ADVERTIMENT. L’autor d’aquest escrit no n’autoritza la reproducció per cap medi, això fos portat a terme amb finalitat o no, de lucre. En la cita de parts de l’escrit esdevé obligat d’indicar el nom de l’autor, el títol i que ha estat editat a la web SEGLEDINOU.CAT, l’any 2016.
“Los Pirineos Orientales no coinciden con el cliché de la Francia rural conservadora, porqué era un territorio muy polarizado entre el legitimismo y el republicanismo radical. Las zonas legitimistas se distribuían en la Salanca, el Vallespir, la alta Cerdaña y a lo largo del rio Tec.”
“El Rosellón fue un taller conspirativo de larga tradición y Perpiñán centro de reunión de diversas juntas clandestinas entre 1869 y 1871.”
Lluís Ferran Toledano González. UAB. Exilios en la Europa mediaterránea. Refugio militar y santuario político: el exilio carlista en los Pirineos Orientales, 1868-1877.
- Algunes dades històriques.
- El Vallespir, refugi dels carlistes catalans.
- Entrada frustrada del comte de Montemolín a territori espanyol.
- L’estada de Carles VII a Cortsaví (Alt Vallespir) amb motiu del complot carlista anomenat “ el complot de Perpinyà” (1869).
- Estada en el Vallespir d’Alfonso de Borbón (germà de Carles VII) i esposa, María de las Nieves de Braganza.
- La fi de la tercera guerra i la darrera estada de Carlos VII en el Vallespir.
1. Algunes dades històriques.
El rei espanyol Ferran VII, morí el 29 de setembre de 1833. El moviment carlista nasqué per causa de la designació d’Isabel, filla de Ferran, com a legítima successora de la corona espanyola i la proclamació de sa mare, Maria Cristina, com a regenta; això, fins que Isabel assolís la majoria d’edat i fos coronada.
Carles, germà del rei mort, considerà que era el legítim hereu de la corona, car defensava la vigència de la llei sàlica, la qual excloïa les dones del dret a regnar. El germà de Ferran VII, s’atribuí la corona amb el nom de Carles V i encetà la primera guerra civil (guerra de 1833-1840) contra la seva neboda, Isabel. El seu fill, Carles VI, conegut com a comte de Montemolín, portà el segon aixecament carlista, o guerra dels “matiners” (1846-1849) i Carles VII, fill de l’anterior, provocà la darrera guerra (1872-1876).
És a dir, l’origen formal de les tres guerres civils que trasbalsaren Espanya durant tot el segle XIX, consistí en un problema de legitimitat monàrquica entre membres de la mateixa família dels Borbons. Però és clar que els carlistes no haurien pogut sostenir tres guerres si només haguessin disposat d’aquest reclam. Ningú es fa matar per una simple baralla entre aristòcrates.
De fet, el carlisme fou un moviment tradicionalista, antiliberal, el qual assolí una immensa popularitat entre la pagesia dels territoris que havien gaudit del reconeixement de drets polítics propis (constitucions, furs) com el País Basc i Catalunya. El carlisme acollí els partidaris de l’antic règim, els catòlics radicals i els enemics del centralisme, tots els quals temien la instal·lació de l’Estat liberal i de l’escala de valors socials i econòmics que portava.
De les tres guerres carlistes, la del mig, anomenada la guerra dels “matiners” – la qual fou precedida per l’efervescència guerrillera dels “trabucaires”- esdevingué la més transcendent per a Catalunya. Això, doncs l’esbatussada de 1846-49 només arrelà en els territoris catalans i fou sostinguda per l’aliança de carlistes i de republicans radicals. Aquesta peculiaritat i el fet que la guerra dels “matiners” coincidís amb les revolucions que durant 1848 sacsejaren Europa- també i principalment, la francesa de febrer d’aquell any- justifiquen que a l’època, els governs espanyols la qualifiquessin com la “guerra dels catalans contra Espanya”. Precisament, alguns historiadors consideren que la lluita dels matiners mostrà les característiques pròpies de les revoltes nacionalistes i que per això esdevingué equiparable als aixecaments dels polonesos, els irlandesos, els serbis, que significaren el període històric més revolucionari d’Europa.
Durant la tercera guerra (1872-1876), Carles VII retornà la ideologia absolutista i religiosa al moviment que encapçalava, tot centrant els esforços bèl·lics en el País Basc. Els carlistes catalans mantingueren les estratègies guerrilleres que tan bon resultat els havien donat durant la guerra dels “matiners” però, mancats de la col·laboració dels republicans, així com de la classe obrera del Principat, s’hagueren de conformar amb l’ocupació temporal d’algunes ciutats de l’interior i del nord, com Olot, la Seu d’Urgell i Vic.
Els carlistes conclogueren llurs aventures bèl·liques participant, al costat del general Franco, en la guerra civil de 1936-39.
2. El Vallespir, refugi dels carlistes catalans.
El príncep prussià Fèlix Lichnowsky i el seu compatriota, el general de brigada reialista, Wilhem von Rahden, vingueren a Catalunya per lluitar al costat dels carlistes l’any 1837 [1]. Ambdós, restaren sorpresos en descobrir la identitat catalana – la qual sovint confonien amb la “única”espanyola- mal que en alguns aspectes, com ara la vocació per la lluita guerrillera, les peculiaritats dels habitants del país no els agradés gens ni mica. Lichnowsky i Von Radhen eren militars clàssics, disciplinadament germànics, partidaris de la jerarquia i de les batalles entre exèrcits ben uniformats, de rengleres atapeïdes de soldats que es tiraven alternativament fusellades. Certament, ambdós reconeixien que per la lluita cos a cos, l’emboscada i l’assalt per sorpresa, el català era el millor soldat del món però constataven que en els enfrontaments a camp obert, els guerrillers no sabien mantenir les línies ni les posicions, de manera que l’enemic els escombrava fàcilment. Llegint les memòries dels militars esmentats, hom s’adona que el rebuig que expressaren envers la mena de lluita “salvatge” que portaven a terme els catalans té molta relació amb els principis classistes de l’antic règim en el qual ambdós s’havien educat . Però, d’alguna manera, els alemanys també demostraven admiració per aquells muntanyencs, “disfressats”- segons el seu parer- amb barretines, flassades caragolades i pells d’animals, els quals, amb el trabuc i el ganivet, esdevenien capaços de desballestar columnes senceres de soldats al mig del bosc, o al tombar d’una collada.
Hom no troba en les memòries dels oficials alemanys una referència explícita al Vallespir, salvat pel que fa a les notes que Lichnowsky va escriure sobre la seva entrada a territori espanyol, passant per Ceret. El príncep no sabia exactament on era la línia de la frontera. A Ceret, tothom li parlava en català i ell s’adonà que aquella llengua era diferent del francès i atès que, a més, va observar que a la vila i l’entorn hi havia un extraordinari ambient “carlista”, es pensà que havia arribat al primer poble espanyol. L’efervescència “carlista” de Ceret, observada especialment per Lichnowsky demostraria, si fos el cas que no disposéssim d’altres proves més directes i contundents, que d’ençà la primera carlinada, el Vallespir constituí el refugi preferent dels guerrillers catalans de la causa legitimista i que una part important de la població autòctona donava suport i emparava els partidaris “espanyols” de Don Carlos.
Durant el juliol de 1840, entre vuit mil i deu mil soldats i guerrillers carlistes, a les ordres del general Ramon Cabrera, abandonaren la darrera resistència i varen creuar la frontera cap l’exili francès. La majoria romangueren en la terra catalana del nord; a la Cerdanya però, sobretot, en el Vallespir i el Rosselló. N’hi havia d’aragonesos, de valencians i de catalans.
De Castellane, governador militar del departament dels Pirineus Orientals, constatà que els habitants del país s’entenien força bé amb els exiliats catalans de l’altra banda, doncs compartien amb aquests la llengua, els costums i l’escala de valors socials i religiosos. Per exemple, el governador contà en el diari que va escriure; [2], que un soldat procedent del Principat fou mort i una noia rossellonenca que donava pa i patates només als soldats carlistes catalans, va ser greument ferida a bastonades per una colla de soldats aragonesos que es consideraren discriminats.
Els catalans partidaris de Don Carlos no varen acceptar l’acord de Bergara que va acabar la guerra al centre i al nord d’Espanya i continuaren lluitant durant un any més. Després, quan finalment varen d’haver de retirar-se a França, molts tampoc admeteren la derrota i s’organitzaren al voltant d’en Ramon Vicens i Prada, conegut amb el sobrenom de Felip, i tornaren a territori espanyol. Hom diu que, d’entrada, la partida d’en Felip sumava cent homes però durant el camí de la seva incursió anaven captant adeptes. De fet, Ramon Vicens era nascut a Sant Llorenç de la Muga, prop de la frontera de riu de la Muga i per tant, a tocar del Vallespir. Ràpidament, en Rafael Sala, àlies Planademunt, nascut a Santa Pau de l’Alta Garrotxa- també prop de la línia- s’afegí a la lluita. Les autoritats franceses domiciliaven Planademunt a Costoja, en l’Alt Vallespir i fins i tot hom diu que allà hi residia la seva muller. Ambdós guerrillers han estat considerats, d’alguna manera, els primers trabucaires i ambdós portaren a terme llurs accions, preferentment, a cavall de la frontera- entre el Vallespir, l’Alta Garrotxa i l’Alt Empordà- malgrat que sovint feien incursions cap el sud, fins el Montseny. Per aquesta raó, erròniament, els trabucaires han estat considerats com un fenomen circumscrit al territori pirinenc de Catalunya. Però el fet és que hi va haver trabucaires a totes les comarques catalanes, des de l’Ebre al Segrià, al Vallès, l’Anoia, o la Conca de Barberà. I també, al Maestrat.
El príncep Lichnowsky confirma que els Tristany, família de propietaris pagesos ennoblits, radicats al centre de Catalunya, a l’actual comarca del Solsones, mai abandonà les armes i que el patriarca Benet, d’ençà l’any 1840, seguí la lluita, mal que esporàdicament, al front d’uns dos-cents homes, fins que enllaçà amb la guerra dels matiners. L’acompanyava el Ros d’Eroles, un altre irreductible, el qual també comptava amb un grup nombrós d’addictes. De fet, uns quants trabucaires considerats pirinencs eren nascuts en les comarques barcelonines, tarragonines i lleidatanes. Per exemple, Jaumetó de les Preses, jutjat en rebel·lia en el procés de Perpinyà, possiblement era en Jaume Bosch, famós rebel de l’Alt Penedès. Les autoritats espanyoles pensaven que un altre dels acusats, en Sapé, era nat a Montblanc i segons l’Enciclopèdia Catalana, en Tocabens- el més conegut dels condemnats a Perpinyà- havia nascut a la Conca de Barberà. En definitiva, Garcías un altre dels condemnats en aquest procés, declarà que era barceloní. L’11 de setembre de 1843, Francesc de Toralla, del mas Toralles de la parròquia de Puigpardines (la Vall d’en Bas) fou segrestat per Julià de la Vídua quan de bon matí anava de cacera. Francesc explicà que restà sorprès pel fet que la partida d’en Julià estava formada per trabucaires, no únicament gironins, sinó que n’hi havia de tarragonins i lleidatans. Fins i tot s’hi trobà un aragonès.
Alguns dels ostatges d’en Felip, d’en Planademunt i d’altres trabucaires, passaren llur reclusió forçada en el mas dels Meners, prop de Vilaroja, a la banda nord del riu de la Muga. És a dir, en territori del Vallespir. La via entre Sant Llorenç de Cerdans, Costoja, Vilaroja i les poblacions de l’Alta Garrotxa i de l’Alt Empordà ha estat sempre un pas de frontera molt apreciat pels guerrillers i contrabandistes. Fins i tot, a la meitat del segle XX, el més conegut dels maquis catalans, en Quico Sabater, tenia casa a Costoja- com en Planademunt!- i sortí d’aquest domicili per fer la seva darrera incursió a territori espanyol, el 1961. Sabater, seguí la ruta dels trabucaires, fent via cap a Barcelona, i va tombar metrallat pels membres del sometent i de la guàrdia civil, a Sant Celoni, en el Montseny.
Felip, finalment, fou descobert, pel famós coronel Baixeras, mentre romania amagat en un bosc de la Vola, on passava la convalescència deguda a les ferides que li havia ocasionat una trabucada. El capitost més famós dels trabucaires, va ser portat a Vic i afusellat el dia 3 de juliol de 1842.
Havent mort en Felip, arreu de les comarques catalanes continuaren les nombroses i imprevisibles accions dels trabucaires. A la fi del mes de febrer de 1845, fou assaltada la diligència que feia la ruta de Perpinyà a Barcelona. L’assalt es produí prop de Tordera, al peu del Montseny. Els assaltadors s‘emportaren tres ostatges: en Bellver, en Roger i el jove Joan Massot. Al cap de pocs dies foren descoberts pels mossos d’esquadra mentre romanien en una masia entre Seva i Taradell. En la topada moriren dos mossos i en Roger. Al voltant de la mateixa data, traspassà Bellver, esgotat per l’esforç d’una caminada, muntanya amunt, pel terreny agrest i nevat del Montseny. Els segrestadors, arrossegant el jove Massot, s’adreçaren vers la frontera i el varen recloure en una cova emboscada, a mitja vessant nord de la muntanya del Bessagoda, a poca distància dels Meners. El gruix dels trabucaires que havien segrestat el noi, s’instal·laren en aquest mas, tot esperant que la família de l’ostatge els fes efectiu el rescat. Però, la família Massot no va voler pagar-lo i els segrestadors, pressionats per l’expedició de gendarmes, guiats per un trabucaire caragirat, que s’apropava als Meners, abandonaren aquest indret i passant per Sant Llorenç de Cerdans, es refugiaren a Cortsaví. El dia 5 de maig de 1845, el grup de trabucaires implicats en l’assalt a la diligència i el segrest dels viatgers esmentats, va ser cercat a Cortsaví per les forces de l’ordre franceses i a la fi, detinguts. El 10 de maig l’expedició de policies arribà a la cova del Bessagoda i descobrí el cadàver de Joan Massot. Els homes detinguts a Cortsaví i uns quants còmplices, van ser jutjats a Perpinyà durant el mes de març de 1846 i quatre van ser condemnats a mort i guillotinats a Ceret i a Perpinyà, el 27 de juny.
Al cap de tres mesos de l’execució dels trabucaires condemnats en el procés de Perpinyà, el comte de Montemolín (Carles VI, en la genealogia dels carlistes) feia públic un manifest mitjançant el qual cridava els seus partidaris a l’alçament armat contra Isabel II. La guerra dels matiners es perllongà oficialment fins el mes de maig de 1849. A la fi d’aquesta lluita, el comte de Montemolín, exiliat a Londres, va viatjar a França i es situà en el Vallespir esperant l’ocasió de passar la frontera i amb la seva presència, animar els voluntaris de la causa.
3. Entrada frustrada del comte de Montemolín a territori espanyol.
La guerra iniciada a la fi de 1846 obligà el govern d’Isabel II a destinar la meitat dels efectius humans de l’exèrcit espanyol a Catalunya.
Sobretot, durant l’any 1848, els rebels entraven i sortien de les viles- comptades les capitals de comarca- amb absoluta impunitat. Només la ciutat murallada de Barcelona romania segura en mans del govern però el barris fora de les muralles, de Gràcia, Sants, Sant Martí de Provençals i Sant Andreu, foren momentàniament ocupats manta vegades per partides de rebels carlins i republicans. Durant el mes de juliol de 1848, els matiners ocuparen Gràcia, baixaren fins les portes de Barcelona i s’esbatussaren amb els sentinelles i els escamots que guardaven la capital.
El prestigiós general Ramon Cabrera, va entrar al Principat per la Cerdanya el dia de Sant Joan de 1848 a fi de prendre les regnes dels revoltats i organitzar un exèrcit estructurat a partir de les nombroses partides de matiners- sempre anomenats “trabucaires” per la premsa- però no se’n sortí.
Durant la guerra es produïren escasses batalles en les quals s’enfrontessin nombrosos contingents d’homes. La lluita es portà a terme amb mètodes guerrillers i ni els governamentals ni els rebels conservaven les viles i els indrets que ocupaven, tot jugant al gat i la rata per tots els territoris del Principat. Cabrera, cansat d’aquesta mena de lluita, intentà d’establir-se en un centre geogràfic de forma permanent i escollí Amer, a pocs kilòmetres de Girona, a la ribera del riu Ter. Des d’aquesta posició controlava la ruta entre Barcelona, Girona i la frontera. La concentració extraordinària de tropes carlistes al voltant d’Amer i el setge que Cabrera sotmetia Girona sabotejant la sèquia que fornia d’aigua la ciutat, originà la reacció contundent de l’exèrcit governamental. Durant el mes de gener de 1849, els contingents de Cabrera i dels isabelins s’enfrontaren en la batalla del Pasteral, a tocar d’Amer. Els governamentals aplegaren 3300 soldats d’infanteria, cavalleria i artilleria. Les tropes carlines de Cabrera, Marçal, Saragatal, Savalls i d’altres capitosts, s’enfilaven fins el nombre de 2000, o una mica més i no disposaven d’artilleria. La lluita fou ferotge i a la fi, els matiners van haver de retirar-se cap el Ripollès i la Garrotxa.
A partir de la derrota que va patir l’exèrcit de Cabrera, les circumstàncies es precipitaren. Durant el mes d’abril, el coronel Marcel·lí Gonfaus, àlies Marçal, que comandava la cavalleria carlina de Cabrera, així com Planademunt, van caure en mans de l’exèrcit governamental.
Planademunt- un dels acusats en el procés dels trabucaires de Perpinyà i condemnat en rebel·lia- va ser afusellat a la ciutat de Girona, el dia 11 d’abril de 1849.
Abans, el pretendent carlí, comte de Montemolín, havia estat detingut per les autoritats franceses prop de Vilaroja, quan intentava passar la frontera cap el Principat. Precisament, Montemolín anava pel mateix camí que tantes vegades usaven els trabucaires.
El cònsol de S.M. la Reina d’Espanya a Perpinyà, trameté el comunicat següent al govern: “Perpiñan, 5 de abril de 1849, a las tres de la tarde.- El cónsul de España en Perpiñan a su colega de Bayona.- El conde de Montemolin, junto con tres gefes, ha sido detenido en el momento de ir á pasar la frontera para introducirse en Cataluña. El pretendiente y sus compañeros han sido reducidos a prision y se hallan en Perpiñan. Ruego á V. Comunique por telégrafo esta interesante notícia al señor ministro de estado en Madrid.- El cónsul general.- Miguel de Tobar.- Lo que transcribo a V.E. para su satisfaccion y efectos consiguientes.- Es copia.- El coronel segundo gefe de E.M.- Juan Manuel Vasco”.
El comte de Montemolín, acompanyat per una escorta de coronels, s’amagava en un bosc en el terme de Sant Llorenç de Cerdans, a tocar de la frontera. Raymond Sala recull el record de l’estada a Sant Llorenç del pretendent a la corona espanyola, durant el dia 4 d’abril. Montemolin s’allotjà en el mas d’una família carlista de nomenada[3]. El dia 5, uns duaners francesos, disfressats de pagesos, sospitaren que els homes emboscats que havien clissat eren carlistes espanyols i avisaren els gendarmes, els quals van detenir-los. Llavors, les autoritats franceses s’adonaren que havien fet presoner a Carles VI d’Espanya.
La detenció del comte de Montemolin i els seus acompanyants, quan es proposaven el pas de la frontera, fou celebrada per la premsa del govern espanyol, tot i que alguns diaris mostraren certes reticències respecte l’actuació de les autoritats de la república francesa. Montemolin portava al damunt lletres per valor de 8000 francs francesos, això a fi d’eixugar, tant com fos possible, els deutes dels rebels. Immediatament, el comte fou traslladat a la presó del Castellet de Perpinyà i tractat amb molts miraments. El govern espanyol en demanà l’extradició, basant-se en el pacte de la quàdruple aliança però el govern francès li va respondre que aquest pacte no existia d’ençà l’enderrocament de Louis Philippe. Immediatament, els francesos declararen que ells no tenien dret a detenir els estrangers que viatjaven desarmats i per això Montemolin fou alliberat, amb la promesa que se’n tornava a Londres. El capità general de Catalunya ordenà al cònsol d’Espanya a Perpinyà que premiés amb dos mil francs els duaners francesos que havien facilitat la detenció de Montemolin.
El dia 10 d’abril, el pretendent fou tramès amb destinació a Calais, acompanyat de monsieur Carrier, conseller de la prefectura de Perpinyà i de dos oficials. El dia 11 d’abril, Montemolin va arribar a Tolosa de Llenguadoc i l’endemà va sortir cap a Paris. El dia 14, va passar per Paris, camí de Calais. Uns dies després, el diari anglès John Bull, afirmà que el comte de Montemolín mai s’havia mogut de Londres i que la seva detenció a la frontera francesa, quan intentava passar a territori espanyol, havia estat un engany. El diari francès Le courrier de la Gironde publicà un article, del qual el Brusi en va traduir un bocí: “Nos ha sorprendido el arresto del conde de Montemolin porque su viaje estaba previsto hace mas de un mes. Cabrera habia manifestado al pretendiente que abandonaria la España, si para el 31 de marzo no se ponia a la cabeza de la insurreccion en Cataluña, en vista que su poder y prestigio amenguaban dia a dia, y que su bribandaje sin objeto y sin fin no contribuiria mas que a aumentar las desgracias de su patria, mientras que la presencia del príncipe podria reanimar, según decia, el espiritu de los pueblos”. El redactor del Diari de Barcelona compartia les raons del diari francès i s’estranyava que el govern de Paris no hagués aturat el pretendent en el moment que va entrar en el territori de la república.
4. L’estada de Carles VII a Cortsaví (Alt Vallespir) amb motiu del complot carlista anomenat “ el complot de Perpinyà” (1869).
La tercera guerra civil del XIX fou precedida, l’any 1869, d’un complot carlista fracassat, el qual va portà Carles VII fins el Vallespir.
El memorialista tradicionalista Joaquím de Bolós i Saderra ens fa cinc cèntims sobre els ets i uts d’aquesta conxorxa[4] i ens parla dels contactes entre aristòcrates legitimistes, els pagaments de grans quantitats de diners a comandaments de l’exèrcit espanyol per tal d’aconseguir que es revoltessin amb llurs guarnicions i acaba confessant que tot plegat va ser un despropòsit sense cap possibilitat de reeiximent. De Bolós, diu que “ Hom va intentar l’aixecament durant l’any 1869 però això es portà a terme de manera descabellada i desorganitzada, sense armes ni diners. A Manresa, no hi havia un fusell; tampoc n’hi havia a Igualada, Granollers, i Vilafranca. Només en Vila del Prat, a la plana de Vic i l’Estartús a Olot van aixecar unes partides d’homes però van haver de recular i això portà els tristos afusellaments de Montalegre[5]”. El desgavell d’aquesta conxorxa resta definitivament provat amb la dada que, tristoi, ens aporta l’autor citat: “El general Cevallos va trametre a Perpinyà cavalls i equip complet per a cent genets, amb els sabres i pistoles i algunes caixes de munició. Dissortadament, gairebé tot aquest material fou robat”.
L’investigador de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Lluís Ferran Toledano González, explica el complot carlista de 1869 d’aquesta manera: “Essent part d’aquest clima de conspiració, l’itinerari personal de Martí de Riquer i de Comilles, marquès de Benavent – al qual ens referirem posteriorment en el decurs d’aquest article- esdevingué una fita destacada de l’activitat prèvia del complot […]. Com a comissari regi de la província de Girona, va contactar amb la família reial a París. Amb rapidesa, recollí diners, organitzà centres de reclutament, va comprar armes y pagà confidents. Provà de guanyar-se l’adhesió dels oficials de la guarnició de Figueres, però fracassà ostentosament. Situà el centre de les seves activitats a Arles [ de Tec] en el Vallespir, comptant amb vells capitosts, com en Rafael Tristany i Josep Estartús […] Riquer portà el control nominal dels voluntaris aplegats a les partides de Sant Llorenç de Cerdans, Arles [del Tec], Oms, Palaldà, Ceret, Calmella, Cortsaví i Reiners. Vuit grups que sumaven cent seixanta un voluntaris.”[6]
És clar que el nom que, sobretot, els carlins han donat al complot de 1969 vol emparar-se en la fama de Perpinyà, com a capital de la Catalunya Nord, per tal d’etiquetar els fets que succeïren principalment en el Vallespir. L’armament i els cavalls que el general Ceballos va aconseguir, en realitat foren tramesos i amagats en els boscos i barrancs de l’Alt Vallespir. Per tal de portar a terme l’aixecament que es proposaven, el dirigents carlistes catalans més importants es reuniren amb el pretendent, Carles VII, en aquest territori agrest i més concretament, el rei dels legitimistes s’allotjà a Arles de Tec i a Cortsaví.
El coneixement dels fets concrets ocorreguts a Cortsaví, fa més de cent quaranta anys, que ara us contaré, neixen del record familiar respecte l’adscripció tradicionalista i més concretament, carlista, de madame Cecile Vilanova, de soltera Roig de Bourdeville, els quals ha recollit la seva néta, madame Paulette Vilanova, maridada amb Aréna. La mare de Paulette i ella mateixa, els han relatat als cortsavinencs André Patot i Jacki Patot, de soltera Peytaví, i aquests han estat tan gentils que me n’han fet partícip. El record transmès de generació en generació pels membres de la família Vilanova fa referència a l’estada clandestina de Carlos VII a Cortsaví, la qual resta confirmada en el llibre “Carlos VII y su tiempo. Leyenda y realidad”[7].
Jaime del Burgo ens conta que els primers dies del mes de juliol de 1869, el marquès de Benavent, comissari carlista a Girona, informà Carlos VII, que la guarnició militar del castell de Figueres es disposava a revoltar-se per tal de lliurar-li la ciutat. El líder militar que havia d’encapçalar la revolta era el coronel Cadórniga. Aquest oficial de l’exèrcit espanyol- mencionat per De Bolós i Del Burgo- era un tipus assenyat, veritable idealista que mai va demanar cap mena de remuneració i que quan veia que els plans de la conspiració no anaven per bona drecera, s’enfrontava al mateix rei per exposar-li la necessitat de plegar veles i repensar la jugada. No creiem que l’estiu de 1969, Cadórniga es mostrés gaire entusiasta pel que fa a endegar l’aixecament però el comunicat del marquès de Benavent garantia que, immediatament, també es revoltarien a favor de la causa carlista, tota Catalunya i el País Valencià i que fins i tot s’hi afegiria Madrid. Els militars compromesos en la conxorxa demanaven que, per tal d’endegar l’aixecament, Carlos en persona es presentés a Figueres.
El 5 de juliol, Carlos sortí de Paris i anà cap a Perpinyà, passant per Bordeus. El pretendent va emprendre el viatge mal que alguns capitosts influents del partit i de l’exèrcit carlista – segurament, també en Cadórniga- el previngueren respecte la manca de precisió del projecte d’alçament. Havent fet estada a Bordeus, el pretendent viatjà fins la capital del Rosselló, escortat per militars de confiança.
En terra catalana del nord, Carlos situà el quarter general a Cortsaví. Concretament, fou acollit per madame Cecile Vilanova, de soltera Roig de Bourdeville. Del Burgo ens diu literalment, això: “instal·lats [Carlos VII i la seva comitiva] en una casa de camp prop de Corcevi [Cortsaví], a tocar de la frontera, se’ls hi aplegà el marquès de Benavent per tal de fer-los saber que la conxorxa havia estat descoberta i que les persones compromeses romanien detingudes “.
En aquest punt, convé que fem cinc cèntims respecte els amos de la propietat de Calarís, a Cortsaví, i més concretament, respecte la protectora de Carlos VII. Els Vilanova han estat uns grans propietaris, originaris de la petita noblesa catalana de terratinents, amb possessions que també es situaven a Perpinyà, Tuïr (Castell dels Rosers) Ceret, Sant Martí de la Fenolleda, i Barcelona. Els Vilanova, com la de Lazerme, Areny de Plandolit, Bertran, Guardia, Passamà, Macià, Rovira, Llobet i Garriga – citats per l’investigador Lluís Ferran Toledano- posseïen terres i immobles a una banda i l’altra de la frontera i es distingiren pel suport que donaren tant als carlins com als legitimistes francesos partidaris de l’entronització d’Henri Vè- el darrer descendent dels Borbó francesos-. Madame Cecile Vilanova fou una dama amb inquietuds intel·lectuals conservadores i regentava un saló, en el qual portava a terme reunions socials i culturals. La seva activitat i renom la portaren a fregar l’accés a l’alta burgesia de l’imperi francès i de la noblesa espanyola.
Bo, doncs, al voltant del 10 de juliol de 1869, Carlos VII feu estada a Cortsaví, acompanyat d’alguns oficials del seu exèrcit entre els quals hi havia el general Rafael Tristany i Parera (1814-1899) comte d’Avinyó, baró d’Altet i marquès d’Ardèvol, cap de la família carlista més famosa i irreductible del Principat de Catalunya, la qual va participar en totes les guerres i aixecaments contra el poder polític espanyol, des de la guerra de successió (1702-1714) i que es mostrà especialment activa durant les tres guerres carlistes. La vida dels germans Tristany – Rafael, Francesc, Ramon, Antoni i Miquel- nebots d’en Benet Tristany (afusellat a Solsona, davant de la catedral, el 17 de maig de 1847) constitueix una història èpica i romàntica, farcida de gestes, amor galant, conxorxes i traïcions. Alguns bocins d’aquesta història, encara forneixen els records que conten els avis, vora de la llar de foc, durant les vetllades d’hivern.
Rafael Tristany, l’estiu de 1869, anava camí de complir els 60 anys i es preparava per a encapçalar l’exèrcit carlista català que portaria la darrera guerra civil del segle XIX
Això, després d’haver lluitat a Itàlia, l’any 1861, a favor del Papa i contra Garibaldi, en les fileres de Francesc II, rei de les Dues Sicílies. En l’esbatussada italiana, Rafael caigué presoner dels garibaldins i fou extraditat a França. Hi va restar, fins que Carlos VII inicià els preparatius per a endegar la nova esbatussada espanyola.
El fet és que Carlos, l’estiu de 1869, estant a Cortsaví, a casa de madame Cecile Vilanova, (can Calarís) s’assabentà del fracàs de la insurrecció. Però, el pretendent era jove i força tossut, de manera que, malgrat els inconvenients, no va retornar a Paris immediatament. Ell havia fet el viatge per trepitjar terra espanyola i no pensava recular fins que ho aconseguís. Llavors, per tal d’assolir el propòsit que el menava, Carlos i els seus acompanyants varen emprendre el camí de la frontera. Un camí que, si hem de creure Jaime del Burgo, s’inicià a Cortsaví i seguí fins una casa anomenada Lallan , al peu del Canigó- volia dir, La Llau. En acabat, la comitiva reial s’adreçà a la vila termal dels Banys d’Arles i es van allotjar a casa de M.Puyades- amo d’un balneari d’aigües sulfuroses. El pretendent carlista va aprofitar l’avinentesa per capbussar-se en les aigües del riu Tec – el cronista el confon amb el Ter!- i tot seguit, se’n van anar fins a Montalbà, el “darrer llogaret francès abans de la frontera”(?). Jaime del Burgo sosté que això succeí el diumenge 11 de juliol de 1869 i que Carlos VII assistí a missa a l’església de Montalbà. Havent oït missa, el rector d’aquesta parròquia i un noi dels Banys d’Arles guiaren els aristòcrates fins la línia. Trigaren tres hores en arribar-hi, fet que esdevé extraordinari tenint en compte que- segons diu Del Burgo- eixiren del llogaret més proper a la frontera. Carlos creuà la línia, besà terra espanyola i cridà un estentori “Viva España!” , el qual va ser respost pels acompanyants amb un “Viva el rey!”. Llavors, el rector de Montalbà s’adonà que aquell il·lustre oficial carlista era, precisament, el pretendent a la corona espanyola i el clergue, commogut, li besà la ma de genolls a terra. Carlos posà fi a la cerimònia, tot descarregant el revòlver a l’aire, amb posat de gall estarrufat.
Hem d’insistir en el fet evident que l’itinerari que, segons Jaime del Burgo, seguí Carles VII camí de la frontera, fou ben estrambòtic. Recordem que Carles i companyia eixiren de Cortsaví camí de La Llau (Lallan, segons la versió de Jaime Del Burgo) però, en acabat, en lloc d’adreçar-se a la frontera, recularen fins Els Banys d’Arles (Amélie Les Bains). Ací, l’aspirant a rei es banyà al Tec, oí missa a Montalbà i aprofità l’avinentesa per a passar la línia. Amb la voluntat de raonar la raresa d’aquest itinerari, pensem que, possiblement, Jaime Del Burgo va aplegar notícies disperses de les anades i vingudes que havia fet Carles VII durant la seva estada al Vallespir- fins i tot, de diferents estades- i atès que l’autor desconeixia la geografia del país, les convertí en un trajecte únic.
En les seves memòries[8], Carlos explica que quan es disposava a creuar la frontera cap el sud, fou cercat per la gendarmeria en un hostal dels Banys d’Arles. Llavors, Carlos, confessà als agents de l’autoritat que era carlista però s’estalvià de descobrir-los la seva identitat. El sergent que manava l’escamot confià en l’espanyol i va permetre que el convidés a beure. El policia acabà donant visques a l’emperador i al rei dels carlistes. El pretendent, que anava del bracet de Rafael Tristany, passà la línia disfressat de pagès, barretina al cap i espardenyes als peus- disfressa que no li agradava gens ni mica -.
Durant l’estada a Cortsaví, el pretendent al tro d’Espanya visità Perpinyà. En la capital del Rosselló, es passejà en una calessa descoberta, al costat de Madame Cecile Vilanova. És a dir, que l’acompanyant “oficial” del pretendent, mentre romangué en terra catalana del nord, va ser la mestressa de can Calaris, de Cortsaví. Però, podem suposar que, de fet, la dita senyora havia tutelat el viatge sencer del pretendent, d’ençà que aquest sortí de Paris, car sabem que la família Vilanova també posseeix propietats a Bordeus i que el jove Borbó va passar per aquesta ciutat, camí dels Pirineus. Paga la pena que assenyalem l’elogi que Jaime Del Burgo adreçà a madame Cecile Vilanova. El navarrès definí aquesta dama com una “legitimista entusiasta que va prestar grans serveis a la causa carlista”.
El Pretendent Carlos, per tal de relatar-nos l’estança que va fer a l’Alt Vallespir, amb motiu de la conspiració de l’estiu de 1869, en va tenir prou amb alguns paràgrafs despectius. Al respecte, el paràgraf més gruixut que hi dedicà, diu això: “Durant el parell de mesos que vaig romandre en la frontera d’Espanya, amb motiu del moviment de juliol i agost de 1869, vaig ser empaitat com si fos una fera per les autoritats franceses. Per aquesta causa, vaig haver de canviar de residència durant la nit, vaig viure en els boscos o en els graners de les cases dels pagesos, menjant pa de blat de moro, alls i no res més. Alguna vegada i degut, únicament, a la lleialtat dels bons muntanyesos, vaig aplegar, en hores nocturnes molt tardanes i en una cabana miserable, els comandaments carlistes més importants de dins i de fora d’Espanya”. En un altre capítol, el rei carlista diu que llavors sovint s’allità a la palla, o damunt d’una màrfega farcida de polls i xinxes, que es nodria de pa amb ceba i que es considerava molt afortunat si li feien a mans un bocí de cansalada. El lector haurà pogut comprovar que l’escrit del pretendent ens transmet imatges exageradament dramàtiques. Ni Carlos VII, en terra del Vallespir, fou empaitat com si fos una bèstia ferotge- fet que no significa que no fos vigilat rigorosament per la gendarmeria- ni va viure en els boscos, ni tampoc va passar fam, ni esdevé gaire creïble que es veiés obligat a convocar reunions en cabanes miserables. En realitat, fou ben acollit per madame Cecile Vilanova i si bé és cert que el casal de Calaris no podia ser equiparable a un castell del Loire, tampoc es tracta, ni de bon tros, d’una cabana de carboners. El pretendent desagraït, mai feu una menció explícita a la dama que el protegí.
Concretament, ni Carlos, ni Jaime Del Burgo, van voler explicar-nos l’aventura que sobtà el pretendent mentre s’hostatjava a Calaris.
Un dia avisaren Carlos que la policia s’enfilava a Cortsaví per trobar-lo i detenir-lo. Llavors, madame Cecile Vilanova, enfrontant-se al perill que passava el seu hoste, ràpidament, va preparar el pla per salvar-lo. El feu sortir de ca seva i el portà rabent fins la cripta familiar, en el cementiri. Carlos s’hi amagà. L’escorcoll que els gendarmes portaren a terme a Cortsaví, no reeixí i això potser fou degut al fet que els agents de l’ordre, o no pensaren o no gosaren de regirar el cementiri; o, potser el zel protector que deuria exercir el rector de la parròquia sobre la propietat sagrada, impedí que la policia en traspassés els límits. Al cap d’unes hores, s’esvaí el perill i el pretendent carlista va poder emergir sa i estalvi d’aquell amagatall tenebrós.
El complot carlista de 1869 va fracassar però, en aquesta data, algunes partides, més o menys organitzades com a seccions del futur exèrcit dels legitimistes, corrien rabents per les muntanyes del Principat. Entre aquestes, hi havia el grup del vell trabucaire de la dècada dels quaranta, esdevingut general, en Francesc Savalls i Massot. L’acompanyava a tothora la guàrdia personal, armada amb trabucs, formada per antics correligionaris d’en Planademunt. Precisament, Savalls era cosí germà d’en Joan Massot, el noi assassinat pels trabucaires jutjats l’any 1845, i quatre dels quals foren guillotinats a la capital del Rosselló i a Ceret, l’any següent. Recordem que la part més gruixuda d’aquests trabucaires havia caigut en mans de les forces de l’ordre franceses en el cortal de l’Eloi, de Cortsaví, el 5 de maig de 1845. Savalls sempre va carregar mala fama per causa de la implicació que hagués pogut tenir en el segrest i la mort del seu cosí Joan. Bo, aquesta és una dada intrigant i suggerent, la qual, malgrat això, no podem relacionar amb l’estada a Cortsavi, del pretendent Carlos VII, vint-i-quatre anys més endavant.
A la fi, el fet constatat és que a partir, si fa o no fa, de 1868, l’Alt Vallespir de nou esdevingué el santuari dels voluntaris carlistes catalans- abans ho havia estat dels trabucaires i dels “matiners”- els quals practicaven i es formaven com a guerrillers en els boscos al voltant del Canigó. Això, possiblement, a l’empara de la protecció que els dispensava madame Cecile Vilanova i sota les ordres, del marquès de Benavent.
El posseïdor del títol de marquès de Benavent era Martí de Riquer i de Comilles, comte de la casa Dávalos (1820 -1888) el qual pertanyia a una llarga nissaga catalana que ha produït personatges importants. Alexandre Martí de Riquer (1856- 1920) fill del comte, fou una figura central del moviment artístic del modernisme català i el net d’aquest, Martí de Riquer i Morera (1914- 2013) fou un important historiador, filòleg, catedràtic de literatura i membre del selecte grup aristocràtic dels Grans d’Espanya. Aquest darrer Martí seguí la ideologia carlista de l’anterior Martí- el seu avi- i formà part del Terç de voluntaris de Requetés de la Mare de Déu de Montserrat, el qual lluità a les fileres de l’exèrcit de Franco durant la guerra civil de 1936-1939. Finalment, Borja de Riquer i Permanyer (1945), fill d’en Martí, és un important historiador i catedràtic, especialista en el catalanisme polític i en el període de la restauració monàrquica espanyola.
5. Estada en el Vallespir d’Alfonso de Borbón (germà de Carles VII) i esposa, María de las Nieves de Braganza.
Havent transcorregut tres anys de l’estada de Carles VII a Cortsaví, prengué embranzida la tercera carlinada. Carlos VII encarregà a son germà Alfonso la direcció de la campanya militar a Catalunya. La princesa Maria de las Nieves de Bragança y de Borbón, esposa d’Alfonso, l’acompanyà en l’aventura catalana i es feu veure en algunes batalles.
Els carlistes l’anomenaren “Donya Blanca” i també li deien la “Reina Blanca”. Els liberals, la titllaren amb els epítets més bèsties i algun comandament militar arengà els soldats prometent-los que, havent vençut els carlistes, farien una botifarrada amb els budells i les cuixes de la princesa. Poca broma, car els liberals varen infiltrar en les fileres dels carlins uns quants agents amb la missió de matar-la. Si més no, un parell d’aquests arribaren a poques passes de “Donya Blanca”, amenaçant-la amb navalles enormes i tirant-li una trabucada. En ambdós casos, la princesa se’n sortí sense patir cap esgarrinxada.
Maria de las Nieves de Bragança, aristòcrata portuguesa, nascuda l’any 1852, visqué fins l’any 1941 i va escriure unes memòries[9] en les quals relata com ella i Alfonso, varen entrar a Espanya d’incògnit el 29 de desembre de 1872, seguint la ruta tradicional dels trabucaires- per Sant Llorenç de Cerdans, Vilaroja i els Meners, fins l’hostal de la Muga- i per la qual també havia volgut passar el comte de Montemolín, a fi de prendre les regnes de la campanya a Catalunya. El dia 30, Alfonso va escriure al seu germà el rei, des de l’hostal de la Muga per fer-li saber que havia arribat a territori espanyol.
D’ençà del mes d’abril, Alfonso i Maria de las Nieves havien romàs a Perpinyà, amb alguna estada a Beziers i a Arles de Provença. Els prínceps, també varen fer estada als Banys d’Arles de Tec. Tal com després va explicar Maria de las Nieves, mentre varen romandre en el Vallespir, els generals carlistes gironins Savalls, Auget i Estartús no es comunicaren amb ells, malgrat que tenien coneixement que els prínceps romanien prop de la frontera i es disposaven a entrar a territori espanyol per encapçalar les forces carlistes catalanes. Fins i tot, un cop van haver passat la línia, ningú els va anar a rebre i hagueren d’esperar, amagats, que Savalls li anés bé d’acollir-los. Això també ho recordà Carles VII, en escriure els records d’aquella guerra. És clar que els carlistes catalans no els va agradar que Carles nomenés el seu germà com a cap suprem de l’exèrcit carlí a Catalunya. Les incomprensions entre Alfonso i Savalls es perllongaren durant tota la campanya i el germà del rei acabà forçant un consell de guerra al general, del qual aquest en sortí sense cap condemna. Quan Alfonso va passar a territori castellà, va voler mantenir el comandament dels voluntaris catalans a fi d’emportar-se’ls en la seva incursió al centre de la península però Savalls i altres caps s’hi oposaren tot al·legant les antigues constitucions, d’acord amb les quals els catalans només lluiten en el seu país. A la fi, Rafael Tristany recomanà a Carles que separés la direcció de l’exèrcit del centre de la direcció dels voluntaris catalans i el rei ho acceptà, tot nomenant-lo capità general en el Principat.
Esdevé un fet sorprenent que, tres anys després que Carlos VII hagués romàs a l’Alt Vallespir, sa cunyada no esmercés ni mitja paraula en el record de l’estatge del rei. En realitat, Alfonso i Maria de las Nieves no varen aprofitar la – diguem-ne- estructura de fidels vallespirencs a la causa que abans havia emparat el rei. De fet, la princesa, en les seves memòries, no menciona Cortsaví, ni tampoc madame Cecile Vilanova. La única notícia del record de “Donya Blanca” que ens podria fer creure que el seu espòs, Alfonso de Borbón, va visitar Cortsaví, fa referència a un aplec de capitosts carlistes catalans, el qual es portà a terme en una casa a la muntanya, penjada damunt de l’espadat, més enllà dels Banys d’Arles. Per tal d’arribar-hi, el germà de Carlos VII va haver de transitar per una carretera que s’enfilava muntanya amunt, plena de revolts, pel costat del penya-segat (Les Gorges de la Fo?). La princesa confessa que no recorda el nom de l’amo de la casa. Potser,la trobada d’Alfonso es produí a Cortsaví i més concretament, a can Calaris?. La cunyada de Carlos VII no assistí a la reunió i per això només ens transmet la dada que li explicà el marit.
Quina és la raó del silenci de Donya Blanca respecte madame Vilanova?. Després de l’assaig d’aixecament de 1869, encara n’hi va haver un altre de fracassat, l’any 1871. De Bolós ens explica que durant els preparatius de l’aixecament de 1871, el coronel Cadórniga imposà una única condició per a participar-hi: ço, que en l’organització no hi participessin ni dones ni capellans. El coronel de la guarnició militar gironina era un dels conspiradors directament relacionat amb Martí de Riquer i de Comilles, comte de Benavent i, com ha estat dit, va formar part de la conxorxa de 1869. Per tant, coneixia madame Vilanova, de manera que no esdevé agosarat que suposem que el seu rebuig a la participació de les dones en la preparació de l’aixecament es referís, concretament a la senyora de can Calarís. En qualsevol cas, la incloïa.
Les raons que hom pot donar a la postergació de madame Vilanova en els preparatius de l’aixecament que finalment portà la darrera guerra carlina a Catalunya i més concretament, la postergació que fou objecte la senyora en l’afer de l’entrada d’Alfonso de Borbón i la seva esposa a territori espanyol, són unes quantes. Per començar, hom podria pensar que l’aventura de Carlos VII, l’any 1869, va alertar les autoritats franceses respecte les activitats de madame Cecile Vilanova i que per tant, aquesta senyora i els col·laboradors que l’envoltaven (M.Puyades, per exemple) esdevingueren inútils per a treballar en una segona missió dels carlistes. Dit sigui en els termes emprats pels clandestins de qualsevol mena, madame Cecile Vilanova i els antics protectors de Carles VII, s’havien “cremat”.
Una altra possibilitat que explicaria el silenci de Donya Blanca, en relació a la família Vilanova, és que senzillament Alfonso i ella haguessin preparat el viatge a territori espanyol pel seu compte, fins i tot, a l’esquena de Carlos VII. Això esdevé versemblant, car el rei carlista, d’antuvi, es mostrà radicalment en contra que la princesa acompanyés Alfonso en la campanya bèl·lica. De fet, els protectors d’Alfonso i Maria de las Nieves durant l’estada que varen fer en terra catalana del nord, foren alguns legitimistes francesos, com ara els comtes de Chardonnet i de Lazerme – aquest darrer, possiblement, el gran propietari d’ideologia legitimista més important i actiu a la Catalunya del Nord-. Fins i tot, als Banys d’Arles, la parella d’aristòcrates s’hostatjaren a casa del metge Genière i no pas, com havia fet en Carles VII, a casa del metge M. Puyades. Potser Alfonso cercà els col·laboradors i protectors personals, fugint de la xarxa de coneixences del seu germà, a fi que aquest no sabés la participació de Maria de las Nieves en aquella aventura?. Però, en qualsevol cas, això no li ho deuria poder amagar gaire temps …
Però, encara hi ha una darrera explicació respecte l’hipotètica marginació de la família Vilanova en l’afer de l’estada dels prínceps carlistes Alfonso i Maria de las Nieves en les vessants del Canigó. El pretendent carlí a la corona espanyola, Carlos VII va malfiar força dels capitosts catalans i en destituí uns quants dels càrrecs que ocupaven, començant pel general Ramon Cabrera, al qual considerava massa liberal i poc disposat a fer una altra guerra. Cabrera, heroi de la primera carlinada, després que es va haver retirat a França l’any 1840, s’exilià a Londres. Allà va conèixer una dama anglesa de l’aristocràcia, molt rica, amb la qual maridà. El Cabrera que el dia de Sant Joan de 1848 es posà al capdavant dels carlistes catalans, els quals aliats amb els republicans, portaren la guerra dels matiners (1846- 1849), havia esdevingut un conservador liberal, a l’estil anglès, que afirmava que només feia la guerra per tal que el poble espanyol escollís lliurament el seu futur i no pas per entronitzar a la dinastia dels Carlos. D’aquesta mena de mentalitat eren força carlistes catalans del 48- titllats d’esquerrans i liberals pels seus correligionaris castellans i bascos – entre els quals hem d’esmentar els generals Masgoret i Estartús. Doncs, havent arribat el moment de la tercera guerra, Carlos VII destituí Masgoret, mentre que l’Estartús es retirà prudentment a ca seva durant els primers dies de l’alçament.
Ara bé, com ha estat dit, els capitosts catalans que romangueren fidels al pretendent i agafaren les armes – sobretot, en Savalls- tampoc els agradà gens ni mica que Alfonso, acompanyat de la seva muller, vingués a immiscir-se en la direcció suprema de la campanya catalana. Per això, a la fi, ens preguntem, a quina mena de carlisme es deuria adscriure madame Cecile Vilanova. Essent catalana, el més probable és que seguís la tendència de la majoria i potser per això, pensem que Carlos, tot i els favors que li devia, podria haver-la foragitat del cercle de cortesans que li eren més propers. O, potser ella – influïda, o no, pels generals carlins que coneixia- va voler mantenir-se al marge, pel que fa a l’acolliment d’Alfons i Maria de las Nieves en la seva estada en el Vallespir.
6. La fi de la tercera guerra i la darrera estada de Carlos VII en el Vallespir.
Madame Jacky Patot m’ha explicat que hi ha constància, per raó de records familiars, que Carlos VII, després que fou derrotat, viatjà des del Pais Basc, resseguint les serralades dels Pirineus, fins l’Alt Vallespir. Concretament, la senyora Patot m’ha dit que hom coneix la presència del pretendent carlista en un parell d’indrets, un dels quals, El Boix, en el terme de Prats de Molló, pertanyia a la família Planes. El matrimoni Patot va poder visitar aquesta casa i llavors, el propietaris actuals M. de Wittvert i esposa- descendent dels Planes- els mostraren un amagatall secret, situat al darrere la biblioteca, al qual hom hi pot accedir per una entrada dissimulada. No sabem, amb certesa, si Carlos es va veure compel·lit a fer-ne ús. Si en va fer, és cosa segura que la deuria trobar més còmode que no pas la tomba de la família de madame Vilanova.
Tampoc sabem, amb certesa, les dates exactes d’aquest darrer viatge del pretendent carlista a l’Alt Vallespir. De fet, si Carlos el va portar a terme un cop fou definitivament derrotat, això significa que hi deuria fer-ne estada al voltant del mes de febrer, de 1876. Però, hem de recordar que, abans d’això, el pretendent havia sofert una primera derrota, en arribar a territori espanyol per la frontera del Pais Basc, el dia 5 de maig de 1872, que l’obligà a recular cap a França. Fins el juliol de 1873 no tornà a presentar-se davant del seu exèrcit i per tant, també podria haver succeït que durant aquest any i escaig que va romandre en territori francès, visités, altra vegada, l’Alt Vallespir.
La darrera carlinada a Catalunya, finí tres mesos abans que al País Basc, després que el 19 de novembre de 1875 els liberals expulsessin els carlistes de la Seu d’Urgell (la Cerdanya Sud). Aquell mes de novembre, el general i vell trabucaire, Francesc Savalls i Massot, cap suprem dels carlins catalans, sortí de Camprodon, acompanyat d’una xaranga de músics i de la seva escorta de trabucaires. S’enfilà al coll d’Ares i passà al Vallespir. Savalls no es distingí pas per la devoció religiosa i per això no podem imaginar que, havent passat la frontera, complís el ritual d’encomanar-se a la Mare de Déu del Coral. Altres carlins insignes de les comarques gironines, com ara el general Josep Estartús, cada vegada que s’exiliaven pel camí que porta a Prats de Molló, s’aturaven a l’església de la Mare de Déu del Coral i li demanaven protecció. L’Estartús atribuí a la intercessió de la Mare de Déu del Coral que una bala que li van tirar a poca distància li hagués estat desviada per la sivella metàl·lica del cenyidor.
També l’escriptor i pintor olotí, Marià Vayreda, autor de la millor novel·la de trabucaires que s’ha escrit i una obra cabdal de la literatura catalana (“La Punyalada”) fou devot de la Mare de Déu del Coral i batejà la noia vallespirenca que protagonitza el relat amb el nom de Coralí. Vayreda, oficial de l’Estat Major del general Savalls, durant la guerra, estant a Camprodon per assistir a l’enterrament d’una dona de la seva família, va haver de fugir amb tots els assistents al dol perseguit pels milicians. Després que passaren la frontera, els fugitius foren acollits al mas Carosas entre la Presta i Prats de Molló. Els amos del mas els oferiren menjar i llit. Vayreda, recordant agraït aquest episodi, diu això: “La millor cambra fou per a nosaltres i per a nosaltres, també, el millor bocí de la taula”[10].
Barcelona/ Cortsaví, desembre del 2015.
Apèndix : “El General Rafael Tristany a Cortsaví (maig 1872)
[1] Fèlix Lichnowsky: “Recuerdos de la guerra carlista”. Ed. Espasa- Calpe, 1942. Wilhem von Rahden: “Cabrera: Records de la guerra civil española (1833-1840). Traducció al català de Ricard Martí. Ed. Salvatella, Barcelona, 2013.
[2] Journal du maréchal De Castellane. Plon. Paris, 1895.
[3]Histoire et mémoires pyrénéennes. Saint Laurent de Cerdans. Ed. Trabucayre. Éditions Trabucaire. Canet. 2015.
[4] “El carlismo en Cataluña”. Ed. Rafael Casulleras. Barcelona, 1930.
[5] Nou conspiradors carlistes van ser afusellats per ordre del cap del govern, Joan Prim. Possiblement el lloc on van ser afusellats va ser a la cartoixa de Montalegre, a Tiana, prop de Barcelona.
[6] Exilios en la Europa mediterránea. Refugio militar y santuario político: el exilio carlista en los Pirineos Orientales franceses, 1868-1877.
[7] Del qual és autor Jaime Del Burgo, historiador destacat i carlista navarrès de l’exèrcit franquista (1912-2005). Fondo de Publicaciones del Gobierno de Navarra. 1994.
[8] “ Memorias y Diario de Carlos VII”. Madrid, 1957
[9] “Mis memorias sobre nuestra campaña en Cataluña en 1872 y 1873 y en el Centro, en 1874”. Madrid, 1934. Ed. Espasa- Calpe.
[10] Records de la darrera carlinada. Editorial Selecta, SA. Barcelona, 1982.