---

ADVERTIMENT. L’autor d’aquest escrit no n’autoritza la reproducció per cap medi, això fos portat a terme amb finalitat o no, de lucre. En la cita de parts de l’escrit esdevé obligat d’indicar el nom de l’autor, el títol i que ha estat editat a la web SEGLEDINOU.CAT, l’any 2016.

---

 

Les classes dirigents, l’Estat i el terror policial.

“Durante los últimos once años hemos visto sustraídos a la acción de los tribunales reos de los más atroces y repugnantes delitos para ser premiados con destinos de policía” (El diputat Estanislau Figueras a les Corts espanyoles -16 de novembre de 1855- ).  

 

1. Presentació.
2. El comissari Ramon Serra i Monclús.
3. Jeroni Tarrés i les rondes.
4. L’assassinat de Francesc de Paula Cuello.
5. El judici per l’assassinat del Ros d’Espolla.
6. Epílog.

 

1. Presentació.

Durant l’estiu de 1847, Jeroni Tarrés, cap d’una partida de delinqüents, lladre, falsificador i proxeneta, es convertí en policia, prèvia “sol·licitud” que li fou resolta positivament en un parell de dies, com a premi per haver delatat uns quants companys d’ofici. Tarrés, en el moment que presentà la sol·licitud, romania en rebel·lia doncs s’havia fugat de la presó de Tarragona, en la qual hauria d’haver acomplert la condemna dictada pel jutjat de Mataró, en data 13 d’abril de 1845, per un delicte de robatori comès l’any 1844 i a més, altres tribunals n’instaven la captura per raó del compliment de sentències condemnatòries no acomplertes- per exemple, una del 2 de desembre de 1845 [1].

El fet és que el 14 de juny de 1847, Tarrés va ser traslladat de Mataró a Barcelona i posteriorment, a la presó de Tarragona. Possiblement, es feu escàpol dels mossos d’esquadra que el custodiaven, camí de Tarragona, tal com explica Antonio Altadill que va fer Roberto, un dels personatges de la ficció – alter ego de Tarrés- en “Barcelona y sus misterios” (1860). Havent passat uns dies, va ingressar en la policia.

D’ençà que esdevingué policia, Tarrés seguí exercint de criminal però amb l’avantatge que li foren perdonades totes les condemnes i li fou concedida la impunitat total. Al cap de quatre anys del seu nomenament, l’assassinat del polític republicà Francesc de Paula Cuello, al qual seguí l’assassinat de Francesc Tubert, àlies el Ros d’Espolla, ambdós portats a terme per la “ronda” que dirigia Tarrés, indignà les multituds barcelonines. Alguns dels implicats en la mort d’en Cuello va ser jutjats i només un d’aquests va ser condemnat a una pena d’arrest ridícula, la qual tampoc acomplí.

Entre 1852 i 1855, Tarrés i alguns dels seus còmplices van ser jutjats per l’Audiència de Barcelona per l’assassinat d’en Tubert. Durant la revolta de 1854, finí la sort dels membres de la partida de vigilants i de retruc, el poder omnívor del seu cap, en Ramon Serra i Monclús, màxim comissari Especial de Vigilància de la província de Barcelona.

La censura a la qual restava sotmesa la premsa de l’època, deguda a la situació d’excepcionalitat permanent i de suspensió de drets en la qual el govern mantenia Catalunya, ens impedeix el coneixement del desenvolupament dels judicis per les causes dels assassinats d’en Francesc de Paula Cuello i d’en Francesc Tubert, més enllà d’allò que podem deduir de les sentències. Per contra, disposem de testimonis de polítics i escriptors que mitjançant intervencions en el congrés dels diputats o fins i tot, mitjançant cròniques, memòries, obres teatrals o novel·les- de vegades, clandestines- ens informen sobre les circumstàncies en les quals es desenvolupà la política de repressió policial a mitjan segle XIX i ocasionalment, respecte les activitats específiques d’en Jeroni Tarrés.

El protagonisme que adquirí Jeroni Tarrés en l’imaginari popular, per causa de les barbaritats que portà a terme, ha esborrat de la memòria col·lectiva la figura i la greu responsabilitat que va tenir el comissari Ramon Serra i Monclús en l’activitat delictiva de la ronda. De fet, a Barcelona, l’artífex del sistema de repressió policial basat en la captació i integració corporativa de bandes criminals [2], va ser el comissari Serra. Això, malgrat que la col·laboració de determinats delinqüents barcelonins amb la policia és anterior a la institució “oficial” de les rondes (1844) i de l’anomenada “policia secreta” (1848) doncs l’estratègia policial d’infiltrar-se en el món criminal, o d’utilitzar persones i grups de delinqüents amb l’objectiu inicial de contenir la il·legalitat en el nivell socialment acceptable, és molt antiga i evidentment, encara constitueix un dels mitjans emprats per totes les policies. Però, en qualsevol cas, el comissari Ramon Serra i Monclús adoptà aquesta estratègia a la llum del dia, sense subterfugis ni dissimulacions- gairebé podríem dir que ho va fer amb naturalitat desvergonyida- i a més s’aprofità en benefici propi dels negocis il·legals que portaven a terme els seus pupils.

És clar que el sistema d’infiltració en el món criminal i l’ús de les organitzacions delictives per part de les institucions de l’Estat, implica el pagament d’un preu, el qual no és altre que la impunitat que les autoritats concedeixen als confidents i col·laboradors. A la fi, la infiltració dels agents estatals en el món criminal i l’aprofitament quintacolumnista d’organitzacions d’aquesta mena– genialment ridiculitzat per G.K. Chesterton en “L’home que fou dijous”- implica el reconeixement implícit, per part del poder polític, del fet que un cert gruix de delinqüència esdevé una circumstància acceptable i fins i tot, necessària. Per tant, l’Estat utilitza parcialment el món inevitable de la il·legalitat amb la voluntat de contenir-lo en el marc que li convé, tot procurant que no surti de mare.

Dit això, encara hem de tenir en compte que la concepció que tenim els ciutadans de la criminalitat sempre ha estat ambigua. Els juristes analítics del dret positiu acostumen a distingir els delictes i les accions moralment rebutjables – en el sentit que el delicte és simplement l’acció o l’omissió que la llei tipifica com a tal, sigui o no sigui moralment punible- però el fet és que tots els poders polítics fan mans i mànegues per tal d’inculcar el rebuig moral envers les accions i omissions que han etiquetat en el codi penal com “delictes”. Certament, arreu hom considera que l’assassinat, la violència sobre les persones i la violació- així com, eventualment, el robatori- són actes moralment infectes, tot i que, per contra, esdevé difícil que la ciutadania consideri que també ho són- posem per exemple- el contraban o fins i tot, el frau fiscal. Durant l’època a la qual ens referim, la falsificació de moneda tampoc constituïa un crim en la consciència de la gent doncs no hi havia una moneda de l’Estat, ans se n’usaven moltes, fins i tot estrangeres. La pesseta, com a unitat monetària espanyola no va ser establerta fins l’octubre de 1868, coincidint amb l’adopció del sistema mètric decimal. Per tant, molta gent no entenia per què l’Estat hagués de posseir el monopoli de la fabricació de moneda si, de fet, això restava desmentit per la circulació quotidiana, acceptada i incontrolada, de diverses divises locals, pròpies i estrangeres.

En definitiva, la cultura ètica i política necessàries per tal que hom pogués entendre i admetre el perjudici social i econòmic que suposava per la comunitat “nacional” les pràctiques de determinades activitats, qualificades de criminals per les autoritats, com ara les mencionades- contraban, frau fiscal, falsificació de moneda- no existia, doncs tampoc existia la consciència “nacional”. L’exèrcit constituïa l’únic sostenidor de la idea “nacional” a Espanya- tal com encertadament, durant aquells anys, va escriure Karl Marx. Això, en part, explica que les activitats clarament delictives de les “rondes” policials fossin, si més no, pacientment suportades per la població, fins que arribà el dia que els assassinats i la violència indiscriminada respecte els individus esdevingué intolerable.

Relacionat amb les circumstàncies descrites, també cal que tinguem en compte el moment polític i social d’Espanya i més concretament de Catalunya, durant ell període en el qual succeïren aquests fets. L’Estat liberal espanyol era un projecte en construcció, només embastat i sotmès a tensions polítiques i socials importants, feblement sustentat en institucions- començant per la monarquia- ineficaces i corruptes. Ni la Constitució progressista de 1837, ni la conservadora de 1845, van ser aplicades. A Catalunya, l’existència d’una classe obrera nombrosa- l’any 1848 hi havia més de 7000 fàbriques censades en el Principat- hi originava enfrontaments i lluites desconegudes a bona part de la península. Barcelona, atapeïda de gent i farcida de tallers, no suportava l’encerclament de les muralles, les quals els governs de l’Estat no permetien que fossin enderrocades per tal de facilitar la repressió de les continuades revoltes ciutadanes. Això restà palesament demostrat durant els anys 1842 i 1843, amb els cruels bombardejos de la ciutat, executats des de les alçades de Montjuïc i Gràcia per l’exèrcit espanyol. Els aixecament populars que provocaren aquesta repressió foren seguits d’una efervescència guerrillera mantinguda per les partides de republicans, liberals d’esquerra i de carlins (trabucaires) que desembocaren en la guerra dels matiners (1846-1849), la qual fou portada a terme mitjançant l’aliança en el camp de batalla dels rebels catalans de les dites adscripcions. Els diaris madrilenys, adscrits al govern de Narváez, es referien al conflicte com la guerra dels catalans “contra” Espanya. Durant el darrer any del conflicte, el cinquanta per cent dels efectius de l’exèrcit espanyol havien estat destinats a Catalunya i aquesta ocupació militar, així com l’estat d’excepció, es perllongaren durant els anys següents. El 1854, la revolta de les selfactines [3] que coadjuvà l’arribada del bienni de govern progressista, constituí a Barcelona un aixecament popular de grans dimensions i la primera vaga general obrera que hom recorda. El 1856, el “pronunciamiento” del general O’Donell- el mateix que dos anys abans havia promogut el canvi de govern-  finí el període el bienni de govern progressista amb una repressió sagnant que, a Barcelona, suposà mig miler de morts.

La “Comisaría Especial de Vigilancia”, creada l’1 de juliol de 1848, es fonamentà com a òrgan de repressió eminentment política i classista, a fi de protegir els grans propietaris, el govern, l’església, així com la classe de funcionaris i militars, tots els quals es sentien contínuament amenaçats per la població, en gran part sotmesa a la misèria, que posseïa una escala de valors individualista i que periòdicament es llençava als carrers per cremar convents i fàbriques, destruir les muralles i assaltar les casernes. Sobretot, el dit Comissariat fou establert per tal reprimir els opositors polítics -fonamentalment, els republicans i socialistes- entre els quals hi trobem força petits comerciants, menestrals i professionals liberals que consideraven que les polítiques erràtiques però sempre intervencionistes i centralistes dels governs espanyols, obstruïen el progrés de l’economia catalana, n’impedien el creixement i augmentaven l’atur entre els treballadors, de manera que, a la fi, alimentaven la revolta continuada de la ciutadania.

2. El comissari Ramon Serra i Monclús.

Ramon Serra i Monclús fou el cap de policia més poderós, conegut i temut a Barcelona durant els anys centrals del XIX. Serra deuria haver nascut al voltant de 1806 doncs un informe de l’ajuntament de Barcelona, emès a petició del jutjat de primera instància del districte del Pi, de l’any 1854, li atribuïa 48 anys i el domiciliava en el carrer Montserrat, número 2, Pis 1r. El seu pare va ser un propietari barceloní que durant la guerra del francès es posà al servei dels invasors i s’apropià dels bens dels ciutadans que fugiren de les tropes napoleòniques. Ramon Serra heretà aquesta riquesa requisada, es feu policia i fou nomenat comissari de seguretat del tercer districte[4]. A partir que descabdellà l’afer dels “lladres del pou” – és a dir, dels segrestos del batlle de Sants i dels industrials Joan Cros i Francesc Solà, a més de l’empleat Bernat Capdevila, ocorreguts el 10 d’abril de 1848- la premsa el convertí en un personatge, no pas heroic, ans temible i mereixedor de ser citat amb nom i cognoms. El govern civil i la capitania general esmerçaren grans esforços en la recerca i detenció dels “lladres del pou” perquè, tot i que els fets al·ludits van ocórrer quan feia anys que els segrestos de propietaris, hisendats, industrials i autoritats municipals sovintejaven arreu del territori català, llavors hom considerà inconcebible que una actuació d’aquesta mena pogués succeir a les portes de Barcelona. En realitat, altres comissaris de districte de la ciutat comtal treballaren en el cas de Sants; si més no, la premsa també hi relacionà en Josep Nicasi Roca, en Josep Alvà, en Salvador Cornet i en Josep Bronchal. A la fi, però, el mèrit per la resolució de l’enigma i la detenció dels culpables fou atribuït a Ramon Serra i això li comportà no solament la promoció a comissari especial de vigilància de la província de Barcelona, sinó que també la concessió de tota mena d’honors que l’enaltiren socialment i políticament. Per la feina dels segrestos de Sants, les corporacions municipals de Barcelona i de Sants van atorgar-li una medalla, amb brillants, en la qual hi havia gravada aquesta inscripció: “Barcelona y Sans en agradecimiento a los servicios de D. Ramon Serra y Monclús. 1848”. La condecoració li fou imposada al Saló de Cent de l’ajuntament de Barcelona, el 15 de juny i el destinatari va declarar que la conservaria fins la mort i que, en acabat,havia de ser donada a Santa Eulàlia, patrona de la ciutat. Tres dies abans, la reina li havia concedit la Real Órden Americana de Isabel la Católica[5]. La medalla de Santa Eulàlia i la pertinença a l’Ordre d’Isabel I, amb la condecoració pertinent, no deurien ser els únics honors amb els quals els governs de la monarquia i el municipal distingiren en Ramon Serra doncs l’any 1854- precisament quan el poder oficial li girà l’esquena i fins i tot havia estat inculpat judicialment- apareix en el llistat de subscriptors de l’obra “Barcelona antígua y moderna, descripción e historia de esta ciudad desde su fundación hasta nuestros días”, d’Andrés Avelino Pi y Arimón. El comissari hi apareixia identificat amb el càrrec de “Secretario honorario de S.M.”

Després que els dies 18 i 19 de maig de 1848 fossin garrotats els onze condemnats a mort pels segrestos de Sants, repartits en els cadafals situats al portal de Sant Antoni de la muralla barcelonina, a Sants i a Badalona, les autoritats del govern decidiren posar mans a la feina per tal de prevenir i reprimir les accions dels “trabucaires” en la plana barcelonina i en la mateixa capital. Per això, l’1 de juliol de 1848, en el punt més àlgid de la guerra dels matiners (1846-1849), Manuel Gibert, governador civil de Barcelona, seguint les indicacions de Manuel Pavía, Capità General de Catalunya, instituí la “Comisaria especial de Vigilància de la Província de Barcelona”, la qual fou generosament finançada. Només cal dir que el sou del càrrec de comissari en cap que beneficià en Ramon Serra multiplicava per deu el salari d’un menestral molt ben pagat. L’òrgan policial, s’estructurava en un escalafó i comptava amb el subgrup de policia secreta, composada per vint o trenta homes a les ordres de Ramon Serra i Monclús.

Immediatament, la premsa publicà algunes accions d’aquesta policia atribuïdes a Jeroni Tarrés, actuant sota la direcció del comissari, com ara la detenció d’un grapat de suposats republicans de Sant Martí de Provençals – vila fabril, amb gran presència obrera i que abastava el Poble Nou- que s’havien manifestat a la ribera del riu Besòs, així com la troballa d’armes al mig d’un camp de blat prop de Santa Coloma de Gramanet. El màxim comissari també va participar, de forma transcendent, en el desballestament del complot que els matiners republicans van organitzar per apoderar-se de Barcelona, durant la tardor de 1848. La premsa contà que el 30 de setembre – dos o tres dies després que Fernando Fernández de Córdoba, capità general de Catalunya, fes pública l’existència de la dita conxorxa-  Serra havia sorprès, en una casa dels arcs de la plaça de Sant Agustí, la reunió d’una lògia –hem de suposar que maçònica- formada per carlistes i republicans, als quals intervingué força documents i un grapat de proclames de Ramon Cabrera. La notícia del diari aclaria que entre els detinguts hi havia un capellà i un militar, els quals, degut a llurs oficis, feien sospitar que un representava el carlisme i l’altre, el republicanisme. Segons el periodista, els conjurats preparaven el lliurament de Barcelona al general Ramon Cabrera i al coronel republicà, Narcís Ametller. Durant l’abril de 1849, poc abans que acabés la guerra civil, Serra, detingué dins de les muralles barcelonines, en Ton Escoda, capità de cavalleria de la facció republicana. Portava molta documentació compromesa i una pistola carregada. El capità havia entrat a la ciutat a peu, després de deixar el cavall a la porta de la muralla.

Des de l’1 de juliol de 1848, fins el 30 d’abril de 1850, data en la qual fou dissolta oficialment la Comissaria especial de Vigilància – mal que com veurem, després se’n mantingué l’activitat- aquest òrgan policial sumava mil cinc-centes detencions, de les quals la part més important corresponia a jugadors, prostitutes, així com opositors carlistes i republicans, els quals l’estadística classificava en diferents epígrafs (membres de partides rebels, reclutadors de voluntaris rebels, provocadors de fadrinades,  indocumentats…)[6].

És a dir, el comissari Serra, pel que fa a la persecució de la mena de delictes que ara anomenem “comuns”, també va ser un funcionari aparentment enfeinat i algunes de les actuacions que portà a terme, com ara el registre i clausura de cases de joc clandestines, la detenció de jugadors d’avantatge, la investigació d’un assassinat a Vilanova i la Geltrú, la detenció d’uns lladres barcelonins, mitjançant la col·laboració forçada de la minyona de la casa que volien robar i el descobriment de fàbriques de moneda falsa, delien els lectors més crèduls del diari. Per exemple, la premsa ens informa que durant el mes d’abril de 1848, Serra malfià d’uns homes que romanien a l’aguait, en un carrer de Barcelona. Els va deixar fer i en acabat, els seguí fins que descobrí un magatzem de gènere de contraban. Durant el mes de febrer de 1849, Serra va detenir a Mataró un francès conegut amb el nom de monsieur Chambó, que s’esmerçava en la falsificació de tota mena de documents, bitllets de banc i deute de l’estat. Havia estat pres a la Ciutadella de Barcelona, condemnat a 10 anys de presó però s’hi havia escapolit per un mitjà no explicat. Segons el diari, en realitat, monsieur  Chambó es deia Víctor Darnés i era germà del Darnés que va ser guillotinat a Paris per haver atemptat contra el rei Louis Philippe, tot disparant-li un tret. Victor havia recorregut Europa i es guanyava la vida fabricant armes i ensarronant la gent rica.

De tots els delictes perseguits pels homes de Ramon Serra i Monclús, n’hi havia un que semblava que els obsedia: la falsificació de moneda. Durant el sis anys que es perllongà el poder omnívor del comissari i de la ronda d’en Tarrés, la notícia referida a la detenció de falsificadors de moneda i el descobriment dels tallers clandestins que regentaven, esdevenia una gasetilla periòdicament publicada i gairebé idèntica en els termes.

Precisament, a partir de 1851, quan hom començava a discutir públicament les accions de la policia “secreta”, el periodista es mostrava subtilment irònic. El 16 de gener de 1851, el Diario de Barcelona, explicava que Ramon Serra, acompanyat de la ronda d’en Tarrés havia sorprès alguns membres d’una banda de lladres que es refugiava en unes runes del carrer Cendra. Els detinguts no havien volgut confessar els noms de la resta de membres de la partida i el periodista comentava això: “Es probable que, a pesar de este prudente compromiso, el Sr. Serra y Monclús tendrá bastante habilidad para seguir la pista a todos los demás cofrares que no cayeron en el garlito”. És a dir, que el periodista suggeria que el comissari tenia mitjans per a fer xerrar els detinguts o per a presentar els “culpables” que, en cada cas, considerés pertinent. El Diario de Barcelona del 6 de gener de 1851 informava de la següent notícia: “A la incansable actividad y celo del comisario de Vigilancia D.Ramón Serra y Monclús, se debe en este día la captura de dos sujetos que formaban parte de una sociedad de monederos-falsos que había en la villa de Tarrasa y ocupación de útiles y metales preparados para la fabricación de moneda falsa, así como de troqueles de acero fundido destinados seguramente para la acuñación de napoleones, piezas de a seis cuartos y doblones de a cuatro duros. Los reos y los efectos aprehendidos están a disposición de la justícia”. El dia 9 de juliol de 1851, precisament, en la mateixa data que el comissari Serra s’excusava per escrit de les acusacions que hom li feia i també feia a la ronda d’en Tarrés per l’assassinat d’en Francesc de Paula Cuello, el Diario de Barcelona publicava que el dia 3, el “diligent” cap de la policia havia descobert, en el soterrani d’una casa de Martorelles, una màquina per a la fabricació de moneda falsa de sis i de quatre quarts, així com un grapat de peces preparades per a ser encunyades i unes quantes que ja ho havien estat. El comissari, en aquest soterrani clandestí, també hi va detenir un parell de treballadors. El coronel republicà federalista, Francesc Rispa i Perpiñà, va escriure en les seves memòries que la ronda de Tarrés, formada per lladres, assassins, antics presidiaris i falsificadors trobaven suposades eines per a la fabricació de moneda falsa en el mateix lloc on assassinaven les víctimes que ells triaven i que atreien mitjançant els enganys. És a dir, els membres de la ronda detenien o mataven els falsificadors que no controlaven i en acabat mostraven quatre estris dels tallers que ells regien, com a prova del delicte comès per les seves víctimes.

Serra, de tant en tant, també encapçalava ràtzies a Sants, Hostafrancs i en les zones portuàries, a la fi d’arreplegar el màxim de desvagats, jugadors i meuques. Però, en aquestes ocasions, el diari sempre aclaria que es tractava de meuques “escandaloses”; és a dir, les que s’exhibien al carrer. Les altres meuques, les organitzades en prostíbuls per a la clientela burgesa, o les que depenien directament de Tarrés en el seu paper de proxeneta- i que explotava en el seu propi domicili- fins i tot eren objecte de protecció policial. De fet, Jeroni Tarrés, seguint les indicacions del comissari Serra, s’apoderà de diferents negocis i comerços, els quals convertí en tapadores de prostíbuls. Això va fer amb nombroses xocolateries i amb altres botigues [7].

Amb la mateixa hipocresia interessada, Serra i Tarrés s’aprofitaren de la puixança  de les apostes i del joc. A Barcelona sempre s’ha jugat al carrer, sobretot a les Rambles. Serra i els seus pinxos, de vegades, feien neteja i engarjolaven un grapat de sapastres de cantonades, o assaltaven locals en els quals es practicaven jocs de cartes i de daus, amb l’excusa que es tractava de jocs prohibits, que els jugadors feien trampes, que els locals no estaven declarats, que no pagaven les taxes municipals, o de tot això plegat[8]. L’11 de gener de 1851, el governador civil de Barcelona, Ventura Díaz es mostrava indignat per l’abast que havien pres les pràctiques de “jocs prohibits”  i confessava que no n’havia pogut aconseguir l’extinció, malgrat que “Muchas son las casas de juego que se han descubierto y muchas las personas de distintas categorías que han sido sorprendidas in fraganti en tan pernicioso entretenimiento…”. Evidentment, el governador no podia suprimir els casinos perquè la policia, sempre que li paguessin contribució, els protegia. L’hisendat Rafael Puget, les memòries del qual va escriure Josep Pla amb el títol “Un senyor de Barcelona”, recordava aquestes circumstàncies: “Un dia la policia sorprengué una de les partides que el Brusi de l’època qualificava de clandestines. La seva clandestinitat, però, no tenia fonament: era una manera de dir que les relacions de la casa amb la policia no havien arribat, encara, a una maduresa positiva”.

Notícies d’aquesta mena, de les quals n’era protagonista el cap de comissaris, esquitxaven les planes de la premsa durant els set anys que es perllongà l’exercici de la seva autoritat. Els diaris barcelonins, sotmesos a censura, sempre lloaven el zel i dedicació de Ramon Serra – de vegades, fins un punt que semblava sarcàstic- amagant les barbaritats notòries que cometien els membres de les rondes, les quals, per altra banda, esdevenien prou conegudes. Els diputats catalans en les Corts denunciaren manta vegades l’estat de terror i de inseguretat al qual els gàngsters disfressats de policia havien sotmès la població de la província de Barcelona però el govern mai va voler escoltar-los. El 21 de juliol de 1851, Estanislau Figueres clamà en el Congrés dels diputats que Catalunya portava setze anys regida per lleis excepcionals i aprofità per referir-se a les pràctiques criminals de les rondes policials, entre les quals mencionà l’aplicació sistemàtica de la “llei de fugues”. El general Joan Prim diagnosticava l’estat d’inseguretat jurídica i la suspensió permanent de drets personals i col·lectius a la qual s’havia sotmès els catalans d’ençà que s’inicià el govern dels moderats. Les detencions massives sense ordre judicial ni justificació de cap mena, la substitució dels tribunals civils pels militars, els afusellaments espontanis i el trasllat de persones a presidis americans, decidits i portats a terme de forma absolutament arbitrària, en absència d’acusació i de judici, formaven part de la vida dels catalans, sense que ningú a Madrid volgués posar remei a la impunitat criminal de la policia. En la sessió del Congrés del 6 d’abril de 1853, Prim ironitzava respecte l’existència de la “policia especial” i digué que, d’ençà que s’havia constituït, no sabia si el criat que li servia el menjar era un espia, o ho era l’amic que el visitava, o el seu confessor; de fet, ni tan sols sabia si l’espiava la dona que estimava. Prim explicà als diputats que els vigilants especials i els membres de les rondes, mitjançant la medalla de llautó que hipotèticament els identificava, esdevenien agents omnipotents i mancats de qualsevol control, de manera que considerava cosa normal i previsible que derivessin en delinqüents.

És a dir, Ramon Serra va ser el prototipus de policia civil a càrrec dels pressupostos de la Diputació i de l’Estat, que actuava amb competències no clarament delimitades, en una societat que, maldestre i amb reculades, volia caminar vers la consolidació de l’estat liberal. Serra treballava sobretot per a mantenir l’ordre del règim polític però això no significava altra cosa que la salvaguarda dels seus interessos i els de les classes dirigents, inclosos els interessos dels amos dels bordells, de les cases de joc i dels polítics i militars que governaven, malgrat que, a la fi, acabava per creure’s tan poderós que, si li convenia, no dubtava en extorsionar els mateixos que pretesament protegia.

Atès que, un cop finida la guerra dels matiners, no minvà la pressió militar a Catalunya ni el govern suspengué les mesures excepcionals que havia adoptat a partir dels aixecaments de 1842 i 1843, la policia de vigilància especial i el servei que li prestaven les rondes, es mantingueren – amb canvis de nom- pel cap baix, fins 1854. Això, tot i l’aversió general que provocaven. El 9 de juliol de 1851, Ramon Serra i Monclús, arrel de l’assassinat del polític Francesc de Paula Cuello, comès pels membres de la ronda d’en Tarrés, es veié obligat a enviar una carta a la premsa per defensar-se de les crítiques que “se han dirigido y divulgado contra los individuos de mi ronda” – fixem-nos que Serra no defugia el reconeixement de l’autoritat que tenia sobre la gent d’en Tarrés, anomenant-la “mi ronda”. La carta del comissari, forçada per les circumstàncies, ens dóna a entendre que el manteniment de les rondes i més concretament, la d’en Tarrés, en aquell moment, ja semblava que esdevenia impossible però el fet és que continuaren existint i actuant després de l’escàndol immens que suposà l’assassinat d’en Cuello. Mitjançant aquesta carta- de la qual en tornarem a parlar- Serra presumia que tenia diners i bona posició social, i per això, si havia decidit de mantenir-se en el càrrec, només es devia a l’agraïment que sentia per les autoritats que l’havien nomenat i per la reina. El comissari recordava que ja havia dimitit dues vegades[9]– tot suggerint que si calia, renunciaria novament al càrrec- mal que no entenia que Barcelona, que l’havia condecorat amb la medalla més preuada – la condecoració per la recerca dels segrestadors de Sants, l’any 1848- ara l’abandonés tot considerant-lo còmplice dels crims més horrorosos. La formulació de la queixa del comissari esdevé significativa doncs acusa Barcelona- el comissari es referia a l’opinió pública de la ciutat, o també a les autoritats municipals, que l’havien condecorat feia només tres anys?- de l’abandó que era objecte.

L’any 1852, el governador civil de Barcelona va destituir en Serra i Monclús i el portà davant dels tribunals. S’instruí un procediment judicial contra el comissari i ingressà provisionalment a la presó però al cap de poc temps aquest governador fou cessat i en el seu lloc va ser nomenat el general Lassala [10]. El nou governador alliberà Serra i el reposà com a comissari superior de la policia especial en data 7 de febrer- mal que la instrucció del procediment judicial que se li havia incoat seguí el camí previst-  a la vegada que, mitjançant el ban d’11 de març de 1853, intentà reorganitzar el cos. Això, potser ho va fer amb la intenció fracassada de donar als seus membres una aparença més oficial i legal. El ban restituïa l’òrgan del comissariat tot retornant-li les característiques i potestats que havia tingut. La regulació establia que els agents no vestissin uniforme i que s’identifiquessin mitjançant un document que signaria el governador, així com mitjançant un medalló de llautó en el qual hi constaria el número de personal de registre. A trenc d’alba, quan es retiressin els serenos, els policies secrets distribuïts pels districtes haurien de registrar totes les persones que consideressin sospitoses i si els trobessin armes, claus falses o les eines usuals dels lladres, els detindrien i els lliurarien a l’autoritat.

Però, en la data que Lassala feia mans i mànegues per restablir la comissaria de vigilància especial, la gent considerava que l’activitat de les rondes havia vessat tots els límits. A més, Lassala només durà cinc mesos en el càrrec de governador civil i fou substituït per Melchor Ordóñez, el qual obligà Serra a dimitir altra vegada (28 de juliol de 1853). Durant el mes de desembre de 1853, es portà a terme la vista del procés judicial contra el comissari i aquest va ser declarat innocent. Ordóñez va voler que el comissari fos jutjat novament però altes instàncies polítiques i adinerades – entre les quals hi havia el Consell Provincial de la Diputació de Barcelona- li ho impediren. En el mes de gener de 1854, Ramon Serra i Monclús va ser reposat en el càrrec que havia ocupat, mal que només s’hi va mantenir, de forma precària, fins que triomfà la revolta popular de l’estiu d’aquell any i les insurreccions obreres que varen promoure el bienni de govern progressista. En el moment àlgid d’aquesta revolta, Serra fugí de la ciutat, passà la frontera i es refugià a Perpinyà. El governador civil de la província de Barcelona, José María Marchesi, certificà la fuga de Serra amb la nota del dia 16 de juliol de 1854, que publicà el Diario de Barcelona , del dia 18 i que deia això: “No habiéndose presentado a mi autoridad el subdelegado de vigilancia de esta capital Don Ramón Serra y Monclús y no apareciendo justificada la ausencia de dicho funcionario, he resuelto declarar vacante dicha plaza y nombrar en su lugar en calidad de interino al comisario de vigilancia D. Matías Villahermosa.”

Durant el mes de juliol, la ronda d’en Tarrés fou oficialment dissolta però, l’any 1856, havent recuperat el poder, els moderats del govern d’O’Donell reformaren el cos policial i el batejaren amb el nom de “Protecció i Seguretat Públiques”. Sembla que això constituí un tractament cosmètic a fi de recuperar l’antic model repressiu a partir de formalitats més digeribles. De tota manera, en aquesta data, Ramon Serra i Monclús havia desaparegut de l’escena pública i  Tarrés romania a la presó.

Haurem d’esperar a la dècada seixanta per rebre alguna notícia indirecta d’en Ramon Serra i Monclús. Llavors el trobem mencionat en el procés per l’afer Claudi Fontanellas- al qual farem referència- i és clar que en aquell moment no tenia cap poder doncs estava processat per l’Audiència en un assumpte criminal, precisament per complicitat amb uns falsificadors de moneda. Durant aquest procés, un possible testimoni que fou membre de la ronda d’en Tarrés, preguntà per escrit des del penal de Ceuta, si Ramon Serra encara era viu. No consta que ningú li respongués la pregunta.

3. Jeroni Tarrés i les  rondes.

Jeroni Tarrés abans que es convertís en policia, ja era esmentat com un cap de lladres. El 13 d’abril de 1845, Tarrés va ser condemnat a 4 anys de presó pel jutjat de Mataró i es feu escàpol camí de la presó de Tarragona, o quan ja hi era ingressat. El fet és que Tarrés, fugat de la justícia, condemnat i perseguit per algun altre jutjat, va presentar una sol·licitud d’ingrés al cos de policia el 15 d’agost de 1847 i el dia 18 va rebre el nomenament de sot-caporal.

Durant aquell època convulsa les autoritats no distingien entre membres de bandes de lladres i de partides polítiques, com tampoc distingien entre delictes comuns i delictes polítics. De fet, sovint les partides dels carlins Caletrús i Poses, a partir que es van passar a l’exèrcit de la reina, foren anomenades “rondes” pels diaris i en alguna ocasió- tolerada per la censura- les titllaren despectivament de “patuleia organitzada”.   Els alts funcionaris del govern, els jutges i la premsa qualificaven totes les petites partides de “latro-facciosas”, tan si s’emparaven en la bandera carlina o republicana, com si només s’esmerçaven en assaltar domicilis particulars per tal d’emportar-s’hi la plata, salvat que actuessin com apèndix de l’exèrcit o de la policia. L’adjectivació tenia causa publicitària- el general Pavia havia ordenat als directors dels diaris que sempre titllessin com a “trabucaires” els soldats carlistes i els voluntaris republicans, a fi de denigrar-los- però cal reconèixer que la indiferència entre delinqüents comuns i polítics es justificava tècnicament en el fet que les faccions guerrilleres opositores del govern assaltaven ajuntaments per robar els diners de la caixa municipal, així com cases particulars i segrestaven hisendats, firaires, alcaldes i regidors, a fi d’obtenir rescats substancials.

Ara bé, no sabem que Jeroni Tarrés reivindiqués mai una ideologia política, ans sempre fou conegut per l’activitat estrictament delictiva com a lladre, proxeneta, pinxo de navalla i falsificador, la qual portà a terme abans i després que es convertí en policia. Tampoc som capaços de fer una relació acurada dels membres de la seva partida habitual ni dels que, a partir de l’estiu de 1847, constituïren la ronda, ans esdevé cosa segura que n’hi havia molts, que no tots aquests “agents” posseïen el necessari nomenament ni la xapa identificativa de llautó i que per tant, uns quants deurien ser col·laboradors ocasionals. De fet, els únics noms de còmplices d’en Tarrés que coneixem són els dels homes que van ser citats o encausats en els judicis pels assassinats de Francesc de Paula Cuello i del Ros d’Espolla així com els d’altres que mentre romanien a la presó de Ceuta, s’oferiren per prestar testimoni en el cas Fontanellas.

La relació de delictes comesos per Tarrés abans i durant el temps que exercí de policia, si la poguéssim fer, esdevindria molt llarga. Els testimonis de l’època ens diuen que els crims que li atribuïen els ciutadans eren ”horrorosos” i de tota mena, mal que també reconeixen que hom li encolomava qualsevol barbaritat.

Tampoc sabem amb certesa quan realment començà la col·laboració d’en Jeroni i els membres de la seva colla amb en Ramon Serra i Monclús. El diputat Estanislau Figueras, en el mes de novembre de 1855, es queixà en seu parlamentària de les bandes de delinqüents posades al servei de la policia i en va retrotreure l’existència a l’any 1844. L’any d’establiment de les rondes policials indicada per Figueras, coincideix amb l’any que es dividí Barcelona en quatre comissaries de districte – cadascuna de les quals es subdividia en circumscripcions de barris- i amb el reglament de 17 de febrer d’aquell any que posava les “rondes”, com a “complement” dels mossos d’esquadra sota les ordres directes del capità general, Baró de Meer.

La instrucció i desenvolupament judicial del cas Fontanellas (1861-1864) ens ofereix dades que confirmen que l’època en la qual es va iniciar la col·laboració de la banda d’en Jeroni Tarrés amb la policia és anterior al seu nomenament oficial com agent i per això, tot seguit, farem cinc cèntims del cas mencionat.

Claudi Fontanellas, fill petit del riquíssim Francesc Xavier Fontanellas, fou segrestat el mes de setembre de 1845 a la porta de Santa Madrona de la muralla barcelonina i mai més se’n va saber res fins que a la primavera de 1861, havent mort el patriarca, un home que desembarcà al port de Barcelona, provinent d’Amèrica, es presentà afirmant que era el desaparegut. Mal que d’entrada, Lambert- fill gran d’en Francesc Xavier- el reconegué com el seu germà Claudi, al cap d’uns dies se’n va desdir i el denuncià al jutge.

Una qüestió essencial d’aquest procés judicial, el qual va recórrer tres instàncies, consistia en esbrinar si Claudi Fontanellas havia sobreviscut al segrest que fou objecte l’any 1845 doncs si hom hagués pogut provar que hi havia deixat la pell, hauria estat evident que el nou vingut era un impostor. De fet, el segrest de Claudi constituí un afer estrany car el pare del noi no tan sols no va fer cap esforç per tal de pagar el rescat que li havien exigit els segrestadors sinó que ni tan sols es mostrà gaire ansiós per esbrinar-ne la sort. Fins 1852, el patriarca – mort a la fi d’aquest any- no va moure els fils de les seves influències per tal de saber-ne alguna cosa i mai denuncià formalment el segrest a les autoritats judicials i governamentals.

En realitat, tothom pensava que el segrest d’en Claudi havia estat simulat- expressió que va usar el governador Manuel Bretón- i incitat pel vell Francesc Xavier a fi d’escarmentar el baliga-balaga del seu fill petit o allunyar-lo cap Amèrica, sense que això originés gaire enrenou en l’alta societat. El nou vingut que pretenia ser Claudi Fontanellas, d’ençà que posà els peus en el moll de Barcelona, confirmà l’opinió general i atribuí el “seu” segrest a la ronda d’en Tarrés, prèvia incitació d’en Francesc Xavier. El comissari Ramon Serra i Monclús, requerit pel jutge, explicà que durant l’any 1852, o 1853, el patriarca dels Fontanellas li havia demanat que investigués la fi d’en Claudi i que malgrat que encarregà aquesta feina a tres agents, no va poder treure’n l’entrellat. El comissari Serra no va voler confessar el nom dels agents que van fer aquesta feina i a més negà reiteradament que la ronda d’en Tarrés fos l’autora del rapte del noi doncs, l’any 1845, encara no s’havia constituït com a ronda policial. El jutge d’aquest procés també va requerir al governador de la província per tal que li certifiqués la data en la qual va començar l’activitat de la ronda d’en Tarrés i perquè li expliqués com s’identificaven els seus membres. El governador va informar el jutge que la ronda anomenada d’en Tarrés romania a les ordres del comissari Ramon Serra i Monclús, que havia estat instituïda el mes de juliol de 1848 i que subsistí fins que l’òrgan que l’emparava fou dissolt l’any 1854. El governador afirmà que els membres d’aquella ronda no disposaven de cap mena de distintiu ni portaven uniforme doncs es tractava d’una policia secreta. Els defensors del processat afirmaren que de rondes policials n’hi havia hagut sempre, tot suggerint que si Claudi no havia estat segrestat per la ronda d’en Tarrés, ho hauria estat per una altra de la mateixa mena. Precisament, alguns antics membres de la ronda d’en Tarrés- Antonio Seriñena i Miquel Badia- mitjançant escrit que enviaren al pretès Claudi Fontanellas, des de la presó de les illes Chafarinas, es mostraren disposats a prestar declaració a favor de la tesi del processat. Antonio Seriñena s’identificava com el membre de la ronda que conduí Claudi des del portal de la muralla fins una cova de Montjuïc, on fou retingut. Miquel Badia afirmava que l’executor del segrest havia estat Jeroni Tarrés i que ho havia fet tot complint l’ordre de Ramon Serra i Monclús. El jutge no va admetre la pràctica d’aquestes proves.

És clar que hom estava avesat a les rondes de pinxos emparades per l’autoritat governamental i a les quals, fins i tot la força de l’exèrcit havia d’obeir quan això li fos requerit. La barreja de policies “civils”, mossos d’esquadra, guàrdies civils, militars i membres de les “rondes” ja constituïa, per ella mateixa, una causa important d’inseguretat jurídica però la primacia dels “espies”- així s’anomenava, sovint, als policies no uniformats- l’agreujava, doncs aquests disposaven, literalment, de carta blanca per fer allò que consideressin pertinent, sense cap mena de restricció, manant i manipulant els funcionaris, els quals suposem que restaven limitats- si més no- per llurs disciplines corporatives. A la fi, la gent perpètuament espantada, es sotmetia a qualsevol arbitrarietat dels membres de les rondes, tot esperant sortir-ne amb el dany menor possible.

L’any 1849, acabada la guerra dels matiners, el capità general de Catalunya, Gutiérrez de la Concha, va aconseguir que el governador civil admetés la doble dependència de les rondes respecte el govern civil i la capitania general de l’exèrcit a Catalunya, però això només constituí la formalització de la interferència de l’estament militar en els afers de governació civil que sempre havia existit, doncs ja havia estat prevista per la regulació de 17 de febrer de 1844.

Precisament, el cas dels segrestos del batlle de Sants i dels industrials Joan Cros i Francesc Solà, a més de l’empleat Bernat Capdevila, ocorreguts el 10 d’abril de 1848, la resolució del qual enlairà Ramon Serra a comissari en cap de la policia de vigilància especial, ens demostra com qualsevol requeriment dels membres de les rondes- fins i tot en el supòsit que la persona requerida dubtés de l’autoritat del suposat agent- paralitzava els ciutadans, inclosos els que ostentaven càrrecs públics o eren persones riques i socialment respectades. Els segrestats de Sants declararen que els homes que els varen prendre es volien fer passar per policies, que el responsable del grup -en Josep Batlle- lluïa galons a la barretina i que exhibí un ordre de detenció, signada pel governador, contra tots ells. L’amo del cafè en el qual es realitzaren els segrestos, informà Batlle respecte la mala salut d’algun dels ostatges que s’emportava i aquest li respongué “jo, fill meu, només obeeixo les ordres”. Sortint del local del cafè, els segrestadors apressaren els ostatges perquè se’ls feia tard i temien que es trobarien tancades les portes de la muralla de Barcelona. És a dir, els volien fer creure que els portaven a la ciutat i és clar que els delinqüents no portarien els ostatges a l’interior de la ciutat. Això només ho hagués fet una ronda policial.

Aquestes dades podrien fer-nos pensar que la policia, pel que fa als segrestos de Sants, va actuar mitjançant agents provocadors- recordem que el comissari Serra fou qui solucionà ràpidament el cas- doncs, a més, la suma final dels rescats pagats, mal que suposadament tots els culpables foren descoberts, no va ser recuperada. En qualsevol cas, la simulació dels segrestadors- si és que ho va ser -demostra que l’activitat de les rondes esdevenia un fet habitual i conegut, i per això tothom s’empassava que els suposats “agents” detinguessin a qualsevol ciutadà sense donar-li explicacions i que, materialment, el segrestessin.

No podem dir quan ni on va néixer Jeroni Tarrés, mal que el fet que el destinessin a la presó de Tarragona les vegades que va romandre detingut, podria ser un indicatiu de la seva procedència. Tampoc tenim cap descripció física d’en Jeroni, salvat la que li atribueix l’autor de l’obra “Prisiones de Europa”[11], el qual ens el presenta com un tipus baix, d’aspecte patibulari i vestit amb levita curta.

Durant uns anys, que coincideixen amb l’època en la quan Tarrés s’emparà en la condició de policia, el lladre/policia vivia a Barcelona, en el carreró d’en Cirés- entre els carrers Arc del Teatre i Nou de la Rambla- del districte quart de la ciutat. En aquest domicili, Tarrés hi tenia botiga d’empenyorament d’objectes d’or i d’argent, en benefici dels lladres i un negoci de prostitució, regit per una mestressa de la seva confiança. Tot això ho va certificar el regidor del districte, Joan Miralles, el 25 de gener de 1855, possiblement a requeriment del jutjat.

4. L’assassinat de Francesc de Paula Cuello.

En les eleccions generals de 1851, els demòcrates republicans guanyaren a Barcelona fet que suposà l’acta de diputat per al dirigent Estanislau Figueras. Un dels republicans que havien treballat amb més dedicació i encert per assolir la victòria del seu partit fou Francesc de Paula Cuello i Prats, nascut el 14 de gener de 1824, el qual des de ben jove es distingí per la defensa dels ideals antimonàrquics. L’any 1842, quan només tenia 18 anys i prestava servei a la milícia barcelonina, ja escrivia en el diari “El Republicano” – creat per Abdó Terradas i del qual Cuello també va ser director. Llavors fou empresonat per haver cantat pels carrers de Barcelona, acompanyat d’uns quants companys milicians, l’himne republicà “La Campana”. Això, el tancament del diari i l’empresonament del membres de la milícia popular que gosaren entonar l’himne revolucionari, va indignar els ciutadans i es produí una revolta de barcelonins i de vilatans del pla, els quals s’enfrontaren a l’exèrcit, tot aconseguint l’alliberament de Cuello i de la resta de milicians. Immediatament, Cuello es va exiliar però tornà a Barcelona i lluità en la revolta de la “jamància” (tardor de 1843) durant la qual exercí de fiscal de la comissió militar dels rebels. Després d’haver passat un altre període d’exili a Perpinyà, guanyant-se les garrofes com a retratista, va gosar retornar a Barcelona, on fou detingut i desterrat a Andalusia. Mentre va romandre desterrat aprofità els estudis de medecina que havia cursat – i els quals no va poder acabar- així com la destresa que tenia com a retratista, per a sobreviure. Però no va romandre gaire temps a Andalusia i novament fugí a Perpinyà. Tampoc no passà gaire temps en la capital del Rosselló i l’any 1845 tornà a Barcelona. Cuello no participà en la guerra dels matiners (1846-1849) car, com el seu amic i preceptor, Abdó Terradas, s’oposà a l’aliança dels republicans amb els carlins que distingí aquella lluita. Empresonat novament pel govern dels liberals moderats, aquesta vegada fou desterrat a Eivissa. Però s’escapà de la illa i sembla que tornà a Perpinyà i en acabat, a Barcelona.

És a dir, Francesc de Paula Cuello era un activista republicà de cap a peus, incombustible, amic personal de Terradas i de Narcís Monturiol, escriptor polític, director del diari “El Republicano” i per això era un personatge conegut i molt apreciat pels barcelonins partidaris de la república i en general, pels menestrals i obrers. El seu biògraf, Ceferí Tresserra[12] explica que, amb motiu de les eleccions de 1851, Cuello va ser amenaçat de mort i advertit d’això pel mateix Serra i Monclús. El comissari va intentar de fer-li creure que uns liberals d’esquerra- els progressistes- adversaris dels republicans, li volien fer la pell, mal que, en realitat, Serra s’emparava en el vell truc de disfressar l’amenaça que li adreçava amb la formalitat d’una “paternal” advertència. En una segona trobada, al mig de la Rambla, el comissari insistí en el perill que passaven Cuello i els seus amics i els oferí el permís d’armes. El republicà rebutjà de portar armes però es prengué seriosament l’amenaça del policia doncs reuní els membres dirigents del partit per tal de presentar-los el testament polític i preparar la successió.

La nit de Sant Joan de 1851, Francesc de Paula feia tertúlia amb altres republicans a la rebotiga de la farmàcia d’en Jacint Bofill- avi d’en Conrad Roure, que és l’autor d’aquesta informació [13]-situada

en el carrer del Portal Nou de la muralla. En un moment determinat, Cuello i alguns amics decidiren de fer un tomb per celebrar Sant Joan i s’adreçaren al pou de Sant Guim, situat en el jardí tancat que hi havia a Sant Pere de les Puelles- actualment, la plaça del mateix nom- i en el qual es reunia la gent en dates assenyalades per fer festa, menjar bunyols i beure refrescos. Conrad Roure, tot i que llavors era un nen de 9 o 10 anys, a la fi de la seva vida encara recordava el succés d’aquell vespre. Al cap de poca estona, després que els tertulians sortiren de la farmàcia, els familiars de l’apotecari escoltaren un gran enrenou. Eixiren al carrer a veure què hi succeïa i les persones que hi trobaren els varen assabentar que la ronda d’en Tarrés havia mort un home al carrer de les Basses de Sant Pere. Retinguem aquesta dada: en el mateix moment que Cuello caigué malferit, els vianants que presenciaren els fets identificaren els criminals com la gent de la ronda d’en Tarrés.

Ceferí Tresserres, basant-se en les actes del procés judicial que s’incoà per l’assassinat de Cuello, explica detalladament el succés. És evident que la ronda de Tarrés va preparar un parany als republicans. La policia sabia que els opositors al règim tenien seu al barri de Sant Pere i deduïren que aquella nit, per causa de la victòria del partit demòcrata en les eleccions i aprofitant la festa de Sant Joan, els trobarien al carrer. La premeditació criminal dels membres de la ronda restà provada perquè una minuts abans que els republicans arribessin a les Basses de Sant Pere, hi va passar una colla de joves engrescats que, tot jugant, trencaren una vidriera i els homes d’en Tarrés els foragitaren del lloc tot  adreçant-los només una lleugera reprensió doncs la missió que els havia portat fins aquell indret era una altra. A més, els fanals de les Basses de Sant Pere estaven apagats i per tant, tot el carrer romania a la fosca. Això constituïa una circumstància estranya en qualsevol cas però encara ho era més en una nit com la de Sant Joan.

El grup de republicans, entre els quals hi havia Francesc de Paula Cuello, quan arribà a les Basses de Sant Pere, es trobà cinc homes d’aspecte barroer que els provocaren amb insults, com ara “senyorassos” i “faldilletes”[14]. Un dels assetjadors coixejava i un altre lluïa un galó daurat al capell. Els republicans s’adonaren que els provocadors pertanyien a la ronda d’en Tarrés i procuraren caminar sense fer-los cas però els pinxos seguiren burxant-los fins que aconseguiren que un dels republicans s’hi tornés i llavors començaren les garrotades. El pinxo del galó daurat xiulà i aparegueren més homes que s’afegiren a la colla d’agressors. La baralla s’escampà i es desenvolupà en grupets separats. A més dels garrots, els pinxos feren lluir llurs navalles. Entremig de l’enrenou, alguns homes atraparen en Cuello i l’arrossegaren fins el recó més fosc del carrer, on li clavaren set ganivetades. La coltellada que el matà li penetrà a la part baixa del ventre. Hi va haver quatre ferits més.

Francesc de Paula Cuello morí el 2 de juliol. La mort del republicà va encendre la indignació ciutadana. El cos del polític assassinat fou exposat en el seu domicili, al carrer de la Unió, número 8 i una gentada el visità per retre-li el darrer homenatge. La immensa comitiva fúnebre que l’acompanyà fins el cementiri del Poble Nou, partí del domicili del difunt, va creuar la Rambla i va recórrer el carrer Ferran, la plaça de la Constitució (plaça de Sant Jaume) carrer de Jaume I, plaça de l’Àngel, carrer d’Argenteria, Santa Maria del Mar, plaça de Palau i Porta del Mar; després feu cap al cementiri. Tots aquests carrers i places de la ciutat havien estat engalanats amb llenços i crespons negres. Davant de la tomba, Abdó Terradas i altres membres distingits del partit republicà, varen pronunciar sentides elegies. Una força de cavalleria de l’exèrcit vigilava el desenvolupament de la cerimònia a certa distància del cementiri. Conrad Roure recordava que el pare l’havia portat de la ma a l’enterrament i que en un determinat moment es trobaren voltats d’una immensa gentada al mig de la plaça de l’Àngel.

Va ser tan gran la indignació ciutadana que, aquesta vegada, la justícia s’apressà en instruir el cas. Calia fer alguna cosa, malgrat que fos per apaivagar momentàniament els ànims. L’inspector de Seguretat Pública, Ramon Serra i Monclús, va detenir immediatament el coix, membre del grup de pinxos que havia atacat la colla de republicans a les Basses de Sant Pere. Segons l’informe que el 6 de juliol, fet públic pel governador Ventura Díaz, el coix fou trobat al Born. Aquest home, el barceloní Ildefons Torres i Recalons, degut al defecte físic que el caracteritzava, deuria ser un dels pinxos més coneguts a Barcelona i per això, la seva captura esdevenia ineludible. En el moment de la detenció li trobaren una navalla a la butxaca. Ventura Díaz s’apressà en fer publicar un comunicat (“parte”) que incloïa l’informe del comissari Serra, per tal de demostrar que la policia esmerçava esforços en l’aclariment del cas. L’informe explicava que Ildefons Torres, a les Basses de Sant Pere, havia estat ferit de garrotades al cap i a l’esquena, mentre uns homes el mantenien ben amanollat i indefens. Per això, a la fi, el coix es veié obligat a usar una navalla de petites dimensions i burxar els agressors.

El metge forense va comparar les ferides en el cos de Cuello i les dimensions de la navalla d’en Torres i va concloure que la ganivetada en el ventre que li provocà la mort no podia haver estat feta amb aquella arma. El metge opinava que la ferida mortal fou infringida amb un punxó.

Després que confessés, sense embuts, els noms dels seus companys en l’esbatussada, Torres- segons Serra i Monclús- fou lliurat al jutge de primera instància però allò que realment va succeir és que, o el comissari o el jutge el deixaren en llibertat, a fi que trobés la resta dels membres de la partida que participà en l’atac. Al cap d’uns dies es presentaren voluntàriament a la policia quatre homes, els quals admeteren que havien acompanyat el coix en l’afer de les Basses de Sant Pere. Aquests individus eren els següents: Agustí Sabatés i Ripoll, Pere Altimira i Pujades – àlies Carrincló- Francesc Estop i Freixas – àlies el Noi- i Agustí Sureda i Piqué – àlies el Gravat.

La part més interessant del comunicat de Ventura Díaz és aquella de la qual n’és autor. El governador afegia, després de transcriure l’informe de Serra, que n’ordenava la publicació per tal que es coneguessin les diligències portades a terme a fi de descobrir els autors de l’atemptat de les Basses de Sant Pere però també per tal que “es rectifiquin les idees errònies que han estat difoses en relació al cas”. A la fi acabava l’escrit tot lloant l’activitat, la diligència i el zel que mostrava el comissari Ramon Serra i Monclús en la prestació del servei públic. És a dir, Ventura Díaz, d’ençà que es conegué l’assassinat del republicà, indicà que l’objectiu del govern civil consistia en exculpar la ronda i de retruc, l’inspector de Seguretat Pública, de les agressions ocorregudes la nit de Sant Joan al barri de Sant Pere. L’exculpació avançada del governador no deuria semblar suficient al comissari Serra doncs esdevenia un fet claríssim que ningú dubtava que els autors de l’assassinat d’en Cuello pertanyien a la ronda d’en Tarrés. Hi havia molts testimonis disposats a declarar que la nit de Sant Joan havien vist el Jeroni Tarrés a tocar del lloc del succés, al carrer Mes Baix de Sant Pere. Per això, el 9 de juliol – l’endemà de la mort de Cuello i el mateix dia que la premsa publicava la presentació espontània dels acompanyants del coix a la policia- Ramon Serra i Monclús va escriure una carta als directors dels diaris barcelonins amb la voluntat, sobretot, d’establir l’argument que centraria la defensa dels seus pupils, en els termes que havia de ser formulada davant del jutge. Mitjançant aquest escrit, Serra definia els fets succeïts a les Basses de Sant Pere, de forma tendenciosa: “Pública y notoria es ya la refiega ocurrida la noche de la víspera de San Juan en esta ciudad, entre un cojo y cuatro amigos suyos y una reunión de 24 individuos de la que formaba parte D. Francisco de Paula Cuello, el cual fue otro de los heridos y el único que hasta el día ha muerto” Immediatament, qualificava el succés com a “fet aïllat”, ocorregut “impensadament”. És a dir, segons el comissari els fets de les Basses de Sant Pere consistiren en una batussa espontània ocorreguda quan un grup de 24 homes s’enfrontà a un minusvàlid, acompanyat només per quatre homes. Vist d’aquesta manera, sembla que els agredits van ser els cinc pinxos, un dels quals, a més, era un pobre coix. Durant la resta de l’escrit, en Serra es queixava de les calumnies que era objecte la “seva” ronda i ell mateix, de les quals considerava que Barcelona n’era responsable.

El jutjat del districte de Sant Pere va dictar sentència el 19 de setembre de 1851, i el mateix tribunal, el 27 de gener de 1852, dictà la definitiva, tot resolent l’apel·lació. Del procés sabem que un grapat de testimonis van declarar que Jeroni Tarrés es trobava  prop del lloc dels fets, al carrer Més Baix de Sant Pere i que el grup que va ser víctima de l’agressió es composava d’un màxim de setze persones. Els agressors, en principi eren cinc homes- precisament, els que seien en el banc dels acusats- però un grapat nombrós de pinxos s’afegiren a l’esbatussada per ajudar-los. De tota manera, Jeroni Tarrés – anomenat per la premsa “segundo de D.Ramon Serra y Monclús”- no tan sols negà que l’incident constituís un afer de la ronda, sinó que ell romangués prop del lloc dels fets. El comissari Serra també va ser requerit pel jutge, a fi que expliqués les converses que havia mantingut amb Cuello i algun dels seus companys i que van ser interpretades com amenaces pels republicans. Serra no negà el fet d’haver-les mantingut però declarà que van ser aquests els que li van fer saber que se sentien amenaçats pel partit dels progressistes i els que, posteriorment, a la Rambla, li demanaren que els concedís permís d’armes.

La sentència definitiva del jutjat de Sant Pere condemnava únicament l’Ildefons Torres a vuit mesos d’arrest major – incrementant en dos mesos la pena assenyalada per la sentència cassada- l’obligava a indemnitzar els danys ocasionats als ferits, així com li retirava el garrot i la navalla. La resta d’acusats van ser absolts. Però, tot seguit, el jutge reconeixia que el condemnat restava beneficiat pel indult decretat el 21 de desembre de 1845. Finalment, la sentència declarava que l’assassí de Francesc de Paula Cuello no havia pogut ser descobert i ordenava les autoritats que restessin amatents a qualsevol notícia que pogués conduir a la detenció del culpable.

Precisament, l’any 1856 hom va saber que un individu anomenat Cref havia confessat públicament a Sevilla que ell era qui havia clavat la ganivetada mortal a Cuello i que havia cobrat 16 unces pel fet. Els inductors del crim li havien promès un sou mensual per tal que fugís a l’estranger i hi pogués sobreviure però no compliren el tracte i Cref decidí venjar-se. Es reobrí la causa penal per l’assassinat del republicà i les autoritats cercaren l’autor de les manifestacions mencionades però no el trobaren i l’expedient fou arxivat. No cal dir que la ciutadania considerà que la sentència del jutjat de Sant Pere en la causa instruïda per l’assassinat de Francesc de Paula Cuello, constituïa una burla. Sobretot, allò que ningú entenia és que el comissariat, que mantenia els republicans sota estricte vigilància, no fos capaç d’identificar l’home que li va donar la ganivetada mortal. Això, és clar, només garantia de forma definitiva que els pinxos que protagonitzaren la provocació i la baralla de les Basses de Sant Pere, pertanyien a la ronda de Tarrés i que, a la fi, qui havia mort el polític era la policia de Ramon Serra i Monclús.

El començament de la fi de Jeroni Tarrés arribà tot seguit per raó d’un altre assassinat. En aquest darrer cas, la víctima no tenia cap significació política, ans es tractava d’un delinqüent reconegut, de manera que, en unes altres circumstàncies, segurament el crim hauria passat desapercebut. Però, la gent n’estava tipa i a la fi, les autoritats de l’Estat s’adonaren que els calia desfer-se del criminal amb galons que fins llavors havien protegit.

5. El judici per l’assassinat del Ros d’Espolla.

Francesc Tubert, àlies el Ros d’Espolla, va ser un malfactor, soci de Jeroni Tarrés, que s’esmerçà, sobretot, en la fabricació de moneda falsa. Tubert i Tarrés finiren la col·laboració que mantenien i llavors el Ros va ser perseguit per la justícia i fugí a França. Estant en rebel·lia, va ser condemnat a un grapat d’anys de presó. El Ros deuria passar-la magre a l’exili i per això, l’agost de 1851, tornà d’amagat al seu domicili a fi de portar a terme la pensada que havia tingut. Concretament, Tubert va voler fer xantatge a Tarrés, tot demanant-li una quantitat de diners i la garantia de la impunitat, a canvi de no esbombar els negocis fraudulents en els quals ambdós havien participat. Molt probablement, el Ros, assabentat dels problemes que feia poc temps havien assetjat Tarrés per causa de l’assassinat de Cuello, cregué que el cap de la ronda passava per un moment de feblesa i que, per tant, podria aconseguir el propòsit que el menava. Dit i fet; el Ros cità l’antic company a casa d’uns coneguts de Premià de Dalt.

El 26 d’agost de 1851, data de la trobada dels antics socis, Jeroni Tarrés i quatre membres de la ronda, s’enfilaren al tren de Mataró i viatjaren fins a Premià. Després s’adreçaren a la casa en la qual romania el Ros i el mataren. L’arribada al lloc del crim d’en Tarrés i la resta de membres de la ronda, així com l’enrenou sorollós que originà la comissió d’assassins, alertaren els veïns, els quals- com va succeir en el cas d’en Cuello- immediatament reconegueren que els agressors pertanyien a la ronda.

Hi ha dues versions respecte el lloc en el qual Tubert fou mort: en el portal de la casa, o a dins. Segons una versió, Tarrés i els pinxos que l’acompanyaven foren els primers que arribaren al lloc de la cita i quan Tubert s’hi presentà, l’encerclaren. Tarrés, després d’haver escoltat la demanda de la víctima, li travessà el pit amb un cop d’espasí. La versió que ens ofereix l’autor de “Prisiones de Europa” descriu l’assassinat en l’interior de la casa i n’implica els ocupants. Però, la connivència dels habitants de la casa en aquest afer esdevé dubtosa doncs, en el moment del succés, hi havia un estrany, la presència del qual no va ser avisada a l’assassí. En acabat, aquest visitant fou el testimoni principal de l’acusació contra el cap de la ronda.

Havent transcorregut no gaire temps, un carnisser de Mataró confessà al seu nebot que havia romàs en la casa de Premià de Dalt en el moment que s’hi presentà Tarrés i assassinà el Ros d’Espolla. El nebot denuncià el fet al jutjat i l’oncle s’hi presentà per declarar contra Tarrés.

El procés contra Tarrés i els membres de la ronda implicats en l’assassinat del Ros d’Espolla s’incoà l’any 1852 i la sentència definitiva, resoltes les apel·lacions, es pronuncià l’any 1855.

L’estiu de 1854 es produí la revolta obrera contra els efectes de la introducció dels telers mecànics, que a Barcelona i l’entorn va ser especialment greu i que acompanyà l’aixecament militar del General O’Donnell, amb el beneplàcit del general Baldomero Espartero. Durant el primer dia d’aquesta revolta, el 14 de juliol de 1854 – quatre mesos abans que es portés a terme la vista del procés contra Tarrés- el poble menut s’esmerçà en caçar els membres de la policia i especialment, els membres de les rondes, que trobava pels carrers. Jeroni Tarrés, inculpat de l’assassinat del Ros d’Espolla romania engarjolat i una gentada s’aplegà davant de la presó demanant que el matessin. Al carrer Nou de la Rambla, un personatge elegant va ser reconegut com a policia i apallissat. En el carrer de Sant Ramon, fou assaltada la casa en la qual s’hi refugiava un membre de la ronda. Un altre membre de la ronda va caure ferit greument pels revoltats quan s’enfilava en el òmnibus que l’havia de portar a Gràcia. La turba reconegué l’amant d’en Tarrés i l’empaità fins el carrer de Sant Oleguer, on l’atraparen i la bastonejaren fins que la consideraren morta. Però la dona revifà i fugí altra vegada per Sant Ramon fins que aconseguí tancar-se en un pis de la seva propietat, en el número 27 del carrer de Trentaclaus (Arc del Teatre). Els exaltats que l’empaitaven altra vegada, assaltaren la casa i intentaren incendiar-la. A la fi, la dona fou salvada “in extremis” per una patrulla policial que la traslladà a la caserna de les Drassanes. Moltes altres persones van ser assetjades pels veïns de Barcelona, de les viles de l’entorn i del Maresme, car llurs veïns les identificaren com a policies d’en Serra i Monclús, o simples “serenos”. Però l’acusació no sempre responia a la realitat doncs consta que en alguns supòsits es tractava d’individus d’aparença benestant, o que exercien alguna mena d’autoritat- com va succeir amb un dirigent dels gitanos. El fet és que Ramon Serra y Monclús s’espantà i dissimuladament feu cap a Perpinyà.

La premsa no informà del desenvolupament de la vista del procés contra Tarrés i els seus còmplices per l’assassinat del Ros d’Espolla, malgrat que l’assistència de públic a la sala va ser extraordinària i per tant hom no podia dubtar que hi havia un gran interès popular pel cas. El Diario de Barcelona, sense entrar en el debat judicial, es limità a informar-ne la celebració i durant els dies 22, 24 i 26 de novembre de 1854, publicà les notícies següents: En l’edició del dia 22: “Mañana 23 tiene lugar la vista pública de la causa formada contra Gerónimo Tarrés y otros cuatro individuos pertenecientes a la disuelta ronda de vigilancia, sobre el asesinato con alevosía, traición y notabilísimas circunstancias agravantes se cometió en la persona del desgraciado Francisco Tubert (a) Ros de la Polla[15]. Parece que asistirá a la vista alguno de los acusados y sostendrá la acusación el ilustre Teniente Fiscal D. Carlos G. Muñoz, en apoyo de la pena que en los autos tiene pedido contra el indicado Tarrés de cadena perpétua y varias otras no menos graves contra los demás acusados”.

Qui eren els quatre “individus” que acompanyaren en Tarrés al banc dels acusats?. Els cronistes de l’època refereixen els següents: Josep Puig, Ignasi Bonsoms, Ambròs Carles i Joaquím del Rosal. De tota manera, també tenim constància que el jutjat de Mataró, el qual va portar a terme les diligències de la instrucció, havia citat quatre persones més: Antoni Garreta, Miquel Matas, Josep Camps i Josep Bernís.

El dia 24 de novembre, el Diario de Barcelona, informava que s’havia iniciat la vista del cas Tarrés:  “Ayer empezó la vista de la causa seguida contra Tarrés y otros individuos de la ex-ronda de Vigilancia y seguirá en la mañana de este dia. Tenemos entendido que ninguno de los acusados se presentará ante el tribunal que debe juzgarle”. I el dia 26, va dir el següent: “Ayer terminó con el mismo interés de parte del público la vista de la causa contra Tarrés y consocios. El joven letrado señor Romeu estuvo muy acertado en la defensa. El señor fiscal, en vista de los méritos que resultan del proceso, pidió la formación de causa contra el Excmo. Sr. D. Ventura Díaz, gobernador que fue de esta província”.

Les escasses i circumspectes notícies de la premsa ens ofereixen, però, algunes dades. En primer lloc, ens assabentem que el fiscal va demanar cadena perpètua per en Tarrés i penes molt greus per a la resta d’inculpats. En segon lloc sembla que hom preveia que ni Tarrés, ni la resta d’inculpats es presentessin a la vista. Això, per quina raó?. En tercer lloc, segons el periodista, en Romeu, lletrat de la defensa, va fer molt bé la feina però el redactor no dedicà la mateixa lloança al fiscal, Carlos G.Muñoz. En quart lloc, ens assabentem que aquest fiscal va gosar demanar que, vist el resultat de les actuacions, s’encausés Ventura Díaz- el qual era governador en el moment dels fets jutjats. Finalment, el diari s’estalvià qualsevol referència a Ramon Serra i Monclús, tan implicat, o més, que el governador, en les activitats de la ronda.

És a dir, hom pot percebre, llegint aquestes simples notes periodístiques, que la premsa feia tot per nedar entre dues aigües. La primera notícia qualificava el crim d’assassinat, comès amb traïdoria i molt notables circumstàncies agreujants però, per altra banda, amb la lloança adreçada a l’advocat defensor, el redactor de la gasetilla reflectia el posicionament dels poderosos, encaparrats en protegir el comissariat i els agents que en depenien, tot fent entendre que correspondria una sentència absolutòria o que rebaixés les penes inicialment demanades.

Les notícies del diari preveien que els encausats no es presentarien a la vista del procés que els afectava. En principi, hauríem de dubtar de la certesa de les informacions dels dies 22 i 24 doncs mai ha estat cosa normal que les vistes orals dels judicis es portin a terme en absència dels acusats quan aquests no romanen en rebel·lia. Per tant, o aquestes noticies eren falses, o estranyament responien a la veritat i en aquest cas, reflectien una mesura premeditada decidida per l’autoritat governativa i, o, judicial. El suggeriment del redactor- “tenemos entendido que ninguno de los acusados se presentará ante el tribunal…”- podria respondre a la simple voluntat de rebaixar l’expectació que havia originat aquell judici- la gent, desitjava veure el milhomes que els havia humiliat i maltractat durant anys, emmanillat, assegut al banc dels acusats i finalment condemnat a mort. Però si certament les autoritats van impedir l’accés dels acusats a la sala d’audiències, llavors hem de deduir que això, sobretot, ho va fer per tal d’estalviar-se les declaracions públiques, les inconveniències i fins i tot, els exabruptes que aquests hi poguessin pronunciar, o perquè temien que l’exposició dels acusats en facilités el linxament per part de les turbes- recordem que feia pocs mesos que s’havia produït la vaga general i la revolta obrera- o fins i tot, per ambdues raons. En qualsevol cas, és evident que l’absència dels acusats en la vista, si és que es produí, hauria beneficiat les autoritats, interessades en amagar la connivència del comissariat de policia amb la delinqüència i el suport que sempre havien prestat als mètodes d’aquesta institució corrupte. Observem que el comissari Serra no fou mencionat en la escadussera informació de la premsa, tot i que és prou segur que es deuria trobar implicat en els fets.

La lloança que el periodista adreçà al defensor dels acusats no pot ésser llegida sense interpretar-la- per contrast amb l’oblit que foren objecte els acusadors- com un posicionament a favor de la tesi que mantingué. En què fonamentà el lletrat Romeu la defensa dels seus clients?. El defensor dels demandats no negà els fets sinó que al·legà que Jeroni posseïa un document expedit pel governador que li atorgava “carta blanca” per tal que fes allò que cregués convenient en qualsevol situació. És a dir, un document que el situava “legalment” al marge de la llei. No cal esmerçar esforços en demostrar la invalidesa d’una resolució administrativa d’aquesta mena.

Per contra, resulta evident que el fiscal -òrgan de l’Estat i que, com a tal, adequa les seves actuacions a les prioritats polítiques del govern- no va participar en la parcialitat a favor dels encausats i del comissariat que traspuen les parques notícies de la premsa submisa. El fiscal demanava cadena perpètua per Tarrés i penes molt greus per a la resta d’inculpats i a més va intentar que també es formés causa contra Ventura Díaz. Això fa pensar que, en aquell moment, la resistència a la justícia i la transparència del procediment, provenia de les autoritats provincials més que no pas del govern de l’Estat. Recordem que el consell de la Diputació de Barcelona pressionava els governadors que havien pretès la destitució de Ramon Serra i Monclús a fi que aquesta no es produís.

El fet és que en el moment que es celebrà la vista del procés contra Tarrés, el govern de Madrid i el governador a Barcelona, si més no, miraven cap a una altra banda i abandonaren els acusats i el comissariat de la policia especial a la seva sort. La mudança en l’actitud de les autoritats centrals, s’explica pel canvi de govern que s’havia produït i per la inseguretat en la qual es mantenia l’ordre públic a partir de l’aixecament del general O’Donell, amb el suport del general Espartero – batejats per la història oficial espanyola com la “vicalbarada”– i que a Barcelona i l’entorn es palesà amb la revolta popular i obrera que coneixem amb el nom de les selfactines.

En aquestes circumstàncies d’indignació general, la pena que el tribunal imposà a Jeroni Tarrés va ser considerada una petitesa, doncs només fou condemnat a 14 anys de presidi i els seus còmplices van ser absolts. De la cadena perpètua demanada pel fiscal a la pena de catorze anys de presó hi ha molta distància i això significa que el tribunal va tenir en compte la impunitat que el governador havia concedit al cap de la ronda. Els còmplices foren absolts perquè el tribunal considerà, en el seu cas, l’eximent d’obediència deguda però, en el fons, sembla que se’ls afavorí perquè declararen contra Tarrés.

A la presó, havent conegut la sentència, Tarrés es llença al coll d’un dels seus companys encausats amb la intenció d’escanyar-lo. No sabem qui fou la víctima de l’atac però hom digué que es tractava de l’inculpat que havia testimoniat de forma més clara i contundent contra el cap de la ronda. La resta de companys de Tarrés i els carcellers van haver de contenir-lo a la força. Tarrés fou aïllat de la resta d’acusats en una cel·la individual. L’endemà, la resta dels inculpats foren alliberats.

Tarrés va ser empresonat a la Ciutadella, en la torre de Sant Antoni que havia format part del convent de Santa Clara. Al cap d’uns quants dies, el 18 de gener de 1855, tothom va saber que l’antic capde la ronda s’havia fet escàpol.

El director quan passava la revista rutinària matinal, a quarts de nou, s’adonà que Tarrès no hi era i que la porta del seu calabós romania oberta. Després, va veure que els barrots de la cel·la que ocupava aquell pres havien estat serrats i que hi havia una corda de cànem no gaire gruixuda i amb nusos, penjada cap a fora. La corda no arribava a terra. Tarrés s’escorregué avall per la paret de la torre i saltà a terra des d’una alçada considerable. Es va escorxar els palmells i va caure de mala manera. Restà físicament malmès. Pel cap baix, es trencà una cama. Malgrat tot, va tenir esma per arrossegar-se a quatre potes fins que trobà un soldat i aconseguí que l’ajudés, portant-lo fins fora del recinte militar. Alguns diuen que el soldat era el sentinella i que el pròfug l’enganyà tot fent veure que havia estat ferit en un duel entre oficials de l’exèrcit però la versió de la premsa afirmava que Tarrés arribà a l’edifici del governador i que allà trobà el soldat, al qual es presentà com si estigués ebri[16]. El soldat el conduí fins la zona del jardí de la Ciutadella. En aquest indret el soldat envià un noiet a cercar una tartana i amb aquest transport, Tarrés arribà a casa d’una de les seves germanes a Barcelona. El soldat acompanyà en la fugida al pròfug i amb l’ajut del traginer l’enfilaren al pis de la dona.

L’autoritat, quan va tenir notícia de la fuga, encarregà al nou cap de la ronda de vigilància, José Montero – substitut d’en Tarrés- que el perseguís. A les tres de la matinada, Tarrés sortí de Barcelona, burlant el setge que l’autoritat havia establert al voltant de la ciutat i es refugià a casa del ferrer de Sant Andreu, marit d’una altra de les seves germanes. Algú el delatà i allà fou detingut, quan encara no havia sortit el sol, pel sots-caporal dels mossos d’esquadra de Sabadell, Antoni Pasqual, acompanyat per l’alcalde de la vila. Li foren trobades 13 unces d’or, 15 napoleons d’or i una caixeta del mateix metall. En una cartera, hi desava alguns esborranys de cartes adreçades a coneguts. L’esborrany que havia escrit per a Ramon Serra i Monclús i que li volia enviar al nou domicili del comissari a Perpinyà, constituïa un prec desesperat per demanar-li protecció i diners. Tarrés li feia saber que havia caigut en la misèria i que per això no podia pagar l’advocat.

El pres, degut a l’estat físic deplorable que presentava, va ser transportat en una llitera i cobert de mantes a la Ciutadella però aquesta vegada el tancaren en un dels  calabossos més propers al cos de guàrdia. El dia 23 de gener, el Diario de Barcelona, s’inspirava en una nota del diari Áncora per tal d’informar que Tarrés romania greument malferit i que hom esperava que morís abans que transcorreguessin pocs dies.

El fet és que l’antic cap de la ronda sobrevisqué i el dia 12 d’abril fou embarcat en un guardacostes que el portà a la presó de Tarragona (Diario de Barcelona, del 13 d’abril). En aquest establiment, situat a la vora del mar, va protagonitzar un altre intent de fuga però un sentinella el descobrí quan saltava pels rocalls adreçant-se a una barca que l’esperava. El sentinella el ferí d’un tret i Tarrés fou retornat al calabós. Com a càstig per haver intentat la fuga, va ser condemnat a passar per les baquetes. Els encarregats d’executar la sanció eren antics companys d’ofici d’en Jeroni, els quals complien pena per culpa de les seves delacions i s’acarnissaren en l’execució, tot colpejant-li el cap. Altra vegada, Tarrés romangué greument malferit durant força temps.

No tenim més notícies d’en Jeroni Tarrés fins que el Diario de Barcelona del 3 d’abril de 1860 va fer saber als lectors que el cap de la ronda havia mort al nord d’Àfrica, en la batalla de Uad-Ras, ocorreguda el 23 de març. És a dir, d’això hem de deduir que Tarrés, com altres membres de les rondes policials- entre els quals hi havia els homes que s’oferiren per testimoniar en el cas Fontanellas durant els primers anys de la dècada dels seixanta- va ser traslladat a les presons del nord d’Àfrica i molt possiblement, al centre penitenciari de les illes Chafarinas. És clar que Jeroni Tarrés va ser reclutat per a lluitar en la guerra que, durant els anys 1859 i 1860, enfrontà Espanya i el sultanat del Marroc. No sabem, però, si fou un dels 450 voluntaris catalans del general Prim- dels quals hom diu que només varen sobreviure al voltant de setanta- o si, com a pres, va ser forçat a incorporar-se a les fileres de l’exèrcit expedicionari.

No pas tothom admet que Tarrés deixés la pell al Marroc. N’hi ha que diuen que retornà a Barcelona i que passà la resta de la seva vida discretament però aquesta mena de llegenda de supervivència sovinteja en relació a les persones mortes que en vida esdevingueren famoses.

6. Epílog.

Conrad Roure opina que la causa del despotisme va gaudir amb l’ajut inestimable de la ronda d’en Jeroni Tarrés, tot fent-nos saber clarament que la missió principal d’aquest criminal amb patent policial, consistia en reprimir els opositors polítics del govern conservador i molt especialment, els republicans. Efectivament, la secció policial d’agents secrets, encapçalada pel comissari Serra constituí, sobretot, una veritable policia política i per això l’hem de considerar el primer precedent de les brigades policials que es servien de pistolers, durant la dictadura de Primo de Rivera (anys 20 del segle XX) i la governació del general Martínez Anido, així com, a la fi, de la brigada político-social franquista. Per altra banda, la ronda d’en Tarrés també ha estat considerada la llavor de la guàrdia urbana barcelonina [17]. Dins del comissariat, l’anomenada “ronda d’en Tarrés” s’encarregava de l’execució de les violències més gruixudes, no tan sols adreçades a la repressió individual dels opositors sinó que també al manteniment de l’estat dissuasori de terror.

Però, la concreció de la culpabilitat dels crims comesos per aquella policia, consistent en atribuir-los únicament al cap de la ronda, esdevé una simplicitat. De nou hem de recórrer a Conrad Roure, doncs l’opinió final que expressà respecte la persona de Tarrés, pot ser interpretada legítimament com una exculpació. Roure va escriure això: “Jeroni Tarrés va ser un home que moralment i humana, hauria d’haver viscut al marge de la societat”. Per tant, Roure considerava Tarrés un animal feréstec. Certament, sabem prou bé que Jeroni va ser un home sense escrúpols, que no distingia les accions bones de les dolentes, sense cap mena de sentiment positiu. Fins i tot, podria haver estat un boig. Però, també sabem que va ser utilitzat, emparat i incitat, pel poder polític i militar espanyol, així com per l’oligarquia barcelonina. Això, durant uns quants anys. Llavors, deduïm que els culpables principals de les barbaritats que varen cometre Tarrés i els membres de la seva ronda, havien de ser les autoritats que es serviren d’aquesta bèstia desfermada. Per això, l’estratègia de defensa de l’advocat Romeu, tot i que jurídicament esdevingués insostenible, tenia fonament lògic: si Tarrès gaudí de “carta blanca” oficial per fer allò que va voler, els culpables veritables dels crims que havia comès, eren els que li havien atorgat la patent. El Fiscal copsà el sentit últim de l’al·legació de la defensa i en conseqüència, demanà que es formés causa criminal al governador civil.

Ara bé, si hem de ser justos, la culpabilitat de les autoritats pel que fa a l’activitat criminal d’en Tarrés i la seva ronda tampoc es podia atribuir únicament al governador civil i al govern de l’Estat. És clar que Ramon Serra i Monclús fou el reclutador i el sostenidor principal de Tarrés i la seva ronda, tot i que també és un fet evident que el comissari exercia com a mastí de presa al servei de les classes altes catalanes, més que no pas com apèndix de la maquinària de l’Estat a Catalunya. A l’època, des de les revoltes de 1842 i 1843, passant per la guerra dels matiners i els aixecaments obrers de 1854 (revolta de les selfactines) i de 1856, el govern central cessava sovint els governadors civils i els capitans generals destinats a Catalunya i en nomenava de nous, sense donar-los temps a fer la feina. La raó d’aquests relleus, de vegades precipitats, no poden atribuir-se únicament a les amistats i enemistats dels membres del govern de l’Estat, ni als canvis de gabinet sinó que sovint responien a la pressió de l’oligarquia econòmica catalana. Al respecte, el cas del cessament del capità general Manuel Pavia Lacy i la substitució pel general Fernando Fernández de Córdoba (setembre de 1848) esdevé paradigmàtic. El bescanvi de capitans generals originà una picabaralla entre ambdós militars que es palesà en el debat que aquests mantingueren a les Corts, durant els dies 8 i 9 de gener de 1849. Manuel Pavia sostenia que la raó de fons de la guerra a Catalunya era econòmica i que per a desactivar-la calia donar satisfacció a les demandes dels grans industrials i propietaris. Precisament, Manuel Pavia gaudí del suport de les classes altes de propietaris, industrials i comerciants. Quan Pavia va ser cessat, la Junta de Fàbriques li regalà una coberteria de 36 peces de plata i un joc d’estovalles fines en una caixa de caoba i això fou publicitat per la premsa barcelonina. Precisament, Fernando Fernández de Córdoba criticà Pavia perquè, mentre va ocupar la Capitania General de Catalunya, va pressionar contínuament el govern de l’Estat per tal que satisfés les exigències de l’oligarquia catalana i va concloure que si el seu antecessor havia estat cessat, això havia estat degut al fet que el govern de l’Estat no podia permetre que hi hagués “un altre govern” a Catalunya. I és clar que aquest “altre govern” era el que exercia aquesta oligarquia.

Ramon Serra i Monclús cobrava el sou de la Diputació de Barcelona. Les actuacions de la policia “especial” que dirigia sempre es desenvoluparen dins dels límits de la província- jurisdicció de la Diputació. Precisament, durant l’estiu de 1848, els ajuntaments de Barcelona i de Sants s’apressaren en condecorar-lo amb una medalla pròpia quan van saber que ho havia fet la reina. La concessió de l’honor municipal va ser una manera de marcar distàncies; és com si diguessin, “aquest és el nostre policia”. És clar que la queixa que el comissari va expressar mitjançant la carta a la premsa de 9 de juliol de 1851- amb motiu de la mort de Francesc de Paula Cuello- acusava “Barcelona” de l’abandó que era objecte, tot presumint que encara comptava amb el suport de la reina i de les autoritats de l’Estat- tot just feia 3 dies que el governador l’havia defensat públicament. Però el fet és que no tots els governadors feren confiança a Serra i que quan l’aixecament de 1854 inicià el bienni de govern progressista, les autoritats de l’Estat li giraren definitivament l’esquena. Llavors només les classes dominants de propietaris, industrials, alts comerciants i financers barcelonins, espantades com estaven per causa de la revolta popular, intentaren mantenir Ramon Serra en el comissariat de vigilància i de retruc, l’estat de repressió indiscriminada que imposava la ronda d’en Jeroni Tarrés. Per això, la Diputació, controlada per membres insignes d’aquestes classes i veritable govern polític- competent en matèria d’ordre públic i econòmic de la província- va fer mans i mànegues per tal de sostenir Serra en el càrrec.

Les planes de la premsa barcelonina i especialment, del Diario de Barcelona, reflecteixen la contradicció esmentada. El Brusi, com ha estat dit, volia nedar entre dues aigües. Per una banda informà escadusserament dels judicis pels assassinats de Francesc Cuello i del Ros d’Espolla, publicà els escrits justificatius del governador i de Ramon Serra i mai reflectí el clam popular contra tanta injustícia. La narració periodística de la fuga d’en Tarrés de la presó de la Ciutadella presenta punts obscurs i per això sembla redactada per tal d’amagar que es produí amb la complicitat de persones influents. Hi ha una altra versió, de la qual es fan ressò els autors de “Prisiones de Europa”,d’acord amb la qual el soldat que ajudà Tarrés era, precisament, el sentinella apostat en la torre que li servia de presó i això sembla confirmat pel fet que la primera notícia del diari explicava que el director de la presó es trobà la porta de la cel·la que ocupava Tarrés, oberta. Per quina raó aquesta porta havia estat oberta si el pres s’escapà per la finestra?. Però potser no es va escapar per la finestra i com es dedueix de la il·lustració de l’època, el pres sortí per la porta, s‘enfilà al sostre de la torre i es despenjà des d’aquesta alçada. Llavors, la circumstància de la porta oberta de la cel·la, tindria sentit doncs algú de dins de la presó li deuria descloure el forrellat. A més, segons aquesta versió, la germana d’en Jeroni l’esperava a l’hora convinguda fora del recinte de la Ciutadella amb una tartana per portar-lo a casa seva. Finalment, tot i que José Montero, nou cap de la ronda, fou, segons el diari, l’encarregat de trobar el pròfug, no tenim notícia que fes res per detenir-lo. Tarrés va ser descobert per una delació que deuria ser mormolada a cau d’orella al batlle de Sant Andreu- vila de gran presència republicana- i la detenció es portà a terme amb l’ajut d’un mosso d’esquadra destinat a Sabadell, el qual romania casualment a la vila.

Però, per altra banda, la premsa, fins i tot quan informava de la fuga de Tarrés, titllava els seus crims d’horribles i s’hi referia com un condemnat a “cadena perpètua”, simulant que no sabia que només havia estat condemnat a 14 anys de presó. És a dir, el periodista emprava contrapesos per a satisfer l’audiència i per tal d’estalviar-se les acusacions de parcialitat. Evidentment, això ho feia perquè, en el moment que s’iniciava el bienni de govern progressista, ningú sabia ben bé qui manava, perquè, en qualsevol cas, les classes dirigents catalanes pensaven que encara necessitaven la maquinària repressiva que havia instal·lat Ramon Serra i Monclús i perquè força potentats- com va denunciar el republicà Francesc Rispa i Perpiñà- participaven dels guanys de la falsificació de moneda, dels prostíbuls i dels casinos que controlava el comissariat mitjançant Jeroni Tarrés.

A la fi, doncs, Ramon Serra i Monclús va ser el cap de policia local que va saber portar a terme la política repressiva i de terror que interessava al sector oligàrquic més retrògrada de la burgesia industrial, comercial i financera de Catalunya- l’”altre govern”, d’acord amb la fórmula de Fernández de Córdoba. L’Estat, mentre governà Narváez, va donar suport a aquesta oligarquia catalana, si més no pel que fa a allò que anomenem “ordre públic” i per tant, va permetre l’”altre govern” i compartí la culpa de les barbaritats i crims que cometé la policia dirigida pel famós comissari, així com la “seva” ronda.

---

[1] Aquestes dades referides a les condemnes de Tarrés i la seva conversió en policia provenen de certificacions i declaracions de les autoritats de l’Estat a Catalunya,les quals es van incorporar a les actuacions del procés Fontanellas (1861-1865), i que coneixem per les al·legacions de l’advocat Indalecio Caso, publicadas amb el títol “Exposición de los hechos para la defensa de D. Claudio Fontanellas” (Librería Duran, Madrid, 1862) i les del Fiscal, Demetrio Villalaz,  publicades amb el títol “Acusaciones pronunciadas contra Claudio Feliu Fontanills sobre usurpación de estado civil de Claudio Fontanellas” (Establecimiento Tipográfico de Narciso Ramírez y Rialp, Barcelona, 1865)

[2] A Madrid també s’aplicà el mateix tipus d’organització repressiva.

[3] Selfactina: nom català derivat de l’anglès “self action”; telers de procedència anglesa, els quals, deguts al seu funcionament automàtic, provocaren la disminució de la necessitat de ma d’obra i en conseqüència, l’augment considerable de l’atur.

[4] El tercer districte abastava el territori urbà dins del perímetre dels carrers de la Boqueria, de la Cera, Riereta, plaça de Sant Josep Oriol, del Pi, Petritxol, Portaferrissa, Santa Anna, dels Arcs, de la Palla i Banys Nous, fins enllaçar amb el de la Boqueria. A més, incloïa Gràcia.

[5] Instituïda l’any 1815 per Ferran VII. Consta de diferents graus. De vegades, la premsa informava, de la participació del comissari en les reunions de l’Ordre.

[6] “El govern civil de Barcelona al segle XIX: desenvolupament institucional i acció política”. Tesi doctoral de Manel Risques Corbella, dirigida pel Dr. Borja de Riquer i Permanyer. Universitat de Barcelona. 1994.

[7] Cas citat per Enric Calpena en “Barcelona, una biografia”, Edicions 62. Barcelona, 2015. De fet, les xocolateries i pastisseries, situades al carrer Princesa i plaça de l’Àngel constituïen botigues que, en llur origen, sovint havien estat regals d’homes rics a les amants que despatxaven. Calpena suposa que l’eufemisme “sucar el melindro” amb el qual els catalans ens referim a l’acte sexual s’explica per causa de la doble funció de les referides botigues. Afegim que l’expressió “casa de barrets”, com a sinònim de prostíbul també es deu originar en el fet que alguns negocis d’aquesta mena deurien complir la mateixa missió.

[8] El Diario de Barcelona del 4 de maig de 1848, relata que al carrer Ferran, de Barcelona, es va congregar una gentada per veure passar els quaranta jugadors de cartes marcades, els quals havien estat detinguts en un local “clandestí” d’Hostafrancs i que desfilaven escortats

[9] No tenim noticia d’aquestes dimissions, anteriors a 1851. Potser una es produí el 30 d’abril de 1850, quan es dissolgué oficialment la Comissaria Especial de Vigilància, mal que continuà amb una altra cobertura legal. En qualsevol cas, la referència que fa Ramon Serra a les seves anteriors dimissions,  ens indica que abans de juliol de 1851, ja deuria ser un personatge força discutit per un sector de les autoritats.

[10] Lassala era un enemic, no solament polític, sinó que també “personal” dels republicans. A la fi de la guerra dels matiners, un vespre, els homes de la partida republicana del Noi Baliarda (Francesc Baliarda i Ribó) de Sant Andreu, varen entrar al domicili del general en aquesta vila i li robaren el sabre. Lassala va sortir al balcó només cobert amb la camisa de dormir i demanà auxili a crits. Durant molt de temps el milicià fou objecte de la riota de la ciutadania.

[11] Sociedad Literaria. Diferents autors: S. Figueras de La Costa, Adolfo Blanc, A. Cubero i altres. Barcelona, Edit. I.López Bernagosi;  Madrid, Librería Española; La Habana, Librería La Enciclopedia. 1862-1863

[12] “Francisco de Paula Cuello”. Edit. López Bergamosi. Barcelona, 1859

[13] “Recuerdos de mi larga vida”. Conrad Roure. Edició a cura de Josep Pich i Mitjana. Eumo Editors. IHIJVV i Museu d’Història de la Ciutat. Barcelona, 2011.

Per la premsa sabem que l’apotecari Bofill havia estat empresonat perquè les autoritats el consideraren un dels conjurats que durant la tardor de 1848 intentaren apoderar-se de Barcelona i lliurar-la als comandants dels “matiners”. Però, Conrad Roure no diu res de l’experiència del seu avi. El comissari Serra, amb motiu de la dita conxorxa sorprengué una reunió d’una lògia republicana en l’edifici de les voltes de la plaça de San Agustí Vell. El carrer del Portal Nou desemboca a la plaça de Sant Agustí Vell, la qual és a poques passes del carrer, o placeta, de les Basses de Sant Pere, en el barri que porta aquest nom.

[14] Tresserra  que va escriure el seu llibre en castellà, no gosa traduir a aquesta llengua tots els insults que els pinxos de la ronda van adreçar als republicans i que- diu- constaven a les actes del judici escrits en català.

[15] Literalment. Probablement, el malnom d’en Tubert es referia al municipi empordanès de L’Espolla.

[16] Diario de Barcelona dels dies 19, 20 i 23 de gener de 1855.

[17] Barcelona, una biografia. Enric Calpena. Ed. 62. Barcelona, 2015.