: “ [María de las Nieves] iba a caballo en la escolta del Infante. Muger de un caracter vivo, pequeña de estatura, delgada, rubia y guapita de figura fina”.

Hi va haver força gent, en l’àmbit rural, que s’embadalí davant l’estampa d’aquella noia de sang blava que havia triat les incomoditats de la guerra per romandre al costat del marit, en lloc de restar còmodament entretinguda a palau. Hom diu que durant l’estança de María de las Nieves- anomenada Donya Blanca- a Catalunya, moltes nenes van ser batejades amb el seu nom. La popularitat de la Infanta entre els pagesos i la menestralia conservadora de les viles, es fa palesa, també, per causa de l’odi que provocà entres els partidaris de les faccions liberals i republicana, doncs d’altra manera no esdevindria comprensible l’esforç que esmerçaren per denigrar-la i fins i tot, matar-la. La mateixa María de las Nieves explica que Cabrinetty havia proclamat que quan l’atrapés faria una butifarrada amb la seva carn i també conta que va ser objecte d’uns quants atemptats, els quals no és clar que sempre fossin comesos per agents infiltrats. Ignace Wils, voluntari carlista, amic i company d’armes de l’Infant Alfonso a Roma i comandant del batalló dels zuaus, salvà els prínceps, “in extremis”, d’un parell d’atemptats, o tres. Durant el mes d’abril de 1874, després que l’enfrontament entre els Infants i Savalls hagués assolit el màxim nivell, els aristòcrates es retiraren a Perpinyà tot esperant que el reny que fou objecte l’empordanès per part de Carles VII, hagués aconseguit d’esmenar-li l’actitud insubordinada. Llavors, Alfonso va cridar Savalls a Perpinyà per imposar-li un càstig de desterrament i allunyar-lo temporalment del Principat. Durant aquest temps ell pensava tornar a territori espanyol i fer-se veritablement amb les regnes de la direcció de la guerra a Catalunya. Savalls, aquesta vegada, obeí l’ordre però abans de passar la frontera va reunir els homes més fidels i els feu saber el perill que s’esdevenia del viatge que emprenia a França. En aquesta reunió es decidí que si Savalls no tornava a casa, després de la trobada amb Alfonso, els Infants serien morts immediatament que trepitgessin territori espanyol. Mossèn Josep Anton Galceran, germà de Jeroni, fou qui va anar rabent a Perpinyà per tal de prevenir Alfonso de l’amenaça dels adictes a Savalls. L’amenaça deuria fer efecte perquè Savalls va tornar del viatge al cap de pocs dies que va haver visitat a Alfonso,

És a dir, l’antipatia envers els Infants, la qual s’adreçava principalment vers Alfonso però que no perdonava Donya Blanca perquè era una dona massa espavilada, també es desvetllà entre força lluitadors tradicionalistes de la vella fornada. És clar que un liberal com Pérez Galdós no li tenia cap mena de simpatia. L’autor citat, en “Episodios Nacionales” i concretament, en l’episodi “De Cartago a Sagunto” tracta a la Infanta de gallimarçot (marimacho) i de femella temerària, imitadora d’Atila, que actuava de manera que negava el seu sexe. Hi ha una historieta novel·lada, publicada en fascicles a la fi del segle XIX, o potser al principi del segle XX i titulada “Memorias de Donña Blanca[28], el guió fantasiós de la qual evidencia la incomprensió i maledicència que punyirien la Infanta. Un vell conspirador carlista, en aquesta historieta, diu això: “a mi edad, mandado por un general con faldas, maldita la gracia que me hace”. Precisament, la base de l’argument de la novel·leta consisteix en suposar que la senyora anomenada María de las Nieves que maridà Alfonso Carlos i l’acompanyà durant la campanya carlista a Catalunya, no era la veritable princesa portuguesa, sinó una jove aventurera italiana, assassina i sexualment promíscua, que responia al nom d’Angiolina Ferreti. En el transcurs de l’obreta hi apareixen alguns dels principals capitosts carlistes d’aquella guerra, com ara Savalls, Castells, Barrancot i Miret- un dels joves enamorats d’Angiolina-. El Savalls de la ficció sospita de la veritable personalitat de la noia que li és presentada com la Infanta, doncs recorda boirosament que a Roma va conèixer una dona que se li semblava força. A la fi, la imaginació de l’autor d’aquestes “Memorias” fictícies fonamentava l’argument en el rebuig que originà, entre la gent socialment més conservadora, fossin liberals o carlins, una dona de sang blava que gosava fer un paper “masculí”, en lloc de romadre a palau i esmerçar-se en tenir fills, rebre les visites, lluir joies i fer obres de caritat. És clar que aquest rebuig masclista també hagués pogut afectar Francesca Guarch, la valenciana que disfressada de jove voluntari lluità a les fileres de Savalls, fins que va ser descoberta, però la Francesca no era pas una aristòcrata que hagués de donar exemple.

Pel cap baix, hom pot constatar una altra causa profunda que motivà la tírria que molts capitosts carlins catalans tenien a Alfonso i que consistia en la dèria estructuradora i organitzativa que menava Carlos i Alfonso. Ambdós pensaven la guerra a la mena clàssica, entre exèrcits ordenats en cossos i armes, divisions, batallons i tota la pesca. Per començar, Carlos i son germà volien un únic exèrcit carlista, classificat en dos “departaments”- el del Nord, per una banda i el de Catalunya i el Centre, per l’altra. Això, doncs el primer objectiu de Carlos consistia en establir un Estat alternatiu a l’Estat liberal. La lluita guerrillera, desmanegada i indisciplinada, no donava la imatge d’una alternativa de poder seriosa, la qual facilités que les potències europees- és a dir, Gran Bretanya, Alemanya i França- reconeguessin els carlins com a força bel·ligerant legítima. Kirkpatrick va definir el problema sense gaires embuts: “La rivalitat entre els caps carlins i la repugnància que alguns sentien a obeir les ordres de Don Alfonso contrarestaren les operacions carlistes i impediren que s’obtinguessin avantatges…” i “Els esforços de don Alfonso per tal d’unificar les operacions a Catalunya no acabaren de reeixir i la situació esdevingué desesperada”.

Per tot això, el fet és que ni Savalls, ni Castells- que durant la tercera guerra tenia 70 anys- ni cap altra capitost gironí, ni barceloní, ni lleidatà, obeïren Alfonso i el tractaren com si fos un altre capitost de partida, tot esperant que durant la campanya s’espavilés pel seu compte, tal com li havia recomanat Savalls i com feien cadascun d’ells. Això no significa, és clar, que de tant en tant, Rafael Tristany, el mateix Savalls o altres capitosts es trobessin fent camí amb la comitiva armada d’Alfonso i apleguessin les forces per portar a terme determinades accions de guerra. A la fi, però, quan Alfonso y María de las Nieves abandonaren Catalunya per anar cap el Maestrat i Castella volgueren emportar-se amb ells part dels efectius catalans però només els seguiren, entre els generals importants, els tarragonins Josep Agramunt, àlies el Capellà de Flix, i Martí Miret.

Savalls durant l’any 1873.

Maria de las Nieves, durant els primers moments de la seva participació en la campanya, raona que, a Catalunya “la provincia más propicia al desarrollo de las pequeñas y nacientes partidas, era la de Gerona, que excedía en mucho a las demás” això doncs, aplegada amb la de Barcelona- afegeix- ho tenien tot a favor, tant la topografia, com la riquesa.

Ponci Frigola
Ponci Frigola

Durant el mes de gener de 1873, la Junta d’Armament i Defensa d’Olot multiplicava els esforços per protegir la ciutat enfront de l’amenaça carlista. La Junta va fer públic que destinava 170.000 rals a la fortificació i el reclutament de soldats. Durant el dia 9 fou provat un canó de la casa Barberi i s’inaugurà un taller per a la reparació d’armament. Mentre, Castells ocupà Santa Pau amb 200 homes i esperà que hi arribés Rafael Tristany. Hom pensava que la concentració carlina a la Garrotxa era deguda a l’entrada dels Infants Alfonso i María de las Nieves a territori del Principat i per això, a dos quarts de set del dia 10, el brigadier Cabrinetty va sortir d’Olot i avançà pel camí de Santa Pau a fi de trobar els carlins a les ordres de Savalls, Auguet, Frigola, Bosch, Muxí, Guiu i altres, que romanien a Mieres i ocupaven la torre de Sallent. Els carlistes disposaven de 1000 voluntaris. L’esbatussada va  ser violenta i Frigola hi deixà la pell.

Guiu
Guiu

A la fi del mes de gener, la vila de Ripoll fou assaltada pels carlistes a les ordres de  Jeroni Galceran, Vila de Prat, Climent i altres capitosts en un nombre superior a 1000 homes. Al cap d’un quart d’hora des que començà l’atac, tota la població romania encerclada pels carlistes però, a la fi, foren rebutjats pels defensors. Els assaltants varen patir moltes baixes. Els governamentals – deia la premsa- no en van tenir cap. A les 10 de la nit hom encara va poder escoltar trets esporàdics que es perllongaren fins les 3 de la matinada, quan els carlins s’assabentaren de l’arribada de les columnes de l’exèrcit governamental i abandonaren les posicions.

Un metge sortia diàriament de Girona per assistir un capitost carlí que havia estat greument ferit. El rumorejava que el ferit era Auguet. Segurament aquesta noticia s’ha de relacionar amb la informació que ens proporciona l’hisendat Puget: “En el curs de la guerra [Auguet] caigué malalt del tifus i fou traslladat sobre una mula a una masia del Collsacabra. En el moment més perillós de la malaltia, aparegué la tropa pels voltants de la casa. Amb quaranta de febre, fou despenjat per una finestra a través d’una escala de mà, emboscat i instal·lat en una cova sobre un jaç de palla, on, enmig de condicions higièniques inimaginables, superà la malaltia”.

El dia 1 de febrer es conegué que els carlistes havien afusellat el senyor Simó Padrosa a Sant Feliu de Pallerols. El mateix grup de carlistes, dirigits per Ferrer, que servia a les ordres d’en Savalls, també van matar dos liberals a Sant Esteve d’en Bas i a l’estanquer de Lliurona.

Durant el dia 7 de febrer, els carlistes s’apoderaren de l’estació de ferrocarril de Sils i requisaren la correspondència oficial dels trens que anaven cap el nord i cap el sud.

El dia 11 febrer, havent abdicat el rei Amadeu de Saboia, es va proclamar la República espanyola.

El dia 18 els carlins s’apoderaren de Santa Pau i Cabrinetty els atacà amb artilleria però, tot i que la topada deuria ser dura, doncs hi va haver morts i ferits per ambdós bàndols, el diari no deia que els hagués foragitat. De fet, les partides carlistes gironines ocuparen la zona del Collsacabra durant tota la guerra.

Un grapat de joves que pertanyien a famílies gironines socialment considerades havien fugit de llurs casals i s’allistaren a les fileres carlines per tal de formar l’escorta d’honor dels Infants. Entre aquests joves hi havia els germans Joaquim, Lluís i Marià Vayreda. L’escriptor, Marià, va relatar la seva anada clandestina a la rercerca de les tropes carlines: “Per aquells dies s’escampà la nova d’haver entrat per la frontera el príncep don Alfons, germà de don Carlos, junt amb sa esposa, donya Maria de les Neus, i amb aquest motiu hi hagués un gran revifament de l’esperit guerrer de les masses carlines. Se tractà de forma un esquadró de joves distingits del país que li servís com de guardia d’honor, i mon germà segon, que ja havia fet algunes sortides fracassades, fou invitat a unir-s’hi. Sense ésser-ho jo, vaig adherir-m’hi i ningú s’hi oposà […] Sols i desapercebuts, arribàvem, hores més tard, al mas Cavaller de Vidrà, convertit en quartel general de la carlinada.»

No sabem que a la fi, els germans Vayreda formessin part de la comitiva de grans propietaris gironins que acompanyaren Alfonso i María de las Nieves en la, diguem-ne, presentació oficial a territori català.

Marià Vayreda, que tenia 17 anys, va ser assignat a l’estat major del general Savalls, com alferes ajudant del brigadier Albert Morera- tipus molt sospitós, al qual s’atribueixen relacions d’intermediació amb els liberals. Totes les partides carlines, salvat la d’en Savalls, anaren cap a Santa Pau per tal de rebre i acompanyar amb un gran seguici militar, el capità general Alfonso Carlos de Borbón, els 10 comandants del seu estat major i – deia el cronista- a “su amazona consorte”. Maria de las Nieves de Braganza recordà aquesta rebuda i l’explicà meticulosament :  “El domingo, 23 de febrero de 1873, fue para nosotros un día muy solemne, pues en él nos reunimos por primera vez, con fuerzas carlistas […] Alfonso vistió su uniforme de campaña y yo una amazona […] un buen número de propietarios había decidido formar una escolta de honor que siempre había de acompañarnos, pues no querían que estuviéramos atados de pies y manos al jefe [Savalls], en el que no tenían sino mediana confianza, al ver como nos dejó abandonados cuando entramos en Cataluña […] Nos saludaron entusiasmados los voluntarios y con ellos seguimos hasta el pueblo de las Presas, en el que nos recibió Savalls, con parte de las fuerzas de la provincia de Gerona, el clero, autoridades del pueblo y casi todos sus habitantes. Tuvimos luego una misa militar…

Alfonso va nomenar Francesc Savalls com a capità general de Catalunya i comandant general de l’exèrcit Reial en el Principat, a més de comandant de les províncies de Girona i Barcelona.

El fet és que Alfonso no volia esdevenir una figura decorativa, ans necessitava que els capitosts de les partides, els propietaris que donaven suport al carlisme i el poble menut li reconeguessin la primacia pels mèrits obtinguts en el camp de batalla. És a dir, Alfonso havia de superar, als ulls de la gent i dels capitosts carlins, la poca consistència de les raons que sustentaven l’alta responsabilitat que li havia estat encomanada i que es resumien en el fet biològic que era de sang blava borbònica i germà del pretendent a la corona. Alfonso era ben conscient que els capitosts de les partides catalanes el veien com un noiet insegur, inexpert, influenciable i imbuït de conceptes romàntics palatins que, fins i tot, l’havien menat a fer la guerra acompanyat de l’esposa, com aquell que se’n va a una festa campestre. Per tot això, Alfonso, havent nomenat Savalls comandant general, a les seves ordres, també resolgué que immediatament, després d’haver celebrat la festassa de recepció que fou objecte a les Preses, encapçalaria una operació militar que l’havia de portar a la conquesta de les principals capitals comarcals catalanes. Així- pensava- també posaria fil a l’agulla en l’objectiu d’aplegar en un exèrcit estructurat totes les partides i finir la guerra de ràtzies improvisades.

En primer lloc, Alfonso va conquerir Ripoll. Això ho aconseguí el 23 de març de 1873. La nota de la premsa oferí una explicació mínima del fet. El periodista deia que l’església de Sant Eduald havia estat incendiada, i que durant la nit, els darrers resistents, parapetats a la caserna, foren canonejats, fins que es rendiren. Vuit carrabiners de la caserna, presoners dels carlins, van ser afusellats. Finalment, el cronista identificava les forces atacants tot assenyalant que eren les que comandaven “S.A.” – és a dir, “Su Alteza” – i Savalls.

Jeroni Galceran
Jeroni Galceran

María de las Nieves ens relata la conquesta de Ripoll. Segons la Infanta, per portar a terme aquesta acció els carlistes varen aplegar tropes barcelonines i gironines. Alfonso encarregà Jeroni Galceran que protegís l’atac tot situant-se a la Gleva, a fi d’aturar les columnes enemigues que vinguessin de Barcelona per tal de socórrer la vila assetjada. Efectivament, la previsió d’Alfonso s’acomplí i els reforços enviats pel govern xocaren amb Galceran a la Gleva. Possiblement part d’aquests reforços viatjaven en ferrocarril perquè alguns cronistes expliquen que, aquell dia, Jeroni Galceran va caure mortalment ferit mentre assaltava un tren. El fet és que el prestigiós comandant carlí hi deixà la pell. Però una columna governamental dirigida pel brigadier Martínez Campos- el mateix que posà fi a la guerra a Catalunya dos anys i mig més tard- aconseguí passar la barrera de les forces carlines i arribar a la vista de Ripoll, quan la ciutat ja romania en mans carlines. Martínez Campos fou rebutjat, mal que va donar un bon ensurt als ocupants de la vila. María de las Nieves culpava Savalls de l’arribada dels governamentals a les portes de Ripoll doncs afirmà que no havia adoptat les mesures de protecció usuals. La Infanta explica que els vuit carrabiners afusellats ho van ser perquè després que s’havien rendit, tiraren  contra l’escamot de carlins que anava a prendre’ls.

Boina que portava J.Galceran quan va ser mortalment ferit. Es conservava al mas Coma d'Oris, on va morir. Col·lecció privada de Manel Segura i Torà.
Boina que portava J.Galceran quan va ser mortalment ferit. Es conservava al mas Coma d’Oris, on va morir. Col·lecció privada de Manel Segura i Torà.

El 27 de març, les forces d’Alfonso i Savalls assaltaren Berga. La guarnició de la vila sumava més de 500 homes, entre oficials i soldats. La lluita fou aferrissada però a la fi els carlins la conqueriren. Alfonso i María de las Nieves caminaren pels carrers plens de runa i fogueres, entremig dels soldats enemics, molts dels quals encara conservaven l’arma. Ningú atemptà contra ells. L’Infant, mitjançant Miret, va prometre que respectaria la vida de tots els presoners però quan sortia de la vila, acompanyat de Maria de las Nieves, van escoltar trets a la reraguarda i els Infants s’assabentaren que Savalls, faltant a la paraula d’Alfonso, havia fet afusellar seixanta set presoners que pertanyien al cos dels voluntaris de la llibertat (anomenats cipais). Això indignà la parella d’aristòcrates i Alfonso ho feu saber a Carlos, acusant Savalls de greu insubordinació però el rei, una altra vegada, feu el distret.

Després de la desfeta de Berga, el general Juan Contreras, arengà les tropes amb els termes següents: “Soldados; vuestros compañeros de armas, los voluntarios de la República, han sido villanamente fusilados por el cabecilla Savalls y no ha cometido el mismo crimen con los soldados, en la esperanza que de esta manera seríais más débiles en el combate y dejaríais cobardemente abandonados a aquellos valientes defensores de la libertad. Rechazad con indignación las condescendencias que parece concederos ese asesino […]”

El 10 d’abril, l’Infant i Savalls assaltaren Puigcerdà. La lluita va ser terrible doncs la situació de la vila a mig aire de la muntanya i les formidables fortificacions que disposava permeteren que els defensors rebutgessin les embranzides de les tropes carlines. Cabrinetty va socórrer els assetjats de forma efectiva presentant-se davant de la vila i escombrant les tropes atacants, a les ordres de Sabater, que encara no s’havíen retirat. Savalls va abandonar el setge quan va saber que Vila de Prat no havia pogut aturar Cabrinetty. El comandant d’armes de la plaça va escriure un informe detallat de la batalla, el qual fou recollit pel general Arsenio Martínez Campos en un altre, datat el mateix 10 d’abril, que envià a l’Estat Major de Madrid. El comandant d’armes de Puigcerdà es mostrava soprès: “La osadía de atacar Puigcerdà por un punto naturalmente defendido, es solo concebible en aquellos que no conocen su topografía”.[29]

També en aquest cas, Maria de las Nieves carregà Savalls amb la culpa de la desfeta i  diu que el general forçà l’abandó del setge sense tenir cura de la gent que deixava enrere (la força de Sabater) i quan encara esdevenia possible la victòria carlista. El fet és que Savalls seguia Alfonso de mala gana i unes quants cops li havia dit que el deixaria. Maria de las Nieves va prendre nota de la manera infatuada i insubordinada que el general comunicà a Alfonso la determinació d’abandonar-los: “Cuando llegamos, al día siguiente de la retirada de Puigcerdà al pueblo de Gombreny, Savalls, dándose aire de mando, dijo a Alfonso que le dejaría por allá […] que él iba a dar una vuelta por la provincia de Gerona, en la que tal vez se combinaría con Auguet para batir una columna; que de todos modos iba a conducir a sus soldados a su tierra; que con Alfonso nada podía hacer”.

Girona l'any 1873
Girona l’any 1873

Però, de moment, Savalls no acomplí l’amenaça. Llavors Alfonso va proposar l’assalt de Girona, defensada per mil homes. La pensada d’Alfonso no tenia per objectiu la permanència en la ciutat, a fi de convertir-la en la capital del carlisme català, ans l’Infant planejava entrar a Girona, cobrar les contribucions i un cop feta la feina, sortir-hi rabent. Amb l’apoderament de Girona, mal que fos momentani, Alfonso es posaria una medalla de gran mèrit. Savalls ronsejava i demanà una reunió de capitosts per tal de consultar-los. La trobada d’Alfonso i Savalls amb Auguet, Vila de Viladrau i el coronel Cortazar – cunyat de Savalls i cap del seu estat major- es va portar a terme a la Cellera. Per començar, ni Auguet, ni Prat, ni Cortazar volgueren comprometre’s en un sentit o altre. Savalls al·legà el gruix d’efectius governamentals de la guarnició de Girona i les noves defenses que s’hi havien construït, tot mostrant-se reticent respecte la possibilitat de conquerir-la i llavors, la resta de capitosts es decantaren per la innacció. María de las Nieves assenyala el parentiu de Cortazar amb Savalls i l’amistat que li professava Auguet– al qual, malgrat tot, anomena “bizarrísimo militar”- com dient que aquests capitosts no opinaven de forma objectiva.

La dèria de Savalls contra el diari liberal “La lucha” es mantenia intacte i l’Administració de Correus de Girona feu saber al director d’aquesta publicació que no calia que els enviés els paquets dels fulls editats perquè Savalls havia ordenat que fossin afusellats els conductors de correus que portessin, mal que fos, un únic exemplar del periòdic.

El 19 d’abril, Savalls acomplí l’amenaça que havia formulat als Infants a Gombreny estant i havent arribat a Sant Pere de Torelló els abandonà. Alfonso li demanà que, si més no, permetés que el batalló d’Auguet romangués amb ells però Savalls li respongué que el seu amic no volia carregar amb el pes mort que suposava l’estat major de l’Infant i tot l’equip que transportava. A la fi, Savalls els recomanà, textualment, que s’espavilessin. Savalls, havent deixat enrere els Infants, se’n va anar cap el Gironès i l’Empordà. Aleshores Girona seguia gairebé en estat de setge total. Els carlins ocupaven els voltants de la ciutat i el diari significava els grups carlistes que s’havien instal·lat a Palau Sacosta, Fornells de la Selva, Bescanó – on Auguet hi mantenia 200 homes i 20 cavalls- així com Sant Gregori. Mil homes a les ordres directes de Savalls, els quals s’havien abillat amb llargues capes, romanien a la Cellera. Els soldats de cavalleria d’en Savalls foren armats amb trabucs.

Barrancot cobrà 4.200 duros de contribució a Maçanet de Cabrenys i a Darnius.

El general Martínez Campos arribà a Girona per tal de procurar la millor defensa de la ciutat.

El dia 1 de maig, Savalls feu públic el ban que tot seguit es reprodueix: “Bando.—Ejército Real de Cataluña.—A los habitantes de las provincias de Gerona y Barcelona.—Hoy, el mentido gobierno de la República quiere destruir vuestras riquezas, prohibiéndoos que viváis en los campos al lado de vuestras fortunas, que con vuestro sudor habéis conseguido. Yo, que estoy dispuesto a no permitir tales desmanes porque sois hijos del país donde nací, y por consiguiente hermanos míos, pelearé hasta perder mi vida para que en vez de enpobreceros, veáis aumentarse vuestros capitales y destruir lo que un mal Gobierno pretende. Así, pues, los que como buenos catalanes no quieran que sus hijos y familias perezcan ante la afrentosa orden de cerrar vuestras casas de campo, donde tenéis fija vuestra vista para el porvenir, uníos todos y levantad somatenes contra esta horda de bandidos que roban y maltratan a los que honradamente viven del fruto de su trabajo, o pedidme auxilio cuando lo necesitéis, que a todas horas me encontraréis dispuesto. Si hubiese algunos, que no lo creo, que desatendiesen cuanto por vuestro bien os comunico, para aquellos he ordenado lo siguiente: 1.° No se obedecerán las ordenes de ninguna autoridad, sea cual fuese su clase, que tienda a la reconcentración de los vecinos que viven en los campos, ni mucho menos que sus casas sean tapiadas, así como el pago adelantado de ninguna contribución, cualquiera que sea su carácter. 2° Si algún vecino se viere obligado por la fuerza a cumplir lo que se prohíbe en el articulo anterior, la obedecerá por el momento, volviendo nuevamente a ocuparía, dándome conocimiento de la autoridad que se lo hubiese ordenado. 3.° Las casas de campo que se encontrasen tapiadas en cualquiera de los puntos donde transita nuestro real ejército, seran desde luego quemadas, imponiendo de 10 a 100 duros de multa a sus dueños, según los bienes de fortuna que posean. Recomiendo a todos los señores comandantes militares, jefes de rondas, batallones y facciones, y en general a todos los dependientes de mi autoridad que se hallen en las dos companías de mi mando, hagan que se cumpla en todas partes cuanto ordeno y ellos asimismo en la parte que les toca.—Campo del Honor, 1.° de mayo de 1873.—Francisco Savalls.

El dia 7, des del quarter de Sant Quirza de Besora, Savalls va emetre un altre ban mitjançant el qual prohibia la impressió i repartiment dels periòdics liberals de qualsevol tendència i amenaçava els infractors amb multes, la primera vegada, i si reincidien, els garantia que cremaria llurs impremtes i fins i tot, que els afusellaria. Aquesta era la resposta que donava a l’obstinació del govern republicà en impedir la impressió i repartiment de la premsa carlina.

Al voltant del dia 20 tornaren a circular els trens entre Barcelona i Girona però restaren reduïts a dos combois diaris. Fins aquell moment, a la vaga de maquinistes, espantats pels atacs dels carlistes, s’hi havien sumat les destrosses que aquests ocasionaven a les vies i estacions, de manera que es va interrompre la comunicació entre les capitals. Hom explicava que escamots carlistes apareixien al mig de les vies en indrets que exigien que el tren circulés a poca velocitat i l’aturaven o, si no ho aconseguien, tiraven contra els maquinistes, o s’hi enfilaven, amb poc esforç. Els assaltants registraven els vagons tot cercant soldats, armament, i la correspondència oficial. De vegades, trobaven persones conegudes per la seva ideologia liberal, o republicana, o militars del govern i les segrestaven.

Savalls ocupà Sant Hilari de Sacalm amb 400 homes y 12 cavalls. A les dues del migdia s’hi apropà una columna per desallotjar els carlins de la vila. Barrancot i Vila de Prat s’aplegaren amb Savalls. La topada va ocasionar ferits i morts als governamentals però el cronista no coneixia les pèrdues dels carlins.

El general Martínez Campos fou ascendit a mariscal de camp.

Els partidaris de la república federal es manifestaven arreu doncs el govern de Madrid havia tombat a mans dels unitaris i els catalans de tendència republicana s’adscrivien gairebé unànimement al federalisme. Sovint arribaven notícies referides a les insubordinacions massives de soldats de l’exèrcit governamental que es proclamaven federals. A Berga, Vic, Manresa i en altres indrets, els soldats que hi eren destinats es negaven a complir les ordres dels superiors. Durant el dia 6 de juny, a Girona, al mig de la ciutat, tots els soldats d’un regiment no van voler seguir la marxa al·legant que plovia. Intervingué Martínez Campos personalment per tal de restablir la disciplina però no ho aconseguí. Llavors, Martínez Campos, atès que no se’n sortia, dimití i se’n tornà a Madrid. Però, Kirkpatrick afirmà que els carlins no van saber treure profit del desordre que ocasionà les insubordinacions de la tropa governamental,

Mentre Savalls anava amunt i avall per terres gironines, Alfonso, acompanyat de María de las Nieves, seguia la incursió que el portà a les comarques catalanes centrals, on s’aplegà amb Rafael Tristany. La Infanta explica que Alfonso sovint escrivia a Carlos per queixar-se de la manca de recursos i de la indisciplina dels capitosts catalans. Carlos responia tot planyent que son germà esventés a tort i dret aquestes opinions negatives. Carlos recomanava Alfonso que “Es necesario que metas a todo el mundo en cintura, y si es necesario algun escarmiento, hacerlo”. María de las Nieves comentava “Pero Alfonso sabía perfectamente que si castigaba a Savalls, Carlos acabaría por dar la razón a éste y el perjuicio para la causa sería entonces mayor que antes”.

Castells amb el seu estat major
Castells amb el seu estat major

El 27 de maig els Infants van anar cap a Gironella per retrobar Savalls. Pel camí, toparen amb Joan Castells. Alfonso l’havia nomenat ajudant, després d’haver-lo destituït de la comandància de Barcelona, però el vell seguia fent la seva, cobrant imposicions arreu per on passava. Alfonso li va ho retreure i Castells, al cap d’uns dies, el tornà a abandonar per continuar la guerra particular que portava a terme.

Des de Gironella, els Infants van anar a Borredà on havien de reunir-se definitivament amb Savalls. Quan s’hi apropaven, van escoltar el brogit d’una batalla i s’assabentaren que Savalls s’enfrontava a una columna de l’exèrcit governamental. María de las Nieves aprofita l’ocasió per contar-nos que Savalls, segons pensava Alfonso, s’embolicava en accions de poca ambició bèl·lica, les quals no suposaven cap benefici per a la causa. Donya Blanca, diu: “Lo que criticaba mucho [Alfonso] en Savalls era la facilidad con que mandaba alguna parte de su fuerza a emprender, a la ligera, una cosa, sin tomar las medidas necesarias para su buen resultado, y que cuando la situación de aquella tropa se volvía crítica y comprometida, la dejaba, generalmente, que se despabilara como pudiera”.

El 12 de juny, Alfonso, acompanyat d’en Martí Miret, vencé l’exèrcit liberal a Oristà.

El 25 de juny a Prats de Lluçanès es produí un xoc important entre les tropes carlines guiades per Alfonso de Borbón i les tropes del govern de la República sota el comandament de Cabrinetty  Els homes de Martí Miret i Cucala, així com els efectius de voluntaris de Lleida, Tarragona i Barcelona, formaven la força de l’Infant fins assolir el nombre de mil vuit-cents homes. Cabrinetty portava tres batallons de reclutes castellans els quals sumaven mil cinc-cents homes.  Marià Vayreda ens explica que la cavalleria carlina, de la qual formava part, fou cercada al capdamunt de la planura enlairada que hom anomenà La Cadira de Galceran. Els cavallers de l’Infant foren forçats a fugir del parany tot enfilant el camí de baixada entremig de les forces enemigues que els afusellaren sense miraments. L’espectacle que narra Vayreda és dantesc. A la fi, els carlistes es retiraren de Prtas de Lluçanès però ningú ha sabut dir, amb certesa, qui va guanyar la batalla.

Vayreda opinà que la batalla de Prats de Lluçanès constituí el punt d’inflexió a partir del qual els carlistes iniciaren la davallada que els portà a la derrota. Però durant el mes de juny, els carlistes de Savalls encara dominaren els camps i les muntanyes de les comarques gironines i mantingueren cercades, amb més o menys constància i eficàcia les viles més importants de la circumscripció. Això continuà durant els primers dies de juliol. Girona i les viles de Cassà de la Selva, Olot i Banyoles romanien encerclades pels carlins i a les tres darreres no hi arribava el correu.

El 3 de juliol els carlins seguien assetjant Olot i Banyoles de forma més o menys intermitent. Diferents partides corrien amunt i avall per les comarques gironines, entrant a les poblacions i exigint contribucions.

El brigadier Cabrinetty
El brigadier Cabrinetty

Els dies 9 i 10 de juliol va ocórrer la batalla d’Alpens entre les forces de Cabrinetty i els carlistes dirigits per Alfonso, Savalls, Auguet, Camps i Vila de Prat. El mèrit per la victòria fou atribuït a Savalls, mal que María de las Nieves, com sempre, intenà aigualir el protagonisme de l’empordanès. Durant els dies previs a la topada, Savalls i Cabrinetty jugaren al cuit, fins que el carlí va escollir el lloc que li convenia per parar la ratera al liberal. Hom diu que Alfonso i Maria de las Nieves hi van fer d’esquer doncs els carlins havien estès el rumor que els Infants s’estaven en una casa d’Alpens, a fi de cridar l’atenció de Cabrinetty. Les forces carlines es situaren envoltant la vila. Auguet tancà el camí del nord, Camps el camí del sud i Vila de Prat, la ruta de Prats de Lluçanès. Els zuaus d’Alfonso foren destinats a la reserva, tot preveent que Auguet podria necessitar-los. La necessitat sorgí i els zuaus intervingueren en la brega. Cabrinetty desplegà les forces en ventall però, segons diuen els informes militars governamentals, els soldats se li escamparen massa i el cèrcol carlí es tancà quan el brigadier liberal romania dins de la vila acompanyat per uns quants oficials, alguns dels quals també resultaren ferits o morts. Cabrinetty fou mort per una bala que segons diu l’informe de l’exèrcit republicà, li travessà el coll per la nuca. La mort del brigadier va provocar, a la fi, la rendició de les tropes del govern.

L'entrada i mort de Cabrinetty a Alpens. La Ilustración Española y Americana de 24.7.73
L’entrada i mort de Cabrinetty a Alpens. La Ilustración Española y Americana de 24.7.73

S’han escrit unes quantes versions sobre el desenvolupament d’aquesta batalla. La Ilustración Española y Americana, en l’edició del dia 24 de juliol, es va fer ressó dela narració que en feu un testimoni presencial, la qual ja havia estat publicada per un diari barceloní que el periodista de La Ilustración no cita. D’acord amb la dita narració, Cabrinetty, venint de Balsareny, va arribar a Alpens al voltant de les sis de la tarda del dia 9. Abans, a les 4 de la tarda,  els Infants, acompanyats per Savalls i al capdavant de 1200 homes, havien sortit de la vila però un cop fora, potser perquè s’adonaren que Cabrinetty, que venia pel camí de Sta, Eulàlia de Puigoriol, s’adreçava a Alpens, els carlins recularen per tornar-hi. L’alcalde d’Alpens, just quan havia vist que els carlins, a les quatre de la tarda, se n’anaven, havia enviat un missatger a Cabrinetty per fer-li saber això. Però aquesta informació no era del tot certa doncs un grapat de voluntaris carlistes havien romàs a la vila, amagats en unes cases de la plaça de l’església. Cabrinetty  s’adonà que les tropes d’Alfonso i de Savalls tornaven a Alpens i va voler arribar-hi abans que els seus enemics. Per això, acompanyat només d’un escamot, va córrer rabent vers la vila i es plantà a la plaça de l’església, on fou afusellat pels carlins que s’hi amagaven a les cases del voltant. La lluita continuà i segons l’observador que la contà, a les nou de la nit, els carlistes es disposaven a abandonar Alpens però llavors obtingueren els reforços de la partida d’en Camps, composada per 300 voluntaris i això decantà definitivament la victòria al seu favor. El narrador garantia que ni Alfonso, ni Savalls havien intervingut en l’esbatussada, doncs havien romàs aturats en el camí de Sant Quirze, de manera que, segons el seu parer, tot el mèrit de la victòria correspondia a l’Auguet.

Batalla d'Alpens. María de las Nieves de Braganza, en primer terme.
Batalla d’Alpens. María de las Nieves de Braganza, en primer terme.

Els carlins obtingueren 50 cavalls, 42 mules, 5 canons i 825 presoners. Carles VII concedí a Savalls el títol de marquès d’Alpens. L’empordanès va ordenar que es rendíssin honors militars al cadàver de Cabrinetty.

El 17 de juliol, Alfonso i Savalls conqueriren Igualada. Els carlins hi trobaren una resistència ferotge i van haver de guanyar-la assaltant les fortificacions exteriors i en acabat, les barricades que els governamentals i els voluntaris de la llibertat havien aixecat en els carrers. Cada carrer i cada casa esdevingué un fortí. Ambdós bàndols patiren moltes pèrdues, entre les quals cal que recordem les morts del comandant dels zuaus carlistes, l’holandès Ignasi Wils i -hom va dir- Vila de Prat[30]. Els carlins obtingueren un gran botí d’armes i municions, així com molts presoners. María de las Nieves criticà que Savalls s’hagués volgut fer amb el mèrit de la victòria, doncs la Infanta garantia que les forces de l’empordanès restaren a la reserva durant les trenta-sis hores que es perllongà la brega. Sobre el caràcter extremadament pretenciós de Savalls, hi ha moltes anècdotes i pel que fa a la conquesta d’Igualada, l’autor anònim d’”El cabecilla Saballs…” ens n’ofereix una altra: “ … y después sostuvo el sangriento combate de Igualada, apoderándose de esta población. Mientras los suyos prendían fuego a la torre de la iglesia y á los puntos donde la tropa se había fortificado, Saballs se paseaba tranquilamente por la Rambla fumándose un cigarro…”

Assalt carlista d'Igualada
Assalt carlista d’Igualada

El fet que Savalls arribés fins Igualada és extraordinari. El seu camp d’acció abastava les comarques gironines i anant cap el sud, no passava de Granollers i Mataró. Recordem que, després de l’intent fallit de Puigcerdà, pronosticà que abandonaria els Infants per anar al Gironès doncs, d’aquesta manera, els voluntaris que portava podríen tornar al seu “país”. És a dir, la Cerdanya esdevenia per als voluntaris primordialment empordanesos, gironins i garrotxins d’en Savalls, un indret llunyà i foraster. Maria de las Nieves, en les primeres planes de les “Memorias…” constata que els voluntaris catalans lluitaven prop de casa i que, de tant en tant, abandonaven les armes per anar-hi “a mudar-se la camisa”. De fet, l’objectiu consistent en conquerir Igualada fou imposat per Alfonso doncs Savalls s’estimava més assaltar Vic. María de las Nieves explica que Savalls va dir a Alfonso que els voluntaris que el seguien no volien sortir de les comarques gironines. L’esposa d’Alfonso considerava que esdevenia incert que els els lluitadors gironins no volguessin anar més enllà de les comarques natals perquè tots eren molt adictes a la causa. Evidentment, donya Blanca s’enganyava doncs, precisament, un dels furs que Carlos VII va reconèixer i que tenia precedent en les antigues constitucions, garantia que els catalans només lluitaven en el seu país i en defensa dels drets que tenien. Savalls i els voluntaris gironins que el seguien, interpretaven el fur  de forma literal i restringida.

El 24 de juliol, Alfonso preparà un nou assalt i conquesta de Berga. Segons María de las Nieves, el pla d’Alfonso no va poder portar-se a terme perquè altra vegada, Savalls els abandonà i, contradint les ordres de l’Infant, se’n tornà cap a la Garrotxa pel camí de Borredà i Ripoll.

Al voltant del 30 de juliol, hom va saber que Savalls havia anat a Lloret de Mar. Portava dos canons que havia pres a Cabrinetty en la lluita d’Alpens. Savalls s’hostatjà a casa del notari Josep Antoni Rodés i hi plantà els canons a la porta. A Lloret, Savalls va rebre dues senyores que demanaven clemència per llurs marits, els quals el carlí havia condemnat a mort. Savalls els perdonà la vida i els alliberà. El periodista que donava la noticia comentava que la concessió del perdó, tractant-se de qui es tractava, esdevenia una raresa.

L’1 d’agost, Alfonso assaltà Caldes de Montbui i es preparà per tal de tornar a Berga. Precisament, a Caldes, Alfonso va rebre una comunicació de Savalls en la qual li feia saber que ja s’havia recuperat de la malaltia que l’afectava i que havia rebut la visita d’una comissió d’empordanesos, els quals el reclamaven per tal que es poses al capdavant de l’aixecament general que preparaven. Savalls demanava autorització a l’Infant per anar-se’n a l’Empordà però Alfonso considerava que la conquesta de Berga esdevenia prioritària.

El dia 3 d’agost, començà el setge de Berga. Altra vegada, la lluita que s’hi desenvolupà no va resultar favorable als carlins. María de las Nieves acusava Savalls del fracàs doncs no romangué en la posició assignada i- segons diu- els va abandonar. De fet, a l’empordanès, després de la primera experiència de l’any anterior, mai li va agradar la idea de tornar a Berga.

incendi-tortella-115108_yt6l9q[1]L’incendi de Tortellà, corregut els dies 21 i 22 d’agost de 1873, constituí un dels fets més recordats de la tercera guerra carlina a Catalunya i que ha dejat petjada, fins i tot, en la memòria dels catalans del nord i més concretament, dels vallespirencs. La crònica que els coetanis van escriure sobre el martiri de Tortellà assenyala que la raó de l’atac carlista a la vila fou la voluntat de protegír l’indret proper a la frontera pel qual entraven i sortien molts carlins i rebien els subministraments. Els voluntaris republicans de Tortellà obstruíen el pas fronterer i mataven els carlistes que hi descobrien. Assabentat d’això, Alfonso ordenà l’ocupació de Tortellà. Les tropes carlistes, provinents de Ripoll, es presentaren davant la vila de l’Alta Garrotxa durant el capvespre del dia 21 d’agost de 1873. Els milicians que defensaven la vila es tancaren a l’església i rebutjaren la rendició. Els carlins dispararen el canó de muntanya que portaven però no aconseguiren foradar el murs del temple. Els atacants i els defensors bescanviaren alguns trets. En acabat, els atacants varen reunir les dones i la quitxalla de la vila i els portaren davant de l’església per tal d’amenaçar els assetjats. Fins i tot, van disparar contra aquests inocents, originant algunes víctimes. Després, els carlins tornaren a exigir la capitulació dels milicians, tot advertint-los que calarien foc a les cases de la vila en les quals vivien. Els milicians no admeteren el tracte i els assetjadors acompliren l’amenaça. El vent bufava fort i l’incendi s’encomanà a la resta de cases de Tortellà.

La notícia del foc  de Tortellà arribà a Olot i Ripoll. L’alcalde i cap de les milícies d’Olot, en Joan Deu, sortí immediatament cap a la vila de l’Alta Garrotxa acompanyat de 300 voluntaris de la llibertat. Durant el dia 22, una columna de l’exèrcit governamental hi arribà i s’enfrontà als carlistes. Les tropes republicanes, havent aconseguit que els assetjadors fugissin, varen creure que les cases de la vila que encara es mantenien dempeus, eren les dels partidaris carlins i per tant, hi calaren foc. Les columnes de voluntaris republicans de moltes altres viles gironines (Girona, Figueres- batalló Abdó Terrades- la Jonquera, Vilabertran, Roses, Vilajuïga, Vilafant, Avinyonet …) s’aplegaren a les forces governamentals de Banyoles i Olot, per tal d’atacar els carlistes que encara voltaven per Tortellà. Els partidaris de Carlos comptaven 2300 infants, 150 cavalls i tres canons. Els republicans expulsaren els carlistes de Tortellà, els quals baixaren a Mieres.

El dia 26 d’agost, l’Alcalde de Olot, Joan Deu va rebre l’ofici de Savalls que tot seguit es reprodueix: Ejército Real de Cataluña.—Estado Mayor General.— Excmo. Sr.: AI objeto de evitar los grandes perjuicios que se irrogan al país con el cerco de Olot, cerco forzado por la actitud en que se han colocado algunos habitantes de esa villa, he resuelto emprender contra ella un ataque serio, formal tan luego como tenga reunidos los recursos que voy aprontando todos los días, si como no espero dejan de abrir las puertas a las tropas leales del ejército de Cataluna y prestan sumisión al Rey. Por este motivo y deseando evitar la efusión de sangre, me dirijo a esa Excma. Corporación rogándola pese las consecuencias que puedan redundar de la inobediencia a las ordenes del legitimo monarca de España no dejando de examinar que el gobierno usurpador está imposibilitado por muchos días de ofrecer auxilio alguno por cuanto la única columna que se había formado para proteger las plazas fortificadas de este territorio acaba de ser batida por las tropas del Rey. Al mismo tiempo tendrá en cuenta ese municipio el castigo impuesto a la revoltosa población de Tortellà y no olvidará las palabras de nuestro legitimo monarca al decir que quiere ser Rey de todos los españoles. Después de esto, no me resta otra cosa que aconsejar a esa Corporación Excma. que acate las resoluciones del Rey en la seguridad que obrando así serán recibidos y tratados como hermanos por los valientes soldados del ejército real, olvidados sus anteriores extravíos y considerados como súbditos leales y sumisos a las ordenes del Sr. D. Carlos VII que Dios guarde. Esto es cuanto debo comunicar a esa corporación sobre la cual declino toda la responsabilidad de cuanto suceda en el caso de réusar la obediéncia al legitimo monarca de las Españas.—Cuartel General, agosto de 1873.—El General Comandante general de la provincia de Gerona y Barcelona, Savalls.—Excmo. Ayuntamiento de Olot.

El mes de setembre començà amb la bona notícia que havien estat restablertes les línies ferroviaria i telegràfica que unien Barcelona i Girona. Però l’empresa ferroviària esdevenia reticent i encara no feia circular tots els trens que exigia el servei. El governador militar recomanava que es blindessin les màquines i alguns vagons. L’empresa acceptà la proposta i a Barcelona començaren els treballs per a protegir els convois.

El 28 de setembre, Alfonso escrivia a son germà i li deia això: «Lo de Savalls era mucho más grave de lo que parece, y lo que deseo es que si se te presenta le recibas como se recibe a un desertor, que le guardarás preso y que le juzgarás según se debe en justicia, y que de ningún modo le dejarás volver aquí… Savalls fue causa de no haber podido nosotros tomar Berga, y ha revolucionado de tal modo sus tropas en Gerona, que no se si acabaremos a tiros entre nosotros, pues no quiere obedecerme, ni seguirme a ninguna parte».

Alfonso instà la rendició dels voluntaris que defensaven Besalú. Els Infants portaven una força de 2500 homes.

A quarts de deu del dia 7 d’octubre, Savalls, Barrancot, el Xic de Sallent i el tinent coronel Cortázar- cunyat de Savalls- es presentaren a la Jonquera. Savalls concedí un quart d’hora a la guarnició per tal que es rendís. El cap dels carrabiners parlà amb l’alcalde i respongué a Savalls que “cremaria els darrers cartutxos”. En l’esbatussada hi varen morir un carrabiner, una dona que assistia els ferits, dos membres dels tiradors de la Diputació, dos “nacionals” de la Jonquera; a més,hi va haver 3 ferits greus, 7 ferits lleus i contusionats. Els carlins van patir quatre morts, comptant el tinent coronel Cortazar i el seu corneta, i molts ferits. Savalls entrà a la Jonquera i hi va segrestà uns quants hisendats. Per en Carles Bosch de la Trinxeria[31]– membre de la coneguda familia liberal d’Olot- demanà 30.000 pessetes, les quals foren pagades a la vídua de Cortázar – una de les germanes de Savalls-.

El dia 22 d’octubre començà el bloqueig de Santa Coloma de Farnés. Els carlistes van llegir pregons a Sant Hilari de Sacalm, Osor i Anglès, amenaçant amb la pena de mort els vilatans que portessin queviures a Santa Coloma.

Savalls, radicà el quarter general en el setge d’Olot i des d’aquesta seu amenaçà el capitosts carlins de la contrada que no volguessin donar-li suport.

Durant el dia 13 de novembre, Savalls assaltà i s’apoderà de Banyoles. L’assalt fou anunciat amb la música de la marxa reial tocada per la banda del general. Els atacants pertanyien a quatre batallons dirigits per Savalls, i a més, el segon de Barcelona i el que portava Vila de Prat- això diu la premsa, mal que també havia informat que Vila morí a Igualada-. Els assetjadors penjaren escales a la muralla i s’hi enfilaren però els defensors respongueren amb foc espès de fusells i llençament de granades de ma. La lluita es perllongà durant la nit. Durant el dia 15, els carlistes es retiraren fins a Santa Coloma de Farners i deixaren petites partides al voltant d’Olot per tal que hi mantinguessin el bloqueig. Savalls va fer afusellar sis presoners.

Degut a la informació proporcionada per particulars, es rumorejà que Miquel Cambó, àlies Barrancot, havia mort a Campdevànol per causa de malaltia.

Olot, en contra d’allò que hom creu, era una vila eminentment liberal i comptava amb unes quantes fàbriques d’adob de pells i tèxtil. El dia 10 de desembre Savalls va conminar altra vegada l’Alcalde d’Olot, Joan Deu, a la rendició: “Tres horas de tiempo doy a V. con toda la fuerza a su mando para depositar las armas; del contrario hago a V. responsable de todos los daños y perjuicios causados por la resisténcia de Vdes. a mi entrada en esa villa de Olot. Enemigo siempre de derramar sangre y sobre todo española, pondré en libertad a toda la fuerza aun la de esa villa, si se rinde, de no, caerá sobre todos el rigor de la ley, y seré inexorable. Quiero Olot y es inútil toda resisténcia.— Dios guarde a V. muchos aflos.—Las Presas, 10 de diciembre de 1873.—Savalls. —A D. Juan Deu, Alcalde y Jefe.de las Fuerzas Republicanas de Olot.”

Joan Deu, alcalde i republicà fins el moll de l’os, no va respondre el requeriment. Savalls canonejà la ciutat i aplegat amb Auguet, avançà les posicions tot ocupant les masies properes al Fluvià. Durant la nit, els canons de la defensa d’Olot seguiren tirant contra les posicions carlines. A la matinada els carlins atacaren amb totes les seves forces però foren rebutjats.

Fins la fi de l’any 1873, els carlistes es mogueren lliurament de punta a punta de Catalunya, malgrat que controlaren de forma permanent poques viles importants. A més, s’agreujaren les disidències entre els capitosts rebels. Kirkpatrick, després que ens ha contat la batalla d’Igualada, apunta que l’enemistat entre Savalls i Rafael Tristany, no anava pel camí de resoldre’s. No coneixem les causes d’aquesta enemistat però endevinem que Savalls també deuria fer l’orni respecte les ordres del comandant en cap de les tropes reials al Principat.

Durant el mes d’octubre, Alfonso havia sortit de Catalunya i anà a a Estella per trobar Carlos. Llavors, Savalls fou cridat al quarter general carlista. Kirkpatrick ho explica: “Don Alfonso anà a Estella per donar explicacions a Carlos sobre la situació a Catalunya; Savalls va ser cridat al quarter general, posat sota arrest i amonestat per Don Carlos. Savalls va prometre que en endavant obeiria fidelment les ordres de Don Alfonso i aleshores va ser reintegrat en el comandament. Castells s’havia retirat a França, però l’entesa entre Tristany i Savalls no s’assolí ».

Savalls deuria romandre arrestat a Estella a la fi de l’any 1873 perquè Kirkpatrick diu que Alfonso  abandonà el quarter general de Carlos el dia 7 de novembre i assenyala la reaparició de Savalls a Catalunya una mica abans de la batalla per la conquesta de Vic, el 8 de gener de 1874. A més, com hem vist, durant el mes de novembre i els primers dies de desembre de 1873, hi ha proves de la presència de Savalls a Catalunya. Respecte el motiu del conflicte entre Rafael Tritany i Savalls, segurament era el mateix que enfrontava l’empordanès amb Alfonso- és a dir, la insubordinació constant de Savalls-. Hem de deduir, de la poca informació que ens ofereix Kirkpatrick, que mentre el reny de Carlos aconseguí que Savalls plegués veles davant l’Infant, per contra no va resoldre que admetés la jerarquia de Tristany. Josep Joaquim D’Alòs afirma de forma categòrica que Tristany va patir uns quants atemptats personals els quals sempre sorgiren de complots forjats en el quarter general de Savalls.

Precisament, l’autor anònim d’“El cabecilla Savalls..” ens ofereix una versió de la trobada del capitost amb Carlos, a Estella, que difereix de la notícia de Kirkpatrick. Tot i que el llibret referit està farcit de falsedats i errades, l’opinió de l’anònim esdevé interessant perquè no esmenta que a Estella l’empordanès fos arrestat, sinó que ens el presenta com a guanyador del debat que s’hi produí i fins i tot gosa afirmar que, durant la trobada, l’empordanès aconseguí que el pretendent allunyés Alfonso de Catalunya. L’anònim diu això: “ Basté decir, que [Savalls] fue llamado por el Pretendiente; no sabiéndose aún cuáles fueron las explicaciones que mediaron entre el rey y el vasallo pero Io que sí sé puede afirmar es que Saballs regresó á Cataluña más animado que antes y más dispuesto a seguir sus peligrosas empresas, habiendo logrado de su soberano que D. Alfonso pasase á Valencia, puesto que los disgustos entre el ex príncipe y el cabecilla eran cada vez mayores».

Els carlins prenen Olot i la Seu d’Urgell.

En començar l’any 1874, Rafael Tristany, ocupava el càrrec de comandant general de l’exèrcit carlista a Catalunya, Martí Miret havia estat nomenat general en cap de la província de Barcelona, Francesc Auguet ho era de Girona, Josep B. Moore de Tarragona i Francesc Tristany (germà de Rafael) de Lleida.

Josep Moore
Josep B. Moore

Kirkpatrick, recordant els fets bèl·lics succeïts durant el mes de gener, parla de Savalls, i ho fa en els termes següents: “El general Savalls, que havia estat cridat per tal que es presentés al Rei, restava sota les ordres del comandant general (Rafael Tristany) per si fos el cas que recuperés el favor reial”. És a dir, durant el mes de gener, Savalls havia tornat d’Estella, on havia estat arrestat i amonestat per Carlos i ara romania a Catalunya, fent penitència pels seus pecats d’insubordinació, sota la direcció de Rafael Tristany.

El 29 de desembre, el general Arsenio Martínez Campos s’havia pronunciat, al front de les tropes que comandava posant fi el règim republicà i restaurant la monarquía en la figura d’Alfonso XII, fill d’Isabel II. Rafael Tristany, va voler treure profit del desori polític inicial que originà el canvi de règim i, aplegant les forces d’Auguet, Miret i Josep Galceran, atacà Vic. Després d’haver sotmès Vic a un setge llarg, els carlins es feren amb la ciutat durant el dia 8 de gener. La part més important de la guarnició es rendí però tres-cents voluntaris aconseguiren sortir de la vila i escaparen cap el Montseny. Una partida de carlins, a les ordres d’Auguet, van caçar més d’una centena dels fugitius i, aplegats amb alguns masovers que els havien allotjat, els afusellaren entre els dies 10 i 11 a Collformic.

Muixí i els seus oficials
Muixí i els seus oficials

El 17 de gener, Rafael Tristany amb un exèrcit nombrós, format per batallons de Barcelona, Girona i Tarragona, comptant amb Auguet, Muxí, Miret i possiblement, Savalls, va provar d’apoderar-se de Granollers. De fet, hi va entrar, malgrat la resistència abrandada dels liberals però arribaren tropes governamentals de Barcelona i els carlins no van poder aconseguir el domini de la ciutat.

El 4 de febrer Rafael Tristany, Miret, Auguet, Josep Galceran i Camps, venint de Sallent, atacaren Manresa. Els carlins sumaven 3000 homes. La gent de Galceran escalà les defenses i entrà a la vila, mentre les tropes de la ciutat es defensaven del batalló de zuaus encapçalats per Miret. La lluita esdevingué caòtica, carrer per carrer i casa per casa. Les càrregues a la baioneta es succeïren i les barricades mudaren d’ocupants unes quantes vegades. L’endemà, dia 5, el carlistes prenien definitivament la ciutat. Les pèrdues de vides foren altes en ambdós bàndols.

Camps
Camps

Savalls encarregà el setge d’Olot a Sabater i ell, havent incrementat la seva força amb el Quart batalló de Girona, se’n va anar a Besalú. En acabat, ocupà Banyoles. Mentre, Auguet (Segon batalló) es situà a Mieres. A la fi, el dia 5 de març, els alfonsins i els carlins toparen al sud de la vila del llac amb la columna de Cirlot, al qual van vèncer.

general Ramon Nouvilas
general Ramon Nouvilas

El general Ramon Nouvilas, al capdavant d’una espesa columna de l’exèrcit liberal, sortí de Girona per a socórrer els assetjats d’Olot. El 14 de març arribà a Castellfollit de la Roca però Savalls, comandant un batalló de Girona, un altre de Barcelona, un esquadró de cavalleria i dos canons, se li havia avançat. Auguet, al capdavant de tres batallons ocupava les muntanyes al voltant de la població i el coll de Santa Pau. Savalls, avançà cap a Oix i Auguet barrà el pas a Nouvilas al Serrat de l’Oliva, on va ser canonejat pels liberals.

"Nouvilas presoner". Fotografia de la pintura de Joaquím Vayreda. Col·lecció privada de la família Vayreda.
“Nouvilas presoner”. Fotografia de la pintura de Joaquím Vayreda. Col·lecció privada de la família Vayreda.

Els carlins es retiraren. Nouvilas va caure en el parany i creient que tenia via lliure, avançà cap a Olot però els carlins havien ocupar tots els cims de la Serra del Toix i encerclaren les tropes liberals. Quan Nouvilas s’adonà de la situació desfavorable en la qual havia tombat, optà per la resistència perquè tampoc tenia altre remei. Els liberals van lluitar fins que exhauriren les municions i llavors, es rendiren. Els carlins van fer presoner Nouvilas i 2.300 soldats liberals. A més van obtenir 4 canons, 2500 fusells, 150 cavalls, els diners de les caixes dels regiments i força material militar. Hom va dir que Savalls es va fer amb 80.000 duros. Sobre la relació entre Savalls i Nouvilas, els quals no tan sols eren empordanesos sinó que estaven llunyanament emparentats, també han sorgit algunes llegendes que ens els presenten sopant plegats, després de la batalla i jugant partides de cartes.

Afusellament de presoners de la batalla de la serra de Toix, a Llers, ordenat per Savalls.
Afusellament de presoners de la batalla de la serra de Toix, a Llers, ordenat per Savalls.

El dia 16 de març, Savalls, des del seu quarter general a les Preses, va exigir la rendició d’Olot. Aquesta vegada, els defensors de la ciutat, sabent que no podien rebre l’ajut de Nouvilas, admeteren els termes de la capitulació i els carlistes, a les ordres de Savalls, l’ocuparen. Els botí d’armes dels carlins s’incrementà en 500 fusells i 6 canons. Kirkpatrick diu que els presoners foren ben tractats i van ser tramesos, escortats, fins a Barcelona però el fet és que això no és del tot cert. Grapats de presoners liberals romangueren en mans dels carlins i molts van morir afusellats a Llers, Banyoles i en algun altre indret.

Alfonso i María de las Nieves tornaren a Catalunya a la fi del mes d’abril de 1874. La seva estança va ser curta i malgrat els esforços d’Alfonso per organitzar definitivament les forces carlistes, el resultat esdevingué decepcionant. El general Tristany fou nomenat comandant general. Savalls obtingué el comandament de la primera divisió que comprenia les províncies de Girona i Barcelona. A les seves ordres, Miret dirigia la primera brigada de Barcelona i Auguet, la segona de Girona. La divisió de Lleida i Tarragona, va ser encomanada a Ramon Tristany, germà de Rafael. El comandament de la tercera brigada de Lleida va recaure en Francesc Tristany i la quarta de Tarragona, a Josep Moore. Un esquadró de cavalleria acompanyava cada brigada. Don Alfonso disposava d’una columna d’infanteria i d’un esquadró de cavalleria. Segarra, manava l’artilleria composada per dues bateries completes de canons de muntanya. A la fi, comptant els “Guies” a les ordres de Rafael Tristany, els carlins catalans formaven en 21 batallons.

Alfonso també s’esmerçà en dissenyar a grans trets l’administració carlista a Catalunya i abans de tornar al centre d’Espanya establí els criteris que havien de regir l’actuació militar sota la direcció de Rafael Tristany: la bona entesa, la concentració jeràrquica del comandament, un projecte fixe d’operacions, la unitat d’acció i la rapidesa de moviments. L’administració civil i administrativa, que comprenia la lleva de soldats així com l’establiment i recapta d’impostos i els serveis de correus i d’hospitals, havien de funcionar sense cap ingerència de l’estament militar.

Havent donat aquestes intruccions, Alfonso i Maria de las Nieves, a començaments del mes de juny, van passar l’Ebre pel gual de Flix, camí de Gandesa i entraren en terres del Maestrat. Els prínceps havien arribat a Flix amb l’escorta del batalló de zuaus i la cort d’aventurers que l’acompanyaven. Portaven una columna d’artilleria per enfortir l’exèrcit del centre. Kirkpatrick atorga tot el mèrit de l’operació al capitost carlí Josep Agramunt, àlies “el capellà de Flix”. El germà del pretendent i la seva esposa van romandre cinc dies a Flix, on foren molt complimentats. El dia 31 de maig anaren a Gandesa. Josep Agramunt i Martí Miret acompanyaren Alfonso en la seva campanya per terres aragonesa i castellana (batalles de Terol i Conca).

Però, després que els Infants haguessin deixat enrera el Principat – diu Kirkpatrick- la situació dels carlistes catalans empitjorà. Les mesures ordenades per Alfonso no van donar bons resultats i el desordre de les forces carlines esdevingué molt greu. Per això, a la fi del mes de juny, Carlos va enviar el general Lizárraga al Principat per tal que l’informés de les carències que patien els seus correligionaris i dels mitjans que els hi calia esmerçar per a millorar la situació. Lizárraga i Savalls tampoc s’entenien gaire doncs el català, simplement, rebutjava qualsevol autoritat que interferís la competència omnipotent que s’havia atribuït. Llavors, Carlos, per decret, instituí la Diputació General de Catalunya, de la qual el capità general carlista n’era president i planejà l’organització administrativa de l’estat carlista al Principat, que ja havia estat prevista per Alfonso. Tots aquests plans tampoc milloraren la situació doncs, senzillament, només es posaren a la pràctica nominalment.

Aprofitant que durant la festa de la Mare de Déu d’agost la guarnició que defensava la Seu d’Urgell estava de gresca, els carlistes de Francesc Tristany s’infiltraren en la fortalesa i s’apoderaren de la ciutat. L’endemà el governador militar fugí. Cinquanta canons i gran quantitat d’armes i de municions tombaren a mans dels partidaris carlins. No obstant, a l’època, les autoritats alfonsines van donar una altra versió de la presa de la Seu d’Urgell i afirmaren que la guarnició que la defensava havia estat subornada.

L’1 d’octubre de 1874, Rafael Tristany, acompanyat per Savalls, va proclamar solemnement els furs de Catalunya i la institució de la Diputació catalana des del balcó de la casa Solà Morales d’Olot, davant dels batallons carlins formaven en el passeig del Firal.

La trobada de l’Hostal de la Corda i la fi de la guerra a Catalunya.

Rafael Tristany comandava l’exèrcit carlista a Catalunya i ordenà que es reforcessin les defenses de La Seu d’Urgell. El 17 de gener de 1875, mentre Arsenio Martínez Campos atacava Olot, defensat per Savalls, el capità general dels carlistes sortí de Centelles i aplegat amb Martí Miret, assaltà Granollers. Tristany aconseguí l’ocupació de la vila i aquest fou, possiblement, el cant de cigne del carlisme català. Les coses no anaven bé per als tradicionalistes, ni a l’Aragó ni al País Valencià. Còrrues de soldats carlistes aragonesos i valencians, expulsats de llurs territoris, s’aplegaren amb els catalans i les carències de material militar i de medis de subsistència que aquests patien, es multiplicaren.

Entre el 13 i el 18 de febrer de 1875, els liberals i els carlistes, representats per Rafael Tristany i Martínez Campos, signaren dos convenis que establien normes per a bescanviar presoners, així com compartir hospitals i fonts d’aigua. El primer bescanvi de presoners afavorí a 707 liberals i 726 carlins.

L'"alcova del general" a can Trinxeria on va residir A. Martínez Campos havent conquerit Olot.
L'”alcova del general” a can Trinxeria on va residir A. Martínez Campos havent conquerit Olot.

Durant el els dies 17 i 18 de març, Arsenio Martínez Campos, al front d’un exèrcit ben proveït s’apoderà d’Olot. Ocupada la ciutat, el general liberat s’allotjà a can Trincheria[32], casal de la família liberal conservadora més notòria de la ciutat, radicat davant de l’església de Sant Esteve i a no gaire distància del casal dels Solà Morales, situat al passeig del Firal i pertanyent a la família carlina més significada, en el qual s’havia allotjat Savalls.

Carlos s’adonava que, com havia succeït amb son germà, també Rafael Tristany era menystingut pels capitosts catalans- sobretot, per Savalls-. Fins i tot, és molt probable que Tristany hagués demanat a Carlos que el rellevés del càrrec perquè Savalls amenacés de fer-li la pell. Ha estat dit que Josep Joaquim D’Alòs afirmà que l’empordanès va ser l’inspirador d’alguns atemptats que patí el capità general i la premsa, a l’època, en garantí un parell. Per això i a fi de protegir-lo, Carlos cridà Tristany a Estella i el nomenà cap de la “casa reial”. De fet, Carlos intercanvià els càrrecs de Rafael Tristany i de Lizárraga[33]. És a dir, Tristany ocupà el càrrec que fins llavors havia exercit Lizárraga i a l’inrevés, Lizárraga ocupà el lloc de capità general dels carlistes catalans. El general català se’n va anar al País Basc amb un grapat de voluntaris. Coincidint amb la marxa de Tristany, el comandament de les províncies de Lleida i Tarragona fou encomanat a Castells.

L'hostal de la Corda. Ridaura, Olot. Imatge de la col·lecció del Centre Excursionista de Catalunya. Inici s.XX
L’hostal de la Corda. Ridaura, Olot. Imatge de la col·lecció del Centre Excursionista de Catalunya. Inici s.XX

El 26 de març de 1875, a l’hostal de la Corda, a Ridaura, Arsenio Martínez Campos, assistit per en César de Villar, capità de l’estat major, i el tenient coronel Narciso Fuentes, es reuní amb Savalls, Lizárraga y Morera. Aquesta trobada, segons diuen Puget i Pla, no fou la primera que aplegà Savalls i Martínez Campos.

La notícia s’escampa ràpidament arreu del país i la gent especulava què podíen haver tractat els capitosts d’ambdós bàndols a l’hostal. Al respecte, Josep Pla ens conta una anècdota i ens ofereix una explicació. L’autor va incloure l’anècdota en el “Quadern gris”, quan encara no havien transcorregut quaranta cinc anys de la fi de la tercera carlinada. L’anècdota li fou explicada per en Pagans, carnisser de La Pera, el qual, a la vegada, la conegué dels llavis d’un veí del mateix poble que havia trobat Savalls després de la reunió de l’hostal de La Corda.

El diàleg entre Savalls i el seu paisà, segons Pagans i Pla, fou el següent:

“ –  I bé, Xicu, què és tot això de l’hostal? ¿Quines notícies hi ha?

-Hi ha bones notícies. La guerra està acabada. Ja ho pots dir a tot arreu…

-Què vol dir que la guerra està acabada?. ¿Que dormim?

-Et dic que la guerra està acabada! Mira: Martínez Campos ha donat la paraula que els capellans tornaran a cobrar. Aquest punt està perfectament entès.

-Ja ho veig, però…

– Però què? ¿Qui vols que faci la guerra, després del que t’acabo de dir, animal de quatre potes?. Qui vols que la faci?. Ja pots dir a tot arreu que això està llest…”[34].

L’explicació sobre la reunió a l’hostal que ens ofereixen Puget i Pla, es fonamenta en el relat que l’alcalde Deu va escoltar de llavis de Martínez Campos i d’acord amb la qual la trobada dels generals enemics a l’hostal de la Corda fou provocada pel general liberal, doncs els carlistes li havien demanat que la tropa es pogués revituallar, a Olot, tot indicant-li que trametés la resposta a l’hostal durant el dia 26 de març. Llavors, Martínez Campos decidí portar-los personalment la resposta i en l’hora del dia indicat, es presentà a l’hostal. Això, però, esdevé inversemblant, doncs, és estrany que els generals Lizárraga i Savalls haguessin d’anar plegats a l’hostal per a recollir personalment el missatge de resposta d’en Martínez Campos i que el general liberal sabés que s’hi presentarien. La narració de la conversa entre els generals que ens ofereixen Puget i Pla, en “Un senyor de Barcelona”, basada en el relat atribuït a Martínez Campos per l’alcalde d’Olot, és la següent:

“Els carlistes ens demanaren que els seus soldats- digué textualment [Martínez Campos]- poguessin entrar a Olot i avituallar-se de tabac i d’espardenyes, perquè sembla que van molt fluixos d’aquests objectes. Els vaig concedir el permís a l’acte. Ho vaig fer, principalment, perquè els meus soldats, que tenen dels carlistes una idea fabulosa i desproporcionada, veuran quan vinguin a comprar, que són homes com els altres. Una vegada resolta aquesta petita qüestió, Lizárraga que és un home integèrrim, incorruptible i molt eixut de paraules, dixà caure: “- Ens estem matant, malgrat que som germans… […] La única manera d’acabar amb tot això seria que vostè es posés aquesta boina- i mentre deia això feu el gest d’acostar la seva boina sobre el meu cap.- En el meu quepis- vaig respondre-li- hi ha les tres quartes parts de la seva boina. La quarta part restant, però, no la podria pas acceptar mai […] – I Savalls?- preguntà Deu. – Savalls no digué ni una paraula. Durant tota l’estona que estiguérem a l’hostal mantingué un mutisme total.”

pintura de Francisco Blanch Sintes (1867- 1932) que representa la trobada dels capitosts liberals i carlins a l'hostal de la Corda
pintura de Francisco Blanch Sintes (1867- 1932) que representa la trobada dels capitosts liberals i carlins a l’hostal de la Corda

La versió “oficial” que han donat els carlistes de la trobada de l’hostal exagera les paraules “conciliadores” atribuïdes a Lizárraga mal que manté que fou el general liberal l’autor de la iniciativa de la trobada i que Savalls n’escollí el lloc. D’acord amb aquesta versió, el liberal només volia saber si el conveni de bescanvi de presoners signat amb Tristany, romania vigent. Fos com fos, la conversa entre Lizárraga i Martínez Campos suggereix, subtilment, que els carlins buscaven un acord per acabar la guerra de la forma que els esdevingués més digne i menys onerosa. De fet, a partir d’aquesta trobada, Savalls va plegar veles mica a mica. Fins i tot n’hi ha que afirmen que a l’hostal els bel·ligerants pactaren directament la fi de la guerra. Això també esdevé versemblant degut a la participació en la trobada del brigadier Albert Morera, membre destacat de l’estat major d’en Savalls i home que tenia fama que jugava amb totes les cartes de la baralla, en el sentit que mantenia relacions profitoses amb els liberals. Quan parlem d’en Francesc Auguet, veurem que Josep Joaquim De Alòs es referí a Morera amb aquestes termes: “Savalls no se cuidó jamás de batirse ni de hacer otra cosa que robar y entrar en tratos con el gobierno liberal con quien tenía el pastel arreglado por conducto de Morera”. La brama acusava aquest oficial d’origen mallorquí d’haver negociat amb les autoritats locals i del govern- sobretot, en temps de la república- l’entrada dels carlistes en determinades poblacions.

L’explicació que ens ofereix Roman Oyarzun de la trobada dels generals liberals i carlins a Ridaura en la seva Historia del carlismo dóna credibilitat a la versió que Martínez Campos facilità a l’alcalde Deu- recollida per Pla/Puget-  sobretot pel que fa a la no intervenció de Savalls en el debat que s’hi produí i també pel què fa a la iniciativa de Morera que l’originà. Oyarzun, sense embuts, confirma que Savalls sortí de la trobada amb el propòsit de retirar-se de la lluita.  L’autor navarrès no confirma concretament l’anècdota de l’oferiment de la boina carlista per part de Lizarraga a Martínez Campos, però aquest fragment del debat es podria haver produït en el context de la conversa doncs lliga perfectament amb l’objectiu que la menava, el qual, segons confessa Oyarzun, consistia en posar fi a la guerra.

L’autor citat diu que la trobada a l’hostal de la Corda sorgí a partir del fet que uns oficials liberals visitaren Morera per tal de recuperar el cadàver d’un capità mort en combat. Els oficials liberals, però, portaven, a més, l’encàrrec de Martínez Campos proposant una trobada als carlistes. Savalls, després de consultar a Lizarraga, va admetre el tracte i  la data, hora i lloc de l’aplec foren assenyalats. Martínez Campos voia aprofitar el fet que Ramon Cabrera s’havia sotmès a Alfons XII per tal que Lizarraga i Savalls fessin el mateix. Lizarraga va ser qui, durant tota l’estona que es perllongà la reunió, va parlar amb el general liberal doncs Savalls l’havia autoritzat per tal que col·loquiés en nom seu. És clar que Lizarraga va respondre a Martínez Campos que ells mai trairien el seu rei però Oyarzun comenta que “algún éxito debieron tener aquellas negociaciones, cuando a partir de entonces Savalls apenas dio señales de vida y esquivó todas las ocasiones que se le presentaron de batirse con el enemigo”. Efectivament, continua explicant-nos l’autor d’aquestes línies, immediatament Savalls va abandonar Lizarraga, el qual llavors intentava recuperar Olot, i se’n va anar a Sant Joan de les Abadesses- possiblement anava a la reunió amb els grans propietaris, a la qual fem referència tot seguit- i després a la Seu d’Urgell, per tal de no fer-hi res.

Després de la trobada dels comandaments dels exèrcits del govern i dels carlins a l’hostal de la Corda, els propietaris de les comarques gironines, que sempre havien sostingut en Savalls, fins i tot en detriment d’altres capitosts carlins, començaren a pensar que ja n’hi havia prou de guerra i sol·licitaren a l’empordanès una reunió que es portà a terme durant el mes de setembre en un lloc proper a Sant Joan de les Abadesses. Els propietaris van fer saber a Savalls que consideraven que la guerra era perduda i que ja no disposaven de mitjans per a perllongar-la. Per això, li demanaren que esmercés esforços en finalitzar el conflicte doncs es veien obligats a retirar-li l’ajut econòmic, d’allotjament i de prestació de mitjans de supervivència. De fet, els arguments dels propietaris gironins, durant l’any 1875, no diferien dels que, vint-i-cinc anys abans, durant el mes de gener de 1849, havien al·legat i publicat per escrit llurs pares, amb l’objectiu de posar fi a la guerra dels matiners (“manifest de la Garriga”, o “manifest dels muntanyesos”). En ambdós supòsits, per raó del tomb que donà la situació bèl·lica, o política, els propietaris rurals varen concloure que, a partir d’aquell moment, la resistència perjudicava llurs  interessos.

El bisbe Queixal
El bisbe Josep Queixal i Estradé

El setge de la Seu d’Urgell començà el 10 de juliol i el 27 d’agost de 1875, els assetjats es rendiren a Martínez Campos.

El 22 de juliol, Martínez Campos, arribà davant de la Seu al capdavant de 10.000 soldats d’infanteria, 300 de cavalleria i 10 canons. El dia 31, els liberals iniciaren el bombardeig de la vila. El dia 7 d’agost, els assetjadors varen rebre el reforç de les tropes de Jovellar. El bisbe Queixal (Josep Queixal i Estradé, 1803-1879) personatge d’ideologia carlina i religiositat extremada, ostentava la mitra a La Seu i s’esmerçà activament en la defensa de la ciutat. La victòria dels alfonsins fou deguda a l’extraordinària concentració de tropes i artilleria que esmerçaren en el setge però també a la divisió interna de les files carlines. Lizárraga, defensor de la Seu, afirmà que la situació dels carlistes, degut a la manca de queviures i de municions, era tan desesperada que «los soldados desertaban a docenas, y por su cuenta trataban con el enemigo.». 

Rendició dels carlistes que ocupaven la Seu d'Urgell. Le Monde Illustré
Rendició dels carlistes que ocupaven la Seu d’Urgell. Le Monde Illustré

Savalls, durant el setge de la Seu, romania a prop, doncs intentava altra vegada l’ocupació de Puigcerdà. Carlos va escriure a Savalls ordenant-li que fes tot per ajudar els assetjats de la Seu d’Urgell, sense parar compte del cost. Kirkpatrick explica que Savalls romangué immòbil, escrivint cartes a Carlos que aquest considerava “incomprensibles” doncs amagaven excuses per tal de no intervenir en la brega.

El testimoni de Marià Vayreda dóna veracitat, indirectament, a l’opinió de Kirkpatrick sobre la inactivitat de Savalls, en aquell moment tan difícil per als defensors de La Seu. Vayreda era oficial de l’estat major de Savalls- i secretari d’en Morera- i després d’haver passat la convalescència d’una ferida a Camprodon, es reincorporà al servei presentant-se al quarter general carlí radicat a Alp. En aquell moment, Savalls, va saber que Martínez Campos se li apropava per la carretera de la collada de Tosses.

Vayreda diu això:

“ – A bona hora arriba!-” me digué per tota salutació l’assistent de confiança […] Si busca a don Francisco, per alt lo trobarà, que em sembla que deu estar amorós com una corda d’espart.

Animat per semblant antífona, vaig pujar l’escala. Lo general no hi era, i algú va dir-me que havia sortit per la porta de l’hort que s’estenia darrera de la casa.

Aquest no estava emmurallat sinó per una lleugera tanca viva, darrera la qual s’estenia la superba planura de la Cerdanya […]

Vaig recórrer l’horta en tota sa extensió, i ja pensava tornar-me’n quan vaig veure aclatats al peu d’un marge dos punts vermells que de seguida vaig reconèixer per lo general i son secretari. Sa vista, en tal situació i postura, va sorprendre’m en gran. De més a més, la posició de l’un i de l’altre no em paregué descuidada ni indiferent, ans al contrari, amb lo coll estirat i la mirada fita, semblaven examinar amb extraordinària atenció un determinat objectiu. Què dimoni hi haurà?- vaig dir-me admirat -. És que veuen alguna avançada de l’enemic?. És que li tenen alguna emboscada preparada?. Després d’un bon temps d’espera, tractant de desxifrar la incògnita, vaig decidir-me […]

Caminava pleret a pleret, quan de prompte el general s’adonà de mi, lo que denotà fent un moviment d’impaciència, aixecant lo braç i amenaçant-me amb lo puny clos. Seguidament feu un moviment enèrgic, indicant-me que m’ajupís, lo que vaig fer caient de genolls a terra.[…] Fins a mos oïdos arribà clarament lo cric-cric característic del botet de reclamar guatlles. Aquesta operació es repetí algunes vegades, fins que a l’últim s’alçà amb gest de contrarietat. Lo secretari s’alçà també i allargant lo braç, començà a tirar, plegant-lo a grans rulls, un filat que estava estès sobre les daurades espigues.

Jo vaig alçar-me igualment […] A l’ésser a tret de paraula, em digué en Savalls amb sa veu rogallosa:

– Ja podia quedar-s’hi, a gandulejar per Camprodon, per tenir que arribar amb semblant oportunitat. Qui no serveix per a res sempre serveix per esquivar guatlles.

No sabent com agafar tan original “Déu vos guard”, vaig creure millor tirar-ho a broma […]

– Sí, sí, ja ho entenc: vostè és un gran home.

I amb un to indefinible de burla, d’amargura i de tant se me’n dóna, continuà:

– Per lo demés, ha fet bé d’aprofitar-se, perquè ja s’ha acabat la bona vida. Aquesta mateixa nit desembocarà a la Cerdanya una columna, que ja a hores d’ara haurà presa l’artilleria de siti que tornàvem a la Seu. Per altra part, acabo de saber que han passat l’Ebre totes les forces del Centro encalçades per en Jovellar. Ara pla la ballarem grassa. A veure d’on treuran recursos tota aquesta colla d’infeliços aquí, que ja els que érem no ens hi podíem mantenir. Ja hi tornarem, a matar polls per les cases de pagès!.

I tot seguit les enfilà sa verbositat característica, amb burlesques ironies, contra els quefes del Baix Aragó i València, que s’havien vergonyosament deixat llençar de llurs comarques naturals.

– Lo que és a mi- afegí-, si no me’n treuen los meus, no serà pas lo enemic qui me’n tregui … por lo menos a escopetades.”

Per tant, Savalls, vista la situació que preveia insuperable va decidir que ell i els seus voluntaris no es sacrificarien inútilment. En canvi, Castells es presentà amb cinc batallons davant de la vila assetjada- ens explica Kirkpatrick- per ajudar els seus correligionaris i llavors Carlos el nomenà comandant suprem dels carlins catalans.

general Antonio Lizarraga
general Antonio Lizarraga

L’11 d’agost els liberals assajaren dos accions d’assalt a les fortificacions i van ser rebutjats. Aleshores, Martínez Campos ordenà que es renovessin els bombardejos i la fi, Lizárraga capitulà. La pèrdua de la Seu d’Urgell suposà la destitució de Savalls – algun memorialista, en lloc de referir-se a la “destitució”, parla de la “deserció” de l’empordanès- que fou cridat per Carlos a Estella per tal de ser jutjat per un tribunal militar.

El consell de guerra contra Savalls.

Tothom que s’ha apropat, mal que sigui indirectament, a la figura i vida d’en Savalls recorda que fou sotmès a un consell de guerra però, de vegades, els memorialistes no tenen clar quan es portà a terme el judici. Això, doncs, com ha estat dit, a la fi de 1873, o en iniciar-se 1874, Carlos va cridar Savalls perquè es presentés a Estella, l’amonestà i el posà sota arrest. Però, el fet és que, després d’això, Carlos culpà Savalls de la caiguda de la Seu d’Urgell en mans dels liberals i que reblés la rècua d’insubordinacions tot negant-se a traslladar-se, amb la seva força, al front basc. Això fa pensar que l’enjudiciament de Savalls- com diuen la major part dels autors que en fa referència- s’havia de portar a terme després que acabés la guerra a Catalunya i poc abans que també també finís al País Basc i Navarra.

Hi ha autors que parlen de la deserció de Savalls, sense donar-nos-en la raó i altres diuen que fou destituït per Carlos. En qualsevol cas podria haver succeït que Savalls desertés i llavors fos destituït; o, a l’inrevés, que hagués estat destituït i tot seguit, desertés. En qualsevol cas, Carlos el cridà per tal que es presentés a Estella. Savalls se’n va anar a Camprodon i passà a França pel Coll d’Ares. Després, cap a la fi de la segona meitat del mes d’octubre de 1875, fou vist a Baiona, acompanyat del seu fill, en Joanet. Durant els primers dies del mes de novembre va entrar a Navarra i la premsa va informar que les autoritats carlistes l’havien empresonat a Estella i més concretament, van assenyalar alguns diaris, a Iturmendi, en la carretera d’Alsasua a Estella. “La Correspondencia de España” del 5 de desembre de 1875, deia això: Savalls continua preso y ha sido incomunicado”. Però, el fet és que hi ha “notícies” sobre la detenció de Savalls absolutament fantasioses, entre les quals s’emporta el primer premi la que va publicar La Iberia de 25 de novembre de 1875. Segons el periodista del mitjà esmentat, Savalls a França va ser sotmès a un setge policial que el menà a visitar a donya Margarita (esposa de Carles VII) a Pau per demanar-li ajut. La muller del rei el va rebre i l’enganyà ordenant que es substituís el carruatge que l’havia portat fins la seva presència per un altre guiat per un cotxer i una escorta de la seva confiança. Savalls, sortint de l’entrevista, s’enfilà al transport que li havia destinat la reina i malgrat que s’adonà de l’engany, fou reduït pels membres de l’escorta i conduït directament a Navarra.

José Perula y de la Parra
José Perula y de la Parra

L’autor anònim d’”El cabecilla Saballs…” afirma que el general José Pérula y de la Parra (1830-1831) comandant general de Navarra, així com el comte de Caserta, formaven part del tribunal que jutjà l’empordanès. Juan María Roma identifica el fiscal i diu que va ser el brigadier d’Infanteria, Enrique Chacón. Ara bé, el fet és que ni tan sols sabem si l’òrgan instructor es constituí. Hom construeix l’acusació que Savalls va ser objecte tot suposant l’acumulació de les diferents barbaritats que va cometre- afusellaments de presoners, robatori de les caixes dels regiments enemics…- però, de fet, degut a la manca de documentació històrica, tampoc podem certificar quins foren exactament els càrrecs. Pla i Puget afirmen que l’assassinat de l’obrer anomenat Tatxo, a Manlleu- que hem mencionat- també forní el plec de càrrecs contra l’acusat.

Certament, la causa de fons contra Savalls havia de consistir en la seva insubordinació constant i d’això n’hi havia constància d’ençà que, durant el mes d’abril de 1872, s’havia incorporat a la lluita. És a dir, les insubordinacions de Savalls formaven part de la naturalesa i de la manera de ser i de fer del personatge. En realitat, tothom era conscient d’això i també ho era del fet que Carlos sempre havia tolerat la indisciplina de Savalls. Precisament, la dita tolerància constituí el motiu original del distanciament afectiu que separà els germans reials- Carlos i Alfonso- i que sembla que perdurà fins la fi de llurs vides. Tot i això, a la fi, hom s’adona que la insubordinació definitiva que més va doldre a Carlos i que desencadenà el procés que incoà a Savalls va ser la negativa de suport de l’empordanès als assetjats a la Seu d’Urgell.

A l’època, d’acord amb algunes cròniques d’origen periodístic, hom va dir que Savalls, davant de l’acusació que fou objecte, renuncià a la defensa doncs considerà que això implicava el reconeixement d’un cert grau de culpabilitat. Potser, si aquesta renúncia es va produir, allò que significava és que l’acusat no reconeixia la legimitat del tribunal. Però, en aquest cas, per quina raó havia anat a Estella?. No li hagués estat més pràctic, quan sortí de Camprodon, anar-se’n directament a Niça?.

Seguint el fil d’aquesta crònica erràtica, hem de creure que a la fi el tribunal que jutjà Savalls es constituí. Juan Maria Roma és dels autors que donen per fet que el judici es portà a terme i suggereixen que Savalls va ser absolt dels càrrecs que se li imputaven. Roma reconeix que Savalls tenia grans enemics en les fileres carlistes però també molts amics. Fins i tot, Lizárraga, defensor de la Seu d’Urgell, que era un dels principals testimonis de càrrec en el judici i que mai s’havia entès amb Savalls, a la fi, explicà a Carlos que, durant el setge de la Seu, ni que s’haguéssin posat d’acord Dorregaray, Castells i Savalls, tots plegats no haguessin pogut trencar les línies enemigues i socórrer els assetjats. En qualsevol cas, sembla que l’afer de la caiguda de la Seu d’Urgell va originar que en aquest procés també hi fossin acusats l’Albert Morera i Dorregaray. En Morera, com sabem, durant la guerra havia mantingut relacions profitoses amb el bàndol liberal i segurament fou l’enllaç que va promoure la trobada de l’hostal de la Corda.

Però hi ha autors que consideren que, no solament es portà aterme el judici, sinó que Savalls fou condemnat a mort i que, un cop ho va ser, o una mica abans, mentre el tribunal deliberava, es produí l’enfondrament carlista amb l’embrenzida de l’exercit del govern, dirigida pels generals Arsenio Martínez Campos i Quesada, que acabà la guerra. Aleshores, degut al caos originat per la retirada carlista, Savalls es trobà la porta del calabós oberta i s’afegí a la multitud de fugitius que passaren la frontera cap a l’exili. I, fins i tot, hi ha alguna notícia periodística que el va donar per mort. El diari El Solfeo”, de 24 de febrer de 1876, deia això: Dícese que los cabecillas Savalls y Dorregaray han sido asesinados por los suyos.No sé si será cierto; pero lo juzgo verosímil”.

Tot i això, la versió més repetida certifica que Savalls va ser absolt pel tribunal militar, doncs gaudí del suport de la part més radical del carlisme – els apostòlics.

Savalls a Niça, a la fi de la seva vida.(W.Bienmuller. Fons Sierra-Sesumago. Publicada en la "Historia fotográfica de la última guerra carlista 1872-1876. Juan Pardo- Juantxo Egaña. Ed. Txertoa- Andoain. 2008)
Savalls a Niça, a la fi de la seva vida.(W.Bienmuller. Fons Sierra-Sesumago. Publicada en la “Historia fotográfica de la última guerra carlista 1872-1876″. Juan Pardo- Juantxo Egaña. Ed. Txertoa- Andoain. 2008)

Savalls se’n va anar a Niça. Hom diu que es va oferir a diferents exèrcits però no sabem que aconseguís un allistament. Concretament, sembla cosa bastant segura que viatjà a Trieste per allistar-se a l’exèrcit serbi (guerra Sèrbia- Turquia, 1876-1878). A la fi, tornà a Niça, on va treballar en el comerç de vins de la familia de la seva esposa i on, – hom diu- amb els diners que va fer durant la guerra s’hi construí una torre que anomenà “Villa Alpens”- en el Diario Oficial de Avisos de Madrid, de 25 de juliol de 1876, es va publicar això: “Savalls en Niza donde se ha comprado una soberbia propiedad”– Morí en aquesta ciutat l’any 1886.

Alguns personatges a l’entorn de Savalls.

Paga la pena que ens referim a determinats personatges que acompanyaren Savalls durant la tercera carlinada. Deixant de banda en Vidal de la Llobatera, l’Auguet, en Sabater i en Martí Miret, la resta d’individus que tot seguit es relacionen no van ser elements essencials en el desenvolupament de la lluita carlista, mal que algún- com és el cas d’en Barrancot- esdevingui representatiu de la mena de guerriller localista, individualista i saltamarges que excel·lí a l’època.

Joan Vidal de la Llobatera.

Joan Vidal de la Llobatera
Joan Vidal de la Llobatera

Joan Vidal de la Llobatera (1840- 1809), nat a Llagostera, va estudiar Dret i Administració i exercí d’advocat a Barcelona i Girona. Vidal era profundament catòlic i monàrquic. Es distingí degut a la gran capacitat dialèctica que posseïa. L’any 1871 fou elegit diputat del partit carlista i dirigí un parell de periòdics gironins d’aquesta tendència. Durant el mes d’abril de 1872, la premsa gironina informà que s’havia alçat en armes contra el govern. Al cap de pocs dies aparegué al costat d’en Savalls, quan l’empordanès entrà a territori del Principat. Vidal fou un ferm partidarí de Savalls i es manifestà, a través de Cevallos, per tal que Carlos cessés l’Estartús i nomenés l’empordanès capità general dels carlistes gironins. Després, exercí de secretari de Savalls i auditor de l’exèrcit  carlista català.

Possiblement, Vidal de la Llobatera va ser el carlista català alçat en armes més culte i polític.

Joan Savalls, àlies Joanet.

Joanet i "Juanito", fill d'en Francesc Savalls
Joanet i “Juanito”, fill d’en Francesc Savalls

Joan Savalls, també conegut com a Joanet i “Juanito”, era fill d’en Francesc Savalls. Durant la guerra deuria tenir entre 16 i 18 anys. Francesc Savalls carregava molts fills i filles. Hom diu que, havent acabat la guerra, anaven florint fills d’en Francesc que es presentaven a Carlos per aconseguir una ocupació militar, tot esperant el proper alçament, o que oferien llurs serveis a diferents exèrcits europeus.

Joanet va acompanyar son pare a la tercera guerra i formava part del seu estat major, amb grau de comandant de la “volta” de cavalleria. Josep Joaquim D’Alòs pinta en Joanet amb colors foscos i el qualifica de jove assassí i sàdic. Diu que incitava son pare perquè ordenés l’afusellament dels presoners i que gaudia dirigint els escamots d’execució.

Josep Savalls.

Josep Savalls precedia Francesc en edat. Entre Josep i Francesc hi havia una diferència d’un any i nou mesos. Ambdós havien estat trabucaires i és força probable que Josep també hagués acompanyat Francesc en la guerra dels matiners.

Josep Joaquim D’Alòs en fa un retrat cruel: “José Savalls era un hombre gordo y sordo muy orgulloso, burro, pues era un ignorante mas el no se lo figuraba porqué se creía saber mucho y ser muy docto; como hombre de mal corazón- cobarde trataba a los heridos e inválidos bárbaramente sin compasión ni caridad…”. Curiosament, el general Estartús expressà, davant de Carlos VII, i pel que fa al caràcter altiu i ambiciós d’en Josep, la mateixa opinió respecte Francesc: “Le conozco desde hace 40 años [a Francesc Savalls] y le he visto siempre repleto de ambición y orgullo cualidades de los ignorantes que se reputan sabios. Si el Sr. Savalls tuviera juicio se percataria de que las manchas que lleva han de ensuciar, si antes no las lava, la faja que pretende”.[35]

Francesc Orri, àlies el Xic de Sallent.

Era nat a Sallent, com indica el sobrenom que portava. Durant la guerra tenia al voltant de 38 anys. Era alt i tenia bona presència física, tot i que en la brega de Sant Hilari de Sacalm fou ferit i restà coix. Son pare regia una taverna a Sallent que, durant els primers anys de la guerra, va ser incendiada per Cabrinetty. Orri feia l’ofici de guàrdia forestal i havia estat capità dels guies de l’Estartús. Quan aquest deixà les armes, Orri aplegà la seva partida i se’n va anar amb Savalls. El Xic no formà part del tribunal que condemnà a mort en Josep Estartús però en l’acta del judici, el president, Narcís Comadira, l’esmenta com un dels capitosts que l’avisà que Savalls romania prop de Mieres, on l’Estartús romania empresonat, fet que motivà l’ajornament de l’execució i que va permetre la fugida del condemnat. Josep Joaquim D’Alòs opina que Orris era un protegit d’en Savalls i que per això aquest l’ascendí a coronel comandant general dels terços de Catalunya. El de Sallent no tenia dots militars i excel·lia en l’art d’esquivar les ordres superiors. Fins i tot- afirma D’Alòs- Orri sabia com fer que aquestes ordres no li fossin notificades. No obstant, Orri era bo reclutant gent i procurava que els seus homes gaudissin de bona vida.

Felip de Sabater.

Felip Sabater
Felip Sabater

Aristòcrata, net de Marià de Sabater (1757-1837) marquès de Capmany i catedràtic a la Universitat de Cervera. El casal familiar dels Sabater, edificat durant el segle XVII, radica a Cervera. Felip no deuria pas amagar la seva condició de classe alta perquè tothom la coneixia i la premsa, quan el mencionava, sovint li afegia el títol de marquès, o l’anomenava aristòcrata.

Pel que fa a la vàlua militar d’en Sabater, hi ha opinions radicalment oposades. Kirkpatrick l’elogia. De fet, va ser protagonista de múltiples accions a Catalunya i al País Basc, entre les quals cal remarcar que dirigí el setge d’Olot. Quan va desertar de l’exèrcit del govern, on tenia reconegut el grau d’alféres i s’aplegà amb en Savalls a França, per tornar al seu costat a terres gironines – el 8 de maig de 1872- els carlistes celebraren que havien reclutat un expert. Durant el primer any de guerra, Savalls, Auguet i Sabater s’havien repartit 1500 voluntaris gironins en els tres batallons que cadascun encapçalava. És a dir, aleshores, Sabater, amb el grau de coronel, s’aquiparava a Savalls i Auguet. Però. ràpidament, Savalls adquirí preeminència i Auguet el seguí en importància, mentre que Sabater restà en el mateix nivell que el Xic de Sallent, Josep Savalls, o Josep Ferrer.

Josep Joaquim D’Alòs diu que Sabater era un inútil però que s’esmerçava tant com podia en afalagar Savalls, del qual, durant un temps en va ser el secretari. D’Alòs titlla Sabater de covard i faldiller. A la fi- segons aquest autor- Savalls destituí Sabater que se’n va anar a Navarra, on va dirigir una brigada.

Francesc Auguet.

Francesc Auguet
Francesc Auguet

No sabem res de la vida d’en Francesc Auguet en el temps anterior a la tercera carlinada, salvat que havia nascut a Pont Major (Girona) on regentava una espardenyaria. Hom diu que havia estat trabucaire i que durant la guerra dels matiners esdevingué amic inseparable de Francesc Savalls.

Tothom concedeix que Auguet va ser un tipus misteriós, volgudament obscur i humil. És a dir, el caràcter d’Auguet s’oposava radicalment al de Savalls. També hi ha coincidència en remarcar que fou un militar coratjós, treballador i posseïdor de gran capacitat estratègica i tàctica. Els voluntaris que encapçalava- el segon batalló de Girona- l’estimaven doncs era la mena d’oficial que es fa amb la tropa, que comparteix els àpats i les incomoditats amb els soldats i que, en el combat, no s’amaga. En moltes de les accions victorioses, el mèrit de les quals s’atribueix a Savalls, la participació d’Auguet va ser determinant; per exemple, en la batalla d’Alpens. María de las Nieves de Braganza qualificava el de Pont Major com a “bizarrísimo militar” i afegia “En cuanto a Auguet, tampoco era ambiciosos, ni quería hacer un papel principal; no quería aplausos para su personal. Savalls tomaba para si la gloria de los hechos de armas de Auguet y éste se la dejaba […]. Sin la influencia perniciosa de Savalls, Auguet ni hubiera pensado, probablemente, en ser insubordinado”.

El periodista que informava de l’entrada de Savalls a territori espanyol, descrivia Auguet amb els adjectius següents: “alt, magre, simpàtic”. Puget, a través de la pluma de Pla, li concedí l’aspecte d’un somnidor romàntic i afegí que transmitia una barreja de dolçor i d’energia estranya. Unes linies més endavant, Puget i Pla assenyalen que «Auguet tingué sempre un aspecte melenconiós, taciturn, missantròpic i obsessionat. Portava bigoti i mosca, com un poeta romàntic”. A més, també el qualifiquen d’impàvid. Expliquen Puget i Pla que en el curs de l’acció de Castellfollit de la Roca, una bomba va esclatar prop de Vila de Viladrau i el sepultà. Auguet pensà que Vila havia mort i sense moure un muscle facial que no fossin els llavis, digué: “Adéu, Vila ! ».

Josep Joaquim D’Alòs, va escriure sobre Auguet les notes següents: “Francisco Auguet, natural de Pont Major, Gerona, de unos 50 años, sirvió en la guerra de los matiners en 1848, figuró casi todo el tiempo de la guerra como Brigadier y a los últimos meses fue nombrado General. Hombre valiente y de grandes dotes militares tenía lo que llaman en el arte de la guerra ojo militar, ese don inapreciable que pocos militares poseen y que solo la providencia concede raras veces. Auguet con una sola mirada en el campo de batalla ya comprendía cual era su situación y que plan había de seguir; sus mismos contrarios le admiraban, así me lo han dicho varios oficiales del ejército liberal. Savalls, ese cobarde asesino, siempre le tuvo a su lado, era su hombre que le sacaba de los apuros, así es que muchos de sus hechos y victorias no le pertenecen a Savalls, sino a Auguet, en una palabra era el sustento y apoyo de Savalls. Robo, se calcula en 20 o 30.000 duros pero pudo hacer más; no ha sido sanguinario, enemigo acérrimo de atacar poblaciones, como decía él “no m’agrada afusellar muralles”, obligado por su jefe Savalls, en cuando atacaba algún pueblo fortificado. No ha sido sanguinario, Huguet como carlista y amante del Rey era fiel pero como católico no tenía creencias algunas; Huguet dominó a Savalls hasta muy a las últimas, tocante a la dirección de la guerra, mas no a cometer Savalls sus antojos y excesos, así es que Auguet era el todo en la gloria de las acciones pues Savalls no se cuidó jamás de batirse ni de hacer otra cosa que robar y entrar en tratos con el gobierno liberal con quien tenía el pastel arreglado por conducto de Morera y hasta que a lo último Savalls convenció a Auguet que debía retirarse y dimitir de sus empresas. Varias veces Auguet para dominar a Savalls le decía que si no hacia tal o cual cosa iría a Navarra y le diría al Rey quien era, con lo cual Savalls se veía obligado a hacer lo que Auguet quería y Auguet era persona de mala lengua, renegaba mucho.”

Com hem vist, D’Alòs suggereix que Auguet deixà les armes perquè Savalls el convencé que ho havia de fer. No sabem en quin moment Auguet va resoldre que plegava veles però, en qualsevol cas, això va ser a la fi de la guerra. En acabat, Auguet se’n va tornar a l’espardenyeria de Pont Major. El govern d’Alfons XII li proposà que s’integrés a l’exèrcit governamental però Auguet rebutjà l’oferta. Hom diu que durant anys els vianants el veien a la porta del taller, cosint espardenyes.

Francesca Guarch Folch (1857- 1903).

Francesca Guarch
Francesca Guarch

En les fileres d’en Savalls hi lluità una dona que amagà la seva condició, tot procurant tenir l’aspecte d’un noi. Marià Vayreda la conegué i li dedicà un capítol en els “Records de la tercera carlinada”, titulat “Lo valencianet”. Allò que ens en diu Vayreda coincideix amb la informació que ens proporciona el certificat de l’autoritat carlista que tot seguit es reprodueix: “Real Intendència de Cataluña. – Provincià de Gerona. — D. Juan Puigbert Cufí, Subdelegado General de Hacienda de la provincià de Gerona. — Certifico: Que D.” Francisca Guarch, vecina de Castelltort, provincia de Castellón de la Plana, ingresó en el mes de marzo del presente año, bajo el nombre de Francisco Guarch, en las filas del Ejército Real, donde ha permanecido hasta fines del corriente, habiéndose encontrado en varias acciones, entre ellas, en la tan gloriosa de Alpens, habiéndose siempre conducido perfectamente, según relación de sus jefes y compañeros de armas, y que a causa del brillante triunfo de Alpens, no pudo menos, embargada de satisfacción y gozo, de escribirlo a su familia, motivo por el cual pasó su padre a esta provincia para recogerla, cosa que ella ha sentido mucho, según han sido las pruebas de sentimiento que por doquiera ha dado. Y como tanta heroicidad y la virtud que ha probado con no ser siquiera sospechada de mujer, exigen la admiración, respeto y protección de toda alma noble y verdaderamente carlista, no he vacilado en extenderle la presente certificación, que no pedía, para que se la proteja. — En esta Real Intendència, a 13 de octubre de 1873. — El Subdelegado General de Hacienda, Juan Puigbert y Cufí”.

Vayreda recordava que aquest soldadet sempre defugia els companys i que alguna vegada, veient-lo fatigat, l’havia convidat a enfilar-se a la gropa del cavall, però que s’hi negà amb un gest amable i mut. Francesca havia canviat sovint de regiment perquè temia que els companys descobrissin que era una dona. Una vegada, va demanar el canvi només perquè s’adonà que l’oficial que li lliurava la paga li guaitava les mans amb curiositat. Això, com veurem, coincideix amb el fet que Francesca explicava en la carta que va trametre als pares, que només havia romàs vuit dies en el batalló de Savalls i que en acabat ingressà en el batalló de l’Auguet,

Es rumorejava a Girona que la Francesca era monja i havia estat interna en el convent de les germanes serves de Sant Josep i que abans de sortir del seu poble per anar a fer la guerra, s’havia tallat les trenes i les havia dipositat als peus de la imatge de la mare de déu. Això era un costum de les noies que ingressaven en el convent.

La carta que Francesca va enviar als seus pares i que va fer que aquests l’anessin a trobar,  ha estat descoberta per Salvador Reixach Planella a l’arxiu municipal de Santa Pau (“Cartes d’un republicà federal i d’un carlí”, PATRONAT D’ESTUDIS HISTÒRICS D’OLOT I COMARCA -Annals 1996·1998- p. 195-206). En l’escrit Francesca explica als seus pares les dures circumstàncies del viatge que havia realitzat des la casa paterna fins que, a Sant Esteve de Llèmana va trobar les primeres tropes carlines, les quals romanien a les ordres de Savalls. Però, amb Savalls només s’hi va estar vuit dies doncs foren dispersades en un atac dels enemics. Llavors ella va afegir-se al Segon batalló de Girona, comandat per l’Auguet. Aquest és un bocí de la carta: “Llegada y después de pasado por Tortosa, Tarragona y Barcelona, llegué por último a Gerona y saliendo de allí en dirección a la parte la montaña llegué a un pueblo llamado San Esteban de Llimana en donde encontré la primera partida Carlista en la cual me encorporé. Seguí 8 días en el Batallón de Saballs; pero tubimos una dispercion y después me encorporé con otro Batallón que ahora se llama el 2° Batallón de Gerona. No podréis figurar lo que padecí en tanta travesura como hay desde mi casa basta el estremo de Cataluña, sin llevar ningún dinero, no teniendo media para vivir, que implorar la caridad pública pidiendo limosna.” En tot l’escrit, la carlina no fa cap referència a l’estada en el convent gironí però és prou clar que ella s’estalvià qualsevol dada que a la mirada d’un estrany indiqués la seva condició femenina. No cal dir que, per raons òbvies, la correspondència privada dels soldats mai ha estat secreta i menys encara en temps de guerra. Per altra banda, tampoc sabem amb certesa si la noia va fer l’estada en el convent. Això, inclosa la circumstància de l’oferta de les trenes a la Mare de Déu, té l’aparença d’una faula hagiogràfica, El fet de la troballa de la carta a l’arxiu municipal de Santa Pau també esdevé un fet intrigant doncs hom suposa que l’escrit va arribar a la seva destinació. Potser els pares de Francesca van lliurar la carta a l’administració carlista per tal que trobessin la filla i en acabat no els hi fou retornada?.  Però hom també pot pensar que la carta fou requisada pels censors carlistes i que havent la sospita que el soldat Francesc Guarch era una dona, van avisar els pares a fi d’estalviar-se l’expulsió.

Francesca va ser condecorada per Maria de las Nieves de Braganza y de Borbón i mai deixà de ser carlista. Participà en la conspiració de Badalona, l’any 1900.

Josep Ferrer.

Mosso d'esquadra carlista
Mosso d’esquadra carlista

Savalls va voler organitzar, al seu entorn, una mena d’estructura paral·lela a l’estructura de les autoritats locals oficials- o potser hauriem de dir, que s’hi emmirallava. De batlles carlins, n’hi havia, de recaptadors d’impostos, també, però Savalls va trobar que li mancaven mossos d’esquadra, duaners i policies forestals. L’Audalet i en Sant Feliu exerciren com a “rurals” i Joan Inglès, de duaner -tots, desmanegats, arbitraris i depredadors-. Josep Ferrer va organitzar l’escamot dels mossos d’esquadra carlins.

Josep Joaquim D’Alòs va retratar en Ferrer d’aquesta manera: “Don Ferrer hijo de… provincia de Tarragona, de edad 35 años, alto y gordo y tenía de instrucción ninguna, sabe escribir con buena letra pero mala redacción; fue moso de las escuadras de Cataluña con destinación en Santa Maria Sacalm, entró a servir con Savalls los primeros días de la guerra, después fue capitán de guías de Savalls, muy estimado de Savalls, creó las escuadras de mosos al estilo de cómo estaban con sus uniformes y demás exactamente haciéndole a éste el jefe de ellas, por creerse Savalls bien guardado porqué Ferrer era la persona de más intimidad del general, no separándole un momento de su lado, podemos decir, era el home de la por que guardaba el jefe, en una palabra sea dicho todo, era un buen y fiel soldado de quien lo pagaba; no ha representado ningún papel que merezca citar, ni para el Rey, ni para la Religión. A la deserción de Savalls se fue con Castells con quien fue otro fiel criado de éste y por último se adhirió al gobierno liberal para formar las escuadras con Martínez Campos y Arrando cobrando paga del gobierno de Alfonso 12.”

Els mossos d’esquadra de Ferrer foren mencionats, de tant en tant, per la premsa doncs a més de servir d’escorta d’en Savalls també participaven aplegats amb la tropa en alguns atacs, com ara el de la Jonquera ( 7 d’octubre de 1873).

Miquel Cambó i Gaiató, àlies Barrancot.

Barrancot va ser un dels primers caps de partida que anomenà la premsa a partir del mes d’abril de 1872. Havia estat mosso de diligències i contrabandista, de manera que coneixia molt bé el país de la frontera. Barrancot, de vegades emprenia accions pel seu compte- generalment, l’ocupació momentània d’una vila- però més sovint portava a terme accions auxiliars, com ara la destrucció de línies telegràfiques i vies ferroviàries, o acompanyava Savalls en les bregues que aquest dirigia. No tenim cap informació que ens permeti assegurar que hagués lluitat més enllà de les comarques gironines. El seu camp de batalla es circumscrivia a l’Empordà i la Garrotxa.

A la fi de 1873, degut a informacions de particulars no identificats, es rumorejà que Miquel Cambó, àlies Barrancot, havia mort a Campdevànol per causa de malaltia però hi ha notícies respecte que a la fi de la guerra, en una data del mes de febrer de 1876, s’havia presentat a Besalú demanant el indult.

Marià Vayreda recordà Barrancot amb els termes irònics que tot seguit reproduïm: “Soliem acomboiar-nos amb la partida d’En Barrancot, home summament hàbil i coneixedor del país, capaç de burlar la persecució de deu columnes, per entre les quals s’esmunyia com los conills per les bardisses. Tota sa tàctica consistia en saber  fugir, i d’això bé es pot dir que n’era mestre, executant verdaders primors. D’ell es contava la dificilíssima operació de desfilar, amb tota sa força, per entre una columna i ses guerrilles de flanqueig. Veritat és que, per a semblant guerra, casi tanta nosa els feien als peoners llurs fusells com a nosaltres les cavalleries. En tant era aixís, que ell, lo quefe, anava sempre desarmat. Lo revòlver i un sabrot, que semblava de fira, els solia encomanar a l’assistent. Vestia un gec d’astracan, calces de vellut blau amb una franja de franel·la vermella, cosida al llarg dels cuixals, i boina també vermella. Era baix, vellerós i usava bigoti blanc.

Ordinàriament anava a peu, amb la particularitat de què, moltes vegades, l’assistent muntava el seu cavall i cenyia les seves armes, no sé si per fer-se menos visible o per creure que aixís tenia més immediata la salvació en cas de topar-se amb una emboscada o qualsevol altre mal encontre. […] Se comprèn, doncs, que no era pas home per a fer reverdir los llorers de Napoleon, ni tan sols los dels Marsals i dels Borges; però, aixis i tot, havia prestat importants serveis a la causa…”.

Martí Miret i Caraltó.

Martí Miret i Caraltó
Martí Miret i Caraltó

Martí Miret (La Granada, 1846-1896),  abandonà els estudis del seminari l’any que començà la guerra- mil vuit cents setanta dos- i aconseguí que els carlistes l’admetessin amb un grau militar d’oficial mitjançant el mètode usual, consistent en llençar-se a la muntanya amb un grapat d’addictes.

El jove del Penedès no volia ser un guerriller comarcal i de seguida el veiem lluitant en els territoris barcelonins i gironins, tant al costat d’en Galceran, com d’en Savalls, d’en Tristany, o de l’Auguet. L’encimballament meteòric d’en Miret constitueix un fet sorprenent. Amb poc temps havia guanyat els galons de coronel i després, els de brigadier. Possiblement la carrera rabent d’en Miret també s’explica perquè fou dels únics capitosts catalans que va tenir molt bona relació amb els infants Alfonso i Maria de las Nieves. La Infanta, en les seves memòries, sovint l’esmenta com l’oficial que obeïa les ordres d’Alfonso i que posava remei als nyaps i negligències d’en Savalls. Potser la joventut de Miret facilitava la bona relació que tenia amb Alfonso, doncs durant la guerra ambdós encara no havien acomplert trenta anys. Maria de las Nieves explica que Alfonso i Miret passaven llargues estones plegats, tot combinant projectes bèl·lics sobre els plànols. El comentari sembla fet per una mare que descriu embadalida els jocs de la quitxalla. Quan els Infants decidiren sortir de Catalunya cap el Maestrat i Castella, Martí Miret i el Capellà de Flix, van ser dels pocs capitosts catalans que els seguiren.

Certament, Miret era coratjós, ambiciós i emprenedor. Una altra cosa és que fos un militar de gran nivell, diguem-ne, professional. Puget i Pla ens conten una anècdota que posa en dubte la vàlua militar d’en Miret :

“ – Martí- digué tot d’una Galceran a Miret, en veu baixa, en ple combat.

-Què hi ha?- contestà Miret en el mateix to.

-Això va malament.

-No et preocupis. A la tarda no tindré tanta gent i la situació millorarà…”

Com s’esdevé amb tots els generals, el nombre de soldats que podia contenir el cap de don Martí Miret estava limitat a les possibilitats del seu mateix cap.”

Miret, havent acabat la guerra, s’integrà a l’exèrcit espanyol i va servir a Cuba amb el grau de coronel. Després, tornà a Catalunya i fou empresari en el sector de la mineria.

Josep Vila de Prat.

Joep Vila del Prat
Joep Vila del Prat

Recordem Vila de Prat perquè constitueix un exemple típic de membre de la classe social que anomenem “aristocràcia de l’espardenya”, formada per pagesos rics que, en l’àmbit rural, esdevenien equiparables a la burgesia en l’àmbit comercial i industrial. Aquests propietaris, pertanyents a nissagues pageses antigues i arrelades en el país, van sostenir la causa del carlisme i abans d’això, havien donat suport a les revoltes reialistes (la dels malcontents) perquè temien, sobretot, la inseguretat especulativa del nou sistema capitalista aplegat amb el centralisme polític.

Josep Vila de Prat era un propietari pagès d’importància, el casal del qual radicava- i encara es manté dempeus- a Sant Sadurní d’Osormort (les Guilleries). Josep Vila havia lluitat a la primera guerra carlista i a la guerra dels matiners. Durant la darrera carlinada deuria tenir al voltant de 60 anys. Josep Joaquim D’Alòs el descriu com un home bru, magre, d’alçada mitjana i lleig que no posseïa instrucció que no fos agrícola. Tampoc li concedeix gaires coneixements d’estratègia militar, mal que hom li recorda la participació meritòria en unes quantes lluites importants.

D’Alòs afirma que Vila de Prat no semblava coratjós doncs sovint esquivava l’enemic. Per això portava el malnom de Vila-fuig. Potser va adquirir aquest malnom en la batalla de Puigcerdà, en la qual hom diu que tenia l’encàrrec d’aturar la columna de Cabrinetty que anava a socórrer els assetjats i negligí la feina. Però, el malnom, si tenim en compte les nombroses accions que portà a terme, sembla injust. Políticament se’l considerava un “home del rei”, més que no pas partidari de la religió. Primer fou nomenat cap de la brigada de Barcelona i després, cap de la primera divisió, sota la dependència de Savalls.

En les cròniques de les lluites carlistes, Vila del Prat apareix ací i allà, gairebé sempre a l’ombra de Savalls i en indrets de les comarques de la Catalunya vella. Acompanyà Savalls i els Infants en la presa d’Igualada el 17 de juliol de 1873, on n’hi ha que diuen que hi deixà la pell.

Savalls, en definitiva.

Francesc Savalls, durant la campanya, calçant espardenyes
Francesc Savalls, durant la campanya, calçant espardenyes

Rafael Puget i Josep Pla informen que en el Registre de Rebels de la Diputació de Girona hi havia aquesta fitxa: “Savalls, Francisco. Oficio: estudiante. Desapareció de la Pera en 1835”. A la fi de la guerra dels matiners, el jutjat d’Instrucció de Santa Coloma de Farners, descrivia Savalls amb els termes següents: “Soltero, edad 30 años, estatura alta, ojos pardos, nariz regular, barba poblada, pelo castaño, color sano”.

Josep Joaquim D’Alòs, retrata el Savalls de la tercera carlinada sense gaires miraments: “Francisco Savalls, natural de La Pera, Província de Gerona, de edad 56 años, de aspecto del calavera, flaco, bigotes tiesos, boina echada al cogote, aire vanidoso, fanfarrón e hipócrita y de poquísima instrucción que prueba quien es, pues a la menor contrariedad reniega como un federal y blasfema como un carretero”.

L’autor anònim de “El terror de la montaña, o Historia del famoso cabecilla carlista D. Francisco Saballs” en fa aquest retrat: “Saballs es alto y delgado; todo él es una organización de nervios y de huesos que revela su resistencia y su actividad. Su semblante es largo, la mirada es profunda y tiene los ojos encendidos por los bordes. La nariz es aguileña y su barba larga y aguda. Un largo bigote entrecano da a todo su rostro mayor dureza. Las cejas están contraidas por lo regular y dos profundas arrugas parten perpendicularmente desde la frente a la nariz. No hay en todo aquel semblante ni un rasgo de bondad; su voz es brava, imperiosa y sonora”.

Marià Vayreda no ens fa cap descripció física completa d’en Savalls. En una ocasió diu que portava la boina a l’estil dels zuaus i en una altra fa referència, de forma indirecta al mal caràcter, la sornegueria i la veu rogallosa que tenia.

Hom recorda que Savalls es movia com un felí. Aquesta descripció esdevé comuna, quan es tracta de trabucaires. Per exemple, Víctor Aragon[36], jutge suplent en el procés dels trabucaires (Perpinyà, 1845- 46) descrivia l’acusat Isidre Forgues, àlies Menut, que s’alçava 1,79 metres i que s’havia escapat dels duaners francesos saltant amb les manilles cargolades, des del capdamunt d’un espadat, com un tipus magre i alt que es movia lentament, amb gest felí. Hi ha semblança física entre Savalls i Menut però trobaríem altres trabucaires insignes que compartien l’aparença felina, com és el cas d’en Felip. De fet, molt sovint Savalls fou titllat de “tigre” i fins i tot els caricaturistes l’havien representat amb el físic d’aquest felí.

Savalls tenia una mena de personalitat que els coetanis consideraven especialment complexe. Certament, era un tipus cruel, fanfarró, arrauxat, imprevisible i arbitrari; també patia atacs d’ira durant els quals acabava per terra, treient escumalls per la boca. En plena excitació, de vegades, prenia decisions que, en acabat, ni ell admetia.

Pel que fa al caràcter fanfarró de l’empordanès, aquest retret s’originà principalment en la seva expressió exagerada i sarcàstica, així com despectiva, però també en el geni que posseïa per a inflar els bons resultats que suposadament aconseguia i fins i tot, per a empescar-se’n que no li corresponien. María de las Nieves explica que quan Alfonso va proposar Savalls per al càrrec de comandant de les forces carlines a Girona, i amb l’ojectiu de donar-li suport ,“escribía a Carlos todo cuanto le referían en pro de Savalls, comunicándole notícias de combates victoriosos, cuyas relaciones corrían por la frontera, pero de las cuales se supo más tarde, o que no eran tales, o que ni se dieron siquiera”. Kirkpatrick va descriure la victòria que el 14 de setembre de 1872 els carlins obtingueren a Anglès, amb termes que feien dubtar que hagués estat tan important com Savalls l’havia explicat: “En l’informe del dia, Savalls es refereix a aquesta batalla com si hagués estat el fet més gloriós”. L’empordanès- això també ho diu María de las Nieves- no va intervenir en la presa d’Igualada, doncs en aquella ocasió la seva força restà a la reserva però en acabat va explicar a tothom que ell havia estat el fautor de la victòria i quan encara no havia acabat la lluita, es feu veure passejant per la rambla amb un caliquenyo a la boca, com si fos l’amo de la ciutat.

El sabre d'en Savalls que es conserva (o, es conservava) al casal del Corriol, en el Collsacabra. Fotografia de Francesc Català Roca. Guia de Catalunya. Josep Pla i F.Català Roca. Ed. Destino. 1971.
El sabre d’en Savalls que es conserva (o, es conservava) al casal del Corriol, en el Collsacabra. Fotografia de Francesc Català Roca. Guia de Catalunya. Josep Pla i F.Català Roca. Ed. Destino. 1971.

Savalls robava, matava, encapçalava agosaradament un atac, o s’amagava de la brega. María de las Nieves de Braganza i Josep Joaquim D’Alòs asseguraven que era covard i que sempre romania lluny del combat però força generals i comandants, com ara l’Estartús, o Vila de Prat, han carregat aquest penjament perquè es situaven en indrets encimbellats des dels quals podien abastar el camp de batalla. Això és normal. Una altra cosa succeïa quan Savalls dirigia incursions guerrilleres, trencava un setge o atacava per sorpresa les columnes enemigues. Per altra banda, també és cert que hom no sap que Savalls, havent participat en centenars de bregues, hagués estat ferit alguna vegada. Si això hagués succeït en tindriem coneixement perquè ell mateix s’hauria encarregat de magnificar el fet com una heroicitat. Potser no era covard però tenia instint i habilitat de conservació.

Ara bé, Savalls ocasionalment es comportava de forma gairebé afable i magnànima, fins i tot amb els enemics. La brama popular explicava, per exemple, que en una ocasió havia trobat un capità de la guàrdia civil que anava a pagar la soldada als homes de les guarnicions. Savalls s’adonà que el capità caminava per la dressera errònia i no tan sols el va informar de la ruta que havia d’emprendre sinó que li facilità una escorta per tal que pogués acomplir la missió sense entrebancs. Savalls, de vegades, resolia el perdó d’uns quants presoners que ell mateix havia condemnat a mort, i ho feia sobtadament, per iniciativa pròpia o perquè li ho demanaven les mullers o els fills dels sentenciats. A Tordera, quatre companyies de l’exèrcit de la República es van rendir després que van haver lluitat aferrissadament. Savalls va desarmar els presoners, els donà menjar i els atorgà la llibertat.

Hom també ha dit que aquesta actitud de vegades benèfica i cavalleresca de Savalls es limità a l’època republicana doncs llavors va ser especialment benvingut, en terres gironines, degut al desordre social que hi havia. Durant aquest període, alguns senyorassos barcelonins convidaren Savalls a ocupar la capital del Principat i li atribuïen com a mèrit que havia cooperat amb les autoritats judicials perquè havia fet afusellar un famós bandit perseguit per la justícia.

L’afer del consell de guerra al qual fou sotmès Josep Estartús pels amics de Savalls, durant l’agost de 1872, constitueix un bon exemple dels canvis d’humor que experimentava l’empordanès. És clar que el segrest i judici sumaríssim del capitost garrotxí, si més no, va ser incentivat per Savalls. El tinent coronel Narcís Comadira, Kirkpatrick de Closeburn, Barrancot i la resta de membres d’aquell tribunal improvisat havien escoltat cent vegades els improperis i els anhels de mort que Savalls expressava en relació al seu superior, l’Estartús; “lliureu-me d’aquest traïdor!” els deuria haver dit, més d’una vegada. Doncs, Comadira i els seus còmplices segrestaren el garrotxí i el jutjaren però quan es disposaven a formar l’escamot d’execució, Barrancot i Orri avisaren el president del tribunal que Savalls romania ben a prop, pels voltants de Mieres, on s’havia de portar a terme el sacrifici. Llavors, Comadira s’ho pensà perquè sospità que Savalls potser havia mudat el pensament. Efectivament, les notes d’en Barrancot i d’Orri avisant Comadira sobre la presència propera d’en Savalls, constituïen senyals demanant prudència al tinent coronel per tal que ajornés l’afusellament, fins que el capità general de Girona, Francesc Savalls, hagués signat el vistiplau de la condemna. El fet és que Savalls no la va confirmar, tot i que en tenia coneixement. En aquest espai curt de temps – potser, només un parell de dies- l’Estartús es fugà de la presó, tranquilament, sortint per la porta i acompanyat de l’assistent. A la fi, doncs, sembla clar que l’escàpol del sentenciat fou tolerat pels carcellers perquè Savalls, havent aconseguit el càrrec de capità general dels carlistes de la província de Girona, que abans ostentava l’Estartús, se li va refredar l’enuig.

Monolit en el parc de la Ciutadella de Barcelona en record de Fontova
Monolit en el parc de la Ciutadella de Barcelona en record de Lleó Fontova

Rafael Puget recordava que en una ocasió, Savalls va entrar a Manlleu i s’assabentà que la companyia del famós director teatral i actor, Lleó Fontova Mareca (1838-1890) hi representaria “Les joies de la Roser”, d’en Pitarra. L’obra no era favorable als carlistes i Fontova decidí suspendre la funció per tal d’estalviar-se problemes. Savalls va ser assabentat de la suspensió i cridà Fontova a la seva presència. Fontova hi va anar espantat i sortí de la trobada encara més trasvalsat que hi havia anat, perquè don Franciscu li ordenà que escenifiqués l’obra. El general i un grapat de carlistes assistiren a la representació, la qual seguiren amb gran atenció. Després, Savalls pagà a Fontova una unça d’or i li proposà que l’acompanyés per a fer conèixer “Les joies de la Roser” en les viles que conquerís. Fontova fugí esparverat de Manlleu.

Cal insistir que aquestes rareses d’en Savalls no desdiuen el tret principal del seu caràcter. Savalls era un home d’impulsos sanguinis, que no suportava el sentiment de frustració i que dividia les persones en dos grups: els que estaven incondicionalment al seu favor i els que se li oposaven, o símplement el destorbaven. Com a militar no perdonava els que prenien les armes voluntariament en el bàndol que se li enfrontava. De ben jove no va tenir pietat dels milicians de Santa Coloma de Farners que trobà a l’Esparra el 6 d’abril de 1842. D’ençà, la part més gran de les víctimes dels afusellaments ordenats per Savalls eren membres dels “voluntaris de la llibertat”, o milicians, anomenats cipais, els quals eren catalans gairebé en la seva totalitat. Però també ordenà l’afusellament massiu dels presoners que se li rendiren a la batalla de la serra de Toix. Kirkpatrick diu que aquests presoners van ser ben tractats i retornats a Barcelona i potser és cert que uns quants van ser alliberats, o bescanviats però, pel cap baix, prop de tres-cents foren afusellats a Llers, Sant Joan de les Abadesses i a l’entorn de Banyoles. A Collformic també van tombar afusellats pels carlins més de cent fugitius de la batalla per la conquesta de Vic, mal que aquest sacrifici no pot ser atribuït a Savalls, ans ho ha de ser al batalló que manava Auguet. En qualsevol cas, el guerriller Savalls que no podia, ni volia carregar el pes mort de la cort que acompanyava els Infants, encara li agradava menys el fet d’haver de tenir cura de centenars de presoners, als quals havia de custodiar i alimentar. Si hom revisa els llistats dels oficials i soldats de l’exèrcit espanyol, així com dels carrabiners que van ser passats per les armes a Llers, hi trobarà pocs cognoms catalans i veurà que els regiments dels quals provenien eren formacions que radicaven al centre de la península. És a dir, Savalls tenia coneixement que la soldadesca forastera que alliberés, forçosament tornaria a les casernes de l’enemic situades al Principat perquè aquells soldats no tenien altre remei. Per tant, si no podien ser bescanviats, de manera que es compensessin les forces contendents, els matava.

Però, com a líder popular, Savalls tampoc perdonava els correligionaris que el destorbaven en el camí d’ascens al cesarisme absolut que el menava. L’assetjament que sotmeté l’Estartús, mitjançant la paròdia de judici que li arranjaren la colla de “savallistes” durant l’estiu de 1872 per condemnar-lo a mort, així com els atemptats contra la vida de Rafael Tristany que se li atribueixen, proven la intolerància que el menava. Maria de las Nieves de Braganza conta que va patir uns quants atemptats violents durant la seva estança a Catalunya, perpretats per membres de l’exèrcit que l’acompanyava o per infiltrats- la diferència no esdevé un fet clar- mal que en cap moment, la Infanta els atribueixi a Savalls. Però, atesa l’animositat que enfrontava els Infants i l’empordanès, i recordant que els oficials de l’Estat Major de l’empordanès van arribar al punt d’amenaçar de mort al germà del pretendent i a la seva muller, hom pot sospitar que, en alguns d’aquests supòsits, el nostre biografiat hi hagués tingut participació com incitador. Cal que recordem que, durant el mes de setembre de 1873, Alfonso Carlos va escriure a son germà per dir-li que la situació d’enfrontament amb Savalls era tan greu que temia que, en qualsevol moment, els partidaris d’un i de l’altre acabessin a trets.

Savalls no tenia profunditat ideològica ans tot indica que no era gaire pietós, ni clerical i tot i que predicava el sotmetiment sense recança al rei absolut, el fet evident és que ell no obeïa ningú. En canvi, tenia relacions amistoses amb alguns republicans. Això, el manifest de 2 de desembre de 1872, mitjançant el qual ordenava que els seus seguidors donessin suport a les partides repúblicanes, ho prova.

Tot i això, les proclames de Savalls van farcides de frases reaccionàries i de fanatisme religiós, les quals, mai superen el nivell dels tòpics. Ara bé, els enemics que tenia ho eren a caràcter personal, no pas tant per divergències de catecisme. Hom li atribuïa poca formació. És clar que les proclames que li coneixem les escrivia el seu secretari- durant un temps, en Vidal de la Llobatera- i hom les pot llegir sense entrebancs però els que conegueren les cartes que redactava testimonien que amb la ploma a la ma no se’n sortia gaire bé.

Savalls, com és el cas de molts capitosts, era un egocèntric. Pel que fa a la dita característica, no esdevenia un cas excepcional doncs, per exemple, el reusenc, general Joan Prim, compartia la mateixa dèria. Prim, a la fi de l’alçament de la “camància” (novembre de 1843) quan aconseguí la rendició del castell de Figueres, va voler afusellar un grapat de presoners, voluntaris d’en Joan Martell, no pas perquè fossin republicans ans perquè no entenia que els paisans reusencs se li enfrontessin. Prim i Savalls compartien altres semblances de caràcter, les quals esdevenen habituals en la personalitat dels líders militars d’origen popular.

Una de les característiques comunes dels autòcrates és el nepotisme, en el sentit que el líder pensa que els seus familiars són, pel fet de ser-ho, els dipositaris naturals dels privilegis que ha meritat. El poder i el botí que ha assolit el cabdill constitueix un patrimoni personal i per tant, és objecte d’herència o de donació en vida a favor dels parents més propers. Això doncs la pàtria veritable del líder, del “mascle-alfa”, és la família, el remat de parents que ell s’ha compromès a conduir a les prades més grasses. Savalls maridà quan tenia una mica més de trenta anys i en els anys immediats es carregà de fills- legítims i d’altra mena-. D’Alòs ens presenta Savalls a Itàlia com a jugador de cartes professional, habitual de timbes de caserna, en les quals feia apostes gruixudes i trampes agosarades. Fou jutjat per aquests fets poc honorables i es justificà dient que havia d’alimentar massa estòmacs. Emprà la mateixa excusa per tal que els papistes li perdonessin que, a la fi de la guerra d’unificació italiana, hagués venut els serveis de mercenari a l’exèrcit dels Savoia.

És a dir, pel benefici de la família pròpia, el capitost fa allò que esdevingui necessari. Els  parents d’en Savalls, els Massot de Darnius, eren propietaris liberals de pedra picada i malgrat això, l’empordanès sempre els va protegir. Cert que aquest respecte tenia causa en l’assassinat del seu cosí germà, Joan Massot, portat a terme per una colla de trabucaires l’any 1845- fet jutjat l’any següent a Perpinyà- i en la comissió del qual, la brama popular, recordant el passat trabucaire d’en Savalls, li suposava alguna mena de participació. En plena guerra dels matiners, el 29 de setembre de 1848, l’Estartús i Francesc Savalls, al capdavant de 200 homes, entraren a Darnius, arrossegant, presoner i lligat damunt del cavall, el brigadier Martirià Serrat, considerat per les autoritats espanyoles el cap dels assaltadors de la diligència de Perpinyà a Barcelona i per tant, dels assassins d’en Joan Massot. Esdevé un fet significatiu que Savalls entrés a Darnius portant presoner el correligionari que la justícia espanyola assenyalava com el comandant dels presumptes assassins del seu cosí. Al cap de gairebé un quart de segle, a la fi del mes de juny de 1872, Savalls va arribar a Llers i camí de la Jonquera, topà amb els milicians de Darnius, a les ordres dels germans Massot, que n’eren els oficials principals. Savalls va vèncer els Massot i els va fer presoners però, gairebé de forma immediata, els donà llibertat.

La deferència d’en Savalls pels Massot esdevé, doncs, explicable, degut a la dèria que tenia l’empordanès per espolsar-se l’acusació, relativa a l’assassinat del seu cosí. Una altra cosa és la preeminència que donà al seu germà Josep i al seu fill Joanet, els quals mai van demostrar cap mena de qualificació militar ans, si hem de donar crèdit a l’opinió de Josep Joaquim D’Alòs, eren un parell d’animalots cruels i babaus.

L’anècdota que hem conegut, explicada per Josep Pla, que ens presenta el matiner Savalls visitant sa mare per llençar-li a la falda els grapats d’unces d’or que havia robat, esdevé prou significativa de la mentalitat de l’empordanès. A l’època que els carlins ocupaven Olot, Savalls va fer venir a Catalunya la muller i les filles i durant les primeres dècades del segle XX, encara romania viu el record dels garrotxins que les havien vistes ballant en un prat al so de l’orquestreta del cap de família. Hom també recordava que la muller d’en Savalls anava ben mudada i carregada de joies, tot i que per fer el viatge des de Niça fins la frontera va haver de demanar diners al cònsul espanyol a Paris. Les mullers, amants i filles dels trabucaires es distingien per les robes, els ornaments cars- collars, anells, agulles, diademes- que portaven. En la presa de la Jonquera (7 d’octubre de 1873) va morir el tinent coronel Cortazar, cunyat d’en Savalls. Aquest s’empescà una indemnització de 30.000 pessetes destinades a sa germana vídua, tot emprant el mètode trabucaire de segrestar l’hisendat Carles Bosch de la Trinxeria- de la familia de liberals d’Olot que hem esmentat- i exigir-ne rescat.

Sobretot, durant l’any 1872, apareix el veritable Savalls, el guerriller trabucaire, actiu, imprevisible, salvatge però també festiu i amic de la gresca. Vull dir, el Savalls que entrava i sortia de les viles de l’Empordà, de la Garrotxa i de les Guilleries, sense gaires entrebancs i que mentre s’hi estava, rebia autoritats, polítics locals i comissions de dones que li regalaven banderes, abrics, brodats amb motius religiosos o pastissos casolans. Durant el dia 4 de desembre de 1872, a Les Preses, un grup de senyores i senyoretes visità Savalls per oferir-li aquesta mena de regals, a les quals el capitost  prometé que es tornarien a trobar i que menjarien els turrons de nadal a Olot.

Sovint, havent entrat en una vila, Savalls hi organitzava ballades de sardanes i anava al teatre per assistir a la funció programada. Hom diu que s’embadalia escoltant la cobla. Els voluntaris que el seguien es presentaven allà on hi havia fira, o festa major, i això, fins i tot quan aquests aplecs es portaven a terme en indrets molt propers a Girona- com ara Sant Gregori, o Pont Major-. Els joves voluntaris es barrejaven amb els firaires, compraven tabac, s’introduïen en les rotllanes de sardanistes i alçaven faldilles i porrons. És a dir, es comportaven com sempre s’havien comportat els trabucaires. Els informes dels mossos d’esquadra i de l’exèrcit que relaten les accions dels trabucaires de la dècada dels quaranta, conten que sovint les partides formades per una dotzena de rebels entraven en les viles per tal de fer un gran àpat a les places majors i ballar amb les pageses, a la vista de la guarnició de soldats que romania tancada a pany i forrellat en la casa-quarter, sense que ni tan sols gosessin treure el nas per les espitlleres. Els trabucaires eren populars i, més enllà de l’ideologia que professés cadascú, el poble menut els considerava gent del país.

Durant l’any que, aproximadament, Olot va romandre en mans dels carlins, Savalls s’exhibia pel firal, seguit de la seva xaranga particular de músics que li anava regalant la oida amb valsos, marxes i cançons. Hom diu que l’atac definitiu a la batalla d’Alpens, fou acompanyat per la fanfara musical de Savalls, que acompassava l’embrenzida sorollosa dels combatents carlins tocant marxes i valsos. Puget i Pla conclouen això: “Però, la violència i l’astúcia, [Savalls] les tenia barrejades amb un gust pel pintoresc i una fascinació per la realitat que impressionaven. Quan volia posar el seu cavall al galop estès cridava amb els ulls fora de les òrbites: Carn, carn!. I després, al firal d’Olot ballava sardanes amb l’orla de la boina saltironejant i s’adormia en les melodies rústiques, com si somniés”.

Cal tenir en compte que la descripció venjativa que María de las Nieves de Braganza va fer de la personalitat d’en Savalls també s’esdevé de la incomprensió insuperable del fenomen de la guerra de muntanya que patien els Infants. Tots els destrets, amenaces, menyspreus i insubordinacions que la Infanta atribueix a Savalls esdevenen fets creïbles però és clar que el jove Alfonso de Borbón concebia l’estratègia militar a partir de la cultura aristocràtica, disciplinada i cavalleresca dels exèrcits organitzats jeràrquicament. Francesc Auguet, braç dret d’en Savalls, proclamava que no li agradava “afusellar muralles”. És a dir, no li agradaven els atacs a les viles fortificades, ni els xocs a camp obert, entre fileres de soldats que es bescanviaven alternativament trets i canonades. El príncep Fèlix de Lichnowsky explica a les seves memòries que els catalans no sabien lluitar a camp obert i que, en una ocasió, el Ros d’Eroles, no va voler obeir-lo quan li ordenà que assaltés una fortificació defensada des de l’alçada per un contingent d’enemics. Qui és tan boig que es fa matar d’aquesta manera?. L’autor anònim de “El terror de la montaña, o Historia del famoso cabecilla carlista D. Francisco Saballs” compara l’empordanès amb Ramon Cabrera i conclou que “Saballs como militar, no ha sabido presentar jamás una batalla; como guerrillero, ha dispuesto admirablemente una sorpresa, y un ataque de emboscada. Al revés de Cabrera, en tanto que éste subía de guerrillero á general, Saballs nunca pudo ser general, sino que descendió á guerrillero”.

Tot i això, certament Savalls s’emportà la fama d’haver dirigit algunes batalles importants: Alpens (9, 10 de juliol de 1873) Igualada (17 de juliol de 1873) i sobretot, el combat de la serra de Toix (14, 15 de març de 1874). Deixant de banda, la presa d’Igualada- en la qual María de las Nieves de Braganza assegura que l’empordanès no hi va intervenir- tant en el cas de la lluita d’Alpens com en el cas de la serra de Toix, el fet és que Savalls va comptar amb l’ajut inestimable d’Auguet i altres capitosts i que els carlistes hi venceren els liberals emprant estratègies guerrilleres. A Alpens, els carlins prepararen una ratera, el centre de la qual radicava a la vila i quan aconseguiren que Cabrinetty hi entrés, tancaren el setge. A la serra de Toix, els carlins ocuparen les crestes de les serres portant les forces de Nouvilas pel fons de la vall fins que les van poder encerclar i baixant de les alçades, les obligaren a rendir-se.

El record que ha romàs d’en Savalls també el fa objecte d’un altre penjament. Hom ha dit que l’empordanès s’apropiava en benefici propi de les caixes de cabdals dels regiments que vencia. A la batalla de la serra de Toix, s’emportà- es rumoreja- vuitanta mil duros. En la batalla d’Alpens n’aconseguí un grapat de milers. Àdhuc s’ha afirmat que aquestes apropiacions indegudes forniren una de les acusacions que se li formularen en el judici que li fou incoat a la fi de la guerra. D’això, tot i que es tracti de fets versemblants, no n’hi ha cap prova fefaent. És clar que Savalls, com a bon trabucaire i amb l’excusa que recaptava diners per a sostenir la causa, se’n cobrava substancioses comissions però també hem de tenir en compte que els guerrillers viuen sobre el terreny i financien la seva empresa. Savalls no confiava gens ni mica en l’organització administrativa i econòmica de les juntes provincials i de la junta central catalana. Savalls pagava les soldades, procurava l’obtenció d’armament, d’uniformes, de bèsties, de queviures i de material militar. És clar que, després de la batalla d’Alpens, no es va presentar a Alfonso per lliurar-li la caixa del regiment d’en Cabrinetty, tal com l’Infant, capficat en la seva condició de cap suprem de l’exèrcit del Principat, pensava que inexorablement hauria d’haver fet el general.

Certament, María de las Nieves no mentia quan explicava que, per exemple, Savalls citava Alfonso a les sis del matí per tal d’iniciar la batalla i en acabat, després que els Infants romanguessin un grapat d’hores muntats en llurs cavalls, esperant-lo, es presentava tan tranquil i canviava el pla; o, en altres ocasions, els anunciava unes maniobres per fer-se amb una vila i quan arribava el moment, decidia que volia anar cap una altra banda. María de las Nieves considerava que aquestes actuacions d’en Savalls, així com les dormides extemporànies que practicava, fins i tot en plena batalla, no tenien causa lògica. Durant el dia 19 d’abril de 1873, a Sant Pere de Torelló, Savalls feu saber als Infants que els abandonava, tot recomanant-los- textualment- que “s’espavilessin”. En aquesta ocasió Savalls va voler calmar l’ànsia dels Infants, dient-los, amb to fanfarró, que no es capfiquessin perquè la separació els beneficiaria, atès que les columnes enemigues s’esmerçarien en empaitar-lo mentre ells podrien fer camí tranquilament. És evident que amb aquest comentari Savalls confessava la veritable intenció que el menava, la qual consistia en desviar l’atenció de l’exèrcit governamental envers els Infants- a l’inrevés d’allò que afirmava- doncs la captura d’Alfonso i María de las Nieves esdevenia, per raó de la seva importància política, l’objectiu preferent de l’exèrcit de la república.

El menysteniment que sentia Savalls pels Infants i la grolleria que emprava amb ells, esdevenen fets inqüestionables. Però, com ha estat dit, allò que Alfonso i María de las Nieves no podien entendre és que Savalls – i molts altres capitosts catalans- eren, sobretot, guerrillers i que, precisament, la mena de lluita que practicaven es fonamenta en l’agilitat de moviments i el caràcter imprevisible de les accions que emprenien.

Savalls no volia destorbs d’equipatge, ni arrossegar massa material, ni massa persones. A la batalla de Castelfidardo va proposar a Pimodan, comandant general de les tropes romanes, que abandonés l’artilleria i que si ho feia podrien travessar el setge i escapar fins Ancona. L’anècdota, mal que fos inventada per Savalls, palesa la mentalitat guerrillera que tenia.

Savalls no esventava els seus projectes i quan n’exposava verbalment algun, ho feia per enredar. De fet, els col·laboradors íntims d’en Savalls mai sabíen on parava, ni a on feia cap. Esdevé molt probable que Savalls es servís dels Infants per tal d’esventar rumors falsos i distreure les columnes enemigues. Allò que sabien els Infants, ho sabien els “gentilhomes” que els escortaven. Ell tenia consciència que la cort d’aventurers, aristòcrates tronats i oficials forasters que seguien els joves palatins constituïen un altaveu propagador de “secrets”. L’oficialitat pretensiosa xerrava a les tavernes, a les fires campestres i es confessava en les rotllanes formades després de les misses i en els llits dels prostíbuls. A la fi, Savalls havia après de ben jove l’art del bon guerriller consistent en ser invisible i imprevisible i per això escampava notícies falses, mai es presentava a l’hora de la cita, ni feia el camí que havia anunciat.

Precisament, quan hom resta més exposat és quan dorm. Savalls dormia en els moments més intempestius, de vegades, al mig d’una batalla, després que havia comprovat que la lluita li mudava a favor. Això, li ho criticava María de las Nieves. Pel cap baix, Auguet i Vidal de la Llobatera, també descansaven en moments que hom considera extemporanis. Però, en aquests moments, Savalls prou sabia que ningú el destorbaria perquè altra feina tenien els amics i els enemics. L’Estartús, en el memoràndum que va escriure a Carles, li explicava que, durant el mes de juliol de 1872 es va trobar a Torelló amb Savalls. L’Estartús va entrar al poble sense creuar cap guàrdia i arribà a la casa on romanien el general i Joan Vidal de la Llobatera, la qual tampoc tenia vigilància. Els capitosts hi dormien, sense cap mena de recança. L’Estartús només va constatar que en la vila hi romania un escamot de vint homes, completament indiferents, com si no temessin les incursions dels liberals i que semblava que no s’haguessin adonat de la presència dels visitants. L’endemà, Savalls ordenà que es celebrés una missa per les ànimes dels voluntaris morts en combat i després li feu saber que havia aplegat els músics per tal de fer una ballada. L’Estartús no podia entendre tanta deixadesa, tanta negligència però, a la fi, el fet és que els enemics d’en Savalls mai van poder enxampar-lo ni dormint, ni desvetllat, i en les poques ocasions que l’encerclaren, ell sempre va trobar la via d’escàpol, sovint mitjançant la tàctica que la premsa, a l’època de la guerra dels matiners, va titular amb l’expressió popular de “campi qui pugui” i que consistia en la dispersió dels homes pels quatre punts cardinals i l’aplec posterior en un indret prèviament assenyalat. Exactament, aquesta va ser la tàctica dels trabucaires: assaltaven una vila, segrestaven un propietari, o escombraven una columna de l’exèrcit i en acabat, al cap de poca estona, s’esfumaven.

L’autor anònim de “El cabecilla Savalls…” reprodueix les declaracions d’un oficial de Cabrinetty que palesen la mena de guerra que portava a terme Savalls i que va trobar, en el brigadier liberal, un digne adversari: “Verdad es que Saballs es otro maestro en el arte de operar. Habrá otros cabecillas que le sean superiores en presentar un fuego, y de seguro que Auguet es uno de ellos, pero ninguno le iguala en lo que constituye el juego principal dé ésta guerra: la marcha, ¡cuantas veces he visto con admiración á Cabrinetty y Saballs en una de estas persecuciones a muerte que tanta nombradía ha dado a mi jefe; hubiera dicho que el uno adivinaba el pensamiento del otro!. Aquella serie de movimientos daban vértigo por la rapidez y la duración, pero maravillan por el ingenio y la travesura inagotables. Dias y semanas enteras los he vistò luchar de este modo. Saballs huia a escape; Cabrinetty adivinaba a dónde iba a parar y le tomaba las vueltas. Saballs se lo temía y tomaba precauciones para deslizarse. Llegábamos al objetivo: nos hallábamos de manos a boca con los carlistas, y cuando creíamos cogerlos, de repente desaparecían. Imaginaba Cabrinetty la dirección que tomaban; pero temeroso de que Saballs lo preveyera y se le marchara a retaguardia, tomaba disposiciones para impedirlo. Saballs, por su parte, adivinaba la idea de Cabrinetty, y no se dormía. Echábase, en efecto, hacia su retaguardia; pero tomando precauciones para no verse engañado, y este modo, tan difícil era que el carlista se escapara de Cabrinetty como que Cabrinetty pudiera coger al carlista”,

Fernando Fernández de Córdoba, capità general de Catalunya, durant l’estiu de 1848, va afirmar en les seves memòries que només s’hagués pogut vèncer els rebels amb l’ocupació militar total del territori català i que això, a la pràctica, esdevenia impossible. El fet és- segons Fernández de Córdoba- que quan l’exèrcit arribava al lloc on s’havia produït l’activitat dels trabucaires, aquests havien desaparegut i només hi trobava pagesos treballant la terra. Sovint això va anar de la mateixa manera durant la tercera guerra doncs, de fet, Savalls, Auguet, Castells i molts altres capitosts catalans eren vells matiners.

Savalls practicava la mena de guerra que havia après com a trabucaire, basada en la mobilitat continuada, els canvis d’itinerari, els enfrontaments localitzats i de curta durada, les marxes i contramarxes, el coneixement exacte del terreny i l’aprofitament del favor dels paisans que sempre el tenien assabentat dels moviments de l’enemic. En les ocasions que no hi havia enemics a la vista, per quina raó Savalls havia d’extremar la vigilància i la protecció, si comptava amb el valiment del país?. Ell tenia confiança en el suport que li donaven els habitants naturals de les comarques- caçadors, pagesos, traginers- tots els quals constituïen una immensa i profunda xarxa de confidents al seu servei.

Fins i tot, en ocasions que el capitost semblava que actuava amb imprudència suïcida, hem de sospitar que va emprar la tàctica de la sorpresa, combinada amb la provocació. Per exemple, en la batalla per la conquesta de Castelló d’Empuries, vila fermament defensada pel brigadier Moya (3 de novembre de 1874), Savalls, havent mantingut l’atac durant hores, va simular que es retirava i va permetre que Moya l’empaités una estona fins que, de sobte, reculà i va escometre per sorpresa a les tropes liberals, tot anorreant-les i fent presoner a Moya.

Puget i Pla, així com María de las Nieves, ens expliquen sengles episodis en els quals Savalls actuà de forma aparentment incomprensible i imprudent.

Infantes

En el primer cas, Savalls i Auguet romanien en El Cavaller de Vidrà durant la nit plujosa del día de Sant Joaquim de 1874 – el dia 26 de juliol, si no ha canviat el santoral-. Els capitosts havien estat convidats per l’amo, Joaquim Vayreda, a fi de celebrar el dia del seu sant. Havent arribat la nit foren percebuts que las tropes governamentals s’apropaven al casal. Auguet volgué fugir immediatament però Savalls s’hi oposà, tot al·legant que plovia a bots i barrals i que no volia mullar-se. Quan l’exèrcit era a tocar del casal, Savalls ordenà que els voluntaris apleguessin el bestiar i les cavalleries en el pati. En acabat, ell i Auguet cavalcaren i es situaren darrera el remat. Els trabucaires tiraren uns quants trets a l’aire i obriren les portes del pati. Savalls i Auguet eixiren barrejats entremig del sarau de banyes, peülls i bramuls. L’endemà, el bestiar mansoi va tornar als corrals.

Per altra banda, María de las Nieves explica que estant a Santa Maria d’Oló, a la fi del mes de maig de 1873 i mentre ella i Alfonso dinaven plegats amb Savalls, van saber que una força important de l’enemic se’ls apropava. L’Infant considerà que les característiques topogràfiques del lloc no permetien que en portessin a terme la defensa i proposà la retirada immediata. María de las Nieves narra el succés amb els termes següents: “A todas estas observaciones de Alfonso, que quería marcharse en el acto […] contestaba Savalls que no había razón para apresurarse, que sabía positivamente que el enemigo no podía llegar tan a prisa y que hasta media hora de tiempo […]. Mientras continuábamos la comida, vino un segundo confidente anunciando que se acercaba el enemigo, Alfonso dijo a esto:- Es tiempo de marcharse. Pero Savalls contestó que no podía estar aún tan cerca y siguió comiendo. Poco después llegó un tercero, quien abrumadísimo, anunció que la columna enemiga se hallaba a una cortísima distancia. Savalls había ya comido el postre aptecido y se levantó para tocar llamada”.

En ambdós supòsits- el de Vidrà i el de Santa Maria d’Oló- Savalls deuria pensar que no li convenia sortir del terreny que ocupava per anar a trobar l’enemic a camp obert, ni lliurar-li la iniciativa, tot permetent que l’assetgés. Tampoc deuria voler precipitar la fugida i que els liberals l’empaitessin sense que ell hagués guanyat l’avantatge. Per això, comptant amb la lenta mobilitat de les columnes de l’exèrcit, deguda a la seva organització jerárquica i el cansament que forçosament arrosseguaven, permetia que s’apropessin confiadament a la posició que mantenía, per burlar-los en una fugida rápida, o en un atac sorpresa pel mig de la formació enemiga, abans que paressin el setge. Així els deixava palplantats i sense capacitat de reacció.

Ara bé, en aquesta mena de maniobres l’empordanès no tenia cap mirament en servir-se- si això li convenia- dels correligionaris, als quals comprometia en benefeci de l’objectiu que el menava. En el cas de Santa Maria d’Oló, Savalls va emprar els Infants d’esquer per tal d’escapolir-se de l’assetjament. María de las Nieves ho explica sense embuts. Normalment, quan els Infants marxaven, acompanyats del batalló de zuaus, ho feien encapçalant la comitiva i Savalls la tancava a la reraguarda, doncs els enemics acostumaven a encalçar-los pel darrere i per això, la posició a recules esdevenia la més perillosa. A Santa Maria d’Oló, els carlistes es van veure obligats a desfilar pel fons d’un barranc, dominat a la part alta d’un flanc per l’exèrcit liberal. Savalls, aquesta vegada, s’ho va fer venir bé per colocar-se al capdavant de la comitiva i deixà els Infants i la seva escorta de zuaus a la reraguarda, de manera que ell va poder assolir el cim de l’altre flanc del barranc, abans que els liberals poguessin dominar la cresta de la banda oposada. Els Infants, endarrerits, van haver de recorrer la llera del barranc i enfilar-se vers la cima sota el foc espès de l’enemic, mentre Savalls, en comptes de protegir-los des de l’emplaçament privilegiat que ocupava al capdamunt, va aprofitar l’avinentesa per escapolir-se, deixant els governamentals ben entretinguts amb l’apetitosa carnassa reial. La Infanta va concloure que Savalls era un covard.

Potser Kirkpatrick és l’home que ha deixat escrites les impressions més exactes que hi ha sobre Savalls, al qual- recordem-ho- va conèixer personalment perquè fou el seu company d’armes i possiblement, si més no durant un temps, també en va ser l’amic. Doncs, Kirkpatrick és l’autor d’aquesta concissa i exacte descripció de l’empordanès: “Savalls era ambiciós i indomable, enèrgic i brillant, pel que fa a l’execució dels projectes, cèlebre entre els soldats. Ell atreia els oficials i soldats dels altres grups […] doncs treballava més que ningú per mantenir l’aixecament popular”. Resumint, l’americà fa dues afirmacions importants. En la primera reconeix que Savalls era volgut pels soldats i oficials carlins, molts dels quals atreïa- és a dir, que quan trobaven l’ocasió, deixaven la partida en la qual servien i se n’anaven amb ell- i en la segona ens diu que ningú feia més per mantenir l’aixecament popular.

La darrera afirmació de Kirkpatrick té relació amb la petició, de 27 de juliol de 1872, que Joan Vidal de la Llobatera, a través de Ceballos, adreçà a Carlos per tal que destituís l’Estartús i nomenés en el seu lloc a Savalls. Joan Vidal de la Llobatera demanava que “atendiendo tan solo al bien de la causa, se pondrà cuanto antes, al frente de la provincia de Gerona a un hombre leal, activo, inteligente y proporcionado al caracter y naturaleza de los fidelísimos gerundenses.” Per tant, pla i curt, Vidal demanava al seu rei que nomenés com a general en cap, un gironí, en el sentit més restrictiu: és a dir, un gironí de la comarca de la capital, o de l’Empordà. Josep Estartús era garrotxí. Recordem que el trabucaire Savalls es manifestà al costat de l’empordanès Felip i no sabem que s’aplegués al costat del garrotxí Planademunt. Durant la guerra dels matiners, de vegades, ocasionalment, Savalls va aparèixer acompanyant l’Estartús – el 29 de setembre de 1848, l’Estartús i Francesc Savalls, al capdavant de 200 homes, entraven a Darnius- o combinava alguna acció amb en Saragatal però normalment anava amb en Pere Gibert o en Marçal. És a dir, el fet que Savalls fos vist com un capitost “proporcionado al caracter y naturaleza de los fidelísimos gerundenses” constitueix una definició estricte referida a la gent dels territoris de les comarques del Gironès, de l’Empordà, de les Guilleries i de la Selva. Parem de comptar perquè prou que, com sabem, Savalls, romanent a la Cerdanya, va expressar als Infants la voluntat que el menava de portar els seus voluntaris “a casa”. La Cerdanya, per tant, no era, exactament, casa seva. Certament, ell estava disposat a lluitar en els territoris de la Cerdanya i de la Garrotxa- va establir el seu quarter general al Collsacabra- i fins i tot, més enllà, en la Catalunya Vella, però quan presumia de “gironí” – “Yo, que estoy dispuesto a no permitir tales desmanes porque sois hijos del país donde naci, y por consiguiente hermanos míos […]; proclama d’1 de maig de 1873- feia referència al país centrat en el Gironès i l’Empordà.

Savalls, per tant, era un guerriller volgudament localista que podia fer incursions fins la Cerdanya, l’Anoia o el Maresme però que se sentia responsable únicament de mantenir el control de les comarques gironines i molt especialment, dels territoris del Gironès, les Guilleries i l’Empordà, als quals- després que va haver expulsat l’Estartús- incorporà la Garrotxa.

El concepte de conduccció de la guerra que, tradicionalment, tenien els rebels catalans, esdevenia convencional i no pas jeràrquic. D’ençà el temps dels miquelets- i segurament, des de molt abans- els capitosts naturals del poble es repartien el territori i hom suposava que cadascun dominava la seva porció. El militar Wilhem von Rahaden, voluntari carlista durant la primera guerra, donava per fet que, en el principi del conflicte, els catalans lluitaven en un exèrcit carlí regular, ordenat i jerarquitzat- capitanejat pel comte d’Espanya- però que, a partir d’un moment determinat, degut a la poca pressió que suportaven per part dels cristins “es van aixecar per tota Catalunya guerrillers aïllats els uns dels altres, com si fossin independents del seu cap, per continuar la guerra pel seu compte. Es van repartir entre ells mateixos els límits de les muntanyes i cap d’ells traspassava el districte del seu veí, requisaven i extorsionaven pel seu compte per proveir abundosament les necessitats de la guerrilla i la cobdícia del cabdill”[37]. La suposició històrica de Von Rahaden, referida als antecedents unitaris de la lluita guerrillera dels catalans, no té fonament però sí que l’encerta pel que fa a la realitat què visqué. En definitiva, si cada cap de partida dominava la rajola que li pertocava dins del mosaic territorial, el control del país restava garantit. Vayreda, a la fi de la guerra, quan les nombroses tropes liberals assetjaven la Seu d’Urgell, va escoltar la queixa de Savalls: “I tot seguit [Savalls] les enfilà sa verbositat característica, amb burlesques ironies, contra els quefes del Baix Aragó i València, que s’havien vergonyosament deixat llençar de llurs comarques naturals”. És a dir, allò que indignava Savalls era que li quèia al damunt mig exèrcit liberal perquè els capitosts locals valencians i aragonesos no havien fet la feina que els pertocava en llurs territoris. L’empordanès va concloure: “– Lo que és a mi- afegí-, si no me’n treuen los meus, no serà pas lo enemic qui me’n tregui … por lo menos a escopetades.” Aquesta manera de pensar també explica que l’empordanès mai fes cap esforç per coordinar-se amb la resta de partides carlines doncs considerava que casdascuna s’havia d’espavilar defensant el territori que li corresponia.

L’atracció que exercia Savalls sobre els soldats i oficials d’altres grups carlistes- segons afirmava Kirkpatrick- deixant de banda el motiu de les avantatges inherents a la lluita guerrillera, la feina a prop de casa, el perill personal reduït, els guanys de la depredació…- també tenia altres raons. Savalls sabia perfectament la manera que habia de tractar els voluntaris. Savalls vestia l’uniforme sense extravagàncies i substituïa les botes per les mateixes còmodes espardenyes que calçaven els voluntaris. De fet, caminava tant com la tropa i cavalcava esporàdicament. La disciplina consistent en marxar en formació, marcant el pas, de formar fileres de fusellers, etc, gairebé no existien a can Savalls. Kirkpatrick, havent arribat a Catalunya, s’adonà que els voluntaris dels capitosts carlistes que conegué a la Garrotxa eren enemics de la instrucció militar. Volia dir, la instrucció clàssica de caserna que assaja la conversió de cada soldat en la peça sense iniciativa d’un engranatge. Ben segur que els voluntaris de les partides carlistes catalanes practicaven una altra mena de instrucció, més adient pel que fa a la lluita de muntanya, però no de la mena clàssica que empren els exèrcits regulars. No sembla que María de las Nieves encertés el diagnòstic quan va dir que Savalls exposava els voluntaris en bregues inútils doncs precisament, Savalls tenia cura dels homes al seu càrrec i gairebé- podríem dir- els afalagava. Allò que veritablement emprenyava Alfonso i María de las Nieves és que l’empordanès portés a terme accions al marge de l’estratègia que ells volien imposar.

Savalls s’havia procurat armes pel seu compte i en un moment determinat de 1873, la premsa informà que els seus homes havien estat proveïts de bones capes amb caputxa per a protegir-se del fred i de les intemperàncies de la metereologia però el periodista no explicà que la resta de soldats carlins haguessin estat abillats amb aquests abrics, si més no alhora que la resta. Quan Ramon Nouvilas es rendí a Savalls en la batalla de la serra de Toix, el tractà de “Don Francisco” i el carlí se li rebotà tot dient-li “Què és això de don Francisco?. Jo sóc el general Savalls; i que us consti que si no em degués als meus, us tornaria aquesta espasa per tornar-vos-la a prendre tantes vegades com em donés la gana.” L’anècdota contada per Puget i Pla sembla verídica. Deixant de banda la fanfarroneria, certament Savalls no feia broma quan deia que es debia als seus voluntaris.

Una altra cosa diferent és que a les fileres de voluntaris de Savalls hi regnés la disbauxa. Hom pot percebre que hi havia una altra manera de fer més planera, més informal però disciplinada. Savalls, com feien altres capitosts, de tant en tant afusellava un dels seus voluntaris, acusant-lo de la comissió de faltes, si fa no fa, greus. A la Garriga ordenà que s’afusellés un noi de setze anys perquè s’havia dormit mentre romania de guàrdia. La corporació municipal de la vila li pregà que el perdonés i no se’n sortiren. Aquesta mena de sacrificis servien per escarmentar la tropa i Savalls no era l’únic que, de tant en tant, els practicava.

Però, Savalls organitzava balls i àpats així com concedia permisos per tal que els voluntaris poguessin visitar els familiars i ajudar-los en les tasques agrícoles. Puget i Pla, diuen que “Quan [Savalls] prenia una població de la Garrotxa o de l’Empordà, el primer que ordenava al seu estat major és que s’organitzassin sardanes, balls, teatre i festes de tota mena”. Fins i tot, com expliquen els mateixos cronistes, de vegades els incitava a passar-ho bé empaitant la part femenina de la població. A la Cellera, Savalls “revisà la força i després cridà, sense treure’s el caliquenyo de la boca: ¡Rompan filas … y a engendrar carlistas!”.

caricatura de "La Flaca", publicada l'any 1873
caricatura de “La Flaca”, publicada l’any 1873

Hem d’interpretar la incorrecció salvatge del convit a “egendrar carlinets” en base a l’escala de valors vigent a l’època, a la vegada que també implica una característica de la personalitat d’en Savalls que ha estat apuntada per alguns coetanis i que consistia en la seva manca de sentiment religiós, o si més de no, de clericalisme, mal que hipòcritament simulava ser pius. Josep Joaquim D’Alòs diu que “Para granjearse el aprecio del país Savalls, en cuanto llegaba a una población iba a ver a las monjas […] el cura y hacía decir oficios para los difuntos, al cura del regimiento que sermoneara a los voluntarios para que fueran buenos católicos y buenos carlistas, con toda esta pamplina Savalls fue mirado por el país como el mesías, así se lo miraban los curas y las monjas y propietarios […] más no tardó en descubrirse su hipocresía […] Savalls como católico no tenía creencia alguna, no hay más que ver como asistía a misa sin reverencia alguna, como blasfemaba…”. La premsa complementava aquesta visió tot explicant que l’empordanès anava a la missa de campanya amb la boina calada, fumant la pipa i galantejant amb impertinències les dones que l’envoltaven.

Caricatura de La Flaca. El capellà- trabucaire predicant a la tropa representada com un remat de xais.
Caricatura de La Flaca. El capellà- trabucaire predicant a la tropa representada com un remat de xais.

Allò que esdevé una certesa és que Savalls era molt conscient del poder de la religió com a eina per a la dominació del personal. Ell prou que s’havia investit del do de la invulnerabilitat, concedida pel Papa – segons explicava- quan, en recepció privada, li va dir “Aneu-hi confiat [a la guerra] i no patiu per res, ni pel cos, ni per l’ànima”. D’aquesta manera, Savalls mudava en una mena d’àngel exterminador, enviat per Déu, i podia regalimar la invulnerabilitat que l’altar li havia concedir a la tropa que el seguia. Si ell durant la guerra tenia butlla per fer allò que considerés adient- matar, robar, violar…- sense que n’hagués de patir les conseqüències, el personal que en depenia, també gaudia del mateix benefici. La creença en la invulnerabilitat, fonamentada en el fet que hom lluitava en l’exèrcit de la fe, per la causa de Déu, esdevenia una creença generalitzada i no desmentida pels efectes mortals indiscriminats de la guerra- recordem els famosos escapularis, anomenats “Detente bala”- però els soldats d’en Savalls havien de tenir aquesta fe augmentada. En qualsevol cas, Savalls procurava alliçonar-los, a través dels capellans, amb la por a l’infern, la necessitat de la guerra santa i la conveniència de l’obediència cega a l’elegit – és a dir, a Savalls-.

A la vegada, amb aquesta actitud aparentment pietosa, tenia content el clergat i això, també li convenia doncs, sobretot en l’àmbit rural, els capellans exercien la jeràrquia social, a més de l’espiritual. Ara bé, com ha estat dit, tot indica que l’empordanès no era un bon practicant catòlic i que, sobretot, no era gens clerical. En això se semblava a Ramon Cabrera, Planademunt i altres capitosts carlistes de la guerra dels matiners. Recordem l’anècdota que el carnisser Pagans va contar a Josep Pla, d’acord amb la qual Savalls, després de la trobada de l’hostal de la Corda, va explicar a un paisà que la guerra es podia considerar finida. Segons Pla, Savalls va dir al seu paisà, això: “Et dic que la guerra està acabada!. Mira: Martínez Campos ha donat la paraula que els capellans tornaran a cobrar. Aquest punt està perfectament entès.” Per tant, Savalls pensava que el descontentament del clergat sostenia la revolta.

Puget i Pla encara ens conten una altra facècia que palesa que Savalls ni tenia gaire respecte als símbols religiosos, ni es mostrava servicial amb els capellans, quan això no el beneficiava. L’hisendat Puget recordava que en una ocasió mossèn Cinto Verdaguer i Jaume Collell i Bancells (1846-1932)-clergue que fou canonge de la catedral de Girona i un destacat ideòleg conservador catalanista- van visitar Savalls per tal d’intercedir per un artiller de l’exèrcit liberal que, en una retirada apressada, havia perdut una tela de Murillo que representava la mare de déu. Els intermediaris pensaven que la tropa de Savalls la podria haver trobat. Savalls els preguntà què era un Murillo i quan Verdaguer i Collell li ho van haver aclarit, de mala manera, els engegà a dida: “ja poden fotre al camp!”. Aquells joves capellans no eren pas uns pocapenes i en els cercles culturals i religiosos viagatans, hom els respectava. Malgrat això, Savalls no els mostrà cap consideració, ni es sentí commogut per l’apel·lació que els clregues li van fer a la imatge sagrada.

Tots els que conegueren Francesc Savalls i els que s’han interessat per la seva personalitat, en fossin amics o enemics, coincideixen que fou un guerriller individualista, molt integrat en la cultura, l’escala de valors i la mentalitat dels país. Aquest fou el mèrit més consistent d’en Savalls. De fet, la seva manera de ser, l’escala de valors que el menava, esdevenia usual en la societat rural catalana. Si no ens capfiquem en jutjar els avantpassats a partir de la mentalitat del nostre temps, podem entendre’ls millor. No ens podem imaginar Savalls en el paisatge urbà. L’actitud sempre interessada, l’expressió seca i sarcàstica, la defensa de la tradició, de l’economia productiva- no especulativa-  i de la religió, considerada com a font del dret així com de l’ordenació social i política- i per tant, com a garantia de la llibertat personal- esdevenia la manera de ser, el pensament normal i socialment prevalent, entre els pagesos. La societat rural és tradicionalista, cooperativa en allò que interessa a la comunitat però, a la vegada, individualista. El pagès treballa des de l’alba fins que es pon el sol i no està per orgues. Cal espavilar-se i això és el que recomanava Savalls als aristòcrates Alfonso i Maria de las Nieves. El mas – la terra- ho és tot. Kirkpatrick observà que les dones catalanes no podien esperar de llurs companys masculins, les plasenteries que rebien les castellanes però el fet és que entre homes tampoc n’hi havia gaires, de plasenteries. En definitiva, els pagesos no eren romàntics i Savalls- no cal dir-ho- tampoc ho era. És clar que hi ha dies de festa, de fires i d’aplecs. Llavors, hom acomplia els rituals religiosos, menjava bé, ballava i comerciava. Els homes d’en Savalls feien la guerra en els territoris on eren nats i es comportaven com a pagesos que han han substituït temporalment l’arada pel trabuc. Vayreda testimonia que les tropes carlines eren benvingudes en les viles que entraven doncs hom considerava els voluntaris com a paisans, gent coneguda o de la qual hom en podia saber la nissaga. Els vilatans, per contra, anomenaven “castellufus” els soldats de l’exèrcit de govern.

Per tot això, al cap de molt temps que hagués finit la darrera carlinada, encara hi havia retrats d’en Savalls en les sales de les masies catalanes. Doncs Savalls, amb tots els vicis que carregava, va ser un producte genuí de la terra i de l’escala de valors social i econòmica de la col·lectivat rural, la qual era vigent – mal que decadent- sobretot, a les comarques gironines. D’alguna manera, hom sentia que Savalls havia representat aquesta essècia col·lectiva, així com el tarannà de la gent del país.

Apèndix.

Havent estat publicat aquest article, el senyor Rodrigo Bueno va tenir la gentilesa d’adreçar-me uns missatges mitjançant els quals m’ha informat de dades importants referides a Josep Vila de Prat i a Francesc Savalls. El senyor Bueno és autor de l’escrit original de la biografia d’en Josep Vila de Prat publicada a Wikipedia:

https://es.wikipedia.org/wiki/Jos%C3%A9_Vila_de_Prat

En primer lloc, cal fer esment al fet provat pel dit autor respecte la data de la mort de Vila de Prat. Quan m’he referit al capitost, he considerat dubtós que, tal com en el seu moment va afirmar la premsa, morís en l’atac dels carlins a Igualada,  durant el dia 17 de juliol de 1873. Precisament, Bueno ha constatat que Vila de Prat morí l’any 1891, al mas Crivillers d’Osomort, que era la seva casa pairal. Després de la guerra, Vila de Prat s’adherí a l’escissió “integrista” del carlisme, capitanejada per Ramón Nocedal i això contradiu el record d’en Josep Joaquim D’Alòs- al qual he fet referència- d’acord amb el qual Vila era més un partidari del rei- “home del rei”- que no pas de la “facció de la Religió”. Precisament, l’autor de la biografia publicada a Wikipedia, esmenta un comentari atribuït a Vila a la fi de la seva vida, amb el qual desmereixia el pretendent carlista.

Pel que fa a Francesc Savalls, el senyor Bueno ha provat que morí a Niça,  concretament, en el dia 20 de novembre de 1885 i que està enterrat al cementiri Caucade de Niça, en la parcel·la (carré) núm. 1, tomba 362.

Josep Vilar i Vergés, gran coneixedor de les terres de la Garrotxa i l’Alt Empordà i autor de llibres com ara “Els Trabucaires” i “Històries de l’Alta Garrotxa” em fa saber que l’estanquer, o hostaler, de Lliurona que durant els primers dies del mes de febrer de 1873  va ser víctima de l’agressió per part d’un soldat carlí, no morí com a resultat de les ferides que l’infringiren, tal com llavors va informar determinada premsa i jo he afirmat en l’apartat “Savalls durant l’any 1873″.  Precisament, el senyor Josep Vilar està escrivint la història de l’hostal de Lliurona i durant la recerca ha sabut que  llavors l’hostaler va resultar malferit al coll i a la cara però que se’n sortí.  Coneixerem la història d’aquests fets i altres força interessants quan el senyor Vilar publiqui la seva nova obra.
———————————

Notes

[1] Dedicat a Felip Vè.

[2] Un senyor de Barcelona. Josep Pla. Edit. Destino. Barcelona. 1951-1981. Cada vegada que en el present escrit es faci referència a redaccions d’en Rafael Puget i Josep Pla, les cites pertanyen a l’obra esmentada.

[3] Records de la darrera carlinada. Marià Vayreda. Editorial Selecta, Barcelona 1982. Primera edició, 1898. Segona edició, 1950. Cada vegada que en el present escrit es faci referència a redaccions de Marià Vayreda, les cites pertanyen a l’obra citada.

[4] En aquesta mateixa plana web: “El procés dels trabucaires, (1845-46)”

[5] “Les cases pairals catalanes”. Text de Joaquim de Camps i Arboix. Fotografies de Francesc Català Roca. Edicions Destino. Barcelona, 1965- 1977.

[6] Podria pensar que, d’aquesta manera esbiaixada, Viader hauria volgut presumir de la seva participació en la trama civil del cop d’estat de febrer de 1981 però no me’n donà la impressió doncs si bé maldava per criticar amb acritud la monarquia regnant i el règim constitucional que l’empara tampoc em mostrà cap simpatia pel franquisme. La seva opció encara tenia per objectiu l’entronització del pretendent carlista i el retorn a l’antic règim. L’exageració excèntrica que imprimia a l’expressió de les seves opinions polítiques, em transmetia la sensació que les farcia d’escepticisme.

[7] Publicat en fascicles. Sense editor, ni data, ni lloc de publicació.

[8] Cicí sembla un sobrenom. Podria ser que, en realitat, la causa del sobrenom del germà o germana d’en Francesc hagués estat que era tartamut. En aquest cas, hauríem d’escriure el sobrenom de la manera següent: Sí – sí.

[9] Manuscrits aplegats amb el títol “Carlistas : papeles curiosos de la guerra civil de 1872-1875 en que terminó en Cataluña y Centro, o sea Maestrazgo, Aragón y Valencia”. Biblioteca Nacional de Catalunya. Ms.1558. I i II. Cada vegada que en el present escrit es faci referencia a determinades afirmacions de Josep Joaquim De Alòs, les cites pertanyen al manuscrit esmentat.

[10] “El quadern gris.Un dietari”: 18 de juliol de 1917. Obra completa de Josep Pla. Volum 1. Edicions Destino. Barcelona, 1966.

[11] Rafael Sala i Domènech, coronel (Santa Pau, 1811, Girona, 1849).

[12] En aquesta mateixa web, “El procés dels trabucaires. Perpinyà, 1845-46”

[13] R. Grabolosa: “Carlins i liberals, la darrera guerra carlina a Catalunya”. Aedos, Barcelona, 1972.

[14] Joan Garrabou: “Francesc Savalls”. Col·lecció “Gent Nostra”. Diputació de Girona, Girona 1994.


[15]
Josep Estartús i Aiguabella. Sant Privat d’en Bas, 1811 (o, 1808)- 1887.

[16] Memorial de greuges, Biblioteca Nacional de Catalunya, amb el topogràfic Ms.3374.

[17] Podeu accedir a la crònica detallada de la guerra dels matiners, en aquesta mateixa web: “A l’empara de dues o tres banderes. Crònica periodística de la guerra dels matiners (1846-1849)”. Apartat “Lluites del segle XIX”.

[18] Marcel·lí Gonfaus i Casadesús, coronel de cavalleria i, a la fi, brigadier (Prats de Lluçanès, o Banyoles, 1814, Alt Empordà 1855). Marçal va lluitar a la primera guerra carlista com a infant. Fou ferit i restà coix. Aleshores, va passar a l’arma de cavalleria i acabà aquella guerra amb el grau de tinent coronel. Fou un dels matiners més estimats pels gironins. Morí afusellat per l’exèrcit del govern en l’alçament de 1855.

[19]  Josep Borges, nascut a Vernet, a la ribera del Segre, era fill del coronel Antoni Borges, afusellat a Cervera el 3 de juny de 1836, del qual heretà el comandament de la partida. Josep es distingí durant la primera carlinada. Participà en la guerra dels matiners i en l’alçament carlí de 1855. Després, es va posar a les ordres de Francesc II de Borbó, rei de Nàpols i va desembarcar a Calàbria, on fou ràpidament vençut per l’exèrcit de Saboia i afusellat.

[20] Àlbum Histórico del Carlismo (1833-1933- 1935). Juan María Roma. Barcelona, 1935. Sempre que en el present escrit es faci referència a determinades afirmacions de J.M. Roma, aquestes pertanyen a l’obra mencionada.

[21] En l’indret anomenat el Suro de la Palla de la carretera de Girona a Barcelona, fou assaltada la diligència pels trabucaires jutjats a Perpinyà els anys 1845-46.

[22] Després d’aquesta afirmació, el record de Puget continua: “Passà [Savalls] a la segona brigada que manava Gonfaus, coronel de cavalleria, en la qual Savalls manà els voluntaris d’Hostalric”. És a dir, Puget iPla, suposen que Savalls, fins aquell moment, depenia directament de Cabrera i que, a partir de la baralla, es va posar a les ordres de Marçal..

[23] Com a resultat de la guerra d’unificació italiana, l’any 1860, el Ducat de Niça, va passar a formar part de França.

[24]Mis memorias sobre nuestra campanya en Cataluña en 1872 y 1873 y en el Centro en 1874.” María de las Nieves de Braganza y de Borbón. Espasa- Calpe. Madrid, 1934. Cada vegada que en el present escrit es fa referència a afirmacions d’aquesta autora, les cites pertanyen a l’obra mencionada.

[25] No consta l’autor, ni la data de la publicació. Va ser editat a Madrid, Despacho de la calle Juanelo, nº 18. Sempre que en aquest escrit es faci referència a determinades afirmacions de l’autor anònim, les cites pertanyen a aquesta obra.

[26]Souvenirs de la dernière guerre carliste (1872-1876)”. General Edward Kirkpatrick de Closeburn. Librairie Alphonse Picard et fils. 82, rue Bonaparte (6è) Paris. Podeu accedir a un resum i crítica d’aquesta obra, titulat “Edward Kirkpatrick de Closeburn i la darrera carlinada a Catalunya”, en aquesta mateixa web, en l’apartat “Assaig”. Sempre que en el present escrit es faci referència a dterminades afirmacions de Kirkpatrick, les cites pertanyen a l’obra esmentada.

[27] Josep Queralt (o, Querol), àlies Doña Pepa, era nebot de Rafael Tristany. Quan Tristany entrà a territori espanyol reclamà a Alfonso que Queralt fos adscrit al seu servei. Llavors Queralt romania a Els Banys (Amélie les Bains) ostentava el grau de coronel i era el cap de la junta d’armament. Tristany, mancat d’armes, volia que Queralt li lliurés un carragament de fusells.

[28]Memorias de Donña Blanca”. J.T.R. Barcelona, sense data. Hom pot trobar per internet l’obra completa.

[29] “Narración militar de la guerra carlista, de 1869 a 1876. Periodo segundo.”. El Cuerpo Mayor del Ejército. 1889.

[30] La mort de Vila de Prat a la batalla d’Igualada no és cosa segura. Hi ha informacions posteriors de la prensa que l’esmenten en altres accions bèl·liques.

[31] Carles Bosch de la Trinxeria (Prats de Molló, 1831, la Jonquera 1897). Va ser escriptor i un bon jugador d’escacs reconegut, d’ideologia catalanista. Entre altres obres, va escriure “Records d’un excursionista” (publicat a Barcelona, l’any 1897). En aquest llibre explicà les circumstàncies viscudes durant el temps que va romandre segrestat per la gent d’en Savalls.

[32] El llinatge dels Trincheria prové de Prats de Molló (Vallespir) i els seus membres masculins sempre professaren la carrera militar a l’abric dels reis espanyols. Josep de la Trinxeria fou el primer que s’alçà contra la monarquia francesa després del Tractat dels Pirineus que suposà l’absorció de les comarques dels antics comtats del Rosselló i la Cerdanya per França (revoltes dels Angelets, entre 1667 i 1675). Can Trincheria, ha estat convertida en casa-museu. La cambra on s’allotjà Martínez Campos s’anomena l’alcova del general.

[33] Antonio Lizarraga Esquiroz (Pamplona 1817 – Roma 1877), àlies “El Santón”. Durant l’any 1874 va ser nomenat comandant general d’Aragó i enacabat, cap de l’Estat Major de Carles VII i capità general de Catalunya. Va caure presoner en rendir la Seu d’Urgell i un cop alliberat, acompanyà Carles a l’exili i morí a Roma.

[34] Op.Cit. Escrit el 30 de setembre de 1918.

[35] Les frases entre cometes són estretes del memorial de greuges que l’Estartús va trametre a Carles VII i de la documentació que l’acompanya, transcrits a màquina pel seu nebot l’any 1934, que es conserven a la Biblioteca Nacional de Catalunya, amb el topogràfic Ms.3374.

[36] Isidro de la Vallobera (pseudònim de Victor Aragon): Le mas de l’Alleu ou les trabucayres en Roussillon, Charles Latrobe, Perpinyà: 1884.

[37] “Cabrera: Records de la guerra civil espanyola (1833-1840) del general de brigada del Cos d’enginyers reialista”. Wilhelm von Rahden. Traducció Ricard Martí. Barcelona: Salvatella, 2013.