Apèndix a l’escrit “El Vallespir, refugi de reis i trabucaires carlistes”

Introducció.-

Havent transcorregut tres anys d’ençà que vaig escriure “El Vallespir, refugi de reis i trabucaires carlistes”, publicat en aquesta mateixa web, he conegut algunes cartes manuscrites que el general Rafael Tristany va redactar mentre romania a can Calarís de Cortsaví durant la primavera de 1872.

En “El Vallespir, refugi de reis i trabucaires carlistes”, especulava sobre les raons per les quals Cécile Vilanova, després que va acollir el pretendent carlista al tron espanyol, Carles VII, durant l’estiu de 1869, no hagués participat, a la fi de 1872, en l’entrada a territori espanyol d’Alfonso Carlos, germà del pretendent. Precisament, Alfonso Carlos i la seva muller María de las Nieves de Braganza, romanien als Banys d’Arles (Amélie les Bains), a pocs kilòmetres de Cortsaví, des del mes d’abril de 1872 i van fer cap a territori espanyol, a la fi de desembre d’aquest any. La princesa, en las memòries detallades que va escriure[1] i que comencen amb els records que tenia dels preparatius sobre la campanya bèl·lica, mentre s’estaven al Vallespir, no menciona madame Cécile Vilanova, ni Cortsaví, ni el casal de can Calarís.

L’estranyesa que vaig mostrar respecte la incompareixença de madame Vilanova en l’afer dels preparatius i cobertura de l’entrada d’Alfonso i María de las Nieves a territori espanyol, no ha estat apaivagada per les notícies que ens proporciona la correspondència que ara comentaré.

La carta de Rafael Tristany a Alfonso  Carlos, de 8 de maig de 1872.

Durant el mes d’abril de 1872, l’aixecament carlista es feu notar, sobretot, a les comarques gironines. D’ençà que començà l’any, l’efervescència desmanegada però persistent de petites partides portà que en data del 26 d’abril, el govern militar de la província de Girona declarés l’estat de guerra a la circumscripció.

Aleshores, Rafael Tristany, romania en terra catalana del nord i havent passat per casa d’algun altre legitimista francès, s’enfilà fins a Cortsaví.

La correspondència del general carlista que ara comentaré va adreçada a S.A.R – “Su Alteza Real” . Aquest tractament, en el protocol aristocràtic espanyol, resta reservat als Infants, fills o parents directes del Rei, de manera que hem de suposar que les cartes van adreçades al germà de Carlos María, l’Infant Alfonso Carlos.

El dia 8 de maig de 1872, Rafael va escriure al secretari d’Alfonso Carlos:

Sr. General Secretario de S.A.R.

Muy Sr. Mio y estimado general. Por fin después de mil rodeos y burlando la más activa persecución, he llegado a este chateau de Corsavy, perteneciente a madame de Vilanova y que hasta ahora me favorece al solo propósito para el obgeto que nos proponemos, sin perjuicio de lo más acertado que disponga SAR.

La carta del general continua amb els paràgrafs que tot seguit transcriuré, mitjançant els quals oferia el “chateau” de madame  Vilanova a l’Infant :

“Afortunadamente, ya que me encuentro a salvo, creo poder prestar un servicio a la causa, haciéndolo a S.A.R, el señor Infante, secretamente, dando de una manera eficaz este chateau de madame de Vilanova, propiedad y lugarcillo completamente respetado en todo tiempo por las autoridades civiles y militares, consideración debida a la gran influencia de que dicha señora goza en el departamento y principalmente en la parte de montañas contiguas a la linea fronteriza.

Al hacer esta indicación a V.E. sírveme también el autógrafo de S.A.R., fecha 4 del actual, en que se previene trate de averiguar si hay algún lugar conveniente para ser habitado por su augusta persona”.

El 12 de maig, quatre dies després que Tristany s’instal·lés a Cortsaví – ens diu María de las Nieves- “… nombró Alfonso a don Rafael Tristany Comandante general interino de Cataluña hasta que se efectuara su entrada (la de mi marido), pero Tristany tardó largo tiempo hasta poder entrar en España”; i afegeix: “Muchos días después de haber llegado Alfonso a Perpiñán penetró Savalls en Cataluña y fue Tristany a la frontera”. Aquestes afirmacions, pel que fa a la tardança de Tristany en passar la frontera, no responen a la realitat dels fets, doncs la va creuar el dia 22 de maig, al cap de quinze dies d’ençà que s’allotjà a can Calarís. En qualsevol cas, ens adonem que en aquests paràgrafs, la Infanta no constata cap contacte personal del seu espòs amb el català.

L’allotjament d’Alfonso i Maria de las Nieves a can Calaris no es va portar a terme i ni tan sols podem saber si l’oferta fou considerada pels destinataris. Ha estat dit que María de las Nieves mai menciona la vila de Cortsaví, ni can Calaris, ni madame Vilanova en les seves memòries i això que són detallades, pel que fa als llocs que visità la parella, les cases en les quals s’allotjaren i els personatges que, durant l’estança en territori francès, els acolliren.

Però Carlos coneixia perfectament a madame Vilanova i sabem que durant el mes de juliol de 1869, el pretendent havia fet estada a can Calaris, on el va visitar Rafael Tristany. Per això no acabem d’entendre que Tristany hagués d’explicar a Alfonso les avantatges d’aquell amagatall, sense mencionar-li que ja havia estat habitat per son germà, el pretendent.

Maria de las Nieves conta que mentre Alfonso romangué prop de la frontera – des del mes d’abril, fins el mes de setembre de 1872- redactava “cartas sin fin a la Junta Central y a los jefes de Cataluña y personas influentes del Principado”. Precisament, Rafael Tristany s’esmerçava en la mateixa feina:

“He dirigido ya dos cartas a Barcelona y varias a Paris e interior de Francia. Las primeras a fin de recibir detallada relación de ciertos trabajos que se me habían ofrecido hacer para tiempo; las segundas para qué tiempo; las segundas para que entrando en Cataluña varios individuos de toda mi confianza pudieran servirme de comisarios, y por su actividad y reconocida probidad en sus respectivas localidades, activar la organización y movimiento general que me ha sido encomendado por S.A.R el Ilmo. Sr. Infante”.

Per tant, durant aquell període, tots els afanys de l’Infant i de Tristany es portaven a terme mitjançant correspondència escrita i missatgers de confiança, mal que no tenim proves que ens facin pensar que això respongués a la coordinació acordada entre ells, ni a la direcció de Carlos, ans dóna la impressió que cadascun anava pel seu compte.

La carta de Tristany, datada el dia 8 de maig de 1872, dóna una altra notícia a Alfonso, sobre els registres que havia estat objecte per part de la gendarmeria i l’exèrcit el chateau de Sainte Eugénie, anterior residència que li havia servit de refugi.

Finalment, abans d’acomiadar-se, Rafael promet a Alfonso que “trataré por todos los medios de llevar fielmente mi cometido, bien poniendo en juego mis relaciones, bien sirviéndome de la autorización de SAR; y en una palabra, valiéndome de cuanto sirva de en beneficio del servicio…”

Altres notícies referides en els escrits datats a Cortsaví de Rafael Tristany.

Al voltant dels dies que Rafael Tristany romangué en el Vallespir, el desgavell i les baralles internes entre els capitosts carlistes catalans esdevenien fets de coneixement públic.

Joan Solanich, àlies Saragatal va ser amic del general Josep Estartús i en les cròniques de la guerra dels matiners (1846- 1849) sovint trobem ambdós capitosts combinant accions, sobretot en territori de la Garrotxa i el Ripollès. Ambdós també s’alçaren amb motiu del complot fracassat de Perpinyà, durant l’estiu de 1869. En la primavera de 1872, Saragatal i Estartús foren dels primers carlistes que seguiren la crida de Carlos VI. Llavors, la dissort de Saragatal, que precedí la de l’Estartús, no es feu esperar.

El dia 4 de maig, és a dir, quatre dies abans que Tristany arribés a Cortsaví, Saragatal, fou sorprès per una força de l’exèrcit governamental a Ridaura. Els tres-cents homes i escaig que formaven la partida van ser escombrats ràpidament del lloc que ocupaven. Saragatal, enxampat en plena embriaguesa alcohòlica, no va tenir esma per posar-se dempeus i preparar la defensa, ni la retirada ordenada dels seus efectius. Un dels membres de la partida rebel va aprofitar l’avinentesa i ferí Saragatal d’un tret, que li ocasionà la mort al cap de pocs dies. Part dels addictes d’en Saragatal s’aplegaren amb la força de Josep Estartús.

Durant la jornada del 8 de maig de 1872, Francesc Savalls va creuar la frontera per la banda del Vallespir i l’Alt Empordà. És a dir, ho va fer en la mateixa data que Rafael Tristany arribà a Cortsaví. L’entrada de Savalls, l’enèrgic i actiu guerriller i trabucaire de la guerra dels matiners, trasbalsà el camp de batalla català. La premsa digué que l’entrada a territori espanyol d’en Savalls es produí per Maçanet de Cabrenys i això podria fer-nos pensar que va fer el camí de Sant Llorenç de Cerdans i Costoja però la mateixa font informava que els nouvinguts havien desarmat els soldats de les guarnicions de La Bajol i de Maçanet de Cabrenys. Per això és més probable que Savalls, des de Sant Llorenç de Cerdans hagués resseguit la frontera fins La Manera i l’hagués creuat a La Bajol. Més concretament, la informació procedent de fonts militars, assegurava que Savalls havia passat la frontera pel coll de les Illes (Morellàs). L’acompanyava Francesc Auguet, de Pont Major (Girona), descrit pel periodista amb els adjectius “alt, magre, simpàtic”. Savalls també portava set homes més, tres dels quals l’informador identificava simplement, com en Sabater (Felip Sabater), el Mallorca i en Costa. L’escamot que emparava aquests oficials no era gran cosa però fent camí per les viles de l’Alt Empordà i l’Alta Garrotxa, els rebels anaven reclutant voluntaris. Una altra informació afegia a la colla de rebels, els homes següents: Ramon Colomer, Josep Ribalta, àlies el Gavatx, de Vilanant- cap de cavalleria- el vescomte francès De Bonald, el metge Narcís Soler i Joan Vidal de la Llobatera. Llavors, Savalls va tenir una topada amb la guarnició de Figueres, prop de Lledó, desarmà els voluntaris liberals de Terrades i pernoctà en aquesta vila. Des d’aquest moment, l’activitat frenètica d’en Savalls sorprengué els governamentals però també, els dirigents carlins catalans. El capitost lluità a l’Alta Garrotxa, entrà a Sant Jordi Desvalls, a Llorà, a Sarrià de Ter, a La Bisbal, a Darnius, atacà Sils, arribà fins a Breda … els homes de la seva partida, de vegades separats en escamots a les ordres de Miquel Cambó (Barrancot), Auguet, Frigola o Vidal de la Llobatera, enderrocaven línies telegràfiques, requisaven queviures, s’enfrontaven victoriosament a les columnes de l’exèrcit, als voluntaris de la llibertat i als destacaments de defensa local.

Hom pot especular sobre si l’entrada de Savalls a territori espanyol fou emparada per Rafael Tristany. De fet, Edward Kirkpatrick de Clouseburn[2], voluntari carlista, explica que va passar la línia de la frontera per un indret del riu de La Muga, entremig de 30 reclutes, potser deu o dotze dies després que ho fes Savalls, i que anaven escortats per una fabulosa banda de bandits, “contrabandistes”, recomanats per Rafael Tristany. Aquesta partida els portà fins un gran casal de la muntanya a l’Alta Garrotxa, el qual deuria ser – amb molta probabilitat- El Noguer de Segueró . Precisament, aquest gran casal pertanyia a la família Vayreda, que també posseïa propietats al Vallespir- explotades en règim de masoveria-. Doncs, allò que esdevé indubtable és que els grans propietaris del Pirineu, des de l’Albera, el Vallespir i l’Alt Empordà, passant per Andorra i fins la Cerdanya, no solament feien negoci amb el conreu de terres i l’explotació ramadera ans també controlaven la indústria del contraban. L’adscripció dels grans propietaris pirinencs al carlisme i, a la vegada, al legitimisme francès representat a l’època pel comte de Chambord (Henry Vè), esdevenia forçós doncs només el retorn a l’ancien régime els podia garantir el domini econòmic, polític i social del territori. Rafael Tristany, comte d’Avinyó, mal que aristòcrata de segon nivell, movia les influències de classe que posseïa amb les grans famílies pageses del país per aconseguir armes i pertrets militars, així com soldats, per a la causa. Ben segur que aquest esforç incloïa el transport de material i persones fins la banda sud de la frontera. Per tant, és molt probable que Tristany i Savalls emprenguessin el camí plegats- el dia 8 de maig- sota la “protecció” dels propietaris de la zona i més concretament, de madame Vilanova. Tristany s’enfilà a Cortsaví i Savalls continuà fent vis cap a Sant Llorenç de Cerdans, la Manera, la Bajol i Maçanet de Cabrenys.

Josep Estartús era el comandant en cap dels carlistes gironins i Francesc Savalls fou nomenat el seu “segon” però des del primer moment de la lluita, el lloctinent s’oposà al superior, al qual desobeïa sistemàticament. Edward Kirkpatrick de Closeburn, opinà que Savalls es prenia la guerra seriosament, mentre que Estartús es mostrava indecís i negligent. Amb data del 2 de juliol, el garrotxí va escriure a l’Infant per fer-li saber que no podia aconseguir que Savalls obeís les ordres i que, per tant li presentava la dimissió. L’enemistat existent entre l’empordanès i el garrotxí arribà al seu punt àlgid quan, durant el mes d’agost, uns addictes de Savalls (entre els quals hi havia el coronel Narcís Comadira, en Barrancot i en Kirkpatrick) varen segrestar l’Estartús mentre s’estava a casa, li formaren consell de guerra i el condemnaren a ser afusellat. El garrotxí s’escapà del captiveri i abandonà les armes.

Doncs bé, en la correspondència de Rafael Tristany, escrita durant el mes de maig a Cortsaví, hi apareix reflectit el caos que presidí l’alçament carlí català durant 1872 i més concretament, la baralla entre els irreconciliables Estartús i Savalls.

La carta de Rafael Tristany a l’Infant de 15 de maig, deia això:

“Adjuntos remito a V.A. la comunicación de la Junta de armamento y defensa de la provincia de Barcelona y dos cartas que he recibido de España en contestación de las que confidencialmente había remitido a varios jefes […] Ellas confirman como verá V.A. la incuria de la Junta de Barcelona, como reguladora de las provinciales y de distrito, por más que diga lo contrario su superable presidente […] En vista de las cartas y noticias confirmadas que he tenido […] de las que resulta que resisten 200 hombres dispuestos a servir la causa del Rey Nuestro Señor…

És clar que Tristany també s’amoïnava per aconseguir armes. El 19 de maig, explicava a l’Infant algunes de les gestions que realitzava:

“Respecto a los depósitos de armas que se cree que existen en el chateau de Mr. D…. y en el de madame Vilanova puedo decir a V.A.R que en el primero se me ha dicho que no existe en la actualidad ningún pertrecho de guerra y en el segundo acabo de conferenciar con Madame de Vilanova y solamente confesó que conserva una caja de cananas, la que le ha sido reclamada diferentes veces y que jamás quiso entregar sin una orden real pero que hoy no tiene inconveniente en ponerlas a mi disposición.”

La senyora Vilanova – segueix dient en Tristany- li indicà altres casals de la muntanya en els quals hi podia haver armes amagades. L’autor de l’escrit transmet cert escepticisme en relació a la voluntat de lliurar les armes per part dels que n’eren posseïdors. Veritablement, Cécile Vilanova només amagava un bagul ple de cananes?. I els altres propietaris als quals hom atribuïa la possessió de reserves d’armament, certament no les tenien?. Tristany, en una altra ocasió, escriu a l’Infant demanant-li diners per comprar pertrets de guerra i li explica que molts voluntaris han d’emprar les seves armes personals. És a dir, és probable que els grans propietaris de la frontera, tot i ser molt carlistes, no volguessin desprendre’s de franc de llurs estocs d’armes.

En un altre escrit, Tristany fa referència a unes poques armes que li envia l’Infant:

“De los revólveres y sables que VAR tiene a bien destinar a los ocho oficiales que he mencionado […] es mi deber dar en nombre mío a V.A. las más expresivas gracias, suplicándole se digne dar las órdenes oportunas para que se remitan a Arles sur Tech en casa de Mr. Joffré …”

El 22 de maig Rafael Tristany abandonà can Calarís de Cortsaví i passà la frontera cap el Principat perquè havia rebut l’ordre del rei que entrés “en campanya”. Abans va escriure a l’Infant i li digué que, atès que no disposava de mitjans, un cop arribés a l’altra banda hauria de romandre amagat i inactiu.

En data de 26 de maig, Tristany escrivia a Alfonso des de Ribelles (Alta Garrotxa, a tocar de la frontera de La Muga):

“Tengo a la vista las dos comunicaciones que de orden de S.A.R. se ha dignado V.E. dirigirme con fecha 19 y 18 del actual […] En cuanto a la segunda comunicación de V.E., respecto a la adquisición de armas en Marsella solo puedo decir a V.E. que en cumplimiento de las instrucciones de S.A.R, he dejado en Arles al comandante de Infantería D. José Queral[3], persona de toda mi confianza y que seguramente sería muy conveniente al servicio del Rey N.S. (q.D.g.) razón por la que ruego a S.A.R. se digne proveer a su reemplazo, para que inmediatamente se ponga a mis inmediatas órdenes…”

És a dir, en Josep Queralt deuria ser qui custodiava l’armament i la reclamació de Tristany per tal que el destinessin a les seves ordres significava, en realitat, que ell volia disposar de les armes que havien quedat a Arles de Tec.

L’enemistat entre Estartús i Savalls assolí el cim cap els mesos de juliol i agost i es palesà en la condemna a mort que els amics de l’empordanès dictaren contra el garrotxí. Però, com ha estat dit, el conflicte entre ambdós capitosts va néixer des del moment que Savalls passà la frontera- el 8 de maig- i s’incorporà a l’alçament. Tristany, pocs dies abans que entrés en el Principat, informava l’Infant sobre el cas:

“El comandante militar de la provincia de Gerona [Estartús] en una larga comunicación fecha 18 del actual, me hace una relación de cargos contra su segundo, el coronel D. Francisco Savalls, a quien se le culpa de haber sido causa de haber fracasado el plan de Olot, por no obedecer las órdenes del general Estartús. Yo espero que V.A.R. aprobará mis primeras disposiciones, cuales han sido dirigir a uno y otro jefe un enérgico recuerdo de la disciplina, así como una amistosa carta para reconciliarlos.”

Però les primeres mesures que va prendre Tristany no deurien ser gaire efectives perquè, mitjançant la carta de 20 de maig, començà a decantar-se per Savalls, tot criticant la negligència de l’Estartús. Cal tenir en compte que en aquell moment, el coronel Savalls ja transitava al front de la seva partida per la Garrotxa i l’Empordà, entrant a grapats de viles, requisant diners, queviures, espardenyes i armes. Ràpidament, Carlos li concedí la graduació de brigadier. L’energia de l’empordanès no admetia parangó amb la passivitat i els dubtes d’Estartús:

“ … la buena amistad que me ha ofrecido el general Estartús en la previsión de enviarle una orden para que sin pérdida de tiempo le sea puesta a su cuartel general a recibir instrucciones. De no recibir inmediato cumplimiento estoy dispuesto por el bien de la causa de N.S. a proponer a V.A.R el reemplazo inmediato del comandante general de esta provincia. Para justificar esta mi resolución, que me alegraria mereciera la aprobación de V.A.R, creo indispensable dar a conocer que el referido Comandante Militar D. José Estartús permanece como siempre escondido y acompañado de dos o tres asistentes, con lo cual nada gana nuestra causa. Por último debo decir a V.A.R que me encuentro con 40 hombres, de los que solamente 19 estan armados y que carezco de medios y que mi situación es muy difícil”.

Tristany també informava Alfonso Carlos de les dificultats que obstrueixen les comunicacions amb els capitosts que mantenien la lluita a l’interior del Principat.

Algunes conclusions.

En “El Vallespir, refugi de reis i trabucaires carlistes” vaig dir això:

“Esdevé un fet sorprenent que, tres anys després que Carlos VII hagués romàs a l’Alt Vallespir, sa cunyada no esmercés ni mitja paraula en el record de l’estatge del rei. Alfonso i Maria de las Nieves no varen aprofitar la – diguem-ne- estructura de fidels vallespirencs a la causa que abans havia emparat el rei. De fet, la princesa, en les seves memòries, no menciona Cortsaví, ni tampoc madame Cecile  Vilanova. La única notícia del record de “Donya Blanca” que ens podria fer creure que el seu espòs, Alfonso de Borbón, va visitar Cortsaví, fa referència a un aplec de capitosts carlistes catalans, el qual es portà a terme en una casa a la muntanya, penjada damunt de l’espadat, més enllà dels Banys d’Arles. Per tal d’arribar-hi, el germà de Carlos VII va haver de transitar per una carretera que s’enfilava muntanya amunt, plena de revolts, pel costat del penya-segat (Les Gorges de la Fo?). La princesa confessa que no recorda el nom de l’amo de la casa. Potser,la trobada d’Alfonso es produí a Cortsaví i més concretament, a can Calaris?. La cunyada de Carlos VII no assistí a la reunió i per això només ens transmet la dada que li explicà el marit.”

I aleshores, em preguntava: “Quina és la raó del silenci de donya Blanca respecte madame Vilanova?.”

Ara sé, si més no, que Rafael Tristany  va romandre a can Calarís de Cortsaví, a l’empara de l’hospitalitat de madame Cécile Vilanova,  des del dia 8 de maig de 1872 fins el dia 22 i que en la mateixa data que hi va arribar, va escriure a Alfonso Carlos per tal d’oferir-li, en nom de la propietària, aixopluc en aquell casal. L’Infant rebutjà l’oferiment, mal que la influència social i – hom ha d’entendre- política, que exercia la mestressa en el territori – garantida per Tristany- feia bona la proposta.

Les raons probables per les quals els Infants no van acceptar l’oferiment per a residir a Cortsaví van ser exposades en l’article que ara postil·lo. Sobretot, cal tenir en compte que el fracàs del complot de 1869 fou, principalment, un fracàs dels conspiradors catalans. L’afer que portà Ramon Cabrera a l’extraradi del partit carlista i que a la fi el decantà al raser d’Alfons XII, impressionà força carlins catalans, veterans de la guerra dels matiners, que havien lluitat a les ordres del tortosí i predisposà Carlos en contra dels que mostraren amistat al vell general. L’Estartús, per exemple, sempre va ser partidari de Cabrera.

A més, d’ençà que Carlos va resoldre l’aixecament armat també decidí la prioritat del front basc en l’estratègia de la guerra que endegava, en detriment del front català. La lluita carlista a Catalunya havia de servir, sobretot, per distreure efectius de l’exèrcit governamental i mantenir la bandera rebel alçada mentre s’organitzava i avançava l’exèrcit del Nord. Aquesta idea, no fou emmascarada pel Pretendent carlista. De fet, Carlos, en iniciar-se la guerra no es feu present a la frontera catalana, ans hi envià son germà Alfonso tot confirmant, d’aquesta manera, la subsidiarietat de la lluita en el Principat. Ni la derrota d’Oroquieta, el 4 de maig de 1872, que obligà Carlos a retornar a França, li va fer mudar el pla.

Recordem que Edward Kirkpatrick de Closeburn, acompanyant l’aristòcrata bretó René de Coëtlogon, el capità holandès Wils, el barons Etmuller i Forstner i un grapat de voluntaris catalans exiliats a Perpinyà, arribaren a Ceret a la meitat del mes de maig de 1872, amb la voluntat d’entrar a territori espanyol. Kirkpatrick, diu que l’havia reclutat Rafael Tristany, al qual havia conegut a París, en una recepció de Napoleó III i Maria Eugènia de Montijo. Hem de creure que la resta d’aristòcrates que l’acompanyaven en aquella aventura també havien estat allistats a les fileres carlines pel comte d’Avinyó.

Estant en Arles de Tec, Kirkpatrick diu que “On croyait savoir […] que le fameux général Tristany se trouvait quelque part dans le département, et le prefait avait donné ordre de l’arreter”. Certament, aleshores, Tristany romania a Cortsavi, a una dotzena de kilòmetres d’Arles. És clar que Alfonso i Maria de las Nieves també residien ben a prop del memorialista que aleshores no n’estava assabentat. De fet, el voluntari nord-americà per arribar a Arles de Tec, va haver de passar pels Banys d’Arles, població en la qual, durant aquells dies, romanien, per temporades, la parella d’Infants. Però, tot i que ens explica el camí que va fer, no esmerça un mot per tal de suggerir la probable presència d’Alfonso i María de las Nieves en els environs.

María de las Nieves comença les seves memòries quan Carlos va cridar Alfonso a la residència que tenia a Suissa. Això succeí durant el mes d’abril de 1872. Llavors la parell d’Infants feia poc temps que s’havien casat i romanien a Malta. Carlos ordenà Alfonso que prengués les regnes de la campanya bèl·lica a Catalunya i que de moment es situés a la frontera, tot atenent les circumstàncies propícies per a creuar la frontera. María de las Nieves no amaga que Alfonso va rebre l’encàrrec de son germà amb poc entusiasme doncs desconfiava que reeixís l’aixecament. Les primeres planes de les memòries de la Infanta palesen, entre línies, que Carlos no va informar Alfonso dels plans estratègics que preparava, ni tingué cura del viatge dels Infants fins la frontera. Els joves aristòcrates – Alfonso tenia 23 anys i María de las Nieves, en tenia 20- confiaren llur fortuna a les mans dels comtes de Chardonnet ( partidari i amic del comte de Chambord, que es titulava Henri V i pretenia la corona francesa) i de Lazerme. Potser els Infants mai van saber que amb el motiu del complot de l’estiu de 1869, Carlos s’havia allotjat a can Calarís a Cortsaví. En Rafael Tristany no els ho va explicar.

És a dir, el desemparament de la jove parella des que iniciaren l’aventura ordenada per Carlos esdevé un fet evident. És clar que viatjaven d’incògnit però fa l’efecte que el nomenament de l’Alfonso com a comandant general dels carlistes catalans no anava més enllà d’una formalitat exigida per la seva condició reial. A la pràctica, l’autoritat que comportava el càrrec fou exercida per Rafael Tristany- el qual ostentava el títol de comandant general interí -. Veritablement, Tristany portà a terme aquesta funció com si fos una mena de tutor de l’Infant, fins que aquest va creuar la frontera i va prendre possessió de la plaça. Ara bé, el jove Alfonso mai va ser ben acceptat com a cap suprem pels capitosts carlistes i la baralla que sostingué amb Savalls assolí nivells èpics. Carlos sempre sostingué Savalls, mal que, a la fi, es veié obligat a formar-li un consell de guerra, del qual l’empordanès se’n sortí sa i estalvi.

Per tant, els Infants, en les circumstàncies de la primavera de 1872, cercaren el suport i l’empara dels aristòcrates francesos que coneixien i que consideraven de classe social equiparable a la seva. Madame Vilanova era irremissiblement catalana, parió de l’anomenada aristocràcia de l’espardenya i sa magnífica propietat de can Calarís, tot i això, no assolia el nivell del “chateau” d’un aristòcrata de l’alçada i la fama del comte de Chardonnet.

Kirkpatrick de Clouseburn recorda les dificultats que patí Tristany per tal d’aconseguir armes i ens explica que, durant els primers dies de l’alçament “Nous avions quelques fusils, mousquets, révolvers et couteaux, ainsi qu’une faible quantité de munitions achetées avec notre prope argent. Le legitimistes étrangers avaient bien promis de fournir à la “Junte de Perpignan” les armes et munitions nécessaires, mais ces promesses, attirantes comme le chant des Sirènes, ne devaient jamais se réaliser”. Tristany, sobretot, cercava les armes en els grans masos de la muntanya, en els quals es concentraven els contrabandistes però prou que hem vist que fins i tot madame Vilanova ronsejà, tot fent-se la pobreta que només posseïa un bagul de cananes. Tristany movia les seves influències en l’àmbit dels propietaris del Pirineu, cercava voluntaris i els passava a la banda sud de la frontera, a la vegada que feia tot per organitzar, avituallar les partides carlistes i apaivagar les rancúnies que sorgien entre els capitosts. De tant en tant, informava Alfonso d’allò que considerava que havia de saber i li demanava diners i armes.

A l’entorn del dia 22 de maig Rafael Tristany va creuar la frontera i el dia 6 de juliol, Alfonso el va cessar en el càrrec de general interí de Catalunya, tot relegant-lo a la província de Tarragona.

——————————————————————-

[1] “Mis memorias de nuestra campanya en Cataluña en 1872 y 1873 y en el Centro, en 1874.” Madrid, 1934, Espasa- Calpe.

[2] “Souvenirs de la dérniere guerre carliste (1872- 1876)”. Librairie Alphonse Picard et fils. 82, rue Bonaparte (6è). Paris, 1909.

[3] Josep Queralt va ser un dels membres del tribunal de consell de guerra que a la meitat d’agost de 1872, va prendre Josep Estartús, el jutjà i el condemnà a mort.