ADVERTIMENT. L’autor d’aquest escrit no n’autoritza la reproducció per cap medi, això fos portat a terme amb finalitat o no, de lucre. En la cita de parts de l’escrit esdevé obligat d’indicar el nom de l’autor, el títol i que ha estat editat a la web SEGLEDINOU.CAT, l’any 2016.

La Retirada, en janvier 1939 […] ouvrait “la chronologie des années noires 1939-1945”, marqués en 1940 par un troisième cataclysme, l’aiguat, la crue catastrophique d’octobre qui dévasta le département, quelques mois après la terrible défaite de la France face l’Allemagne nazie. Raymond Sala. Histoire et mémoires pyrénéennes.

La memòria minuciosa de Joan Pere Vergés, autor d’“Arrels de Ferro”, recorda un exiliat de la darrera guerra civil espanyola, el qual, estant a Leca (Cortsaví) salvà la vida de la força folla de l’Aiguat. Vergés en diu això: “… Cosme Campsolinas ha tingut més sort quan la casa dita “Cal Peirer” de Leca fou englotida pel Riu Ferrer enrabiat. Ell ha pogut sortir de les aigües i mai oblidarà l’octubre de 1940”.

Cosme Campsolinas i Custoja, va escriure un llibre autobiogràfic, publicat en francès amb el títol següent: “Un homme pour un sac de blé”. Havent transcorregut més de 60 anys de l’estada a Leca d’en Campsolinas, el periodista empordanès Jordi Carreras, va descobrir-ne la traducció castellana. El periodista, fill de Ponts de Molins, restà sorprès perquè li semblà cosa ben estranya que fins llavors no hagués escoltat cap referència d’en Campsolinas, tot i que aquest era nat a La Vajol, a 23 kilòmetres de Ponts de Molins. A la fi, Carreras conegué Cosme. El va trobar a Atlanta (EUA).

A partir del reportatge emotiu que va escriure Carreras, amb el títol “L’home que valia un sac de blat” – Revista de Girona, núm. 257, novembre del 2009- i de les dades que Cosme ens facilita, ara podem fer una petita crònica de la seva vida.

Cosme Campsolinas i Custoja va néixer l’any 1917, al mas Els Barris, de Les Illes (Morellàs) però a la banda espanyola. És clar que no hi ha banda espanyola de Les Illes i per tant, hem de creure que Cosme- dit sigui des de la perspectiva administrativa- nasqué a La Bajol, a poques passes de la frontera. La mare va haver d’abandonar la masoveria en morir el pare, doncs, carregada amb set fills, no va poder assumir la feina agrícola. Això, malgrat que, durant la guerra mundial, gaudí de l’ajut d’uns quants pròfugs de l’exèrcit francès. Per tant, la família Campsolinas es traslladà a Ceret. Cosme confessa que llavors només parlava català i que no li era menester cap altra llengua.

Cosme es posà a treballar de ben jove i ho va fer a Ceret, en el ram de l’espardenyeria. El pas d’en Cosme per la indústria de la fabricació d’espardenyes encara és recordat per la gent de l’ofici car va inventar un nou sistema de cosir les soles més eficaç que el tradicional. Després, va treballar de marmitó al famós hotel Commerce de Portvendres i al cap de poc temps fou ascendit a cuiner. En complir 18 anys, esdevingué cap de cuina d’un hotel de Perpinyà. Llavors, just havent aconseguit una bona posició, algú li va robar la cartera i per això es veié impel·lit a renovar la documentació personal. Allò que ell pensava que podia arranjar amb un tràmit burocràtic, li esdevingué un maldecap enorme, car el secretari de l’ajuntament de Ceret li denegà els certificats necessaris, tot adduint que Cosme era espanyol. Sí, certament, potser només ho era per cent metres però això és el que tenen les fronteres: una línia discrimina els drets de les persones.

Cosme va anar a Figueres per tal d’aconseguir el reconeixement de la nacionalitat espanyola. Havent arribat a la capital del Baix Empordà- no sabem si obligat per les autoritats- s’enrolà en l’exèrcit espanyol i ho va fer, precisament, pocs dies abans del 18 de juliol de 1936, data en la qual el general Franco portà a terme el cop d’Estat que inicià la guerra civil .

El nostre protagonista fou enviat al front i lluità a primera línia, a les trinxeres d’Aragó. En el seu llibre ens explica que va passar grans perills, degut a que certs oficials no li mostraren cap simpatia i li encarregaven missions perilloses, de les quals esdevenia molt difícil que en sortís viu. A la fi, Cosme, mal que en una ocasió fou ferit, sortí sa i estalvi de tots els paranys bèl·lics.

Després de la batalla de l’Ebre, els franquistes engoliren Catalunya en pocs dies. Llavors, milers de persones fugiren cap a França. Cosme formà part d’aquesta gentada, passà la frontera i fou internat en el camp de concentració de Sant Cebrià. De les penalitats que hi patí, no ens en diu gairebé res. Només sabem que en va sortir ben aviat. Això, degut, sobretot, al mèrit que li suposava el coneixement de la llengua francesa.

A l’època, França temia el xoc armat imminent amb Alemanya i accelerà l’aprovisionament d’armes. Una empresa dinamitera de Perpinyà escollí els boscos del Canigó a fi d’aconseguir bon carbó. Doncs, Cosme i altres presoners foren reclutats com a llenyataires i tramesos a Cortsaví, i més concretament, a Leca.

Fixeu-vos, quina situació més irònica: Campsolinas, que la vida havia fet més vallespirenc que no pas empordanès, esdevingué exiliat en el seu propi país!.

D’entrada, he de dir que Cosme recordava amb afecte els habitants de Cortsaví. Explica que, durant els primers dies d’estança a la vila, es feu notori que aquests mantenien certa distància poruga i suspicaç amb els treballadors forasters, car les autoritats estatals havien escampat la brama que els rojos espanyols eren uns fanàtics que havien comès barbaritats. Però, ben aviat la reticència dels vilatans es feu fonedissa, sobretot pel que fa als exiliats de procedència catalana.

La brigada de treballadors espanyols, destinada a Leca va començar el treball construint un camí des del veïnat fins la Cova dels Porcs. Ara, aquest camí de muntanya és conegut com “el camí dels espanyols”. Després, aixecaren un transportador aeri de vagonetes. A Leca, hom encara hi pot trobar les restes dels fonaments de ciment i ferro en els quals s’inserien les columnes que sostenien el cable del transportador.

Cosme descriu Leca a grans trets. Conta que es tracta d’una vila petita, al costat del Riu Ferrer, voltada de bosc i enclotada en la vall, de manera que durant la jornada gaudeix de poques hores de sol. També ens explica les raons de la dita que hom empra per a referir-se a un temps immemorial: “Quan Perpinyà era un prat i Leca era ciutat”. Cosme va conèixer l’adagi que he esmentat, de boca dels habitants de Leca, els quals l’afinaven amb un esglaó intermedi que incloïa Arles de Tec. De fet, l’adagi sencer deia això: “Quan Perpinyà era un prat, Arles era un camp i Leca era ciutat”. Cosme confessà que li semblava cosa versemblant que, en temps molt antics, Leca hagués pogut ser una ciutat i que, en la planta que ara ocupa Perpinyà, només hi haguessin matolls i cabres. Els vilatans que transmeteren aquesta dita a Campsolinas, també li explicaren la llegenda en la qual es fonamentava, protagonitzada per un vell menut i magre que vivia entremig del boscatge. L’homenet era tan curt d’alçada que s’escolava a les cases per les gateres. És clar, doncs, que l’ésser esmentat aplegava les característiques que diverses mitologies europees atribueixen als follets del bosc. Aprofitant l’avinentesa que l’homenet bosquimà es delia pels ous, els vilatans de Leca li posaren un parany, l’ham del qual consistia en exposar-hi una dotzena de clofolles d’ou impol·lutes, mal que buides, car n’havien xuclat els rovells a través de sengles foradets. Els mortals que enganyaren el follet no li volien cap mal, perquè tothom sap que esdevé menester de respectar els éssers màgics. Ben segur que l’objectiu del parany només consistia en escarmentar-lo, a fi que renunciés al robatori.

El parany va fer el fet. A mitjanit, el follet s’escolà per la gatera dins de la casa, on l’esperaven, ben amagats, els vilatans. Va agafar les cloves i s’adonà que eren buides. Llavors, parlant en un català molt polit, va dir això: “Mai havia vist tantes ampolletes buides d’ençà que Perpinyà era un prat, Arles era un camp i Leca era ciutat” .

La llegenda referida té interès doncs reforça la creença en l’existència d’un temps pretèrit, durant el qual el món havia de ser a l’inrevés del que ara coneixem. I això, comporta la crítica dels temps actuals, doncs no cal dir que aquells temps immemorials foren millors. És per aquesta raó que la llegenda remarca el fet que el follet, per causa de la seva longevitat, havia pogut aprendre el català pur, a l’època durant la qual la nostra llengua es mantenia sense contaminació de les llengües oficials dels Estats moderns.

Cosme vivia en una de les dues o tres cases de Leca, destinades a la colla de llenyataires forasters. L’octubre de 1940 hi romania i per això esdevingué una víctima de l’Aiguat. Aquesta casa – sosté Joan Pere Vergés-, radicada a la part alta de Leca, a tocar de la riera que baixa des del Canigó cap el sud i desemboca en el Riu Ferrer, era “Can Peirer”.

El dia que el món va esclatar, Cosme hi esperava una noia a la qual havia convidat a dinar. Feia moltes hores, potser dies, que plovia a bots i barrals i sense aturador. Can Peirer s’alçava damunt de la boca d’un volcà d’aigua, sense que mai ningú n’hagués sospitat el perill. L’Alt Vallespir és país d’immensos aqüífers i durant l’aiguat de la tardor de 1940, alguns d’aquests dipòsits interns varen petar en arribar el punt que s’exhaurí llur capacitat. La rierada del Riu Ferrer venia furiosa i negà la part baixa de Leca. De sobte, el terra de la casa d’en Cosme, s’inflà amunt, fins que l’home restà empresonat contra el teulat. En aquest moment, va perdre el coneixement. La força del líquid subterrani, com l’erupció de magma, s’emportà el mas i en Campsolinas fou arrossegat per l’esllavissada, fins que anà a parar a la plaça de Leca en la qual- ens diu- hom hi ballava les sardanes. Cosme recobrà la consciència entremig de l’oceà tempestuós d’aigua, fang, roques, troncs, bèsties i béns domèstics, que portava el Riu Ferrer. Un vilatà amatent, el qual habitava damunt de la plaça, li llençà una corda i per això, Cosme salvà la vida.

Havent estat envaïda França pels alemanys- pocs mesos abans de l’Aiguat- Cosme es comprometé en la segona etapa de la seva lluita personal contra el feixisme, gairebé per casualitat i portat pel batec d’un rampell de solidaritat humana. A Cortsaví va trobar un home, amb aspecte de jueu intel·lectual, acompanyat per la dona i dos fills, els quals no sabien ben bé cap on anaven. Cosme endevinà que aquell ésser amb accent alemany i aspecte de lletraferit, no havia arribat a la vila per treballar als boscos. Li oferí de fer-lo passar la frontera cap a territori espanyol i immediatament, l’home acceptà la proposta. Un amic contrabandista d’en Cosme portà la família de fugitius a l’altra banda, això sense cobrar-los cap sou pel servei.

A partir d’aquest moment, Cosme va guiar manta “passades” de fugitius. A la fi, s’aplegà amb els germans Soler, de Reiners i altres persones del país que no admetien la claudicació. El reeiximent de les expedicions de fugitius organitzades pels germans Soler i en Cosme Campsolinas, arribà a les oïdes dels resistents armats i dels alemanys. El maquís, capitanejats per monsieur Robert, foren els primers que el trobaren. Li demanaren dinamita de la que utilitzaven els llenyataires, en aquest cas, per atemptar contra els ocupants i Cosme donà compliment a l’encàrrec. Això li suposà la incorporació a les fileres de la Resistència. Els alemanys, però, tampoc van trigar gaire en descobrir-lo.

Un dia, havent deixat un grup de jueus a la frontera, Cosme baixà fins la carretera i prop de Ceret, fou sorprès per un escamot de soldats alemanys que custodiaven presoners. Cosme reconegué, astorat, aquells presoners. Precisament, es tractava dels fugitius que acabava de deixar a la línia d’Espanya. Esdevenia evident que entre la gent que ell havia guiat cap a l’altra banda de la frontera, hi havia un infiltrat de la GESTAPO.

El nostre protagonista fou arrestat a ca seva, a Lledó, el 21 de febrer de 1943 i conduït a Arles de Tec. La GESTAPO l’interrogà a Les Glycines . Allà fou estomacat de valent però aconseguí de mantenir la boca tancada. Després, el traslladaren a Le Chateau Bleu. Continuaren els maltractaments i Cosme no pronuncià un nom. Al cap d’uns dies, els turmentadors li feren saber que el matarien però, de moment, l’enviaren a Perpinyà. A la capital del Rosselló, l’engarjolaren a la Ciutadella, és a dir, en el Palau dels Reis de Mallorca, el qual fou habilitat com a presó pels ocupants a partir del 12 de novembre de 1942. En la nova residència obligada, Cosme seguí sotmès als maltractaments diaris que li infringien els oficials de l’exèrcit i la policia dels ocupants, a fi que denunciés els membres de la Resistència que coneixia i els còmplices de la xarxa de “passadors” de la qual formava part. De les trompades que rebé, li en restaren seqüeles per tota la vida. A la presó trobà altres membres de la Resistència, els quals tement que Cosme no pogués mantenir la boca tancada gaire temps, el previngueren que, o s’escapolia de la presó, o es veurien obligats a escanyar-lo.

L’11 de març de 1943, mitjançant el vell mètode de fer una corda amb bocins de llençols estripats, Campsolinas i quatre homes més, s’escapoliren de la presó de la Ciutadella de Perpinyà. Ajudats pel metge i membre de la Resistència, Jean Tellez, varen rebre atenció mèdica i roba. Cosme sortí de la ciutat del bracet de la filla del metge, com si fossin una parella d’amants. No es tornaren a trobar fins al cap de molts anys, en plena vellesa.

El grup de fugitius arribà a Ceret i creuà la frontera pels boscos de Fontfreda. Llavors, Cosme Campsolinas esdevingué Jean Bertrand. Assumí aquesta identitat per dissimular que havia estat soldat de la república espanyola. Però, els fugitius varen cometre l’error de confiar en uns caçadors que trobaren al mig del bosc. Un dels caçadors era el batlle franquista de Navata, el qual, amb engany, portà els homes fins l’ajuntament i llavors els denuncià a la Guàrdia Civil.

Durant sis mesos, Cosme fou empresonat a Figueres i a Girona, va ser internat sota vigilància en l’hospital de Caldes de Malavella i finalment, en el camp de concentració de Miranda de Ebro. Llavors, el transportaren cap el sud, fins a Málaga. Des d’aquest port, fou embarcat amb destinació a Casablanca. El guàrdia que el custodiava, en el moment d’embarcar, li va dir això: tu vals un sac de blat. Tot seguit, el guàrdia li explicà la raó la seva asseveració. Era novembre de 1943 i hom començava a albirar la victòria dels aliats. Franco no les tenia totes i per això va iniciar contactes amb els enemics del feixisme. En aquell moment, Espanya aplegava milers de refugiats estrangers, sobretot membres dels exèrcits aliats i ciutadans que havien escapat dels territoris ocupats pels alemanys. El govern no sabia ben bé que n’havia de fer, doncs aquesta munió d’estrangers que li omplien els camps de concentració, li originaven massa noses i despeses, a la vegada que li suposaven un focus de militants anti-feixistes, els quals podien augmentar la resistència interna al règim. És clar que, tal com anava la guerra mundial, tampoc esdevenia recomanable d’eliminar-los. Per això, Franco signà un conveni amb els EUA, d’acord amb el qual el govern d’aquest país li lliuraria una certa quantitat de matèries primes per cada refugiat que alliberés. Primordialment, els presoners es bescanviaven per sacs de farina i de blat.

Havent arribat al Marroc, el protagonista de la nostra història s’enrolà en l’exèrcit del general Patton i lluità al Nord d’Àfrica, a Sicília, a Itàlia, i a França. Durant aquest temps, demanà manta vegades als superiors que el llencessin en paracaigudes damunt del Vallespir, tot prometent-los que mataria els comandaments militars alemanys més importants d’aquella zona. Campsolinas, en realitat, volia venjar-se dels oficials que l’havien turmentat i que havien assassinat els seus companys. Però, mai n’aconseguí l’autorització. Finalment, participà en l’assalt a Alemanya.

L’any 1946, havent estat condecorat pels EUA i el Regne Unit, Cosme tornà a Ceret, comprà un parell de camions i s’esmerçà en el comerç del transport dels troncs provinents de les tales dels boscos del Vallespir. A l’època, els camions, les carreteres i les pistes forestals de muntanya, eren força insegures. Calia que els conductors d’aquestes màquines posseïssin perícia, coneixements tècnics i coratge.

Al cap de vuit anys, Cosme es traslladà al Québec per fer de cuiner. El restaurant en el qual treballava de xef de cuina, aconseguí la màxima distinció culinària del país. Però, Cosme no havia anat al Quebec per restar-hi. Ell volia passar als EUA i a la fi, ho va aconseguir. Llavors, va treballar en famosos clubs privats de Miami, de Dallas, de Tennessee i d’Atlanta. Els clubs privats són societats reservades a uns quants socis que fan negocis al voltant d’una taula ben proveïda i servida. El treball del català esdevingué abastament reconegut i el nomenaren el millor xef de club privat d’Atlanta i d’EUA. A la ciutat d’Atlanta, tothom coneixia en Cosme amb el sobrenom del “Xef”.

El periodista Jordi Carreras acompanyà en Cosme fins a Catalunya, un parell d’anys abans que el protagonista d’aquesta història traspassés. A Cortsaví recorden l’arribada de l’antic refugiat, arraulit dins d’un fastuós cotxe americà. Cosme també va voler retrobar-se amb Leca. Els naturals del país s’adonaren que Cosme havia esdevingut un home ric. La brama li atribuí relacions amb els mafiosos i gangsters americans. Potser els contactes d’en Campsolinas amb aquesta gent provenien del temps de l’assalt dels exèrcits aliats a Sicília?. En definitiva, no podem creure que els clubs privats en els quals treballà Cosme, fossin societats que seleccionessin els socis a partir d’estrictes normes ètiques. Però, a la fi, és clar que Cosme va ser un gran cuiner i les activitats més o menys delictives que haguessin pogut cometre els clients dels locals en els quals va treballar, no constituïen el seu problema.

Jordi Carreras parlà telefònicament amb Cosme Campsolinas el dia abans que aquest morís. El periodista explica que Cosme acabà la conversa amb el següent comiat: Adéu, rosa d’abril… Quina referència més estranya, en boca d’una persona que hom suposa escèptica en matèria religiosa!. Possiblement, Cosme va al·ludir al Virolai de la Mare de Déu de Montserrat a tall de complicitat entenedora, entre catalans.