EDWARD KIRKPATRICK DE CLOSEBURN I LA DARRERA CARLINADA A CATALUNYA.

"Nouvilas presoner". Fotografia de la pintura de Joaquím Vayreda. Col·lecció privada de la família Vayreda. “Nouvilas presoner”. Fotografia de la pintura de Joaquím Vayreda. Col·lecció privada de la família Vayreda.[/caption]

 

  1. Dades del llibre de Kirkpatrick de Closeburn
  2. L’autor i l’estructura de la narració.
  3. Precedents de la darrera guerra carlista, segons Kirkpatrick: l’afer dels “matrimonis espanyols” (1846) i la guerra dels matiners.
  4. L’activitat diplomàtica: l’oficina carlista de Londres i la intervenció alemanya.
  5. La tercera guerra carlista a Catalunya, vista per Kirkpatrick
  6. Catalunya en el pla estratègic de Carlos VII. La lluita guerrillera i l’aversió dels catalans al comandament central.
  7. Alguns oblits de Kirkpatrick.

7.1. La pèssima relació entre Alfonso i els principals comandants carlistes catalana.
7.2. Els “dies foscos de 1872”: Saragatal i Estartús
7.3. La trobada de l’Hostal de la Corda.
7.4. El consell de guerra incoat a Savalls.
7.5. Afusellaments de presoners.

8. Notes Finals.

 

Agraïment

Francisco Javier Suárez de Vega, jurista i historiador, natural de Valladolid, m’ha descobert l’obra que motiva aquest article i, a més, també m’ha lliurat documentació molt important, com ara una còpia de l’informe del consell de guerra al qual fou sotmès l’Estartús, signat pel president, i algunes cartes del general Rafael Tristany. Les notícies que conté la documentació esmentada penso que em permetran l’aclariment de certes circumstàncies relacionades amb la narració de Kirkpatrick de Closeburn.

El llibre de Kirkpatrick és gairebé desconegut a Espanya. El senyor Suárez de Vega m’ha fet a mans l’obra, així com la documentació addicional, de forma desinteressada, doncs a canvi jo només li he pogut oferir algunes especulacions relatives a la petja dels holandesos Ignace i August Wils, voluntaris carlins, quan travessaren la frontera del Pirineu, aplegats amb Kirkpatrick, per tal d’incorporar-se a les partides que havien iniciat la guerra en el Principat. Després, a partir de 1873, els germans Wils es distingiren com a caps del batalló dels zuaus carlistes.

Francisco Javier Suárez de Vega i Agustín Pacheco Fernández han obtingut el “Premio Internacional de Historia de carlismo Luis Hernando de Larramendi” en la XV edició, amb el projecte “Wils y el batallón de los zuavos carlistas, 1873- 1874”.

Potser, quan llegiu aquestes línies, l’obra haurà estat publicada.

 


 

1. Dades del llibre de Kirkpatrick de Closeburn.

Títol: Souvenirs de la dernière guerre carliste (1872-1876)
Autor: General Edward Kirkpatrick de Closeburn.
Editora: Librairie Alphonse Picard et fils. 82, rue Bonaparte (6è) Paris.
Any: Registrat al Ministeri de l’Interior francès, l’any 1909.

2. L’autor i l’estructura de la narració.

Edward Kirkpatrick de Closeburn, en l’obra que tractem, no ens dóna cap dada d’identitat personal- pares, lloc i data de naixement -. Podem saber que estava casat perquè dedica l’obra a la seva muller però no ens en diu el nom. En canvi, Edward ens explica retalls de la seva genealogia familiar, de la qual podem extreure alguna conclusió i ens conta certes experiències, com ara que va estudiar en la universitat de Virgínia i en la de Paris, que viatjà per territoris americans i europeus i que participà en la guerra de secessió, enrolat en l’exèrcit confederat, a les ordres del guerriller, coronel Moseby.

Si més no, sabem que l’autor va ser un aventurer i aristòcrata d’origen escocès, i de dinastia molt antiga. Amb el pas dels segles, diferents branques de la família Kirkpatrick de Closeburn arrelaren a Espanya, Nord- Amèrica, Canadà i França. Edward procedia de la branca nord-americana – possiblement radicada a Carolina del Sud, o Tennessee- però en els “Souvenirs” ell no s’identifica com a natural de cap país. Tot i això, si més no, en Rafael Tristany[1] li atribuïa l’origen nord-americà. En una carta que el general va adreçar a Carlos VII, li explica que en data del dia 8 de juny de 1872 els seus partidaris havien lluitat contra una força de la Guàrdia Civil i d’infanteria de l’exèrcit governamental en Les Preses, a la qual varen vèncer. Tristany elogia el comportament coratjós de Kirkpatrick en aquesta brega i li confereix la condició de nord-americà[2].

Castell dels KircpatricK de Clousebourn a Escòcia
Castell dels KircpatricK de Closebourn a Escòcia

El fet que Kirkpatrick no tingui la necessitat de fer-nos saber la seva “nacionalitat”, no esdevé una circumstància estranya, si ens situem en l’escala de valors de l’ancièn régime. Els membres de la noblesa pertanyien, per damunt de tot, a la llurs famílies i la  fidelitat que tenien ho era al blasó dinàstic. Per això, Kirkpatrick ni tan sols fa memòria del lloc de naixement ni de la seva pertinença “nacional” ans en té prou amb assabentar-nos que, precisament, és un Kirkpatrick de Closeburn.

En començar l’any 1869, Edward Kirkpatrick residia a Paris i obtingué l’honor de ser presentat a Napoleó III i a la seva esposa María Eugenia de Montijo, comtessa de Teba. L’autor dels “Souvenirs” ens ofereix un llarg estudi genealògic, remuntant la línia familiar dels Kirkpatrick de Closeburn, del qual s’esdevé que María Eugenia de Montijo descendia per via directe de Kennet McAlpin (810-843) primer rei escocès i degut a diferents aliances posteriors, estava emparentada amb les famílies aristocràtiques dels Teba i del ducat d’Alba. Per tant, Edward Kirkpatrick, que també tenia antecedents en la família del rei escocès, estava llunyanament emparentat amb l’emperadriu francesa[3].

Kirkpatrick, sortint de l’acte de presentació a Napoleó III, celebrat a les Tulleries, feu coneixença del general carlista Rafael Tristany, amb el qual, a partir d’aquest moment, mantingué la relació. Al cap de tres anys, s’adherí al carlisme.

El general Edward Kirkpatrick va redactar els “Souvenirs” havent transcorregut més de trenta anys de la darrera carlinada i ho va fer amb la voluntat de descriure’n els fets bèl·lics, així com determinades activitats diplomàtiques, a partir de les notes que havia apuntat en un quadern durant la campanya militar i les informacions que llavors recaptà.

De vegades, els “Souvenirs” palesen contradiccions, oblits o desconeixements, mal que també inclouen moltes notícies i judicis interessants. Hem de tenir en compte, per una banda, que essent l’autor un aristòcrata, ancorat mentalment en l’escala de valors de l’antic règim, va fer mans i mànegues per tal de limitar el relat dins del marc de l’ortodòxia legitimista del carlisme. Això esdevé un fet evident, mal que Kirkpatrick, just en les primeres planes de l’obra, ens promet que ha volgut relatar-nos les circumstàncies de la guerra “amb la voluntat de mantenir-me dins de la rigorosa exactitud històrica […] d’escriure un llibre que ningú pugui considerar que és sospitós de ser massa complaent, ni massa hostil”.

Per altra banda, l’autor, de tant en tant, trenca el fil del relat de la guerra carlista per tal de contar-nos algunes aventures que va viure en terres dels Estats Units d’Amèrica, com ara la persecució que fou objecte la diligència en la qual viatjava per part d’uns bandits, la topada amb un ós enorme a les Muntanyes Rocoses, l’accidentada cacera d’un búfal, o altres impressions personals sobre les gestions diplomàtiques que va portar a terme. Aquestes falques alienes a la crònica dels fets bèl·lics palesen, per contrast, la manca de punt de vista personal que empra l’autor pel que fa a la narració de la guerra espanyola. És a dir, tot i que en la narració dels primers avatars de la lluita- quan tot just Kirkpatrick havia creuat la frontera- l’autor s’empara en la primera persona del singular, pel que fa a la resta del relat – i salvat les excepcions abans esmentades- podríem pensar que n’havia escrit la història sense haver-la viscut. De fet, quan durant el mes de juny de 1872, Rafael Tristany li demanà que dirigís una partida franca, Kirkpatrick rebutjà l’oferta al·legant que ell només l’acompanyava com “observador”.

Per això, esdevé molt probable que Kirkpatrick conegués la part més gran de les circumstàncies bèl·liques que relata mitjançant informes. A partir de març de 1873, Carles VII l’envià a Londres com ambaixador i propagandista de la causa carlista. Durant el període que romangué a Londres, Kirkpatrick rebia – ens diu- un promig de més de dos informes diaris provinents dels camps de batalla.

L’escrit que glosem es composa de vint capítols precedit per una introducció, mitjançant la qual l’autor ens ofereix una visió geopolítica d’Espanya i ens relata el procés històric de la revolta carlista d’ençà que Carles V, havent mort Ferran VII, reclamà la Corona destinada, per causa de la derogació de la llei sàlica, a la seva neboda Isabel.

A grans trets, el contingut dels capítols dels “Souvenirs” és, en cada cas, el que resumim tot seguit:

En el capítol I, l’autor conta la seva entrada al Principat des del Vallespir vers l’Alt Empordà, per la frontera del riu de la Muga, acompanyant un grapat de voluntaris i aprofita l’avinentesa per assabentar-nos de la història recent de la seva família i els lligams de parentiu que el relacionaven amb l’aristocràcia europea més distingida de l’època.

En el capítol següent, Kirkpatrick narra les impressions que li ocasionà Catalunya, Barcelona i el caràcter dels catalans.

En els capítols III i IV, es relaten les primeres accions bèl·liques a Catalunya durant l’any 1872 i 1873.

L’objectiu principal del capítol V. consisteix en recordar la proclamació dels furs catalans i les divergències internes del carlisme pel que fa a aquest reconeixement però també hi conta altres fets bèl·lics, com ara la batalla de Vidrà.

A partir del capítol VI fins el IX, i parcialment en els capítols XI i XII, fins el XIV, el relat té per objectiu el desenvolupament de la guerra al País Basc i Navarra.

En els capítols Xè, XIè, XII- parcialment- i en el XVè, la mirada de l’autor torna a Catalunya.

Des del capítol XVI fins el XVIII, Kirkpatrick recupera l’explicació del transcurs de la guerra en el Nord de la península i en el capítol XIX ens relata els darrers fets del conflicte a Catalunya, per tal de tancar la crònica, en el capítol XX, amb la retirada de les tropes carlines del País Basc i el final definitiu de la guerra.

El llibre acaba amb la recopilació d’uns quants documents que aporta l’autor a fi de donar suport als fets que ha narrat.

3. Precedents de la darrera lluita carlista, segons Kirkpatrick: l’afer dels “matrimonis espanyols”(1846) i la guerra dels matiners.

Com ha estat dit, Kirkpatrick inicia els “Souvenirs” amb una Introducció mitjançant la qual, després que ens relati les riqueses d’Espanya- sobretot, la minera- i la cobdícia dels anglesos, alemanys i francesos, desitjosos d’apoderar-se’n, s’esmerça en justificar l’aixecament de Carlos V; és a dir, la primera guerra (1833-1840).

La narració del desenvolupament i precedents del moviment legitimista, centrat sobretot en les causes de la primera guerra civil i els preparatius de la tercera guerra, inclou, en primer lloc, l’explicació dels tripijocs diplomàtics que es produïren en relació a l’afer “dels matrimonis espanyols” (al voltant de 1845-46) i, en segon lloc, la intervenció d’Alemanya en el debat polític per trobar un rei d’Espanya – la qual constituí l’excusa per a desencadenar la guerra entre França i Prússia (1870-1871)- després que Isabel fos forçada a l’abdicació (1868).

Pel que fa a la fonamentació dels drets dinàstics de Carlos V, germà de Ferran VII, i la seva descendència, Kirkpatrick no ens dóna cap argument nou. Però, de fet, la defensa de la reivindicació de la corona espanyola per part de la branca borbònica dels Carlos és la única partió del lema carlí, Déu Patria i Rei, que interessava l’autor. En tot el llibre, no fa cap referència ni a la religió (Déu) ni a la pàtria. És clar que no sabem del cert que Kirkpatrick professés la religió catòlica- mal que és probable que ho fos, doncs la seva família estava relacionada amb el jacobinisme escocès- i a més és clar que la pàtria – en el sentit de lloc de naixement- en la qual va venir a lluitar, no era la seva.

Pel que fa a la descripció dels fets que arrengleren la història dels alçaments armats carlistes, descobrim que l’autor constitueix un altre cas de cronista que menysté la guerra catalana de 1846- 1849, anomenada “guerra dels matiners”.

Respecte el període esmentat, Kirkpatrick comença opinant que el rei francès, Louis Philippe d’Orleans, era un revolucionari (volia dir, liberal) per causa de la seva naturalesa i per herència. En el mateix any que fou coronat (1830) va convocar a Paris els representants de les societats “revolucionàries” de tots els països d’Europa i digué als espanyols que “us heu de fer càrrec que ja no hi ha Pirineus”. Tot seguit afegí que, si volien, tenien el seu permís per enderrocar Ferran VII, doncs es tractava del brivall més gran que mai hagués existit.

Per tant, Kirkpatrick considera lògic que, durant aquell període, la França de Louis Philippe hagués estat hostil al carlisme però confessa que no pot esbrinar les raons per les quals Lord Palmerston  trià el bàndol dels liberals espanyols, tot donant suport a la regent Cristina de Borbó i anorreant allò que els britànics havien aconseguit amb el tractat d’Utrecht (1713). Opina Kirkpatrick que quan Anglaterra també es posà al costat de Cristina i de sa filla Isabel, futura reina espanyola, França, adversària dels britànics, abandonà les pretensions que tenia d’intervenir Espanya i aprofità l’avinentesa per a conquerir l’Alger.

Després, en el moment que les Corts espanyoles van declarar la majoria d’edat d’Isabel per a coronar-la reina, esclatà l’afer conegut amb l’etiqueta dels “matrimonis espanyols”, en el qual hi van ficar cullerada, principalment França i Anglaterra mal que també Rússia i Àustria. L’autor dels records diu que, per causa de la intromissió de Lord Palmerston en el assumpte dels “matrimonis espanyols”, la “impopularitat” dels anglesos esdevingué enorme entre els espanyols. Però aquest parer, referit a la “manca de popularitat”, ha de ser ben interpretat, doncs precisament Lord Palmerston es va desdir de l’aliança amb els governs liberals de França, Portugal i Espanya (Quàdruple Aliança) i durant la guerra dels matiners (1846-49), que esclatà immediatament, donà suport als carlins i republicans catalans que s’alçaren contra Isabel. Per això, Kirkpatrick, quan diu “impopularitat”, no es refereix al rebuig de la política anglesa per part de l’opinió pública espanyola sinó que, en realitat, vol indicar que Lord Palmerston va enemistar-se amb el govern liberal, presidit per Narváez. La visió sempre elitista de Kirkpatrick es palesa en el fet que concebia la política com un afer monopolitzat per aristòcrates, reis i Estats.

Seguim amb la història que ens explica Kirkpatrick. El fet és que, segons diu l’autor, els carlistes anaven preparant la guerra d’ençà que esclatà l’afer dels matrimonis reials però n’aturaren pas els treballs quan sorgí la proposta del casament de la reina Isabel amb el compte de Montemolín (Carles VI), la qual forní l’esperança, tant dels carlistes com de força liberals, que finiria el conflicte dinàstic.

comte de Montemolín, Calos VI
comte de Montemolín, Calos VI

Com sabem, la proposta del casament dels caps de les branques borbòniques enfrontades va fracassar i França accedí que Isabel maridés amb el seu cosí Francisco de Asís. Això desfermà l’alçament carlista que, aplegat amb l’alçament republicà i dels liberals d’esquerra, coneixem amb el nom de “la guerra dels matiners”. Kirkpatrick es fa ressò de l’opinió carlista, compartida per Lord Palmerston – mal que això no ho digui- que la pensada de Louis Philippe consistia en apoderar-se de la corona espanyola, doncs havent aconseguit que el seu fill, el duc de Montpensier, es casés amb Luisa Fernanda, germana d’Isabel, i atès que Francisco de Asis era un homosexual notori, hom no podia esperar que Isabel tingués descendència. Per tant, a la fi, els Orleans acabarien fent-se amb el reialme espanyol.

Ara bé, Kirkpatrick, pel que fa a aquest afer, es mostra parcial. Per començar, és evident que tot i que menciona el compte de Montemolín, Carles VI – perquè, en cas contrari, no podria explicar-nos els fets que ens vol relatar- no esmerça ni una línea en informar-nos sobre la seva personalitat, ni el programa que defensava. Precisament, al cap del temps, els mateixos carlins confessaren que Louis Philippe, en un moment determinat del debat diplomàtic, va oferir a Montemolín el mateix tracte que havia proposat al govern espanyol: és a dir, que el rei francès donaria suport al matrimoni del pretendent carlí amb Isabel, a canvi que el duc de Montpensier maridés amb la germana de la reina. El partit carlista no va voler parlar-ne. Però Kirkpatrick no s’estima gens aquest període del carlisme perquè el comte de Montemolin fou- per a l’ortoxia de Carles VII- un conservador liberal, aliat dels “revolucionaris”, de la mena, fins i tot, republicana.

Cal fer esment que l’autor de les memòries no relaciona explícitament el fracàs del projecte de matrimoni entre Isabel i Montemolín amb l’esclat de l’alçament dels matiners, malgrat que ho dóna a entendre. La seva tesi és que la guerra estava prevista i preparada per part del moviment carlista abans que hom sabés el projecte matrimonial entre Isabel i Montemolín. A més, degut a les raons exposades i al fet que, en el moment que Kirkpatrick escrivia les memòries, la submissió de Ramon Cabrera a Alfons XII esdevenia una circumstància consumada, hom s’adona que el protagonisme del prestigiós general tortosí com a comandament principal dels “matiners”, tampoc ajuda al reconeixement, per part de Kirkpatrick, de la transcendència de la guerra de 1846-1849[4].

A la fi, per tot això, Kirkpatrick resumeix la guerra dels matiners amb un parell o tres de frases amb les quals ens vol transmetre la versió falsa que interessava els ortodoxes carlistes de Carles VII: “L’aixecament carlí de 1849 va ser un fracàs absolut. L’energia del Marqués del Duero [Narváez] complementada per la traïció de Pep d’Olé (sic)[5] y Pozas[6], obligà Cabrera a retornar a França…”.

És clar que la guerra dels matiners, en contra del què diu l’autor, no constituí un aixecament momentani, reduït a l’any 1849, ans s’inicià el setembre de l’any 1846 i acabà (oficialment) durant el mes de maig de 1849. Tampoc és cert que el canvi de camisa de Pep de l’Oli i Poses fos la causa de la derrota dels rebels, ni que els governamentals obtingueren la victòria en el camp de batalla. A més, Kirkpatrick no menciona que aquesta guerra fou sostinguda per l’aliança catalana de carlistes, republicans i liberals d’esquerra, com tampoc fa cap referència a l’aixecament carlí de 1855, que coincidí amb la primera vaga general dels treballadors industrials que hom recorda i els efectes del qual també restaren limitats a Catalunya. Per contra, esmerça esforços en explicar-nos detalladament la sublevació, immediatament fracassada, protagonitzada pel general Jaime Ortega Olleta, capità general de les Illes Balears (abril de 1860), que va desembarcar a Sant Carles de la Ràpita i immediatament fou pres i afusellat.

L’oblit de la guerra dels matiners és volgut, en el cas de Kirkpatrick, doncs aquest autor presumeix de l’amistat que tenia amb Rafael Tristany, el qual, deixant de banda Ramon Cabrera, fou el general carlista més famós durant aquell aixecament. De fet, els Tristany iniciaren la guerra i li donaren el nom[7]. L’autor dels “Souvenirs” afirma que Rafael l’havia informat dels avatars històrics de la lluita carlista a Catalunya però es veu que no li va dir res de la guerra anterior que s’havia perllongat gairebé durant quatre anys i que abastà tot el territori del Principat, a més del Maestrat i la franja oriental de l’Aragó. Hem de suposar que Rafael tampoc li va donar notícia de l’aixecament de 1855, en el qual morí el seu germà Antoni.

A la fi, no podem dubtar que Kirkpatrick rebutja aquest període de les guerres carlistes per raons polítiques. Això perquè Carles VII capgirà la doctrina, empeltada de liberalisme conservador i condescendent amb les posicions republicanes i liberals d’esquerra, que havia defensat el seu oncle, el comte de Montemolín (Carles VI), a fi de tornar-la a l’ortodòxia absolutista.

4. L’activitat diplomàtica: l’oficina carlista de Londres i la intervenció d’Alemanya.

Durant el mes de març de 1873, Carles VII encarregà la missió diplomàtica a Kirkpatrick consistent en defensar la causa carlina des de Londres. Sobretot, Kirkpatrick havia de moure les influències familiars i els contactes aristocràtics que posseïa per tal que la Gran Bretanya, en primer lloc, però també Alemanya i França, reconeguessin la condició de força bel·ligerant legítima al carlisme espanyol. En segon lloc, el pretendent carlí encarregà a Kirkpatrick que organitzés una mena d’agència (anomenat “comitè carlista”) l’objectiu de la qual consistia en promoure l’estat d’opinió favorable a la causa, aconseguir adeptes i aportacions econòmiques i contrarestar la propaganda del govern espanyol. És clar que els treballs de les ambaixades també comporten, necessàriament, l’activitat d’espionatge i de contraespionatge. No dubtem que Kirkpatrick s’esmerçà en aquesta mena d’afers doncs, per exemple, denuncià les actuacions de Mr. Palmer, espia a sou del govern espanyol. També ens explica els treballs clandestins que portà a terme per tal de comprar canons i transportar-los fins el golf de Biscaia – amb l’ajut d’un vell capità de la marina confederada nord-americana- o aconseguir préstecs- una banca anglesa va prometre als carlins un milió de lliures, si ocupaven Irún -.

Entre les circumstàncies diplomàtiques que va viure, Kirkpatrick destaca especialment l’enemistat que l’Alemanya de Bismarck mostrà als carlistes. Cal dir que Kirkpatrick considera les relacions internacionals amb la fredor d’un diplomàtic professional. Pel que fa a aquesta vessant de la política, la seva mirada és la d’un jugador d’escacs que rebutja la perspectiva moral, àdhuc ideològica, que gairebé mai es refereix a la població com a subjecte polític i que avalua i justifica les jugades en base, únicament, als interessos i els equilibris de poder entre Estats.

Després que Isabel II es veiés obligada a l’abdicació (aixecament de 1868, anomenat La Gloriosa) s’inicià a Espanya un període de gran incertesa política. Kirkpatrick diu que els espanyols no admetien la república però això ha de ser entès en el sentit que els partits polítics no la volien, doncs fins i tot els republicans estaven disposats a considerar l’establiment d’una nova monarquia sempre que fos respectuosa amb el règim constitucional.

Segons l’autor dels “Souvenirs”, el general Joan Prim proposà la coronació del duc de Montpensier- espòs de Luisa Fernanda, germana d’Isabel- però Enric de Borbó- nebot de Ferran VII i aristòcrata d’idees progressistes- feu pública una carta contra Montpensier que provocà que ambdós s’enfrontessin en duel a pistola, com a resultat del qual, Enric resultà mort. Llavors, Montpensier- homicida “duelista”-  fou descartat per a ocupar el tron d’Espanya. Els carlistes, és clar, varen donar suport a la candidatura de Carles VII però Prim i Sagasta s’hi oposaren radicalment.

Altres candidats al tron espanyol van ser suggerits però, a la fi, el consell de ministres promogué, per unanimitat, la coronació de Leopold de Hohenzollern, després que la presentació oficial d’aquest postulant fos proclamada a França i Anglaterra, en data del dia 5 de juliol de 1870. Ara bé, el príncep alemany no obtingué la majoria necessària del  parlament espanyol. A més, degut a la rivalitat entre França i Alemanya – opina Kirkpatrick- l’opció de Hohenzollern portava necessàriament aparellada l’enemistat de França envers Espanya. De fet, Napoleó III s’havia oposat a la candidatura de Montpensier però tampoc volia que fos rei d’Espanya cap altre príncep francès, o alemany. Mentre, aprofitant les circumstàncies, Bismarck va reunificar Alemanya.

França, en un primer moment, va respondre el repte que li suposava la ferma candidatura del príncep alemany al tron d’Espanya, tot apropant-se a la dissidència carlista. Llavors, Bismarck advertí a Napoleó III que França havia de vigilar millor la frontera amb Espanya, a fi d’impedir-hi les activitats que els carlins portaven a terme des del refugi francès. La Gran Bretanya, per la seva banda, advertí el govern de Bismarck que la coronació d’un príncep alemany com a rei d’Espanya provocaria molta irritació internacional i que les conseqüències d’això podien esdevenir terribles. El missatge britànic acabava proclamant la comprensió del govern envers la posició mantinguda per França. Llavors, els francesos consideraren que la guerra amb Alemanya era inevitable i activaren els preparatius bèl·lics. Malgrat tot, durant un cert temps, encara es perllongaren els contactes i comunicats diplomàtics entre britànics, francesos i alemanys però aquests darrers es mostraren tossuts en la posició que havien adoptat, la qual els portava a enfrontar-se als carlistes.

La qüestió de la tria del rei que havia d’encapçalar l’Estat espanyol, originà la guerra franc- prussiana de 1870- 1871. Els alemanys venceren ràpidament els francesos.

El regent Francisco Serrano i el ministre alemany Hatzfeld pactaren que el Reich donaria suport a la lluita del govern espanyol contra els carlistes i l’ambaixador alemany a França s’entrevistà amb el ministre d’assumptes exteriors per tal de comunicar-li aquest acord. L’endemà, l’ambaixador alemany exigí al govern francès que actués enèrgicament contra els carlistes i que reconegués oficialment el govern de Francisco Serrano.

L’ajut dels alemanys al govern de Madrid s’havia de concretar amb la tramesa al golf de Biscaia dels vaixells de guerra Nautilus i Albatros.

Kirkpatrick diu que el naufragi del vaixell Gustav, de bandera alemanya, succeït el 12 de desembre de 1874, constituí  l’excusa que definitivament va resoldre la intervenció efectiva del Reich contra els carlistes. Els vaixells de guerra alemanys interceptaren subministraments d’armes i en alguna ocasió deurien bombardejar les posicions dels carlistes a la costa basca. Pel que fa al naufragi del Gustav a la platja de Zarautz, el memorialista assegura que fou degut a una gran tempesta- circumstància que confirmaren els tripulants- però la premsa de Madrid informà que la nau carregava petroli per als liberals i que, trobant-se en situació d’emergència per causa del mal temps, va ser canonejada pels carlistes.

 5. La tercera guerra carlista a Catalunya vista per Kirkpatrick.

A fi de motivar les opinions que s’expressaran en relació a la narració de Kirkpatrick, sobre la guerra a Catalunya, cal que en resumim els fets principals que ell ens conta.

Durant el mes de maig, o potser juny, de 1872, Kirkpatrick va passar la frontera vers territori espanyol, entremig de trenta voluntaris carlistes- entre els quals recorda el baró bretó René de Coëtlogon, el baró Etmuller, el baró Forstner i l’holandès Wils-.

La descripció del camí que Kirkpatrick va seguir ens permet garantir que des de Perpinyà va anar al Voló, Ceret i Arles de Tec. Després d’una estança en la darrera població, els voluntaris seguiren la ruta que dreça a Prats de Molló però abans d’arribar-hi es desviaren pel gual del Tec, anomenat el Pas del Llop i s’enfilaren fins Sant Llorenç de Cerdans.

La determinació del tram final del viatge de Kirkpatrick i la resta de voluntaris fins la frontera no pot ésser fixat amb certesa. L’autor de les memòries només ens ofereix vistes de paisatges i accidents muntanyencs habituals en el Vallespir i això no ens permet la identificació dels indrets que descriu. Malgrat tot, creiem que la colla d’en Kirkpatrick va anar a parar a Albanyà (Alt Empordà). Per tant, esdevé molt probable que sortint de Sant Llorenç de Cerdans el grup de voluntaris anessin a Vila-roja i el mas dels Meners, després creuessin el riu de la Muga i passant per l’hostal del mateix nom, caminessin fins Albanyà. Aquest era el camí usual dels trabucaires i el mateix camí que varen trepitjar Alfonso Carlos de Borbón – germà del pretendent Carles VII- i la seva esposa Maria de las Nieves de Braganza, quan entraren al Principat, pocs mesos després que ho fes Kirkpatrick.

El Noguer de Segueró
El Noguer de Segueró

Havent deixat enrere Albanyà, i havent caminat durant tota la nit següent, la colla de voluntaris carlistes arribà a un gran casal, del qual no ens diu el nom, però que pertanyia a Don Luis. Les dimensions i el mobiliari de les estances del mas impressionaren favorablement Kirkpatrick. El camí que portà el grup des d’Albanyà fins allà i el poc temps que trigaren en arribar-hi, així com la grandària del casal, ens fa pensar que es tractava del Noguer de Segueró, propietat de la família Vayreda. Per tant, Don Luis deuria ser Lluís Vayreda, germà de l’escriptor Marià Vayreda[8].

Tot just Kirkpatrick ens ha relatat la seva entrada al Principat, ens esmenta els primers capitosts de partides que conegué (Barrancot[9], el Xic de Sallent, Frigola, Isern, Orris…) i ens fa saber que aquests manaven grups formats per poques desenes d’homes, els quals portaven armes pròpies i no es mostraven gaire interessats en la instrucció militar. El tarannà esquiu i individualista dels voluntaris catalans de Don Carlos que immediatament observà l’autor de les memòries, constitueix la primera dada indicativa de la característica eminentment guerrillera i indisciplinada que distingí la brega carlista a Catalunya.

Al cap d’un parell de setmanes, Kirkpatrick, compta que els carlins aplegaven uns set-cents voluntaris, dels quals, cinc-cents tenien arma.

Durant uns quants dies, els carlins gironins es mantingueren emboscats en el Collsacabra. Després, gosaren baixar fins Sant Esteve d’en Bas. L’autor relata la topada amb l’exèrcit governamental succeïda en la dita població i comenta que fou la primera brega que va presenciar- però, no diu clarament que hi participés com a combatent.

La victòria dels carlins a Sant Esteve els va donar seguretat. Això succeir el dia 7 de juny i l’autor ens explica que, en acabat, les forces carlistes s’adreçaren a Sant Feliu de Pallarols. Però, la carta de Rafael Tristany signada el dia 8 de juny en la darrera vila esmentada, explica la batalla que havien sostingut durant la tarda del mateix dia a Les Preses, en la qual Kirkpatrick es distingí com a combatent. Doncs, estranyament, l’autor no ens diu res de la lluita a Les Preses en la qual va sobresortir tant. És clar que, atès que Sant Esteve d’en Bas i Les Preses són viles properes, podria haver succeït que la batalla que Tristany situava a Les Preses fos la mateixa que Kirkpatrick va situar a Sant Esteve. De fet, Tristany no menciona Sant Esteve en el seu escrit però coincideix amb Kirkpatrick que després de la brega, els carlins baixaren cap a Sant Feliu de Pallarols. En qualsevol cas, tant si la batalla referida per Kirkpatrick fos la mateixa al·ludida per Tristany, o no ho fos, el fet és que a Kirkpatrick no li agradava reconèixer la seva participació activa en els combats.

general Rafael Tristany i Parera
general Rafael Tristany i Parera

Rafael Tristany i Francesc Savalls són, sens dubte, els generals carlins catalans més coneguts i reconeguts per Kirkpatrick. De fet, Rafael reclutà Kirkpatrick a França i després li va presentar Carlos VII. La coneixença de Savalls i l’autor dels “Souvenirs” succeí a Catalunya, un cop iniciada la guerra. D’entrada, Kirkpatrick sentia admiració per ambdós capitosts carlins, mal que amb el pas del temps i per raons diferents, els criticà. Per començar, Kirkpatrick lloa Savalls, degut a l’esperit i l’energia bèl·lica que demostrava. L’autor diu que l’empordanès “es prenia la guerra seriosament”. En canvi, l’admiració que professava Kirkpatrick per Tristany tenia més a veure amb la fama i respecte que li mereixia la història i posició social de la família d’Ardèvol.

Després de la brega de Sant Esteve d’en Bas, Kirkpatrick ens menciona un reguitzell d’accions dels carlins, entre les quals destaquen l’atac a la guarnició de Sallent, el 20 de juny de 1872, protagonitzada per Rafael Tristany i Prat de la Vila, així com els assalts a Taradell, a La Sadella i a Sant Boi de Lluçanès. Abans, però, ens ha apuntat la primera incursió de Savalls, havent arribat de França, durant la qual s’enfrontà a l’exèrcit governamental al Segueró, a Llorà, a Riudarenes (4 de juny) i a Casa d’Horta (12 de juny). Per causa d’aquestes victòries, Savalls fou ascendit a brigadier.

El general Francesc Savalls i Massot, durante la tercera guerra carlista.
El general Francesc Savalls i Massot, durante la tercera guerra carlista.

En aquest període, just s’havia iniciat la guerra, Kirkpatrick s’adonà del caràcter individualista que regnava a les fileres carlistes dels catalans. Els principals líders eren- diu l’autor- sincerament carlins però cadascú anava a la seva: “Llavors, entre els capitosts catalans, sobretot entre Savalls i Estartús[10], regnava una opinió diferent pel que fa a la manera de portar la guerra. Més ben dit, entre els dits comandaments hi havia una completa divergència d’idees. Savalls era un oficial infatigable, de pensament tossut i indomable, el qual fonamentava en el coneixement profund del país i els habitants, així com en el caràcter de la guerra però no volia rebre ordres de Estartús al qual li mancava experiència militar i era extremadament tímid i ple de dubtes.”

Carlos María de Borbón y Austria Este (Carlos VII)
Carlos María de Borbón y Austria Este (Carlos VII)

Carlos havia nomenat Rafael Tristany màxim comandant interí de la campanya catalana  i l’Estartús com a cap de les tropes gironines, de manera que Savalls, en principi, romania a les ordres del garrotxí. Ara bé, Kirkpatrick diu que en un moment determinat, Savalls va abandonar Estartús i que llavors, Tristany encarregà el comandament de la província de Girona al garrotxí.

Per tal de resoldre la manca de coordinació i fins i tot l’enemistat existent entre els capitosts catalans, Tristany els convocà a una assemblea que es portà a terme durant el mes de juliol de 1872 en un lloc proper a Súria. Carlos ordenà a Kirkpatrick que hi participés. Precisament, Tristany no hi convocà l’Estartús, ni Savalls. El pretendent neguitejava per la situació del seu exèrcit, deguda a les diferències que hi havia entre els capitosts, doncs pensava que la continuïtat de la guerra només depenia dels catalans. De moment, l’aixecament al País Basc i Navarra no podia reeixir.

Alfonso Carlos de Borbón, germà de Carlos VII, amb l'uniforme dels zuaus
Alfonso Carlos de Borbón, germà de Carlos VII, amb l’uniforme dels zuaus

El 27 de juny, Carlos havia escrit al seu germà Alfonso, que romania a Perpinyà i ostentava la màxima responsabilitat de Cap de l’Exèrcit Reial a Catalunya, apressant-lo per tal que esmercés tots els esforços en el manteniment de la guerra en el Principat. En el mateix escrit, Carlos ordenava que Joan Castells[11] no abandonés el comandament de l’exèrcit reial a la província de Barcelona. Això, doncs el vell capitost carlí – tenia 70 anys- amenaçà amb plegar veles degut a que volia garantir la llibertat d’acció de la seva partida i estava molest amb el mariscal Larramendi, cap de l’Estat Major d’Alfonso. Finalment, el pretendent nomenava Francesc Savalls com a comandant suprem de l’exèrcit carlí a la província de Girona, en substitució de l’Estartús. Però, Kirkpatrick no entra en raons; ell només ens dóna notícia de l’escrit de Carlos, mitjançant el qual també exonerava a Torres de la responsabilitat de dirigir l’aixecament a la província de Lleida i el substituïa per Estartús.

Durant aquells dies de dissidències i baralles entre els capitosts carlins catalans, succeí un fet que Kirkpatrick havia de conèixer forçosament però que ens amaga; l’assassinat de Joan Solanich, àlies Saragatal, per part dels seus correligionaris, portat a terme el 3 de maig, a Riudaura. En aquesta data l’exèrcit liberal va sorprendre la partida de Solanich i la massacrà. Una petita colla de voluntaris carlins, cridant “Traïció!” dispararen contra el cap de la partida. D’això, Kirkpatrick tampoc diu un mot. Més endavant, ens referirem a aquest clamorós oblit de l’autor dels “Souvenirs”.

De fet, Kirkpatrick amaga o suavitza determinades circumstàncies de la guerra a Catalunya. Per exemple, no ens explica què succeí a la trobada de comandaments carlins a Súria, convocada per Rafael Tristany, a la qual assistí. Després de la trobada, Kirkpatrick anà a Barcelona, viatjà en ferrocarril fins a Lleida i Saragossa, s’enfilà fins el Pirineu i passà a França. L’objectiu del viatge consistia, òbviament, a informar el pretendent sobre el desenvolupament de la reunió de Súria. Havent arribat a Bordeus, on residia la cort de Carlos, Kirkpatrick s’entrevistà amb el pretendent i en acabat, aquest li ordenà que tornés immediatament a Catalunya.

Kitrkpatrick no tan sols s’estalvia l’explicació d’allò que es parlà a la trobada de Súria sinó que tampoc diu un mot sobre el contingut de la reunió que va mantenir a Bordeus amb Carlos. Indirectament, basant-nos en alguns comentaris que fa, endevinem que el pretendent li confirmà allò que havia ordenat a son germà Alfonso, mitjançant la carta de 27 de juny, però els problemes que dividien els capitosts carlistes catalans no esdevenien fàcilment dissolubles- Estartús rebutjà la direcció dels carlistes de Lleida i possiblement, en aquella data, ja havia enviat a Carlos el memoràndum de greuges amb el qual li feia saber que es retirava de la lluita. Per això, hom pot pensar que el rei carlí, a Bordeus, deuria anunciar a Kirkpatrick que havia arribat l’hora que Alfonso entrés al Principat, rellevant a Rafael Tristany i disciplinés els capitosts de les partides.

general Gabriel Baldrich
general Gabriel Baldrich

El 22 de juny de 1872, el govern espanyol nomenà Gabriel Baldrich com a capità general del Principat. Baldrich[12] inicià una campanya contra els seus vells aliats, que el portà a les comarques tarragonines- el seu país natal- i després, a les comarques barcelonines i gironines. Quan arribà a les comarques del nord disposava de 40 batallons, formats per 3 divisions. Llavors els carlins gironins no aplegaven més de 500 homes, agrupats en els 3 batallons comandats per Savalls, Sabater i Auguet[13]. A prop hi havia els “guàrdies” de Tristany i les petites columnes de Castells i Estartús. A la part més muntanyosa, hi resistien les petites partides de Roure, l’Estanyol, Moixí, el Guerxo de la Ratera- un altre vell matiner- Bové i els germans Cendrós.

Kirkpatrick constata que, tot i els inconvenients, els carlistes es mantingueren sobre el terreny durant els mesos de juliol i agost. De fet, assegura que en aquest període aconseguiren moltes adhesions i van fer créixer ostensiblement el nombre dels efectius bèl·lics. D’ençà, els carlistes catalans, a més de victorejar la religió i Carles VII, també aclamaven els furs.

La proclamació dels furs catalans, aragonesos i valencians fou portada a terme per Carlos mitjançant el manifest, datat a la frontera el dia 16 de juliol de 1872. Però el memorialista explica que la publicació de l’escrit fou expressament retardada a Catalunya, atès que en la cort de Carlos hi havia moltes veus contràries a aquest reconeixement. Els retractors dels furs catalans pensaven que la concessió mostrava la feblesa del rei. Feblesa, envers qui?. Kirkpatrick no respon la qüestió però ens diu que havia parlat del tema amb molts grans propietaris catalans- la “noblesa de l’espardenya”- i que tots consideraven que la publicació i publicitat dels furs esdevenien necessàries per tal d’aconseguir el reclutament del màxim de voluntaris.

general Josep Estartús i Aiguabella
general Josep Estartús i Aiguabella

Durant el mes de juliol, l’autor de les memòries encara va mencionant, de tant en tant, la columna dirigida per l’Estartús- la qual havia recollit les restes de voluntaris de Saragatal- però al voltant d’aquests dies el garrotxí ja havia plantat cara a Carlos, rebutjant la comandància carlista de Lleida i estava radicalment enfrontat a Savalls. Llavors, quan s’havia retirat a la seva vila natal, Sant Privat d’en Bas, per tal de reflexionar i escriure el memorial de greuges que envià al Pretendent, fou segrestat per la partida de Miquel Cambó, àlies Barrancot i sotmès a un consell de guerra que el condemnà a mort. Edward Kirkpatrick, Barrancot i cinc oficials més formaven el tribunal. Però, d’això, Kirkpatrick no vol  parlar-ne.

El Cavaller de Vidrà
El Cavaller de Vidrà

La descripció que fa l’autor dels “Souvenirs” de la batalla de Vidrà és detallada. Aquest encontre succeí el 18 d’agost de 1872. Savalls, Auguet i Vila del Prat ocupaven Vidrà quan van ser atacats pel comandant liberal Hidalgo, al capdavant de quatre columnes de soldats. Savalls es mantingué en el casal El Cavaller i Auguet es situà en una posició d’avantatge per tal d’impedir l’accés d’Hidalgo. Vila, des de dins del poble lluità contra la tropa enemiga que hi penetrava. El combat s’escampà per tot el perímetre de la població i arribà als murs exteriors del gran casal. Altres cronistes, que no són Kirkpatrick, expliquen que els assetjats es defensaren amb tots els mitjans, inclòs el llançament d’aigua i oli bullent des de les finestres. A la fi, Savalls ordenà que obrissin el portal del casal i feu una sortida agosarada i frontal, que decidí la brega. Els carlins només confessaren haver patit 5 morts i 26 ferits. Els liberals van lamentar més de 20 morts i 33 ferits.

Després de la batalla de Vidrà, Savalls va baixar cap el Montseny, passà per Granollers i arribà fins Mataró. Aquesta incursió el portà lluny del seu territori habitual, que es limitava a les comarques gironines. Els governamentals neguitejaren doncs els carlistes s’havien apropat molt a Barcelona. Llavors, Vila del Prat i Camps, que acompanyaven Savalls, van haver de deixar-lo per tal de prestar ajut a Castells. Per això, Savalls reculà a les comarques gironines. L’any següent, Savalls acompanyà Alfonso fins Igualada. L’Anoia és el territori més allunyat del seu feu natural que trepitjà Savalls com a combatent.

A la fi de 1872, reviscolà el moviment carlista navarrès. Carlos feu públic un manifest adreçat als navarresos mitjançant el qual lloa la sagacitat dels correligionaris catalans i recomana als comandaments del nord que fessin el mateix que els lluitadors del Principat i que es mantinguessin a la manera guerrillera, dispersant llurs efectius, fins que hom pogués recollir els diners i recursos materials que permetessin l’organització d’un exèrcit.

Alfonso Carlos de Borbón i María de las Nieves de Braganza
Alfonso Carlos de Borbón i María de las Nieves de Braganza

El 30 de desembre, Alfonso Carlos de Borbón, germà del pretendent, i la seva esposa María de las Nieves de Braganza, van creuar la frontera pel camí de Sant Llorenç de Cerdans, Vilaroja i el riu de la Muga. Els generals catalans no van complir el protocol de rebre’ls a l’altra banda de la línea, fet recordat per María de las Nieves en les memòries que va escriure[14]. Savalls els esquivà durant set dies, fins que a la fi, condescendí i es presentà a Sant Aniol de Finestres, on els prínceps, l’esperaven amagats, en condicions frugals de vida. Kirkpatrick tampoc menciona aquesta circumstància, ans només ens fa saber la data de l’entrada d’Alfonso Carlos i María de las Nieves i que la parella reial no va tenir gaire bona relació amb els capitosts carlistes catalans.

Abans que Alfonso passés a territori espanyol, hi va haver un debat intern sobre si havia de ser Carlos qui entrés al Principat, en lloc de son germà. La idea fou rebutjada doncs alguns capitosts importants, com ara Hermenegildo Ceballos, al·legaren que si el pretendent arribava a Catalunya sense els recursos dineraris que esdevenien necessaris per a sostenir l’aixecament, això li suposaria el descrèdit.

L’autor diu que havent entrat Alfonso a Catalunya, van créixer les forces carlistes i els voluntaris es sotmeteren a una disciplina més rigorosa.

El 31 de desembre, Kirkpatrick, cridat pel pretendent, se’n tornà a França. Carlos ordenà a Kirkpatrick que anés a Londres i organitzés una mena d’ambaixada carlista a fi d’incidir favorablement en l’opinió pública britànica, cercar emprèstits i establir relacions diplomàtiques, l’objectiu de les quals consistia en aconseguir que les potències europees principals reconeguessin l’estatut de força bel·ligerant legítima als carlistes. També formaven part del “comitè carlista” a Londres els aristòcrates Charles Edward Stuart- parent de Kirkpatrick- i el comte de Prez. L’autor es traslladà a Londres durant el mes de març de 1873. A partir d’aquesta data i fins que tornà a Catalunya- al cap d’un any, aproximadament- les noticies que ens transmet de la guerra no són sobre fets viscuts, ans ens trasllada les informacions que va rebre a Londres estant.

El brigadier Cabrinetty
El brigadier Cabrinetty

El 23 de març de 1873, Alfonso al capdavant dels carlistes, ocupà Ripoll (vila que aleshores comptava 2500 habitants); el dia 27 marxà sobre Berga (4600 habitants) i hi va entrar. El dia 10 d’abril, Savalls assetjà Puigcerdà però hi fou foragitat per Cabrinetty. El dia 12 de juny, els carlins obtingueren una altra victòria a Oristà i van prendre uns quants canons als governamentals.

Mentre, s’aixecaren partides carlistes en altres indrets d’Espanya i la guerra va prendre embranzida a Navarra. En el mes de juliol, Carlos tornà a territori espanyol, del qual havia estat expulsat quan va ser vençut a Oroquieta (21 d’abril de 1872). Ho va fer per la frontera de Navarra i immediatament adreçà una proclama als seus soldats navarresos per agrair-los la fidelitat que li mostraven.

L’exèrcit del govern a Catalunya patia insubordinacions i motins. A Manresa, Berga i Vic, hi va haver regiments sencers que es negaren a lluitar. Kirkpatrick ens dóna aquesta informació amb certa alegria mal que, tot seguit diu això: “Però, a la vegada, la rivalitat entre els caps carlins [catalans] i la repugnància que alguns d’aquests sentien envers l’obediència a Don Alfonso, contrarestaren les operacions carlistes i impediren que s’obtinguessin avantatges a compte de la desorganització de les tropes enemigues”.

El 13 de maig de 1873, Savalls ocupà Mataró altra vegada.

Batalla d'Alpens. María de las Nieves de Braganza, en primer terme.
Batalla d’Alpens. María de las Nieves de Braganza, en primer terme.

El 9 de juliol, Savalls, acompanyat d’Auguet i Vila del Prat, va vèncer Cabrinetty a Alpens. El comandat liberal morí al mig de la vila. La victòria carlista ressonà a tota la península i Carlos atorgà a Savalls el títol de marquès d’Alpens.

El dia 17 Rafael Tristany guanyà la batalla de Sanahuja mentre Alfonso i Savalls es van apoderar d’Igualada, després de 36 hores de lluita. En aquesta batalla morí l’holandès Wils, comandant del batalló de zuaus i que Kirkpatrick coneixia perquè l’havia acompanyat quan passaren la frontera plegats per lluitar al costat dels carlistes.

Tristany ocupà Prades en data del dia 19 d’octubre. La batalla originà 42 morts, 210 ferits i 190 presoners per part dels liberals. Els carlins van patir 8 morts i 36 ferits.

Kirkpatrick, en aquest punt de la narració, fa una altra de les observacions sobre el caràcter guerriller de la guerra catalana que traspunten el text dels “Souvenirs” i en aquest cas, la refereix a Savalls: “La guerra a Catalunya era, pel que fa a determinats aspectes, especial. El prestigi local, el coneixement exacte del país, dels habitants i de la llengua, esdevenien essencials per als comandaments. Savalls posseïa tot això i se’n sortia molt bé com a comandant. Ell era ambiciós i indomable, enèrgic i brillant, pel que fa a l’execució dels plans, així com gaudia de popularitat entre els soldats. Ell s’emportava els soldats i els oficials dels altres cabdills, durant els dies foscos de 1872, doncs s’esmerçava més que ningú a mantenir l’aixecament popular. Savalls era independent, desobeïa les ordres superiors i s’oposava a la cooperació amb altres grups de carlistes, fins i tot si l’ajut esdevenia transcendent. Li mancava una de les qualitats més importants d’un bon comandant: l’art d’aprofitar l’oportunitat que afavoria el bé general”.

Alfonso viatjà fins Estella per tal d’informar son germà Carlos de la situació a Catalunya. És a dir, Alfonso abandonà el comandament de la guerra en el Principat. Llavors, Savalls- diu Kirkpatrick- fou cridat per Carlos al quarter general, on l’arrestaren. Carlos el va renyar i Savalls va prometre que obeiria les ordres d’Alfonso. El penediment va menar que fos reintegrat al comandament.

Castells amb el seu estat major
Castells amb el seu estat major

L’autor de les memòries, després que ens ha donat aquesta informació, hi afegeix unes frases, el contingut de les quals, d’entrada, no sembla que hom pugui relacionar-lo amb el sentit de la notícia principal. És a dir, Kirkpatrick, havent-nos mencionat l’arrest que fou objecte en Savalls, afegeix que Castells romania retirat a França i que la “intimitat” entre Tristany i Savalls no havia estat assolida. És clar que l’autor de l’escrit alleugereix tant com pot l’explicació de les baralles internes dels capitosts carlistes catalans i l’aversió que tots plegats mostraren a Alfonso. Sabem que Savalls fou objecte d’un consell de guerra, que alguns cronistes daten a la fi de la lluita, però aquest assenyalament no és segur. Potser, el simple “reny” provinent de Carlos, que refereix Kirkpatrick, i que situa a la tardor de 1873, consistí veritablement en un consell de guerra?. En qualsevol cas, tots els historiadors opinen que el motiu de la reprensió – fos o no fos, un judici militar- va ser la insubordinació de Savalls envers Alfonso … llavors, per quina raó Kirkpatrick ens filtra el comentari referit a la manca d’”intimitat” entre Tristany i l’empordanès?. I quin és el què de la introducció, en el mateix relat, de la noticia de la “retirada” d’en Castells a França?. Hi ha algunes dades que indiquen que Castells estava molt empipat perquè Carlos promogué a la direcció dels carlistes catalans un oficial que indirectament havia estat implicat en els afusellaments d’uns carlins, portat a terme en la cartoixa de Montalegre, el 5 d’agost de 1869, entre els quals hi havia el seu fill. Si el motiu de la retirada de Castells a França hagués estat l’al·ludit, l’oficial acusat per Castells podria haver estat Antonio de Lizárraga doncs aquest general, que es distingí a les ordres de Zumalacarregui durant la primera guerra i que s’acollí al conveni de Bergara, serví en l’exèrcit governamental fins que tornà a les fileres carlistes quan començà la darrera guerra. Precisament, sabem que aquell Lizárraga governamental, durant l’any 1868, estava destinat a Catalunya i perseguia partides rebels. En definitiva, tot plegat, allò que constatem és que Kirkpatrick deixa caure indicis sobre circumstàncies que ell coneixia bé però que no ens vol concretar.

El dia 7 de novembre i a la fi de millorar l’organització i consolidar els comandaments carlistes a les províncies de l’est i del centre d’Espanya, Carlos nomenà Alfonso com a cap superior del “departament militar de Catalunya i del Centre”. En aquesta data, i amb el nomenament a la butxaca, Alfonso sortí del quarter general d’Estella, acompanyat per Manuel Palacios, comandant general de Castella i comandant de les operacions militars de València a fi d’animar la guerra al centre de la península.

Després que Kirkpatrick ens expliqui minuciosament el desenvolupament de la guerra a Navarra i el País Basc, ens fa saber que, estant a Londres, en data del dia 1 de gener de 1874, Carlos li encarregà una missió a Catalunya.

Kirkpatrick abandonà Londres i havent arribat al Principat s’adreçà al quarter general de Rafael Tristany, que n’era el comandant general. Llavors, Martí Miret havia estat nomenat general en cap de la província de Barcelona, Francesc Auguet ho era de Girona, Josep B. Moore de Tarragona i Francesc Tristany (germà de Rafael) de Lleida. Immediatament, Kirkpatrick parla de Savalls, i ho fa en els termes següents: “El general Savalls, que havia estat cridat per tal que es presentés al Rei, restava sota les ordres del comandant general (Rafael Tristany) per si fos el cas que recuperés el favor reial”. És a dir, podríem dir que Savalls estava en observació, o fent penitència.

Sant Hilari de Sacalm, 1872. Darrera, en el centre, en Vila del Prat i en Vidal de la Llobatera, entre un trabucaire a l'esquerra i dos a la dreta. Al mig, Francesc Auguet, Francesc Savalls, Frigola i Sabatés. Al davant, a baix, el vescomte de Bonald i en Fontova.
Sant Hilari de Sacalm, 1872. Darrera, en el centre, en Vila del Prat i en Vidal de la Llobatera, entre un trabucaire a l’esquerra i dos a la dreta. Al mig, Francesc Auguet, Francesc Savalls, Frigola i Sabatés. Al davant, a baix, el vescomte de Bonald i en Fontova.

Una altra vegada, l’autor diagnostica que l’estat de l’exèrcit carlí a la província de Girona esdevenia llastimós i recorda que les causes d’aquesta situació eren antigues: “A l’inici de l’aixecament la manca de disciplina paralitzà els esforços de Don Alfonso i de Tristany per tal d’estendre les operacions militars, tot impedint que s’aprofitessin els voluntaris catalans, gent tan admirable per la seva capacitat de sofriment”. Kirkpatrick constata que els combatents gironins no rebien la soldada i que necessitaven equipaments. L’administració irregular de la guerra a les comarques gironines havia permès que es dissipessin els fons econòmics carlistes, mal que, de fet, l’enemic gairebé havia abandonat el país.

Tot i aquesta situació dramàtica, Rafael Tristany, va voler treure profit del caos polític que originà el cop d’Estat del general Pavia i, aplegant les forces d’Auguet, Miret i Josep Galceran[15], atacà Vic. Després d’haver sotmès Vic a un setge llarg i havent lliurat una lluita ferotge, els carlins es feren amb la ciutat durant el dia 8 de gener. La part més important de la guarnició es rendí però tres-cents voluntaris aconseguiren sortir de la vila i escaparen cap el Montseny. Kirkpatrick diu que els fugitius van ser morts pels carlistes, o van caure presoners. En realitat, una partida de carlins, a les ordres d’Auguet, van caçar més d’una centena dels fugitius i, aplegats amb alguns masovers que els havien allotjat, els afusellaren entre els dies 10 i 11 a Collformic.

El dia 4 de febrer de 1874, Kirkpatrick participà amb Rafael Tristany en la batalla de Manresa. Tristany havia intentat apoderar-se de la ciutat el dia 14 de gener però fracassà. En el segon intent, l’acompanyà Miret, Camps i Josep Galceran. La lluita esdevingué abrandada i després que els carlins foradessin la murada de defensa, van haver d’avançar poc a poc pels carrers, que els liberals defensaven amb barricades. Havent lluitat durant dues hores, els atacants només aconseguiren dos-cents metres de terreny. La brega es perllongà fins la matinada del dia 5 i a la fi, els carlins guanyaren la ciutat.

General Francesc Savalls i Massot.
General Francesc Savalls i Massot.

Savalls fou reposat en el càrrec de comandant dels voluntaris carlistes de les províncies de Barcelona i Girona. Això diu Kirkpatrick però no ens aclareix si la reposició de Savalls suposà el cessament de Miret i Auguet- cadascú dels quals ostentava la direcció de les tropes carlines en les dites províncies- o si simplement, la feina de l’empordanès consistia en coordinar-los.

Savalls aplegà una força important de voluntaris destinats a Vic i s’enfilà fins Olot per donar suport a Sabater que tenia la ciutat assetjada. Mentre, el general Ramon Nouvilas sortia de Girona al capdavant d’una columna formada per 2500 homes i va fer camí a Olot per protegir la ciutat. El dia 14, Nouvilas arribà prop de Castellfollit de la Roca. Els carlins s’havien instal·lat a les muntanyes al voltant de Castellfollit. Nouvilas seguí la marxa vers Montagut i en aquest indret va tenir una topada amb l’enemic. Es bescanviaren alguns trets però els carlins es replegaren. Els liberals anaren cap a Oix i encara van tenir altres xocs sense importància. Savalls i Huguet controlaven les operacions militars des del veïnat del Canadell, situat en un lloc des del qual dominaven el paisatge on s’havia de produir l’encontre. Els carlins ocupaven tots els cims de la serra de Toix i encerclaren totalment la força de Nouvilas. Els liberals es defensaren amb coratge però a la fi, foren obligats a rendir-se. Els carlins van fer presoners Nouvilas i 2300 oficials i soldats liberals. A més, van obtenir 4 canons, 2500 fusells i 150 cavalls, així com les caixes de diners dels batallons i molt equipament militar. Fins ací, l’explicació resumida d’aquesta batalla que ens ofereix Kirkpatrick.

A la fi, la tàctica que Savalls i Auguet portaren a terme en aquesta batalla fou el parany clàssic que empren els guerrillers dels país contra els ocupants, en la guerra de muntanya, basat en el coneixement precís de la geografia i que consisteix en assetjar la força enemiga, “guiant-la” fins que va a parar a una vall closa, a un cul de sac, on l’espera un contingent suficient que l’encercla i l’escanya. D’aquesta mateixa manera, Rafael Tristany i Cabrera van vèncer la columna del general Joaquín Manzano a la batalla d’Avinyó (tardor de 1848).

Després de la batalla de Toix, els carlins ocuparen Olot sense més resistència.

general Nouvilas
general Nouvilas

Sobre la batalla de Toix i la relació entre Savalls i Nouvilas, han sorgit algunes llegendes. En primer lloc, hem de recordar que ambdós generals eren empordanesos i hom ha suposat que es coneixien. De fet, estaven llunyanament emparentats, doncs l’àvia materna de Savalls va ser Gertrudis Vehí i Nouvilas. A més, ambdós s’havien afrontat en anteriors ocasions, com a la batalla del Pasteral (gener de 1849) quan Nouvilas lluità contra Cabrera, en l’exèrcit del qual servia el capità Savalls. L’hisendat Rafael Puget contà a Josep Pla que Nouvilas, acabada la batalla de la Serra de Toix, en el moment de formalitzar la rendició, va lliurar el sabre a Savalls tractant-lo familiarment de “Don Francisco”. Savalls s’emprenyà i li va dir: “Don Francisco?… jo sóc el general Savalls!. Què us heu pensat?… no us retorno l’espasa per a tornar-vos-la a prendre tantes vegades com vulgui perquè em dec als meus voluntaris!” [16]. També s’ha dit que durant la nit del dia de la batalla, Savalls i Nouvilas soparen plegats i van fer unes quantes mans de cartes. Kirkpatrick diu que “Els presoners van ser ben tractats i escortats fins a Barcelona”. Però, a la fi, hi ha testimonis que garanteixen que Nouvilas va ser empresonat pels carlins i que les va passar magres doncs quan fou alliberat estava força malalt i amb la roba esparracada. En contra d’allò que afirma Kirkpatrick, al cap d’uns dies, Savalls ordenà l’afusellament de desenes de presoners pertanyents a la guarnició d’Olot i de la columna de Nouvilas, a Llers, Olot i a Banyoles.

El general J.B.Moore
El general J.B.Moore

Don Alfonso i Maria de las Nieves tornaren a Catalunya el 29 d’abril. Kirkpatrick, havent-nos explicat la batalla en la qual va participar el príncep, al cap de pocs dies d’haver trepitjat territori català, ens descobreix el veritable motiu de la seva vinguda. El desordre, les enemistats entre comandaments i la falla de l’administració seguien corcant l’exèrcit carlista del Principat. Persistien les raons que, d’això en feia gairebé un any, precipitaren la marxa de la parella de prínceps. El 10 de maig de 1874, Alfonso ordenà la nova organització de l’exèrcit. Rafael Tristany va ser confirmat com a comandant general de Catalunya; Francesc Savalls va rebre el comandament de la 1a divisió, el radi d’acció de la qual abastava les províncies de Barcelona i Girona; Martí Miret dirigiria la primera brigada de Barcelona i Francesc Auguet, la segona, de Girona. La 2a divisió va ser encarregada a Ramon Tristany i cobria les províncies de Tarragona i Lleida; Francesc Tristany manava la tercera brigada de Lleida i Josep Moore, la quarta brigada de Tarragona. Cada brigada disposava d’un esquadró de cavalleria i el cinquè esquadró d’aquesta arma restava a disposició d’Alfonso. En total, la força carlina a Catalunya tenia 21 batallons i 2 bateries d’artilleria.

El 28 de maig, Alfonso es trobà amb Rafael Tristany a Solsona i va donar-li instruccions. Sobretot, Tristany havia d’establir la bona harmonia i la disciplina estricta entre els alts oficials. A més, havia de mantenir la concentració del comandament, l’estratègia clara, la unitat d’acció i la rapidesa en l’execució dels moviments bèl·lics. Per altra banda, Alfonso ordenà determinades directrius per tal de regular l’administració, diguem-ne civil, de l’Estat carlista al Principat.

Havent emès les dites disposicions d’ordenació, Alfonso i Maria de las Nieves van tornar a territori del “Centre”. El memorialista confessa, sense embuts, que “després de la sortida de Don Alfonso, la situació esdevingué més deplorable que abans de la seva arribada”. A fi d’introduir la qüestió de les barbaritats comeses, sobretot, per les tropes de Savalls, ens explica que els liberals s’acarnissaren amb la població i que això va provocar la reacció de l’empordanès. Al respecte, Kirkpatrick diu: “Savalls va ser incapaç de resistir la temptació de les represàlies” i per aquesta raó fou objecte de la condemna de tots els carlistes.

Tot seguit, l’autor ens explica la conquesta de la Seu d’Urgell per part dels carlistes, la qual havia estat planificada i proposada per un correligionari “ben conegut” a Francesc Tristany (comandant de les forces legitimistes a la província de Lleida). Francesc Tristany considerà que el pla que li proposaven esdevenia practicable. El dia assenyalat, els carlistes s’infiltraren a la Ciutadella de la Seu i sorprengueren els defensors, els quals, després de resistir com van poder, a la fi es van veure abocats a la rendició.

Malgrat la victòria de la Seu d’Urgell, Kirkpatrick admet que “Els esforços de Don Alfonso a fi d’unificar les operacions a Catalunya no acabaven de reeixir i la situació esdevenia gairebé desesperada”. Per tal de solucionar-ho, Don Carlos va enviar-hi el general Lizárraga, amb l’objectiu que avalués les necessitats dels catalans i trobés els mitjans per reorganitzar l’exèrcit del Principat. Aleshores es constituí la Diputació de Catalunya, de la qual, primer, fou president Rafael Tristany i en acabat, Francesc Savalls i que s’instal·là a Sant Joan de les Abadesses. A més, a petició dels catalans, el pretendent va separar el departament de Catalunya i el departament del Centre.

El fet és que aquestes reformes no van resoldre els problemes. Kirkpatrick expressa el seu diagnòstic sense embuts: “La veritable necessitat dels carlistes, a Catalunya, consistia en gaudir d’un bon comandant en cap; els catalans tenien tota la resta de necessitats cobertes. Allò que els mancava era l’autoritat, el rigor, la sagacitat i la fermesa d’un bon dirigent que trenqués el cercle estret en el qual romania empresonada l’acció bèl·lica, degut a un comandament deficient i la violació constant de les regles ben enteses de la guerra. Els oficials subalterns i els soldats palesaven coratge i obediència però la victòria no es pot assolir sense comptar amb la ciència, el càlcul i l’habilitat d’un cap suprem.” Tot seguit, l’autor vol absoldre Alfonso dels càrrecs que acaba de formular contra la manca de bon comandament però ho fa amb una certa reticència: “Els defecte de les ordres provinents de Don Alfonso consistia en el fet que, essent bones per elles mateixes, no foren ben aplicades. Introduí un sistema de disciplina al qual els voluntaris catalans no estaven avesats i no calia que hom trenqués radicalment llurs costums, ans esdevenia menester donar-los cert marge de llibertat”. És a dir, l’autor vol significar-nos que les directrius d’Alfonso, a la pràctica, no funcionaven.

Alfonso i Maria de las Nieves van sortir de Catalunya travessant l’Ebre pel gual de Flix, camí de Gandesa. Els prínceps van arribar a Flix amb la seva escorta del batalló de zuaus i la cort d’aristòcrates que l’acompanyaven, i ho van fer dues jornades abans que hi arribés la columna d’artilleria que s’emportaven per enfortir l’exèrcit del centre. Kirkpatrick atorga tot el mèrit d’aquesta operació al capitost carlí Josep Agramunt, àlies “el Capellà de Flix”[17]. El germà del pretendent i la seva esposa van romandre cinc dies a Flix, on foren molt complimentats. El dia 31 de maig anaren a Gandesa. Josep Agramunt acompanyà Alfonso en la seva campanya per terres aragonesa i castellana (batalles de Terol i Conca).

Rafael Tristany comandava l’exèrcit carlista a Catalunya i ordenà que es reforcessin les defenses de La Seu d’Urgell. El 17 de gener de 1875, mentre Arsenio Martínez Campos atacava Olot, defensat per Savalls, el capità general dels carlistes sortí de Centelles i aplegat amb Martí Miret, assaltà Granollers. Tristany aconseguí l’ocupació de la vila.

Entre el 13 i el 18 de febrer de 1875, els liberals i els carlistes, representats per Rafael Tristany i Martínez Campos, signaren dos convenis que establien normes per a bescanviar presoners i compartir hospitals i fonts d’aigua. El primer bescanvi de presoners afavorí a 707 liberals i 726 carlins.

El 26 de març es portà a terme la trobada dels generals carlins Lizárraga i Savalls amb el liberal Martínez Campos a l’hostal de la Corda, prop d’Olot. El dia abans, els carlins havien perdut la capital de la Garrotxa. Kirkpatrick ni tan sols esmenta aquesta trobada.

Rafael Tristany abandonà el comandament dels carlistes catalans i fou substituït per Lizárraga. El general català se’n va anar al País Basc amb un grapat de voluntaris que el van voler seguir. Coincidint amb la marxa de Tristany, el comandament de les províncies de Lleida i Tarragona fou encomanat a Castells.

Carlos va escriure a Savalls ordenant-li que fes tot per mantenir la Seu d’Urgell en mans dels carlins, sense parar compte del cost. El 22 de juliol, Martínez Campos, al capdavant de 10.000 soldats d’infanteria, 300 de cavalleria i 10 canons, va assetjar La Seu. El dia 31, els liberals iniciaren el bombardeig de la vila. El dia 7 d’agost, els assetjadors varen rebre el reforç de les tropes de Jovellar. El general Lizárraga defensava la vila des de dins i Savalls romania prop, fora de muralles, immòbil- diu Kirkpatrick- escrivint cartes a Carlos que aquest considerava “incomprensibles”.

El testimoni de Marià Vayreda dóna veracitat, indirectament, a l’opinió de Kirkpatrick sobre la inactivitat de Savalls, en aquell moment tan difícil per als defensors de La Seu. Vayreda era oficial de l’Estat Major de Savalls i després d’haver passat la convalescència d’una ferida a Camprodon, es reincorporà al servei presentant-se al quarter general carlí radicat a Alp. En aquell moment, Savalls havia desistit d’atacar Puigcerdà perquè havia sabut que Martínez Campos se li apropava per la carretera de la collada de Tosses. És a dir, abans que el general liberal establís el setge de La Seu, Savalls ja havia resolt que s’hi mantindria al marge. Vayreda diu això:

“ – A bona hora arriba!-” me digué per tota salutació l’assistent de confiança […] Si busca a don Francisco, per alt lo trobarà, que em sembla que deu estar amorós com una corda d’espart.

Animat per semblant antífona, vaig pujar l’escala. Lo general no hi era, i algú va dir-me que havia sortit per la porta de l’hort que s’estenia darrera de la casa.

Aquest no estava emmurallat sinó per una lleugera tanca viva, darrera la qual s’estenia la superba planura de la Cerdanya […]

Vaig recórrer l’horta en tota sa extensió, i ja pensava tornar-me’n quan vaig veure aclatats al peu d’un marge dos punts vermells que de seguida vaig reconèixer per lo general i son secretari. Sa vista, en tal situació i postura, va sorprendre’m en gran. De més a més, la posició de l’un i de l’altre no em paregué descuidada ni indiferent, ans al contrari, amb lo coll estirat i la mirada fita, semblaven examinar amb extraordinària atenció un determinat objectiu. Què dimoni hi haurà?- vaig dir-me admirat -. És que veuen alguna avançada de l’enemic?. És que li tenen alguna emboscada preparada?. Després d’un bon temps d’espera, tractant de desxifrar la incògnita, vaig decidir-me […]

Caminava pleret a pleret, quan de prompte el general s’adonà de mi, lo que denotà fent un moviment d’impaciència, aixecant lo braç i amenaçant-me amb lo puny clos. Seguidament feu un moviment enèrgic, indicant-me que m’ajupís, lo que vaig fer caient de genolls a terra.[…] Fins a mos oïdos arribà clarament lo cric-cric característic del botet de reclamar guatlles. Aquesta operació es repetí algunes vegades, fins que a l’últim s’alçà amb gest de contrarietat. Lo secretari s’alçà també i allargant lo braç, començà a tirar, plegant-lo a grans rulls, un filat que estava estès sobre les daurades espigues.

Jo vaig alçar-me igualment […] A l’ésser a tret de paraula, em digué en Savalls amb sa veu rogallosa:

    – Ja podia quedar-s’hi, a gandulejar per Camprodon, per tenir que arribar amb semblant oportunitat. Qui no serveix per a res sempre serveix per esquivar guatlles.

No sabent com agafar tan original “Déu vos guard”, vaig creure millor tirar-ho a broma […]

    – Sí, sí, ja ho entenc: vostè és un gran home.

I amb un to indefinible de burla, d’amargura i de tant se me’n dóna, continuà:

    – Per lo demés, ha fet bé d’aprofitar-se, perquè ja s’ha acabat la bona vida. Aquesta mateixa nit desembocarà a la Cerdanya una columna, que ja a hores d’ara haurà presa l’artilleria de siti que tornàvem a la Seu. Per altra part, acabo de saber que han passat l’Ebre totes les forces del Centro encalçades per en Jovellar. Ara pla la ballarem grassa. A veure d’on treuran recursos tota aquesta colla d’infeliços aquí, que ja els que érem no ens hi podíem mantenir. Ja hi tornarem, a matar polls per les cases de pagès!

I tot seguit les enfilà sa verbositat característica, amb burlesques ironies,contra els quefes del Baix Aragó i València, que s’havien vergonyosament deixat llençar de llurs comarques naturals.

– Lo que és a mi- afegí-, si no me’n treuen los meus, no serà pas lo enemic qui me’n tregui… por lo menos a escopetades.”[18]

Per tant, Savalls, vista la situació que preveia desastrosa i insuperable va decidir que ell i els seus voluntaris no es sacrificarien inútilment. En canvi, Castells es presentà amb cinc batallons davant de la vila assetjada- ens explica Kirkpatrick- per ajudar en la defensa als seus correligionaris. L’11 d’agost els liberals assajaren dos accions d’assalt a les fortificacions però en ambdós casos van ser rebutjats. Aleshores, Martínez Campos ordenà que es renovessin els bombardejos.

Kirkpatrick insinua que els assetjats en tenien prou de tot plegat i van intentar de revoltar-se contra els comandaments: “Quan la  guarnició [de la Seu]  s’adonà de quin seria el resultat inevitable de la batalla, atesa la indiferència de Savalls, esdevingué necessària tota la fermesa de Lizárraga i la força de caràcter del bisbe d’Urgell per tal de mantenir l’ordre i la disciplina”[19]. A la fi, els defensors de La Seu, mancats d’aigua, sense murs de defensa, carregats de malalties i de ferits, sense esperances de rebre socors, no van tenir altre remei que rendir-se. Lizárraga va enviar una delegació per negociar amb Martínez Campos i aquest acceptà la rendició.

Kirkpatrick acusa Savalls, sense embuts, de ser el culpable de la caiguda de La Seu en mans dels liberals. L’autor de les memòries diu que Savalls tenia força tropes fresques, armes i munició però que no va voler moure un dit per ajudar a sostenir la vila. Tampoc va permetre que ho fes Dorregaray[20] que llavors estava sota la seva jurisdicció. Això, tot i que Carlos li ho va demanar reiteradament. L’acusació, però, sembla massa exagerada doncs la intervenció de Castells, amb una força, si fa o no fa, equiparable a la que disposava Savalls, tampoc no va servir de gaire cosa. A la fi, allò que criticava Kirkpatrick era l’indisciplina descarada de l’empordanès.

Després de la pèrdua de La Seu, Carlos exigí que Savalls es traslladés amb els seus voluntaris a Castella i que l’informés d’allò que havia succeït en el setge i caiguda de La Seu. Sembla que Savalls no va fer ni una cosa ni l’altra; si més no, és cosa certa que no es va traslladar amb els seus voluntaris a Castella.

Rafael Tristany sortí del País Basc i tornà a Catalunya per tal de reanimar-hi la lluita carlista però fou endebades. Amb la caiguda de La Seu d’Urgell en mans dels liberals, el 27 d’agost de 1875, acabà la guerra a Catalunya. Castells encara la va mantenir, més mort que viu, fins el mes de noviembre.

6. Catalunya en el pla estratègic de Carlos VII. La lluita guerrillera i l’aversió dels catalans al comandament central.

  1. Dues idees de fons destaquen en el relat de Kirkpatrick respecte la guerra a Catalunya:Que la campanya carlista catalana constituïa un segon front doncs l’estratègia de Carlos VII prioritzava el front principal del País Basc i Navarra. Això, mal que la lluita s’inicià abans a Catalunya. Precisament, Carlos es reservà la direcció de l’empresa militar al Pais Basc i delegà en el seu germà la guerra a Catalunya i en la resta de territoris hispànics.
  2. Que la guerra dels carlistes catalans era per naturalesa, per tradició i per necessitat, eminentment guerrillera i que els protagonistes la sentien com a pròpia i en defensa dels drets col·lectius del país.

Kirkpatrick, en diverses ocasions, reprodueix el pensament del pretendent en relació a la prioritat del front bèl·lic basc- navarrès i més sovint, encara, explica el caràcter guerriller, de vegades desmanegat però ocasionalment molt efectiu, de les accions dels capitosts del carlisme català.

Kirkpatrick no rebutja per se la lluita guerrillera doncs l’experiència en l’exèrcit confederat americà n’hi havia ensenyat les avantatges. Precisament, va recomanar a Alfonso “que en lloc d’aplegar les forces del Principat en grans cossos de l’exèrcit- fet que beneficiaria a l’enemic, doncs esdevenint lliure podria trencar amb facilitat les tropes carlistes- seria preferible que les dividís en petits destacaments, que operessin independentment però combinant-se en determinades circumstàncies, a la fi de desgastar l’enemic i mantenir viu l’aixecament a Catalunya, fins que avancés la guerra al Nord, atès que això obligaria la força governamental a sortir del Principat”.

Allò que l’autor dels “Souvenirs” critica, d’ençà “els dies foscos” de 1872, és la manca de coordinació dels caps de les partides. D’aquesta mancança, havent avançat el relat, en dona la culpa a l’absència d’un bon comandament superior. És a dir, Kirkpatrick percep que “els principals oficials catalans eren carlistes fidels, però a excepció d’un o d’un parell, no es prestaven socors mútuament” i que “no va ser el relaxament de la disciplina […] o la manca d’obediència […] allò que va contribuir a impedir el progrés de les tropes carlistes, en un moment que la unitat d’acció esdevenia de molta transcendència […] va ser, sobretot, la rivalitat entre els comandaments, bons carlistes però pèssims amics”. I, recorda que “Especialment, l’estat de desorganització de l’exèrcit carlí esdevenia notable a la província de Girona…”, així com remarca que, “En iniciar-se l’aixecament, la manca de disciplina paralitzà els esforços de Don Alfonso i de Tristany…”

Havent fet el diagnòstic i sense estridències, l’autor de les memòries no deixa Alfonso totalment al marge de la crítica, malgrat que “oblida” la concreció de les greus desavinences que es produïren entre els caps de l’alçament a Catalunya i el germà del pretendent. Al respecte, Kirkpatrick sentencia: “La rivalitat entre els caps carlins i la repugnància que alguns sentien a obeir les ordres de Don Alfonso contrarestaren les operacions carlistes i impediren que s’obtinguessin avantatges…” Per tal de justificar-ho, explica que el príncep va voler imposar una mena d’organització i una disciplina que els catalans rebutjaren. L’autor rebla el comentari opinant que no esdevenia menester que Alfonso fos tan rígid. Recordem que a la fi de la segona estada d’Alfonso a Catalunya, durant la qual el germà del pretendent impulsà l’enèsima reorganització de l’exèrcit carlista (maig, juny de 1874) Kirkpatrick declara que “Després de la marxa de Don Alfonso, la situació devingué més deplorable que abans de la seva arribada”. En aquells dies, els carlins conqueriren La Seu d’Urgell però, tot i això, l’autor de les memòries no es mostra gens optimista: “Els esforços de don Alfonso per tal d’unificar les operacions a Catalunya no acabaren de reeixir i la situació esdevingué desesperada”.

De fet, Carlos i son germà volien un únic exèrcit carlista, classificat en dos “departaments”- el del Nord, per una banda i el de Catalunya i el Centre, per l’altra -. A més, no entenien altra forma d’organització militar que no fos la clàssica dels exèrcits regulars, tot i que en la primera etapa de l’alçament admetessin les formacions de guerrilles. Això, doncs el primer objectiu de Carlos consistia en establir un Estat alternatiu a l’Estat liberal. La lluita guerrillera, desmanegada i indisciplinada, no donava la imatge d’una alternativa de poder seriosa, la qual facilités que les potències europees- és a dir, Gran Bretanya, Alemanya i França- reconeguessin els carlins com a força bel·ligerant legítima. D’això, el diplomàtic Kirkpatrick n’era conscient. En realitat- ens ho explica l’autor- tant la banca, com els Estats europeus, condicionaven la prestació d’ajut econòmic i el reconeixement polític al fet que els carlistes ocupessin ciutats d’importància i s’hi mantinguessin.

És a dir, la guerra a Catalunya té l’aspecte d’un grapat de partides rebels, més o menys importants, corrent amunt i avall, entrant i sortint de viles- les capitals provincials mai foren amenaçades- destruint vies fèrries i  instal·lacions de telègraf, les accions de les quals no aconseguiren el domini permanent- mal que fos provisional- d’un territori. Certament, a Catalunya hi va haver grans batalles per a l’ocupació de ciutats (Olot, Vic, Granollers, Ripoll, Berga, Igualada, Manresa, Reus…) en les quals els carlins aplegaren contingents nombrosos de soldats, aparentment classificats en esquadrons, batallons i divisions. Però, salvat pel que fa als cassos d’Olot i la Seu d’Urgell, l’ocupació de les viles per part dels legitimistes no es perllongà gaire temps. El verset que a l’època esdevingué popular i que Rafael Puget recordà a Josep Pla[21], resulta prou explicatiu:

Els carlins són quatre
Els liberals són vuit
I van per la muntanya
Jugant al cuit

Per contra, l’escenari de la guerra en el front del País Basc assolí la semblança d’un enfrontament entre exèrcits atrinxerats a costat i costat d’una línia determinable, de manera que hom pot dir que els carlins dominaren, durant un cert temps, una porció de territori. El setge de Bilbao constitueix l’exemple d’una batalla entre formacions d’exèrcits regulars i organitzats en cossos i jerarquia equiparables. Durant un temps, Carlos VII i el seu estat major dirigien milers de soldats, combinant les accions de la cavalleria, l’artilleria i la infanteria, amb la mateixa lògica, la disciplina i els principis estratègics clàssics que també aplicaven els liberals.

A la fi, Kirkpatrick oscil·lava entre l’admiració que sentia per la mena de lluita de muntanya que portaven a terme les partides de carlistes catalanes i la recança que li encomanava la indisciplina, la manca de coordinació i la ineficàcia a llarg termini de les accions que emprenien aquells capitosts. Per això, en el fons, l’opinió de l’autor dels “Souvenirs” coincideix amb la que expressà gairebé quaranta anys abans el príncep prussià Fèlix de Lichnowsky[22], el qual digué que els voluntaris catalans mai s’estructuraven en divisions militars sinó que es reconeixien amb el nom del cap de la partida a la qual s’adherien- els homes d’en Ros d’Eroles, els homes del Llarg de Copons…- i que, pel que fa a la lluita en camp obert, formats a la manera clàssica, no se’n sortien. Precisament, Kirkpatrick, observà que els voluntaris de les primeres partides que trobà havent creuat la frontera, a can Noguer del Segueró, defugien la instrucció militar.

La vacil·lació de l’autor, entre el respecte admiratiu i el rebuig a aquella forma de guerra, resta ben palesa en l’atenció que esmerça a Francesc Savalls, en l’actuació del qual personalitza les virtuts i els defectes dels combatents catalans. L’opinió de Kirkpatrick respecte Savalls evolucionà en el transcurs de la guerra. Inicialment, considera que l’empordanès és un cabdill audaç, que entén la naturalesa de la guerra. “Savalls era ambiciós i indomable, enèrgic i brillant, pel que fa a l’execució dels projectes, popular entre els soldats. Ell atreia els oficials i soldats dels altres grups […] doncs treballava més que ningú per mantenir l’aixecament popular”. Però, immediatament, l’autor es refereix a l’altra vessant del caràcter de Savalls que va descobrir al cap del temps: “Savalls era independent, desobeïa les ordres superiors i s’oposava a la col·laboració amb altres partides carlistes en moments que el seu suport hagués estat transcendent”.

A la fi, però, allò que s’esdevé de la lectura dels “Souvenirs” és que Kirkpatrick pensava que els carlistes van fer el què van poder i que, tot i les mancances i les errades, aquella guerra fou una gran aventura èpica.

7. Alguns oblits de Kirkpatrick.

Els lectors dels “Souvenirs” amb certs coneixements històrics sobre la tercera carlinada a Catalunya, s’adonaran que l’autor bandeja determinades circumstàncies transcendents, les quals no esmenta, o en fa referència de passavolant. En determinats supòsits, els oblits esdevenen innocus i només poden ésser atribuïts al fet que el temps transcorregut d’ençà que succeí el fet omís, fins que l’autor va agafar la ploma, li n’havia esborrat el record. Per exemple, possiblement, aquest és el cas de l’oblit de la mort de Jeroni Galceran, com a resultat de les ferides que va rebre a la batalla de La Gleva (23 de març de 1873). També esdevé comprensible que l’autor no ens confessi que va participar activament en determinats enfrontaments armats- com va ser el cas del xoc dels carlistes, comandats per Rafael Tristany amb una força de guàrdies civils i d’infanteria, succeït a Les Preses el dia 8 de juliol de 1872- doncs ell vol que el considerem un “observador”, o una mena d’assistent, del bàndol carlista.

Per contra, hom no pot dubtar que Kirkpatrick ens amaga o difumina deliberadament l’explicació d’altres fets que percudiren en l’evolució del conflicte i que ell forçosament havia de conèixer.

7.1. La pèssima relació entre l’Alfonso i els principals comandaments carlistes catalans.

Certament, hom no pot dir que Kirkpatrick amagui completament la circumstància que motiva el títol d’aquest epígraf, doncs, en un moment determinat, ens assenyala que “La rivalitat entre els caps carlins i la repugnància que alguns sentien a obeir les ordres de Don Alfonso contrarestaren les operacions carlistes i impediren que s’obtinguessin avantatges…”. Però, l’autor no aprofundeix en les causes de l’aversió dels capitosts vers el germà del rei, ni identifica els contestataris- salvat en el cas de Savalls- ni dóna més transcendència a l’assumpte.

Alfonso Carlos de Borbón i la seva esposa romanien en territori francès- residien, principalment al Vallespir- des del mes d’abril de 1872. D’ençà que arribaren a la frontera, Alfonso insistí en entrar al Principat per tal de presentar-se davant els voluntaris carlistes però els capitosts catalans al·legaren cent excuses amb l’objectiu de dissuadir-lo. És a dir, dóna la impressió clara que els principals dirigents de les partides carlines catalanes mai volgueren que el germà del rei vingués a ficar cullerada en la guerra que es desenvolupava en el Principat.

María de las Nieves de Braganza y de Borbón
María de las Nieves de Braganza y de Borbón

Degut a les memòries de María de las Nieves, podem seguir el reguitzell de menyspreus que reberen els prínceps, sobretot, per part de Savalls. El 30 de desembre de 1872, Alfonso i donya Blanca van passar al Principat per la frontera del riu de la Muga. La princesa diu això: “Había quedado convenido que el día siguiente de nuestra entrada en España deberían venir bien Savalls, bien Auguet u otro jefe de los principales de Gerona a recibirnos”. Ningú es presentà a l’hostal de la Muga on romanien els prínceps. Atès que l’aixecament del sometent, previst d’antuvi per a cobrir l’arribada d’Alfonso i María de las Nieves, havia fracassat i la informació sobre l’entrada dels esposos a Espanya s’havia fet pública a França, els nouvinguts es sentien desemparats i van enviar un avis a Savalls per a fer-li saber que l’esperaven a Sadernes.

El dia 1 de gener de 1873, Alfonso i María de las Nieves van deixar enrere Sadernes, sense haver rebut cap notícia d’en Savalls. La princesa comentà que “Savalls, pués, ya debía saber que el no dar importancia a nuestra presencia en Cataluña podía costarnos la vida”. Després que Alfonso i María de las Nieves passessin per una gran masia – segurament, El Noguer del Segueró, on també s’hi hostatjà Kirkpatrick- i en acabat, pel Sallent, s’enfilaren al santuari de Sant Aniol de Finestres.

No va ser fins el dia 8 que Savalls va anar a trobar-los, després que Alfonso decidís allunyar el mariscal Larramendi del seu costat, enviant-lo a una missió imaginària a Barcelona, doncs s’havia assabentat que Savalls i Castells es mostraven indignats pel fet que hagués nomenat aquest oficial- que havia servit en l’exèrcit governamental fins l’alçament carlista de 1869- com a cap del seu Estat Major.  Posteriorment, Alfonso va escriure a Carlos per queixar-se de la inqualificable indisciplina de Savalls- la qual es perllongà durant tota la guerra- però el rei li va respondre que atès que l’empordanès esdevenia imprescindible, no podia intervenir en l’afer.

És clar que Savalls, tot i que fou el comandament més contrari als prínceps, no va ser l’únic. Joan Castells, destituït com a cap superior de la província de Barcelona, feu la guerra pel seu compte, al front d’una partida que mai superà els 400 homes. Castells esdevingué un altre enemic de Larramendi. Josep Pla, va resumir l’actitud dels comandaments carlistes catalans de l’època amb una frase lapidària: “Els generals carlistes catalans foren tots particularistes i no es deixaven mai comandar per forasters. La lluita entre Savalls i don Alfonso Carlos i Larramendi fou èpica. Les “Memòries” de donya Blanca de Borbó són, en aquest punt, irrebatibles”[23]. Per tant, n’hi havia més, d’aquesta mena d’indisciplinats. Francesc Auguet, considerat un militar gallard i coratjós per María de las Nieves, seguia fidelment les indicacions de Savalls i no les d’Alfonso. Rafael Tristany no s’oposà al príncep però deixava fer als capitosts més importants … Fins i tot, Josep Estartús- durant el poc temps que es mantingué en actiu- no mostrà bona disposició a respectar les ordres del germà del rei.

Savalls, de tota manera, acompanyà Alfonso i María de las Nieves durant un mes, o un parell, fins que a la fi, se n’atipà i el 19 d’abril de 1873, a Sant Pere de Torelló els comunicà que els deixava, tot recomanant-los- textualment- que “s’espavilessin”. Els prínceps li demanaren que el batalló d’Auguet seguís amb ells però l’empordanès s’excusà, de forma impertinent, fent-los saber que Auguet no volia pertànyer al quarter general dels prínceps, perquè  li feien nosa. Maria de las Nieves diu que Savalls atribuí a Auguet la següent opinió: que no desitjava “ni proteger, ni arrastrar tras él todo aquel equipaje”. Precisament, Savalls acusava els joves aristòcrates de carregar massa gent, cavalls i equipatge. Més endavant i en una altra ocasió, la princesa conta que Savalls els abandonà sota el foc de l’enemic.

Les accions i les opinions despectives de Savalls, recollides per María de las Nieves, ens mostren que les causes que agitaven la mala maror entre els prínceps i els capitost carlistes catalans, sumaven greuges de tota mena.

La primera causa de la tibantor entre els capitosts carlins i els prínceps cal cercar-la en la joventut d’Alfonso i de María de las Nieves, els quals just tenien 23 anys i 20 anys quan creuaren la frontera per encapçalar l’alçament a Catalunya. Els vells capitosts catalans (Savalls, Estartús, Castells, els Tristany…) eren lluitadors que havien participat en la primera guerra, en la posterior guerra dels matiners i en l’alçament de 1855 i que, pel cap baix, duplicaven o triplicaven l’edat dels prínceps. Maria de las Nieves testimonia que els habitants d’una de les primeres masies en la qual s’allotjaren a l’alta Garrotxa, l’anomenaven, amb commiseració, “la noieta” i al seu marit, li deien “el noi”.

El general Martí Miret. L'Ilustration, 1874
El general Martí Miret. L’Ilustration, 1874

És clar que els caps de les partides catalanes, avesats a la guerra, coneixedors del país i posseïdors de graus militars aconseguits amb anys i panys de lluites aferrissades, no podien admetre de bon grat que els posessin a les ordres d’un noi foraster, sense gaire experiència bèl·lica i desconeixedor del tarannà i la geografia del país, degut a l’únic mèrit del parentiu que tenia amb el rei. Això, explícitament, ningú ho va dir però el llenguallarg d’en Savalls ho va expressar en la mena de crítiques que adreçava als prínceps. La bretxa generacional al·ludida també es feu notar perquè, per contra, els oficials més joves, com ara el general Martí Miret[24], que tenia al voltant de 27  anys, s’entenien força bé amb Alfonso. És clar que hom pot adduir que Carlos VII també era molt jove- tenia 24 anys quan va començar la guerra- però no es va fer present a Catalunya i per tant, hom no el veia interferint personalment en els camps de batalla catalans.

La segona causa de la dita tibantor era la condició i el caràcter aristocràtic dels prínceps. És a dir, Alfonso i María de las Nieves no tan sols eren joves inexperts sinó que també eren- als ulls dels vells lluitadors- uns xitxarel·los palatins, envoltats de criats, amarats de conceptes estètics i romàntics. Hom suposa que el rei, per molt “absolut” que sigui, així com la noblesa que l’acompanya, romanen lluny. Per això, tot i que manin, no interfereixen en la vida quotidiana dels súbdits.

La guerra es fa en nom del rei però la porta a terme la gent del poble i llurs comandaments “naturals”. Aquests senyors naturals sovint eren els propietaris rurals, els quals armaven i alimentaven els homes de les rodalies, que prestaven llurs casals per tal d’allotjar la tropa i donaven suport logístic però que no sempre eren amics entre ells ans competien en el control de territoris que no restaven delimitats clarament. D’aquesta mena de senyors naturals en distingim clarament els Tristany, però n’hi havia molts més. Sovint els dits senyors de la terra dirigien personalment llurs partides i el rei, pel fet d’haver-les format, els atorgava un grau d’oficial.

Ara bé, també entre l’aristocràcia hi ha classes. L’anomenada “aristocràcia de l’espardenya”, com el seu nom indica, era una aristocràcia de segon o de tercer nivell, més propera a la burgesia que no pas als títols nobiliaris de saó cortesana antiga. Els aristòcrates de l’espardenya eren pagesos molt rics, o rics, que durant generacions havien treballat molt, amb l’aixada a la ma, i que ho feien al costat dels masovers i dels simples camperols. Eren gent que s’esmerçaven en la producció, que havien acumulat propietats a partir de la inversió acurada dels excedents en l’adquisició de noves terres, les quals llogaven- masoveries- i que temien el sistema d’especulació econòmica financera que portava el liberalisme.

És clar que no tots els caps de partides pertanyien a la dita aristocràcia de l’espardenya, ans entre la classe rural mitjana i menuda també sorgiren alguns cabdills, com és el cas de Savalls, els quals, amb el temps i les guerres, esdevingueren els militars “professionals”, en dedicació exclusiva – podríem dir-ne- que reberen la confiança dels senyors per a conduir la revolta en l’espai local que controlaven. Savalls tenia tot el suport dels propietaris i del clergat gironí.

Els esforços que esmerçà María de las Nieves per explicar els destrets que ella i el seu espòs sofriren durant la campanya catalana- fam, llits pollosos, amagatalls tenebrosos, fatiga…- proven, per contrast, que la princesa era ben conscient que ambdós s’havien de fer perdonar tant el pecat de ser massa joves i forasters, com el fet de pertànyer a la família reial. Els pagesos humils, els soldats i fins i tot, els aristòcrates d’espardenya podien perdre el senderi per l’encant altiu de la sang blava però els “professionals” de la guerra, sobretot Savalls i Castells, patien directament aquell comandament inexpert i pensaven que la parella d’aristòcrates esdevenia, en el millor supòsit, un destorb i en el pitjor, un impediment en l’execució dels plans que ells anaven fent i desfent. Per tant, aquests capitosts decidiren fer la guerra pel seu compte, separant-se d’Alfonso i ajudant-lo només en moments assenyalats. A la fi, el tractaren com si el germà del rei fos un altre cap de partida, més que no pas el capità general dels carlins catalans.

La tercera causa de la tibantor entre Alfonso i els capitosts catalans del carlisme- la única que Kirkpatrick ens assenyala de retop- és atribuïble al príncep i a son germà, el pretendent. Aquesta causa s’identifica en la dèria que Alfonso, palesà per cohesionar les forces carlistes en unitats militars, enquadrades en l’exèrcit únic del rei. Fins i tot abans d’entrar a Catalunya, Alfonso ja tenia la dèria de la unificació i enquadrament de les partides. El 20 d’agost de 1872, des de Perpinyà, ordenà que el distints grups locals de carlistes s’apleguessin en batallons. Després, durant tota la guerra, Carlos i Alfonso canviaren un grapat de vegades els comandaments provincials, per tal d’imposar una estructura jeràrquica de departaments, divisions, batallons i armes. Kirkpatrick esmenta puntualment aquestes reformes i ho fa com el secretari que aixeca acta, sense aprofundir els problemes que porten les resolucions que hi reflecteix, mal que a la fi reconeix que a Catalunya els carlistes mai aconseguiren un bon comandament en cap- crítica que adreça a Rafael Tristany però que tàcitament, també inclou Alfonso-.

La quarta causa del malentès entre Alfonso i els dirigents carlistes catalans es relaciona amb la dita anteriorment. Estartús va avisar Carlos que “Catalunya vol ser una”- opinió que compartia Rafael Tristany- i això té, pel cap baix, dos sentits. D’entrada, Estartús volia dir que calia estructurar i homogeneïtzar l’exèrcit carlista català- parer que, fins ací, coincidia amb la voluntat dels germans reials- però també significava que aquest exèrcit havia de ser només català, propi del país, independent de les forces del Centre. Quan Alfonso va voler emportar-se els voluntaris catalans a fer la guerra a l’Aragó i Castella, el seguiren Miret i Josep Agramunt, el Capellà de Flix i no gaires més. La immensa majoria de capitosts s’hi negaren o van fer l’orni. Precisament les antigues constitucions reconeixien als catalans el dret de lluitar només en el seu país i això constituïa, també, un dels furs “concedits” per Carlos. Però, Alfonso va retardar la publicació del reconeixement dels furs catalans perquè no li agradaven gaire. El germà del rei pensava- això ho va dir- que els catalans volien emprar els furs per a ”separar-se”.

7.2. Els “dies foscos de 1872”: Saragatal i Estartús.

L’expressió “dies foscos de 1872” és d’en Kirkpatrick i ell,en part, si ho hagués volgut, hauria pogut aclarir-nos-els doncs, no solament coneixia els fets relatius a les tensions i baralles entre els caps de partides catalans, sinó que, com agent plenipotenciari de Carlos, va intervenir directament en aquests afers.

El 3 de maig de 1872, Joan Solanich, àlies Saragatal, cap de partida de fama notòria i antiga, fou mort pels seus correligionaris. El vell matiner, que també havia participat en l’aixecament fracassat de 1869, havent començat la darrera guerra, l’1 de maig de 1872 fou mencionat per la premsa al front d’un grup de 350 homes. Al cap d’un parell de dies, la partida de Solanich es va deixar sorprendre per una columna de l’exèrcit governamental a Riudaura. L’atac de l’enemic va atrapar Saragatal completament ebri, assegut a terra i sense esma per organitzar la defensa. Els governamentals massacraren i desballestaren totalment el grup carlista. Entremig del caos, uns quants voluntaris, encapçalats per Francesc Vinyoles, de la Cellera, s’enfrontaren a Saragatal, cridant “Traïció!”. Vinyoles tirà un tret a Solanich, que el deixà malferit. Uns altres partidaris de Saragatal, encapçalats per Berga, nebot de l’Estartús, van empaitar Vinyoles però només aconseguiren ocasionar-li una ferida lleu i el caragirat fugí. Molts voluntaris de Saragatal escaparen de la desfeta i s’aplegaren a la força d’Estartús.

Els fets esmentats foren recordats per l’Estartús en el memoràndum que envià a Carlos per comunicar-li que es retirava de la lluita. En data 7 de maig, Fernando Peñarrubia, comandant del regiment Amèrica, que havia derrotat la partida de Saragatal, va informar el capità general de Catalunya sobre l’acció a Riudaura. En Peñarrubia li explicà que Saragatal intentava organitzar diferents grupets de rebels en un batalló i que no va comptar amb Vinyoles, ni amb altres petits capitosts, per formar el quadre d’oficials. Això, segons l’informador va ser la veritable causa del motí que va patir Solanich. Al cap d’uns dies es confirmà que el famós guerriller havia traspassat.

El 27 de juny, Carlos intervingué en el desordre que presidia l’alçament a Catalunya i ho va fer donant suport a Savalls en la baralla que mantenia amb l’Estartús. Carlos nomenà Savalls en el càrrec de comandant suprem dels carlistes a la província de Girona, en lloc de l’Estartús. El pretendent demanà al garrotxí que es traslladés a la província de Lleida però aquest rebutjà l’encàrrec. Carlos confirmà Joan Castells en la responsabilitat del comandament superior de la província de Barcelona, en contra del criteri d’Alfonso.

Durant el mes de juliol, Rafael Tristany que interinament ocupava la responsabilitat de capità general de Catalunya, tot esperant que Alfonso pogués entrar-hi, convocà tots els capitosts catalans més importants a Súria, salvat d’en Savalls i l’Estartús. L’objectiu de la trobada consistia en acordar mesures per a la coordinació de les partides de rebels que actuaven en el Principat. Kirkpatrick ens fa saber que Carlos li ordenà que participés en la trobada de Súria. Immediatament que acabà l’aplec de capitosts carlins, Kirkpatrick se’n va anar a Bordeus per informar-ne a Carlos, el qual, després d’escoltar-lo, li ordenà que tornés a Catalunya.

Kirkpatrick no ens explica què va succeir a la reunió de Súria, ni què li havia ordenat Carlos a Burdeus. Però, consta un escrit de Hermenegildo Ceballos adreçat a Carlos, de data 27 de juliol de 1872, per assabentar-lo de diferents gestions que havia portat a terme a Catalunya[25], entre les quals incloïa la nota que li havia lliurat el diputat a les Corts, propietari i capitost de partida, Joan Vidal de la Llobatera, referida a l’apatia i la manca de compromís de l’Estartús. Dit sigui amb les paraules de Ceballos, el garrotxí “no ha verificat cap desarmament dels anomenats voluntaris de la llibertat, no ha entrat a cap població important […] malgrat el suport i protecció que li presta el país i la insistència amb la qual això li ha estat demanat”. Vidal de la Llobatera i Ceballos afegeixen que “persones molt importants i riques havien visitat Estartús per tal que autoritzés l’aixecament general, que aquestes persones haurien dirigit” però que el projecte sempre fou ajornat o rebutjat. A la fi, esdevé un fet evident que els comunicants proposaven la destitució d’Estartús i que fos substituït per un “home lleial, intel·ligent i actiu, amb recursos dineraris i d’armes”[26].

El dia 8 d’agost de 1872, a les sis de la tarda, un escamot comandat per Miquel Cambó, àlies Barrancot, va entrar a la masia de l’Estartús a Sant Privat d’en Bas i se l’emportà detingut. L’endemà, dia 9, Estartús va ser conduït davant un tribunal de guerra, constituït a Santa Pau, que el condemnà a mort pel delicte de traïció. Estartús, mentre esperava que el portessin davant de l’escamot d’execució, va trobar la manera d’escapolir-se’n i caminà fins que arribà a Banyoles. En acabat, acusà Savalls d’haver estat l’autor del seu segrest.

Acta/informe emès pel tinent coronel Narcís Comadira sobre el consell de guerra contra l'Estartús (9.08.1872). Archivos Estatales mecd.es
Acta/informe emès pel tinent coronel Narcís Comadira sobre el consell de guerra contra l’Estartús (9.08.1872). Archivos Estatales mecd.es

Consta l’escrit que dóna constància del “judici” que fou objecte l’Estartús, signat el dia 14 d’agost de 1872 pel tinent coronel Narcís Comadira, el qual sembla que va actuar com a president del tribunal, o com a secretari, mal que no s’inclou entre els signataris de la sentència[27]. Hom podria pensar que es tracta de l’acta del judici però, en l’ecapçalament el signatari diu que es tracta d’una còpia ( de què?) i tot i que s’hi empra el formulisme de les consideracions separades (“considerandos”), només s’hi fan constar les acusacions que van ser formulades,  sense mencionar cap intervenció de l’acusat, ni l’aportació de proves, ni apareix separada la part resolutiva, i , a més, s’hi afegeixen circumstàncies alienes, com ara que es va suspendre l’execució del condemnat i la manera com aquest va fugir del lloc on romania confinat.

continuació de l'acta/informe citat en la llegenda de la imatge anterior
continuació de l’acta/informe citat en la llegenda de la imatge anterior

Tot i la manca de formalitat evident del consell de guerra al qual fos sotmès l’Estartús- això, fins i tot atenent el fet que es tractava d’un “judici” militar sumaríssim- hem d’admetre que l’escrit conté informació transcendent. En primer lloc, l’autor, confessa que ell va tenir la iniciativa consistent en detenir Josep Estartús per tal de jutjar-lo:

En la villa de Santa Pau provincia de Gerona, siendo las doce del día 9 de agosto de 1872; el Sr. Teniente Coronel Don Narciso Comadira y Comas jefe de una columna volante del ejército real de Cataluña en la provincia de Gerona reunió en su casa habitación a los Sres. Don Miguel Cambó, capitán, Don Francisco Caselles, Teniente y Don Salvador Serra, subteniente, los tres pertenecientes a la misma columna y únicos oficiales de ella; a Don Eduard, coronel de caballería, Don José Queralt, teniente coronel y Don Antonio Ventosa, comandante, a cuyos señores el expresado teniente coronel hizo presente la captura de Don José Estartús llevada a cabo a las seis de la tarde del día de ayer con los motivos que a practicar dicha captura le indujeron.”

Comadira, tot seguit, explicà la raó de la convocatòria als oficials que havia aplegat:

“Les manifestó [ Comadira] así bien que la defección de dicho Sr. Estartús produjo efectos muy graves para la causa de Dios, la Patria y el Rey, suplicándoles que le auxiliaran con su celo, conocimiento e inteligencia para tomar una resolución acertada prudente y justa acerca de dicho señor Don José Estartús.

Els membres d’aquest tribunal improvisat (qui els va nomenar?), després que van haver “reflexionat”, van dir això:

“Considerando que Don José Estartús siendo mariscal de campo de los ejércitos reales por la manifestación y voluntad de S.M. el Rey Q.D.G. obtuvo el destino de comandante general de la provincia de Gerona y que este empleo y destino trae consigo la obligación de ser constante y fiel al lema de la bandera real que es el de Dios, Patria y Rey.= Considerando que Don José Estartús en lugar de ser fiel a la bandera, apostató de ella, entregándose a los usurpadores de la felicidad de la patria; a los apostatas de nuestra Sta. Religión, que son los usurpadores de los derechos de nuestro Augusto Soberano el Sr. Don Carlos María de Borbón, de Austria y Este.= Considerando que la defección practicada por Don José Estartús arrastró tras si jefes, oficiales e individuos de la clase de sargentos, cabos y voluntarios que se hallaban a sus inmediatas órdenes; y que las consecuencias de este atentado fueron perder las armas, equipo y municiones que aquellos tenían en su poder y además el desprestigio de la causa santa que defendemos.= Considerando que este delito considerado en un individuo que no tenía mando sería considerable aunque no traería tras si las funestisimas consecuencias que al perpetrarlo Don José Estartús mariscal de campo y comandante general de la provincia ha traído.= Considerando que las reales ordenanzas en su alta sabiduría dicen que será tanto más grave la falta cuanto mayor fuera la graduación del que la cometiese.= Considerando que las actuales circunstancias tristisimas  por cierto no dan lugar a que la autoridad superior pueda intervenir en este asunto en razón de que dicha autoridad se halla tenazmente perseguida por las fuerzas que el Gobierno de Madrid tiene en esta provincia…”

En aquest punt, el darrer «considerant» ens obliga a fer un aclariment. Llavors, l’autoritat “superior” militar de la província era Francesc Savalls. El redactor de l’acta- o, l’informe- ens fa palès que els membres de la comissió que jutjà l’Estartús es van plantejar la qüestió de la competència que els assistia per condemnar-lo. Tàcitament varen reconèixer que la posseïa el comandant general de la província però cercaren una excusa per exercir-la en substitució de Savalls, tot al·legant que aquest romania lluny i en situació de perill, degut a la persecució per part de l’exèrcit governamental que patia. Però, com veurem, a la fi, Comadira va decidir que, si més no, Savalls havia de confirmar la sentència.

Seguim el fil de l’escrit de Comadira. El darrer considerant, conté la sentència:

Considerando que el delito cometido por el expresado Don José Estartús ha sido público y gravísimo y que la vindicta pública reclama público castigo, considera que el Sr. Don Narciso Comadira como jefe por reales de que se ha hecho mención no solo puede sino que debe y con toda premura pasar por las armas al expresado ex comandante general y ex mariscal de campo Don José Estartús y que esta sentencia deberá llevarse a cabo en el día de mañana y en el pueblo de mayor vecindad que pueda hallarse en estas inmediaciones.= En testimonio de que éste es su leal y desinteresado parecer lo firman en letra y puño propio.= Eduard Kirk Patrick [Kirkpatrick].= José Queralt.= Antonio Ventosa.= Miguel Cambó y de Gayolà.= Francisco Caselles y Reig.= Salvador Serra…

És clar que Comadira i els membres de la comissió militar tenien pressa per desfer-se de l’Estartús. Però, a partir que l’autor de l’acta- o informe- ha relacionat els signataris de la sentència, continua l’escrit per tal d’assenyalar els fets que l’obligaren- en contra de la seva voluntat- a l’ajornarnament de l’execució. Precisament, el fet cabdal que portà a diferir l’afusellament va ser la presència de Savalls a les rodalies.

Comadira anota això:

Habiendo tenido aviso comunicado por Cambó que el Sr. Francisco Savalls se hallaba en estas inmediaciones, he resuelto suspender la ejecución de la sentencia de muerte que no tengo inconveniente en dar a tenor del anterior dictamen.= Narciso Comadira.

És a dir, que d’entrada el tinent coronel que sembla que va tenir la iniciativa de jutjar i condemnar l’Estartús no pensava que fos necessària la intervenció de Savalls en l’afer però, de sobte i malgrat que s’envaneix perquè “no té inconvenient” en matar el condemnat immediatament, resulta que s’estima més no fer-ho. Això, doncs Barrancot el previngué de l’estada del comandant general de la província en un indret proper.

Però, Comadira va rebre més avisos.

Habiendo llegado una columna a Mieres el día once del actual la cual marchó el mismo día; pero recibido el pequeño despacho que me remitió Don Francisco Orri, que también suspendí la ejecución de la sentencia de Don José Estartús.= Narciso Comadira. Sallent 11: Al Sr. Tnt. General Comadira, sabrá Vd. que la columna ha estado en Santa Pau dirigiéndose después por la parte de San Feliu.= Su fuerza es de 400 hombres, su comandante coronel Reyna [de l’exèrcit governamental].– Se me ha dicho verbalmente que Savalls está en San Feliu de Pallarols, si ésto fuera verdad parece sería conveniente diferir el fusilamiento del general Estartús hasta que se hubiere encontrado a Savalls ya que fácilmente se puede…. En aquest punt hi ha una paraula il·legible que no ens permet entendre el sentit de la frase. Sembla que hi diu “ya que fácilmente puede havitarse casi el comandante general Savalls”; és a dir, “evitarse”. Orri escrivia en castellà a la seva manera. Potser, allò que volia dir Orri és que Savalls casi estava disposat a perdonar l’Estartús?.

El dia 12, Comadira va anar a visitar l’Estartús a la casa de la rectoria en la qual romania pres i descobrí que no hi era. Un escamot d’uns quants homes vigilava el presoner però l’abandonaren per buscar un altre edifici més adient i el deixaren a cura d’un caporal i un voluntari. Mentre el caporal cuinava una tassa de brou i el voluntari dormia, el captiu aprofità l’avinentesa i fugi. Comadira ens explica els esforços que els guàrdies portaren a terme a fi de trobar el fugitiu però reconeix que fracassaren. L’Estartús que coneixia cada pam del territori de la Garrotxa se’n va anar a peu per camins amagats fins que arribà a Banyoles i en acabat, a Girona.

Ha estat dit que Estartús va acusar Savalls, amb el qual portava temps enemistat, de ser el promotor del segrest que fou objecte i de la condemna de mort que l’imposaren. Però, respecte això, el document de Comadira planta dubtes. Per començar, no ens explica que l’Estartús- segons resulta d’informacions provinents d’altres fons- va fugir acompanyat per un membre de la guàrdia .

És clar que Savalls era un personatge de temperament sanguini, amb uns canvis d’humor radicals. Resolia l’afusellament d’un grapat de presoners i havent mort la majoria, condonava la pena als quatre darrers. A tothora Savalls feia coses d’aquesta mena. Hom sap que menyspreava l’Estartús i que mai l’obeí. A la fi, Savalls, degut a la veneració que li professaven els grans propietaris gironins, aconseguí que Carlos destituís el garrotxí com a comandant general de Girona i el nomenés en càrrec que aquell ocupava. Per tot això, és força probable que abans de fer-se amb el nomenament que cobejava, Savalls hagués denigrat tant com va poder el general de la Garrotxa i hagués incitat els  capitosts gironins que li eren fidels per tal que el lliuressin d’aquell pes mort. Però, una vegada s’assabentà que Comadira i altres abrandats havien tirat pel dret i que havent capturat l’Estartús, es disposaven a afusellar-lo, s’ho repensà i envià avisos al tinent coronel que havia organitzat el consell de guerra per fer-li saber que ell, el cap superior, rondava per l’enviró i encara no havia decidit res pel que fa a la sort del presoner. A Savalls, un cop l’Estartús s’acollí a l’indult i va tenir el nomenament de comandant general de la província de Girona a la butxaca, li va baixar la bullida i deuria pensar que l’execució del vell garrotxí li portaria més problemes entre una part de l’opinió carlista, que no pas avantatges.

Kirkpatrick no ens vol explicar res de totes aquestes intrigues, mal que fou el primer signatari de la pena de mort dictada a l’Estartús que resolgué el tribunal del qual formà part.

En definitiva, ens hem de preguntar: els assassins de Saragatal- vell matiner, amic de l’Estartús- actuaren per iniciativa pròpia o algú els va moure?.

I què va passar a la reunió de Súria, convocada per Rafael Tristany i de la qual Savalls i Estartús van ser exclosos?

I quin va ser l’encàrrec que Carlos encomanà a Kirkpatrick en la trobada de Burdeus?

El tinent coronel Narcís Comadira, pel què fa al judici i condemna de l’Estartús, va actuar pel seu compte?. En cas contrari, qui va ordenar la detenció, processament i condemna d’Estartús?.

Per quina raó Kirkpatrick- observador estranger- formava part del tribunal que va jutjar el garrotxí?

La fugida del presoner Estartús, fou tolerada pels seus carcellers, un cop van saber que potser Savalls no estava ben decidit a matar-lo?

7.3. La trobada de l’Hostal de la Corda.

Kirkpatrick acaba el relat de la guerra a Catalunya amb la caiguda de la Seu d’Urgell a mans de l’exèrcit liberal comandat per Arsenio Martínez Campos. La rendició dels assetjats es portà a terme el 26 d’agost de 1875. De la desfeta dels carlins a la Seu en dóna la culpa, principalment, a Francesc Savalls doncs diu que estant prop de la vila assetjada- recordem la trobada de Vayreda amb Savalls a Alp, relatada per l’escriptor- i disposant de soldats, armament i munició, es feu l’orni i no va voler prestar ajut als defensors. L’autor dels “Souvenirs”, que en aquest punt de la crònica, ja estava completament desencisat de l’actitud de Savalls, – al qual abans havia admirat tant- explica que Carlos ordenà reiteradament que l’empordanès es presentés al front de batalla de la Seu i que aquest li responia amb excuses “incomprensibles”. És clar, doncs, que durant l’agost de 1875, Savalls considerava que la guerra havia conclòs i que els carlins l’havien perduda. Per això, no va voler sacrificar-se i sacrificar els seus voluntaris en una empresa inútil.

L'Hostal de la Corda. Inici del segle XX. Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.
L’Hostal de la Corda. Inici del segle XX. Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.

És molt possible que el convenciment de Savalls sobre la inutilitat de continuar la guerra, s’hagués originat en el moment que va haver d’abandonar la vila d’Olot per lliurar-la a Martínez Campos i l’endemà, 26 de març de 1875, es reunís, acompanyat pel general Lizárraga, amb el general liberal, a l’Hostal de la Corda (Riudaura).

Respecte això, Josep Pla explica una anècdota que esdevé il·lustrativa. Diu l’escriptor empordanès que el vell carnisser Pagans, nascut a La Pera, com en Savalls, li contà que a l’època de la trobada de l’hostal, un home que també era de La Pera, topà amb el seu famós paisà i entre ambdós es produí la següent conversa:

“- I bé, Xicu, què és tot això de l’hostal?. Quines notícies hi ha?

– Hi ha bones noticies la guerra està acabada. Ja ho pots dir a tot arreu.

– Què vols dir que la guerra està acabada?. Que dormim?
– Et dic que la guerra està acabada!. Mira: Martínez Campos ha donat paraula que els capellans tornaran a cobrar. Aquest punt està perfectament entès.
– Ja ho veig. Però…
– Però, què? Qui vols que faci la guerra després del què t’acabo de dir, animal de quatre potes?. Qui vols que la faci?. Ja pots dir a tot arreu que això està llest…”[28].

La trobada dels generals carlistes Lizárraga i Savalls amb el general liberal Arsenio Martínez Campos, a l’Hostal de la Corda, ràpidament fou tema de murmuració general doncs ningú sabia del cert què hi havien tractat els caps militars dels bàndols bel·ligerants. Josep Pla, en “Un senyor de Barcelona” ens explica una altra anècdota, segons la qual un observador proper als protagonistes de la reunió, assegurà que els carlistes, havent estat foragitats d’Olot, l’endemà, a l’hostal, demanaren de tornar-hi pacíficament per a proveir-se d’espardenyes i tabac. L’informador també explicà que, durant la reunió, Savalls no pronuncià paraula i que només Lizárraga i Martínez Campos xerraren.

Antonio Pirala, famós historiador del XIX, es referí a la trobada de l’hostal de la Corda i en base a allò que ens diu i el què han opinat altres investigadors, és clar que a l’hostal els comandaments carlins i Martínez Campos varen acordar mesures genèriques, les quals, sense que n’esdevingués menester la concreció, reconduïen la guerra, escalonadament, vers la fi.

La trobada dels generals carlistes i Arsenio Martínez Campos el dia 26 de març de 1875 assenyalà el punt d’inflexió, a partir del qual, els carlins catalans davallaren conscientment vers l’abandó de les armes.

Kirkpatrick, degut a la posició significada que mantenia a la cort de Carlos i el coneixement que tenia del conflicte, va tenir informació de la reunió i d’allò que s’hi tractà, però va callar.

7.4. El consell de guerra incoat a Francesc Savalls.

Hom creu que Savalls va haver de presentar-se davant d’un consell de guerra, a Navarra, o al País Basc, on radicava la cort de Carlos. Això fou provocat per les reiterades acusacions de manca de disciplina que Alfonso Carlos presentà contra el general català. D’ençà que Alfonso i María de las Nieves van entrar al Principat, Savalls els desobeí i menyspreà però Carlos, atenent els bons resultats de les accions que emprenia l’empordanès i l’estimació que li professaven els grans propietaris de la muntanya, sempre defugí les queixes d’Alfonso. A la fi, el rei va haver de prendre una determinació doncs Savalls constituïa l’obstacle principal per assolir la cohesió i estructuració de les forces carlines catalanes.

Sembla que Savalls va ser acusat d’insubordinació – no va voler seguir Alfonso en la campanya més enllà de Catalunya- de l’afusellament de presoners, els quals havien estat perdonats per Alfonso, i de l’apropiació en benefici propi de les caixes de cabdals dels regiments enemics als quals vencia.

Tots els memorialistes, biògrafs i historiadors catalans que han tractat aquest període històric donen per fet que Savalls va ser sotmès a un consell de guerra que es portà a terme a Navarra, o al País Basc, però ningú en concreta la data. Alguns autors[29] suposen que el judici militar s’intruí a Estella, després que hagués finalitzat la guerra a Catalunya. Segons aquesta tesi, havent caigut la Seu d’Urgell en mans dels liberals, Savalls es traslladà amb els seus efectius a Navarra, on fou pres per ordre de Carlos i se li formà el consell de guerra. La sentència, però, mai fou pronunciada doncs mentre el cabdill català encara romania sotmès a la fase d’instrucció, s’ensorrà la darrera resistència carlista al nord i Carlos, amb el seu estat major i la cort que l’acompanyava, se’n varen tornar a França. Savalls, sortí de la presó sense que ningú s’hi oposés i també se’n va anar directament a la frontera.

Però, respecte la data del consell de guerra al qual fou sotmès Savalls, hi ha una altra possibilitat. Kirkpatrick ens explica que cap a la tardor de 1873, Alfonso viatjà fins Estella per tal d’informar son germà de la situació a Catalunya. Llavors, Savalls també fou cridat al quarter general del pretendent i allà se’l va posar sota arrest. Kirkpatrick afirma que el català va ser amonestat per causa de la seva actitud indisciplinada i va cedir, tot prometent que compliria les ordres d’Alfonso, fet pel qual fou “reintegrat en el comandament”.

L’1 de gener de 1874, Carlos encarregà a Kirkpatrick la missió consistent- diu l’autor- en “reanimar l’activitat i els esforços dels partidaris [catalans] i d’estendre el teatre de les operacions a fi d’empènyer l’aplegament de l’exèrcit del nord amb les tropes catalanes”. Quan Kirkpatrick arribà a Catalunya, Rafael Tristany n’era el comandant general carlista, en substitució d’Alfonso i en aquest punt de la narració, l’autor de les memòries ens recorda que Savalls havia estat cridat per Carlos a Navarra i que  restava en la situació, diguem-ne, de suspensió de funcions, per si fos el cas que recuperés el favor reial (“en cas de retour de fortune”). Però, immediatament, ens dóna a entendre que Savalls ja havia tornat a Catalunya i efectivament, ens diu que el dia 4 de març el general català va entrar a Vic, al capdavant d’un tropa nombrosa i que el dia 8, atacà Olot.

És a dir, bé podria haver succeït que la noticia de l’estança i l’arrest de Savalls a Estella, hagués estat la manera “amable” que Kirkpatrick va triar per tal de referir-se al consell de guerra que potser li va ser incoat al català. Però, per contra, l’autor anònim abans citat, recull en la seva crònica les dues circumstàncies esmentades: és a dir, l’estança de Savalls a Estella, a la fi de 1873, durant la qual fou renyat per Carlos- en això, coincideix amb l’explicació de Kirkpatrick- i el judici al qual fou sotmès el català a la fi del conflicte.

Rafael Puget explicà a Josep Pla que l’assassinat de Tatxo- un vell conegut de Savalls- després que visités el general, també constituí “un succés [que] formà part del capítol de càrrecs en el procés que s’instruí contra el general a la Cort de Carles VII a Oñate”[30]– no pas a Estella- però tampoc especifica la data del fet.

Per altra banda, en base a la mateixa font – Josep Pla- sabem que, en acabar la guerra a Catalunya, Savalls passà a França, sortint de Camprodon, pel Coll d’Ares. Per tant, la versió que situa el consell de guerra instruït a Savalls havent acabat la guerra a Catalunya i que suposa que l’acusat se’n va anar voluntàriament a Navarra, o al País Basc i que després del procés que li fou incoat, s’exilià directament a França, no concorda amb el fet admès per gairebé tothom que Savalls passà la frontera des del Ripollès cap el Vallespir i que, per tant, no va anar a Navarra ni al País Basc.

A la fi, no sabem si realment s’incoà el consell de guerra a Savalls, ni si l’arrest que va patir a la tardor /hivern de 1873, ha estat interpretat posteriorment com un judici, o si el general català a més que va patir un arrest i amonestació, també fou sotmès a un procés sancionador militar.

De tota manera, és clar que si hi va haver judici, Savalls se’n sortí sense gaires esgarrinxades.

Kirkpatrick ens podria haver aclarit l’embolic però només fa  referència d’esquitllada a l’arrest que fou sotmès Savalls a la fi de 1873 i a l’amonestació que va rebre per part de Carlos.

7.5. Afusellaments de presoners.

Kirkpatrick mai fa cap referència concreta als afusellaments de presoners que en diverses ocasions ordenaren i portaren a terme els capitosts carlins, ans simplement, menciona que de tant en tant hi va haver “represàlies”, les quals critica, mal que sempre les presenta com la resposta lògica a les barbaritats prèvies executades per la milícia republicana i liberal. Kirkpatrick diu que “Savalls va ser incapaç de resistir la temptació de les represàlies però, per això fou censurat per tots els carlistes, en general, doncs el partit volia vèncer, no únicament amb la força de les armes, ans també amb el suport de l’opinió pública”.

Savalls no va ser l’únic que executà sumàriament presoners- Miret i Auguet, entre altres capitosts, també van emprar aquesta mesura- però l’empordanès carregà la part més gran de la mala fama que això suposava. Una altra vegada, el descrèdit que afectà Savalls per la causa esmentada, sobretot ha de atribuir-se a la crònica despietada que María de las Nieves de Braganza li destinà[31]. És clar que el relat acusador de la cunyada de Carlos no conté mentides però també és cert que l’autora tenia tírria a Savalls.

Afusellament de presoners a Llers, ordenat per Savalls.
Afusellament de presoners a Llers, ordenat per Savalls.

Pel cap baix, els 60 presoners executats a Berga pels carlins- després que es rendissin confiant en la paraula de respectar-los la vida, donada per Alfonso- els grapats de sacrificats a Llers, Olot i Banyoles, després de l’ocupació de Ripoll i de la batalla de Toix i alguns altres afusellaments massius, són plenament atribuïbles a la voluntat de Savalls. Però, per exemple, no ho és la immolació de més de cent fugitius de la batalla per l’ocupació de Vic a Collformic (el Montseny).

Kirkpatrick explica l’ocupació de Vic pels carlins el 8 de gener de 1874 (en realitat, erròniament, assenyala que la ciutat fou presa el dia 18). Havent-nos contat la batalla final – la vila romania assetjada per Rafael Tristany d’ençà l’estiu de l’any anterior- l’autor diu: “A la fi, salvat tres-cents soldats liberals que van escapar, la guarnició es rendí. Quasi tots els que van escapar, o van ser morts o van ser presos pel segon batalló de Girona”.

És a dir, Kirkpatrick ens dóna a entendre que la batalla es perllongà després que la ciutat va ser ocupada i això no és cert. En primer lloc, cal dir que no tots els fugitius eren combatents. En segon lloc, aquests fugitius no van presentar resistència als ocupants, sinó que abandonaren la ciutat ocupada i se’n van anar cap el Montseny per a refugiar-s’hi. Finalment, allò que succeí és que el segon batalló comandat per Auguet els empaità fins el massís i en va atrapar més de cent, cercant-los masia per masia. De vegades, a més del refugiat o refugiats que trobaven amagats, els carlins també prenien el masover que els havia allotjat. Tota aquesta munió de persones va ser afusellada a Collformic, entre els dies 10 y 11 de gener. Hom no sap el nombre exacte dels afusellats però, pel cap baix, es calcula que van ser sacrificades 110 persones.

Aquestes morts indignaren els habitants de l’Osona- on predominava el carlisme- els quals, al cap dels anys, alçaren un monument a Collformic en record de les víctimes- una creu de ferro sobre un pedestal de pedra- que encara es conserva.

També l’afusellament d’un grapat de voluntaris liberals federals, entre els quals hi havia un noiet de tretze anys, portat a terme a Besalú per Barrancot durant el mes de març de 1874, és recordat. Un monument consistent en una creu dalt d’una columna, com en el cas dels sacrificis de Collformic, ens en fa memòria.

La raó del silenci de Kirkpatrick, pel que fa a l’acarnissament d’alguns capitosts amb els presoners, no rau únicament en la voluntat d’amagar aquestes barbaritats, en benefici del seu bàndol, sinó que també respon al fet que “comprenia” les exigències de la lluita guerrillera. Aquesta mena de guerra exigeix una gran mobilitat i capacitat de supervivència sobre el terreny. Els guerrillers no poden fer camí carregant el pes mort de desenes de presoners, i sovint ni disposen de presons, ni tenen capacitat d’alimentar-los. Si Savalls i Auguet consideraven que els cavalls i rucs, així com les valises d’Alfonso i María de las Nieves constituïen una càrrega i els originaven una despesa enormes, què havien de pensar del fardatge que els suposava haver d’arrossegar i alimentar centenes de presoners?. Això, Kirkpatrick, que havia estat guerriller, ho sabia.

8. Notes finals.

Souvenirs de la dernière guerre carliste” té 422 pàgines. No cal dir que mitjançant aquest modest assaig la riquesa de l’escrit no ha estat explorada en la seva totalitat, ni de forma suficient. Sobretot, no hem esmerçat un comentari a la narració de les circumstàncies de la guerra al País Basc i Navarra, la qual ocupa, potser, la meitat de l’obra de Kirkpatrick.

Certament, sovint el memorialista fa la impressió que passà per la guerra com confident o conseller de Carles VII, o com observador estranger; però no pas com a combatent. Aquesta impressió no l’hem de justificar perquè el mateix Kirkpatrick, en un moment determinat del conflicte, s’atribueix la condició d’“observador” i perquè mai s’acredita com a bel·ligerant actiu. Degut a una carta de Rafael Tristany, sabem que l’autor va lluitar coratjosament en l’encontre del 8 de maig de 1872 a Les Preses- o, a Sant Esteve d’en Bas- però ell, tot i que ens en detalla les circumstàncies i ho fa en primera persona, no se’ns mostra com a combatent actiu. Kirkpatrick també fou present en l’assalt a Igualada de 17 de juliol de 1873 i en aquest cas gairebé hi confessa la participació activa però no ho fa explícitament, ans ho endevinem per causa de la passió amb la qual narra la brega. I el mateix hem de dir de la presència de l’autor en la batalla per la presa de Manresa ( 4 de febrer de 1874).

Edward Kirkpatrick de Closeburn era un aristòcrata orgullós del cognom que portava, de la nissaga a la qual pertanyia i dels parents que tenia. El seu concepte de la societat era el de l’antic règim i creia, d’una manera natural- d’aquella manera que hom sap determinades coses, mal que ni tan sols les pensi- que els membres de la classe social en la que s’incloïa havien nascut per a tenir cura de l’ordre secular, eminentment classista, en el qual cada persona ocupava l’estadi que li pertocava per naixement. Kirkpatrick, per posar un exemple, podia discutir l’encert de les decisions d’Alfonso Carlos però no li va passar pel magí que el príncep, pel fet de ser-ho i malgrat la joventut, hom li pogués discutir la responsabilitat de ser el màxim dirigent militar de l’exèrcit carlista català i del “Centre”.

No podem dir que l’obra “Souvenirs” pugui ser catalogada com una altra de les cròniques, o llibre de viatges sobre l’Espanya exòtica, que ens han legat alguns aventurers del XIX. Kirkpatrick, tot i el seu parentiu amb la noblesa andalusa, no cau en el parany de presentar-nos la península a la manera- dit sigui per entendre’ns- d’en Prosper Merimée- que, per cert va ser molt amic de María Manuela Kirkpatrick, comtessa de Montijo-. Ni la descripció que fa d’un grup de gitanos que troba pel camí, ni en l’anàlisi del caràcter dels espanyols, o més concretament, dels bascos i dels catalans, palesa aquella mena de visió folklòrica “orientalista” que tenyeix els diaris de força imitadors de lord Byron. Això, tot i que hom s’adona que Kirkpatrick era un enamorat dels paisatges naturals, sobretot dels muntanyosos fins el punt que, anant amunt i avall, sembla que mai va ensopegar amb una zona industrial. Certament, ens descriu el caràcter comercial de Barcelona però no n’esmerça dues paraules per referir-se als tallers i fàbriques que s’apilaven en la mateixa ciutat i l’entorn. Ell s’estimava els paisatges feréstecs de la Garrotxa, de la Cerdanya o, en general, del Pirineu; és a dir, del món rural en el qual radicava el tradicionalisme. La indústria era l’àmbit del liberalisme.

Potser, a la fi, deixant de banda la informació històrica que conté els “Souvenirs”, allò que esdevé més interessant d’aquesta crònica és l’enfocament, la mentalitat de l’autor, prototip d’aristòcrata aventurer- però no pas gaire romàntic- en la qual hi veiem el concepte del món que era propi de l’ancien règime.

Si podeu, llegiu “Souvenirs de la dérniere guerre carliste” i no us en penedireu.

—————————————————————–

[1] Rafael Tristany i Parera (1814-1899). Durant el relat de Kirkpatrick també es fa referència a Ramon (1818- 1880) i Francesc (1820-1882) germans de Rafael. Tots ells, nebots de Benet Tristany – afusellat l’any 1847- a més de la resta de germans, Antoni -mort durant l’aixecament de 1855)- i Miquel -mort a la batalla d’Avinyó, 1848- lluitaren plegats a la guerra dels matiners (1846-1849).

[2] El senyor Francisco Javier Suárez de Vega em va lliurar la reproducció dels originals d’unes quantes cartes de Rafael Tristany, entre les quals hi ha la citada.

[3] Manuela Kirkpatrick, mare de l’emperadriu María Eugenia de Montijo, era filla de William Kirkpatrick- embaixador d’EEUU a Espanya- i de Françoise, filla del baró de Grévigné. Manuela Kirkpatrick maridà amb el compte de Teba i de Montijo, el qual havia heretat – ens diu l’autor dels “Souvenirs”- els considerables béns i els nombrosos títols d’aquest il·lustre cognom” que, a la vegada, portava a la “gran casa” dels Guzmán. A la fi, tenin en compte que Edward Kirkpatrick es refereix a Jorge Guzmán com el seu cosí- podria ser que el pare d’Edward hagués estat un germà de William Kirkpatrick.

[4] En realitat, el memorialista lloa el Cabrera de la primera guerra però després només l’esmenta per a criticar el paperot que va fer en separar-se de la comunió carlista.

[5] Volia dir Pep de l’Oli.

[6] Bartomeu Pozas, àlies Poses.

[7] Benet Tristany, oncle de Rafael Tristany, ocupà Cervera els dies 15 i 16 de febrer de 1847 i proclamà que ell era el primer que s’havia alçat seguint la crida del comte de Montemolín, de manera que, per això, era un “matiner”.

[8] Marià Vayreda i Vila (1853-1903) escriptor i pintor. Els germans Estanislau, Lluís i Marià Vayreda s’enrolaren a l’exèrcit carlí. Marià és l’autor de “Records de la darrera carlinada”. Hom pot dubtar respecte si el gran casal en el qual es refugiaren Kirkpatrick i la resta de voluntaris carlistes era El Noguer de Segueró, o El Cavaller de Vidrà, doncs aquest darrer també pertanyia a la familia Galí- Vayreda. El Cavaller de Vidrà fou quarter general i hospital dels carlistes durant la tercera guerra. Però, el grup de voluntaris carlistes de Kirkpatrick hauria trigat més temps en arribar a Vidrà venint d’Albanyà que no pas el que sembla que van esmerçar per arribar al gran casal on diu Kirkpatrick que es refugiaren. A més, la propietat de El Noguer incloïa nombroses masoveries, entre les quals destacava una en el Vallespir. De fet, Don Luis va acollir a Kirkpatrick i la resta de voluntaris carlistes a Arles de Tec. Tot i això, mantenim el dubte respecte la identificació del gran casal doncs l’autor explica que la primera acció de Francesc Savalls, tot just va creuar la frontera cap al Principat (durant els primers dies del mes de juny de 1872) succeí a El Segueró i no relaciona el lloc de l’esbatussada amb la seu del casalot en el qual s’allotjà durant aquells mateixos dies.

[9] “Barrancot” malnom de Miquel Cambó.  Kirkpatrick, al cap dels anys havia oblidat que Cambó i Barrancot eren la mateixa persona. Barrancot fou un exemple clàssic de cap guerriller. Apareix ocasionalment en las cròniques de la última guerra carlista, sempre en indrets de les comarques gironines i acompanyant, de forma subalterna, altres comandants de més rang; por exemple, en l’atac a La Jonquera que comandaren Savalls i Auget en el día 6 d’octubre de 1873. Sembla que Barrancot s’esmerçava en maniobres de suport. Durant la primavera de 1872, las autoritats li calculaven una força que anava de 40 a 70 homes. Marià Vayreda recordà Barrancot a “Records de la darrera carlinada”.

[10] Francesc Savalls i Massot (La Pera, 1817- Niça, 1886). Amb 17 anys lluità en la primera guerra carlista (1833- 1840) al costat del seu pare, el qual hi deixà la pell. Després fou trabucaire de la partida d’en Felip i com a capità, també lluità a la guerra dels matiners. Durant el mes de maig de 1872 passà la frontera per incorporar-se a les fileres carlistes i mantingué una activitat bèl·lica frenètica, assolint el grau de general. Va ser el més famós general carlista català durant la tercera carlinada. Josep Estartús i Aiguabella (Sant Privat d’en Bas  1808- 1887).  Participà en la primera guerra (1833-1840) però es feu famós durant la guerra dels matiners (1846- 1849) en la qual, amb en Marçal, esdevingué el capitost carlista gironí més reconegut. Era un conservador catalanista i molt religiós però allunyat de la branca integrista dels “apostòlics” i proper a Ramon Cabrera. Participà sense gaire convicció en l’alçament de 1855 i malgrat que inicialment també s’incorporà a l’alçament de 1869 i a la guerra, a partir de 1872, havent escrit un memorial de greuges a Carlos VII, abandonà les armes i s’acollí a l’idult molt aviat.

[11] Joan Castells i Rossell, àlies el Gravat d’Àger (Àger, 1802, Niça, 1991). Lluità a totes les guerres carlines. Durant la primera obtingué el grau de coronel. Acompanyà Benet Tristany i els seus nebots (Rafael, Francesc, Antoni, Ramon i Miquel) en la guerra dels matiners. Llavors, Carles VI l’ascendí a brigadier. Formà part de la conspiració carlista de 1869 però va ser detingut i empresonat a Barcelona, mal que aconseguí la llibertat abans que acabés l’any. Fou el primer carlí que s’alçà l’any 1872. Castells i Alfonso Carlos de Borbón, germà de Carlos VII, no es tenien cap simpatia i en l’any 1873, el vell guerriller va ser destituït com a comandant suprem de la província de Barcelona i substituït per Jeroni Galceran. Malgrat això, obtingué el grau de mariscal de camp.

[12] Gabriel Baldrich i Palau (Pla de la Cabra ,1814, Madrid 1885). Liberal d’esquerra. Lluità contra els carlins en la primera guerra. Fou home de confiança de Joan Prim i Prats, mal que s’hi havia enfrontat durant la jamancia (1842,1843). Participà en la guerra dels matiners, en connivència amb el carlista Josep Masgoret. Va ser diputat per Tarragona i l’any 1867 es pronuncià contra Isabel II i formà part, al costat d’en Prim, del moviment per a destronar la reina. Dirigí la campanya militar contra els carlistes explicada per Kirkpatrick. Durant Ia 1a. República, fou capità general de Catalunya durante sis mesos i, capità general de Puerto Rico.

[13] Francesc Auguet (i Serra?). De vegades hom l’anomena Auguet, altres Huguet, o fins i tot, Auget. No en sabem gaire coses, salvat que capitanejà moltes accions bèl·liques al capdavant d’un dels quatre batallons a les ordres de Francesc Savalls (el segon batalló). No coneixem la seva data de naixement, ni de defunció però si que sabem que vivia a Pont Major (Girona) on tenia un taller d’espardenyes. Auget era una persona de físic i tracte agradables. Hom el descriu “alt, magre i simpàtic”. També sabem que era ros, tenia ulls blaus, portava bigoti i barbeta curta. Puget i Pla- “Un senyor de Barcelona”- li concedeixen l’aspecte de somiatruites i diuen que semblava melancòlic, taciturn, misantrop i obsedit. Huguet ha estat considerat el lloctinent de Savalls. Acabada la guerra, Auguet tornà a l’espardenyeria de Pont Major. Diuen que llavors hom el veia assegut a la porta del taller cosint espardenyes. No consta que fos assetjat per les autoritats.

[14] Mis Memorias sobre nuestra campaña en Cataluña en 1872 y 1873 y en el Centro en 1874. Espasa- Calpe. Madrid, 1934.

[15] Germà de Jeroni Galceran,  el qual morí a la batalla de la Gleva (Osona), el 23 de maig de 1873. Un altre dels episodis oblidats per Kirkpatrick, mal que la mort de Jeroni suposà un gran sotrac per a la moral dels carlistes catalans i fins i tot fou molt lamentada per Carlos VII.

[16] Un senyor de Barcelona. Ed. Destino. Barcelona, 1956.

[17]Josep Agramunt (Flix, 1828, Clichy-Paris, 1887) integrista radical, de la mena “capellà trabucaire” i un dels caps carlins més caricaturitzats per la premsa liberal. Hom n’explica anècdotes com que havia portat fins l’altar a garrotades una parella que vivia “en pecat” a fi que es casessin i que, en el camp de batalla, havia donat l’absolució a un soldat malferit i en acabat, el rematà a cops de sabre. El historiador Pere Muñoz Hernández ha biografiat Josep Agramunt. El seu treball pot trobar-se a la xarxa, amb el títol “Josep Agramunt, Lo capella de Flix”.  Pere Muñoz, explica que hi va haver dos lluitadors carlistes amb el mateix malnom. L’altre Capellà de Flix, fou Antoni Díez (1803-1886) y la premsa els confonia.

[18] Records de la darrera carlinada. Ed. Selecta. 1982.

[19] El bisbe Josep Caixal i Estradé (1803 – 1879). Havent capitulat els defensors de La Seu, Caixal fou confinat a Alacant. Després anà a Roma, a raser del papa Pius IX. El govern espanyol li negà el retorn a Espanya i morí en el Vaticà.

[20] general Antonio Dorregaray (1823- 1882). Va ser el màxim comandant carlí al Maestrat.

[21] Op.Cit: “Un senyor de Barcelona”.

[22] Fèlix Lichnowsky. “Recuerdos de la guerra carlista”. Ed. Espasa-Calpe, 1942.

[23] Op. Cit.: Un senyor de Barcelona.

[24] Martí Miret i Queraltó (La Granada, 1846-1896). Va abandonar el seminari l’any que començà la guerra, 1872, i ràpidament va fer carrera militar en el bàndol carlista. Miret participà de forma destacada en l’assalt de Vic (1 de gener de 1874) en el assalt de Manresa, encapçalat per Rafael Tristany (4 de febrer de 1874) i en el qual dirigia els zuaus a la avantguarda. Miret també participà, amb Savalls, en l’assalt de Granollers (6 de novembre de 1874). En aquest mateix any, Rafael Tristany el nomenà comandant general de l’exèrcit carlista de la província de Barcelona. A la fi de la guerra, el govern espanyol oferí a Miret el grau de coronel i la direcció dels voluntaris catalans destinats a Cuba durant la “guerra chiquita”. Tornà a Catalunya i va voler fer d’empresari miner i fabricant de sucre però va fracassar.

[25] Còpia d’aquest escrit m’ha estat lliurat pel senyor Francisco Javier Suárez de Vega.

[26] De fet, en la data d’aquest informe, l’Estartús ja portava un mes destituït però potser no li havia estat notificada la resolució de Carlos.

[27] Còpia d’aquest escrit m’ha estat lliurat pel senyor Francisco Javier Suárez de Vega.

[28] “El Quadern Gris. Un dietari”. Dia 30 de setembre de 1918. Volum I de l’Obra Completa.  Josep Pla. Ed. Destino, Barcelona 1966.

[29]El terror de la montaña o Historia del famoso cabecilla D. Francisco Saballs”. Ed. c/de Juanelo, 19. Madrid. Anònim. Sense data, però la forma de la redacció dóna a entendre que l’escrit va ser publicat en els anys immediatament posteriors a la fi de la tercera guerra. L’autor sembla que era madrileny i no coneixia ni la geografia, ni els costums, ni la llengua catalana doncs gairebé no va escriure correctament el nom d’un indret o vila del Principat. Alguns fets que relata són clarament imaginaris però altres constitueixen descripcions que responen fidelment a la veritat.

[30] Op. Cit.: Un senyor de Barcelona.

[31] Op. Cit. “ Mis memorias sobre nuestra campanya en Cataluña...”