A L’EMPARA DE DUES O TRES BANDERES. Crònica periodística de la guerra dels matiners (1846-1849). (5a. Part)

 

  1. Les raons.
  2. El reeiximent i la davallada sorprenents de l’alçament..
  3. Alguns personatges simbòlics.
    21.1 Els Tristany, noblesa rural, senyors de la guerra   i darrer   símbol de l’antic règim..
    21.2. Ramon Serra i Monclús, comissari de protecció   i seguretat  pública..
    21.3. Rafael Sala i Domènec, Planademunt..
    21.4. Francesc Baliarda i Ribó, el Noi Baliarda..
    21.5. Josep Estartus i Aiguabella..


ADVERTIMENT. L’autor d’aquest escrit no n’autoritza la reproducció per cap medi, això fos portat a terme amb finalitat o no, de lucre. En la cita de parts de l’escrit esdevé obligat d’indicar el nom de l’autor, el títol i que ha estat editat a la web SEGLEDINOU.CAT, l’any 2016.


 

  1. Les raons.

Com és que Espanya ha vist la seva unitat en perill en el segle en què Alemanya i Itàlia aconseguiren triomfalment la seva? […] un segle XVIII unificador, un segle XIX disgregador… Pierre Vilar. Estat, Nació, conciència nacional.

Alguns poetes i escriptors varen començar a enlairar l’esperit català […] i les lectures de les Cròniques de Muntaner […] el record dels fets dels nostres avantpassats crearen una atmòsfera que mica a mica s’ha fet més densa amb les queixes dels fabricants i productors […] l’enemic principal dels quals sempre ha estat la fiscalitat i amb el clam dels contribuents […] acaben per odiar el centre polític i administratiu de la nació que els nomena i els destina a províncies. Pere Estasén i Cortada, 1900.

Esdevé cosa dolorosa la consideració que malgrat que la guerra civil ha conclós […] i el Principat sencer vol la pau a qualsevol preu; que cap complicació aparegui a l’horitzó; que tot promet calma per aquí; que el capità general, persona sobre la qual pesa “exclusivament” l’alteració de l’ordre públic, fa mesos que viu tranquil a Madrid i malgrat això, encara regeixi l’estat d’excepció. La Opinión Pública. 1850.

Dos problemes molt greus resten plantejats a Espanya: el problema nacionalista de Catalunya i el problema obrer i ambdues qüestions són de llibertat. Francesc Macià. Congrés dels Diputats, 21 de febrer de 1919.

 

Des de la perspectiva de l’escriptura de la història, la guerra dels matiners ha estat menystinguda i de vegades, hom pensa que, fins i tot, ha estat amagada. Aquesta manca d’atenció s’origina, gairebé des de l’endemà que va finir el conflicte. Josep Coroleu no li va dedicar cap línia explícita. De fet, només va constatar les celebracions que es portaren a terme i l’entrada triomfal de Gutiérrez de la Concha, a Barcelona, amb motiu de l’acabament del conflicte. Malgrat això, el vilanoví va escriure un comentari- estrany en un liberal com ell- per tal de remarcar el coratge dels Tristany. Tampoc, Víctor Balaguer, director del diari El Catalan, esmerçà a la guerra més que unes poques línies en la seva Historia de Cataluña.

Però, l’oblit esmentat no solament esdevé atribuïble als liberals, sinó que també ho és als carlistes. El lector atent dels exègetes del tradicionalisme, fins i tot catalans, es sorprendrà dels esforços que aquests han esmerçat per tal de bandejar els fets de la guerra dels matiners i llurs protagonistes. Autors com el Barón de Artagán, que a començaments del segle XX publicaven retrats de soldats insignes del carlisme, no solament s’esmerçaven a recordar oficials secundaris bascos, castellans o navarresos, en detriment dels capitosts catalans, sinó que fins i tot quan, excepcionalment, escrivien quatre línies dedicades a uns pocs matiners, callaven tant com podien la participació d’aquests en la guerra que van protagonitzar. Per exemple, Artagán ens presenta un Planademunt intemporal, descrit mitjançant unes poques línies de compromís. És clar que això no ens hauria d’estranyar, atès que- si no anem errats- aquest biograf tampoc considerà que Ramon Cabrera, ni els Tristany, ni l’Estartús mereixessin cap record. I cal fer constar que el baró no és un cas únic. Fins els nostres dies, els cronistes del carlisme ortodox han resumit la vida de Cabrera com la d’un bon general de la guerra dels set anys que, després d’exiliar-se a Londres, va tornar a Espanya per fer-se present momentàniament en territori català, entre 1848 i 1849, i que en acabat se’n va tornar a l’exili, per tal d’acabar els seus dies renegant de la causa d’en Carles.

L’oblit històric de la guerra dels matiners, va ser corregit per Josep Llord, autor de l’obra titulada “Campanya montemolinista de Catalunya o guerra dels matiners, 1848-1849”[151], quan encara no havíen passat cent anys d’ençà que havia cessat aquella lluita. Però, fou a partir de la publicació de “La guerra dels matiners i el catalanisme polític, 1846-1849”, de Josep Camps i Giró[152], que hi ha hagut una revifalla d’interès per desvetllar el silenci que ha envaït el període més revolucionari de la nostra història del XIX.

L’etiqueta que titlla la guerra dels matiners de “la segona carlinada” és una simplicitat. Aquesta brega no fou únicament una altra carlinada, i en qualsevol cas, la part més gran dels carlistes que hi van participar, mantenien uns principis i uns objectius polítics boirosos, clarament conservadors, però diferents de l’absolutisme que majoritariament havien defensat durant la guerra dels set anys. Això, constituïa una evidència en el moment de l’alçament, tant per les autoritats liberals com pels redactors de la premsa i per tant, també per la majoria de la població. El diari El Fomento, del 17 de desembre de 1848, informava que Cabrera ha dicho públicamente que es ya tiempo de que los bienes de los ricos se repartan entre los pobres… Cabrera, antiguo campeón del absolutismo, no es ya un nuevo aliado de los anarquistas, es un celoso apostol del comunismo… la causa de D. Carlos, muerta de derecho, sucumbió de hecho en los campos de Vergara”.

La simple lectura del Diario de Barcelona, des de l’acabament de la guerra dels set anys fins la fi de la guerra dels matiners i malgrat que dubtem de la veracitat de moltes notícies que va publicar, ens mostra un país trasbalsat, farcit d’empenta i d’afanys, amb un conflicte social, econòmic i polític, complexe i gruixut, immers en una veritable enfrontament armat contra l’Estat. Això és segur perquè els periodistes es podien equivocar, podien mentir i fins i tot, podria ser que ens haguessin amagat notícies importants, però no podien inventar-se el conflicte ni podien deixar de reflectir les causes que l’explicaven. En qualsevol cas, els cronistes podríen haver-les malinterpretat.

El fet és que la primera guerra carlina – la guerra dels set anys- ha estat la nineta dels ulls dels investigadors que s’han esmerçat en la història del XIX. Després, la carlinada de 1872 a 1876 ha excitat la curiositat de força gent car a Catalunya fou una esbatussada concentrada a les comarques muntanyenques i per això, en certa mesura, mitificada, però també perquè a Navarra i el País Basc, assolí les característiques dels enfrontaments clàssics, en batalles singulars de dos exercits regulars, atrinxerats i ben armats d’artilleria. De vegades, les poques coses que s’han dit respecte la guerra dels matiners,  reflecteixen allò que hom recorda de la primera i de la darrera carlinada. Potser, aquest aiguabarreig, també s’esdevé del fet que força capitosts carlins que van conduir la última esbatussada del XIX eren vells veterans de l’alçament dels matiners. Efectivament, a partir de la dècada dels seixanta i, sobretot, a partir de 1872, Castells, Savalls, Galceran, Rafael Tristany, Marcó, Cendrós, Pasqual Gamundi, el Guerxo de la Ratera, Basquetes, Cargol i alguns altres – però no pas tots, doncs ni Cabrera, ni l’Estartús, ni Masgoret, aquesta vegada, van voler implicar-s’hi- prengueren les armes per reeditar la revolta que havien protagonitzat vint anys abans i fins i tot, van esperar que, una altra vegada, s’alcessin amb ells els republicans[153]. Però, això van ser il·lusions sense fonament doncs les circumstàncies socials, polítiques i econòmiques de la dècada dels setanta del XIX, havien canviat el món irremissiblement. Malgrat tot, és veritat que entre l’alçament dels matiners i la guerra de 1872 a 1876, hi va haver similituds i que aquest darrer conflicte tampoc no fou tan localitzat, romàntic i intranscendent com sovint ens ha estat explicat. En qualsevol cas, la lluita carlina del setanta dos al setanta sis va ser una altra guerra, mantinguda només pels carlistes, la qual, sobretot, es desenvolupà al País Basc i a Navarra i que, a Catalunya, tot i l’ocupació pels rebels d’algunes capitals comercals importants – Olot, Vic i la Seu d’Urgell- en realitat no va afectar seriosament el Barcelonès, ni les comarques costaneres.

Les causes del descontentament popular que va mantenir el país en una llarga revolta durant gairebé tot el XIX, les contradiccions socials, econòmiques i polítiques que permeten raonar aquest segle i fins i tot, més enllà, es concentren en la dècada dels anys quaranta i l’abast territorial, humà i ideològic de la guerra dels matiners palesen que es tractà d’un conflicte amb entitat pròpia i més transcendent per a Catalunya, que no pas la darrera carlinada.

Les raons de l’aixecament dels matiners eren diferents des de la perspectiva de les classes populars i des de la perspectiva dels propietaris agraris i industrials mal que, a la fi, van convergir durant uns anys. Una proclama repartida al Vendrell, l’estiu de 1848, ens demostra la barreja d’ideologies, així com les tendències i afanys que es produïen en el camp dels matiners, a la vegada que palesa les raons principals del descontentament popular: “Catalanes.- La era de la libertad ficticia toca ya a su término … unión catalanes, cesen ya las intestinas querellas que han ido entronizando el despotismo, y a la voz de unión, libertad, ley sálica y patria rómpase la coyunda que os tiene unidos al ominoso carro de la tiranía salvando por un voto unánime la patria y vuestros más caros derechos ¿quien os detiene ya para no levantaros en masa contra el mas pésimo de los gobiernos que … os abruma con nuevas arbitrariedades … despojandoos del goce de vuestros sagrados privilegios? ¿A que quintas? ¿ A que este sistema tributario? … Catalanes, fuera quintas, las que no esten ordenadas a tenor de vuestras antiguas tradiciones, fuera nuevos impuestos … Trazado teneis el camino para que por vuestros ilustres vecinos, vuestros propios intereses os mandan seguir su ejemplo…” És a dir, segons l’autor anònim d’aquest panflet, per a conseguir la “llibertat”, el restabliment dels furs o de les constitucions- sagrados privilegiosvuestras antiguas tradiciones– calia seguir l’exemple dels republicans francesos. Fins i tot, l’autor de la proclama maldava per criticar l’absolutisme. Potser aquest panflet fou escrit per un carlí que demanava la instauració de la república?; o, potser l’autor era un republicà que volia captivar l’adhesió dels carlins?. Allò que no podem dubtar és que el panflet contenia una crida al patriotisme català.

El descontentament del poble es fonamentava en els efectes de la crisi económica- durant 1847 els articles de consum essencials, com el pa, l’arròs i les patates, varen encarir-se fins que esdevingueren inasequibles per als treballadors i augmentà l’atur entre els obrers i els camperols fins un nivell que alertà les autoritats. El general Pavía, espantat pel fet que la misèria de les clases desfavorides incrementava cada dia el nombre de rebels, va fer una donació personal de 4000 duros al bisbe de Solsona- capital del territori controlat pels Tristany!- destinada a cobrir les necessitats bàsiques dels camperols pobres. Precisament, la guerra es va anar fonent tot coincidint amb la davallada de la crisi econòmica. Però, mentre aquesta va romandre, els ajuntaments de les ciutats grans intentaven trobar fórmules per tal d’amorosir el cop que suposava per a les famílies la redempció dels mossos quintats i les imposicions econòmiques de tota mena que els quèien al damunt. L’any 1849, els nois, a aquests efectes, es dividien en quatre classes, segons les edats. Per als de la primera classe, de 18 a 19 anys, la quota de redempció del servei era de 480 rals; per als de la segona classe, de 20 a 21 anys, de 320 rals; per als de tercera classe, de 22 anys, era de 200 rals i per als de la quarta classe, de 24 anys, calia pagar 60 rals. L’ajuntament de Barcelona convidava les famílies afectades al pagament d’almoines desgravables- una mena de pagament a terminis- per tal que, en el moment de les lleves, hom no hagués de fer l’esforç econòmic de cop. Evidentment, els ajuntaments i les diputacions procuraven retenir el fruit de les recaudacions que portaven a terme per avançat i els governs de Madrid es queixaven de la morositat de les institucions municipals catalanes envers la Hisenda.

L’exigència de feina no esdevenia únicament la reivindicació lògica i immediata de les classes treballadores. Havent-se proclamat la república francesa, la preocupació interessada de les classes dominants pel desamparament dels proletaris, de sobte, esdevenia notòria i la prensa publicava subtils discursos antimaquinistes i anticapitalistes: [] nuestra edad es la de las máquinas… nada se hace ya directamente a mano [] se persigue al artesano en todos los talleres y se le reemplaza con agentes inanimados mas espeditos y robustos []la lanzadera se ha escapado de las manos del artesano, es lanzada por los dedos de hierro que le dan un impulso mas vivo […] el marinero recoge sus velas y depone sus remos y manda a otro cuya fuerza es inagotable, que le lleva a través de los mares sobre sus alas de vapor [] el poder de la raza humana ha recibido con esto un aumento portentoso y es muy satisfactorio el pensar que con una cantidad dada de trabajo estamos mejor alojados, mejor vestidos, mejor alimentados. Deja empero al examen de los economistas las mudanzas que debe ocasionar esta nueva fuerza en el sistema social y lo que debe resultar en definitiva de esta acción incesante, que, aumentando la mole de las riquezas, propenden a acumularlas mas y mas en las mismas manos y à aumentar la distancia que separa el rico del pobre”.

Interior d’una fàbrica de teixits catalana durant el XIX amb treballadores”.
Interior d’una fàbrica de teixits catalana durant el XIX amb treballadores”.

La  Junta de Fabriques de Catalunya Els propietaris i els industrials, temien, igual que les autoritats de Madrid, l’enrolament massiu dels aturats en les faccions. La diferencia d’opinió dels capitans de la industria i grans propietaris amb les autoritats del govern, consistia en el fet que els burgesos pretenien mantenir la revolta en els límits d’una protesta popular que no posés en perill el sistema social i el govern considerava que la situació s’havia vessat i que havia assolit el nivell de guerra revolucionària contra l’Estat. En el fons, també els industrials com els grans propietaris rurals temien que els matiners fessin la revolució classista. El govern alimentava aquesta temença, mig perquè això s’ho creia i mig perquè així espantava els burgesos i terratinents, tot fent-los veure que els interessava més de posar-se al costat de la monarquia isabelina. Cabrera era conscient d’aquest joc i no es cansava de proclamar que les fàbriques no constituïen el seu objectiu bèl·lic[154]. Però, el fet era que el progés tècnic que permetia de produir més i millor, es feia sentir i perjudicava el manteniment de l’ocupació laboral. Els vapors, la mecanització, van canviar el món de la industria i originaren la necessitat de l’associacionisme obrer. Els treballadors catalans, com a massa revolucionària, van acabar espantant seriosament els propietaris rurals i els industrials, sobretot perquè aquests consideraven – coincidint finalment amb les autoritats del govern – que la massa proletària desesperada esdevenia el cultiu ideal per al creixement i extensió de les ideologies “comunistes” plantades per Abdó Terrades i alimentades pels messianimes de Cabet i Proudhon. De fet, aquests ideòlegs socialistes tenien molts adeptes catalans. D’entrada, la bandera carlista, per ella mateixa, no amoïnava les clases dirigents, car hom suposava que, mal que els legitimistes fessin veure que eren mig liberals, en el fons, encara defensaven el classisme conservador. Però, a la fi, havent avançat la guerra, els montemolinistes foren temuts com a força bèl·lica i augmentaren el temor dels propietaris rurals- molt tradicionalistes- per causa de l’l’ambigüitat creixent dels principis polítics que manteníen. A la fi, el fet és que allò que més capficava les autoritats militars i les clases dirigents era  la massa amb ànsia de progres social i d’igualtat i per això, amarada de l’esperança d’un món millor. Entre els líders que el govern empaità, amb motiu de la conxorxa republicana de la tardor de 1848, hi havia el metge Rovira, cabetià de la societat del Poble Nou (Icària) el qual guià els correligionaris catalans d’Étienne Cabet a la Nova Icària de Texas i que acabà suicidant-se després del fracàs d’aquesta colònia de socialistes igualitaris. En l’aspectre ampli dels matiners, hi havia de tot, també els socialistes utòpics.

El discurs de les classes poderoses esdevenia fàcil d’entendre. Els industrials catalans eren proteccionistes car volien reservar-se el mercat espanyol. Per aquesta raó, la premsa de Madrid els acusava de monopolistes. En plena guerra, la burguesía seguia endegant negocis i pressionava perquè Barcelona s’alliberés de les muralles i el govern reprimís d’una forma efectiva el contraban. A finals de l’any 1847 i començaments del 48, el govern cedí, tot permetent que s’enderroquéssin, si més no, uns bocins dels murs que encerclaven la ciutat i la burguesía es fregava les mans preparant el gran negoci inmobiliari de l’eixample – del qual, el Diario de Barcelona ja n’havia donat notícia el 29 de juliol de 1844. Fins i tot, el 24 de març de 1848 el mateix diari, relacionava la sortida de la crisi i la disminució de l’atur amb l’endegament de les obres de construcció per estendre la urbs. El periodista sostenia que aquestes obres donarien feina a molts treballadors, mal que reconeixia que l’enderrocament de les muralles i la construcció de l’eixample de Barcelona presentava problemes, sobretot de carácter financer i militar. Per tal de solucionar la primera qüestió, l’autor de l’article proposava que l’ajuntament recorrés a l’endeutament amb els particulars. Així i des de sempre, s’han portat a terme a Barcelona i bona part de Catalunya, les grans empreses, com la construcción del Liceu i l’establiment del primer ferrocarril. Des de la perspectiva estrictament militar, l’enderrocament de les defenses, en un moment de revolució, no semblava gaire recomanable i per això el ministeri de la guerra, no solament volia mantenir-les, sinó que impedia la construcció de conjunts de cases a extramurs, fins el punt on arribava la bala d’un canó. És clar que la perspectiva militar no tenia en compte la defensa de la ciutat cap en fora sinó que, sobretot, considerava seriosament la necessitat del manteniment de l’ordre públic intern. Barcelona s’havia revoltat massa vegades i les muralles constituïen una presó per als habitants, la qual facilitava la repressió mitjançant el bombardeig, des de les alçades de Montjuic, o de Gràcia. Narváez va avisar que si s’enderrocaven les muralles i permetia l’extensió urbana, la ciutat esdevindria ingovernable. Fou necessari que hom esperés fins l’any 1854 perquè Barcelona obtingués el permís per enderrocar el cinturó enmurallat i fins el 1857, l’ajuntament no encarregà el primer projecte d’urbanització del terreny que hi ha entre la ciutat antiga i Gràcia.

La prensa es feia ressò de la relació que hi havia entre la qüestió de la repressió del contraban i la dèria proteccionista dels industrials catalans. Si la frontera no esdevenia impermeable, la única protecció del mercat de productes interns a partir de la imposició fiscal sobre productes foranis, no podia garantir la reserva del mercat español a les manufactures catalanes. El 15 de maig de 1848, el govern va publicar un decret de repressió del contraban i el Diario de Barcelona ho celebrava. Però, l’actitud del govern no era gaire honesta, car permetia la corrupció administrativa que afectava, sobretot, les oficines de duanes. El 7 de desembre de 1848, la Junta de Fàbriques de Catalunya enviava aquesta petició desesperada a la reina: “Es indudable, Señora, que el sistema de vender en las Aduanas los géneros ilícitos aprehendidos y decomisados causa gravísimos perjuicios, porque penaliza los pedidos á la industria y abate el comercio; y mientras que las leyes fiscales estarian admitidas, porque de ellas se hace un mercado en las Aduanas, en donde vendiéndose las mas á precios ínfimos, se surten de ellas los consumidores con mayor ventaja que si las vendiera el mismo contrabandista: entonces naturalmente ha de sufrir la indústria la rebaja de sus demandas y se perjudica gravemente el comercio disminuyendo el valor de las mercaderías legítimamente introducidas que han pagado crecidos derechos. El gobierno de V.M. teniendo presentes las justas y repetidas reclamaciones que le habian sido dirigidas para que se dignase poner remedio á unos males de tanta cuantía, creyó que los géneros procedentes de comisos debian ser estraidos de la Península, y así lo dejó consignado en el artículo 13 citado[RD de 15.5.1848].Esta disposición, Señora, no se cumple en la Aduana de esta ciudad; en ella se venden los géneros no admitidos á comercio, y los anuncios de tales ventas se publican en los periódicos”. Els signataris de la reclamació explicaven a la reina que s’havien entrevistat amb l’intendent de duanes de Barcelona per demanar-li que s’apliqués la llei però que l’esmentat funcionari els va respondre que ell obeïa la Direcció General de Duanes i Arancels, la qual li havia ordenat que posés a la venda els productes que decomisés. Ara bé, l’assumpte del contraban esdevenia més complexe del que hom ara pot pensar llegint la premsa de l’època, doncs els catalans sempre ens hem aprofitat de l’existència de la frontera. És a dir, pràcticament des del tractat dels Pirineus, el contraban ha estat una industria per als catalans del nord i del sud, de manera que la tradicional deixadessa administrativa dels duaners i fins i tot la connivencia amb els traficants, en part, també responia a la pressió de sectors de la població del país, sobretot en les comarques gironines.

Fins aquí, només hem fet cinc cèntims del que passava. Per una banda hi havia un país orgullós – altivo, era un adjectiu comú que hom aplicava als catalans- de la seva empenta econòmica, dels seus drets històrics i carregat d’ànsia de progrés, entossudit en mantenir estructures socials, productives i identitàries pròpies. Per altra banda, hi havia un Estat unitari en formació, que abastava un territori eminentment agrícola i ramader, el qual necessitava controlar la riquesa única de Catalunya i ho intentava a partir d’ocupar-la, tant militarment com amb la imposició d’una maquinària burocràcia de recaptació i també aplicant polítiques d’homogeneïtació cultural. Durant els anys d’aquesta guerra, els industrials catalans romanien força desencisats amb l’actitud i els mètodes dels governs espanyols, els quals consideraven que s’adreçaven a frenar el progrés econòmic del Principat i a diluir la diferència de la identitat catalana. Un comentari del Fomento de l’1 d’agost de 1848, anunciant l’arribada a Barcelona d’uns comissionats del govern, que havien de comprovar “in situ” el volum dels negocis, a efectes fiscals, ens demostra que l’administració pública era considerada una adversària pels catalans: “Se hallan ya dentro de los muros de Barcelona los comisionados regios…: esta ciudad hospitalaria desde remotos tiempos, obsequia ya con su provervial cortesía á los que antes quizás vieron a través de un engañoso prisma los espontáneos sentimientos de sus cultos naturales, y la industria se regocija por haber llegado el suspirado instante de que por si mismos la juzguen ilustres adversarios. No teme, no, la mirada de sus enemigos leales, pues impaciente espera que con minucioso afan investiguen sus operaciones, que pesen su cuantía, que hacinen datos y apuren los cálculos de probabilidad para medir sus condiciones de progreso… Barcelona, siempre culta, Cataluña siempre leal, respeta las agenas creencias y brinda con amistosa acogida á quien noblemente en la cuestión combata sus intereses”. Un cop feta la feina a Barcelona i les ciutats més properes, la “Comisión regia de inspección de fábricas del principado” es va embarcar cap a Tarragona per fer la tasca fiscalitzadora a Reus. L’endemà que es publiqués aquest article, el mateix diari gosava comparar la situació espanyola amb l’estat de coses que havia precipitat la caiguda del rei francès: “ … el gobierno de Luis Felipe que se creia generalmente apoyado por la mayoria de Francia, por la gente más sensata, por los hombres de valer y por más de medio millón de bayonetas. Con todo las demasias de aquel gobierno, los enormes impuestos que pesaban sobre los habitantes de la Francia, iban minando las gradas de un trono eregido por la nación para el bienestar de aquel gran pueblo, hasta que el desequilibrio, la menor causa derribó el trono que bamboleaba y que perdiendo prestigio cada dia por sus actos, elogiados solo por la prensa mercenaria, desapareció… Esta lección terrible, deberia ser aviso bien significativo para aquellos que colocados en el poder abusan de su posición…”.  La premsa també es va fer ressó de l’escàndol en el cobrament de les contribucions. Els agents tributaris no lliuraven rebuts als pagadors i interpretaven de forma fraudulenta la regulació, establint recàrrecs i multes injustificables. L’inspector en cap d’Hisenda es defensava de les acusacions, afirmant que ell acabava de ser nomenat.

Tot i la duresa d’aquesta situació, les classes poderoses catalanes no es desesperançaven d’Espanya, a la qual, mal que només fos com a mercat, els burgesos pensaven que necessitaven. Cap a la fi d’aquest mes, el diari glossava els progressos tècnics de la industria, sobretot en relació a la producció de teixits de seda, llana i cotó, tot recordant que aquest enlairament fabril constituïa el motor de la riquesa de Catalunya. El redactor de l’article proposava que es fes tot el possible per estendre la indústria a d’altres indrets d’Espanya i posava èmfasi en la instal·lació de fabriques a l’Aragó. Amb aquest comentari podem albirar que la burguesía considerava que la diferencia econòmica entre Catalunya i l’interior de la península constituïa una font de problemes perquè contraposava els interessos catalans i espanyols. Això, tot recordant- és clar- que només hi ha clientela on hi ha riquesa i que Espanya era massa pobre per a buidar els magatzems catalans. El periodista català es referia amb tota naturalitat a l’”estado incipiente” que es volia intal·lar- donant per segur que aquest estat encara no existia- i predicava que havia de ser un estat corrector, protector del treball i de l’empresa; és a dir, un estat capitalista però intervencionista i social. Aquesta també esdevenia una condició transcendent per a crear clientela espanyola solvent. El proteccionisme, per ell mateix, no esdevenia una mesura suficient. És clar que si es tancaven les fronteres als productes foranis, això garantia que es reservés el mercat espanyol als fabricants catalans però, a la fi, els productes s’han de vendre. I, si no es venen a dins, s’han de vendre a fora. Però, a l’època, els industrials catalans temien la competencia, sobretot d’Anglaterra i no se sentien prou forts com per esmerçar esforços en l’exportació.

Per tant, comprovem que, mal que, òbviament, això fos per interès, la burguesía industrial pensava en solucions econòmiques d’abast espanyol. Catalunya era un mercat petit per als burgesos catalans i això va frenar la formulació d’un programa polític seccecionista. Per altra banda, en una actitud de dol i vol, les al·legacions continuades en defensa de la revolució d’Irlanda, tractada sovint de “nación oprimida” pels periodistes, no poden ser llegides sense evitar la comparança amb la situació de Catalunya. Els censors militars deixaven passar aquests comentaris perquè atacaven Anglaterra, aliada dels matiners, sense adonar-se que també justificaven l’aixecament català. És clar que Catalunya no era Irlanda, ni Polonia i ningú va gosar fer-ne comparances econòmiques, més enllà de les similituds aparents de llurs revoltes. Els obrers i pagesos catalans eren gairebé rics, comparats amb els irlandesos- inmersos, a partir de 1845, en la fam que va originar el paràssit de la patata. A l’inrevés del que succeïa a Irlanda, la terra catalana romania relativament ben repartida i en mans de la gent del país. Fins i tot, Lesseps, el cónsul francès a Barcelona, afirmà que els obrers de la indústria catalana vivien millor que els anglesos. Certament, mal que l’opinió del diplomàtic esdevingués massa optimista, llavors, a Catalunya – i si deixem de banda la concentració industrial estrictament barcelonina, tancada dins del cercle atapeït i insalubre de les muralles- hom difícilment hi podia albirar grans aplecs fabrils, comparables als de Londres o Liverpool, o d’altres ciutats angleses. A França, durant les dècades dels anys 40 i 50 del XIX, la clase obrera romania, en certa mesura – i salvat el cas de la regió de Paris, o de Lió- escampada, degut al fet que, fins i tot a les zones més rurals, hi havia tallers, els quals practicaven formes de producción més properes a l’artesania que no pas a la masiva producció industrial. Una primera ullada ens fa creure que la situación catalana, pel que fa a la “distribució” dels centres fabrils i, per tant, dels treballadors sobre el territori, había de ser més semblant a la francesa que no pas a l’anglesa. Això, doncs, certament, l’existència de tallers i fabriques en força poblacions mitjanes i, fins i tot, petites, les quals aprofitaven l’energia dels rius- Llobregat, Ter, Fluvià…- originà que la societat obrera visqués immersa- i per tant, d’alguna manera, barrejada o, si més no, molt propera- a la societat rural, de la qual proveníen els seus membres. De fet, en força indrets, sovint, en la mateix familia hi convivien pagesos i treballadors fabrils i lògicament, aquesta mateixa barreja es reflectí en les fileres dels matiners. Novamiserias. Potser, les possibilitats de supervivencia, degudes al clima, l’orografia i la proximitat del mar, facilitava l’obtenció d’aliments variats, més que no pas a Anglaterra però si considerem les dades sobre esperança de vida de les clases menudes catalanes, referides a la meitat del XIX, això no esdevé palès. En qualsevol cas, si equiparem els obrers catalans amb els treballadors francesos i tenint en compte la informació que ens aporta l’estudi d’A.Blanqui, “Des classes ouvrieres pendant l’année 1848”, hem de creure que la misèria dels camperols sense terra i dels obrers catalans no hauria de ser menystinguda.

El Barcelonés del 31 de gener de 1849 reconeixia sense embuts que Catalunya romania desencisada: “Se tiene a los catalanes por revolucionarios, se les acusa a cada momento, sin fundado motivo, mientras en Cataluña existe solo un descontento, y ese descontento es el que tal vez se manifiesta de un modo elocuente con el indeferentismo de sus hijos”. De fet, sabem que el descontentament no únicament es traduïa en indiferència i que, en qualsevol cas, la indeferència no és neutral. La idea, sempre reiterada per la prensa, consistía en recordar que Barcelona i Catalunya es sentien incompreses i maltractades però, malgrat això, no renegaven d’Espanya, sinó que volien una altra Espanya. Tal com ha demostrat Joan Camps i Giró, el primer nacionalisme polític català arrela en el conflicte dels matiners però una cosa és que els grans propietaris i els industrials deixessin que succeïssin les accions dels rebels i que les dificultats creixessin- fins un cert punt- i una altra cosa molt diferent és que defensessin una solució nacional per a Catalunya. Això no ho va fer ningú explícitament – si més no, a la premsa- malgrat que esdevé molt possible que ho desitgés una part del poble revoltat. Llavors, hom sabia que una de les causes profundes de la revolució que feia trontollar Europa era el desvetllament de la conciencia nacional de poblacions amb identitat pròpia i aquesta certesa sí que apareixia escrita, sense recances, a la premsa. De fet, les referències al carácter nacional de Catalunya no eren estranyes. Això, fins i tot entre els moderats centralistes, que mencionaven “el traje nacional” dels catalans, o els trets del seu “carácter nacional”, tot i que mostressin una dèria sense escletxes per a negar la llengua catalana, la qual sempre era anomenada “dialecto” o “expresión provincial”.

La llarga polèmica de la premsa barcelonina amb la premsa madrilenya respecte la situació del Principat, es fonamentava en sengles concepcions simplistes de la realitat espanyola i catalana però, en qualsevol cas, mal que fos aparentment, ambdós fronts parlaven d’Espanya. Els arguments que sostenia la premsa catalana consistien en la combinació d’aquestes idees: Catalunya era més rica i avançada que la resta d’Espanya i això era degut a la capacitat de treball i d’empresa dels catalans; però, aquest fet no era reconegut per les poblacions espanyoles, ni pel govern, que no apreciaven el gruix i la consistencia de la riquesa que Catalunya aportava a Espanya i la maltractaven amb impostos abusius, amb politiques econòmiques retrògrades, amb mesures centralitzadores- el “centralismo que todo lo invade”, dit sigui en expressió del periodista- i amb el sotmetiment militar; Catalunya era, per naturalesa, una societat pacífica i lleial que, per culpa de la transcendència económica i social que havia assolit, fou escollida pels revolucionaris de diferents signes com escenari d’una guerra contra la monarquia isabelina. El Fomento del 31 de juliol de 1848, publicava un article que anava en aquesta línia: “Los epítetos de rebelde y revolucionaria que por moda y habitualmente se dan al Principado en algunas poblaciones de España, se adaptan muy mal con lo que el Principado está haciendo en justificación de su fidelidad nunca desmentida. Montemolinistas y revolucionarios absolutistas y republicanos han escogido las montañas y los llanos, la campiña y las ciudades de Cataluña por campo de su empresa…”. Però, el mateix periodista afegia que tot i que hi havia més densitat de població a Catalunya que a la resta d’Espanya, les masses catalanes havien romàs fidels al govern i que de tota manera, encara no s’havia paralitzat la industria, ni el comerç i que la situació no havia arribat al desastre absolut. Aquest article permetia una lectura, entre línies, subtilment amenaçadora perquè el periodista avisava que la guerra no era un assumpte únicament muntanyenc, sinó que abastava les planes i les ciutats. Per això, el periodista burxava la imaginació dels governants de l’Estat en relació a la possibilitat que tota la població catalana participés activament en la revolta i que la industria i el comerç es paralitzessin. Per tant, també avisava que Catalunya podia sostenir l’enfrontament.

Per la banda contrària- diguem-ne per la banda de l’Estat- els arguments eren igualment esquemàtics: els catalans, poble garrepa, insolidari i violent, es movia només per interessos econòmics particulars; els catalans no admetien ni participaven en l’esforç militar ni col·laboraven, de forma proporcional a la seva riquesa, en l’esforç fiscal de la resta d’espanyols; els catalans eren rics i es reservaven la riquesa, tot promovent i alimentant una guerra contra Espanya, de la qual també en treïen profit, fos per la utilització que en feien com a instrument de coacció política, fos per les rendes del capital invertit a Catalunya per l’empresa militar.

En qualsevol cas, a partir de la meitat de l’any 1848, hom enedinà que, després d’una aturada, el progrés econòmic esdevenia possible i enfront d’aquesta perspectiva, els fabricants i els hisendats rurals havien de pensar que el manteniment del conflicte armat, que fins aquell moment havia servit per significar les seves reivindicacions davant del govern de Madrid, ara, obstaculitzava els plans econòmics que els menaven. Pavia, que era conscient de la relació existent entre la situació de revolta i els interessos de les classes dominants, va promoure un pla de carreteres que justificà des de la perspectiva militar però que, evidentment, també servia els objectius comercials i a la integració de Catalunya en l’Estat. Aquest pla, que pretenia sobretot, la contrucció d’una xarxa transversal, no es podia realitzar sense les diputacions. El mes de maig de 1848, el capità general informava que les diputacions havien acordat un projecte viari, el qual s’elevaria al govern per a la seva aprovació. El 18 de juny, els diaris van fer saber que el govern invertia 24.000 duros mensuals en la millora de les carreteres catalanes i que lliurava 200.000 rals mensuals al capità general perquè promovés l’ocupació dels aturats.

 

  1. El reeiximent i la davallada sorprenents de l’alçament. 

Catalans, pel bando d’en Concha de 14 de març, quedeu reduïts a ésser esclaus d’una colla que fa molt de temps creix i millora amb vostres suors i vostra sang, arrossegant pel llot el pavelló que amb tant d’orgull passejaren vostres pares pel món. És temps que sortiu del marasme en què viviu i que […] reconqueriu l’ordre i la pau, i també la independencia… Ramon Cabrera, 1849.

Els matiners van comptar, sens dubte, amb el suport de la pagesia, la qual els prestà el servei eficaç de rereguarda, alimentant les partides, donant-les sostre i, això fou el més important, proporcionant als rebels una gran xarxa d’informadors que cobria pràcticament Catalunya sencera. Josep Carles Clemente. El carlisme. Història d’una dissidència social.

 

Hom pot deduir dels articles de la premsa – sobretot, dels informes militars, així com els debats parlamentaris que publicava- les causes directes de la derrota dels matiners. En primer lloc, cal recordar que aquesta derrota, tot i que esdevé indubtable, no es va produir en la vessant estrictament bèl·lica. El govern no obtingué pas la victòria definitiva en el camp de batalla. Fins i tot, esdevé força difícil de certificar la data que finalitzà veritablement la guerra doncs durant els mesos posteriors al maig de 1849, fins ben entrat l’any 1850, i amb menys intensitat, fins 1855, encara trobem mencions d’accions de partides en diferents punts del territori català. Tot i això, també és cert que, a partir de la tardor de 1848, els rebels van patir cops molt durs, els quals afectaren greument els nuclis formats al voltant de Cabrera i d’Ametller. A partir del mes de gener de 1849, les forces dels rebels no constituïen aquells contingents nombrosos i omnipresents que durant l’estiu anterior  havien arraconat l’exèrcit espanyol.

En realitat, hom té la impressió que els matiners van haver de plegar veles, sobretot, per causa de la manca de recursos econòmics i aquesta fou una altra raó per la qual molts sectors de la població pensaren que els revoltats simplement havien procedit a una retirada estratègica. De fet, durant la primavera de 1849, força guerrillers anaven vers l’exili convençuts que al cap de poc temps tornarien al país per reemprendre l’acció armada. Per això mateix, esdevenia usual que aquests homes en retirada caminessin cap a la frontera rondinant que llurs comandants els havien traït.

En qualsevol cas, és clar que fos per un mitjà o un altre, els governs de Narváez finalment van aconseguir d’aigualir la revolta fins el punt que l’estiu de 1849, les forces principals dels republicans i dels carlistes havien desaparegut de la geografia catalana.

També és cert que si ara ens sorprèn la davallada sobtada de la revolta, això ho és en comparança amb el reixement extraordinari que assolí uns mesos abans. Per tant, en primer lloc, ens hem de preguntar quines foren les causes que van permetre que, si més no, durant un any llarg, els matiners fossin els amos d’amplis territoris catalans.

Al respecte, cal recordar dues obvietats. En primer lloc, llavors, part important del territori de Catalunya era feréstec, poc habitat i mal comunicat amb la resta de l’Estat. Quan el capità general, Manuel Pavia, a la fi de l’any 1847, es referí a que “el extenso territorio de Cataluña” havia estat pacificat, no es referia literalment a la grandària de l’espai físic que ocupa el Principat, sinó a la dificultat de sotmetre un país de geografia eminentment muntanyosa i amb unes comunicacions deficients. Per això, llavors Catalunya havia de semblar més gran del què ho és físicament.

La segona obvietat que hem de tenir present, és la manca de força i de cohessió de l’Estat espanyol. Els diaris es publicaven en castellà i també les lleis i les ordenances, tot i que això no significa que en l’àmbit de la societat s’hagués imposat una cultura central i homogènia, tal com vol l’Estat modern d’orígen francès. Els catalans que sabien llegir i escriure, ho feien en la llengua oficial, mal que la vida quotidiana de la gent transcorregués en català. En el territori del Principat, també al País Valencià a les Illes i a la Catalunya del Nord, hom havia de patir força dificultats per a poder subsistir, si no coneixia la llengua del país. A més, l’Estat administratiu que s’instal·lava a Espanya no garantia serveis a la comunitat: ni l’ensenyament públic generalitzat, ni la sanitat pública, ni la seguretat personal. Els únics serveis públics, com ara l’allumenat, algunes escoles i fins i tot la conservació dels camins, eren funcions directament municipals, o provincials, en la seva vessant d’agrupació de municipis que constituïen les diputacions. La protecció dels pobres- obres pies- i també una part de l’ensenyament, restaven en mans de l’església, o d’altres institucions privades. L’altra part, també era municipal, així com també ho eren els hospitals més importants. Per tant, la majoria de la gent creia que els pocs beneficis comunitaris i socials els arribaven de les institucions immediates- l’ajuntament, la diputació, la parròquia- i també de les associacions privades – com els gremis- totes les quals sentien com a catalanes i no pas com a estatals, o “espanyoles”. A l’altra banda, hi havia l’Estat, representat per organismes dedicats a tasques opressives i destructores, com ho era la Hisenda pública- i el sitema fiscal irregular i injust que aplicava- així com l’exèrcit, els quals, a més, es fornien d’ocupacions reservades, normalment, als castellans. La guerra dels matiners constitueix un exemple excepcional, a tall de conseqüència, del fenòmen que diferents historiadors han anomenat “la feble nacionalitzaició espanyola”, és a dir el fracàs en l’establiment d’una idea consensuada d’Espanya per part de les classes dirigents del XIX. De fet K. Marx, va assegurar que l’exèrcit era la única institució espanyola que, a l’època, defensava la unitat nacional. Fins la restauració borbònica, no començà a desenvolupar-se una certa voluntat de crear el cos d’una història d’Espanya comuna, la qual pogués ensenyar-se als escolars, ni s’identificà clarament la forma d’Estat monàrquic i liberal conservador, com la mena d’organització política “pròpia” de la nació. En definitiva, a l’època, ni els símbols de l’Estat eren assumits per tots. De fet, molta gent no els coneixia. Això no significa que les pressions centralistes no haguessin existit des de molt abans, sobretot pel que fa a la imposició de la llengua castellana, però, a la pràctica, van poder ser sollevades per les classes menudes, en part degut a la manca d’alfabetització d’una porció important de la societat- sobretot de les dones, les quals són, en definitiva, les que transmeten la llengua- la feblesa política de les institucions de l’Estat i la resistència tossuda d’una part important de la població. L’Espanya que albiraban els catalans no constituía cap model de societat especialment encisador.

En el fons del batibull d’ideologies, desitjos i aversions contradictòries que s’aplegaren en el bandol dels rebels, només hi podem percebre un sentiment clarament cohesionador: la catalanitat. Degut a la censura que patien els redactors de la premsa, aquest sentiment sovint s’explicitava més en els retrets que contenien els bans, proclames oficials, així com en els articles d’alguna premsa madrilenya, que no pas en les afirmacions escrites per plomes catalanes. Hem pogut constatar que els governants, sobretot els de la classe militar i alguns diaris madrilenys adscrits a la línia liberal conservadora, no s’estaven de palesar que la guerra dels matiners constituïa un enfrontament de Catalunya contra Espanya. En realitat – haurien d’haver dit- contra la idea d’Espanya centralitzada, d’acord amb el model francès. Hem vist també que alguns congressistes discutien, més o menys irònicament, si el fet de ser català implicava forçosament el fet de ser espanyol i que el capità general del País Valencià arengava la població llevantina, tot titllant genèricament els catalans com a invasors. Fins i tot, Gutiérrez de la Concha, en proclamar la fi d’aquesta guerra, va recomanar als catalans que deixessin de ser-ho per tal d’esdevenir espanyols i el prudent alcalde de Centelles felicitava al capità general, tot amagant el caràcter català de l’alçament i referint-se només als espanyols i la nació espanyola.

Certament, de les línies periodístiques, de les informacions d’en Josep Coroleu i d’altres escrits de l’època, se’n desprèn el flaire inconfusible d’un sentiment popular de catalanitat, de pertinença al país, ben viu. Existia la memòria col·lectiva catalana, el record de fets històrics, més o menys mitificats, el relat dels quals es transmetia de pares a fills, sobretot pel que fa a la derrota de la guerra de successió, en mans dels Borbons i la imposició del Decret de Nova Planta. Molts carlins, com ara els Tristany i l’Estartús eren descendents de lluitadors austracistes. El príncep Lichnowsky restà admirat de la fidelitat que descobrí a la casa dels Habsburg entre els catalans, això cent-vint anys després de la fi de la guerra de successió. L’alemany confessa que la memòria d’aquella època es mantenia tan viva a Catalunya que hom podia creure que fou ahir que encara hi regnaven els Austria. Lichnowky ens conta anècdotes significatives respecte el sentiment identitari col·lectiu de la gent de país. Per exemple, el príncep es refereix al costum de beure amb porró i diu que els catalans sempre oferien als convidats el tast del vi en aquest recipient, salvat que fossin estrangers, entre els quals hi consideraven la resta d’espanyols. En una ocasió, acompanyat per guerrillers carlistes, creuà un pas enlairat en les muntanyes del Ripollès, des del qual es divisava els cursos dels rius Ter i Llobregat i, a l’horitzó, la silueta de Montserrat. Llavors, els trabucaires que l’acompanyaven s’aturaren i s’agenollaren per resar de cara a la muntanya sagrada, i ho feren per “nostra terra de Catalunya”.

La memòria dels drets establerts per les antigues constitucions catalanes constituïa un record persistent, mal que boirós però n’hi havia un que tothom compartía: que els catalans som homes lliures i no fem la guerra si no és en defensa del nostre territori i sempre com a voluntaris. El rebuig al servei militar obligatori era general. Jaume Balmes va explicar aquesta, diguem-ne, peculiaritat catalana: “Al catalán nada le importa tomar las armas, batirse en las calles y en los campos, consumir largos años de su juventud en medio de fatigas militares; en una palabra, nada le importa ser soldado con tal que no se le fuerce a serlo y no se le apellide con este nombre […] al oir estas palabras [quinto, soldado], los catalanes se indignan, se amotinan […] los ancianos recuerdan orgullosos que esto jamás se hizo en Cataluña, que los mismos reyes no puedieron nunca lograrlo; y añaden que esto no se debe consentir[155]. Per tant, tot i que esdevingui un fet paradoxal, la insistència en portar a terme les lleves de soldats a Catalunya per part del govern, esdevenia un benefici per al reclutament guerriller.

El fet de l’adhesió a les poques institucions que el català considerava pròpies, esdevé evident i d’això en tenim un bon exemple en la policia. Evidentment, els mossos d’esquadra reprimien i mataven igual que qualsevol altra policia. Fins i tot, hom pot assegurar que els “espardenyetes”, o els “cadarneres” – com sovint se’ls anomenava- s’inclinaven per l’aplicació bastant sistemàtica de la “llei de fugues”. Doncs bé, tot i que la guàrdia civil emprava mètodes més constitucionals que no pas els mossos, els catalans es resistiren a la introducció de la policia que consideraven forastera i no es presentaven a les convocatòries de selecció per a cobrir-ne les places.

A l’època, entre la gent del país també hi havia consciència del present, de la riquesa industrial- comparada amb l’endarreriment econòmic de la resta d’Espanya- de l’expoli fiscal, de l’existència d’una escala de valors pròpia i d’una llengua sense la qual esdevenia impossible d’expressar-los.  L’any 1847, Tomàs Bertran i Soler, el principal promotor polític de la diputació general de Catalunya, òrgan en el qual s’havien d’aplegar els matiners de distintes tendències, va escriure això: “La mayor parte de los españoles hablan de Cataluña sin conocerla […] Tienen los catalanes pasiones violentas, y se arriesgan para satisfacerlas: el amor a las riquezas y el deseo de su bienestar dirige su industria y con ella consiguen en parte su independencia […] aman los catalanes con behemencia; y agradecidos a los beneficios son temibles en sus venganzas cuando se les agravia injustamente: estiman mucho su honor y su palabra; y entusiastas por la libertad, que es pasión que domina al hombre industrioso y activo, han tenido que sostener terribles luchas: porque puestos en la necesidad de sucumbir bajo el yugo estrangero, desde que perdieron su nacionalidad […] siempre se han adherido a aquellos príncipes que mayores garantías les prometían. Su odio es implacable; y en los asuntos políticos cuando se pronuncian por un partido, no es facil obligarles a ceder […] el hombre que combate por conservar su independencia y libertad, no es rebelde ni traïdor […] La Cataluña se halla en la misma posición que los irlandeses…”[156].

Ramon Cabrera, el mes de juliol de 1848, des de Mura, alentava el patriotisme català, doncs ell prou que sabia de la transcendència del manteniment d’aquest sentiment per al sosteniment de la lluita: “Catalans: Fa ja alguns dies que em trobo entre vosaltres i dins de la meva estimada pàtria […] Escolteu-me: jamai el més magnànim príncep pensà en fer fonedisses vostres fàbriques i indústria […] Catalans! Prou sabeu que jo estic joiós d’haver nascut entre vosaltres: creieu-me, doncs, la meva paraula, que és la d’un compatriota identificat del tot amb vostres desitjos […]”. El mes de novembre del mateix any, des de Cubells, el tortosí escrivia una carta al diari francès La Union, que deia això: “Catalunya està cansada dels actes arbitraris del govern de Madrid, del seu odiós sistema de corrupció. És aquest jou vergonyós el que es vol treure de sobre. Pel que fa als meus voluntaris, quasi tots són fills de Catalunya; i ella n’està joiosa de llur conducta, i sobretot de llur fidelitat i valor (…) Però, el somni pesat del Govern de Madrid és la fusió carlo- progressista. La desgràcia ha aproximat sempre els compatriotes[…]”.[157] 

Tan evident havia de ser el sentiment de catalanitat dels revoltats, que la premsa sotmesa al govern, intentava podrir-lo, tot denunciant els matiners, precisament, com a traidors. El Barcelonés, citat i interpretat pel Diario de Barcelona, cap el mes d’abril de 1848, deia això: “Cáusanle horror los actos y conducta de varios hijos de este principado, aprobio de la presente generación y verguenza del nombre catalán, en todos tiempos tan esclarecido y rebumbrante. ¿Qué dirian nuestros abuelos si vieran la degradación de algunos hijos de este principado que vejan y diezman sus mismos hermanos sorprendidos en los hogares domésticos y conduciéndolos por escarpadas peñas y espesos bosques hasta introducirles en [] cuevas, en donde separados de toda relación de família y de amitad, les imponen crecidos rescates para comprar su libertad?. Piratas del siglo XIX [] el gobierno debería dedicarse exclusivamente al exterminio de semejantes salvajes…”.  Però, a la fi, els homes de Poses i Montserrat que van passar-se al bàndol governamental, en el moment de fer-ho, van cridar “Visca Catalunya!” , això per tal que ningú pensés que deixaven de ser catalans. Precisament, la premsa, en aquest cas i d’altres similars, va proclamar que els nou vinguts a les fileres de l’exèrcit de la reina, “habían recuperado el corazón español”.

Pel que fa a la vessant estrictament social, l’aparició de la classe Obrerobrera va originar al Principat una mena de problemes que a la resta de l’Estat es desconeixien. Alguns periodistes barcelonins reflectien el clam per la instal·lació de l’Estat social i protector. Molts catalans, contraris a la centralització, pensaven que la única funció que podia justificar-lo consistia en que la maquinària administrativa i política deixés de ser únicament depredadora i esdevingués l’eina propagadora de la riquesa, del comerç i de la indústria arreu de la península. Hom començava a somniar en l’existència d’un ordenament de caràcter social que limités l’explotació de la classe obrera i n’enlairés la capacitat de consum. Ara bé, l’associacionisme obrer no era permès; de vegades, potser només es tolerava i es disfressava sota organitzacions civils de defensa de la indústria, de treball, o de la cultura. De fet, l’Estat que s’instal·lava, ni tan sols oferia seguretat jurídica, ni una justícia que mereixés aquest nom. Fins que, en plena guerra dels matiners, no es va promulgar el primer codi penal espanyol, mancava el cos jurídic central que tipifiqués els delictes i garantís un procés contradictori. En qualsevol cas, el codi penal no es va aplicar fins molts anys després de la seva publicació i ens consten uns quants exemples de disputes entre la jurisdicció militar i l’anomenada “civil”- tribunals ordinaris- pel que fa al coneixement de causes contra rebels. En realitat, llavors havia d’esdevenir molt difícil de separar els actes lícits dels il·lícits jurídics i hom depenia de les ordenances militars i de l’arbitrarietat de les autoritats centrals i municipals. La gent, a l’àmbit rural, es regia pel record de les constitucions, els costums, les capitulacions matrimonials i els testaments. A partir d’aqui, hom contractava i acordava, sobretot, fiant la paraula. Per tant, en definitiva, per a la majoria dels catalans, l’Estat era una eina fabulosa de destrucció de la riquesa, anorreadora de les tradicions i de la cultura, de caràcter forester, que no oferia res a canvi dels sacrificis que exigia.

L’afebliment de la revolta fou conseqüència de les habilitats del govern i dels militars de la reina, però és clar que també fou culpa de les errades i mancances pròpies dels rebels.

L’exèrcit de la reina, havent comprès que no podia vèncer per les armes una revolta de caire popular tan complexe, profunda i escampada, va seguir un dels principis clàssics de l’estratègia militar, que consisteix en no disgregar les forces, no entretenir-les en la perifèria de l’enemic i concentrar-les per atacar-li el cor. Derrotats els Ametller, aturada la revolta al nord del País Valencià i a la franja d’Aragó, l’exèrcit de la reina va esmerçar-se en anul·lar l’organització carlina gironina perquè va considerar que constituïa el nucli controlat directament pel general Ramon Cabrera i que, per tant, esdevenia el cos principal, més cohessionat i professional de l’enemic. Després de la batalla del Pasteral, un cop que Marçal va caure en mans de l’exèrcit de la reina i que Cabrera va haver passat la frontera cap l’exili, tot aprofitant l’avinentesa de la detenció de Montemolin pels duaners francesos, la lògica dels fets imposava que el govern de Madrid declarés la fi de la guerra. Malgrat això, fins i tot en aquest moment, restava l’espina dels Tristany, gairebé intocables en el territori central i el capità general no va gosar declarar la fi de la brega fins que la família que havia simbolitzat l’esclat de l’aixecament carlista s’hagués exiliat.

Esdevé difícil de distingir els mèrits polítics de la direcció del govern dels encerts que corresponien a l’exèrcit de la reina però hom pot afirmar que, tot i que les autoritats de Madrid van canviar amb excessiva assiduïtat els ocupants de la capitania general de Catalunya, això no va respondre tant a l’ànim d’interferència de l’estament polític en els afers militars, com a incomprensions personals, amistats i enemistats, dels governants conservadors amb els generals que nomenaven i cessaven. És clar que, durant el període que hem tractat, l’estament polític i militar es confonien. De fet, Narváez, Duc de la Victòria, àlies “El espadón de Loja” i cap del govern, era un general de l’exèrcit, company i amic de Fernando Fernández de Córdoba, de Manuel Gutiérrez de la Concha i de Francisco Mata i Alòs. Però, en qualsevol cas, l’estratègia bèl·lica fou una competència que els governs de Narváez abandonaren en mans dels comandaments militars destinats a Catalunya, tot limitant-se a canviar el capità general i a concedir o denegar els ajuts materials i de recursos humans que els sol·licitaven. El govern actuava- dit sigui per entendre’ns- com l’amo de l’empresa que, quan el negoci no rutlla, canvia el gerent. És evident que aquesta gestió, diguem-ne pressupostària, tenia força transcendència en el desenvolupament de les accions bèl·liques i anava acompanyada de grans debats polítics sobre les causes de la guerra, però no esdevé perceptible que el govern imposés objectius a l’exèrcit que no fossin lògics: és a dir, que el conflicte no s’escampés més enllà de l’Ebre i que la derrota dels rebels fos definitiva. A l’inrevés, hom tampoc pot percebre que l’estament militar a Catalunya interferís la política del govern de la reina, salvat pel que fa al capità general Manuel Pavia y Lacy, el qual, com hem pogut comprovar, pensava que les causes que havien provocat el conflicte esdevenien eminentment econòmiques i per això, va fer tot el possible per tal d’adoptar les mesures proteccionistes i d’inversions que demandaven els industrials i propietaris catalans. Pavia va ser cessat però les tesis que havia mantingut, foren assumides pel govern, tant pel que fa a la vessant militar, com la política. En realitat, la distinció que feu el general entre “carlins veritables” i “trabucaires”, tot pronosticant que calia vèncer els primers i assumir que els altres formaven part del paissatge català, esdevingué un pilar fonamental de la lògica aplicada per l’exèrcit.

A fi d’aconseguir l’afebliment dels rebels, el govern s’esmerçà en secar les fonts econòmiques dels matiners i va reforçar els efectius humans de la milícia, fins el punt de la saturació militar del territori, a la vegada que establí una frontera a l’Ebre per evitar que la revolta contaminés altres territoris peninsulars; i això, ho aconseguí sense menystenir la ferotge repressió de la població. També va modernitzar l’armament, va reorganitzar les estructures militars per adaptar-les a la geografia del país i treballà per tal de millorar les comunicacions. A la vegada, aprofità les divergències entre els carlins de diferents tendències i entre els carlins i els partidaris republicans, així com intentà treure ferro a la bandera ètnica dels rebels, enlairant alguns oficials i creant regiments catalans. Tanmateix, com hem vist, va fer el possible per corrompre els màxims dirigents de la revolta, sobretot, els carlins.

Fernando Fernández de Córdoba afirmà que l’ocupació militar completa de Catalunya no esdevenia possible però el fet és que el govern ho va intentar. Podem fixar amb prou exactitud el nombre de soldats de l’exèrcit que el govern espanyol va destinar a Catalunya per reprimir l’alçament dels matiners. A la fi de 1847, el ministre de la guerra denegà els efectius que demanava al general Pavia, al·legant que el total de tropa destinada al Principat suposava un terç dels efectius de l’exèrcit destinats a la península, Àfrica i les illes. En el moment que Manuel Pavia Lacy fou nomenat Capità General de Catalunya – març de 1847- sabem per confessió d’aquest general, que disposava de 22.000 homes. Després, a partir de setembre i durant gairebé dos mesos el va substituir Manuel Gutiérrez de la Concha, al qual el govern va enviar un reforç de 17.000 soldats, de manera que quan Pavia retornà a la capitania del Principat, en el novembre del mateix any, es va trobar que disposava de 39.000 homes. Exactament, aquesta va ser la mateixa quantitat d’homes que disposà Fernando Fernández de Córdoba en el moment que substituí Pavia. Tretze mil d’aquests soldats prestaven serveis en viles, castells i fortificacions, mentre la resta ho feien en columnes mòbils. Fernando Fernández de Córdoba condicionà l’acceptació del càrrec al compliment de la promesa d’ajut del govern, la qual s’havia de traduir en més soldats i millor material bèl·lic. Precisament, l’any 1848, en el zènit de la guerra, el nombre de militars de l’exèrcit espanyol assolia 148.000 homes i era el més alt d’ençà que acabà la primera carlinada (1840).El ministre de la guerra va proporcionar més soldats a Fernández de Córdoba però, l’augment veritablement transcendent dels efectius humans destinats a Catalunya, arribà amb el nomenament posterior de Manuel Gutiérrez de la Concha, l’any 1849. Això, tot i que llavors, disminuí la dimensió total de l’exercit espanyol en 8000 militars, fet que no suposà una rebaixa aparent de les partides pressupostàries destinades al finançament de l’aparell bèl·lic, les quals es mantinguerenen en 299 milions de rals anuals.

En definitiva, l’any 1849, fou destinada a Catalunya el cinquanta per cent de la tropa espanyola reclutada pel govern de Narváez. Aquesta apreciació es fonamenta en les dades assenyalades, a més de les confessades pel mateix govern i al·ludides pel general Cabrera. En el debat a les Corts del dia 9 de febrer de 1849, el ministre de la guerra i el diputat, senyor comte de Lucena, afirmaren que l’exèrcit espanyol comptava amb un total de 132.000 mil soldats en actiu i garantiren que immediatament es portaria a terme una altra lleva de reservistes de 25.000 homes. Aquell any, la xifra total de soldats que es considerava adient per a cobrir les necessitats bèl·liques d’Espanya, era de 140.000 homes. Per altra banda, basant-nos en la carta que el general Cabrera va trametre al diari francès La Union el dia 15 de novembre de 1848, en la qual el general afirmava que lluitava contra 50.000 soldats, hem de comptar que després d’això, la tropa destinada a Catalunya es va incrementar de forma notória- fet certificat per la premsa[158]– de manera que no esdevé estrany que durant el primer trimestre de 1849, arribés prop de 70.000 homes, tal com també va assegurar, posteriorment, el mateix Cabrera[159].

Pel que fa a la millora de l’organització de l’exèrcit i de l’armament, la premsa es va fer ressò, sobretot, de la renovació dels fusells per tal que les tropes de la reina disposessin dels anomenats fusells de pistó, més fiables, més resistents a l’humitat i menys visibles en ser disparats a la fosca. També es feu un esforç notori en dotar les forces militars amb artilleria de muntanya, lleugera i maniobrable. Precisament, ens consta que a partir de 1848 l’exercit adoptà una altra forma d’estructuració orgànica de l’arma d’artilleria, tot concentrant-la en un únic regiment, format per moltes comandàncies disperses. Això permetia de disposar de dipòsits en indrets estratègics, de manera que els canons esdevenien més assequibles en el moment que una columna de l’exèrcit n’havia menester.

El setembre de 1848, el total d’esquadres de cavalleria foren reduïdes de 12 a 5 i, en canvi, els batallons d’infanteria van passar de ser 27 a 45. Aquesta mesura constituí tot un reconeixement de la ineficàcia de la cavalleria en la lluita contra les guerrilles, en un país muntanyós. Marià Vayreda, que fou soldat de la cavalleria carlina a la darrera guerra del XIX, ho va explicar de forma concisa: “És d’advertir que en tot Catalunya casibé no hi ha cap comarca que sia apta per a maniobrar-hi un cos de cavalleria, tal com los concebeix la clàssica ciència militar. Les que no muntanyoses (i són poques) estan creuades de valls o cobertes de vinyes, essent això últim un dels obstacles més seriosos per al cas. Ni inventat exprés, se trobaria cosa que parés los peus dels cavalls, fent-los-hi la traveta [] Així ho entenia el nostre enemic que llevat de servei de descobertes i avançades, semblava portar la cavalleria sols per fatxenda”[160]. En un sentit més ampli, Wilhelm van Rahden considerava que el terreny, a Catalunya, és poc idoni per a les batalles de grans masses.

Pel que fa a la intendència, no tenim notícies directes de millores administratives i materials però sí que ens consta la preocupació de la capitania general i d’alguns polítics pel fet que molts destacaments de soldats es veiessin obligats a viure sobre el terreny, requisant, robant i ocupant masos i terres. Suposem que hi havia una intendència d’aliments centralitzada- la qual, potser només podía ser administrativa- atès que la premsa publicava notícies d’atacs a convois de pa i coneixem anuncis de concursos per a la compra de materials però no és segur que aquesta administració arribavés a tots els destacaments car gairebé sempre s’obligava als ajuntaments a proporcionar els queviures a les tropes. En l’acta de la sessió de la corporació municipal de Centelles, de gener de 1848, consta que es complí l’exigència de la comandància militar de fornir de racions de pa a les tropes “estacionadas” a la vila. L’ajuntament convocà tots els forners del terme per tal que satisfessin el requeriment i establí el preu de dos rals per cada ració- el qual sembla bastant alt- sense que consti que mai fos pagat[161].

També cal fer esment que, a partir de l’arribada de Manuel Gutiérrez de la Concha a la capitania general de Catalunya, durant la tardor de 1848, la millora de les comunicacions de l’exèrcit isabelí fou notòria, sobretot pel que fa a l’extensió del telègraf òptic per tota la geografia catalana i especialment per la costa marítima i les serralades del litoral, amb connexió a França. Un dels responsables de la instal·lació d’aquestes línies de comunicació, fou el coronel Leonardo de Santiago, implicat en l’afer de les negociacions fracassades per a la deposició d’armes dels Tristany. Les comunicacions per telegrafia òptica es portaven a terme mitjançant un codi de senyals amb banderoles de colors, exhibides al capdamunt d’una creu clavada al mig d’una torre fotificada.

Torre de telegrafia òptica
Torre de telegrafia òptica

Aquestes torres només tenien una porta, situada a dos metres d’alçada del nivell de la terra, a la qual s’hi arribava per una escaleta que els soldats de la fortificació podien llevar fàcilment. Els comunicats de la torre d’origen transmetien a les torres següents, seguint la cadena volguda, fins el punt de destinació. La lectura del missatge es portava a terme amb l’ajut d’una ullera d’aproximació. Les torres es situaven a uns quants quilòmetres les unes de les altres, en zones enlairades.

Vist amb els ulls de la nostra època, sembla una cosa inexplicable que l’exèrcit isabelí portés a terme la fortificació de 180 viles catalanes en l’espai de dos anys i escaig de guerra. No sabem la qualitat ni la grandària d’aquestes noves defenses però, en qualsevol cas, això exigí un notable esforç econòmic i humà. En inciar-se la guerra, a Catalunya només hi havia les següents places fortificades: Barcelona ciutat, castell de Monjuïc, i la Ciutadella; la ciutat de Lleida; Girona ciutat i el castell de Monjuïc; Tortosa, Figueres – castell de Sant Ferran- La Seu d’Urgell, Cardona, Hostalric, Roses i Coll de Balaguer. La construcció de defenses en gairebé dues-centes viles i llocs estratègics esdevingué, no solament una dificultat pràctica que havia d’obstruir seriosament l’avenç dels rebels i l’aprovisionament, sinó que, per això mateix, també els ocasionà danys en el seu prestigi internacional, atès que les potències europees només els haurien reconegut si haguessin conquerit i mantingut algunes de les capitals comarcals importants de Catalunya.

Des dels anys previs a l’alçament, en l’època de les accions dels trabucaires d’en Felip, els diaris afirmaven que l’exèrcit regular anava mancat d’espies. Sovint, des d’un bàndol i des de l’altre, amb ànim crític o de justificació, s’afirmava que la situació de les tropes lleials al govern destinades a Catalunya esdevenia la típica d’un exèrcit d’ocupació en un pais enemic. És clar que les columnes de soldats castellans, lleonesos, andalusos, valencians o murcians, transitaven per un territori muntanyós que no coneixien i habitat per gent que parlava una llengua que, a la majoria, els era estranya. Els catalans anomenaven castellufus[162] els soldats de la reina. A cada revolt del camí aquests soldats passaven el perill d’ésser enganyats per un pagès, un caçador o un pastor. Els habitants del territori col·laboraven amb els rebels i els preveinen dels moviments de les tropes de la reina. Els industrials protegien els desertors en llurs fàbriques i els nois que es negaven a incorporar-se a les lleves de soldats, mal que això fos perquè els mancava ma d’obra. A la fi de la guerra, quan es va saber que el comte de Montemolin, detingut per les autoritats franceses, havia estat alliberat i se’n tornava a Londres, van repicar les campanes de totes les esglésies de la comarca de l’Osona per a celebrar-ho, amb total impunitat i durant una bona estona. Les diligències i els correus a Barcelona eren assaltats sistemàticament, cada dia: els que venien de Perpinyà, a Pont de Molins i els que venien de Madrid i València, al Bruc. Els missatgers forçats que aconseguia l’exèrcit del govern, si no feien el doble joc, servint d’amagat als matiners, sovint acabaven perdent la vida en mans d’aquests perquè eren denunciats pels veïns. Per tot això, el telègraf òptic va esdevenir una millora important per a la comunicació i la coordinació de les unitats de l’exèrcit. Malgrat la transcendència d’aquest enginy, estranyament, hom té la impressió que els matiners no es van esmerçar en la destrucció de les torres de telègraf. Si bé la premsa informava que s’hi realitzaven algunes reparacions, poques vegades atribuïa els danys ocasionats a l’actuació dels rebels. De fet, els matiners tampoc es van capficar per la facilitat de transport de tropes que va suposar el ferrocarril entre Barcelona i Mataró, tot i que, amb aquest nou mitjà, s’escurçaven notòriament les distàncies entre la capital del Principat, el Montseny i les comarques gironines[163]. Però, en canvi, els rebels van fer el possible per entorpir les obres de millora dels camins.

Una altra mesura adoptada pels militars i admesa pel govern de Madrid, consistí en l’aprofitament de les divergències existents entre els carlins i entre aquests i els els republicans i liberals d’esquerra, que reforçaven amb l’oferiment d’aportacions econòmiques importants i altres beneficis personals per comprar la fidelitat de capitosts rebels. El canvi de bàndol d’uns quants comandants matiners va tenir, sobretot, un efecte propagandístic important i va  desmoralitzar-los però no va suposar un increment transcendent del nombre d’efectius de l’exèrcit regular. Salvat el cas del brigadier Pons, àlies Pep de l’Oli, és clar que ni Poses, ni Montserrat, ni Caletrús, ni el republicà Roger, ocasionaren gaires problemes a llurs antics correligionaris.  Hi ha força indicis que la tasca de divisió de l’enemic portada a terme pel govern i l’exèrcit es va centrar, sobretot, en els carlins. És a dir, l’aliança entre els correligionaris de Montemolin i els republicans i liberals d’esquerra fou més consistent, enfront de les provocacions del govern, que no pas la cohessió interna del bloc carlí. De fet, els “apostòlics” carlins van ser els adversaris més notoris dels matiners, tret del govern de Madrid. Sabem que, per indicació de Narváez, la república francesa va protegir el bàndol absolutista del carlisme i perseguí el bàndol montemolinista. A més, si fracassà l’aixecament a Navarra i el País Basc, això, en una part important, fou degut al desinterès i a la negligència culpable de l’oficialitat carlina del nord i del centre d’Espanya, enemiga dels revolucionaris catalans.

Josep Carles Clemente ha intentat una classificació de tendències del carlisme, durant la guerra dels matiners[164]. Segons Clemente, hi havia “integristes”, “tradicionalistes” i “carlistes”. Els primer grup esmentat es composava per reialistes exaltats, absolutistes purs i apostòlics, que reivindicaven el poder religiós i el retorn de la inquisició. Formaven el segon grup, els absolutistes i els reialistes moderats – dividits en “transaccionistes” i “teòrics”- els propietaris rurals i els militars de carrera. La qüestió dinàstica, constituïa la dèria d’aquests darrers. Finalment, el tercer grup acollia els foralistes i anticentralistes, els quals, a més, demanaven la reforma agrària. Segons l’autor de la classificació, només els membres del tercer grup mereixien el nom de “carlistes”.

La classificació de Clemente serveix per aclarir les vessants ideològiques que, a grosso modo, s’aixoplugaven sota el paraigües carlí però no exhaureix el llistat de totes les idees, els afanys, pors i sentiments que conduïen molta gent a les fileres dels partidaris del pretendent. Hom resta sorprès de trobar certes idees antimaquinistes, socialistes, catalanistes, humanistes o fins i tot, d’aquella mena que avui anomenariem ecologistes, en les opinions  dels carlins catalans de l’època. Tot i que l’anàlisi de Clemente és força teòric i que aniriem millor si anomenessim “montemolinistes” als partidaris del tercer grup – atès que els integristes i tradicionalistes també es consideraven “carlistes”- a la fi, allò que certifica l’autor esmentat, és que la major part dels carlins catalans eren ideològicament diferents dels seus correligionaris bascos, navarresos i castellans. D’això ja n’hem donat prova mitjançant la reproducció parcial del contingut de l’escrit titulat “Exposición que han hecho varios gefes y oficiales carlistas navarros y vascongados al Conde de Montemolín”, datat a Burdeus el 10 de maig de 1848. Ara bé, la diferència no es palesava únicament en la vessant d’ideologia social, sinó que- com ha estat dit- hi havia un sentiment de catalanitat molt arrelat entre els rebels, els quals, fos quin fos el seu pensament social o religiós o, fins i tot, sense que n’haguéssin cap, consideraven que feien la guerra, no tant en contra d’Espanya, sinó com a catalans i en defensa de Catalunya.  En relació a això, Clemente ens explica, de manera oblíqua, la raó de l’éxit popular del montemolinisme. L’autor recorda que durant la primera guerra, els dirigents carlistes no trobaven el nombre de voluntaris desitjable i aleshores, a fi de reclutar-ne més, incorporaren al programa la reclamació del retorn de les velles llibertats col·lectives, recollides en els antics furs. Clemente suggereix que aquest reclam esdevingué essencial per aconseguir el favor de la societat rural, sobretot al País Basc, a Catalunya, i al País Valencià, però també a l’Aragó i a Galícia.

La qüestió és que una ullada al carlisme català de l’època ens demostra que, tot i que hi havia d’haver, forçosament, alguns integristes- dit sigui usant la terminologia de Clemente- aquests no podien ser gaires. La premsa va suposar que Pep de l’Oli i Bartomeu Poses havien deposat les armes i es passaren al bàndol del govern perquè eren monàrquics absolutistes i no suportaven l’aliança amb els repúblicans i els demòcrates però això no esdevé plausible, si més no en el cas de Poses, el qual tenia liberals entre els seus seguidors, que, a més, havia paticipat en la “jamància” i que vint i tants anys després de la guerra dels matiners, es va aixecar a favor de la república federal. En qualsevol cas, Pep de l’Oli cobrà cinquanta mil duros pel canvi de camisa i Poses, uns trenta mil. Potser podríem considerar integrista a Borges, antic “reialista”, aixecat a favor del absolutisme des de les revoltes anteriors a la primera carlinada?. Potser també ho eren, per la mateixa raó, en Castells, en Forcadell i el Ros d’Eroles?. Allò que esdevé segur és que els Tristany quadren amb la definició dels “tradicionalistes” de Clemente i que, per altra banda, reconeixem nombrosos capitosts d’aquesta època els quals, sens dubte, hem de situar en el sector “montemolinista”: Cabrera, Marçal, Estartus i Masgoret, n’eren els principals.

A partir de l’estiu de 1848, l’exèrcit de la reina s’esmerçà per aconseguir el servei d’oficials catalans o que, si més no, parléssin català. Sobretot, a les comarques gironines, els nomenaments de coronels i generals, com ara Nouviles- vencedor de la batalla del Pasteral- Mata i Alòs, o Rich, els quals  coneixien l’idioma, la geografia del país i el tarannà de la gent, els va donar bons resultats pràctics. Recordem que l’oficial més eficaç en la lluita contra els primers trabucaires, fou el català Antoni Baixeras, personatge entre militar i policia, responsable de les detencions de Felip, Benet Tristany i el Ros d’Eroles. És clar que, des de l’inici del conflicte, la reina va comptar amb l’esforç de patrulles de mossos d’esquadra i d’alguns oficials catalans però aquests eren una minoria insignificant. Sobretot, cal recordar que la resistencia al reclutament forçós per part dels habitants del Principat va impedir que l’exèrcit regular fornís les seves fileres amb una estructura jerárquica i una tropa del país. Això va reforçar el carácter “foraster” que la gent dels país atribuïa a la soldadesca isabelina. El progressista Madoz va recomanar al govern que solucionés els greuges catalans i que en acabat es centrés en la lluita contra els carlins a partir de batallons “corregimentales”, és a dir, formats per catalans. El govern, mitjançant una despesa pressupostària extraordinària de 560.720 rals, va intentar d’organitzar fins a quaranta companyies de voluntaris catalans. No tenim cap certesa que aquesta operació es portés a terme fins l’assoliment del nombre d’unitats projectades, car la premsa només va mencionar un parell o tres de vegades aquests batallons, als quals hom anomenava “tercios catalanes”. Però sí que ens consta que el govern militar va obligar els ajuntaments –si més no, els de les viles més importants, o estratègiques- a reclutar i organitzar aquestes unitats amb els homes de llurs viles. En l’acta de l’ajuntament de Centelles corresponent a la sessió de la corporació del día 29 d’octubre de 1848, consta la recepció de la comunicació de la comandància del districte militar del Vallès, de data del día anterior, la qual deia això: “ Debiendo organizarse en este punto una fuerza de naturales del país, conocidos con el nombre de tercios catalanes y que reunan las circunstancias previstas en el reglamento que adjunto remito, procederá V. [l’alcalde] desde luego al alistamiento de los que lo soliciten, admitiendo en él a los presentados a indulto o fugados de las filas rebeldes hasta el completo del cuerpo”[165]. El govern no podia vèncer el fàstic dels catalans envers l’exèrcit regular i per això, en la formació dels terços s’admetien pròfugs dels matiners, tot suposant que molta gent optava per les armes només amb l’objectiu d’aconseguir una remuneració- i pel que fa a això, no erraven. Ara bé, les autoritats militars malfiaven força de la fidelitat d’aquests voluntaris, degut al fet que tenien experiència de somatents que protegien els rebels o constituïen partides contra el govern. Per això, obligaren els ajuntaments a instituir una mena de juntes de selecció, a fi d’avaluar els candidats a proveir les places de soldats catalans.

Cal dir que les mesures descrites- l’enlairament d’una oficialitat catalana i el reclutament de batallons de soldats del país, així com els esforços en la corrupció dels capitosts rebels- tot i que es justifiquessin en raons òbvies, concretes i immediates, en el fons també coadjuvaven a l’assoliment d’un objectiu més ambiciós. Des de l’entrada de Ramon Cabrera, els rebels alimentaren el favor de la població, tot portant a terme una guerra que volia ser “noble”, sense afusellaments massius de presoners, sense gaires venjances personals, ni excessives salvatjades. Fins i tot, la premsa, sotmesa a la censura del govern, reconeixia l’actitud generalment civilitzada dels matiners. Per exemple, el Clamor Público del 18 de novembre de 1848, va publicar un article que deia el següent: “Los carlistas estan dando inequívocas pruebas de generosidad con los soldados de la reina que hacen prisioneros, pues en vez de fusilarles inhumanamente o hacerles sufrir penas y castigos, los tratan bien mientras los tienen en su poder y les dan libertad con las mayores consideraciones”. Doncs bé, l’exèrcit de la reina no estava disposat a ser tant amable perquè crèia en l’eficàcia de l’escarment sanguinari i per això inventava excuses de mal pagador per tal de justificar les mesures dràstiques de terror que aplicava. És clar que aquesta diferència entre les actituds dels bàndols contendents, tractant-se – com pensaven els estaments oficials- d’una guerra dels catalans contra Espanya, encara engreixava més la sensació d’un conflicte que enfrontava la població autòctona amb ànsia de llibertat, contra un Estat represor, violent i endarrerit. Per això, també, el govern de Narváez necessitava fornir el seu exèrcit amb militars del país, a fi de fer creure que la lluita constituïa, sobretot, una guerra civil entre catalans.

Sabem que gairebé la totalitat dels militars i la tropa del govern provenien majoritariament del centre i del sud de la península[166] i no entenien res del que passava a Catalunya. Malgrat això, hi havia un segment dels militars de carrera que compartia algunes de les ideologies dels rebels. Sobretot, la republicana i la liberal d’esquerra. I, també hi havia soldats i sotsoficials de la reina que eren, o se sentien, carlins. Durant tota la guerra hi va haver força desercions de soldats del govern. Això ho sabem per les notícies dels diaris que relacionaven els presoners que feien, de tant en tant, les columnes isabelines. També, de tant en tant, ho sabem pels llistats de rebels que es presentaven a l’indult. Els periodistes assenyalaven, especialment, els desertors del regiment de la Unión. Membres d’aquest regiment protagonitzaren la ràpida rendició de la Llacuna, quan Caletrús els va cercar a l’església. Pavia digué que aquests soldats foren tormentats i assassinats pel capitost carlí i feu aixecar un monument a la Rambla de Barcelona en el seu honor. Però això mai fou aclarit del tot. Després, a la fi de la guerra, de la Concha derruí el monument amb l’excusa que no volia records de la guerra entre germans. El regiment de la Unión també restà implicat en el complot que descobrí Fernández de Córdoba, a Barcelona, la tardor de 1848. El fet és que sovint, entre els presoners que feien les tropes del govern, apareixien antics soldats de la Unión.

Per tant, tot i que, en general, els militars de la reina no acababen d’entendre els neguits de la població a la qual s’enfrontaven, això no es pot afirmar amb tanta contundència si ens referim als soldats de lleva. Fos per raons ideològiques, fos perquè molts d’aquells nois vinguts d’altres zones de la península van trobar a Catalunya la possibilitat de rebelar-se contra l’opressió que també patien en llurs països, o fos degut al fet que els enllaminés la possibilitat de cobrar un sou més alt en la guerrilla, a la fi hem de reconèixer que tenim notícia de desertors de l’exèrcit del govern, andalusos, valencians, madrilenys, aragonesos o gallegs, els quals van passar-se a a les fileres dels matiners.

Ara bé, la incomprensió de la situació catalana no constituïa únicament una carència dels militars, ans també esdevenia compartida pels membres de la classe política madrilenya. A les Corts espanyoles, fins i tot es discutia en què consistia ser espanyol o ser català: “El señor Calonge… ¿Qué otras concesiones pueden hacerse a Cataluña mas que las que está disfrutando hace ya tres siglos? (El señor Manso: pido la palabra). El señor diputado que acaba de pedir la palabra no negará esto á pesar de ser catalan (El señor Manso: Soy español!). No creo que el ser catalan excluya del todo el ser español…”[167]. Els epítets d’avars, interessats i insolidaris referits als catalans eren usuals en aquella època, com ho han estat posteriorment. Bona part dels polítics, pensaven que lluitaven contra gent que no es sentia espanyola i que s’emparaven en les banderes carlina o republicana, o que, simplement, exercien el bandolerisme, a fi de perjudicar la pàtria única que segons el model d’Estat-nació francès, maldaven per instal·lar. Per a ells, Catalunya era un país de gent esquerpa i de costums estrangers, que gairebé consideraven una colònia. Com hem pogut comprovar, fins i tot el Barcelonés s’havia referit a Catalunya, considerant-la un “domini” espanyol i no pas com a part substancial de la nació espanyola.

Però, és clar que els matiners també van patir carències i van cometre errades greus que els van conduir a la derrota. Els problemes principals que els  precipitaren a la fallida, foren la manca d’objectius polítics definits i unitaris, el fracàs en l’assoliment d’un comandament central i d’un exèrcit regular, la manca d’estrategia global, la descoordinació, les divisions internes, la precarietat de recursos econòmics, el control insegur dels territoris – inherent a la lluita guerrillera- la impossibilitat d’estendre la revolta més enllà del Principat, el menyspreu pels progressos tècnics- sobretot, pel que fa a l’armament, les comunicacions i la indústria- així com la mancança de marina de guerra.

Von Clausewitz va advertir que la guerra es porta a terme per aconseguir unes finalitats polítiques. És clar que la revolta dels matiners s’explica per causa de problemes polítics, econòmics i socials prou determinables però els rebels no van formular una sortida política al conflicte. La pregunta òbvia, és aquesta: què volien els matiners?. Volien la proclamació de Montemolin com a rei d’Espanya, volien la república federal espanyola, volien un estat liberal descentralitzat, volien la independència de Catalunya, volien la recuperació política de l’antiga corona d’Aragó, o simplement s’haguessin conformat amb una reforma del sistema impositiu, el reconeixement de les antigues constitucions catalanes i la reforma de l’administració?. Tots aquests ideals i d’altres, convivien dins de les fileres dels matiners i sovint es barrejaven, de manera que tampoc esdevenia estrany que, de vegades, semblés que algú- com va suggerir irònicament un redactor de la premsa- prediqués la república federal espanyola, presidida per Montemolín. Els matiners van ser titllats, pel cap baix, de monarquics absolutistes, de liberals extrems, de republicans, de bandolers, de comunistes, d’anarquistes, de provincians i d’antiespanyols. També, d’independentistes, això, sobretot per part del govern francès de Louis Philippe que afirmava que els republicans catalans es proposaven la proclamció de la república catalana. Hom explica que un republicà radical preguntà a un seguidor de Ramon Roger, de Maçanet de Cabrenys si lluitava per un rei i que l’home li va respondre això: “No!, nosaltres volem la monarquia”. Els acusadors tenien raons per a penjar-los totes aquestes etiquetes però cap n’esdevé prou explicativa. Cabrera va declarar que només es proposava enderrocar a Isabel II per tal que el poble espanyol escollís lliurement el govern que desitgés i això ens demostra que, en el cas que els revoltats haguessin vençut, possiblement s’haurla iniciat un segon període d’inestabilitat, seguit d’un altre conflicte armat entre republicans i carlins, o entre monàrquics i republicans, o entre federalistes i centralistes. De fet, durant els dos primers anys de la darrera carlinada, Gabriel Baldrich, Ton Escoda i el Xic de la Barraqueta[168], van lluitar contra llurs vells aliats. Gabriel Baldrich, anomenat Bieló pels companys, tampoc no fou un republicà, sinó un liberal d’esquerra, amic d’en Joan Prim i diputat del partit progresista. La mateixa qualificació mereix en Ramon Roger, de Maçanet de Cabrenys, el qual es distingí per la fidelitat a Espartero. Els matisos polítics que s’aplegaven a les fileres dels revoltats eren molts i difícilment destriables. De fet, els periodistes van fer referència a les dues o tres banderes que enlairaven els matiners. És a dir, ni els coetanis distingien clarament els idearis dels matiners. Aquest aiguabarreig impedí un programa unitari i va limitar la guerra a un immens acte de protesta popular, a la vegada que justificà la teoria de la verola bandolera. Però, una guerra sense objectius polítics concrets és una guerra perduda d’antuvi i malgrat que hi va haver un intent de cobrir la vessant política de l’aixecament amb la diputació catalana de Tomàs Beltran, això mai va reeixir.

En realitat, hom té la impressió que fins i tot, el terme “revolució”, aplicat a l’aixecament dels matiners, no esdevé un qualificatiu prou encertat. Això, atès que les veritables revolucions ho són a fi d’enderrocar el règim polític i social vigent i substituir-los per un altre. Ben segur que els màxims dirigents carlistes volien enderrocar Isabel II per tal d’instal·lar el pretendent carlista en el tro i també és segur que els ideòlegs republicans volien enderrocar la monarquia per tal d’instaurar la república però la gentada que seguia uns i altres, inclosos força capitosts rebels, no pretenien altra cosa que aturar determinades politiques i aconseguir un espai de llibertat i un nivell de benestar material estables, sense que els importés gaire el tipus de règim o la branca monárquica que ho garantís.

Les dades que ens proporciona la premsa, sobretot durant els sis primers mesos de 1848, fan pensar que molt possiblement hi havia més homes disposats a lluitar contra el govern que no pas els que podien armar i alimentar les partides rebels. Els desertors del bàndol revoltat sovint explicaven que no tots els voluntaris de llurs partides disposaven d’arma de foc. Les xifres de revoltats que ens ofereixen els pocs historiadors que s’han ocupat d’aquesta guerra, varien des de 4000 i 5000 homes, fins a 7000 i algun autor ha arribat als 10.000. Aquesta xifra màxima no esdevé esbojarrada i tampoc ho fóra una altra una mica superior. El biògraf del comte de Montemolín[169] ens proporciona un llista dels capitosts carlins que durant els mesos de juliol i agost de 1848 composaven les forces d’aquesta bandera: Cabrera, Castells, Caletrus, Marçal, Gibert, González, Saragatal, Gómez, Altimira, Sabater, Savalls, Mestre de Malla, Bosch, Cigeta, Picó, Pito, Pallarès, Rabones, Farnós, Basquetes, Boquica, els Tristany, Borges, Cortacans, Planademunt, Bou, Puces, el Muchacho, Guerxo de la Ratera, Guillaumet, Torres, Badia, Coscó, Vilella, Jubany, Caragol, Caragolet, Masgoret, Ferrer, Guitart, Brujó, Margarit, Grau, Pau Manyé, el Fregaire, Estartus, Duran, el Pata, Ciurana, Campanera, Caselles, Julià de la Vídua, Collelldemunt, Joan de Mieres i Fàbregues, àlies Nas. És clar que alguns d’aquests personatges no van ser esmentats per la premsa (Cigeta, Pito, Puces, el Pata…)- o només ho van ser ocasionalment-  alguns altres eren republicans i no pas carlins (el Fregaire, Guillaumet, Ferrer) també n’hi havia que no poden considerar-se caps de partida perquè sovint lluitaven a les ordres d’un capitost superior (el Muchacho, que ho feia a les ordres dels Tristany) i en definitiva, a la llista hi manquen alguns tipus importants (Forcadell, Arnau, Poses, Tòful …). Però, en qualsevol cas, podem aceptar que el nombre aproximat de capitosts carlins esmentats per la prensa era de seixanta, als quals hem de sumar uns trenta comandants significats de partides republicanes i de liberals d’esquerra. La mitjana d’efectius que la premsa atribuïa als capitosts importants, a partir de l’estiu de 1848, sumava al voltant de 250 homes per a cadascun i podem assegurar que d’aquests comandaments importants, entre carlins i republicans, o liberals d’esquerra, n’hi havia trenta, pel cap baix; és a dir que la mitjana de 250 homes multiplicada pel nombre de 30 comandants, ens dóna un resultat de 7500 homes. Ara bé, esdevé raonable de considerar que hi va haver més de 90 caps militars superiors i de partides en acció. D’entre aquests, Cabrera, Marçal, Borges, els Tristany, Forcadell, els Ametller, Raga, Vilella, Estartus, Saragatal, Baldrich, Gamundi, Masgoret i alguns altres, van arribar a disposar d’efectius humans superiors- i, de vegades, molt superiors- als 400 o 500 homes cadascun. És clar que aquests càlculs són força aproximats doncs molts voluntaris ho eren temporalment. A més, sabem que hi va haver carlins, sobretot navarresos, que van venir a lluitar a Catalunya i que hi va haver republicans sevillans, valencians i madrilenys, a més d’altres procedents de diferents països europeus, que incrementaren les fileres dels matiners. Però, a la fi, sense comptar les nombroses partides menors de trabucaires, esdevé molt possible, tot plegat, que durant la primavera i l’estiu de 1848, el nombre final de matiners assolís i fins i tot superés, els 10.000 homes. En aquell moment, la població del Principat, segons els càlculs que feien els coetanis era d’unes 800.000 persones- quantitat que els càlculs actuals enfilen fins un milió, o un milió i escaig d’ànimes- de les quals, podem suposar que, pel cap baix, un 50 per cent eren dones i no participava en la lluita armada. Per tant, a la fi, no esdevé estrany de considerar que, durant l’estiu de 1848, per cada deu o dotze homes catalans, hi havia un matiner en armes. Això, amb l’agreujant, que només una minoria molt petita de la resta de la població no compromesa en la lluita física, recolzava activament el govern, Ni tan sols tots els mossos d’esquadra es van mantenir lleials a Isabel II.

Quina deuria ser l’edat mitjana dels rebels en armes ?. Això també fa de mal dir. És clar que la major part dels voluntaris havien de ser joves. Les llistes d’homes presentats a les autoritats per tal d’acollir-se a l’amnistia, ens mostren que la part més important no superava els 30 anys. Però, hem de recordar que a l’època, tan l’exèrcit regular com els rebels, no rebutjaven el reclutament d’adolescents i fins i tot, de canalla que no arribava als dotze anys. Els cadets de les acadèmies militars, de vegades, participaven en les bregues. En qualsevol cas, la premsa donava notícies de l’afusellament d’un corneta de setze anys, o de presoners d’aquesta edat. Els setze anys constituïa com una mena de majoria d’edat per prendre les armes. La majoria de capitosts, dels quals en coneixem llur vida, es van fer voluntaris a aquesta edat. Certament, llavors l’esperança de vida dels homes es situava al voltant dels trenta anys i escaig, potser quaranta. Tenim constància de personatges que varen assolir els vuitanta anys i alguns arribaren a centenaris però eren rics, s’alimentaven bé i no patien desgast físic. Pel que fa al reclutament de criatures com a soldats, Van Rahden testimonia que el comte d’Espanya, durant la primera guerra, va organitzar una mena d’escola militar amb tres-cents o quatre cents nens d’entre deu i dotze anys. Es tractava de criatures perdudes, abandonades i orfes, a les quals, el comte afirmava que feia un favor, tot donant-los disciplina i un futur en la carrera de les armes. Però Van Rahden aclareix que, de vegades, aquests infants van ser destinats a la línia de batalla.  Per contra, els llistats de presoners i d’amnistiats també demostren que, en general, els oficials avantatjaven en edat els seus voluntaris. En trobem, fins i tot, de més de cinquanta anys i algun de seixanta. En canvi, sabem que en l’exercit isabelí hi havia oficials de graduacions inferiors, molt joves.

Tornant a la qüestió difícil de les adscripcions polítiques, hom admet tàcitament que el nombre de carlins revoltats superà els matiners republicans i liberals de tendència progressista. Però, aquesta apreciació es fonamenta en dades puntuals, referides a les vocacions polítiques confessades pels matiners que van ser indultats, l’adscripció de llurs antics caps i en altres avaluacions que no tenen en compte la confussió respecte la bandera de determinats capitosts, ni la barreja de correligionaris carlins, republicans i liberals progressistes en el mateix grup, ni tampoc, l’abast territorial de la guerra. Alguns dirigents carlins, com, per exemple, en Planademunt i l’Estartús, incorporaren a llurs files “jamacios” i altres partidaris d’opcions polítiques a les antípodes del carlisme. Si més no en una ocasió, el diari va anunciar que el general Cabrera havia prestat o traslladat dos cents homes al republicà Beliarda perquè aquest capitost havia perdut molts efectius. Aquesta mena de préstecs també es van produir entre altres capitosts importants, com Victorià Ametller i Marçal. Tampoc podem oblidar que hi va haver personatges, com ara Jaume Montserrat, o l’Estudiant que malgrat que han estat llistats en les fileres carlines, sovint van ser considerats pels periodistes com a liberals d’esquerra o, fins i tot, republicans. Al Barcelonès i el Baix Llobregat, hem de sospitar amb fonament, que els únics carlins d’algunes partides que hi transitaven, eren llurs comandants. El nombre de capitosts de partides republicanes i liberals d’esquerra que coneixem per la premsa, just arriba a un terç dels comandaments reconeguts per la mateixa font com a caps de partides carlines però també és cert que, durant força mesos, els diaris no va poder parlar clar respecte l’existència de rebels d’adscripció republicana i liberal d’esquerra; a més, no tots els capitosts rebels van merèixer una notícia al diari- a punt d’acabar-se la guerra, hi van aparèixer per primera vegada les partides republicanes, de Josep Lledó i Joan Majoral, de Premià de Mar- això també, car els editors s’estimaven més de publicar les informacions referides als carlins, els quals eren famosos i reconeixibles pels lectors, d’ençà  la primera guerra. El fet és que, durant l’any 1848, els grups de republicans i liberals progressistes foren força importants a l’Empordà, al Barcelonés, al Penedès, al Baix Camp, al Baix Llobregat, al Maresme i al Segrià. Els matiners d’aquesta tendència que han estat més oblidats, són els que actuaven a les comarques barcelonines i lleidetanes. És clar que la censura que patien els editors barcelonins es fixava amb més rigor respecte la publicació de notícies properes i per tant, per a ells esdevenia complicat de publicar fets de la revolució que succeïen a Sant Andreu, Horta, Sant Gervasi o Sants, llocs en els quals predominaven de forma gairebé hegemònica els rebels republicans. La manca de notícies en relació a les circumstàncies de la guerra a les comarques lleidetanes, s’originà en causes pràctiques, possiblement relacionades amb la capacitat de distribució dels diaris barcelonins i per tant, en l’escassa existència de “corresponsals”, o comunicadors espontànis i fins i tot, en el poc interès que originaven les informacions provinents d’aquelles comarques entre els habitants de la marina. Però, en aquest assumpte també cal tenir en compte que la imprecissió geogràfica dels periodistes era notòria. Aleshores s’utilitzava el terme genèric de “la muntanya”. Per als barcelonins, “la muntanya” comprenia tot l’interior, el nord i el sud de Catalunya; és a dir, tot el territori del Principat, més enllà de la plana que ocupava parcialment la ciutat i deixant de banda la línia de la costa. Fins i tot, hom té la impressió que els límits del territori de Catalunya no éren gaire coneguts i que es considerava que l’Ebre marcava, axactament, la frontera amb el País Valencià o que Banyoles, o Solsona, o fins i tot, la Garriga, eren viles pirinenques. Aquest guirigall de nocions geogràfiques i toponímiques perjudicava especialment la localització dels fets dels lleidetans, els quals esdevenien els més “allunyats” del coneixement barceloní. Ara bé, sabem que Guillaumet no era l’únic republicà que es va distingir les comarques centrals i lleidetanes. De fet, l’opció política progressista va arrelar amb força al Segrià. Madoz, diputat progressista per la província de Lleida, va debatre amb el ministre de governació la política repressiva que es portava a terme a Catalunya i en la sessió de les Corts del dia 20 de gener de 1849, lamentava que el govern hagués empaitat amb més ganes la gent del seu partit que no pas els carlins: “Se ha desterrado diez progresistas y un carlista”. El ministre de governació li va respondre que a Catalunya no hi havia progressistes i que la població es dividia entre carlins i indiferents. En qualsevol cas- va afegir el ministre- els pocs progressistes que hi havia, se n’havien anat a “la muntanya” amb Cabrera. Però, Madoz va tornar a demanar la paraula per desmentir aquest menyspreu i es referí als pagesos de la seva circumscripció, amb l’afirmació següent: “desde la abolición de los diezmos y de los señorios, son progresistas y no es facil que cambien de opinión”. És a dir, a les comarques de ponent hi havia una opinió republicana consistent que, forçosament, s’havia de reflectir en un nombre important de guerrillers d’aquesta adscripció.

En qualsevol cas, si sumem els nombres dels adictes en actiu d’en Baliarda, Ballera, Molins, Escoda, Ferrater, i altres caps rebels de la zona barcelonina, fàcilment arribem a una xifra superior a mil homes. Per altra banda, en les comarques gironines, els Ametller i en Roger portaven uns set-cents homes i a les comarques tarragonines també hi havia altres grups republicans i de liberals d’esquerra, com el de Baldrich, i el d’en Benet Lluís, els quals, en els millors moments, podien assolir mil voluntaris.

Una altra cosa és que els republicans i progressistes van carregar més fama de desorganitzats que els carlins. Salvat Victorià i Narcís Ametller i potser Baldrich, Baliarda, Ballera, Molins i Escoda, la resta de republicans i progressistes que van prendre les armes contra el govern, foren considerats uns corpuscles d’eixelabrats. Hi ha indicis respecte una organització dels republicans catalans, paral·lela a l’organització dels carlins, que si fos provada ens demostraria que les partides dels primers no actuaven d’una forma tan espontània i anàrquica com hem pensat que ho feien. Per exemple, quan Ferreter, a la fi del mes de gener de 1849, es va presentar a l’indult, el Fomento del dia 5 de febrer es feu ressò de la fi de les partides republicanes del pla de Barcelona i l’entorn, tot anunciant la desaparició de la divisió central de l’estructura bèl·lica dels republicans i fent referència a d’altres divisions corresponents a les terres gironines i tarragonines.

Doncs, a la fi, és probable que, pel cap baix, al voltant d’un trenta per cent dels matiners- sobretot durant el segon semestre de l’any 1848- es consideressin lleials a les banderes republicana i liberal progressista.

Els matiners van comptar amb l’armament que adquiriren sobretot, a la Gran Bretanya- també en tenien d’origen francès i d’altres països- i amb el que prenien als enemics i en els assalts als dipòsits de les viles, a més del que aportaven els mateixos voluntaris- armes personals. Però, lògicament, l’obtenció d’armament no era l’únic problema financer dels rebels. També havien de comptar amb la intendència i el pagament de les soldades. És evident que el fet de formar part d’una partida de matiners constituïa una alternativa laboral en època de crisi i, durant un cert temps, hi havia capitosts que pagaven soldades inimaginables per als soldats de la reina. Concretament, els voluntaris rebien un sou d’entre 4 i 6 rals diaris[170]. Una altra cosa diferent és que tothom cobrés o que ho fes puntualment. Però, no solament els pagesos sense terra i els obrers cercaven un guany econòmic en l’aventura guerrillera, sinó que força menestrals i aristòcrates escollien de fer fortuna, o de millorar la que tenien, amb les armes. S’ha dit que el jove Cabrera, havent abandonat casa seva per iniciar la professió militar no va decidir-se pels carlins fins el darrer moment, potser per causa de les coneixences que havia fet al seminari. El general Prim presumia de la seva carrera militar amb el mateix esperit del milionari americà que recorda que va començar repartint diaris. Prim posseïa una ideología liberal, que li venia del seu pare però no coneixem cap antecedent ideològic familiar que ens faci creure que el jove Cabrera, s’hagués d’inclinar per les armes carlines. De fet, molts catalans, enfrontats a les lleves forçoses de soldats i a les dificultats d’una carrera militar d’escalafó, havien d’escollir l’empresa carlina o republicana que els permetia, amb una mica de sort, escalar ràpidament en la jerarquia pel simple fet d’haver aconseguit l’adhessió d’una dotzena d’homes. A més, el botí dels revoltats sempre podía esdevenir més substanciós i immediat que el guany dels soldats de l’exèrcit regular. En el fons, esdevé fácil d’observar que la majoria de rebels seguien la pràctica dels exèrcits de mercenaris que havia estat tradicional, fins la consolidació de l’Estat sorgit de la revolució francesa. El concepte d’exercit nacional que portava l’Estat liberal era aliè a les tradicions catalanes. A casa nostra, la partida armada ha estat, d’alguna manera, una empresa, amb un empresari que paga unes soldades i reconeix alguns drets als treballadors, com ara el de descansar i passar uns dies a casa- per això els voluntaris catalans sempre volien lluitar prop del seu domicili- de manera que hom considerava comprensible que els homes canviessin de partida, dins del mateix bàndol, per causa d’una millor oferta dinerària, o per comoditat.

Pel que fa als queviures, a les cavallerias, als arreus militars, tant per a les persones com per a les bèsties – el calçat, bàsicament, les espardenyes, així com el forratge, les selles, els carros i d’altres estris-  els matiners es van veure obligats a sostenir-se sobre el terreny, a partir de requises i les exaccions que imposaven a les viles, els propietaris rurals i els industrials. Vint anys després, en inciar-se la tercera guerra, els carlins establiren juntes provincials d’armament i defensa que havien de procurar el subsidi material de l’exèrcit carlí. Aleshores, la regulació d’intendència del pretendent ordenava que les tropes de l’exèrcit podien exigir material, queviures i diners als ajuntaments, només en el cas que esdevingués impossible de trobar cap representant de la junta provincial que els solucionés el problema. Però, no tenim cap prova que aquestes juntes haguessin existit durant la guerra dels matiners i sabem que, a partir d’un moment determinat- gener de 1849- els grans propietaris de la muntanya i molts ajuntaments, ofegats per les exigències dels revoltats, van tancar l’aixeta dels subministraments.

Alguns historiadors actuals, seguint la petja de Valentí Almirall, han assenyalat que sense l’existència dels grans casals de les muntanyes catalanes, les guerres del XIX no haurien estat possibles. Aquests masos eren prou grans per a donar aixoplug i menjar a molts homes i durant força temps van ser prou solvents com per a pagar elevades contribucions de guerra. Per això, quan els grans propietaris de la muntanya van començar a pensar en retirar el suport econòmic, l’aixoplug i els queviures, als rebels, el general Cabrera neguitejà i intentà de retornar-los a la causa amb coaccions personals. Els arguments emprats per explicar els afusellaments del baró d’Abella i dels seus compromisaris- fonamentats en els avatars de les negociacions dels Tristany amb el govern militar- amaguen el pinyol d’un objectiu primordial: l’escarment dels caps visibles que promovien el “tancament de caixes”. Els industrials, d’ençà que el govern de Madrid va ademtre part important de llurs reclamacions, també es mostraren resistents a les exaccions exigides pels grups de matiners. Aleshores, molts capitosts rebels van patir per pagar les soldades i començà la fuita constant de voluntaris. Per això, la detenció del comte de Montemolín, quan intentava passar la frontera, fou un cop transcendent a la causa que encapçalava- i no pas, únicament, polític- atès que portava 8000 francs per apaivagar els problemes financers més urgents dels matiners. Precisament, en contra de la tesi -mantinguda tàcitament a partir de l’obra de Josep Llord- que els matiners d’adscripció republicana van desaparèixer de l’escena bèlica abans que ho fessin els carlins, cal dir que a les acaballes de la guerra, els republicans barcelonins van rebre un fort subministrament dinerari provinent de territori francès que els va permetre de resistir més enllà de la fi oficial del conflicte.

També cal tenir en compte que la Gran Bretanya, a partir de gener o febrer de 1849, va millorar les seves relacions amb el govern espanyol i deixà de sostenir els rebels catalans. I, pel que fa al govern republicà francès, no solament no va ajudar els seus correligionaris catalans, sinó que, mogut per un interès geoestratègic, es va posar al costat del govern de Madrid, tal com havia fet la monarquia de Louis Philippe. Hem de recordar que, des de l’època de la revolució, els governs gals temien molt el que anomenaven “la contaminació revolucionària” de l’altre cantó de la frontera i que això sovint constituïa un eufemisme per referir-se a la comunitat d’interessos contra els Estats que aplegava els catalans d’una i altra banda de la línia. El caràcter identitari i pre-nacionalista de l’alçament dels matiners no va passar desapercebut a Paris, ni a Madrid.

La mateixa estratègia guerrillera que tantes victòries puntuals va proporcionar als matiners, també va ser, finalment, una causa de la seva devallada. Tot i que els Tristany esdevingueren, durant força temps, els amos del seu territori natal i que altres capitosts van aconseguir el mateix en algunes comarques, el fet és que els matiners no van controlar permanentment una capital d’importància. Van fracassar en l’intent d’apoderar-se de Barcelona, mitjançant la conspiració de novembre de 1848 que va descobrir Fernando Fernández de Córdoba i fins i tot, van deixar passar la possibilitat d’apoderar-se de Girona. A més, com es va demostrar al Pasteral, en els enfrontaments clàssics, cara a cara, els matiners eren clarament inferiors a les tropes de la reina, sobretot quan no posseïen la iniciativa, perquè en l’aspecte logístic no tenien la capacitat de mantenir línies de subministrament gaire perllongades en el territori i en el temps. Dit sigui en termes militars, no disposaven de canals i corrents logístics segurs. Les esbatussades que els matiners resolien al seu favor eren sempre curtes. Si trobaven una resistencia llarga, acabaven abandonant el camp, o hi perdien bous i esquelles. Però, les batalles d’aquesta guerra donen la impressió d’enfrontaments esportius, delimitats al temps previst per a jugar la partida, perquè cap dels bàndols, en cas de vèncer, en treia el profit necessari. És a dir, que tampoc l’exèrcit liberal- obligat a lluitar en territori enemic- es mostrava gaire segur pel que fa a l’allargassament i manteniment de les línies de subministraments. Els matiners entraven a Cervera o a Ripoll i al cap d’un parell de dies, o d’unes hores, l’abandonaven. Els liberals van guanyar la batalla del Pastoral i expulsaren els carlins d’Amer però al cap de poc temps, aquests ja hi tornaven a ser.

En definitiva, els matiners se’n sortien prou bé sempre que sorprenien les tropes del govern i podien derrotar-les en poca estona. Els voluntaris rebels, gairebé feien la guerra com el pagès que cada matí va a llaurar el tros. Els generals experts- potser, només ho era en Cabrera- sabien que havien de reunificar els efectius humans i convertir-los en batallons d’un exèrcit regular, a mode de l’exèrcit nacional napoleònic, a fi de planificar la lluita, traslladar la guerra a d’altres territoris i poder vèncer definitivament l’exèrcit disciplinat i estructurat- mal que, encarcarat- de la reina. Ara bé, com s’ha dit, els voluntaris de les partides, fossin carlins o republicans, no volien lluitar fora de Catalunya i ni tan sols, més enllà de les comarques on eren nats. A més, la gent del poble menut pensava que la lluita clàssica dels exèrcits regulars, a base de fileres de soldats que avançen al descobert per a tirar-se fusellades alternatives, era una manera força estúpida de fer-se matar. En canvi, el guerriller gaudeix de més oportunitats de sobreviure, car en aquesta mena de lluita, l’enginy personal, com en la cacera, hi esdevé transcendent. La mentalitat descrita- una altra de les causes de l’adversió dels catalans a ingresar en l’exèrcit espanyol- fonamentà una de les greus divergències que va tenir el general Savalls amb Alfonso de Borbón, germà de Carles VII, durant la tercera guerra i que va portar l’empordanès davant d’un consell de guerra per desobediència. Savalls sempre va mantenir que els voluntaris gironins no lluitaven fora de Catalunya. El príncep Lichnowsky, prussià i aristòcrata, no podía entendre això i malparlava dels guerrillers catalans, als quals considerava bandits innobles, indisciplinats i depredadors ocasionals, més que no pas soldats. Fins i tot, l’empipava força la manca d’uniformitat d’aquells lluitadors, cadascú dels quals, salvat pel que fa a la barretina i les espardenyes, vestia com volia.  En Benet Tristany, segons el príncep, no era altra cosa que un cap de bandolers i després de retratar-nos l’aspecte estrany, dispers i desastrós dels homes del Ros d’Eroles, ens explica que aquesta partida va ser derrotada a la primera escomesa amb l’exèrcit cristí, en una batalla a camp obert. La seva conclusió és evident: els catalans no saben lluitar en el terreny pla, en formació militar. Lichnowsky també ens relata que ordenà al Ros d’Eroles d’assaltar el fortí d’Esterri d’Aneu, tot enfilant-se amb escales als murs de defensa i que el capitost, indignat, s’hi oposà car considerava que l’empresa esdevenia temerària. Qui és tan tanoca que s’enfila al descobert per un mur, dominat des de dalt, pels enemics?. Fins i tot, el prussià criticava la dèria dels voluntaris, inclosos llurs comandaments, per anomenar-se amb malnoms i la única lleialtat dels homes al cap de la partida a la qual pertanyien. Lichnowsky diu que els guerrillers catalans no formaven batallons, sinó que es reconeixien amb l’expressió “la gent” d’aquell o d’altre comandant: la gent del Ros d’Eroles, la gent del Llarg de Copons, la gent d’en Tristany, la gent del Muchacho…  A la fi, però, el príncep reconegué que per a la lluita cos a cos i l’emboscada, el català era el millor soldat del món. Wilhelm van Rahden no es mostrà tan específicament advers als lluitadors catalans, però hom s’adona que compartía l’opinió del seu compatriota pel que fa a la manca de disciplina dels guerrillers. En qualsevol cas, l’opinió dels alemanys esdevenia àmpliament compartida arreu. Fernando Fernández de Córdoba es va referir a un batalló de voluntaris que Joan Prim va posar a la seva disposició quan avançaven cap a Madrid, per expulsar Espartero, amb aquests termes despectius: “El otro batallón era de catalanes voluntarios, gentes sin disciplina ni respeto y más digna del grillete que de empuñar las armas”.

És clar que la la lluita guerrillera suposava que molts capitosts d’extracció popular, simplement seguíssin les tradiccions ancestrals del país, basades en el concepte de voluntariat, dels objectius limitats a l’obtenció de botí, sense preocupar-se de l’economia de les viles, ni de la disciplina interna, de manera que assolien bons resultats immediats però acabaren per arrassar la terra i buidar les caixes municipals, tot exhaurint les fonts de finançament i proveïment. Per això, hi ha raons de pes que fan pensar que els matiners no es proposaven victòries durables i senzillament vivien en una mena de revolta permanent però de poca ambició bèl·lica. Fins i tot, els grans propietaris que donaven suport a la guerra, no se la plantejaven com altra cosa que com una forma de pressió al govern, a fi que adoptés determinades mesures econòmiques i polítiques, que els reconegués uns drets o que no intervingués en les formes tradicionals de producció i comerç. En certa mesura, la guerra era per aquests líders rurals i també per a una part dels capitans industrials, una màquina que endegaven i aturaven quan els convenia. En definitiva, és per la raó esmentada que la guerra dels matiners té l’aspecte d’una revolta que s’acaba per abandó dels rebels, més que no pas per derrotes contundents que aquests haguessin sofert en el camp de batalla. Per això mateix, Manuel Pavía va afirmar que la guerra s’acabaria quan el país- és a dir, Catalunya- ho volgués.

Relacionat amb tot això, cal recordar que la limitació de la guerra a Catalunya va perjudicar, sobretot, l’empresa dels montemolinistes. El general Cabrera sabia que l’èxit de la seva lluita depenia de l’extensió del conflicte armat a la resta del territori espanyol. Si més no, al País Valencià i a l’Aragó. La concentració militar que el govern de la reina aconseguí a Catalunya, no hagués estat possible si Cabrera hagués pogut obrir altres fronts. A més, tot i que els rebels haguessin aconseguit d’apoderar-se del control absolut i permanent del Principat- hipótesis que hagués exigit, entre d’altres requisits, que Cabrera posseís una força naval[171]–  aquesta situació hauria forçat la intervenció de França, mal que fos per evitar la instal·lació d’un Estat “anglòfil” a la seva frontera del sud.

Pel que fa a les mancances tècniques, hom no pot dubtar que molts comandaments dels matiners, no solament no entenien els progressos científics i tècnics, sinó que els avorrien. Els matiners preferien les armes de tall, els trabucs, els fusells i carrabines que ells mateixos retallaven i modificaven amb eines casolanes. Mai aconseguiren una bona artillería, ni organitzaren una intendència centralitzada, ni una administració econòmica i financera i fiscal raonables, ni van valorar suficientment la transcendència del telègraf i del ferrocarril. De fet, demostraren aversió al maquinisme. Hom sempre ha sospitat que alguns incendis de fabriques i destrucció de maquines, van ser provocats pels rebels- sobretot, carlins- sense que els assistís cap objectiu bèl·lic raonable, com no fos la intenció malèvola de provocar més atur i aconseguir la filiació forçada per la fam, de molts treballadors.

Esdevé força difícil de fer un càlcul, ni que fos aproximat, de les vides que va costar aquesta guerra. Hom podria sumar totes les baixes confessades per la premsa però això ens donaria un nombre ridícul perquè les fonts d’aquestes notícies eren sempre la Capitania General o, directament, el govern de Narváez. És clar que el govern d’Isabel II rebaixava les baixes pròpies i fins i tot, les de l’enemic, per tal de donar a entendre que no hi havia guerra, sinó una situació d’aldarulls generalitzats i de bandolerisme descontrolat. L’exemple de la batalla de Sant Jaume de Frontanyà, el juliol de 1848, és força representatiu d’això: la premsa barcelonina va donar xifres de morts i ferits d’ambdós bàndols, que no superaven les 50 baixes i en acabat, el diari La España, de Madrid, afirmà que hi havia hagut més de 200 morts. Per altra banda i com succeeix en tots els conflictes armats de caire civil, es va produir una repressió sagnant de la població, que fins i tot va originar exòdes locals- com va ocórrer a les comarques de l’Ebre- assalts a hospitals, assassinats de gent més o menys compromesa i afusellaments de missatgers, encobridors, conspiradors, presoners, així com de suposats espies. Hi va haver alguna notícia de batallons desapareguts- per exemple, a la Cerdanya- després d’una sortida rutinària. Hem vist que sovint, des de les capitals comarcals, arribaven notícies de brogits intensos i perllongats d’armes de foc que provenien de les muntanyes i de vegades, després, hom veia passar comitives de carros i lliteres amb cadàvers i ferits. També, de tant en tant, en una retirada precipitada, el bàndol que avançava trobava piles de morts sense sepultar però l’autor del relat es limitava a dir-ne el nombre aproximat. De tant en tant, també es produiren esbatussades internes entre grups de rebels- Poses i Baliarda- i xocs fronterers amb la policia francesa, que són difícils de documentar i que coneixem per les notes inexactes de la premsa. Cal tenir en compte que a l‘època, els els xocs armats originaven molts més ferits que no pas morts i que la medicina no s’enfrontava amb gaire virtuositat a les infeccions. Quants ferits van acabar morint com a resultat de les accions armades?. Quanta gent enmalaltí i traspassaren per causa de la fam i de la misèria?. L’abandó de masos i del conreu de terres, per causa de la guerra, esdevenia una queixa habitual dels analistes econòmics. Una tàctica habitual per atacar les viles consistia en incendiar-les amb petroli- segurament, per això, els catalans de l’època empraven el mot “foc” com a sinònim de batalla. Quanta gent va morir ofegada o cremada en aquesta atacs?.

Josep Carles Clemente va furgar els arxius militars espanyols i ens ofereix una relació de les accions armades sostingudes per vint regiments d’infanteria i cinc de cavalleria de l’exèrcit de la reina, a Catalunya, entre 1847 i 1849. En conjunt, el nombre d’accions és molt alt. En una part força important, mai van ser reflectides per la premsa. Això ho diu tot. La guerra dels matiners fou una veritable guerra, de la qual encara només en podem ensumar el perfum del desastre.

 

  1. Alguns personatges simbòlics.

Atès que aquesta crònica ha estat desenvolupada a partir de l’esquelet de notícies i articles d’opinió publicats per la premsa, principalment barcelonina, paga la pena que ara també en treguem profit tot retratant alguns protagonistes del període històric. Es tracta de persones que no tan sols esdevingueren reconeixibles per als lectors de la premsa, sinó que hom endevina que havíen de suscitar l’admiració, o l’aversió especials de diferents sectors de la población.

21.1 Els Tristany, noblesa rural, senyors de la guerra i darrer símbol de l’antic règim.

Les llibertats concretes que predicaven els vells carlistes eren, potser, més sòlides que la llibertat que postulaven els liberals. Eren les llibertats enteses a la manera antiga. No era pas la llibertat amb majúscula, abstracta i vaga, escrita en un paper sempre més inconsistent que la violencia dels temperaments; sinó les llibertats concretes, garantides per organismes, institucions, costums i hàbits antics, vivents, d’escamoteig impossible. No d’altra manera es governa Anglaterra.  Josep Pla. Un senyor de Barcelona.

… Els realistes […] sotmetien la vida afectiva a un sistema de rituals i valors en l’eix del qual es situava l’església i al voltant de la qual es trenaven les relacions interpersonals de la col·lectivitat pagesa […] en les derivacions eclesiàstiques de la implantació del règim constitucional hom hi presentia amenaces vagues, mal que inquietants, contra les estructures bàsiques- jerarquía familiar, codis sexuals, etc- les quals fonamentaven el mode de vida tradicional, amb la mateixa força o més que els lligams de carácter econòmic.
Un món sense rei, de la mateixa manera que un món sense religió, esdevenia un món esbojarrat, captiu del caos i de l’arbitrarietat, en el qual els febles i els pobres n’eren les víctimes principals.
Jaume Torres. Liberalisme i rebel·lió pagesa.

Els nobles, situats a gran distància del poble menut, tot i això li mostraven la mena d’interès benèvol i pacient que sent el pastor pel seu remat i atès que no consideraven el pobre com el seu igual, vetllaven per la seva sort, tanmateix com si fos un dipòsit que els hi hagués confiat la providència. Alexis de Tocqueville. La democràcia a Amèrica.

 

La família dels Tristany constituïren l’exemple notori de la persistència tossuda i un punt patètica, de les formes i de l’escala de valors de l’antic règim enmig d’un món que canviava irremissiblement. Durant la guerra dels matiners, els membres del clan Tristany ni es van barrejar gaire amb els republicans i liberals, ni foren amics sincers del general Ramon Cabrera. Això semblava que els havia de situar al costat de la branca més retrògrada del carlisme però, l’hisendat Rafael Puget recordava que tot i que el general Rafael Tristany havia estat un personatge d’”intrínsica severitat i arrelats sentiments religiosos, el partit apostòlic no [li] atorgà[…]la seva plena confiança [172].

Durant els darrers anys de la primera guerra, els carlins catalans s’adscrivien a la tendència moderada – també anomenada dels universitaris de Cervera- o a la tendència “furibunda”, als membres de la qual s’atribuïen idees fanàtiques de radicalitat religiosa. Aquests darrers esdevenien força importants a Solsona i sempre van voler imposar en Benet Tristany com a general suprem de l’exèrcit reial a Catalunya. No se’n van sortir del tot i això, en part, fou degut a l’oposició del carlisme castellà i basc a la diferència catalana.

El príncep Lichnowsky fa referència a les lluites internes del carlisme català durant la guerra dels set anys, les quals relaciona amb l’assassinat del comte d’Espanya en mans dels seus propis correligionaris. De fet, Benet Tristany i el comte d’Espanya eren enemics irreconciliables. La descripció que ens transmet Lichnowsky d’en Benet Tristany es pot resumir en aquesta frase: “Era una barreja estranya de capellà i soldat”. L’aristòcrata alemany reconeix que el caràcter de Benet esdevenia franc i obert i que aquest tarannà contradeia la seva terrible reputació però també ens diu que, mal que el canonge semblava que acceptava les indicacions del rei, en acabat feia allò que volia. És a dir, insinua que Benet era un hipòcrita. És clar que Lichnowsky no tenia cap mena de simpatia per Benet- ni pel braç dret d‘aquest, el Ros d’Eroles, ni pels guerrillers catalans, en general. De Benet afirmava que havia amagat en una cova la riquesa enorme de 400.000 unces d’or, les quals havia aconseguit mitjançant el robatori i l’extorsió i que el capellà soldat vivia amb gran luxe, mentre la resta de voluntaris de la causa passaven força privacions.

Durant la guerra dels matiners, els Tristany actuaren en tot el casatristanyterritori català però controlaven de forma gairebé permanent la Segarra- inclosa l’actual comarca del Solsonès- des del seu casal familiar, a l’Ardèvol, en la serra de Pinós. El casal dels Tristany, que encara es manté dempeus, és el veritable castell d’un aristòcrata rural. Fins i tot, compta amb masmorres i capella. En un indret proper, anomenat “la rasa dels canons”, els senyors d’Altet tenien una impremta i fabricaven pólvora i armes, incloses les d’artilleria. Lichnowsky, testimonia que el 20 de juny de 1837 participà en el setge de Santpedor, en el qual els carlins van emprar un canó de la foneria dels Tristany. L’enginy esclatà a la vuitena canonada.

És a dir, que els Tristany exercien d’amos naturals i jurisdiccionals del territori i completaven aquest poder amb la representació que ostentaven en els braços eclesiàstic i de la indústria. Fou la mena de família que mantenia directament nombrosos servents. Van participar en la guerra de successió, a favor dels Àustria, en la guerra del francès, en la dels malcontents i en totes les carlinades. Quan el rei que ells reconeixien, declarava la guerra, els Tristany aixecaven i finançaven un exèrcit, amb la gent del territori que controlaven i el posaven al servei de la causa del monarca. De fet, la mateixa posició transcendent que els atorgava la qualitat d’aristòcrates, hisendats, senyors de la terra i de la guerra, arrelats en el centre del Principat, els allunyava de la temptació del liberalisme.

Els Tristany representaven l’antic sistema de llibertat i d’ordre social, fonamentat en el respecte als costums, el individualisme, la religiositat i el classisme, enfrontat a l’Estat liberal i a l’escala de valors que aquest portava, com ara la secularització, el capitalisme, la meritocràcia burocràtica, la igualtat, el sistema legal de lleis escrites i codificades, l’especulació econòmica, així com el progrés tècnic i científic. L’ordre antic, que simbolitzaven els Tristany, col·locava a cadascú en un espai geogràfic i social de per vida, garantia la seguretat d’un sistema “natural”, regulat pels contractes orals, les constitucions i les disposicions matrimonials i testamentàries. Esdevé interessant que recordem un comentari atribuït a Benet Tristany i que hom creu que pronuncià davant del jutge que el condemnà a mort, doncs il·lustra aquest concepte del món: “Els pobles, senyor meu, són sempre nens i han de ser regits per una ma suau i les lleis han de ser sempre consells…” És a dir, els senyors naturals guien el poble, com el mestre guia la quitxalla. Amb això n’hi ha prou. Per tant, les lleis no han d’ordenar, prohibir, ni coaccionar, sinó que les poques que siguin necessàries, han de consistir en “consells”, els qual brollen de la bíblia i dels costums locals. Precisament, els consells són el producte de l’experiència i per tant, el sistema legal predicat pels carlins era el civil i jurisprudencial- arrelat en els països de tradició anglosaxona – el quan s’enfronta al sistema francès de codificació i dret públic.

En el món dels Tristany, la solidaritat, palesada en els deures cristians de l’hospitalitat i de la caritat, així com les obres pies de l’església i una certa activitat municipal, intentaven cobrir això que ara anomenem els serveis socials. És clar que el nou Estat que s’instal·lava a Espanya durant el XIX, no era capaç de prestar els serveis públics que ara el justifiquen, de manera que es mostrava únicament en la vessant repressiva. Per això, la destrucció del patrimoni de l’església i el descrèdit de la religió no era un afer de conseqüències simplement espirituals o ideològiques, ans, en molts indrets, fou percebut com l’enderrocament del sistema tradicional de vida, el qual consideraven previsible i segur. El simplisme històric d’alguns, ha reduït el carlisme a un ideari absolutista que té més connotacions modernes d’estatalisme totalitari que no pas d’ideologia individualista i conservadora. En realitat, el rei absolut, considerat des de la perspectiva pràctica del pagès, esdevenia un ésser tan desconegut i llunyà, com ho era Déu. És clar que l’aristòcrata comarcal i el capellà, constituïen éssers tangibles, propers i perillosos però en molts indrets el temps havia endolcit les relacions socials. En definitiva, el pagès pensava que ni déu, ni el monarca, intervenien directament en els afers del mas, de la parròquia o de la comunitat municipal i que, per contra, li oferien consol i protecció enfront de les calamitats. En canvi, l’Estat liberal es ficava a casa i ho trastocava tot en nom de conceptes polítics abstractes, que esdevenien incomprensibles per a la majoria de la gent, però que justificaven que es carregués els pagesos i els obrers d’impostos, que els nois haguessin de servir en l’exèrcit nacional, morint en guerres llunyanes, o que s’haguessin de pagar quantitats de diners exorbitants per alliberar-los d’aquest deure. El nou règim va finir la seguretat econòmica que implicava l’ordre secular de la producció limitada a la satisfacció de les necessitats humanes, locals i estables, sotmetent la gent a l’excitació de nous desitjos provocats i artificials, així com a l’especulació dels mercats desbocats. El nou Estat destruïa els bens de l’església i les propietats comunals i enfortia el dret excloent de la propietat privada. Mica a mica, arreu, els propietaris tancaven llurs terres, obstruïen o impedien la recollida de llenya i dels fruits espontanis de la natura, així com la cacera, que eren els mitjans de subsistència de les classes menudes. L’Estat liberal- o més ben dit, el sistema econòmic que portava- talava els boscos, imposava peatges, gravava els consums, esclavitzava els pagesos llençant-los a les fàbriques i fins i tot gosava prohibir al muntanyenc la tinença de l’arma personal, amb la qual caçava i es defensava dels indesitjables. És a dir, l’Estat liberal ocasionava danys greus a les classes populars, però això no ho feia únicament amb mesures econòmiques directes- impostos, lleves forçoses de soldats, privatització de bens comunals … – sinó que, sobretot, portava a terme aquesta revolució capgirant l’escala de valors tradicionals i per tant, desballestant la forma de vida i les relacions personals. El nou règim interferia els lligams familiars- hom creia que volia instaurar el divorci i trencava la jerarquia entre pares i fills, així com la distribució de la producció entre homes i dones- a la vegada que ridiculitzava la religió, la qual constituïa la llei “natural”. El nou règim, fins i tot, penetrava en l’àmbit més íntim, el de la comunicació personal, imposant una llengua forastera que esdevenia desconeguda, o difícil de comprendre, per a la majoria dels camperols catalans. I, els danys esmentats es portaven a terme sense que els afectats percebessin cap garantia de protecció mínima– sobretot, sense allò que avui anomenaríem “seguretat jurídica”- ans es produïen arbitràriament, mitjançant normatives prohibitives i contradictòries, emeses per autoritats civils i militars, variades, desconegudes i llunyanes, sense cap mena de crèdit, així com amb la força d’un exèrcit i d’una classe de funcionaris civils que no eren catalans i que hom considerava corruptes. A partir d’aquesta sensació d’inseguretat, una part de la societat, sobretot rural, va cercar consol en l’enyor d’un passat mitificat, mentre una altra part de la població – urbana- va dipositar la seva fe en un esdevenidor sense opressors, governat pel poble sobirà.

La idea simple i deformada de l’existència d’un temps que fou idíl·lic, segur en les possibilitats i els límits de vida que oferia, d’homes amb drets i deures individuals, amb paraula i honor, lligats per contractes orals a l’aristocràcia local, que representaven els Tristany, revestia els membres d’aquesta família, d’una patina nostàlgica i romàntica, que esdevenia perceptible en el mateix moment que ells transitaven per la muntanya amb el sabre a la ma.  Aquest ideari antic, encarnat en una mena de bandits aristocràtics, rics en propietats, mal que irremissiblement abocats a la decadència, era percebut, fins i tot, pels coetanis liberals i republicans, els quals, per això, reservaven als membres d’aquesta família, l’admiració continguda que hom acostuma a sentir pels perdedors de la història, sobretot quan són nobles i hom pensa que no destorben, perquè viuen lluny. Certament, es tractava d’una admiració marbrejada d’ironia crítica, que entre els burgesos també anava barrejada amb l’enveja que sentien els membres de les classes emergents envers els membres de la noblesa. Per això, també es tractava, si voleu, d’una admiració snob, basada parcialment en l’afany absurd que menava els Tristany: aquella gent pretenia un impossible- dit sigui amb les paraules dels autors del Manifest de la Garriga- comparable a la voluntat de fer tornar amunt les aigües del Llobregat.

El fet és que la dèria d’enfrontar-se als vents violents de la història feia atractius els Tristany, sobretot entre un públic educat, lector de diaris i folletins, amant de les òperes italianes i dels drames rurals i medievals. Les circumstàncies de la vida que portaven els senyors d’Altet, anaven teixint davant dels coetanis una aventura real, explicada a retalls pels diaris i interpretada per la veu popular. Això, en plena exaltació del romanticisme. Francesc Curet, tot explicant-nos les revoltes populars de 1842 i 1843 a Barcelona, diu que “aquells fets extraordinaris, desconcertants i que ens semblen llegendaris encara […] són considerats per molts com propis de l’exaltació efervescent i de la bullida ideològica que caracteritzava el període romàntic que podem situar entre els anys 1830 i 1850. No pas el romanticisme contemplatiu, enyorívol i malaltís que es complaïa en els amors impossibles i desgraciats i en la visió de fossars i de ruïnes a la claror dels capvespres tardorencs, sinó d’un romanticisme actiu que llençava homes a la brega en un pla d’irrealitat, moguts per un impuls afectiu o temperamental, tancats d’ulls a les conseqüències i sense parar compte en el resultat final…”[173]. Joan Gabarrou i Bigas és l’autor d’unes línies que prologuen l’estudi genealògic de la família Tristany, escrit per César López Hurtado[174]. Mitjançant poques línies, Gabarrou resumeix la visió que van transmetre els Tristany als coetanis i que ell suposa que ha arribat fins les darreres generacions: “La saga dels Tristany té, per als catalans d’avui, tota la nostàlgia i tot l’arravatat romanticisme de les causes desventurades, de les banderes heroiques però caigudes [] Nissaga bel·licosa i sacrificada, els Tristany feren reveure, en plena contemporaneïtat, l’esperit de la noblesa medieval”.

Efectivament, els lectors de la premsa, coetanis dels Tristany, amb el pas dels anys, van gaudir de la narració romàntica iniciada amb l’afusellament del patriarca de la família, a la plaça, davant de la catedral de la capital comarcal, en una cerimònia tètrica, amb crespons negres i repicar de timbals destemprats [175] i que s’enlairà amb la irrupció dels cinc nebots d’en Benet, els qual clamaren venjança, s’empolainaren els uniformes, es cordaren els esperons, brandaren el sabre i es llençaren al camp de batalla, per a derrotar al general d’Isabel II, Joaquín Manzano. Això, en un escenari de muntanyes llòbregues, dirigint un exèrcit format per homes procedents de totes les comarques catalanes. Unes vides, les dels nois Tristany, sobtades, en el primer moment d’esplendor èpic, per la mort del més jove, el capità Miquel Tristany, en la batalla d’Avinyó i per les desavinences amb Ramon Cabrera, que es palesaren al cap de pocs dies d’aquesta esbatussada amb el bescanvi de presoners – Manzano pel cortesà carlí López de Carvajal- pactat pels jerarques suprems d’ambdós bàndols contendents, a l’esquena dels aristòcrates d’Ardèvol.

És clar que els lectors de la premsa havien de copsar la humiliació que suposà per als aristòcrates del Solsonès l’entrada impune del general Paredes en la seva propietat, a tocar del casal familiar, per alliberar el presoner més important que posseïa el carlisme. Però, per si no n’hi havia prou, de retruc, mitjançant aquesta còmode incursió, els liberals havien capturat l’Antoni Tristany. La crònica periodística del succés contenia tots els elements per animar les tertúlies dels cafès. El redactat suggerent del periodista permetia comprendre que l’alliberament de Manzano, no era tan casual com pretenia el govern, doncs, estranyament, aquell dia la presó del general liberal no romania vigilada – potser hi havia tres o quatre trabucaires que van fugir en veure arribar les tropes i que possiblement no eren els sentinelles, sinó la guàrdia personal de l’Antoni. Sobretot, mitjançant una referència subtil, el periodista no s’estalvià de fer-nos saber que l’Antoni havia estat enxampat pels mossos d’esquadra mentre feia l’amor amb la masovera. Ens assabentem d’això perquè el cronista explica que els policies van esperar, amagats, que el Tristany apagués el cigar que fumava i s’acomiadés de la noia amb la que s’estava. Tothom sap que els fumadors arrodoneixen el plaer del coit amb unes pipades de tabac. Antonio Pirala, historiador decimonònic, es mostrà més explícit i ens explicà que l’Antoni fou pres mentre es trobava “amorosamente entretenido”.

Per tant, fins aquest punt, constatem que la història dels Tristany, explicada durant els tres anys de guerra, mitjançant escasses notícies periodístiques però puntuals, inclou uns quants requisits cabdals de la novel·la romàntica: pel cap baix, es tracta d’una narració que es fonamenta en els avatars d’un clan familiar rural i aristocràtic, regit per normes antigues, en la qual el coratge i la vilesa, la presència colpidora de la mort, la lluita èpica, les enveges, els ideals, la traïdoria i fins i tot, la passió amorosa hi juguen un paper transcendent. Sobretot, constatem que es tracta de la història d’unes vides marcades pel destí, el qual s’ensenyoreix dels protagonistes, doncs els converteix en titelles de circumstàncies ingovernables. I tot això, en un escenari- que els barcelonins imaginaven feréstec, boscós, humit i fosc- de la mena que els romàntics apreciaven especialment.

En la història dels Tristany, tal com va ser transmesa per la premsa, la força del destí es feu present poc després que es celebressin els funerals del jove Miquel Tristany- en els quals hi fou present, el presoner Joaquín Manzano, tal com manaven les normes d’honor dels militars de l’època- i concretament, a partir del moment que l’Antoni va caure presoner dels liberals. Llavors, un cop l’Antoni fou tancat al convent del Carme de Manresa, Rafael, Ramon i Francesc van comprendre que perillava la vida d’un altre germà i es posaren en contacte amb el quarter general de l’exèrcit dels liberals, a la capital del Bages, mitjançant el baró d’Abella, vell preceptor de la seva infantesa. Els Tristany, és clar, només posseïen una moneda per a pagar el rescat de l’Antoni i consistia en comprometre la deposició d’armes i la submissió a Isabel II.

Les negociacions van anar per bon camí, car al cap d’un parell o de tres mesos d’ençà de l’empresonament de l’Antoni, durant la primera quinzena del mes de febrer de 1849, aquest fou alliberat- mal que això es va voler emmascarar amb una pretesa fuga-. I just quan l’Antoni retornava al casal familiar, Cabrera afusellava l’agent dels Tristany, el baró d’Abella. Evidentment, els lectors de la premsa van relacionar immediatament ambdues notícies. Recordem-ho: el diari deia que els Tristany, després de dinar amb els seus convidats, el baró i els acompanyants Josep Serra i Francesc Casades, els havien tramès a Cabrera. Si els Tristany van enviar els seus comensals a Sant Llorenç dels Morunys com a presoners, emmanillats, o simplement els van convèncer per a que hi anessin, pel seu compte, a fi que comuniquessin determinades propostes al capità general dels matiners, això no ho sabem amb certesa. Però, en qualsevol cas, Cabrera havia de sospitar que l’alliberament de l’Antoni només podia ser degut al fet que els Tristany havien compromès la submissió a Isabel II. I això mateix havien de pensar els lectors de la premsa, que també sabien que el baró i els seus companys Serra i Casades, eren fundadors, de l’associació de la Santa Germandat de la Concepció, oposada a finançar la revolta carlista i del si de la qual, possiblement, sorgí el manifest de la Garriga.

En definitiva, els Tristany forçosament van pagar un preu per l’alliberament de l’Antoni. Lògicament, això no els podia haver sortit de franc. I Cabrera ho sabia, no pas, únicament com a resultat de la deducció lògica, sinó perquè tenia espies al casal de l’Ardevol, com ara en Joan Prat, àlies el Gravat de Guissona. Precisament, a la fi de la guerra, quan el general Manzano enxampà en Joan Prat fugint a l’exili, el matà immediatament. El Gravat portava documents perillosos- això va dir la premsa- un dels quals consistia en un encàrrec de Cabrera per a que espiés els Tristany. Possiblement, aquests documents podien descobrir els tractes entre Cabrera i l’anterior capità general isabelí, Fernando Fernández de Córdova per al bescanvi de presoners que beneficia el mateix Manzano i a López de Carvajal, així com les negociacions entre els amos d’Ardèvol i l’exèrcit del govern liberal.

Havent retornat l’Antoni Tristany sa i estalvi a ca seva i després que el baró d’Avella i els socis que l’acompanyaven foren executats per ordre de Cabrera, les negociacions entre els aristòcrates carlins i l’exèrcit liberal, seguiren. Els senyors d’Ardevol justificaren la mort del preceptor d’infantesa, tot culpant-ne Cabrera. Però, la qüestió que tothom es preguntava era per quina raó els Tristany, un cop aconseguida la llibertat de l’Antoni, havien de tenir interès en seguir negociant amb l’exèrcit liberal. La resposta és òbvia: el preu de la deposició d’armes dels Tristany incloïa, a més de la llibertat del germà presoner, una quantitat enorme de diners. I no van mancar les veus que asseguraren que la família carlina, en el moment de l’alliberament de l’Antoni, ja havien pactat que el govern militar reconeixeria el grau de mariscal a Rafael, tot incorporant-lo a l’exèrcit de l’Estat, així com els graus militars que posseïssin en la milícia carlina, a  tots els oficials que el seguissin. Hom també deia que els Tristany, s’havien embutxacat per avançat part del preu convingut pel canvi de camisa[176].

Doncs, després de l’alliberament de l’Antoni, les negociacions es perllongaren i d’acord amb la versió de les autoritats militars del districte de Manresa, els Tristany, finalment, es van comprometre a portar a terme la deposició d’armes el dia 13 d’abril de 1849 en el santuari de la Mare de Déu de Pinós. Un cop hagués finalitzat la cerimònia, els amos d’Ardèvol havien d’acompanyar les tropes del govern fins l’amagatall de Ramon Cabrera. Però, com sabem, quan els coronels liberals s’enfilaren cap el santuari per a escenificar la submissió dels Tristany, la família d’aristòcrates carlina els esperava amb uns convidats no previstos- Ramon Cabrera i Borges- per a massacrar-los. També en aquest cas, els lectors del diari s’ensumaren un grapat de circumstàncies contradictòries, que els feien dubtar de la sinceritat de les explicacions d’uns i altres. Com podia ser que els encarregats de rebre la submissió dels Tristany- els dirigents carlins catalans més importants, potencialment més perillosos i temuts- fossin uns simples coronels?. Els lectors de la premsa recordaven que la deposició d’armes de Pep de l’Oli meresqué la presència del capità general Fernando Fernández de Córdova i que la submissió de Bartomeu Poses i Jaume Montserrat, es va portar a terme en una cerimònia presidida pel nou capità general, Gutiérrez de la Concha. Això, tot i que, en aquells supòsits, es tractava de personatges d’importància molt inferior als Tristany. A més, els oficials liberals que el 13 d’abril s’enfilaren a la muntanya coronada pel Santuari de la Mare de Déu de Pinós malfiaven de la sinceritat dels Tristany, doncs van fer unes quantes marrades pel camí, a fi d’estalviar-se l’emboscada. Per altra banda, els negociadors dels Tristany – Gibergues i  Ferrés- van actuar com si mai haguessin dubtat de la veracitat de l’acord entre els carlins que representaven i l’exèrcit de la reina. Immediatament després de la batalla, aquests homes també van ser afusellats pels carlins, a fi que no parlessin. I també en aquest cas, els Tristany carregaren el sacrifici dels negociadors a l’esquena de Cabrera.

La decadència dels Tristany, s’accelerà després de la batalla del santuari de la Mare de Déu de Pinós. Ramon Cabrera, els tractà de covards i decidí d’exiliar-se. Llavors, la premsa publicà tres notícies correlatives, les quals, tot i que van ser escrites sense escarafalls ni comentaris, transmetien als lectors la sensació de la solitud dels derrotats.

La primera notícia explicava, en dues línies, que un observador anònim havia vist lluny a Rafael Tristany al capdamunt de la serra de Pinós, acompanyat per mitja dotzena d’homes. És a dir, els nombrosos batallons dels senyors de la guerra, dels amos del centre de Catalunya, dels personatges que hom deia que havien iniciat la guerra, ara restaven reduïts a un sol membre del clan familiar que recorria amb la cua entre cames les crestes de les muntanyes, a tocar de casa seva i acompanyat d’una escorta miserable.

La segona notícia consistí en la publicació de la carta que Francesc Tristany i el Muchacho van trametre a Rafael Tristany, a fi de donar-li pressa per a que abandonés el territori espanyol. El general Manzano requisà l’escrit i el feu publicar per a que tothom s’adonés que la família de l’Ardèvol havia estat vençuda i que, per tant, la guerra podia donar-se per finida. Però el contingut de la carta portava imatges de tristesa i desolació que havien d’engreixar la brama romàntica que envoltava els aristòcrates carlins: “ves de pressa… tu ets el darrer que resta a Catalunya… per aquí tot és destruït”. Fins i tot, la preocupació de Sanlinier pel cavall perdut, el record del fill mort d’en Dávila, són notes de la dita carta que arrodoneixen l’estampa dramàtica d’aquests darrers resistents, envoltats i empesos cap a l’exili per l’enemic inflat.

La tercera notícia periodística explicava que Rafael Tristany, havia reunit els familiars i servents del casal de l’Ardèvol i després d’oir missa en la capella de la propietat, dedicada a Sant Francesc, s’acomiadà d’ells. Rafael, acompanyat d’un pagès de confiança, carregat amb pic i pala, anà fins un indret amagat per a recuperar un grapat de joies que havia soterrat per si, algun dia, li era menester de finançar la seva fugida cap a França. Potser Rafael va anar a cercar la subsistència que li era menester a la famosa cova en la qual Lichnowsky contà que el seu oncle Benet hi havia reservat  400.000 unces d’or?.

Hom pot dir que la història dels Tristany, que paga la pena d’explicar, acabà en el moment que Rafael passà a l’exili, precisament, el dia del segon aniversari de l’afusellament de Benet. És gairebé segur que llavors els Tristany, havien perdut la part més important de les propietats. En l’esbatussada de 1855, l’Antoni Tristany hi va deixar la pell. Fou greument ferit en una topada amb l’exèrcit liberal, molt a prop del casal familiar, a Clariana de Cardener i traslladat a un mas, on, a la fi, va morir. Potser, aquest mas era la casa d’en Rovira, domicili de la seva amant?.

Gairebé vint anys després de la incursió de 1855, en Rafael, en Ramon i en Francesc, van tornar al Principat per fer una nova guerra: la darrera carlinada. En aquesta lluita, Rafael, fou el membre de la família més reconegut. Entrà a Vic i participà en la lluita al País Basc, al costat de Carles VII. Però, llavors, els Tristany eren ombres de passat. Rafael solament una vegada, durant  tota la guerra, gosà de visitar el casal d’Ardèvol i això ho va fer d’amagat. Després, els germans van haver d’exiliar-se una altra vegada i moriren a França, cap a la fi del segle. Amb ells gairebé es fongué la genealogia. Existeixen unes fotografies del darrer descendent dels Tristany, fetes l’any 1913, un adolescent malaltís, de cames primes com el filferro, que no va superar la pubertat. 

21.2. Ramon Serra i Monclús, comissari de protecció i seguretat pública.

-Um! equivocació!¡ bona equivocació! prou que es va esborrant l’equivocació!… va exclamar el comissari des de la tauleta de la cambra de Dídac i mentre mirava la primera plana d’un dels llibres que ja tenia a la ma. Fourier!… un llibre de Fourier! un altre de Louis Blanch!… equivocació! prou que veureu l’equivocació!.
– Per ventura constitueix un crim el fet de tenir aquests llibres?
– Els mateixos que han estat trobats a casa d’altres conspiradors.
Antoni Altadill. Barcelona y sus misterios

Un dia la policia sorprengué una de les partides de les que el “Brusi” de l’època qualificava de clandestines. La seva clandestinitat, però, no tenia fonament; era una manera de dir que les relacions de la casa amb la policia no havien arribat, encara, a una positiva maduresa. Josep Pla. Un senyor de Barcelona.

…malgrat les mesures que s’han pres mitjançant el meu ban de 28 del darrer setembre, no s’ha aconseguit l’extinció dels jocs prohibits en aquesta capital. Les cases de joc que han estat descobertes són moltes i també són moltes les persones de diferents categories que han estat sorpreses en aquest entreteniment tan perniciós […] Ventura Díaz. Govern Civil de Barcelona, 11 de gener de 1851

Debem a la incansable activitat i zel del comissari de Vigilància D. Ramon Serra i Monclús la captura, en aquest dia, d’un parell d’individus que formaven part d’una societat de moneders falsos radicat a la vila de Terrassa i la requisa d’útils i metalls destinats a la fabricació de moneda falsa […]  Diario de Barcelona de 6 de gener de 1851

 

Ramon Serra i Monclús fou un cap de policia conegut i temut a Barcelona durant els anys centrals del XIX. A partir que descabdellà l’afer dels “lladres del pou” – és a dir, dels segrestos del batlle de Sants i dels industrials Joan Cros i Francesc Solà, a més de l’empleat Bernat Capdevila- la premsa el convertí en un personatge, no pas heroic, ans temible i mereixedor de ser citat amb nom i cognoms. Per la feina dels segrestos de Sants, les corporacions municipals de Barcelona i de Sants van concedir al comissari una medalla, amb brillants, en la qual hi havia gravada aquesta inscripció: Barcelona y Sans en agradecimiento a los servicios de D. Ramon Serra y Monclús. 1848”. La condecoració li fou imposada al Saló de Cent de l’ajuntament de Barcelona, el 15 de juny i el destinatari de l’homenatja va declarar que la conservaria fins la mort i que, en acabat, havia de ser donada a Santa Eulàlia, patrona de la ciutat. Tres dies abans, la reina li havia concedit la Real Órden Americana de Isabel la Católica.

El bon resultat en la recerca i detenció dels segrestadors de Sants, va portar la promoció d’en Serra – havent transcorregut tres mesos dels successos assenyalats- a comissari especial de vigilància de la província de Barcelona. Fins aquell moment, Ramon Serra, propietari barceloní, havia estat el comissari de seguretat del tercer districte.

L’ascens situà Serra com el cap de tots els comissaris de policia barcelonina. Efectivament, l’1 de juliol de 1848, en el punt més àlgid de la guerra, Manuel Gibert, governador civil de Barcelona, seguint les indicacions de Manuel Pavía, Capità General de Catalunya, instituí la “Comisaria especial de Vigilància de la Província de Barcelona”. El temor de les màximes autoritats civils i militars a Catalunya a l’explosió revolucionària que vivia el país, el qual menà aquesta estructuració policial, s’encomanà a Narváez. Per això, la iniciativa fou generosament finançada per Madrid. Només cal dir que el sou del càrrec de comissari multiplicava per deu el salari d’un menestral molt ben pagat. L’òrgan policial, s’estructurava en un escalafó i comptava amb el subgrup de policia secreta, composada per vint o trenta homes, els quals foren posats a disposició directa de Ramon Serra i Monclús.

El subgrup d’agents secrets, encapçalat pel comissari Serra constituïa una veritable policia política, i per això l’hem de considerar el primer precedent de la brigada político-social la qual, al cap de cent anys, amb la dictadura franquista, reprimí els adversaris polítics del govern i la població en general. A la vegada, dins de la policia secreta, l’anomenada “ronda d’en Tarrés”-  d’en Jeroni Tarrés- constituïa l’aplec de pinxos encarregat de portar a terme les violències més gruixudes ordenades pel comissariat. Aquests eren els executors de les represàlies i les coaccions. En Tarrés no TarresPortada2menystingué els mètodes més brutals i la seva gent apallissà i assassinà ciutadans al mig del carrer. Hom diu que tenien “carta blanca” per fer allò que consideressin necessari i de fet, en Tarrés, quan finalment fou jutjat per l’assassinat d’en Francesc Tubert, àlies el Ros d’Espolla, al·legà aquesta patent oficial per tal de justificar, a tall d’obediència deguda, els crims que havia comès. Tot i això, d’en Tarrés i d’alguns dels mossos de la “ronda”- galifardeus de gran presència física- s’explicaven proeses que fonamentaven el respecte i fins i tot una certa admiració, com ara que un de la colla- potser era el mateix Tarrés-  havia anat a peu a Lleida en poques hores i que havent arribat a la capital del Segrià jugà una partida de pilota, sense mostrar cap mena de fatiga. Des de l’1 de juliol de 1848, fins el 30 d’abril de 1850, data en la qual fou dissolta la Comissaria especial de Vigilància – un any d’ençà que s’havia declarat oficialment la fi de la guerra- aquest òrgan policial sumava mil cinc-centes detencions, de les quals la part més important corresponia a jugadors, prostitutes, així com opositors carlistes i republicans, els quals l’estadística classificava en diferents epígrafs ( membres de partides rebels, reclutadors de voluntaris rebels, provocadors de fadrinades,  indocumentats…)[177].

Però, amb el pas del temps, les circumstàncies polítiques i socials canviaren, de manera que la gent considerà que l’activitat de la ronda d’en Tarrés havia vessat tots els límits. El 28 de juny de 1853, Ramon Serra i Monclús va dimitir del càrrec de comissari, doncs es va veure implicat en les acusacions que varen portar en Tarrés davant dels tribunals i que costaren una condemna de 14 anys de presó al capità dels pinxos. Hom diu que Serra també va passar una temporada a la presó però, en sortir fou reposat en el càrrec, del qual es va veure obligat a dimitir alta vegada. Durant la revolta progressista de 1854- la qual esdevingué especialment greu a Barcelona car hi participaren els obrers i degut a la qual s’inicià el bienni del govern progressista- Ramon Serra fugí de la ciutat. A partir de llavors s’acabà definitivament la seva sort. L’any 1864 tornem a tenir alguna notícia del comissari, degut a l’afer Claudi Fontanellas i és clar que llavors no tenia cap poder doncs estava processat per l’Audiència en un assumpte criminal, precisament per complicitat amb uns falsificadors de moneda.

El comissari Serra- si el jutgem per les informacions dels diaris- va ser un funcionari molt enfeinat i algunes de les actuacions que portà a terme, com ara el registre i clausura de cases de joc clandestines, la detenció de jugadors d’avantatge, la investigació d’un assassinat a Vilanova i la Geltrú, la detenció d’uns lladres barcelonins mitjançant la col·laboració forçada de la minyona de la casa que volien robar i el descobriment de fàbriques de moneda falsa, delien els lectors del diari. Per exemple, la premsa ens informa que durant el mes d’abril de 1848, Serra malfià d’uns homes que romanien a l’aguait, en un carrer de Barcelona. Els va deixar fer i en acabat, els seguí fins que descobrí un magatzem de gènere de contraban. El mes de febrer de 1849, Serra va detenir a Mataró un francès conegut amb el nom de monsieur Chambó, el qual s’esmerçava en la falsificació de tota mena de documents, bitllets de banc i deute de l’estat. Havia estat pres a la Ciutadella de Barcelona, condemnat a 10 anys de presó però s’hi havia escapolit per un mitjà no explicat. En realitat, monsieur  Chambó es deia Víctor Darnés i era germà del Darnés que va ser guillotinat a Paris per haver atemptat contra el rei Louis Philippe, tot disparant-li un tret. Victor havia recorregut Europa i es guanyava la vida fabricant armes i ensarronant la gent rica. El mes d’abril de 1849, poc abans que es donés per acabada la guerra, Serra, detingué dins de les muralles barcelonines, un capità de cavalleria del republicà Ton Escoda. Portava molta documentació compromesa i una pistola carregada. El capità havia entrat a la ciutat a peu, després de deixar el cavall a la porta de la muralla.

Ramon Serra va ser, sobretot, un policia polític i va participar, de forma transcendent, en el desballestament del complot que els matiners republicans van organitzar per apoderar-se de Barcelona, la tardor de 1848. Efectivament, la premsa contà que el 30 de setembre, dos o tres dies després que Fernando Fernández de Córdoba fes pública l’existència de la dita conxorxa, Serra havia sorprès, en una casa dels arcs de la plaça de Sant Agustí, la reunió d’una lògia – hem de suposar que maçònica- formada per carlistes i republicans, als quals intervingué força documents i un grapat de proclames de Cabrera. La notícia del diari aclaria que entre els detinguts hi havia un capellà i un militar, els quals, degut a llurs oficis, feien sospitar que un representava el carlisme i l’altre, el republicanisme. Segons el periodista, els conjurats preparaven el lliurament de Barcelona a Cabrera.

Serra, vist amb els ulls actuals d’un estat democràtic de dret, era el típic policia amb una vessant fosca remarcable. Com ha estat explicat, controlava la ronda d’en Tarrés, les complicitats de la qual amb els grups que avui anomenaríem “màfies” del joc i de la prostitució, esdevenien de coneixement públic. Ignasi Tarrés era mosso d’esquadra i la “ronda” de pinxos que guiava, protegia, sense dissimulació, els interessos particulars de determinats burgesos i polítics. Serra va ordenar a Tarrés que assassinés el Ros d’Espolla i aquesta acció, portada a terme a Arenys de Dalt, fou la fi de la impunitat del cap dels vigilants més temut a Barcelona. Abans, però, la nit de Sant Joan de 1851, la dita brigada matà el polític republicà Francesc de Paula Cuello i Prats, el qual, de ben jove havia estat empresonat per cantar l’himne de La Campana i que participà en les bullangues barcelonines com a seguidor d’Abdó Terradas, havent estat redactor del diari El Republicà i company de Narcís Monturiol. L’enterrament de Cuello comptà amb el seguici de molts ciutadans, els quals l’acompanyaren fins el cementiri del Poble Nou. Els carrers pels quals passava la comitiva fúnebre estaven engalanats amb crespons negres.

En els afers foscos en els quals hom sospita que va intervenir Tarrés, sota les ordres del comissari Serra, hem de mencionar el cas de Claudi Feliu i Fontanills. Aquest home afirmava que era Claudi Fontanelles, fill del banquer marquès de Fontanelles, però fou objecte d’un procés per usurpació de personalitat. El fill del banquer havia estat segrestat l’any 1845 i al cap de 16 anys, aparegué Claudi Feliu, provinent d’Amèrica sota el seu nom. La família Fontanellas mai va denunciar el segrest- doncs sembla que el pare l’havia incitat- i al cap dels anys, no fou possible comprovar que el noi n’hagués sobreviscut. A l’època, els que defensaren la identitat del nou vingut com a Claudi Fontanelles, sospitaven que Serra, a través de Tarrés, havien intervingut en l’assumpte del segrest.

A la fi, Tarrès després que fou jutjat i empresonat pel crim d’Arenys, es va fer voluntari de Joan Prim a l’expedició al Marroc, on sembla que hi va deixar la pell. Però, n’hi ha que diuen que tornà d’Àfrica i morí a Barcelona.

És a dir, Ramon Serra va ser el prototipus de policia civil, d’investigador, a càrrec dels pressupostos municipals i, o, de l’Estat, que actuava amb competències no clarament delimitades, en una societat que es trobava a mig camí de la consolidació de l’estat liberal modern. Ell no era militar, ni –exactament- un mosso d’esquadra, tampoc guàrdia civil, i vivia en un país sotmès a l’estat d’excepció, ocupat per l’exèrcit, en el qual, fos quina fos la Constitució vigent, hom desconeixia la divisió de poders. Per això, no ens han d’estranyar les notícies que ens transmeten els diaris, adreçades a glorificar la mena d’actuacions que avui, en un policia de la nostra època i en un país europeu, consideraríem que defineixen un personatge corrupte. Serra, no cal dir-ho, no dubtà mai a qui prestava fidelitat. Serra treballava per a mantenir l’ordre però això no significava altra cosa que la salvaguarda dels interessos de les classes dirigents, inclosos els interessos dels amos dels bordells, de les cases de joc i dels polítics i militars que governaven, malgrat que, a la fi, acabava per creure’s tan poderós que, si li convenia, no dubtava en extortir als mateixos que pretesament protegia. La missió principal dels policies com en Serra, consistia en contenir la xusma, fossin els obrers, els jornalers, els trabucaires, els visionaris socials,els conspiradors polítics, els pobres i qualsevol mena de delinqüents incontrolats. Serra, de tant en tant, portava a terme ràtzies a Sants, Hostafrancs i en les zones portuàries, a la fi d’arreplegar el màxim de desvagats, jugadors i meuques. Però, en aquestes ocasions, el diari sempre aclaria que es tractava de meuques “escandaloses”; és a dir, les que s’exhibien al carrer. Les altres meuques, les organitzades en prostíbuls per a la clientela burgesa, fins i tot eren protegides per la ronda d’en Tarrés. El mateix hem de dir en relació als jugadors. A Barcelona sempre s’ha jugat al carrer, sobretot a les Rambles i més concretament, al Pla de la Boqueria. Serra i els seus pinxos, de vegades, feien neteja i engarjolaven un grapat d’aquests sapastres de cantonades, o assaltaven locals en els quals es practicaven jocs de cartes i de daus, amb l’excusa que es tractava de jocs prohibits, que els jugadors feien trampes, que els locals no estaven declarats, que no pagaven les taxes municipals, o de tot això plegat[178].

Ara bé, Serra fou segurament el primer policia no uniformat, a casa nostra, que va emprar- o, això feia veure- el mètode deductiu. Tenim l’exemple dels segrestos de Sants. Recordem que, en aquest cas, la premsa- traslladant al paper allò que els xerrava en Serra- explicà que a partir d’un terreny molt trepitjat, a tocar de la casa del sospitós principal, l’investigador va deduir que en aquell indret s’hi havia portat a terme l’aplec de molts homes. El periodista també  explicà que Serra, basant-se en els records de la mena de sorolls que havien escoltat els segrestats durant el captiveri, va poder descobrir la vila i el lloc concret, on aquests havien estat retinguts. És a dir, la història dels “lladres del pou” fou presentada al públic a partir de certa coherència, la qual apunta el mètode d’investigació racional. Per això i també perquè Serra sabia com entabanar els periodistes, aquest comissari de policia suggereix la modernitat dels investigadors que ompliren planes i planes de literatura, sobretot, a partir de la fi del segle XIX i durant tot el segle XX. A la vegada, Serra constitueix el símbol del funcionari del nou Estat liberal conservador, fidel al règim polític del moment, embolicat en tripijocs financers, que es fa amb els potentats i que, quan li convé, corromp els mateixos polítics als quals serveix. En aquest sentit, Serra fou un català que simbolitzà el poder emergent de la classe de funcionaris estatals, mancada del fre de la legalitat democràtica, en una societat cada vegada més dominada pels valors de l’economia capitalista. 

21.3. Rafael Sala i Domènec, Planademunt.

Planademunt envaeix pobles, en maltracta els ajuntaments i s’hi emporta ostatges.  Antonio Pirala. Història contemporània. Annals de la guerra civil. 1873.

El 9 de juliol de 1842, el batlle informà al sotprefecte: “el cas succeït ahir al capvespre a Coll Roig […] entre carlistes soldats i de la reina, tots ells espanyols; de 35 a 40 carlistes van parar un parany als militars de la posta en el mas Sobirà”. El capità fou mort, “tres soldats foren apressats, cap restà ferit […] el capità carlista es diu Planes”. En realitat, es tractava de Rafael Sala, àlies Planademunt, lloctinent de Felip. Raymond Sala. Trabucaires i Fronteres. De Barcelona a Perpinyà pel Vallespir.

 

Rafael Sala i Domènec, àlies Planademunt (Santa Pau,1815- Girona,1849) fou un capitost de guerrillers mític, d’aquella mena que originen la llegenda i romanen durant generacions en el record popular. L’any 1833, només havent començat la primera guerra, diuen que dirigia un grup de 70 infants. Fou detingut i empresonat a Girona però es va escapolir de la presó. Després de la primera guerra, va ser pres pels gendarmes francesos, prop d’Avinyó, els quals el lligaren amb ferros, inclosa una argolla al coll. Planademunt fugí i se’n va anar a peu fins a tocar de Perpinyà. A la plana del Rosselló, o potser al Vallespir, uns pastors el van ajudar a serrar els fermalls. Aleshores, esdevingué el segon cap de trabucaires més famós, per darrere d’en Felip. Va ser jutjat en rebel·lia i condemnat a la guilltina en el procés dels trabucaires de Perpinyà, l’any 1846, car la policia i les autoritats judicials franceses pensaven que havia estat un dels autors intel·lectuals de l’assalt a la diligència de Perpinyà a Barcelona, el febrer de 1845, prop de Tordera i del segrest de tres viatgers que hi anaven, així com de la mort, si més no, d’un d’ells, el jove Joan Massot.

Planademunt lluitava a les comarques gironines i realizà incursions a les comarques catalanes del nord; sobretot, en el Vallespir. De fet, vivia a cavall de la frontera i les autoritats franceses el consideraven resident la vila de Costoja, situada en la banda nord i a tocar de la línia. Fins i tot, les dites autoritats afirmaven que s’havia casat amb una neboda del batlle d’aquesta vila. No sabem que Planademunt, exercint de capitost carlista, baixés més enllà de la Selva. Durant la Segledinou1guerra dels matiners, Sala va  incrementar la seva partida amb quaranta republicans i actuà com a cap de zeladors, procurant la recapta de contribucions, sense desmerèixer els atacs a les columnes de soldats liberals i les col·laboracions puntuals amb Cabrera i altres capitosts carlins o republicans. Però, Planademunt era un tipus força individualista, barreja de conspirador, guerriller, agent fiscal i soldat. Mai va admetre del tot la jerarquia militar. Ell col·laborà amb altres capitosts però no es va incorporar permanentment en l’estructura de l’exèrcit carlista. L’Estartús intentà d’incloure’l dins de l’organització militar que comandava i no ho aconseguí. Felip, que també havia pretès això, tampoc se n’havia sortit.

Dins de l’exercit carlí, Planademunt assolí el grau de coronel. D’aquest home s’expliquen heroicitats típiques dels bandits socials. Rafael mantingué la fama més enllà de la mort i inspirà a Marià Vayreda l’Ibo, un del personatges principals de La Punyalada. Es conserva el retrat d’en Rafael, fet a la ploma, d’estil realista, sense les exageracions romàntiques usuals a l’època, el qual el representa de cos sencer, vestit amb l’uniforme montemolinista, inclosa la boina i el sabre. Era un tipus magre, de rostre seriós, amb un bigoti que no li sobrepassava la comissura dels llavis. No ostentava medalles, ni galons i en això mostrava l’austeritat i la manca de presumpció i de pompositat, pròpia dels matiners.

La detenció d’en Planademunt en un hostal de la Garrotxa, fou el resultat del parany que li pararen els mossos de l’esquadra possiblement amb l’ajut d’algun delator. No en coneixem els detalls però sabem que la primavera de 1849 la mateixa gent que fins llavors havia donat suport als rebels, mostrava sense dissimulació la fatiga de la lluita. Els desertors sumaven centenes. Llargues columnes d’homes desencisats travessaven el Principat vers la frontera francesa. Planademunt i molts altres capitosts dels matiners, es trobaren desemparats, gairebé sols. No hi havia prou diners per a pagar els voluntaris, els grans casals de la muntanya tancaren llurs portes i es negaven a donar aixoplug als rebels. Planademunt fou portat a la presó de Girona, des de Besalú. A la presó coincidí uns dies amb Marcel·lí Gonfaus, àlies Marçal. Ràpidament, malgrat les intervencions del bisbe de Girona, Rafael fou jutjat per la comissió militar i afusellat l’endemà. El periodista que donà la notícia, va voler presentar-lo com un covard, incapaç de mantenir-se ferm davant de l’escamot d’execució. Hom té la impressió que les autoritats sabien la dificultat de matar un mite i van fer tot el que van poder per tal de desacreditar Planademunt als ulls del poble. Marçal salvà la vida per les raons d’alta política- afirmava l’informador. Planademunt no podia haver-la salvat, doncs era massa odiat per les autoritats liberals.

21.4. Francesc Baliarda i Ribó, el Noi Baliarda. 

Hi ha un deure perdurable, constant […] el deure de ser valents. El primer deure de l’home és i sempre ha de ser, el de dominar, el de sotmetre la por. Fermats pels lligams de la por, mai podrem actuar lliurement. Thomas Carlyle. Sobre els herois.

Ja ha arribat lo dia/ Que el poble tant volia:/ Fugiu, tirans, lo poble vol ser rei/ La campana sona/ lo canó retrona/ Anem, anem, republicans, anem! Abdó Terrades i Paulí. La Campana. Himne. 1842

 

Francesc Baliarda i Ribó (Sant Andreu del Palomar, Barcelona, 1813-1850), àlies el Noi Baliarda, d’ofici teixidor, s’alçà de ben jove contra l’autoritat, quan li tocà de prestar el servei militar. Llavors dirigí una fadrinada a Sant Andreu, la qual fou reprimida a trets per l’exèrcit. Tot seguit, Francesc esdevingué voluntari de Joan Prim, al costat del qual lluità en la primera guerra carlina. Després, formà part de les fileres dels partidaris del govern de les Juntes i es tombà contra Prim en la “jamància”, quan el reusenc portà a terme el bombardeig de Barcelona.

Baliarda, havent esdevingut un republicà radical, mai més va deixar les armes i participà en la guerra dels matiners, durant la qual combinà estratègies amb les forces carlines, fins el punt que fou un dels capitost de partida republicana que prestà soldats a Cabrera i n’obtingué de carlins, quan això li esdevenia convenient. Sobretot, va actuar al Barcelonès, el Garraf, el Vallès i el Maresme però el seu camp d’acció arribà fins el Penedès. Ramon Cabrera necessitava en Baliarda perquè aquest mantenia la tensió al voltant de Barcelona, ridiculitzant les forces del govern amb les ocupacions reiterades de les viles del pla, a la vista de les muralles, com ara L’Hospitalet de Llobregat, Sants, Gràcia, Sant Martí de Provençals, Horta i Sant Andreu. Cabrera valorava la capacitat que tenia el Noi de controlar les entrades i sortides de la capital, tant pel Nord, a la línia del Besòs, com pel sud, a la línia del Llobregat.

En acabar la guerra, la primavera de 1849, Baliarda va seguir lluitant de forma intermitent contra el govern de Madrid. Els mesos d’abril i maig de 1849, en el moment que tots els comandaments dels matiners llicenciaven  llurs voluntaris i corrien cap a la frontera, Baliarda es passejava, com si no res, per Torre Baró, Horta, Santa Coloma de Gremenet i Sant Andreu del Palomar, acompanyat per un grup de cinquanta fidels. A començament de l’estiu de 1850, algunes notícies de la premsa es referiren indirectament a un nou intent d’alçament republicà, el qual suposaven dirigit per Narcís Ametller i portat a terme per Baliarda. Durant aquests dies, la premsa publicà detencions i afusellaments de seguidors del Noi. Per exemple, el 26 de juliol es portà a terme el consell de guerra d’un adicte d’en Baliarda, el qual havia estat trobat prop de Martorell, mentre es guaria una ferida a la ma. En la mateixa data, fou detingut un agent de Noi que pretenia seduir els soldats per a que es passessin als republicans. El 3 d’agost, els mossos d’esquadra perseguien set homes que havien estat clissats en el moment que creuaven el riu Ter, per la Cellera. Els policies suposaven que aquests homes pertanyien a la partida d’en Baliarda i que pretenien arribar a França, “viendo el mal resultado que su intentona ha tenido”– especula el redactor de la notícia. En definitiva, havent transcorregut més d’un any de la fi de la guerra, l’exèrcit i els mossos d’esquadra encara anaven força enfeinats empaitant el Noi de Sant Andreu.

El 21 d’agost, el corresponsal del Postillón a Perpinyà assegurava que Baliarda havia entrat en territori francès i que un guia l’havia portat fins a Marsella. El corresponsal deia que el Noi anava a la Provença per trobar Narcís Ametller i venjar-se personalment de l’embolic que el gironí organitzà tot fent-lo alçar en unes circumstàncies que no havien esdevingut gens favorables. Però, sis dies després de la publicació d’aquesta notícia, el 27 d’agost de 1850, esdevingué clar que el Noi romania a Sant Andreu, atès que, per ordre del brigadier comandant dels mossos d’esquadra, Josep Viver, el sotcaporal Jaume Vilanova, acompanyat de deu mossos, s’adreçà a ca Baliarda, baliardaper detenir-lo. Els mossos van trucar a la porta a mitjanit. La mare d’en Francesc obrí de bat a bat la finestra i els escridassà, tot al·legant que no eren hores i que tornessin quan fos de dia. Els mossos angoixats, escoltaren molt d’enrenou dins de la casa i romangueren davant del portal. Cal suposar que van prendre precaucions, tot amagant-se, doncs, de sobte, s’obrí la porta principal i tres homes, des del llindar, els dispararen amb llurs armes de foc, malgrat que no van ferir ningú. Els defensors van tornar a tancar-se a dins i aleshores, els policies encerclaren la casa. Els assetjadors van rebre el reforç consistent en més mossos i un esquadró de cavalleria de l’exèrcit. Es produí un llarg bescanvi de trets que va perllongar-se tota la nit. El mosso Silvestre Ciurana fou mort i el seu company, Pere Lladós resultà ferit. Els assetjadors varen rebre un gran contingent de reforços, fins i tot de l’exèrcit. De matinada, Baliarda sortí de la casa pel pati del darrera amb l’objectiu d’aprofitar la darrera foscor per travessar el cercle d’assetjadors. Però, fou clissat pel mosso Ramon Albert, el qual l‘encertà d’un tret mortal. Totes les viles de l’entorn barceloní tocaren a somaten. Josep Puig, d’Artés, que era un altre dels fugitius, fou encalçat pels mossos i mort. En Pau, germà del Noi, va aconseguí de salvar-se.

L’endemà, dia 28, els cossos sense vida del Noi Baliarda i de Josep Puig, el promès, o potser el marit de la seva germana, van ser exposats al mig de la plaça de Sant Andreu, damunt d’un carro, davant de l’església i en el mateix escenari de la fadrinada amb la qual el Noi va iniciar la vida de rebel.

Les notícies que ens han arribat de les accions d’en Baliarda, ens mostren una personalitat semblant a la d’en Planademunt. En ambdós supòsits endevinem que ens trobem davant d’homes que exercien un lideratge fort, basat en el carisme personal i aquella ascendència que posseeixen determinats individus sorgits de les classes menudes a partir de les conviccions fermes que expressen, l’habilitat i el coratge en la lluita i el respecte a l’escala de valors vigent en el sector social que els empara. Del coratge personal del Noi en tenim una prova contundent per causa de la greu ferida que va patir, en la batalla desenvolupada prop de Manresa el 14 de setembre de 1848. La mena de ferida- la bala li va entrar pel capdamunt de la banda esquerra de l’espatlla i li sortí per la banda dreta del pit, gairebé un pam per dessota de la gola – podria indicar que el Noi fou pres en una escomesa dels enemics i afusellat a corre- cuita. Efectivament, els gravats de l’època ens mostren que l’exèrcit practicava l’afusellament, fent que les víctimes s’agenollessin, d’esquena a l’escamot, els homes del qual es mantenien dempeus. Això explicaria la trajectòria de la bala que va ferir Baliarda. Les batalles d’aquesta guerra sovint es desenvolupaven de forma caòtica, els contendents es barrejaven, no es mantenien les línies, els avançaments i les retirades es succeïen i uns i altres es paraven emboscades improvitzades. No fóra gens estrany, doncs, que Baliarda caigués en mans de l’exèrcit liberal i que els captors, apressats per les circumstàncies, haguessin volgut matar-lo abans de la propera embranzida dels matiners.

Baliarda fonamentalment era un home d’acció. Algunes actuacions agosarades de la partida que comandava, com l’assalt del domicili particular del general Lassala, portat a terme el 27 de febrer de 1849- Lassala era l’enemic més directe de Baliarda, i a més havia gosat instal·lar-se a Sant Andreu- constitueix aquella mena de fets que fonamenten els mites. Mentre el general, en camisa de dormir, demanava ajut des del balcó, els assaltants li varen manllevar el símbol més preat del poder d’un cap militar: el sabre. Durant força temps, els barcelonins varen fer befa de Lassala per causa d’aquesta circustància.

Baliarda i Planademunt també coincidien en llur individualisme. Ambdós personatges acostumaven a actuar pel seu compte, acceptant el paper puntual que els pogués correspondre en els plans bèl·lics, però sempre  que això fos producte d’un acord previ, negociat de tu a tu, amb els altres comandaments de partides, o amb els generals del seu bàndol. És a dir, ni Planademunt admeté de bon grat la supremacia d’en Ramon Felip, o de l’Estartús, ni Baliarda va obeir gaire a Narcís Ametller, o a Gabriel Baldrich, Ton Escoda o Francesc Ballera, malgrat que de vegades combinés les seves forces amb les que dirigien directament els esmentats comandaments republicans.

El Noi de Sant Andreu i Planademunt, també coincidien en la manca de manies pel que fa a l’establiment d’aliances tàctiques i personals amb els partidaris de les altres opcions ideològiques dels matiners. Cap a la fi de la guerra Baliarda va engreixar partida amb trenta carlins, i sabem que Planademunt havia reclutat quaranta “jamancios”. A més, el Noi de Sant Andreu sovint va col·laborar amb Cabrera. En definitiva, ens podem imaginar perfectament un Baliarda carlí, si hagués nascut a la Garrotxa i un Planademunt republicà, si hagués estat fill d’una vila de la plana barcelonina. Això, malgrat que no dubtem que Planademunt fou un carlí convençut i que Baliarda va ser un republicà de cap a peus. Ambdós varen rebutjar sempre qualsevol acord, qualsevol tripijoc, amb l’enemic. Per això, tant la mort de Planademunt, com la del Noi, foren especialment celebrades per les autoritats, amb discursos despectius i ressentits que en altres supòsits s’estalviaren. Precisament, la topada de Poses amb Baliarda, a la fi del novembre de 1848- pocs dies abans que Bartomeu es passés a l’exèrcit liberal- i la persecució que foren objecte els homes del republicà, per part del caragirat, després de la reunió que mantingueren ambdós, ens fan sospitar que el Noi es va negar a seguir en Poses en la deposició d’armes que aquest li hauria proposat.

Placa del carrer de Sant Andreu que porta el nom del Noi Baliarda. Diu això: carrer de Baliarda. segle XIX. capdavanter contra les quintes”
Placa del carrer de Sant Andreu que porta el nom del Noi Baliarda. Diu això: carrer de Baliarda. segle XIX. capdavanter contra les quintes”

Baliarda va fer escola. Hi va haver guerrilles republicanes, durant molts anys, després de la guerra dels matiners. Força lluitadors d’aquesta tendència, s’anomenaven hereus del Noi Baliarda. Entre ells, potser el més famós, fou el Xic de les Barraquetes.

Per les raons exposades, d’ençà l’any 1907- amb la interrupció dels anys de la dictadura franquista- el carrer en el qual s’alçava la casa d’en Baliarda, al barri barceloní de Sant Andreu, en porta el nom. Francesc Baliarda és un dels únics matiners que ha estat honorat amb aquest reconeixement, el qual, en el fons, ha estat degut a l’afecte que obtingué el tossut i incorruptible republicà de Sant Andreu per part d’unes quantes generacions de treballadors barcelonins. 

21.5. Josep Estartus i Aiguabella .

Quant més canvia, és més la mateixa cosa. Alfhonse Karr. Les Abelles (revista). 1849.

Bildad,[ …] tot i que era enemic jurat de vessar sang humana, en canvi havia vessat tones de gleves del Leviatan damunt el seu abric cenyit. De com ara, en el vespre contemplatiu dels seus dies, reconciliava aquestes coses en el record el pietós Bildad, és quelcom que no sé […]  tal com jo havia intuït abans, havia acabat la seva carrera aventurera retirant-se del tot de la vida activa a la bona edat de seixanta anys i ara dedicava els dies que li quedaven a la tranquila recepció de la seva renda. Herman Melville. Moby Dick

 

Josep Estartús va néixer a Sant Privat d’en Bas, el 21 de setembre de 1811- o de 1808, segons el seu biògraf, Jordi Moret i Marguí- i hi va morir l’any 1887. L’any 1838, la Capitania General de Girona l’havia fitxat com a rebel i el describia d’aquesta manera: “cabecilla de estatura regular, edad 28 años, pelo castaño, ojos azules, pequeños, nariz regular, barba poblada, cara llena, color trigueño y antes de pasar a la facción era blanco, color que conservará en el interior del cuerpo”. L’Estartús fou propietari d’una masia i de terres, les quals pertanyien als seus avantpassats des del segle XIII. Un home d’aquesta nissaga, forçosament havia de ser tradicionalista, partidari de l’ordre secular que havia mantingut en la prosperitat un grapat de generacions en els paratges de terra productiva de la Garrotxa. Estartús fou un altre català de la muntanya que va pensar que el liberalisme havia irromput en el país per a espatllar tanta harmonia.

Josep Estartús s’incorporà a les fileres carlines, al front de quaranta homes, el febrer de 1834. Venia del seminari, on havia estudiat teologia i en el qual Benet Tristany, canonge de la Seu de Girona, l’havia influit per a que prengués les armes. D’entrada li fou reconegut el grau de tinent. El 24 d’abril de l’any següent fou nomenat capità i entre juliol i octubre, passà de primer a segon comandant. El mes de juliol de 1836, ascendí a coronel graduat i el darrer any de la guerra assolí el grau de tinent coronel. Després de la guerra, s’exilià a una població dels Alps i es guanyà la vida fent de xocolater en el taller de la seva propietat. Després, tornà a casa per participar en la guerra dels matiners.

Cap el mes de desembre de 1847, el capità general Pavia ordenà que el detinguessin. L’escamot encarregat de cercar en Josep, no el va trobar a la llar familiar i en el seu lloc, prengué son germà, el qual fou confinat, amb tota la família, a les illes Balears. L’autoritat requisà la casa dels Estartús i la convertí en un fortí militar.

Acabada la guerra dels matiners, el comte de Montemolín concedí a l’Estartús el grau de brigadier. El garrotxí, vint-i-sis anys després, sol·licità a Cabrera un certificat d’aquest darrer nomenament, i el general l’expedí a Pau, l’11 d’octubre de 1875, en aquests termes: “D. Ramon Cabrera y Griñó, Capitán General del Ejército, Conde Morella, Marqués del Ter – CERTIFICA: que a propuesta mia y sirviendo a mis órdenes, le fue concedido al Mariscal de Campo D. José Estartús

general Josep Estartús
general Josep Estartús

procedente de las filas carlistas el empleo de Brigadier por el conde de Montemolín cuyo despacho se remitió al interesado por mi conducto en el año 1849, que posteriormente figuraba de público y notorio en el partido Carlista como Mariscal de Campo nombrado por el Duque de Madrid, y que como tal caracter desempeñó la Comandancia General de la província de Gerona en 1872. A petición del interesado[]” La demanda del certificat, un cop l’Estartús s’havia separat de les fileres carlines, sembla demostrar que el garrotxí necessitava provar que havia obtingut el grau militar esmentat, segurament als efectes de la seva incorporació a l’exèrcit regular.

L’Estartús també va participar en l’aixecament 1855. El 8 de juliol d’aquest any feu pública una proclama que esdevenia força ambígua. Estartús acusava els anglesos i francesos d’haver sembrat la discòrdia entre els espanyols, tot culpant-los de l’esclat de la guerra civil anterior. Aquest argument no pertanyia a la lògica dels carlins, ans constituïa la mena de raons que continuament havien emprat els catalans de tendència liberal per tal de justificar la “innocència” catalana en relació a la guerra dels matiners. Els liberals solien dir que Catalunya només havia estat l’escenari escollit per les potències estrangeres per a esbatussar-se. En la mateixa proclama, l’Estartús donava a entendre que toleraria la renúncia dels voluntaris carlistes que no volguessin seguir-lo, mal que també garantia que premiaria els homes que se li apleguessin. Fet i fet, el capitost de Sant Privat no es mostrava gaire entusiasta amb l’alçament. Al cap de quatre anys, l’any 1859, l’Estartús es va acollir a l’indult del govern i sembla que ingressà, mal que fos nominalment, en l’exercit regular. Però, seguia essent carlista i per això va assistir a l’assemblea de Vevey, convocada per Carles VII el 18 d’abril de 1870. Carles hi convocà tota l’aristocràcia de la seva cort, els diputats del partit, així com els representants de les juntes provincials i els oficials de més alta graduació. En aquesta assemblea, Carles destituí Ramon Cabrera dels càrrecs de cap del partit i de comandant suprem de l’exèrcit carlista per la seva resistència a portar una altra guerra. Josep Estartús, fou dels pocs homes convocats a l’assemblea que es significà com a partidari del tortosí, amb el qual compartia un ideari conservador, allunyat de l’absolutisme.

Iniciada la tercera guerra, l’estiu de 1872, l’Estartús va trametre un memorial de greuges a Carles VII i es retirà de l’alçament. Les raons que al·legà l’Estartus per a dimitir, es basaven en la incompatibilitat de caràcters entre ell i el seu segon, Francesc Savalls. L’Estartús recollí els fusells de la tropa i els lliurà a la Junta provincial carlina de Girona, a fi que els seus adictes, mancats de comandament, no s’aboquessin al bandolerisme.

La documentació que es conserva d’aquesta darrera etapa de l’Estartús ens mostra indirectament els trets del seu caràcter i mentalitat. Josep Estartús fou, com en Marcel·lí Gonfaus, àlies Marçal i com en Josep Masgoret, un dels exemples més clars de la mena de carlisme montemolinista que va tenir ressò, sobretot a Catalunya i que específicament, obtingué força partidaris decidits a les comarques gironines. L’aversió que l’Estartús sentia per Savalls, deixant de banda les experiències personals que la fonamentaren, tenia arrels en les diferències de caràcter d’ambdós personatges però, també, en raons ideològiques. Estartús, dit sigui per entendre’ns, no sentia cap mena de simpatia pels trabucaires, ni per aquella facció de carlistes tèrbols, els quals, segons el seu parer, “mancats d’escrúpuls i plens d’ambicions es desentengueren dels ideals guerrejant per lucre i fatxenda”[179]. Referint-se concretament a Savalls, del qual pensava que mai havia deixat de ser un trabucaire, l’Estartús va escriure que sabia per experiència que quan es donés l’ordre de retirada, aquell tipus i molts altres no l’acatarien, fins que haguessin aconseguit d’omplir-se les butxaques: “Le conozco desde hace 40 años [ a Savalls] y le he visto siempre repleto de ambición y orgullo cualidades de los ignorantes que se reputan sabios. Si el Sr. Savalls tuviera juicio se percataria de que las manchas que lleva han de ensuciar, si antes no las lava, la faja que pretende”. La disputa entre l’Estartús i Savalls, va arribar al punt àlgid quan, l’agost de 1872, el garrotxí fou pres per la partida de Miquel Cambó, conegut amb el sobrenom de Barrancot i jutjat sumàriament per un grup d’oficials adictes a Savalls. L’Estartús fugí abans que l’afusellessin.

Esdevé significatiu que la premsa inclogués l’Estartús en l’afer de la persecució del cap de trabucaires, anomenat Bou, per part d’en Marçal, durant el mes d’abril de 1848. Fins i tot, un periodista va afirmar que Marçal i l’Estartús havien convidat en Bou a sopar per tal de poder-lo enxampar desprevingut i enverinar-lo. El mateix comunicador afegia que n’hi havia que no creien que això fos veritat però en qualsevol cas, el rumor explicat pel periodista ens demostra que l’Estartús fou contrari a les accions de bandidatge que realitzaven alguns dels seus correligionaris. En el memorial de greuges, l’autor també avisava que no volia usar el dret que el rei li concedia de cobrar contribucions perquè no desitjava que el titllessin de trabucaire. La solució que proposava per tal d’aconseguir finançament, consistia en demanar préstecs reintegrables a les viles. Després, va escriure això: “Yo no puedo, ni debo, ser un capitán de ladrones”.

La mentalitat de l’Estartús li originà la fama de liberal, o d’amic dels liberals. De fet, ell era simplement un conservador, contrari a la “revolució”, entesa com el desgavell social i econòmic que portava el liberalisme radical i l’Estat centralitzat. Alguns dels seus comentaris, o dels escrits d’altres persones que conservava en els calaixos, demostren el sentiment de catalanitat i la religiositat que l’amaraven. Avisà al rei que l’estructura de l’exèrcit carlista a Catalunya no havia de basar-se en les províncies perquè “Cataluña quiere ser una” i que fora millor d’estructurar la milícia en comandaments de divisió i de brigada, doncs d’aquesta manera “al paso que satisfaceríamos el anhelo del país, evitaríamos intrigas y discordias”. Entre els documents de l’Estartús, trobem un escrit de Ceballos, comandant general carlista de la província de Girona, en inciar-se la tercera guerra i antic secretari de Cabrera, durant la guerra dels matiners, que el garrotxí va desar, segurament perquè li agradava la reflexió que hi constava: “Siempre ha de tocar a los catalanes el ser los primeros en entrar en el baile y los últimos en salirse” .

Pel que fa al convenciment religiós de l’Estartús, també en trobem la prova en la seva reacció en front d’una de les insubordinacions d’en Savalls. Estartús, un xic escandalitzat,  contava a Carles VII que, havent ocupat unes viles, ell havia ordenat que els arbres de la llibertat, plantats pels milicians, fossin convertits en creus cristianes. Savalls va rebutjar l’ordre, al·legant que respectava el símbol de la llibertat. En un altre escrit del garrotxí, ens assabentem de la devoció que sentia per la Mare de Déu del Coral, a la qual s’havia encomanat en passar la frontera cap a l’exili- el santuari del Coral és al Vallespir, a tocar de la línia, en el coll d’Ares. Estartús assegurava que la protecció que li havia dispensat aquesta Mare de Déu, durant el període d’allunyament, havia estat ben “visible”. Es referia, concretament, al fet que una bala que li havien tirat fou desviada per una pessa metàl·lica del seu uniforme.

Però, tot plegat, hauriem de pensar que aquest Estartús que acabem de recordar era l’Estartús vell, decensisat i fatigat, que el seu nebot ens presenta sempre prop de la llar de foc, temerós d’entrar a les cambres gèlides. En definitiva, l’Estartús que s’esmerçava en cultivar rosers i clavellines, tot esperant l’hora d’assistir a la tertúlia del notari – tipus d’ideologia liberal- i que, en part, se’n penedia d’haver participat en dues guerres entre germans. Entre els papers que tantes vegades he citat, el garrotxí conservava els versos satírics que foren trobats en la butxaca d’un oficial liberal, mort en el camp de batalla. Mitjançant aquests versos, l’oficial, que era madrileny, se’n fotia del fet que ambdós bàndols contendents s’haguessin apropiat de l’idea d’Espanya i considerava que la gent del poble es matava, símplement, per a decidir si havia de manar un o altre Borbó. L’autor dels versos confessava que ell només desitjava sobreviure i tornar a Madrid.

Potser sí que l’Estartús descrit fins aquest punt, havia esdevingut un home diferent, pel que fa a la seva ideologia, de l’Estartús jove que arreplegà quaranta nois de la seva generació per lluitar en els boscos de la Garrotxa, les Guilleries i l’Alt Empordà, a les ordres d’en Ramon Cabrera, d’en Benet Tristany, d’en Pere Massana o d’en Brujó. De fet, durant la primera guerra, l’Estartús també fou company d’armes de Patrició Zorrilla, tipus terrible, mestre de trabucaires insignes- entre ells, els acusats en el procés de Perpinyà, l’any 1846. Per contra, és cert que durant la guerra dels matiners, podem percebre indicis que pronostiquen l’ideari del vell Estartús. En un moment determinat, l’any 1848, la premsa li va atribuir aquest comentari: “la bandera d’en Carles està massa gastada i és menester que en cerquem una de nova”.

De l’Estartús, els diaris no va saber-ne explicar cap barbaritat notòria, mal que de vegades ho intentessin. Durant el setge d’Olot, el periodista  comentava de forma sarcàstica que el garrotxí havia ordenat als batlles de les viles properes que castiguessin amb un grapat de bastonades els que gosessin entrar queviures a la capital. Ara bé, a l’època, qualsevol lector sabia que això constituïa gairebé una finesa humanista, doncs els carlistes acostumaven a imposar la pena de mort als “infractors” de les seves ordenances. De fet, en una ocasió, narrada per Jordi Moret, l’Estartús justificà la preferència que sentia pel càstigs corporals, car ell pensava que podien esmenar o reconstruir una vida, en comptes de destruir-la; per això, en lloc d’afusellar, s’acontentava en “fer passar per les baquetes” els infractors[180]. Els indicis esmentats s’acumulen a les pròpies confessions de l’Estartús vell per a demostrar-nos que el garrotxí va voler comportar-se com un militar de carrera, servidor dels ideals i del codi d’honor del tradicionalisme. La seva fidelitat es referia, precisament, als ideals, no tant a les persones, ni que fos el rei. De fet, en el lema carlista “Déu, Pàtria i Rei”, el monarca és el darrer de la llista. És a dir, Estartús volia esdevenir tot el contrari d’un eixelabrat, d’un trabucaire, o d’un fanàtic de la mena que avui anomenem integrista. Ell presumia que no depenia de les armes per guanyar-se la vida, com demostrà durant el seu exili a Thonon- les Bains (Alta Savoia). És a dir, que no feia la guerra com alternativa laboral, sinó pels motius idealistes. De fet, l’Estartús és un dels únics militars carlistes que posava vestit de civil a les fotografies. Observant-les, ens adonem que el nostre personatge, en el fons i en la seva maduresa, per molt que s’hagués habillat a la moda romàntica, va voler ser un propietari rural, un caçador de llebres i de perdius; l’amo comprensiu que passa comptes als masovers amb un vaset de ratafia a la ma. A la fi, sembla que l’Estartus s’adonà que tantes batalles que havia lliurat no havien fet regirar muntanya amunt les aigües del Llobregat.

(Fi de l’article.)



 

[151] Inprenta Altés. Barcelona, 1926.

[152]  Curial. Barcelona, 1978

[153] El dia 2 de desembre de 1872, Savalls va fer pública una instrucció, mitjançant la qual ordenava el tracte fraternal amb els republicans i que, si això esdevingués necessari, els carlins els ajudessin amb les armes, sempre que els regicides no exigissin contribucions a les viles i respectessin la propietat privada. Però, llavors, la recuperació de l’antiga aliança carlo- progressista, s’esvaí amb la proclamació de la república (febrer de 1873). Durant el període republicà, Gabriel Baldrich fou nomenat capità general de Catalunya i ajudat per altres correligionaris i vells matiners, Ton Escoda i el Xic de la Barraqueta, lluità contra els aliats de la guerra anterior. Durant la darrera guerra del XIX, alguns veterans carlins, van morir en el camp de batalla. Pere Sorribas, àlies el Guerxo de la Ratera fou mort a Senan, el mes de maig de 1872 i Josep Bru, àlies Basquetes, més tard, a l’acció de Gandesa. El 5 de maig de 1875, Pere Cendrós es presentà a l’indult a Montblanc. Fou empresonat i desterrat a Àvila. Aquestes darreres dades consten a l’obra de Robert Vallverdú i Martí, titulada “El tercer carlisme a les comarques meridionals de Catalunya, 1872-1876”.

[154] Durant la guerra va córrer la brama – no sabem si insuflada interessadament pel govern- que acabada la lluita amb la victòria dels matiners, el conte de Montemolín hauria de pagar l’ajut rebut pels anglesos, signant el tractat de lliure comerç que va voler Espartero i que tant espantava als industrials catalans.

[155] La Sociedad. Revista religiosa, filosófica, política y literaria. Tomo II. Imprenta de A. Brusi. Barcelona, 1843.

[156] Itinerario descriptivo de la Cataluña. Estret de “Panoràmica del Nacionalisme Català”. Volum II. Edicions Catalanes de Paris. 1975. Fèlix Cocorull.

[157] Escrits reproduïts per l’autor citat en el peu de plana anterior, en la mateixa obra i volum.

[158]  El Postillón del 7 de gener de 1849, diu : “Unos setenta mil hombres del ejército y demás fuerzas ocupan ya las províncias catalanas…”

[159]  El mateix nombre de militars isabelins que certifica Josep Carles Clemente en la seva obra “La guerra de los Matiners (1846-1849). Aspectos sociales y militares”. Servicio de Publicaciones de l’EME (Estado Mayor del Ejército). Madrid, 1987.

[160] Records de la darrera carlinada. Marià Vayreda. Edit. Selecta. Barcelona, 1982.

[161] Actes de l’ajuntament de Centelles. Arxiu Municipal de Centelles.

[162] De 33 soldats morts a Martorell durant la meitat del segle XIX, només 6 eren catalans. La resta, salvat 1 francès i 1 portuguès, eren andalusos, aragonesos, castellans, lleonesos, gallegs, navarresos i valencians. Dades de l’obra “Guerrilles al Baix Llobregat”.

[163] A començament del mes de maig de 1849, apareix en la premsa la notícia del transport de tropes amb el tren de Mataró a Barcelona. Posiblement, no era el primer. Els soldats transportats mostraren la seva alegria per la caminada que s’havien estalviat. Durant la construcció de la via fèrria, ens consta que el govern militar va haver d’enviar destacaments a protegir els grups d’obrers que hi treballaven. Ara bé, dóna la impressió que els atacs i amenaces que rebien aquests treballadors s’originaven en el descontentament dels propietaris expropiats, més que no pas en accions dels matiners.

[164] Op.cit. “La guerra de los Matiners (1848-1849). Aspectos sociales y militares”.

[165] Actes de l’ajuntament de Centelles. Arxiu Municipal de Centelles. En l’acta del mateix ajuntament, corresponent a la sessió del 27 de març de 1849, consta l’informe que es tramet a petició de la comandància militar respecte la fidelitat de tres homes de la vila. L’informe referit a Baltasar Barnils, explica que aquest home es va aplegar amb els rebels l’any 1847 però que, en acabat, es va acollir a l’indult i residí en la vila amb el seu germà. Però, un día, mentre feia treball de llenyataire en el bosc, fou trobat per en Poses ( Sant Feliu de Guíxols, vila natal de Poses, no és gaire distant de Centelles) i el capitost l’amenaçà de mort si no s’afegia a la seva partida. Feia quatre anys que Barnils no residia a ca seva. En el moment que es procedía a la informació, Barnils romania en les fileres dels matiners. No tenia pare i la seva mare, d’edat avançada, era mantinguda pel germà. L’interès d’allò que narra l’informe s’esdevé, sobretot, de la intervenció de Poses en els fets que explica. Poses trobà en Barnils i l’amenaçà, quan el capitost ja s’havia passat a l’exèrcit de la reina?. I, en qualsevol cas, si el mes de març de 1849, Barnils encara romania amb els matiners, això significa que va abandonar en Poses, o que fou dels voluntaris que no el seguiren en la deposició d’armes?. Coneixem algun altre informe d’aquesta mena, emès a petició de l’autoritat militar i podem constatar que els ajuntaments feien mans i mànegues per tal de no comprometre gaire els vilatans, ni que fossin trabucaires reconeguts. Els alcaldes o negaven evidències, o donaven dades confoses i interpretables de diversa manera.

[166] La preponderància dels andalusos i castellans en l’exercit isabelí era la més alta (17,5% i 10,5%). Seguien lleonesos, aragonesos i gallegs, (7% per cada procedencia). op.cit.“La guerra de los Matiners (1848-1849)”de Josep Carles Clemente.

[167] Sessió de les Corts del dia 20 de gener de 1849.

[168] El Xic de la Barraqueta es deia Vicenç Martí. Aquest famós republicà que va formar part de totes les conjures del seu partit, durant el segle XIX i va morir el 1909, havia començat la lluita als 16 anys, a les ordres de Baliarda. Durant la guerra dels matiners i malgrat la seva joventut, assolí el grau de capità. Es va exiliar l’any 1849 i tornà al Principat l’any 1853.

[169] Biografia del Señor Don Carlos Luis María de Borbón y de Braganza, Conde de Montemolín. Abraza la historia de la guerra civil de los años 1847, 1848 y 1849. Establecimiento Tipográfico a cargo de Manuel Morales y Rodríguez. Madrid, 1855.

[170] El mateix sou que van rebre molts voluntaris del pretendent carlí durant la tercera carlinada.

[171] En aquell moment, la força naval espanyola tampoc no podia ser gaire important. Sabem, per exemple, que el govern només disposava de deu vaixells de vapor, els quals sovint s’espatllaven. El ministre de marina recomanava al capità general de Catalunya que no forcés l’ús dels vapors que romanien al port de Barcelona.

[172] Un senyor de Barcelona. Josep Pla

[173] “La jamància, 1842-1843”. Rafael Dalmau, editor. Barcelona, 1961.

[174]  “Els Tristany d’Ardèvol, calins irreductibles. Genealogia”. Columna Edicions, S:A. Barcelona, 1993.

[175] El Postillón del 28 d’abril de 1842 publicà una notícia que ens fa pensar que mossèn Benet no fou el primer patriarca de la família que va ser mort pels mossos d’esquadra o l’exercit liberal entre la primera guerra i la dels matiners. La notícia esmentada, diu això: “ Un corresponsal de Solsona nos asegura de un modo que no deja lugar a dudas, que cuando mataron al hermano de Mosen Benet, éste se hallaba con él y fue el último que salió de la casa”. Aquest germà d’en Benet, no podia ser Joan Tristany i Feixas -pare dels matiners Rafael, Francesc, Ramon, Antoni i Miquel- atès que va morir l’any 1852, ni  tampoc podia ser en Josep o en Miquel, morts respectivament l’any 1824 i l’any 1834- en combat amb les tropes de Van- Halen- de manera que només ens resta Melcior, nascut l’any 1800.

[176] Això fou dit pel biògraf del comte de Montemolín, Ramon Vinader, autor de la “Biografia del señor Carlos Luis Maria de Borbón y de Braganza, Conde de Montemolín”, el qual, a més, afirmà sense embuts que els culpables de l’afusellament del baró d’Abella van ser els Tristany. Certament, hi ha escrits de Rafael Tristany a Ramon Cabrera que demostren que el cap de la família carlina sempre va mantenir informat al capità general montemolinista dels intents del baró, al qual tractà d’”hombre vil e infame”. Però, també sabem que la capitania general de Catalunya d’Isabel II va trametre fortes quantitats de diners als Tristany i que, acabada la guerra, el govern liberal va requisar moltes terres dels senyors d’Ardevol per tal de recuperar-se d’aquests pagaments.

[177] “El govern civil de Barcelona al segle XIX: desenvolupament institucional i acció política”. Tesi doctoral de Manel Risques Corbella, dirigida pel Dr. Borja de Riquer i Permanyer. Universitat de Barcelona. 1994.

[178]  El Diario de Barcelona del 4 de maig de 1848, relata que al carrer Ferran, de Barcelona, es va congregar una gentada per veure passar els quaranta jugadors de cartes marcades, els quals havien estat detinguts en un local “clandestí” d’Hostafrancs i que desfilaven escortats pels mossos d’esquadra.

[179] Les frases entrecomillades són estretes del memorial de greuges que l’Estartús va trametre a Carles VII i de la documentació que l’acompanya, transcrits a màquina pel seu nebot l’any 1934, que es conserven a la Biblioteca de Catalunya, amb el topogràfic Ms.3374.

[180] “Memorial Inèdit, escrit pel general Estartús on justifica la seva dimissió militar, precedida per la història, vida i costums durant totes les guerres carlistes”, Jordi Moret i Marguí. Edicions Alzamora. Girona, 2000.