13. Hivern de 1848-49: l’article del diari “La España” i l’enfrontament a les Corts entre els anteriors capitans generals de Catalunya, generals Pavia i Fernández de Córdoba.
14. La batalla del Pasteral i la derrota posterior dels republicans de Narcís Ametller. 
15. El manifest de la Garriga.
16. La guerra fins la primavera de 1849.
17. Primavera de 1849: intent frustrat de Montemolin d’entrar al Principat,  detenció de Marçal i afusellament d’en Planademunt. El  foc del santuari de la Mare de Déu de Pinós.
18. La fi de la guerra.

---

ADVERTIMENT. L’autor d’aquest escrit no n’autoritza la reproducció per cap medi, això fos portat a terme amb finalitat o no, de lucre. En la cita de parts de l’escrit esdevé obligat d’indicar el nom de l’autor, el títol i que ha estat editat a la web SEGLEDINOU.CAT, l’any 2016.

---

 

13. Hivern de 1848-49: l’article del diari “La España” i l’enfrontament a les Corts entre els anteriors capitans generals de Catalunya, generals Pavia i Fernández de Córdoba.

Potser som una raça d’homes maleïts, vagabunda i turbulenta?. Per ventura les províncies catalanes són unes províncies conquerides? Salvador Maluquer i Aytés. Corts espanyoles. 1851

 

Després de la tardor calurosa, la qual el periodista qualificà de primaveral, arribà l’hivern amb força fred, pluja i neu. El capità general, camí de Vic, s’aturà a la Garriga per culpa d’un constipat. El dia 21 de desembre, els apoderats de Cabrera van passar a França amb dues caixes plenes de monedes d’or. El dia 23 de desembre, a Cornudella, els capitosts Sabater, Ribas, pare i fill, a més d’en Baldrich, s’enfrontaren a l’exèrcit. També s’hi aplegà en Masgoret i aquest, amb la gent de Sabater aconseguí d’interceptar mil dues centes racions de pa destinades a l’exèrcit de la reina. Ramonet, amb dos-cents-cinquanta homes, actuava per la franja d’Aragó i les comarques de ponent, fent incursions fins les comarques muntanyenques de Tarragona. El general Rocha l’empaitava.

El dia 24, entraren a Vic les columnes de Paredes i Manzano. Aquella nit, mentre els gironins eren al teatre i feien passar el temps tot esperant la missa del gall, un grup de matiners tiraren trets pels carrers. La gent fugí esparverada del teatre. El mateix dia 24 es restablí totalment la navegació per l’Ebre. Segons el periodista, aquesta mesura serviria per tal de “sacar de la miseria a innumerables familias cuya subsistencia depende de la navegación”. Però, el mateix comunicador aclaria que mentre a la meitat nord del principat plovia força, a l’Aragó i la meitat sud catalana patien sequera i que per aquesta raó el riu portava poca aigua, de manera que la navegació que ara es permetia, a la fi no esdevindria possible.

En aquesta mateixa data, del dia 24, Torres assetjava Solsona i Cabrera  entrava a Ripoll. Marçal, després d’haver-se passejat per la costa de l’Empordà, el dia 25, fou vist a Orriols, malgrat que altres notícies el situaven celebrant el Nadal, amb Cabrera, a Amer. En la vila mencionada, Marcel·lí Gonfaus havia ofert un ball d’oficials i hi havia convidat els membres de les famílies benestants. Un grup de soldats rasos va voler entrar en el local del ball i foren foragitats pels oficials a cops de sabre. Un assistent de Marçal, empipat perquè no li havia estat permesa l’entrada a la festa, va anar a cercar el trabuc i intentà disparar-lo contra els oficials però se li va encallar i fou arrestat.

El general Galiano lluitava a Poboleda contra Ramonet, el qual portava sis-cents infants i trenta cavallers i també contra els Ribas i en Sabater, amb dos-cents cinquanta homes més. Un xàfec imprevist va paralitzar l’exèrcit.

Des de La Garriga, Concha amenaçava els ajuntaments catalans que retardaven i fins i tot denegaven els subministrament de pa a les tropes del govern[124], a més d’amagar-li la informació necessària i d’enganyar-lo respecte els moviments de l’enemic. El dia 26, havent recuperat la salut, el capità general avançava cap a Tona i entrava a Vic a les quatre de la tarda. A les portes de la capital de l’Osona, Concha fou rebut per una parada militar fastuosa, presidida pel general Paredes i tots els membres del consistori municipal. El dia 27, els brigadiers Enríquez i Manzano abandonaven Vic i anaven cap a Manresa i Solsona. La capital de la Segarra, Vic i Girona, havien estat encerclades i bloquejades pels matiners. Des de l’Osona, Gutiérrez de la Concha anunciava que aviat s’acabaria la guerra, sobretot, degut a la facilitat de comunicacions que permetria el telègraf òptic. Mentre, però, l’exèrcit seguia afusellant els pagesos i pageses que atrapava fet de missatgers per a l’enemic.

Borges, acompanyat del Guerxo de la Ratera, Altimires i Pardal, desafià al coronel José de Santiago, des de Santa Maria d’Oló, enviant-li un missatge que deia que l’esperava en aquesta vila. Santiago acceptà el desafiament, malgrat que sabia que toparia amb sis- cents matiners i que les les tropes d’aragonesos i castellans a la seva disposició, no solament eren inferiors en nombre, sinó que es composaven de gent jove i inexperta. La batalla fou acarnissada; els rebels s’emboscaren i foren empaitats pels soldats de la reina fins que, en arribar migdia, ambdós bàndols tornaren a trobar-se. El comunicat oficial garantia que Borges havia patit una dotzena de morts i l’exèrcit només un parell però això no semblava gaire versemblant perquè l’informador no feia cap referència als ferits del bàndol rebel i en canvi, admetia que Santiago tornava a la caserna amb cinquanta homes fora de combat. El republicà Escoda va entrar a Martorell i requisà el correu i les mercaderies que transportaven uns carros. El brigadier Pons, àlies Pep de l’Oli, fou destinat a Biosca.

El dia 29, Concha ordenà que perseguíssin Bussanya, comandant dels matiners que bloquejaven Vic. El mateix dia, s’anunciava la fi de l’exèrcit republicà del coronel- ara, brigadier- Victorià Ametller. Segons el periodista, la gent d’Ametller havien exigit certes quantitats de diners exagerades a un grapat d’hisendats carlins de l’Alt Empordà. Els propietaris es van queixar a Cabrera, després de refugiar-se a Figueres, tot assegurant que fins que no es solucionés el problema, no tornarien a llurs masos. El diari reproduïa textualment la requisitòria del cap republicà: “Comandancia general de la província de Gerona.- Empréstito forzoso.- Para contribuir al sostenimiento del ejército libertador se servirá V. Afrontar la cantidad de diez mil reales vellon[125] dentro del plazo de dos dias contados desde la fecha, haciendo entrega de esta cantidad al recaudador del ejército, ó á la persona que el designara; debiendo advertirle que la seguridad de su persona, la conservacion de sus bienes ó propiedades y la de cualquiera industria que le pertenezca dependede la exactitud y puntualidad del pago.- Dios y libertad.- Albañá á 16 de diciembre de 1848.- El brigadier Victoriano de Ametller.- Sr. D. ….”.

Cabrera respongué la petició d’ajut dels potentats. Llavors, els carlins , amb les baionetes armades, encerclaren a Llerona un dels lloctinents d’Ametller, anomenat Batllori. Els carlins va exigir-li que es passés al seu bàndol, tot garantint-li el pagament puntual de les soldades. Els republicans varen admetre el tracte i Cabrera va premiar Batllori amb el grau de coronel. En tenir coneixement d’aquesta deserció, Ametller intentà salvar les forces que li restaven tot proposant als seus homes el trasllat a les comarques tarragonines, on encara hi resistien Baldrich, Escoda i altres comandaments republicans. Els voluntaris d’Ametller, però, no van voler acceptar el tracte, això segurament perquè tots eren gironins i estaven acostumats a lluitar prop de casa.

Una dotzena de propietaris de Bescanó foren segrestats car no volien pagar les contribucions als carlins. Els republicans entraren a Tossa de Mar. El 30 de desembre, Boquica ocupava la Pobla de Lillet amb cent dotze carlins i vint-i-cinc republicans. El mateix dia, els matiners establien una administració a Malagarriga, prop de Cardona i camí de Manresa, per tal de cobrar als traginers l’impost de la sal que aquests compraven a les mines. El  capità general va sortir de Vic i va passar la nit a Viladrau. En aquesta vila es va assabentar que els gruix de les tropes carlines romania a Breda i cregué que, des d’allà marxarien per ocupar les viles de la marina o que s’adreçarien a les comarques tarragonines. Per tal d’impedir aquestes hipotètiques incursions, Concha va enviar a Hostalric el brigadier Lassala i a Sant Celoni, el coronel Ruiz, a fi que  bloquejessin la carretera per la qual havíen de passar els carlins. Però, després es va saber que a Breda només hi havia una part de la cavalleria de Marçal i per això, el capità general va fer cap a Girona.

El 31 de desembre, els diaris publicaren sengles resums d’allò que havia succeït durant l’any. El Barcelonés, va dir això: “… en el corto periodo de doce meses hemos visto derrumbarse tronos; nacer una república de entre los escombros de una monarquía; gobiernos que eran del tipo del absolutismo emprender el camino de la libertad y de las reformas; y a la Europa entera conmoverse hasta sus cimientos por efecto de las ideas de civilización y de progreso que por todos sus ámbitos se han proclamado… Sobre la [política] internacional y española [ ...] se han presentado igualmente cosas de mucha importancia y significado; ha corrido sangre en las calles de Madrid, los facciosos bajo dos o tres distintos pendones han desvastado las provincias catalanas y el sistema tributario ha puesto en la infelicidad á numerosas familias… el ministerio ha tenido cambios parciales sin que se pueda saber si en ellos hemos ganado o perdido; han sido interrumpidas nuestras relaciones con la Gran Bretaña; una princesa ha venido á aumentar la familia real de España; se han provisto muchas sillas episcopales y se ha inagurado el primer ferro-carril en nuestro reino”. 

L’1 de gener de 1849, seguien les obres de fortificació de Vic. Les vivendes a l’entorn de la caserna d’infanteria van ser enderrocades per tal de facilitar la defensa d’aquest edifici. L’exèrcit ordenà que es tapiessin 5 de les 9 portes de la murada externa. Antoni Tristany, presoner dels liberals fou transportat amunt i avall amb les columnes de l’exèrcit per tal que tothom s’assabentés que romania en mans del govern. Finalment, fou reclòs al convent del Carme, de Manresa. Plovia molt a les comarques gironines i les comunicacions amb Barcelona romanien interrompudes. Fins i tot, els vaixells que baixaven per la costa passaven ànsia per creuar la desembocadura del Tordera. Hom deia que s’havia produït un xoc sangnant entre Cabrera i de la Concha, a Vidreres i que els carlins hi havien perdut bous i esquelles.

A les 11 del matí del dia 2 de gener, Concha va arribar a Girona. L’exèrcit que portava era tan nombrós que el corresponsal, amb un cert pessimisme, afirmava que “seguramente tendremos alojamiento doble”. En aquesta data, els republicans d’Ametller ocupaven Cassà de la Selva però hi van sortir quan s’assabentaren que al darrera hi arribava Marçal amb 500 soldats. A la vegada, darrera d’en Marçal hi anava el capità general, amb l’exèrcit nombrós que aquell mateix dia- tal com s’ha dit- va arribar a Girona. Un corresponsal pretenia que Cabrera havia afusellat el germà de Pep de l’Oli, que romania en les fileres montemolinistes, a més d’un comandant dels matiners i un hisendat de Sant Joan de les Abadeses. El periodista deia que “se ignora el motivo de semejante sacrificio”. Altres notícies, tot i que coincidien en assegurar la mort del germà del brigadier Pons, donaven identitats diferents a les altres víctimes i fins i tot, un comunicador va assegurar que entre els afusellats hi havien en Castells i en Marçal, car conspiraven contra el general tortosí.

El corresponsal de Terrassa s’estranyava que el Escoda campés pel Vallès amb absoluta impunitat i reclamava que la columna de Poses, que encara romania a Barcelona, fes alguna cosa al respecte, doncs ningú com aquest antic matiner coneixia els caus del republicà. Entraven a Catalunya, per Lleida, nous batallons de soldats de la reina; venien de Zamora, de Valladolid, de Toledo i de Madrid. El cap de trabucaires anomenat Borràs, envaí la Rasquera amb cinquanta homes. El dia 3 de gener, Victorià Ametller, més actiu que mai, malgrat que el donaven per definitivament vençut, va ocupar Banyoles. En la mateixa data, un corresponsal de Girona assegurava que Cabrera i Marçal s’havien instal·lat a Amer.

El dia 4, a la nit, el republicà Escoda i la columna de Vilafranca del Penedès lluitaren ferotgement. Un parell de dies després, Escoda atacava Martorell, Sant Boi de Llobregat i Sant Cugat del Vallès. L’empaitava el coronel Ignacio Plana, acompanyat de la columna d’en Jaume Montserrat. Escoda portava cent trenta homes i l’exèrcit li va ocasionar quatre morts a Sant Cugat.

Els Ribas, pare i fill, acompanyats d’en Sabater i d’en Simonet de Montroig, es van rendir a l’exèrcit en la circumscripció de Vilella (el Priorat). Els rebels eren més de dos-cents homes. El corresponsal que ens explicava això també deia que feia temps que el general Enna tractava la deposició d’armes d’aquests rebels, tot oferint-los les condicions  que permeteren la rendició de Poses i de Montserrat[126]. Els Ribas i en Sabater ronsejaven, fins que es van veure encerclats per l’exèrcit. Aleshores, a corre cuita, es va voler acollir al conveni que els havia proposat Enna. El màxim responsable de l’exèrcit a Tarragona admeté el tracte, segurament, car això li permetia d’entrar a Reus, com Concha havia arribat a Barcelona, amb aires de victòria i fent palès el seu poder davant del govern i dels habitants dels país. Però en Simonet, havent formalitzat la deposició d’armes, es  va escapolir del control dels liberals i acompanyat de cinquanta trabucaires, s’enfilà a la muntanya per continuar la lluita. Finalment, Enna  entrà a Reus amb el brigadier carlí Joan Sabater i els Ribas. Els reusencs s’adonaren que els capitosts no portaven uniforme  sinó que anaven vestits amb la roba usual del país i lluïen sabre. 

El Fomento del 6 de gener reproduí, amb to indignat, un bocí d’un article de La España, diari madrileny de tendència conservadora: “Mucho esperamos de la actividad, de la energia, de la inteligencia y del patriotismo del general Concha; pero si viésemos que pasaba tiempo, sin que en la campaña inagurada el 20 del actual con su salida de Barcelona, obtuviese ventajas positivas sobre el gefe carlista (Cabrera) nosotros no permaneceremos pasivos, y hablaremos claro y alto al gobierno y la nacion. Diremos cúal es nuestro modo de pensar en esa gravísima cuestion, cuyas proporciones aumentan con los dias, y haremos ver que no es razon, ni justícia, ni puede tolerarse por mas tiempo, que una província de España, sobre la cual han llovido y llueven beneficios y monopolios perjudiciales al resto de la nacion, esté causando el mal estar y el desasosiego de toda ella, recargándola en sus contribuciones ordinarias y de sangre, haciendo que las 45 provincias restantes, vayan a consumirse en las provincias rebeldes, regadas con sangre castellana, para que unos pocos gocen en los males de la guerra y á su sombra trafique el mas ruinoso é inmoral contrabando, cegando asi los manantiales de la riqueza pública. Al gobierno y las Cortes toca el meditar sobre esta grave cuestion. La faccion no puede subsistir alli donde los pueblos no la apoyan y protegen. Ejemplos tenemos de ello con lo que ha ocurrido este mismo año en las províncias vascongadas, en Navarra, en la Mancha, en Castilla la Vieja y en Valencia. En todas partes ha sucumbido. En Cataluña solamente aumenta. Pues si agotados los medios de persuasión y dulzura se ve que no bastan, que Cataluña sola sufra las consecuencias de la guerra”. 

El dia 7 de gener, el Fomento i el Barcelonés responien aquest article amb arguments que, tot i la irritació que palesaven, no rebatien totalment les raons del diari madrileny sinó que en mostraven l’altra cara de la moneda. Sobretot, allò que empipava més els catalans era que hom digués que el govern afavoria Catalunya amb beneficis i monopolis. També els va irritar especialment que La España es dolgués només de la pèrdua de “sangre castellana”. Però, pel que fa al fons, que consistia en el planteig del conflicte com un enfrontament entre Catalunya i Espanya, ningú gosà dir el contrari, sinó que els diaris barcelonins connotaven els greuges i suggerien les diferències de valors i mentalitat dels catalans, de manera que gairebé semblava que justificaven la guerra, en els termes establerts pel diari conservador i per les autoritats militars. El Barcelonés acabava la seva resposta amb aquestes frases: “Cataluña forma parte de los dominios españoles…” – com si Catalunya fos una de les “posesiones” d’Àfrica ! – “… sus habitantes solo piden trabajo, porqué él es una circunstancia innata a su caràcter […] el trabajo proporciona beneficios y estos redundan siempre en beneficio de la nacion […] los millones que produce nuestra província mensualmente al gobierno, de los cuales apenas la mitad se gastan en nuestra província…”– argument el qual ara etiquetem com a “dèficit fiscal” i que es basa en la idea que els catalans treballem i produïm més que la resta d’espanyols. Per la seva banda, el Fomento del dia 8, feia referència a un estudi del director de l’Institut Industrial de Barcelona que rebutjava les tesis explícites i implícites de caràcter econòmic del diari madrileny. Els arguments al·legats pel patronat industrial, poden resumir-se en els punts següents:

1. La despesa de l’exèrcit a Catalunya és l’ordinària i fóra la mateixa si les columnes de l’exèrcit que romanen en el nostre territori haguéssin estat destinades a Galícia, Castella o Andalusia.
2. En qualsevol cas, la despesa de la guerra a Catalunya és l’1 per 100 del total de l’Estat i resta un fet demostrat que Catalunya cobreix amb escreix aquesta despesa amb la seva aportació de riquesa, que és única, a Espanya.
3. No és veritat que l’increment de circulació de moneda i el creixement de la producció agrícola que origina la presència de nombroses tropes a Catalunya suposin un benefici per a l’economia catalana, atès que la guerra obliga els consistoris de les viles catalanes a pagar doble imposició- al govern i als facciosos- i una part important d’aquests diners surten de Catalunya. A més, el govern imposa multes quantioses als ajuntaments, precisament, perquè es veuen obligats a pagar impostos als rebels.
4. El fet que molts propietaris hagin hagut d’abandonar llurs indústries i les terres que conreaven, per tal de refugiar-se en les viles grans, ha originat pèrdues importants en la producció.
5. Els robatoris de correus, l’obstrucció del transport, els assalts a les diligències, el bloqueig de les viles i, en definitiva, el trencament de les comunicacions afecta greument el desenvolupament mercantil. Això impedeix que les matèries primes necessàries per al desenvolupament industrial, que s’estrauen de les muntanyes catalanes, arribin a les fàbriques.
6. Els rebels han cremat i destruït importants centres fabrils, com ara el magnífic establiment d’Igualda i això ha espantat als industrials que han renunciat a construir-ne d’altres.
7. L’ocupació militar també origina nombrosos danys econòmics: l’obligació d’allotjar i alimentar els soldats i els abusos que cometen, ha originat l’abandó de molts masos.
8. Més de dos-cents ciutadans han estat afusellats per servir de missatgers a l’exèrcit, de forma obligada, i això demostra que no únicament s’ha vessat sang castellana en la defensa de l’Estat.

Constatem la curiositat del raonament exposat en darrer lloc, mitjançant el qual, implícitament, el director de l’Institut Industrial de Barcelona suposava que no hi havia soldats catalans en l’exèrcit de la reina. Efectivament, sembla que la única sang catalana vessada en defensa d’Espanya que podia al·legar l’autor de l’informe, era la dels pagesos obligats a col·laborar amb l’ocupant. És clar que el caràcter forçós de l’encàrrec de missatger de l’exèrcit, no constituïa una hipèrbole de l’autor de l’argumentació, a fi de reforçar la seva tesi. Certament, els catalans que serviren a l’exèrcit espanyol com a missatgers, ho van fer totalment coaccionats. D’això, en tenim proves[127]. Per això, el darrer raonament del director de l’Institut Industrial indicava sense embuts que, en aquella guerra, a una banda hi havia els catalans i a l’altra els “espanyols”. Però, el fet és que alguns sí que n’hi havia, de militars catalans, en les fileres de l’exèrcit governamental- Baixeras, Rich, Planas, Nouviles … fins i tot, Mata i Alòs. Els militars catalans eren una minoria, però n’hi havia i per això, l’argument de la “sang castellana” també pot ésser interpretat en el sentit que l’autor de l’asserció, conscientment o inconscient, negava la condició catalana als homes del país que prestaven servei en el bàndol “espanyol”. A la fi, sembla que el director de l’Institut Industrial s’hauria emmirallat amb el redactor de La España i el govern de l’Estat; certament, des d’un bàndol es rebutjava que els matiners posseïssin “corazón español” i des de l’altre, es negava la catalanitat als fills del país que lluitaven en l’exèrcit de la reina.

Durant uns quants dies, la polèmica provocada pel diari La España es va perllongar mitjançant escrits que no tenien tant d’interès. La premsa barcelonina va fer esment a un segon article del diari madrileny que incidia en els arguments contra Catalunya però aquesta vegada no el van reproduir textualment. Malgrat això i atès que La España havia dit que les viles catalanes donaven suport a la revolta i pagaven sense resistència les contribucions exigides pels rebels, el Barcelonés s’ho va fer venir bé per carregar contra el sistema impositiu de l’estat liberal. Allò que també empipava força als redactors del diari barceloní és que el rotatiu madrileny acusés Palmerston de ser l’instigador de l’aixecament català, mentre ells procuraven fer el possible per tal que la Gran Bretanya i Espanya recuperessin les relacions diplomàtiques, car consideraven que la fi de la guerra depenia del compliment d’aquest requisit. Però, hi va haver un diari madrileny, El Guia, que va defensar els catalans, malgrat que amb arguments més humanitaris que essencialment polítics, tot explicant que la major part de les viles importants del Principat restaven assetjades pels rebels, que molts regidors havien estat segrestats i amenaçats i que, ateses aquestes circumstàncies, semblava que els enemics de Catalunya exigien que els habitants del Principat fessin com els numantins i es suicidessin.

El dia 6 de gener, Vic seguia bloquejat pels matiners. El dia 7 el corresponsal gironí es planyia que la pluja no s’havia aturat d’ençà del primer dia de l’any. Les aigües de l’Onyar negava els cellers i s’enfilava fins els primers pisos de les cases. El corresponsal recordava que aquest desastre constituïa una repetició de l’aiguat de l’any 1829. El mateix día 7, el Diario de Barcelona, tancava l’edició amb la nota següent: “Al entrar este número en prensa no habia llegado el correo de Francia. El de Madrid fue quemado por los facciosos cerca de Esparraguera”. El republicà Ferrater, que es donava per desaparegut després de la batuda de l’exèrcit dels dies 14 i 15 de desembre al pla de Barcelona, va aparèixer a Vallromanes amb 80 homes. El dia 8, Masgoret abandonà Valls i viatjava cap el nord per entrevistar-se amb Cabrera i reorganitzar les forces carlines del centre i del sud del Principat. Gairebé ningú dubtava que la força principal dels carlins, a les ordres de Cabrera i Marçal, feia gairebé un mes que s’havia instal·lat a Amer.

Els dies 8 i 9 de gener, en el debat sobre el discurs de la Corona, Pavia explicava a les Corts la situació que havia viscut com a capità general de Catalunya i es planyia que el govern no hagués escoltat les recomanacions , ni hagués respost les peticions d’ajut material i d’efectius humans que li havia adreçat. Durant el debat, Fernández de Córdoba discutí amb Pavia i afirmà que aquest havia estat cessat perquè donava suport a les reivindicacions dels industrials i de les forces polítiques barcelonines. Efectivament, Pavia havia agraït a Barcelona que, en plena crisi econòmica, els prohoms de la ciutat s’haguessin apropat a l’autoritat de l’Estat per tal de facilitar-li un crèdit de quatre milions de pessetes destinat a pal·liar les necessitats urgents dels obrers aturats. Segons Pavia, si a la fi de 1847, quan només hi havia una mica més de dos mil rebels, s’haguéssin enviat a Catalunya les tropes que ara el govern facilitava a Gutiérrez de la Concha, la revolta hauria estat vençuda. Els diputats propers al govern es van escandalitzar pel fet que Pavia, en la mateixa sessió, llegís públicament alguns documents oficials i per això, el van acusar de desvetllar secrets de l’Estat. Descobrint aquests documents, entre altres coses, Pavia va voler demostrar que, des de feia temps, el govern promovia la compra dels capitosts rebels, com havia succeït amb Pep de l’Oli, Poses i Montserrat i criticava que personatges especialment sanguinaris, com en Caletrus, haguessin estat amnistiats i afavorits amb una quantitat elevada de diners públics. Segons Pavia, això engreixava el desànim i l’apatia dels catalans, que eren gent que estimava força la justícia. Per la seva banda, Fernández de Córdoba va criticar la gestió de Pavía des de diferents fronts. Li va retreure que, malgrat la prohibició del govern, cada jorn del seu mandat, hagués tramitat a Madrid els greuges que li adreçaven els fabricants de Barcelona, Reus, Valls i moltes altres ciutatas catalanes. Segons Fernández de Córdoba, Pavia “no debía haber dado curso á dichas esposiciones, para lo que no tenía mas que manifestar las órdenes que se lo prohibian”. En aquest punt, Fernández de Córdoba feu una afirmació transcendent: “El gobierno no podia permitir que hubiese otro gobierno en Cataluña”. En realitat, Pavia- seguia raonant el seu successor- hauria d’haver governat la “província” catalana, des de la vessant política i militar però va abandonar el govern polític, tot permetent que els patrons industrials dictessin allò que creien convenient i va errar en el govern militar. A més, Pavia, no solament impedí que determinats insurgents es passessin a les fileres del govern, sinó que els enganyava concedint-los l’indult i després, condemnant-los a ser enviats a ultramar. A més a més, imposava multes i castigava les viles que no s’oposaven als rebels. Quina culpa tenien aquestes viles indefenses i llurs batlles?. La política repressiva, sense raó, produïa molt mal efecte als catalans, que se sentien injustament atacats pel govern de l’Estat. I, Pavía no solament havia reprimit els consistoris i llurs batlles, sinó fins i tot als familiars dels sediciosos, tot deportant-ne els pares, mares i fills, malgrat que no tinguessin cap culpa[128]. Pavia tapiava masos i les cases de les viles de la muntanya. Aquestes mesures, és clar, van portar molta gent a cercar la companyia dels rebels i, per tant,  n’augmentà el nombre. En relació a l’estratègia militar emprada pel seu antecessor, Fernández de Córdoba tampoc va tenir gaires miraments en ridiculitzar-la, tot afirmant que es reduí a l’ocupació permanent de les viles i a la persecució dels rebels. Pel que fa a l’ocupació, això només consistia en mantenir en cada poble un destacament de vint soldats, que es passaven la vida tancats en una casa, amb les finestres tapiades, gairebé sense poder respirar i que, en conseqüència “mandaban en aquella casa pero no en el pueblo”. Els trabucaires se’n reien de la presència de l’exèrcit i entraven i sortien de les viles quan volien i celebraven àpats col·lectius a les places. La part de l’estratègia que prevèia la persecució dels rebels també esdevenia fracassada perquè es portava a terme amb columnes de soldats que no es coordinaven, ni cooperaven entre elles. A més, Fernández de Córdoba va negar que, a la fi de 1847 i durant els primers mesos de 1848, només hi haguessin dos mil quatre-cents o dos mil-sis cents rebels a Catalunya, ans assegurava que n’hi havia cinc o sis mil. En definitiva, Fernández de Córdoba va afirmar això: “Las guerras se acaban por batallas, por los muertos, heridos o prisioneros, ó por los que se pasan”.

El debat entre Pavía i Fernández de Córdoba fou important i motivà que ambdós escrivíssin sengles memòries, per a justificar-se. Sobretot, aquest debat esdevé interessant perquè descobrí dues concepcions complemetàries d’allò que més endavant s’anomenà “el problema català”. Dit sigui de forma resumida, hom s’adona que Pavia, feia una anàlisi econòmica i classista. Ell pensava que els greuges dels catalans es reduïen als problemes econòmics de les classes dirigents. Per tant, Pavia opinava que si es posava fi a la crisi econòmica, els industrials i els grans propietaris guanyarien força diners i les classes menudes tindrien feina. Per això, aquest general va promoure el pla de carreteres, va voler lluitar contra el contraban, es mostrà amic de la indústria catalana i va admetre les propostes interessades dels fabricants per paliar l’atur obrer. Pavia recordava que, a la caiguda del govern de Francisco Pacheco i l’entrada del govern de García Goyena, es va decretar la supressió de les duanes interiors, de manera que es liberaltzà el comerç de productes interiors i colonials. Aleshores, la Junta de Comerç catalana, les fàbriques i els ajuntaments van aixecar un clam de protesta. Fins aquest moment- agost de 1847- les classes dominants es mantenien al costat del govern i no hi havia guerra, sinó accions aïllades de trabucaires- és a dir, de bandolers- però a partir de l’adopció d’aquestes mesures per part del govern, els industrials i comerciants del Principat esdevingueren els enemics de Madrid. El general afegia que no van mancar els obrers i patrons industrials que van afavorir la facció guerrillera i que a tot el territori de Catalunya es parlava obertament de rebel·lió i d’insurrecció. Aquesta fou, segons Pavia, la saó que feu germinar l’aixecament. La situació descrita va animar els carlins que encara eren a l’exili a passar la frontera i hi va haver viles importants del Principat que, de sobte, van veure desaparèixer més de cent homes de llurs cases. Pavia no es va cansar de repetir que tot el problema a Catalunya eren les mesures econòmiques adoptades pel govern, les quals perjudicaven els interessos del país- és a dir, de les classes dirigents. Per tant, Pavia no considerava els industrials, comerciants, hisendats i financers catalans com uns enemics. En termes militars, només els carlins ho eren. Segons el general, d’aquests adversaris “legítims” n’hi havia pocs -potser, només dos mil cinc-cents- perquè la resta de rebels eren trabucaires, és a dir, eren bandolers. En qualsevol cas- raonava el general- a partir de la fi de 1847 el nombre de carlins s’incrementà per culpa del govern, car va decretar una amnistia sense avaluar-ne les conseqüències. El govern francès, en conèixer l’amnistia, es va sentir alliberat de l’obligació de pagar el subsidi que havia atorgat als refugiats espanyols. Per això, molts d’ells, mancats de la possibilitat de mantenir-se a l’exili, decidiren tornar-se’n a casa. Però, havent-hi arribat , els amnistiats s’adonaren que no hi podien romandre. En definitiva, un cop passada la línia, els antics exiliats s’apuntaven a les guerrilles, a tall d’alternativa laboral.

Pavia tenia una part important de raó però no va comprendre el caràcter revolucionari, popular i de reivindicació identitària de l’alçament dels matiners i degut a aquesta mancança, per exemple, mai va trobar cap justificació lògica al rebuig radical dels catalans envers el servei obligatori en l’exèrcit espanyol. Pel que fa a això, simplement es mostrava indignat. Si ningú, a les altres províncies espanyoles- va dir- discutia ni s’oposava al servei militar obligatori, per quina causa ho feien els catalans?.

Fernando Fernández de Córdoba i Manuel Gutiérrez de la Concha prestaven més atenció a la qüestió “nacional”, en el sentit teòric, d’unitat i d’implantació de l’estat liberal espanyol. Aquest pensament sembla que els situava més a prop d’encertar les causes, diguem-ne, ideològiques identitàries i estrictament polítiques de l’oposició catalana. Els generals esmentats creien fermament que Catalunya formava part geogràfica de la península, la qual delimitava el nucli metropolità de l’Estat espanyol i que els catalans havien d’admetre això i les conseqüències que comportava, com ho admetien els mateixos Fernández de Córdoba i Gutiérrez de la Concha, malgrat que havien nascut i havien estat criats, en territori colonial, a l’Argentina. Com podia ser que ells, fills de les possessions espanyoles d’ultramar, es sentissin espanyols i en canvi, els catalans, gent metropolitana, rebutgessin aquesta pertinença?. Fernández de Córdoba creia en solucions com la reconciliació patriòtica dels espanyols, a l’estil de l’“abrazo de Vergara” i no li agradava la repressió com a eina indiscriminada, tot i que l’hagués practicada amb la mateixa intensitat que la resta de capitans generals. En canvi, aquest general desconfiava de les tesis classistes i economicistes que  havia adoptat Pavía. Ara bé, en allò que coincidien els tres capitans generals successius de Catalunya, era en l’opinió que els habitants del Principat, per la seva proximitat a la frontera, estaven massa influïts per les idees revolucionàries que els arribaven de França. En definitiva, el  pensament dels generals esmentats coincidia amb les tesis del diari La España, car desitjaven retornar als catalans “el corazón español” i la solidaritat entre nacionals i opinava que això s’havia d’aconseguir, fins i tot, aprofitant-se del caràcter cobdiciós que caracteritzava  els catalans.

És clar que Fernández de Córdoba, des de la perspectiva militar, no era més espavilat que Pavia. Simplement, Fernández i Gutiérrez de la Concha van gaudir d’un suport, per part del govern, tant pel que fa a l’aportació de tropes com de material, molt superior al que fou concedit a Pavia. Quan aquest darrer capità general va demanar al govern més efectius humans, el ministre de la guerra li ho va de negar, tot al·legant que l’exèrcit que operava a Catalunya era “la tercera parte de todo el de la península, Africa e islas adyacentes”. En canvi, Gutiérrez de la Concha va obtenir el doble de soldats que els seus antecessors, va poder estendre les línies de telègraf òptic, va disposar de diners per fortificar moltes viles del Principat i aconseguí que es renovés l’armament – fusells de pistó, artilleria de muntanya- de les tropes que comandava.

El fet era que, havent estat cessats Pavia i Fernández de Córdoba, amb el nomenament de Concha com a capità general, d’entrada, la situació no semblava que hagués millorat de forma clara, tot i que certament hom notava que minvava la pressió de la revolta.

Els diaris seguien magnificant les petites victòries de l’exèrcit de la reina. Basquetes, amb noranta correligionaris, fou vençut a Vandellós pel general Enna, que li va prendre tots els cavalls i moltes armes. El coronel Plana, tornant de Molins de Rei, va topar amb Baliarda a Sant Fost de Campsentelles i li va fer quatre presoners. El periodista deia que Plana- un altre oficial català de l’exèrcit liberal-

comptava la captura de noranta-quatre rebels. Nouvilas, perseguint Cabrera, va entrar a Amer. La columna de carrabiners de Girona, comandada per Ramon Marcias fou atacada a Pont de Molins; els trabucaires van perdre tres homes i els carrabiners, un. El 10 de gener, el capità general arribava a Manlleu i després s’adreçava cap a la Cabra, Colldetenes i Santa Eulàlia de Riuprimer. Però, Borges el  precedí i va fer fixar cartells per tota la regió per tal d’avisar que afusellaria els pagesos que portessin queviures a Vic. El comandant general de l’exèrcit liberal de la província de Lleida entrà a la capital i va fer fugir la gent de Ramonet. Molts dels seus adeptes es presentaren a l’indult; quaranta ho van fer a Serós.

A partir del mes de desembre, la premsa reconeixia que Amer era, sense cap mena de dubte, la capital dels montemolinistes, al voltant de la qual s’hi aplegaven dos mil homes de l’exèrcit de Cabrera. Per això, l’exèrcit de la reina es va concentrar, sobretot, a la província de Girona. Dia sí i dia també, arribaven batallons de soldats de tots els territoris de l’Estat per engreixar l’exèrcit liberal. De vegades, hi venien per via marítima; a Roses va desembarcar un batalló de Galícia. El capità general va fer construir torres de vigilància a les riberes del riu Ter- segurament es tractava de torres de la línia de telègraf  òptic- i feu destruir alguns ponts per tal d’impedir que els matiners creuessin l’aigua cada vegada que volguessin. El corresponsal del Diario de Barcelona descrivia, amb bon humor i afirmacions contradictòries, el setge de Girona per part dels rebels: “Continua el bloqueo de esta capital; esto es, siguen una docena y media de facciosos recorriendo los muchos caminos que la circundan, haciendo retroceder á todas las personas que vienen con víveres y á veces aunque no los traigan. Como todo el ejército bloqueador no se eleva más allá del expresado guarismo, ni que sepamos tienen los facciosos la facultad milagrosa de multiplicarse por si mismos, ya se deja entender que para su poco número han apelado á sus ilustrados instintos y suaves costumbres, amenazando con fusilar á todo el que no respetase su consigna y atravesase el límite que les ha placido fijar, por mas que no haya nadie que lo guarde, y como el pais sabe muy bien que con tales señores no tiene gran certeza el adagio ‘ del dicho al hecho va grande trecho’ y sí por el contrario, que muchas veces el hecho es antes que el dicho, pocos se atreven a arrostrar la amenaza. Gracias que no han empezado por fusilar á los portadores de víveres, publicando despues la prohibición de no traerlos; siempre es un adelanto.” Tot seguit, el corresponsal gironí comentava que, en qualsevol cas, els queviures entraven a la capital i que la mesura dels rebels només servia per fer pujar els preus dels productes bàsics.

El dia 10 de gener, els republicans d’Escoda entraven a Sitges i el 14, els republicans de Ferrater i els carlins de Mill, ocupaven Sabadell. Marçal entrava, una vegada més, a Banyoles.

El dia 14, El Barcelonés es justificava en un altre article de La España per tal d’exposar uns comentaris atribuïts a Cabrera. Segons La España, el general carlí, al mig de la plaça de Ponts i en presència de molta gent, va proclamar principis comunistes. Cabrera va dir que era hora que els béns dels rics fossin repartits entre els pobres. A mes, en una reunió de capitosts carlins, portada a terme a la vila d’Anglès, Cabrera va escandalitzar-los, tot assegurant que el seu objectiu consistia “en derribar el gobierno actual de la nación, y que una vez verificado esto, la nación entregada a si misma, podria darse la clase de gobierno que mejor le acomodase”. Per tant, Cabrera no lluitava per col·locar en el tro la dinastia dels Carlos, sinó que feia la revolució per tal que unes corts constituents escollissin la millor forma d’Estat per als espanyols. Això, des d’una perspectiva gens agosarada, significava que el màxim dirigent dels carlins catalans renegava del carlisme. Tractant-se del Barcelonés, la cita de les opinions de Cabrera dissimulava una certa satisfacció perquè el diari progressista, que mantenia una línia editorial molt centrada en denunciar els problemes socials, defensava posicions polítiques coincidents amb les que suggeria el general carlista. En el mateix exemplar, el Barcelonés incidia en la qüestió del treball dels infants a les fàbriques. El comentarista explicava que aquests nens i nenes no creixien ni es desenvolupaven de forma natural, com la resta, per culpa de l’ambient insà dels centres fabrils i que s’havia de cercar la fórmula de posar-los sota la protecció dels jutges, o de preceptors que en tinguessin cura i n’estalviessin els abusos. També proposava que els obrers tornessin a afiliar-se a les mútues, els gremis i les cofradies i defensava les “sociedades de socorros mútuos”. En definitiva, el Barcelonés intentava afavorir l’associacionisme obrer.

A finals de desembre, en una lluita que es perllonga entre els limits de les províncies de Tarragona i Lleida, el brigadier Quesada derrotà de forma contundent la partida de Torres, formada per dos-cents homes. Segurament, aquesta primera notícia, poc elaborada, feia referència a uns fets que en acabat van ser explicats de forma més detallada pel Postillón del 3 de gener. D’acord amb la darrera informació, el 28 de desembre el comandant general de la província de Tarragona va sortir de Montblanc per tal de trobar el Ciurana, el qual es passejava per aquelles comarques i fins el Segrià, al capdavant de dos-cents homes. Els governamentals van saber que Ciurana romania a Omells i van atacar aquesta vila. La lluita pels carrers va acabar, segons el periodista, amb tres rebels morts i trenta-set presoners. Entre aquests hi havia el capità Jaume Cullerer, àlies Torres de Belianes, que va patir el trencament d’una cama. L’exèrcit de la reina no va poder haver en Ciurana, doncs aquest capitost havia sortit d’Omells una mica abans de l’atac. Els governamentals van obtenir tres cavalls, descrits literalment “de corta alzada”, quaranta-cinc armes de foc, nou baionetes, quatre sabres, una espasa i set cartutxeres.

El dia 2 de gener de 1849, va arribar a Barcelona un nou regiment format per 300 reclutes. A Falset, fins el 4 de gener de 1849, s’havien presentat 100 rebels sol·licitant l’indult. El mateix dia, una força composada per mossos d’esquadra i carrabiners va soprendre en una casa de Premià de Dalt un aplec de republicans. Detenien a 32 homes i requisaren 28 armes de foc, moltes municions i dues cornetes.

El 3 de gener, el Ministre de la Guerra va llicenciar definitivament amb deshonor, un parell de sottinents del regiment d’infanteria del Rei, núm.1 els quals, havent caigut en mans de les tropes de Cabrera, van aconseguir la llibertat a canvi de prometre que no lluitarien més contra els matiners.

El dia 8 de gener, els republicans Molins, Ferrater i Botaret foren derrotats. L’endemà, el coronel Ignasi Plana empaità Escoda fins a Martorell. El republicà fugí i passà el riu Llobregat per Sant Boi. Plana endevinà que Escoda volia refugiar-se a Sant Cugat, l’avançà en el camí i l’esperà en aquesta vila. La partida d’Escoda, composada per cent-cinquanta homes, va caure en el parany i Plana matà quatre rebels, li va fer cinquanta dos presoners, li prengué quatre cavalls, trenta-nou armes de foc, trenta set cartutxeres i dues cornetes. La diferència entre el nombre de presoners i el nombre d’armes de foc preses als rebels esdevé una prova, segons l’autor de la notícia, que molts homes d’Escoda no disposaven d’arma. El dia 9, Baliarda s’escapolí de la persecució de la columna del Vallès, manada pel coronel Valero, a Sant Llorenç de Savall però perdé dos homes que van ser detinguts per l’oficial liberal .

El dia 13, tots els oficials d’en Basquetes, començant pel seu lloctinent, havien de presentar-se a l’autoritat per deposar les armes. Els oficials conxorxats pensaven portar pres en Basquetes, que no volia rendir-se. Però, abans que això succeís, el capità general va xocar amb aquesta partida, obligant els seus homes a dispersar-se, i el pla dels conspiradors no va poder portar-se a terme. Un altre dels capitosts que lluitava al Priorat, el coronel Benet Lluís, es va presentar a les autoritats, acompanyat de cinc comandants, dos segons comandants, cinc capitans graduats de tinents coronels, setze individus sense gradació, sis tinents, quinze sottinents, un metge i vuitanta soldats. Des de Reus, el comandament militar del govern anunciava que la facció havia estat vençuda en tot el territori del Priorat, les Garrigues i part de l’Ebre. L’autoritat referida pensava que els cabdills Arbonès i Raga no trigarien gaire en deposar les armes i justificaven la tossuderia d’en Basquetes en el fet que ell sabia que era autor de massa crims com per a que fos possible d’indultar-lo. Això, però, no esdevenia versemblant perquè uns mesos abans, en  Caletrus, més sanguinari que ningú, havia obtingut el perdó sense problemes. El fet era que, tot plegat, l’autoritat militar del districte de Tarragona es mostrava excessivament optimista doncs, per exemple, seguien arribant notícies de la lluita d’en Raga al nord del Maestrat i en territori català de l’Ebre.

El dia 13, la intervenció de l’exèrcit del govern va trencar el setge de Seva. També el dia 13 és la data que es produí l’acció del coronel Ruiz a la ribera del Ter, prop de la Cellera, la qual va acabar provocant la batalla del Pasteral durant els dies 27 i 28. El coronel Ruiz havia de destruir tots els mitjans dels rebels que els permetessin el pas del riu, fossin ponts o barques. El fet és que el dia 13, Ruiz a’apoderà d’una barcassa gran que feia el servei per creuar el riu cap a la Cellera de Ter, l’esmicolà i la va cremar.

Al voltant d’Amer s’hi havien aplegat més de dos-mil rebels, guiats per Cabrera i Marçal. El dia 15, el general Nouvilas, al front de dos mil homes, sortia de Girona cap a Figueres. Pel camí fou burxat per les partides de guerrillers, que li van fer alguns morts. Nouvilas anava cap a Bescanó per tal de desfer el bloqueig del rebels que impedia que l’aigua arribés als molins de farina i a les fàbriques. Els amos afectats havien anunciat que si la manca d’energia es perllongava gaire temps, es veurien obligats a despatxar vuit-cents obrers i això era un nombre prou elevat, pel que fa a la població proletària del Gironès. A Bescanó, el general Nouvilas va deixar cinquanta fusells en mans de l’ajuntament a fi que la vila es pogués defensar d’altres setges i fortificà una casa que la dominava. De fet, els talls de la sèquia de Monars que fornia d’aigua Girona eren continuats. L’exèrcit reconstruïa les comportes que els rebels destruïen però, al cap de pocs dies, aquests tornaven a fer malver la sèquia.

Els dies 15 i 16 de gener, els Tristany es van apoderar de Cardona, després d’una batalla que es desenvolupà dins de la ciutat, casa per casa. Els carlins van fer presoners tots els homes de la guarnició, entre els quals hi havia el coronel d’artilleria Olmadilla i s’emportaren armes, cavalls i roba. El Fomento del dia 18 de gener intentava disminuir l’efecte propagandístic que havien obtingut els carlins amb aquesta victòria i afirmava que la vila de Cardona no tenia cap interès estratègic, ni industrial i que si els montemolinistes l’havien atacada, això era degut, solament, a dues raons: la primera raó consistia en la necessitat urgent de minvar la pressió que patia Cabrera a Amer, per part de la Concha;  és a dir, Cardona havia estat assaltada i ocupada per a distreure tropes del govern en un altre front. La segona raó es fonamentava en el repte que suposava la conquesta del castell de la vila; això era tan difícil que magnificava una victòria tan poc útil. El dia 16, Cabrera, al front de sis-cents infants i vuitanta cavallers, avançava pel congost del Figaró i Aiguafreda, cap a la vila d’Alpens. El capità general i el general Mata i Alòs empaitaven Cabrera pel Montseny però cada vegada que els governamentals s’hi apropaven, el carlí se’ls escapolia.

El mateix dia 16, el senador Fernando Fernández de Córdoba preguntava al govern si era veritat que Raga havia tornat al Maestrat i que el capità general de València havia ordenat, altra vegada, que es tanquessin tots els reguers i havia prohibit la navegació per l’Ebre. L’antic capità general de Catalunya es queixava que aquesta mena de mesures originaven molts danys a la població. Figueres, ministre de la guerra, li ajornà la resposta. El Barcelonés del dia 17 de gener denunciava que malgrat que a les Corts es portéssin a terme debats transcendents per als interessos de Catalunya, força diputats catalans s’estimaven més de romandre en el país i no hi assistien.

El dia 17, Saragatal, amb cinc-cents homes, romania a Sant Quirze de Besora en el moment que s’hi va presentar l’exèrcit de la reina. Les forces dels regulars sumaven mil dos-cents soldats i Saragatal, amb menys efectius, es va defensar aferrissadament, fins que es veié obligat a abandonar la vila. L’exèrcit de la reina anà cap a Vidrà però els rebels d’aquest indret no van ser sorpresos degut a que la defensa de Saragatal a Sant Quirze els havia donat temps per a preparar la resistència. Al cap d’uns dies, un grapat de matiners es van presentar a Olot per obtenir l’indult i explicaren que els resistents de Sant Quirze havien patit més de cent baixes entre morts, ferits i presoners. Saragatal va romandre uns dies a Sant Pere de Torelló i en acabat, tornà a ocupar Sant Quirze de Besora.

L’exèrcit de la reina feu volar els ponts damunt del Ter a Sau, Querós i Susqueda. El coronel Echagüe lliurava cent-cinquanta fusells als contribuents més importants del Berguedà. Echagüe, en l’acte del lliurament de les armes, els va arengar amb frases patriòtiques. El Fomento del dia 18, proclamava que a les comarques tarragonines només hi restava una partida de rebels amb significació política: la dels republicans d’en Baldrich. El Brusi del dia 20 feia saber als lectors que Baliarda, al front de cent-setanta homes, havia estat vençut pel batalló de Guadalajara i dos-cents carrabiners, comandats pel coronel Bustos, en una batalla que s’havia produït a Castellar del Vallès. El republicà hi va perdre quinze homes, els qual van caure presoners i sis morts. Escoda, perseguit per totes bandes, només arrosegava un grapat d’adictes i decidí d’aplegar-se amb Baldrich.

Cabrera ordenà el setge permanent d’Olot i encarregá la feina a un comandament anomenat Maurici Iglesies. De fet, pel cap baix, en aquell moment Vic i Girona restaven cercades, dia sí i dia no, pels matiners. Borges, acompanyat de Manel de l’Hostal Nou, Ramonet Nè, de Berga i Rafael Tristany, va ocupar Casserres. Els capitosts esmentats aplegaven prop de sis-cents matiners, dels quals gairebé tres-cents seguien els Tristany i seixanta, a Ramonet. Aquest darrer cap de trabucaires segrestà el batlle d’Avià. Saragatal, provinent de Sant Quirze de Besora, s’aplegà amb les forces de Cabrera i ara només portava dos-cents voluntaris.

Botaret, de Vilassar, ma dreta dels republicans Ferrater i Molins, es presentà a l’indult. També deien que ho havia fet en Raga, a Tarragona però, el 19 de gener, la capitania general de València afirmava que, tot i que molts homes del capitost tortosí havien deposat les armes, en Raga encara es mantenia actiu. El Fomento del dia 22, negà de forma contundent que Raga s’hagués presentat. Sembla que la confusió es va originar en el fet que un germà de Raga, sí que havia sol·licitat el perdó. L’exèrcit liberal i Cabrera seguien jugant a cuit pel Montseny. Malgrat això, el Postillón de Girona assegurava que Cabrera havia passat a França per guarir-se les ferides de la primera guerra que li supuraven de nou.

Arribava a Madrid el general Joan Prim i Prats, que venia de Puerto Rico, on havia exèrcit de governador, amb ma dura.

El 19 de gener, a un quart de nou de la nit, seixanta trabucaires republicans a les ordres de Bartomeu Riera, sastre d’Arenys de Mar i d’un col·lega d’aquest, que era el sastre de Llavaneres, van entrar a la vila del primer. Venien de Canet i portaven alguns presos. A Arenys, els trabucaires van mantenir un intercanvi de trets amb els soldats de la guarnició, fins que es van assabentar que s’hi apropava la columna del districte. Llavors, van fugir abandonant els presoners. Aquest mateix dia, el republicà Escoda es trobava entre Vallirana i Cervelló.

Es rumorejava que el dia 20, Masgoret havia creuat la frontera per exiliar-se. Però, ningú sabia del cert si es retirava de la lluita o si portava un encàrrec de part de Cabrera, amb el qual s’havia entrevistat. La seva fugida del capitost tarragoní constituïa un altre indici que la guerra al sud de Barcelona s’acabava. El periodista creia que Masgoret havia passat a l’exili definitivament i desitjava que quan escrivís les memòries, fos clar i sincer. El mateix dia 20, Narcís Ametller es veia obligat a passar a França i les forces de l’ordre d’aquest país el detenien, així com a 21 homes que l’acompanyaven.

El 21 de gener, el capitost Marià de Piera, al front de 400 homes, lluitava contra l’exèrcit del govern, a Martorell. Marià en sortia ferit en una cuixa i s’adreçà amb la seva partida cap a Vilafranca del Penedès. El mateix dia, Ramon Roger, de Maçanet de Cabrenys[129], ma dreta del coronel Ametller, va arribar a Figueres amb dos- cents voluntaris republicans per deposar les armes. Roger prometé fidelitat a Isabel II i declarà que ara calia lluitar contra els carlins, els quals eren els veritables enemics de les institucions liberals. Ametller, empaitat per l’exèrcit, se’n va anar a França amb un parell de dotzenes de correligionaris i ho va fer quatre o cinc dies abans que es presentés en Ramon Roger, de manera que podria ser que aquest darrer cap de republicans es sentís obligat a l’abandó de la lluita quan restà sol, degut a la fugida del brigadier. Però, tampoc és gaire segur que Ametller volgués deixar les armes definitivament. El cònsul d’Espanya a Perpinyà va comunicar el llistat de republicans empresonats: cinc barcelonins, comptat el brigadier Ametller (?)- possiblement, antics jamancios– un altre de Sant Cugat del Vallès, un gallec, un parell de francesos- possiblement, rossellonesos- un aragonès, de Monzón, un biscaí, un madrileny, un gironí i la resta eren empordanesos, de les viles d’Agullana, Cantallops, Calonge, Albanyà, Pont de Molins i Llançà.

El dia 22, el carlí Vilella i el republicà Baldrich, van entrar a l’Arbós amb quatre-cents homes i quaranta cavallers i es van emportar l’alcalde per no haver-los pagat contribució. El mateix dia es va saber que l’exèrcit havia renovat prop de quatre mil fusells vells per la mateixa quantitat d’armes del nou model de pistó.

El dia 24, el cap del govern, Narváez, anuncià a les Corts que la guerra a Catalunya s’acabaria ben aviat.

El 25, Estartús, Tristany i Saragatal romanien a l’Estany amb 800 homes. Precisament, ocupaven la zona en la qual s’havia portat a terme la batalla de l’Avinyó. Les tropes del govern no els hi havien pogut foragitar. 

14. La batalla del Pasteral i la derrota posterior dels republicans de Narcís Ametller.

Mentre les roges escopinades de la metralla Xiulen durant tota la jornada per l’immens cel blau; I que escarlates i verdes, prop del rei que les desestima S’enfonsen els batallons sencers dins del foc. Arthur Rimbaud. El mal.

Alguns historiadors generalistes han suposat que, durant la guerra dels matiners, només hi va haver una gran batalla, la del Pasteral, la qual ha estat datada concretament en els dies 26 i 27 de gener de 1849. S’ha dit que aquesta batalla va ser força cruenta i això ens ha fet creure que es tractà del xoc frontal entre dos exèrcits, previsible i preparat com una mena de duel clàssic, o com la conseqüència inevitable, després de dos anys, durant els quals els rebels i els governamentals jugaren a cuit, sense que ni uns ni els altres n’obtinguessin cap avantatge[130]. En realitat, si ens hem de creure les notícies de la premsa, no sembla que la batalla del

Pasteral hagués estat gaire més dura que la topada del brigadier Paredes amb Cabrera a Sant Jaume de Frontanyà, el juliol de 1848 o que l’esbatussada del 16 de novembre, a l’Avinyó. Segons les informacions escrites, el nombre de morts i ferits d’ambdós bàndols al Pasteral, no van anar més enllà de dos-cents però és clar que la censura rebaixava les víctimes de les batalles i fins i tot, quan podia no en deixava publicar la notícia. La diferència amb altres topades sonades d’aquesta guerra, és que, al Pasteral, els montemolinistes no van poder posar cap parany a l’exèrcit liberal i foren obligats a mantenir una posició defensiva. A més, al Pasteral, l’exèrcit de l’Estat va emprar l’artilleria de campanya amb gran habilitat i això, fins aquell moment, no havia estat gens habitual. En qualsevol cas, és veritat que, durant l’alçament dels matiners, els enfrontaments que es perllongaven més enllà d’unes hores i en els quals hi intervenien gran quantitat d’efectius humans i materials, no foren nombrosos.

Es conserva un gravat de l’època, reproduït en el llibre de Josep Llord, que ens mostra la disposició en el camp de batalla del Pasteral de dos exèrcits nombrosos, uniformats i empolainats, una mica a l’estil de les maquetes amb soldadets de plom que omplen les sales dels museus militars. La il·lustració esdevé interessant pel simplisme amb el qual resumeix les posicions dels contendents, però constitueix un retrat estàtic i ni de bon tros conté tota la complexitat dels fets.

Allò que s’esdevé de les notícies de la premsa barcelonina és que l’esbatussada es va anar gestant des del mes de desembre de 1848 o, potser, des d’una mica abans, degut a la concentració de les forces montemolinistes de Cabrera, Marçal i altres caps carlins- Borges, els Tristany, Saragatal, Savalls i Jubany, pel cap baix- en la zona d’Amer i la Cellera de Ter. Una notícia de la premsa, datada el dia 30 de desembre, diu que Cabrera havia escollit la vila d’Amer per instal·lar-hi el quarter d’hivern i malgrat que altres notícies posteriors, situaven el capità general dels matiners jugant al gat i la rata pel Montseny, l’autor de la notícia assegurava que Cabrera havia romàs  quinze dies seguits en aquesta vila, dels quals només s’hi havia absentat un dia.

Efectivament, a la fi, Ramon Cabrera i Marçal trobaren un lloc en el qual podien instal·lar l’estat major, és a dir, una mena de capital o centre d’operacions. Durant el primer semestre de 1848 semblava que això és produiria o als voltants de Sant Jaume de Frontanyà, a la Garrotxa, o als voltants del Pla de la Calma, al Montseny, però aquests eren llocs massa deshabitats i de comunicacions difícils, de manera que els montemolinistes van optar per situar-se a la intersecció de les comarques de les Guilleries i de la Selva. La vila d’Amer ocupa un lloc estratègic, proper a Girona, en la ruta que travessa Catalunya, a través de les serralades centrals i que permetia als montemolinistes la fugida cap a França per rutes boscoses i amb rapidesa. Des d’aquest punt equidistant de les ciutats més importants del nord del principat, sortien grups de rebels que assetjaven Vic, Olot i Girona, tallant les sèquies d’aigua, impedint que hi entressin productes essencials o cobrant-ne contribucions.

L’1 de gener de 1849, els diaris havien fet referència al rumor respecte una batalla que s’havia produït entre el general de la Concha i Cabrera en aquest indret. Podria ser que el rumor hagués nascut de les previsions respecte la possibilitat i no pas d’un fet real. El Diario de Barcelona publicava una notícia, datada a Girona el 3 de gener de 1849, que deia el següent: “ Hace mas de diez dias que Cabrera, Marsal y otros cabecillas con las facciones reunidas, han permanecido en Amer, pasando alegres y bulliciosas fiestas, dando bailes los jefes y oficiales, de sargentos y clases bajas por las noches; y de dia ejercitando a sus soldados de caballería é infantería. Y no es esto lo peor, sinó que con este quietismo y sosiego y sin verse ningún soldado de la Reina por aquellas tierras, reclutan los facciosos muchos partidarios de los pueblos limítrofes”. El mateix dia, Cabrera, feu afusellar dos coronels que volien desertar. Aquesta mena de mesures dràstiques, tot i que es justifiquessin en fets més o menys provats, s’adreçaven a l’enfortiment de la moral de la tropa, tot donant a entendre als soldats que en l’exèrcit montemolinista, no hi havia privilegiats.

El 4 de gener, arribaven notícies que ambdós bàndols seguien acumulant efectius en aquesta zona del territori gironí. L’exèrcit regular, en un nombre d’homes impressionant, es concentrava a Girona i des d’aquest punt Gutiérrez de la Concha feia sortides cap a Hostalric, Viladrau i altres poblacions de les comarques muntanyenques, agullonant Cabrera i tractant d’assetjar-lo, tot tallant-li les comunicacions. Tornant d’una d’aquestes expedicions, de la Concha s’assabentà que Marçal romania a Cassà de la Selva amb sis-cents homes. El 7 de gener, el general de la Concha i el general Nouvilas sortien de Girona al davant d’un tropa considerable i s’adreçaven a Amer. El dia 9, de la Concha passava per Santa Coloma de Farners i després arribava a Vic. En la mateixa data, el diari afirmava que Cabrera havia fugit d’Amer empès per quatre columnes de l’exèrcit però el dia 10, el general carlí preparava un parany al coronel Hore en les muntanyes que volten la vila i el vencia de forma contundent. Això, però, els diaris no ho van explicar clarament. El 13 de gener, el periodista garantia que Marçal encara romania a Amer i que des d’allà s’esmerçava en el cobrament de contribucions i en mantenir el bloqueig de les ciutats. Josep Llord ens explica que en aquesta vila els carlins disposaven d’un taller de reparació d’armes, magatzems de municions i que fins i tot, hi volien construir una fàbrica de peces d’artilleria. Els montemolinistes feien tot el que podien per retardar l’encontre definitiu amb els liberals i mentre, reclutaven gent i els preparaven com a soldats. A més, esperaven un carregament de sis mil fusells compromès pels anglesos. Les armes no van arribar perquè foren interceptades per l’exèrcit de la reina[131].

Durant aquests dies es produeix la persecució de Cabrera i els 500 infants i 80 cavalls que portava, per la zona del Montseny. Les marxes a peu de les columnes de soldats esdevenien esgotadores i es perllongaven, gairebé sense descans, des de la matinada al capvespre. Probablement, els matiners, coneixedors de la geografia del país i amb l’ajut dels habitants, provocaven aquestes caminades pel terreny muntanyós, boscós i agrest del Montseny, a fi de fatigar i desmoralitzar la tropa enemiga. Mata i Alòs gairebé trobà Cabrera en el Pla de la Calma però aquest se li escapolí en el darrer instant. L’exèrcit de la reina albirà diferents grups de matiners, el més nombrós dels quals aplegava 300 homes, però no en va poder establir contacte. El dia 16, de la Concha romania a Aiguafreda i altra vegada, s’adreçava al Montseny. El mateix dia, Marçal arribava a Banyoles. De fet, de la Concha i Cabrera eren a tocar però no coincidien. El dia 18, el general carlí fou vist a Castellterçol. El mateix dia, en assabentar-se d’això, Nouviles, va tornar enrere, des de l’Empordà. El dia 20, va córrer el rumor que de la Concha i Cabrera, finalment, havien lluitat i que el general carlí estava ferit i volia tornar-se’n a França per guarir-se[132].

El mes de gener de 1849 fou molt plujós i els rius i rieres amenaçaven de sortir de llera. Concretament, el cabal del riu Tordera era enorme i va enderrocar el pont que comunicava les províncies de Barcelona i Girona.

El dia 19, Ramon Roger, de Maçanet de Cabrenys, capitost liberal d’esquerra, es presentà a les autoritats militars de Figueres per deposar les armes. A partir de l’endemà, lluità a favor d’Isabel II. El dia 25, Marçal, encara romania a Amer, amb 800 homes. Cabrera va alliberar uns quants oficials ferits que arrossegava com a presoners des de la batalla amb Paredes perquè poguessin ingressar en un hospital o tornar-se’n a llurs cases. Tots els paletes i fusters de la comarca havien estat convocats per Marçal a fi que reconstruïssin el pont sobre el riu Ter, al Pasteral, i el dia 26, el cap de la cavalleria carlina constatava que l’obra havia estat finalitzada. Marcel·lí hi va situar un escamot de soldats per tal que el vigilessin. El mateix dia començà l’anomenada batalla del Pasteral.

La primera notícia que va aparèixer a la premsa respecte la batalla, feia referència a una acció important portada a terme pel coronel Felipe Ruíz en aquell congost, amb l’objectiu de destruir el pont de fusta que havien construït els montemolinistes. La mateixa notícia afirmava que s’havien ocasionat vint-i-dos morts als rebels i que l’assistent de Cabrera s’havia presentat al coronel Ruíz i li havia explicat que el general restava greument ferit. Després, la premsa va fer saber que el dia 28, Marçal fugia camí del Collsacabra.

El diari de l’1 de febrer es mostrava més explícit respecte els fets del Pasteral: “Se sabe que la acción dada el 26 por el coronel Ruíz sobre el Pastoral [133] en las inmediaciones de Amer fue sumamente brillante y dio como resultado que los enemigos fueron arrollados y puestos en dispersion; que el combate fue repetido el dia siguiente y que la pérdida de nuestros valientes fue de 7 muertos, entre ellos dos oficiales de Valencia, 17 individuos de tropa heridos, 7 contusos, dos oficiales heridos y dos contusos, y que la del enemigo fue de tanta consideración que pasa de treinta muertos y sobre ochenta heridos, siendo uno de ellos de bastante gravedad, Cabrera, además de un primo suyo llamado Valero, el ayudante y cuñado de Marsal, muerto el de Saragatal y algunos otros gefes, tres prisioneros y dos presentados al finalizar el combate, siendo uno de ellos soldado de la Unión[134] y asistente de uno de los ayudantes de Cabrera, que fue el primero de dar la notícia de la herida del cabecilla”.

Més endavant, el diari publicà l’ordre de 31 de gener, mitjançant la qual es donava a conèixer l’informe sobre el desenvolupament de la batalla, tramès pel comandant general de la província de Girona (Nouvilas) al capità general de Catalunya (Gutiérrez de la Concha). D’acord amb aquest escrit, el primer objectiu militar dels governamentals només consistia en destruir el pont sobre el Ter. Amb aquesta finalitat, el comandant general va enviar al coronel Ruíz per tal que el dia 26 portés a terme un reconeixement en el Pasteral, a la riba dreta del Ter. L’endemà, el mateix comandant general pensava apropar-se a la riba esquerra del riu per a destruir el pont, sense haver de témer un atac dels enemics des de l’altre costat. El que va succeir és que el coronel Ruíz tenia ordres directes del capità general de mantenir el Pasteral net de rebels i quan hi va arribar, a la tarda, i topà amb vuit-cents montemolinistes d’infanteria i cavalleria, guiats per Marçal, no es limità a portar a terme el reconeixement sinó que  s’hi enfrontà per tal de foragitar-los a la l’altra ribera.

El coronel Ruíz carregà contra l’escamot de rebels que protegien el pont i ho va fer amb totes les seves forces, inclosa la cavalleria comandada pel capità Subinsdrynki. D’entrada, els isabelins van conquerir el pont però, en el contratac –“movimiento retrógrado”, diu eufemísticament el cronista militar- els carlins van fer vint presoners als soldats de la reina que havien arribat a la riba que ocupaven i amb l’empenta que portaven, ajudats per un batalló que els envià el comandament, obligaren el coronel Ruíz a refugiar-se a la Cellera de Ter. Durant la fugida, Ruiz va perdre prop de cinquanta caçadors, del regiment de València, a les ordres del capità Capilla i del tinent Saliquet. Aquests homes es refugiaren en un parell de masos, des dels quals van resistir tres intents d’incendi i els atacs dels homes de Cabrera i Marçal, durant tota la nit. L’endemà, Cabrera va reunir 1650 infants i 170 cavalls. Ruíz restava en una situació molt compromesa, mancat de queviures i aïllat. De fet, només tenia dues opcions: o es rendia o intentava  d’obrir-se pas entre les  tropes carlines que el cercaven. Però, a les 9 del matí del dia 27 es va presentar al camp de batalla el general Nouviles amb 3150 homes i 150 cavalls.

Efectivament, el comandant general de Girona, havent rebut notícies poc exactes de l’inici de l’enfrontament, decidí d’avançar el viatge al Pasteral, on s’hi va presentar el matí del dia 27, després d’una marxa forçada de tres hores, que és el temps que li va caldre per recórrer els 25 kilòmetres del trajecte . Un cop el comandant general i el coronel Ruiz s’aplegaren a la riba esquerra del Ter, constataren que durant la nit els montemolinistes havien sumat una força considerable a la riba dreta. El matí del dia 27, Cabrera, havent aconseguit aquesta concentració, considerà que no passava perill imminent i esmorzà sense pressa a Amer. L’ensurt el va copsar havent esmorzat.

El primer que va fer Nouviles, consistí en dispersar amb foc d’artilleria els assetjadors de les masies en les quals es guarien els caçadors isabelins. Aleshores, els montemolinistes varen voler retirar-se a la riba dreta del Ter, on van ser canonejats altra vegada per l’artilleria de muntanya de Nouviles. Havent rescatat els caçadors valencians, l’exèrcit de la reina va situar-se davant del pont i maniobrà cap a l’esquerra per enganyar als carlins, mentre per la dreta, el coronel Rios amb dos batallons creuava el riu pel gual de la barca, tot intentant d’envoltar l’ala esquerra de l’enemic. Però, els carlins havien amagat la cavalleria en un bosc proper i contraatacaren, amb l’ajut de la infanteria que ocupava el centre del seu desplegament. Llavors, el comandant general de l’exèrcit regular, bombardejà les forces enemigues amb els quatre canons que havia situat en uns turons propers,  i a la vegada envià la cavalleria en ajut del coronel Rios. Ell mateix, al front de les companyies de Sant Quintí, la cinquena de València i el tercer batalló de Córdoba, travessà el riu amb aigua fins la cintura, tot envestint el centre dels montemolinistes.Finalment,els governamentals van fer recular les tropes carlines fins Amer i encara més enllà, fins a Sant Martí de Cantallops[135]. Precisament, el migdia del dia 27, Cabrera, havent esmorzat, es presentà al Pasteral, just en el moment que les seves tropes havien iniciat la retirada. El tortosí intentà d’establir un front de resistència i quan s’aturà, per tal d’albirar el desplegament de l’enemic, fou ferit en una cuixa[136].

Salvat algun detall, com ara les circumstàncies que van ocasionar la ferida de Cabrera, aquesta és la història oficial de la batalla del Pasteral, explicada pels militars de la reina i reproduïda per la premsa de Barcelona. No tenim una versió de la part montemolinista si no és que considerem que aquesta explicació, és la que ens dóna Josep Llord. La veritat és que la versió de l’escriptor coincideix amb la del comunicat de l’exèrcit del govern però Llord detalla algunes fases de la batalla i atribueix el comandament de les forces isabelines al general Nouviles, que no va ser esmentat pel seu nom en el comunicat oficial. En relació a l’atac nocturn dels homes de Marçal a les masies en les quals es refugiaven els caçadors del coronel Ruiz, en Llord diu que Gonfaus va prometre ascensos directes als soldats si aconseguien l’objectiu de fer presoners els resistents mal que, després de patir uns quants morts, desistí de l’escomesa.

Cabrera, ferit a la cuixa, s’apartà del comandament efectiu durant vint dies. Però, és cosa certa que Ramon Cabrera va ser ferit a la batalla del Pasteral?. La història de la participació del tortosí en aquesta guerra està farcida d’acompliments d’antigues premonicions- si és que hom pot anomenar-les d’aquesta manera- les quals tenen l’origen en fets i notícies de la primera guerra carlista. És a dir, allò que sabem del Cabrera matiner, sovint sembla la reiteració de circumstàncies que l’afectaren entre 1837 i 1840. Algunes notícies que hem conegut en relació als intents de passar tropes montemolinistes guiades per Cabrera, d’una banda a l’altra del riu Ebre, durant els anys 1848 i 1849, descriuen fets, els quals semblen calcats d’altres datats deu anys abans. Durant la segona guerra, hom va titllar Cabrera d’impius, de liberal disfressat de carlí i fins i tot, de comunista i hom assegura que aquesta nova mentalitat responia a la mudança que li portà la immersió en l’ambient londinenc, a partir de l’exili de 1840. Però, sabem pel testimoni de Lichnowsky, que una part important dels carlistes de la primera tongada, al voltant de 1838, ja opinaven que el tortosí no era gaire de fiar. Aquesta reiteració de notícies antigues, adaptades a les circumstàncies del present, per part dels redactors de la premsa, no ens han d’estranyar gaire, car prou que hem vist que la descripció periodística de l’alliberament del general Manzano, constituí un relat gairebé idèntic a un altre d’anterior, el qual es referia a una incursió del coronel Antoni Baixeras en el mateix territori.

Doncs, la ferida a la cuixa que pretesament va patir Ramon Cabrera a la batalla del Pasteral i sobretot, la circumstància que coneixerem, consistent en el fet que, per això, es va veure obligat a cavalcar a l’estil femení, també sembla copiada d’una observació del príncep Lichnowsky, datada el juny de 1837: “Cabrera patia una ferida que no li permetia de seure i l’obligava a doblegar-se damunt del cavall, mal que en les marxes posteriors, va substituir-lo per una mula, sobre la qual seia a la manera femenívola”. Potser Lichnowsky es referia a la ferida que el tortosí va patir a Torreblanca, durant el mes de febrer de 1837, deguda a una bala que li travessà ambdues anques?. Recordem, també, que d’ençà que Cabrera arribà a territori del Principat per encapçalar les forces dels matiners, es succeïen les notícies sobre la precarietat de la seva salut, i, gairebé sempre, hom diagnosticava que se li obrien i supuraven les ferides que havia patit durant la guerra anterior. Això li portava febrades, les quals ara sabem que deurien ser la conseqüència d’infeccions cròniques. A més, dies abans de la data oficial en la qual es produí l’esbatussada del Pasteral els diaris ja havien anunciat que patia la nafra a la cuixa. En definitiva, ens hem de preguntar: Cabrera fou ferit al Pasteral, altra vegada en les cames, o li retornà l’afecció que patia- si més no- d’ençà l’any 1837?.  El dubte perviu fins i tot tenint en compte que durant l’any 1868, Carles VII va visitar Cabrera en el seu domicili de Londres doncs el general romania allitat com a resultat de les operacions que es va sotmetre durant els dies 21 i 29 de juliol per guarir-li definitivament- això va dir el tortosí- la ferida que havia patit en el genoll durant l’any 1849 a Amer.    

Després de la batalla del Pasteral, els diaris van assegurar que Cabrera s’havia vist obligat a refugiar-se en territori francès; concretament, van explicar que el general carlí havia passat la línia per la Farga, entre els dies 29 i 30. Però, des d’Olot afirmaven que el tortosí, empaitat pel regiment de caçadors Tarifa, núm.6, el dia 30 de gener, havia entrat a la república francesa pel Coll d’Ares, acompanyat d’un metge, dos comandaments carlins i dos francesos i que s’havia aturat a Prats de Molló, on l’havia foragitat la persecució de la policia. Això va obligar el general a tornar a territori espanyol i ho va fer el dia 3 o 4 de febrer, per la Menera i Baget. En la banda espanyola, Cabrera emprengué el camí del riu la Muga, amb la intenció de tornar a territori francès, pel mas dels Meners, Vilaroja i Sant Llorenç de Cerdans. La mateixa notícia aclaria que la ferida del general es localitzava a la cuixa, un pam per damunt del genoll i que no li havia tocat l’os. Hom suposava que aquesta mena de ferida demanava trenta dies de recuperació.

Una altra notícia situava a Cabrera a Sant Joan de les Abadesses, camí de Camprodon i aquesta era la bona perquè Josep Llord diu que el tortosí es va amagar en unes masies als voltants de la primera vila esmentada, aprofitant que la neu cobria el paisatge i això dificultava la persecució dels seus enemics. Per tant, podem deduir que, acabada la batalla del Pasteral, el general dels matiners, acompanyat d’un grup no gaire nombrós d’infants i cavallers, s’enfilà cap el nord per la carretera de la Garrotxa i passant per la vall de Bianya, va entrar en el Ripollès, fins a Sant Joan de les Abadesses. A mig camí, a Santa Pau de la Garrotxa, hom deia que Cabrera havia rebut l’extremunció. Després, va córrer el rumor que era mort però, tot i que el general no gaudia de bona salut, és clar que això constituïa una estratagema dels carlins per tal de desviar l’atenció de les tropes que l’empaitaven. El fet que Cabrera fos vist en llocs tan diferents a la vegada, també formava part de les maniobres de distracció. Mentre restava convalescent en algun mas, entre Sant Joan de les Abadesses i Camprodon, un oficial de l’escorta es va oferir per disfressar-se amb el quepis del general i muntant una mula amb sella de dona- que era la que utilitzava Cabrera per causa de la ferida- es va passejar pels veïnats i rectories de l’entorn, acompanyat de vint ordenances. El fals Cabrera arribava a un lloc, demanava una tassa de brou i un gotet de vi ranci i xerrava amb la gent de les rodalies. Així els carlins van aconseguir de distreure l’atenció de la columna de soldats enemics que s’havien apropat a l’amagatall en el qual es recuperava el veritable general. És clar que el truc, recordat per Josep Llord, fou descobert ben aviat, com ens ho demostra la notícia publicada al Diario de Barcelona, del dia 14 de febrer : “En carta de S. Jaime de Frontañá el 9 dicen al Fomento que el que se creia que era Cabrera que habia entrado en Gombren herido de un pie, era un oficial faccioso montado en un caballo con sillon de muger, quien se hacia pasar por Cabrera, sin duda para engañar a las columnas y hacerles perder la pista del verdadero Cabrera. Añádenle que segun un paisano que habia llegado del dia anterior de Oseja (Francia) corria alli la voz que está escondido en un pueblecito llamado Vallsevolleca, distante media legua de aquel pueblo; pero hay quien cree (y es de este parecer el autor de la carta) que no ha entrado en Francia y que estará curándose en alguna casa tal vez no muy distante de aquel punto, pues se lo hace creer el ver que el gefe que lo ha reemplazado llamado Ceballos, secretario suyo, está con 20 guías de aquel gefe recorriendo continuamente las imediaciones del citado pueblo de S. Jaime de Frontañá, Castellar de Nuch y de Gombren. Expresa ademas la carta que el dia 7 entró en este pueblo el cabecilla Ramonet Né con ciento y tantos hombres y que segun estos hacia 12 dias que se les estaba persiguiendo sin descanso por nuestras tropas, que hacia algunos dias que tienen allí comandante de armas, que lo es Anton de la Puda, habiéndolo tambien en Gombren, Castellar de Nuch, Bagá y otros, y que hasta en las inmediaciones de la Pobla de Lillet, anda el llamado Coix Pistolas que se titula tambien comandante militar de aquella villa…”.

Per tant, Cabrera no es va protegir únicament amb l’estratagema del substitut i fent córrer rumors que el donaven per mort o que el situaven, ara en una vila de les comarques catalanes de França, ara en el Ripollès, l’Alt Empordà o la Garrotxa, sinó que establí una estructura militar de comandaments locals que controlava el territori entre els extrems nord del Berguedà i el Ripollès, en un punt del qual es trobava el mas en el qual passava la convalescència. A més, el seu secretari, Ceballos, al front d’una ronda volant recorria contínuament l’àrea de protecció per detectar-hi qualsevol intromissió i reforçar, si fos necessari, els escamots de defensa. Cabrera feia bé de tenir molta cura de la seva seguretat doncs el govern va oferir sis mil duros a qui en facilités la captura.

La lluita del Pasteral assenyalà un punt d’inflexió a partir del qual hom va saber que les forces montemolinistes no podien guanyar la guerra. La victòria de l’exèrcit regular al Pasteral impedí que els rebels s’instal·lessin estratègicament, de forma permanent, i per això, van haver de seguir en la singladura i la mobilitat constants que els havia donat tan bon resultat bèl·lic però que no els permetia d’ésser considerats com l’opció política de canvi que, en cas contrari, les potències europees haurien d’haver tingut en compte.

En el moment de la batalla, hom pensava que la força del comandant general dels republicans de Catalunya, Victorià Ametller, havia estat definitivament vençuda i que el brigadier romania a França. Llavors, ningú creia seriosament que els carlins i alguns republicans de Navarra i el País Basc reeixissin en la revolta car hom tenia coneixement que grapats d’oficials rebels d’aquell territori, havien estat empresonats, abans que poguessin disparar un tret. En aquell moment, les incursions a l’Aragó dels matiners tenien caràcter aleatori i no gens de profunditat. Al Maestrat, les coses tampoc els anaven gaire bé.

El Capità General, Manuel Gutiérrez de la Concha, animat per la victòria del Pasteral, va iniciar una campanya frenètica des dels quarters generals de Girona i Vic. Després de la batalla del Pasteral, el dia 29 de gener, Marçal fugí cap a Besalú però la columna de Figueres li va barrar el pas i llavors feu via cap a Banyoles i seguí el camí fins Orriols. La persecució de l’exèrcit de la reina, comandat pel Capità General, no defallia. Marçal fou vist passant prop de Girona amb noranta cavallers i una dotzena d’infants, a corre-cuita. El coronel carlí creuà el riu Ter i seguí fins Santa Eugènia i Salt.

El dia 30 van entrar a Badalona cent homes de Marçal. Ningú va saber què hi havien anat a fer els voluntaris del capitost gironí. Al cap d’una estona, els cent matiners van sortir de la ciutat sense haver fet cap malvestat.

Tres o quatre dies després de la batalla del Pasteral, a Fornells, els carlins d’en Gonfaus s’aturaren i van esperar els isabelins, escudats darrere d’un mur. Quan els perseguidors hi arribaren, els rebels, amb una sola descàrrega, van ocasionar als governamentals un grapat de ferits i morts. El capità general dels isabelins va voler escarmentar els soldats i en feu apallissar uns quants perquè en el moment de l’atac, s’havien separat del gruix de la columna, potser amb la intenció d’escapar-se sense lluitar. La notícia de l’esbatussada de Fornells feu córrer molta tinta perquè després del foc del Pasteral, hom esperava que l’empenta dels facciosos minvés ràpidament.

Seguien arribant notícies de l’abandó més o menys dissimulat de les armes per part d’alguns capitosts, malgrat que la població del Principat encara no donava excessiva transcendència als símptomes clars de la davallada de la rebel·lió. Masgoret va passar a França carregant una quantitat considerable de diners i abans que acabés el mes de gener, hom assegurava que s’havia retirat de la lluita. Una notícia, datada a Girona el dia 30, informava que Cabrera havia prestat 200 voluntaris carlins al republicà Baliarda. Vilella i Borges, amb 800 homes, transitaven de Rocafort a Querat, Vimbodí i l’Espluga de Francolí. Els caps carlins esmentats aplegaren llurs forces amb les dels republicans Baldrich i Escoda. Els carlins, a Vimbodí, van llegir en públic una proclama de Baldrich. Entre el 29 i 30 de gener, prop de Torelló, els matiners es van apoderar d’un transport important de fusells de pistó. Però, en aquestes dates, Manzano trencava el setge de Vic i tornava al quarter general de Manresa amb catorze presoners.

El dia 2 de febrer, Martirià Serrat s’enfrontà al regiment de Figueres, entre les viles de Cistella i Navata, a l’Alt Empordà. Serrat portava entre tres-cents i quatre-cents homes i vint cavalls. L’esbatussada es perllongà durant tres hores.

Els primer dies de febrer, els republicans barcelonins van rebre de valent. El dia 2, l’exèrcit derrotava les partides de Josep Lledó i Joan Majoral i feia presoners aquests caps, a Premià de Mar. Un dia més amunt o avall, Ferrater es presentava a les autoritats per acollir-se al indult i el Fomento del dia 5 de febrer, donava per dissoltes definitivament les partides republicanes del pla de Barcelona. L’article del diari conservador, comentat pel Brusi, deia el següent: “Hace algun tiempo que está anunciando que la facción republicana tocaba a su término y observa que ahora que apenas pasa dia sin que algun suceso venga á confirmar sus presentimientos, ora por los descalabros sufridos por algunas gavillas pertenecientes á aquel bando, ora por las presentaciones y sumisiones verificadas por varios de sus caudillos. Ahora mismo tiene que publicar la sumisión de Ferrater; uno de los mas nombrados cabecillas de estos contornos cuya sumisión considera como golpe de muerte para las gavillas republicanas del llano de Barcelona. Dice ser ademas el de mas actividad y empresa reconocida como el primer gefe, desde que Molins por sus heridas y achaques no podrá estar al frente de los suyos; de manera que, á su ver,pueden darse ya por disueltas las gavillas republicanas del segundo centro o grupo, asi como lo fueron las del primero en la província de Gerona y frontera francesa que mandaba Ametller (D. Victoriano) y D. Ramon Roger de Masanet. Por lo que hace al otro, ó sea al del campo de Tarragona, no duda que tambien tendrá la misma suerte … y por consiguiente no es probable ni aun posible que Baldrich conserve por mucho tiempo la posición en que se encuentra”.

Malgrat que l’optimisme de la premsa conservadora era justificada, els republicans barcelonins van sobreviure a l’escomesa, mentre els partidaris gironins dels Ametller gaudien d’una revifalla momentània, paral·lela a la temptativa dels seus correligionaris del País Basc i Navarra[137]. Efectivament, encara ressonava la retirada del brigadier Victorià Ametller i el seu empresonament al Castellet de Perpinyà, quan hom s’assabentà que dos-cents republicans gironins que no havien seguit a Ramon Roger en la rendició, s’aplegaven amb un grapat de desertors del cos de carrabiners i sota el comandament de Narcís Ametller, entraren a territori espanyol per la Bajol i havien ocupat Darnius. Sembla que ara, Molins transitava per l’Alt Empordà i hom suposava que incrementava els efectius republicans comandats pel parent de Victorià Ametller. El comandant general de Girona s’adreçà cap aquesta zona per aturar la força republicana i Narcís Ametller feu via cap el sud-oest. Mentre l’exèrcit de la reina s’apropava a la frontera, el nou cap dels republicans fou vist a Santa Pau de la Garrotxa, escortat per un grup de cavalleria carlina.

El dia 3 de febrer, Marçal descansava a Amer i això palesa una de les caràcterístiques de la guerra dels matiners: ni els governamentals, ni els rebels, mantenien l’ocupació dels pobles o territoris que conquerien. En aquesta mateixa data, el brigadier Lasala s’enfilà al Puiggraciós transportant un carregament de galetes. Al Serrat va topar amb dos-cents matiners. Lasala va fer-los recular fins els cingles del Bertí i es va tancar a les cases del Serrat esperant que tornessin els enemics però aquests no se li aproparen.

El dia 5 de febrer, Narcís Ametller, vestit de general i amb uns cent- cinquanta homes, va vèncer l’exèrcit del govern i va entrar a Banyoles, d’on hi havien sortit els carlins d’en Marçal per ajudar-lo en la batalla. Un cop fou dins de la vila, va descansar dues hores i en sortí a les onze del matí, per anar a cercar Marçal que encara no hi havia tornat. Ambdós capitosts, ben agermanats, van tornar a fer una entrada més protocol·lària a la vila del llac. Les primeres notícies afirmaven que els republicans i carlins sumaven vuit-cents o nou-cents homes però després hom va dir que Marçal només en portava tres-cents d’infanteria i vuitanta de cavalleria, de manera que tot plegat, el conjunt de rebels no passaven de cinc-cents o sis-cents homes. Els testimonis restaren sorpresos perquè Marçal semblava que s’havia posat a les ordres de Narcís i el tractava, amb deferència, de Capità General. Per aquest motiu, hom va dir que el republicà substituïa Cabrera en el comandament de tots els matiners. El diari anomenava  Narcís Ametller, el “Capitán General por Montemolín y por la República”. A les dues de la tarda, l’exèrcit de la reina arribà a Banyoles i els matiners sortiren de la vila per una banda, mentre per l’altra hi entraven els perseguidors. Narcís Ametller se’n tornà per on havia vingut, cap a la serralada del Pirineu, augmentant els efectius amb vint-i-cinc joves de Banyoles. Ametller esperava que la victòria que acabava d’aconseguir li proporcionés moltes més adhesions.

La força republicana de Narcís Ametller i Molins va espantar les autoritats del govern. Immediatament, el general Lersundi li va anar al darrere amb dotze batallons. La pressió de Lersundi feu recular els republicans fins a tocar de la frontera i això els provocà alguna deserció, com la d’un oficial que era el lloctinent de Molins. Els desertors es van presentar a Ramon Roger i s’aplegaren a la columna que comandava el capitost de Maçanet de Cabrenys, ara esdevingut isabelí. El general Lersundi, acompanyat del general Mata i Alòs, va arraconar els republicans al Ras del Coll de Requesens, al nord-est de la Jonquera, i en aquest indret els va derrotar. No sabem si la lluita fou gaire important perquè el nombre de morts no semblava excessiu i el fet que s’haguessin aplegat dos generals per a formar la força de l’exèrcit liberal, ens demostra que aquesta era molt superior a la dels rebels. La premsa va anunciar que 11 matiners havien estat morts i que entre aquests, s’hi comptava el brigadier Molins, malgrat que pocs dies després, hom va dir que era un dels presoners. El diari del dia 18 feia saber que el Capità General de Catalunya comunicava l’extermini dels republicans gironins. Narcís Ametller i vint-i-cinc correligionaris, aconseguiren de passar la frontera i les autoritats franceses els van empresonar al Castellet de Perpinyà. Els militars francesos i espanyols combinaren una batuda a ambdós costats de la línia per detenir el màxim de rebels de la causa republicana. Vint-i-nou homes foren empresonats per l’autoritat francesa a Sant Llorenç de Cerdans. Al cantó espanyol, sense comptar els cinquanta presoners fets a la batalla de Requesens, els militars de la reina van detenir 16 homes a Tortellà, 3 a Talaixà i 5 a la Muga. Prop de 40 republicans es van presentar al indult. El dia 25 de febrer, un grapat de republicans, entre els quals hi havia en Molins, foren empresonats a la Ciutadella de Barcelona. 

15. El manifest de la Garriga.

La Laura ja no l’escolta; el pensament se li en va cap a la boina de Don Carlos penjat a la paret … “Sense un cèntim” fa l’eco a la consciència de la barcelonina. Tanmateix, la pobresa és un pecat imperdonable. I la Laura pensa que Comarquinal no li perdonarà aquest pecat. Miquel Llor. Laura a la ciutat dels sants.

Però anem a la qüestió de la igualtat social. Això significa que en la societat tots hem de ser iguals. Ara, pregunto: en què?,  en autoritat?. Llavors no hi haurà governació que esdevingui possible. En béns? … deixem de banda la justícia i portem a terme el repartiment; al cap d’una hora, un dels jugadors haurà buidat la butxaca a l’altre … En consideració?. Però, vostè apreciarà igual l’home honrat que el poca-vergonya?… Allò que no esdevé impossible és la igualtat davant la llei … La llei diu: qui cometi una infracció patirà la imposició d’una multa de mil rals i si no fos solvent, anirà a presó. El ric paga els mil rals i se’n fot de la seva malifeta; el pobre expia la falta a la garjola. Jaume Balmes. El Criteri.

El socialisme deu la seva existència a un problema […] sense solució. Tracta d’esbrinar el mitjà que permeti regular en la societat la distribució més equitativa de la riquesa. El sistema dels antics economistes anava a parar al monopoli mitjançant les restriccions. El sistema dels polítics liberals va a parar al mateix monopoli per la via de la llibertat, per la via de la lliure concurrència, la qual fatalment i inevitablement origina el mateix monopoli. Finalment, el sistema comunista va a parar al mateix monopoli mitjançant la confiscació universal, tot dipositant tota la riquesa pública en mans de l’Estat. Tot i això, el problema ha estat resolt pel catolicisme. El catolicisme ha trobat la solució en l’almoïna. Marquès de Valdegamas. Congrés dels Diputats, 30 de desembre de 1850.

 

A començaments de febrer, El Fomento va fer públic que, en una vila dels Pirineus, s’havien aplegat els propietaris rurals més importants de les comarques muntanyenques i que havien acordat el cessament de les activitats de suport als carlins; això, a fi d’acabar la guerra. La notícia esdevenia transcendent perquè tothom sabia que els carlins podien subsistir mentre comptessin amb el suport o la tolerància, dels propietaris rurals. La xarxa de grans masos de la muntanya que controlaven les famílies pageses principals esdevenia transcendent per al manteniment de la lluita, sobretot, dels carlins.

La reunió esmentada, en realitat, es va portar a terme a La Garriga- no pas als Pirineus- i els partícips en resumiren les conclusions en un imprès profusament repartit, “escrito en dialecto provincial” , el qual fou definit per la premsa com les reflexions que els propietaris pagesos de Catalunya adreçaven als compatriotes muntanyencs.

L’anomenat “manifest de la Garriga” i dels “Montanyesos”, datat el 25 de gener de 1849, començava explicant que les forces carlines comandades per Ramon Cabrera, havien hagut de dividir-se en grups per defugir la persecució eficaç de l’exèrcit liberal i que aquesta escampada l’obligava a emprar mètodes terribles i “de fatals conseqüències per al país”. Això sembla una referència clara al resultat de la batalla del Pasteral però- si creiem la data de publicació del manifest- encara havien de passar tres dies per tal que es produís aquesta topada. Per això, aquesta anticipació del manifest constitueix un altre prova que allò que la història anomena la batalla del Pasteral, només fou la darrera esbatussada d’una sèrie de lluites aferrissades, que succeïren entre desembre de 1848 i gener de 1849, al voltant d’Amer.

El fet és que els propietaris rurals es basaven en la derrota recent de Cabrera, per tal d’afirmar que si, a partir d’aquell moment, es mantingués l’ajut de la pagesia als rebels, “els mals que cauran sobre nosaltres seran incalculables”.

A partir de la introducció, adreçada a fer saber l’objectiu del manifest, els autors repassaven els esdeveniments històrics cabdals, des de 1834, a fi de recordar els antecedents de la lluita que vivien. Es referien als dos grans partits que dividien Espanya i llistaven els suports socials i dels Estats europeus que gaudien cadascun. Pel que fa al partit carlista, deien que havia estat recolzat per les províncies basques, part de l’antiga Corona d’Aragó, per Rússia, Àustria, Prússia i Itàlia. En relació, concretament, al suport social que sostenia els legitimistes, la conclusió del manifest esdevé contundent: “lo clero, los pagesos i la pobretalla”. Però, ara, els autors constataven que la major part dels Estats de la Santa Aliança s’apressaven a reconèixer la monarquia d’Isabel II i que alguns trons europeus s’esfondraven- referència implícita al derrocament de Louis Philippe, al qual no mencionaven car el rei francès sempre es va mantenir a favor dels liberals espanyols. Tot això demostrava “l’esperit del segle, que empeny lo absolutisme per enfonsar-lo”. Per tant, en aquestes circumstàncies, la temptativa de ressuscitar la causa carlista esdevenia baldera, talment com ho fóra “ fer tornar amunt les aigües del Llobregat” i calia concloure que “els matiners representen una causa que ha mort per sempre”.

Però, els muntanyencs, tot i aquesta conclusió avançada, seguien oferint arguments. Immediatament, els autors volien provar que els seguidors de Montemolín no eren veritables carlistes i en l’afany crític que els menava, no perdonaven ni al mateix pretendent al tro, del qual afirmaven que li havia fet vergonya anomenar-se rei i que es limitava a usar el títol de comte. Ara bé, el problema de fons de Montemolín és que havia promès que “donaria un govern constitucional”, cosa que no suposaria cap novetat per al pais, doncs “rei constitucional per rei constitucional, tan se val que no ens moguem del que ja regna amb pacífica possessió”. En realitat- seguien raonant els muntanyencs- ni tan sols era veritat que els montemolinistes lluitessin per instaurar un règim constitucional, sinó que ho feien per a instal·lar a Espanya el fatal “comunisme”, en tota la seva extensió i horror: “és el terrible combat del que no té contra el que té. En una paraula, la destrucció de les famílies, la destrucció de la religió; és a dir, que els béns seran comuns, ço és, de tothom en general i de ningú en particular; que els pares no tindran domini sobre els fills … que els temples i els seus ministres seran abolits”.

En aquest punt del manifest, la crítica als republicans esdevenia ineludible, però els autors consideraven que podien estalviar-se-la, car el fet de l’aliança dels carlins amb aquests esdevenia evident. Per això, els manifestants es limitaren a mencionar-la despectivament: “Prescindirem d’aquesta monstruosa germandat que s’ha fet amb els republicans”.

A la fi, els propietaris reunits a la Garriga recuperaven la conclusió abans enunciada i certificaven que “Els matiners no tenen altre suport humà que el que els presta la nostra credulitat, credulitat que atrau sobre nosaltres l’odi de tots els espanyols”. Per tot això, calia que ells s’interposessin entre la guerra i el govern, de manera que l’activitat represora d’aquest esdevingués innecessària. En qualsevol cas, els autors resumien els arguments emprats tot afirmant que la disjuntiva del moment esdevenia meridiana: “o la revolució o Isabel”.

El manifest de la Garriga constitueix un document força interessant per diverses raons, entre les quals, la principal consisteix en el fet que trasllueix, en pocs fulls, l’escala de valors col·lectius, típica del ideari conservador català, del qual se’n feu ressò, durant aquells anys, el clergue i pensador Jaume Balmes. Fins i tot, s’hi reflecteix la por de les classes riques del país a promoure l’aversió dels espanyols contra Catalunya, la qual s’ha perllongat fins els nostres dies i que, com la resta de prevencions que plantegen aquests estaments, es fonamenta en el interès econòmic. Efectivament, els arguments que exposen els autors del manifest són francs, pràctics, interessats i allunyats de dels discursos ideològics. En el manifest no apareix mai el terme pàtria- es refereixen a Catalunya com a “país” i anomena Espanya pel nom- ni apel·lacions a les normes d’honor. Si els muntanyencs mencionaven la religió, això només era per a denunciar el caràcter revolucionari dels matiners, els quals esmerçaven esforços en atacar allò que afirmaven que defensaven. En qualsevol cas, a l’època, la religió encara formava part del sistema d’ordre econòmic i social que els propietaris pensaven que els garantia la seguretat i la prosperitat econòmica. Per la mateixa raó, els propietaris conjurats es queixaven de la pèrdua d’autoritat dels pares sobre els fills, que hauria de portar la victòria de la revolució, atès que això suposaria el desgovern de les explotacions familiars, si no fos que abans d’aquest desastre definitiu, succeís que les propietats fossin expropiades i repartides entre “la pobretalla”.

El manifest de la Garriga traspua idees que Jaume Balmes havia escrit. Balmes era força respectat per la pagesia lletrada i mitjanament rica de l’interior de Catalunya, sobretot perquè el vigatà comprenia el carlisme i defensava l’escala de valors del tradicionalisme, sense caure en l’extremisme, a la vegada que cercava solucions per acabar amb aquell enfrontament sagnant. Algunes de les dades que els propietaris aplegats a la Garriga van aportar per a justificar el propòsit que els menava, reprodueixen la visió que tenia el clergue i pensador de Vic respecte la lluita dels legitimistes. Efectivament, Balmes, just quan s’iniciava la guerra dels matiners, va escriure, en el diari madrileny El pensamineto de la Nación[138] – el qual ell va fundar i dirigir, per a promoure el casori d’Isabel II i el comte de Montemolín – que, durant la guerra anterior, la victòria dels liberals havia estat deguda al suport econòmic, en homes i armament, que els països compromesos en la Quàdruple Aliança els havien prestat. Precisament, els autors del manifest assenyalaven la manca del suport de les grans potències europees als montemolinistes i, com Balmes, creien que sense aquest ajut esdevenia impossible que se’n sortissin, com no se’n van sortir en la guerra dels set anys. En això, només s’equivocaven pel que fa a Anglaterra, que havent capgirat la posició que mantingué a la guerra anterior, durant la guerra dels matiners, ajudà els rebels en contra del govern liberal conservador.

Els autors del manifest també coincidien conceptualment amb Balmes respecte la poca confiança que els mereixia un moviment de caire popular, defensat per la “pobretalla”. El clergue vigatà, en l’article citat, ho deia indirectament, sense usar aquesta expressió despectiva, ans simplement apuntava que els carlistes, durant la guerra anterior, havien disposat de molts més voluntaris que no pas de fusells, de manera que suggeria la manca d’organització i de professionalitat de la tropa legitimista, la qual esdevé inherent dels moviments nascuts del poble menut. En definitiva, hom fàcilment pot endevinar darrera del manifest de la Garriga la mentalitat conservadora i pràctica dels muntanyencs, poruga enfront de qualsevol canvi però disposada a transigir en certes qüestions, per tal que, a la fi- com expressà amb claredat meridiana Tomaso di Lampedusa en Il Gattopardo- res no canviés. Per això, després de balmar els carlistes, els manifestants de La Garriga no amagaven que en altres circumstàncies, ells s’haguessin decantat pel partit carlí. Les circumstàncies al·ludides, es podrien resumir en el compliment dels requisits següents:

• Que Montemolín hagués defensat clarament el retorn a l’antic règim.
• Que el partit carlista comptés amb el suport d’importants potències europees.
• Que els carlistes haguessin aconseguit de portar la guerra a altres parts d’Espanya, de manera que, a més dels catalans i dels bascos, altres països ibèrics haguessin donat suport a la causa.
• Que els carlistes haguessin aconseguit el favor de les classes adinerades  espanyoles.

Els propietaris pensaven que no es donava cap d’aquestes condicions i per tant esdevenia inútil de sacrificar-se per la causa de Montemolín. Això, encara esdevenia més cert si hom tenia en compte que, després de les darreres derrotes, els carlistes es veurien obligats a recloure’s en els amagatalls de la muntanya i resistir en una guerra de guerrilles. Els autors del manifest no s’estaven de relacionar en un peu de plana, les mesures que, obligadament, hauria d’adoptar l’exèrcit de la reina per estirpar unes forces rebels tan escampades: deportacions de població civil a les colònies, afusellaments, incendi i enderrocament dels masos … Ells eren conscients que la lluita contra les guerrilles exigia aquesta mena de mesures. Per això, la menció inicial del manifest, del fet que Ramon Cabrera s’hagués vist compel·lit a dividir el seu exèrcit en partides, en constituïa la causa principal i el desencadenant que justificava gairebé tota la resta d’arguments. La feblesa de les forces carlines palesava que calia perdre l’esperança que l’enfrontament armat esdevingués una guerra clàssica, entre dues formacions de rengleres atapeïdes, que podrien assolar uns camps però que, estranyament, podria haver afectat tots els recons del territori.

El manifest de la Garriga va tenir transcendència i fou molt llegit arreu del Principat. Una carta tramesa al diari El Bien Público des de Berga el dia 19 de febrer, assegurava que l’escrit havia arribat fins aquell territori i que aviat fou conegut i ben rebut per tots els habitants. No sabem del cert si els redactors del manifest formaven part de la Germandat de la Concepció, associació de propietaris rurals creada per Josep Calasanç, baró d’Abella, o si existien diferents associacions de propietaris rurals, més o menys relacionades, que resistien el pagament de les exaccions exigides pels matiners. En qualsevol cas, a partir de l’any 1849, i sobretot, a partir de la batalla del Pasteral, els grans pagesos van girar l’esquena als carlins i Cabrera repongué el desafiament amb uns quants afusellaments de propietaris, entre els quals el més recordat fou el del baró d’Abella. 

16. La guerra fins la primavera de 1849. 

Lluitaria qui sap per quina ampla bandera -Però millor que fos la de la meva terra: Quatre barres de sang L’or del cor que voleia Joan Salavat-Papasseit. Prometença.

L’acció de la guerra, tal com fa el rellotge, al qual hem donat corda, anirà consumint-la en moviment constant. Karl von Clausewitz. De la guerra.

 

El dia 5 de febrer, data de l’ocupació de Banyoles pels matiners, es va produir la batalla de Selma. Com gairebé sempre, també en aquest cas, la premsa atorgava la victòria a l’exèrcit de la reina, malgrat que les dades que proporcionava no eren concloents. Posteriorment, els mateixos carlins, van confessar que en aquesta batalla foren derrotats. Les notícies afirmaven que el brigadier Quesada havia caigut en una emboscada prop de Pont d’Armentera, preparada per Josep Borges[139], Ramonet, Vilella, Baldrich i Escoda. D’alguna manera, Quesada va poder escapolir-se del parany, tot i que patint baixes importants i es va adreçar a Pont d’Armentera, per tal de sorprendre el gruix de la tropa rebel. Des d’aquesta vila, l’exèrcit de la reina va empaitar la combinació de carlins i republicans fins a Selma. Els matiners es van fer forts en aquest indret. El foc va començar a les 10 del matí i es perllongà fins les 4 de la tarda. Aleshores, va aparèixer el capità general de Tarragona, el general Enna, i va ordenar a Quesada que li deixés tres columnes de soldats i que es retirés amb la resta de la tropa a Vilarrodona. La batalla no s’aturà. El nombre de ferits i morts que assenyalava la premsa esdevenia equiparable per ambdós bàndols però massa petit per a que pugués esdevenir creïble. Després d’aquesta batalla, els dies 17 i 18 de febrer, Quesada, amb l’ajut de la columna de Caletrus, seguia la persecució dels matiners i encara va topar altra vegada amb Borges, a Pontons. En la persecució, Quesada va trobar una masia convertida en hospital, en la qual feu presoners una dotzena de rebels que hi passaven la convalescència. Pel camí també va ensopegar amb una pila de morts en estat de descomposició. Com a resultat d’aquesta esbatussada Josep Borges va perdre definitivament el control de les comarques tarragonines i es traslladà a les lleidatanes.

El brigadier Pons, àlies Pep de l’Oli, s’havia aplegat a Lleida amb d’altres comandaments de l’exèrcit de la reina, per tal d’empaitar els mil homes que sumaven els efectius carlins de Borges i els Tristany. Un corresponsal del diari deia que Altamira i Manel de l’Hostal Nou romanien a Avià. Després de les “presentacions” de Caletrus, Poses i Montserrat i de la deserció de quinze voluntaris, que van sol·licitar l’indult a Berga i a Sallent, la resta d’homes de les partides esmentades es guaitaven amb desconfiança; es vigilaven els uns als altres i cadascun pensava que el company podia ser traidor. El dia 8 de febrer, Baldrich i Escoda passaven la nit a Vilanova i l’endemà sortien de la vila emportant-se quatre regidors.

El dia 9, Manresa fou bloquejada pels matiners. El mateix dia, en el debat a les Corts, el conte de Lucena pronosticava que si la guerra de Catalunya no s’acabava abans de la primavera, era força probable que s’escampés a l’Aragó, València i Navarra. El govern no gosà de rebatre-li la profecia. També en aquesta data, la columna de Sort va sortir de Tremp per desatllotjar els voluntaris de Maginet del territori que ocupaven. A Gerri la columna de liberals fou atacada pels republicans d’en Bonet, prop de Malmercat. Al cap d’una hora de marxa, la dita columna trobà els Tristany, que portaven cinc-cents homes. Tots aquests grups rebels s’aplegaren al voltant de Gerri i van romandre en aquest indret durant un dia. Després, els rebels se’n van anar cap a Sort. En acabat, els republicans d’en Bonet s’adreçaren a Esterri d’Aneu i els carlins cap a Tous. La columna de liberals volia tornar a Tremp però els matiners va barra-li el pas a Collagats i per això, decidiren de refugiar-se a Peramea. Abans d’arribar a la vila, els soldats de la reina s’adonaren que Borges s’hi apropava i per això, finalment, es refugiaren a Gerri. L’aventura de la columna de l’exèrcit de la reina de Sort, descrita pas a pas per la premsa, demostra que les comarques pirinenques de Lleida encara anaven farcides de matiners.

El dia 10 de febrer, Marçal, amb cent-cinquanta infants i quaranta cavallers va passar per la Bisbal de l’Empordà i l’endemà, diumenge, arribà a Sant Feliu de Guíxols. Després, s’enfilà a la muntanya, per Vilobí d’Onyar. El dia 11, els matiners abandonaven el setge de la capital del Bages.

El dia 12, les autoritats repartiren tres-centes carrabines entre els adictes de Manresa. En la mateixa data, hom rumorejava que havien estat afusellats un grapat de matiners prop de Solsona i que entre ells hi havia un personatge anglès, no identificat, que era un agent de Palmerston. El general Lassala, acompanyat de Poses, perseguia tres-cents rebels pel Vallès, fins el Montseny. El republicà Bonet, de vegades ajudat indirectament pels Tristany, actuava al Pallars Sobirà i imposava a les viles un “empréstito forzoso reintegrable”. El periodista comentava, amb ironia amarga, que ningú sabia de quina manera es reintegraria a les butxaques dels contribuents aquesta mena de préstec.

La força de Cabrera també disposava d’artilleria, segurament aconseguida com a botí de guerra. Ara bé, no tot aquest armament era de bona qualitat; un destacament de l’exèrcit de la reina, va trobar a Susqueda un parell de canons artesans de fusta, amagats a la boscúria. Els carlins catalans, d’ençà de la primera guerra s’esmerçaven en fer-se les seves peces d’artilleria. Von Radhen explica com eren els canons de fusta, després d’assabentar-nos que en els boscos de Catalunya hi ha arbres de fusta de gran duresa – possiblement, es referia al roure, el faig i la freixe. El prusià diu que els dits canons tenien l’ànima de ferro laminat i carril d’aquest metall. Cal suposar, doncs, que la fusta s’usava com a recobriment de reforç. Eren de gran calibre i la llargària de tub molt curta. Es lligaven amb cordes al carro. És a dir, havien estat pensats per a poder ser desmuntats ràpidament. La manca de ferro que que patien els carlins sembla cosa estranya doncs al Pirineu n’hi havia força i les fargues hi abundaven. Però, Von Radhen, sense mencionar la mancança del metall, també ens informa que els carlins fabricaven granades de vidre i de porcellana, les quals produïen destrosses considerables en les fileres enemigues doncs reventàven en bocins petits i esmolats.

El dia 13, nou-cents montemolinistes es reunien a Amer per celebrar amb pompa els funerals pels correligionaris morts a la batalla del Pasteral.

El dia 14, El Bien público va publicar un article contra el decret del govern que establia mesures per controlar els espectacles públics i més concretament, el teatre. El diari criticava “el espiritu de omnímoda centralización que todo lo invade”. El mateix dia, cent matiners entraven a Alella i després de tirar contra els soldats de la caserna, es van emportar la dona d’un regidor. Aquesta notícia fou corregida pel Bien público, que afirmava que els rebels que havien entrat a Alella eren tres-cents, dels quals cent cinquanta infants i setze cavallers eren homes d’en Marçal però que els guiava el republicà Bartomeu Riera, àlies el Sastre. Aquest mateix capitost, va entrar a Arenys de Munt i es va emportar vuit o nou cavalls i un regidor. La intenció dels assaltants d’Alella consistia en prendre les armes i els diners dipositats a l’ajuntament però els propietaris de la vila es defensaren, ajudats pels somatents de Premià, el Masnou i Teià. El dia 15, comunicaven des de Vic que el Muchacho i l’Estartus anaven al capdavant d’un tropa nombrosa cap a Berga. També deien que Sallent i la Vola havien estat ocupades pels matiners.

El dia 16, uns quaranta homes de les partides republicanes d’en Baldrich, Escoda i Beliarda es van separar de llurs companys i van entrar a Gràcia. Els rebels asaltaren botiga del senyor Miquel Pujades, al carrer Major número 8 i intentaren prendre els mossos d’esquadra que s’hi trobaven però només van poder emportar-se’n un que estava jugant amb els fills de l’amo. L’altre policia es va defensar. El cronista desconeixia els detalls però assegurava que els assaltants sortiren de la vila amb un mosso d’esquadra emmanillat i que, pel camí de Sant Gervasi, també havien detingut tres homes de la ronda de l’ajuntament, els quals feien guàrdia a la Creu Trencada. El diari del dia 24 informava que la columna de Molins de Rei havia lluitat contra Baliarda i que li havia ocasionat morts i ferits. La dita columna aconseguí d’alliberar el mosso d’esquadra que pocs dies abans havia estat fet presoner a Gràcia.

El Bien público del dia 18 carregava contra el diari madrileny La España, que havia afirmat que calia cercar el niu dels rebels catalans “dentro de los talleres”. El Barcelonés anunciava que Cabrera s’havia reincorporat a la direcció suprema dels matiners. Efectivament, el dia 17, Cabrera va aparèixer a Gombren, completament restablert i envoltat per tres-cents homes se’n va anar cap a Sant Jaume de Frontanyà. Per la seva banda, Pep de l’Oli sorprengué els carlins de Coll de Nargó i de Gòssol i els feu un grapat de presoners. Mentre, Marçal penetrava fins a Granollers. Prop d’aquesta vila va prendre uns oficials que feien instrucció al camp. Després, s’adreçà cap a Argentona i la costa del Maresme però es va veure obligat a retirar-se al Montseny. En un lloc anomenat Sant Martí del Recó, el coronel Santiago atacà Marçal a baioneta, mentre el coronel Solano, l’envoltava per l’esquena. Marçal va patí baixes i en la fugida també abandonà força cavalls. Els oficials que el carlí havia fet presoners a Cardedeu, foren alliberats. Aquesta notícia incloïa una referència no aclarida per l’informador; deia que l’exèrcit havia perdut tres soldats, els quals havien estat assassinats en el moment d’incorporar-se a les banderes. El general Pavia explicà que la inexperiència dels reclutes en el període d’instrucció els feia caure en paranys. Precisament, Pavia citava un cas que havia ocorregut prop de Granollers.

Tres notícies sorprenents van promoure l’atenció de la premsa i dues d’aquestes, implicaven els Tristany. Durant la segona quinzena del mes de febrer, Antoni Tristany, internat com a presoner en el convent del Carme, de Manresa, desaparegué. Hom sospitava que el carlí havia estat bescanviat pel coronel d’artilleria de l’exèrcit de la reina, senyor Olmadilla, presoner, d’ençà que els carlins havien entrat a Cardona, mal que això fou desmentit per la premsa. La versió de la premsa oficial és que l’Antoni Tristany de vegades sortia del convent sota paraula de tornar-hi, però que aprofitant una d’aquestes passejades, enganyà la guàrdia i es feu fonedís. Immediatament, els carlins, pel seu compte, alliberaren el coronel Olmadilla, per tal de correspondre a la distracció dels guàrdies del convent del Carme. Ara bé, tot això sembla una explicació fàcil i fins i tot, càndida. També, en aquest cas, el canvi va ser volgut per ambdues parts però es va enmascarar amb una comèdia car les autoritats militars liberals no consideraven pertinent de fer-se’n responsables davant del govern[140].

La segona notícia consistí en l’afusellament de Josep Calassanç d’Abat i de Subirà, baró d’Abella, ordenat per Cabrera i portat a terme a Sant Llorenç dels Piteus (Sant Llorenç de Morunys, comarca del Solsonès). El periodista es mostrava molt escandalitzat perquè el baró era amic i protector dels Tristany i afirmava que després de viatjar des de Cardona i dinar amb ells, acompanyat de Josep Serra, conegut com l’Estudiant de Malagarriga i de Francesc Casades, propietari rural, els capitosts d’Ardèvol van detenir els convidats i els van trametre lligats a Cabrera. El tortosí pronuncià la sentència immediatament que el baró, en Josep Serra i Francesc Casades, li foren presentats i els feu saber que els concedia dues hores perquè es preparessin per a morir. Transcorregut aquest termini i després que Calassanç intentés que el general perdonés els seus companys d’infortuni, el baró fou afusellat. L’endemà, dia 25 de febrer, a les 10 del matí, van ser morts els amics d’Abella[141]. Cabrera també va fer afusellar el capellà de la casa del baró Abella, mossen Joan Riba.

Josep Calassanç, baró d’Abella, gran propietari, membre del partit monàrquic constitucional i diputat provincial, era un tipus de mentalitat molt conservadora i, per tant, propera al carlisme ortodoxe. Ell i els seus companys feien de mitjancers dels propietaris de la muntanya catalana que volien la fi de la guerra- la premsa va qualificar aquests homes com “la representación de la montaña que creyó en la paz”– i per això, d’antuvi, hom va pensar que, segurament, havien visitat els Tristany per fer-los saber que els terratinents no podien seguir pagant-los contribució. Malgrat això, també es va dir que els Tristany varen convidar-los a Ardèvol amb la intenció de fer-los presoners. El baró havia promogut una associació de propietaris rurals, anomenada la Germandat de la Concepció i s’havia entrevistat amb Rafael Tristany el 8 de febrer de 1849, a fi de procurar-ne l’adhessió. Segurament, Calassanç pensava que els Tristany, com a grans propietaris rurals, havien de compartir els interessos dels terretinents, i que això, en aquell moment, forçosament havia de pesar més en el seu ànim que no pas la fidelitat al pretendent carlí. El baró d’Abella també coneixia la rivalitat entre els Tristany i Cabrera i la pressió que estaven sotmesos els capitosts de l’Ardèvol a partir que l’Antoni Tristany havia caigut en mans de l’enemic. En realitat, el baró intervingué en les negociacions per a l’alliberament de l’Antoni i mantenia una antiga relació personal amb els germans rebels, dels quals, fins i tot hom deia que n’havia estat preceptor d’infantesa. Però el càlcul de Calassanç es mostrà equivocat. Els carlistes sempre sostingueren que Rafael Tristany avisà Cabrera de les intencions d’Abella, això, d’ençà que aquest els va intentar corrompre. La resposta de Cabrera consistí en demanar la captura immediata del baró. Tristany complí les instruccions de Cabrera.

D’aquest assumpte, que té l’aparença d’una complicada lluita estratègica entre els Tristany, Cabrera, els militars de la reina i els grans propietaris, ningú n’ha acabat de treure’n l’entrellat però els historiadors més especialitzats, s’inclinen per denunciar el baró com l’instigador de l’embolic i expliquen que hi va haver testimonis de la proposta de deposició d’armes que Calassanç, per ordre del govern, va fer a Rafael Tristany[142]. Malgrat això, les notícies de la premsa fan veure el contrari, com si els Tristany sempre haguessin procurat la negociació amb el govern, inclinant-se per acabar la guerra. Allò que esdevé fora de qualsevol dubte és que els Tristany mantenien contactes amb govern, des d’abans que el baró d’Abella els proposés la deposició d’armes perquè, com és natural, procuraven l’alliberament de l’Antoni. I la hipòtesi que el govern liberal condicionés l’alliberament de l’Antoni al fet que els Tristany renunciessin a la lluita armada, també esdevé força versemblant. Tampoc podem dubtar que els senyors d’Ardèvol havien de ser conscients dels seus interessos de classe, com a propietaris rurals i que, per tant, a contracor, havien de comprendre la resistència creixent del conjunt de terratinents a la continuació de la guerra. En definitiva, els Tristany teixien i desteixien negociacions a totes bandes, procurant no desencisar a ningú. Tampoc volien enemistar-se massa amb Cabrera, el qual desconfiava força d’aquesta família i que els espiava de ben a prop. El tortosí ni era terratinent, ni compartia fil per randa l’escala de valors de l’antic règim. En realitat, és bastant clar que Antoni Tristany va caure en mans de l’exèrcit liberal perquè Cabrera no va avisar la família carlista de l’intercanvi de Joaquín Manzano per López de Carvajal. Però, també és evident que Abella i els seus amics no foren detinguts pels Tristany i enviats a Cabrera, fins que l’Antoni no va tornar sa i estalvi al casal de l’Ardèvol. Finalment, hem de dir que després de l’afusellament d’Abella, els Tristany van continuar les negociacions amb el govern de la reina, els quals desenbocaren en un altre fracaç i més afusellaments.

La tercera notícia, consistia en la detenció de Jaume Montserrat, el dia 27 de febrer, ordenada pel capità general de Catalunya i realitzada mentre el capitost passejava per la rambla de Barcelona, vestit de paisà i amb el sabre cenyit. Molta gent va presenciar la detenció i va acompanyar la comitiva que portava en Montserrat cap a la presó de la Ciutadella doncs hom no coneixia l’acusació que pogués justificar això. Hom només sospitava que la detenció es relacionava amb uns fets ocorreguts durant la festa major de Sarrià. Era cosa sabuda que Montserrat no va participar en les negociacions de Poses per canviar-se de bàndol i que fou arrossegat a la deposició d’armes per aquest darrer capitost. En qualsevol cas, Montserrat, fins aquell moment, no havia estat tan actiu en la lluita contra els seus antics correligionaris, com ho havia estat en Poses. Precisament, el dia 20, Poses lluità contra Altamira i el va vèncer però Jaume Montserrat no l’acompanyava.

A partir de la fi del mes de febrer de 1849, es feu notar una forta devallada de les rebels. Les nombroses notícies dels diaris respecte les presentacions de rebels a les autoritats i les dificultats dineràries que passaven els principals capitosts, començant per Cabrera, no eren només propaganda del govern. El nombre de seguidors dels caps de les partides de matines disminuien notòriament i retornaven les notícies sobre grupets ínfims de trabucaires, guiats per homes desconeguts. Els comandants més importants es traspassaven part de llurs efectius els uns als altres per ajudar-se i el nervis de Cabrera es palesaven en les coaccions que exercia sobre els propietaris de la muntanya que no volien, o no podien, seguir subvencionant la revolta. Precisament, durant aquest mes de febrer fou conegut el manifest dels propietaris rurals reunits a la Garriga i titulat “Muntanyesos”.

D’ença d’aquestes dates, sovintejaren les derrotes dels matiners. Els corresponsals de la premsa, escampats en diferents territoris, comunicaven que feia temps que no en veien cap. El dia 23 de febrer, Cargolet va haver de dominar un motí intern perquè no pagava la soldada. El dia 24, la partida de republicans lleidatans d’en Bonet i Jové va ser desarticulada a la vila de Llavorsí. La persecució de l’exèrcit començà el dia 19 i es perllongà a Esterri. Bonet va aconseguir de passar a França. Quaranta rebels d’aquesta adscripció s’havien presentat a l’indult. Això semblava relacionat amb l’entrada a territori català d’un grup de republicans, originaris de la “jamancia” que lluitaven a l’Aragó i que eren comandats per Franco i Bardagí. Aquest grup fou cercat i vençut en una casa anomenada Trepadus d’Areny. El mateix dia 24, Cervera recuperava la connexió telegràfica òptica, que havia estat interrompuda pels matiners. Borges ordenà l’afusellament del Moro de Xerta- o, el Mono- que havent fugit del País València, i ara romania a la Segarra. El motiu oficial va ser que Borges el considerava un lladre i un assassí però és probable que el Moro li fes la competència en la recapta de contribucions forçoses. El Moro fou enterrat al cementiri de Timor.

El dia 25, Marçal va passar per Olot només amb una guàrdia de 10 cavallers i 15 infants, camí de Santa Pau. Segurament tornava de l’esbatussada que havia mantingut a Sant Joan de les Abadeses amb el coronel Santiago. Aquesta vegada, Gonfaus va patir la pèrdua d’onze homes, entre els qual hi havia dos oficials i en Grau, el seu secretari, així com l’ajudant, Guillaume de Chavanes, de nacionalitat francesa. Arreu es presentaven grapats de rebels per demanar l’indult. Altres rebels, separats de llurs partides, vagaven pels boscos mig perduts. Saragatal només disposava de cent homes a peu i trenta vuit cavallers que li havia prestat en Marçal. Amb aquesta força va haver de fugir de Camprodon, perseguit pel general Echagüe.

El dia 27, el brigadier Lassala es va salvar, gairebé de forma miraculosa, d’un atac de rebels republicans- organitzat per Baliarda- al seu domicili provisional de Sant Andreu. El brigadier s’allitava quan una colla de matiners aconseguí d’entrar a ca seva, després d’enganyar la guàrdia. El brigadier fou avisat pels criats i va sortir al balcó per demanar auxili a les tropes. Un escamot de soldats feu fugir els intrusos. Malgrat això, els atacants aconseguiren d’emportar-se alguns efectes personals del general, com ara el sabre. El mateix dia, Marçal va fer presoners tres guàrdies de Girona i els va portar a Amer, on foren afusellats. En aquesta vila, també Nassus fou salvat pels seus correligionaris quan Marçal es disposava a afusellar-lo. Marçal arrossegava prop de vuit-cents homes, mal que molts no anaven armats i aquesta notícia s’afegia a les proves que certificaven les dificultats que passaven els matiners. La facció de Plans, amb tres-cents infants i vint cavallers, passà la nit a Sant Pere de Torelló. Hom va poder observar que transportaven un carragament d’armes.

A començament del mes de març, un grup de rebels provinent de Sant Boi de Llobregat, es va situar sota de la muntanya de Montjuic, a menys d’un quilòmetre de la muralla de Barcelona i robaren els cavalls dels carros que entraven i sortien de la ciutat. Els republicans de Baliarda van entrar a Rubí.

Les línies telegràfiques òptiques comunicaven Barcelona amb les ciutats catalanes més importants. La línia de Lleida fou finalitzada durant aquest mes i des de Vic se’n contruïa una ramificació cap a Manresa i una altra, cap a la Jonquera.

Les autoritats asseguraven que darrerament s’havien presentat entre dos mil i tres mil matiners per obtenir l’indult i que sis-cents havien creuat la frontera de la Cerdanya. Entre els dies 2, 3 i 4 de març, el coronel Hore se’n va anar a Santa Pau i Mieres perseguint Marçal. Finalment, es van trobar i lluitaren. La topada no fou gaire favorable per als matiners els quals, sobretot, varen patir molts presoners i entre ells, un parell de desertors del regiment de La Unión.  

El 3 de març, Martirià Serrat i Saragatal s’aplegaren a Darnius amb la força de Marçal i van fer camí cap a Sant Pere Pescador per pressionar uns propietaris del Baix Empordà que debien les contribucions des del temps de la guerra dels set anys. El mateix dia, Pep de l’Oli i Ramon Cabrera s’enfrontaren a Sant Llorenç de Morunys. Pep va aconseguir d’ocupar Sant Llorenç i les salines de la Coma, fent tres cents presoners als carlins. A més, va incendiar l’hospital que els rebels tenien al mas Sunyer, després de requisar-hi setanta tres matalassos, quaranta dos llits, molts llençols i mantes, una farmaciola completa, setze lliteres, taules, cadires i mobiliari variat. El diari no explicava què n’havia fet dels malalts i ferits però en Pons tenia fama de cruel i hom pot suposar el pitjor. Deien que el general Cabrera s’havia escapolit miracolosament del setge, travessant les línies de l’enemic difressat i donant visques a Isabel II. Poses va fer una batuda pel Vallès i va passar per Sant Cugat, Papiol i Ullastret perseguint els republicans.

El 6 de març, els progressistes i republicans Baldrich, Escoda, Bellera i Baliarda aplegaren llurs forces. La columna de Porrera, lluità amb el republicà Llobet i li feu un ferit i un presoner. L’endemà, la mateixa columna va aconseguir la detenció del braç dret d’en Llobet, el qual es deia Borràs. El dia 8, l’esforçada columna de Porrera, va topar amb la partida d’en Pauet d’Arbolí i aconseguí un grapat d’armes. El dia 10, els mateixos soldats sorprengueren el grup, també de republicans, d’en Josepet, de la Canonja. Aquest capitost portava vint i vuit homes de Reus i dinou van caure en mans de l’exèrcit.

El dia 7 de març, Marçal es presentava a Tordera al front de 800 infants i 110 cavallers. En aquesta vila va detenir el correu a Barcelona. Després, se’n va anar a Calella, i en sortí a mitjanit. Cent infants d’en Marçal es van adreçar a Sant Feliu de Guíxols per cobrar les contribucions. La incursió de Marçal fou possible perquè el coronel Ruíz, encarregat de vigilar la zona entre la Selva i les Guilleries, abandonà el control del territori per anar cap a Osor i Susqueda a fi de requisar un parell de canons de fusta que havien construït els carlins. Marçal aprofità la circumstància i feu un recorregut que començà a Riudarenes, continuà per Maçanet de la Selva i Blanes, passant per Tordera. Dos-cents-cinquanta matiners d’en Marcel·lí van entrar a Lloret de Mar, a les ordres dels oficials anomenats Sants i Andreu. En acabat, els d’en Marçal sortiren de la vila i llavors hi va entrar Savalls amb tres-cents homes i quaranta cavallers. Savalls continuà el periple cap a Tossa. Hi arribà amb només cent vint-i-cinc homes i quaranta cavalls. El dia 8, Marçal va passar la nit a l’hostal de la Granota. L’endemà, arribà a la Bisbal de l’Empordà.

El Fomento del dia 9 de març, no exagerava el diagnòstic: “La publicacion oficial insertada en los periódicos de esta ciudad de anteayer y la correspondencia que de varios y distintos puntos del Principado diariamente se recibe acreditan por una parte que las facciones vivamente perseguidas y acosadas, andan divididas, azoradas, abatidas y desesperadas y que ha cambiado la situacion oficial del pais respecto las gavillas rebeldes”. El mateix dia 9 de març, els republicans Baldrich i Escoda, s’estaven a Albinyana, prop del Vendrell. L’autor d’aquesta notícia, deia que feia temps que al Penedès hom no sabia res d’en Borges, ni d’en Vilella però que els antics correligionaris d’aquests capitosts, fins el nombre de dos- cents, ara lluitaven a les ordres d’un frare que s’anomenava Santa Creu. El mateix dia 9, una dotzena de rebels va arribar a Colldejou, al Montsant, i van sorprendre el batlle al llit. Li van encendre el matalàs i després, malferit per les cremades, se’l van emportar. A una distància considerable de la vila esmentada, el presoner fou trobat mort d’un tret al cap; el cos del dissortat presentava moltes ganivetades. En aquesta data, des de la Jonquera, comunicaven que en el mas de la Prada, al Vallespir, els gendarmes havien detingut tres republicans anomenats Joan Parrera, Enric Mollera i Pau Gual. Els dos primers van declarar que eren coronels del grup d’en Victorià Ametller. La gendarmeria sospitava que el tercer, en Pau Gual, era el mateix Victorià[143].

Cabrera, s’emportà en Marià Puig, de Bagà, un altre propietari de la muntanya que no li pagava les contribucions. El dia 10, a la tarda, els barcelonins escoltaren el brogit de batalla que, per la direcció del vent, hom pensava que succeïa a Molins de Rei. Marçal passava de l’Empordà a la Garrotxa. L’exèrcit va trobar-lo per la banda de Serinyà, mentre creuava el riu Fluvià i li ocasionà deu morts i cinc presoners. A més, li va prendre un grapat d’armes. El dia 11, els republicans de Maginet i Guillaumet, entraven a Sort.

Els diaris barcelonins es feien ressò de moltes desercions. Grapats d’homes deixaven les armes, se’n tornaven a casa i es posaven a treballar en els camps i els tallers, sense presentar-se a les autoritats. Saragatal i l’Estartus, amb només cent infants i sis cavallers, s’estaven a Sant Quirze de Besora. Mentre, els republicans Baldrich, Escoda i Baliarda aparegueren a Escornalbou,  a fi de reunir-se amb Ballera, capitost republicà de Reus. Cent-cinquanta joves reusencs fugiren de llurs domicilis per trovar Ballera però, prop del lloc del lloc de la reunió, foren atacats i dispersats per la força del brigadier Quesada. Malgrat això, Ballera, Baldrich, Escoda i Baliarda finalment, es trobaren. Els republicans anaven predicant contra les contribucions de l’Estat però n’exigien les seves. A Vilaplana, es van emportar una dona i quatre regidors perquè l’ajuntament no va voler pagar-los la imposició que li exigien. A La Selva, Ballera, al front de dos-cents homes, demandà 10.000 rals a l’ajuntament.

Del País Valencià comunicaven que Arnau, el qual havia estat fet presoner en el territori d’aquella capitania, fou embarcat, sota custodia de la guàrdia civil, en un vapor que l’havia de conduir a Càdis. El dia 12 de març, Marçal anava cap a l’Empordà amb 600 homes i 80 cavallers. A Navata va topar amb el coronel Rios i el tinent coronel Vega, els quals li varen ocasionar 10 morts, a més de 5 presoners i li van prendre moltes armes. Marçal fugí del setge tot arrossegant 14 ferits. El dia 13, Gibert fou batut pel coronel Hore, a Fraga. Aquest mateix dia, a les dues de la matinada, el terç de voluntaris d’Olot, encerclà el mas Aulet de Vilallonga, en el qual es trobava el capitost Massanes amb un nebot de Cabrera i 8 correliogionaris. Els voluntaris governamentals d’Olot, que sumaven 50 homes, manats pel caporal Antoni Sefont, demanaren la rendició dels habitants del mas però aquests es van defensar a trets, ferint greument tres assaltants. Llavors, Sefont van calar foc al mas. Tres carlins s’ecapoliren del parany, un parell hi morí i dos més varen caure presoners. Els detinguts eren Antoni Pujol, capità d’infanteria i administrador de rendes de la Muga i Manuel González Ferrer, tinent d’artilleria i intèrpret de llengües.

El dia 14, el capità general proclamava que “Las grandes masas de rebeldes que ellos un dia apellidaron batallones y divisiones, han desaparecido completamente, y trocándose en gavillas sueltas, desmoralizadas, abatidas, desalentadas…”. En la mateixa data, una partida de matiners va segrestar el batlle de Mollet. També, el dia 14, Pep de l’Oli sorprengué el grup de Santa Creu en el santuari de Cèrcoles. Els matiners retiraren les duanes que s’havien establert a Ribes de Freser i Camprodon.

A Madrid es rumorejava que el govern cessaria el general Gutiérrez de la Concha com a capità general de Catalunya i que hi nomenaria el general Villalonga, famós per les barbaritats que va cometre contra la població de les ribes de l’Ebre, durant aquesta guerra i les anteriors. Això, els diaris barcelonins no s’ho volien creure perquè, precisament, en aquell moment, la guerra es decantava a favor de l’exèrcit de la reina.

En unes mines de carbó, prop de la frontera, l’exèrcit de la reina trobava cent fusells francesos amb les corresponents baionetes. El dia 15, la premsa informava que a començaments d’aquella setmana- potser el dia 12 o 13- s’havien reunit al santuari del Miracle, al Solsonès, els Tristany, Ramon Cabrera i Borges, aplegant prop de cinc-cents homes. Ningú sabia del cert quin era el motiu de la reunió però hom sospitava que els capitosts volien trobar una solució per evitar les desercions continuades. Els grups de desetors formaven partides de lladres que aterrien les viles i encara feien més difícil la recapta de contribucions per part dels carlins. Uns dies abans d’aquesta trobada, un matiner disparà Rafael Tristany i li va ferir el cavall. Per aquesta raó, Rafael ordenà la recerca del culpable. Li van presentats dos sospitosos i Tristany va afusellar ambdós.

El dia 16 de març, la columna de Vic entrava a la ciutat de Girona portant presoners un brigadier i un tinent coronel dels matiners.

El Fomento del dia 17 de març publicava l’edicte de Cabrera imposant contribució al clergat gironí. Segons les classes, els sacerdots restaven obligats a pagar 489, 400, o 350 rals. Els capellans de la catedral només calia que lliuressin 120 rals al recaptador carlí i els vicaris i religiosos sense ofici, 80 rals. Per aquestes dates, es va saber que, estant a Sabadell, Poses havia estat objecte d’intent d’assassinat per part d’un assistent, el qual li enverinà la sopa de sèmola. Poses i dos assistents que n’havien menjat enmalaltiren però aconseguiren de vomitar-la.

El Locomotor d’aquest dia es queixava de l’intent del govern de centralitzar la banca barcelonina en el banc madrileny de San Fernando, tot prohibint l’emissió de moneda en el Principat: “El pensamiento de incorporar los Bancos de Barcelona y Cádiz al de San Fernando, ni es posible realizarlo sin violar derechos sagrados. Ni aunque a costa de sacrificios se llevara á cabo, cree en las ventajas que vea tal vez el ministro”. El diari esmentat comentava que el govern volia salvar el crèdit del banc central, arruinant els altres. Aquesta polèmica va durar força temps i altres diaris també palesaven la contrarietat de la burgesia catalana per això i pels comentaris desagradables d’alguna premsa madrilenya, que deien que institucions catalanes, com la banca de Barcelona, romanien en fallida perpètua.

També, el dia 17 , Plans va baixar al sud del riu Tordera, s’aturà a Sant Pere de Vilamajor i convocà els veins d’aquesta vila i els de Sant Antoni de Vilamajor per anunciar-los que, com a càstig per no haver-lo avisat que s’apropava la columna de l’exèrcit manada per Batlle- fet que li va ocasionar la pèrdua de tretze homes- afusellaria dues terceres parts dels habitants de les dites poblacions. Els escollits per sorteig, varen fer testament i varen rebre els sagraments. Els vilatans suplicaven als rebels que no cometessin aquella barbaritat. Llavors, Plans va fer veure que volia consultar amb el general Cabrera i s’allunyà del lloc de la reunió durant una estona. Quan hi tornà, es mostrà disposat a perdonar la pena de mort als condemnats si entre ambdues viles li pagaven la multa que els imposava de 2550 duros. La sanció dinerària fou coberta i els carlins alliberaren els condemnats. El corresponsal del diari comentà que Cabrera no romania pel voltant i que tot plegat fou un engany d’en Plans per aconseguir diners. El mateix dia, el capità general, Concha, feia públic un bàndol en castellà i en versió “del dialecto del pais” mitjançant el qual obligava els ajuntaments de Girona a que censessin els homes de llurs viles que militaven en les fileres dels matiners, assenyalant aquells que, havent estat indultats, després haguessin reincidit en la rebel·lió. El ban també obligava els propietaris que s’havien refugiat en la capital gironina a retornar a les capitals de les comarques en les quals radiquessin llurs masos; això, en el termini de quinze dies.

El dia 18 de març, Francesc Savalls, guiant quatre-cets voluntaris, entre antics adictes d’en Caletrus i republicans, va sortir de la Cellera de Ter i s’adreçà cap a Santa Coloma de Farners. El Fomento es feu ressò que Cabrera, o potser els Tristany, havien segrestat un propietari ric de la muntanya, d’un mas situat al Coll d’Odèn, prop de Solsona, i l’havien afusellat, perquè es resistia a pagar les contribucions dels rebels. Una altra notícia, assegurava que Cabrera s’havia emportat un propietari anomenat Marià Puig i que demanava dues-centes unces de rescat. Els carlins de Berga, van fer córrer la brama que el comte de Montemolin era a punt de creuar la frontera per entrar al Principat. També deien que Borges, amb dos-cents infants i quaranta cavallers passava l’Ebre cap a València.Vilella va assaltar el correu de Barcelona a tocar de Vallirana.

La matinada del dia 20, Caletrus, amb la columna de Santa Coloma de Queralt, dirigida per Damato, va acometre els grups de Borges i Serradell, mentre dormien en uns masos de Castellfollit de Boix. Rafael Tristany creuà el Segre cap a l’Aragó, acompanyat de tres-cents homes i un grapat d’oficials de Cabrera. En la mateixa data, es  reuniren a Santa Coloma de Farners les partides de Marçal, Garrofa, Savalls i Juvany, amb un total de quatre-cents cinquanta homes i setanta cavallers. En aquesta vila, vint matiners es van presentar a l’indult.

17. Primavera de 1849: intent frustrat de Montemolin d’entrar al Principat,  detenció de Marçal i afusellament d’en Planademunt. El  foc del santuari de la Mare de Déu de Pinós.

A vegades se segueixen coses en una hora que no s’esdevé en mil anys. Tirant lo Blanc. Joanot Martorell.

El 20 de març de 1849, el batalló de caçadors Las Navas núm. 14, va sortir de Besalú en direcció nord. A la Ribera de la Muga va trobar Martirià Serrat, acompanyat de Planademunt  i dos- cents homes. Els matiners foren obligats a passar la línia amb França i toparen amb l’exèrcit gal. A Costoja, el tinent Lumel, del regiment d’infanteria francesa núm. 58, els va prendre 60 presoners i aconseguí, gairebé, noranta fusells. Entre aquests presoners hi havia el Ramon Gibert, lloctinent d’en Martirià Serrat. A la banda espanyola, l’exèrcit de la reina va matar nou rebels, feu tres presoners, inclòs el tinent Antoni Font, al qual li trobaren el nomenament de capità, que li havia signat Cabrera. Posteriorment, la notícia fou ampliada, en el sentit que els matiners de Serrat i Planademunt eren tres-cents i que tenien ocupada l’esquerra del Fluvià- és a dir, l’Alta Garrotxa. Els brigadier Vasallo i els coronels Hore i Rios, ajudats per les columnes de Ruíz i Lafont, remataren la feina batent la zona fronterera, en combinació amb les forces de l’ordre franceses i aconseguiren de desballestar totalment l’organització rebel. Després d’aquesta batuda, seixanta nou presoners, inclosos onze oficials, van ser internats a les presons de Girona. El cop fou gairebé definitiu perquè Serrat, malgrat que va fer algun intent posterior de recomposar el grup de zeladors, acabà per exiliar-se i Planademunt fou detingut al cap de pocs dies. La situació dels rebels carlins arreu de Catalunya es decantava, cada vegada més, vers la lluita de petits grups de guerrillers. L’exèrcit impulsat per Cabrera es desmoronava i fins i tot alguns comandants veterans, com ara Planademunt, perdien el suport dels correliogionaris i vagaven esmaperduts.

El dia 21 de març, Tomàs Borets, regidor de Barcelona, fou segrestat pels matiners aprofitant que el van trobar a la diligència de Barcelona a Manresa, detinguda a can Massana. En aquesta data, el capità general arribava a Figueres al front de quatre mil soldats i Pep de l’Oli s’enfrontà als Tristany, Forcadell i Coscó en una batalla que es perllongà quatre hores. D’entrada, hom va dir que els matiners havien deixat enrere entre vuit i deu morts, a més d’un parell de ferits però després hom va saber que, en total, havien perdut prop de cinquanta homes. L’exèrcit només confessà un mort. Sis ferits van ser internats a Agramunt perquè fossin atesos. En aquesta esbatussada, Coscó fou el que va patir més baixes. El brigadier Pons, amb el sabre a la ma, va guiar el batalló d’Arapiles i les cavalleries de Lusitania i Montesa, contra el capitost carlí, el qual, en aquell moment, s’enfrontava a una altra força. Coscó, atacat per dues bandes, fugí, passant el riu Llobregat i a l’altra riba topà amb als batallons de Toledo i de la Princesa. La lluita continuà al voltant de Ponts.

Hom rumorejava que Cabrera romania a Gòssol i que havien entrat molts diners per la frontera francesa, destinats als republicans. Això dels diners podia ser cert doncs durant aquest mes, quan semblava que s’acabava la corda dels carlins, els republicans del Barcelonès i del Penedès reviscolaren de forma notòria. El brigadier Manzano feu fugir de Santa Maria d’Oló les partides d’Altamira i de Ramonet Né, que sumaven 300 homes i 25 cavalls. Un tinent coronel dels matiners, ben uniformat, es va presentar a Vic per deposar les armes. Aquest home explicà que les forces rebels s’esfondraven per manca de diners i que els soldats no rebien les mesades. Un tinent coronel carlí, de l’escorta de Cabrera, també es presentà a les autoritats militars del govern a Puigcerdà. Hom deia que el general tortosí recollia i carregava tots els diners que podia haver i els trametia a França. El monjo anomenat Santes Creus i que es deia P. Salvador, va entrar a Piera al front de 250 matiners. Poses seguia malalt, com a resultat de l’enmetzinament i un cotxe de cavalls fou enviat des de Barcelona a Sabadell per recollir-lo i portar-lo a l’hospital de la capital.

Durant els primers dies de la primavera de 1849, seguia plovent. El reguitzell de notícies, arribades de tots els recons del Principat, referides a desercions massives de rebels farcia les planes dels diaris. Quinze seguidors de Baldrich i Escoda es presentaren a Valls. Les partides rebels més importants de Barcelona i Girona s’aplegaren a Amer amb el grup de Marçal i no sumaren més de vuit-cents homes. El dia 22, un grup de rebels segrestà el batlle de Vilassar de Baix.

El Fomento del dia 23 de març considerava que “la facción ha recibido golpes tremendos y mortales[… ]está destruido su principal núcleo[ …] ”.

La columna de Molins de Rei conduí fins a Vilanova uns homes del Fregaire. El periodista els descrivia d’aquesta manera: un negre, un geperut i un altre personatge que semblava Pilats. El negre havia format part de la partida d’en Baldrich. Els tres presos, a més del Fregaire, foren acusats de l’assassinat d’un propietari de Vilafranca. El Fregaire s’havia escapolit de la presó quan l’escamot d’afusellament s’havia format i l’esperava. Se’n tornà a la guerrilla però, al cap d’uns dies, fou detingut altra vegada i el dia 12 d’abril, a dos quarts de dotze del matí, va ser passat per les armes a la Ciutadella de Barcelona. L’execució es va haver d’ajornar durant una hora perquè el Fregaire era ateu i es negava a la confessió i a rebre l’extremaució. Finalment va combregar i demanà de donar l’ordre de foc a l’escamot d’afusellament però això no li fou concedit. Morí amb un posat impassible.

El dia 23 de març, Manel de l’Hostal Nou, al front de cent homes, mantenia el setge total de Berga. El dia 24, Plans, el Calderer de Cardedeu, Almenar i Caragol es van enfrontar a l’Ametlla del Vallès amb el coronel Batlle. Aquest militar els havia parat un parany a la Roca del Vallès però els rebels no hi van caure. Batlle va rebre una confidència i els va anar a cercar a l’Ametlla. Allà es produí la batalla. La crònica del diari atorgava la victòria a Batlle però els fets eren molt contradictoris i el més probable és que l’oficial de la reina s’hagués empassat l’ham llençat per l’enemic mitjançant la suposada “confidència” i hagués caigut en el contra- parany que li havien parat. El corresponsal afirmava que els soldats del govern es refugiaren  en un mas, fins que no els va restar cap munició. Llavors, van obrir-se pas a cops de baioneta. Els matiners s’apoderaren d’un pujol en el qual resistien quatre soldats d’artilleria i els van afusellar immediatament.

El dia 24, el tinent coronel Fenando Pino dissolgué la partida republicana d’Escovet, a Navars. Mentre, Lassala i Manzano dispersaren grups de matiners a Cànoves i al Montseny. El dia 25, a les 8 del vespre, el terç mòbil de Porrera, feu córrer en Basqueta. L’havia perseguit durant onze hores, sota la pluja persistent i quan el trobà, li va ocasionar dos morts, setze presoners i dos ferits. A més, li va prendre moltes armes de foc i de tall. Vint-i-vuit matiners es presentaren a les autoritats de Figueres. Això va succeir el dia 28 i l’endemà, nou matiners més deposaren les armes, a la mateixa capital. El cronista deia que el ritme de presentacions es mantenia des de feia setmanes.

La premsa publicava algunes notícies que aventuraven una prompte recuperació de les relacions diplomàtiques entre els regnes de la Gran Bretanya i Espanya. Això significava, és clar, que els anglesos deixarien de prestar ajut als matiners. Però, just quan l’exèrcit carlí de Cabrera era derrotat arreu, els republicans de les comarques barcelonines i tarragonines es mostraren força agosarats. El dia 23, Baldrich i Escoda, amb quatre-cents homes, arribaren a Sant Andreu de la Barca. Els republicans aturaren la diligència de Martorell però, com que no hi viatjava cap militar, deixaren que seguís el camí. El dia 24, a les 5 de la tarda, el batlle d’Ullastret fou afusellat a la plaça de la vila pels matiners d’aquesta tendència. El dia 28, dos-cents republicans a les ordres de Plans, de Rubí, van passejar-se per Castellar del Vallès. Baliarda, en combinació amb en Plans, portava dos-cents homes i dotze cavalls i fou vist prop de la vila natal d’aquest, arrossegant l’alcalde i un regidor de Ripollet. El Noi, perseguit per l’exèrcit regular, es veié obligat a abandonar l’alcalde. Tres-cents republicans ocuparen Montcada.

El dia 30 de març, Baliarda ocupà Sant Andreu, la seva vila natal, a la vista de Barcelona, amb cent-cinquanta homes. Després, pausadament, se’n va anar a passar la nit a Horta. El mateix dia, un grup de matiners a cavall, van entrar a Sants i a les Corts, provocant que els ajuntaments d’aquestes viles del pla de Barcelona, toquessin a somatent. Una columna de soldats sortí a corre cuita de Barcelona per empaitar-los. Els republicans Baldrich i Baliarda es van fer forts a Corbera de Llobregat. El diari deia que Saragatal, amb dos-cents homes, també romania en aquesta vila però esdevé probable que el comunicador només hagués reconegut alguns dels seguidors del gironí. La lluita fou dura i hi va haver un grapat de morts i ferits per ambdós bàndols. Finalment, el coronel Plana desatllotjà els rebels de Corbera.

Marçal va reunir els seus homes a Amer i els va arengar amb un discurs mig dolgut i mig histèric. Marcel·lí els va dir que l’home que volgués abandonar les armes era molt lliure de fer-ho. No volia gent malcontenta al seu costat. Marçal garantí que tot i que ell, a la fi, fos forçat a esdevenir el darrer resistent, no pensava abandonar el rei i s’estimava morir abans que exiliar-se; això, malgrat que – presumia- posseia molts diners i podia viure força bé a l’estranger. El cronista explicava que, després d’aquesta arenga, gairebé tots els seguidors de Marçal haurien abandonat les fileres dels carlins, si no fos que malfiaven del cap i temien que, si ho intentaven, serien afusellats. Uns dies després, comunicaven des de Girona, que Marçal transitava per les comarques properes acompanyat, només de 15 o 20 cavallers. El tinent coronel Lafont l’atrapà en una collada i li va fer tretze presoners i sis morts. Marçal i tres homes de la seva cavalleria escaparen del parany, degut a un accident casual que el cronista no explicava.

Els propietaris de Sitges tornaren a la vila, que ara es fortificava. El dia 28, un segon comandant, un capità, un sostinent, un sergent primer, un caporal primer, un corneta i sis soldats de Cargolet, que vagaven per la Conca de Tremp, es presentaren al comandant d’Oliana per deposar les armes. Tots ells eren navarresos. El comandant, el capità i el sotstinent  manifestaren que volien servir en l’exèrcit de la reina. La resta d’homes, s’estimaven més de tornar-se’n al seu país i van demanar passaports.

La primavera havia portat força neu a les comarques gironines i el diari recordava la dita “Any de neu, any de bé de Deu”. Els darrers dies de març, el brigadier Manzano va fer presoner en Plans. El cronista explicava que Plans de Rubí era considerat el lloctinent de Baliarda, malgrat que sovint actuava en combinació i a les ordres, de Cabrera. Plans, malferit, fou ingressat a l’hospital de Manresa i morí al cap de pocs dies. El 29 de març, l’exèrcit va sorprendre en Vilella, Serracantis, el Cadirarire i Pixot, al front de 250 homes i 10 cavalls, els quals s’estaven a Pierola. Els soldats de la reina empaitaren els rebels camí de Masquefa i els van dispersar prop de Sant Jaume.

El 31 de març el diari informà que Planademunt havia capturat pel terç mòbil de Tortellà. La noticia del diari contradiu la versió de Josep Llord, d’acord amb la qual Planademunt acompanyava en Marçal, quan aquest capitost fou detingut pel coronel Hore. Podria ser que la raó de l’afirmació de Llord es fonamentés en el fet que Marçal, uns dies abans de la detenció d’en Rafael, havia convocat els caps importants de les partides gironines, per tal de concentrar una força armada consistent. És clar que Planademunt anava de camí a l’aplec al qual, evidentment, no hi va poder assistir. Al cap de pocs dies, el mateix Gonfaus va caure en mans de l’exèrcit de la reina. L’autor de La Punyalada, Marià Vayreda, feu referencia a l’arrest de Planademunt en un hostal i això concorda més amb la noticia del Brusi que no pas amb la notícia de Josep Llord. L’1 d’abril, quan Planademunt era custodiat per la columna de Figueres, cap la presó de Besalú, deien que Marçal havia reunït 1400 homes a Llers, reforçats amb dues companyies prestades per Cabrera- potser, l’aplec de rebels, al qual havia d’assistir Planademunt, s’havia produït- i que la missió d’aquesta concentració de guerrillers i soldats consistía en alliberarar-lo. Però, això sembla un rumor exagerat que només palesa la importancia que la població i els rebels concedien al capitost de Santa Pau, el qual no havia deixat les armes d’ençà la guerra dels set anys, i que s’havia escapolit de presons franceses i espanyoles, i que havia estat empaitat pels fets que van originar el procés dels trabucaires de Perpinyà. D’ençà de l’exili de Martirià Serrat, en Planademunt esdevingué l’instrument esencial de l’exèrcit de Cabrera en la recapta de diners a la zona de la Garrotxa i l’Alt Empordà. Planademunt, titllat de “partidario muy decidido y valeroso, aunque tosco” per Roman Oyarzun [144], fou famós i temut en vida i també, després que morí, això tant a la Catalunya francesa- sobretot, al Vallespir- com a les comarques pirinenques del Principat. La seva figura és present en la llegenda i en el record dels novel·listes, com ara Marià Vayreda i el rossellonenc Ludovic Massé.

El 3 d’abril, Rafael Sala fou traslladat a Girona i empresonat. L’Audiència provincial el va reclamar perquè tenia molts processos pendents per segrestos i robatoris. La comissió militar que portava a terme els judicis sumaríssims, es va negar a lliurar el presoner a la justícia civil, segurament perquè temia que s’escapés o que només fos condemnat a pena de presó. Cap gironí dubtava que els militars de la reina es proposaven l’afusallament immediat d’en Planademunt.

L’1 d’abril, el republicà Baldrich i el carlí anomenat el Frare de Santa Creu, van entrar al front de tres-cents homes a Cubelles. Saragatal, que havia tornat a Sant Quirze de Besora, s’enfrontà altra vegada a l’exèrcit. Baldrich, el Frare de Santa Creu i en Pere de la Quadra, després de l’esbatussada de Cubelles, portaven cent-vuitanta-dos homes i passaren prop de Vilanova i la Geltrú, camí de Ribes i Canyelles. En aquesta darrera vila, van prendre quatre ostatges perquè l’ajuntament no els va voler pagar la contribució. El mateix primer d’abril, a la nit, els matiners robaven les armes dipositades pel govern, a Borrassà. Els Tristany romanien a Guissona i foren atacats pel Pep de l’Oli i pel brigadier Enriquez. Cadascun dels adversaris entrà per una banda oposada de la vila i, durant uns moments, els soldats de la reina confongueren els companys amb els enemics. Els Tristany, en adonar-se de l’errada dels liberals, van aprofitar l’avinentesa per fugir, tot abandonant part de l’equip i les armes.

El dia 2, Escoda declarava el setge de Vilafranca del Penedès. Més de cinquanta joves que havien fugit de Palamós i de Calonge per lluitar a les ordres d’Ametller, tornaren a llurs viles. Narcís Ametller havia estat empresonat pels francesos a Toló. El mateix dia, un oficial de la cavalleria de Marçal, que s’havia presentat a les autoritats de Vic, acompanyà una columna de l’exèrcit fins unes imfermeries, per tal de detenir els ferits que s’hi estaven.

El dia 4, el capità general arribá a Vic portant 18 presoners que havia fet al Collsacabra.  Saragatal, amb 26 cavallers, s’emportà el fill del batlle de Malla. Després, passant per Colldetenes, va prendre el secretari de l’ajuntament i més endavant, un regidor de Santa Eugènia, un altre de Taradell i l’alcalde d’Osomort. El Fomento del dia 5 d’abril, comunicava que el capità general de Catalunya havia sorprès Marçal i Savalls, a Rupit. La desfeta dels rebels fou important i van perdre molts homes, a més de cavalls, armes i equipatges. Entre els presoners, hi havia tres oficials i un mariscal francès. Marçal i Savalls només reunien seixanta homes i en la fugida van matar els cavalls ferits perquè no els estorbessin.

El dia 8 d’abril, Cabrera dormí a Sant Quirze de Bessora. Altres fonts informatives, van dir que el general tortosí sortia de Sant Jaume de Frontanyà cap a la Pobla de Lillet amb tota la força que disposava, la qual restava reduïda a 40 guies i 120 cavallers. El diari deia que corria el rumor que Cabrera havia presentat la dimissió al Pretendent i que se’n tornava a França. Però, el dia 9, els informadors de la premsa garantiren que el general havia arribat a Ardèvol per trobar els Tristany, Coscó i d’altres comandaments carlins. Aquesta notícia restà confirmada, una setmana després, amb la topada dels dits capitosts i les tropes dels coronels de la Rocha, Santiago i Cathalan, al santuari de la Mare de Déu de Pinós.

El Brusi del dia 8 d’abril publicava dues notícies molt importants. Paga la pena de reproduir-les literalment: “Ayer al medio dia se publicó un impreso del tenor siguiente: Prision de Montemolin.- Prision de Marsal.- Muerte de otro cabecilla que se cree ser Jubany. El Excmo. Sr. General 2º cabo de este ejército y principado ha recibido con fecha de ayer á las tres de la tarde una comunicación del Excmo. Sr. Comandante general de la província de Gerona en que se dice lo sigiente: Al Excmo. Sr. Capitan General de este ejército y principado, digo en este momento lo que copio: Excmo. Sr. el coronel Hore me dice desde Bañolas lo que sigue.- He cogido prisionero en el monte de Ginestá, a Marsal, a su ayudante Romero y Abril, y otro faccioso, habiendo quedado muerto en el campo uno que se supone sea Jubany, que acompañaba a Marsal. Han quedado en mi poder tres caballos, siendo uno de ellos el de Jubany.- A las cuatro de esta tarde llegaré a esta plaza con los prisioneros, y ruego a V.S. traslade esta comunicación al Excmo. Sr. Capitan General”.

A la vegada, el cònsul de S.M. la Reina d’Espanya a Perpinyà, trameté per telègraf el comunicat següent: “Perpiñan, 5 de abril de 1849, a las tres de la tarde.- El cónsul de España en Perpiñan a su colega de Bayona.- El conde de Montemolin, junto con tres gefes, ha sido detenido en el momento de ir á pasar la frontera para introducirse en Cataluña. El pretendiente y sus compañeros han sido reducidos a prision y se hallan en Perpiñan. Ruego á V. Comunique por telégrafo esta interesante notícia al señor ministro de estado en Madrid.- El cónsul general.- Miguel de Tobar.- Lo que transcribo a V.E. para su satisfaccion y efectos consiguientes.- Es copia.- El coronel segundo gefe de E.M.- Juan Manuel Vasco”.

El comte de Montemolín, havia passat la nit a Sant Llorenç de Cerdans i l’endemà, acompanyat per una escorta de coronels, s’amagà en un bosc, a tocar de la frontera, esperant el moment adient per a passar a territori espanyol. Uns duaners francesos, disfressats de pagesos, sospitaren que els homes que havien clissat eren carlistes espanyols i avisaren els gendarmes, els quals van detenir-los i llavors s’adonaren que havien fet presoner a Carles VI d’Espanya.

Des que es conegué la detenció de Marçal, el diari va publicar algunes notes disperses que reproduíen visions parcials del fet. Algú sospitava que, en el moment que Marçal fou detingut, anava cap a la frontera per rebre Montemolin. Uns altres, pensaven que aquest capitost es proposava l’alliberament de Planademunt. Fos veritat una cosa o l’altra, el fet és que en Marçal havia estat empaitat de prop per l’exèrcit de la reina fins que, havent arribat al mas anomenat can Vencells, els perseguidors s’assabentaren que el carlí havia dormit la nit abans a can Glans, de Querós, prop dels escenaris de les seves darreres esbatussades. Tornem una mica enrere en el temps: el dia 3, a les 8 del vespre, el general Enna i el coronel Rios havien irromput amb llurs tropes a Amer, on hi havia Marçal i Savalls, amb tres cents homes i els van prendre 40 presoners, entre els quals, 7 oficials i 11 cavalls- inclòs el d’en Marçal, amb tot l’equipatge i documentació- 60 armes i força paperassa important. Després d’això, Marcel·lí es barallà a trompades amb el seu secretari, Elies, de Tordera. Aquest oficial desertà i Marçal ordenà els batlles de l’entorn que el perseguissin i que si l’atrapaven,  l’afusellessin. Elies va poder arribar a Olot, on es va presentar a les autoritats del govern i els lliurà tota la documentació que portava. Marcel·lí i Savalls s’escapoliren a peu, de l’atac a Amer, emparats per la foscor de la nit. L’endemà, dia 4, ambdós capitosts, acompanyats de 60 homes, arribaren al santuari de la Salut, a la Garrotxa. Les columnes destinades a Mieres, van enfilar-se a la Salut i es produí un xoc, que es perllongà fins Sant Aniol de Finestres. Marçal va tornar a ser vençut i va haver de fugir una altra vegada. Segons les notícies del diari, després d’aquestes corredisses, Marçal fou localitzat a Querós, des d’on es va adreçar cap el nord, apropant-se a Girona. A l’entorn de Banyoles, s’aturà en el bosc de la muntanya del Ginestar per a dormir. Això ho va saber la columna de l’exèrcit de Banyoles. Un tinent dels matiners, anomenat Narcís Figueres, que havia desertat de la companyia d’en Marcel·lí, els informà. La columna de Banyoles trobà Marçal i els bàndols bescanviaren alguns trets. El coronel Hore, que no romania gaire lluny, escoltà els trets i va córrer cap el lloc del qual provenien. Momentàniament, Marçal aconseguí d’amagar-se però després caigué en mans del coronel Hore. El corresponsal del Brusi afirmà que la detenció de Marçal s’havia formalitzat a Porqueres.

El dia 7 d’abril, el Fomento, comentava la detenció de Marçal de forma prudent i només feia referència a les derrotes contundents que havien patit els matiners, de les quals en deduia dues conseqüències: la primera, que les forces dels rebels havien estat abatudes i la segona que les viles del Principat començaven a mostrar-se decididament hostils a la revolta. El Fomento afirmava això: “en la opinión pública se ha experimentado un notabilísimo cambio”. Els rumors afirmaven que l’exèrcit de la reina havia fet presoner un altre capitost important i hom dubtava si es tractava d’en Saragatal, d’en Garrofa o d’en Serrat.

Marcel·lí Gonfaus, àlies Marçal, fou conduït a Girona el mateix dia 7. La carretera de França romania plena de gom a gom de persones que volien veure el presoner i, si fos el cas, l’altre capitost carlí que hom suposava que també havia caigut en mans del govern. Per aquest motiu, es retardá l’entrada de la columna de l’exèrcit que els portava. El diari va publicar aquesta crònica: “A las cuatro de la tarde entró en esta un batallón de Córdoba, precedido de una partida de mozos de la Escuadra y de un piquete de caballeria, á cuya cabeza iba el coronel Hore con otro comandante, llevando en medio a Marsal; los tres á caballo, y como el último no llevaba ligadura alguna, y conservaba en sus miradas la mayor serenidad, facilmente se le hubiera tomado por el gefe de la columna, mas bien que por un prisionero. Su trage era boina azul, una zamarra negra y pantalón encarnado; su tez morena y su cara biliosa, con ojos vivos y centelleantes. Fue conducido a la carcel de S. Martín, y á su entrada púsole el alcaide unos grillos según costumbre con todos los reos de importancia, cosa que se nos ha asegurado que le afectó en gran manera; pero le fueron quitados luego. Marsal no podia menos que estar sumamente reconocido á las finas atenciones y á la esmerada deferencia con que se le ha tratado, pues a la cabellerosidad del coronel Hore que le entró a su lado mas bien como amigo que como prisionero, debemos añadir las atentas visitas que á la noche misma le hicieron á porfia nuestro gobernador el brigadier Montero y los coroneles Rios y Muñoz; prueba evidente de que en nuestra nacion se admira y aplaude la nombradía y el valor, no importa como se adquiera, y que menos rencorosos que los ingleses, acatamos los rasgos de nuestros enemigos, cuando ellos hicieron tan poco caso de todo un Napoleón”.

Immediatament, va córrer la brama que la cavalleria de Marçal es preparava per atacar Girona i alliberar el cap però aquesta força carlina, tan famosa, s’havia fet fonedissa. El matí del dia 8, Marçal fou acompanyat a casa del comandant general de Girona i després de conferenciar durant una hora amb ell, retornà a la presó. Un testimoni, va descriure Marçal com un home de trenta sis anys, d’alçada mitjana, pel negre i bigoti curt; aparença de tipus àrab, rostre bru i trets magres i musculosos; ullada penetrant, enèrgica i dominadora. El dia 9 d’abril, Marçal i el seu ajudant, el capità Romero, van ser enfilats en una tartana per tal de portar-los davant de la comissió militar que els havia de jutjar però, a mig camí, el coronel Hore va trametre als guàrdies les ordres del capità general, des de Banyoles, per tal que ambdós presoners fossin retornats a la presó de Sant Martí. Això, potser fou degut al fet que en aquella data, va arribar a Girona la muller de Marçal, amb la filla petita i la dida però també cal tenir en compte que, des que es va conèixer la detenció de Marcel·lí Gonfaus, es van multiplicar els indicis respecte la intenció de les autoritats de perdonar-lo. Un d’aquests indicis eren els elogis que li dedicava la premsa i les facilitats que, immediatament, les autoritats van concedir a la muller de Marçal a fi que pogués visitar-lo a la presó. El Locomotor del dia 9 d’abril, deia això: “… la prision de Marsal es el hecho mas importante para conseguir el exterminio de las facciones… Por sus opiniones constantemente carlistas, por su valor personal, por la fortuna que le ha acompañado en todos sus encuentros, por el conocimiento que tiene del pais, por las simpatías que encuentra en los pueblos, por el prestigio de que disfruta entre los suyos, por el sistema de moderacion que ha adoptado, por la fama que ha alcanzado en el 47 cuando fue el único cabecilla que no se ocultó un solo instante entre las breñas, Marsal era, despues de Cabrera el cabecilla mas temible de cuantos pisan el suelo de Cataluña”. El mateix diari, el dia 17, clamava per tal que es respectés la vida de Marçal, tot al·legant que això era necessari per aconseguir la pau i no provocar l’ànsia de venjança dels rebels que encara lluitaven: “Marsal no solo era estimado por los carlistas; si que por su valor y generosidad era respetado por el ejercito; y por la moderacion de su comportamiento querido y admirado por los pueblos”.

Tres dies abans, el dia 14, Carlos Llauder, governador de Girona feia publicar en els diaris l’escrit de submissió que Marçal havia adreçat a la reina. El Brusi el va reproduir, el dia 17: “Señora, la suerte de las armas me ha puesto en poder de los mismos à quienes por espacio de muchos años he combatido. Hombre de principios, partidario de una idea que creia la única verdadera, mi carácter y la casualidad llevarónme, en los primeros años de la pasada guerra civil, á las filas de los que la representaban, y en ellas combatí lealmente y con constancia, hasta el año de 1840 en que sucesos bien conocidos llevaron al que yo llamaba Rey y á sus tropas al suelo extranjero. Sufrí resignadamente y con hartas privaciones, pero siempre sin deshonrarme, las penalidades de la emigracion hasta últimos del año 1846 en que obligado por compromisos anteriormente contraidos entré en Cataluña á sostenener con las armas en la mano los mismos principios que anteriormente habia defendido, y que equivocadamente se me figuraban ser los de la mayoria de la nacion. Todo este pais es testigo y gran parte de Cataluña sabe de que modo he combatido y como me he comportado. Las vejaciones que á consecuencia de esta triste lucha tenian que soportar los pueblos, desolaban mi corazon, y por lo mismo hice cuando estuvo de mi parte para atenuarlas, de modo que mi constante anhelo fue siempre evitar los escesos inherentes à la perturbacion de la paz pública. Impedí, con toda la energia de que es capaz un hombre honrado, la efusion de sangre, de modo que los defensores de vuestro trono que los azares de la guerra pusieron en mi poder fueron tratados con toda la consideracion que se debe al leal defensor de una causa sea la que fuere. Sé que esto no me salva del rigor de las leyes, pero prueba á lo menos que no me cuadra el dictado de sanguinario ni asesino. Mas de una vez al contemplar la inutilidad de nuestros esfuerzos en pró de una causa que habia creido justa, pensé desistir de mi empresa; pero la fatalidad por una parte, y por otra los consejos de personas que ejercian sobre mi un funesto ascendiente, venian siempre a destruir la fuerza de la conviccion que empezaba a hacer notar en mi alma la buena fe que me ha guiado en todas mis acciones. He sido fiel à la causa por la cual he sacrificado hasta mi vida, porque creyéndola justa se me habia hecho entender era la de la mayoria de españoles, y únicamente en esta conviccion la defendí. Solo en el estado á que estoy ahora reducido he llegado á conocer cuan justas eran las sospechas que muchas veces concibiera contra los hombres declarados enemigos de V.M. Llegado el momento supremo en que el hombre no vé ya de este mundo sino los buenas o malas acciones que en el ha practicado, por lo que en si son y no según el colorido que las pasiones ó los intereses le dan comunmente, pronto á presentarme ante el tribunal de aquel á quien nada se oculta, creo como un deber de conciencia ofrecer a V.R.P.mi sumision y respeto, como en desagravio á la injusta guerra a que he contribuido. Una sola idea me preocupa en este momento, la duda de que Vuestra Magestad no crea sincero este acto de adhesion y que se atribuya á causas menos honrosas de las que me impulsan; pero consuélame por otra parte el que cuando llegara a las Reales manos de Vuestra Magestad este escrito, habré perdido ya la vida, prueba segura que no me impele á ponerle la esperanza de una gracia que ya tarde llegaria. Mi cuerpo acribillado por diez y seis heridas demuestra evidentemente que sabre sufrir la muerte que por momentos me espera, llevando en ella la consoladora esperanza de que V.M. se dignará aceptar la respetuosa y sincera sumision, que le hace aquel cuyo mas temible remordimiento es haber sido alistado entre vuestros enemigos. Una viuda y dos hijas de infantil edad, que dejo sumidas en la mas espantosa horfandad y miseria, seran un perene testimonio de buena fe y honradez que me guiaba en mis funestos y equivocados compromisos. Poco valdrian, Señora, las súplicas que en su favor me atreviera á dirigir á V.M.; si no supiera que vuestro corazon se complace en hacer el bien, por cuyo motivo me atrevo á esperar, perdonará en ellas mis pasados estravios. Besa los R.P. de V.M. quien desde ahora hasta el último momento de su vida proclamará vuestro nombre y rogará al cielo conceda a V.M. largos años de ventura. Carcel de S. Martin de Gerona, á los seis del mes de abril de 1849.- Señora. Marcelino Gonfaus.” 

Els arguments de l’escrit de submissió d’en Marçal no diferirien gaire d’altres que coneixem, suposadament redactats per capitosts carlins en les mateixes circumstàncies, si no fos que Marcel·li es mostrà força prolix, reiteratiu i contradictori en els pocs arguments de defensa que va emprar. No podem saber fins a quin punt la redacció correspon al seu pensament o li fou imposada però és clar que no esdevé creïble que, després d’una lluita aferrissada de més de dos anys, als quals podríem sumar els anys de la primera carlinada, Gonfaus descobrís, just quan fou detingut, que durant tot aquest temps havia romàs enganyat. A més, la data del seu escrit de submissió no pot ser bona perquè, si fem cas de la premsa, el dia 6 d’abril Marçal acabava de caure en mans de l’exèrcit regular i encara no havia arribat a Girona, ni havia estat internat en la presó de Sant Martí. Però, fins i tot, si fem veure que ens creiem la datació de l’escrit, ens hem de preguntar això: com és que el gobernador va trigar tants dies en ordenar la publicació d’un document transcendent com aquest?. En realitat, la detenció del capitost tenia un punt amarg pel govern, car Gonfaus era l’oficial carlí més estimat pels gironins i si l’exèrcit l’afusellava, això hauria reviscolat les brases de l’incendi que, en aquell moment, semblava controlat. El cronista del Diario de Barcelona aseguraba que Marçal seria perdonat per consideracions d’alta política, atès que això contribuiria a la pacificació de Catalunya.

El capità Romero i Planademunt foren condemnats a mort. Això, tot i que el bisbe de Girona, Dr. Florencio Lorente [145], intercedí amb energia per salvar-los la vida i que la muller del capità també va fer el que va poder pel seu marit. El dia 11 d’abril, a les vuit del matí, ambdós foren afusellats a l’areny del riu Onyar, a Girona. El cronista del Brusi fou molt commiseratiu amb Romero i molt despectiu amb Planademunt: “Este [Planademunt] ha muerto como mueren los asesinos, con cobardia y temblores convulsivos, aquel [Romero] con el valor propio de la carrera militar que profesaba, agarrando el fusil de uno de los soldados del piquete y dirigiendo la boca del arma mortífera á su corazon y diciéndole que no moviera la punteria”. Les paraules del periodista palesaven indirectament, la injusticia comparativa que s’havia produït afusellant un simple secretari pels mateixos fets que no havien estat suficients per a condemnar el seu comandant, en Marçal. Hem vist que dies abans, en Gonfaus i Romero, havien estat conduïts en una tartana a la comissió militar i quan ja havien iniciat el camí, l’ordre del capità general els feu tornar a la presó. Això va passar el dia 9, és a dir, tres dies després que, suposadament, en Marcel·lí s’hagués sotmès a la reina. És evident que va ser el capità general, Gutiérrez de la Concha, qui va aturar el judici d’en Gonfaus- del qual només en podia sortir la pena de mort- i per tal de justificar-ho, a mode de compensació, va sacrificar l’ajudant del capitost, el capità Romero i en Planademunt. Hi havia raons de pes – des de la perspectiva militar de l’època- per afusellar en Planademunt, un dels rebels més odiats per les autoritats del govern, des del temps d’Espartero, però el sacrifici del capità Romero fou, simplement, la torna de sang que es considerava necesaria per compensar el perdó d’en Marçal. Per acabar d’arrodonir aquesta justificació, el capità general al·legà que Marcel·lí Gonfaus havia denunciat un desembarcament d’armes prop de Sant Feliu de Guíxols i altres dades d’interès estratègic. La confiança entre el capità general i el coronel carlista esdevenía notòria. Fins i tot, hom explicava que Marçal s’havia passejat al costat del general de la Concha i que aquest el va convidar a un espectacle d’òpera a Barcelona[146]. Els carlins, malgrat això, mai van considerar  Marçal com a un traidor i atribuïen l’alliberament al fet que en una ocasió, havent hagut la muller del capità general, l’havia retornada sana i estàlvia al marit. Hom també va dir que en una altra ocasió Marçal va atacar la columna de liberals que manava un general (potser, Marcelino Oráa?) els quals lluitaren aferrissadament i que després d’haver-los vençut no va voler prendre represàlies, ans felicità el general i els deixà en llibertat. Però, posteriorment es va demostrar que el penediment d’en Marçal no fou sincer perquè l’any 1855 tornà a prendre les armes a favor del pretendent carlí i aquesta vegada, quan fou arrestat, les autoritats el passaren immediatament per les armes.

La detenció del comte de Montemolin i els seus acompanyants, quan es proposaven el pas de la frontera, fou celebrada per la prensa del govern, tot i que alguns diaris mostraren certes reticències respecte l’actuació de les autoritats de la república francesa. Es va dir que Montemolin portava al damunt lletres per valor de 8000 francs francesos, això, a fi d’aixugar, tant com fos possible, els deutes dels rebels. Immediatament, el comte fou traslladat a la presó del Castellet de Perpinyà, on el tractaren amb molts miraments. El govern espanyol en demanà l’extradició, basant-se en el pacte de la quàdruple aliança però el govern francès li va respondre que aquest pacte no existia d’ença l’enderrocament de Louis Philippe. Per altra banda, els francesos declararen que ells no tenien dret a detenir els estrangers que viatjaven desarmats i per això, gairebé immediatament, Montemolin  fou alliberat, amb la promesa que se’n tornava a Londres. El capità general de Catalunya ordenà al cònsol d’Espanya a Perpinyà que premiés amb dos mil francs els duaners francesos que havien detingut Montemolin.

El dia 10 d’abril, el pretendent fou tramès amb destinació a Calais, acompanyat de monsieur Carrier, conseller de la prefectura de Perpinyà i de dos oficials. El dia 11 d’abril, Montemolin va arribar a Tolosa de Llenguadoc i l’endemà va sortir cap a Paris. El dia 14, va passar per Paris, camí de Calais. Uns dies després, el diari anglès John Bull, afirmà que el comte de Montemolín mai s’havia mogut de Londres i que la seva detenció a la frontera francesa, quan intentava passar a territori espanyol, havia estat un engany. El diari francès Le courrier de la Gironde publicà un article, del qual el Brusi en va traduir un bocí: “Nos ha sorprendido el arresto del conde de Montemolin porque su viaje estaba previsto hace mas de un mes. Cabrera habia manifestado al pretendiente que abandonaria la España, si para el 31 de marzo no se ponia a la cabeza de la insurreccion en Cataluña, en vista que su poder y prestigio amenguaban dia a dia, y que su bribandaje sin objeto y sin fin no contribuiria mas que a aumentar las desgracias de su patria, mientras que la presencia del príncipe podria reanimar, según decia, el espiritu de los pueblos”. El redactor del Brusi compartia les raons del diari citat i s’estranyava que el govern francès no hagués aturat el pretendent en el moment que va entrar en el territori de la república. Uns dies més endavant, el diari barceloní referí un article del Morning Post, escrit pel seu corresponsal al bàndol dels matiners. El redactor anglès comparava la mort d’un matiner per cangrena – el qual va traspassar cridant “Visca el rei!”- amb l’assistència de Montemolin al teatre Saint James, de Londres. La conclusió del periodista consistia en constatar, una vegada més, que els consellers del pretendent l’inclinaven vers els plaers i la disbauxa, tot allunyant-lo del compliment de les obligacions que li corresponien. Per això, la guerra anava tan malament per als rebels. Segons el comentarista del Brusi, aquesta mena d’articles periodístics obligaren Montemolin a viatjar a Espanya.

El dia 7 d’abril hom va saber que els matiners imposaven una multa de 1000 duros als andorrans perquè ara els negaven la protecció. El republicà Escovet va ser empresonat a la Seu d’Urgell. En aquestes dates, deien que Torres s’havia exiliat a França. El dia 10 d’abril, Cabrera entrà a Torà amb 250 infants i 100 cavalls. El dia 12, asseguraven que el general havia renunciat oficialment a guiar els matiners i que se’n tornava a França. La premsa barcelonina va fer saber que Saragatal s’havia presentat a l’indult, acompanyat de 100 homes, a Sant Pere de Torelló i que els membres de la caballería de Marçal, així com Martirià Serrat també feien propostes a les autoritats per a presentar-se. Els caps militars de la reina, però, rebutjaren les proposicions de Serrat. Després, la mateixa premsa contradí que les presentacions de Saragatal i les proposicions de Serrat fossin certes. Precisament, Saragatal aparegué a Montesquiu amb més de 200 infants i 40 cavallers.

La nit del dia 14, Baliarda entrà a Sants, amb 80 homes i després se’n va anar a l’Hospitalet de Llobregat. D’aquesta vila, el republicà s’emportà sis dones per demanar-ne rescat. El dia 16, Ferdinand Marie Lesseps  s’acomiadava de la reina Isabel II com a embaixador francès a Espanya. En el seu lloc, el govern republicà va nomenar a Napoleó Josep Bonaparte. El mateix dia, uns carreters arribats d’Aragó, afirmaren que la cavalleria manada per Arnau, s’apropava al Segre. El dia 13, aquest grup rebel havia estat empaitat pel general Paredes.

La capitania general, considerant que romanien pacificades les comarques de Girona, concentrà una gran quantitat de tropes per netejar de rebels les comarques interiors; concretament, el Solsonès i la Segarra. Una comunicació de la comandància militar d’Igualada del 15 d’abril, feia saber que durant la nit del dia 13, Cabrera, els Tristany, Coscó i Borges, amb més de 1000 homes, varen provar de sorprendre les columnes dels coronels La Rocha, Santiago i Cathalan però que els carlins havien estat derrotats per les tropes del govern. El comunicat volia concloure els rumors que corrien entre les poblacions de la zona, en el sentit que els vencedors de l’esbatussada havien estat els rebels. D’entrada, l’escrit oficial es limitava a detallar l’experiència de Francisco de la Rocha. Aquest coronel liberal va sortir de Calaf cap a Igualada a les 7 del matí i al cap d’una estona de marxa, concedí descans de tres hores a la tropa. En acabat, inicià la pujada del santuari de la Mare de Déu de Pinós i

abans, com que el terreny era força agrestre, va deixar al peu del puig els cavalls i les mules dels oficials, amb un destacament. La Rocha s’enfilà cap el santuari però, en lloc de seguir el camí, va donar una volta per tal d’estalviar-se l’emboscada dels carlins. De fet, després de la batalla que es produí, es va saber que La Rocha, amb aquesta maniobra, es va estalviar tres emboscades que li tenien parades els Tristany al voltant del camí habitual. Malgrat això, en un punt determinat, els matiners atacaren La Rocha amb una cridòria i violència notables. La lluita, durant el capvespre i la nit,  assolí el cos a cos, a baioneta calada, entremig de la pluja abassagadora. Piles de morts i ferits d’ambdós bàndols, van restar, ben barrejats, sobre el terreny. En escoltar el brogit de la batalla, el soldats del destacament que s’esperava al peu del puig, desobeiren les ordres i van córrer per ajudar els companys, travessant les línies de matiners que els cercaven. L’exèrcit va mantenir les posicions però, malgrat que plovia a bots i barrals, els matiners també sostingueren l’embranzida. Finalment, al voltant de les 11 del vespre, es retiraren. La Rocha calculà 12 enemics morts i només confessà la pèrdua de 6 homes morts, 12 ferits i 23 desapareguts però aclarí que molts soldats se li havien perdut pel bosc i que altres s’havien estimbat pels barrancs. Evidentment, aquest nombre de baixes mortals tan reduït restava desmentit per la violència que el mateix autor de la nota atribuïa a la topada.

La qüestió és que el comunicat militar no explicava què havien anat a fer tres coronels de l’exèrcit de la reina, amb tot el parament bèl·lic, un vespre plujós, al santuari del Pinós, a tocar de l’Ardèvol, terra natal i residencia dels Tristany. Tampoc explicava com és que s’havien reunït tants enemics en aquest santuari. Hom podria pensar que, simplement, uns quants capitosts montemolinistes s’aplegaren per a coordinar-se i que els liberals, assabentats d’això però sense conèixer les forces dels rebels, van decidir d’esbandir-los amb una acció de sorpresa. Però, si aquesta hipótesi fos certa, ens trobariem davant d’un cas d’incompetència notòria per part de l’exèrcit de la reina. També podriem pensar que els coronels liberals només es proposaven el reconeixement del terreny, tot confiant que passarien desapercebuts però això encara esdevindria més incomprensible. Finalment, si De la Rocha, Santiago i Cathalan portaven a terme unes maniobres d’entrenament, cal dir que aquesta mena d’activitats tampoc es realitzen en territori dominat per l’enemic i en les circumstàncies adverses que han estat descrites. Tot plegat, es tractava d’una acció ben estranya, per part de l’exèrcit governamental.

Ben aviat, la premsa va descobrir la causa que explicava el misteri del foc del santuari de la Mare de Déu de Pinós. Ras i curt: en realitat, el vespre del dia 13 d’abril, en el dit santuari s’havia de portar a terme la deposició d’armes dels Tristany. La celebració de l’acte fracassà per causes que, en aquell moment, esdevenien desconegudes. Els militars de la reina acusaven els Tristany de traidoria, car no havien mantingut la paraula donada de rendir les armes i lliurar-los Cabrera. Notícies posteriors garantiren que les negociacions entre l’exèrcit del govern i Francesc Tristany, conclogueren el dia anterior al foc del santuari, amb la promesa que els senyors d’Ardèvol deposarien les armes l’endemà. Els intermediaris havien estat els senyors Roc Ferrés, de Copons i Vicenç Gibergues, de Calaf. Segons va dir el Fomento del dia 18 d’abril, aquests homes van ser instats pels Tristany per tal que mediessin amb les autoritats una sortida que els permetés retirar-se de la lluita i obtenir una compensació pel servei que prestaven a la pacificació del Principat. De fet, aquesta negociació constituïa la continuació de la que havia portat a terme el baró d’Abella i per això els Tristany van voler fer-se perdonar l’afusellament d’aquest aristòcrata i dels amics que l’acompanyaven, al·legant que l’únic responsable d’aquelles morts havia estat el general Cabrera. Els Tristany explicaren que, en aquella ocasió, havien donat la paraula al baró respecte que es sotmetrien a Isabel II i després de dinar tots plegats, enviaren l’aristòcrata i els acompanyants al general, per tal que li fes saber això. Com sabem, Cabrera feu matar els emissaris. Respecte aquest assumpte, el ministeri de la guerra va fer públic el comunicat següent[148]: “El general segundo cabo de Cataluña, con fecha 16 desde Barcelona, manifiesta que los Tristany por medio de tres agentes que se dirigieron al coronel don Leonardo Santiago de Rotalde le hicieron conocer la decisón de llevar á efecto su reconocimiento al gobierno de S.M. á lo cual se habian comprometido anteriormente por conducto del infortunado baron de Abella, añadiendo que el asesinato cometido en la persona de aquel era una razón mas por la que deseaban separarse de una causa manchada con el crimen y de un hombre como Cabrera, único autor de aquel hecho”.

És a dir – segons la versió dels fets, donada per l’exèrcit liberal- després de l’afusellament d’Abella, els Tristany van voler recuperar les negociacions amb el govern mitjançant uns altres homes de confiança, un dels quals, en Gibergues, també havia estat preceptor dels joves Tristany, com ho fou el baró d’Abella. Santiago de Rotadle assegurà que les noves negociacions van concloure amb un acord ferm: la deposició d’armes dels Tristany i la seva submissió a Isabel II, la qual s’havia de portar a terme el vespre del 13 d’abril, en el santuari de la Mare de Déu de Pinós. Després d’aquest acte formal, els Tristany cooperarien en la captura de Cabrera, acompanyant al coronel Santiago fins l’amagatall del general. El dia 13, quan La Rocha, Santiago i Cathalan es van enfilar al santuari de Pinós, Roc Ferrés els acompanyava. Després de fer la volta per allunyar-se del camí principal i a uns cent metres del santuari, les tropes del govern trobaren Gibergues, que venia d’on eren els montemolinistes i aquest intermediari els va dir que tot era a punt i que podien arribar fins dalt de la muntanya per a realitzar l’acte de deposició d’armes. Havent comunicat això, Gibergues se’n tornà per on havia vingut. Però, malgrat la garantia obtinguda, De la Rocha fou prudent i abans d’enfilar-se al cim, emeté el senyal convingut previament per aquest cas, tot esperant la confirmació dels carlins. La confirmació no va arribar i aleshores, en Ferrés va dir que se n’anava fins el cim a espiar què passava. Gibergues i Ferrés no van tornar amb les tropes de la reina i al cap d’una estona llarga, els liberals van escoltar un brogit. Immediatament, des de la boscúria, una veu va demanar, qui viu?. Els militars de la reina respongueren: Isabel segona!. Grapats de matiners sorgiren d’entre els arbres i es van llençar damunt dels liberals amb armes de foc i de tall. La mortaldat fou considerable. L’endemà, dia 14 d’abril, a les tres de la tarda, els carlins afusellaren Ferrés i Gibergues, a Ardèvol. El periodista, indignat, exclamava: “Maldicion á la vil y degradada raza de los Tristany!”.

Durant els dies posteriors, alguna premsa va seguir remanant l’afer del monestir de la Mare de Déu de Pinós. Abans que acabés el mes d’abril, Cabrera abandonà el territori espanyol i aleshores tothom es va sentir capaç de dir la seva. El coronel Santiago va puntualitzar-ne alguns detalls. Els efectius dels carlins, la nit del 13 al 14 d’abril a Pinós, no passaven de 650 homes i  l’esbatussada no fou favorable a les tropes del govern. Santiago assegurà que les negociacions amb els Tristany havien conclòs la nit abans dels fets del santauri, el dia 12. L’acord era clar i Francesc Tristany prometé a Santiago que, després de la submissió a Isabel II, ell mateix l’acompanyaria fins on era Cabrera per a detenir-lo. Algunes notícies, donaren suport a la tesi dels Tristany, en el sentit que, tant en el cas de la negociació portada a terme pel baró d’Abella, com en els tractes conduïts per Ferrés i Gibergues, el fracàs havia estat provocat per Cabrera. El 20 d’abril, en un debat al congrés dels diputats, el senyor Rey va aprofitar una carta publicada al Clamor Público, tramesa des de Barcelona, per tal de criticar la premsa progressista perquè publicava notícies que denigraven l’exèrcit de la reina i avisaven Cabrera d’actuacions que comprometien les posicions governamentals. La carta esmentada no feia referencia al cas concret de les negociacions dels Tristany amb els militars de la reina, sinó a la raó del perdó que beneficià en Marçal, però tothom va entendre que, per analogía, les raons de fons que denunciava també explicaven el desastre del santuari de Pinós. La carta deia el següent: “Barcelona, 12 de abril.- Marsal debía ser fusilado en Gerona el dia 11– el mateix dia que van ser ajusticiats Planademunt i el capità Romero- pero se presentó un corneta de Cabrera al excelentísimo señor capitan general diciéndole que si pasaba por las armas á Marsal, el fusilaria á 81 oficiales que tenia prisioneros, entre ellos a un coronel hijo de un título de Castilla. Estos oficiales fueron hechos prisioneros à Pep de l’Oli (el nuevo brigadier Pons) en las dos batidas que ha sufrido en el espacio de un mes”. El Sr. Rey i els diputats conservadors mig reconeixien que algunes de les notícies que escampaven aquests diaris eren certes. Concretament, el diputat senyor Calonge es va referir al fet que un diari d’Igualada havia informat respecte els tractes que mantenien els Tristany amb el coronel Santiago i afirmava que això havia alertat el general Cabrera. Un altre diputat, opinà que amb les notícies que donava la premsa progressista, Cabrera no necesitaba espies. És clar que Cabrera tenia espies i els usava,  fins i tot, per controlar els correligionaris. Per exemple, en Salvador Prat, àlies el Gravat de Guissona, segon cap de la divisió de Rafael Tristany, sembla que espiava a la familia d’Ardèvol a compte de Cabrera. Precisament, el dia 22, Manzano aconseguí alguns presoners, entre els quals hi havia el Gravat. Immediatament, Manzano li requisà tota la documentació- entre la qual hi havia escrits de Cabrera encarregant-li que vigilés els Tristany de prop- i ordenà que fos afusellat. Segurament, tanta pressa per matar-lo se explica perquè els papers requisats i allò que sabia el Gravat, pel que fa a les negociacions dels Tristany i el bescanvi de presoners que va afavorir Manzano, no esdevenia convenient que fos conegut.

Al cap de pocs dies del foc del santuari de la Mare de Déu de Pinós, Cabrera i els Tristany foren atacats a Sant Llorenç de Morunys per les columnes del brigadier Manzano i el brigadier Pons, àlies Pep de l’Oli, ajudats pel coronel Solans. La primera esbatussada es va produir el dia 17, a Serrasseca. Els carlins van patir 14 morts i molts ferits. El 18 d’abril, Manzano en va tenir prou amb quatre companyies de soldats, a les ordres d’un comandant, per esbandir els sis-cents infants i seixanta cavallers carlins de Sant Llorenç. Cabrera es va empipar amb els Tristany i els tractà públicament de covards. Un tret matà el cavall del general carlí i deien que una altra bala, disparada accidentalment per un dels seus ordenances, se li havia emportat una orella. Després del foc de Sant Llorenç, Cabrera es feu fonedís i marxà a peu, cap a Bagà. Abans de desaparèixer, declarà que n’estava fart i que se’n tornava a França.

Durant aquests dies de desballestament de les forces carlines a Catalunya, l’Arnau va aparèixer de nou, acompanyat d’en Gamundi, per les riberes del riu Cinca i a la vila de Torrent. Portava vuitanta cavalls. Era la segona noticia en pocs dies que certificava la presencia d’Arnau al sud de Catalunya i això esdevenia sorprenent perquè hom creia que, mesos abans, aquest capitost havia estat fet presoner i embarcat cap a Càdis.

Una expedició carlina, manada pel Negre d’Agramunt, amb 30 homes que li eren fidels i 30 guies de Cabrera, passava l’Ebre cap el Maestrat. Una part de la cavalleria de Marçal se’n va anar amb Gamundi i la nit del dia 11 dormien a Artesa de Segre. Aquest grup es va enfrontar, el dia 12, al general Paredes. El dia 11, el republicà lleidatà Bonet, es presentava a l’indult a la capital del Segrià. El dia 15 d’abril, prop d’Amer, s’aplegaren Saragatal i Garrofa amb cinc cents homes. Precisament, la capitania general del govern havia decidit de fortificar Amer perquè ja no pogués servir mai més de refugi als matiners. El dia 16, el govern assegurava que l’exèrcit havia vençut les partides d’Escoda i Baliarda a Molins de Rei però, el mateix dia, el darrer capitost esmentat tornava a ocupar Sant Andreu del Palomar, la seva vila natal, i es queixava que el perseguien per tot arreu. Baliarda va demanar reforços a Cabrera. 

 

18. La fi de la guerra.

[ La guerra] necessariament haurà de començar amb una declaració de guerra i haurà d’acabar amb un tractat de pau. Però encara aquesta idea no ha estat establerta clarament enlloc i s’usa de forma variable.  Karl von Clausewitz. De la guerra.

Hom vol fer amb Catalunya, el mateix que Anglaterra ha fet amb Irlanda? Joan Mañé i Flaquer, 1856.

… El diputat Cortés considerava que s’havien de suprimir les denominacions històriques de les províncies perquè inevitablement “llevan consigo un espiritu de rivalidad” que era contrari a l’esperit de la Constitució. Josep- Ramon Segarra Estarelles. El provincialisme involuntari.

La Mesa tramità una proposició […] mitjançant la qual es demanava que el senyor Ministre de l’Estat presentés al Congrés les comunicacions bescanviades entre el nostre govern i els de Nàpols i dels Estats Units amb motiu del matrimoni de Montemolín amb una princesa napolitana i de la invasió de Cuba per López […] Sessió del Senat de 7 de gener de 1851.

 

Després de la desfeta carlina del 18 d’abril a Sant Llorenç de Morunys, Cabrera  complí la paraula donada i enfilà el camí de la frontera. Les notícies certificant l’exili del capità general dels matiners, es succeiren en pocs dies. La primera, del comandament militar de Ripoll, amb data del dia 22 d’abril, assegurava que Ramon Cabrera havia creuat la frontera pel matí d’aquell mateix dia, acompanyat d’un metge i dels oficials Gamundi[149], Toledo, Boquica i altres homes, els quals el vigia de Ribes de Freser no coneixia. El dia 24, el cònsul d’Espanya a Perpinyà, feia saber al cònsul a Baiona que “El sedicioso general Cabrera (Ramon) ha sido arrestado ayer en Err, en la extrema frontera de este departamento, con el coronel González, su gefe de E.M.; y asimismo Boquica y otros dos gefes carlistas. Se ha dado orden de que estos cinco españoles sean conducidos con buena escolta á la prisión de Perpiñan”.

El dia 26, el Fomento dubtava que Cabrera hagués volgut esdevenir el capità general de les forces carlines. Segons l’autor del comentari, Cabrera vingué a Espanya només perquè uns legitimistes francesos li havien lliurat els diners necessaris per tal que fes la guerra. Cabrera- afirmava el periodista- va entrar al Principat amb el propòsit de poder retornar la bestreta que li havien concedit i a més, fer-se ric però, com a general dels sediciosos, havia estat una nul·litat.

Des de l’exili francès, Cabrera va escriure una circular als comandaments carlins més fidels tot demanant-los que, en nom del pretendent carlí, desessin les armes i es retiressin a llurs cases. Després, es va saber que les autoritats franceses l’havien empresonat a Toló.

És clar que, en el moment que Cabrera abandonà la lluita, encara hi havia molts matiners en acció. El dia 18, una partida de rebels exigia el pagament de contribucions als ajuntaments de Breda i de Riells de Montseny. La columna d’Arbúcies va perseguir-los i es va trobar amb Savalls i Torres al front de cent cinquanta homes. Els rebels assetjaren la columna de l’exèrcit del govern, la qual es refugià en un mas. En la lluita van morir cinc soldats. Després d’unes hores, el coronel Santiago salvà els governamentals.

El dia 19, el govern civil de Barcelona, confessava que moltes faccions, sobretot republicanes, encara resistien en la comarca de la capital però que el grup de Baldrich semblava molt debilitat i només reunia quinze homes. Cendrós i un grapat dels seus homes foren embarcats al port de Tarragona amb destinació a terres americanes però van provocar un motí i s’apoderaren del vaixell. Cendrós desembarcà a Portugal. El Fomento del dia 19 feia referència a les notícies que publicava el diari anglès Morning Post, tot comentant que el seu corresponsal al bàndol dels matiners donava la guerra per acabada, doncs la situació dels rebels era tan desesperada que ni tan sols podia trametre les cartes cap a Anglaterra. A la seu de la capitania general a Barcelona, es va presentar Francesc d’Assis Bosch, ma dreta d’Escoda, per demanar l’indult. Com a mostra de bona voluntat, lliurà el sabre del general Lassala que els republicans de Sant Andreu li havien pres. Mentre, Baliarda, el qual romania a Horta, amb 200 homes, es retirà cap a Montcada.

Entre el 19 i el 20 d’abril, força matiners van caure a mans de l’exèrcit del govern. El coronel Echagüe va vèncer els carlins a Matamargó i feu presoner el comandant d’armes del santuari de la Mare de Déu de Pinós. En aquesta esbatussada, els montemolinistes patiren 10 morts, 5 ferits i van perdre moltes armes i cavalls. Els governamentals alliberaren un grapat de presoners del batalló de Bergara.

El dia 20 d’abril, es rumorejava que el decret del govern que indultava la pena de mort a Marçal, viatjava en el correu de Madrid a Barcelona. Però, Gonfaus encara no havia estat jutjat per la comissió militar i per tant, això només significava que el govern ordenava que no li fos imposada la pena capital. La premsa comentava que, d’ençà dels cessament de Fernando Fernández, s’havien formalitzat 1800 cèdul·les d’indult, s’havien transportat 577 matiners desterrats a les colònies americanes i que n’hi havia més de 400 esperant aquesta destinació. El mateix dia, Saragatal, amb dos-cents infants i vint cavalls, va aparèixer a Sant Pere de Torelló. El periodista aclaria que alguns dels seguidors de Saragatal eren antics caps de trabucaires que ara restaven sense tropa.

El dia 21, es reunia la comissió militar que havia de jutjar a Marçal. El aquesta data, també s’anunciava que Antoni Sobrevias, àlies el Muchacho, havia estat fet presoner per les tropes del govern i el periodista aclaria que era cosí dels germans Tristany. Després es va saber que Sobrevias seguia en llibertat. El general Enna passava per Susqueda, el Pasteral, Sant Martí de Cantallops i Sant Feliu de Pallarols. Enna seguí endavant i a Castell d’Aro li van caure al damunt Saragatal i altres capitosts carlins amb 700 homes. La lluita es perllongà durant tres hores i no marxava bé per als soldats de la reina fins que Enna va rebre reforços i els matiners es retiraren. Des de Tarragona, les autoritats comptaven els rebels en acció a les comarques de la província i asseguraven que Baldrich, Bosch i Salvador Cordé acumulaven unes forces de 150 homes i 30 cavalls. El general Manzano feia presoner en Salvador Prat, àlies el Gravat de Guissona, segon cap de la divisió de Rafael Tristany, i després de prendre-li un grapat de documents transcendents, el feu afusellar. Els matiners seguien interceptant els correus que anaven i venien de Barcelona. Una notícia de Cervera celebrava que a Madrona havia estat mort un Tristany i que un altre dels germans, així com en Coscó, romanien en poder de l’exèrcit liberal. Tot seguit, es comprovà que res de tot això era cert.

El dia 23, Saragatal, al front de 600 matiners, va atacar el batalló d’Astorga a Sant Feliu de Pallarols. La relació de baixes que va oferir la prensa esdevenía favorable als governamentals: 20 morts i 32 ferits, per la banda dels rebels i 5 morts i 13 ferits, per part de l’exèrcit de la reina. L’edició del diari El bien público del dia 23 d’abril va ser segrestada per les autoritats i el Brusi, tot i que ho esmentà, no n’explicava la causa. Hom havia dit que el republicà Bonet s’havia presentat a les autoritats per sol·licitar l’indult però immediatament aparegué a Gerri de la Sal al front d’una dotzena de seguidors.

El dia 25, a Castellolí, prop de la collada del Bruc, fou assaltat el correu de Madrid. Arribaven força notícies respecte la debilitat de les partides d’Escoda i de Baldrich, les quals, en aquell moment, només es composaven- segons el diari- de pocs criminals que no podien acollir-se a l’indult. Roc de Valls, cunyat de Baldrich, fou mort en una topada.

El comandant de les forces de l’exèrcit destinades al Vallès, va sorprendre l’assistent de Baliarda en un mas. El matrimoni de masovers que havia tingut cura del capitost mentre havia estat malalt, fou empresonat. Mentre, Baliarda es passejava per la plana barcelonina i passava per Torre Baró, prop de Sant Andreu del Palomar, camí de Montcada. El dia 25, el coronel Echagüe topava a les Codines, entre Terrassa i Manresa, amb els homes de Saragatal, Estartús, Serra i Savalls. La capitania general feia saber que del carregament de cinc-cents fusells nous que s’havien desembarcat a Colera amb destinació als matiners, n’havia recuperat gairebé dos-cents i que la policia francesa n’havia interceptat dos-cents cinquanta. La nit del 25, vuitanta soldats de la guarnició de Solsona assetjaren el mas Cos de Torrents, jurisdicció de Castelló i de Bussa, que havia estat convertit en hospital dels matiners. El resultat fou incert: la guarnició va tornar a la caserna amb ferits propis i presoners; entre aquests darrers, els masovers.

El Fomento del dia 26 d’abril, mitjançant un article que donava per acabada la guerra, afirmava que en Borges era mort. El periodista comentava que l’alçament havia estat sostingut per una hidra carlina de tres caps: Cabrera, Marçal i Borges. Per tant, havent desaparegut Borges, comptant que Cabrera s’havia exiliat i Marçal romania en mans del govern, l’hidra havia estat exterminada. Però, tot seguit, es va saber que el suposat cadàver de Borges, corresponia a un altre home. El mateix dia, comunicaven des de Vic que 300 infants i 40 cavallers rebels que caminaven prop de la frontera i que hom creia que provenien de la força de Saragatal, anaven llençant imprecacions, abandonaven armes i municions i es queixaven que havien estat traïts.

El dia 27, Baliarda va creuar el Besòs, empaitat per les tropes del govern. El republicà donà la volta per davant de Barcelona i passà el riu Llobregat per Sant Andreu de la Barca. La persecució durava d’ençà que el dia abans, els rebels havien estat atacats pel coronel Plana. Aquest comandament de la reina els hi va fer uns quants presoners, entre els quals hi havia el francès Lagrange, armer d’Escoda, definit pel diari com a “hombre de habilidad y monedero falso”. Baliarda portava setanta homes, trenta dels quals eren carlins. El mateix dia, el brigadier Quesada s’enfrontà als homes d’en Baldrich que s’havien aplegat amb el grup de Vilella. La lluita es produí prop de Santa Coloma de Queralt. Els rebels portaven 120 infants i 14 cavallers. Quesada aconseguí 13 presoners i moltes armes. Entre els presoners hi havia el fill d’en Xeixeta. Després de la desfeta, els matiners es reuniren al molí de la Cunillera i van discutir entre ells. Com a resultat de la baralla, van deixar enrere un mort i alguns ferits.

Saragatal fou vist mentre creuava l’Esquirol, empaitat per la columna de Berga. Mentre l’exèrcit de la reina entrava per una banda de la vila, els rebels encara no n’havien sortit per l’altra punta i ambdós grups es tiraven trets sense aturar-se. La nit entre el 28 i 29 d’abril, Saragatal, atès el perill imminent que passava, reuní els voluntaris per a fer-los saber que restaven alliberats de les obligacions contretes. Camí de l’exili, Saragatal explicava a la gent de les viles que creuava que no calia que paguessin més contribucions als carlins perquè la guerra havia finalitzat. Malgrat això, grups de rebels sense comandaments, seguien exigint diners als municipis de les muntanyes. Una altra notícia informava que l’Estartus cercava Saragatal per passar plegats la frontera. El dia 29, el diari informava que Saragatal i els Tristany l’havien creuada. El 20 de maig, l’alcalde de Vallfogona -vila natal de Saragatal- havent consultat el general Enna, capitán general de la província de Girona, va respondre la petició que li havia adreçat Joan Solanich, àlies Saragatal, per fer-li saber que havia estat indultat, que recollís el passaport que li lliuraria el consolat de España a Perpinyà i que podia tornar a Vallfogona amb la seva família. Saragatal no va voler participar en la temptativa carlista de l’estiu de 1855 i llavors, en veure que la premsa el mencionava com un dels capitosts revoltats, al costat dels Tristany, va protestar per escrit, tot reclamant que es rectifiqués aquesta informació i aportant el dit document de l’alcalde del seu poble (Diario de Barcelona, del 20 de juliol de 1855).

Marçal i vint presoners carlins, foren transportats en quatre tartanes, cadascuna vigilada per un oficial, des de la presó de Girona, cap a Barcelona. Entre els presoners hi havia Elies, secretari de Marçal, amb el qual aquest s’havia barallat pocs dies abans que el capturessin. Elies no anava lligat, com la resta de presoners i viatjava en la mateixa tartana que Marçal. La corda de presos fou escortada per la columna d’Arenys de Mar, fins al Masnou. En aquesta vila, la columna esmentada fou rellevada per la columna de Gràcia. A les cinc de la tarda, Marçal i la resta de presoners creuaven la porta de la muralla barcelonina. El periodista va distingir el cap dels montemolinistes gironins perquè portava boina blanca i un gec de pell- “su trage de guerra”, va dir.

L’exèrcit destinat a Cardona es proposava la fortificació de la muntanya de la Mare de Déu de Pinós, Torà, Ponts, Tiurana, Oliana i Sant Llorenç, a fi de poder ocupar aquests indrets de forma definitiva.

El dia 30, l’Estartus reuní els seus seguidors a Vidrà i els va confessar que la lluita esdevenia insostenible, de manera que ell se’n tornava a l’exili. Savalls encara es mantenia en territori del Principat. Aquell dia, era a Vilanova de Sau, amb 70 infants i 12 cavallers.

El mes de maig va començar amb moltes presentacions a les autoritats. Oficials uniformats, amb armes i cavall i llurs assistents, es lliuraven, algunes vegades de forma arrogant, als comandants militars de les viles importants. Grups nombrosos de matiners passaven la frontera per la Cerdanya, per Maçanet de Cabrenys cap a Costoja, per Beget, cap a la Manera i per altres punts dels Pirineus. Garrofa anà a França per la Cerdanya, amb 34 homes.A Barcelona corria la brama que Baliarda havia mort i un traginer de la Garriga, ho va confirmar. Pocs dies després, es demostrava que el republicà seguía ben viu. El dia 3 de maig, Savalls, que  venia de Breda, d’on va robar els fusells que les autoritats havien donat als vilatans per a defensar-se, entrava a Riudarenes amb 40 homes i s’emportava l’alcalde. En aquesta data, el cònsul espanyol a Perpinyà, telegrafiava que els generals carlins González, García i Torres, així com el tinent coronel Carcero, s’havien refugiat a França. També ho havien fet- segons deia el diplomàtic- en Boquica, Garrofa, Iriarte, Merino, Estartús, Saragatal i 400 matiners.

El dia 4, Poses topà amb Baliarda, que portava 120 homes, a Castellar del Vallès. Informació arribada des de Vic, garantia que els Tristany es trobaven en territori francès i que portaven tres càrregues de diners. La mateixa font assegurava que Altimira, Quirze, Pujol i el Muchacho, també havien creuat la frontera. Però, en aquesta data, això, pel que fa als Tristany, encara no era cert. De fet, en aquell moment, els Tristany preparaven l’abandó de la lluita, que  formalitzaren pocs dies després. El dia 4, el coronel Pino, després que es presentessin 124 matiners a l’indult, va proclamar que la Cerdanya havia estat totalment pacificada. En la fugida cap el nord, la partida de Sobrevias “… ha sido acosada y tiroteada” per l’exèrcit de la reina. Els germans Altimira també van patir assetjament i només trenta matiners del grup que manaven van aconseguir de passar a França. Pere Gibert, en les mateixes circumstàncies, va saltar la línia amb vint homes. Els perseguidors, manats pel general Enna i els coronels Rios i Hore, arreplegaren grapats de rebels abans que puguessin refugiar-se en territori francès però la premsa reconeixia que encara hi havia grups d’homes, sense comandaments, que anaven amunt i avall per les muntanyes centrals i del nord de Catalunya. A Manresa, es van presentar a les autoritats, d’una sola tongada, vint-i-sis matiners. A Igualada, se’n van presentar setenta-cinc. De vegades, els adictes d’alguns capitosts no volien abandonar la lluita i es revoltaven contra els seus comandaments. O, a l’inrevés; el capitost desitjava seguir resistint i els homes volien plegar. Per exemple, la gent de Ramonet Né i Marià Bac, àlies l’Argenter, acompanyats de sis oficials i sis voluntaris, van enfrontar-se a Forcadell, a Sant Llorenç dels Piteus. Els revoltats van presentar-se a les autoritats de la reina de Berga i Forcadell se’n va anar cap a la frontera.

El dia 5 de maig, s’aplegaren el Guerxo de la Ratera, Piles, Serradell, Serracantis i Baldrich, prop de Calaf.  Explicaren als voluntaris que esdevenia impossible de sostenir la revolta i els van donar llibertat per tal que anessin amb ells cap a França o se’n tornessin a llurs cases. El dia 6, Baliarda va fer el mateix amb alguns dels seus homes, al Bruc. El dia abans, 20 homes de Francesc Savalls es van acollir a l’indult a Cardona. En aquesta data, també els germans Tristany, salvat en Rafael, decidiren d’emprendre el camí de la frontera francesa. Ho van fer acompanyats de 150 homes. Pep de l’Oli, els empaitava. A moltes viles s’aixecava el somatent per caçar les darreres escurrialles dels matiners. El capità general, Manuel Gutiérrez de la Concha, afirmà que no declararia la fi del conflicte fins que els Tristany desapareguessin de l’escena bèl·lica però Barcelona li preparava una gran rebuda, com a vencedor de la guerra. El Locomotor es feia ressò del rumor que Cabrera, en territori francès, s’havia sotmès a Isabel II però no volia confirmar la notícia. El Fomento afirmava que a Campmany, a l’Alt Empordà, hom tenia por que, acabada la guerra, es reviscolessin les accions dels trabucaires.

El dia 7 de maig, es van presentar a les autoritats de Vic, 21 membres de la partida d’en Savalls. Deien que, finalment, Savalls, acompanyat de 40 homes, entre els quals hi havia en Jubany, anava a l’exili. En aquesta data, comunicaven des de Solsona que, d’ençà de l’actuació del brigadier Pons, àlies Pep de l’Oli, només restaven a la muntanya alguns partidaris dels Tristany i d’en Coscó. En la capital comarcal esmentada, s’havien presentat en un sol dia 30 facciosos; a Girona, 13 homes més, amb armes; i 7, a Santa Coloma de Farners. Els lectors de la premsa s’assabentaven que Joaquím Oriola i Cortada havia estat segrestat pels rebels. No se’n tenien notícies. El capità general va ocupar-se personalment de cercar-lo pel Montseny però no el va trobar. Aquest empresari de Vic ja havia estat segrestat pels trabucaires d’en Felip, mentre s’estava a Ripoll, el juliol de 1842.

El dia 8, una partida de trabucaires, manada per Julià Renart – capitost del Vallespir, que havia estat acusat en la primera sessió del procés dels trabucaires a Perpinyà- va entrar a la vila de Rabós d’Empordà, va segrestar el batlle i exigí 500 francs per alliberar-lo. El rescat li havia de ser lliurat en el termini d’un dia, si hom volia salvar la vida de l’ostatge. En aquesta mateixa data, les autoritats del govern comunicaven des de Cervera que havien recuperat el control de les mines de sal de Cardona i Súria.

El dia 9 de maig, 144 homes d’en Cendrós passaven la frontera. Les autoritats franceses comunicaven que fins aquell moment, eren més de mil els matiners de Forcadell, Baldrich, Boquica, Castells, Altimira, Garrofa, Estartus i Saragatal que s’havien exiliat. Les mateixes autoritats avisaven que no hi sumaven els seguidors de Savalls, Jubany, el Calderer i Borges, que havien creuat la línia per un indret anomenat el Bac. Des de Solsona, informaven que Tristany, el Muchacho i Vilella encara romanien a Sant Llorenç de Morunys, amb 130 infants i 10 cavallers. També deien que els correligionaris del Guerxo de la Ratera l’havien mort però ara sabem que això no era cert perquè 20 anys després va tornar a lluitar a favor del carlisme.

El dia 10 de maig, es van presentar a Girona 57 matiners, entre els quals hi havia 5 oficials. En aquesta data, una comissió de l’ajuntament de Barcelona viatjava fins a Vic per tal de complimentar el capità general Manuel Gutiérrez de la Concha i ho van fer amb tot el cerimonial, acompanyada d’un escamot de guàrdies municipals. Els diaris anunciaven que Barcelona preparava una gran rebuda al capità general, amb festes, balls, recepcions i parades militars. El ferrocarril de Mataró fou emprat per transportar fins la ciutat mil soldats, amb el general Enna i el coronel Rios, que havien de participar en aquest aconteixement. Altres ajuntaments, com els de Cervera i Girona, s’apressaven a complimentar a Concha. Mentre, des del port de la ciutat comtal, seguien sarpant vaixells carregats de matiners, condemnats al desterrament a les colònies americanes. Un d’ells, el León, en portava 150.

L’exèrcit va interceptar una carta que havien tramès Francesc Tristany i Climent Sobrevias, el Muchacho, des de la frontera andorrana, a Rafael Tristany. Aquesta carta il·lustra, amb imatges desconsolades, la tristesa dels perdedors. Joaquín Manzano va fer arribar l’escrit a la premsa, impulsat pel desig d’airejar el reconeixement de la derrota per part dels membres de la família que hom suposava que l’havia iniciada, sense adonar-se que les línies que descobria a l’opinió pública contenien, en la figura del darrer matiner que resistia a Catalunya, una certa càrrega èpica i romántica. Previament, el Brusi havia publicat una nota d’un observador que clissà Rafael Tristany, seguit de pocs homes, el dia 10 de maig, carenajant la serra de Pinós. Ara, aquella escena de solitud restava reforçada en l’imaginari del lector per la frase anguniosa que li adreçava el seu germà mitjançant la misiva esmentada: “tu quedas seguramente el último en Cataluña”. Un Tristany havia estat el primer en seguir la crida de Montemolin el setembre de 1846, donant nom als “matiners” i un altre Tristany havia de ser el darrer en abandonar el camp de batalla.

La carta de Francesc Tristany i del Muchacho, tal com la va publicar el diari, deia això: “Ejército de Cataluña.- 3ª división.- 2ª. Brigada.- 2ª. Columna.- La Coma, 13 de mayo de 1849.- Querido Rafael: en este momento vamos á emprender la marcha para la frontera pasando probablemente por Andorra, en donde te dejamos un aviso de nuestra dirección. El paso es algun tanto peligroso, asi es necesario tomar algunas precauciones. Por la parte de la Coma todo está deshecho, Marginet nos ha buscado solo algunos dias y hoy tal vez se reunirá con nosotros. Baró y su batallon se hallan ya en Francia, en donde se dice que les pagan y que son libres de dirigirse á los puntos que quieran; asi pues, no te detengas mucho y ves con recelo, pues que Rabones cayo prisionero en el encuentro que tuvieron, y se halla en la Seo. Se dice que en la misma refriega murio el hijo de Moga. Davila siente mucho entrar sin la compañía de V… y hasta tanto que pueda verlo, temerá por su existencia. Sanlinier me encarga te diga que si por casualidad su caballo se te hubiera reunido, puedes llevártelo y pagar los derechos en la entrada, que ya te los pagará. Ayer la columna nos sacó del punto en que debíamos aguardarte, y nos forzó venir á este punto, asi pues, nos es muy sensible no poderte aguardar, ya por los gastos, ya por la exposición. Tu quedas seguramente el último en Cataluña, asi apresura y asegura el paso. Todos te saludamos y ansiamos verte.- Francisco ( hay una rúbrica).- Siento vivamente no estes con nosotros; á las 8 partiremos y como amigo te digo que no desprecies los momentos.- Adios.- Clemente Sobrevias (Hay una rúbrica).- Es copia.- Joaquín Manzano.”

El mateix dia que va escriure aquesta carta, Climent Sobrevias, àlies el Muchacho, i Francesc Tristany, deixàren enrere el territori del Principat i entràren a Andorra per la Mola de la Farga.

El 14 de maig, el capità general Manuel Gutiérrez de la Concha arribà a Barcelona. Tots els diaris van fer edicions especials per celebrar l’aconteixement, algun amb paper de color rosa i dedicaren encesos poemes de lloança al “pacificador de Cataluña”. Els generals de l’exèrcit destinats al Principat anaven al cap i casal amb les tropes que comandaven. Els generals Enna i Mata i Alòs, hi van arribar, al front de 1000 homes. Concha va passar la muralla per la porta d’Isabel II i va declarar que “Cataluña no ha hecho la guerra” sinó que aquesta havia estat provocada i mantinguda “por los malos españoles”. Passant pel carrer Ferran, des dels balcons, la gent benestant llençava flors al general. Malgrat això, els diaris no mencionava cap signe de fervor popular. Després, es portà a terme una desfilada, davant de la Ciutadella, al passeig de Sant Joan. Nombroses tropes engalanades dels diferents cossos de l’exèrcit formaven al voltant de les tendes dels oficials. Les recepcions es succeiren i la del Liceu, amb la representació d’una òpera i altres càntics, fou la més fastuosa.

El dia 15 de maig, Rafael Tristany, acompanyat de 20 homes, era al seu casal d’Ardèvol, en el qual va reunir els familiars, els masovers i el servei per acomiadar-se. Tots plegats van assistir a la missa que es celebrà a la capella de la propietat. Després, Rafael, acompanyat d’un servent de la seva confiança que carregava pic i pala, se’n va anar fins un indret ocult de la finca per desenterrar les joies i diners que l’havien d’ajudar a sobreviure en l’exili. Immediatament que els va haver, va emprendre el camí de França. El dia 17, aniversari de l’afusellament del seu oncle Benet, Rafael creuà la línia. Aquest mateix dia també ho va fer el republicà Gabriel Baldrich.

El 19 de maig, Manuel Gutiérrez de la Concha signava una proclama victoriosa. Cada paràgraf d’aquest escrit contenia una intenció política i palesava clarament que l’autor opinava que els catalans eren massa catalans i massa“europeus” però poc espanyols: 

“CATALANES. Las armas nacionales han conquistado en vuestro suelo el laurel mas hermoso que puede producir la guerra, el del establecimiento de la paz. Los rebeldes fiaron en vuestra aparente neutralidad, la interpretaron por adhesion, mas sus últimos restos acosados por vosotros mismos fraternizando con nuestras valientes tropas, son una prueba patente de aquel error y de que vuestra lealtad al trono de nuestra Reina es siempre decidida y firme. Testigos sois de la alta protección que su gobierno os ha dispensado, colocando vuestras vidas y fortunas bajo la salvaguardia de un ejército modelo de virtudes militares y que supo comprender que defenderos, no oprimiros, era su importante mision. Seguid constantes en vuestro noble proceder. La voz de todos los españoles puede llegar siempre libre y sonora hasta el trono de la Reina, el remedio de todos nuestros males cabe dentro de nuestras instituciones. Rechazad pues indignados al que los censurase, ú os hablare mal del gobierno con ánimo de incitaros a la rebelion, pues ese de seguro es vuestro enemigo, ese necesita alimentar su infame existencia con los despojos de vuestra industria, con la sangre de vuestros hijos, con la ruina entera de vuestro pais. Patriotismo, sumision a las leyes, decidida confianza en S.M. y en sus consejeros responsables, desprecio constante á muchos de los principios de que es actualmente Europa piedra de toque que revela su falsía, tales son catalanes nuestros comunes deberes, tales tambien los elementos de vuestra prosperidad y de la del estado en general .Seamos en adelante no mas que españoles; desaparezcan el espiritu de banderia, y aun los nombres con que son conocidas las antiguas províncias de España, consérvense en buena hora para indicar su respectiva situacion, ó como un recuerdo histórico de sus glorias, pero nunca para significar diversidad de miras en concurrir al enaltecimiento de la madre patria. Los rugidos del monstruo de la revolucion que conmueven algunos Estados de Europa, piérdanse para siempre en las concavidades de los montes. Sea la lucha que ha terminado útil lección para precaver luchas sucesivas. Durante ella y siempre avaro de la vida de los españoles, he procurado que la sangre economizada pueda compensar una gran parte de la vertida; y si algun mérito me ha cabido en el triunfo, aquel resultado lo premia con usura. Si a él puedo añadir el aprecio de mi Reina y vuestro aprecio, se tendrá por completamente dichoso vuestro general. Barcelona, 19 de mayo de 1849. Manuel Concha, Marqués del Duero”. 

El dia 20 de maig, Joaquím Oriola Cortada, va arribar a Vic. Ningú sabia qui l’havia estat segrestat, ni si la seva família havia satisfet el rescat exigit. Mentre, Borges, des d’Andorra, va declarar que volia refugiar-se a Anglaterra i que passaria per França sense aturar-s’hi. Força matiners consideraven França com una enemiga secular.

El 23 de maig, Fernando Fernández de Córdoba va embarcar al port de Barcelona, al capdavant d’un destacament militar de 5000 soldats i va prendre rumb a Gaeta. Anava a Itàlia per defensar l’estat pontifici, precisament en el moment que el Papa Pius IX havia fugit de Roma, expulsat per la República Romana. El Papa havia demanat ajuda a les potències catòliques i concretament, a França, Espanya, Austria, les Dues Sicílies i Baviera. Posteriorment, la força del contingent militar fou ampliat fins que assolí el nombre de 9000 homes.  Alguns carlins catalans de renom, com Rafael Tristany, Josep Borges i Francesc Savalls, també s’hi traslladaren per a lluitar contra Garibaldi en l’exèrcit de les Dues Sicílies. La intervenció espanyola a favor del Papa es discutia a les Corts des de l’any anterior i això deuria influir en la pressa que el govern de Narváez donà per acabada la guerra a Catalunya.

La nit del 24 de maig, va desaparèixer de la Rambla barcelonina el monument eregit pel general Pavía en memòria dels soldats del regiment de La Unión que varen ser morts per Caletrús. D’aquesta manera, Manuel Gutiérrez de la Concha complí el desig expressat pel seu antecessor, Fernando Fernández de Córdoba, el qual havia criticat a Manuel Pavía per haver ordenat la construcció de la piràmide commemorativa. Fernández de Córdoba opinava que no calia recordar les guerres entre germans.

Força batlles, autoritats civils i caps d’institucions i empreses privades s’esmerçaren per fer arribar llurs agraïments, en forma de felicitacions, al capità general de Catalunya. El to d’aquests escrits era tan afalagador i farcit de tòpics que llegir-los, ara, fa una mica d’angúnia. La carta que va trametre l’alcalde de Centelles al capità general, datada el 31 el maig, “con motivo del feliz término de la última guerra” i reproduïda en l’acta del ajuntament del 12 de desembre, esdevé un bon exemple d’aquesta mena de felicitacions[150]. L’alcalde, mogut per l’ànim de fer veure que el poble que representava havía estat sempre fidel a Isabel II, s’apuntava mèrits, com ara la participació dels centellencs en l’extermini de la partida de Puigagut. Però, potser el detall més significatiu que ressalta en algunes línies de l’escrit és el desig de l’autor en mostrar-se molt curós pel que fa a les expressions amb sentit polític, de manera que, per exemple, diu que els rebels sumaven quatre gats i que la resta immensa de la població, no es va comprometre en l’aixecament. I això ho fa tot procurant no esmentar Catalunya, ni els catalans, mal que tothom sabia que la guerra només havia reeixit en territori del Principat. L’alcalde de Centelles repeteix el tòpic prou conegut de la innocència de la majoria dels catalans, sense esmentar-los i es refereix a la guerra, en la qual la “Nación española ha sido teatro […] y en la que a menudo han representado el papel solo algunos, siendo meros espectadores la gran mayoría del pueblo español”. De fet, l’alcalde, no podia ser més primmirat en respectar la consigna que Gutiérrez de la Concha va llençar en la seva proclama del 19 de maig: “Seamos en adelante no más que españoles; desaparezcan […] aun los nombres con que son conocidas las antiguas provincias de España”. 

El 8 de juny de 1849, el govern de la reina declarà l’amnistia. Si més no, en Baliarda no s’hi va acollir. Durant la resta de l’any i fins l’any següent, encara hi va haver inestabilitat. Per una banda, hom pot constatar que després de la guerra, la repressió de les forces de l’ordre no va minvar gaire i que l’ocupació militar del país es mantingué. Joaquín Manzano va ser nomenat governador de la província de Tarragona i Nouvilas, governador de la província de Girona. A la premsa seguien apareixent notícies de detencions de lladres – “vulgo, matiners”, dit sigui amb els termes emprats per alguns diaris- de vegades, exampats en una reunió “sospitosa”, respecte els quals no podem saber si es tractava d’homes que encara es mantenien en peu de guerra o si se’ls acusava de delictes comesos durant la contenda.

El 13 de juliol de 1850, el capità general, Ramon de la Rocha va fer pública una ordre mitjançant la qual, després d’una llarga introducció denunciant el neguit revolucionari que percebia en el territori del Principat, restablia les comissions militars de capitans de l’exèrcit que jutjarien els homes armats i aquells que haguessin donat suport als rebels, a fi d’afusellar-los immediatament. El 14 de juliol de 1850, Julià de la Vídua i cinquanta trabucaires, foren detinguts al mas Massé, a tocar del riu de la Muga. Tampoc sabem si Julià es va escapolir dels mossos d’esquadra, o si, en realitat, la detenció es produí a la banda francesa i per això no va tenir les conseqüències esperades. El fet és que el capitost rebel, en aquesta ocasió, va salvar la pell perquè no fou mort fins sis anys després. L’any 1850, els mossos d’esquadra mataren en Bou, àlies Malivern, i l’any 1852, també el seu segon, en Rano. Ambdós havien estat oficials d’en Marçal i com en Julià de la Vídua, formaven part dels trabucaires amb més fama de bandits, doncs fins i tot els capitosts carlins els hi consideraven.

L’agost de 1850, el republicà Francesc Baliarda fou cercat a casa seva, a Sant Andreu, pels mossos d’esquadra. Baliarda, acompanyat del seu germà, i cunyat, va resistí amb les armes durant una nit sencera però finalment, fou mort.

Acabada la guerra dels matiners, el comte de Montemolín, demanà la ma de la germana del rei Ferran de Nàpols. Això, el govern espanyol, ho va considerar una ofensa. El Duc de Rivas, embaixador espanyol a la cort de Nàpols, protestà amb fermesa però el matrimoni fou beneit per Rússia i Austria. El govern espanyol envià una fragata a Nàpols per recollir el Duc de Rivas i tornar-lo a Espanya.

L’any 1853, l’embaixador d’EEUU d’Amèrica a Madrid, va fer saber al comte de Montemolín que la potencia americana estava disposada a finançar amb molts diners la seva revolta a canvi que, quan s’assegués en el tro d’Espanya, els cedís la illa de Cuba. L’interès dels Estats sudistes, partidaris de l’esclavisme, per annexionar-se Cuba, es feu palès amb l’ajut que els confederats prestaren a Narciso López de Urriola (Caracas, 1797- La Habana, 1851).

Aquest militar havia format part de l’exèrcit durant la primera guerra civil espanyola, en la qual aconseguí el nomenament de general i de governador de València. Havent retornat a terres americanes, encapçalà cinc intents armats per independitzar la illa caribenya, a partir d’aixecaments interns i invasions per via marítima. Per això, la premsa i el govern de Madrid l’anomenaven “el pirata López”. Va rebre la protecció del governador de Mississipi i del congresista Jefferson Davis, el qual li recomanà el coronel Robert E.Lee per tal que conduís els voluntaris de Mississipi i de Lousiana en la invasió que realitzà l’any 1850. La darrera expedició armada de López a Cuba es produí l’agost de 1851 i lluità contra el general Enna- un vell conegut dels matiners- el qual resultà vencedor, malgrat que hi deixà la pell. López fou condemnat a mort i garrotat a La Habana durant el setembre de 1851.Cal tenir en compte que López era un personatge de mentalitat molt conservadora i per això es posà al servei dels terratinents de la illa, partidaris de l’esclavisme i comptà amb l’ajut dels Estats sudistes dels EEUU. És clar que l’exili forçós de molts carlistes catalans a Cuba deuria fornir de voluntaris les expedicions de López. D’aquestes circumstàncies ha nascut la llegenda de la participació de contingents carlistes en l’exèrcit confederat en la guerra civil americana de 1861 a 1865. En qualsevol cas, Montemolín no va voler aceptar el tracte proposat pel govern d’Estats Units l’any 1853 i al cap d’un parell d’anys, endegà una nova guerra a Catalunya.

L’aixecament carlí de l’any 1855, assenyalà la fi d’uns quants matiners famosos. Tòfol, de Vallirana, fou fet presoner amb la majoria dels membres de la seva partida i afusellat. Josep Estartús també es feu present en el territori natal i ens consta que adreçà una proclama, mitjançant la qual, contradictoriament, a la vegada que arengava els correligionaris, feia una referència comprensiva als que no volguessin seguir-lo. Marçal va passar la frontera per La Jonquera amb un grup de rebels però immediatament fou detingut i afusellat. Els germans Tristany participaren amb intensitat en aquest intent però al cap de poc temps, Rafael, Francesc i Ramon fugiren a França abans que els atrapessin les forces del govern. Antoni Tristany hi va deixar la pell. Morí a Ardèvol, on fou traslladat malferit. Borges va moure’s per les comarques lleidetanes i aconseguí alguna victòria sonada però també es va exiliar abans que finalitzés l’any i se’n va anar a Itàlia, on morí afusellat per l’exèrcit dels Sabòia.  Julià Renart, àlies Julià de la Vídua, fou pres pels mossos d’esquadra l’11 d’abril de 1854. Llavors tenia 45 anys i el diari recordava que es tractava d’un antic membre de la partida d’en Felip. El dia 20, després que passà per un consell de guerra sumaríssim, va ser afusellat al passeig del Carme, de Girona.

(Fi 4a. Part) (continuar llegint 5a Part)

---

[124] El record dels drets reconeguts als catalans per les constitucions pròpies, anteriors al decret de Nova Planta, eren ben vius en aquella època, mal que fos a tall de creure’ls “drets naturals”. En la Taula de Constitucions fetes i atorgades per Carles III, en la Cort celebrada a Barcelona el 1706, hi consta la següent: “Que los habitants en lo present Principat no puguin ésser compelits a haver d’aportar palles, llenyes, vitualles, ni altres coses en los Presidis i Places, sense que primer se’ls pagui son just valor i que la coneixença del què haurà de pagar pel transport de dites coses, toca als Jurats de les Universitats”. Constitucions, Capítols i Actes de Cort, 1701-1702 i 1705-1706. Parlament de Catalunya/ Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya. Barcelona, 2006.

[125] Aquesta quantitat era la soldada acumulada d’un voluntari de Cabrera al cap de gairebé cinc anys i mig en acció.

[126] Si hem de fer cas a l’anterior capità general, Fernando Fernández de Córdoba, la deposició d’armes d’aquests capitosts i d’algun altre – del republicà Benet Lluís- havia estat negociada per ell, just quan també tractava les deposicions de Pep de l’Oli i Poses (Mis memorias íntimas.III).

[127] Per exemple, en l’acta de la corporació municipal de Centelles del 16 de juliol de 1848, al marge de la qual s’hi especifica “Sobre pasapliegos y partes” consta que l’alcalde informà de la circular del comandant militar de Centelles del día 15, mitjançant la qual li traslladava la del comandant general del districte, ordenant que l’ajuntament escollís dos homes de la vila per tal que residissin en la “casa fuerte” i prestessin el servei de passar “partes y pliegos” i fossin remunerats a càrrec de l’ajuntament.  Hom s’adona que les persones obligades a realitzar les dites prestacions no podien passar desapercebudes, ans l’obligació de residir en la caserna del poble i el fet de viure en un entorn absolutament hostil al govern de l’Estat i a l’exèrcit de la reina, els convertia en traïdors ben visibles per als seus veïns i per tant, en preses fàcils per als rebels. “Actes de l’ajuntament de Centelles. Arxiu Muncipal de Centelles”.

[128]  Exactament això és el que Pavia, va fer amb el germà i la resta de familiars de l’Estartus; els va extraditar a les Illes Balears, després de requisar-los el mas i les terres. Aquesta actuació concreta va ser criticada pel govern, doncs els governants consideraven que la propietat privada esdevenia sagrada.

[129] Ramon Roger va ser amic d’en Joan Prim i l’ajudà manta vegades a fugir cap a França, cada vegada que, per causa d’una conspiració, el general reusenc se’n veia empès. En l’hostal Espanya de Maçanet de Cabrenys encara es conservava, fins fa uns anys, el retrat litografiat que Prim va dedicar a Roger.

[130] De fet, malgrat les conseqüències terribles que porten totes les guerres, les carlinades a Catalunya foren considerades, per molta gent, amb mirada irónica, com si es tractés d’un joc. Josep Pla en “Un senyor de Barcelona” (Edicions Destino, S.L. Barcelona, 1951- 1981) fa referencia a la fi de la guerra dels matiners i diu això: “Però la guerra entrà en un crepuscle fatal. Montemolín dimití les pretensions. Cabrera, enormement fatigat, s’internà, i Savalls feu igual. És un acabament sense pena ni glòria. El poble s’ho pren de broma: Els carlins són quatre/ la tropa són vuit;/ van per les muntanyes/ tot jugant al cuit”.

[131] La batalla del Pasteral (1849). Emili Rams i Riera; Josep Tarrés i Turon. Quaderns de la Selva, núm.11 Centre d’Estudis Selvatans, 1999. Santa Coloma de Farners.

[132] Són curioses aquestes notícies de topades l’exèrcit

liberal i el montemolinista a les zones de la Selva, les Guilleries i el Montseny, que pronostiquen la batalla del Pasteral. Fins i tot, la circumstància de la ferida de Cabrera sembla que anuncia la que, suposadament, va patir en el Pasteral. Potser hi va haver una cadena d’enfrontaments greus que portaren la batalla del Pasteral.

[133] No és un error de transcripció. Els periodistes barcelonins sovint escrivien malament el nom d’indrets i de persones que no coneixien.

[134] Soldat del regiment de “La Unión”, implicada en el complot republicà de Barcelona, una secció del qual – recordem-ho- va ser sorpresa i vençuda per Caletrús prop d’Igualda el 25 de juliol de 1847.

[135] Ara, Sant Martí de Sacalm, a cinc o sis kilòmetres, en línea recta, a l’oest d’Amer.

[136] Op.cit. “La batalla del Pasteral (1849)”.

[137] Per Navarra van entrar les partides republicanes de Recalde i i Azura. Aquest mes de febrer, el diari anunciava que Recalde havia estat fet presoner i afusellat.

[138]  Escrit a Barcelona el 8 d’octubre de 1846 i publicat el dia 14.

[139] Una notícia datada aquest mateix dia 5, feia saber que Borges anava amb set cents o vuit-cents homes i entre quaranta i cinquanta cavalls, camí de les comarques tarragonines i que havia ocupat Tivissa. Alguns opinaven que volia travessar l’Ebre i altres, que anava a reforçar els efectius dels matiners a Lleida.

[140] Durant la tercera carlinada, el novembre de 1875, Rafael Tristany acordà amb el capità general de Catalunya el bescanvi de presoners. L’acord era força detallat.  Tristany volia recuperar els catalans del seu bàndol que havien caigut en mans del govern però l’exèrcit governamental no disposava de tants presoners com els carlins, i per això, Tristany va acabar admetent que els captius liberals es bescanviessin per correligionaris dels exèrcits del nord i del centre de la península. L’acord excloïa el bescanvi de desertors. És a dir, durant la tercera guerra, els intercanvis de presoners van esdevenir normals i es convenien en document oficial.

[141] La família que va posseir el títol de la baronia d’Abella va intervenir en la política catalana des dels segles XIII i XIV.

[142] Hom pot llegir un bon resum de les notícies històriques d’aquest afer en l’obra citada de César López Hurtado, Els Tristany d’Ardèvol…

[143] Si això fos veritat, voldria dir que Victorià Ametller ja havia estat alliberat de l’empresonament al Castellet de Perpinyà.

[144] Historia del carlismo. Ediciones Fe. 1939.

[145]Havia estat consagrat com a prelat a Palencia. Abans d’arribar a Girona, l’11 d’abril de 1848, va passar per Madrid i fou rebut per la reina. El bisbat de Girona havia romàs 14 anys sense titular. Aquest bisbe es va preocupar per salvar altres condemnats a mort. El 6 de juliol de 1848, aconseguí l’indult d’un desertor que havia de ser afusellat, perquè el bisbe demostrà que era boig.

[146] Això- si és que certament va succeir- havia de ser durant les celebracions de la fi de la guerra, el maig de 1849. En aquell moment, Marçal romania empresonat a Barcelona, però el Diario de Barcelona, tot i que va informar de l’espectacle d’òpera que, en aquesta ocasió, es celebrà en honor del capità general, Manuel Gutiérrez de la Concha, no va citar que el carlí hi fos present, ni que hi hagués estat convidat.

[148] El Brusi del 28 d’abril de 1849.

[149] Gamundi fou vist uns dies després, com veurem tot seguit, a la banda sud de la frontera.

[150] Actes de l’ajuntament de Centelles. Arxiu Municipal de Centelles.

 (continuar llegint 5a Part)