---

ADVERTIMENT. L’autor d’aquest escrit no n’autoritza la reproducció per cap medi, això fos portat a terme amb finalitat o no, de lucre. En la cita de parts de l’escrit esdevé obligat d’indicar el nom de l’autor, el títol i que ha estat editat a la web SEGLEDINOU.CAT, l’any 2016.

---

Qualsevol procés judicial incoat com a conseqüència d’una guerra o d’un enfrontament polític, és polític. Tony Judt. Postwar.

(Edició Castellana)

 

1. Introducció.
2. La primera sessió del procés dels trabucaires.
3. La segona sessió del procés dels trabucaires.
   • Els acusats.
   • L’assalt a la diligència i el viatge vers la frontera.
   • Les negociacions per al pagament dels rescats i l’actitud de la família Massot.
   • La mort de Joan Massot.
   • Enquadrament polític del cas.
   • La construcció del relat acusatori.
   • La vista oral.
   • Les sentències i les execucions de les penes.
4. El record col·lectiu persistent.
5. APÈNDIX

 

1. Introducció.

La tardor de l’any 1840, acabada la primera guerra carlina, el cap del govern, el general Espartero, s’exclamava que Catalunya era l’únic lloc d’Espanya on restaven enemics. Efectivament, una guerrilla persistent, individualista, va actuar als territoris catalans,l’endemà de l’exili de les tropes de Ramon Cabrera i durant sis anys. Aquests rebels van ser anomenats trabucaires i el més famós dels seus comandaments fou l’empordanès Ramon Felip, autor de segrestos d’hisendats i d’accions espectaculars contra els milicians, l’exèrcit i els mossos d’esquadra. L’activitat curta però intensa de Felip va acabar quan fou detingut en un bosc prop de la Vola i afusellat a Vic, el juliol de 1842. Després, Planademunt i altres capitosts carlins van seguir segrestant propietaris però els trabucaires no protagonitzaren més accions d’importància fins l’alçament dels matiners.

Just bans que s’iniciés la guerra, l’estiu de 1846, uns col·laboradors d’en Felip, que havien estat presos per la policia francesa en territori del Vallespir, foren jutjats a Perpinyà i condemnats a penes molt greus. A la tardor, quan esclatà la rebel·lió carlina, encara no esdevenia gaire notòria la participació dels republicans i liberals d’esquerra, que fóra reconeguda a partir del febrer de 1848. Durant gairebé els tres anys que va durar la lluita armada, uns deu mil guerrillers es van enfrontar, pel cap baix, a setanta mil soldats- xifra que s’assolí l’any 1849 i que constituïa la meitat dels efectius de l’exèrcit espanyol- guiats pels millors generals que disposava Madrid. Hi va haver actuacions dels matiners arreu de Catalunya, fins i tot a les poblacions de la plana barcelonina.

Els trabucaires jutjats a Perpinyà l’any 1846 pel tribunal de Montpeller eren súbdits de la corona espanyola i van ser condemnats per uns delictes comesos en territori espanyol, contra uns altres súbdits espanyols. És clar que les autoritats franceses no van muntar aquell procés a causa d’una suposada solidaritat internacional, amb ànim de fer justícia al poble espanyol- tot i que el president del tribunal al·legués alguna excusa d’aquesta mena- ni a fi de venjar el poble francès d’unes ofenses que, pel que fa als crims del sumari, no havia rebut. Per això, les causes que expliquen el procés dels trabucaires a Perpinyà s’han de cercar en l’entorn polític i social català, al nord i al sud de la frontera, així com en les relacions que mantenien els estats francès i espanyol durant aquella època. Cal tenir en compte que tant el procés com les guillotinades es van materialitzar davant de gentades, que els processats eren membres de l’exèrcit carlí derrotat en la lluita civil espanyola i que constituïen l’expressió d’una llarga resistència popular. De fet, el procés va coincidir amb el retorn de l’exili de grapats de legitimistes i republicans que es preparaven per iniciar la guerra, en part alimentada per l’afer internacional del matrimoni d’Isabel II, mitjançant el qual França i Anglaterra es disputaven la influència sobre Espanya. I això, precisament, succeïa en plena efervescència política i social dels rossellonesos, palesada en múltiples i greus aldarulls en contra del govern de Paris, a causa de l’ascendència del partit republicà,aliat amb els legitimistes, que constituïa un front polític paral·lel a l’aliança carloprogressista dels matiners i que va desembocar en la revolució que derrocà la monarquia francesa.

És a dir, aquest cas judicial presenta tots els elements d’un procés polititzat, amb una forta càrrega exemplar, que també s’adreçava contra la insubmissió de la població, entesa en el sentit profund d’una escala de valors col·lectiva, basada en la identitat pròpia i enfrontada als respectius Estats. Els acusats a Perpinyà eren, en la seva majoria, catalans del sud, però van gaudir de la complicitat dels seus germans del nord, en el moment que l’Estat francès empenyia per aconseguir l’afrancesament definitiu de la muntanya catalana. Hom pot comprovar que la influència posterior d’aquest procés esdevingué extraordinària, tant a una banda com a l’altra de la frontera i d’alguna manera va fixar la figura del trabucaire com un bandoler, capaç d’atrocitats inimaginables, fanàtic de la religió i de l’or, que també va tenyir de mala fama els matiners i, en general, la població pagesa enfrontada a l’estatalització.

2.  La primera sessió del procés dels trabucaires.

El 2 de setembre de 1845 va iniciar-se, a Perpinyà, el judici dels trabucaires, en relació amb el qual hom acostuma a oblidar que va constar de dues sessions. En la primera, que es va perllongar fins el dia 9, foren jutjats els germans Jaume i Vicenç Justafré, dit Perot lo batlle, de les Illes (Morellàs), que tenien 45 i 26 anys, respectivament, i en Jaume Laporta, dit Juglà, amo d’hostal, que en tenia 66. Els acompanyaren en el banc dels acusats, els facciosos Pere Rolland, que tenia 29 anys, de Ribelles, en Pere Cercós, de Reus, que tenia 23 anys, Josep Farré, de Santa Coloma de Farners i resident a Sant Feliu de Pallarols, que en tenia 27, Julià Renard de Costoja i finalment, en Punionet. Suposadament, cap dels acusats de la primera sessió havia format part del grup d’individus detinguts a l’emboscada de Cortsaví el 5 de maig d’aquest any, els quals foren jutjats en la segona sessió, iniciada el mes de març de 1846.

El per què de la separació del cas dels trabucaires, en dos procediments, els quals, malgrat això, sembla que formaven part del mateix procés, constitueix una circumstància tècnicament difícil d’explicar i potser, des d’aquesta perspectiva, només es justificà en el “trasllat” i la constitució a Perpinyà, del tribunal de Montpeller. És a dir, el tribunal baixà a la capital del Rosselló per tal de fer neteja de rebels espanyols- un objectiu, un procés- i espavilà la feina en dues vistes especialitzades. En qualsevol cas, tot i que, per economia processal, els fets jutjats s’haguessin pogut acumular en un única instrucció i vista – el corresponsal del Diario de Barcelona es referí als inculpats de la primera sessió com els “encobridors” i hem de suposar que ho eren dels trabucaires que serien jutjats en la segona- el fet és que la separació esdevenia necessària per causa de l’objectiu polític i exemplar que es proposaven les autoritats. Més endavant analitzarem la decisió estratègica mencionada car fou molt transcendent per aconseguir la publicitat que obtingué el cas jutjat en la segona sessió i per tant, en l’assoliment de l’escarment exemplar que els poders polítics s’havien proposat.

“Minyons, mireu que feu pas mal a l’autoritat francesa!”. Malgrat l’avís de Vicenç Justafré, que fins aquell moment havia fet tot per entretenir els policies, els trabucaires que s’amagaven a la pallissa del seu mas, anomenat el Solanell, van eixir a corre-cuita de llurs caus i van tirar contra els agents de la justícia, matant-ne un parell que vigilaven la porta del graner: un d’ells va caure mort damunt d’un mur baix, amb el rostre ennegrit per la pólvora i un forat al coll; l’altre va tombar de sobte, amb el cor travessat per una bala. Ambdós policies eren catalans. Catorze trabucaires van escapar del parany, saltant com isards, muntanya avall. En una carta trobada a casa de Domingo (imputat en la segona sessió del procés) es relaten aquests fets. Això succeí el 21 de febrer de 1845 i quan va arribar la notícia a Ceret, la policia va enfilar-se fins les Illes i va detenir uns homes coneguts com a Gallaires i Piscatraus.

D’acord amb la tesi de l’acusació, els mateixos catorze facciosos que van aconseguir escapolir-se del mas d’en Vicenç Justafré, també havien estat autors de l’emboscada als duaners, portada a terme el 6 de desembre de 1844 a tocar de la frontera del riu de la Muga. El batlle de Ribelles, a la banda francesa, havia denunciat la presència d’un grup de trabucaires que amenaçaven un propietari de segrestar-lo. Els denunciats s’estaven prop del mas dels Meners, al bosc, i van poder sorprendre els duaners francesos perquè foren avisats de la seva arribada per en Tià dels Meners (un altre dels acusats en la segona sessió del procés). Els duaners, en sentir la fressa de persones que es movien darrere dels matolls, van demanar-ne la identitat: “Qui viu/- Espanya! [van respondre els emboscats]/ Regiment?/ Trabucaires!”. L’esbatussada fou inevitable. Es va perllongar un quart d’hora i, en acabat, els trabucaires van retirar-se a l’altra banda de la frontera, on els esperava el batlle de Ribelles Vella, amb una colla armada. Al cantó espanyol, es reproduí el tiroteig.

La mort dels gendarmes al mas d’en Vicenç Justafré i l’esbatussada de Ribelles van fornir l’acusació contra els inculpats en la primera sessió del procés de Perpinyà, instruïda pel jutge de Ceret i vista pel jutge del tribunal de Montpeller, el qual va sentenciar que havien comès el delicte de rebel·lió armada. El Diario de Barcelona del dia 22 de setembre anunciava que a Perpinyà s’havia sentenciat la causa que anomenava dels “encobridors” i es mostrava desencisat doncs les penes imposades havien estat menors, el tribunal absolgué alguns processats  i només havia dictat una pena de mort, a la qual fou condemnat Pere Cercós. El periodista reconeixia que ni tan sols el procurador general (fiscal) creia que s’arribés a guillotinar el reusenc.  El mateix diari, l’endemà, dia 23, es mostrà més precís i aclarí que el procés dels trabucaires comprès – deia el periodista- “en la primera categoria”, havia conclòs el dia 9, que el jurat havia romàs reunit durant la nit del dia 8 al 9, des de quarts de dotze fins a quarts de sis de l’endemà i acordà el següent veredicte: Pere Cercós fou condemnat a mort, Vicenç Justafré a 8 anys de presó, Josep Laporta a 5 anys, Jaume Justafré, a 1 any. Rolland, Punionet, Renard i Farré, van ser absolts però el tribunal en dictà l’extradició a Espanya. El periodista afegia que alguns d’aquests condemnats, també constaven com imputats en el judici que hom portaria a terme durant el mes de novembre.

Què va passar amb els trabucaires jutjats en aquesta primera sessió i extradits a Espanya?. No en tenim notícies concretes però ho podem suposar perquè consta la fi que els esperava als sediciosos en altres casos idèntics: per exemple, el Diario de Barcelona del 23 de setembre de 1845 ens fa saber que havia estat afusellat Pere Vinyals, de 24 anys, extradit per l’autoritat francesa i natural de Sant Julià de Vilatorta, condemnat a mort pel tribunal militar que procedí contra ell mitjançant consell de guerra i que el va trobar culpable d’assassinat, ferides i robatoris “en cuadrilla y despoblado” .

Els condemnats en la segona sessió del procés de Perpinyà es trobaren en Pere Cercós a la presó del Castellet i l’abraçaren emocionats.

3. La segona sessió del procés dels trabucaires.

Els acusats.

Certament, la llista d’acusats en la segona sessió del procés dels trabucaires de les Illes és incerta doncs ens guiem pels resums de la sentència publicats en la premsa. En teoria, la resolució final del procés no podia deixar determinats acusats en el limbe de la indecisió però la informació dels diaris podria haver-ne oblidat algun. De fet, les cròniques periodístiques de la vista ens demostren que el fiscal es referí a determinats personatges, tot atribuint-los la participació en els crims jutjats, mal que no seien en el banc dels acusats i no sabem si es tractà d’acusats jutjats en rebel·lia.

Allò que coneixem de la personalitat i la vida dels acusats principals – i allò que no sabem del cert, mal que ho sospitem- és el que relatem tot seguit.

1r- Joan Simon, àlies Collsuspina (o, Collsuspiner) i Tocabens.

Narcís Puigdevall i Diumé[1] afirma que en Simon era nadiu de Sant Martí de Sentforés, municipi de Vic i de fet, l’alies de Collsuspina- vila de l’Osona- sembla que sosté la procedència que l’autor li atribueix. Però, l’Enciclopèdia Catalana, a més d’assabentar-nos del cognom matern del trabucaire – Forès- diu que va néixer a la Conca de Barberà l’any 1821- data que concorda amb l’edat constatada en el moment que fou processat. Sabem que Simon, amb setze anys, l’any 1837, s’havia fet voluntari carlí a les ordres de Climent Sobrevias, àlies el Muchacho. Atès que el Muchacho, un dels lloctinents dels Tristany, actuà sovint en les comarques muntanyenques de Tarragona, això reforça la possibilitat que Tocabens fos nat a la Conca de Barberà.

L’acusat, de 25 anys, s’alçava 1,70 metres i tenia ulls i cabells castanys. Una ferida al rostre li havia fos una orella, que li va restar enganxada a la pell del crani. Tenia algunes cicatrius més, fetes per les bales. Tocabens declarà que el seu ofici era el de mercader de safrà. Parlava i escrivia en català i en castellà. Victor Aragon, procurador del rei i jutge suplent en el procés dels trabucaires[2] restà sorprès per la puresa i l’elegància de l’expressió catalana d’aquest acusat. És possible que Simon també conegués la llengua francesa, atès que en l’assalt a la diligència, al Suro de la Palla, va fer callar monsieur Duchamp quan el viatger intentava comunicar-se amb ell en castellà, tot recomanant-li que parlés el seu idioma matern “perquè així ens entendrem millor”. Tocabens era intel·ligent i extravertit, amb vocació per les lletres. S’ha dit que, fins i tot, escrivia poesia i que estant a la presó, va redactar un diari amb els seus records. Va dictar les cartes a les famílies dels segrestats en l’atac a la diligència de Perpinyà a Barcelona, que aquests signaven i a les quals afegia notes personals.

Malgrat la seva intel·ligència, Simon no s’adonà de la finalitat acusatòria de les proves de lletra a què fou sotmès mentre s’estava a la presó, perquè els judicis formals, de caràcter contradictori, no esdevenien habituals a Espanya. Un comissari delegat de la Court de Montpeller va visitar-lo en la captivitat per tal de dictar-li alguns paràgrafs de les cartes trameses pels segrestadors a les famílies de les víctimes i el pres va escriure el que se li va demanar sense intentar dissimular la cal·ligrafia; fins i tot, va signar amb el nom de Tocabens, afegint la rúbrica característica- una mena de sanefa de forma triangular, com una barba trenada- amb la qual també subratllava habitualment la seva signatura de “Juan Simon”. No cal ser un expert per adonar-se que la lletra de Tocabens i d’en Simon són de la mateixa persona. Quan el comissari li va presentar l’acta de la prova, Simon hi va afegir aquesta nota: “Firmo este barbal pero ignoro lo que me acusan. Juan Simón”. De fet, ell pensava que la raó de la seva detenció consistia en algun crim comès en territori francès i, per això, quan fou interrogat a la fi de maig de 1845, sense que li ho preguntessin, no se’n va estar d’assenyalar com autors de la mort de dos gendarmes al mas del Solanell, el 21 de febrer d’aquell any, als membres de banda d’en Vinyes.

Simon posseïa un fulard, de color roig fosc, amb el qual es cobria el cap. A la sala d’audiència, es va presentar amb aquest lligat i només se’l va llevar per cridar “visca el rei!” quan el president del tribunal li notificà la pena de mort i el dret que l’assistia a recórrer a la clemència reial. L’auditori va estar a punt d’aplaudir-lo. Potser la gent va pensar que el visca s’adreçava a Louis-Philippe d’Orleans, rei dels francesos, o potser hom va entendre que, en un gest de desafiament i coherència, victorejava al pretendent carlí. El fulard de Tocabens és una peça curiosa, de color de sang de brau, amb un rivet més fosc. Al centre hi apareix tota la simbologia francmaçònica: el temple de Salomó, l’estel format amb dos triangles sobreposats a l’inrevés, amb una G al mig, l’evangeli de Sant Joan, l’ull que representa el Gran Arquitecte, la lluna, el compàs, la paleta, etc. Els estampats de la vora representen calaveres, espases creuades, les claus de Sant Pere, un gall, un colom amb una branca d’olivera al bec i un eixam d’abelles. A causa de la possessió d‘aquest mocador de cap, hom va dir que Joan Simon era maçó perquè, a més, no semblava que fos tan rigorosament religiós com els seus companys. Malgrat això, també s’havia dit que el mocador havia estat robat a un passatger de la diligència de Perpinyà a Barcelona, el qual no l’havia reclamat perquè no volia descobrir la seva filiació. En sortir de la presó de Ceret, camí de la guillotina, Tocabens va lliurar el fulard a la filla del cap de guàrdia, una noia anomenada Teresa[3].

2n. Jeroni Icases (o, Cases), àlies Llorenç.

Jornaler, de 24 anys, va afirmar que era nadiu de Tortosa- potser, en honor del general Ramon Cabrera. Tenia una alçada de 1,70 metres, els cabells castanys, els ulls grisos i cicatrius al rostre. Aquest home també era veterà carlí. Després de la guerra s’havia allistat a l’exèrcit regular per anar a servir a Amèrica- possiblement es tractà d’una incorporació forçada- però va desertar en el moment d’embarcar.

Jeroni era el darrer germà viu del més famós cap de trabucaires que ha existit: en Felip, afusellat a Vic el juliol de 1842. El jutge d’instrucció de Ceret li va preguntar la certesa d’aquest parentiu i Jeroni el va reconèixer de manera taxativa. Per tant, hem de suposar que era nascut a Sant Llorenç de la Muga, com el seu germà, una circumstància que concorda amb el sobrenom que usava. Els funcionaris judicials no es van interessar pel seu nom i cognoms veritables- el seu pare es deia Vicens i la seva mare, Prada- ni per les altres dades d’identificació personal; de manera que fou jutjat i condemnat com a Jeroni Icases. El butlletí de la província de Girona, del 24 de març de 1842, va publicar una requisitòria del jutge de primera instància de Vic per tal que fossin presos sis rebels. Els tres primers eren Ramon Dinat, àlies Felip, Josep Dinat i N. Gerónimo. Evidentment, es tractava d’en Felip, del seu germà Josep i del Jeroni Icases, jutjat a Perpinyà. La requisitòria descrivia en Jeroni com un home alt, de cabell ros, entre 26 i 28 anys i- textualment- “de color bueno y buenas carnes”. L’acusat formà part dels trabucaires detinguts el 5 d’agost de 1842 per la gendarmeria, entre els quals es trobava en Rafael Sala, àlies Planademunt i tres germans i un nebot d’en Felip.

Jeroni realitzava funcions d’intendent i tresorer dels trabucaires. Ell pagava personalment les despeses als masos on s’allotjaven i ordenava l’avituallament. Carregava una cartera per desar les seves notes i càlculs. Va mantenir una actitud de gran fermesa i convenciment, fins i tot quan caminava vers la guillotina.

3r- Josep Balmas, àlies Sagal, Menut i Verdaguer.

Originari de Sant Gregori (el Gironès), tenia 25 anys i era molt baix però d’aspecte impressionant, ulls penetrants de color gris, cabells castanys, nombroses cicatrius al rostre i portava barba.

Sagal va néixer l’1 de desembre de 1820 i tenia dos germans i una germana més joves. La família Balmas es va traslladar a Girona, tot just quan Josep arribà al món. Va fer la guerra a partir dels setze anys i formà part del batalló de Patricio Zorrilla, conegut com el “Surrilla”. Aquest temible batalló s’esmerçava en requisar béns i diners per als carlistes, fet pel qual assolí força mala fama. L’any 1840 en Josep Balmas és citat entre els presoners carlins que, poc després, són indultats, malgrat que en el seu cas se’l considerava sospitós de l’assassinat del gironí Francesc Valentí. Durant un curt període de temps, Sagal esdevingué comerciant i llogà l’hostal conegut com la Barraqueta però participà en uns aldarulls a Girona, on fou processat i empresonat. Un cop alliberat, l’any 1842, Balmas fou perseguit per robatoris i l’assalt al mas de la Riera dels Furiosos, d’Arenys de Mar, ocorreguts la primavera de 1844. El jutge de primera instància d’aquesta vila va dictar la seva absolució pel delicte esmentat, el 20 de març de 1845, feta pública el 8 d’abril següent. En aquell moment, la veu popular acusava en Sagal de ser el cap de la partida que havia assaltat la diligència de Perpinyà a Barcelona un mes abans, fet a partir del qual es produïren els delictes jutjats en el procés de Perpinyà. Alguns responsables de l’ordre de Girona van declarar en aquest judici que Sagal era un carlí reconegut, vigilat per la policia i sotmès a l’obligació de presentar-se diàriament a les autoritats. En la primera declaració que consta a l’expedient del procés de Perpinyà, Sagal va afirmar que es deia Miquel Verdaguer i en un interrogatori posterior, quan l’instructor li demanà la raó de la mentida, Balmas va respondre que no volia ser reconegut per les autoritats espanyoles, doncs tenia problemes amb la justícia per culpa de les baralles que havia mantingut amb la seva muller. Precedí aquesta resposta amb l’exclamació “merda!”, la qual no fou oblidada i anotada pel secretari de l’acta. Hom pot percebre la sornegueria del trabucaire en les respostes que donava a l’instructor. També fou preguntat en relació a les armes que els gendarmes trobaren amagades prop del mas de l’Eloi. Aquesta era una pregunta habitual però mentre els companys d’en Sagal varen respondre, invariablement, que no havien tocat una arma de foc d’ençà que havia finit la guerra civil, l’espavilat d’en Sagal es va voler fer passar per un addicte al govern liberal i digué que no n’havia hagut cap d’ençà que s’havia separat de les fileres d’en Joan Prim i Prats[4].

4t- Llorenç Espelt, àlies Frai.

Segons Narcís Puigdevall i Diumé, el nom i cognoms veritables d’aquest acusat eren Raimon Cotas i Rota. Tenia 27 anys, nadiu de la Portella de la Quart (el Bergadà), s’alçava 1,70 metres, cabells negres i ulls rogencs, cicatrius al rostre i per tot el cos. S’havia escapat, juntament amb uns altres catorze detinguts, de la presó de Puigcerdà el 28 de març de 1843. En la versió dels fets dels trabucaires que ens ofereix M. Folguera en la seva obra “Las escuadras de Cataluña”[5], aquest trabucaire era el cap de la partida que va atracar la diligència de Perpinyà a Barcelona, al Suro de la Palla. El seu sobrenom provenia del fet que havia estat monjo. Va matar un mosso d’esquadra en la topada prop de Taradell, després de l’assalt la diligència. Fou un home de confiança d’en Felip.

5è. Pere Barlabé, àlies Negret.

Tenia 22 anys, nadiu d’Agramunt, s’alçava 1,73 metres, cabells i ulls castanys, cicatrius al rostre, damunt del genoll dret i en un braç. Per confessió pròpia sabem que Negret havia estat un home de Felip i que havia participat en l’atac a Ripoll durant la primera carlinada i també, en l’atac de juny de 1842.

6è. Salvador Fàbregas, àlies Noi Piu.

Nascut a Santa Coloma de Farners, de 22 anys, tenia 1,77 metres d’alçada, cabells castanys, ulls grisos i el rostre cisellat. Havia estat detingut en una batuda conjunta de les tropes franceses i espanyoles, que es va portar a terme entre els dies 3 i 6 d’agost de 1842. El cònsol espanyol a Perpinyà va comunicar als seus superiors que el dia 3 havien estat presos vint-i-tres rebels i, posteriorment, deu més, entre els quals es trobaven en Salvador Fàbregas, tres germans i un nebot d’en Felip, a més d’en Planademunt. En Fàbregas va escapar-se de les autoritats franceses i l’octubre de 1843 fou detingut de nou pel comissari Etienne Manjolet, quan el rebel transitava prop de la frontera acompanyat de deu trabucaires. El comissari li va trobar 2000 francs.

Noi Piu devia ser l’autor d’una carta adreçada a la senyora Francesca Soler -mare d’en Joan Massot, segrestat a l’atac a la diligència de Perpinyà a Barcelona- que l’acusava de ser una dona sense cor que, per garreperia, abandonava el fill a la mort. Fàbregas fou considerat el més sensible i pietós de la colla; potser era el que mostrava un caràcter més adolescent. El jutge Victor Aragon el comparava a Negret i afirmava que aquest es mostrava més contingut i amo de les reaccions, però “Fábregas a plus de doucer dans les traïts”. Les autoritats franceses i espanyoles pensaven que Noi Piu havia participat en els segrestos d’en Josep Aiguaviva i Reixach, d’en Dorca Ginebreda i d’un home anomenat Raimat.

7è- Josep Mateu, àlies Xocolata i Cacau.

Nadiu de la Vall de Bianya (La Garrotxa), de 22 anys, d’ofici mulater. Tenia 1,72 metres d’alçada, cabells i ulls castanys i cicatrius al rostre. El seu sobrenom provenia del fet que havia treballat com a xocolater a Llemotges. Segons el tribunal, ell va degollar en Joan Massot travessant-li el coll d’una ganivetada.

8è- Isidre Forgues (o, Forga), àlies Menut.

Nadiu de Puigcerdà, jornaler, de 22 anys, tenia 1,79 metres d’alçada, cabells castanys, ulls bruns i cicatrius al rostre; en el braç dret lluïa un tatuatge que representava el Sant Crist, amb la data 1844. Durat la guerra va pertànyer al batalló d’en Zorrilla. S’exilià amb els pares i germans, seguint el general Cabrera. Isidre havia estat pres pels duaners francesos tres anys abans del procés però, mal que li havien lligat les mans, fugi tot practicant l’estratagema coneguda com “el salt del lladre”, des del capdamunt  d’un espadat. Un dels duaners va declarar que en el moment saltà, “il avait l’air de voler sûr les arbres”. Victor Aragon el descrigué com un tipus magre i alt que es movia lentament, amb gest felí. Després que va escapar dels duaners, romangué dos anys contractat per Isidre Qués[6], de Perpinyà, com a paleta. Entre el 10 i el 16 de febrer de 1845 abandonà la feina.

9è- Antoni Forcadell, àlies Garcias.

Jornaler, de 34 anys i resident a Barcelona, tenia 1,70 metres d’alçada, cabells castanys, ulls grisos i una ferida a la cama. Portava bigoti i barba en forma de collaret, al voltant del rostre.

10è- Martí Reig.

Nadiu d’Alella, de 26 anys i d’ofici, forner. Tenia 1,65 metres d’alçada, cabell castanys i ulls grisos. Patia una malaltia “vergonyosa”, és a dir, una malaltia adquirida per transmissió sexual. Algunes vegades se l’ha representat gairebé com un babau. Hi ha proves que, en algunes ocasions, va fer de missatger portant missives a la família Massot. Allò que no es pot discutir és que ell i en Forcadell eren els trabucaires més grisos de la colla.

11è- Josep Camps, àlies Sapé.

Tenia 26 anys i una alçada de 1,64 metres, cabells castanys, ulls rogencs, ferides i cremades al cos i un braç arrancat a la meitat. La seva procedència esdevé dubtosa. Ell, en un primer moment, va declarar que era nadiu de Valls i després, de Montblanc (Conca de Barberà) i si això fos cert, podria coincidir, pel que fa a la regió de procedència, amb en Tocabens. El jutge d’instrucció va investigar la personalitat veritable d’en Sapé, tot demanant-ne les dades a les autoritats espanyoles. El cap polític de Girona va preguntar al cap polític de Tarragona si sabia alguna cosa d’un home anomenat Josep Camps, o Sapé. El cap polític tarragoní respongué, el 25 de juny de 1845, que no li constava cap persona perillosa amb el nom de “José Sapé” però que coneixia l’existència d’un Josep Saperes, nascut el 23 d’octubre de 1823, del qual feia temps que no se’n sabia res. Per altra banda, el comandant d’armes de Tordera va escriure al cap polític de Girona per fer-li saber que Josep Camps, àlies Sapé, era fill d’aquesta vila i que havia format part dels grups d’en Mallorca (partida famosa de rebels, de la qual també en formava part el Ros d’Argentona i el Calderer de Cardedeu) i dels Zeladors. El comandant d’armes informà que Josep Camps havia estat pres a la Ciutadella de Barcelona, de la qual es va escapolir l’any 1840. El batlle de Montblanc va escriure a les autoritats tot aclarint que a la seva vila hi havia un Josep Camps però que el pres pel qual li preguntaven, era de Tordera. A la fi, Sapé fou jutjat i condemnat amb la identificació que havia declarat, com a fill de Montblanc.

Sapé va ser un lluitador agosarat i sanguinari. Es va entretenir matant un mosso d’esquadra ferit en la topada de Seva, xafant-li el cap a cops de culata. En l’entrada dels carlins a Ripoll, durant la guerra, havia comès atrocitats.

12è- Jaume Pujades.

Nadiu de Pineda de Mar, de 34 anys, jornaler. Tenia 1,68 metres d’alçada, cabells castanys i ulls rogencs. També va formar part del batalló d’en Zorrilla. Com veurem, aquest home es separà del grup de trabucaires abans que Joan Massot fos mort, baixà a la plana del Rosselló i xerrà l’aventura que havia viscut a persones que actuaven com a confidents de la policia. En definitiva, mercè a la delació d’en Pujades es va poder portar a terme la segona sessió del procés de Perpinyà.

13è- Vicenç Justafré, àlies Perot lo batlle.

Propietari, nadiu i resident a les Illes, circumscripció de Morellàs, tenia 1,69 metres d’alçada, cabells castanys, ulls rogencs i una petita cicatriu al nas. D’acord amb un informe de la prefectura de la policia de Perpinyà, l’origen del sobrenom d’en Vicenç feia referència al casal familiar dels Justafré doncs l’avi i el pare de l’acusat foren batlles de les Illes durant, gairebé, vint anys, això, de vegades, canviant-se el nom. La família Justafré s’esmerçava en el contraban i presentava característiques de caciquisme local. Vicenç Justafré, seguint la tradició familiar, allotjava els rebels en llurs masos i centralitzava la correspondència que rebien aquests, alhora que en donava notícies a llurs familiars, companys i amics. En el mas de Perot lo Batlle, foren trobades moltes cartes de parents de trabucaires i de refugiats a Londres, mitjançant les quals els autors demanaven diners per a sobreviure. Per exemple, hi havia una carta d’Agustí Barrera, oncle d’en Salvador Fàbregas, de 15 de maig de 1845 i datada a Tolosa de Llenguadoc, en què preguntava pel seu nebot, el qual no havia vist d’ençà que Noi Piu li havia tramès 300 francs. Un mandat de 600 francs tramès pels Justafré- segurament, per ordre del Noi Piu- al senyor Barrera fou adduït per l’acusació del tribunal de Perpinyà per tal de demostrar que Vicenç Justafré actuava com a intermediari dels trabucaires. Però, d’aquestes cartes, el jutge d’instrucció va escollir com a especialment significatives les d’en Jaumetó de les Preses.

14è- Sebastià Bernades, àlies Tià dels Meners.

Nadiu de Sant-Aniol (la Garrotxa), de 39 anys, 1,72 metres d’alçada, cabells castanys, ulls grisos i cicatrius al rostre. Residia al mas els Meners, comuna de Costoja. Tià era analfabet però pràctic en diferents oficis: ferrer, carboner i traginer. El procurador general el va identificar com el germà del cap de la banda de Sant Llorenç de Cerdans que havia estat condemnat uns anys abans a treballs forçats perpetus pel tribunal de Montpeller. Durant l’any 1842 fou ferit, possiblement en una baralla amb uns trabucaires. Hom l’havia vist avisar-los de l’arribada dels duaners francesos abans de la topada del 6 de desembre de 1845 a tocar del riu de la Muga, a Ribelles. Tià portava queviures a la cova del Bessagoda, on estava pres en Massot i se l’acusava de ser l’intermediari en el pagament pel rescat de Lluís Plantés, complint les ordres d’en Planademunt.

Després d’haver complert la pena de presó a la qual fou condemnat pel tribunal constituït a Perpinyà, tornà als Meners on va viure el suïcidi de la seva filla Teresa, l’any 1875. Bernades va morir el 24 d’abril de 1878 a Oix (Alta Garrotxa)[7] L’eclesiàstic J.Boralló va gaudir dels serveis d’un guia de muntanya que, essent molt jove, havia conegut en Tià. L’eclesiàstic reproduí el record del guia en L’Indépéndent del dia 22 d’octubre de 1951: “Tia dels Meners était grand et bien bâti, il parlait peu, son grand âge le mettait à l’abri de la curiosité des passants. Cependant connaissant son histoire j’en avait peur et evittais sa recontre car son oeil était méchant et les cheveux sortant de sa barretina et courant sûr son front me le faisaient paraître encore plus redoutable”. Victor Aragon va descriure Tià dels Meners com un bon home, que ajudava l’autoritat i que havia estat víctima dels trabucaires.

15è- Joan Vicens, àlies Nas Ratat, de la Vídua i Gos Negre.

Nadiu de Vilaroja (Sant Llorenç de Cerdans) i resident al mas dels Meners, comuna de Costoja, pagès, tenia 1,77 metres d’alçada, cabells castanys, ulls rogencs i nas desviat. El procurador general el va titllar de ser un dels homes amb més mala fama de la zona. Nas Ratat formava parella amb en Tià i ambdós realitzaven les mateixes tasques de suport als trabucaires. Va morir a la presó de Brest, l’any 1854[8].

16è- Manel Colomer, àlies Serineta.

Carnisser, de 47 anys, nadiu de Vinçà (Rosselló) i resident a Perpinyà. Era un pinxo, amic de la xusma. Durant el procés es va palesar que acostumava a apallissar la seva muller. Va intervenir en tractes per cobrar els rescats dels viatgers segrestats a la diligència però és possible que els trabucaires acusats en aquest procés no el coneguessin abans de trobar-lo a la presó. És a dir, sembla que en aquest afer actuava pel seu compte.

17e- Josep Fabrach, àlies Domingo.

Tartaner, de 34 anys, nadiu de Figueres i domiciliat al Pertús. Les autoritats espanyoles informaren el tribunal de Perpinyà que es tractava d’un carlí reconegut. Coneixia molt bé el país i els habitants i tenia força còmplices arreu. Les autoritats espanyoles van fer el possible perquè fos condemnat i van trametre documentació als jutges francesos per tal de demostrar-los que era un rebel. Malgrat això, també consta que Fabrach mantenia relacions amb els liberals i amb la policia francesa. El seu paper en tot l’afer va ser molt fosc i presenta les característiques d’un agent doble, d’una mena d’intermediari sense escrúpols: treballà tant per als trabucaires com per a les famílies dels segrestats. Domingo fou absolt i un parell d’anys després, en plena guerra dels matiners, les autoritats espanyoles l’empresonaren, degut a la implicació que va tenir en el segrest de dos hisendats de l’Espolla, els senyors Josep Coderch i Salvador Daniel, els quals van ser retinguts en una cova pels trabucaires de tendència republicana que actuaven dins de la partida d’en Planademunt.

18na- Caterina Gatell Lacosta.

Tenia 20 anys i era natural d’Arenys de Mar. Se la considerava una dona de bellesa torbadora. Era amant d’en Jaume Bosch, àlies Jaumetó de les Preses, amb el qual convivia a Perpinyà i visità quan el trabucaire s’exilià a Londres. També exercia la prostitució doncs fou trobada per un mitjancer de la família Massot a la casa d’esbarjo de la Teresita, de Perpinyà. La mestressa de la casa i altres testimonis, tot i que no negaven la relació de la Caterina amb els trabucaires, asseguraven que ella no sabia res dels tres viatgers de la diligència de Perpinyà que havien estat segrestats.

19è- Jaume Bosch, àlies Jaumetó de les Preses

No en coneixem amb certesa la veritable identitat. L’acusació que li va recaure es fonamentava en les cartes trobades al mas de Vicenç Justafré, a partir de les quals el procurador general va suposar que Jaume guiava les accions dels trabucaires des de l’ombra. Després de la guerra fou internat per les autoritats franceses en un dipòsit, dels qual es va escapolir. Després de diverses accions, s’exilià a Londres. Posseïa grans habilitats histriòniques; es disfressava de capellà, de dona o de qualsevol altre tipus i així passava desapercebut.

Hem de tenir en compte que en el supòsit que Jaume fos el nom veritable d’aquest acusat i que Bosch fos el cognom que li corresponia per naixement, això no facilita gens ni mica la recerca de la seva identitat, doncs es tracta d’un nom i un cognom força comuns arreu de Catalunya. Però, a més, en Jaumetó de les Preses no sempre usava el mateix nom. Per exemple, mitjançant la circular núm. 1252 de 6 de novembre de 1842, del cap polític de la província de Girona, ens assabentem que el comissari de policia de Ceret havia capturat, a les Illes i conduït a la presó tres capitosts de trabucaires, entre els quals hi havia en Planademunt i en Narcís Bosch. El dit Narcís era en Jaumetó de les Preses. En qualsevol cas, en els arxius parroquials de les Preses (Garrotxa) no ha pogut ser trobada la partida de naixement i baptisme d’aquest Jaume Bosch.

Algunes coincidències ens fan pensar que Jaumetó de les Preses podria haver estat Jaume de l’Hostal, el trabucaire del Penedès. En el procés de Perpinyà es va saber que Jaumetó havia comprat un hostal a la vila el Soler, propera a la capital del Rosselló i aquest fet constitueix una indicació de la vocació de fondista que justificaria el seu sobrenom. D’altra banda sabem que el veritable Jaume de l’Hostal havia intentat segrestar el fill d’un propietari de Sant Quintí de Mediona (el Penedès) tot posant-li un parany en una resclosa de la riera. El mecànic de la bomba d’aigua- còmplice dels trabucaires- previngué el fill de l’amo que l’aparell no anava, a fi que s’apropés a la resclosa, on l’esperava Jaume de l’Hostal, però el noi s’adormí i no s’hi presentà, de manera que el trabucaire no va poder portar a terme el segrest. És possible, doncs, que d’aquesta feta Jaume de l’Hostal adquirís el segon sobrenom de Jaumetó de les Preses ( preses és un sinònim de rescloses). Finalment, el propietari de Sant Quintí de Mediona va caure en mans de Jaume de l’Hostal quan anava a Igualada. El segrestat va ser alliberat pels mossos d’esquadra i durant l’acció morí en Salat, àlies Nas, company de Jaume de l’Hostal però aquest va poder fugir. Això succeí el 24 de juliol de 1842 i a partir de llavors no sabem res més d’en Jaume de l’Hostal, fins que, el mes de novembre, apareix en Jaumetó de les Preses en terra catalana del nord i és detingut per les autoritats franceses.

Si la hipòtesi exposada fos certa, hauríem d’afegir un altre trabucaire de probable procedència de les comarques tarragonines a la llista dels que hem esmentat: Cercós, Tocabens i Sapé.

20è- Rafael Sala i Domènec, àlies Planademunt.

En la documentació del procés consta com Plana d’Amont. Aquest és l’acusat més famós, amb diferència, de tots els que relacionem. Planademunt era ben conegut a l’època i la seva fama ha perdurat posteriorment.

Rafael Sala va néixer a Santa Pau (la Garrotxa) el 27 de juny de 1811, o, potser, d’acord amb el què afirma algun autor, l’any 1815. Ens consta el seu retrat a la ploma, que ens mostra un home prim i alt, dempeus, amb bigoti gruixut que no li traspassava les comissures dels llavis. El retratat es mostra circumspecte i vesteix amb l’uniforme montemolinista, inclosa la boina i el sabre però sense cap mena de galons ni condecoracions.

Planademunt era d’ofici llaurador i l’any 1833 s’aplegà amb les tropes carlines. Va fer la primera guerra amb el grau de tinent i la va acabar de coronel. Entremig fou fet presoner però s’escapà de la presó de Girona l’any 1836. Després de la guerra s’exilià i anà fins Avinyó (Occitània) on fou detingut pels gendarmes. S’escapolí quan el portaven ben lligat amb fermalls de ferro i caminà fins el Rosselló. En terra catalana trobà un pastor que li serrà els fermalls. Llavors, aparegué al front d’un grup heterogeni de trabucaires que sovint actuaven amb en Felip, a cavall de la frontera.

La referència a la vila de Costoja (Alt Vallespir) en els documents judicials del procés de Perpinyà, com a domicili d’en Rafael, significa que l’autoritat francesa tenia constància que havia estat detingut, l’agost de 1842, a Vilaroja, veïnat pertanyent a la circumscripció de l’anterior, juntament amb deu homes més, entre els quals hi havia el Noi Piu. La circular del cap superior polític de la província de Girona, del 6 de novembre del mateix any, ens fa saber que Rafael havia estat pres una altra vegada pels francesos a les Illes, quan l’acompanyaven Jaumetó de les Preses i en Martirià Serrat- un altre oficial carli famós.

Les autoritats van incloure Rafael en la llista de processats a Perpinyà perquè el consideraven un dels comandaments de la suposada “associació de trabucaires”. A més, Rafael fou l’organitzador dels segrestos del pare d’en Joan Massot- el jove capturat a la diligència de Perpinyà a Barcelona- i d’en Lluís Plantés. En el moment de la seva primera detenció a França, les autoritats espanyoles van demanar-ne l’extradició sobre la base d’allò que establia l’article tercer del conveni de 29 de setembre de 1765, sobre la concessió del dret d’asil, d’acord amb el qual els autors de delictes comuns haurien de ser extradits al país d’origen. La petició espanyola fou denegada.

Planademunt fou jutjat rebel·lia a Perpinyà però al cap de poc temps transitava pel Rosselló, el Vallespir, l’Empordà i la Garrotxa, sense que les forces armades franceses i espanyoles fossin capaces d’atrapar-lo.

Durant la guerra dels matiners i a partir de 1847, Planademunt va ser nomenat comandant d’una del es dues companyies de zeladors o carrabiners que formaven la reserva de l’exèrcit del general Ramon Cabrera i que actuaven prop de la frontera, recaptant contribucions, sovint mitjançant accions coercitives. S’enfrontà manta vegades amb les columnes de l’exèrcit de la reina, combinant les forces amb el coronel Marçal i el general Estartus, així com amb el mateix Cabrera. Però, Rafael Sala sempre fou el prototipus de guerriller individualista, poc amic de sotmetre’s a l’autoritat superior. Felip, Serrat i l’Estartus intentaren incloure’l en llurs organitzacions i no ho aconseguiren. De fet, el dia que Felip fou ferit d’una trabucada, en Planademunt rondava pel mateix bosc i hom va dir que el de Santa Pau va ser l’autor de l’agressió. Felip caigué en mans dels mossos d’esquadra per causa de la ferida, la qual l’obligà a romandre en repòs força temps en el mateix lloc.

Els historiadors Antonio Pirala i Roman Oyarzun[9] qualificaren Planademunt de coratjós, entusiasta i rude. Entrava per sorpresa en les viles i exigia contribucions als ajuntaments i a la gent rica. Si no les satisfeien, s’emportava el batlle, un regidor, o un hisendat. De vegades, aquests fugien i llavors Planademunt els prenia les mullers o les filles- els hereus acostumaven a escapolir-se amb llurs pares. Les entrades de Rafael a Roses i a Cadaqués esdevingueren famoses. Josep Pla, en les memòries que va escriure d’en Rafael Puget, les titllà d’”indescriptible temeritat”[10]. La premsa, durant la guerra, mencionà algunes de les accions que portà a terme el guerriller de Santa Pau, al qual anomenava “el segundo que fue de Felip” i els periodistes, sotmesos a censura, s’escandalitzaren força perquè Rafael aplegà en la seva partida de carlins un grapat de republicans provinents de la revolta de la “jamáncia” (1843). A partir que això fou conegut, els periodistes es referiren al grup comandat pel Planademunt, amb llargues adjectivacions, com ara aquesta: “pandilla latro-jamancio- carlista- republicana”.

Els darrers dies del mes de març de 1849, Rafael Sala fou detingut pels mossos d’esquadra en un parany que li posaren en un hostal. Llavors, les forces dels matiners que actuaven el l’Alta Garrotxa i l’Alt Empordà, havien estat batudes per l’exèrcit espanyol en combinació amb l’exèrcit francès. Planademunt fou conduït a Besalú i després, traslladat a la presó de Girona. Allà coincidí amb Marcel·lí Gonfaus, àlies Marçal. El 10 d’abril, Planademunt va passar per la comissió militar, la qual, és clar, el condemnà a mort i l’endemà, fou afusellat a les arenes del riu Onyar. El periodista reflectí l’odi que les autoritats reservaven a Planademunt i va voler presentar-lo com un covard tremolós, sense ànim per mantenir-se ferm davant de l’escamot d’execució però, possiblement, aquest comentari despectiu de la premsa també pretenia denigrar un lluitador que, en vida, ja constituïa un mite. Marçal fou perdonat i alliberat per raons que el periodista titllà de “alta política”.

El record d’en Planademunt passà a les generacions posteriors, sobretot a les comarques gironines. Marià Vayreda el menciona com a mestre de l’Ibo, un dels personatges principals de la seva novel·la, “La punyalada”, al qual atribueix el caràcter del fill de Santa Pau. L’hisendat Rafael Puget, a través de les memòries que li va escriure Josep Pla, afirma que els membres de l’escorta que sempre portava el general Francesc Savalls, durant la darrera carlinada (1872-1876), provenien de les partides d’en Planademunt i d’en Felip.

21è- Josep, àlies Jep de l’Helena, de Sant Llorenç de Cerdans.

Residia al mas de la Bauma, prop de Taules i Montboló; tenia al voltant de 50 anys i era considerat un cap de trabucaires. Llevat que realitzés accions de suport als assaltadors de la diligència de Perpinyà a Barcelona, un cop aquests van haver entrat en territori francès, no coneixem quina fou la seva participació en l’afer que ens ocupa.

Hi ha un document en l’expedient del procés que es conserva en els Arxives Départamentales des Pyrénées Orientales, que relaciona els acusats i les penes que els van ser imposades. El llistat, d’entrada, relaciona els disset processats que van ser presents a la sala en la qual es celebrà la vista. Després, el secretari traçà una línia separadora i tot seguit hi afegí la Caterina Gatell- la única dona acusada- que va ser jutjada en rebel·lia. Havent datat el llistat en el dia que es pronunciaren les sentències, el 28 de març de1846, el redactor de l’acta hi va afegir un paràgraf postdata, datat el 8 de desembre de 1846- gairebé 9 mesos després que fossin dictades les sentències de la segona sessió- separat per una altra línia horitzontal. En el paràgraf final, s’inscriuen els noms dels acusats (?) següents: Jaume (Jacques) March- potser es tractava d’en Jaumetó de les Preses?- Planademunt, Pujol (Perot de Santa Bàrbara), Josep (Pep de l’Helena) i Cordomí, sense que l’escrivent ens aclareixi si aquests homes van resultar condemnats o absolts, mal que hem de creure que tenien la condició d’acusats, doncs la darrera frase que tanca el document, diu això: “Tous les acusés ont été jugés”.

L’assalt a la diligència i el viatge vers la frontera.

El relat de la peripècia dels trabucaires jutjats en la segona sessió del procés de Perpinyà comença quan Jaume Pujades que treballava al Monestir del Camp (Rosselló) a les ordres de Pau David Martí, va rebre un avis de Martí Reig perquè anés a veure un home a l’estanc de Paçà (Rosselló). A ca l’estanquera, la senyora Noell, Pujadas va trobar Josep Balmas (Sagal) i Isidre Forgues (Menut) als quals coneixia perquè ambdós també havien format part del batalló de Zorrilla. Sagal explicà a Pujades que ell i altres homes pensaven fer una incursió en territori espanyol i li proposà que els acompanyés, tot fent-li veure que així podria visitar els seus pares a Pineda de Mar. El més probable és que Sagal i Menut volguessin la col·laboració de l’antic camarada com a guia, atès que coneixia el terreny, prop de Pineda, on planejaven d’assaltar la diligencia.

Pujades va comunicar al Martí, el seu amo, que abandonava la feina i va marxar amb en Sagal i Menut fins el Pertús. En aquesta vila van passar la nit a casa d’en Josep Fabrach (Domingo). L’endemà viatjaren fins les Illes, on van esmorzar a casa d’en Joglar, amb tres o quatre contrabandistes. Això va succeir entre els dies 14, 15 i 16 de febrer de 1845. Després d’esmorzar, Balmes i Pujades se’n van anar a casa de Vicenç Justafré- el mas anomenat Perot lo batlle- on es reuniren amb els homes següents: Quico, Espell (Frai), Icases (Llorenç), Camps (Sapé), Mateu (Xocolata), Fàbrega (Noi Piu), Forcadell (Garcias), Simon (Collsuspina, Tocabens), Barlabé (Negret) i Martí Reig. Van romandre tres dies a casa de Vicenç Justafré, el qual els va facilitar carrabines i tres trabucs. El vespre del 18 o potser del 19, aquests homes organitzaren una festa de comiat i convidaren a menjar i beure a tothom que s’estava a les Illes, inclosos els soldats de la guarnició. Després, s’internaren en el bosc fent via cap a la frontera. En el moment de creuar-la, Sagal va dir que qui tingués por de perdre la vida en aquella aventura podia retirar-se; la veu d’un company li va respondre que callés.

L’endemà, els trabucaires van romandre en el mas d’un home anomenat Baldiri, prop de Figueres. En arribar la fosca tornaren a caminar fins que de matinada arribaren al mas d’un tal Jaume. Hi descansaren mentre fou de dia i aprofitaren el temps per a preparar l’assalt a la diligència que es proposaven. La tercera nit, els expedicionaris volgueren dormir a casa d’una germana d’en Llorenç- i per tant, també germana d’en Felip- a Bàscara, però això no va poder ser i van acabar allotjant-se en un altre mas, on també hi van romandre l’endemà. El quart o cinquè dia després de la seva partida, s’aturaren en un bosc no gaire lluny de Pineda de Mar. La nit de l’endemà, el grup de trabucaires va intentar aturar la diligència que venia de Girona i anava cap a Barcelona però quan arribaren al lloc escollit de la carretera- a unes dues hores del bosc on s’amagaven- el carruatge ja hi havia passat. Els trabucaires se’n tornaren al bosc i van anar a trucar a la porta d’una cabana per demanar menjar. La pitança els fou servida i Llorenç, després de pagar la seva part, va fer que Tocabens redactés un rebut pels deutes de cadascun, a fi de satisfer-los quan haguessin assaltat la diligència.

El vespre de l’endemà, després d’avançar la diligència, els trabucaires van situar-se en un lloc del camí ral, a tocar del riu Tordera,anomenat el Suro de la Palla. Els homes es repartiren al voltant del camí i aquesta vegada van poder aturar el carruatge. No tothom coincideix en la data de l’assalt però la més probablement certa és la del 28 de febrer de 1845, a les 9 de la nit.

El Suro de la Palla no ha estat mai una vila, ni tan sols un veïnat. Malgrat això era un lloc estratègic d’avituallament i hi havia un burot en el qual es cobrava el dret de pas. Ens consta que vint dies abans de l’assalt a la diligència de Perpinyà a Barcelona es va formalitzar la concessió d’arrendament per dos anys del portatge del Suro de la Palla, davant de cap polític del govern de Girona i per un total de 58.238 rals. El diari La Ley del 10 de juny de 1842, especificava aquest indret entre les destinacions de destacaments de soldats encarregats de reprimir els trabucaires. Hem de recordar que els drets de consums i molt especialment, els drets de pas i els drets de portes, era una forma d’imposició odiosa que provocaren revoltes periòdiques de la població. Precisament, el 2 de desembre de 1848, en plena guerra dels matiners, el general Ramon Cabrera va passar pel Suro de la Palla, empaitat de prop pels mil cinc-cents homes d’infanteria i cent de cavalleria dels generals Enna i Nouvilas. El Cap suprem dels carlins catalans s’hi va aturar per ordenar a la  tropa que incendiés el burot, malgrat la situació de perill que això li suposava. És a dir, el lloc escollit pels trabucaires per assaltar la diligència podria denotar la seva intenció vindicativa, tot i que els fos imposat per les circumstàncies. El fet és que la nit que es va portar a terme l’assalt no hi havia ni un soldat a la rodalia, ni tampoc els empleats encarregats de cobrar el dret de pas; però, segons la declaració de Jaume Pujades, aquests darrers s’estaven a una mitja hora de camí.

L’assalt fou portat a terme per un grup de quinze homes armats, o més, els quals van fer baixar del carruatge els viatgers i a la llum de les espelmes els registraren i examinaren llurs passaports. Mentrestant, un dels trabucaires va trencar a cops de destral els forrellats dels baguls i part de l’estructura del cotxe, tot cercant amagatalls. El cotxer va declarar que l’escorcoll no va servir als assaltadors per trobar vuit mil francs que ell havia amagat. Després, els trabucaires van estendre una flassada a terra i obligaren els viatgers a dipositar-hi les joies, els diners i altres efectes personals de valor.

Segons el guió judicial, els assaltants eren, pel cap baix, aquests: Joan Simon (Collsuspina, Tocabens), Jeroni Icases (Llorens), Josep Balmes (Sagal, Menut, Verdaguer), Llorenç Espelt (Frai), Pere Barlabé (Negret), Salvador Fàbregas (Noi Piu), Isidre Forga (Menut), Josep Mateu (Xocolata, Cacau), Antoni Forcadell Garcias), Martí Reig, Josep Camps (Sapé), Miquel Bosch (Quico, Cistell) i Jaume Pujades. De tota manera, hi ha indicis molt creïbles respecte la participació d’uns quants homes més i, en qualsevol cas, els reconeixements dels assaltadors en la vista del procés van esdevenir poc clars, cosa que portà en Sagal a interrompre la declaració del cotxer, Joan Nonell, per defensar-se amb una frase molt incisiva: “Els [testimonis] que diuen que em coneixien, no em reconeixen i els que diuen que em reconeixen, no em coneixien!”. A més, alguns dels acusats van negar insistentment que haguessin participat en l’atac amb uns arguments que- tal com va fer notar el president del tribunal- no els afavorien gaire; concretament, Pere Barlabé (Negret), Josep Mateu (Xocolata) i Josep Camps (Sapé) van afirmar que no havien estat presents en la detenció de la diligència, perquè “si hi hagués estat- va dir Mateu- hauria degollat els oficials espanyols, fet que hauria considerat un honor; (…) els hauria xafat el cap i m’hauria rentat les mans amb la seva sang- va dir en Sapé- (…); els oficials espanyols no viurien i així hagués venjat la mort del meu pare, dels meus germans i de tots els meus parents”- va garantir en Negret. També en Noi Piu va interrompre la declaració del tinent Suarez, el qual l’havia assenyalat com l’assaltador que li havia foradat el capot de l’uniforme a cops de baioneta, per afirmar que si ell hagués participat en l’atac li hauria foradat el cos.

Pel que fa als viatgers de la diligència, tampoc hi ha una certesa respecte els que hi eren en el moment de l’assalt però el procurador general (fiscal) va afirmar que els viatgers enxampats en el carruatge sumaven vint persones- la cabuda de la diligència arribava a trenta. Hom pot assegurar la presència dels individus següents: Jean Baptiste Duchamp, home de negocis francès que residia a Barcelona, Isidre Masclé, procurador dels tribunals a Jafre (el Baix Empordà), Francesca Soler, vídua de Massot, de Darnius (l’Alt Empordà), Joan Massot i Soler, fill de la citada, Josep Roger, banquer de Figueres, Josep Maria Olivares, capità de l’exèrcit espanyol, Francesc Suarez, lloctinent de l’exèrcit espanyol, Francesca Tallada, senyora de Suarez, Esteve Pons, comerciant de comestibles de Figueres i Josep Bellver, comerciant de Girona. La circular número 372, del 28 de maig de 1845 del govern polític de Girona (BOP, del 29 de maig) cità quatre passatgers més, dels quals es desconeixien llurs domicilis, per tal que es presentessin al Govern Civil i els fossin lliurats els passaports per viatjar a França i que prestessin declaració davant del jutge de Ceret. Aquests viatgers s’anomenaven Ramon Vilartimó, Ramon Laviña, Joan Pinal i Jaume Soler. No tenim constància que cap d’aquests passatgers fes cas a la requisitòria. El conductor de la diligència era Joan Nonell, del Voló i pel cap baix l’acompanyava un ajudant o majoral, anomenat Taburic.

Els assaltadors escolliren quatre viatgers per endur-se’ls com ostatges: Joan Massot, Josep Roger, Josep Bellver i Isidre Mascle. L’examen de llurs passaports, portat a terme per Sagal, el va convèncer que aquests homes posseïen bens econòmics suficients per a pagar un bon rescat, però també podria haver succeït que els trabucaires tinguessin notícia de la solvència econòmica dels escollits d’ençà que les víctimes adquiriren els passatges. El procurador Isidre Masclé, en el darrer moment, aconseguí comprar el trabucaire que el vigilava amb un grapat d’unces que havia amagat en les botes. El vigilant es va fer el distret i el procurador, emparant-se en la foscor, es va esmunyir entre les potes de les mules.

Al cap de tres quarts d’hora que va durar la detenció de la diligència, un xiulet  avisà els assaltadors que s’havia acabat el temps prudencial de romandre en aquell indret i tots, amb els presoners Massot, Roger i Bellver, s’internaren en el bosc, després de tallar-los els baixos dels pantalons perquè poguessin caminar més fàcilment. Mentre es perllongà l’assalt, la mare del jove Massot va suplicar que no se li emportessin el fill i es produí una escena dramàtica que acabà quan els trabucaires l’amenaçaren que si no callava, apunyalarien el noi. En Jean Babtiste Duchamp no va ser molestat pel fet de ser francès i això ens recorda la màxima que Marià Vayreda atribueix a un trabucaire: “La guilla no deu mai fer mal prop del cau”.

Al cap d’una estona de l’atac a la diligència, els trabucaires s’aturaren en el camí per repartir el botí. Cadascú va lliurar els objectes que havia robat  i en acabat se’ls sortejaren. Alguns dels objectes robats, trobats en possessió d’alguns dels acusats, constituïren proves de la seva participació en l’assalt a la diligència.

Els trabucaires i els ostatges caminaren tota la nit i s‘aturaren de matinada. Joan Simon obligà els presoners a redactar, cadascun, una carta demanant rescat. Per Roger, el preu va ser de 400 unces; per Bellver, de 500; i per Massot, de 800. El mateix Simon afegí una nota als escrits, citant els pagadors en un lloc de les Guilleries, entre Anglès i Santa Coloma de Farners.

El 2 de març, els trabucaires foren atacats per un grup format per la milícia i el sometent, prop de Sant Miquel de Cladells, petita església al mig del Montseny en la qual es reunien els habitants de la contrada en dates assenyalades. La presència dels trabucaires fou denunciada per una pastora d’Arbúcies. En l’esbatussada que s’hi produí, Josep Camps (Sapé) fou ferit d’un tret en un costat i per l’esclat fortuït del seu trabuc, que li arrancà gairebé la meitat d’un braç. Un parell de sometents foren morts pel trabucaires. Aquí apareix en les notícies dels diaris, per primera vegada, el duaner carlí Martirià Serrat, al qual els periodistes atribuïen el comandament dels sediciosos trobats a Sant Miquel de Cladells.

Durant una marxa forçada pel terreny agresta i nevat del Montseny, Josep Bellver es sentí malalt i defallí. Va seure a terra, a la neu, i va demanar que el deixessin morir. Abans, però, va dictar testament al seu company d’infortuni, Josep Roger. En Bellver, seguint el costum català, nomenava l’esposa com a usufructuària dels bens que corresponien als fills. Després el malalt fou abandonat i un dels trabucaires, considerant-lo moribund, li va prendre la flassada amb la qual es protegia. Això, durant la vista del procés fou presentat pel procurador general com una prova més de la crueltat despietada dels trabucaires però el fet és que l’aprofitament dels vestits, botes i armes dels morts i moribunds era una pràctica usual i organitzada en tots els exèrcits. El testament del comerciant gironí va anar a parar a les mans de Joan Simon. Hem de deduir que el defalliment de Bellver succeí després de la topada de Sant Miquel de Cladells perquè ens consta una carta del gironí a la seva dona, datada el 3 de març, insistint per tal que cerqués els diners per pagar el rescat. El procurador general atribuí a Bellver l’edat de 70 anys però no sembla que arribés a tenir-ne 50. Jaume Pujades declarà al jutge d’instrucció que Bellver havia estat abandonat prop de Can Gat, al Montseny. Si fos el cas que sabéssim que la distància entre el grup de cases anomenades Can Gat i el lloc en el qual caigué el gironí, és escassa, podríem suposar que els segrestadors deixaren l’ostatge en un indret on esdevenia fàcil que algú el trobés. Però, Pujades també va declarar que Simon i Forcadell van apunyalar en Bellver. D’això no hi ha cap prova perquè el cos del gironí mai fou trobat.

Els atacants de la diligència, desesperats pel silenci de les famílies dels ostatges, van abandonar el refugi de les muntanyes i baixaren a la plana. El dia 25 foren descoberts pels mossos d’esquadra al terme municipal de Seva, al mas anomenat Pere Solà de Terrassola. El senyor Joan Camps i Prat, nascut l’any 1824 a Seva i mort l’any 1905, va escriure un diari en el qual hi reflectí detalladament aquesta topada[11]. El senyor Camps, diu: “Ningú havia sentit res però va arribar un dels mossos  [d’esquadra] anomenat Cot ferit en una espatlla i va donar la notícia que a l’acostar-se a can Pere Sala ell i tres companys, a dos que eren novicis els feren quedar al darrera de la casa, un es deia Isidre i l’altre Vernet, i ell i el seu company que eren gats vells voltaren la casa per una part i l’altre per l’altra part. El de la part de baix fou el que s’ensopegà més a prop de la porta i va preguntar a l’amo qui tenia a la casa i li responen ‘ningú’. Ell insisteix: ‘Com que ningú’ i la resposta fou que si ho volia veure que mirés. Aquest es deia Ros de l’Empordà. Al mateix moment ja es va sentir un tret amb un gran ‘Ai’ i sense moure`s de la porta es va sentir un gran moviment per dalt de la casa i vegé que baixaven l’escala i al sortir els dos primers els disparà la carrabina però sense èxit. Es va girar als seus companys i els va dir: ‘Fugim que estem tots perduts’ i se’n va anar per on havia vingut. El seu company que es trobava un sis passos al darrera d’ell, a una cantonada de la cort de l’animal, es va esperar immòbil front a front de la porta de la casa. Els de dintre al sortir a la porta van donar una empenta a un presoner que tenien per fer-lo sortir primer i el mosso va disparar a cop de canó i li va obrir el cap. Tot seguit, va veure quatre o cinc armes apuntades i es va ajupir i el varen ferir a l’espatlla i al recular pel mateix lloc es va trobar un dels seus companys mort, que fou el tret que es va sentir primer; aquest fou en Vernet al qual varen tirar des d’una espitllera […]. Varen sortir els trabucaires com fúries i l’altre mosso, anomenat Isidre […] li varen tirar alguns trets que el feriren bé que poca cosa, però amb els grans crits es va espantar i l’atraparen al mateix lloc; el varen matar a unes cinc-centes passes de la casa a la vinya d’en Solà”.

Els policies eren set i els trabucaires eren quinze. La notícia de l’estada dels trabucaires al mas Pere Sala l’havia donada el masover de Can Moreu, casa veïna de l’anterior, tot creient que els forasters que hi havia vist eren contrabandistes. Camps coneixia la cova, prop de Can Moreu, on havien estat reclosos els ostatges i ens explica que es tractava d’una balma al mig d’un cingle, a la qual hom si podia enfilar per “un pi mal esporgat i regular”[12].

El sometent de Seva va trobar els dos mossos morts i el cos d’en Josep Roger, al qual identificaren com el fill d’una família molt rica de Figueres. El noi mort anava ben vestit, portava una levita fosca, pantalons negres ja espatllats i els botins fets malbé. Prop del cos, hi havia una carrabina descarregada i amb la maneta trencada. Aquesta arma fou usada pels trabucaires a fi de rematar a cops de culata el mosso d’esquadra ferit i encara tenia un manyoc de cabells enganxats a la fusta. Els trabucaires l’abandonaren al costat del cos del figuerenc amb l’esperança que el consideressin un d’ells i l’assassí del policia. Els primers informes oficials de les autoritats de l’Estat confirmen que aquest truc va donar el resultat que esperaven els segrestadors doncs s’hi fa referència a un facciós mort i la recuperació de l’arma que portava.

Quico fou el trabucaire que va tirar el tret des de l’espitllera de la casa i va ferir el mosso Vernet. Xocolata el va rematar a cops de culata. Frai fou qui matà el mosso Isidre. Els trabucaires van tenir temps de despullar els cadàvers dels mossos i endur-se els uniformes i la documentació professional. L’1 d’abril, el governador polític avisava d’aquesta circumstància mitjançant la circular 220 i ordenava els batlles que comprovessin els papers de tots els mossos d’esquadra que se’ls presentessin o que transitessin per llurs circumscripcions. Hom pensava que Massot, durant el tiroteig, hagués pogut assajar la fugida però que s’havia estimat més de romandre amb els trabucaires. Marià Vayreda, a La Punyalada, es fa ressò de l’opinió popular: “l’infeliç Massot de Darnius, el mateix qual nas i orelles figuraven com a peces de convicció en el cèlebre procés de Perpinyà, un dia que la partida en què el menava fou sorpresa pels Mossos d’Esquadra, no tenint què fer per salvar-se, més que deixar-se caure en braços de sos llibertadors, se n’esmunyí, fugint corrents darrera dels seus botxins, igual que les ovelles, quan, fascinades pel llop, es desfan de la pila, corrent darrera d’ell bosc endins”.

El dia 2 d’abril, a les rodalies d’Osor, a la masia de Can Clascà, els mossos d’esquadra comandats pel sots-caporal Joan Pujol, van sorprendre tres trabucaires i en van matar dos. El tercer fou atrapat a Susqueda i afusellat per ordre del batlle d’aquesta vila. No sabem si els tres trabucaires d’Osor havien participat en l’atac a la diligència, un fet que confirmaria que els assaltador havien estat, pel cap baix, quinze. El sots-caporal va declarar que aquells trabucaires s’enorgullien de la seva participació en l’esbatussada de Seva. Possiblement Joan Pujol fou el mateix que actuà com a pèrit en el judici de Perpinyà, a fi de reconèixer les armes requisades als acusats i el qual va ser assenyalat per Tocabens, en el moment d’escoltar la sentència, tot demanant a crits que li permetessin de lluitar cos a cos amb ell. Tots aquests fets, des de l’assalt a la diligència fins l’afusellament de Susqueda, foren relatats per Carlos Llauder, cap polític de Girona, en l’informe de 30 de juliol de 1845, emès a petició del cònsol espanyol a Perpinyà, a fi d’assabentar el jutge d’instrucció de Ceret respecte els crims atribuïbles als homes detinguts a Cortsaví el 5 de maig del mateix any. L’informe de Llauder suggereix que els tres segrestats eren vius el 25 de març, data en la qual es produí l’esbatussada de Seva.

Recordem que la darrera carta del Bellver a la seva esposa, fou escrita el 3 de març; és a dir, l’endemà de la topada de Sant Miquel de Cladells. Atès que en el judici, Pujades declarà que Bellver defallí en una marxa forçada en el Montseny i en un indret anomenat Can Gat, al qual s’hi arriba per la carretera, de Taradell cap a Viladrau (actualment, B-520 i G-520) hom podria pensar que l’ostatge morí de fatiga quan els trabucaires fugien, rabents, endinsant-se en les muntanyes, després de la lluita en el mas Pere Solà (situat entre Seva i Taradell). Per tant, en el dit supòsit, l’autor de l’informe no hauria errat en suposar que en la balma propera al mas esmentat hi romangueren presos Massot, Roger i Bellver. Ara bé, hi ha autors que creuen que Josep Roger va arribar viu a la frontera i que, per tant, no traspassà al Montseny. Per exemple, Antoni Papell i Josep Gibert[13] afirmen que Roger va acompanyar en Massot fins a la reclusió en la cova del Bessagoda i que ambdós foren morts pels membres de l’expedició de còmplices (hi havia en Domingo) i policies, guiada per Jaume Pujades, que va pujar-hi per a trobar-los. Cal que insistim que Josep Roger morí el 25 de març de 1845 a Seva i això car, no tan sols disposem del testimoni precís d’en Joan Camps, sinó perquè sabem que Tomàs Roger, germà d’en Josep, aconseguí que un jutge ordenés l’exhumació del cadàver del suposat facciós caigut al mas Pere Solà, va examinar-lo i declarà que les dades físiques de les despulles s’aproximaven molt a les característiques d’en Josep. A la fi, doncs la data de la mort de Josep Roger en el mas Pere Solà de Terrassola ha de ser considerada certa i atès que Bellver li havia dictat el testament a Can Gat, abans que succeís la topada en el mas esmentat, conclourem que Bellver morí pocs dies després de la lluita de Sant Miquel de Cladells i abans de la topada en el mas Pere Solà. Durant la instrucció i en la vista del procés, el tribunal no van mostrar gaire interès per esbrinar les circumstàncies de la mort d’en Josep Roger. El president del tribunal preguntà a Jaume Pujades la data de la mort del jove ostatge i el delator va respondre que això havia succeït el dia que ell va entrar a França però no aclarí quan havia creuat la frontera. La manca de voluntat de les autoritats judicials per saber la veritat sobre aquest afer esdevé comprensible degut al fet que comprometia la policia del país “amic” i perquè distreia l’atenció del jurat pel que fa a la consideració del crim principal en el qual centraven l’escarment que es proposaven: l’assassinat d’en Joan Massot.

Segons el guió judicial, a mitjan mes d’abril, els segrestadors amb el darrer ostatge que retenien, el jove Joan Massot, van arribar a la frontera i es dividiren en dues partides. L’una s’adreçà al mas dels Maners, al Vallespir, en territori francès, on s’havien de trobar amb en Tià dels Meners i Nas Ratat. L’altra va romandre a la banda sud de la frontera del riu de la Muga, en una cova situada a uns mil metres d’alçada, que es coneixia amb el nom de la cova del Bessagoda i que actualment és anomenada la cova d’en Massot. La distància entre la dita cova i els Meners pot ser caminada en unes hores i el mas esdevé visible des de la balma estant, de manera que Tià i Nas Ratat podien comunicar-se amb els homes de l’amagatall mitjançant senyals de llum.

En el moment que Massot fou reclòs en la cova del Bessagoda, els segrestadors havien tramès a la família un mínim de cinc cartes en què exigien el rescat, les quals no varen merèixer resposta. Malgrat això, el 15 d’abril, es produí una trobada entre uns quants emissaris de les famílies dels ostatges i els trabucaires, a tocar de les Salines (entre Maçanet de Cabrenys i la Bajol). Els mandataris de la família Massot només van oferir cent unces de rescat  (els segrestadors en demanaven 800) i els trabucaires, enutjats, les rebutjaren. Aquell mateix dia, Joan va escriure a la seva mare amb termes que palesaven la desesperació. Tocabens també escrivia a la senyora i al gendre d’aquesta, Jaume Forniol, batlle de Darnius. Al batlle li donà instruccions precises per tal que es presentés a la capella de les Salines amb els diners per a pagar el rescat del seu cunyat. La cita fou fixada per al 19 d’abril. Les forces de l’ordre espanyoles i franceses foren avisades d’aquesta entrevista i varen preparar conjuntament un parany als trabucaires. Però, entre les forces d’un i altre Estat es va produir una confusió respecte l’hora de la cita. Els francesos hi van arribar primer i, en veure venir els missatgers de Darnius, els van prendre per trabucaires i tiraren contra ells. Aleshores, els segrestadors, que romanien amagats pels voltants, es van considerar traïts i fugiren cap a la banda espanyola, on els mossos d’esquadra, si haguessin estat al seu lloc, els haurien barrat el pas. Però, no hi eren. Aquell mateix dia, Jaume Pujades, Xocolata i Sapé havien anat a buscar vi a les Illes. En escoltar els trets dels gendarmes, es van espantar i cadascun fugí en direccions distintes. El parany de les Salines indignà els segrestadors i per això, Tocabens va escriure una altra missiva a la mare de Massot, violenta i molt amenaçadora, que tampoc va merèixer cap resposta.

A partir d’aquest moment, els segrestadors es van trobar en un carreró sense sortida perquè ni la família Massot volia afluixar la bossa ni disposaven de gaire seguretat. Nas Ratat els va fer saber que Jaume Pujades havia arribat al Monestir del Camp, on residia abans de l’assalt i ho havia xerrat tot. També els assabentà que, a partir de la delació d’en Pujades, es preparava una expedició de les forces de l’ordre franceses i espanyoles al Bessagoda per tal de trobar el jove de Darnius. Ateses aquestes circumstàncies, els trabucaires decidiren matar en Massot i ho van fer entre els darrers dies d’abril i els primers de maig – això sigui dit, tot seguint el guió del procurador general car, en realitat, només podem adverar que Massot morí en el període de les dates assenyalades.

Un fet transcendent del judici de Perpinyà consistia en determinar la data de la mort d’en Joan Massot, doncs el gruix dels segrestadors abandonaren la cova del Bessagoda, uns dies abans, uns dies després o el mateix dia que fou assassinat el noi de Darnius. És clar que el coneixement exacte de la data del decés d’en Joan hagués pogut garantir la certesa de la comissió del crim per part dels segrestadors i possiblement, la identificació concreta de l’home, o dels homes, que el degollaren. D’això en parlarem més endavant. Ara, només constatem que al voltant de l’1 de maig, dies amunt o avall, la major part dels segrestadors abandonaren la cova on romania l’ostatge, precisament, coincidint amb la mort de l’ostatge.

El grup de trabucaires que abandonà de la cova del Bessagoda s’adreçà al mas d’en Cors de Sant Llorenç de Cerdans i pressionaren el masover, Joan Peytavy, a fi que els donés allotjament. De tota manera, atès el rebuig que el mostrà Peytavy, els trabucaires no es sentien prou segurs en aquest indret i demanaren a Tià dels Meners que els trobés un altre refugi. Tià va encarregar el seu fill que anés a Cortsaví i que cités Llorenç Claret, masover del mas de l’Eloi per tal que es presentés, aquell mateix vespre, al mas d’en Cors. Claret hi arribà a les 9 de la nit i parlà amb Tià, el qual el va convèncer que refugiés els joves que s’havien escapat dels “dipòsits”- camps de retenció on romanien els carlistes exiliats- i que ara s’estaven en les dependències properes de la casa.  Això succeí el dia 2 de maig. A les 3 de la matinada del dia 3 de maig, Claret tornà a Cortsaví guiant els homes que s’havien amagat al mas d’en Cors. Però, Peytavy, mitjançant el seu germà, havia avisat la gendarmeria de la presència dels trabucaires i quan aquests passaren pel Pas del Llop, camí de Cortsaví, foren clissats pels vigies que el comissariat especial de la frontera, amb seu a Arles de Tec, havia situat en el gual del riu.

El dia 4, quatre duaners i tres gendarmes, reforçats amb vint soldats d’infanteria, varen prendre posicions al voltant del mas de l’Eloi. L’endemà més tropa s’hi enfilà, provinent d’Arles de Tec i envoltà la casa tot demanant la rendició dels trabucaires. Aquests, que anaven desarmats, es lliuraren però quatre o cinc van intentar escapar i les forces de l’ordre els dispararen, ferint greument en Miquel Bosch, àlies Quico i Cistell, noi de 20 o 22 anys, natural de Santa Coloma de Farners. Els trets dels assetjadors també encertaren un parell més de fugitius però els feriren de poca consideració. El capellà de Cortsaví, Andreu Lacasa, havent rebut la confessió d’en Quico, s’adreçà als oficials de la tropa i els previngué respecte la perillositat dels detinguts. Els presoners foren traslladats a la presó de Ceret. Miquel Bosch morí a l’hospital d’Arles de Tec.

El 6 de maig, el subdelegat de seguretat pública de la Jonquera va informar al governador polític de Girona respecte la detenció d’11 trabucaires en territori francès, dels quals 3 estaven ferits. El batlle de les Illes li havia confirmat aquesta notícia. El subdelegat especulava respecte la possibilitat que els homes detinguts pertanyessin a la partida de Martirià Serrat.

L’emboscada del “cortal” de l’Eloi  succeí el 5 de maig de 1845 però Josep Mateu, àlies Xocolata va escriure una carta als seus pares mitjançant la qual els feia saber que havia estat detingut el dia 9 en un indret que no assenyalava. Recordem que Mateu, Pujades i Sapé s’havien separat del grup de segrestadors el 19  d’abril, el  mateix  día de l’entrevista fallida amb els apoderats de la família Massot.

Josep Camps (Sapé) fou trobat pels gendarmes en un mas de la comuna d’Oms, on s’havia amagat dessota muntanyes de palla. Alguns autors diuen que això succeí l’endemà o al cap de pocs dies de l’emboscada de Cortsaví però un testimoni de les Illes, anomenat Joan de la Pubilla, va afirmar en la vista del procés que el mes de setembre de 1845 havia trobat en Sapé, de matinada, en la ruta que va de Ceret a les Illes i que l’acusat anava cobert amb una capa i li va dir que venia de fer un llarg viatge. És a dir, el setembre de 1845, just quan es celebrava la primera sessió del procés de Perpinyà, Sapé encara no havia estat pres. Per això aquest trabucaire no fou comptat en la carta del subdelegat de seguretat de la Jonquera, ni apareix en el comunicat que el cònsol d’Espanya a Perpinyà va adreçar a la Capitania General de Catalunya, el 12 de maig, en què relacionava els onze detinguts a Cortsaví: Salvador Fàbregas (Noi Piu) Antoni Forcadell, Martí Reig, Joan Simon (Tocabens), Miquel Verdaguer (Sagal), Josep Mateu (Xocolata), Llorenç Espelt, Pere Barlabé (Negret) i Miquel Bosch – respecte el qual el cònsol aclaria que havia mort a l’hospital d’Arles de Tec.

És molt dubtós que els trabucaires detinguts al mas de l’Eloi fossin tots els homes que havien participat en l’atac a la diligència. Després de l’assalt, apareixen en el Diario de Barcelona del 13 d’abril de 1845, unes notícies que atribueixen el comandament de la partida d’assaltadors a Martirià Serrat i Miró, de les Escaules (Alt Empordà), brigadier carlí que es mantingué alçat després de la primera guerra, donant suport a Felip i a Planademunt en força accions i que també participà activament en la guerra dels matiners. La premsa informava que la partida d’en Serrat comptava amb membres rossellonesos (“francesos”,deia) els quals s’esmerçaven en cobrar els rescats. Els investigadors gironins no dubten a assenyalar Martirià Serrat com a autor- si més no, intel·lectual- de l’assalt de la diligència de Perpinyà a Barcelona. Joan Guillamet afirma que el grup que va assaltar la diligència era el d’en Serrat i que aquest home va acompanyar els segrestadors d’en Massot a territori francès, malgrat que va poder escapolir-se de l’emboscada a Cortsaví[14]. També, Antoni Papell i Josep Gibert coincideixen amb aquesta versió i assenyalen que Serrat, després de fugir del mas de l’Eloi, travessà la frontera i s’amagà a la serra de Recasens. Però Papell- que fou el primer en publicar aquestes notícies- diu que la fugida es produí al juny de 1845- pel cap baix, un mes després de les detencions- quan, havent sortit de Maçanet de Cabrenys s’adreçava a les Illes. Per tant, això no ens demostra que Serrat acompanyés els trabucaires arrestats a les Illes.

El misteri respecte els efectius dels trabucaires que participaren en l’assalt a la diligència de Perpinyà a Barcelona, les negociacions per al cobrament dels rescats dels ostatges i a la fi, en la mort, si més no, d’en Joan Massot, s’incrementa si tenim en compte els fets dels tres trabucaires morts a Osor, després de l’assalt, els quinze que- segons el senyor Camps- s’amagaven al mas Pere Solà de Terrassola i l’informe de Carlos Llauder, cap polític de la província de Girona, el qual garantia que els assaltadors eren més de quinze. A més, algun investigador ha dit que en Pere Pujol, àlies Perot de Santa Bàrbara, també formà part de l’escamot que aturà el carruatge al Suro de la Palla i el Diario de Barcelona implicava trabucaires rossellonesos en l’afer, dels quals en desconeixem els noms- salvat el cas, potser, d’en Jep de l’Helena. En realitat, hi ha manta notícies que suggereixen que els trabucaires eren molts i que participaven en determinades accions, mal que només fos puntualment, tot fent camí i al marge de cap organització predeterminada i estable. Una noia de Cortsaví declarà que després que la policia va haver els fugitius allotjats al mas de l’Eloi de Cortsaví, ella trobà un home a la carretera d’Arles que li preguntà respecte les circumstàncies de la detenció. La noia li respongué que les forces armades havien detingut onze homes i el seu interlocutor la va contradir: “No, ells eren dotze”. Un altre testimoni, duaner de Sant Llorenç de Cerdans, que formà part de l’expedició que descobrí el cos de Joan Massot, declarà que, pocs dies abans de l’emboscada de Cortsaví, havia vist un grup de vint-i-cinc malfactors que anaven en direcció a aquesta vila i que entre ells hi havia tres homes que caminaven agafats de la ma, els quals suposà que eren Bellver, Massot i Roger. En Francesc Paré, paleta d’Arles de Tec, va declarar que, pocs dies després de les detencions, es va trobar uns homes que li demanaren tabac i monedes i que li van preguntar quina era la causa de l’enrenou que hi havia a Arles; quan ell va respondre que havien detingut uns trabucaires, els interlocutors li van garantir, amb to amenaçador, que “no n’arrestaran cap més”. Un altre testimoni, veí de Monturiol, testimonià que el 8 de març de 1845, mentre pasturava unes cabres, va trobar-se dotze o quinze homes armats que li van demanar un lloc per dormir i en acabat, li van preguntar si coneixia un hisendat anomenat Costa. Finalment, un policia destinat a Cortsaví, va declarar que un propietari d’aquesta vila havia passat molta por degut al fet que va ser amenaçat de segrest per uns trabucaires, els quals no podien ser els detinguts, doncs aquests havien arribat un dia a la vila i a l’endemà, foren presos. És a dir, les dades esmentades demostren que les autoritats varen pescar a Cortsaví el què van poder però no van buidar el mar de peixos, com pretenien.

Les negociacions per al pagament dels rescats i l’actitud de la família Massot.

Les gestions per trobar en Massot, en Bellver i en Roger, van ser moltes i complicades. El jove Massot va escriure més de deu cartes als seus parents i Bellver i Roger, cadascun, unes quatre. Tocabens, personalment, en va escriure un grapat a les famílies dels segrestats. En les activitats de recerca, de vegades frenètiques, hi van intervenir persones diferents, de les quals no en sabem el nom perquè les cròniques del succés i els papers del procés els anomenen simplement “espanyols”. Els agents més coneguts de les famílies dels segrestats eren els senyors Comes, Vinyes i Clavaguera però ben segur que n’hi havia d’altres. Les primeres cartes que demanaven els rescats foren escrites i trameses l’endemà de l’assalt. Les víctimes foren obligades a reclamar per escrit els preus dels rescats: 400 unces d’or per en Roger, 500 unces per en Bellver i 800 per en Massot.

El 3 de març, un dia després de la topada de Sant Miquel de Cladells, el jove Massot va escriure a la seva mare per indicació dels segrestadors: “Estimada mare, aquesta és la segona vegada que us escric i començo a creure que em voleu deixar morir […] el fred em turmenta i aquests homes també em turmenten. Ells em maten a cops de punyal; d’altres vegades, em volen afusellar […] Si m’estimeu, heu de vendre tot el que tinc i si no és suficient, ajudeu-me una mica, feu aquest sacrifici per salvar-me la vida perquè ja la considero perduda…”. En aquesta missiva, Joan confirmava que el preu per rescatar-lo era de 800 unces d’or. Tocabens hi va afegir una nota en què donava instruccions precises respecte a com s’havia de portar a terme el pagament: “Els que portaran els diners, partiran el dissabte 8 de març a les 7 hores del vespre d’Anglès, pel camí d’Osor, en direcció a Santa Coloma de Farners i es posaran un mocador blanc al cap com a senyal. Sense entretenir-se, ells s’adreçaran pel camí de Sant Hilari de Sacalm […]; tot això s’ha de portar a terme sota el secret de la confessió”. Els missatges foren tramesos per un pagès que va cobrar 8 peces de cent sous. En el mateix escrit, Tocabens avisava la mare d’en Massot que no podia confiar en l’alliberament del noi per la intervenció dels sometents o de les “tropes del govern revolucionari”. Finalment, l’amenaçava de turmentar el fill, ocasionant-li danys que “horroritzaran aquells que els coneixeran”. El dia assenyalat per al pagament era diumenge. Els trabucaires van esperar tot el dia, l’endemà i també el dimarts, prop del lloc indicat- l’hostal d’en Mataró, al Montseny- però ningú no es va presentar a la cita.

El 10 de març, el jove Joan tornà a escriure a sa mare, desesperat, acomiadant-se de la família i demanant als parents que preguessin per la seva ànima perquè, si no pagaven el rescat, el matarien.

El dia 18, Tocabens obligà de nou els ostatges a escriure sengles cartes. Massot hi parlava de simulacres d’afusellament, que li volien tallar les orelles i arrancar-li els ulls. En nom del comandant avisava la mare que, per cada cita no acomplerta, el preu del rescat pujaria dues-centes unces. La missiva reiterava les indicacions per a portar a realitzar el pagament. Josep Roger escrivia als seus germans sorprès pel fet que, essent la tercera carta que els trametia, encara no haguessin portat a terme “allò que us vaig demanar”. La carta d’en Roger no era tan dramàtica com la d’en Massot, tot i que feia una referència genèrica als maltractaments que rebia.

El 20 de març, Massot escrivia a sa mare la cinquena missiva i l’avisava que s’hi adreçava per darrera vegada car això ordenava el comandant. Insistia a recordar-li el lloc del pagament, prop de Sant Hilari de Sacalm i s’acomiadava definitivament. Per tant, en aquesta data, els segrestadors encara romanien prop del Montseny.

El 31 de març, el noi escrivia al seu cunyat i batlle de Darnius, Jaume Furniol i li recordava que s’havia adreçat per carta a Bernat Cases i al metge de la família per procurar que es satisfés el preu del seu rescat però que ningú s’havia presentat a la cita. Mitjançant aquesta carta ens assabentem que el preu del rescat havia ascendit a 1000 unces.

El 15 d’abril, el noi tornava a escriure al cunyat i a la mare. Per demostrar que l’ostatge encara era viu, Tocabens li ordenava que indiqués alguna cosa de la casa paterna que pogués ésser reconeguda i el noi, en l’escrit adreçat a Furniol, assenyalava que damunt de la taula de la cambra de la mare hi havia dues gerres amb flors i en l’escrit a la mare li deia que, sota d’un calaix petit del seu escriptori, hi tenia un amagatall. Tocabens afegí una nota personal a la missiva: “ El camí que han de prendre els homes que han de portar els diners és el mateix que van prendre el dia de l’entrevista; és el camí de Darnius al coll de Lli i del coll de Lli a la capella de les Salines”. Per tant, ens adonem que en aquesta data els segrestadors s’havien traslladat des del Montseny fins a tocar de la frontera i que aquests i els emissaris de la família Massot, prèviament, ja s’havien trobat en el mateix lloc. De fet, la trobada prèvia es produí el mateix dia: el 15 d’abril.

Efectivament, el 15 d’abril es produí la única trobada entre els emissaris de la família Massot i els segrestadors prop de la capella de les Salines. Els homes enviats pels Massot- Salvi Manlleu, Pere Joan, Josep Llucau, Garriga, Comes i Pere Oms, pel cap baix- van trobar en Tocabens, Frai, Xocolata i Llorenç i els oferiren cent unces, les quals Simon rebutjà amb to enutjat. Els segrestadors repetiren el reguitzell d’amenaces i els emissaris se’n tornaren a Darnius. En passar prop de Maçanet de Cabrenys, l’oficial de guàrdia els va confondre amb trabucaires i els engegà uns quants trets.

La nova cita fou fixada el 19 d’abril. Els Massot van informar-ne les autoritats espanyoles i aquestes es van posar en contacte amb les franceses per preparar un parany als trabucaires. Els francesos compliren la part del tracte i esperaven emboscats, prop de les Salines que apareguessin els segrestadors. Els primers a arribar a les Salines foren els emissaris dels Massot però els soldats francesos els van confondre amb els trabucaires i dispararen contra ells. Això va avisar els veritables segrestadors que fugiren esparverats cap a la banda espanyola. D’acord amb el pacte de les autoritats, els soldats espanyols haurien d’haver tancat la sortida als fugitius però encara no havien arribat a la  destinació acordada.

Hom pot pensar que el 19 d’abril a les Salines, es va signar la condemna a mort del jove Joan però encara hi va haver alguna correspondència posterior. El 21 d’abril Joan Massot escriu per darrera vegada a sa mare. Malgrat que aquesta carta, com les anteriors, foren dictades per Tocabens, hom endevina que algunes frases sentides s’esdevenien del pensament de l’ostatge. Joan deia, per exemple, que si encara no l’havien mort era a causa que un o dos segrestadors tenien compassió de la seva joventut. Per primera vegada- i la darrera- retreia directament a la mare que l’hagués abandonat per interessos econòmics i l’avisava que ella tampoc podria romandre segura perquè els segrestadors, després de matar-lo, “cremaran la part dels bens que us pertanyen i a vos mateixa si us troben”. Tot seguit, Massot s’exclamava: “Si més no, no em feu matar per motius d’interès i si em queden alguns bens, no mancarà alguna bona persona que em presti una suma suficient per rescatar la meva vida, de la qual, amb els interessos corresponents, els meus bens en respondran…”. L’endemà, el 22 d’abril, Tocabens trametia a la senyora Massot una carta llarga i plena de retrets, mitjançant la qual l’acusava de mentir, de confiar en persones que havien divulgat, en territori espanyol i francès, les seves cites. Tanmateix, li atorgava una darrera oportunitat de pagar, però l’amenaçava que, si succeïa alguna cosa estranya, tot l’or del món no li salvaria el fill perquè “la seva mort em reportarà més benefici per l’escarment que suposarà envers els altres”. Tocabens ordenava que els emissaris de la família Massot sortissin de Figueres a les nou del vespre del dissabte 26 d’abril, per la carretera reial, cap a Girona. Si no trobaven ningú, el diumenge s’aturarien a Bàscara i a les 9 del vespre seguirien el camí cap a Tordera. La família Massot tampoc va seguir les darreres instruccions dels trabucaires i segons el guió judicial, després d’això, Joan Massot fou degollat a la cova del Bessagoda.

Havent rebut la primera carta en què es demanava el rescat, en Tomàs Roger- germà del segrestat- es va entrevistar amb el comandant militar de Girona, alhora que va demanar a un amic que portés a terme investigacions al territori francès proper a la frontera. L’amic d’en Tomàs, el cognom del qual era Clavaguera, coneixia prou bé el territori de la frontera de la Muga perquè es dedicava al contraban. Clavaguera se’n va anar a la Catalunya del Nord sense pensar-s’ho dues vegades i va recórrer el país, fins que un dia prop dels Meners, va topar amb deu homes armats. Clavaguera els demanà si sabien on eren els segrestats i un del grup, anomenat Perot de Santa Bàrbara li recomanà que al cap d’un parell de dies s’adrecés al bosc d’en Guifreu, on trobaria una dona i un cavaller; la dona havia de saber l’amagatall dels segrestats perquè era l’amant d’en Jaumetó de les Preses. El dia assenyalat i en el lloc indicat, en Clavaguera trobà la dona i el cavaller. Ella era la Caterina Gatell, a la qual Clavaguera interrogà i n’obtingué la promesa d’una resposta al cap d’uns dies.

Entre les implicacions dubtoses d’aquest cas hi ha la relació entre la Caterina Gatell i en Perot de Santa Bàrbara amb els homes que van seure al banc dels acusats en el judici de Perpinyà. Pere Pujol, àlies Perot de Santa Bàrbara, va néixer l’any 1822 al mas Pujol, de Santa Bàrbara, en el terme d’Oix. Amb vint anys fugí a la muntanya per escapolir-se del servei militar i si bé fou considerat un trabucaire, l’únic crim que li va ser atribuït fou la mort d’un home, al qual tirà un tret a l’esquena. Consta que el fiscal militar de Girona demanà al batlle d’Oix que l’informés respecte la conducta i antecedents d’en Perot i que l’autoritat municipal li respongué que ni els regidors, ni els homes honrats de la vila, en tenien cap queixa. A la fi de la guerra dels matiners, Pujol fou empresonat per la seva participació en la revolta però ràpidament va ser indultat. L’any 1852, Perot tornà a ser investigat per la justícia militar que li va incoar una causa criminal, acusant-lo de ser “un ladrón de cuadrilla”. Deuria ser condemnat perquè, al mateix any, demanà ajuda als seus amics d’Oix, des de la presó de Barcelona.

Jaumetó de les Preses i la Caterina Gatell eren amants. Jaume Bosch havia residit ocasionalment a Londres, en el número 4 de St. Patrick Terrace, Dover Road, on havia gaudit de la companyia de la noia. Caterina, mentre romania a Perpinyà, es movia pel territori, fins la frontera i sabem que portava queviures als trabucaires que s’amagaven en un bosc, prop del Soler, on Jaumetó havia comprat un hostal. Malgrat això, no esdevé cosa probable que Caterina tingués gaires tractes personals amb els homes detinguts a Cortsaví. La Caterina practicava la prostitució en la casa de la Teresita, de Perpinyà. Precisament, el fuster perpinyanès Joan Damond la va trobar en aquesta casa per encàrrec de Comes- un altre agent reclutat per la família Roger- i després de xerrar amb ella, va concloure que la noia no sabia res dels ostatges presos a la diligència de Perpinyà a Barcelona. Clavaguera també visità la Caterina i aquesta li recomanà que abandonés la recerca i que esperés una nota escrita perquè les possibilitats que tenia d’esbrinar alguna cosa minvaven a mesura que augmentava el nombre de persones que s’hi esmerçaven. En una altra ocasió, Clavaguera li oferí 30, 70 i fins a 100 lluïsos d’or perquè li donés alguna informació, però la Caterina rebutjà els diners, tot argüint que mai trairia la confiança que li havien dipositat certes persones. En qualsevol cas, la Caterina no va donar cap notícia dels segrestadors, sinó que va adreçar en Clavaguera al carnisser de la plaça Royal de Perpinyà, Manuel Colomer, àlies Serineta. Aquest murri, després de presumir de la seva capacitat negociadora i dels seus contactes, va demanar diners a Clavaguera per les gestions. L’endemà, Clavaguera passejava per la dita plaça i trobà la Caterina. La noia li digué que, al cap de dos dies, en la plaça, se li presentaria un home. Efectivament, el dia assenyalat, Clavaguera fou aturat per en Perot de Santa Bàrbara. L’amic dels Roger va discutir el preu del rescat amb en Perot i li oferí 400 unces, les quals foren rebutjades per aquest, tot exclamant això: “Doncs [els ostatges] seran afusellats!”. Però, Pujol i Clavaguera van trobar-se una altra vegada i llavors el trabucaire va rebaixar el rescat fins a 80 unces per cada ostatge, mal que aquesta xifra no havia de ser definitiva, car més endavant lliurà una carta a Clavaguera, destinada als Bellver, en la qual el preu del rescat d’aquest, s’enfilava fins a 120 unces, les quals calia que fossin pagades a un individu d’Oms. En Clavaguera, acompanyat d’en Serineta, anà a Oms i allà es reuní amb un barbut malcarat que identificà com en Perot. El trabucaire, empipat perquè el truc de la barba postissa no havia enganyat el seu interlocutor, va culpar l’altre negociador, el senyor Comes, de les complicacions que endarrerien la conclusió de l’afer i afirmà que el bocinejaria fins que la peça més gran que en restés fos l’orella. Serineta es posà de la banda d’en Pujol i aquesta circumstància, a més d’altres que succeïren a la casa del carnisser, van convèncer Clavaguera que Serineta formava part de la conxorxa dels trabucaires.

Un altre dels intermediaris de les famílies dels ostatges, el senyor Vinyes, va entrar en contacte amb en Fabrach (Domingo) i li va lliurar 25 unces d’or i 150 francs perquè fes gestions. Fabrach va entrevistar-se amb membres de la família Massot, sobretot amb la vídua, a la qual, fins i tot, va requerir uns pantalons nous per al seu fill. Aquests pantalons, de color blau cel, foren trobats en el registre de la pallissa del mas d’en Cors que va portar a terme la gendarmeria després de les detencions de Cortsaví. Comes també va entrevistar-se amb en Domingo, el qual li digué que s’enganyava si creia que els segrestats eren en territori francès. La mare d’en Massot pensava que Fabrach era còmplice dels segrestadors. De fet, en un registre a casa d’en Domingo, la policia li va trobar un esborrany de carta per tal de demanar rescat a les famílies Roger i Massot.

A la fi, en part, el fracàs dels segrestadors es degué al fet que van assaltar la diligència lluny del domicili dels segrestats i gairebé des del primer dia van voler cobrar els rescats tot pretenent que els apoderats de les víctimes baixessin fins el Montseny. Però, les autoritats espanyoles vigilaven que no es paguessin els rescats exigits pels trabucaires i per això, els familiars de les víctimes s’estimaven més de tractar aquests afers a l’altra banda de la frontera. A més, els segrestadors, en pocs dies, varen perdre dos ostatges, de manera que tot el seu “negoci”, a la fi, depenia del què poguessin aconseguir per la vida d’en Massot. Aquestes circumstàncies afegiren tensió i augmentaren la desconfiança entre els segrestadors i les famílies de les víctimes, les quals anaven a les palpentes i van caure en mans d’aprofitats que actuaven pel seu compte. Malgrat tot això, també és clar que la família Massot va tenir l’oportunitat reiterada d’alliberar en Joan i la va deixar passar.

Tot indica que l’adscripció política de la família Massot era liberal conservadora. Fins i tot, la tradició oral a les comarques gironines els atribueix aquesta tendència doncs hom encara recorda que, després de la mort d’en Joan, la reina Isabel II, durant un viatge a Catalunya, s’allotjà en la casa pairal d’aquesta família. L’adscripció política dels Massot els situava en una situació incòmode car a Darnius predominava el carlisme. Això explica, en part, la complicitat de gent molt propera a la família amb els segrestadors del jove Joan- la qual no constituí un objectiu de la investigació judicial, mal que anava més enllà d’una mera sospita. Ara bé, tot i que fossin liberals, els Massot tenien un parent ben conegut a l’altre bàndol perquè en Joan era cosí germà d’en Francesc Savalls i Massot (La Pera, 1817, Niça, 1886), que fou un lluitador matiner d’importància i esdevingué el general carlí més famós a Catalunya durant la tercera guerra civil (1872-1876). Hem de rebutjar, per fantasiosa, la hipòtesi suggerida per alguns autors d’acord amb la qual el jove tinent Francesc Savalls va acompanyar els trabucaires que assaltaren la diligència al Suro de la Palla en la seva fugida vers la frontera. Aquesta teoria implica la participació de l’oficial carlí en el segrest i l’assassinat del seu cosí. Això, explícitament, ningú ho diu però força persones ho consideren la conseqüència del fet provat que Savalls fou trabucaire, o company de trabucaires i que va participar en algunes accions protagonitzades per Felip. Per exemple, ho indiquen R. Grabolosa[15] i més clarament, J.Guillamet en l’obra citada, “Coses i gent de l’Empordà”. El memorialista carlí, Joaquím de Bolós[16], dedicà a Savalls el següent comentari sibil·lí: “Era [Savalls] tipo ampurdanés

, como hijo de la tierra y estaba emparentado con distinguidas famílias, entre ellas la casa Massot de Darnius (Savalls y Massot) la cual le dió arraigo en el país”. És clar que l’arrelament de Savalls en el país resultava del fet que havia nascut en terres gironines i en un casal familiar els orígens reconeguts del qual es retrotrauen a 1580, de manera que no li calia al·legar cap parentiu important per a fer-se empordanès, o català – o, dit sigui amb un terme d’actualitat, per a “integrar-se”.  Bolós, doncs, només feia aquest comentari per tal d’indicar que Savalls estava emparentat amb els Massot, tot donant la impressió que això ens recordarà alguna cosa, la qual l’autor no considerà prudent de concretar. Ara bé, certament la implicació de Savalls en l’afer del segrest i l’assassinat d’en Joan Massot deuria ser un rumor nascut en el mateix moment que es conegué la tragèdia de la mort d’aquest jove doncs, havent transcorregut només tres anys i en plena guerra dels matiners- el 29 de setembre de 1848- Savalls entrà a Darnius al front de dos-cents voluntaris arrossegant el seu correligionari, en Martirià Serrat, emmanillat, com si fos un presoner. És clar que la comitiva passà forçosament per davant del casal dels Massot- situat a la carretera, en l’entrada de la vila- i per tant, aquesta exhibició tenia la finalitat de mostrar l’enemistat de Savalls envers l’home que l’opinió pública, la premsa i les autoritats espanyoles havien assenyalat com a comandament dels trabucaires que assassinaren el seu cosí. A la vegada, evidentment, Savalls, mitjançant la dita exhibició, proclamava la seva innocència en relació al crim esmentat.

La família Massot era rica i no és creïble que no poguessin recollir els diners del rescat, malgrat que si podem creure que la mare del jove Joan només posseís, en efectiu, les cent unces que va oferir a Tocabens en la trobada de les Salines. És a causa de l’evident negativa a pagar el rescat del fill que la mare i els germans de la víctima van adquirir mala fama al país, de la qual encara se’n fan ressò alguns historiadors, com Ramon Sala, Guillamet i F.Sánchez Agustí, així com el novel·lista Ludovic Massé[17]. De fet, hom s’adona que ni els mateixos segrestadors entenien l’actitud de la vídua envers el seu fill i, entre la correspondència que es reserva als arxius del judici, hi ha una carta d’un trabucaire adreçada a la mare de la víctima i atribuïda a Salvador Fàbregas (Noi Piu) que diu això: “ Senyora Francisca, és molt estrany que sigueu una dona tan dura d’entranyes i de tan poca reflexió que, per interès i pels consells falsos d’aquells que avui es mostren els vostres favorits, hagueu abandonat la vostra sang. Això, sense tenir en compte allò que diran els infants que porteu al vostre ventre i allò que pensaran tots els que vós ara considereu els més fidels; d’entrada, els vostres fills diran: quina mena de mare tenim que prefereix l’interès i la sang estranya més que no pas a nosaltres mateixos, i després, si preteneu casar-vos en segones noces, qualsevol que s’apropi a vós amb aquesta intenció, el vostre marit, pensarà en el seu interior: Quina dona tan poc constant! De la mateixa manera que ha abandonat el seu fill en un gran perill, de la mateixa manera ella es girarà en contra meva si se li presenta l’oportunitat i li convé. I per aquests únics motius, vós sereu la dona més desgraciada del món, malgrat que tingueu diners, no us en despendreu amb alegria i Déu farà que us resti un remordiment interior, el qual us destruirà l’ànima amb dolor intens i no us en podreu consolar. Tal com heu tractat el vostre fill, els fills que us queden us tractaran a vós. Dona malvada, sou pitjor que la torre de Nesle[18]”. L’autora A. F.Mare[19], basant-se en les declaracions tardanes de Forgues i Reigt, afirma que Noi Piu era l’autor d’aquesta carta i que la va escriure el mateix dia que Massot fou mort, motivat per la ràbia que això li va provocar.

La sorpresa dels segrestadors per la forma d’actuar de la família Massot s’originava en el fet que,òbviament, no compartien l’escala de valors garrepa dels propietaris rurals. Els trabucaires, quan tenien diners, en feien despesa “amb alegria”. A més, l’experiència els demostrava que tothom procurava la salvació dels familiars segrestats, tothom cercava els diners i pagava els rescats, malgrat les amenaces terribles de les autoritats. Però, els Massot tenien precedents de duresa negociadora que presagiaven la posició que van adoptar. En la vista del procés, un amic rossellonès del pare Massot va recordar que aquest home havia estat segrestat pels trabucaires d’en Planademunt i que se’n va sortir pagant, només, 1500 pessetes de les 15000 que se li exigien. És a dir, es tractava d’una família que havia resistit l’extorsió en unes altres circumstàncies i, doncs, en aquesta nova ocasió, se sentia amb força per repetir l’estratègia que ja li havia donat bons resultats. El fet és que la negativa dels Massot a pagar el rescat i fins i tot, a cercar en Joan, no admet cap dubte. El cunyat del jove i alcalde de Darnius, va trametre aquesta nota, datada el 5 de maig de 1845, al comissari Maurice del Pertús: “La senyora Massot no aprova els plans. Cal deixar de fer qualsevol despesa”.

La mala fama que adquirí la vídua Massot d’ençà que la gent del país s’assabentà que no havia volgut pagar el rescat d’en Joan, fou considerable i  això perjudicà la voluntat d’exemplificació que es proposava el tribunal francès. Certament, les autoritats franceses escolliren aquest cas criminal i l’escenificaren pomposament perquè l’assassinat d’un adolescent, arrancat amb violència dels braços de sa mare, constituïa la mena de salvatjada que commovia les consciències i desacreditava els bandits que n’havien estat autors, els quals gaudien de la mena de suport que el poble menut sempre ha concedit als delinqüents “socials”. En aquell cas, els trabucaires no havien mort policies, milicians o soldats, ni tan sols un hisendat explotador- fets que la població sempre excusa- sinó un noiet innocent. Però, l’abandó del fill per part de la mare, per motius que tothom pensava que responien a interessos econòmics, tot i que no justifiquessin el crim, repartia la culpa- dit sigui en sentit moral- entre les víctimes i els agressors. El fet és que, en el moment del judici oral, el tribunal va voler esbargir la maledicència que obstruïa la càrrega de tota la culpabilitat sobre les espatlles dels acusats i cridà la vídua a l’estrada una segona vegada, després que ja hagués declarat, per tal que es defensés de les calúmnies “odioses” que li adreçaven – va dir el fiscal- els mateixos inculpats. La senyora Massot, tot i que escenificà les seves aparicions en el parquet amb els tics dramàtics d’una mare desconsolada- inclòs el desmai-  afirmà que la resta dels fills li havien impedit el pagament del rescat- sobretot, apuntava a Furniol, el seu gendre- i que, a més, el general Zurbano amenaçava amb tancar a la presó els familiars dels segrestats que cedissin al xantatge dels segrestadors[20]. És a dir, la vídua confirmà la seva inhibició pel que fa al pagament del rescat i traspassà les responsabilitats als germans i el cunyat d’en Joan, els quals no haurien volgut desprendre’s de cap propietat- ni tan sols hipotecar-la- per pagar-lo.

Una altra cosa- la qual no podem confirmar- és que la família Massot hagués confiat que la influència del parent carlí, Francesc Savalls, impedís que els segrestadors acomplissin l’amenaça de matar en Joan.

La mort de Joan Massot.

Hem de creure que Joan Massot va conservar la vida, pel cap baix, fins el 26 d’abril, data que s’acomplia el darrer termini que Tocabens va atorgar a la família per tal que pagués el rescat. El cadàver del noi va ser trobat a la cova del Bessagoda el 10 de maig. Per tant, Joan fou mort entre el 26 d’abril i el 10 de maig.

És clar que el coneixement de la data de l’assassinat esdevenia essencial per a poder certificar la culpabilitat dels detinguts al mas de l’Eloi, atès que sabem que aquests homes van abandonar la cova del Bessagoda el 30 d’abril o l’1 de maig. Jaume Cabretosa, metge de Montagut, que va examinar el cadàver a Ribelles l’11 de maig, va datar la mort del jove entre els dies 5 i 8 del mateix mes, malgrat que va escriure, a la fi del seu certificat, que la temperatura de la cova on havia romàs l’ostatge era molt freda i que aquesta circumstància podia haver influït en la bona conservació del cos, de manera que Massot havia mort l’1 de maig. Això va afirmar, malgrat que ni ell, ni cap dels metges que l’acompanyaren en l’examen havia trepitjat la balma.Sí que consten, però, uns altres certificats signats pel metge Casellas i el farmacèutic Bolàs, els quals suposen que Massot havia mort 10 o 12 dies abans de la troballa del seu cadàver (el 10 de maig). Ara bé, l’objectiu que menava els pèrits rossellonesos consistia en demostrar que les orelles humanes trobades en el registre de la pallissa de la mas d’en Cors corresponien a Joan Massot i per això no donaren cap raó que justifiqués llur suposició respecte el temps que feia que l’ostatge havia traspassat.

Però, fixem-nos en el curiós certificat d’en Cabretosa És a dir, què hem d’entendre: Massot traspassà entre el 5 i el 8 de maig, o, concretament, l’1 de maig?. Cabretosa hauria pogut estalviar-se d’escriure la primera impressió i posar cura únicament a deixar constància de la conclusió. Però, no ho va fer així sinó que va voler que constés el seu dictamen inicial, tot palesant el contrast entre la impressió prudent i motivada que assenyalà en primer lloc- la mort d’en Massot succeí “entre el 5 i el 8 de maig”- i la certificació definitiva i estranyament exacte – “l’1 de maig”- basada solament en una dada tèrmica que ell confessava que no havia comprovat. Naturalment, la certificació aparentment contradictòria del metge fou deguda a la pressió de les autoritats, a les quals interessava que la data de l’assassinat del jove coincidís amb la data que els segrestadors decidiren abandonar la cova del Bessagoda i el refugi dels Meners; és a dir, l’1 de maig. Per això, la lectura, fins i tot superficial, del certificat de Cabretosa palesa dubtes sobre la seva opinió, doncs ell va voler escriure’l de manera que tothom pogués percebre’n la contradicció. Evidentment, el tribunal es refugià en la hipòtesi del possible efecte de la temperatura baixa de la cova, a fi de comprometre els trabucaires detinguts a Cortsaví en l’assassinat de Massot.

A.F. Mare[21] va reconstruir l’assassinat d’en Massot a partir de les declaracions d’Isidre Forga i de Martí Reig, realitzades el 30 de maig i l’1 de juny de 1846, quan ja havia finalitzat el judici. L’autora va reconèixer que no confiava en les manifestacions tardanes d’aquests trabucaires, atès que semblaven estratagemes de la defensa. La veritat és que Forga i Reig havien estat condemnats a treballs forçats per tota la vida i doncs, en el moment que van decidir llurs confessions esperaven la clemència del rei. Segons els declarants, la resolució de matar el noi fou una mica improvisada. Els trabucaires Quico i Forga vigilaven l’ostatge quan van arribar a la cova en Vicens, en Martí Reig i l’Espell per a traslladar-lo a un altre amagatall, però en adonar-se del seu estat físic força deplorable i per indicació d’en Jeroni, en Xocolata i en Quico van degollar-lo. Les declaracions de Reig Forga deixaven en bona posició els seus autors, els quals s’havien compadit de la víctima, mentre acusaven dos companys que ja havien estat condemnats a la pena capital- Mateu i Jeroni- i un a que era mort- en Quico.

Ludovic Massé[22] recull el rumor popular- precisament en l’epíleg que no té res a veure amb la trama de la seva novel·la- segons el qual Xocolata va degollar Massot amb la complicitat de Nas-Ratat, un cop el gruix dels trabucaires que retenien el jove havien abandonat el Bessagoda. I aquesta és la hipòtesi més creïble.

Recordem que el 19 d’abril, Pujades, Sapé i Xocolata, quan anaven a cercar vi a les Illes, escoltaren el bescanvi de trets, s’adonaren del fracàs de la trobada de les Salines i es van allunyar dels seus companys.

Al voltant de l’1 de maig, els trabucaires que encara restaven amb en Massot al Bessagoda, després del desconcert de les Salines i sabent que els policies se’ls apropaven, van abandonar el noi sota la custòdia d’en Nas-Ratat i es refugiaren, primer al mas d’en Cors i després, al mas de l’Eloi. Abans de fugir, van tallar l’orella a l’ostatge per tal de seguir reclamant el rescat però no podem certificar que el matessin. Suposem que no van fer-ho.

El 5 de maig, els trabucaires que havien abandonat la cova del Bessagoda van ser detinguts a Cortsaví. Però, abans d’això, Pujades havia arribat al Monestir del Camp i xerrà tot el què havia viscut d’ençà que s’aplegà amb els trabucaires. Concretament, digué que Joan Massot romania retingut a la cova del Bessagoda i que encara era viu. Quan es conegué l’arrest dels homes que s’estaven al cortal de l’Eloi a Cortsaví, Pere Oms- que treballava per a la família Massot i que fou un dels seus emissaris a la trobada de les Salines- es va posar en contacte amb en Pujades, en Fabrach (Domingo) i un tal Joan Casavella (Joanet). Els quatre homes van debatre la manera de salvar-se del desastre, atès que Domingo, en Pere i el Pujades estaven implicats en l’afer dels segrestos. L’intermediari, senyor M.Vinyes va avançar 50 unes i 150 francs a Pere Oms per tal de finançar les despeses d’una expedició que anés a salvar l’ostatge. Tot seguit es constituí el grup d’expedicionaris i s’avisà les autoritats franceses i espanyoles a fi que col·laboressin en la recerca.

Nas-Ratat, als Meners, s’assabentà de la delació de Pujades i de l’expedició que s’havia format, amb col·laboració de les policies. Probablement, Nas-Ratat fou informat pel Domingo i llavors va témer que si els expedicionaris trobaven el noi viu, aquest l’identifiqués com a còmplice dels segrestadors. Potser, en Domingo li recomanà que matés el noi doncs tampoc li convenia un testimoni que explicités el seu doble joc- recordem que Fabrach havia demanat uns pantalons nous a la mare de l’ostatge per lliurar-los-hi i per tant, esdevé molt probable que Massot el reconegués. En qualsevol cas, camí del Bessagoda, Domingo pronosticà un parell o tres de vegades que quan hi arribessin trobarien el noi mort.

Just quan els expedicionaris s’apropaven als Meners, s’hi presentà en Xocolata- un dels trabucaires que se separaren dels seus companys el dia de la trobada fallida a les Salines. Nas-Ratat l’assabentà de la situació i ambdós homes decidiren enfilar-se corre-cuita a la cova del Bessagoda per matar en Massot. Havent-lo degollat li clavaren onze punyalades al pit per tal que la investigació judicial es conformés a acusar els onze homes que havien estat detinguts al mas de l’Eloi, de Cortsaví[23]. El 10 de maig, l’expedició arribà a la cova del Bessagoda i trobà el cadàver de Joan Massot. Els gendarmes francesos no traspassaren la frontera i els mossos d’esquadra acompanyaren els expedicionaris en la descoberta.

Els trets fonamentals de la hipòtesi mencionada concorda amb el calendari dels fets admesos, amb la primera data de la mort d’en Massot certificada per Cabretosa, amb la brama que va recórrer el Vallespir d’ençà que fou descobert el cadàver del noi- d’acord amb la qual Nas-Ratat i Xocolata eren els autors de la mort de l’ostatge- i amb les actuacions força sospitoses d’en Domingo i d’Oms en tot l’afer. Domingo no es mostrà gaire explícit pel que fa a les circumstàncies de la trobada del cos d’en Massot i Pere Oms- un testimoni essencial de l’expedició al Bessagoda- no va poder declarar oralment en la vista del procés perquè era empresonat a Espanya i no és el mateix declarar per escrit que enfrontar-se cara a cara amb el tribunal. A la fi, no sabem de forma concisa i detallada què va passar quan els expedicionaris arribaren a la cova del Bessagoda. Aquest desconeixement ha originat versions estranyes dels fets, entre les quals no hi manca la hipòtesi que atribueix l’assassinat de l’ostatge als expedicionaris i fins i tot, als mossos d’esquadra.

Certament, la coautoria de Xocolata en l’assassinat del jove de Darnius pot ser discutida doncs aquest trabucaire consta en els llistats oficials de detinguts a Cortsaví el 5 de maig i per això sembla que no podia haver acompanyat en Nas-Ratat en les dates que creiem que deuria morir el jove. Però, tot i que no sabem la data en què van ser redactades les llistes de detinguts a Cortsaví, és clar que no ho van ser pas el mateix dia de l’emboscada. A més, un testimoni declarà que havia parlat amb en Xocolata a Paçà, si fa o no fa, al voltant del 5 de maig i en els arxius que es conserven del cas, hi ha una carta d’en Mateu als seus pares mitjançant la qual els fa saber que havia estat detingut el dia 9 de maig, quatre dies després de l’emboscada del mas de l’Eloi. Per tant, esdevé molt probable que Mateu romangués lliure en el moment que els seus companys reclosos al mas de l’Eloi van ser presos, o que fos un dels tres o quatre fugitius que aconseguiren fer-se escàpols del setge de la policia. En definitiva, Xocolata podria haver participat en el degollament d’en Massot en una data posterior al 5 de maig.

Enquadrament polític del cas.

D’ençà la guerra contra Napoleó s’enderroquen parcialment els pilars de l’antic règim a Espanya i s’intenta la construcció d’un Estat liberal. Aquest procés s’aprofundirà amb els primers anys del regnat d’Isabel Il, s’allargassarà durant tot el segle XIX i fins i tot, anirà més enllà. L’enderrocament de l’antic règim a Espanya no fou el resultat de la revolució sinó que es produí a través de guerres civils, revoltes, aixecaments, “pronunciamientos” militars i tensions socials continuades. I aquest reguitzell d’enfrontaments civils, polítics i militars no es palesà solament en la lluita entre dos fronts clarament delimitats pels partidaris de l’antic règim- carlistes- i els partidaris del nou Estat, doncs entre els liberals n’hi havia de tota mena, des de republicans- unitaris i federals- socialistes i liberals d’esquerra, fins els monàrquics moderats i de dreta, molt propers al carlisme.

Durant aquest llarg període, el nexe entre les autoritats i el poble no anava més enllà d’allò que anomenem la política d’ordre públic. Proliferaren les declaracions de situacions excepcionals, la Constitució vigent no s’aplicava, l’ordenament jurídic oscil·lava entre les regulacions consuetudinàries de l’antic règim i les normatives disperses i insegures que maldaven per instal·lar el nou sistema liberal. A la pràctica, la jurisdicció militar acaparava el coneixement dels delictes, sobretot quan els crims constituïen robatoris i homicidis comesos per colles de camperols. Només durant l’any 1840 van ser afusellades oficialment dues-centes persones per delictes polítics. Des de desembre de 1843 al desembre de 1844, en foren afusellades dues-centes més. És clar que en aquesta estadística no es computen els centenars de persones mortes a trets a les vores dels camins, als ponts o a la porta dels casals per les milícies, els sometents o les policies; ni tampoc si compten els morts produïts entre les els membres de les forces de l’ordre o els seus col·laboradors, executats per tota mena de rebels. En algun moment, França i Anglaterra es van posar d’acord per a exigir al govern de Madrid que abandonés la pràctica repressiva dels afusellaments.

La situació a Catalunya era, sense exagerar, la pitjor. L’acció guerrillera fou present al Principat des de la lluita contra Napoleó, prengué volada momentània en determinats períodes com ara en l’aixecament dels malcontents, desembocà en la primera carlinada (1833-1840), es mantingué amb l’acció dels trabucaires, va esclatar de nou amb la guerra exclusivament catalana dels matiners (1846-1849), seguida de l’aixecament carlista de 1850 i després d’una aturada més aparent que real de vint anys, va reviscolar-se amb la darrera carlinada, la qual, tot i que es circumscriu al període entre 1872 i 1876, veritablement començà l’any 1869. Durant els anys centrals del XIX en què tampoc no van faltar els aixecaments republicans i les revoltes urbanes, el general Joan Prim es queixava constantment de l’opressió que patia Catalunya i avisava que calia manar el poble català amb la llei a la ma, la convicció i el raonament i que mai se’l podia manar “como mandan los bajás a sus esclavos”. El general Prim defensava la posició dels industrials catalans, favorable al proteccionisme, enfrontada al govern d’Espartero i a la seva política anglòfila, la qual es palesava en un tractat de comerç que establia la més absoluta reciprocitat entre Anglaterra i Espanya. La revolta de Barcelona, el novembre de 1843, fou reprimida amb el bombardeig de la ciutat. Prim, iniciador de la revolta a Reus, es va girar a favor de la reina i en contra dels seus companys d’aixecament. Després de llargues lluites, en primer lloc, Barcelona i les viles del pla i a la fi, Girona i Figueres, van caure en mans del govern.

La rivalitat entre Anglaterra i França quant a la influència sobre Espanya havia crescut després de la primera guerra carlista. El 4 de gener de 1841 es debatia a la cambra alta francesa el projecte de llei per destinar 700.000 francs a l’ajut als refugiats estrangers, un moment que va aprofitar el ministre Nouailles per queixar-se de la indiferència del govern envers les nacions estrangeres aliades i concretament, del desinterès respecte Espanya. Nouailles prevení el govern del perill que el moviment revolucionari espanyol contaminés França i pronosticà que el matrimoni d’Isabel II esdevindria un afer clau per decidir sota quina influència cauria Espanya, tot aclarint que lord Palmerston faria el possible perquè aquest matrimoni es portés a terme contra els interessos de França. El 8 de maig, el crèdit que proposava el govern francès per ajudar els exiliats estrangers  s’havia multiplicat per dos i les autoritats d’aquell país comptaven, amb alegria mal reprimida que, de 24000 carlins espanyols que s’havien refugiat al seu país, 14000 s’havien acollit a l’amnistia de la reina i se’n tornaven a casa.

A la fi de 1843, amb la caiguda d’Espartero, comença a Espanya un llarg període de governs moderats que, amb un petit parèntesi progressista, es perllongarà vint anys. El nou règim procurarà l’aprovació d’una Constitució que arxivés la progressista de 1837; això ho va aconseguir el 23 de maig de 1845. El règim que s’estrenava volia ser un calc del règim de Louis Philippe d’Orleans a França. Ambdós s’han de qualificar de liberals moderats i ambdós cobrien, amb prou feines, una dictadura de financers. El règim monàrquic del “rei burgès” era força admirat per les classes adinerades d’Europa, les quals consideraven França com el model d’Estat, on el progrés econòmic era possible dins d’un sistema d’ordre aparentment eficaç. El diplomàtic espanyol Augusto Conte, que va visitar Paris l’any 1845, va escriure que si bé era cert que els opositors radicals feien una guerra cruenta a Louis Philippe, fins el punt que aquell “pobre” rei va haver de renunciar a les passejades solitàries i vivia reclòs en el seu palau, d’altra banda l’ordre i la prosperitat de França esdevenien enormes i per això, hom no donava la merescuda transcendència als símptomes alarmants de decadència política i social que s’hi produïen. Però Conte, després de lloar l’alçada de les arts, el comerç, de l’agricultura i de la indústria franceses, ens dóna a entendre que una part important d’aquesta magnificència era un foc d’encenalls i acaba el seu discurs afirmant això: “El coloso tenía los pies de barro pero su aspecto era bellísimo”[24].

La guerrilla dels trabucaires va actuar des de la fi de la primera guerra carlista (1840) fins que s’incorporà a la guerra dels matiners (1846). L’aventura, el judici i la condemna dels trabucaires jutjats a Perpinyà van ocórrer durant el segon i tercer anys del regnat d’Isabel II (1845-1846), pocs mesos abans que s’iniciés la guerra. Més concretament, la detenció i judici dels trabucaires de les Illes es van portar a terme mentre a Espanya es consolidava el govern liberal moderat de l’afrancesat Narváez i coincidí amb el moment que el matrimoni de la jove reina Isabel havia assolit la cimera de la seva crisi com a afer internacional, en el qual França i Anglaterra van adoptar posicions enfrontades. Ambdues potències havien rivalitzat des de la guerra contra Napoleó per controlar les polítiques comercial i diplomàtica d’Espanya. Els anglesos van ajudar els independentistes colonials, volien apoderar-se dels interessos miners peninsulars i s’enfrontaren al proteccionisme industrial espanyol. L’ambaixador anglès es reunia, gairebé cada setmana amb els ministres espanyols, mentre l’anglòfil Espartero es va mantenir en el poder. Quan aquest fou expulsat per Narváez, feu cap a Anglaterra en una goleta enviada al port de Santa Maria pel govern britànic. D’altra banda, l’interès francès en el domini d’Espanya es relacionava amb l’expansió colonial que portava a terme la monarquia orleanista en el nord d’Àfrica. Però tot i les discrepàncies, Louis Philippe va mantenir l’”entente cordiale” amb els britànics fins que la qüestió del matrimoni de la reina Isabel va esclatar públicament.

A Espanya, les bones intencions demostrades pel pretendent carlí, el comte de Montemolín, van fer pensar que hom podia assolir la reconciliació entre els adversaris de la mateixa dinastia mitjançant el casament d’aquest amb Isabel II. De fet, l’abdicació de Carles V, pare de Montemolín- Carles VI, en la genealogia carlina- havia estat recomanada pel Vaticà, pel tsar i per Metternich, a fi de facilitar el casori del fill amb la jove reina. Però, el matrimoni d’Isabel constituïa la clau de la influència de França o d’Anglaterra sobre Espanya i per això esdevingué una qüestió internacional en la qual van ficar cullerada totes les potències europees i Rússia.

Hi va haver sis pretendents importants per casar-se amb la reina espanyola, un dels quals, inicialment promogut per França i recolzat per Narváez, fou el duc d’Aumale, fill de Louis Phillipe d’Orleans. Anglaterra s’oposà fermament a aquest candidat i el rei francès, finalment, va renunciar a la seva pretensió, a canvi que Isabel maridés amb el seu cosí Francisco de Asis i que el duc de Montpensier – un altre fill del rei francès- ho fes amb Luisa Fernanda, germana d’Isabel. Els historiadors carlins sempre han dit que Louis Philippe, en un moment determinat de la discussió de l’afer matrimonial, proposà a la casa reial del pretendent la unió de Montemolín amb Isabel, a canvi del mateix tracte; és a dir, que Luisa Fernanda es casés amb el duc de Montpensier. A la fi, el fracàs de la proposta d’unir les branques dinàstiques enfrontades mitjançant el casament d’Isabel amb el pretendent carlí fou el motiu que adduïren els legitimistes, mitjançant el manifest de 12 de setembre de 1846 per alçar-se en armes. D’ençà que es conegué que el consort d’Isabel seria Francisco de Asis i que el marit de Luisa Fernanda havia de ser el duc de Montpensier, força gent pensà que, atesa la notòria condició homosexual del futur rei espanyol, la parella de monarques no tindria descendència, de manera que a la fi, la corona espanyola cauria en mans del duc de Montpensier i en definitiva, en mans de França.

En plena crisi per l’assumpte del matrimoni reial, el 19 de març de 1846, comença a Perpinyà el procés dels trabucaires de les Illes, després que el nucli important dels acusats portés deu mesos empresonats, mentre que al Principat seguia l’escalada revolucionària i la reial ordre del 16 d’abril de 1846 donava el màxim de facilitats per tal que s’adoptessin “las medidas extraordinarias que se juzguen convenientes, incluso la de declarar en estado excepcional los pueblos y distritos en que no basten las leyes comunes, poniéndose de acuerdo con la autoridad militar”. De fet, gràcies a alguna notícia publicada a la premsa, sabem que la data inicial prevista per a la vista del procés havia estat assenyalada per al novembre de l’any anterior i hem de creure que el retard en la seva escenificació també tenia alguna cosa a veure amb les circumstàncies polítiques de les relacions entre ambdós Estats. El 28 de maig, els acusats reberen el veredicte i el 27 de juny els condemnats a mort van ser guillotinats en públic a Perpinyà i a Ceret.

Però, l’explicació dels trets essencials de la relació entre França i Espanya durant els anys centrals del XIX no esdevindria entenedora si no recordéssim la qüestió fronterera.

A.F. Mare inicia un capítol de la seva obra dedicada als trabucaires de les Illes[25] amb aquestes línies: “Une langue identique… Une entourage musard, grapilleur et complice” . La identitat catalana, com a causa de la similitud d’opinions polítiques, fou observada amb alarma, a començaments del segle XIX, pel comissari general de la policia de Girona, el qual va escriure al seu homòleg de Perpinyà per avisar-lo que, segons afirmaven els viatgers que visitaven la capital del Rosselló “l’esperit públic sembla que és veritablement dolent […]; existeix una comunió d’interessos; una identitat de costums, de la qual sorgeix necessariament la similitud de opinions polítiques. Aquest és el principi del mal. Però la policia pot provar d’afeblir-les i certament el vostre zel clarivident i el vostre sacrifici s’esmerçaran en trobar-ne els mitjans”[26]. L’observació del comissari gironí seguia essent vigent trenta anys després que va ser escrita. A més d’aquesta comunió d’interessos catalana, els governs d’ambdós Estats temien les contaminacions revolucionàries que poguessin arribar-los de l’altra banda. França més pràctica, temia la contaminació de la revolta armada. En canvi, Espanya, que ja patia la revolució sagnant, temia el que aquesta fos reforçada per la contaminació ideològica, anomenada, genèricament “la revolució francesa” i que, durant els anys centrals del segle, derivà en els socialismes utòpics- principalment- de Proudhon, Cabet, els quals tenien força adeptes a Barcelona i Girona. Manuel Pavia, capità general de Catalunya- durant dos períodes de la guerra dels matiners- va escriure això, recordant la revolta de 1848 que destronà a Louis Philippe: “Porqué, a la verdad, es aquella de las antiguas províncias de España [Cataluña] la más en afinidad, si ya no es que digamos semejanza, con Francia. Aparte del frecuente trato que proporciona a los naturales de uno y otro país el ser confines y fronterizos, de lo usual que es entre los nuestros el idioma de los franceses, de los muchos de estos que residen en aquellas poblaciones, llegando a cinco mil en solo Barcelona, de los vínculos antiguos que unen a Cataluña con el Rossellón y la Cerdaña, y que no ha podido desatar del todo la pérdida de estas que fueron también províncias de España, hay causas ingénitas y poderosas para que haya de subsistir tal afinidad o semejanza.. Las principales poblaciones de Cataluña son como las de Francia, grandes centros industriales, y como en ellas están sujetas a crisis fabriles, que dan lugar a súbitas y espantosas miserias; sus ciudadanos son también entusiastas e irritables en demasía, al propio tiempo que como españoles son tercos y duros con sus empeños. Todo esto dice claro que en Cataluña era, si no fácil, harto posible, que entraran y cundieran no ya solo la revolución sino las ideas desorganizadoras y antisociales del país vecino, riesgo que apenas podía temerse en ninguna otra parte de España […] las correrías y las esperanzas de los carlistas de adentro y las conspiraciones de los de afuera; los hábitos de desobediencia de los naturales probados ya en famosos hechos y célebres revoluciones, apenas habrá quien no de por crítica y amenazadora la situación de Cataluña en los días después de la revolución de Febrero”[27].

A partir de 1830, l’opció política progressista- ideologies demòcrata socialista i republicana radical, representada per François Aragó – s’estenen i arrelen per tots els territoris dels Pirineus Orientals francesos, fins al punt que en la dècada dels quaranta, Paris considera que aquest és un departament “rouge”, enemic de la monarquia de Louis Philippe i de l’alta burgesia que el sosté. Peter MacPhee suggereix que l’estat de revolta de la dita circumscripció territorial tenia orígens distints, entre els quals esmenta les antigues tradicions catalanes d’enfrontament amb el poder central[28]. El problema era de caràcter polític intern i extern, inclòs l’aspecte militar. Paris necessitava la pacificació de l’opinió pública d’un país als ports marítims del qual s’embarcaven les tropes per a la conquesta d’Alger. La primera guerra carlina espanyola va transcendir a la Catalunya francesa, també pel que fa a la càrrega de la ideologia tradicionalista que portava. La societat catalana del nord, ancorada en l’escala de valors rurals, culturals i religiosos, comptava amb el seu “carlisme”, agermanat amb el moviment original del sud. L’estat polític i social de la Catalunya francesa, tan similar al que caracteritzava la revolta a la banda espanyola, fou percebut pel govern de Paris i és per això que, des del moment de l’esclat de la primera guerra civil espanyola, l’any 1833, el poder central va nomenar el general De Castellane com a comandant de la guarnició de Perpinyà i l’any 1841, Vaïsse com a prefecte. Castellane organitzà desplegaments militars i maniobres que espantaven la població. Paral·lelament procurà la defensa de la frontera amb Espanya, a fi que no entressin a França “ni munitions, ni détachements armés; les chefs de poste éviteron de se commetre avec les Espagnols; les troupes françaises se borneront à imposer par leur contenance”[29]. Castellane predicava la invasió de la Catalunya espanyola i concretament volia ocupar militarment Barcelona i les viles principals del Principat però Louis Philippe li negà l’autorització per a portar-la a terme.

En definitiva, durant l’època a l’entorn del procés dels trabucaires és perceptible l’existència d’una situació d’enfrontament ideològic, cultural, social, econòmic i polític dels catalans amb llurs sobiranies estatals que era semblant a cada costat de la frontera, malgrat que no pas idèntic en la intensitat i les conseqüències que originà en un i altre territori. Els historiadors francesos que han cercat una explicació a la caiguda de Louis Philippe, el febrer de 1848, acostumen a trobar-la en els factors següents: l’enemistat envers un règim de sufragi censatari i de “laissez-faire”, la crisi econòmica a partir de 1845 i l’esperit d’aixecament, influït pels moviments populars de Polònia, Itàlia, Suïssa i Espanya- en el darrer cas, l’aixecament català dels matiners. És remarcable que els historiadors del nord assenyalin la influència del aixecament dels matiners en la revolució de 1848, de la mateixa manera que els historiadors del Principat i àdhuc els governants espanyols de l’època ens indiquen la transcendència de la revolució francesa de 1848 en la moguda dels matiners.

El moment històric de la inflexió vers l’afrancesament profund de la societat catalana del nord coincideix amb el procés dels trabucaires a Perpinyà i té molt a veure amb la construcció de la via fèrria des de Narbona fins aquesta capital. El mateix dia i en la mateixa plana, el Diario de Barcelona relata com va transcórrer l’audiència del 19 de març de 1846 del judici dels trabucaires, alhora que publica les previsions sobre la construcció de “camino de hierro de Narbona por Perpignan a la frontera de España y Port-vendre”, assegurant que l’execució serà molt fàcil. El cronista explicava que caldria construir un túnel per dessota del castell de Bellaguardia per tal que la via, des del Pertús, pogués avançar per la vall de l’Empordà i, havent passat per Figueres, arribés fins a Barcelona. Hom no pot deixar de pensar que ambdues notícies- el procés dels trabucaires i la previsió de la construcció del ferrocarril des de Perpinyà a Barcelona- una darrera l’altra, configuren clarament l’escenari de conquesta romana d’una franja fronterera verge.

Per tant, una de les coincidències transcendents que cal remarcar és que el judici, la condemna i l’execució de les penes a què foren sotmesos els trabucaires de les Illes, succeí en el moment que l’Estat francès ataca a fons per reduir la diferència catalana i per a incorporar, definitivament, la gent del país a l’organització política nacional d’aquest Estat. Certament, tal com va confessar el president del tribunal que va jutjar els trabucaires, l’escarment que es proposaven les autoritats tenia, com un dels seus objectius principals, la seguretat de la frontera. És clar que les guerres i les revoltes espanyoles havien agreujat la situació d’insubmissió existent a les terres catalanes del nord, tot abocant al Vallespir, al Rosselló i a la Cerdanya, un nombre impressionant de rebels i soldats, gent armada i experta en la guerrilla, la major part dels quals eren tan catalans com els seus amfitrions i que, en la part més bel·licosa, provenien de les comarques veïnes, a poca distància de la llar d’aquests,amb els quals potser estaven emparentats o, si més no, participaven en els mateixos aplecs i fires. Per això, la repressió exemplar dels trabucaires de les Illes també constituí una mesura política similar als cordons sanitaris que, en èpoques anteriors, s’establien a la frontera cada vegada que arribava la notícia  que s’havia declarat la pesta a Girona o a Barcelona. Les autoritats franceses desitjaven el tancament de la frontera perquè aquesta constituïa una condició necessària per acomplir l’afrancesament de la Catalunya del Nord: mentre la frontera fos permeable i per als habitants del seu entorn esdevingués una simple realitat administrativa que no impedís qualsevol mena de relacions intercatalanes, al marge dels respectius Estats, la integració dels rossellonesos en la cultura oficial francesa no seria cosa fàcil.

Malgrat això, hem de comprendre que la frontera no era una línia sinó una zona. Cal que esperem la guerra de 1914 per conèixer el control rígid de la ratlla, a banda i banda de la qual s’encaren les respectives policies de duanes. En realitat, el límit exacte pel qual corria la ratlla fronterera- sempre subtilment corregit, fins l’actualitat- restava dissimulat per uns coixins de seguretat militar, gairebé de “terra de ningú”, tàcitament admesos per les autoritats franceses i espanyoles. Algunes notícies de la premsa, durant la revolució de 1848, fan referència que la zona de tolerància fronterera catalana, en territori francès abastava setze miriàmetres. El Vallespir acomplia aquesta funció de coixí, de dipòsit, en el qual es permetia que els rebels de l’altra banda s’hi refugiessin, hi transitessin o fins i tot, s’hi establissin, sempre que no ocasionessin gaires molèsties. La veritable línia de la frontera passava a l’alçada d’Arles de Tec, per la banda francesa i per Camprodon, per la banda espanyola. Quan els trabucaires de la nostra història penetraren fins a Cortsaví, van apropar-se massa als límits de la bossa que els havia estat destinada.

Quina relació hi ha entre les circumstàncies socials i geopolítiques que acabem de relatar i l’exemplaritat del judici dels trabucaires de les Illes?. Es tracta, tot plegat, d’una simple coincidència?. Com veurem més endavant, l’arenga del president del tribunal que jutjà aquests trabucaires, abans que pronunciés les sentències condemnatòries, va incidir especialment en els tres objectius que menaven el procés: En primer lloc, la necessitat de venjar les consideracions ofensives per a la nació espanyola que s’havien pronunciat durant el procés; en segon lloc, calia mostrar el suport de França perquè a Espanya triomfés el règim representatiu, sota el govern de la reina Isabel; i, en tercer lloc, esdevenia menester de pronunciar unes sentències que ressonessin en tota la península i exercissin una influència benèfica respecte la seguretat de la frontera. El programa del president del tribunal francès era prou clar i no mencionava allò que constitueix el motiu i l’objectiu lògic de qualsevol procés penal: jutjar i castigar la comissió dels crims comesos i rescabalar les víctimes dels delictes. És clar que els crims que van ser jutjats a Perpinyà l’any 1845, no havien estat comesos en territori francès, ni els autors ni les víctimes eren francesos. Fos com fos, el procés demostrava el caràcter intervencionista del país del nord sobre els afers espanyols, proclamant-se protector d’Espanya i apoderant-se del poder judicial estranger en una actuació típicament colonial de potència dominadora, que materialitzava el desig expressat pel general Castellane al rei francès d’envair la Catalunya espanyola i acabar, d’aquesta manera, amb l’origen de la contaminació revolucionària que patia el Rosselló. Des d’una perspectiva aparent, el procés i càstig dels trabucaires portat a terme per l’Estat francès, incidia en la política de suport a Isabel II, volia demostrar que França controlava Espanya i era un regal enverinat per a decantar-la cap a la seva influència.

La construcció del relat acusatori.

El procés dels trabucaires, portat a terme entre 1845 i 1846 a Perpinyà, va tenir l’origen i la raó de ser en les circumstàncies socials i polítiques esmentades. Per això, aquest procés s’inscriu clarament en els prolegòmens de la revolució de 1848, la qual a Espanya fou únicament una revolta catalana i a França va ser empesa amb força des del departament “rouge” dels Pirineus Orientals.

Christophe Amiel ens fa saber amb finesa la seva reticència respecte la “normalitat” del judici dels trabucaires de les Illes, tot recordant-nos l’ordenació de les proves materials que van ser exposades damunt d’una la taula en el judici oral: “plus qu’un cadre d’apprénsion des divers agissements des Trabucaires, ces quatre chefs d’accusation définissent littéralement la progression de leur aventure et impose une logique à toute l’affaire même si celle-ci est produite à des fins judiciaires”[30]. Efectivament, els objectes intervinguts als detinguts i exposats pel tribunal, d’alguna manera il·lustraven i delimitaven el relat del fiscal.

Cal que recordem que tots els processos judicials es fonamenten necessàriament en una narració, la qual és indicada inicialment per l’acusació i en acabat, és confrontada amb la defensa de la part demandada. La defensa pot negar els fets i per tant la narració inicial, o pot corregir-la, tot aportant altres fets però a la fi, la delimitació que imposa el relat acusatori, sobretot quan s’esdevé de la recerca reservada que porta a terme l’Estat mitjançant la instrucció- com és el cas evident del procés penal- li suposa una avantatge transcendent perquè defineix allò sobre el què tractarà el judici. La literatura jurídica ha justificat aquesta avantatge tot negant-ne el caràcter i afirmant que, en realitat, la part processal de la instrucció reservada i unilateral constitueix la compensació necessària a l’avantatge veritable que gaudeix el criminal, degut al favor que li suposa la “càrrega de la prova”. És a dir, atès que el presumpte criminal disposa del dret a callar i fins i tot, a mentir, mentre que l’acusador ha de provar fefaentment les seves imputacions, esdevé menester que l’Estat gaudeixi dels mitjans que li permetin la construcció fonamentada del seu relat, a priori, sense intervenció de l’acusat. És clar que ara no debatrem aquesta tesi jurídica ans la mencionem només per tal de remarcar la transcendència que té la construcció del relat inicial de l’acusador, com a delimitador d’una “realitat” depurada i fins i tot, simplificada, d’acord amb el seu interès.

Per començar, hem d’assenyalar que havent estat conegut l’assalt a la diligència de Perpinyà a Barcelona, les forces policials i judicials franceses no esmerçaren cap esforç en cercar els culpables. Això és lògic doncs els fets delictius havien succeït fora del seu territori i havien estat comesos per uns estrangers contra uns altres estrangers. Fins el moment que hom conegué la incoació del procediment penal dels trabucaires de les Illes, les autoritats espanyoles havien pressionat contínuament les franceses per tal que jutgessin i castiguessin els rebels del sud refugiats a la banda nord de la frontera i sempre n’obtenien la denegació. El govern de Louis Philippe repetia sistemàticament i públicament  que només jutjaria els refugiats que cometessin delictes en territori francès- fet que no desdeia que els extradissin. Això fou així fins que excepcionalment i per sorpresa, durant la primavera de 1846, s’incoà i es portà a terme el dit procés i precisament, aquest canvi de criteri en la política del govern francès, constitueix una altra prova del caràcter polític del judici portat a terme la primavera de 1846 a Perpinyà.

Un cop efectuades les detencions al mas de l’Eloi, la judicatura francesa va demanar a les autoritats espanyoles que els trametessin tota mena d’informació que posseïssin sobre els detinguts. Això, quan hom tenia indicis de la perillositat dels estrangers que havia hagut, sempre anava d’aquesta manera i gairebé podríem dir que es tractava d’una activitat rutinària adreçada a resoldre, en un sentit o altre, l’extradició a Espanya o internament dels afectats en un camp (dipòsit) de refugiats. Les autoritats espanyoles respongueren enviant-los alguns informes de jutges, de caps polítics i militars, a més d’altres documents originals, com ara la carta que Lluís Plantés- propietari de l’Alt Empordà, segrestat pels trabucaires d’en Felip- havia tramès al jutge a fi d’explicar-li l’experiència que havia viscut. Aquests papers es troben barrejats amb algunes actes dels interrogatoris i altres documents del jutjat de Ceret, sense cap ordre aparent, en l’expedient que es conserva als Arxius del Departament dels Pirineus Orientals.

Els primers interrogatoris dels detinguts es van portar a terme el 8 de maig i van seguir un camí força rutinari: “qui sou, de on veniu, reconeixeu les armes requisades?”, etc. Després, havent transcorregut més de deu dies de la detenció a Cortsaví, el jutge de Ceret va tenir notícia que havia estat trobat el cadàver d’en Massot i de la delació de Jaume Pujades. Però, fins i tot, un cop va assabentar-se d’això, la manca d’objectius de la investigació persistia, potser perquè, d’entrada, Pujades no havia fet una declaració completa i perquè l’instructor no coneixia el certificat mèdic signat per Cabretosa. En qualsevol cas, ningú no va informar de l’acusació als detinguts i això corrobora que encara no havia estat fixada.

La segona ronda d’interrogatoris es portà a terme el 30 i el 31 de maig i llavors hom s’apercep que l’instructor coneixia dades noves, com ara la descoberta de la suposada orella escapçada d’en Massot en un graner on havien dormit els acusats i el certificat mèdic d’en Cabretosa, que deixava oberta la possibilitat que el jove ostatge hagués estat mort l’1 de maig. Aleshores, tots els trabucaires presos a Cortsaví van ser preguntats sobre l’atac a la diligència i el segrest d’en Bellver, Roger i Massot. Però, en aquell moment, el jutge d’instrucció encara no era capaç d’encadenar els fets de la història sencera per tal de construir el relat acusatori, o, si més no, encara dubtava que el cas pogués ser jutjat a França. Ara bé, és prou segur que hi va haver un moment en el qual els funcionaris judicials van poder construir el guió acusatori mínimament coherent  doncs els fou revelada la transcendència política de l‘afer, en interès de França. En aquest moment, que no podem determinar documentalment ni cronològica, van decidir la separació de l’afer en dues causes. És a dir, van separar els trabucaires detinguts al mas de l’Eloi dels altres trabucaires que també romanien habitualment a les Illes, els quals havien estat detinguts en circumstàncies diferents. La idea de la segregació fou justificada en la declaració del comissari Maurici, d’acord amb la qual a les Illes hi havia dues bandes de trabucaires que es distingien pels diferents masos en que dormien, d’ençà que s’havien barallat per una qüestió de diners. El fonament era feble però la barreja inorgànica dels trabucaires, la manca d’estructura interna que els caracteritzava i el magma espès de complicitats entrecreuades en què vivien, no recomanava l’acumulació de fets, d’autors i de còmplices als efectes processals d’assolir un relat acusatori simple i en definitiva, un judici exemplar, el qual hom volia centrar en l’assassinat del noi de Darnius.

Doncs, a partir d’un moment determinat,  les autoritats franceses van adonar-se de l’oportunitat política que se’ls presentava, mercès al rebuig social que havia de provocar l’assassinat de Joan Massot, i van aprofitar-la prenent la decisió de muntar l’espectacle, tot centrant el focus acusatori en un relat simple, entenedor i rebutjant possibles relacions, implicacions i complexitats que podien confondre el jurat i la població que havia de rebre l’escarment. El guió ha de ser senzill perquè esdevingui creïble. A les autoritats franceses no els convenia de tractar els fets del mas del Solanell, ni els de Ribelles i l’assassinat del jove de Darnius, conjuntament. En realitat, fins i tot, l’assalt a la diligència i les morts de Bellver i Roger foren fets exposats i considerats com a meres circumstàncies explicatives, o antecedents dels acusats, a fi d’identificar-los com a segrestadors i per tant, assassins d’en Massot. Per això- és a dir, a fi d’oferir al jurat un relat coherent i centrat en un sol crim abjecte i sense excuses polítiques – l’autoritat judicial va portar a terme una selecció de culpables centrada en el grup del mas de l’Eloi i els va estructurar orgànicament, amb cabdills, normes internes i fins i tot, suggerint que disposaven d’una mena d’estatut associatiu.

És per aquesta selecció simplificada de fets i culpables que el relat acusatori del cas dels trabucaires de les Illes sempre ha tingut l’aparença d’història construïda, més que no pas d’una història reconstruïda. El menyspreu dels jutges per moltes dades que els constaven és evident- com ara els de la veritable identitat dels acusats- doncs sabien que pel Vallespir corrien molts altres rebels – circumstància palesada mitjançant la declaració de diferents testimonis, alguns dels quals hem mencionat en relatar els fets pretesament protagonitzats pels acusats- i que qualsevol d’ells podria haver mort en Massot; també sabien que Domingo havia protegit els segrestadors i que sempre havia conegut el lloc on retenien el noi; i sabien que tant Domingo com Pere Oms eren una mena d’agents dobles i que no tots els acusats podien haver estat en el lloc del crim quan tingué lloc. Pel que fa a la data de la mort de l’ostatge a la cova del Bessagoda, és clar que les policies van pressionar els metges per tal que la fessin coincidir amb els darrers dies de l’estada dels detinguts en l’escena del crim.

Ara bé, havent aconseguit un guió acusatori estructurat i aparentment coherent, el procurador general i els jutges s’enfrontaren a un problema tècnic jurídic bàsic, sense la resolució del qual, no podien fonamentar la legalitat del procés i del càstig que es proposaven. Evidentment, França no posseïa la jurisdicció per a jutjar el cas criminal d’uns espanyols que havien comès uns delictes en territori espanyol i contra uns altres espanyols. Per tant, les autoritats franceses van cercar el mecanisme jurídic que els permetés l’apropiació de la jurisdicció forastera, i el van trobar a partir d’imaginar la constitució de l’associació criminal dels trabucaires a França. Aquest havia de ser el delicte bàsic, del qual en derivaven la resta i en conseqüència els francesos van pretendre que si eren competents per raó del territori en el coneixement de la constitució de l’associació criminal, també ho havien de ser en els delictes que la banda de trabucaires va cometre, mal que fos en territori d’un altre Estat. Però l’existència de l’associació criminal només podia esdevenir creïble si es sostenia en una estructura jeràrquica i un acord de constitució. Atès que Tocabens havia signat les cartes a les famílies dels ostatges, es titulava “comandant” i havia estat reconegut per la senyora Massot, fou considerat el principal cap operatiu. Pel que fa als autors intel·lectuals d’aquesta fabulosa organització bandolera, els jutges van recórrer als homes que la fama popular assenyalava com a trabucaires insignes i als quals hom atribuïa la planificació de gairebé tots els segrestos d’hisendats a les comarques pirinenques: Planademunt i Jaumetó de les Preses. En canvi, no sabem per quina raó varen rebutjar l’autoria de Martirià Serrat (potser, perquè el de les Escaules no era tan popular en el cantó francès?). Fins i tot, els dissenyadors del relat acusatori van saber aprofitar la trobada d’uns quants acusats a casa d’en Joglar, en la qual es va distribuir les armes emprades en l’assalt a la diligència, per fixar el lloc i la data de la constitució de l’associació criminal. Finalment, van dotar la dita associació d’uns estatuts, suggerint que el “codi dels trabucaires”- una normativa guerrillera trobada a la butxaca d’un espanyol aliè al cas- en constituïa la dita regulació associativa.

Ara bé, l’enginy jurídic adoptat per les autoritats judicials era barroer i els advocats defensors van discutir-lo amb energia. És clar que la comissió d’un delicte en un territori sobirà no pot implicar que els seus jutges també coneguin altres delictes comesos pels mateixos criminals en altres territoris sobirans. A més, si existia una associació de trabucaires, formalment constituïda, aquesta feia temps que existia i era evident que no s’havia format en territori francès.

Malgrat tot, sembla estrany que un procés com el dels trabucaires pogués portar-se a terme per part de la judicatura francesa si no és que hi havia un acord previ amb les autoritats espanyoles, les quals, si més no, van cooperar força a aportar dades a l’instructor francès. El jutge Aragon i Ludovic Massé van recordar la contrarietat dels espanyols pel fet que els francesos els haguessin usurpat el judici; però, a quines autoritats ofeses es referien aquests autors?. En aquella època els funcionaris de els justícia civil espanyola sovint discutien en la jurisdicció interna amb els seus militars i per això és molt probable que, en aquest cas, els únics enfadats fossin els jutges civils.

Però, hi ha indicis sobre l’abandó de la jurisdicció espanyola a favor de França per part de l’exèrcit espanyol. Ens consta una trobada preparada pels comandaments militars espanyols i francesos destinats als respectius territoris catalans, quan ja s’havia produït la detenció dels trabucaires a Cortsaví, que podria haver estat el moment en què es dissenyés l’estratègia de l’escarment. Efectivament, el 18 de novembre de 1845- precisament, el mes que s’havia de portar a terme la vista oral de la segona sessió del procés dels trabucaires de les Illes- Manuel Breton, capità general de l’exèrcit a Catalunya, va arribar a Figueres i va organitzar un banquet de cent comensals per a celebrar l’aniversari de la reina Isabel II, al qual convidà el segon comandant de la guarnició de Perpinyà i el prefecte i sotsprefecte del departament dels Pirienus Orientals. El Diario de Barcelona comentava que “S.M. Luis Felipe al conceder permiso a dichas autoridades para ausentarse del distrito cuyo mando les está confiado, lo ha hecho en términos sumamente satisfactorios, manifestando cúan agradables le eren las demostraciones de aprecio que pudiese ofrecer a la Reina de España”. Evidentment, es va tractar d’un gran banquet polític i fóra estrany que durant el seu transcurs Breton no comentés amb els seus col·legues francesos els motius que l’havien portat a recórrer les comarques gironines al front d’una considerable força militar. D’altra banda, els francesos havien de referir-se, forçosament, a la situació de resistència popular contra l’orleanisme que patien a la Catalunya Nord. En aquest caliu, no és gens estrany que les autoritats franceses presumissin de la detenció dels trabucaires a Cortsaví i que tots plegats consideressin els avantatges propagandístics d’un procés portat a terme amb gran publicitat i d’unes condemnes exemplars, executades a les places de les capitals catalanes. Era evident que, atesa la finalitat publicitària esmentada, el procés no podia restar en mans dels espanyols perquè la jurisdicció militar, a la qual restaven sotmesos, no permetia l’escenificació de la vista oral de caràcter contradictori. Castellane no va comentar res del banquet de Figueres al seu diari, ni hi va escriure més que un parell de frases sobre un procés tan famós. Això, encara que sembli paradoxal, fa més creïble la intervenció en l’apropiació, més o menys acordada, de la jurisdicció espanyola. Quatre mesos després d’aquest banquet, al Diario de Barcelona del 17 de març de 1846, trobem una notícia datada a Madrid el dia 12, que diu: “Se anuncia la llegada a esta corte del general francés que manda en segundo las tropas destacadas en el departamento de los Pirineos Orientales y que tan obsequiado ha sido últimamente en Barcelona”. Dos dies després que es publiqués la notícia, el dia 19, s’iniciava a Perpinyà la segona fase del judici dels trabucaires.

La vista oral.

El 19 de març de 1846, amb un retard de quatre mesos respecte la data prevista, s’inicià la vista de la segona sessió del procés dels trabucaires de les Illes. L’expectació popular per aquesta vista superava de bon tros la que havia merescut la primera. El judici es portà a terme en una de les capelles de l’antic convent de Sant Domènec de Perpinyà. Al voltant d’aquest lloc, molta gent esperava que arribessin els acusats. La capella era plena de gom a gom i hom hi va poder observar la presència de força autoritats civils i militars.

A tres quarts de deu del matí, escortats per la gendarmeria i un piquet d’infanteria de l’exèrcit, van arribar els disset acusats que l’autoritat va poder haver. Els gendarmes, guarnits amb uniforme de gala i desfilant amb les armes a la ma, tancaven la comitiva. Els acusats presents eren aquests: Joan Simon, Jeroni Icases, Llorenç Espelt, Josep Balmes, Pere Barlabé, Salvador Fàbregas, Josep Mateu, Isidre Forgas, Antoni Forcadell, Martí Reig, Josep Camps, Josep Pujades, Vicenç Justafré, Sebastià Barnedes, Joan Vicens, Manuel Colomer i Josep Fabrach. La resta d’inculpats- és a dir, la Caterina Gatell, en Jep de l’Helena, en Jaumetó de les Preses i en Planademunt- i potser alguns altres que desconeixem, foren jutjats en rebel·lia.

Els testimonis de l’època constaten que l’escenari era impressionant. Al lloc de l’altar i damunt d’una estrada es situaren els jutges i fiscals: la cort. A la dreta de l’estrada i fent angle, hi seien els membres del jurat. A l’esquerra, asseguts en dues rengleres, també formant angle amb la seu de la cort, s’estaven els disset acusats, els quals eren vigilats per un grup de gendarmes enfilats en un banc més alt, a la seva esquena i per uns altres policies a peu pla, que els envoltaven. Aquest desplegament de soldats i policies a l’interior de la sala no s’adreçava únicament a la vigilància dels acusats sinó que donava confiança als testimonis doncs hom dubtava que volguessin declarar en presència dels trabucaires. Això ho confessa, sense embuts, el jutge Víctor Aragon. Al costat dels inculpats se situava la defensa. La resta de l’espai de la sala fous dividit en tres zones. La primera era el “parquet”, format pel rectangle entre la cort, el jurat, els acusats i la primera filera del públic. En aquest espai prestaven declaració els testimonis. La segona zona era la formada per les fileres de seients reservats als convidats. La tercera zona abastava des del bloc dels convidats fins la porta de la capella i estava destinada al públic espontani. Als laterals de la capella es van construir tribunes per a les senyores distingides. Davant de la tribuna destinada als testimonis, al mig del parquet, fou col·locada una taula amb les proves materials (“pièces à conviction”), consistents en objectes personals i roba, un punyal amb la seva beina, sobres tancats, carrabines i un trabuc. Atesa l’alçada del sostre de la capella es va penjar una cúpula de lona a fi de retenir el so de les veus però que també creava un ambient tancat, propici a la concentració.

Els periodistes s’adonaren que la majoria d’acusats vestien força bé, “á l’espagnole”- és a dir, a la manera catalana- i portaven barretina, amb un toc de presumpció. Aquesta vegada, és clar, no portaven joies, com era el seu costum. Tenien la mirada llesta, l’expressió viva i un posat de confiança. Malgrat això, Joan Simon semblava malalt, o capficat i en lloc de barretina portava un mocador lligat. Durant tot el desenvolupament del procés, els acusats escoltaren amb atenció les intervencions improvisades d’en Tocabens i celebraven sorollosament els seus exabruptes i ocurrències, força pessimistes pel que fa a la capacitat de fer justícia d’aquell tribunal. També espiaven, sense gaire dissimulació, les senyores de les llotges.

Els membres actius del jurat sumaven trenta-sis homes, a més de quatre suplents que assistien a les sessions per tal que, arribava el moment que haguessin de substituir els titulars, coneguessin el desenvolupament del procés. La composició social i professional d’aquest jurat era la següent: quatre militars- tres a la reserva- vint propietaris rurals, quatre notaris, quatre negociants- un d’ells, batlle d’una vila rossellonesa- un altre batlle, dos metges, dos advocats, un hostaler, un quincallaire i un procurador dels tribunals; és a dir, un cinquanta per cent de propietaris rurals- les víctimes propiciatòries dels trabucaires- i porcions significatives de juristes, militars, comerciants i negociants. Des de la perspectiva de la procedència geogràfica, hom pot constatar que deu membres residien a Perpinyà- entre ells, quatre suplents- i que n’hi havia força que eren residents en viles que formaven part d’allò que podríem anomenar la primera zona de presència trabucaire: Sant Llorenç de Cerdans, Prats de Molló, el Voló, Arles de Tec, Reiners, Serrallonga i Ceret. En definitiva i malgrat que això es pugui justificar en l’ordenament processal vigent a l’època, es tractava d’un judici classista: l’administració pública i les classes dominants contra la xusma.

En primer lloc, el procurador general del rei (fiscal) va formular l’acta d’acusació, to exposant els fets transcendents que s’esdevenien de la instrucció i identificant els acusats. Immediatament, emmarcà la lògica del greuge francès en els termes que el jurat podia entendre i assumir, tot presentant els acusats com uns estrangers desagraïts envers l’hospitalitat francesa que, en lloc de posar-se a treballar a les vinyes o en qualsevol altre ofici, s’esmerçaven en circular lliurament pel territori del país que els acollia, cometent crims i creant inseguretat. Malgrat això, l’acusador reconeixia que calia cercar l’origen de la dolenteria d’aquells homes en la guerra civil espanyola però, tot seguit, aclaria que la política només constituïa un pretext per als acusats. El procurador garantí que la instrucció demostrava que els trabucaires formaven grups organitzats, amb llurs estatuts, llur disciplina i llurs comandaments, en guerra oberta contra les lleis i que els mitjans que empraven consistien en la violència i les tortures corporals, a fi i efecte de portar a terme els atemptats més greus contra les persones i les propietats. L’acusador recordà els esforços realitzats per la justícia francesa, fins aquell moment, en la persecució del bandolerisme i sense entretenir-se en altres consideracions, relatà l’atac a la diligència en el Suro de la Palla i les circumstàncies posteriors protagonitzades pels trabucaires.

Llavors, el procurador general descobrí que l’autor de les notícies mencionades era en Jaume Pujades i presentà algunes proves que certificaven, d’acord amb el seu parer, la certesa de les circumstàncies relatades pel delator: objectes robats als passatgers que foren trobats en poder dels presos, ferides físiques que coincidien amb les conseqüències de les esbatussades de Sant Miquel de Cladells i de Taradell, els resultats dels reconeixements portats a terme durant la instrucció, peritatges cal·ligràfics…

L’acusador seguí el seu discurs tot relatant les gestions i els esforços que esmerçaren les famílies Massot, Bellver i Roger per recuperar llurs parents, tot aprofitant l’avinentesa per presentar els inculpats i còmplices dels segrestadors, Jaumetó de les Preses, Caterina Gatell, Serineta, Perot de Santa Bàrbara i Fabrach (Domingo). Aquestes circumstàncies s’encadenaven amb la deserció de Pujades, el retorn a casa del seu antic amo, la confessió que va fer a la gent del Monestir del Camp i la participació que va tenir en l’expedició a la cova del Bessagoda, on fou trobat el cadàver de Joan Massot.

Tot seguit, el procurador explicà la detenció dels trabucaires refugiats al mas de l’Eloi, a Cortsaví, palesant que, des d’aquell moment, les autoritats sospitaren que els presos no eren un simples refugiats que s’havien escapolit dels dipòsits francesos sinó que es tractava dels autors d’algunes terribles malvestats perquè el capellà que va atendre les darreres voluntats d’en Quico, després d’això, en veure els trabucaires aplegats, els va dir “miserables!” i adreçant-se a un oficial de duanes li recomanà que no els perdés de vista. La sospita sobre la perversitat dels detinguts va prendre cos quan l’ajudant del masover de l’Eloi, el jove Josep Cordomí, va trobar en el graner del mas, al cap d’uns dies de la detenció, dues orelles humanes, amb alguns cabells enganxats i embolicades en una paperina.

És clar- explicà el procurador- que els acusats es refermaven en la negació dels fets comprovats; ells asseguraven que no havien estat a les Illes, sinó que havien sortit de Perpinyà el dia abans del seu arrest per anar directament a Cortsaví; a més, consideraven que els testimonis que els reconeixien eren falsos; i encara afegien que els objectes dels viatgers de la diligència que els foren trobats en el seu poder havien estat adquirits legítimament i que les orelles trobades al mas de l’Eloi no eren humanes sinó que es tractava de bolets.

El procurador també esmerçà esforços en culpar els acusats que, segons el seu parer, no havien participat en la mort de Joan Massot: Jaume Pujades- perquè havia romàs amb els trabucaires voluntàriament i havia participat en l’assalt a la diligència- Vicenç Justafré, Sebastià Barnedes (Tià dels Meners) i Joan Vicens- còmplices, proveïdors i protectors dels bandits- i insistia en la condició de comandants dels trabucaires de Jaume Bosch, Planademunt i Jep de l’Helena. Concretament, el procurador va voler relacionar en Jaumetó de les Preses amb el cas a partir d’al·legar la fama que tenia i la mena de vida que portava, a partir de les quals hom podia suposar que era ric. És clar que constaven els seus antecedents com a trabucaire- havia estat detingut unes quantes vegades per les autoritats franceses- i hom sabia que havia comprat un hostal a la vila del Soler, molt propera a Perpinyà, un parell d’anys abans del judici, que després s’havia exiliat a Anglaterra, on fou vist a la finca de Mister Jammes participant en dinars i presumint de la seva riquesa, abans de retornar a Espanya, acompanyat de “cette prostitute” , la Caterina Gatell. Precisament, la Caterina portava el menjar a una colla de trabucaires que s’estaven en un bosc del Soler.

El procurador, havent fet referència a la mala fama social d’en Colomer, d’en Fabrach i de la Caterina Gatell, titllà tots els acusats de rapinyaires i acabà la intervenció qualificant els “chefs d’accusation” següents: associació de malfactors, robatori a ma armada, detencions il·legals i segrestos, acompanyats d’amenaces de mort i turments, homicidi amb premeditació, precedit de turments i finalment, assassinat.

Havent estat preguntats pel President, els acusats negaren haver comprés una paraula de l’acta d’acusació. Llavors fou nomenat intèrpret de llengües el senyor Fourquet, comerciant de llibreteria, però el designat s’excusà de l’encàrrec, per raons de salut. Tot seguit fou nomenat, en el lloc del llibreter, el senyor Nogués, advocat del col·legi de Perpinyà. Cal suposar que les traduccions es portaven a terme del francès al català i al castellà i a l’inrevés, segons els supòsits perquè els documents del procés certifiquen que els traductors eren experts en les llengües esmentades. És clar que la llengua materna de tots els acusats era la catalana- i també de molts testimonis- i que alguns, com en Tocabens, coneixia la castellana prou bé doncs l’escrivia correctament. Respecte la llengua francesa podia ser que el mateix Tocabens i algun altre trabucaire l’entenguessin superficialment perquè havien passat força temps en territori francès però no hem de creure que superessin el nivell de comprensió primari doncs s’estaven en les comarques catalanes i de vegades, en la Provença, indrets en els quals les llengües parlades per tothom eren el català i la llengua d’oc.  En qualsevol cas, el jutge Víctor Aragon va restar admirat de l’elegància de l’expressió catalana d’en Tocabens, la qual cosa demostra que els acusats van emprar la seva llengua materna durant el judici.

Un cop el procurador general va haver exposat l’acta d’acusació, el tribunal va cridar a l’estrada els testimonis que havien de reconèixer els acusats i certificar la formació de la banda en el veïnat de les Illes: Pau David Martín, empresari d’en Jaume Pujades, l’estanquera de Passà, Teresa Noè, el mateix Jaume Pujades, residents, passavolants i jornalers que havien vist algun dels acusats en la dita població i fins i tot, el capellà de la rectoria, el qual fou tractat pel procurador i pel president del tribunal, com un protector dels trabucaires. Entre aquests testimonis hi havia en Joan Prats,àlies Piscatraus, detingut per l’afer al mas de Vicenç Justafré el 21 de febrer de 1845, en el qual van morir un parell de gendarmes. Alguns acusats, en escoltar la declaració de Prats, es van posar dempeus per a protestar, tot afirmant que mai havien conegut aquest home fins que se’l trobaren a la presó de Ceret. Un altre testimoni que es deia Canelles i residia a les Illes, va assegurar que en aquesta vila s’hi refugiaven més de quaranta trabucaires.

El segon dia de la vista, el procurador va presentar una altra sèrie de testimonis que declaraven conèixer els acusats. D’aquests, els més interessants foren els d’un oficial de la gendarmeria que havia detingut Salvador Fàbregues l’any 1843 i el del capità de l’exèrcit espanyol, Josep M. Oliveras, que va explicar detalladament com fou atacada la diligència al Suro de la Palla. El darrer testimoni va reconèixer, entre els assaltador, en Joan Simon (Tocabens) i en Sagal. Els al·ludits es van posar dempeus per cridar que el militar mentia. El procurador Isidre Masclé no va presentar-se a l’audiència i fou llegida la seva declaració, mitjançant la qual explicava com havia pogut escapolir-se entremig de les potes de les mules, després d’haver comprat un trabucaire amb un grapat de monedes que s’havia amagat a les botes. El tinent Francisco Suarez va reconèixer cinc acusats com a partícips en l’assalt; concretament assenyalà Simon, Jeroni Icases, Balmàs, Fàbregas i Barlabé. La seva esposa, Francesca Tallada, afirmà que un dels assaltadors era un home petit, el qual anomenaven Sagal i el va assenyalar entre els acusats. El trabucaire al·ludit es va adreçar a la testimoni: “i com és que a la presó de Ceret no em vareu reconèixer?”. La senyora Tallada respongué que, en el moment que es procedí a la roda de reconeixement, ella estava molt esverada. L’esposa del militar també afirmà que els trabucaires l’havien registrada d’una manera impúdica, que havien intentat que les viatgeres de la diligència es despullessin i que li havien adreçat insults i mots de menyspreu mentre li registraven la sina. Tocabens cridà que aquella dona els acusava perquè era una liberal i el president va respondre-li que el fet de creure que les dones tenien opinions polítiques, esdevenia absurd. El següent testimoni havia de ser monsieur Duchamp, el qual no va poder presentar-se a l’audiència; per tant va ser llegida la seva declaració escrita. Segons el ciutadà francès, els assaltadors sumaven una dotzena d’homes i admetia que a la presó de Ceret no n’havia reconegut cap. Duchamp explicava que durant l’assalt a la diligència no fou molestat perquè era francès i que el van mantenir separat i sota vigilància, mentre es desenvolupaven els fets. La mare d’en Joan Massot tampoc no era present a la sala quan fou cridada i per això, també en aquest cas, el tribunal decidí que fos llegida la seva declaració escrita, mitjançant la qual descrivia l’atac a la diligència i els esforços que havia esmerçat per negociar el rescat del noi.

L’endemà els periodistes constataren l’augment de públic, entremig del qual hi havia nombrosa presència femenina. Els acusats encara mantenien el posat de confiança i guaitaven amb curiositat les senyores. El President decidí d’interrogar, en primer lloc, en Jaume Pujades a fi que aclarís els fets que havia explicat. Després foren exposades algunes proves documentals relacionades amb les negociacions per al pagament dels rescats. Pau Ricard, masover de la senyora Massot, declarà que les cartes i notes que els segrestadors adreçaven a la senyora Massot li foren lliurades per un home que semblava en Martí Reig però que no podia garantir-ho doncs els lliuraments sempre es portaven a terme a mitjanit. Si més no, una vegada la missatgera va ser una nena de deu o dotze anys. Tot seguit alguns viatgers de la diligència van pujar a l’estrada per a reconèixer els objectes robats que havien estat trobats en poder dels acusats. En aquesta fase de prova, fou llegida la declaració del capità Miquel Castelló, empleat de la policia a Girona, en què explicava que havia lliurat una agulla amb diamant al capità Oliveres per tal que la portés a un joier de Barcelona, a fi de reformar-la. L’oficial viatger li va escriure uns dies després per tal de fer-li saber que l’agulla li havia estat robada durant l’assalt a la diligència. Precisament, la joia fou trobada en poder de Negret però aquest trabucaire s’entestava en afirmar que l’havia obtinguda en el saqueig de Ripoll portat a terme pels carlins[31]. Castelló, posteriorment, aclarí que la joia pertanyia a la seva família des de feia molts anys i que s’havia transmès de generació en generació i que, per la dita raó, esdevenia inconfusible.

Durant aquesta sessió es discutí l’autoria de les cartes enviades a les famílies dels segrestats i els experts- mestres d’escola perpinyanesos- van assegurar que hi reconeixien la cal·ligrafia de Joan Simon, àlies Tocabens. A més dels dictats a què va ser sotmès el trabucaire a la presó de Ceret, els experts també fonamentaren llur diagnòstic en l’examen d’un rebut escrit per Tocabens, que deia: “Afirmo y declaro haber recibido del señor juez de instrucción del tribunal de Ceret 5 francos para subvenir mis necesidades”. Malgrat l’evidència, Simon va negar insistentment l’autoria dels escrits.

Jaume Furniol, batlle de Darnius i cunyat de Joan Massot, va fer el possible per tal que el tribunal admetés la bona voluntat de la família del noi per pagar el rescat i acusà amb molta insistència en Domingo de ser un conjurat dels trabucaires.

Els experts mèdics declararen que les ferides que havien observat en els cossos dels acusats corresponien als resultats dels enfrontaments que aquests havien mantingut amb els policies i milicians a Sant Miquel de Cladells i a Seva.

Tomàs Roger i la vídua de Bellver contaren els esforços que havien esmerçat per satisfer els rescats i recuperar amb vida llurs parents. Tomàs reconegué algunes peces de roba que pertanyien al seu germà. La vídua de Bellver, plorant, li va demanar a Tocabens: “tu ets l’assassí del meu marit, què t’havia fet?”. El trabucaire li va respondre: “jo no en sóc l’assassí perquè els assassins són a casa vostra!”, tot suggerint les complicitats de servents, amics o coneguts de les famílies dels segrestats en l’afer. En Salvi Mateu, en Pere Joan, en Josep LLucau, en Garriga i Comes, tots els quals van participar com a enviats de les famílies dels segrestats en la trobada de les Salines, reconegueren en Tocabens i el Jeroni Icases com a interlocutors dels trabucaires i confirmaren que foren amenaçats per aquests tot anunciant-los que matarien en Massot si no pagaven el rescat. Els testimonis també declararen que Tocabens els feu saber que Roger havia estat mort pels mossos d’esquadra. En la mateixa sessió, el procurador general aportà com a prova els escrits tramesos pel cap del govern polític de Girona i pel capità general de Catalunya que acusaven Domingo de ser un amic dels facciosos. El defensor d’en Fabrach discutí el valor que tenien com a prova aquests escrits doncs, segons el seu parer, tractaven fets nous, els qual no havien pogut ser contrastats en la fase d’instrucció.

El 23 de març va declarar Josep Clavaguera pel que fa als contactes que havia mantingut amb un amic dels trabucaires anomenat Bessó- Agustí Casapons- i la correspondència que havia creuat, així com les investigacions i les negociacions que havia portat a terme, els intents per trobar en Renard- acusat en la primera sessió del procés- i els encontres amb Perot de Santa Bàrbara, la Caterina Gatell i en Serineta. En una d’aquestes trobades, Clavaguera va reconèixer Jaumetó de les Preses.

Després, en la mateixa audiència també va declarar en comissari Joseph Maurice, el qual va narrar l’ajut professional que havia proporcionat a Furniol, cunyat de Joan Massot i alcalde de Darnius per tal d’esbrinar on es trobava retingut el noi. El comissari va confirmar que eren dues les bandes de trabucaires que es refugiaven a les Illes i va defensar l’honestedat d’en Domingo, mal que el considerava un home d’idees exaltades. En realitat, el comissari protegia el seu confident. Però, Maurice no tractà Justafré amb tants miraments, ans l’assenyalà com un protector dels trabucaires, als quals amagava en el seu mas per tal que no fossin descoberts per la policia.

Tot seguit, el President féu llegir la correspondència trobada a casa d’en Justafré, entre la qual destacaven algunes cartes datades a Londres i signades per Narcís Bosch. En una d’elles, Jaumetó de les Preses preguntava a Justafré “quines ovelles hi ha per allà” i, en un altre escrit, insistia que li comuniqués el nom d’una “ovella”, alhora que l’assabentava que, de moment, no li podia facilitar el “pastor”. Aquestes expressions foren interpretades en el sentit que els trabucaires cercaven persones per a segrestar i guardians per a vigilar-les. En qualsevol cas, Justafré afirmava que les “ovelles” significaven els voluntaris carlins i que el pastor feia referència al seu general.

També cal fer esment d’altres testimonis interessants, com el d’en Joan Costa, capellà del Soler, que va testificar que Jaumetó de les Preses havia adquirit un hostal en aquella vila; i el d’en Joan Modern, que era la persona que li havia venut l’hostal per 7000 francs. Els metges Joan Cabretosa, de Montagut, Jeroni Gelabert, Pere Caselles i Francesc Diví, d’Olot, així com en Joan Claret, de Ceret, van declarar sobre les ferides d’en Joan Massot i davant del tribunal es mostraren reticents pel que fa a la fixació de la data de la seva mort, malgrat que van opinar que la bona conservació del cadàver podria ser causa de la temperatura baixa de l’interior de la cova on fou trobat.

En l’audiència del 24 de març fou cridada la senyora Francesca Soler, vídua de Massot. Aquesta vegada la testimoni era present a la sala. La mare de l’infortunat Joan tenia 42 anys, es presentà vestida de dol i va recórrer la sala fins el parquet, sostinguda per un parent, amb una pal·lidesa facial que anunciava el desmai. Va començar a relatar l’assalt a la diligència però quan va mirar fit a fit els acusats, caigué rodona a terra. Fou reanimada i aleshores explicà fil per randa els fets que succeïren al Suro de la Palla la nit del 28 de febrer de l’any anterior. La senyora Massot va acusar Simon tot explicant que era l’assaltador que havia triat els viatges que volia emportar-se i el que la va obligar a enfilar-se a la diligència quan ella li suplicava que no li prengués el fill, tot amenaçant-la que apunyalaria el noi allí mateix. També va relatar tots els esforços que ella i la seva família havien fet per pagar el rescat, les negociacions que havia portat a terme el seu gendre Jaume Furniol i intentà justificar-se donant a entendre que si no s’havien arribat a concloure satisfactòriament, no havia estat pas per culpa seva. Simon va tractar la vídua de mentidera i el president ordenà els gendarmes que el fessin callar, tot avisant-lo que ara no romania a Tordera, ni a la cova del Bessagoda. Els crits de Tocabens serviren perquè la senyora Massot li reconegués la veu.

Després que ocupés l’estrada l’amic perpinyanès dels Massot, el senyor Vilallonga i en Josep Miralpeix, oficial de la gendarmeria que participà en l’emboscada del mas de l’Eloi, el president va tornar a demanar la presència de la senyora Francesca Soler, vídua de Massot, al parquet. La mare d’en Joan tornà a declarar sobre el viatge a Barcelona amb el seu fill i l’assalt a la diligència. El president s’excusà d’haver-la cridat una altra vegada dient que ho feia perquè els enemics de la vídua, no prou contents amb la mort del noi, ara la calumniaven, fent córrer uns odiosos rumors que no va voler detallar. La vídua va repetir la seva justificació respecte el no pagament del rescat, tot afirmant que només hauria pogut aconseguir la quantitat de diners que li exigien venent les terres dels seus fills però que això no ho va poder fer perquè no n’era la propietària. El president la va obligar a mirar fit a fit els acusats per tal que els reconegués. Aleshores, Simon, cansat de l’espectacle, va demanar al president que li permetés d’absentar-se de la sala. El president li ho va denegar. En el moment que es va donar per finalitzada la sessió, Tocabens va insistir: “Feu el què vulgueu amb mi, em fatiguen tantes putades, no vull tornar a comparèixer en aquesta sala!”.

Els dies següents, encara van passar pel parquet del tribunal un grapat més de testimonis perquè testifiquessin respecte com es va produir la detenció dels trabucaires al mas de l’Eloi o perquè procedissin al reconeixement dels efectes personals trobats al mas d’en Cors, o a fi que confirmessin la mala fama social que poguessin tenir aquells homes. Entre els testimonis hi havia un mossos d’esquadra i Lluís Plantés, el qual va explicar les circumstàncies del seu segrest. També va declarar Jaume Bernardes, pel que fa al segrest que ell i el seu germà patiren i que fou portat a terme pels homes d’en Planademunt, el 16 de juliol de 1842.

Els primers testimonis de descàrrec presentats ho van ser a favor de Vicenç Justafré. Es tractava de propietaris de la circumscripció de Ceret, els quals van afirmar que Vicenç era un home honest. El capellà de Sant Joan- Pla de Corts va explicar que havia estat el seu mestre i el president del tribunal va interrompre’l per tal de ridiculitzar-lo, tot afirmant que les lliçons que havia donar a Vicenç no li havien aprofitat gaire. Els testimonis de descàrrec presentats a favor de Tià dels Meners anaven en el mateix sentit que els anteriors i un parell d’ells van manifestar que l’acusat, precisament, havia estat víctima dels trabucaires, els quals l’havien segrestat i ferit. Altres testimonis de la defensa van declarar que Sapé havia estat vist a Passà, durant els primers dies del mes de maig de 1845 i que, per tant, no podia haver acompanyat la resta d’acusats els dies de l’assassinat d’en Massot, que Colomer gaudia de bona fama a Perpinyà i que Fabrach pertanyia a una família ben considerada.

El 26 de març, el procurador general va resumir l’afer adduint la veracitat del testimoni de Pujades i sostenint la jurisdicció francesa en el coneixement del cas, a partir del fet de la constitució de la banda de trabucaires en territori francès. Després, arribà el moment de les al·legacions finals dels defensors: maïtre Lafabrègue va defensar en Balmas, l’Icases, en Fàbregues i en Camps; maïtre Parès va defensar en Simon, l’Espelt, el Barlabé, en Mateu, en Forgues i en Reig; maïtre Delcros va defensar Pujades; i maïtre Hipòlit Picas- advocat i polític republicà força conegut- s’encarregà de la defensa d’en Fabrach, en Colomer, en Joan Vives, en Sebastià Barnedes i en Vicenç Justafré.

Cal dir que la defensa fou, en general, magnífica. És a dir, els advocats van dir tot el que havien de dir i van fer tot el que podien a favor dels llurs clients. El primer que va parlar va ser Lafàbregue i apel·là a la serenitat, el seny i la compassió dels membres del jurat. L’advocat palesà el convenciment que els jurats voldrien saber les causes d’uns crims tan horrorosos i aprofità l’avinentesa per criticar la pretensió del procurador general consistent en acusar tots els inculpats per tots els crims que fornien els càrrecs. El defensor afirmava que calia separar els fets ocorreguts abans que Pujades abandonés la banda de trabucaires- el 19 d’abril de 1845- i els que varen ser comesos després. Abans d’aquesta data, reconeixia que hi havia proves que inculpaven alguns acusats però després, i en relació a la mort d’en Joan Massot, ningú sabia amb certesa què havia passat. De tota manera, negà que els homes que defensava haguessin estat identificats, més enllà de qualsevol dubte, pels viatgers de la diligència i presentà els seus defensats com uns soldats carlins que havien viscut experiències terribles durant la guerra, fins i tot l’assassinat de llurs parents per part de l’exèrcit espanyol; per exemple, Jeroni Icases- un dels “Felips”- era el darrer de quatre germans, tots ells morts pels liberals, o el Noi Piu, que es va fer carlí als tretze anys, després d’haver contemplat com els soldats liberals li occien el pare. El defensor també va adduir que la declaració de Pujades demostrava que Massot havia estat ben tractat fins el 19 d’abril i que les cartes demanant els rescats, mal que relatessin turments, no constituïen proves que aquests s’haguessin portat a terme. En qualsevol cas, la declaració de diferents testimonis havia provat que, durant el període que havien ocorregut els fets, transitaven diferents grups de trabucaires pels territoris de la frontera i per tant, ningú podia garantir que els homes que seien a la banqueta dels acusats fossin els autors de la mort d’en Massot. També calia recordar que cinc dies després de la detenció dels inculpats al mas de l’Eloi, encara foren vistos altres trabucaires al voltant del dit mas, que les orelles humanes que el procurador general deia que pertanyien al jove Joan van ser trobades uns jorns després que la policia registrés el paller, en el qual s’havien amagat els acusats, i que els informes dels metges que certificaren la mort de l’ostatge esdevenien força inexactes. Finalment, Lafàbregue es referí a la situació de guerra civil que existia a la península i l’absència de pacte social i, per tant, d’equilibri social. L’advocat preguntà això: després de trenta anys de guerres a l’estranger i internes, els governants espanyols podien instruir i moralitzar els ciutadans, tot exigint-los una conducta civilitzada?.

Maître Jules Parès va iniciar el seu parlament atacant la qüestió de la jurisdicció: “Monsieurs les Jurés, avant de discuter les charges que présent sur mes clients […] je me demande d’abord si nous pouvons juger ici des espagnols.” És un fet molt lloable que les autoritats franceses s’esmercin a fi de mantenir la seguretat de la frontera- va dir Parès- però en aquest cas no serà que perllonguem la jurisdicció francesa sobre el territori dels nostres veïns?. La jurisdicció d’un Estat no pot ser contradictòria amb ella mateixa- afegí- de manera que no corresponia a França la venjança de les ofenses infligides a la força pública d’un altre Estat. Massa desgràcia pesava damunt dels veïns espanyols i calia reconèixer que, respecte les causes d’aquest infortuni, els francesos no n’eren innocents. “No agreugeu la seva situació amb unes sentències massa dures”, va demanar Parès i tot seguit va exclamar, adreçant-se als membres del jurat: “Amics d’Espanya, vosaltres no voldreu esdevenir els seus botxins”. En aquest punt del discurs, el defensor fou interromput pel president del tribunal: “Maître Parès, le zèle vous entraine trop loin: vous ne pouvez appeler des jurés français, les bourreaux de l’Espagne!”. Però, l’advocat insistí en el tema de la jurisdicció i va intentar demostrar que hom no podia pretendre que els acusats formessin una associació de malfactors, atès que calia distingir aquesta tipificació penal de la simple reunió de delinqüents. A partir d’aquí, va desmuntar les afirmacions de l’acusació tot demostrant que no hi havia proves fefaents que inculpessin els seus clients de l’assassinat d’en Joan Massot i recordà que durant l’assalt a la diligència, Tocabens va intentar consolar la mare del jove, dient-li que no el maltractarien i que allà on anessin ella en tindria notícia.

La defensa de Pujades per part de maître Delcros i de Fabrach, Colomer, Vicens, Barnades i Justafré,per part de maître Picas fou més previsible. Delcros va voler rehabilitar en bon nom de Pujades, doncs aquest havia denunciat els crims del sumari sense intentar dissimular la participació que hi havia tingut. L’advocat del delator negà que el seu client formés part de l’associació de trabucaires doncs si havia acompanyat els acusats en l’expedició per assaltar la diligència, això ho havia fet per anar a visitar son pare a Pineda i, en qualsevol cas, només havia romàs amb la partida de trabucaires fins el 19 d’abril de 1845, data en la qual l’abandonà. Delcros, en definitiva, al·legà que Pujades s’havia mantingut al costat dels segrestadors fins aquesta data, dominat pel terror que aquests li produïen. Respecte Justafré, l’advocat Picas adduí que era jutjat pels mateixos fets pels quals havia estat jutjat en la primera sessió del procés, de manera que hom pretenia condemnar-lo dues vegades pels mateixos il·lícits. Maître Picas va posar en dubte que el delicte d’associació de malfactors pogués afectar els seus clients car la dita tipificació, essent pròpia del codi penal francès, solament podia ser considerada en el supòsit que la seva comissió hagués originat danys en les persones i les propietats franceses. En relació a Fabrach, l’advocat posà de manifest que que s’havia jugat la vida guiant els policies fins la cova del Bessagoda per salvar la vida d’en Massot. D’en Serineta digué que només era culpable d’aprofitar-se de les famílies dels segrestats. D’en Vicens i d’en Bernades, també va palesar la inconsistència de les imputacions, atès que hom només podia certificar que havien portat queviures als homes de la banda.

Després de la rèplica del procurador general que insistia, amb to dramàtic, en la dolenteria dels acusats i d’una altra rèplica dels defensors dels acusats, el president de la Cort va procedir a resumir l’afer. Abans, però, uns jurats van voler que alguns dels acusats els aclarissin certes qüestions i entre les respostes que varen obtindre, paga la pena de reproduir la de Joan Simon: “Mai no he fet mal als francesos. Jo no he comès cap crim a França i sóc  innocent del que se m’acusa però si he de ser condemnat, demano que se m’imposi la pena de mort i no pas un altre càstig. Si França ha de cometre una injustícia, que aquesta sigui completa!”.

El resum de l’afer que va realitzar el president del tribunal ha estat, potser, una de les parts d’aquest procés més reproduïdes, i amb més fidelitat, per la premsa de l’època i pels historiadors. Això esdevé curiós perquè el president va expressar amb llenguatge clar els objectius polítics i d’escarment de la dissidència contra l’ordre dels Estats que havia menat aquell procés i, malgrat això, ni els historiadors, ni els comentaristes coetanis o posteriors d’aquest judici han gosat extraure’n les conseqüències evidents. El president va començar reconeixent que l’assumpte que havia motiva el procés era extraordinari i que, sortosament, la història judicial francesa no n’oferia gaires exemples semblants. La raresa de l’afer s’esdevenia de nombre d’acusats, dels crims comesos, així com també de la seva nacionalitat, que era la mateixa que posseïen la majoria dels testimonis. Això- va dir el president- podria haver fet creure als assistents i als implicats que havien tornat als temps del Consell Sobirà del Rosselló, i que es trobaven davant dels jutges espanyols, d’un tribunal de Barcelona, o de Madrid. Com és – va preguntar, tot adreçant-se als membres del jurat- que heu estat cridats a fer justícia a favor d’un país veí?. El president va respondre la seva pregunta retòrica al·legant la tesi que el tribunal havia mantingut des del primer moment: això ha estat així- va afirmar- perquè l’associació que havia portat a terme els crims s’havia constituït a França. Tot seguit, el president va començar a relacionar els objectius polítics del procés. Després d’una referència autobiogràfica al seu passat com a soldat de Napoleó Bonaparte i de palesar el respecte que li mereixia la lluita del poble espanyol en la “Guerra de la Independència”, va concloure que les guerres entre francesos i espanyols pertanyien a la història i que “La France d’aujourd’hui fait des voeux sincères pour le triomphe en ce pays [ Espaya] du régime représentatif sous le gouvernement de sa jeune Reine”. Seguidament, va animar els membres del jurat a ser força severs amb els acusats, a fi i efecte que el seu veredicte servís per venjar les ofenses que s’havien proferit en aquella sala d’audiència contra Espanya i ressonés a tota la península de manera exemplificant, tot exercint una influència beneficiosa respecte la frontera. A la fi, insistí que no calia capficar-se gaire per la nacionalitat dels acusats i va acabar el discurs amb una frase que palesava el reconeixement de l’apropiació de la jurisdicció espanyola per part del tribunal francès: “deux nations réclament justice, l’Espagne et la France vous écoutent”.

Havent parlat el president, el defensor maître Lafabrégue, en un darrer intent de salvar els seus clients, va insistir en la qüestió de la potestat jurisdiccional, tot demanant que el jurat respongués les qüestions següents: “1º- Le vol a-t-il commis en Espagne?. 2º- Les arrestations et séquestrations ont-elles eu lieu en Espagne?. 3º- L’assassinat a-t-il été commis en Espagne”. El president va denegar que es poguessin adreçar aquestes preguntes al jurat.

Les sentències i les execucions de les penes.

Les sentències van ser les següents: pena de mort, després d’exposició pública a Perpinyà, per als acusats anomenats Joan Simon, dit Tocabens i Collsusoina, Josep Balmas, dit Sagal i Verdaguer, Jeroni Icases, dit Llorenç i Josep Mateu, dit Xocolata; treballs forçats a perpetuïtat i exposició pública a Perpinyà per als acusats anomenats Llorenç Espelt, dit Frai, Pere Barlabé, dit Negret, Salvador Fàbregues, dit Noi Piu, Isidre Forgues, dit Menut Antoni Forcadell, dit Garcias i Martí Reig; vint anys de treballs forçats i exposició pública a Perpinyà per al acusat anomenat Josep Camps, dit Sapé; deu anys de treballs forçats i exposició pública a Perpinyà per a l’acusat Joan Vicens, dit Nas Ratat; deu anys de reclusió i exposició pública a Perpinyà per a Manuel Colomer, dit Serineta; cinc anys de presó per a l’acusat Sebastià Barnedes; i tres anys de presó per a l’acusat dit Jaume Pujades. Van ser absolts Caterina Gatell i Josep Fabrach. Pel que fa a Jaume Bosch, dit Jaumetó de les Preses, així com també el rossellonès Jep de l’Helena, van ser condemnats a mort en rebel·lia. Les sentències reproduïdes pels diaris de l’època no mencionen en Planademunt.

A fi d’acomplir l’escarment de la població catalana- objectiu evident però que, com és lògic, el president no va explicitar- les execucions de les penes capitals es portarien a terme a les capitals del Rosselló i del Vallespir.

El jutge Aragon testimonia que, després del judici, els trabucaires van intentar escapar-se de la presó però foren descoberts. Com sabem, molts d’ells tenien experiència a escapar-se dels policies i de les presons i fóra estrany que, en aquesta ocasió, no ho haguessin intentat. És clar que, fins aquell moment, sempre havien aconseguit connivències, havien pogut pagar les distraccions dels sentinelles i s’havien pogut beneficiar de la negligència interessada dels batlles. Però, estant al Castellet de Perpinyà, ben segur que es van adonar que, aquesta vegada, la fermesa de les autoritats esdevenia indestructible i que no se’n sortirien.

El 27 de juny de 1846, a quarts de cinc de la matinada, Jeroni Icases i Josep Mateu van ser guillotinats a l’Esplanada de Perpinyà- davant del castell dels reis de Mallorca. Abans de sortir de la presó havien assistit a missa amb Joan Simon i Josep Balmas i s’acomiadaren dels companys. A cadascun d’ells, inclòs Pujades, van demanar i concedir el perdó. Ambdós condemnats no van voler enfilar-se al carro i, acompanyats dels confessors de la Confradia de la Sang, van imitar Crist, camí de la creu, tot recorrent a peu la distància que separava el Castellet del patíbul. Vint mil persones, segons va afirmar De Castellane en el seu Journal, van presenciar com els ajusticiaven.

El mateix dia, Josep Balmas i Joan Simon, van ser traslladats en un carro a Ceret. L’expectació dels pagesos, durant el trajecte, fou important i algunes notícies ens fan creure que s’observava un distanciament poc entusiasta dels vilatans amb les tropes de l’escorta. Ambdós trabucaires foren morts a les quatre de la tarda, a la plaça del Castell de la capital del Vallespir, dotze hores després que els seus companys. També en aquest cas, una multitud va presenciar les guillotinades. Els condemnats, mentre s’acostaven al cadafal, van donar visques al seu rei, Carles.

Del compliment de les penes de la resta de condemnats, no en sabem res. En temps de Napoleó III- a partir de 1852- van ser commutades les penes de presó a Isidre Forgues i Martí Reig. Al cap dels anys, Sebastià Bernades va tornar als Meners i va morir a Oix, l’any 1878. Els condemnats en rebel·lia no van ser trobats i sembla que, de fet, no van ser perseguits amb gaire esma. Planademunt, per exemple, es passejava pel Vallespir, al front de la seva partida armada, abans que haguessin transcorregut un parell d’anys d’ençà de les guillotinades.

4. El record col·lectiu persistent.

Han passat cent setanta anys des que es portà a terme el judici dels trabucaires a Perpinyà i els catalans del nord encara recorden aquells personatges, mal que aquesta remembrança es fonamenti més en petites llegendes locals, circumstàcies més o menys versemblants i anècdotes transmeses en els àmbits familiars, que no pas en el rigor de la història acadèmica. Quan el foraster aconsegueix de ser acollit amicalment per un nadiu del Vallespir, possiblement hi haurà un moment en el qual el convidat escoltarà alguna referència als trabucaires o li serà contada l’experiència d’un avantpassat que va patir l’assalt dels membres d’aquesta fabulosa banda- eufemisme que sovint sembla que amaga complicitats no confessables- o que va presenciar la guillotinada a Ceret, o que coneixia l’amant d’un d’aquells pinxos o fins i tot, que formava part de la Confraria de la Sang que acompanyà els condemnats a la guillotina erigida a l’Esplanada de Perpinyà. I tothom sembla que ha vist les orelles escapçades d’en Massot. Certament, la circumstància de la mutilació de les orelles d’en Massot, s’ha convertit en un element identificatiu dels trabucaires, de manera que fins i tot hi ha algun autor que els ha qualificat de “coupeurs d’oreilles”. Christophe Amiel conegué l’anècdota d’una dona, amiga d’un trabucaire, que s’ornava amb un collaret fet amb moltes orelles d’ostatges. En els arxius departamentals dels Pirineus Orientals es conserven, dins d’un flascó d’esperit de vi, les preteses orelles d’en Joan Massot i de tant en tant, aquest record macabre forma part de les exposicions organitzades en la seu de la institució, o itinerants, que fins l’actualitat, encara són presentades en diverses poblacions. Però, l’opinió pública, d’ençà que es pronunciaren les sentències condemnatòries del procés de Perpinyà, no en va tenir prou amb l’esbocinament dels apèndix auriculars i afegia el nas, els ulls i fins i tot, la llengua, a la llista de amputacions que els segrestadors infringiren a l’ostatge. Marià Vayreda, en la seva novel·la “La Punyalada” fa referència, de passada, a l’infeliç Massot, del qual el nas i les orelles consten- diu- com a proves en l’expedient del procés dels trabucaires. Una altra barbaritat que se’ls atribueix és que van esventrar una dona encinta per esquarterar el nadó que portava i arrancar-li un bracet. Això ha estat cregut, fins i tot, per l’Abbé Gibrat que refereix l’experiència d’una avantpassada que regia un hostal de la vila del Tec i que un dia va veure en el fons del sac que carregaven uns visitants de mala jeia, el bracet i la ma d’un nadó[32]. Hi ha unes quantes lletres de la cançó del trabucaire, la qual fou molt popular, no únicament a les comarques de la Catalunya del Nord, sinó també a la Garrotxa, el Ripollès i l’Empordà. La més coneguda és, potser, la que recull Joan Amades en el “Costumari”. En qualsevol cas, les lletres amb les quals es cantava aquesta cançó, sempre coincideixen en atribuir genèricament als trabucaires la comissió de crims horrorosos- entre els quals no falta l’afer del nadó arrancat del ventre de la mare- i de titllar-los amb els pitjors adjectius. D’alguna manera, hom suposa que els mateixos condemnats a mort admetien la seva culpabilitat respecte la comissió de múltiples delictes no especificats durant el procés i que per això, enfrontats a la guillotina, demanaren perdó a algunes autoritats representatives de la ciutadania. La senyora Paulette Vilanova, descendent de Cecile Vilanova- de soltera, Roig de Bourdeville- i membre d’una família important de propietaris del Vallespir, em contà que la seva besàvia Cecile fou una fervent carlista i protectora de Carles VII- al qual acollí i protegí al seu casal de can Calaris, a Cortsaví, quan havien passat més de vint anys de les detencions del mas de l’Eloi- i que un altre avantpassat seu era l’alcalde de Ceret quan hi portaren en  Tocabens i en Sagal per a executar-los. El batlle va poder parlar amb en Tocabens al peu de la guillotina i contà que el trabucaire li va demanar perdó pels danys que hagués ocasionat als ceretans.

Raimon Sala, historiador i fill de Sant Llorenç de Cerdans, ens diu que durant molt temps l’opinió pública de la vila i de l’entorn va culpar la minyona del mas d’en Cors – en el qual els segrestadors d’en Joan Massot s’aturaren, abans d’adreçar-se a Cortsaví, el dia 3, o 4 de maig de 1845- de no haver ajudat el jove ostatge per tal que pogués escapar-se. Aquesta creença es fonamentava en una circumstància inversemblant doncs feia coincidir l’estada del noi i dels trabucaires al mas d’en Cors amb la festa major de Sant Llorenç, la qual es celebra el dia 10 d’agost. Hom creia que Massot, després del temps que havia passat retingut a la cova del Bessagoda, desitjava escoltar la música de la cobla que tocava a la festa i la minyona del mas, la qual era l’amistançada d’un dels trabucaires, li ho va impedir. Però, el fet és que el 10 d’agost de 1845, Massot feia, pel cap baix, tres mesos que havia mort doncs el seu cadàver va ser descobert el 10 de maig a la cova esmentada. Això no ha impedit que, durant generacions, la gent cregués en la culpabilitat de la minyona i la quitxalla perseguia pel carrer els seus descendents, cridant-los “Massot, Massot, Massot!”.

Certament, la visió del fenomen dels trabucaires que descriuen les petites llegendes i anècdotes explicades, resumeixen un antic estat d’opinió ben viu entre la població del Nord, la qual es pot resumir en l’existència de “la sauvagerie espagnole, incarnée par les trabucaires, toujours présents dans l’imaginaire collectif” – dit sigui amb els termes emprats per Raymond Sala [33]. A la banda nord de la frontera, hom ha cregut que, com a principi, tot el mal ve del sud. Les revoltes i guerres civils del XIX espanyoles, les quals es perllongaren durant el primer terç del segle XX, la guerra de 1936 a 1939 i la resistència, així com la corresponent repressió del franquisme, oferiren nombrosos exemples d’aquesta salvatgeria als catalans del nord. Sovint les mostres dels desastres i carnisseries “espanyoles” succeïen a poca distància de la frontera i ells n’eren víctimes directes o afectaven llurs parents, amics o coneguts del sud- per exemple, l’assassinat dels milicians tancats a l’església de Tortellà, els quals foren cremats vius pels carlistes, durant l’agost de 1873. Per tant, no esdevé cosa estranya que en l’imaginari popular dels rossellonesos, ceretans i sobretot, dels vallespirencs, els trabucaires condemnats a Perpinyà hagin esdevingut la síntesi simbòlica que encarna la mala raça de la gent que habita al sud de la línia.

És clar que aquesta opinió també fou alimentada per la política de nacionalització, portada a terme a partir de la revolució i sobretot, a partir de l’època de la monarquia orleanista, la qual fou seguida i augmentada durant l’imperi i la república. L’escarment dels trabucaires, escenificat en el procés de Perpinyà de l’any 1846, formà part de l’afany polític d’integració dels catalans en la sobirania i la cultura estatal franceses. Precisament, hom s’adona d’una altra mena d’indicis, fets i anècdotes que indiquen que la figura del trabucaire també carrega una altre “simbolisme”. Arreu de la geografia catalana del Nord, hi ha camins i recons anomenats “del trabucaire” i fins i tot, hi ha empreses i botigues amb aquest nom. I hem d’admetre que no és cosa habitual que hom bategi llur negoci amb el nom d’uns criminals de la pitjor estofa, doncs això, en principi, hauria d’allunyar la clientela. Durant el mes de setembre de 1931, el prefecte del departament dels Pirineus Orientals i el president i secretari general de la Unió de Sindicats d’Iniciativa del departament, varen rebre a l’estació de ferrocarril de Narbona el ministre de Turisme, Gaston Gérard i el portaren cap a Perpinyà i, en acabat, fins la frontera. Passant la comitiva prop de Morellàs, el cotxe del ministre va ser aturat per un grup d’homes disfressats de trabucaires que se li adreçaren parlant català i que carregaven forques i trabucs. Els assaltadors ficticis s’havien amagat en el famós “roure dels trabucaires”, el qual era enorme i al cap dels anys s’havia esberlat, de manera que dins del tronc buit s’hi podien amagar algunes persones. La llegenda diu que aquest era el cau escollit pels veritables trabucaires a fi de sorprendre i robar els viatgers que passaven per la carretera de Perpinyà. L’escena havia estat preparada per un grup de teatre de Perpinyà i es portà a terme previ acord amb les autoritats locals. Deixant de banda algunes reivindicacions concretes que els manifestants volien presentar al ministre, és clar que la broma de l’assalt d’aquests trabucaires ficticis, implicava la reivindicació de la peculiaritat catalana. De fet, des d’abans que fossin detinguts els homes jutjats a Perpinyà, consten documentades les queixes dels caps de la policia i prefectes destinats al departament dels Pirineus Orientals en relació a la connivència dels habitants del país amb els bandits i rebels “espanyols”. L’abbé Gibrat reconegué explícitament l’existència d’aquest col·laboracionisme, el qual no únicament es devia a la por, doncs els trabucaires pagaven molt bé i puntualment el refugi i la pitança que els facilitaven: “des bandes de malfaiteurs se forment bientôt […] elles terrorisent le Roussillon […] Des habitants intéressés leur prêtent leur appui moral et leur concours matériel”[34]. És a dir, aquests personatges també han estat vistos amb l’aureola del bandit social o si més no, de repartidors de riquesa. Hom diu que la minyona de l’hostal de les Illes en el qual els trabucaires passaven hores, es va fer rica amb les propines que li donaven cada vegada que els apropava l’orinal per tal que poguessin pixar, sense que haguessin d’interrompre la partida de cartes.  Periòdicament, algú troba un tupí ple de monedes en els fonaments d’un mas enrunat i llavors corre la brama que ha estat descobert el tresor dels trabucaires.

A la fi, aquesta mena d’anècdotes porten el flaire de l’enyorament d’un temps passat i possiblement mític. Per tant, certament, l’escarment del judici i les guillotinades de Perpinyà, l’any 1846, ha fet servei a la memòria col·lectiva per tal de fixar-hi un temps pretèrit, durant el qual hom suposa que els muntanyencs encara es regien per l’escala de valors pròpia. Precisament, el record dels trabucaires assenyala el punt d’inflexió de l’antic règim vers el nou ordre. Victor Aragon, jutge suplent de la cort d’aquell procés, copsà l’oposició existent entre la catalanitat i el nou temps. Aragon, referint-se al país nord català, avisà que “Les habitants de la plaine ont à peu près abdiqué le costume du pays; ceux de la montagne résistent davantage (…) mais ils n’en sont pas moins entrés dans la voie des concessions (…) Vous allez donc assister au déclin des moeurs et coutumes d’un pays dont le présent ne vous montrera qu’une image affaiblie du passé; après quoi, vous pourrez écrire sur nous, en manière d’épitaphe, le fameux “finis Poloniae” d’un royaume disparu”.[35]

APÈNDIX:

Durant l’estiu de 2019, quan l’estudi que precedeix aquestes línies complia tres anys d’ençà que va ser publicat, el senyor Guy Vicens, català del nord, em va escriure mitjançant el correu de la web per tal de fer-me alguns aclariments referits, sobretot, a determinats personatges que protagonitzaren l’afer del procés dels trabucaires.

El senyor Guy Vicens em diu que una branca dels seus avantpassats procedeix de l’Alt Empordà i que aquesta línia de descendència l’emparenta amb Felip (també dit Ramon Felip) que fou el cap de trabucaires més famós i que ha estat considerat – gairebé en podríem dir- el fundador de l’extensa xarxa de partisans rebels que actuaren en tot el territori català des la fi de la primera guerra carlista (1840) fins després de la guerra dels matiners. Aquesta relació llunyana de sang haurà esperonat la curiositat del senyor Guy Vicens en la recerca de les aventures dels trabucaires i més concretament, de les circumstàncies que forniren el procés que portà a terme el tribunal de Montpeller a Perpinyà entre els anys 1845- 46.

Els aclariments que m’ha fet el senyor Guy Vicens es fonamenten en la documentació, que també m’ha lliurat, i que tot seguit relaciono:

• Cròniques del procés judicial format als trabucaires de Les Illes publicades a la Gazette des Tribunaux, journal de jurisprudence et des débats judicaires, en les dates dels dies 8,9,10,11,12 i 13 de setembre de 1845, i 25 i 26 de març de 1846.
• Article titulat “Bandidos célebres”, signat per A. Suárez Guillen, un apartat del qual titulat “Los trabucaires” ara ens interessa, i que fou publicat en el diari “El Heraldo de Madrid” del 17 de maig de 1930.

L’informador fonamenta algunes de les correccions que proposa respecte la filiació dels implicats en el cas, els quals tenien el cognom Justafré, en l’obra titulada “Les Justafré et Les Illes, une famille et une communauté catalanes du XVI au XIX siècle”, de Marc Justafré, publicada a Perpinyà per l’editorial El Trabucaire, en l’any 2013.

La informació que em facilita el senyor Guy Vicens m’ha suggerit els comentaris i assenyalaments que tot seguit exposo.

Felip.

L’estudi que precedeix aquest apèndix constitueix una versió escurçada i corregida del llibre que vaig publicar l’any 2008, amb el títol “L’alba dels matiners, el procés dels trabucaires (Perpinyà, 1845-1846)”- editorial Afers, Catarroja/ Barcelona- en el qual vaig destinar un capítol a Felip Josep Ramon Vicens i Prada, també dit Ramon Felip.

És un fet inqüestionable que els trabucaires jutjats a Perpinyà durant els anys 1845 i 1846, de vegades anomenats “els trabucaires de Les Illes”, havien estat companys, amics, coneguts, correligionaris o, pel que fa a alguns, fins i tot- molt probablement- eren parents d’en Felip. A l’època, això ho sabia tothom. Per tant, arrel de les informacions proporcionades pel senyor Guy Vicens, no esdevé balder que esmercem unes línees en recordar Felip.

En primer lloc, em cal corregir el nom de pila i la data de naixement d’en Felip que vaig assenyalar en el meu llibre.

El senyor Guy Vicens, a la recerca dels seus avantpassats, ha examinat les inscripcions baptismals a Sant Llorenç de la Muga i ha descobert que Josep Francesc Joan Vicens Saguer, nascut el 19 de juny de 1781 en aquesta vila, maridà amb Sivina Prada l’any 1805 i que la parella va tenir dos fills mascles; el primer va néixer el 19 de novembre de 1805 i va ser batejat amb els noms de Felip Josep Ramon i el segon, nascut el 20 de novembre de 1807, va rebre els noms baptismals de Ramon Pere Joan.

M’adono que en “L’alba dels matiners” vaig escriure que Felip havia nascut el 22 de novembre de 1807 i vaig atribuir-li el primer nom de pila de Ramon. Ara no sé dir en quina font havia dipositat la meva confiança per tal d’assenyalar que Felip havia nascut en aquesta data però certament recordo que no l’havia trobada a partir de la recerca de les fonts documentals, ans deuria creure’m allò que vaig llegir en algun llibre d’autor contemporani (probablement, vaig copiar la dada del llibre “Els trabucaires”, de Narcís Puigdevall i Diumé). Fos quin fos l’origen de la meva errada, és clar que la data de naixement d’en Felip que llavors vaig assenyalar agosaradament, només diferia en un parell de dies de la data de naixement de Ramon Pere Joan, segon fill de Josep Francesc Joan Vicens Saguer i Sivina Prada. És a dir, jo deia que Felip tenia el primer nom de pila de Ramon i que havia nascut el 22 de novembre de 1807. Precisament, Ramon Pere Joan Vicens- d’acord amb la informació certa que em facilita el senyor Guy Vicens- va néixer el 20 de novembre del mateix any. A la fi, el autor de la dada errònia deuria identificar Felip com el segon fill dels pares esmentats.

Doncs, qui era en Felip?. Potser hem de creure que aquest sobrenom identificava el primer fill de Josep Francesc Joan i Sivina, o per contra corresponia al segon?. El senyor Guy Vicens creu que Felip havia de ser el primer fill; és a dir, havia de ser en Felip Josep Ramon i això, certament, és el més lògic, doncs aquest noi portava el primer nom baptismal de Felip i en canvi son germà petit no el tenia.

L’acusat en el procés dels trabucaires que s’identificà com Jeroni Icases, àlies Llorenç, declarà que tenia 24 anys i que era germà d’en Felip. Però, si comptem que Icases fou interrogat a Ceret durant l’any 1845, l’edat que pretenia no encaixa amb els anys que llavors hauria acomplert Ramon Pere Joan, nascut – com bé ens informa el senyor Guy Vicens- l’any 1807. Si Icases, àlies Llorenç, era veritablement el germà petit de Felip, en el moment que fou detingut a França havia de tenir 37 o 38 anys; és a dir, tretze o catorze anys més gran que Icases. La qüestió dels germans de Felip esdevé complicada perquè l’acusat en la primera sessió del procés de Perpinyà, anomenat Farré, de 26 anys, també pretenia que era germà d’en Felip.

Les especulacions que hom pot fer per tal de raonar les incongruències que palesa la confrontació entre les dades ben documentades que ha trobat el senyor Guy Vicens i les pretensions de parentiu amb Felip que expressaren els acusats Jeroni Icases i Farré, són moltes. De fet, indirectament, hom dedueix dels pocs informes i gasetilles periodístiques de l’època, que Felip tenia uns quants germans però mai he vist cap referència escrita que en certifiqués el nombre.

En el present estudi, quan m’he referit a Jeroni Icases, he dit això: “El butlletí de la província de Girona, del 24 de març de 1842, va publicar una requisitòria del jutge de primera instància de Vic per tal que fossin presos sis rebels. Els tres primers eren Ramon Dinat, àlies Felip, Josep Dinat i N. Gerónimo. Evidentment, es tractava d’en Felip, del seu germà Josep i del Jeroni Icases, jutjat a Perpinyà. La requisitòria descrivia en Jeroni com un home alt, de cabell ros, entre 26 i 28 anys i- textualment- de color bueno y buenas carnes. L’acusat formà part dels trabucaires detinguts el 5 d’agost de 1842 per la gendarmeria, entre els quals es trobava en Rafael Sala, àlies Planademunt i tres germans i un nebot d’en Felip”

Suposem que Jeroni, el pretès germà d’en Felip, tenia 28 anys durant l’any 1842; doncs, tres anys després n’havia de tenir 31. Encara som lluny dels 24 anys que declarà Icases durant la instrucció del procés i encara més lluny dels 37 o 38 que havia de tenir si admetem que era el germà petit d’en Felip.

A la vista de les informacions que m’ha facilitat el senyor Guy Vicens hauria de suprimir l’adverbi “evidentment” en el paràgraf transcrit del meu llibre perquè ara veig que el parentiu de primer grau de l’acusat Jeroni Icases amb Felip no és cosa segura, malgrat que, en el cas de la detenció dels suposats germans Vicens i Prada en l’any 1842 que acabo d’esmentar, sembla que les mateixes autoritats pensaven que havien topat amb “els Felip”. Ara bé, com ha estat dit, el senyor Guy Vicens només ha trobat les dades de la inscripció dels dos germans, fills de Josep Francesc Joan i Sivina, que han estat assenyalats. Potser un dels progenitors d’en Felip morí i el vidu es casà en segones núpcies i va tenir altres fills?. En aquest cas, parlaríem de germanastres d’en Felip. O, potser els pares van canviar de domicili i altres fills foren inscrits en una altra parròquia?. O – podríem pensar- Josep Francesc Joan va tenir fills, diguem-ne, fora del matrimoni que per aquesta causa, no consten en el registre?.

Allò que puc garantir és que en l’expedient del cas judicial dels trabucaires que es conserva en els Archives Départementales des Pyrénées Orientales  hi ha l’acta d’un interrogatori al qual fou sotmès Jeroni Icases per part del jutge d’instrucció de Ceret, en la qual hi consta que el funcionari li preguntà concretament si era germà d’en Felip i que el pres va respondre afirmativament. Però, hi ha constància que els trabucaires que van seure al banc dels acusats en el procés de Perpinyà van declarar i en general, van expressar-se, en català. Durant la vista oral van gaudir de traductor al francès tot i que no sabem si estant a la presó algú els va prestar aquest servei, ni si el jutge que els interrogava coneixia la llengua materna dels presos. Per això, ara no podem esbrinar si les seves respostes a les preguntes que els van ser formulades sempre van ser ben interpretades. També és cert que els trabucaires mentien respecte llurs dades identificatives. Ho feien sobretot respecte les que podien enganyar els policies i funcionaris de la Justícia en la troballa dels antecedents criminals que els perjudicaven. Per tant, mentien sobretot pel que fa a llurs noms i cognoms i els llocs de procedència. Ara bé, també és cert que el fet de fer-se passar per germà d’en Felip constituïa una temeritat perquè, atesa la mala fama que el cap de trabucaires tenia entre els servidors de l’Estat, això perjudicava més al declarant que no pas l’afavoria. Per tant, és probable que si Icases i Farré van mentir pel que fa a llur condició de germans biològics d’en Felip, això fos motivat per l’ànsia de notorietat que els proporcionava aquesta relació de sang, mitjançant la qual augmentaven – o això pensaven-  el seu prestigi com a lluitadors. A la fi, encara hem de tenir en compte una altra hipòtesi, la qual consisteix en interpretar els significats que la paraula “germà” tenia per als trabucaires. És a dir, també podria haver succeït que Icases i Farré empressin el terme “germà” al·ludint a l’estreta fraternitat que els aplegava o a la pertinença a la mateixa confraria, com fan els clergues. Al respecte, cal fer esment a la brama, d’acord amb la qual, Felip inicià l’activitat guerrillera l’any 1840, just després de la retirada de l’exèrcit de Ramon Cabrera, entrant a territori espanyol al capdavant de 40 homes i acompanyat per un frare portador d’un pendó en el qual s’hi representava la creu cristiana i que exigia un jurament de fidelitat, genoll a terra, als nous adeptes. És a dir, cal tenir en compte que potser Icases i Farré havien format part d’aquest nucli primogènit de conjurats i per això es consideraven “germans” d’en Felip.

En el capítol de “L’alba dels matiners” que he esmentat, citava els paràgrafs que Josep Pla va escriure sobre els trabucaires en la seva obra titulada “Un senyor de Barcelona”, els quals constitueixen una còpia literal estreta del llibre “L’Empordà a la guerra carlina”, d’A. Papell i Garbí- Tip. Ideal, Figueres, 1931-.

Papell explicà que en un moment determinat Felip va tenir problemes per mantenir la disciplina en la seva tropa i la va dividir en dos escamots de cinquanta homes cadascun. Ell es reservà un comandament i donà a Planademunt la direcció de l’altre però entre les dues forces es produïren profundes disparitats.

A la fi, allò que sabem del cert sobre la detenció i l’afusellament de Felip es resumeix en les dades següents. Els mossos d’esquadra anaven empaitant Felip des del 25 d’abril, com ens ho prova una notícia del Postillón, mitjançant la qual informava que en aquesta data el capitost de trabucaires havia passat pel coll de Bracons cap a La Vola i que el comandant dels mossos de Santa Coloma de Farners, li anava al darrera. El 24 de juny es produí l’atac a Montegut. Aquesta va ser la darrera acció de Felip, abans que fos detingut. En la mateixa data, Planademunt rondava, amb quaranta homes, pels voltants de Santa Pau, car, en la mateixa comunicació del butlletí de la província de Girona, del 28 de juny, que ens assabenta de l’atac a Montegut, també s’hi diu que Rafael Sala, àlies Planademunt, havia forçat la porta del mas Castelló, de Santa Pau i que, en acabat, perseguit pels milicians, s’havia escapolit pel bosc de Ventós de Finestres. Una mica després, fou vist altra vegada prop del mas anomenat Collelldemunt.  El 30 de juny el diari El Postillón concretava que Felip patia una ferida en la mandíbula i restava, momentàniament, fora de combat. El 4 de juliol de 1842, el Diario de Barcelona afirmà que Felip havia estat capturat i el dia 5 i el Boletín de la Província de Gerona en feia públic l’afusellament, realitzat el dia 3. La captura d’en Felip, portada a terme pel coronel Antoni Baixeras, succeí en el bosc, prop de La Vola, precisament en el mateix indret en el qual, segons el diari, els policies l’havien començat a empaitar.

La proximitat física d’ambdós capitosts, durant aquells dies, constitueix un indici respecte la possible responsabilitat d’en Planademunt, pel que fa a la ferida soferta per Felip que va acabar provocant-ne la detenció i l’afusellament. Si més no, això és el que ha afirmat algun historiador, com ara J. Ortega y Espinós en “Historia de las escuadras de Cataluña, su origen, sus proezas, sus vicisitudes, intercalada con la vida y los hechos de los más célebres ladrones y bandoleros” (Luis Tasso, Barcelona, 1876) i ens recorden Antoni Papell i Josep Pla en llurs obres. Ortega y Espinós culpa directament en Planademunt com autor de la trabucada que ferí Felip. Hom també ha dit que l’autor material de la dita ferida fou un espia infiltrat en les fileres de Felip, el qual, d’aquesta manera, venjà la violació de la seva promesa, perpetrada pel capitost trabucaire.

Bé, doncs, en l’article periodístic del diari “El Heraldo de Madrid” que ha estat citat es confirma la versió de Papell respecte que l’autor de la trabucada que ferí en Felip i acabà originant-ne la detenció, fou un infiltrat en les fileres dels trabucaires, al qual el periodista identifica simplement amb el nom de Vicente. Atès que no sabem si el periodista per tal d’anomenar l’infiltrat va traduir-li al castellà el nom de pila (Vicenç o Vicent) o el cognom (Vicens), no podem fer càbales sobre si podia tractar-se d’un parent d’en Felip – un nebot, per exemple-.

La narració que fa A. Suárez Guillen comença tot explicant-nos que Joan Prats era un treballador que formava part del grup de trabucaires que dirigia Felip i que, com que tenia feina a la banda francesa de la frontera, un dia va abandonar la partida per esmerçar esforços en guanyar-se les garrofes honradament i això ho va fer sense la conformitat del capitost. La família de Joan Prats, formada per l’avi, la mare i tres germanes, residia en un poble de “la província de Girona”- el qual, Guy Vicens diu que era Agullana- i hem d’entendre que no acompanyà Joan Prats a la banda francesa de la frontera. Felip, emprenyat per la deserció de Prats, va decidir que es venjaria i una nit es presentà a casa de l’antic soci, escortat per Camps, Menut, Farré ( tots tres, acusats posteriorment en el procés de Perpinyà) i Nas-blau. Els visitants van ser ben rebuts pels parents d’en Joan doncs els coneixien i fins i tot, els deurien considerar amics. Però, al cap de poca estona, Felip i els seus homes s’abraonaren contra els habitants de la casa, els lligaren fort i els van robar tot el que posseïen. A més, van violar les noies.

Havent transcorregut un temps d’ençà que Felip va cometre aquesta salvatjada, se li presentà el jove Vicente que expressà la voluntat d’ingressar a la partida. El jove fou posat a prova pels brigants i acomplí amb els requeriments, fet pel qual va ser admès al grup. Però, llavors, els trabucaires d’en Felip patiren l’assetjament eficaç i proper dels mossos d’esquadra. A tothora eren foragitats dels caus on s’amagaven, sempre tombaven en paranys imprevistos i per això vivien neguitosos, tement que en qualsevol moment serien enxampats pels policies. Aquesta situació va motivar que Felip resolgués la divisió de la partida en dos grups, atorgant el comandament del segon a Planademunt. L’objectiu d’aquesta mesura consistia, és clar, en desorientar els perseguidors. Cada grup hauria d’actuar pel seu compte i en cas de necessitat es prestarien ajut mutu. L’infiltrat fou adscrit a la colla de Planademunt.

Durant una nit, la partida d’en Felip s’apropà al lloc en el qual romania la colla d’en Planademunt. Precisament, Vicente feia el torn de sentinella i quan Felip li donà la contrasenya convinguda feu l’orni i li tirà una trabucada que el ferí al rostre i en el coll. Felip va caure a plom. Després- explica A. Suárez Guillen- l’infiltrat es carregà Felip a l’esquena i el portà fins a Vic, on els mossos d’esquadra l’afusellaren.

Vicente, era el promès d’una de les germanes d’en Joan Prats que havia estat violada per Felip.

L’autor de la crònica periodística que he resumit, no tan sols confirma la història de l’infiltrat que va actuar per venjar la violació de la seva promesa, explicada per Papell, sinó que, sense adonar-se’n, raona la suposada responsabilitat d’en Rafael Sala, àlies Planademunt, en els fets que acabaren portant l’afusellament de Felip. Això doncs l’espia formava part de la partida d’en Rafael Sala i el narrador no explica que després del encontre amb Felip, el comandament castigués l’agressor És a dir, sembla que Planademunt, si més no, va permetre o tolerar l’acció del membre de la seva partida.

Els relats que refereix la memòria popular sobre fets del passat, així com les llegendes, tot i que ens puguin semblar increïbles, sempre contenen un fons de veritat. De vegades, per tal de trobar el pinyol dels fets certs cal interpretar les metàfores que l’emboliquen, rebutjar els ornaments literaris dels successius narradors i els afegitons que hi han estat agregats per tal d’arrodonir el relat i donar-li sentit. La narració d’ A. Suárez Guillen conté invencions que esdevenen evidents, com ara que Vicent, un cop va haver abatut Felip, se’l carregà a l’esquena i el portà fins a Vic per tal de lliurar-lo a les autoritats. En realitat, Felip s’amagà en un bosc, on va ser atès periòdicament per un metge, fins que fou descobert pels mossos d’esquadra del coronel Baixeras.

Els antropòlegs saben que la memòria oral en l’àmbit familiar i local dels fets protagonitzats pels avantpassats es manté durant un màxim de tres generacions. És clar que ni A. Suárez Guillen, ni A.Papell ens informen de les fonts que van emprar per bastir la història sobre la detenció i afusellament d’en Felip i això ens fa pensar que ambdós la basaren en els fets contats pels habitants del país. Recordem que l’article d’ “El Heraldo de Madrid” fou publicat l’any 1830 i el llibre de Papell, l’any 1931, quan havien transcorregut una mica més de vuitanta anys d’ençà que succeïren les circumstàncies que expliquen, de manera que encara en deuria perviure el record de la gent.

A la fi, allò que sembla el pinyol – la part certa- de la història contada pels cronistes esmentats és que Felip fou ferit per un membre de la partida d’en Planademunt i allò que sembla probable és que l’agressor fos un infiltrat i que Rafael Sala va tolerar l’agressió. Més insegura resulta l’excusa consistent en l’ànsia de venjança que hom ha atribuït a Vicente, originada en la circumstància del seu prometatge amb una de les germanes violades d’en Joan Prats. Això doncs és clar que els trabucaires gaudien de la protecció d’una part important de la població pagesa i per tant, el paisà que els traïa tenia necessitat d’una bona justificació a fi que, un cop feta la feina, pogués tornar a viure tranquil entre els seus. L’excusa de l’honor maculat de la promesa esdevenia perfecte per acomplir aquest propòsit. Això sigui dit admetent que potser sí que Vicente tenia relacions amoroses amb una de les germanes de Joan Prats i les autoritats, que passaven dificultats per trobar espies, van aprofitar l’avinentesa de les ànsies de venjança que deuria sentir el noi per tal de reclutar-lo. O, potser va ser Planademunt qui se n’aprofità. Els dubtes que planteja aquesta història es fonamenten en el fet que les autoritats mai l’explicaren, tot bandejant la possibilitat de presumir de la seva intervenció en l’astúcia que facilità la caiguda del famós capitost.

Les Illes.

Les Illes, actualment un veïnat de Morellàs, per la seva situació isolada i a tocar de la frontera, constituí un refugi perfecte per a tota mena de rebels del sud durant tot el segle XIX. Els trabucaires jutjats a Perpinyà entre els anys 1845- 1846, tant els que ho van ser a la primera com a la segona sessió, s’estaven a Les Illes i per això el procés judicial de Perpinyà sovint ha estat conegut com “el procés dels trabucaires de Les Illes”.

Els gendarmes francesos que declararen en el judici palesaren sense embuts la impotència que els envaïa cada vegada que havien de portar a terme alguna missió en aquest indret. Els policies explicaven que tothom els enganyava i que gairebé mai aconseguien una informació o podien descobrir els trabucaires que ells sabien que s’amagaven en els caus de determinats masos. En la Gazette de l’11 de setembre de 1845 es reprodueix la declaració de Bernard Baqué, sergent del 10è regiment d’infanteria i cap de la guarnició en la frontera del riu de la Muga, que participà en l’esbatussada contra un grup de trabucaires en el bosc de Faytou (Faitò?) a Ribelles, que fou una de les circumstàncies jutjades en la primera sessió pel tribunal de Perpinyà. Baqué va dir això: “Jo conec perfectament la vila de Les Illes; aquesta vila té una característica particular que consisteix en el fet que les cases que la composen romanen aïllades unes i altres i això empeny els habitants a prestar-se ajut entre ells. Les Illes radica en el límit extrem de la frontera i allà sembla que el coneixement de les nostres lleis mai hi ha entrat; allà hom només es regeix per les lleis naturals”. Aquesta afirmació del sergent empipà el jutge que el va renyar tot fent-li saber que a França no hi havia cap vila que es trobés en l’estat que afirmava el testimoni doncs Les Illes, com succeïa en totes les comunes del territori francès, tenia batlle i una corporació municipal. Ara bé, Baqué encara respongué al jutge: “És veritat, senyor President però insisteixo que en aquell poble imperen les lleis naturals”.

En realitat, el diagnòstic del sergent Baqué referit a les peculiaritats socials de Les Illes podia fer-se extensiu a bona part de la geografia rural catalana, tant al nord com al sud de la frontera. El règim polític i legal sorgit de la revolució no va penetrar en la mentalitat de la societat camperola fins als voltants de la primera guerra mundial i hom pot afirmar que, a partir d’aquest període, l’assumpció del nou règim esdevingué més clara a França que a Espanya. A més, cal tenir en compte que la societat de frontera té identitat separada, car, degut a causes evidents, és més aliena als sentiments de pertinença nacional- estatals. Precisament, les famílies d’aquest territori sovint es composen de membres de les distintes nacionalitats i la frontera és la font principal de l’economia de la zona, de manera que això els aplega en un món que es regeix per normes pròpies.

Un altre testimoni en el procés dels trabucaires, anomenat Casaballó (Gazette del 23 de març de 1846), digué que “Durant la meva estança a Les Illes em vaig adonar que tots els habitants del poble, incloses les dones, esdevenien devots dels trabucaires”. I el tinent de la Gendarmeria, Marjolet, coincidia en el mateix diagnòstic: “… vaig saber que aquests bandits [trabucaires] es reunien en gran nombre a Les Illes i que els habitants els acollien amb alegria perquè pagaven preus molt alts pels queviures que els venien.”  L’abbé Gibrat, a Tocabens et Cie., obra publicada l’any 1908, garantia que “Des bandes de malfaiteurs se forment bientôt. Pendant plusieurs  années elles terrorisent le Roussillon et surtout les parties montagneuses. Des habitants intéressés leur prêtent leur appui moral et leur concours matériel. Grace a cette complicité néfaste, des vols fréquents son accompli, a main armée, a toute heure du jour et de la nuit. Les bandits trouvent sans peine des maisons amies qui les accueillent et leur distribuent touts les vivres nécessaires”.

Gairebé sense parar-hi esment, estem acostumats a creure que tots els trabucaires eren carlins. Si considerem els casos dels acusats en el procés de Perpinyà, això sembla un fet indiscutible, doncs Tocabens, Icases, Sagal, Pujades i possiblement altres dels inculpats havien lluitat a la primera guerra en les fileres carlines. Però, fins i tot alguns dels personatges que degut a llur trajectòria vital hem d’adscriure al partit carlí mostren característiques que ens fan dubtar sobre llur sinceritat en l’opció ideològica que aparentment defensaven. En el moment adient ha estat mencionat que Joan Simon, àlies Tocabens es cobria el cap amb un fulard en el qual s’hi representava tota la simbologia maçònica i no mostrava gaire fervor religiós. Joan Prats, àlies Piscatrans, jornaler a Les Illes- era, potser, l’infiltrat que hom suposa que disparà la trabucada a Felip?- va declarar que en el poble hi havia força espanyols, que ells mateixos s’anomenaven trabucaires i que uns eren partidaris de Carles Vè – carlistes- i el altres es confessaven “camancis”- és a dir, republicans que protagonitzaren els aixecaments de 1842 i 1843, anomenats “la Jamància”-

Precisament, pocs mesos després que fos sentenciat el procés dels trabucaires, començà la guerra dels matiners (1846-1849), en la qual els carlistes i els republicans catalans s’aliaren per lluitar contra el govern liberal conservador espanyol. És per això que vaig titular “L’alba dels matiners” el meu llibre sobre el procés dels trabucaires. Un protagonista significat d’aquesta guerra va ser Rafael Sala, àlies Planademunt, el qual,com sabem havia estat acusat en el procés dels trabucaires i era ben conegut a Les Illes doncs hi havia fet més d’una estada. Planademunt, durant la guerra, completà la seva partida de voluntaris carlistes amb 40 “camancis”. Com veurem, el sergent Baqué reconegué, en la mateixa sessió del judici, que “la casa dels Justafré sempre ha estat oberta als refugiats de tots els partits” i certament, sabem que durant la guerra dels matiners, a més d’en Planademunt i altres capitosts carlistes, s’hi va hostatjar el coronel republicà Narcís Ametller i els seus homes.

Josep Balmas, àlies Sagal, condemnat a mort en el procés de Perpinyà i guillotinat a Ceret el 27 de juny de 1846, quan va ser interrogat pel jutge d’instrucció, li va voler fer creure que havia estat voluntari del general Joan Prim. Pere Cercós, condemnat a mort en la primera sessió d’aquest procés, va declarar que havia viatjat des de Reus, la seva vila natal, fins la frontera per a fer-se voluntari de la partida republicana de Narcís Ametller. Certament, en ambdós casos, Josep Balmas i Pere Cercós, carlins confessos, deurien pensar que a França serien més ben considerats si aconseguien que les autoritats els etiquetessin com a liberals o fins i tot, republicans. Pere Rolland, un altre dels acusats en la primera sessió del procés, ho va dir sense embuts (audiència del 3 de setembre de 1845, Gazette dels dies 8 i 9 de setembre de 1845). El president del tribunal li preguntà si havia estat a Les Illes i tot seguit, va voler saber si durant la seva estança usava un altre nom ( sembla que li deien capità Pere). Rolland va respondre que es feia dir Dalmau i aclarí que el fet al·ludit pel president succeí durant la insurrecció de Prim. “Jo pensava que dient que era un partidari [d’en Prim] es relaxaria [ l’assetjament de les autoritats]”. En qualsevol cas, l’astúcia d’aquests trabucaires demostra la familiaritat que tenien amb altres de la seva mena tot i que fossin gent que s’adscrivissin en banderes distintes.

Els Justafré manaven a Les Illes.

El senyor Guy Vicens em fa saber que en ocasions he confós en Jaume Justafré  amb el Vicenç Justafré i, basant-se en l’estudi “Les Justafré et Les Illes, une famille et une communauté catalanes du XVI au XIX siècle”, de Marc Justafré, també m’informa que aquests homes no eren germans, ans, parents llunyans.

Certament, en ocasions, he confós un i altre Justafré, de manera que cal que ara aclareixi que Jaume Justafré, àlies Galdaires, era el masover del mas dels Solanells i Vicenç Justafré, àlies Perot lo Batlle, era el propietari del mas que portava el mateix nom. És clar que si Marc Justafré afirma que Vicenç i Jaume no eren pas germans, això va a missa. Però, el fet és que en la documentació judicial que es conserva i en la crònica del judici que publicà la Gazette des Tribunaux sovint hi són mencionats com germans. Altra vegada, com quan m’he referit al parentiu de Jeroni Icases i en Farré amb en Felip, ens hem de preguntar quines accepcions tenia el terme germà a l’època i entre els pagesos, a més del significat que expressa el lligam de sang en primer grau col·lateral.

El sergent Baqué va declarar davant del jutge això: “La família Justafré sempre ha estat ben considerada, ben relacionada i és una família molt antiga. El poder municipal (batlle) sempre ha estat en mans d’aquesta família. És per això que Vicenç Justafré, l’acusat present (fill del batlle), porta el sobrenom de Perot lo batlle. A més, jo sé que la casa dels Justafré sempre ha estat oberta als refugiats de tots els partits. L’any 1839, jo encara era sots-prefecte . Un dia, Justafré, el pare de l’acusat, m’avisà que havia vist a Les Illes una banda d’homes armats, dels quals en sospitava la [mala] intenció. La presència d’aquesta banda coincidí amb l’arribada de l’Infant don Francisco de Paula [de Borbó] que havia de travessar el terme de Les Illes i jo vaig creure que preparaven un atemptat i vaig enviar-hi un destacament que va detenir una part dels membres de la partida sospitosa i en va fer fugir la resta”.

L’incident mencionat per Baqué va ocórrer durant el darrer any de la regència a Espanya de Maria Cristina de Borbó Dues- Sicílies, vídua de Ferran VIIè, del qual Francisco de Paula era el germà. Aquest Infant- exclòs de la línia dinàstica perquè les Corts el consideraren fill del favorit Manuel Godoy i per tant, no de Carles IV- va sortir liberal i maçó, de manera que esdevingué un enemic dels partidaris de Carles Isidre Maria de Borbó- un altre germà de Ferran VII- que en aquest any 1839, inicià la guerra per conquerir la corona, destinada oficialment, un cop abolida la llei sàlica, a Isabel II. És clar, doncs, que la partida d’homes armats denunciada pel vell Justafré, havia de ser una partida primerenca de carlistes. El cas explicat per Baqué és significatiu. El vell Justafré acollia rebels de qualsevol tendència a ca seva però, com a batlle de Les Illes, no podia permetre que els beneficiaris de la seva hospitalitat cometessin un crim en la vila.

A més dels masos de Perot lo Batlle i els Solanells, l’hostal de Les Illes esdevingué el lloc de reunió preferit dels trabucaires. En la Gazette del 7 de setembre de 1845 es reprodueix l’acta d’acusació que presentà el procurador general (fiscal) davant del tribunal que jutjà els acusats en la primera sessió del procés dels trabucaires. El procurador general deia que els trabucaires que afluïen a Les Illes freqüentaven l’hostal d’en Josep Laporta, dit Joglar, i allà s’hi reunien cada dia un grapat. A l’hostal eren ben acollits i els trabucaires, com fan els vells amics, xerraven amb veu alta, no dissimulaven l’ofici que tenien, ans el feien saber públicament als parroquians del local i contaven sense embuts les expedicions armades que havien portat a terme. D’aquesta manera també assajaven de reclutar més voluntaris. Els trabucaires, normalment, arribaven a l’hostal quan es feia nit, s’entaulaven i perllongaven el sopar fins passada la mitjanit, quan l’acabaven amb una orgia. El sopar més recordat en el judici fou el que s’hi organitzà el dia abans que Tocabens, Sagal i la resta de trabucaires que assaltaren la diligència de Perpinyà a Barcelona, partissin de Les Illes per tal de passar la frontera i complir la missió que s’havien imposat. En aquest sopar hi fou convidat tothom que s’estava a Les Illes, inclosos els soldats de la guarnició i els comensals es van cruspir uns quants pollastres i – pel cap baix- un xai.

El bon acolliment que rebien els trabucaires a l’hostal fou carregat al compte de Laporta, doncs n’era el propietari i per això fou jutjat i condemnat però un parell de  testimonis – un d’ells anomenat Francesc Tubert – declararen que a l’hostal de Les Illes s’havia abolit la llei sàlica i hi manaven les dones. Jaume Laporta, segons aquests testimonis, només s’esmerçava en anar amunt i avall per tal de proveir l’establiment de queviures (Gazette del 10 de setembre de 1845).

Curiositats.

L’acusat en la primera sessió del procés que he identificat amb el nom, o sobrenom, de Punionet, en realitat es deia Jaume Pontonet, teixidor de Maçanet de Cabrenys, tenia 30 anys i era el gendre de Laporta.

Suárez Guillen, autor de “Bandidos célebres”, publicat a “El Heraldo de Madrid” diu que la normativa guerrillera, anomenada “codi dels trabucaires”, fou dictada personalment per Felip. Això és absolutament fals. Aquest recull de normes va ser requisat pels duaners francesos a un viatger espanyol aliè totalment al cas jutjat en el procés dels trabucaires.

A l’època, les autoritats espanyoles van mantenir que Martirià Serrat i Miró, oficial carlí de Les Escaules (Alt Empordà) que assolí fama durant la guerra dels matiners, va ser un dels capitosts que, aplegat amb Planademunt, preparà i comandà l’assalt a la diligència de Perpinyà a Barcelona i el segrest de Bellver, Roger i Massot.  El fet és que Serrat mai fou implicat en aquests fets per les autoritats judicials franceses però durant el procés Vicenç Justafré s’hi referí quan el jutge li preguntà si tenia coneixement que els trabucaires allotjats en el seu mas havien emprat el paper dels exemplars del butlletí oficial de les lleis per a fer cartutxos. No cal dir que les autoritats franceses consideraven que l’ús que feien els trabucaires del butlletí en el qual es formalitzaven les lleis de França constituïa una burla sacrílega contra la legalitat i contra l’Estat. Vicenç Justafré respongué que els butlletins es desaven en un armari a ca seva i que ell no sabia qui se n’hauria pogut servir però que en la cambra on romania l’armari dels butlletins s’hi havia allotjat un espanyol que es deia Martirià Serrat, de manera que potser havia estat aquest hoste qui n’havia arrancat els fulls pel emprar-los en el menester explicat. És a dir, Martirià Serrat, com en Planademunt i en Narcís Ametller, era un visitant conegut a Les Illes.

En l’apartat titulat “L’assalt a la diligència i el viatge fins la frontera” he especulat sobre la data en la qual va morir Josep Bellver. Tot i que el procurador general, en l’acta d’acusació, va situar la mort de Bellver abans de la topada dels trabucaires amb el sometents a Sant Miquel de Caldells, jo he afirmat que això deuria haver succeït en el període que transcorregué entre el dia 3 de maig de 1845, quan l’hostatge va escriure una carta a la seva muller – l’endemà que els trabucaires fossin sorpresos per un grup de milicians i sometents a Sant Miquel de Cladells (Montseny)-  i el dia 25 de març, data en la qual els mossos d’esquadra sorprengueren els assaltadors de la diligència en el mas Pere Solà de Seva. També he dit que el cos de Bellver mai va ser trobat perquè això és el què ha estat explicat per la majoria de cronistes i es comentà durant el procés. Però A. Suárez Guillen, autor de l’article titulat “Bandidos célebres”, publicat en “El Heraldo de Madrid”, assegura que els mossos d’esquadra descobriren el cadàver de Bellver colgat a la neu el dia 25 de març, precisament en la mateixa data que succeí l’esbatussada entre els trabucaires i els mossos d’esquadra a Seva, en la qual morí un altre dels hostatges, en Josep Roger. La datació en el mateix dia d’ambdós fets resulta sospitosa però, en qualsevol cas,sembla que això corrobora que, tal com he dit, “Bellver morí pocs dies després de la lluita d Sant Miquel de Cladells i abans de la topada en el mas Pere Solà”.

Adolf Ferrató, capità de duaners destinat a Arles de Tec, va declarar en l’audiència del dia 3 de setembre de 1845 que la brama popular atribuïa als trabucaires detinguts a Cortsaví  la intenció de segrestar els grans propietaris d’aquesta vila, senyors Vilanova, Pons i Odeit-  volia dir Deit-. Ben segur que es tractava dels senyors François Vilanova, Jean o Sauver Pons i Jacques Deit. En els articles publicats en aquesta web, titulats “El Vallespir, refugi de reis i trabucaires carlistes” i “El general Rafael Tristany a Cortsaví (maig de 1872)” faig referència a madame Cécile Vilanova, de soltera Roig de Bourdeville, maridada amb Arena, la qual durant el complot carlista fracassat de 1868- 69 acollí en la seva propietat de can Calaris el pretendent Carles VII i posteriorment, en declarar-se la tercera guerra, també el general Rafael Tristany.  Madame Paulette Vilanova, descendent de Cécile, em va contar que tenia un avantpassat que era batlle de Ceret quan Joan Balmas, àlies Sagal i Joan Simon, àlies Tocabens, hi van ser guillotinats. La tradició oral familiar dels Vilanova havia conservat el record del batlle que, al peu de la guillotina, va rebret la sol·licitud de perdó que li adreçà Tocabens pels danys i ofenses que hagués infringit al habitants de la ciutat. Potser aquest batlle era François Vilanova, pare de Cécile?. En qualsevol cas, si fos certa la intenció de segrestar a François Vilanova que a l’època hom atribuïa als trabucaires jutjats en la segona sessió del procés de Perpinyà, això demostraria que no distingien gaire les seves víctimes per qüestions ideològiques. Però, també és un fet constatable que de trabucaires n’hi havia molts i que, en el moment que es produïren les detencions a Cortsaví, per tal d’explicar-ne la presència, hom no podia imaginar altra raó que hi havien anat per feina

.

 

 

.

 

---

[1]Els Trabucaires (1840-1846) Diputació de Girona. Girona, 1992.

[2] Isidro de la Vallobera (pseudònim de Victor Aragon): Le mas de l’Alleu ou les trabucayres en Roussillon, Charles Latrobe, Perpinyà: 1884.

[3] Aquesta noticia, així com també la historia del fulard, consten a l’obra de l’abbé J. Gibrat: Tocabens et Cie. La Roque, Ceret: 1908. Hi ha fotografies del fulard.

[4] El mateix home, fill de Reus, general de l’exèrcit espanyol que arribà a cap del govern.

[5] M. Folguera y Barboso: “Las escuadras de Cataluña”, publicada en fascicles. No consta editor, ni any de publicació però les característiques materials de l’obra i l’edat que havia de tenir l’il·lustrador (Jaume Passarell) ens fan pensar que fou editada als anys vint del segle XX.

[6] Isidre Qués fou membre de la Comissió Departamental republicana dels Pirineus Orientals que va prendre possessió del govern provisionalment, després de la caiguda de Louis-Philippe. Sovint trobem exemples de relacions personals entre legitimistes i republicans que il·lustren l’aliança política carloprogressista que es manifestà durant aquella època, tant al Principat, com a la Catalunya Nord.

[7] Josep Vilar Vergés. Revista El Brull, desembre de 2012

[8]«Histoire et mémoires pyrénéennes. Saint Laurent de Cerdans». Raymond Sala. Ed. El Trabucaire. Perpinyà, 2015.

[9] A.Pirala: “Historia contemporánea. Anales de la guerra civil”. Felipe González Rojas, 1873. Volm II. R.Oyarzun: “Historia del carlismo”. Ediciones Fe. Madrid, 1939.

[10] J. Pla: “Un senyor de Barcelona”. Destino. 1951; També dóna noticies d’en Planademunt, Josep Llord: “Campanya montemolinista de Catalunya o guerra dels matiners Setembre de 1846 a maig de 1849”. Impremta Altès, Barcelona, 1926 i A.Papell i Garbí: “L’Empordà a la guerra carlina”. Tip.Ideal, Figueres, 1931.

[11] Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Manuscrit A-171. Joan Camps de Seva.

[12] Entremig dels matolls, encara s’alça el monument (una pedra de poca alçada) que va aixecar la diputació de Barcelona en record dels mossos morts. Des d’ací, també es pot observar, a distància,la balma en la qual romangueren els ostatges, Roger i Massot

[13] A.Papell i Garbí: “L’Empordà a la guerra carlina”. Op.cit; J. Gibert: “Cançons de bandolers i lladres de camí ral”. Raima. Moià, 1989.

[14] J. Guillamet: Coses i gent de l’Empordà. Ed. Selecta. Barcelona, 1972.

[15] “Carlins i Liberals, la darrera guerra carlina a Catalunya”. Ed. Aedos. Barcelona, 1972.

[16] “La guerra civil en Cataluña, 1872-1876”, su organización, ligeros apuntes; episodios y recuerdos personales”. Rafael Casulleras. Barcelona, 1926.

[17]  R. Sala: “Le visage de la mort dans les Pyrénées catalanes”. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1991; J. Guillamet, op.cit.; F. Sánchez Agustí: Carlins amb armes en temps de pau. Altres efèmerides d’interès (1840-1842). Ed. Pagès. Lleida, 1996; Ludovic Massé: Els trabucaires. Ed. El Trabucaire. Perpinyà,1987.

[18] L’autor va redactar aquestes notes en un parell de fulls de tonalitat blavosa, d’uns 14 cms. quadrats, plegats per la meitat i cosits amb una puntada de fil, de manera que formaven una petita agenda. La referència de l’autor a la novel·la d’Alexandre Davy de la Pailleterie Dumas, “La tour de Nesle” es comprèn si recordem que la narració es basa en dues germanes que assassinen llurs amants.

[19] “Crimes et mort des trabucayres ou les bandits espagnols en Roussillon”. Les Editions de Cadran. Paris, 1968.

[20] La vídua feia referència a la circular del comandant general de la provincia de Girona, el general Martín Zurbano, feta pública mitjançant el “Suplemento extraordinario al Boletín Oficial del sábado 16 de julio de 1842” i que ordenava això: “Toda persona que siendo detenida por los ladrones pague la cantidad que éstos le exijan por su rescate, sufrirà pena de muerte”. La mateixa ordre establia pena de mort pels intermediaris de les famílies dels segrestats.

[21] “Crimes et mort des trabucayres…” op.cit.

[22] “Els trabucaires”, op. cit.

[23] Durant el judici, l’acusació va intentar provar que els trabucaires inculpats havien comès el crim ensems i per demostrar això, adduí les onze ganivetades – una per cada trabucaire detingut- que presentava el cos d’en Joan Massot. El metge Cabretosa va descriure-les i, certament, en va comptar onze al pit del cadàver, de poca profunditat, fetes amb una eina tallant i punxeguda i efectuades després de la mort, les quals, per aquesta raó, van supurar poca sang. Però, també va descriure una ferida a l’esquena, a l’alçada de la segona vèrtebra de l’espinada i dues ferides lleugeres al baix ventre. Una orella li havia estat tallada feia temps i l’altra, feia poc. Per tant, el cos del noi no presentava onze ferides, sinó catorze, malgrat que només les onze del pit semblava que li havien estat ocasionades després que traspassà.

[24] A. Conte: Recuerdos de un diplomático, Góngora, Madrid, 1901.

[25] “Crimes et mort des trabucayres…”, op.cit.

[26] P.Vidal: “Documents relatifs à l’histoire du départament des Pyrénées-Orientales”, volum 42 de la Societé Agricole. Citat per H.Aragon: “Les trabucayres ou les bandits du Roussillon”. Imprimérie Barriere & Cie. Perpinyà, 1925.

[27] M.Pavia Lacy: “Memorias sobre la guerra de Cataluña, desde marzo de 1847 hasta septiembre del mismo año y desde noviembre de 1848”. Impr.B.González. Madrid, 1851.

[28] P.MacPhee: “Les semailles de la Republique dans les Pyrénées Orientales”. L’Olivier. Perpinyà, 1988.

[29] Henry Aragon. “La vie civile et militaire de Perpignan sous le général de Castellane”. Imp. Barriere. Perpinyà, 1926. Cita textualment el diari del general

[30] Christophe Amiel: “Les trabucaires, une odyssée en terre catalane”. Ed. El Trabucaire. Perpinyà, 1995.

[31] El 3 de juny de 1842, seixanta trabucaires manats per Felip i entre els quals hi havia Francesc Savalls, assaltaren Ripoll i s’emportaren tres ostatges per demanar-ne rescat. L’assalt dels trabucaires de Felip a Ripoll fou molt comentat per la premsa doncs es portà a terme el dia que complia el tercer aniversari de l’ocupació a sang i ferro de la vila, per part dels carlistes, durant la primera guerra. No sabem si Negret es referí a que havia aconseguit l’agulla d’en Castelló en l’ocupació de Ripoll l’any 1839 o durant l’assalt de 1842 doncs ell, molt probablement, participà en ambdues lluites.

[32] Tocabens et Cie. L. Roque. Ceret, 1908. Aquesta facècia s’origina en una creença molt antiga, d’acord amb la qual els lladres llençaven el bracet d’un infant a la llar de foc encesa de la casa que volien assaltar doncs el fum que produïa el rostit, adormia els habitants. És el motiu de la cançó popular, “L’hostal de la Peira”. A.F.Mare, autora de Crimes et mort des Trabucayres- obra citada en el peu de plana 19- també recull aquest fet suposat en l’epígraf titulat “Hors procès et sans date précise”.

[33] Les cites incloses en aquest capi­tol referides a escrits d’en Raymond Sala corresponen a la seva obra “Histoire et mémoires pyrénéennes. Saint Laurent de Cerdans”.

[34] “Tocabens et Cie”. Op. cit.

[35] “Le mas de l’Alleu ou les trabucayres en Roussillon”. Autor, Isidro de la Vallobera, pseudònim de Victor Aragon. Ed. Charles Latrobe. Perpinyà, 1880.