EL CAS FONTANELLAS (1845-1865) La veritat judicial i la lluita de classes.

 


ADVERTIMENT. L’autor d’aquest escrit no n’autoritza la reproducció per cap medi, això fos portat a terme amb finalitat o no, de lucre. En la cita de parts de l’escrit esdevé obligat d’indicar el nom de l’autor, el títol i que ha estat editat a la web SEGLEDINOU.CAT, l’any 2016.


 

“Per quina causa, si certament es va fer justícia, no hi va haver equitat?” Conrad Roure . Memòries de la meva llarga vida.

 el pretès Claudi Fontanellas
el pretès Claudi Fontanellas

“Les sentències són unes veritats oficials, que coincideixen o no amb la veritat real…” Joan Piqué Vidal, advocat. (Declaració davant de la comissió d’investigació sobre el frau i l’evasió fiscals i les pràctiques de corrupció política. Parlament de Catalunya. 22 de juny de 2015.)

“El historiador que observa el funcionament  d’una societat en un moment evolutiu relativament estable, veu el dret com a revelador de les regles d’aquest funcionament”.  Pierre Vilar. Història del Dret, Història Total.

“Hagués pogut viure amb en Dickie la resta de la seva vida […] si no fos que aquell dia se’m va ocórrer de posar-me la roba d’en Dickie …” Patrícia Highsmith.  El talentós Mr.Ripley.

  1. El començament de tot plegat.
  2. Can Fontanelles.
  3. L’herència destinada a Claudi.
  4. El segrest de Claudi Fontanelles.
  5. Claudi Feliu Fontanills.
  6. La qüestió prejudicial, la tipificació del delicte i les proves.
  7. La “veritat” més probable.
  8. Però, què importa la veritat?. El procés Fontanellas, reflex de la lluita de classes.

 

1. El començament de tot plegat.

El 15 de maig de 1861, el vaixell Puerto-Rico arribà al port de Barcelona procedent del port de Charleston (Carolina del Sud), on havia salpat en els dies que s’hi va iniciar la guerra civil nord-americana. El bot de la nau s’apropà al moll per portar-hi el capità Felicià Roig. En arribar a terra, el capità s’adreçà al domicili del marquès Lambert Fontanellas i li lliurà personalment la carta que li havia confiat en Claudi Fontanelles, viatger del vaixell i presumpte germà del marquès, mitjançant la qual l’autor l’avisava que tornava a casa després de tretze anys d’absència. Concretament, l’autor de la missiva deia que faltava de casa des de l’any 1848 (tretze anys d’absència) però, en realitat, Claudi Fontanelles faltava del seu domicili d’ençà setembre de 1845. Aquesta errada inicial, i el fet que l’autor s’hagués adreçat al germà en termes de formalitat, com si fos un estrany (“Al señor Lamberto” i s’acomiadava “S.S.S.”, és a dir, “su seguro servidor”) fou adduïda en el procés que s’incoà al viatger del Puerto-Rico pel delicte d’”usurpació d’estat civil”, com a proves del caràcter falsari del processat.

Vista del port de Barcelona l’any 1856. Arxiu Històric de la Ciutat. Museu Marítim.
Vista del port de Barcelona l’any 1856. Arxiu Històric de la Ciutat. Museu Marítim.

Lambert va rebre la notícia i encarregà al secretari Francesc Joan Martí- que també ho havia estat de son pare- que recollís el viatger. En Martí s’apropà al flanc del vaixell amb el bot de transport i abans que s’hi pogués enfilar, Claudi el reconegué i el cridà pel nom. Ambdós homes, a coberta, s’abraçaren.

Claudi fou acceptat i ben rebut a casa per Lambert, pels germans presents, pels criats i pels amics de la família. L’Eulàlia, una de les germanes, romania a Madrid amb Antonio Lara, el seu espòs i Lambert els informà del succés, mitjançant el telègraf. El missatge de Lambert deia això: “S’ha presentat Claudi,  bo i estalvi”. Tot seguit, Lambert, segon marquès de casa Fontanellas, informà el governador del retorn de Claudi. El secretari Martí l’acompanyà en aquesta declaració, tot afirmant que havia reconegut el noi petit immediatament que l’havia vist a la coberta del vaixell i que això es devia al record que en tenia i també perquè Claudi li va correspondre, a primera vista.

L’Eulàlia va escriure immediatament a Claudi per demanar-li que anés a Madrid però el nou vingut s’excusà, tot adduint que el llarg viatge en vaixell l’havia fatigat. La germana deuria insistir perquè Claudi reafirmà la  decisió, mitjançant telegrama, tot posposant la visita per després de la processó de Corpus. Els escrits entre Claudi i l’Eulàlia van ser al·legats per l’acusació en el procés criminal que s’incoà al viatger del Puerto-Rico com a indici de la por que copsà el nou vingut per causa de la possibilitat que l’Eulàlia no el reconegués. El remitent negà durant el procés que la primera carta fos seva i certament, durant el judici es va fer palès que les signatures de la carta de resposta i del telegrama que envià el nou vingut, no coincidien en la lletra, ni en la forma.

Durant pocs dies, el viatger del Puerto-Rico es passejà per Barcelona, retrobant-se amb antigues coneixences, a les quals explicà la història del segrest que havia sofert, d’això, en feia setze anys. Llavors, El Contemporaneo i el Diario de Barcelona varen publicar un comentari gairebé idèntic, mitjançant el qual els periodistes es feien ressò de les “novel·lesques aventures” que anava explicat el nou vingut per la ciutat, en les quals incloïa “no sé què” d’un cadàver i  suggerien que en el fons d’aquestes ficcions s’hi podia amagar la “tràgica història” d’un crim horrible.

Els esposos Lara tornaren immediatament a Barcelona. Havent-hi arribat, el capvespre del 23 de maig, Lambert s’adreçà al jutge i li digué que sospitava que l’home que se li havia presentat com el Claudi, era un impostor. El dubte de Lambert es fonamentava, segons explicà al jutge, en el fet que d’ençà que Claudi havia entrat a casa, ni li havia preguntat pel pare, ni per la part de l’herència que li corresponia.

La conversa de Lambert amb el jutge es formalitzà mitjançant constitució del jutjat, a mitjanit, en el domicili del marquès per a prendre-li declaració, així com als familiars d’aquest- inclosos els Lara- i a qui es presentava com Claudi Fontanelles, a més d’altres persones que negaven que el nou vingut fos el fill petit de Francesc Xavier Fontanellas. Tot seguit, Claudi va ser detingut pels mossos d’esquadra que l’esperaven fora de la casa i tancat a la presó. Hi ingressà amb el nom imposat de Claudi Feliu Fontanills. L’endemà el pres es trobà malament i demanà ajut mèdic. Al·legà que a can Fontanellas, en el moment que se l’emportaven els mossos d’esquadra, demanà aigua i que li havien donada ensucrada i barrejada amb una metzina. Els facultatius privats que el visitaren no li trobaren símptomes físics que demostressin clarament la ingesta de verí, mal que li receptaren un antídot (llet i magnesi) que fou pagat pel carceller[1]. El jutge negà que es prestés ajut mèdic al pres, a càrrec de l’administració de justícia. Posteriorment, a la casa dels Fontanellas, fou descoberta una ampolla que havia contingut arsènic. De tota manera, el processat va ser internat durant cinc dies a la infermeria de la presó, per intercessió de la compassiva dona del director del centre. Algun testimoni declarà que el processat presentava un aspecte cadavèric.

El procés judicial iniciat d’ofici, a partir de la “denúncia” verbal de Lambert, es perllongà durant anys, transità per tres instàncies, originà intensos debats jurídics i populars, dividí la societat en bàndols, fou seguit amb ànsia arreu d’Europa i d’Amèrica i a la fi, més enllà del fet que la sentència final esdevingués més o menys encertada, va confirmar, als ulls del poble, l’estat d’injustícia i corrupció que dominava la societat i més concretament, l’aparell de justícia. Això, doncs, en primer lloc, la desaparició de Claudi Fontanelles, el setembre de 1845, es produí per causa de l’estrany segrest que fou objecte, el qual hom sospitava que havia estat incitat pel seu pare, el primer marquès Francesc Xavier Fontanelles i portat a terme per la terrible “ronda” del caporal Jeroni Tarrés, dependent del comissari de policia, Ramon Serra i Monclus[2]. En segon lloc, les misèries i tripijocs de la família Fontanelles, començant pel patriarca de la nissaga, enriquit amb el comerç colonial- molt probablement, també d’esclaus- la banca i com a proveïdor de l’exèrcit, així com el suport que li prestaren en tot l’afer, els càrrecs institucionals, inclosa l’administració de justícia i les classes dominants, restaren meridianament paleses als ulls de tothom. El defensor del processat, en un moment determinat del judici, pronuncià el següent retret: “El sumario está amasado con el oro de la casa Fontanellas”.

Cal tenir en compte que els successos que s’exposaran tot seguit, es desenvoluparen durant el període central del XIX, el qual es caracteritzà per la inestabilitat política i social – sobretot a Catalunya- l’estat d’excepció etern, la militarització de la vida política, els aixecaments obrers, la corrupció institucional i les contradiccions de tota mena que originava la voluntat d’arrelament de l’Estat monàrquic liberal a Espanya i el govern dels moderats. Durant la tardor de 1848 es publicà el primer codi penal espanyol i en el 1870, es promulgà el segon. La llei d’enjudiciament criminal no arribà fins el 1882. El fiscal, en el cas Fontanelles, oposant-se a l’al·legació del defensor, segons la qual l’objecte del judici consistia en “una qüestió civil tractada criminalment”, proclamà solemnement que “entre nosaltres [espanyols] la jurisdicció s’exerceix en tota la seva plenitud pels mateixos jutges” [3]. És a dir, la manca de claredat i fins i tot, la manca de la regulació que havia de conformar el nou règim liberal, tant en l’aspecte jurídic, com en el polític, originava grans llacunes procedimentals i també materials, tot marginant els drets que avui anomenem de seguretat jurídica, jutge propi, presumpció d’innocència i defensa. El fiscal i els advocats defensors, en el cas que ens ocupa, maldaven per cobrir les mancances de la legislació amb les “Partidas de Alfonso el Sabio”, amb interpretacions jurisprudencials, el Digesto de Justinià i fins i tot, amb normes de la legislació positiva i la doctrina franceses. És a dir, situats en el trànsit de l’antic règim al nou, els juristes sovint intentaven fonamentar llurs al·legacions cercant les bases jurídiques en el dret històric- el castellà- o en les que significaven el nou model d’Estat francès que Espanya volia copiar. No tenien altre remei.

No esdevé cosa estranya, doncs, que els lletrats que intervingueren en el cas Fontanelles portessin el debat més enllà de la sala jurisdiccional, tot publicant en lletra impresa llurs intervencions i conclusions. El darrer advocat defensor del processat, fins i tot feu imprimir i distribuir el seu al·legat abans que fos dictada la sentència- actuació que justificà en la prèvia utilització de la premsa per part de la família Fontanellas, que ho va fer a fi d’escampar injúries contra el processat -.

El fiscal i l’advocat dels demandants, enrabiats per aquesta publicitat avançada, també publicaren llurs raonaments. Fins i tot, un magistrat de l’Audiència de Barcelona, convençut que el processat era el veritable Claudi Fontanelles i crític amb el procediment que s’havia portat a terme, il·lustrà la població lletrada amb cabòries tècniques, tot aprofitant l’avinentesa per fer conèixer els antecedents de la família demandant i els retrats físics i de personalitat dels membres que la composaven [4]. La sentència de l’Audiència del cas Fontanellas, criticava amb ira aquest desori, tot carregant les culpes a la defensa del processat: “Que de una manera fictícia se ha producido una alarmante agitación en las masas, jamás conocida por asuntos judiciales…” i afegia que tot això responia “al estudiado afán de extraviar la opinión, concitar los ánimos contra instituciones sagradas, ejercer presión y fuerza y obtener el triunfo del procesado de todos modos, sin excusas ninguna y asimismo un centro de dirección cuya base no es la caridad sinó el lucro…”.

Les anàlisis del procés Fontanelles no acabaren amb la dècada dels seixanta. Fins i tot, durant la dels vuitanta, trobem escrits de “noves aportacions” referides al cas.

2. Can Fontanelles.

Hom diu que Francesc Xavier Fontanelles Calaf va néixer a Capellades l’any 1773 . Al voltant de 1812, sabem amb certesa que s’havia instal·lat a Vilanova i que s’esmerçava en el comerç de productes colonials. No coneixem concretament els mitjans que emprà per excloure el pare i el germà Antoni del negoci familiar però ho va fer i la gent de l’època considerà que els havia estafat. Fins i tot, hom deia que havia expulsat els parents del casal patern. L’any 1822, Francesc Xavier apareix a Barcelona, en una casa de la Barceloneta i esdevingué proveïdor de l’exèrcit espanyol, fundà una banca, compaginà aquestes activitats amb la de conseller del banc de San Fernando i participà en societats de transports, també de ferrocarrils i d’assegurancesa. [5].

Francesc Xavier Fontanellas maridà amb Josefa Sala, de la qual va tenir tres fills: Lambert, Dolors i Joaquima. Quan morí Josefa, es va casar amb la germana d’aquesta, Eulàlia Sala, amb la qual va tenir tres fills més: Eulàlia, Claudi i Francesca.

Francesc Xavier posseí una fortuna immensa en bens materials, així com en valors i diners en efectiu, la qual hom avaluava per un total de 6 a 8 milions de duros. Adquirí una finca de grandària considerable, al voltant de l’actual Via Augusta de Barcelona i la Bonanova. A la fi de la seva vida fou nomenat marquès de la casa Fontanellas.

La personalitat del patriarca dels Fontanellas no difereix gaire de la d’altres pròcers que, sobretot, durant el segle XIX, aixecaren imperis comercials i industrials a Catalunya, sovint efímers. Es tractava de persones, sorgides de la classe camperola mitjana, generalment cabalers, les quals no solament aprengueren les regles de joc del liberalisme econòmic- mal que això fos intuïtivament- sinó que sabien bastir relacions de clientela amb el poder polític i militar. En realitat, el vell Fontanelles fou, en principi, un intermediari: comprava gènere i el subministrava a preus més alts. Això el portà a fer-se transportista terrestre i marítim i, a fi d’assegurar-se el finançament, també fundà la seva banca. El talent comercial i financer de Francesc Xavier constituïa un do natural. No tenia base en la formació cultural i professional i aquesta mancança esdevingué palesa en el poc interès que mostrà per tal que els fills es fessin amb un bagatge de coneixements i habilitats, tot i que només fos a nivell primari. La poca ambició dels Fontanellas, pel que fa a la instrucció, esdevingué evident, especialment, en la persona d’en Claudi. Però, en aquest aspecte, Francesc Xavier i els seus fills tampoc es distingien d’altres membres de la classe burgesa emergent, dels “nous rics”, els quals sovint, degut a la mancança esmentada, compaginaven el talent, la malfiança, la murrieria i la manca d’escrúpols amb certa ingenuïtat que els deixava indefensos, enlluernats, davant dels tripijocs de comptables, funcionaris, advocats, aristòcrates i gent amb coneixements tècnics i culturals superiors.

Lambert, segon marquès de la casa Fontanellas, no posseïa el talent pel negoci de son pare i tampoc es distingí per la voluntat de formar-se i conèixer món. Hom el recordà degut al caràcter sorrut i garrepa. No es capficà per fer créixer les empreses que heretà, o no va saber fer-ho. Confià en els favorits del pare i s’esmerçà en fer la menor despesa possible. Havent mort el primer marquès, Lambert, mancat de criteri, abandonà la gestió del patrimoni familiar a les mans d’un ambiciós sense fre ni aturador: el seu cunyat, Antonio Lara, marqués de Villamediana i Vescomte de La Laguna. Aquest agrupà els negocis creats pel sogre en una empresa, anomenada “Fontanellas Hermanos”, de la qual s’instituí en administrador únic i s’esmerçà en hipotecar-ne les propietats, o vendre-les, liquidant, en benefici propi, l’imperi erigit pel vell patriarca.

Lambert, pel que fa a la posició política que se li atribuïa, fou assenyalat pels republicans i progressistes com un retrògrada extrem, i fins i tot l’acusaren de pertànyer a la societat secreta dels Templaris, l’objectiu de la qual consistia en combatre la classe proletària, impossibilitar l’establiment del sistema liberal a Catalunya, monopolitzar els càrrecs de les institucions i corporacions, i enriquir-se a l’esquena del país, “com ho han estat fent tot participant dels guanys de les fàbriques de moneda falsa que han existit a l’empara de Ramon Serra i Monclús”[6]. D’alguna manera, doncs, hom relacionava en Lambert amb els reaccionaris en el poder i per això, també amb el cap de la policia especial de vigilància, Ramon Serra. Això, als efectes de l’explicació que ens proposem, esdevé un fet significatiu.

Claudi va ser el típic fill petit de casa rica, cap de trons, disbauxat i malbaratador. La seva vida quotidiana transcorria en les tavernes, les cases de joc, els teatres i els prostíbuls, convidant els amics i fent correries a cavall pels voltants de Barcelona. Les baralles amb el pare esdevingueren diàries. El primer marquès de la casa Fontanellas va intentar donar-li feina però el noi fracassava arreu. En canvi, la mare el protegí sempre. De fet, Claudi era el fill favorit de l’Eulàlia Sala. Claudi passà per dues o tres escoles privades, en les quals hi romangué breus períodes de temps, i on – d’acord amb el que va explicar el magistrat Vicente Ferrer- només hi va “mal aprendre a llegir i escriure”. Però respecte això, hi ha discrepàncies; de fet, ningú atribueix un nivell cultural mitjanament elevat a Claudi mal que Conrad Roure, coetani dels fets i jove advocat que assistí com espectador a la vista pública del procés Fontanellas en l’Audiència, no es mostra tan radical doncs diu que el menut de la família  Fontanellas havia estat escolaritzat amb resultats mitjans i que coneixia la llengua francesaa [7].

Conrad Roure i Bofill (1841-1928). La Il·lustració catalana, de 8.5.1911
Conrad Roure i Bofill (1841-1928). La Il·lustració catalana, de 8.5.1911

Ara convé que esmercem unes línies per tal de fer un somer retrat d’Antonio Lara, marit en primeres núpcies de Joaquima Fontanellas i en segones, de l’Eulàlia, germanastra de la Joaquima.

Antonio Lara va néixer a La Mancha i hem de suposar, pels títols nobiliaris que posseïa que deuria ser un propietari cerealista. No sabem en quina data, vingué a Barcelona, destinat com a funcionari de la Intendència de la província. L’any 1844 ja havia ascendit a Secretari d’aquest organisme, el qual, a més de gestionar el patrimoni de l’Estat i procurar l’aprovisionament de l’Administració, contractar i llogar-ne els béns, realitzava tasques de recaptació dels impostos de consum. Aquest mateix any es casà amb Joaquima Fontanellas, a la qual deuria conèixer per causa de les relacions professionals que mantenia amb el pare d’aquesta- recordem que Francesc Xavier també feia negoci com a proveïdor de l’exèrcit -. Segons va dir un coetani, Joaquima no era pas una noia gaire ben plantada i en canvi, Lara va ser un home de bona presència. El casament esdevingué forçat perquè es va saber que l’Antonio i la Joaquima havien esdevingut amants. Potser, la Joaquima havia quedat prenyada abans d’hora. Varen tenir un fill. Fins aquí, endevinem que Lara presentava totes les característiques de l’ambiciós, del grimpador social, el qual, a fi d’assolir els seus objectius, no té escrúpols de cap mena. En el procés Fontanellas, algú va testimoniar que Lara havia estat processat, l’any 1838, per falsificació de documents i l’afectat intentà querellar-s’hi. Però, l’acusació no va ser desmentida.

Havent nascut el fill d’en Lara i de la Joaquima Fontanellas, aquesta es separà del marit i morí, sola, el 22 de gener de 1853, un parell d’anys després que hagués traspassat el pare. Llavors, Antonio es casà amb la seva cunyada, Eulàlia Fontanellas, i aconseguí burlar el testament del sogre- com veurem, Francesc Xavier l’havia marginat de l’administració de l’herència que deixava a la Joaquima i al net- mitjançant litigi jurisdiccional que guanyà en segona instància. En aquest punt, paga la pena que fem una puntualització: El pretès Claudi Fontanelles, havent desembarcat, fou informat per Lambert que l’Eulàlia s’havia casat amb l’Antonio Lara. Llavors, Claudi li va retreure les disposicions testamentàries del pare que excloïen Lara. Segons va explicar l’advocat defensor, davant d’aquell retret, Lambert respongué: “Què vols que hi faci si ara viuen com els sants?”. És a dir, que Antonio i Eulàlia deurien ser amants en vida de la Joaquima.

En el transcurs de l’explicació del procés Fontanellas, ens adonarem que Antonio Lara, als ulls del poble, esdevingué gairebé el malvat principal de la història que contem, només una mica per dessota de Lambert i en la construcció de la dita imatge, a més de les raons objectives derivades del seu comportament, hi ajudà la condició de funcionari estatal opressor i foraster. Lara, sempre que podia, s’estimava més de viure a la “villa y corte”, on romania proper al poder administratiu, corporatiu i polític. En els papers oficials apareix aquesta dada: “domiciliat a Madrid”. 

3. L’herència destinada a Claudi. 

Francesc Xavier Fontanellas atorgà testament el 23 de maig de 1850, un any i mig abans que traspassés i quan ja en feia cinc que Claudi havia desaparegut. Després i abans que es presentés l’home que pretenia ser en Claudi, morí la Josefina i també la Dolors i la Francesca. Per tant, en el moment que desembarcà el nou vingut que vindicava la identitat del fill petit del vell patriarca, els successors directes d’aquest eren els següents: Lambert, el fill de l’Antonio Lara i de la Joaquima, en Claudi i l’Eulàlia- segona muller de l’Antonio.

El primer marquès de Fontanellas establí alguns llegats, entre els quals, un per a destinar 16.000 duros a Claudi. La resta del patrimoni que havia acumulat s’havia de dividir en dues parts iguals. Deixava la meitat al primogènit, Lambert, al qual cedia el títol de marquès. Repartia l’altra meitat entre les quatre filles: Dolors, Joaquima, Francesca i Eulàlia. Però establí dues condicions per a la Joaquima: que no disposés de cap quantitat que heretava a favor d’Antonio Lara, el seu espòs i que ni l’Antonio, ni cap dels membres de la família Lara “entressin” en l’administració de l’herència, doncs en cas contrari, Joaquima restaria automàticament desheretada i la part que li corresponia passaria a les seves germanes Francesca i Eulàlia – llavors, solteres -.

El testador va deixar també una “confiança”, destinada a Claudi, comunicada de paraula a Lambert i que reproduí per escrit, la qual desà en un sobre segellat, i lliurà a la seva esposa Eulàlia Sala. Faltant l’esposa, el sobre havia de passar a la custòdia de la filla Francesca i faltant aquesta, a l’Eulàlia- més endavant, segona esposa d’Antonio Lara. Precisament, en el moment que es desenvolupava el procés, el sobre romania en mans de l’Eulàlia. El processat va instar davant del jutge que li fos permès el coneixement del contingut de la confiança que el patriarca li havia deixat. El jutge li denegà la petició.

La mare d’en Claudi, és a dir l’Eulàlia Sala, poc abans de morir, també va deixar un “encàrrec” escrit i en sobre tancat per al seu fill Claudi, el qual encomanà a una amiga.

És evident, doncs, que tant Francesc Xavier, com la seva esposa Eulàlia, moriren estant ben convençuts que Claudi – segrestat el setembre de 1845- era viu. I també és evident que, si més no en Francesc Xavier sentia una aversió profunda contra Antonio Lara, al qual volia mantenir ben lluny del seu patrimoni i dels afers de la familia. 

4. El segrest de Claudi Fontanelles.  

L’observador de la gènesi del cas Claudi Fontanellas es formularà la pregunta següent: el viatger del Puerto-Rico, hauria estat denunciat i perseguit pels seus pretesos familiars i per la Justícia, si no fos que tot just va haver posat els peus al moll de Barcelona, s’apressà en esventar a tort i dret les circumstàncies de la “seva” desaparició l’any 45, tot culpant-ne al vell patriarca i a l’Antonio Lara?. Al respecte, hom pot fer tota mena d’especulacions però esdevé evident que la xerrameca del reaparegut incità la ira de Lambert i sobretot, de Lara i constituí el desencadenant del procés penal que fou incoat al pretès Claudi Fontanellas. Precisament, durant el debat processal, la qüestió de l’honor tacat (mancillado) de la família Fontanellas, esdevingué un tema recurrent. És clar que l’antídot més radical contra les “mentides” que escampava el viatger, consistia en sostenir que el veritable Claudi Fontanellas havia estat mort pels homes que el segrestaren durant l’any 1845.

Claudi Fontanelles i Sala, d’acord amb el què va declarar sa germana Eulàlia, desaparegué el 19 de setembre de 1845, havent complert vint-i-dos anys. Aquell dia, al capvespre, va sortir de casa acompanyant el pare. Al cap d’una estona es separaren i el noi es feu fonedís. Fins llavors Claudi havia portat la mena de vida que acostumava i ningú sospità que volgués emprendre un viatge, ni que patís cap mena d’urgència. Durant els tres mesos posteriors al segrest, el pare del noi va rebre, pel cap baix, tres cartes demanant-li rescat. De fet, una de les filles del patriarca recordà que n’havien rebut més, signades pel Claudi- això fou corroborat per l’advocat Torres- però aquestes darreres cartes mai foren trobades. De les tres missives conegudes, la primera i la darrera- datada el 27 de desembre- van ser escrites per un dels segrestadors, el qual es titulava “Jefe principal encargado”. La segona sembla que fou escrita pel Claudi i en portava la signatura.

Francesc Xavier no va denunciar la desaparició del noi a la Justícia però sí que n’informà al capità general, Manuel Bretón del Rio y Fernández de Jubera, tot lliurant-li les tres missives mencionades. La manca d’interès del patriarca fou justificada per l’advocat dels demandants, en el procés per “usurpació d’estat civil”, tot recordant que els segrestos mai es denunciaven davant dels tribunals, i això, en part, era d’aquesta manera perquè hom procurava la protecció de la vida dels ostatges però també perquè els jutjats no podien tractar de “tu a tu” amb els criminals; a més, aquesta mena d’afers restaven sotmesos a la jurisdicció militar.

Les primeres diligències judicials per esbrinar la sort d’en Claudi daten del 7 de desembre de 1852 i s’incoà el procés corresponent durant el mes de gener de 1853. Certament, les dites diligències s’iniciaren formalment quan el patriarca dels Fontanellas ja era mort i perquè un jutge de l’audiència s’assabentà que el famós cap de la ronda policial, Jeroni Tarrés, havia participat en el segrest del jove Claudi. Aquest jutge informà a Lambert per si es volia instituir en part en el procés, o per si volia iniciar-ne un de separat i Lambert declinà l’oferta, dient-li que ell i les seves germanes estaven convençuts que Claudi havia mort a mans dels segrestadors.

Estranyament, malgrat que la desaparició de Claudi esdevingué una notícia de domini públic, el Diario de Barcelona, que acostumava a publicar rumors i circumstàncies ínfimes, no la mencionà fins el 22 d’octubre i això ho va fer obligat per El Heraldo de Madrid, el qual, el dia 15 se n’havia fet ressò. La gasetilla del Brusi deia això: “El Heraldo de 15 del corriente, con referencia a los corresponsales de esta capital [Barcelona] desmintió el hecho de haber sido cogido por unos ladrones el hijo del comerciante D. Francisco Fontanellas; pero el mismo periódico rectificó al siguiente día de aquella notícia, asegurando la certeza del hecho. Aunque nada hemos dicho nosotros hasta ahora acerca de tal acontecimiento, acaecido en esta capital, no por eso es menos cierto. D. Claudio Fontanellas, hijo menor de D. Francisco, fue efectivamente arrebatado por los ladrones la noche del 20 de septiembre y por su rescate exigen la enorme suma de 100.000 duros”.

Hom no pot dubtar que la sort d’en Claudi Fontanellas en mans dels segrestadors, esdevenia una qüestió central del procediment judicial que s’incoà l’any 1861 doncs si s’hagués provat fefaentment que en aquelles circumstàncies hi havia deixat la pell, això hauria provat la falsedat de la identitat que s’atribuïa el viatger del Puerto- Rico. Just quan aquest desembarcà, Antonio Lara i el mateix governador de Barcelona s’interessaren per conèixer les actuacions judicials portades a terme en els anys 1852 i 1853 per tal de trobar-hi proves que certifiquessin la mort del jove. No les van obtenir i llavors, quan l’advocat defensor del pretès Claudi Fontanellas criticà als demandants pel fet que no haguessin provat el decés del jove, en mans dels segrestadors, els acusadors li respongueren que això ni tan sols ho havien intentat, doncs hi ha moltes coses que són certes i que per aquesta causa no cal que siguin provades. De fet- afegí l’acusador- la regulació de les Partidas estableix que la persona que ha romàs desapareguda durant 10 anys, s’ha de considerar morta.

El Claudi vingut d’Amèrica, a fi de donar suport a la identitat que vindicava, va explicar la seva versió de les circumstàncies del segrest que pretesament havia patit a qualsevol que el volgués escoltar. La narració del processat, pel que fa aquests fets, esdevenia convincent doncs, en determinats detalls, va ser corroborada per alguns testimonis i sobretot, perquè coincidia amb la creença popular respecte els motius i les autories intel·lectual i material del fet. Efectivament, des del mateix moment de la desaparició de Claudi, tothom va pensar que es tractava d’un assumpte “privat”. Fins i tot, hom va dir que el mateix Francesc Xavier Fontanellas, havia opinat, davant de les autoritats, que el segrest del seu fill esdevenia una farsa.

El portal de ls Santa Madrona, en la muralla de Barcelona. En aquest lloc fou segrestat Claudi Fontanellas, probablement per la Ronda policial de J.Tarrés.
El portal de ls Santa Madrona, en la muralla de Barcelona. En aquest lloc fou segrestat Claudi Fontanellas, probablement per la Ronda policial de J.Tarrés.

El processat explicà que un dia de setembre de 1845, al vespre, sortí de casa amb el pare – es referia al domicili de Barcelona- i al cap d’una estona es separaren. Llavors, quan passava pel carrer del portal de Santa Madrona de la muralla, fou detingut per quatre homes. Fora del portal, prop de la caseta de fusta del Pes de la Palla, en la qual es dispensava pinso i palla als cavalls de l’exèrcit i que constituïa una concessió a l’empresa Fontanellas- atorgada per l’Administració de la Intendència de Barcelona, de la qual Antoni Lara era el secretari- uns altres homes substituïren els primers i el custodiaren fins una cova de Montjuïc. Allà, en presència d’un un cadàver humà en descomposició, l’obligaren a escriure una carta demanant rescat de mil unces d’or. El processat, imbuït com a Claudi Fontanellas, admeté que els segrestadors, ateses les circumstàncies, l’havien tractat relativament bé, mal que li clavaren unes quantes garrotades. També s’adonà que lluïen una mena d’insígnia en llurs gorres que li feren creure que formaven part d’un escamot de vigilància oficial[8]. L’ostatge va romandre la jornada sencera en la cova i a la nit següent, observant que els dos carcellers que el vigilaven, degut a llur estat d’embriaguesa, s’havien adormit, aprofità l’avinentesa i fugí. Baixà per la vessant de la muntanya fins a Sants i en acabat caminà fins la Barceloneta. En aquest barri es refugià a casa d’un calafat anomenat Tomàs Samper. El calafat li aconseguí un passaport i Claudi va embarcar en la goleta “Joven Conchita” cap a Buenos Aires.

Gravat del s.XIX que sembla que representa el segrest de Claudi Fontanellas.
Gravat del s.XIX que sembla que representa el segrest de Claudi Fontanellas.

El processat justificà el fet de no haver tornat a casa, després que s’escapolí dels segrestadors, així com d’haver fugit a terres americanes i de no haver escrit a la família durant tots aquests anys, degut a la certesa que el va corprendre respecte la responsabilitat de son pare en l’organització del segrest.

En part, aquest convenciment es fonamentava- segons confessà privadament als advocats i a un magistrat aliè a l’assumpte – en el descobriment casual que realitzà d’un terrible “secret” que amagava el progenitor – un “crim”, es va dir durant el judici- el qual també implicava altres membres de la seva família- amb això apuntava a l’Antonio Lara. En definitiva, Claudi cregué que el pare el volia fer desaparèixer per tal de tancar-li la boca.

Francesc Xavier mai va fer res per pagar el rescat que li exigien i alguns testimonis recordaven que, a l’època, no es mostrava pas gaire capficat per l’afer. Tot i això, va mantenir contactes amb el capità general, Manuel Bretón [9] i més endavant, amb el comissari de vigilància i salut pública, Ramon Serra i Monclus, amb el superior d’aquest, el governador Manuel Gibert i fins i tot, amb el cap superior de la Intendència de Barcelona, Antonio de la Escosura. Aquestes indagacions, ni les diligències judicials que es portaren a terme en l’any 1853 no varen donar cap resultat positiu. Sembla que Bretón va opinar que es tractava d’un segrest “consentit”.

Passat el temps, aparegué un pres, condemnat pel delicte de falsificació de moneda, anomenat José García Rubio que informà al governador de la província que un altre pres, condemnat pel mateix delicte i que es deia Antonio Gómez, li havia garantit que Claudi Fontanellas havia estat mort i que els assassins l’havien enterrat a Montjuïc, tot i que pronosticà que algun dia n’apareixerien els ossos en una casa de Barcelona [10]. Allò que feia creïble aquesta confessió és que, sorprenentment, una de les sentències en apel·lació del cas Fontanellas menciona que els falsificadors esmentats romanien imputats en la mateixa causa que tramitava “una altra sala d’aquesta Audiència” contra l’antic comissari, senyor Ramon Serra i Monclus. És a dir, que, molt probablement, García i Gómez havien format part de la colla de pinxos que directament, o indirecta, actuaven a les ordres, o a l’empara, del  comissari especial de vigilància i d’en Tarrés. A partir de la confidència de García, ens assabentem que Gómez fou interrogat i esbiaixà la informació vers una tal Roseta, internada en el correccional. La Roseta també va ser interrogada però negà el coneixement d’aquestes circumstàncies. Ramon Serra i Monclus declarà que, a l’època, havia portat a terme algunes diligències, per encàrrec del marquès i que no aconseguí de treure’n l’entrellat. Serra insistia que la ronda de vigilància d’en Jeroni Tarrés s’havia creat l’1 de juliol de 1848 i que per tant, esdevenia impossible que hagués pogut intervenir en el segrest de Fontanellas, succeït gairebé tres anys abans. Tot i això, el pres García Rubio refermà la seva confidència i afegí que Gómez- el qual es negà a tornar a parlar de l’assumpte- li havia confessat que Claudi era ben mort, que l’havien assassinat prop de Sants, que coneixia les persones que havien enterrat el cos del jove i que Jeroni Tarrès estava implicat en el afer, doncs va escorcollar el cadàver i li va prendre un grapat de bitllets de banc i una agulla de pit.

Com sabem Francesc Xavier, l’any 1848, també havia demanat ajut al governador civil de Barcelona, Manuel Gibert. El governador encarregà la recerca d’en Claudi a un parell de confidents, els quals, al cap d’un temps, explicaren que no n’havien tret l’aigua clara però donaren a entendre, mitjançant l’expressió compungida de llurs rostres, llurs mirades compassives i el gest contingut, que el noi de can Fontanellas era ben mort. Havent transcorregut un parell o tres d’anys, d’ençà la desaparició de Claudi, son pare contractà l’advocat Manuel José Torres, amic de la família, per tal que procurés esbrinar la sort del seu fill. Això també fou endebades.

És clar que quan hom va saber que Francesc Xavier cercava el fill, va començar a rebre noticies i ofertes de persones que li garantien que en sabien alguna cosa certa o que el podien trobar. Els comunicadors li demanaven quantitats elevades de diners, amb l’excusa que haurien de fer grans despeses- comprar la voluntat dels segrestadors, pagar confidents, viatjar a llocs llunyans…- però a la fi es demostrà que tots eren uns aprofitats.

Melchor Ferrer Palau, autor de la Historia del tradicionalismo español, en un capítol d’aquest llibre titulat “Los trabucaires”, fa referència al segrest de Claudi Fontanelles i diu això: “Cuando el famoso proceso de Fontanilles (2) [per Fontanelles] se dijo que en el secuestro del joven Claudio Fontanilles había intervenido con una carta con promesas para conseguir la libertad del secuestrado el general carlista Borges[11], siendo que éste ni se había enterado de este extraño suceso al que hoy parece probado, no estuvo ajena la política o cuando menos la Ronda de Tarrés”. L’autor, mitjançant el peu de plana 2, ens aclareix que el dit procés esdevingué cèlebre perquè “Claudio Feliu i Fontanills intentó hacerse pasar por Claudio Fontanilles. Es uno de los procesos más curiosos e interesantes de la época isabelina. Fontanilles había sido secuestrado y parece que hubo intervención de la famosa Ronda de policía de Tarrés. Feliu y Fontanills pretendía haber huido a América, donde debió morir el verdadero Fontanilles y su amigo se apropió de los documentos y los datos que el otro le facilitó”.

Ferrer volia rebatre la creença que titllava tots els trabucaires de bandits, doncs, en la seva opinió, n’hi havia que eren honestos carlins. Solament per aquesta raó, ens parla del segrest de Fontanelles, tot rebutjant-hi la intervenció del capitost carlista Josep Borges. Però, Ferrer apunta qüestions interessants del cas i, com qui no vol la cosa, estableix una hipòtesi. És a dir, no únicament es fa ressò de la intervenció de Ronda d’en Tarrés en el segrest, sinó que, de passada, suggereix que es tractà d’un assumpte de “política”. A la fi, assenyala la seva hipòtesi: el fals Fontanelles- constatem que Ferrer, creu en el veredicte condemnatori de l’Audiència- deuria conèixer el veritable Fontanelles a Amèrica i n’aconseguí la documentació identificativa.

La hipòtesi de Ferrer, d’alguna manera raona el problema principal amb el qual s’enfrontaren els jutges. La primera qüestió que calia aclarir va ser la següent: Claudi Fontanelles fou assassinat pels seus segrestadors, o se’n va sortir i va  viatjar a Amèrica?. Els demandants mantenien que el noi havia mort a Barcelona, en mans dels segrestadors, a la fi de l’any 1845 i és clar que basaven l’acusació que formulaven contra el nou vingut de la goleta Puerto- Rico, en la  premissa esmentada. És a dir, l’home que l’any 1861 se’ls presentà com a Claudi Fontanelles no podia ser-ho, atès que el veritable Claudi feia setze anys que havia traspassat. Ara bé- com ha estat dit- la mort de Claudi mai fou taxativament provada.

Segona qüestió que hem de tenir en compte: els documents d’identitat a nom de Claudi Fontanelles que mostrava el viatger vingut d’Amèrica, van ser tatxats com a falsos?. Això es va discutir però el processat posseïa un passaport, expedit pel consolat de Rosario de Santa Fe de l’Argentina i nomenaments d’oficial d’un dels exèrcits argentins (guerra entre Buenos Aires i Montevideo)[12].

A la fi, tampoc es produí un pronunciament clar, en seu judicial, que tatxés com a falsos aquests títols. Per tot això, a la fi, l’autor Melchor Ferrer suposà que el veritable Fontanelles va escapar dels segrestadors, arribà a Amèrica, es feu amic del processat i aquest – per algun mitjà no explicat- en va obtenir la documentació personal.  Així, tot lliga. Però, en contra d’allò que opinava Melchor Ferrer, el fet és que Josep Borges, general de brigada carlí, certament s’oferí al marquès de Fontanellas[13], mitjançant el masover de la finca que aquest posseïa, prometent que li tornaria el fill perdut. Això restà provat per la carta escrita pel carlista des de Marsella, l’any 1850 i trobada per Lambert entre la correspondència que havia desat son pare. Borges demanava al marquès 16000 duros i un passaport per viatjar a Montevideo. La carta fou adduïda per la defensa del processat com a prova que Borges sabia que llavors Claudi Fontanellas era viu i romania en terra americana, a Montevideo. Precisament, el processat havia residit en aquesta ciutat a l’època i per això- suposava el seu defensor- es tractava del veritable Claudi Fontanellas. A més, aquest advocat presentà al tribunal el testimoni de Tomàs Targarona[14], el qual digué que va conèixer a Claudi Fontanellas a Montevideo, l’any 1851 i que era el mateix home que es processava.

Iniciat el procés pel delicte d’”usurpació d’estat civil”, el jutge va tenir coneixement de la correspondència que havia mantingut el processat, des de la presó de Barcelona, amb un pres a les illes Chafarines, dit Antonio Sariñena.  El presoner a les illes informà al processat que sabia l’entrellat del segrest, doncs ell va ser un dels homes que s’encarregà de custodiar-lo des del portal de Santa Madrona fins la cova en la qual el retingueren. Per això, podia afirmar que Francesc Xavier, ordenà que el detinguessin i que el matessin però Jeroni Tarrés, cap dels segrestadors, considerà que l’ordre del pare del noi constituïa una “anomalia injusta” i per la dita raó, decidí tractar-lo bé i va permetre que fugís. Seriñena també digué que, en realitat, l’autor intel·lectual de la trama del segrest havia estat Antonio Lara, marquès de Villamediana. El comissari Ramon Serra i Monclus fou el director de l’orquestra- l’autor de la carta preguntava si el comissari encara era viu- i Tarrés el seu lloctinent. El cap directe dels executors va ser Miquel Badia – membre de la banda d’en Tarrés- resident a Orà. Badia estava  disposat a declarar tot això, si li lliuraven 800 unces per pagar-se el viatge fins a Barcelona. La defensa del processat també demanà la declaració d’uns altres dos antics membres de la ronda d’en Tarrés. Aquests asseguraren que testimoniarien sobre el segrest de Claudi Fontanelles sempre que el jutge els garantís immunitat pels delictes que, en aquella ocasió, haguessin pogut cometre. El tribunal denegà la pràctica de totes aquestes proves.

A la fi, pel que fa al segrest de Claudi Fontanellas, hom només pot assegurar que el succés fou real: certament, aquest noi desaparegué i el seu pare va rebre, pel cap baix, tres escrits demanant-ne rescat. A partir d’ací, i pel que fa a les causes, els autors intel·lectuals i els executors del delicte, tot són especulacions, més o menys fonamentades. És molt probable que la policia i més concretament, el comissari Ramon Serra Monclus, mitjançant la ronda d’en Tarrés, intervingués en l’execució del segrest. Això, es dedueix per indicis doncs, per exemple, els trabucaires no acostumaven a signar les cartes amenaçadores que adreçaven a les famílies dels segrestats amb títols de la mena orgànica burocràtica, com el de “jefe principal encargado” però, sobretot, perquè el segrest de Claudi es produí a la porta de la muralla de Barcelona- farcida de guàrdies- i malgrat que fou retingut en un indret de Montjuïc, proper al castell ocupat per l’exèrcit, les autoritats no varen saber trobar-lo ni descobrir els autors[15]. El mateix capità general va opinar que es tractava d’un segrest consentit, la premsa silencià la noticia i el pare de la víctima ni tan sols pensà en satisfer el rescat. En realitat, Francesc Xavier no es preocupà seriosament per la sort del fill fins al cap d’un temps d’ençà que Claudi s’havia fet fonedís.

Pel que fa als confidents, connectats amb antics membres de la ronda de Tarrés, o que n’havien format part, i que estaven disposats a explicar en seu judicial la seva versió del segrest- de manera que admetien que la ronda de pinxos policies hi estava implicada- esdevé sorprenent i sospitós que fossin rebutjats pels jutges. Ramon Serra i Monclus, quan fou preguntat sobre el cas, va fugir d’estudi. Certament, el comissariat de Vigilància que ell dirigia i del qual depenia la ronda d’en Tarrés, fou instituït l’1 de juliol de 1848 però la ronda de pinxos, sense cobertura oficial, existia des d’abans d’aquesta, diguem-ne, beatificació administrativa. De fet, Ramon Serra, abans que fos nomenat cap suprem de la  Comissaria Especial de Vigilància de la província de Barcelona, ostentava el càrrec de comissari i quan Tarrés va sol·licitar ser admès en la policia, el 15 d’agost de 1847- petició que li fou immediatament acceptada, tres dies després- estava processat en diferents jutjats per robatoris i altres delictes. És a dir, el fet és que l’any 1845, tant Serra, com Tarrés, podrien haver col·laborat en l’afer del segrest.

Però, a la fi, tot i les al·lusions de la defensa del processat respecte la instigació del segrest per part patriarca dels Fontanellas, o de l’Antonio Lara, l’autoria intel·lectual de l’acció tampoc restà provada, i per tant les causes de la desaparició romanen en el misteri. Al respecte, les especulacions que hom va fer i que encara ens formulem, es poden resumir en les següents:

  • Francesc Xavier, fart dels problemes que li ocasionava Claudi, decidí escarmentar-lo. El va fer segrestar per tal que passés privacions, es veiés enfrontat a la mort – l’escenari, amb el cadàver en estat de putrefacció- i fins i tot fos castigat físicament. Tot això, amb l’esperança que el noi retrobés el seny i admetés l’autoritat paterna. En realitat, en una de les cartes que el segrestat va enviar a son pare, li deia que havia après molt, degut als patiments que li infringien i li demanava perdó.
  • Claudi Fontanellas planejà el seu propi segrest per tal d’aconseguir una gran quantitat de diners de son pare, tot fent-li xantatge amb el secret familiar que havia descobert. El marquès, assabentat del parany que li havia preparat el fill, no pagà i aquest, o fou mort pels còmplices, o fugí a terres americanes per no enfrontar-se al pare.
  • Lara s’assabentà que Claudi havia descobert el secret familiar que el comprometia i amb coneixement o amb la tolerància del patriarca, organitzà el segrest i en acabat, d’amagat, ordenà la mort de l’ostatge.
  • Francesc Xavier, sol o amb la col·laboració de Lara- i potser del mateix Claudi- planejà el segrest com a tapadora per allunyar el noi de la família i de Barcelona. Primer desapareixia i en acabat se n’anava a Amèrica[16].- El segrest fou directament planejat i executat per la Ronda d’en Tarrés, amb coneixement o no del comissari Ramon Serra i per incitació, o no, d’Antonio Lara. El patriarca dels Fontanellas no va voler pagar el rescat per pressió de la resta de fills i del gendre.

Aquestes possibilitats admeten combinacions i encara se’n podrien imaginar d’altres. Allò que esdevé inversemblant és que Francesc Xavier ordenés expressament  l’assassinat del seu fill, doncs el va tenir en compte a l’hora de testar i tot demostra que fins el darrer moment, abans de traspassar, va creure que Claudi encara vivia. Si Francesc Xavier incità el segrest del noi, no ho va fer per tal de matar-lo. Una altra cosa és que se li escapés l’assumpte de les mans. Però la instigació d’Antonio Lara ens apareix com a molt més probable doncs, degut a la posició que ocupava en l’Administració de l’Estat, forçosament mantenia relació amb la policia i perquè és clar que amb la desaparició de Claudi, es lliurava d’un competidor en l’herència, a una part substanciosa de la qual aspirava com a espòs de Joaquima. L’aversió que mostrà Francesc Xavier envers Lara i que es palesà en la darrera voluntat del patriarca, havia de tenir causa en les activitats de gestió dels negocis familiars per part del funcionari i en la mala relació que mantenia amb la Joaquima, però és possible que també s’originés en la implicació del manxec en el segrest de Claudi. A la fi, durant el procés per usurpació d’estat civil, qui mostrà més fermesa i determinació a l’hora d’assegurar la mort de Claudi Fontanellas, va ser en Lara. Aquesta seguretat es podia fonamentar en el coneixement de les circumstàncies del segrest que només podia posseir qui hi havia participat.

La representació dels demandants suggerí una altra explicació del segrest, la qual, mal que fos inconscientment, admetia que aquest podria haver estat realitzat per persones properes a la família Fontanellas i fins i tot, amb la col·laboració de la víctima. Segons els acusadors, probablement Claudi, després de separar-se del pare, anà a casa d’uns coneguts, dels quals, per això, no malfiava. Aquests el retingueren- per causa d’un deute no satisfet?- i demanaren rescat al vell Fontanellas però com que el patriarca no pagà, els segrestadors es veieren obligats a matar l’ostatge.

Pel que fa al secret inconfessable que amagava la família Fontanellas i que Claudi amenaçava que descobriria, no en sabem l’entrellat. El magistrat Vicent Ferrer afirmà que li fou explicat pel pres però ni ell, ni el processat digueren mitja paraula al respecte. Aquest “secret” s’ha de relacionar amb la “confiança” tancada en un sobre que Francesc Xavier destinà a Claudi i que, a la fi, va anar a parar a mans de l’Eulàlia. És clar que els esposos Lara coneixien l’escrit del pare i potser no els convenia gens que es fes públic. Aquesta podria ser una altra raó de l’oposició radical que formularen a reconèixer com a germà el viatger del Puerto-Rico. Tampoc sabem res del contingut de l’escrit que Eulàlia Sala, mare d’en Claudi Fontanellas, confià a una amiga per tal que fos lliurat al noi quan aparegués.

5. Claudi Feliu Fontanills.

El jutge de primera instància, un cop va haver escoltat les declaracions de Lambert Fontanelles, de les germanes i del cunyat, així com la del presumpte Claudi Fontanellas, ordenà que aquest ingressés a la presó sota l’acusació d’”usurpació d’estat civil” 

El nou vingut fou registrat en el centre penitenciari amb el nom i cognoms de Claudi Feliu Fontanills. Qui era en Claudi Feliu Fontanills?.

L’advocat defensor Indalecio Caso considerava que el procés havia estat incoat d’ofici- per això va discutir si es tractava d’un delicte “públic”, o “privat”[17] – doncs suggeria que ni Lambert, ni Lara presentaren una denúncia formal, ni col·laboraren gaire en la primera investigació, com si els actors haguessin volgut fer veure que havien estat arrossegats a l’acció judicial per causa del “descobriment” casual del caràcter falsari del viatger del Puerto Rico i la inexorable i obligada persecució del crim per part de l’aparell judicial que això comportava. A la fi, Lambert i Antonio es constituïren en part interessada però és cert que, havent estat recorreguda la sentència d’instància, de vegades, Lambert encara es mostrava insegur respecte la identitat de l’home que se li havia presentat com el seu germà Claudi. En ocasions, el segon marquès no negava radicalment que el viatger del Puerto- Rico fos el germà desaparegut, sinó que, sobretot, demanava que la justícia li aclarís el dubte, doncs ell “devia molts milions” al veritable Claudi Fontanellas.

Però, una cosa és que l’acció judicial hagués estat incoada d’ofici i l’altra que no hagués estat “sol·licitada”, denunciada, o provocada pels particulars. D’alguna manera, Lambert va prendre la iniciativa en apropar-se al jutjat de Palau (plaça de Palau) per tal de demanar una investigació i sembla prou clar que Antonio Lara va ser qui el va empènyer a prendre aquesta determinació. Hom no pot menystenir la immensa influència que tenia Lara com a alt funcionari de l’Estat i administrador únic de l’empresa Fontanelles.

Evidentment, les possibilitats d’èxit d’una persecució judicial d’aquesta mena assoleixen el màxim previsible si l’acusador esdevé capaç de provar la veritable identitat de l’usurpador. Antonio Lara, essent conscient d’això, aprofità la primera oportunitat. Arribà a Barcelona, procedent de Madrid, s’espantà en conèixer la narració del segrest que anava escampant el nou vingut, es feu càrrec dels rumors que corrien respecte el caràcter falsari del seu pretès cunyat i va aprofitar tot plegat per tal de desemmascarar-lo, tot decidint-ne la “veritable” identitat; després, trobà els pares del seu pretès cunyat i a la fi, capgirà definitivament l’opinió dels membres de la família del marquès, així com la dels criats i amics, tots els quals d’entrada, havien reconegut, sense cap mena de recança, que el nouvingut era el noi Fontanellas, desaparegut setze anys abans.

La sospita respecte la falsedat del nou vingut sorgí- segons el guió dels acusadors- per culpa del mateix processat. Havent estat presentat als amics més propers de la família, un d’aquests, Grau (Guerau, Gerard) Rodés declarà que el processat li va dir espontàniament “a vostè ja el conec”. Rodés li respongué que això esdevenia impossible doncs ell residia a Barcelona des de l’any 1850 i “vostè, Claudi, va desaparèixer l’any 1845”. El processat, però, insistí en la coneixença i li digué que feia anys s’havien trobat a la casa d’en Romeu de la Barceloneta i que, en aquella ocasió, li havia ensenyat la manera de fer anissos. Llavors Rodés recordà que, en algunes ocasions, s’havia reunit en aquesta casa amb Claudi Feliu Fontanills[18]. Assabentat d’això, Lambert –  amb l’ajut d’Antonio Lara- va aplegar els homes que anys abans feien tertúlia a la casa d’en Romeu, entre els quals hi havia l’Antoni Coll. Els conspiradors s’amagaren en la fàbrica de la foneria Vulcano, esperant la visita que hi havia de fer el pretès Claudi Fontanellas, acompanyat de Lambert. Quan aquests aparegueren, els observadors coincidiren en identificar l’acompanyant de Lambert com en Claudi Feliu Fontanills. Després, els conjurats trobaren els pares d’en Feliu, així com alguns coneguts i companys de feina d’aquest, els quals s’avingueren a declarar que el pretès Fontanellas no ho era, ans, precisament, es tractava d’en Claudi Feliu Fontanills.

Les declaracions dels pares de Claudi Feliu, d’alguns dels antics companys i patrons del jove, així com les prestades per persones que l’havien tractat en terres americanes, varen permetre de saber-ne l’edat i reconstruir-ne la vida que havia portat a Barcelona, durant els darrers anys, abans que viatgés a l’Argentina. Aquestes dades, en un temps que la fotografia no esdevenia encara gaire usual- sobretot entre la gent humil- ni es coneixien els senyals dactilars, ni la resta de mitjans que avui permeten identificar positivament les persones, serviren per tal d’atorgar veracitat al personatge. Hom va poder saber, doncs, que Claudi Feliu havia nascut el 4 de febrer de 1837, que havia treballat d’aprenent de pastisser i d’obrer metal·lúrgic, que va pertànyer durant una temporada a la milícia i que participà activament en la insurrecció obrera de 1856. Hom suposà que l’any següent, degut a la persecució política que era objecte, s’embarcà en qualitat de patge i amb el nom fals de Joan Carreras, en el vaixell “Joven Conchita” i anà a parar a l’Argentina.

Però, en aquest cas tot és dubtós i les contradiccions entre els testimonis i fins i tot, les contradiccions que apareixen en les declaracions d’un mateix testimoni, esdevenen habituals. És evident que la fixació de la data del viatge de Claudi Feliu a Amèrica constituïa un fet transcendent, car això permetia avaluar la certesa de les dades referides a la seva estança a l’altra banda de l’Atlàntic- basades en documents datats i testimonis que recordaven quan el conegueren- i suposar que el processat, mal que usés el nom de Fontanellas, havia de ser en Feliu. Doncs, resulta que la data de la partença de Claudi Feliu cap a l’Argentina, l’any 1857, fou aportada pel seu pare i confirmada per l’oncle. El pare digué que recordava aquesta data perquè Claudi li demanà permís per a exiliar-se i ell li atorgà el consentiment i el beneí però posteriorment desmentí la primera declaració i va dir que Claudi desaparegué sense fer-li-ho saber – circumstància més creïble, si tenim en compte que el noi era pròfug de la justícia, degut a la participació que havia tingut en l’alçament obrer de 1856. L’oncle també modificà la primera declaració, en el mateix sentit. Doncs si el jover Feliu havia desaparegut sense saber-ho els pares, ni l’oncle, això feia dubtar que hagués fugit, precisament, l’any 1857.

En realitat, el processat – en el seu paper de Claudi Fontanellas- afirmava que havia viatjat a l’Argentina durant el mes d’octubre de 1845 i coincidia amb els pares d’en Feliu que el vaixell que el portà a l’altra banda de l’Atlàntic es deia “Joven Conchita”, i que el capitanejava un home anomenat Grau Sala. El fet és que es va comprovar que durant l’any 1845 no hi havia cap vaixell amb el nom de “Conchita”, ni “Joven Conchita” i que, per contra, aquest vaixell si que existí al voltant de 1857 [19]. El capità Grau Sala fou trobat i declarà que, efectivament, el processat s’havia embarcat en el seu vaixell l’any 1857, just en el primer viatge que va fer aquesta nau cap Amèrica. Sala també recordà que el processat s’amagava sota el nom i cognom de Joan Carrera. Al cap d’uns dies el capità li demanà que li digues la seva veritable identitat. El processat li va respondre que es deia Claudi Feliu Fontanills.

“La goleta Conchita, després batejada Hernán Cortes. Los últimos veleros del Mediterraneo. Torrevieja marinera (Tomo II). José Huertas Marion.1981”.
“La goleta Conchita, després batejada Hernán Cortes. Los últimos veleros del Mediterraneo. Torrevieja marinera (Tomo II). José Huertas Marion.1981”.

Havent arribat el vaixell a Buenos Aires, Claudi desertà i al cap d’un temps Sala el va trobar en una perruqueria de la ciutat, a la qual hi anaven els catalans i observà que vestia un pobre uniforme militar.

Durant el procés distints testimonis declararen que havien conegut el processat a l’Argentina. Però, a qui havien conegut els declarants: en Fontanellas, o en Feliu?. De fet, allò que hom va saber del pas per terres americanes del processat, provenia del que ell va voler explicar i no cal dir que ho va fer amb la personalitat que vindicava de Claudi Fontanellas, de manera que la seva narració començava a el 20 o 21 de setembre de 1845, a Barcelona, quan fugí dels homes que l’havien segrestat i es refugià a casa d’un calafat, anomenat Tomàs Samper, en el carrer Sant Miquel de la Barceloneta. Aquest treballador l’ajudà a conseguir un passaport, amb el qual va poder embarcar-se en la goleta “Joven Conchita” cap a Buenos Aires. Precisament, les dades que va rebre el tribunal sobre la vida que portà Feliu, d’ençà que deixà enrere el port de Barcelona l’any 1857 i fins que ell, o en Fontanellas, tornà a la ciutat catalana, el 15 de maig de 1861, eren difícilment comprovables.

6. La qüestió prejudicial, la tipificació del delicte i les proves.

El procés, d’ençà que s’inicià en el jutjat de districte fins que es pronuncià la sentència que esdevingué ferma, va recórrer per tres instàncies. La primera demanda fou resolta pel jutjat del districte de la plaça Palau i les apel·lacions per distintes sales de l’Audiència de Barcelona. Les tres sentències que va merèixer el cas, tracten els mateixos fets fonamentals, assentats en la instrucció i només es distingeixen per la qualitat creixent de l’anàlisi, la qual assolí el nivell més madur en la resolució que va concloure el recurs “de revista” (suposem que equivalent a la cassació). No sembla que, a l’època, la regulació procedimental restringís estrictament els supòsits que permeten l’apel·lació d’una sentència a la instància superior, com succeeix amb la regulació actualment vigent, o si aquestes traves existien, haurem de reconèixer que la interpretació que adoptaren els jutges superiors per admetre l’apel·lació i el posterior recurs “de revista” fou extremadament benigne[20]. A la fi, dóna la impressió que el cas va ser jutjat tres vegades, de cap a peus.

Els advocats del processat discreparen del tractament criminal que adoptà la judicatura “ab initio” i que es mantingué fins la darrera sentència. En termes literals, al·legaren insistentment que el cas hauria d’haver estat portat com una “causa” i no pas com un “plet”. És a dir, que segons el parer d’aquests lletrats, “s’havia donat caràcter criminal a un afer merament civil”. La qüestió de l’estat civil del processat s’hauria d’haver resolt en una causa civil, prèvia demanda formal dels interessats- afirmaren els defensors- perquè si el processat tenia la identitat que afirmava, quan s’inicià el litigi, el 17 de maig de 1861, llavors no hi podia haver sospites fonamentades i racionals de la comissió del delicte. Això, doncs el processat gaudia del reconeixement extrajurídic i jurídic que l’identificava com Claudi Fontanellas, degut al fet provat que el seu germà, Lambert Fontanellas, tots els familiars i també el secretari d’aquest, en Francesc Martí, l’havien reconegut com a tal i perquè a més posseïa documents identificatius a nom de Claudi Fontanellas. En definitiva, el 17 de maig de 1861, el processat posseïa pacíficament i legítimament el títol de germà d’en Lambert Fontanellas i fill de Francesc Xavier Fontanellas. Però, havent estat incoat el procediment d’ofici i per la via criminal, se’l va desposseir il·legalment i violentament de l’estat civil i a més fou tancat a la masmorra i obligat a litigar amb el fiscal a la contra, des d’aquesta posició de desavantatge. Llavors, amb la culpabilitat predeterminada, es buscaren les proves per tal de sostenir l’acusació. Una conseqüència d’aquesta tesi és que si hom no pot predicar l’existència d’un delicte i per tant, el cas no constitueix matèria criminal, no corresponia la incoació d’ofici del procés i la intervenció del fiscal esdevenia baldera. Segons la defensa, en aquell procediment, atès que era de naturalesa privada, no hi havia interès general de l’Estat, que calgués protegir.

A més, la defensa argumentà que calia distingir els delictes “públics” dels de caràcter “privat”, doncs, en el procediment criminal que se seguia, quan el delicte pretesament comès tenia caràcter privat, no hi intervenia la fiscalia. Per això, forçant el tractament penal- i acusant d’un delicte “públic”- a fi que hi intervingués el fiscal, restava demostrada la conxorxa de l’Estat amb els potentats. El procediment criminal- amenaçava la defensa- a la fi, portaria a la conseqüència següent: la sentència que condemnés el processat per la comissió del delicte que li era imputat, li deixaria les mans lliures per tal que ell i els descendents demandessin davant dels tribunals el reconeixement dels drets de filiació i els inherents, “car la sentència criminal ni els hi podrà atorgar, ni els hi podrà prendre”. La defensa il·lustrà la seva tesi, comparant la “usurpació d’estat civil” amb els delictes de furt i de robatori- els quals no poden existir si primer no hi ha “propietat aliena” de la cosa sostreta-  a fi de concloure que només comet les dites infraccions qui pren una cosa que no és de la seva propietat. El defensor al·legà alguna jurisprudència per tal de sostenir aquesta tesi, com ara un cas jutjat per l’Audiència de Sevilla referit a un home que s’havia fet passar pel marit d’una senyora i alguna altra reclamació d’herència per suplantador del legítim hereu, en els quals s’havia seguit el procediment civil.

El jutge Vicente Ferrer, de l’Audiència de Barcelona- aliè al procés- no es va poder estar de ficar-hi cullerada i beneí la tesi de la defensa amb la doctrina següent: “quan l’acció civil és certa i la criminal esdevé dubtosa, hom haurà d’exercir amb preferència, la primera”. Per contra, els acusadors sostingueren que la persecució dels delictes esdevé obligada d’ençà que hi ha indicis suficients de la comissió i que el processat no podia posseir el “dret” de ser Claudi Fontanellas per “atorgament” del seu germà, mitjançant el reconeixement inicial que fou objecte; insistiren que el cas no era “d’estat civil”, tot i la denominació del delicte que el motivava, sinó d’”identitat” i ridiculitzaren la comparació del cas amb els supòsits de furt o robatori que havia fet la defensa, doncs si li fos permès al lladre d’aturar la denúncia del delicte que ha comès fins que la víctima provés que la cosa robada era de la seva propietat, cap delinqüent d’aquesta mena podria ser detingut, ni processat criminalment. És a dir, en els casos de furts i robatoris- preguntava el acusador particular- la qüestió de la “propietat aliena” s’ha de discutir en un judici previ de caràcter civil, o es discuteix en el procés penal?. L’advocat de la demandant respongué la pregunta retòrica que havia formulat amb una cita llarga de la doctrina penal francesa per tal de concloure que, en definitiva, aquella coincidia amb l’espanyola, tot i que a França, en contra del que llavors succeïa a Espanya, es distingien les jurisdiccions penal i civil. D’acord amb la doctrina al·ludida “el jutge competent en un delicte té la competència per a conèixer i examinar tots els fets relacionats amb el delicte i de resoldre totes les qüestions que en siguin connexes”.

Els defensors del processat també discutiren la tipificació del delicte, afirmant que es tractava d’un il·lícit establert recentment i sense tradició en l’ordenament espanyol. El fiscal va voler rebatre els arguments esmentats, adduint que des dels temps del “Fuero Juzgo” la usurpació de nom amb un objectiu il·lícit ha estat penada i que l’existència de l’objectiu il·lícit que es proposava el processat esdevenia clar, doncs havia volgut introduir-se en una família aliena i agafar-los el nom, això a fi d’apoderar-se dels “drets inherents al naixement” que en suposava. Aquesta actuació- afegí el fiscal- constituïa una acció criminal equivalent a la de substituir, en el moment del part, un nadó per un altre. És clar que per tal que la comissió d’un fet, tipificat com a criminal, esdevingui punible exigeix dol i mutació de la veritat per part de l’autor i el fiscal considerava provat que el dol i els tripijocs realitzats pel processat a fi d’emmascarar la veritat, esdevenien evidències. L’objectiu de tants enganys consistia, és clar, en apoderar-se de l’herència que Francesc Xavier Fontanellas havia deixat al seu fill Claudi. Però, en aquest punt, el fiscal i l’acusador de part feien veure que oblidaven un fet transcendent: el processat no havia reclamat aquesta herència i això, precisament, sorprenia en Lambert.

A la fi, la defensa s’esmerçà en desacreditar i contradir tots els testimonis de la demandant, suggerint contínuament que havien estat comprats pels acusadors i que declaraven sota la influència dels riquíssims Fontanellas, perquè havien parlat pressionats pel temor reverencial que els produïen els membres d’aquesta família, en circumstàncies que no els permetien la claredat de judici o fins i tot, “ajudats” pel secretari que redactava l’acta. També criticaren que el jutge d’instància es comportà com un servent dels Fontanellas i del marquès de Villamediana, als quals, durant el procés, havia tractat amb deferència afavoridora.

Lògicament, els advocats del processat maldaren per justificar les reiterades contradiccions, falles de memòria, errors en la fixació de dates i fins i tot, l’aparent indiferència de l’acusat en la pràctica de les proves de reconeixement, doncs tot això perjudicava la veracitat del relat que vindicaven.

Els defensors es centraren en atacar el procediment de primera instància, portat a terme pel jutge del districte de Palau. A la fi, l’objectiu lògic de l’apel·lació i del recurs de revista, consistia en aconseguir la declaració de nul·litat d’aquell procediment i de la sentència. Amb aquest objectiu, els defensors insistien en recordar com es produí la primera actuació judicial. El jutge d’instància, un cop va haver parlat amb Lambert en seu judicial i amb el matrimoni Feliu Fontanills, progenitors suposats del suposat usurpador, es traslladà al domicili dels Fontanellas per tal d’interrogar els membres de la família, el secretari Martí, els membres del servei i algun dels seus parents. Deixant de banda que totes aquestes persones s’aplegaren a can Fontanellas per a prestar testimoni sense que fossin formalment citades- i per tant, això significa que el subjecte sospitós de cometre el delicte no havia estat imputat- la constitució del jutjat en el domicili particular del demandant vicià greument la pràctica de la prova, car allà els testimonis no es pronunciaren lliurement, com ho haguessin fet en el territori “neutral” de la seu judicial; a més, no havia necessitat de realitzar la prova “in situ” – com succeeix quan s’ha d’examinar el lloc del crim- de manera que, en les dites circumstàncies, havien declarat sota la influència del cap de família i, sobretot, de l’administrador únic de l’empresa familiar, l’Antonio Lara, dels quals directament o indirectament, en depenien. La defensa recordà que, en aquella ocasió, el jutge va tenir la “deferència” d’esperar en el domicili dels Fontanellas l’arribada dels Lara per a començar els interrogatoris- realitzats, de vegades, en grup- talment com si el marquès de Villamediana fos el jutge veritable. És a dir, en opinió dels defensors, els declarants a favor dels denunciants, essent parents, empleats o amics d’aquests, testificaven allò que volien els amos. Quan, d’entrada, Lambert havia reconegut el nou vingut com en Claudi, tots aquests testimonis s’apressaren a recolzar el vist i plau dels amos i s’esmerçaren en complimentar el nou vingut, però a partir que Lara arribà de Madrid i feu dubtar Lambert, els mateixos testimonis canviaren d’opinió i denegaren el reconeixement. El jutge de l’Audiència que dictà la sentència de l’apel·lació, es desempallegà d’aquest retret com va poder i mal justificà la constitució del jutjat en el domicili dels Fontanellas, en el fet que calia agafar en Claudi per sorpresa.

En la primera declaració, a can Fontanellas, Claudi va incórrer en un parell de contradiccions aparentment força significatives: per començar, no recordà el cognom de la mare i després, quan li demanaren que relacionés els membres de la família que ell afirmava que era la seva, s’oblida d’anomenar sa germana petita, la Francesca. Per tal de justificar el primer oblit, la defensa va dir alguna bestiesa, com que a Catalunya ningú emprava el cognom de la mare i aquesta circumstància podia ser certa a nivell de la vida quotidiana del carrer però no pas quan hom participava en determinades formalitats, fins i tot, merament socials. Pel que fa a l’oblit de la Francesca, succeí un fet sospitós. L’escrivent de l’acta de la declaració, en transcriure la resposta del Claudi, hi reflectí que també havia anomenat la Francesca però, en acabat, tatxà el nom de la germana petita i validà l’esmena. Naturalment, la defensa aprofità l’errada de l’actuari per tal d’adduir que l’acta havia estat manipulada i denunciar que, curiosament, el funcionari redactor era parent proper dels Fontanellas[21]. La representació de la demandant contraatacà tot afirmant que, precisament perquè l’escrivent era parent dels Fontanellas i per tant, coneixia tots els membres de la família, va tirar de beta instintivament i redactà la resposta de Claudi, avançant-se a les seves paraules; de tota manera, a la fi, el processat- va concloure l’acusador- havia signat l’acta de la declaració, sense oposar-se a l’esmena.

És clar que el testimoni del matrimoni Feliu Fontanills reconeixent el processat com a fill, complicava força el treball de la defensa. De fet, el matrimoni s’havia presentat al jutjat aportant l’acta de bateig del seu fill Claudi i afirmant que el processat era el seu fill, sense haver-lo vist. Per això, esdevingué necessària la prova de reconeixement, a la qual la mare s’hi resistí, mal que finalment es portà a terme. La defensa al·legà que si la senyora mostrava molta recança en participar en la prova, això es devia al fet que la pressionaven per tal que reconegués com a fill una persona que no ho era i que, de tota manera, a la fi, l’acarament s’havia produït a la presó, en una cambra fosca i amb una reixa entremig de la testimoni i del processat. Certament, aquest reconeixement es portà a terme a la infermeria de la presó i els esposos Feliu Fontanills, acompanyats dels seus fills Carme i Cel·lestí, observaren el processat des de fora de la cel·la que ocupava el pres, a través d’una petita finestreta reixada de la porta, mentre el subjecte del reconeixement romania allitat i tapat, de manera que, en la penombra, hom només li podia albirar el rostre. Tots els membres de la família Feliu Fontanills reconegueren el processat com en Claudi Feliu. L’acusació va voler rebatre la defensa, al·legant que la resistència inicial de la senyora Feliu Fontanills, en realitat, fou deguda al malestar que li originava que el fill la rebutgés com a mare i que els reconeixements dels presos sempre es portaven a terme a través de la reixa de la porta de la cel·la en la qual aquests romanien.

Les proves pericials adreçades a determinar l’edat del processat i les contradiccions d’aquest en relació a això, foren ben aprofitades pel fiscal i l’acusació particular. Hom sabia que Claudi Fontanellas havia nascut el 15 de desembre de 1822 i que Claudi Feliu, el 4 de febrer de 1837. Les dates de naixement d’ambdós personatges esdevenien indiscutibles perquè en les actes del procés hi constaven llurs certificats de baptisme. Per tant, Fontanellas i Feliu es portaven gairebé quinze anys de diferència. El fiscal recordà aquesta obvietat: “una persona només pot tenir una edat”. L’edat de Claudi Fontanellas, l’any 1861, quan s’incoà el primer procés, havia de ser de 38 anys i mesos. En la mateixa data, Claudi Feliu n’havia de tenir 24 i pocs mesos. Les proves pericials que portaren a terme els facultatius en la persona del processat, li atribuïren entre 24 i 26 anys però, si més no, un pèrit li atribuí entre 30 i 34 anys. L’advocat que en aquell moment el defensava, va arribar al punt exagerat d’intentar justificar l’aparença jovenívola del seu client afirmant que a l’altra banda de l’Atlàntic l’envelliment de les persones, degut a l’aire sa que s’hi respirava, es produïa a un ritme molt lent i que això, precisament, constituïa la raó del nom de la capital argentina: Buenos Aires. Però el què veritablement perjudicava la pretensió del processat és que no sabia l’edat d’en Claudi Fontanellas. En diferents moments, va dir que ell tenia 33 i 35 anys i segons el seu passaport, en tenia 32. En cap cas coincidia amb l’edat que Claudi Fontanellas hauria assolit en aquella data (prop de 40 anys, segons el moment del procés en el qual es calculés). L’acusador s’exclamava: “quina persona no sap l’edat que té?”. La conclusió esdevenia meridiana: el processat no sabia l’edat que tenia perquè pretenia fer-se passar per una altra persona, de la qual en desconeixia la data de naixement. Ara bé, deixant de banda que a l’època i fins les primeres dècades del segle XX, hom batejava i/o inscrivia els fills havent transcorregut un temps del naixement- els pares esperaven per veure si la criatura prosperava- cal dir que hi havia manta persones que no sabien exactament la data què havien nascut doncs l’ús precís del calendari i del càlcul constituïen sabers culturals inherents a l’alfabetització, de manera que la majoria de les persones es guiava per les estacions i referències del santoral. Segurament per això, hom celebrava més el dia del sant que no pas l’aniversari. És clar que la diferència d’edat entre Feliu i Fontanellas no pot justificar-se en el record imprecís que moltes persones tenien del temps de vida però sí que aquesta inexactitud habitual pel que fa al càlcul del temps podria explicar les edats distintes declarades pel processat i les que apareixen en els documents que aportava.

Ara bé, aquesta no va ser la única data que la vida erràtica del processat per terres americanes li havia fet oblidar-  segons assajà, a tall de justificació, la defensa- sinó que tampoc sabia quin any havia estat segrestat i després d’escapolir-se, quan va ser que havia viatjat a Amèrica. Això restava palesament demostrat- segons el parer de l’acusació- en la nota que Claudi havia tramès a Lambert en arribar a Barcelona i que el capità del vaixell Puerto-Rico portà personalment al destinatari. Recordem que el processat hi havia escrit que faltava de casa des de 1848. Tot i això, també és cert que, en posteriors declaracions, va afinar la punteria i va dir que faltava de casa des de la fi de 1845, o gener de 1846. En realitat, pel que fa a la fixació d’aquesta data, Lambert tampoc l’encertà massa doncs quan li havia estat preguntada pel jutge que instruí les diligències de la desaparició de Claudi – això durant l’any 1853- digué que son germà havia desaparegut feia tres o quatre anys i en realitat en feia el doble.

El processat també fou sotmès a exàmens físics per tal de comparar llurs característiques morfològiques amb les que hom recordava d’en Claudi Fontanellas i veure si li trobaven els senyals i cicatrius que l’identifiquessin com aquesta persona, o com en Claudi Feliu. Pel que fa a les cicatrius, el resultat de les proves semblaven indicar que el processat era Claudi Feliu, doncs la senyora Feliu explicà que el seu fill, quan era un infant, havia segut en un braser i  que d’aquest accident li restà un senyal de pell cremada a la natja. El processat presentava una taca a la pell en aquesta part del cos que podria ser deguda a la mena d’accident explicat per la senyora. Ara bé, l’advocat del processat no donà crèdit a la dita prova, el resultat de la qual considerava predeterminat i interpretat amb traïdoria. Això, doncs, la mare recordà la circumstància del senyal a la natja del fill quan el processat ja havia estat examinat pels forenses, de cap a peus i per tant hom sabia l’existència de l’anomalia que presentava i perquè, a més, el processat havia estat genet i soldat de cavalleria durant molts anys, de manera que tenia durícies en el cul, com a resultat lògic d’aquesta mena d’exercici.

En el primer interrogatori a casa dels Fontanellas, el processat, pel que fa a la lesió soferta per Claudi Fontanellas en una cama, per damunt del turmell, quan va caure del cavall en una cavalcada pel camp, se’n va sortir força bé. Això, doncs va saber respondre que efectivament, abans que fos segrestat i aproximadament, un any i mig abans que abandonés Barcelona, va patir una caiguda del cavall prop de Sarrià, degut a la qual es lesionà un turmell. Llavors fou recollit i traslladat a una casa de la vila, en la qual hi vivien uns llogaters que eren dependents de son pare i que en aquest lloc va ser atès per un facultatiu. Tot això constituïa la versió exacte dels fets. El metge que llavors va tenir cura del noi accidentat fou trobat i citat davant del tribunal per tal que testimoniés. El facultatiu contà que, per causa de l’accident, una estella de l’os de la cama trencada d’en Claudi li havia foradat la pell i que això forçosament li hauria d’haver deixat un senyal que esdevindria visible durant la tota la vida del pacient. Fiats en l’existència d’aquest trencament de l’os, els acusadors emfasitzaren que els facultatius que examinaren el processat no li havien trobat cap senyal de fractura dels ossos de les cames però els defensors contraatacaren tot al·legant que Claudi no va patir un trencament, sinó una luxació i que així havia qualificat, en el primer interrogatori, el dany sofert. Una prostituta – a la qual ens hi tornarem a referir- recordava que quan l’havia conegut, coixejava.

També cal fer esment d’una ferida en els dits d’una ma que distingia en Claudi Feliu i que hom atribuïa a un accident que va patir quan treballava d’obrer. Sembla que el processat presentava aquesta mena de ferida a la ma però antics companys de la foneria en la qual treballà el processat negaren tenir cap mena de record sobre l’accident i la ferida soferta pel Claudi. A més, també en aquest cas- segons afirmà el defensor- la prova fou proposada i acceptada un cop el processat havia estat examinat pels facultatius i l’interessat justificava el tall que li afectava els dits en un cop de sabre que havia rebut mentre lluitava com a soldat de cavalleria a l’Argentina.

Tampoc faltaren els testimonis que negaren que el processat pogués ser en Feliu perquè havien tractat l’aprenent de pastisser personalment a Barcelona i en acabat el retrobaren a Amèrica i no era la persona que es jutjava. Teresa Massot, la dida del petit Claudi Feliu assegurà que el processat ni tan sols se li semblava. Rosa Creixell, la qual havia romàs 28 anys al servei dels Fontanellas, reconegué que el processat era Claudi Fontanellas.

L’esforç per tal de determinar objectivament la semblança física del processat amb Claudi Fontanellas, portat a terme a partir dels records de la gent que l’havien conegut, esdevingué una tasca inútil. Per començar ocorregué un fet processal molt sospitós: ningú sabia on paraven les descripcions del noi que havien declarat els seus germans i el pare en les diligències sumarials que es portaren a terme en els anys 1852 i 1853, amb motiu de la desaparició. És a dir, la documentació de les antigues actuacions s’havia incorporat a l’expedient processal incoat pel delicte d’usurpació d’estat civil però, concretament, aquestes dades no hi constaven i l’òrgan judicial es justificava dient que s’havien perdut. El magistrat Vicente Ferrer i Minguet donà a entendre que coneixia les antigues descripcions i s’escandalitzà perquè diferien totalment de les últimes que havien aportat els familiars, de tal manera que l’any 1853 els familiars havien pintat en Claudi com un home ben plantat i de constitució i alçada regulars, mentre que davant del jutge d’instància i en l’Audiència el descriviren, gairebé, com un nan geperut. Evidentment, els membres del clan Fontanellas s’inventaren uns trets físics absolutament contraris a les característiques corporals del processat i això, en certa mesura, els posava en evidència perquè si el veritable Claudi Fontanellas i el processat esdevenien físicament tan diferents, com havia pogut ser que, d’entrada, ells l’haguessin reconegut com el germà perdut?. Fins i tot, es demanà testimoni al sastre que fou del noi Fontanellas, el qual desava les mesures del jove i els apunts aportats pel sastre desmentien que carregués gepa i que fos tant menut. Al respecte, també declararen dues prostitutes, una de les quals – la Magdalena- es veu que s’havia allitat amb Claudi Fontanelles i amb Claudi Feliu. Ambdues gaudien d’una memòria tan privilegiada que recordaven les característiques físiques dels seus innombrables clients, això havent transcorregut un grapat d’anys d’ençà que els consolaren. Les declaracions d’aquestes dones, respecte que si un o altre client era pigat, més o menys pelut, el cabell i la barba d’aquell color o d’un altre, o si tenia el pit més ben o mal format, no deurien satisfer gaire als acusadors, els quals, hipòcritament, es planyeren de la manca de consideració dels defensors del processat, els quals s’havien rebaixat moralment fins el punt que posaren dues “pobres” dones en el compromís de mostrar-se públicament com a promíscues sexuals.

A la fi, l’acusació intentà desmerèixer les dites proves, amb la següent afirmació: la prova essencial de la identitat és la que proporciona la persona sobre ella mateixa i per això la pretensió de la defensa, consistent en demostrar-la mitjançant testimonis, esdevé un error. Qualsevol persona, al cap de setze anys d’absència ha de poder donar notícies que provin la seva identitat, evocant records que donin fe d’allò que afirma. Quina mena de persona és aquest processat- clamà l’acusador- que refia en altres persones els records íntims, per tal de demostrar qui és?. El fet és que, en front d’antics coneguts d’en Fontanellas que li exposaven records comuns, el processat sovint es mantenia mut, indiferent. Però també és cert que el processat va saber distingir, d’entrada, uns quants amics de la seva joventut. Tot i això els acusadors es refermaren en les conclusions de la sentència del tribunal d’instància, el qual despatxà la prova testimonial tot calculant que, malgrat el nombre superior de testimonis que reconeixien el processat com en Claudi Fontanellas, enfront dels que negaven això, només la minoria mereixia la credibilitat dels jutges.

La tendenciositat d’aquesta sentència resta palesament confirmada en la redacció de les conclusions de la testifical, doncs explicà detalladament les declaracions dels que negaren que el processat fos qui afirmava i en canvi aplegava en una relació tots els noms dels testimonis que declararen que estaven en presència de Claudi Fontanellas, per tal de rebutjar-los globalment, sense donar-ne cap raó. El menyspreu del fiscal envers els testimonis que van reconèixer el processat com en Claudi Fontanellas es palesà en l’explicació maliciosa amb la qual foren desdenyats. El lletrat acusador va recordar els oficis humils d’uns quants dels testimonis de la defensa (minyona, paleta, venedora ambulant, quincallaire, sabater, escombriaire, peó …) i afegí despectivament que una de les testimonis era l’amistançada d’un propietari anomenat Huguet[22], tot considerant que aquesta gent de classe baixa no podia formar part del cercle social propi d’un noi de casa bona, de manera que el contacte que hi haguessin pogut tenir deuria haver estat ocasional i per això, havent passat tants anys, aquests testimonis no esdevenien fiables. L’acusador, reblà: “per quina raó el defensor no ens presenta testimonis que reconeguin el processat com en Claudi Fontanellas, els quals pertanyin a la seva classe social?”. Fins i tot, Antonio Lara va demanar de querellar-se contra els declarants de la defensa per “testimoni fals”. La petició li fou admesa. Malgrat tot, el fet és que la defensa s’oposà a l’argument classista de l’acusació aportant els testimonis de 6 propietaris i comercials, 4 capitans de vaixell, 1 metge i 1 catedràtic- cap d’ells era sospitós de pertànyer a les classes subalternes- tots els quals havien reconegut al processat com el veritable Claudi Fontanellas. A més, el defensor recordà el testimoni de Rosa Poch i Frigola, dida del petit Fontanellas, la qual certificà tossudament que els trets i la gesticulació del processat eren els que ella recordava com a propis del nen que alletà. La senyora Poch també reconegué el processat degut a la situació de determinades pigues i la constitució enfonsada del pit. La declaració de la dida fou obviada per la sentència.

Tampoc sembla que la prova cal·ligràfica esdevingués determinant en cap sentit però fou molt debatut el nivell d’alfabetització del processat doncs esdevenia palès que amb prou feines sabia escriure. La carta que el pres envià a Lambert i mitjançant la qual l’amenaçava de descobrir el secret familiar que el segon marquès “coneixia”, esdevé gairebé il·legible. L’escrit està farcit d’expressions estranyes, paraules mal escrites i partides per síl·labes, així com horrors ortogràfics i sintàctics de tota mena. Certament, la nota que el capità del Puerto- Rico lliurà a Lambert, el dia que el processat arribà a Barcelona procedent d’Amèrica, no constituïa cap mostra de correcció gramatical però, a la vista de l’anterior, la trobem acceptable. En canvi, la carta que el segrestat havia enviat al seu pare, l’any 1845, mentre romania en captiveri, constava en l’expedient i hom podia constatar que havia estat escrita correctament. Però, el fet és que només esdevenia cosa segura que aquesta carta havia estat signada per Claudi Fontanellas i no pas que ell l’hagués escrita. En qualsevol cas, la demandant no feu gaire sang amb les incorreccions de la carta que el processat envià a Lambert des de la presó, ans es limità a fer palès que entre germans, hom no es tracta de vos, ni s’acomiada amb el formalisme de “su seguro servidor”.

No cal dir que l’acusació, imbuïda de supèrbia classista, considerà que la incultura notòria del processat esdevenia inimaginable en un noi de casa bona i per tant, concloïa que per això, el processat no podia ser en Claudi Fontanellas. A més, l’acusació recordà que el fill d’en Francesc Xavier sabia parlar en francès i el processat, pel que fa a aquesta llengua, no hi entenia un borrall. De tota manera, sembla que això no va ser provat i la defensa afirmava que el seu client sí que sabia francès però l’acusació contraatacà tot suposant que si sabia alguna cosa de francès era perquè l’havia après com a militar en terra americana, atès que aquesta era la llengua professional que empraven els   exèrcits de l’època. A la fi, possiblement les suposicions sobre l’educació acurada que distingia Claudi Fontanelles esdevenien un xic agosarades. El fet és que Claudi Fontanellas no havia complert més de tres anys d’escolarització, en diferents centres privats, entre els quals l’”escola” del mestre Figueres- en períodes interromputs i amb resultats fatals- segons la defensa- o si més no, regulars. Conrad Roure[23], antic alumne d’aquesta escola, explica que el centre que regia Josep Figueres i Pey tenia bona fama i hi anaven força alumnes, fins i tot d’altres parts d’Espanya i d’Amèrica. Conrad Roure recordava que el senyor Figueres declarà en la vista del procés que Claudi Fontanellas va ser un alumne de rendiment mitjanet. És clar que l’opinió del mestre deuria ser caritativa amb l’antic alumne doncs, a la fi, regia un negoci escolar al qual no li convenia l’enemistat dels rics.

Pel que fa a la part de la narració referida als fets que havien succeït des que el processat l’embarcà rumb a Amèrica- fos com en Fontanellas, o com Feliu- fins que tornà a Barcelona, hem de distingir, per una banda, les proves referides al moment i el mitjà de la seva partença, així com del seu retorn a Barcelona- els viatges- i per altra les proves relatives a la seva estança a l’Argentina.

Tot i les contradiccions del pare d’en Feliu, hem de considerar cosa prou probable que Claudi Feliu Fontanills, amb el sobrenom de Joan Carreres, havia embarcat cap a l’altra banda de l’Atlàntic durant el mes de gener de 1857, que ho havia fet en el vaixell “Joven Conchita”, comandat pel capità Grau Sala i com a patge (cambrer, servei auxiliar). Recordem que Grau Sala reconegué que el processat era el noi que, amb el nom de Joan Carreres, s’enrolà en el vaixell que manava, i explicà que llavors li havia preguntat el nom veritable. El processat li va respondre que es deia Claudi Feliu Fontanills. Durant el trajecte, Claudi ajudà en la cuina, fent pastissos i també reparà una peça de ferro de la maquinària. Això refermava que es tractava de Claudi Feliu, doncs aquests treballs corresponien a la mena de coneixements que l’obrer havia adquirit en les experiències laborals que li havien estat descobertes (aprenent de pastisser i obrer metal·lúrgic). Deixant de banda que el processat, imbuït de la identitat de Claudi Fontanellas, no va saber reconèixer exactament la casa de la Barceloneta en la qual declarà que s’havia refugiat després del segrest[24], ni hom va poder trobar Tomàs Samper, el calafat que l’havia protegit- una testimoni es referí a un Tomàs que sobrevivia de l’almoina i que havia mort a la platja feia anys- la prova que semblà més contundent en relació a la falsedat de la narració del processat, és que durant els anys 1845 i 1846, no existia cap vaixell amb el nom de “Joven Conchita”, o “Conchita” i en canvi, aquest era, precisament, el nom de la goleta que portà Claudi Feliu a Amèrica, l’any 1857. El processat es defensà d’això afirmant que, en realitat no recordava el nom del vaixell en el qual havia viatjat a l’Argentina i que al cap d’un temps d’haver-hi arribat, va saber que aquella goleta- que curiosament  també guiava un capità amb el nom de Grau, o Guerau- s’havia perdut en les costes d’Àfrica.

Uns quants testimonis que havien conegut el processat a l’Argentina i a Montevideo, testificaren que se’ls presentava amb el nom de Claudi Fontanellas i que prestava serveis en l’exèrcit, com oficial. Tres testimonis, entre els quals hi havia un capità de vaixell asseguraren que havien conegut el processat a Gualeguaychu (Argentina) en els anys, respectivament, 1851, 1852 i 1855, quan Feliu encara no hi podia haver arribat i que llavors responia al nom de Claudi Fontanellas. Grau Rodés, un dels conjurats que participà en la identificació del nou vingut com a Claudi Feliu, en la foneria Vulcano, fou contradit pel processat, el qual afirmà que, en realitat, s’havien conegut a l’Argentina i que per això se li feu estrany que, a Barcelona, quan es van trobar per primera vegada després que hi retornés, no l’hagués recordat. Si més no, un d’aquests testimonis, Tomàs Targarona declarà que havia tractat el processat a Amèrica i que de vegades es deia Fontanellas, de vegades Fontanilles i de vegades Fontanills. El testimoni, llavors, li havia preguntat per quina raó canviava tan sovint de cognom i Claudi li respongué que feia tant temps que romania fora de casa que ja no recordava ni el seu cognom veritable. Això fou magnificat per l’acusació. Però, Targarona també havia declarat que mentre exercia de sergent de cavalleria a Buenos Aires, l’any 1851 – i per tant, abans que Feliu arribés a Amèrica- havia conegut un altre sergent de cavalleria anomenat Claudi Fontanellas i que va tractar amb ell fins l’any 1859. Ambdós varen acompanyar el general Urquiza en l’acció destinada a rompre el setge que el general Orive havia sotmès Montevideo. Aquesta part de la declaració fou considerada falsa, a instància de l’acusació, degut a que Targarona es feu un petit embolic amb el grau i el regiment al qual, a l’època, pertanyia el processat, fos o no fos el menut dels Fontanellas.

El testimoni Bonaventura Soler reconegué el processat i contà que li fou presentat a Buenos Aires, durant l’any 1858. En aquesta ciutat- segons va declarar Bonaventura- un jove vestit amb uniforme militar se li va adreçar parlant-li en català però sense descobrir-li la identitat. Alguns altres catalans li explicaren a Bonaventura que el jove s’identificava com el fill de Fontanellas i en aquell moment, pensà que es tractava d’un boig però després el va tornar a trobar a Barcelona a casa dels Fontanellas i aleshores cregué que aquesta família no hagués mai permès que un estrany entrés a ca seva, si no fos el veritable Claudi Fontanellas.

Finalment, pel que fa al viatge de tornada, el capità Felicià Roig i el pilot del vaixell Puerto-Rico testificaren que el viatger s’hi havia embarcat amb el nom de Claudi Fontanellas. El pilot li preguntà si era parent del famós comerciant Francesc Fontanellas i el viatger li respongué afirmativament. Llavors explicà al mariner que des que havia marxat de Barcelona no havia mantingut cap contacte amb la família, degut a que li havien fet objecte de barrabassades terribles. El capità, durant el viatge, va haver de prestar dues unces al processat i aquest li devia el preu del passatge.

7. La “veritat” més probable.

La sentència d’instància va condemnar el processat pel delicte d’usurpació d’estat civil, a 12 anys de presó però l’absolgué del delicte d’estafa. A més, el jutge declarà el dret d’Antonio Lara de querellar-se per “injúries” contra els advocats defensors del condemnat i procedí criminalment contra 22 testimonis de la defensa per perjuri. D’això, el lletrat de la defensa en apel·lació, se’n feia creus i no tan sols per la parcialitat descarada i venjativa del jutge sinó per l’arbitrària tria classista dels testimonis que considerà perjurs. Per exemple, Joan Baptista Perera, ric propietari i gerent d’una companyia de ferrocarrils no fou inculpat per perjuri, tot i que havia reconegut el processat com a Claudi Fontanellas, mentre que Josep Calvet, cotxer que acostumava a portar-lo des de Sarrià fins a Caldes, així com la dida del petit Fontanellas, sí que foren imputats per haver mentit al tribunal. La sentència del jutjat de Palau va ser confirmada en la instància superior i en cassació, mal que, la darrera resolució descomptà el temps que el processat havia complert de la pena i la fixà en la part que li restava, de 9 anys.

No sabem que, al cap dels anys, després que s’hagués dictat la sentència definitiva, aparegués el veritable Claudi Fontanellas ni tampoc algú altre que proclamés que era el veritable Claudi Feliu. Conrad Roure que va morir l’any 1928 i que va escriure les Memòries a la vellesa, hi confessa que s’inclinava per creure en l’encert de la sentència del cas Fontanellas, tot i que encara tenia dubtes. És clar que si, al cap dels anys, d’ençà que es dictà aquella sentència, hagués aparegut algú reclamant la identitat d’en Claudi Fontanellas, o d’en Claudi Feliu, el vell Conrad ho hagués sabut i ens ho hauria explicat.

En realitat, l’embolic i la incertesa que caracteritza el cas Fontanellas permet formular tota mena d’hipòtesis. Per exemple, malgrat que pensem que el processat no era Claudi Fontanellas, això no significa forçosament que, per contra, hagués de ser en Claudi Feliu. Les proves d’identificació ens inclinen per pensar que la veritable identitat del processat s’apropava més a la personalitat i la vida d’en Feliu, però això- degut a la mala pràctica judicial- no va ser absolutament constatat, ans només esdevé altament probable. El fet que no sorgís cap Claudi Fontanellas, ni cap Claudi Feliu, amb posterioritat al judici, perpetuà els dubtes i a la fi, perjudicà la credibilitat del condemnat en relació a la identitat que vindicava doncs moltes persones suposaren que el veritable Claudi Fontanellas deuria haver mort i que si no havia aparegut una persona que fos el veritable Claudi Feliu, això indicava que el condemnat era, precisament, en Feliu. Però, els dubtes persistiren: i si qui havia mort a Amèrica havia estat en Claudi Feliu?.

Tot el que coneixem del procés prové dels escrits publicats a l’època pels lletrats de l’acusació i de la defensa, així com per jutge de l’Audiència, Vicente Ferrer, personatge aliè al cas i que es posicionà clarament a favor del processat. Això i els anys transcorreguts, fan molt difícil que ara puguem emetre un judici respecte la innocència o la culpabilitat de l’inculpat doncs, lògicament, els lletrats només explicaren allò que els convenia, d’acord amb la posició de part que defensaven en el procés. Malgrat tot, hom s’adona que el procés Fontanellas, en termes de justícia, no mereixia ni la consideració de ver procediment judicial, doncs fou incoat sense cap base ferma- per una mera “conversa” de Lambert amb el jutge- a partir de la predeterminació de la culpabilitat de l’acusat i sense respectar el dret a la defensa. Només cal que recordem la farsa de les “declaracions” a can Fontanellas i l’empresonament de l’inculpat, el qual va entrar a la penitenciaria amb el nom imposat de Claudi Feliu Fontanills. És a dir, el procés Fontanellas, portat a terme pel jutjat de Palau, fou un procediment inquisitorial, mal emmascarat amb algunes formalitats aparents de contradicció. En un sistema democràtic consolidat, un poder judicial independent i una regulació penal i processal més elaborada, la sentència del jutjat d’instància hauria estat declarada nul·la en l’apel·lació, sense que el jutge superior ni tan sols li hagués calgut d’entrar en el fons. Ara bé, aquesta certesa no dóna resposta a la qüestió de la identitat veritable del processat, ans només ens mostra la raó principal per la qual moltes persones li feren costat.

Els fets, sobretot, els relatius als trets físics i l’edat d’en Claudi Feliu i d’en Claudi Fontanellas – i malgrat els múltiples paranys en la pràctica de la prova que es portaren a terme- així com la datació del viatge a Amèrica, no resultaren verificadores de la narració contada pel processat, en el paper de Fontanellas, i en canvi, parcialment, coincidien amb les passes certes del trajecte vital de Claudi Feliu. Els pares d’en Conrad Roure eren molt amics del sastre Ramon Feliu, l’oncle d’en Claudi Feliu – fins el punt que passaven les vacances plegats- i Conrad ens explica que a l’època del judici preguntà al sastre l’opinió que tenia de la veritable identitat del processat. El sastre es mantingué en allò que havia declarat davant del jutge i li va respondre: “No ho dubtis, Conrad. La persona que pretén ser en Claudi Fontanelles, en realitat és en Claudi Feliu, el meu nebot”.

Per altra banda, cal admetre que esdevé molt sorprenent el coneixement precís que demostrà el processat respecte certs episodis de la vida de Claudi Fontanellas (l’accident degut a la caiguda del cavall i fins i tot, determinades circumstàncies del segrest) o el coneixement que demostrà en relació a la distribució interior de la casa paterna (en arribar-hi, va trobar la cambra d’en Claudi i el rentamans, sense que ningú el guiés) i de la lletra del pare (negà que la nota a Manuel Pavia, adjunta a les cartes dels segrestadors, hagués estat escrita pel seu progenitor i encertà el diagnòstic). També ens sorprèn que les dides, o mainaderes, dels petits Fontanellas i Feliu, coincidissin en identificar el processat com el fill d’en Francesc Xavier- la primera- i en negar que fos en Feliu- la segona. Conrad Roure ens ofereix una altra dada curiosa que augmenta els dubtes: quan el jutge aixecà la incomunicació al pres, el van visitar de forma repetida molts amics, coneguts i fins i tot antics criats d’en Claudi Fontanellas però cap d’en Claudi Feliu.

Ara bé, el desconeixement del processat respecte les experiències que hauria viscut i relatives a l’entorn familiar i d’amistats (sobretot, el desconeixement del cognom de la mare) i el fet que el matrimoni Feliu Fontanills el reconegués com el seu fill, també esdevenen igualment significatius. L’embolic del processat respecte l’edat que tenia i la imprecisió total pel que fa a la identificació del vaixell que el va portar de Barcelona fins l’Argentina, així com del capità que el pilotava- els quals va batejar amb els noms de la nau i del capità que realment havien conduït Claudi Feliu per la mateixa ruta l’any 1857- eren proves que perjudicaven la seva pretensió.

Certament, gairebé tots aquests fets, així com les declaracions dels testimonis, admeten explicacions. Potser la cambra del rentamans i la que ocupava Claudi Fontanellas fins que va desaparèixer, foren indicades inconscientment al nou vingut per algun membre de la família o del servei. Potser el processat havia tingut accés a escrits del vell Fontanellas i en reconeixia la lletra. Pel que fa als oblits – sobretot, el cognom de la mare- cal tenir en compte les condicions en les quals va declarar, a casa dels Fontanellas, per sorpresa, amb tots els membres de la família i el servei en contra. La tensió que es deuria produir en aquell aquelarre, preparat pel jutge com un parany mortal, havia d’esdevenir notable. L’Eulàlia, presa d’un atac d’histèria, després de negar una i altra vegada que el nouvingut fos el seu germà, no va poder signar l’acta correctament i en va escriure una mena de contracció, amb lletra tremolosa. Nogensmenys, esdevé probable que alguns dels testimonis que afirmaren que havien conegut el processat a l’Argentina, en realitat, haurien conegut a ambdós Claudis – en Fontanellas i en Feliu- i amb el pas dels anys i el canvi d’escenari, no els sabessin distingir. Fins i tot, la no constància de l’existència del vaixell “Joven Conchita” l’any 1845, es fonamentà en els registres d’entrades i sortides portuàries -no pas en la comprovació de la data d’avarada- les quals no esdevenien del tot fiables, mal que difícilment podem imaginar una justificació pel fet que el capità d’aquesta nau reconegués el processat com el jove Claudi Feliu que s’hi embarcà l’any 1857. A la fi, les nombroses visites al pres d’antics companys, amics i criats d’en Claudi Fontanelles al processat- recordades per Conrad Roure- es poden explicar per causa del futur benefici que els visitadors pensessin obtenir, en el supòsit que finalment hagués estat reconegut com el veritable fill d’en Francesc Xavier. Però, allò que ens sobta de veritat són les trampes dels Fontanellas i la farsa mancada de la mínima objectivitat exigible en què el jutge convertí el procés.

Certament, la valoració general dels fets al·legats per les parts- fins i tot, considerant que les proves foren mal practicades-  ens decanta per creure que el viatger del Puerto-Rico que el dia 15 de maig de 1861 es presentà a Lambert Fontanellas com el seu germà, deuria ser un falsari. Però, una altra cosa és que ho fos conscientment. A l’època la ciència de la psicologia no tenia entitat pròpia i es confonia en el magma de la filosofia general, sense que superés la simple descripció de determinades conductes humanes. La psiquiatria, no anava més enllà de distingir els bojos evidents de la gent “normal” i de classificar allò que hom anomenava “conductes maniàtiques”. En qualsevol cas, llavors, els jutges solament tenien en compte la causa eximent, o atenuant, de l’estat mental en casos extrems de bogeria[25] i fins i tot, en aquests supòsits, de vegades en denegaven la transcendència. Per tant, en el cas Fontanellas, ningú pensà en proposar l’examen pericial sobre l’estat mental del processat. Si hagués estat possible de portar-ho a terme amb els coneixements i tècniques actuals, potser hom hauria aconseguit un diagnòstic aclaridor, doncs si bé, tot plegat ens fa creure que el processat no era Claudi Fontanellas Sala, per altra banda hom pot sospitar, amb fonament, que ell – si més no, a temporades- s’ho pensava. L’episodi de la confessió espontània del processat a Grau Rodés, descobrint-se com a Claudi Feliu, admet dues interpretacions. La primera, que Rodés mentí; la segona que, tal com va testimoniar Tomàs Targarona – recordant que l’havia conegut a l’Argentina- el processat li havia admès que no sabia ben bé qui era i de vegades emprava el cognom Fontanellas, o de vegades, Fontanilles, o fins i tot, Fontanills.

Per les raons exposades, la hipòtesi de Melchor Ferrer, que exposa en La Historia del tradicionalismo español, d’acord amb la qual Claudi Fontanellas va escapar dels segrestadors – o fou alliberat per aquests- i viatjà fins a terres americanes, on es feu amic de Claudi Feliu, al qual acabà per prendre-li la identitat, és la més plausible. Una identitat que el processat, d’entrada simplement adoptà però que acabà creient-se. Aquesta explicació suposa que Claudi Fontanellas morí a l’altra banda de l’Atlàntic.

Contra la certesa d’aquesta darrera hipòtesi, hom només hi pot oposar el següent argument: recordem que Francesc Xavier Fontanellas morí a la fi de l’any 1852 – quan Feliu encara no havia viatjat a l’Argentina- i de la mort del pare és ben segur que se n’havia d’assabentar el Claudi Fontanellas, a l’Argentina estant, el qual, tot i que havia d’interessar-se per l’herència, no donà senyals de vida. A fi d’explicar el seu silenci, cal imaginar que, o Claudi Fontanellas no havia sobreviscut al segrest – tal com sempre va mantenir la seva família- o traspassà durant els primers anys de la seva estança a Amèrica i abans que ho fes son pare (entre 1845 i 1852). Ara bé, a la vegada, si això fos cert, llavors, Claudi Feliu, que no va anar a Argentina fins l’any 1857, no podia haver conegut Claudi Fontanellas i per tant, tampoc hauria pogut apoderar-se dels seus documents i records.

És clar que hom també pot especular amb el fet que, fos per causa del menyspreu que sentí Claudi Fontanellas pel pare, o fos pel terror que li inspirava Antonio Lara, decidís trencar definitivament i radicalment amb la seva família. Per la dita raó, ni tan sols quan s’assabentà de la mort del pare, hauria volgut reaparèixer[26]. Això donaria versemblança a la hipòtesi de Melchor Ferrer, atès que, en aquest darrer supòsit, Claudi hauria sobreviscut a son pare. Per tant, llavors Claudi Fontanellas hauria pogut conèixer a Claudi Feliu i l’obrer hauria fet per guanyar-se la confiança del noi de casa bona, abans que aquest morís.

A la fi, la hipòtesi de Melchor Ferrer respecte la suplantació de Claudi Fontanellas per part de Claudi Feliu és la més versemblant. A partir de la tesi de l’escriptor carlí, hem de pensar que Claudi Fontanellas s’escapolí del captiveri, viatjà a Amèrica i trencà qualsevol mena de contacte amb el pare i la resta de la família, fins el punt que ni tan sols quan morí Francesc Xavier feu cap esforç per posar-se en contacte amb Lambert, o amb les seves germanes. Durant l’estança a l’Argentina- i això havia de succeir, a partir de 1857- Fontanellas es feu amic de Feliu, al qual contà les circumstàncies que l’havien portat fins aquella banda de l’Atlàntic i els seus records familiars. Després, Fontanellas morí, Feliu li va prendre la identitat i tornà a Barcelona.

Hi ha una qüestió que mai fou explícitament exposada pels litigants en seu judicial però que forçosament deuria ser comentada pel públic expectant. La qüestió al·ludida és la següent: i si allò que succeí és que Feliu, després d’haver conegut els ets i uts de la vida d’en Fontanelles, l’assassinà per tal de robar-li els documents i substituir-lo?. Aquesta possibilitat mai fou considerada perquè contrariava directament les tesis de les parts. Els acusadors tampoc podien renunciar a la premissa de la mort de Fontanellas en mans dels seus segrestadors- tot i que no la provessin- doncs la seva desaparició l’any 1845 constituïa la premissa contundent respecte la falsedat de l’acusat i per altra banda, si haguessin renunciat a això, els hauria estat menester d’aconseguir l’objectiu impossible de provar la mort del noi Fontanellas en terra americana. Però, algú s’hauria d’haver preguntat com podia ser que Feliu sabés tants detalls de la vida de Claudi Fontanellas i en posseís documents personals, si – d’acord amb la tesi dels acusadors- Fontanellas morí a Barcelona l’any 1845 i per tant, Feliu, no l’hauria pogut conèixer a l’Argentina.

8. Però, què importa la veritat?. El procés Fontanellas, reflex de la lluita de classes.

El procés Fontanellas captivà l’atenció de gentades perquè palesà la conxorxa dels rics i de les institucions contra els febles i perquè succeí, precisament, quan s’havien produït les revoltes de 1854 i de 1856 i el règim del liberalisme moderat, controlat pel general Ramon Maria Narváez des de 1843, havia fet aigües. Conrad Roure testimonia que, durant els anys que es desenvolupà el procés Fontanellas, els barcelonins no parlaven d’altra cosa. En totes les converses particulars i en les tertúlies, sortia el tema i la pregunta reiteradament formulada era aquesta: el processat és en Fontanelles, o és en Feliu?. La premsa, al servei de les classes dirigents, sostenia que el processat era un falsari i que en realitat, es tractava d’en Feliu. Però, l’opinió popular- recorda en Roure- s’inclinava per creure que Claudi Fontanelles havia aparegut, després d’un grapat d’anys durant els quals hom el considerava mort i que la seva família, a fi de no lliurar-li la part de l’herència que li corresponia, s’encaparrava en negar l’evidència. Conrad Roure diu que l’estat d’opinió predominant devia originar-se en la manera clarament tendenciosa que actuà la justícia i en les trampes innobles dels demandants. Per tant, la gent del carrer, simplement, es posava al costat del feble. Esdevé un fet constatable que aquest fenomen de fervor popular es reproduí en els casos gairebé idèntics que van originar els processos penals d’octubre de 1886 a Plasencia (Cáceres), anomenat “El muerto resucitado” i a Londres, entre 1860 i 1870, conegut com el cas Tichborne. També en aquests litigis, el poble menut mostrà el seu suport als acusats per usurpació d’estat civil- en el cas espanyol- o per perjuri, en el cas anglès.

A la fi, per a les persones que volien creure que el processat era, veritablement, en Claudi Fontanelles, el pres fou vist a mode del príncep trapella però càndid, que es fa amb el poble menut, i que per causa de la conxorxa del favorit del monarca o del germà envejós, acaba rebutjat pel rei i desposseït dels drets hereditaris. El mite del príncep injustament desposseït, tan present en les faules i llegendes, exigeix també que el rei i el seu favorit, facin mans i mànegues per assassinar-lo, o per desterrar-lo (el segrest d’en Claudi Fontanelles, la fugida a terra americana, l’enverinament del processat).

Per altra banda, la gent del carrer que en secret no creia que el processat fos en Claudi Fontanelles, apreciava en Claudi Feliu, la personalitat del fill del poble, l’obrer alçat contra el govern i els poderosos que es veu obligat a exiliar-se i finalment torna a casa amb l’ànim de prendre als rics opressors un petita porció del que han robat. És a dir, deurien veure en el processat una mena de bandit social. En aquest assumpte s’albiren també els posicionaments polítics d’uns i altres, doncs hem de recordar que Lambert era assenyalat pels republicans com un personatge molt reaccionari i va ser acusat de pertànyer a una societat secreta d’extremistes contraris a qualsevol mena de progrés social i democràtic. Antonio Lara va ser un funcionari amb títols nobiliaris, foraster[27] absolutament fidel al govern militar conservador. Tant Lambert com Antonio feien negocis amb la contractació pública i ambdós formaven part del poder militar i policial. També cal que tinguem en compte que Feliu es va haver d’exiliar a Amèrica i alguns dels catalans que allà hi va trobar, com en Tomàs Targarona, és molt probable que hi haguessin anat a parar per causa de llurs idees polítiques, fugint de la repressió del govern espanyol o desterrats (això, ho sospitem perquè sabem que en les vespres de la revolta de 1856, concretament el dia 2 d’abril, el capità general, Juan Zapatero, va fer detenir els germans Narcís i Francesc Targarona, membres del partit Demòcrata i possibles parents d’en Tomàs).

Fins i tot, hom podria especular si Claudi Fontanellas, el fill baliga-balaga d’en Francesc Xavier, va sortir massa esquerrà, als ulls del pare i aquesta fou una altra raó per la qual el progenitor feu mans i mànegues per allunyar-lo a terres americanes.

Per tot això, què importava si el Claudi empresonat era o no era en Fontanellas?. Allò que importava de veritat al poble menut consistia en derrotar els poderosos en tots els camps de batalla, inclosos els judicials. Però, els membres de l’oligarquia no podien permetre que el seu poder omnívor s’esquarterés- mal que això fos simbòlicament- per causa d’un pocapena que, als ulls de tothom, aconseguís d’immiscir-se, tan “fàcilment”, en el nucli econòmic de les classes dominants. Al respecte, les resolucions del jutge inculpant de perjuri els testimonis de classe humil que gosaren declarar a favor del processat, o el rebuig que foren objecte aquests treballadors per causa de llur pertinença a les classes subalternes, esdevé un fet aclaridor. La norma no escrita dels poderosos diu això: només és veritat allò que dicta el poder i els humils ni tan sols tenen el dret d’opinar. Els criats i empleats directes de Lambert i de Lara mostraren el camí correcte: quan inicialment els amos admeteren que el viatger del Puerto- Rico era el parent perdut, ells assentiren i també el reconegueren; però, quan els amos canviaren d’opinió, ells, sense dubtar-ho, també la mudaren.

En realitat, el debat formalment teòric, que es desenvolupà en seu judicial, respecte si el cas exigia el tractament de la via procedimental civil o de la via penal, atesa la manca de separació de les respectives jurisdiccions, vestia, amb els arguments jurídics a l’abast, el veritable greuge que fonamentava el sentiment de la defensa. Això, doncs a l’època, degut a la manca de reconeixement dels drets fonamentals de les persones- entre els quals, sobretot, trobem a faltar el de presumpció d’innocència- hom considerava “normal” que es sotmetés als individus, que inicialment l’autoritat considerava criminals, a maltractaments i repressions de la mena que, actualment, en els països democràtics avançats esdevenen impensables. Per tant, allò que veritablement reclamava la defensa del processat, amb la demanda d’un procés civil, era que deixés de tractar-se el seu defensat com un criminal i l’assumpte fos considerat amb la serenitat, mancada d’ira “institucional”, que mereixen els litigis sobre les discrepàncies entre particulars, com, per exemple, ho són els que es tramiten en relació al repartiment de les herències. Ningú surt empresonat d’aquesta mena de plets.

El procés Fontanellas es portà a terme quan s’albirava la fi del quart de segle de govern dels liberals moderats (1843-1868) la part més llarga del qual i salvat el petit període del bienni progressista (1854-1856) i el període final del govern del general O’Donnell, (1856-1868) fou controlada pel general Narváez i que acabà amb la revolta que derrocà Isabel II. Dit sigui amb poques paraules, aquest fou un període de dictadura, mal emparada en el manteniment de certes formes aparents de democràcia liberal, durant la qual es reprimiren les llibertats bàsiques- sobretot, la llibertat d’expressió- i s’instal·là l’arbitrarietat i la corrupció com a forma de governació. La tensió social a Catalunya assolí nivells gruixuts. Les revoltes populars es succeïren i el malestar de la classe obrera i dels camperols es palesà amb les aliances explícites de carlins, republicans i liberals d’esquerra que es significaven en els alçaments “carlo-republicans”- la guerra dels matiners- i les revoltes barcelonines. Els catalans, és clar, odiaven la maquinària estatal i d’això en tenim mostra en les estrofes que els himnes revolucionaris reservaven als funcionaris (El Xirivit, La Campana). Abdó Terradas, comentant l’himne de La Campana, del qual era autor, va escriure en el El Republicano que quan el poble vol conquerir els drets, ha de prendre les armes, ha de matar els que se li oposin i ha d’anul·lar tot allò que conservi algun poder aliè a la seva voluntat, o sigui “tot el que depèn del sistema actual, com són Les Corts, la monarquia, els ministres, els tribunals; dit sigui en una paraula, tots els funcionaris públics”- inclosos, és clar, els de l’aparell judicial.

L’exemple més clar de la institucionalització de la corrupció s’evidencià, a Barcelona, en la policia i més concretament, en el comissariat dirigit per Ramon Serra i Monclús, a les ordres del qual actuava la terrible banda de pinxos, anomenada “la ronda d’en Tarrés”. Només cal dir que Jeroni Tarrés, lladre, falsificador i proxeneta prou conegut a Barcelona i voltants, va sol·licitar d’ingressar a la policia en el moment que havia estat inculpat d’un grapat de delictes i quatre jutjats el cercaven per tal de depurar-ne la responsabilitat. Tarrés interposà la sol·licitud el dia 15 d’agost de 1847 i el dia 18, fou nomenat membre de la policia. Cap problema![28]. La ronda d’en Tarrés va apallissar i va assassinar ciutadans, al mig de carrer, sense cap mena de dissimulació. Les seves víctimes més famoses van ser en Francesc de Paula Cuello i Prats, periodista i redactor de El Republicano, mort al carrer de les Basses de Sant Pere, la nit de Sant Joan de 1851 i el Ros d’Espolla, mort a Arenys de Munt al cap d’un parell de mesos. Per aquest darrer assassinat, Tarrés fou jutjat entre els anys 1852 i 1854. En la seva defensa al·legà la condició de policia i que l’autoritat li havia atorgat “carta blanca” per tal que, en cada cas, fes allò que considerés pertinent (impunitat) amb els mitjans que considerés adients (arbitrarietat). Però, la gent n’estava farta – l’enterrament de Cuello gaudí d’un impressionant seguici de ciutadans que acompanyaren el cadàver fins el cementiri del Poble Nou, passant pels carrers engalanats amb crespons negres- . Tarrés fou condemnat a catorze anys de presó i el procés al qual fou sotmès suposà la caiguda de Ramon Serra i Monclus. El poderós comissari de “Vigilància especial” de la província de Barcelona també acabà essent jutjat i durant el bienni progressista desaparegué de la vida pública.

Doncs bé, sabem que el segrest de Claudi Fontanellas va ocórrer el mes de setembre de 1845, quan només feia un parell d’anys que Barcelona havia patit el salvatge bombardeig de l’exèrcit (revolta de la “jamància”) quan les “rondes” de pinxos – i no únicament, la d’en Tarrés- controlaven les cases de joc, la fabricació de moneda falsa i els prostíbuls, feien xantatge i s’aprofitaven dels negocis nets, o bruts, de qualsevol mena, apallissant, o matant, qualsevol que se’ls resistís. El petit Fontanelles fou segrestat, just un any abans que esclatés la guerra dels matiners. L’octubre de 1848, essent capità general de Catalunya, el general Fernando Fernández de Córdova, es descobrí un complot republicà, en el qual hi estaven compromesos alguns regiments de l’exèrcit destinats a Barcelona, a més d’importants pròcers civils de la ciutat. Els conjurats pretenien lliurar la ciutat als rebels. El descobridor d’aquest complot fou Ramon Serra i Monclus i – segons digué Fernando Fernández de Córdova a les seves memòries- un dels implicats era el seu “amic” Antonio de la Escosura, Intendent superior i cap d’Antonio Lara. Precisament, Francesc Xavier Fontanelles havia cercat l’ajut d’Antonio de la Escosura quan, finalment, es preocupà per la sort d’en Claudi. Potser llavors el patriarca sabia o sospitava que Lara hauria intervingut en la resolució del segrest de Claudi i cercà la influència jeràrquica d’Escosura per tal d’esbrinar alguna cosa?. I, tres anys després del segrest, qui va denunciar a Escosura com a conspirador?. Potser succeí que Lara aprofità l’avinentesa per desfer-se del seu superior?.

Sí, certament el segrest de Claudi Fontanellas put a “política”, per dir-ho en els termes, un xic despectius, de Melchor Ferrer. Això, no pas perquè amb aquest segrest algú perseguís algun objectiu estrictament polític, de govern, sinó perquè la implicació de l’alt funcionari, Antonio Lara, i la intervenció en l’execució de la ronda d’en Tarrés, a les ordres del comissari Ramon Serra i Monclús, esdevé més que probable.

Però, en el moment que es porta a terme el procés Fontanellas l’imperi del liberalisme moderat s’ensorrava. Tarrés havia estat finalment processat i condemnat i fins i tot, el seu cap, en Serra i Monclus, havent passat una temporada a la presó, havia perdut tots els càrrecs i honors. Quan es desenvolupava el procés Fontanellas, el comissari romania encausat per complicitat amb una banda de falsificadors de moneda. Durant la revolució de 1854, els membres de les “rondes” policials que van ser identificats, foren perseguits per la població i només la intervenció de les tropes de l’exèrcit, els salvà del linxament. N’hi havia prou. Havia arribat el moment que hom estava disposat a denunciar la corrupció institucional en veu alta i hom no solament demanava la reforma profunda de l’Estat, sinó que volia venjança. En aquest moment, el cas Fontanellas exposà públicament les misèries i la hipocresia de les classes dirigents, doncs feu pujar a l’escenari, ben despullats, els nous rics, l’alt funcionari corrupte, la inseguretat jurídica i els jutges parcials.

A la fi, ens preguntem: per quina raó, si les raons del pretès Claudi Fontanellas esdevenien febles, Lambert, Lara i l’aparell judicial van parar trampes innobles, mentiren, varen fer desaparèixer documents, en falsificaren, i corromperen a tort i dret?. Conrad Roure pensava que en aquest cas l’Audiència de Barcelona havia fet justícia. Però, Conrad es qüestionava això: Per quina causa, si certament es va fer justícia, no hi va haver equitat?. La resposta a la qüestió formulada ha estat donada: per causa del classisme i de la por. Els membres de l’oligarquia, que portaven anys i panys exercint el poder omnívor, no podien permetre d’ésser vençuts per un obrer, potser antic revolucionari, ni – en el cas que pensessin, secretament, que el nouvingut fos Claudi Fontanelles- per algú que els traïa, esventant a tort i dret les misèries, els embolics i els “secrets” dels membres de la seva classe.


[1] El pres patí forts dolors abdominals i vòmits, els quals constitueixen símptomes clars de l’emmetzinament produït per l’arsènic, malgrat que també podien tenir altres causes.

[2] Ramon Serra i Monclús fou el cap superior de la policia a Barcelona durant els anys centrals del XIX. A partir que descabdellà l’afer dels segrestos de Sants (maig de 1848) la premsa el convertí en un personatge. Per aquesta feina, les corporacions municipals de Barcelona i de Sants li van concedir una medalla, amb brillants. Tres dies abans, la reina li havia concedit la Real Órden Americana de Isabel la Católica. L’1 de juliol de 1848, en el punt més àlgid de la guerra dels matiners Serra promocionà a comissari superior de la “Comisaria especial de Vigilància de la Província de Barcelona”. L’òrgan de policia secreta comptava amb un escamot anomenat “la ronda d’en Tarrés”- d’en Jeroni Tarrés, lladre, falsificador de moneda i proxeneta- el qual constituïa un aplec de pinxos encarregat de portar a terme les violències ordenades pel comissariat. Tarrés no menystingué els mètodes més brutals i la seva gent apallissà i assassinà ciutadans – inclosos alguns  polítics significats- al mig del carrer.

[3]Article 66 de la Constitució de 1845: “A los tribunales y juzgados pertenece exclusivamente la potestad de aplicar las leyes en los juicios civiles y criminales […]”

[4]La causa Fontanellas, justificada en la esencia de su procedimiento”. Vicente Ferrer y Minguet, magistrado de la Real Audiencia de Barcelona. 1865.

[5] Francesc Xavier, sobretot , deuria fer negoci amb el transport marítim; recordem que provenia de Vilanova i que a Barcelona, s’instal·là a la Barceloneta. Els capità del vaixell Puerto-Rico, provinent de Charleston, mostrà especial deferència envers la família Fontanellas. El transport d’esclaus proporcionà molts beneficis als mercaders i naviliers catalans. El processat, per tal de justificar que hom no pogués identificar el vaixell que, a la fi de 1845, l’havia portat de Barcelona fins a l’altra banda de l’Atlàntic, al·legà que després d’aquest viatge, s’havia perdut en les costes africanes. La raó per la qual els vaixells de transport que feien la ruta atlàntica “visitaven” les costes africanes, esdevé evident.

[6]La Corona de Aragón”, diari clandestí, de desembre de 1854. Citat per Josep Benet i Casimir Martí en “Barcelona a mitjan segle XIX”; Documents de Cultura;  Curial, Barcelona, 1976.

[7]“Memorias de mi larga vida”. Conrad Roure. Edició a cura de Josep Pich i Mitjana. Eumo Edit. IUHJVV i Museu d’Història de la Ciutat, 2011.

[8] Els membres de la “policia secreta” (de la Comisaria Especial de Vigilancia de la provincia de Barcelona) no vestien uniforme. Posseïen una insígnia identificativa de llautó, la qual no sembla pas lògic que mostressin, salvat que, en una situació determinada, volguessin emparar-se en la condició d’agents públics. Tot i això, sabem que els trabucaires que perpetraren els segrestos de Sants, el mes de maig de 1848, valen voler fer creure als ostatges que pertanyien a la policia.

[9]  ”Al dar parte de la desaparición de mi hijo al Excmo. Capitán General Don Manuel Bretón, pidiéndole que se sirviese tomar disposiciones a fin de cubrir la trama, he puesto en poder de S.E. las tres cartas que he recibido”. El processat opinà que la lletra d’aquesta nota no corresponia a la de Francesc Xavier Fontanellas i això es comprovà que era cert. Els defensors del processat creien que es tractava d’una nota adjuntada a les cartes per algun familiar dels Fontanellas, a fi de justificar que Francesc Xavier s’havia preocupat per la sort d’en Claudi.

[10] Fent obres en una casa de Sants, aparegueren les restes d’un cadàver, el qual, degut al bon estat de la dentició, pròpia d’un home jove, hom especulà si podia ser la resta d’en Claudi Fontanellas.

[11] Josep Borges (Vernet, Artesa de Segre,1813; Itàlia 1861). Participà en la primera guerra carlista i obtingué el grau de coronel. També fou molt actiu en la guerra dels matiners (1846-1849) en la qual arribà a general de brigada. S’exilià l’any 1849 i l’any 1860 anà a servir a l’exèrcit del Vaticà i a l’exèrcit de Francesc II de les Dues Sicílies. Després guià les guerrilles legitimistes contra Garibaldi i la casa dels Savoia. Fou fet presoner i afusellat el novembre de 1861.

[12]  Es va saber de l’existència d’alguns d’aquests documents perquè s’hi referí Lambert en la primera declaració, a casa seva, però en l’expedient de l’audiència només hi constaven el passaport i el nomenament d’alferes de l’exèrcit argenti. L’advocat de la defensa argumentà que hi havia un document a nom de Claudi Fontanellas, datat l’any 1857,que esdevenia transcendent per a la defensa doncs llavors Claudi Feliu encara no havia arribat a l’Argentina.

[13] I no únicament Borges. Un altre capitost carlí de renom, Agustí Cendrós, apareix mencionat en els documents del debat judicial, per la mateixa raó.

[14] Targarona no és un cognom gaire comú. Conrad Roure, en les seves memòries- abans citades- esmenta un republicà amb aquest cognom i ho fa al costat d’altres republicans i socialistes tan coneguts com Abdó Terradas, Narcís Monturiol, Francesc de Paula Cuello- assassinat per la ronda d’en Tarrés la nit de Sant Joan, de 1851- i Anselm Clavé.

[15] L’acusador preguntà al processat per quina raó, en el moment que creuava el portal de la muralla no havia demanat socors als guàrdies. El processat respongué que no ho havia fet perquè era conscient que els homes que l’havien detingut formaven part de la policia.

[16] Un testimoni digué que a l’època del segrest havia sabut de boca d’un home proper a Francesc Xavier que aquest havia buscat una manera d’allunyar en Claudi de la família i de Barcelona, enviant-lo a Amèrica.

[17] Actualment no existeix aquesta diferència però es va mantenir fins la meitat del segle XX. Els delictes “privats” eren aquells que el legislador considerava que no “ofenien” la societat, ni l’Estat. Per exemple, el delicte de violació, el qual deixava de ser punible per acord entre el violador i la víctima, formalitzat mitjançant el matrimoni.

[18] La defensa del processat palesà que la confessió espontània de la seva “veritable” identitat a Grau Rodés, constituïa una estupidesa poc creïble per part d’una persona que pretenia fer-se passar per una altra. El processat sempre negà que hagués dit això a Grau Rodés.

[19]Un bergantí goleta anomenat “Conxita”, construït a Blanes l’any 1855 i amb matrícula mallorquina, va fer la travessa de l’Atlàntic durant els seus primers trenta anys de vida. Després, aquest vaixell fou batejat amb el nom de Cortés i l’any 1918, com Hernán Cortés i seguí navegant com a transport de mercaderies per la Mediterrània. Finalment, durant els anys cinquanta i seixanta del segle XX, fou ancorat a la costa de la illa de Mallorca i serví de restaurant flotant, fins que l’any 1980 va ser enfonsat al mar. És molt probable que Claudi Feliu Fontanills hagués fet el seu viatge a Buenos Aires, l’any 1857, en el vaixell Conxita, el qual essent nou de trinca, va ser anomenat “Joven Conchita” . Però, evidentment, el processat, sota la identitat de Claudi Fontanellas, no podia haver fet el mateix viatge, l’any 1845, o 46, en la dita nau, doncs va ser construïda l’any 1855. Les notícies sobre la goleta “Conchita” apareixen en l’article titulat “El final del bergantín goleta Conchita”, signat per Fabián el 30 d’abril de 2009 i publicades al blog “Alta Mar”.

[20]El fiscal al·legà que mitjançant el recurs de revista no podien ser revisades les sentències dictades anteriorment i les quals denegaven la nul·litat del procediment, doncs això no esdevenia objecte del recurs.

[21] L’escrivent era el marit d’una cosina germana de Lambert.

[22] El terme castellà és més contundent: “amancebada”.

[23]Memorias de mi larga vida”. Op.cit.

[24] Circumstància que esdevenia comprensible, doncs les cases del nucli antic de la Barceloneta són pel que fa a l’arquitectura, exactament iguals i el processat errà d’un parell de números.

[25] Conrad Roure menciona el cas de l’assassinat de la baronessa de Senaller, comès per un militar obsedit que l’assetjava i que va ser jutjat l’any 1855. L’advocat del processat intentà defensar-lo al·legant la bogeria del seu client però no se’n sortí.

[26] El processat, en el paper de Claudi Fonanellas, declarà que s’assabentà de la mort d’en Francesc Xavier a l’Argentina i que en fou informat per un mariner. Recordem, també, que Tomàs Targarona va declarar que havia tractat, a l’Argentina, Claudi Fontanellas fins l’any 1859.

[27] Els alts funcionaris de l’Estat destinats a Barcelona no eren catalans i molt sovint vivien a Madrid. Aquest era un dels motius que fonamentava el fet que fossin vistos com forasters i que hom considerés que es tractava la “província” catalana com una colònia. El 10 de juliol de 1850, La Opinión Pública, diari barceloní, publicà un article denunciant el capità general, per aquesta raó: “Es doloroso considerar que la guerra civil ha concluido […] que el Principado quiere paz; paz a cualquier precio; que ninguna complicación asoma por el horizonte; que todo promete sosiego aquí; que el capitán general, persona sobre la cual exclusivamente recae la alteración del orden público ha meses que vive tranquilamente en Madrid y sin embargo el estado excepcional siga en todo su vigor aún!”. El periòdic va tenir seriosos problemes per causa de la publicació d’aquest escrit.

[28] Coneixem aquestes dades perquè foren al·legades pels lletrats de l’acusació, en el cas Fontanellas, a fi de demostrar que Tarrés no gaudia del títol de policia en el moment del segrest del jove Claudi. No sembla que la conversió del criminal, d’un dia per l’altre, en policia, originés cap mena d’estupefacció.