DÉU, PÀTRIA, REI I FURS.

La mentalitat popular carlista a la Catalunya del XIX.

INTRODUCCIÓ.

El propòsit d’aquesta anàlisi no exigeix el capbussament en els textos dels ideòlegs tradicionalistes, doncs hom només pretén desvetllar les raons per les quals, durant tot el segle XIX, una munió de catalans van donar suport actiu a l’opció bèl·lica del carlisme.

D’antuvi, hem d’admetre que l’acompliment del propòsit que ens mena resta llastrat per la dificultat d’endevinar el pensament i els anhels de milers d’éssers humans que no acostumaven a escriure llurs impressions. En qualsevol cas, tot i que volguéssim inspirar-nos en les fonts ideològiques, el fet és que no hi hagut gaires ideòlegs catalans del carlisme, si no és que considerem que ho fossin Jaume Balmes, pensador tradicionalista o alguns apologetes posteriors que apareixen durant la primera meitat del segle XX i que s’esmerçaren, sobretot, en el relat històric. El gruix de l’obra ideològica del republicanisme federalista i fins i tot, del liberalisme, generada per plomes catalanes (començant per Abdó Terradas, passant per Pi i Margall,  Valentí Almirall, Víctor Balaguer i molts més) no té parangó en la banda carlista.

El diagnòstic que exposà el líder obrer Joaquim Molar en una assemblea de treballadors madrilenys, durant la vaga general de 1855, esdevé incontrovertible: “Las masas eran entonces tenidas por liberales y hoy por carlistas; más yo, señores, aseguro que en su mayoría no son ni carlistas, ni progresistas, ni republicanas; llevan por objeto destruir la miseria[1]. Molar va dir això perquè el govern “progressista” d’Espartero i O’Donnell acusava les associacions obreres catalanes d’actuar en connivència amb els carlistes- els quals s’havien aixecat en armes altra vegada i en la mateixa data que es convocà la vaga general- tot volent reviscolar l’aliança “carlo-progressista” que significà la guerra dels “matiners” (1846-49). Certament, hi va haver alguns treballadors fabrils- sobretot, de les zones rurals- que van fer-se voluntaris de les partides armades carlines. Durant les crisis econòmiques de mitjan XIX, les autoritats i els capitosts industrials anaven esparverats perquè l’atur empenyia els obrers a les partides rebels, mal que això fos a tall d’alternativa laboral.

Però, alguna cosa podem endevinar respecte el neguit que motiva aquestes reflexions. Si més no, podem basar-nos en els principis inscrits en la bandera carlista: Déu, Pàtria i Rei. Durant les primeres revoltes reialistes i en els inicis del carlisme, el lema restava limitat a la dualitat Déu i Pàtria. La primera lletra de l’himne Oriamendi  (o, la Marxa d’Oriamendi) no incloïa de manera explícita la trilogia esmentada però insistia en l’exaltació patriòtica d’Euskalerria, així com en la recuperació dels furs, els quals esdevingueren el reclam més consistent que posseïren els capitosts carlins per aconseguir voluntaris tant a Euzkadi, com a Catalunya.

bandera carlista
bandera carlista

La trilogia “Déu, Patria i Rei”, segons recordaven, de tant en tant alguns insignes partidaris del Pretendent- per exemple, Ramón Nocedal (1842-1907)- i feu palès el general Ramon Cabrera en un dels dos manifestos que signà quan, a la fi de la seva vida, prometé fidelitat a Alfons XII, tenia caràcter de norma jeràrquica. Cabrera ho deia sense embuts: “Dios, Patria y Rey, dice nuestra bandera; Dios primero, después la Patria y por último, el Rey[2].

Els Furs, mal que haguessin estat una reivindicació primerenca, van ser tardanament incorporats al lema carlí. Això, doncs, en realitat, els furs es consideraven inclosos en la concepció de pàtria.

Hi ha dues maneres d’interpretar el lema carlí: globalment i per cadascun dels  termes que el formen. Entesos globalment, “Deu, Pàtria, Rei” -i més encara, s’hi afegim els “Furs”- descriu emblemàticament els pilars de la tradició i per tant, reivindica l’antic règim. És a dir, l’antic règim enfrontat al liberalisme i per això, també al capitalisme.

Hom diu que el canonge Benet, patriarca de la saga carlista dels Tristany, abans de ser afusellat a Solsona, digué això al tribunal que el jutjava : “Els pobles, senyor meu, són sempre nens i han de ser regits per una ma suau i les lleis han de ser sempre consells…[3]. Fa vint anys vaig conèixer Fernando Viader, genealogista de les principals famílies gironines de l’aristocràcia rural- l’anomenada “aristocràcia de l’espardenya” – i descendent de nissaga carlina. En un moment de la conversa vaig esmentar-li la Constitució espanyola i l’ordenament jurídic vigent. El vell carlí- vorejava els noranta anys- expressà sorpresa i em va interrompre per aclarir-me que a Catalunya sempre ens havíem regit per la Bíblia, les nostres constitucions i les clàusules dels contractes matrimonials i testamentaris. Això constituïa el marc legal. Pel que fa als negocis concrets i quotidians, hom pactava confiant en la paraula donada.

La lliçó escandalitzada del vell carlí em recordà l’asseveració que Josep Pla posà en boca de l’hisendat Rafael Puget: “Les llibertats concretes que predicaven els vells carlistes eren, potser, més sòlides que la llibertat que postulaven els liberals. No era pas la llibertat amb majúscula, abstracta i vaga, escrita en un paper més inconsistent que la violència dels temperaments; sinó les llibertats concretes, garantides per organismes, institucions, costums i hàbits antics, vivents i d’escamoteig impossible” [4]. Mitjançant aquestes frases l’autor- fos Puget, o fos Pla- reivindica la mena d’ordre social que no volia ser absolutista en la pràctica, sinó que consistia en una manera d’entendre la llibertat, arrelada en la preeminència dels drets individuals i col·lectius d’àmbit territorial.

Doncs, de moment, podem garantir que la reivindicació tradicionalista s’oposava frontalment a l’administració centralitzada dels afers públics, a l’ordenament jurídic codificat i a la invasió per part del poder públic de l’àmbit familiar i local, així com al desgavell econòmic especulatiu que portava el liberalisme.

Per tot el que ha estat dit, hom ha d’entendre que la visió del carlisme, consistent en etiquetar-lo com un moviment estatalitzador i absolutista – visió imposada, sobretot, per l’aliança que forjaren els tradicionalistes amb els feixistes, durant la darrera guerra civil espanyola (1936-1939)- no sobrepassa la superficialitat epidèrmica. Deixant de banda que el feixisme del segle XX es presentà inicialment com una tendència política antiliberal, les coincidències que presenta amb el carlisme són escasses, per no dir que inexistents. Sobretot, en referir-nos al concepte carlista de Rei, veurem els límits pràctics de l’absolutisme predicat pels tradicionalistes, així com en referir-nos al concepte carlista de Pàtria, ens adonarem que diferia totalment del nacionalisme estatal en el qual es basava el feixisme.

Fins ací, hom haurà comprès que la reflexió que portarem a terme bandeja l’anomenada “qüestió dinàstica” doncs el tecnicisme legalista sobre la legitimitat de l’herència de la corona espanyola per part d’Isabel, la filla de Ferran VII, a partir de la discussió referida a la vigència de la “llei sàlica”, tot i que hagi apassionat els historiadors enamorats del xafardeig de palau i de les perspectives elitistes, no aportaria res a la nostra modesta recerca. La “qüestió dinàstica” va ser l’excusa per a vestir l’oposició dels tradicionalistes. Entre els papers del legat del general carlí Josep Estartús[5], hi havia uns versos que trobà a la butxaca d’un oficial liberal madrileny mort en el camp de batalla, mitjançant els quals aquest soldat mostrava el rebuig que sentia per una guerra que es portava a terme només per decidir quin personatge aristocràtic de la mateixa família dinàstica havia d’ocupar el tron. El vell Estartús compartia el sentiment del seu enemic. És clar que, en realitat, ningú es jugava la vida per aquesta fotesa i malgrat que a una banda i a l’altra de les trinxeres hom feu el possible per popularitzar les respectives figures reials i llurs virtuts familiars, guerreres i cristianes, la veritat és que els monarques i els pretendents a monarques que s’enfrontaren en les guerres civils del XIX, constituïen, només, els símbols de dues maneres diferents de veure el món.

"Lo mestre tites". Publicació pro carlina.
“Lo mestre tites”. Publicació pro carlina.

Finalment, cal aclarir que l’anàlisi que em proposo resta voluntàriament limitat a l’àmbit català. Això doncs, a Catalunya, el carlisme presentà trets propis, deguts, sobretot, a les característiques socials, culturals i econòmiques que es donaven al Principat. Al respecte, cal fer esment al xoc entre la societat eminentment rural de la muntanya i la societat industrial de la marina, enfrontades cara a cara en un espai territorial petit, cadascuna de les quals es regia per escales de valors distintes però que, d’alguna manera, s’influenciaven mútuament. Els trets geogràfics del país, el caràcter muntanyenc del territori, l’aïllament que això li suposava pel que fa a les comunicacions internes i amb el centre polític de l’Estat, el veïnatge amb França, l’estructura econòmica rural fonamentada en grans masos autosuficients, la industrialització de la marina, la tradició de l’autogovern originada en temps dels Habsburg i basada en les constitucions i lleis civils catalanes- mai oblidada, segons testimonia el príncep Fèlix Lichnowsky[6]– la cultura i llengua pròpies, així com l’arrelament del record dels miquelets, la tradició bandolera i el prestigi immemorial de la lluita guerrillera, constituïen factors importants que també incidien en la mentalitat i la mena de lluita que mantingueren els carlins catalans.

La primera guerra civil (1834- 1838) es perllongà a Catalunya fins l’estiu de 1840 doncs els principals líders carlistes catalans i valencians no es sentiren inclosos en el Pacte de Bergara. Després, la resistència guerrillera dels trabucaires mantingué les brases del conflicte armat fins que enllaçà amb la guerra dels matiners (1846- 1849), la qual fou una brega que arrelà únicament a Catalunya, la franja aragonesa de llengua catalana i el Maestrat i que es distingí per l’aliança dels carlistes amb els republicans i liberals d’esquerra.

En general, la historiografia espanyola ha menystingut la lluita dels carlistes catalans doncs l’ha considerat bandolera. En això coincideix amb les opinions del príncep prussià Fèlix Lichnowski i del militar, també alemany, Von Rahaden[7], els quals s’afegiren a l’exèrcit del comte d’Espanya durant la primera guerra. Ambdós descriuen els voluntaris de Benet Tristany i del Ros d’Eroles, com una colla de salvatges indisciplinats i desmanegats, que no vestien uniforme, que no s’aplegaven en unitats militars, sinó que només es reconeixien pel cap de partida al quan obeïen i mal que eren els millors soldats del món per a les emboscades i les accions de sorpresa, no sabien lluitar a camp obert, en formació militar. María de las Nieves de Braganza y de Borbón, cunyada de Carles VII, acompanyà son marit Alfonso en la campanya a Catalunya durant la tercera guerra. Doña Blanca– així l’anomenaven- observà que els voluntaris catalans que els seguien lluitaven per temporades i en acabat se’n tornaven a llurs cases durant uns dies, amb el pretext que els calia mudar-se la camisa. La princesa carlina va escriure això a les seves memòries[8] perquè la corprenia aquesta indisciplina.

Els propietaris rurals que foren autors del “Manifest de La Garriga” (gener de 1849) consideraven que els “matiners” d’adscripció carlista, mal que aparentessin que actuaven en defensa de la monarquia absoluta, en realitat ho feien per la constitucional i eren tant revolucionaris com els seus aliats republicans. Per això- opinaven- els desastres que la guerra necessariament provocava, esdevenien balders i no calia moure’s del règim monàrquic liberal isabelí. En qualsevol cas, els autors del manifest avisaven que les fileres dels matiners s’alimentaven de la xusma i això convertia aquella lluita en el “terrible combat” dels que no tenen res contra els propietaris.

Durant la guerra dels matiners, els dirigents carlins castellans i bascos titllaven els correligionaris catalans d’esquerrans i la premsa del govern els tractava d’anarquistes i comunistes. Quan el 17 d’abril de 1848, la reina decretà l’amnistia per a tots els rebels que abandonessin les armes, un grup de carlistes del nord i del centre d’Espanya es queixaren al comte de Montemolín (Carles VI) perquè no havien estat mobilitzats i romanien en l’exili, sense mitjans per a viure. El contingut de la carta que varen trametre al pretendent palesa l’opinió que aquests carlins tenien dels correligionaris catalans: “Hoy señor se ve obrar el mismo plan [la “traïció” del pacte de Bergara] pues mientras el sospechoso Cabrera se le autoriza para obrar […] en Burdeos, Bayona y otros puntos perecen de hambre los vascongados, castellanos y navarros y no se dispone cosa alguna con respecto a la derecha, siendo así que siempre ha sido apoyo de todo ¿Es acaso porque se sabe que será fàcil destruir a la izquierda, no sublevándose la derecha?[9].

A la fi, el pensament carlista català del XIX constituí una mena de gran paraigües dessota del qual s’aplegaren anhels distints, fins i tot de la mena que avui qualificaríem de catalanistes i de mediambientals o ecològics, tots els quals es podien resumir en l’enyorament de la llibertat personal que hom pensava que havia garantit l’antic règim i l’odi als canvis que portaven les intromissions del liberalisme. Per això, també podem considerar que el carlisme emparà la lluita de classes en l’àmbit rural doncs tenim constància que les fileres de voluntaris dels pretendents d’aquesta branca borbònica es nodrien principalment de pagesos pobres. Ramon Cabrera, quan a la fi de la seva vida prometé fidelitat a Alfons XII, va referir-se a la guerra dels matiners amb els termes següents: “ En 1848, aquel mundo que había desaparecido de la realidad, quedaba todavía en la memoria…”. Tot seguit, el general dels carlins confessava que el tradicionalisme no tenia programa de govern: “Los excesos de la Revolución produjeron, sin embargo, tan profundo movimiento en la sociedad española que hijos de pobre hogar y de familia acomodada […] se lanzaron, como yo, algún día a luchar por Dios, la Patria y el Rey, sin pensar que iban inutilmente al sacrificio [10].”

Déu.

Déu és un ésser superior inescrutable, llunyà i desconegut. Hom hi pot creure, o no. Una altra cosa és la religió, l’església i el clergat. Les institucions eclesiàstiques, llurs edificis i propietats, així com els sacerdots que les mantenen i les fan créixer, esdevenen ben reals i indiscutibles. Aquest poder físic i terrenal imposa un ordre social fonamentat en una ideologia (la religió) que, en principi, brolla de la interpretació del llibre “sagrat” però que té – i vol tenir- conseqüències ben pràctiques. Dit sigui de forma esquemàtica, la religió crea un règim d’organització social. Napoleó Bonaparte pensava que la religió garantia la pau social i va escriure això: “En la religió no hi veig el misteri de l’Encarnació, ans hi veig el misteri de la pau social”. Per tant, a Egipte va prohibir als membres del seu exèrcit que interferissin en les pràctiques religioses dels nadius.

Carlinot

Les caricatures que la premsa liberal del XIX feia dels carlins sempre els presentava com éssers animalitzats, acompanyats de capellans grassos i carregats d’escapularis, rosaris, amulets i trabucs rònecs. Una definició de carlí es feu famosa: “El carlista es un animal bípedo, de cresta roja, que habita en las montañas de los Pirineos y que, confesado y comulgado, mata hombres”.

Alexis de Tocqueville, en la seva obra “L’Antic Règim i la Revolució” va voler rebatre els judicis erronis que segons els seu parer s’emeteren en relació a les causes i característiques de la revolució francesa. El capítol II del Llibre Primer de l’obra es titula “Que l’objectiu fonamental i final de la Revolució no era, com s’ha cregut, destruir el poder religiós i afeblir el poder polític”. En aquest capítol, Tocqueville es refereix a l’obra filosòfica del XVIII que forní l’oposició a la religió i  afirmà això: “el cristianisme havia inspirat aquells odis furiosos molt menys com a doctrina religiosa que com a institució política; no perquè els capellans volguessin regular les coses de l’altre món, sinó perquè eren propietaris, senyors, beneficiaris del delme i administradors en aquest món; no perquè l’Església no pogués ocupar un lloc en la societat nova que hom anava a instituir, sinó perquè ocupava el lloc més privilegiat i més fort en aquella societat vella que es tractava de fer pols” [11].

De fet, coneixem exemples significatius d’anticlericalisme per part de carlins catalans, alguns dels quals eren personatges importants. Sobretot, això pel que fa a lluitadors de la guerra dels matiners (1846-1849), en la qual els tradicionalistes s’aliaren amb els liberals d’esquerra i els republicans més radicals, provinents de la revolta de la “jamancia” (1842-43). Tocabens, cap dels trabucaires que assaltaren la diligència de Perpinyà a Barcelona i que va ser jutjat i guillotinat a Perpinyà (1845-1846)[12] es cobria el cap amb un mocador estampat amb motius maçònics i els testimonis de l’època el consideraven poc pietós. L’escriptor J. De Bolós lamentava que l’exili havia capgirat molts oficials de l’exèrcit carlí, els quals s’havien afiliat a societats secretes, tot suggerint que es tractava de lògies maçòniques[13]. Rafael Sales, àlies Planademunt, coronel carlista i cap llegendari de trabucaires, va ser acusat per les autoritats liberals d’haver mort el rector d’una parròquia gironina i la seva majordoma. Planademunt no va tenir cap mirament en incloure quaranta “jamancios” – republicans radicals i ateus- en la seva partida. El sentinella que guardava els ostatges que havien estat segrestats a Sants (maig de 1847) per la partida carlina d’en Josep Batlle, els confessà que era ateu. Pau el Boig, un dels condemnats a mort per causa de la comissió d’aquests delictes, rebutjà l’assistència dels capellans i no va voler combregar abans de ser executat. Ramon Cabrera, des de temps de la primera guerra- ho testimonia Fèlix Lichanowsky- i fins que, a la fi de la seva vida, abandonà el partit carlista, va ser considerat un escèptic en matèria religiosa pels seus correligionaris, alguns dels quals l’acusaven d’impiu. De fet, durant la brega dels matiners, Cabrera s’esmerçà en carregar d’imposicions especials els clergues dels territoris que ocupava. El coronel Cadòrniga condicionà l’ajut al complot carlista de 1869-70 a que no hi participessin capellans ni dones.

El general Francesc Savalls i Massot,.
El general Francesc Savalls i Massot,.

Fins i tot, Francesc Savalls, antic trabucaire i general carlista durant la tercera guerra, mostrà aversió a la intromissió dels clergues en els afers polítics i bèl·lics. El general Estartús l’acusà d’haver desobeït l’ordre que li donà per tal que arranqués els “arbres de la llibertat” plantats pels liberals i que col·loqués creus cristianes en els mateixos llocs. Savalls li va respondre que no ho faria doncs respectava la llibertat.  El general Savalls tampoc seguia gaire els preceptes de la moralitat cristiana. Més d’un cop, havent ocupat una vila, i després de resar el rosari, havia conclòs les seves arengues als soldats amb incitacions a la disbauxa, la requisa i la violació, com aquesta: “I ara, carlins, a fer carlinets!”. També esdevé cosa curiosa que l’escriptor Josep Pla, mitjançant l’anècdota que li va explicar el carnisser Pagans de La Pera- vila on va néixer Savalls- atribuís al general carlí  aquesta mena de pensament, diguem-ne, poc clerical. Pagans havia conegut un nadiu de La Pera que li havia contat que havia trobat Savalls després de la reunió que aquest havia mantingut amb el general liberal Arsenio Martínez Campos a l’hostal de La Corda. El diàleg entre els paisans, segons Pagans i Pla, fou el següent:

“- I bé, Xicu, què és tot això de l’hostal? ¿Quines notícies hi ha?

– Hi ha bones notícies. La guerra està acabada. Ja ho pots dir a tot arreu…

– Què vol dir que la guerra està acabada?. ¿Que dormim?

– Et dic que la guerra està acabada! Mira: Martínez Campos ha donat la paraula que els capellans tornaran a cobrar. Aquest punt està perfectament entès.

-Ja ho veig, però…

– Però què? ¿Qui vols que faci la guerra, després del que t’acabo de dir, animal de quatre potes?. Qui vols que la faci?. Ja pots dir a tot arreu que això està llest…”[14]

És a dir, Savalls opinava que si es satisfeia els clergues, pel que fa a les seves demandes materials, aquests deixarien de predicar contra el govern liberal i per això, s’esfumaria el suport popular a la causa.

El Mateix Pla ha contat altres anècdotes que confirmen el tarannà poc clerical de Francesc Savalls. Per exemple, diu que Jacint Verdaguer, acompanyat d’un altre capellà, el va visitar per tal de recuperar una pintura de la mare de Déu signada per Murillo que havia perdut un oficial liberal en la retirada. Els sacerdots pensaven que, pel fet de ser-ho, gaudirien d’influència sobre Savalls però aquest, que no sabia què era “un Murillo”, havent escoltat Verdaguer i l’acompanyant, els va foragitar sense miraments amb un sec “Ja poden fotre al camp!”[15].

Josep Joaquim de Alòs[16] va escriure petites biografies de personatges carlins de la tercera guerra, els quals havia conegut, o en tenia referències directes perquè n’era coetani. De Alòs no dubtava de la hipocresia religiosa de Francesc Savalls: “Savalls como católico no tenía creencias algunas, solo hay que ver como asistía a misa, sin reverencia alguna, como blasfemaba…”.  Però, el mateix autor també ens explica que Savalls emprava la religió per tal de garantir l’adhesió de la gent del país i la submissió poruga dels reclutes a la causa de Déu: “En cuanto llegaba a una población iba a ver a las monjas […] el cura y hacía decir oficios para los difuntos, al cura del regimiento que sermoneara a los voluntarios para que fueran buenos católicos y buenos carlistas, con toda esta pamplina Savalls fue mirado por el país como el mesías, así se lo miraban los curas y las monjas propietarios en medio del grande desconcierto […] del gobierno liberal […] también tenía Savalls de gracia de hacer rezar el rosario con frecuencia…”. De Alòs tenia la mateixa opinió d’en Francesc Auguet, braç dret d’en Savalls: “ Auguet como carlista y amante del Rey era fiel pero como católico no tenía creencias algunas…”

Torre del Conjurador de Serrallonga (Vallespir) des de la qual el capellà pregava per a salut del bestiar i el bon temps.
Torre del Conjurador de Serrallonga (Vallespir) des de la qual el capellà pregava per a salut del bestiar i el bon temps.

Cal tenir en compte que en l’àmbit rural, a la pràctica, la parròquia i el municipi es confonien. El capellà i el batlle molt sovint compartien el lideratge social, fins el punt que manta ocasions el rector religiós guiava les partides armades locals[17]. De fet, el capellà, salvades les distàncies, portava a terme algunes de les funcions que avui realitzen professionals de serveis públics, com ara el psicòleg, el mestre i fins i tot, el gestor administratiu. El capellà sovint intercedia davant les autoritats polítiques, judicials i administratives, convenia matrimonis, aconsellava a l’hora de testar i ajudava la gent a morir. Hom creia que posseïa el poder de fer conjures per tal de procurar la intervenció divina a fi d’estalviar les tempestes, cridar la pluja en temps de sequera i protegir el bestiar de les malalties. A més, l’edifici de l’església no únicament complia la funció de temple per a l’oració i l’adoració de la divinitat sinó que era el lloc de reunió de la població per acordar les actuacions que convenien a la comunitat i servia de refugi i fins i tot, d’hospital, en els supòsits de calamitats. Les poques institucions que s’esmerçaven en prestar ajuts a les persones desemparades eren religioses. Hi havia convents de monges que tenien cura de les noies orfes i fins i tot, les procuraven un bon marit, o feina. A can Noguer de Segueró (Alta Garrotxa) es manté el record d’un avantpassat que havent enviduat anà a cercar una nova esposa a l’hospici de noies regentat per les monges. El pretendent, assegut en una cadira veia com passaven les hospicianes i esperava fer el pes a alguna, doncs eren elles les que triaven marit. La noia que estava disposada a maridar amb el pretendent, deixava lliscar el seu mocador faldilla avall i si l’home l’hi recollia, el tracte era fet. En l’església El Bon Pastor de Perpinyà s’hi acollien les prostitutes quan es veien obligades a jubilar-se i també a dones que deixaven l’ofici i per això hom la coneix amb el sobrenom de Les Penedides.

Els governs liberals portaren a terme dues desamortitzacions (1836- 37, i 1855) les quals afectaren, sobretot, les propietats eclesiàstiques però de vegades sembla que la reacció que provocaren aquestes lleis fou més adversa per part de la Cort regnant que no pas per part de la Cort tradicionalista. És clar que els grans propietaris agraris- per molt que fossin carlins- aprofitaren la circumstància per tal d’adquirir les terres i boscos comunals, així com les eclesiàstiques, tot minvant les possibilitats de supervivència dels pagesos pobres, els quals, malgrat això, fornien les fileres carlistes. Hom pot suposar, com fan diversos investigadors actuals, que les desamortitzacions van empipar especialment el baix clergat i la part més espavilada del poble menut. Ara bé, sabem que la reina Isabel es resistí a la signatura de la llei Mádoz (desamortització de 1855) fins el punt de protagonitzar un sainet a palau davant de tot el govern en ple, amb el general O’Donnell, ministre de la guerra, al capdavant, que li havien demanat audiència per a pressionar-la. Isabel, que es voltava de monges i capellans ultradretans,  sovint semblava més fanàticament vaticanista que els pretendents carlins al tron.

Però no tenim cap motiu per dubtar que la immensa majoria dels carlins creien en l’existència de Déu i sobretot, en el sistema d’ordre social que suposava la religió, de la qual empraven tots els símbols haguts i per haver. Les imatges de sants, mares de déu i cors sagrats es sobreposaven a les franges dels colors “nacionals” o a la creu de Sant Andreu en les banderes carlistes. Frares, capellans i algun bisbe s’esmerçaven en beneir les columnes de voluntaris cada vegada que desfilaven; abans d’iniciar la batalla, celebraven misses de campanya i havent-la guanyat, en celebraven d’”acció de gràcies”, acompanyades de l’oració del rosari. L’exèrcit de Carles es feia anomenar “exèrcit de la fe”. Ara bé, aquesta iconografia tan explícita és la única diferència que, pel que fa a la religiositat, distingeix els carlistes dels liberals. Per la banda governamental, també s’institucionalitzaren les misses[18] i l’exèrcit comptava amb capellans castrenses però les seves banderes no carregaven imatges sagrades, ni anaven a la batalla exhibint sants i rosaris.

Marià Vayreda, notable escriptor i pintor, ens explicà una de les raons per les quals decidí fer-se voluntari de l’exèrcit carlí, comandat per Francesc Savalls: “Lo sentiment religiós […] se revifà d’una manera com no en tenien idea nostres pares, que tot essent més religiosos […] que nosaltres, careixien d’aquell valor propi que dóna una idea quan se professa, no sols per tradició, sinó també per convicció”. Per començar, doncs, Vayreda reconeixia que fins que esclatà la revolta anomenada “La Gloriosa” (1868) que destronà Isabel II, la gent vivia la religió com una qüestió bàsicament de “tradició”, és a dir, d’ordre social, més que no pas, exactament, de creença personal. L’escriptor olotí, no s’està de descriure’ns amb passió les ofenses que els revolucionaris infringien a la religió: “L’església de Sant Esteve d’Olot, convertida en altra Bastilla, es vegé plena d’infeliços que eren tancats darrera les reixes dels altars, com feres dins de les gàbies, pel delicte de tenir parents a la muntanya, o pel de no voler o no poder pagar los impostos i derrames que sense més llei que l’albir i a pretext de la salut pública, s’imposaven. L’espaiosa nau del temple, en lloc de les salmòdies i dels càntics de la litúrgia cristiana, ressonava amb les notes de l’Himne de Riego i del cancan, executades a l’orgue per mans acanallades i barroeres; l’emblema de la Trinitat, que hi ha a dalt de l’altar major, servia per a l’exercici de tiro al blanc; en les beneteires, s’hi abeuraven los cavalls i en l’Altar Major hi cadellava la gossa del comandant”[19].

Tot això sigui dit per tal de demostrar que quan ens referim al fenomen de la religiositat no ens referim únicament a un afer espiritual, de sentiment i de creença. Fins i tot el llenguatge anava farcit de refranys i d’expressions metafòriques ans també objectives, que només s’entenien si hom coneixia la història sagrada – “més vell que Matusalem”- i que fixaven el calendari- “ per Sant Sebastià s’allarga el dia”, “per Sant Josep verdeja el cep”, “per Sant Francesc, sembra el blat”, “per Sant Joan, el primer bany”…-  així com fonamentaven els principis de conducta, les relacions socials- aplecs i fires, emparades per un sant, santa o mare de Déu- i les personals, mitjançant la moral.

“Un món sense rei, de la mateixa manera que un món sense religió, esdevenia un món esbojarrat, captiu del caos i l’arbitrarietat, en el qual els febles i els pobres n’eren les víctimes principals”[20]. Del rei en parlarem més endavant però ara avancem que per a la mentalitat de la gent del poble menut el monarca era un personatge gairebé tan mític com Déu. A la fi, hom “coneixia” Déu a partir de les imatges imaginades pels artistes. Cadascú hi creia a la seva manera, més o menys espiritual, o no hi creia i en aquesta no creença hi trobaríem persones agnòstiques, persones que no podien admetre el Déu que els pintava el catolicisme – però que n’admetien altres “formes”- i ben segur persones secretament atees. Ara bé, altres coses distintes eren els capellans i la religió. Hom pot ser creient i anticlerical. No hi ha cap motiu que ens faci pensar que Cabrera, Savalls o Planademunt fossin ateus, ni tan sols, agnòstics però prou que n’hi ha per constatar que aquests carlins no es mostraven servils amb el clergat, mal que mai es pronunciaren contra els costums, les normes, les litúrgies, les simbologies i les institucions eclesiàstiques.

Un món sense religió, doncs, esdevenia un món sense lleis, ni ordre. El sistema liberal que s’instal·lava no oferia alternativa jurídica ni institucional a la vacuïtat que originava l’enderroc del sistema d’ordre tradicional, ancorat en la religió.

Per tant, el Déu de la bandera carlista, significava, és clar, la religió com a sistema d’ordre social. De fet, si hem de creure a Antonio Pirala, en Planademunt victorejava la religió i no pas a Déu. Durant la tercera carlinada, el “visca la religió!” constituïa el víctor usual de les partides de rebels que ocupaven un poble.

Pàtria.

“Nació” és un concepte que es deu a la revolució liberal i que durant molt de temps va emparar sentits distints. Aquesta confusió conceptual del terme encara roman però no tant en l’aplicació política que se’n fa. Els liberals centralistes espanyols del XIX de vegades fins i tot atribuïen caràcter nacional a Catalunya, tot referint-se als costums i els vestits tradicionals dels catalans, mal que més usualment l’anomenessin “província” i qualifiquessin la llengua catalana de dialecte “vulgar”. En canvi, de forma majoritària, els liberals espanyols actuals neguen taxativament el caràcter nacional a Catalunya doncs hi va haver un moment, a partir del canvi de segle- del XIX al XX- que, a la pràctica, el concepte nació esdevingué sinònim d’Estat. Llavors, poc a poc, els territoris que els liberals anomenaven províncies van passar a ser coneguts com a regions.

El fet és que al llarg del segle dinou, quan hom emprava el terme nació podia ser que es referís a un Estat- regne, o república- a la seva població en general, a una part d’habitants de l’Estat amb identitat pròpia- racial, cultural, religiosa …- a una societat de persones geogràficament o administrativament determinables, o fins i tot, de vegades, a un estrat social. L’ambigüitat del terme sovint feia servei al periodista català que no volia comprometre’s massa. El 7 de setembre de 1848, durant la guerra dels matiners, El Barcelonés, fent el ullet als seus lectors catalans, diagnosticava que les revolucions que sacsejaven Europa no eren les antigues guerres de reis contra reis, de conquesta o de religió, sinó que constituïen guerres de principis, doncs “las naciones oprimidas empiezan a sacudir el yugo del despotismo e imitando los paises libres del mediodía de Europa, empiezan a levantarse contra sus opresores”. És clar que aquest periodista no emprava el terme “nacions oprimides” per referir-se als Estats, sinó que indicava col·lectius de determinats Estats, regions, o– com deia, a tall de sinònim- de certs països. I ho feia de manera que suscitava la relació de les circumstàncies del moment amb el fet conegut que les revoltes europees de 1848- entre les quals, la dels “matiners”- naixien, en molts llocs, de la voluntat d’autogovern que amarava determinats col·lectius amb identitat pròpia, fos cultural, religiosa, social – o tot plegat- els quals restaven políticament inclosos en organitzacions estatals superiors – recordem les revoltes irlandesa, polonesa, per exemple -. A l’època, les comparacions entre la situació catalana i la irlandesa esdevenien habituals.

El fet és que el liberalisme espanyol, mal que conscient de la necessitat de crear i construir la nació- estat espanyola, a imatge de França, caminà pel pedregar vers aquest objectiu. El fenomen de la “feble nacionalització” espanyola ha estat estudiat per diferents historiadors[21] els quals n’emfatitzen com a causes la vacil·lant estructuració de l’Estat, la tardana institucionalització de l’ensenyament públic, la pèrdua de les colònies, la manca d’un enemic exterior clarament identificable i fins i tot, el desconeixement dels símbols unitaris. A la fi, hom no pot dubtar que llavors la gent entenia el significat del terme “pàtria” – circumscrit, de vegades, a un àmbit molt local- però no anava més enllà. No esdevé una circumstància casual la voluntat d’equiparar “pàtria” i “nació” que objectiva l’article 2 de la Constitució de 1978: “Article 2. La Constitución se fundamente en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles…”. Això, doncs fins i tot en el darrer terç del segle XX, havent arribat el moment constituent de l’Estat democràtic, va caldre fixar en pedra picada aquesta equivalència.

Els carlins estranyament usaven el concepte de nació. En realitat, el defugien. E.J Hobswaum, a “Nations and nationalism since 1780” diu que “degut al fet que la nació per ella mateixa i considerada des la perspectiva històrica, esdevenia una novetat, fou objecte de l’oposició dels conservadors i dels tradicionalistes”.  Els carlins es referien a Espanya i a la pàtria però dóna la impressió clara que sobretot per als pagesos, mal que també per als menestrals i els treballadors industrials, ambdues expressions no esdevenien sinònimes. És evident que el pretendent carlista volia ser rei d’Espanya però això no suposava que els catalans que el seguien es sentissin espanyols, més enllà del què significava la condició de súbdit d’una monarquia. De fet, hom pot pensar que els creadors del lema de la bandera carlista, van escollir el terme “pàtria” amb intenció doncs aquesta expressió és més personal, més lliure en la interpretació sentimental que cadascun en faci. El rei ho era d’Espanya, sens dubte, però això no impedia que el seguidor basc considerés que la seva pàtria era Euskadi i que el correligionari català sentís que Catalunya n’era la seva. Cabrera, poc abans de morir, quan, havent estat rebutjat per Carlos VII es sotmeté a Alfons XII, justificà el canvi de camisa mitjançant un parell de manifestos que adreçà a “la nació espanyola” però, precisament la referència que llavors va fer a “la nació” rebla que assumia, o havia estat ferit, pel discurs liberal.

L’ús de la paraula pàtria substituí el concepte de terra. Els nostres avantpassats, quan volien victorejar la pàtria, cridaven “visca la terra!” i ho feien en un sentit més literal del què ara podem pensar. És a dir, els pagesos victorejaven el territori que consideraven seu, format per la terra que treballaven, de la qual n’aprofitaven els fruits. Les guerres, les invasions, el bandolerisme, l’explotació dels rics, el desastres naturals i – a partir del segon terç del XIX- l’acumulació industrial, “arruïnaven” la terra- deien- i això significava, és clar, que anorreaven l’economia rural i per tant, a la fi, destruïen la pàtria.

El pagès pensava Catalunya com concepte patrimonial i en això coincidien amb els burgesos i treballadors, per als quals, però, la riquesa que significava la pàtria era, sobretot, la industrial[22]. El Diario de Barcelona del dia 17 d’agost de 1854, explicava que a Mataró, en data del 2 de juliol, quan es va declarar la vaga general de la indústria, “por la noche empezaron a acudir gente del campo y mezclándose con los grupos que estaba en la Rambla, empezaron a proferir palabras amenazadoras contra los vapores, esparciéndose el ridículo y absurdo rumor de que ésta era la causa de la enfermedad que sufren los viñedos”. La manifestació va derivar en aldarull i els treballadors de les fàbriques tèxtils van haver de protegir-les dels atacs dels pagesos. Durant el mes d’abril de l’any següent, la premsa informava que grups de pagesos recollien signatures per a la sol·licitud que volien enviar a la reina a fi que ordenés el tancament de totes les indústries de vapor de la província de Barcelona. El periodista recollia el rumor referit a la presència del general Ramon Cabrera en una de les trobades dels protestaires. És a dir, hom suposava que els pagesos havien de ser forçosament carlistes. Durant el període de les vagues i revoltes obreres de 1854, 1855 i 1856, l’enfrontament entre els obrers i els propietaris industrials fou molt violent i malgrat això uns i altres coincidiren en reivindicar la pàtria industrial, enfrontada a la pàtria rural dels pagesos i per tant, dels carlistes.

El príncep Lichnowky restà sorprès del sentiment de catalanitat que amarava els habitants del Principat i tot comentant alguns dels hàbits particulars que els distingien, com ara beure vi amb porró, diu que quan seien forasters a taula, els oferien la beguda en un got. Lichnowsky especifica que, en aquest cas i en altres, els catalans tractaven la resta d’espanyols com a estrangers. El noble prussià també recordava que durant una travessa per les muntanyes del Ripollès, els trabucaires de la seva escorta aturaren el pas en un indret d’alçada per tal d’agenollar-se cara la serra de Montserrat- la qual s’albirava a l’horitzó- i resar “per nostra terra de Catalunya”. En definitiva, el voluntari alemany se’n feia creus del record ben viu que encara amarava els catalans respecte el regnat de la dinastia dels Habsburg, fins el punt que li semblà que no haguessin transcorregut gairebé cent trenta anys d’ençà que havien estat substituïts pels Borbó. De fet, nombrosos capitosts carlins, com ara els Tristany, Estartús i Savalls, descendien de lluitadors austriacistes i els furs que reclamaven no eren altra cosa que les antigues constitucions catalanes.

Per altra banda, hi ha dades que ens demostren que els voluntaris carlistes catalans no s’amoïnaven per anomenar-se espanyols. Per exemple, coneixem força proclames de capitosts guerrillers mitjançant les quals apel·laven a l’espanyolitat . L’historiador Román Oyarzun diu que Planademunt, en data 21 de març de 1838, va escampar una proclama “… de estilo muy basto, pero muy audaz”, l’original de la qual conservava l’historiador Antonio Pirala, que la va descriure d’aquesta manera: “… en la que, vitoreando al rey, religión y pueblo, decía en mal castellano y detestable ortografía, que el gobierno con manto de libertad sumía a los españoles en las tinieblas, que el sistema tributario era el delito más enorme, se llamaba a si mismo caudillo invicto que iba con la verdad en la mano proclamando la independencia nacional, invocaba la patria de Padilla, apelaba a los hijos del Cid y llamaba a todos los españoles a las armas para formar una sola familia independiente alrededor de  Carlos VI”[23] . Fixem-nos, però, que la unitat reclamada per Planademunt era la del regne entès al mode de Juan Padilla, un dels líders de l’aixecament del poble castellà contra el feudalisme (1520-1521) i heroi sempre reivindicat pels austriacistes. És a dir, l’Espanya de les Espanyes.

Quan a data del 6 de desembre de 1844, un grup de trabucaires fou descobert pels gendarmes francesos a la banda nord del riu la Muga, els carlins s’identificaren com espanyols. El diàleg que es produí entre els bàndols- segons consta a la documentació del procés de Perpinyà de 1845-46- fou el següent: “Qui viu?/ Espanya!/ Regiment?/ Trabucaires!”. És clar que aquests trabucaires eren conscients que romanien en territori de la frontera, que els seus adversaris eren agents francesos, malgrat que el parlament s’havia de produir en català, doncs els catalans del Vallespir eren (són) tant catalans com ho eren ells. Si en aquella ocasió, els rebels s’haguessin identificat com a catalans, això no hauria aclarit res als policies, els quals els haurien obsequiat amb una sornegueria d’aquesta mena: “I nosaltres, també ho som!”.

Marià Vayreda- oficial carlí, inclou el sentiment de catalanitat en les causes que el portaren a les fileres del pretendent Carles durant la tercera guerra civil. En la seva obra citada[24] ens fa entendre que els voluntaris carlins sempre eren ben rebuts a les viles catalanes, mentre que hom considerava els liberals, anomenats “castellufus”, com enemics, no tan sols ideològics, ans també pel fet de ser forasters. Els records de Vayreda es refereixen a la tercera carlinada però el menestral barceloní Josep Coroleu ens transmet la mateixa observació, referida a la situació de les tropes governamentals durant la primera guerra civil (1833-1840)[25]. Coroleu diu que els soldats governamentals desconeixien tant la llengua del país com el territori, de manera que sempre passaven el perill de ser enganyats per un pastor o un pagès i que si preguntaven el bon camí- posava d’exemple- a una vella asseguda a la porta del casal, aquesta encongia les espatlles i els feia veure que no entenia el castellà.

El sentiment de catalanitat dels rebels que mantingueren la guerra dels matiners esdevenia tan evident que el general Ramon Cabrera afalagava els voluntaris que el seguien amb arengues d’aquesta mena: “Catalans: Per fi el Govern de Madrid ha fet córrer el vel amb el qual tapava el pla que feia molt de temps tenia format per destruir la riquesa i l’avenir d’aquest industriós Principat […] Pel bàndol d’en Concha, del 14 de març, resteu reduïts a ésser esclaus d’una colla que fa molt de temps prospera i millora amb vostres suors i vostra sang, arrossegant pel llot el pavelló que amb tant d’orgull passejaren vostres pares pel món. Ha arribat l’hora que sortiu del marasme en què viviu i que, afegint un esforç més als que tan heroicament heu fet, reconqueriu l’ordre i la pau, i també la independència, que sense pudor us han arrabassat aquests hipòcrites i mentiders[26]”. Hom podria pensar que la referència que feia Cabrera a la “independència” dels catalans constituïa la reivindicació d’un Estat propi però això fora contradictori amb la lluita que comandava per a entronitzar a Carles VI com a rei d’Espanya. En realitat, Cabrera reivindicava el retorn al règim anterior al Decret de Nova Planta. La catalanitat dels matiners, enfrontada a l’espanyolitat dels governamentals també resta demostrada perquè cada vegada que un capitost rebel abandonava les armes o es sotmetia a la reina Isabel, la premsa oficial, invariablement, afirmava que el caragirat “había recuperado el corazón español”.

En definitiva, les dades apuntades ens demostren que els pagesos, a l’època, no tenien cap inconvenient en dir-se espanyols mal que això fos a tall de reconeixement natural de la pertinença a un reialme que aplegava distints regnes. Altra cosa era que per a ells la pàtria era Catalunya i més concretament la terra catalana, als habitants de la qual el rei Carles reposaria els drets col·lectius i individuals.

Rei.

El rei era, per a la immensa majoria de la població, un ésser gairebé tan desconegut com ho és Déu. Per això, els monarques es passegen de tant en tant pels seus dominis, es fan veure, saluden als súbdits des de dalt de la carrossa i fins i tot es deixen tocar per alguns prohoms escollits. El rei es manifesta ocasionalment i físicament però Déu només ho pot fer mitjançant els miracles. D’aquesta manera, ambdós proven que, tot i la seva altivesa allunyada, existeixen i que, per tant, tenen cura de llurs possessions.

Carlos María de Borbón y Austria Este (Carlos VII)
Carlos María de Borbón y Austria Este (Carlos VII)

Però, a la fi tothom sap que el rei no controla res directament i de fet, això convé a la monarquia perquè quan les coses van malament, la gent en culpa els aristòcrates i cortesans (funcionaris) propers i salva el coronat de qualsevol responsabilitat. E.Hobsbawm considera que una de les característiques del bandit social és que, al cap dels anys i si sobreviu, acaba posant-se al servei del rei, de vegades com a guardabosc o fins i tot com a recaptador d’impostos[27]. És a dir, el rei no és culpable de cap de les malvestats que porten el bon pagès a la rebel·lió.

En realitat, mal que la norma, en els règims monàrquics constitucionals, és que “el rei regna però no governa” i per tant “no està subjecte a responsabilitat”, això no ha constituït una excessiva novetat pel que fa a l’exercici polític dels reis dels països europeus en els anys immediatament anteriors a la revolució burgesa. Els reis, llavors, tot i que posseïssin molts privilegis personals, també regnaven més que no governaven i veritablement, mai foren “responsables”. Doncs, aleshores, què representava el rei “absolut” que volien els voluntaris carlins?. El rei imaginat pel poble, significava, en darrer terme, el garant del manteniment de l’ordre “natural”. Per això el bandit, enfrontat a la injustícia dels agents reials locals, a la fi, podia aspirar a ser perdonat i rehabilitat per la magnànima autoritat superior, la qual l’empararà tot atorgant-li poder de policia, milicià o recaptador.

El rei és “absolut” en el sentit que ho és Déu, doncs cap, en llurs àmbits d’actuació, tenen qui els mani. Per això, Déu i el rei, esdevenien un darrer recurs de justícia, això sigui en l’àmbit terrenal o més enllà de la mort. Una altra cosa és que Déu i el rei “entrin” al mas, interfereixin- com fa el liberalisme- l’ordre natural de l’economia local, s’emportin forçadament els fills a guerres llunyanes- “la imposició de sang”- multipliquin els impostos, ordenin la vida particular mitjançant lleis escrites de caràcter imperatiu- no “consells”, com predicava Benet Tristany- vulguin apoderar-se dels bens comunals i els governs municipals, i fins i tot, imposin una llengua forastera. Ni Déu, ni el rei – pensava el pagès-  s’afanyen en aquesta mena de malvestats.

Ara bé, el rei també significa el regne, en el sentit d’una mena d’organització i de cohesió territorial. El sistema de justícia s’impartia en nom del rei, l’exèrcit era de la Corona, el comerç, mitjançant les concessions reials, i fins i tot el correu i els camins pertanyien formalment a la Corona. Sense rei, no hi hauria unitat dels pobles que formen part del regne. Per això, els revolucionaris havent guillotinat les persones reials, els va caldre inventar un nou símbol de cohesió: la nació.

Alexis de Tocqueville afirma que l’obra de la revolució consistí, fonamentalment, en establir la igualtat de drets de les persones i la simplificació del sistema de governació. En l’antic règim el sistema de govern passava per la pràctica independència de les ciutats i el control territorial en xarxa per part dels aristòcrates. Les formes de govern locals, de vegades assembleàries, sovint reproduïen la representació per braços – aristocràcia, clergat, burgesos, poble menut- i si calia fer guerra, el rei havia de negociar amb aquests poders territorials el finançament de l’esforç bèl·lic i la lleva de soldats. Precisament, un dels drets establert per les antigues constitucions era que els catalans només lluitaven en defensa del seu territori, com a voluntaris i en terra pròpia.

En l’antic règim, els opressors veritables del poble esdevenien ben identificables perquè eren propers: per exemple, els recaptadors d’impostos, els capitans de milícies, els capellans propietaris i els aristòcrates. Però en territoris en els quals la terra estava raonablement ben repartida i d’ençà que van desaparèixer els mal usos- a partir de segle XVè-  les relacions locals entre les distintes classes socials sovint havien assolit un grau de consens que, si no és que ens capfiquem en jutjar-les a partir de l’escala de valors actual, esdevenia acceptable.

En definitiva, el rei previ a la revolució no va ser veritablement “absolut” perquè la xarxa del poder polític que encapçalava esdevenia molt complexa, descentralitzada i fins i tot inconnexa . Alexis de Tocqueville va intentar aclarir els trams i estrats de les formes de govern que coexistien a França i Alemanya abans de la revolució i havent sotmès el lector a llargues casuístiques, conclou que esdevenien prolixes i confoses, mal que similars arreu de la geografia europea. A la fi, la revolució que finí l’ancien régime cercava un objectiu únic: la igualtat. La igualtat davant la llei, entesa sobretot, com la base necessària per a expandir el lliure mercat tot superant les barreres que suposaven les distintes regulacions i règims locals. La igualtat entesa com a “seguretat jurídica” per als propietaris i comerciants. I això exigia l’establiment del sistema de llei única, així com  l’estructuració i centralització del sistema administratiu i del poder polític. És a dir, la igualtat per tal d’assolir la simplificació del sistema de govern.  A Espanya, la implantació del règim liberal, que es desenvolupà durant el segle XIX, mostrà sostingudament la dèria consistent en anorrear els poders municipals. Les successives lleis “municipals” que seguien a les constitucions conservadores o progressistes, esdevenien una de les raons que fonamentaren les revoltes catalanes.

El rei “absolut”, doncs, tot i que això ara ens pugui semblar contradictori, era, per a la gent del poble menut, un rei que no enfarfegava, perquè restava entortolligat per una xarxa complexa de poders territorials i classistes, però que, per això mateix, garantia la seguretat d’un règim de llibertat individual raonable, el qual restava emmarcat per les constitucions catalanes.

Els furs.

Els furs signifiquen l’antic règim legal. Pel que fa al continguts, els furs es basen, si fa o no fa, en les antigues constitucions. Però, els furs són graciosament concedits pel rei i les constitucions són acordades entre els braços populars representats a les Corts i el monarca. Durant el mes d’agost de 1873, el pretendent Carles VII va jurar els furs que havia reconegut al poble basc, davant de l’arbre de Guernika.

En puritat, no hi ha “furs” catalans, doncs allò que els carlins van anomenar els furs catalans consistia en determinats principis i garanties personals i de govern, estrets, en part, de les antigues constitucions catalanes, les quals foren vigents fins el Decret de Nova Planta dictat per Felip Vè (1714) però resumides i recreades ex novo.

Edward Kirkpatrick de Closeburn, després que va participar en la guerra civil nord-americana, a favor dels confederats, va venir a Espanya per tal de lluitar al costat dels carlins en la tercera guerra (1872-1876) i al cap dels anys va escriure una crònica de les circumstàncies que hi va viure. Aquest autor recordava que Carles VII va signar un manifest, de data 16 de juliol de 1872  ”restituint als habitants de les províncies de Catalunya, d’Aragó i de València llurs furs (drets i privilegis locals). La publicació del manifest va ser considerablement retardada a Catalunya. El general Cevallos i així mateix, alguns membres de la junta central dubtaven que la seva publicació immediata fos convenient però Don Alfonso [Alfonso Carlos de Borbón, germà del rei] va ordenar al cap de l’estat major [de l’exèrcit carlí a Catalunya] que enviés el manifest a Barcelona per tal que fos publicat tot seguit, assenyalant especialment que les ordres de Don Carlos havien de ser executades i que si Felip Vè havia abolit els furs per decret, Don Carlos, en tant que rei, tenia el dret de restablir-los, tanmateix per decret” [28].

Don Alfonso Carlos, de tota manera, tot i que obeí l’ordre de son germà, el rei, també malfiava respecte la conveniència del reconeixement dels furs. Durant l’any 1874, va declarar que “Lo que los catalanes desean es, bajo la palabra de los fueros, declararse independientes de España[29]. Aquesta temença esdevé explícita en la redacció del primer fur, el qual estableix que «havent estat establerts els furs, les lleis i privilegis, així com la forma de govern, seran les mateixes”, de manera que es volia garantir la uniformitat del regne i s’afeblia la “unió federativa” que prometia la primera part del text.

Efectivament, la publicitat dels furs concedits per Carlos VII als catalans va trigar un any. Durant l’estiu de 1873, els generals Rafael Tristany i Francesc Savalls els varen proclamar des del balcó de la casa Solà-Morales, al passeig del Firal d’Olot.

Kirkpatrick es va fer ressò de la resistència del carlisme cortesà al reconeixement dels furs catalans i ens explica que la desconfiança s’originava en la creença que compartien els dirigents centrals del carlisme respecte el fet que la concessió demostrava, per part del rei, més feblesa que no pas fermesa. Però, l’autor de la crònica també diu que va parlar amb molts propietaris rurals catalans- els quals sostenien la revolta econòmicament i amb llurs serveis – i que tots opinaven d’altra manera. A la fi, Kirkpatrick creia, com ho feien els propietaris rurals, que si els furs es publicaven i se n’escampava el coneixement, això faria créixer la força dels carlins.

Els furs concedits per Carles VII als catalans eren els que assenyalem tot seguit:

  1. La reincorporació del Principat de Catalunya a la Corona de Castella serà de caràcter federatiu i havent estat establerts els furs, les lleis i privilegis, així com la forma de govern, seran les mateixes.
  2. Es manté la religió catòlica.
  3. El Rei de Castella no podrà ser reconegut Comte de Barcelona fins que s’hagi compromès, davant les Corts Generals de Catalunya, a respectar i defensar els furs de Catalunya.
  4. Es reserva la successió del Comte de Barcelona a la branca masculina.
  5. Les Corts Generals de Catalunya es reuniran un cop l’any.
  6. No es recaptarà cap impost que prèviament no hagi estat votat per les Corts catalanes.
  7. La percepció i pagament dels impostos es portarà a terme sota la direcció de la Diputació General de Catalunya.
  8. Cap persona restarà exempta de pagar els impostos, tampoc el Rei i la família reial.
  9. No hi haurà lleves de soldats per a l’exèrcit. Tots els habitants del país són soldats i resten obligats a prendre les armes en cas que perilli, això sigui per causa d’invasió o perquè els furs restin amenaçats.
  10. La Diputació General de Catalunya es constituirà per tres persones, escollides per cadascun dels estaments que formen les Corts: clergat, noblesa i poble.
  11. Les autoritats municipals governaran independentment, d’acord amb les lleis i privilegis que corresponguin a cadascuna.
  12. Resten prohibides les taxes de paper timbrat així com les que graven l’habitació.
  13. Els jutges hauran de ser persones del país.
  14. Els oficials civils i militars hauran de ser persones del país.
  15. Es forjarà moneda amb les armes i la denominació catalanes.
  16. Els regidors i els batlles de Barcelona gaudiran del privilegi consistent en mantenir-se coberts davant del Rei.

Alguns d’aquests furs no tenien base en les antigues constitucions. Per exemple, el furs II , XIII i XIV. A més, esdevé dubtós que a la Corona d’Aragó regís la llei sàlica.

En definitiva és un fet clar que el rei carlista, mitjançant els furs no pretenia retornar les antigues constitucions a Catalunya doncs si això hagués volgut només li calia recuperar  la darrera compilació vigent abans que Felip Vè les anul·lés.

Els furs atorgats per Carles, tinguessin més o menys fonament històric, consistien en el recull dels greuges més sentits pels catalans, els quals havien estat causa important de les múltiples revoltes urbanes i rurals que sacsejaren el Principat durant tot el segle XIX. Certament, des que s’aplicà el Decret de Nova Planta (1714- 16), els catalans es mantingueren fidels als costums i el mode de concebre la vida privada i pública vigent sota el règim dels Habsburg. Havent transcorregut més de cent -vint anys, el príncep Lichnowski restava bocabadat en adonar-se d’aquesta tossudesa, fins el punt que li semblà que els Habsburg encara governaven en el Principat. El menestral Josep Coroleu explica que ho va fer tot per tal de transmetre la memòria de la història de Catalunya al seu fill. Jaume Balmes tenia ben presents els drets històrics dels catalans i s’oposà a les lleves de soldats i el servei militar obligatori.

El reconeixement dels furs constituí l’atractiu principal que portà molts catalans a fer-se voluntaris de la causa de Carles però també és cert que cadascú els interpretava a la seva manera i que, a la fi, mal que  fos a grosso modo, allò lo que hom pensava és que, amb la proclamació d’aquests principis, el rei retornava les llibertats individuals i una forma d’autogovern als habitants del Principat.

Conclusió.

Els termes que conformen el lema carlista esdevenen coherents entre ells. Déu és la font de legitimitat del poder terrenal del Rei. Per tant, el Rei ho és per la “gràcia de Déu”. A la vegada, el Rei governa sobre uns territoris i llurs habitants, els quals, es regeixen, en el àmbit privat, per les normes de la Bíblia- la religió- els costums de cada col·lectiu, els acords i contractes, en el marc dels furs. Aquest és el concepte de llibertat de l’antic règim.

La pàtria – que antecedeix al Rei- constituïa el concepte més interpretable del lema carlista doncs, en principi, no res ens fa creure que la mentalitat popular l’identifiqués forçosament amb el regne, tot i que les proclames carlistes- especialment les publicades durant la darrera guerra- incloguessin visques a Espanya i reivindiquessin l’espanyolitat dels soldats de la fe. Cap voluntari català de l’exèrcit de Carles es podia sentir molest per això, mal que amb prou feines entengués la llengua castellana ni tingués una idea clara de la geografia i les característiques que significaven l’Estat. De fet, hom entenia que l’Espanya victorejada pel Rei Carles era una Espanya, que, mitjançant els furs reconeixia la identitat col·lectiva dels catalans i per tant, permetia que es desenvolupessin d’acord amb els costums i les normes seculars de la terra.

A la fi, força catalans que s’apuntaren a les fileres de l’exèrcit carlista ho havien de fer portats per l’aversió als efectes del liberalisme- entre els quals, hom ha d’incloure el centralisme- més que no pas per adhesió conscient a un ideari – per altra banda, boirós- que, de cara en fora, només posava èmfasi en la recuperació dels “drets” personals i patrimonials d’un aristòcrata. Això, sense que haguem de menystenir l’atractiu que suposava per als joves pagesos la possibilitat d’obtenir un sou complementari tot “treballant” prop de casa. El servei militar obligatori en les fileres dels governamentals portava els fills mascles lluny de casa- potser a Cuba, o a l’Àfrica- es perllongava durant anys i els quintos passaven el perill de veure’s implicats en guerres més perilloses que no pas les lluites guerrilleres internes, sempre ubicades en terreny conegut. Com recordava Maria de las Nieves de Braganza, els voluntaris carlistes catalans, periòdicament, abandonaven les armes per passar uns dies en família i això vol dir que havent arribat el temps de sega, de llaurar o de la collita, s’aplegaven per mantenir la producció agrícola dels masos.

Mal que els efectes de la guerra són indesitjables, la població camperola catalana els deuria viure com hom viu les malalties cròniques que tot i que emprenyen, hom els suporta doncs els atribueix la virtut d’immunitzar el pacient enfront de maleses pitjors. Josep Pla, en un “Senyor de Barcelona” diu això: “Les guerres civils foren a Catalunya- sobretot, la darrera- una explosió sentimental autòctona, amb un sabor de terra fascinador, i, malgrat ésser una causa perduda, d’un to indiscutible”.

Per tot això, pel que fa al poble menut, hom no pot esperar que la seva adhesió activa a la bandera carlista correspongués a l’aprovació raonada del programa polític concret que s’hi emparava perquè, en principi, no existia la dita concreció, ans l’aproximació de la gent a la causa tradicionalista solament pot ser justificada com a protesta desesperada contra el capgirament de les formes de vida que portava el liberalisme.

[1]El Eco de la Clase Obrera”, de 9 de desembre de 1855.

[2] “Manifiesto de D.Ramón Cabrera al Partido Carlista”. 1875

[3] “Els Tristany d’Ardèvol, calins irreductibles. Genealogia”. Columna Edicions, S:A. Barcelona, 1993.

[4] “Un senyor de Barcelona”.Ed. Destino. Barcelona. Primera edició, 1951.

[5] Josep Estartús i Aiguabella (1808-1887). En aquesta mateix web hi podeu llegir el retrat del personatge en “A l’empara de sues o tres banderes”, 5a. part.

[6] Fèlix Lichnowsky. “Recuerdos de la guerra carlista”. Ed. Espasa-Calpe, 1942.

[7] Wilhem Von Rahden. “Cabrera: records de la guerra civil espanyola (1833-1840”. Traducció al català de Ricard Martí. Ed. Salvatella. Barcelona, 2013.

[8] María de las Nieves de Braganza y de Borbón. “Mis memorias sobre nuestra campanya en Cataluña en 1872 y 1873 y en el Centro, en 1874”. Ed. Espasa-Calpe. Madrid, 1934.

[9]Exposición que han hecho varios jefes y oficiales carlistas navarros y vascongados al Conde de Montemolín”, firmada el 10 de maig de 1848.

[10] Manifest “A la Nación”, 11 de març de 1875.

[11]L’Ancien Régime et la Revolution”, publicat el 12 de juny de 1856. He emprat la traducció catalana de Joan Casas, edició a cura de Xavier Arbós. Edicions 62 i Diputació de Barcelona; Barcelona, 1983.

[12] En aquesta mateixa web, “El procés dels trabucaires”.

[13]  J. De Bolós. “La guerra civil en Cataluña, 1872 a 1876, su organización, ligeros apuntes, episodios y recuerdos personales

[14] Escrit el 30 de setembre de 1918. El Quadrern Gris. Josep Pla. Obra completa. Edicions Destino. Barcelona, 1966.

[15] Un senyor de Barcelona. Josep Pla.

[16] Manuscrits catalogats amb el nom de “Carlistas: papeles curiosos de la guerra civil de 1872-1875 en que terminó en Cataluña y Centro, o sea Maestrazgo, Aaragón y Valencia”. Biblioteca Nacional de Catalunya. MS.1558. I i II.

[17] J.R. Aymes, observà el fenomen del capellà que porta els feligresos a la guerra. “La guerra de la Independencia en España (1808-1814)”. Siglo XXI: España editores, S.A. Madrid, 1986.

[18] Sabem que els soldats governamentals tenien l’obligació d’anar a missa. Precisament, el carlí Caletrús va fer presoners a gairebé tots els homes de la guarnició de La Llacuna (24 de juliol de 1848) aprofitant que acomplien aquest deure en l’església del poble.

[19] Marià Vayreda: “Records de la darrera carlinada”. Ed. Selecta. Barcelona, 1982.

[20] Jaume Torres: “Liberalismo y rebelión campesina”.

[21]Mater dolorosa. La idea de España en el siglo XIX.” Jose Álvarez Junco. També s’ha ocupat d’aquesta qüestió Borja de Riquer i Permanyer.

[22] Joan Alsina, líder dels obrers catalans, discursejava els obrers madrilenys i afirmava que “Cataluña es industrial y no agrícola”

[23]Historia del carlismo” R. Oyarzun. Ed. Fe. Madrid, 1939. “Historia contemporanea. Anales de la guerra civil”. Ed. Felipe González Rojas. Madrid, 1873. Vol. II.

[24] Records de la darrera carlinada.

[25] “Memòries d’un menestral de Barcelona”. Josep Coroleu Inglada. Ed.Betis. Barcelona, 1946.

[26] Arenga de març de 1849. Sant Llorenç dels Piteus. “Campanya montemolinista de Catalunya o guerra dels matiners ( setembre de 1846 a maig de 1849). Comprèn també el moviment republica de 1848-1849.” Josep Llord. Llibreria Altés. Barcelona, 1926.

[27] Bandits. Edició en castellà. Traductors Ma.Dolors Folch i Joaquím Sampere. Ed.Ariel. Barcelona, 2003.

[28]Souvernirs de la dérniere guerre carliste (1872-1876), par le general Edward Kirkpatrick de Closeburn”. Librairie Alphonse Picard et fils. 82, rue Bonaparte, 6è. Paris, 1909

[29] “EL carlisme a Catalunya, 1827-1936”. Pere Anguera Nolla. Edit. Empúries. Barcelona, 1999.