A L’EMPARA DE DUES O TRES BANDERES. Crònica periodística de la guerra dels matiners (1846-1849). (3ra. Part)

 

  1. La guerra durant la tardor de 1848. El complot descobert a Barcelona. Desercions importants en el camp rebel.
  2. La batalla d’Avinyó i les conseqüències que portà. 
  3. La deposició d’armes de Poses i Montserrat.
  4. Més notícies de la guerra. 


ADVERTIMENT. L’autor d’aquest escrit no n’autoritza la reproducció per cap medi, això fos portat a terme amb finalitat o no, de lucre. En la cita de parts de l’escrit esdevé obligat d’indicar el nom de l’autor, el títol i que ha estat editat a la web SEGLEDINOU.CAT, l’any 2016.


 

  1. La guerra durant la tardor de 1848. El complot descobert a Barcelona. Desercions importants en el camp rebel.

… l’evolució de la humanitat, és a dir, el desenvolupament de la seva capacitat productiva i de les seves transformacions socials, no depèn tant dels grans conflictes “internacionals” ( en realitat, “interestatals”) com de les lluites internes al si dels grups políticament organitzats, entre les classes responsables de la producció i de la distribució de béns, entre les classes dominants i dominades, explotadores i explotades, les contraddiccions de les quals, en realitat són “creadores”.  Pierre Vilar. Estat, nació, socialisme. Estudis sobre el cas espanyol.

 

Durant la tardor de 1848, se n’inicià la davallada de l’aixecament. La deposició d’armes d’en Caletrús, fou la primera campanada que avisà de l’escampada que es produiria a la primavera de 1949. Al darrera del Tintorer d’Igualada, en Pep de l’Oli, va abandonar el seu exili a França per aplegar-se a les fileres de l’exèrcit del govern. Bartomeu Poses i Jaume Montserrat, els van seguir al cap de poc temps. Si fa o no fa, coincidint amb aquests fets, fou descobert a Barcelona un complot de republicans, conxorxats amb els carlins, de gran volada, per apoderar-se del cap i casal, així com de la resta de capitals catalanes. Malgrat tot, just abans de les desercions esmentades, els matiners aconseguiren una altra victòria sonada, vencent el general Joaquín Manzano en la batalla d’Avinyó, a la qual va seguir un canvi de presoners, mal dissimulat per ambdues bandes, que va permetre que el carlí López de Carvajal i el general Manzano retornessin a llurs bàndols. Les circumstàncies d’aquest canvi de presoners, palesaren, a la llarga, les reticències entre els Tristany i Cabrera, que esclataren, a l’hivern, amb l’afer de l’afusellament del baró d’Abella.

El 23 de setembre de 1848, a les 8 del vespre, Miquel Vila, àlies Caletrus i “el tintorer d’Igualada”, cap superior dels montemolinistes del Penedès i del Vallès, va presentar-se al comandant de l’exèrcit liberal a la seva vila natal, acompanyat d’un parell d’assistents. La premsa no va fer gaire festa per la deposició d’armes d’en Caletrús i simplement  celebrà que el senyor Vila hagués recuperat el “corazón español”. Rapidament, Caletrús va viatjar escortat fins a Barcelona per confirmar la seva retirada davant del Capità General de Catalunya. El dia 24, Cabrera destituí Caletrús dels càrrecs que ostentava i justificà la mesura en el fet que Vila cobrava contribucions sense autorització i invertia els fons obtinguts en benefici propi. No sabem si, en realitat, en aquesta data, Cabrera sabia que Caletrus havia canviat de camisa o si Caletrus, sabent que el tortosí es disposava a destituir-lo l’endemà, s’avançà i es presentà a les autoritats del govern per deposar les armes.

Víctor Balaguer, en la seva Historia de Cataluña, així com Josep Llord i al darrere, força historiadors, han opinat que Caletrús i els altres rebels que, posteriorment, van passar-se al bàndol del govern, ho van fer només a canvi de diners. Sembla que Caletrus va rebre 30.000 duros pel canvi de camisa però l’interès material no havia de ser-ne la única raó car, a la llarga, un capitost rebel podia fer més negoci que no pas un oficial de l’exèrcit. Els dies 8 i 9 de gener de 1849, el general Pavia explicà a les Corts que les proposicions de Caletrus per passar-se al bàndol del govern eren antigues. Cal tenir en compte  els matisos d’idelogies políques que s’aplegaren en el bàndol dels matiners. En els extrems del ventall, hi havia els carlins purs, mal que no fossin “apostòlics”- els Tristany, per exemple- i els republicans – el coronel Victorià Ametller- però entremig hi trobariem conservadors i tradicionalistes- el mateix Cabrera, Margarit, Masgoret, Climent Blancafort, Marçal, l’Estartús – carlins que no tenien cap mirament d’incloure radicals i revolucionaris d’esquerra en llurs partides- Planademunt, també en Josep Batlle i molts altres, com en Poses- així com, liberals i demòcrates d’esquerra- potser, en Jaume Montserrat- i republicans que, mal que fos ocasionalment, es van posar a les ordres de Cabrera o varen admetre carlins en llurs grups- Baliarda. En segon lloc, també cal tenir en compte que, durant la tardor de 1848, hom va notar la intenció reformadora del govern de Madrid en relació als problemes econòmics que patia la població del Principat. En tercer lloc, la detenció de l’enllaç del comte de Montemolín, el “caballerizo real”, senyor Mariano López de Carvajal, portador de documents de Forcadell adreçats a Cabrera, sembla que va comprometre la posició de Caletrús. Per tot això, en el moment que Cabrera i Marçal intentaven organitzar un exèrcit, fonamentat bàsicament en el carlisme gironí, que el coronel Ametller no se’n sortia, reclòs en la zona pirinenca i que Borges, en el sud-oest del Principat, les començava a passar magres, Caletrus es sentí aïllat i mancat de suport, entre els grups de matiners del Barcelonès, del Tarragonès i de l’interior de Catalunya. De fet, els rebels sovint competien entre ells per la recapta de contribucions i, en un mateix territori, els grups més forts acabaven ofegant la capacitat depredadora dels més febles. Probablement, aquestes circumstàncies van pesar en el moment escollit, tant pel capità general com pel comandant dels rebels, per escenificar la deposició d’armes d’aquest, malgrat que també cal reconèixer que els trabucaires que van acompanyar Caletrús no van ser gaires; entre seixanta i setanta- segons la premsa. És a dir, aproximadament, un terç dels que formaven la partida habitual. Els carlins van afirmar que Caletrus fou seguit, en la deposició d’armes, només per l’ordenança. Amb uns pocs efectius humans, Caletrús va disposar d’una “ronda” que, a partir d’aquest moment, lluità al costat de l’exèrcit espanyol. Els periodistes, però, no  mostraren gaire respecte pel nou grup d’en Vila i, en alguna ocasió, s’hi van referir anomenant-lo “patulèia organitzada”. Aquesta manca d’entusiasme de la premsa, la qual reflectia el sentiment dels liberals catalans, fou justificada pel general Pavia en el debat que va mantenir els dies 8 i 9 de gener de 1849 amb el general Fernando Fernández de Córdoba: “Vuelvo a repetir, señores, – va dir Pavía- que son muy pocos los que conocen la índole de Cataluña, pues quizá sea el pueblo que ame mas la justícia; asi es que no ha podido menos que indignarse al ver a Caletrús con dos galones. En mi tiempo me presentó condiciones este sugeto, las cuales yo rechacé, y estas fueron que se le dieran 16.000 duros, el reconocimiento de teniente coronel y que se le dejara vivir donde quisiera, y cuyos 16.000 duros eran para devolvérselos a los pueblos á quienes se los habia exigido, concluyendo con manifestar que prestaria importantes servicios dándole la dirección de una columna. Comprendiendo yo que eran onerosas estas condiciones, no las admití. ¿Y como habia de admitirlas, señores, cuando en la Rambla existe un monumento donde hay escritos 15 nombres de los soldados del regimiento de la Union que fueron cogidos el 24 de julio de 1847 y à los tres dias mutilados?. Esto hace que los pueblos se muestren pasivos.” Però, Fernández de Córdoba s’esmerçà en contradir Pavia, tot negant que s’hagués pagat un cèntim a Caletrús pel canvi de camisa i afirmà que, senzillament, el tintorer s’havia indisposat amb Cabrera i que, per això, un dia va adreçar-se a un barceloní que passava per la carretera, prop d’Igualada i li va demanar que li digués al capità general que volia “presentar-se”. Fernández de Córdoba, quan s’assabentà del desig d’en Caletrús, respongué “doncs, que es presenti”. Malgrat això, Fernández de Córdoba va reconèixer que Caletrús no era gaire espavilat com a militar, donant a entendre que la seva deposició d’armes no hagués esdevingut gaire transcendent, si no fos que tenia bloquejada la ciutat d’Igualada i mantenia l’estat de terror en la comarca. En qualsevol cas, Fernández de Córdoba pensava que “si al enemigo que huye, puente de plata, al enemigo que viene, puente de oro”.

El 23 de setembre, els matiners d’en Marçal, Jubany, Bou i el Muchacho, transitaven pel Vallès, entre Terrassa i Granollers, i també pel Maresme, cobrant contribucions. Les columnes de Terrassa, Castellterçol i Sant Celoni- aquesta darrera, formada per tres companyies del batalló de Bergara, núm. 16- els empaitaven. Els matiners van fer cap el congost i prop d’Aiguafreda, s’enfilaren a les cingleres. A la fi, les columnes de l’exèrcit i els rebels van trobar-se. El resultat de l’esbatussada va ser, segons els isabelins, de tres rebels morts, un dels quals no sabien si era en Jubany, o en Vilarrassa. La notícia del Postillón, de Girona, del dia 29, deia que, en qualsevol cas, es tractava de l’oficial que manava la cavalleria dels carlins. L’exèrcit de la reina patí la pèrdua d’un soldat i quatre ferits.

El dia 25, un carreter arribat a Lleida, assegurava que el dia anterior, a les cinc de la matinada, havia clissat Cabrera al front de 250 infants i 30 cavalls, passant a terra aragonesa. Però, el dia 26, altres comunicadors afirmaven, des de Girona, que Cabrera havia arribat a la frontera francesa, per l’Alt Empordà. Les columnes de l’exèrcit d’Olot i Sant Llorenç de la Muga, el empaitaven. Fent camí, els governamentals trobaren diferents grupets de trabucaires i el periodista, en un parell d’ocasions, utilitza l’expressió catalana “campi qui pugui” per explicar el desconcert dels rebels. Fins i tot, es referia a la tàctica de fugida, consistent en el “campi qui pugui”.

Hom creia que Cabrera volia visitar Perpinyà i això es va relacionar amb l’arribada d’un personatge molt important del partit carlí a la capital del Rosselló. El diari no en deia el nom però hom pensava que es tractava del mateix comte de Montemolín.

El dia 27, en Martirià Serrat assaltava a Pont de Molins el correu de la Jonquera a Barcelona. El coronel Victorià Ametller es movia a cavall de la frontera, sense endinsar-se gaire en territori espanyol. Els diaris, però, presentaven el coronel com si encara romangués en el Vallespir organitzant els voluntaris. El dia 28 de setembre, la premsa va donar per fet que Ametller havia “entrat” definitivament i se’n reia perquè l’exèrcit republicà ”no comptava més de 20 individus, incrementats- segons el corresponsal de Figueres- amb una dotzena d’arreplegats que se li van afegir en aquesta banda de la frontera. La partida d’Ametller topà amb els carrabiners, tot just passar la línia i la notícia aclaria que els trenta voluntaris republicans van haver de córrer. Malgrat això, les autoritats militars no menystenien els adversaris d’esquerra i en les relacions que publicava el Diario de Barcelona de persones detingudes a la capital del Principat, hi apareixen uns quants homes que van ser empresonats “por tener relaciones con los gefes republicanos”. El mateix dia 28, els trabucaires segrestaven els quatre contribuents principals de Sant Llorenç de la Muga.

El Barcelonés d’aquesta data publicava un article, d’aquella mena que admetia una doble lectura, en el sentit que tot fent veure que es queixava de l’abandó de les possessions espanyoles a l’Àfrica, en realitat protestava pel fet que s’incrementés el nombre de tropes de l’exèrcit a Catalunya. Efectivament, el periodista explicava que es distreien batallons destinats al nord d’Africa per traslladar-los a Catalunya i referint-se als rebels del Riff, deia això: “No concibe como [ el govern] deja humillar el pabellón español por un puñado de bárbaros, ni entiende como estos nos hacen la guerra sin ningún motivo plausible conocido”. En qualsevol cas, és clar que la premsa més progressista no era capaç d’incloure els “bàrbars” entre els beneficiaris dels ideals igualitaris.

El 29, l’Estartús i Francesc Savalls, amb 200 homes, entraven a Darnius. Allò que va sorprendre tothom és que aquests capitosts portaven presoner i lligat damunt d’un cavall el seu correligionari Martirià Serrat[104]. Savalls, volia trobar el justícia de la vila i com que no el va haver, patí una de les seves típiques rauxes d’ira. Hi ha testimonis de la última guerra del XIX que han explicat que durant aquests atacs de bogeria, Savalls fins i tot es llençava a terra, amb convulsions i treient escumalls per la boca. Des de Darnius, l’Estartús i Savalls se’n van anar fins Agullana, on Savalls, encara enrabiat, va fer esfondrar la porta de la casa del tinent d’alcalde, va robar-hi tot el que hi havia de valor, va destrossar la resta i se li emportà la muller.

Malla, antic cap dels “jamancios” que s’havien separat d’en Planademunt per aplegar-se amb Victorià Ametller, abandonà també el cabdill republicà. El coronel republicà les passava magres i es va veure obligat a creuar la frontera i refugiar-se al mas del Solanell, a les Illes. El periodista deia que es tractava de “la casa de campo Folanells, ya famosa por el asesinato de los dos gendarmes por los trabucaires de 45”– crim que va ser jutjat a la primera sessió del procés de Perpinyà.

El correu de Madrid, fou assaltat al Bruc, el de València a Santa Creu de l’Ordal, el de Saragossa a Lleida i el de Manresa, en un lloc no assenyalat. El 2 d’octubre, Masgoret entrà a Sitges però els propietaris més rics de la vila van refugiar-se en el fortí. Els rebels cremaren la casa del tinent d’alcalde. Un grup de trabucaires es presentaren a Sant Cugat del Vallès amb l’ànim de segrestar els contribuents més importants però no els van trobar i s’emportaren unes quantes dones.

El dia 3 d’octubre, la premsa barcelonina feu referència a la conjura de republicans i carlins que havia pretès apoderar-se de la capital des de l’interior de les muralles. Segons la premsa, els conjurats rebien ordres directes de Cabrera i del coronel Ametller i comptaven amb el suport dels “clubs” d’exiliats carlins i republicans de Tolosa de Llenguadoc i de Perpinyà. El pla consistia en segrestar un grapat d’industrials per demanar-los grans sumes de diners i apoderar-se de Montjuic per tal d’amenaçar que, si no les pagaven, bombardejarien la ciutat. El govern afirmava que Cabrera havia pronosticat que el dia 4, data que s’havia de portar a terme el cop, el trobarien a Barcelona. Els diaris no van explicar com s’havia descobert la conjura. Al cap de pocs dies, van ser afusellats alguns dels implicats i el dia 8, a misses dites, es publicaren les sentències de la comissió militar que els havia jutjat. Les sentències no motivaven res, ni oferien proves, ni reproduïen el debat entre l’acusació i la defensa- si és que, d’això, n’hi va haver. Les sentències només afirmaven la culpabilitat dels reus, admetien, en alguns supòsits, els atenuants suposadament al·legats i enviaven uns quants a l’escamot d’afusellament i els altres a la presó per vuit anys. Sobretot, les condemnes de mort van afectar els militars implicats en el complot. Un d’ells era el comandant del destacament de Santa Coloma de Farners i això ens demostra que en les fileres de l’exèrcit espanyol també hi havia diferents tendències ideològiques, alguna de les quals coincidia amb els republicans. Aquesta repressió sagnant no va ser ben rebuda pels barcelonins, atès que alguns dels detinguts eren ciutadans força coneguts i respectats. El Fomento es referí als afusellaments i demanava que el govern renunciés a aquesta pràctica repressiva: “La pena capital por delitos políticos está ya generalmente abolida en todas las naciones cultas”.

Fernando Fernández de Córdoba es mostrà més explícit en les memòries que va escriure. El general considerava que la conjura

Fernando Fernández de Córdoba
Fernando Fernández de Córdoba

de setembre de 1848 havia estat molt ben preparada, que tenia un gran abast i que per això, comptava amb moltes possibilitats de reeixir. Sobretot, allò que va preocupar-lo especialment i que també amoïnava el cap de l’estat major, Mata i Alòs, és que fou demostrada la implicació en la conjura d’una part important de l’exèrcit destinat a Catalunya. Fernández de Córdoba s’assabentà de l’afer per una denúncia anònima[105]. La conspiració fou preparada per una junta barcelonina formada per nou ciutadans que depenia d’una altra junta superior amb seu a Perpinyà. El capità general, acostumat a rebre delacions d’aquesta mena, d’antuvi no va fer gaire cas al denunciant però aquest va insistir i aleshores, Fernández de Córdoba el feu venir a la seva presència, tot citant-lo previament a la Rambla. L’autor del relat recordava que entre els conspiradors hi havia els senyors Vázquez, Clavijo, Mon i Ferràn Martorell. A Perpinyà, alguns membres de la junta revolucionària eren el senyor Escosura (cap de la Intendència a Barcelona i amic de Fernández de Córdoba) el marquès d’Albaida i Narcís Ametller, del qual hom deia que havia estat nomenat cap de l’exèrcit rebel republicà a Catalunya. Els conspiradors havien convençut l’oficialitat del castell de Montjuïc, comptaven amb la fidelitat d’un batalló del regiment de la Unión, situat a les Dressanes, amb un altre batalló del regiment de Sòria, amb seu a la Ciutadella i amb el regiment de Simancas, situat a la Barceloneta, compromès pel seu comandant, senyor José Apellaniz. També disposaven de la lleialtat del regiment de cavalleria de Numància, compromès a través del tinent Valterra. A més, els conspiradors comptaven amb algunes partides de civils armats, com la de 500 homes, que guiava en Bartomeu, músic del Liceu i i el grup d’un tal Rovira, que es composava de 300 homes[106]. Això, només pel que fa a Barcelona però els conspiradors també havien creat xarxes de correligionaris armats a les comarques gironines, lleidetanes i tarragonines. Concretament, a Girona, els conjurats preveien que es revoltés la guarnició d’Hostalric i la del castell de Figueres. Un cop aconseguit el poder, Narcís Ametller entraria al castell de Figueres i Ramon Cabrera, a Barcelona. L’arribada del general carlí al cap i casal havia estat prevista el dia 4 d’octubre. Fernández de Córdoba s’adonà que no disposava de gaire temps per a reaccionar i que havia d’actuar de forma que els conspiradors no sabessin que havien estat descoberts. La primera mesura del capità general, consistí en rellevar la guarnició del castell de Montjuic i després va llicenciar 300 soldats del regiment de Simancas, els qual ja havien complert el temps de servei. Paral·lelament, va apropar a la capital uns quants batallons de soldats de l’entorn, a fi que controlessin els portals de la muralla. Això ho van fer la matinada del dia 27 de setembre, mentre la policia, dirigida pel famós comissari Ramon Serra Monclús, detenia tots els conspiradors. Alguns d’ells, segons va afirmar el capità general, pertanyien al seu cercle militar més proper. Fernández de Córdoba confessava que si, com a resultat del reeiximent d’aquesta conspiració, Cabrera hagués entrat a Barcelona, la permanència en el tro d’Isabel II hauria estat en perill. Però, algunes dades de la biografia d’Abdó Terrades i l’adscripció política dels detinguts, fan creure que aquesta fou una conxorxa més republicana que no pas carlina, mal que, si hagués reeixit, hauria estat de profit per Cabrera. Els conspiradors afusellats van ser López Vázquez, el capità Clavijo- secretari de Narcís Ametller- el tinent Vallterra, el tinent coronel Simancas i Francisco Patiño. Foren condemnats a presó José Apellaniz, Ferran Martorell i l’apotecari Bofill[107]. La Junta de Fàbriques i l’Ajuntament de Barcelona s’esmerçaren per salvar la vida dels condemnats a mort i nomenaren una comissió que havia d’anar a parlamentar amb el capità general. Fernando Fernández de Córdoba no va  rebre els comissionats.

El dia 2 d’octubre, hom donava per fet que Cabrera romania a Perpinyà, en contacte amb el misteriós lider carlí que ningú esmentava pel seu nom, ni pel càrrec. Malgrat això, el diari del dia 6 afirmava que el general s’estava a Torelló i que a les quatre de la tarda havia sortit cap a Sant Hipòlit de Voltregà, camí de Calldetenes. L’endemà, havent arribat a aquesta vila, Cabrera viatjà fins a Sant Boi de Lluçanès. Després, avançà cap a Olot. Però, en la mateixa data que el diari publicava les dites notícies, Cabrera, al front de 700 infants i 70 cavallers, lluitava contra els coronels Rios i Hore, prop de Capdevànol. La batalla fou estratègicament complicada i a la fi va acabar amb un empat.

La columna de Vilafranca del Penedès, guiada per Josep Maria Bofill va ser atacada i vençuda pels rebels, entre Terrassa i Manresa. La primera notícia intentava treure ferro a la derrota, tot i que es tractava d’una formació composada per 150 homes i 20 cavalls però, tenint en compte la censura que patia la premsa, el fet que, d’entrada, confessés 12 soldats morts, desmentia la manca de transcendència que es volia donar a l’acció. Immediatament, es va saber que Bofill també havia mort. Després, el diari informà dels fets: la columna romania a Castellterçol i Bofill havia estat provocat per un grup de quaranta trabucaires, als quals l’oficial liberal va empaitar fins a Coll David, on dos-cents rebels li pararen l’emboscada. A la primera descàrrega de l’enemic, Bofill tombà sense vida del cavall i els soldats, mancats de comandament, fugiren com van poder. Uns 80 soldats es van refugiar en un hospital, fins que hi foren rescatats per la columna de Manresa. Finalment, l’exèrcit reconegué 18 morts i un nombre alt de presoners que no va especificar. La premsa no acostumava a publicar aquesta mena de desastres però, en aquest cas, sembla que la censura va considerar que la notícia constituïa un bon exemple de la candidesa imperdonable d’alguns responsables de les forces armades que es deixaven emboscar sense parar esment del perill. Més endavant, veurem que fins i tot generals experimentats com Joaquín Manzano, foren enganyats amb aquesta mena de parany. De fet, la tàctica esmentada era conegudíssima i de forma més o menys elaborada, ha estat utilitzada des de sempre pels guerrillers i també, pels exèrcits regulars. En una versió més treballada, els provocadors lluitaven amb l’enemic una estona i després feien veure que es retiraven desorganitzadament, com si haguéssin estat vençuts. Els contraris, exaltats per la suposada victòria, els anaven al darrere per rematar la feina, sense tenir cura d’on es ficaven, fins que en un punt geogràficament adient- un bosc, una collada, un barranc, un camí sense sortida- la força superior de l’adversari, ben perpretada i disposada, els massacrava. Durant la guerra dels matiners, aquesta mena de parany esdevenia usual i per això, el capità general F. Fernández de Córdoba, va afirmar que no hi havia hagut grans batalles i que tot van ser “sorpresas” en indrets sempre escollits pels trabucaires.

El 6 d’octubre, els habitants de Ripoll restararen esporuguits pel brogit d’una batalla, en les muntanyes properes, la qual va durar sis hores. El brigadier Paredes, que havia sortit de la vila uns dies abans, no hi havia tornat i ningú en sabia res. El mateix dia, el coronel Rios s’enfrontava a Cabrera, Marçal i Saragatal en el coll de Santigosa. El brogit de la batalla, que es perllongà més de quatre hores, fou tan intens que els habitants d’Olot es van pensar que es desenvolupava dins de la ciutat. Finalment, després d’aquesta topada només coneguda per la fressa que va originar, Cabrera, Marçal i Saragatal  optaren per la dispersió, dividint la seva força en grupets d’entre vuit i deu homes. Cabrera se’n va anar cap a Sant Esteve d’en Bas. El corresponsal del diari afirmava el següent: “Puedo asegurar á VV que esta acción ha sido la más reñida y fuerte de toda esta contienda”.

El dia 8, Jubany va entrar a Sant Hilari de Sacalm i Masgoret i Vilella afusellaven a Masquefa un parell de correligionaris, anomenats Josep Fuster i Francesc Sabater. Es tractava de dos capitans carlistes que cobraven contribucions pel seu compte i benefici. El periodista comentava que si els rebels seguien matant-se entre ells, estalviarien molta feina a l’exèrcit. Mentre, Ramonet, que actuava a les Garrigues, fou batut pels 22 homes de la vila de Maials, guiats pel batlle. Aquesta vila del Segrià, sempre i de manera aclaparadora, es va mantenir al costat del govern. Els habitants de Maials van saber que Ramonet s’havia apoderat de Llardecans, població situada en un terreny trencat, a 400 metres d’altitud i a uns 7 o 8 kilòmetres de distància. El trobaren i amb les armes que havien sol·licitat i obtingut de les autoritats militars, obligaren els rebels a fugir. Uns dies després, Fernando Fernández de Córdoba proposà l’alcalde de Maials perquè fos condecorat amb la creu de San Fernando, li va regalar una espasa que posseia, amb el seu nom gravat i li atorgà un sou mensual. També va concedir una retribució vitalícia als homes de la vila que havien acompanyat el batlle en l’aventura.

El 10 d’octubre una columna de l’exèrcit de la reina sortí de Girona per a cercar els matiners de Marçal. Els trobà a Aiguaviva i va fer-los presoners 4 rebels i aconseguí dos cavalls i algunes llances de cavallers. El mateix dia 10, una comunicació oficial, arribada des de Madrid, assegurà per enèssima vegada que el Maestrat havia estat pacificat i que els darrers matiners que hi havia, fugien cap l’Aragó, on l’autoritat prometia que seran ràpidament exterminats. El corresponsal al departament francès dels Pirineus Occidentals del diari La España, va escriure que els republicans i carlins exiliats a Pau es passaven el temps pronosticant l’aixecament a Navarra i el Pais Basc, el qual sempre esperaven que es produís l’endemà. El corresponsal suggeria que la tensió que originava aquest rumor perseguia l’objectiu d’espantar el govern legítim d’Espanya per tal que no trametés les tropes destinades en aquella banda de la península, cap a Catalunya.

El dia 11 d’octubre, van aparèixer davant de Manresa els homes de Cabrera, els Tristany, Ramonet, Vilella, Borges i Poses, formats en tres cossos: Cabrera, seguit de Vilella, Borges i Ramonet en constituïa un de 400 homes; Poses, formava un altre cos de 200 homes i els germans Tristany, el tercer, amb 100 homes. La notícia no especificava si aquesta formidable demostració de força fou seguida d’una batalla i de l’entrada dels montemolinistes a la ciutat però això és el més probable.

El dia 12, Marçal i el Muchacho ocupaven Amer i hi passaven la nit. L’endemà, entraven a Banyoles. Es produí una petita lluita amb una patrulla de soldats. Els carlins volien segrestar l’alcalde però com que no el van trobar, es conformaren en segrestar-li el fill. A més, també s’emportaren la filla del tinent d’alcalde, un regidor i un mosso de la guàrdia municipal. En aquesta data, arribà la notícia de l’entrada a territori espanyol dels “republicans” Victorià Ametller, Roger i Barrera. L’autor de la notícia opinava que el govern francès havia volgut tancar-los en un dipòsit i que ells, assabentats d’això, van estimar-se més de tornar cap el seu país.

Marçal lluità contra l’exèrcit prop del mas Revellit, de Caldes de Malavella. L’informador explicava que s’havia produït un encontre de deu llancers de l’exèrcit contra cinquanta d’en Marçal i que aquest s’havia vist obligat a fugir. Això va succeir el dia 23 i l’endemà, Marçal fou sorprès per la columna d’Hostalric a Calella de la Costa, mentre ell i els seus soldats sopaven. Una altra vegada, el periodista afirmava que Marçal va escapar com va poder. El dia 25, Bou s’apoderà momentàniament de Sant Hilari de Sacalm i va segrestar les dones de l’alcalde i del tinent d’alcalde. El 28, els republicans entraven a Alcover, mentre Poses, Borges i Montserrat lluitaven plegats contra l’exèrcit a Sant Quirze del Penedès.

Les dificultats internes d’en Poses, no acabaven mai. Durant aquests dies, va sofrir un motí i després de dominar-lo, va fer afusellar quatre dels implicats. A Ponts de Molins, els montemolinistes gironins seguien aturant, dia sí i dia no, el correu de França. Atès que els guerrillers mai paraven quiets, l’exèrcit i els mossos d’esquadra aprofitaven els pocs moments que descansaven per atrapar-los. Això ho sabien per delacions i les notícies transmeses per vigies permanents. Però, de vegades, les informcions eren falses o la columna de la reina arribava a deshora, o tombava de cap en el parany que li havien parat. Altres cops, però, podien detenir un rebel que s’havia entretingut mentre s’afaitava, menjava o jugava a cartes en un hostal. Aquesta mena d’anècdotes es publicaven al diari, malgrat que els detinguts fossin gent desconeguda.

Entre els dies 10 i 13 d’octubre, Montserrat va entrar a l’Hospitalet de Llobregat i es va emportar cavalls i tres vilatans importants. Caletrús actuava amb la seva antiga partida, augmentada amb dos antics correligionaris del Guerxo de la Ratera, a favor del govern. Un Ametller, que era cosí del coronel Victorià Ametller, va ocupar Tortellà al front de trenta homes. Aquest Ametller- possiblement, en Narcís- va segrestar dotze dones, que eren les mullers dels propietaris més rics de la vila. Els rescats per les segrestades van ser pagats immediatament i les senyores van poder tornar a casa però, mentre es feien els tractes, va aparèixer Planademunt amb tres-cents seguidors i els dos capitosts es barallaren pels diners obtinguts.

El dia 11, els Tristany aparagueren davant de Berga i durant una estona la seva tropa va disparar contra les fortificacions. En la mateixa data, Marçal i el Muchacho ocupaven Banyoles. La patulèia organitzada d’en Caletrús- com l’anomenava el diari- aconseguia la seva primera victòria a favor del govern, fent presoners un capità, un metge, un caporal i un soldat rebels. S’anunciava que el Guerxo de la Ratera havia patit una derrota a Pedrafita i que això li va costar 36 ferits.

El dia 18, hom va saber que Cabrera, acompanyat de Torres i Boquica es traslladaven al Solsonès. Des de Tarragona es queixaven que Falset i Cornudella s’havien convertit en unes viles de trabucaires però que no s’hi podia fer res perquè cada vegada que hi arribaven els mossos d’esquadra per a detenir-los, els facciosos es tancaven dins de les esglésies, d’on no era possible desallotjar-los sense fer malvestats.

En plena guerra, la burgesia seguia endegant negocis i no aturava les seves inversions. Durant aquest període es van fundar grans fàbriques de teixits del ram del cotó: la Fabril Igualadina, la España Industrial (1847) la Güell, Ramis i Cia (1848) i la dels germans Balló (1849) entre moltes altres. També es van fundar fàbriques d’adoberia, de porcellana, quincalleria i es creaven les primeres vuit societats anònimes, entre elles les primeres de serveis públics a Espanya, com les de subministrament de gas per a l’enllumenat dels carrers gironins i barcelonins i d’altres capitals comarcals[108].

Possiblement, si els governants de Madrid pensaven que s’enfrontaven a una guerra de Catalunya contra España, això era per explicar-se el contrast entre el desenvolupament industrial i financer català i la situació de revolta, en la qual semblaven implicades classes socials adversàries. És a dir, per a les autoritats, la única raó del fet que proletaris rurals i urbans, amb la connivència d’una part important de burgesos, s’apleguessin per enfrontar-se a l’Estat, era que això obligava el govern a invertir força capital en infraestructures – sobretot, carreteres- en el territori català i a corregir determinades polítiques- sobretot, fiscal- que obstruïen aquest desenvolupament. L’empenta econòmica que caracteritza aquell periode i que es traduí en treballs emblemàtics, com l’establiment de la primera línia de ferrocarril d’Espanya, precisament a Catalunya, resulten sorprenents perquè no esdevé habitual que s’endeguin empreses i s’exposin capitals en una situació d’inseguretat generalitzada i en el mateix territori de l’encontre bèl·lic. Per això, cal insistir que el contrast entre l’empenta econòmica del país i la revolta que vivia, constituïa la causa de l’opinió que mantenien les autoritats respecte l’existència d’una conxorxa catalana contra l’Estat i, a la vegada, una altra de les raons de la poca transcendència que la història ha concedit a la guerra dels matiners. Hom també va voler raonar la dita contradicció tot suposant que la revolta va constituir, simplement, la febre de creixement econòmic, la qual encara va donar més ales al negoci bandoler. En qualsevol cas, fora de Catalunya hom no entenia què hi passava i fins i tot, el reeiximent de les empreses catalanes provocava enveja. Però, la premsa catalana més propera al govern, intentava destacar el contrast entre la ruralitat enderrerida de la Catalunya muntanyenca- en la qual arrelava la revolta-  i el progrés del Barcelonès, tot fent veure que, fos quina fos la bandera sota la qual s’emparaven els rebels, aquests sempre eren pagesos. El Brusi del 10 d’octubre, fent referència al pla general de carreteres, deia el següent: “Es muy sencilla la táctica de establecer algunas guaridas y vivir habitualmente en los montes mas escarpados y desde allí proyectar y llevar a cabo algunas excursiones á las comarcas más frecuentadas y ricas, recoger algún botín y retirarse desde luego á sus madrigueras, consumando allí el fruto de sus hazañas. Y la falta de comunicación y el aislamiento en que se hallan varias comarcas, son motivo de que sus habitantes vegeten en la ignorancia en una semi-barbarie que forma un contraste singular y repugnante con los adelantos de todo género, con el desarrollo de la civilización y cultura que en el resto del Principado se observa”. El periodista, afegia que la nova xarxa de carreteres portaria la indústria, el comerç, les arts i la il·lustració- mèrits fonamentalment barcelonins- fins “los puntos más remotos y apartados, con establecimientos fabriles y caserios en parages donde ahora solo viven las fieras, com medios abundantes y expeditos que faciliten la rápida acción de las autoridades y la influencia de las leyes”[109].

Tren de Mataró
Tren de Mataró

Precisament, aquesta empenta econòmica es va palesar amb l’establiment a Catalunya de la primera línia fèrrea d’Espanya. El 8 d’octubre es portà a terme la prova del tren de Barcelona a Mataró abans de la inaguració oficial. La màquina arrossegava deu vagons i carregava quatre-cents viatgers i va fer el trajecte d’anada en 58 minuts i el de tornada, en 48. El temps que trigava un carruatge de cavalls per fer el mateix trajecte, era de 5 hores. El periodista, sorprès, comentava que el viatge en tren esdevenia tan còmode que hom podia passar-lo llegint o escrivint “sin asomo de mareo”. Pocs dies després, encara es va fer una altra prova i aquesta vegada, el tren va trigar 36 minuts per anar de Mataró a Barcelona. Finalment, el 28 d’octubre fou inaugurada oficialment la línia de ferrocarril[110]. Les màquines, d’orígen anglès, portaven els noms de “Catalunya”, “Barcelona”, “Besòs” i “Mataró”. Els preus del viatge, segons la “classe” del passatge, eren de 6, 9 i 12 rals. El dia de la inauguració, les estacions lluïen engalanades amb les banderes i els escuts de les viles. Havent sortit de Barcelona, el tren s’aturava a Badalona, Montgat, Alella, el Masnou, Vilassar de Mar, Premià de Mar i Mataró. Durant el viatge, una orquestra distregué els passatgers i això, més que no pas una mesura festiva, sembla que tenia caràcter terapèutic, doncs hi havia usuaris que no hi anaven gaire tranquils. Passant el túnel de Montgat, l’emoció va corprendre els viatgers que no van poder contenir un xiscle unànim de por i a l’andana de Mataró, després de 35 minuts de viatge, alleugerits, es van abraçar els uns amb els altres. Durant els dies següents, es celebraren festes i banquets, en els quals alguns poetes llegien elegies, com aquesta: “Vuela el dardo con furor/ vuela el águila altanera;/ pero vuela mas ligera/ la máquina de vapor:/ mirad el loco-motor/ cual arrastra pos de sí/ con ardiente frenesí /á todo un pueblo asombrado/ que mira cuanto hay al lado/ volar en torno de allí”.

Després, la gent va perdre el respecte al tren i el periodista rondinava que, atesa la demanda que hi havia de passatges, fou menester d’augmentar el nombre de vagons al  i fins i tot hi havia persones que s’hi enfilava als sostres o que hi viatjava sense billet. El Brusi del 19 de novembre reclamava vidres per les finestres dels vagons de segona i de tercera classe, car tothom no podia fer la despesa de 12 rals per viatjar en primera.

El Heraldo de Madrid es mostrà ressentit perquè Barcelona havia instal·lat el primer ferrocarril d’Espanya i el Barcelonés del 16 de novembre responia la crítica tot queixant-se que a la “metrópoli de España” encara anomenessin “povincianos” als habitants de la resta de l’Estat, tot i que aquests eren capaços de portar a terme empreses com aquella. Josep Coroleu recordà que, fins i tot, el govern de Madrid va prohibir una medalla commemorativa del succés perquè hi portava gravada una inscripció que deia que el ferrocarril de Barcelona a Mataró era el primer d’Espanya. El govern reservava aquest honor per al ferrocarril de Madrid a Aranjuez, el qual es va inagurar uns anys més endavant.

Però, a partir de la meitat de l’any 1848, el govern de l’Estat va començar a adoptar algunes de les mesures estructurals i socials que demanaven insistentment les classes dominants catalanes, com ara el pla de carreteres i la repressió del contraban, a la vegada que es mostrà més negociador pel que fa a l’enderrocament de les muralles barcelonines i la regularització del sistema impositiu; fins i tot, hom parlà de la necessitat de suprimir el servei militar obligatori. Malgrat això, els problemes econòmics encara persistien i la premsa es queixava de les pujades dels preus dels productes de consum bàsic, sobretot del pa i del vi, que esdevenien incomprensibles perquè, precisament, aquell any les collites de blat i de raïm havien estat molt bones.

A la fi, les mesures que adoptava el govern de l’estat- potser, de vegades, només anunciades- havien de fer efecte. Malgrat que en aquestes dates les accions dels matiners encara es succeïen (Masgoret ocupà Falset el dia 24, així com el punt estratègic del Perelló i tornà cap el Penedès, tot burlant a Fernando Fernández de Córdoba) el fet és que a partir de la tardor començà la davallada de la revolta. Caletrús va ser el primer rebel en deposar les armes i altres el van seguir. Entre la tardor i l’hivern de 1848, es’enfilà el nombre de trabucaires que es presentaven a l’indult i l’exèrcit va iniciar una retirada progressiva de les guarnicions que protegien algunes viles, com ara Sitges. Les autoritats militars no van oblidar la depuració dels oficials que es mostraven més negligents o, fins i tot, proclius a la facció. La premsa anuncià que Cabrera havia rebaixat el jornal dels soldats, de cinc rals a quatre rals diaris, tot justificant la retallada en la necessitat que els voluntaris es paguessin l’uniforme. Això constituí una altra prova que la bossa dels rebels minvava. A la vegada, les autoritats de la república francesa abandonaren l’actitud indiferent respecte el conflicte dels veins del sud i es posaren al costat del govern espanyol, tal com havien fet en temps de Louis Philippe. Això va sorprendre els republicans, els quals foren atacats per ambdós costats de la frontera. Molts d’ells, inclòs Abdó Terradas, varen ser empresonats al Castellet de Perpinyà, malgrat que tenien el passaport en regla. L’inspector general de la policia dels Pirineus Orientals, Mr. Labriere, s’imposà la tasca de netejar tota la zona muntanyenca de rebels espanyols. També, en aquell costat de la frontera, les autoritats van destituir uns quants oficials que s’havien mostrat massa indolents, com ara el comissari del Pertús[111]. Aquesta actuació repressora va intimidar força els empordanesos i gironins que participaven en la fira de Perpinyà perquè va córrer la brama que la policia francesa empresonava tots els espanyols que trobava. A la meitat del mes d’octubre, les tropes franceses cercaren les Illes i Morellàs per tal de fer presoners els republicans catalans Roger i Barrera. Els empaitats, protegits per la boira que cobria les muntanyes, s’escapoliren del setge i es refugiaren momentàniament en el mas la Prada, de Morellàs. Després de recollir les camises i municions que hi tenien amagades, van córrer cap al santuari de les Salines, a la frontera. La tropa francesa els seguia quatre passes enrere i tenint-los tan propers, Roger es va veure obligat a llençar-se per un barranc. Finalment, els fugitius arribaren a les Salines- territori que, si més no en Roger coneixia prou bé, atès que era nat a Maçanet de Cabrenys. Ambdós estaven molt fatigats i Roger anava coix. Molts dels adeptes republicans no van poder traspassar la frontera i foren detinguts i portats al Castellet de Perpinya ben enmanillats.

El 26 i 27 d’octubre, el brigadier Enríquez empaitava Cabrera, en territori del Solsonès. Els soldats del govern liberal sumaven més de mil homes. Mentre, el general Nouviles i el coronel Rius, aprofitant el mal temps, van maniobrar per la zona de l’Alt Empordà, a fi de sorprendre els republicans d’Ametller i Barrera. Ho van aconseguir en el mas de la Trilla de Carbonills. L’esbatussada fou desfavorable per als republicans. El coronel Ametller abandonà el cavall i s’esmunyí, a peu, entre les bardisses. Barrera, el seu braç dret, Altimira, i més de quinze voluntaris van caure presoners. Els governamentals acoseguiren tantes armes i destris que van haver de tornar un altre dia a l’indret de la lluita per tal de recollir-ho tot. Alguns voluntaris republicans es van escapar de la desfeta i Nouviles els cercà pels masos de l’entorn. El periodista celebrava “el buen acierto que ha tenido el Capitán general en nombrar para el Ampurdan al general Nouvilas, el brigadier Ros y al coronel Rich, que los tres son naturales de este pais, que por sus buenas relaciones, conocimiento del terreno y el hablar la lengua, son motivos para que se tengan los resultados que eran de esperar”. Barrera i Altimira foren conduïts amb la resta de presoners a Figueres. Ambdós oficials republicans van ser condemnats a mort i afusellats a la plaça de San Fernando- la plaça del castell de Figueres- a les quatre de la tarda del dia 31 d’octubre. Barrera, ferit, fou portat davant de l’escamot d’afusellament en una cadira de ma.

El dia 30 d’octubre, un grup de Marçal s’introduí silenciosament a Santa Coloma de Farners. Els rebels es van amagar en una cantonada, tot esperant la ronda de vigilància, a les ordres d’Antonio Vidueiros. Els membres de la ronda caigueren en el parany i el  cap fou ferit de trabucada en un genoll. Els homes d’en Marçal eixiren de la vila amb quatre presoners, entre els quals hi havia els senyors de la casa Bosch i de Jalpí, a més d’en Vidueiros. Al cap d’una estona i atès que el comandant de la ronda, amb la cama destroçada, no podia ser transportat, fou retornat a la vila. La fira que es celebrava a Santa Coloma es veié afectada desfavorablement per aquestes circumstàncies. L’1 de novembre, Vidueiros traspassà a causa de l’amputació de la cama que li va ser practicada. El mateix dia, la seva muller infantava i el corresponsal comentava allò tant típic d’una vida que se’n va i una altra que arriba.

Poses tornà al territori barceloní i es reuní amb Montserrat i Borges. Aquest dia, Cabrera feu nit a Torà  i  consentí que la tropa de dos cents homes, confraternitzés amb els civils. En aquesta vila, va complir el ritus d’afusellar un confident. El corresponsal del diari comprovà que el general tortosí s’expressava molt bé en català però que “se conoce que le es mas fácil hacerlo en castellano que no en el idioma del pais”. L’exèrcit del govern començà a retirar destacaments del Vallès. Una nota del diari deia que les autoritats feien bé doncs, de vegades, els petits destacaments solitaris creaven problemes als pagesos, car vivien sobre el terreny i tampoc no servien de gaire cosa.

El 30 d’octubre, el brigadier Paredes sortí de Vic al front d’una tropa considerable per tal d’empaitar Marçal. En Gonfaus s’assabentà de l’expedició, la qual potser havia provocat ell mateix mitjançant els seus espies i l’1 de novembre va esperar a Paredes en els penyals de l’Esquirol. El brigadier caigué en el parany i la desfeta que sofrí fou important. El periodista comentà que el resultat de la batalla havia estat “algo adverso a las fuerzas leales” però en acabat ens assabentem que Marçal, amb una força de 800 infants i 70 cavallers, havia esbandit del camp de batalla els 700 infants i 70 cavallers de Paredes. Marçal aconseguí molts presoners, entre els quals hi havia el metge de la columna de l’exèrcit. Força soldats esmaperduts i ferits vagaven pels boscos.

En la mateixa data, el lector del Brusi fou informat que l’exèrcit del govern havia intervingut a Santa Maria de Meià perquè hi havia uns tallers dels montemolinistes en els quals s’hi fabricaven moneda falsa i esperons per als soldats de cavalleria. L’1de novembre, Montserrat entrava a Sant Cugat del Vallès, exigia contribucions i s’emportava un confident per afusellar-lo. El pobre home va rebre el viàtic i el consol religiós al cafè de la vila. Malgrat que unes quantes persones intercediren per la seva vida, Montserrat el va matar a la sortida del poble.

Els trabucaires apareixien cada nit a l’entorn de Manresa, per disparar contra les fortificacions. La seva intenció consistia en mantenir la tensió de la població. Els germans Tristany i Castells disputaven per les contribucions del Bergadà. Els Tristany amenaçaven els justícies de les viles que paguessin exaccions a Castells. Aquest capitost va desaparèixer de la comarca per un temps i hom deia que tornava a França amb tots els diners que havia recollit durant la guerra però, en realitat, els rumors neixien d’una causa més profunda i era la competència entre Castells i Cabrera pel comandament suprem dels carlins catalans.

El dia 3 de novembre, els trabucaires van entrar a Sant Feliu de Llobregat i a Esplugues. El diari no assenyalava l’adscripció política d’aquests grups perquè al voltant de Barcelona hom suposava que tots els rebels eren republicans o liberals d’esquerra. En la mateixa data, l’Estartus, Borges i altres capitosts carlins, derrotaren a Paredes a Torelló.

Des de Picamoixons comunicaven que el 4 de novembre, Marcó es presentà a la Cabra del Camp i feu camí vers la casa del rector, en la qual s’amagaven els soldats del govern, foradant nou cases. Marcó calà foc a la rectoria i els soldats van refugiar-se a l’església. Al cap d’unes hores, es  rendiren.

Ara, el diari aclaria que Castells no se n’havia anat a França sinó que s’havia traslladat a les comarques lleidetanes, obligat per Cabrera. Basquetes es presentà  al Perelló, exigí 1400 rals de contribució a la vila i assaltà el correu d’Amposta. El dia 5 de novembre, Borges vencia la columna de Paredes. Per tant, aquest general de la reina, en pocs dies, fou derrotat tres vegades de forma contundent. El dia 6, els montemolinistes van entrar a Sant Feliu de Codines i incendiaren la casa de Manuel Vallcorba, àlies Segarra, antic oficial de l’exèrcit. També van calar foc a la casa del sabater Segalés. Una columna de l’exèrcit empaità els incendiaris però no  va trobar-ne cap rastre.  L’acció fou atribuida a Poses, al qual uns dies després també s’acusava d’haver intentat assaltar el fortí de la seva vila natal amb botelles plenes de petroli i metralla, les quals eren llençades pels assaltants com a bombes i que van ser qualificades pel periodista de “medio cobarde y villano”.

Des de Valls, algú feia saber que Vilella i Masgoret s’havien presentat amb tres-cents homes a la fira de Vilarrodona, sense provocar cap inccident. Tot el contrari, aquesta clientela imprevista va fer córrer el diner, amb gran alegria dels pagesos que hi comerciaven. A Santes Creus, Masgoret formà tots els presoners que arrossegava i els demanà que els que volguessin passar-se al seu bàndol que fessin tres passes endavant. Ningú ho va fer. Masgoret lloà la fidelitat d’aquells soldats i els lliurà diners, abans d’alliberar-los. El capità dels presoners, malferit de cremades, també es va voler mantenir fidel a la reina. Masgoret el va trametre a un hospital.

Gairebé cada dia, els rebels assaltaven el correu de Madrid. El dia 7 de novembre, al capvespre, vint trabucaires s’aprofitaren del fet que no havia guarnició a Sitges. S’adreçaren a les cases dels dos apotecaris i van segrestar tots els homes que hi feien tertúlia. Els Tristany, el Muchacho i Manel de l’Hostal Nou, provocaren al brigadier Manzano, prop de Manresa. Els rebels, seguint la seva tàctica més preuada, organitzaren un aldarull de trets i crits per tal d’atreure el brigadier. Manzano descobrí el gruix de la tropa rebel i la va atacar pel centre, aconseguint de desfer-los el pla. Uns dies després, Manzano caigué en un parany semblant, del qual no se’n sortí.

Montserrat es va instal·lar, amb absoluta impunitat, en el convent dels Josepets, damunt de Gràcia. Malgrat que la columna de l’exèrcit més propera- havia de ser de la milícia destinada a Barcelona- va empaitar-lo, no aconseguir de trobar els rebels. Quan l’exèrcit es va retirar, Montserrat tornà als Josepets i el periodista comentava el següent: “La columna … salió en su persecución pero como el monte está tan cerca, no fue posible alcanzar a los enemigos … Es probable sin embargo que Montserrat no permanezca muchos dias en puntos tan cercanos á esta capital”. Masgoret i Vilella van presentar-se a Vilanova i en el moment d’arribar-hi, toparen amb l’omnibus que feia el trajecte a Barcelona. Els rebels obligaren els cotxers a donar la volta cap a Vilanova. Un cop dins de la vila, els montemolinistes s’adreçaren a l’ajuntament per exigir les armes que hi havia dipositades. Aconseguit aquest objectiu, els dos-cents cinquanta homes d’en Masgoret i de Vilella, eixiren ordenadament de la població. Llavors, els cotxers de l’omnibús van rebre l’autorització per iniciar, altra vegada, el viatge cap a Barcelona.

Hom relacionava l’arribada d’un personatge important del carlisme a Perpinyà, la qual havia estat anunciada uns quants dies abans, amb la desaparició misteriosa del comte de Montemolín del seu domicili de Londres. Des de la capital anglesa s’afirmava que el pretendent havia sortit de la ciutat per participar en una cacera però això no s’ho creia gairebé ningú. El Fomento del dia 7 es feia ressó del rumor que Montemolín viatjava cap a Espanya i El Barcelonés del dia 11, amb circumloquis, suggeria que si el rei carlí arribava a territori espanyol, això donaria més consistència i força moral als seus correligionaris.

Els primers dies de novembre, el Capità General es traslladà a Cervera, per tal d’instal·lar-hi el quarter general de l’exèrcit. El dia 7 arribaren a la capital de la Segarra vint-i-cinc soldats de la columna d’en Bofill que havien estat fets presoners en l’acció en la qual morí aquest oficial. Van explicar que vint soldats montemolinistes els havien acompanyat fins a Torà i que en aquesta vila obligaren l’alcalde a guiar-los fins a Cervera, tot lliurant-los passaports perquè hi poguessin arribar. Els presoners alliberats no van tenir cap recança en confessar que els rebels els havien tractat molt bé. El Capità General recompensà els alliberats amb cinc pessetes per cap. Segurament va voler premiar-los per no haver-se passat a l’enemic i per compensar la bona sensació que havia produït en aquells homes el tracte humanitari que havien rebut dels matiners.

En la mateixa data, el general Joaquín Manzano arribá a Manresa per proveir-se de municions. L’endemà torna a sortir per perseguir Borges, els Tristany, Manuel de l’Hostal Nou i el Muchacho, els quals sembla que s’havien apoderat del territori d’aquest districte militar d’ençà que van vèncer a Paredes, el dia 5.

Els dies 6 i 7, Lersundi seguia la petja de la facció republicana de Guillaumet. Aquest capitost es va aplegar amb el carlí Pep de l’Oli- que, des de la guerra anterior no havia aparegut en els diaris- i ambdós s’enfrontaren a Lersundi prop de Camarassa. El dia 7, Ramonet assaltà la vila de Maials, segurament per venjar-se de la desfeta que havia sofert dies abans a Llardecans. Els veïns i el regiment de la Princesa, el rebutjaren. El mateix dia, els Tristany, Borges, Manel de l’Hostal, i el Muchacho lluitaren contra el brigadier Joaquín Manzano a Sant Feliu de Sasserra. El coronel Rios, sortí d’Olot camí de Besalú perquè havia rebut confidències de l’estada de l’Estartús i d’en Planademunt en aquesta vila. Ambdós caps portaven tres-cents homes i anaven a una reunió de comandaments carlins a la Vola, a la qual també hi eren convocats Borges, el Muchacho, Marçal i Saragatal, pel cap baix. La convocatòria va originar l’ocupació del territori per les forces de l’exèrcit de la reina i això portà diferents topades pel Collsacabra, el Ripollès i la Garrotxa. Concretament, es constataren esbatussades a l’Esquirol, Cantonigròs, Grau d’Olot i Vidrà. El coronel Rios va tenir un enfrontament amb l’Estartús i Planademunt en els boscos de Fontpobre, a una hora i mitja d’Olot.

Els lectors dels diaris s’assabentaren que Caragolet i mossèn Perutxes havien entrat a Gerri de la Sal, s’havien apoderat del fortí amb la connivència d’un parell de soldats i havien robat les rendes de la sal. Després, van voler vendre les existències als magatzems de distribuidors però no ho aconseguiren perquè abans els enxampà la columna de l’exèrcit de Tremp. També, la premsa informà respecte el segrest de l’hereu del sastre de Tona. Els parents d’aquest home van ser citats a Sant Andreu perquè paguessin el rescat de més de trenta unces i ho van fer però l’hereu no va tornar a casa. Uns quants dies després, el cadàver de l’hereu fou descobert al Brull.

El dia 9, les tropes de Lersundi toparen amb les de Cabrera, a Cubells. Hom deia que els carlins havien estat vençuts i que, a més d’un grapat de morts, l’exèrcit els havia fet dos-cents o tres-cents presoners. El periodista era prudent i no assegurava aquesta notícia, que li semblava exagerada, perquè a més, no havent arribat el correu de Cervera del dia 11, no podia ser confirmada des de Barcelona estant.  El mateix dia 9 de novembre, quatre-cents montemolinistes d’infanteria, amb una trentena de cavalleria, envaïen la Cerdanya. Primer, el comunicant deia que eren comandats pel Muchacho però, en acabat, assegurava que els capitosts que guiaven aquest exèrcit eren Borges, Altamira i Boquica. A la nit, entremig d’una nevada, l’exèrcit liberal va sorprendre els rebels mentre sopaven, a Gurb.

Esdevenia un fet estrany que el correu de França a Barcelona, arribés a Girona. Cada dia era assaltat entre la Jonquera i Figueres. El dia 10, a les vuit del matí, Fernando Fernández de Córdoba va sortir de Cervera amb el general Mata i Alòs per empaitar  Cabrera. Hom deia que el general carlí romania a Oliana. El mateix dia, el general Oribe va fer cap a Lleida i la premsa va comunicar que cinc dies abans, el general Lersundi se n’havia anat cap a Balaguer. Els viatgers de la diligència de ponent, arribats el dia 10, explicaven que, per la banda on s’estava Lersundi, s’havia produït una gran batalla, el brogit de la qual es podia escoltar des de lluny. Després es va saber que aquesta batalla havia succeït prop d’Oliana, per iniciativa de Cabrera i que els resultats esdevenien incerts. El general carlí s’esmerçava en fortificar la zona i dominava unes quantes viles, en les quals havia exigit llits. La requisa de mobles feia pensar que els carlins aixecaven un hospital. També, el 10 de novembre, Josep Borges, ajudat per capitosts gironins, va vèncer a Paredes a l’Esquirol i Roda de Ter. Borges aconseguí cent presoners. I el mateix dia, Boquica i Altamira es trobaven a la Pobla de Lillet i ocupaven la vila amb dos-cents rebels. No s’hi van estar més estona que la necessària per a segrestar un parell d’homes rics i la filla de l’alcalde. Els soldats de l’exèrcit s’amagaren en el fortí però van deixar uns tiradors al campanar de l’església, els quals feriren quatre trabucaires quan abandonaven la vila, tot passant el pont del riu Llobregat. L’endemà, els rebels van tornar a la vila per venjar-se i intentaren entrar a l’església fent un forat en el mur.

Quatre-cents matiners s’instal·laven a Gurb de la Cerdanya. Quaranta trabucaires entraven a Malgrat de Mar, segrestaven un regidor i s’emportaven uns quants cavalls. Els amos de les bèsties volien cobrar per la requisa i els trabucaires els van dir que es presentessin a Susqueda, on – “com sap tothom”, afirmava el periodista- els rebels hi tenien les oficines.

El dia 12, Masgoret amb una tropa de 500 homes, aparagué per sorpresa a Montblanc. Era diumenge i la gent prenia el sol a la plaça. Els soldats del destacament es tancaren al fortí però un parell de distrets van caure en mans dels rebels. Masgoret s’apoderà d’unes quantes armes. El dia 14, ocupà Valls.

El dia 16 de novembre, el Brusi publicava la notícia, datada a la Seu d’Urgell, de la deserció de Pep de l’Oli : “El haberse adherido al convenio de Vergara el Sr. José Pons, conocido durante la última guerra por Bep del Oli y uno de los mas distinguidos gefes en el ejército carlista, debe considerarse como preliminar de otros sucesos análogos, pues muchos han de ser los que imiten el ejemplo de una persona de tan recomendables y bellos sentimientos y que de tanto ascendiente gozaba entre los suyos”. La deposició d’armes i sotmetiment de Josep Pons es portà a terme a Agramunt, el 15 de novembre, en presència del capità general i del general Lersundi. El dia 19 es signà el conveni entre el capitost carlí i el capità general, Fernández de Córdoba, que certificava la submissió. Cap clàusula de l’acord establia una compensació econòmica a favor de Josep Pons, malgrat que se’n parlà força. Però, li fou reconegut el grau de brigadier que havia guanyat en l’exèrcit carlí. Miquel Pons, germà de Pep de l’Oli, que guiava una partida de 500 homes, també fou compromès en aquesta deposició d’armes. Abans que la pogués portar a terme, Cabrera el feu presoner i l’afusellà el 29 de desembre a Amer.

Segons el periodista, Pep de l’Oli no s’havia limitat a l’adhessió passiva al govern liberal sinó que comprometé els serveis, la influència i l’espasa a la reina d’Espanya. En aquest cas, la premsa es mostrà molt més respectuosa amb el desertor que no pas ho havia estat amb en Caletrús. Pep de l’Oli no havia aparegut en cap notícia d’ençà que s’havia iniciat la guerra però era un veterà de la guerra anterior i se li atribuïa l’assassinat del Comte d’Espanya. El príncep Lichnowsky tractà personalment Josep Pons l’any 1838, quan aquest era comandant de Berga i controlava la fortalesa de Queralps, sota les ordres del comte d’Espanya. El prusià afirma que Pep de l’Oli participà activament en la conxorxa contra el comte per tal de venjar-se, car el seu superior l’havia destituït del càrrec.

El fet que Pep de l’Oli s’acollís al conveni de Bergara- mal que això fos a tall de mera justificació legal, doncs en aquell moment havia prescrit el termini de l’indult- demostra que l’home no es considerava un revolucionari de la darrera fornada sinó un militar carlí que havia romàs a l’exili francès, fins que va  passar a l’exèrcit liberal. Durant el debat que van mantenir al senat dels dies 8 i 9 de gener de 1849,  l’antic capità general de Catalunya, general Pavia va criticar el seu successor en el càrrec, el general Fernando Fernández de Córdoba, tot desmereixent la deposició d’armes de Pep de l’Oli. Segons la versió de Pavia, des de l’any 1840, a la fi de la primera guerra, el senyor Pons no havia dirigit cap partida de rebels; és a dir, que no havia participat en l’alçament dels matiners. Probablement, en Pep va ser un dels veterans desencisats amb el caràcter esquerranot dels montemolinistes i es va considerar maltractat en el repartiment d’honors i càrrecs per part de Montemolín. Només per aquesta causa podem entendre que el caragirat, a partir que es va sotmetre a Isabel, es mostrés molt actiu portant a terme accions força sangnants contra els seus antics correligionaris. Pavia garantí que, com en el cas de Caletrús, les intencions de canviar de bàndol de Pep de l’Oli eren antigues i , fent referència a l’època que fou capità general, va dir això: “Tambien me se propuso el paso de Pep de l’Oli, a quien se le habia de conceder el grado de brigadier y mi contestación fue, que si dejaba pasar el tiempo que el gobierno tenia marcado para la presentación al indulto de los que seguian la bandera enemiga, las puertas las encontraria cerradas… Esto es exacto, señores, y el pais que lo ve [Catalunya] no puede obligársele a que salga de esta inercia … yo creo que no pueden mirar con indiferencia la suerte que cabe a Caletrus y á los demas presentados al recordar que han hecho la guerra a la reina con encarnizamiento”. Pavia no era l’únic membre de la classe política i militar que pensava d’aquesta manera i si més no, un altre senador, el senyor Cabello, del partit progressita, li va donar suport: “El gobierno puede exigir del ejército todo lo que quiera, menos una cosa: no puede humillarle. Y, señores, esto es lo que ha hecho el gobierno el dia que ha dado el mando de nuestras tropas y de nuestros oficiales á uno que acababa de venir de las filas contrarias. Yo apruebo mucho todo lo que sea conciliación; pero, señores, entre indultar á uno por los delitos que haya podido cometer, y darle el mando de los soldados que ayer [le]combatian, hay una diferencia inmensa. No puedo menos de hacer presente al gobierno que el medio mas seguro de acabar con los enemigos de nuestra Reina y de nuestras instituciones es inspirar confianza al pais, y ser tolerante con los que hasta ahora ha mirado siempre con cierta prevención”. En qualsevol cas, Pep de l’Oli era un altre alt oficial carlí enemistat amb Cabrera, des del temps de la primera guerra civil.

Els Tristany s’havien apoderat de les mines de sal de Cardona i de Súria i els vilatans observaven amb indiferència com els rebels carregaven els sacs d’aquest mineral, els venien i gaudien de les rendes obtingudes. A començaments del mes de novembre, els Tristany posaren un parany a la ronda de Balsareny. Els carlins van enviar a la vila un suposat confident que avisà els voluntaris de la ronda que en el mas Riudor, tres trabucaires tenien pres un home ric prou conegut. El caporal de la ronda s’ho va creure i anà amb tretze homes al lloc esmentat. En arribar, els esperava una força superior de carlins que atacaren la ronda al crit de “sense quarter!” i van matar onze voluntaris, inclòs el caporal. Un voluntari va escapolir-se del parany i explicà que s’havia aplegat amb uns pagesos que feinajaven. El milicià, per dissimular,  agafà una aixada i s’havia posat a cavar. D’aquesta manera aconseguí que els perseguidors no l’identificassin.

El Brusi garantí que els vuit-cents homes que acompanyaven Cabrera i els Tristany per la zona central de Catalunya, no reconeixien el mateix capità general. Una part pensava que la responsabilitat corresponia a Cabrera i l’altra defensava que el càrrec corresponia a Castells. A Sant Quintí de Mediona, un capità i un tinent, els quals portaven temps com a presoners dels trabucaires, van escapar-se perquè els carcellers els deixaren sota la vigilància d’un únic sentinella. Els oficials li van prendre el trabuc i l’obligaren a guiar-los fins la carretera de Vilafranca. Els republicans d’Escoda, Baliarda- recuperat de la seva ferida- Molins i Montserrat, amenaçaven Sants. A Barcelona, es rumorejava que la columna militar que defensava aquesta vila tan propera, havia fugit i això  indica que, en realitat, els rebels se’n van apoderar.

El Fomento del dia 17 plantejava les qüestions següents: “Montemolin ¿representa acaso el verdadero partido carlista … Montemolin, liberalizado a la inglesa ¿tendrà por ventura mayor prestigio y más fuerza para derribar el trono legítimo?”. La resposta del comentarista negava aquestes possibilitats. El Barcelonés pronosticava que si els montemolinistes i els republicans guanyaven la guerra, això portaria el país a una altra guerra civil entre els partidaris d’un i altre règim, la qual esdevindria molt més sagnant i terrible. El 22, el Brusi  feu referència a un document titulat “Memoria presentada al Conde de Montemolin” i atribuït al coronel carlí Félix Gómez Calvente, publicat pel Heraldo de Madrid. L’autor es queixava de la influència perniciosa que exercien el marqués de Villafranca i el senyor Romualdo Mon sobre el comte de Montemolin, al qual mantenien gairebé segrestat i aïllat de l’opinió majoritària dels carlins. Fins i tot, deia que els dits dirigents, quan els molestava algun discrepant, atès que no podien dictar penes de mort a Londres, l’enviaven a Espanya i per vies tortuoses en denunciaven la presència a les autoritats liberals. Montemolin ajudava l’esquerra catalana i abandonava els partidaris ortodoxes de l’absolutisme. El dia 8 de desembre, el Fomento insistia en la manca d’alternativa que suposava l’opció de Montemolin: “… en torno de D. Carlos se agruparon los partidarios de la monarquia pura porque pensaron de buena fe que D. Carlos y sus hijos la personificaban y porque creian que en la aplicación de aquel principio, estibaba la felicidad de la nación española…” però, pel que feia referència a la posició del fill, compte de Montemolin “… nadie sabia qué principios políticos representaba…, hasta que el mismo los reveló en una especie de manifiesto que hicieron público la prensa extrangera y nacional; […] en este momento, bien que entre ambajes, se patentizaba que Montemolin era amigo de las formas constitucionales y del gobierno representativo; y desde aquella época los hombres entendidos y discretos, todos los hombres de principios, vieron á las claras que el triunfo de Montemolin, caso de ser posible, no habia de importar mas que el cambio de la persona que se sentase en el trono”.

Durant aquests dies, la gent més rica de l’Osona, cansada de ser extortida pels rebels, demanaren armes a les autoritats per defensar-se dels trabucaires. L’endemà del dia que es conegué aquesta notícia, els murs de Vic apareixien empaperats amb pasquins dels carlins que amenaçaven els que acceptessin l’ajut. Un grup de facciosos van entrar a la vila barcelonina de Sarrià i segrestaren un regidor. Després, amb tota tranquilitat, se’n van anar al cafè a beure vi. Allà hi trobaren el substitut d’un sereno i li exigiren que els lliurés la carrabina. L’home es resistí i el mataren. El destacament de Gandesa va empresonar el facciós Josep Grau i després el traslladà a Ascó, d’on era nat, per afusellar-lo. Pep de l’Oli va rebre el nomenament per al comandament d’una columna de l’exèrcit de la reina, formada, en part, pels seus voluntaris. 

 

  1. La batalla d’Avinyó i les conseqüències que portà.

L’esperit nacional d’un exèrcit (entusiasme, fervor fanàtic, fe, opinió) es manifesta especialment a la guerra de muntanya en la qual qualsevol exèrcit, fins i tot el soldat ras, resta limitat a les seves úniques forces.  Karl Von Clausewitz. De la Guerra.

 

El dia 20 de novembre, a les 13 hores, va arribar a Barcelona el Capità General, Fernando Fernández de Córdoba, escortat per l’estat major, després de la campanya que havia dirigit per les comarques centrals. Quan Fernández de Córdoba passava pel portal de la muralla barcelonina, ja havien succeït els fets que originarien la seva dimissió. El dia 21, el Brusi publicà una notícia que volia desmentir la brama de la desfeta de les tropes del brigadier Manzano, en mans de Cabrera i altres capitosts carlins en territori del districte militar de Manresa. El corresponsal del Brusi a Sallent,  afirmava, amb data del dia 18, que l’exèrcit de la reina només hi havia sofert set o vuit morts i un ferit. Aquest darrer, el germà del brigadier Manzano, s’havia trencat un braç en caure del cavall. Però, les excuses del diari esdevenien contradictòries perquè contenien les dades suficients per a convèncer al lector més babau que l’exèrcit liberal havia estat derrotat de forma contundent. El fet és que ningú negava la batalla ni que els matiners hi havien aconseguit força presoners. Els presoners liberals van ser portats a Vidrà, on Cabrera va llicenciar a 5 soldats perquè havien acomplert el període de voluntariat i un sisè perquè estava malalt.

A la fi, el fet que el general Joaquín Manzano caigués en mans dels matiners i les altres conseqüències polítiques de l’anomenada batalla d’Avinyó, del 16 de novembre de 1848, no van permetre que s’amagués la veritat gaire dies. Les autoritats publicaren una versió dels fets, mitjançant la qual referiren l’encontre armat com un parany molt ben parat per Cabrera a fi d’humiliar l’enemic victoriós – és a dir, Manzano- consistent en portar-lo fins un indret en el qual l’esperava, aplegat amb els homes de Marçal, el Muchacho, Saragatal, Borges, els Tristany, Picó, Jaume Montserrat i Bartomeu Poses. Uns dies abans de la batalla, la gent dels capitosts esmentats s’amagava en llocs distants els uns dels altres, per tal de no ser descoberts per l’exèrcit liberal o per si es donés el cas que un grup ho fos, això no perjudiqués el gruix de la força. Poses, Montserrat i Picó, amb cinc-cents infants i trenta cavallers, havien acampat a Calders. Marçal i Saragatal, romanien a l’Estany. No gaire lluny d’aquesta vila, Cabrera, Borges i els Tristany, s’havien situat entre Avinyó i Santa Maria d’Oló. Cal remarcar el simbolisme que carregava la procedència territorial de les partides de rebels que s’aplegaren per a derrotar en Manzano. Parem atenció: Marçal i Saragatal guiaven els voluntaris gironins, Borges i els Tristany portaven els lleidatans i tarragonins, mentre que Poses, Montserrat i Picó reunien els barcelonins. Aquesta combinació d’homes de tots els territoris dels Principat, proporcionava una altra prova als militars de la reina respecte l’existència d’una conxorxa catalana contra Espanya.

Batalla d'Avinyó. Rendició de Manzano.
Batalla d’Avinyó. Rendició de Manzano.

El primer contacte dels enemics es va produir prop d’Artés i, per tant, sembla prou clar que Poses, Picó i Montserrat que eren els més propers als liberals, van servir d’esquer. No podem dubtar que els matiners coneixien la data que el brigadier Manzano sortiria de la caserna de Santa Isabel de Manresa, amb els seus sis o set cents soldats- n’hi ha que enfilen el nombre fins a mil cinc-cents- i quina direcció aniria. El fet és que, el dia 15 de novembre, a la tarda, abans d’arribar a Artés, on varen passar la nit, les dues companyies que constituïen l’avantguarda de les forces de Manzano, van ser atacades per grups de montemolinistes. Les companyies assetjades es retiraren per incorporar-se al gruix de la força i quan aquest moviment fou percebut, el brigadier Manzano ordenà que la resta de la tropa avancés ràpidament per a protegir-les. L’endemà, amb la tropa ben ordenada i formada, Manzano va anar al darrere dels provocadors durant força estona. La persecució el va conduir fins prop de Santa Maria d’Oló. És a dir, es va perllongar prop de 15 quilòmetres. En el terme d’aquest municipi[112], a les 10 del matí del dia 16, Marçal i Saragatal van atacar l’ala dreta de les tropes de Manzano, els Tristany van atacar l’ala esquerra i Poses va rematar la feina pel centre. El diari afirmava que el brigadier liberal fou ferit i fet presoner per la gent de Poses. La meitat dels soldats liberals van ser morts, o van caure presoners o es van extraviar. La premsa afirmà que una veintena de carlins havien perdut la vida, entre els quals citava l’ajudant de Marçal i en Miquel Tristany. El diari no va fer referència concreta de les pèrdues de l’exèrcit de la reina però Josep Llord assegura que els matiners van aconseguir set-cents presoners i mil fusells. El Fomento del dia 21 – el mateix dia que el Brusi va donar la primera notícia- reconeixia la derrota de les tropes del govern però hi trobava excuses: “… trataron estos [els matiners] de hacerle caer [a Manzano] en una emboscada, y desgraciadamente consiguieron su objeto. Mas para lograrlo tuvo Cabrera que reunir casi todas las fuerzas rebeldes que hay en Cataluña, tanto de las gavillas que se titulan montemolinistas como de las que se titulan republicanas. Acudieron a la cita con todos los suyos Cabrera, Montserrat y Picó; pero frente de la columna se presentaron solo el número suficiente para obligarla á empeñar la acción y á meterse en lo más intrincado de los montes, donde se viese abrumada, sin poder defenderse contra fuerzas cuadruplicadas”.

Segons les dades de la premsa, els rebels eren mil cinc cents homes i els soldats de la reina, uns sis-cents[113].

Immediatament després de la batalla d’Avinyó, es va rumorejar que els carlins voldrien canviar el brigadier Manzano pel “caballerizo real”, senyor Mariano López de Carvajal. Això és el que va succeir però l’acord es va disfressar perquè no esdevenia convenient de descobrir aquesta mena de pactes. Segons el diari, el dia 28- dotze dies després de la batalla- el general Paredes alliberà Manzano, al qual va trobar, per casualitat, en una masia. La versió publicada explicava que Paredes, tot portant a terme una ronda rutinària, va arribar a un indret anomenat cases d’en Rovira [114], en territori dominat pels Tristany i en el qual els carlins tenien presoner el general Manzano. Paredes va descavalcar a poques passes del mas central i en el mateix moment que ho feia Antoni Tristany. La  boira espessa va impedir que els adversaris es reconeguessin. Paredes s’adreçà a un mas per trobar-hi aixopluc i mentre s’hi apropava, clissà tres trabucaires que hi sortien corrent. Entrà en el mas, dins del qual hi va trobar-hi un altre trabucaire i un home que es va identificar com el brigadier Manzano. Mentre, els mossos d’esquadra que acompanyaven Paredes, registraren l’entorn i en una altra casa més humil, van trobar tres fusells arrepenjats a la paret, els quals segurament pertanyien als trabucaires fugitius. Els mossos van penetrar-hi silenciosament i a dins hi descobriren un home molt alt que fumava i que s’acomiadava amorosament d’una noia. En el moment que aquest home apagava el cigar, els mossos li van demanar la rendició. L’home alt va dubtar uns segons perquè anava armat però a la fi, decidí de lliurar-se als mossos. Aquest home era Antoni Tristany i li van ser intervingudes dues carteres i una pistola de sis canons[115]. El brigadier Manzano declarà a Paredes que els carcellers l’havien tractat força i bé i per això, Paredes correspongué a la generositat dels carlins, respectant l’Antoni. Fins i tot, li va permetre de quedar-se trenta tres unces d’or que portava al damunt.

Fins aquí, la història de l’alliberament de Manzano que va explicar la premsa, ornamentada amb detalls copiats, o inspirats directament, en un informe anterior que havia escrit Antoni Baixeras per al Capità General de Catalunya el 7 de maig de 1847 i que havia publicat, si més no, El Postillón de Girona. Paga la pena de reproduir alguns bocins de l’informe d’en Baixeras per demostrar-ne la semblança: “Ayer salí de Pinós dirigiéndome hacia la casa llamada Rovira y otras dos muy contiguas a la misma de S. Justo de Ardevol, por haber tenido notícia que divagaba por allí una gavilla de 25 rebeldes mandada por un sobrino de Tristany que tiene por objeto custodiar los prisioneros que el 27 del pasado hicieron à la columna de Calaf y cuidar de los heridos que tienen en sus guaridas. Efectivamente, se hallaba dicha partida en la llamada Planas que está a la vista… de las otras dos; un guardia que tenía en la era me divisó aunque a poca distancia porqué había una densa niebla y huyeron precipitadamente … solo pude hacerles un prisionero… Se le cogió con su fusil y en la citada casa se encontró un cinturón y bayoneta… que seguramente sería de uno de los  prisioneros…” Les similituds entre algunes circumstàncies relatades per Baixeras – la boira, els trabucaires que fugen, les armes abandonades- comparades amb la crònica periodística de l’alliberament de Manzano, en ambdós supòsits, situades en el mateix indret, en territori propietat dels Tristany, encara fan menys creïble la darrera i constitueixen un altre indici que confirma l’intercanvi de presoners, que les autoritats del govern- i també, el capità general dels matiners- van voler disfressar amb la trobada casual del general liberal, després que- suposadament, per bonhomia- ells obríssin les portes de la presó a López de Carvajal. És clar que el periodista només havia estat informat que Paredes havia penetrat en el terreny dels Tristany, que havia alliberat Manzano i que, a més, havia detingut Antoni Tristany, tot aprofitant que passava l’estona amb la masovera de la masía propera.

En qualsevol cas, el general Pavia, en les memòries de la guerra que va escriure[116], afirmà explícitament que el brigadier de la reina fou bescanviat pel coronel carlí Mariano López de Carvajal, presoner dels liberals i d’això hem de deduir forçosament que Paredes sabia quina era la seva missió i el lloc on trobaria el presoner que havia d’alliberar. Tot plegat, el que no sabia Paredes és que allà també hi trobaria un dels germans Tristany. Què hi feia allà, l’Antoni Tristany?. Per molt que desitgés visitar l’amant, si hagués sabut que aquell dia s’havia de produir l’alliberament pactat de Manzano, és segur que hagués ajornat la trobada. Però, el més probable és que, a fi de portar a terme el canvi de presoners sense provocar enrenou polític, el capità general de Catalunya, Fernando Fernández de Córdoba i Ramon Cabrera acordessin l’intercanvi a l’esquena dels Tristany. Per això, aquell dia, l’Antoni romania confiat, en el lloc inadequat. Estranyament, Fernando Fernández de Córdoba, en “Mis memorias íntimas”, malgrat que reconeix el fet del canvi de presoners, efectuat mentre ell era capità general, dóna una versió que no coincideix amb la informació de la premsa. Segons Fernández, ell va tenir la iniciativa d’alliberar el coronel carlí José María de Villavicencio, tot esperant que Cabrera respondria automàticament amb l’alliberament de Manzano. Fins i tot, Fernández explica que feu conduir el dit coronel a la seva presència per comunicar-li la bona notícia i que el pobre home, que esperava el moment de l’execució, se li va mostrar emocionat i agraït. En acabat, succeí que la suposició de Fernández de Córdoba es confirmà i Cabrera, corresponent el gest gentil del liberal, alliberà Manzano. La versió esmentada té l’avantatge que nega els contactes directes de la capitania general amb l’enemic, a la vegada que presenta al suposat autor de la iniciativa com un tipus compassiu i generós. Però, aquesta excusa falla, doncs els diaris de l’època no mencionen mai Villavicencio, ans tots els relats consideren provat que el rescat del general liberal s’havia aconseguit a canvi de l’alliberament de López de Carvajal, el qual, per altra banda, era un personatge que el comte de Montemolín valorava més que no pas el coronel carlí[117]. Però, encara hi ha una altra probabilitat: potser Cabrera, a la fi, a canvi de Manzano, va aconseguir la llibertat de dos correligionaris: López de Carvajal i Villavicencio?.

La derrota de les tropes del govern a la batalla de l’Avinyó, fou comunicada al capità general Fernando Fernández de Córdoba el dia 17 de novembre, a Cervera, quan tornava cap a Barcelona, després d’haver participat en la deposició d’armes de Pep de l’Oli. Els matiners escamparen la notícia de la seva victòria, arreu i tan ràpid com van poder. El dia 25, des de Girona, les autoritats del govern rondinaven que Marçal anava explicant, per les viles que passava, la gran quantitat de presoners i d’armes que havien aconseguit a Santa Maria d’Oló. Les autoritats gironines opinaven que calia aturar aquesta publicitat tot fent saber a la població que els carlins havien patit quaranta morts, entre ells, el capità Miquel Tristany i que molts dels soldats que els matiners sumaven com a presoners, eren homes que s’havien perdut pels boscos i que, a la fi, havien tornat a llurs regiments.

La transcendència de la derrota de Manzano, va portar el capità general Fernando Fernández de Córdoba a dimitir i això, d’entrada, ho va voler enmascarar dient que li calia visitar sa mare malalta, la qual residia a França. Ràpidament, hom va saber que el substituiria un vell conegut dels catalans, el general Manuel Gutiérrez de la Concha.

El Heraldo de Madrid es feu ressò de la desfeta de l’exércit de la reina a Santa Santa Maria d’Oló i s’exclamava que els trenta sis mil soldats destinats a Catalunya, no fossin suficients per acabar amb la revolta catalana. És clar que cada dia se n’incrementava el nombre amb noves aportacions d’efectius humans que arribaven d’arreu d’Espanya. Tres batallons hi van ser traslladats  des del País Valencià, un regiment de cavalleria hi fou tramès des de Madrid i altres regiments hi van arribar des dels territoris castellans. Però, en el debat del senat, dels dies 8 i 9 de gener de 1849- i, també en les “Memorias íntimas”– Fernández de Córdoba va confessar sense embuts les raons veritables que el portaren a la dimissió. El capità general va explicar que uns dies abans de la batalla d’Avinyó, havia fet saber al govern que sis grups de rebels, els quals sumaven 1200 homes, amb llurs comandaments, volien deposar les armes. Però, precisament, en el moment que això s’havia de produir, Manzano va caure en el parany de Santa Maria d’Oló. Llavors, Fernández de Córdoba pensà que s’havia esvaït la possibilitat que es produís la deposició d’armes de l’enorme col·lectiu de rebels que ell havia pronosticat i per això, es sentí obligat a dimitir. Les darreres raons exposades per Fernández esdevenen prou versemblants atès que, com hem vist, pocs dies abans de la batalla, aparegué a la premsa, per primera vegada des de l’inici de la guerra, la notícia de la presència en el país d’en Pep de l’Oli. És a dir, en Josep Pons havia abandonat l’exili francès i va entrar a territori espanyol amb la intenció de passar-se al bàndol liberal, potser un mes abans de la data que s’havia fixat per a que això s’efectués. En aquest període de temps, va recollir alguns antics partidaris per tal de fer-se veure com a enemic i d’aquesta manera, glorificar el seu canvi de camisa. Ben segur que tot això fou curosament planejat per Fernández de Córdoba. En un moment que ningú podia dubtar de l’existència de diferències entre el carlisme dels matiners i el carlisme absolutista, el capità general trobà un comandament carlí a l’exili disposat a demostrar, amb el seu exemple, que els veritables “apostòlics” eren més a prop del govern moderat que no pas dels revolucionaris “comunistes” que guiava Cabrera, en nom de Montemolín. Fernández de Córdoba confiava en la influència de Josep Pons i per això, va anunciar precipitadament que esperava la deposició d’armes d’uns mil dos cents matiners i no solament la d’en Pep i dels quatre gats que el seguien. Precisament, Poses i Montserrat, que eren uns dels capitosts que Fernández de Córdoba esperava que es passessin al seu bàndol, van participar en la batalla d’Avinyó i per tant, després d’aquella derrota, era lògic que el capità general cregués que s’havia esvaït la possibilitat que s’acomplís la deserció massiva que ell esperaba.[118]

Entre les notícies esperançadores per als partidaris del govern, cal destacar la malaltia de Cabrera. El rumor respecte la mala salut del general carlí, el va acompanyar gairebé tota la campanya, des del primer dia que va arribar al Principat i no era totalment mancada de fonament. Cabrera sempre va patir les seqüeles de les nombroses ferides que havia rebut durant la guerra anterior i malgrat que era un tipus magre i resistent, sovint es trobava malament. El Morning Post, diari anglès que hom suposava molt assabentat dels afers dels carlins, va publicar que Cabrera es disposava a passar l’hivern a França car la neu de les altes muntanyes catalanes el perjudicaven força. Durant la seva absència, el substituirien Marçal, Borges i Vilella però- segons l’informador britànic- el general tornaria a la primavera per recuperar el comandament dels matiners. 

El 23 de novembre de 1848, el Ministre de la Guerra cessà Fernando Fernández de Córdoba com a Capità General de l’Exèrcit i el Principat de Catalunya. Mitjançant aquest mateix decret, nomenava Manuel Gutiérrez de la Concha en el càrrec. La notícia del nomenament de Manuel Gutiérrez de la Concha va ser publicada als diaris gairebé al mateix moment que hom conegué que Poses i Montserrat s’havien passat al bàndol de la reina i arribaven a Barcelona, acompanyant el nou capità general.

El dia 26 de novembre, la premsa feia saber que, a Barcelona, havia estat descoberta una altra conjura d’oficials de l’exèrcit que estaven en contacte amb Cabrera. No semblava que tingués gaire abast.

El dia 27, Marçal, amb quatre-cents homes d’infanteria i cinquanta de cavalleria, dels quals vint eren llancers, es va aturar dues hores a la Bisbal d’Empordà i després se’n va anar a Palafrugell. L’endemà, va aparèixer el general Enna, amb vuit cents soldats d’infanteria i quaranta cinc de cavalleria a la Bisbal i després feu via cap a Calonge. Per aquestes dates, setanta trabucaires, tres o quatre dels quals anaven a cavall, van aturar el tren de Mataró a Barcelona i també el que anava en direcció contrària, al Masnou. No van molestar els passatgers però van prendre les armes als vigilants del ferrocarril.

El dia 28, Tomàs Beltrán i Soler va proclamar la Diputació Catalana, com a ens autònom del govern de Catalunya, la qual pretenia aplegar orgànicament i políticament els matiners carlins, republicans i liberals d’esquerra. Els diaris, és clar, no van donar-ne la noticia. 

 

  1. La deposició d’armes de Poses i Montserrat.

I, quan els dos-cents homes a cavall i els tres-cents de peu dels catalans veieren el que de veres feia el comte, se n’anaren tots ensems a ell i li digueren: “Senyor, els nostres germans són ací davant nostre, i nosaltres veiem que els voleu destruir amb gran tort i gran pecat; per això nós us diem que amb ells volem anar a morir. De manera que us desafiem i ens deseixim de vos”. Ramon Muntaner. Crònica.

A on no arriben les armes, poden arribar els enganys.  Gaspar Sala i Berart.

Secrets públics, pedra de toc de les intencions de l’enemic […] per manament i ordre dels diputats i oïdors catalans. 1641. Gaspar Sala i Berart.

Durant aquest període, Montserrat havia estat cap de partida de trabucaires i l’any 1848, no solament li fou reconegut el grau que tenia entre els carlistes sinó que, havent-se sotmès a Isabel II, va entrar a Barcelona, a cavall i a la dreta del capità general del Principat […] no criem que ningú pugui admetre que un capità de bandits trabucaires hagués merescut un honor d’aquesta mena… Melchor Ferrer. Història del tradicionalisme espanyol.

 

Poses i Baliarda s’havien barallat a Mura i després d’això, Baliarda sortí de la vila amb tots els seus efectius però va ser empaitat per Poses. Aquest, dispersà a trets els homes del republicà, matant-li uns quants voluntaris. Concretament, s’afirmava que Poses havia fet afusellar onze voluntaris de Baliarda. El dia 30 de novembre, el Fomento publicà aquest comentari: “Baliarda y los suyos perseguidos y dispersados á tiros por Posas y su gavilla, representa exactamente el partido liberal frente por frente del absolutista. Si éste ahora que necesita y busca para sus maquiavélicos fines el apoyo de aquel, persigue y mata á los que se titulan defensores de la libertad ¿qué seria cuando encontrándose en situacion mas holgada, puediese creer que la mala asistencia del partido liberal lejos de servirle, le estorbaba para realizar los planes liberticidas que ahora cuidadosamente oculta?. En realitat, el comentarista no en sabia de la missa la meitat. Poses suportava problemes interns i tenim constància que uns quants dels seus homes del Baix Llobregat, havien demanat l’indult i havent passat un temps a casa, en acabat, s’havien apuntat a les fileres dels republicans. Però, la baralla amb en Baliarda podia haver-se originat en discrepàncies pel domini del territori i la recapta de contribucions, o en la deposició d’armes que planejava Poses. Potser, el carlí va intentar convèncer Baliarda per tal que l’acompanyés en la rendició que tenia planejada i el republicà s’hi va negar?. Pocs dies abans d’això, el 27 de novembre, Jaume Montserrat atacà el fortí de Molins de Rei i després, Marçal i Poses entraren a Castellterçol. En aquesta vila, van cremar la casa del comandant de l’exèrcit però no van poder ocupar el fortí. Un observador de la batalla, que s’estava en un balcó, fou mort d’un tret al cap.

El 6 de desembre, el Brusi publicava l’explicació de la determinació d’en Poses i Montserrat de passar-se a les fileres del govern: “ VIVA LA REINA, VIVA LA PAZ- Al grito de estas mágicas palabras, se han unido esta mañana al general Concha en Esparraguera los ex- cabecillas Posas y Montserrat, con toda su gente que son seiscientos infantes y sobre cuarenta caballos … Posas era amigo íntimo de José Pons”. La intervenció de Pep de l’Oli en el procés d’apropament de Poses al govern liberal i la seva resolució final de passar-se amb homes i armes a l’exèrcit de la reina, sembla que fou transcendent. Això resta corroborat per Fernando Fernández de Córdoba que, en les seves memòries, recorda que Poses li havia dit que tractés l’assumpte de la deposició d’armes amb en Josep Pons. En aquest afer, Jaume Montserrat, fou considerat, simplement, “el segundo de Posas” i per tant, hom suposava que una vegada Poses hagués decidit el canvi de camisa, a Montserrat li tocava seguir-lo. Tot plegat, però, no és gaire clar. De vegades, els historiadors carlins s’han mostrat més dolguts per la traició de Montserrat que no pas per la de Poses. De fet, hom no ha parlat gaire de la deserció d’en Poses, sinó que sovint només fa referència a les de Pep de l’Oli i Montserrat. En això també coincideixen les Memòries de Josep Coroleu, doncs aquest recordà l’entrada a Barcelona del nou capità general, Manuel Gutiérrez de la Concha, acompanyat de Pep de l’Oli i de Montserrat però no mencionà en Poses.

L’escenificació de la “reconciliació” dels contingents de rebels esmentats amb Gutiérrez de la Concha es va portar a terme a Esparraguera. L’assumpte havia estat negociat per Fernando Fernández de Córdoba, el qual afirmà que, en principi, el nou capità general- és a dir, el seu amic Manuel Gutiérrez de la Concha- no confiava gaire en l’efectivitat de la política de fomentar les desercions i s’estimava més de vèncer els rebels en el camp de batalla. El fet és que el dia 2 de desembre, Gutiérrez de la Concha, que venia de Madrid amb una comitiva fastuosa per prendre possessió del càrrec a Barcelona, trobà Pep de l’Oli, a Igualada. A l’empara de les recomanacions d’aquest capitost, el Capità General va rebre en Poses i ambdós homes mantingueren una conversa molt llarga. Poses sortí de la trobada amb el compromís de deposar les armes i a Collbató, va fer formar els sis-cents homes que el seguien per comunicar-los la seva determinació. El cronista deia que Poses va parlar-los en català per tal que l’entenguessin bé- de fet, allò que hagués estat estrany és que els parlés en castellà- i que, en acabat, tots plegats acordaren de seguir el comandant, allà on anés. Però l’autor d’una crònica posterior del Brusi, del dia 11 de desembre, dubtava que això hagués estat tan fàcil. Poses havia intentat que  els seus partidaris comprenguessin que la guerra era perduda, que aquella formidable desfilada de tropes liberals que havien presenciat per la carretera de Barcelona, en constituïa la prova més convincent i que ells restaven assetjats, de manera que no hi havia manera de sortir-se’n. És probable, també, que els fes veure que no hi havia diners per pagar les soldades i que el nou capità general de Catalunya, Manuel Gutiérrez de la Concha, li havia promès de satisfer-les generosament.

La crònica del Brusi titulada “Presentación de Posas”, esdevé interessant per diferents motius però sobretot car palesa les dificultats que va tenir Poses per tal de convèncer els seus partidaris respecte el canvi de bàndol. El cronista comença afirmant que Poses era un tipus “en quien las ideas monárquicas habian arraigado profundamente” i un carlí honrat, de manera que restava profundament ofès per la fastigosa barreja de “Montemolin” i republicanisme que dominava en el bàndol rebel. És clar que l’opinió que el periodista atribuïa a Poses reproduïa la mateixa justificació que, anteriorment, havia estat usada per a explicar el canvi de camisa de Pep de l’Oli. Simplement, el cronista, portat per l’ànim de dignificar el caragirat d’en Bartomeu, li va atribuir les idees d’en Josep Pons: “La presentación del brigadier Pons, antiguo jefe suyo, le señaló el camino que en su honradez y españolismo debía seguir. Así es que desde aquel entonces comenzó a tratar de su adhesión al gobierno de la Reina…”.

Segons la versió del cronista al·ludit, Josep Pons acordà la trobada amb en Poses, a Esparraguera, per tal de definir els darrers serrells de l’acord. Això va coincidir amb l’arribada de Gutiérrez de la Concha a Igualada. Pep de l’Oli, que també havia de passar per Igualada, camí d’Esparraguera, s’aturà a la capital de l’Anòia per saludar Concha i assabentatar-lo de l’assumpte que el portava a aquells indret. El capità general es mostrà favorable a la pensada de Josep Pons i va decidir d’intervenir personalment en l’afer. Per tot això, la nit del tres al quatre de desembre, Poses, que havia anat sol fins Esparraguera, després de deixar els correligionaris a Collbató, en lloc de trobar-se només amb Pep de l’Oli, com esperava, es va haver de reunir també amb Gutiérrez de la Concha. La negociació es perllongà durant hores. Finalment, el capitost dels matiners  acceptà que la seva presentació a les autoritats governamentals es portés a terme el mateix matí del dia quatre. És clar que Concha tenia pressa per concloure l’acord perquè volia enaltir la seva entrada tromfal a Barcelona, com a general que guanyava batalles sense tirar un tret. El fet és que Bartomeu es comprometé a la presentació d’armes immediata, sense haver convençut tots els seus voluntaris, els quals aquella mateixa nit van baixar de Collbató i assaltaren una casa d’Esparraguera. En Poses, després de la trobada amb el nou capità general, se’n tornà a Collbató, amb el compromís d’acabar de convèncer els partidaris per tal que admetessin de passar-se al bàndol de la reina.

general Mata i Alòs
general Mata i Alòs

De matinada, el general Mata i Alòs[119], amb un parell d’ajudants, s’enfilà a la torre de l’església d’Esparraguera per espiar els moviments que es poguessin produir per la banda dels matiners. A quarts de nou del matí, l’esmentat general va veure que cinc homes a cavall sortien de Collbató, camí d’Esparraguera, amb una actitud que no semblava amical. Mata, Pep de l’Oli, el coronel Trinidad Álvarez i dos ajudants, s’avançaren per anar-los a trobar a mig camí. Sortint d’Esparraguera, els militars liberals foren  aturats per un missatger d’en Poses que els lliurà un comunicat d’aquest capitost, mitjançant el qual avisava que encara tenia força problemes per arrossegar els correligionaris al canvi de bàndol. El coronel Álvarez cavalcà rabent amunt i es presentà davant dels cinc rebels que baixaven de Collbató. Aquests es van mostrar malfiats, van muntar les armes i apuntaren el coronel, el qual amb “un rasgo verdaderamente español”– diu el cronista- llençà el sabre a terra, per demostrar-los les bones intencions que portava. Tot seguit va arribar el mariscal de camp, Francisco Mata i Alòs, el qual s’adreçà als rebels, separant-se el capot per tal de mostrar-los les insígnies. El cronista ens explica que Mata va començar el parlament en castellà i que després va passar a expressar-se en català. En aquesta llengua, Mata va prometre als matiners que tots els voluntaris serien respectats; que els homes que volguessin seguir el servei d’armes, ho farien a les ordres dels mateixos comandaments dels quals depenien fins aquell moment i que facilitaria passaports a tots els que escollissin de tornar-se’n a casa. El discurs de Mata i Alòs, va convèncer els rebels, els quals es van aplegar a l’entorn seu “A los gritos de viva la paz, viva la Reina y viva Cataluña…”. Per tant, en aquest punt de la narració, deduim que els matiners ho eren, no pas per fidelitat a allò que avui anomenariem un programa polític, com per fidelitat a uns liders i que, per tant, una de les raons transcendents que els podien inclinar a favor del canvi de bandera era la promesa que seguirien lluitant a les ordres dels seus comandaments naturals, tot escapant del servei militar obligatori. Però, hi havia una altra raó profunda en la tria de la fidelitat, de la qual en tenim moltes proves contundents: el patriotisme català. Això, en part, també es demostra per la reiterada al·legació a l’espanyolitat dels liberals, contraposada a la mancança d’aquest sentiment que el govern atribuïa als matiners. Els rebels que deposaven les armes recuperaven “el corazón español” i els actes d’honor dels militars de la reina, sempre es suposaven investits d’espanyolitat, qualitat que es negava als catalans que lluitaven contra el govern. El capità general, Manuel Gutiérrez de la Concha, plantejava, sense gaire dissimul, que aquella guerra enfrontava els catalans i la resta dels espanyols: “Catalanes: En breve recorreré vuestros pueblos y oiréis de mis labios las benéficas disposiciones del gobierno de S.M., patentizareis cuán quimérico es el triunfo de los enemigos de vuestro reposo y prosperidad al ver las numerosas tropas que de todas las províncias de la monarquia acuden al principado para ahogar la sedición”[120]. Com veurem, quan Concha va donar per finalitzada la guerra, el mes de maig de 1849, arengà els catalans tot avisant-los que havien d’oblidar les diferències “provincials” i esdevenir, símplement, espanyols. En definitiva, als matiners calia parlar-los en català i això no sempre pot justificar-se en el fet que no entenguessin el castellà. Hi ha força proves de cartes escrites per trabucaires en castellà- per exemple, dels acusats en el procés de Perpinyà- i cal dir que, en general, aquesta gent s’expressava de forma entenedora en aquesta llengua. Sobretot, els homes que havien passat per l’exèrcit, fos el liberal o fos el carlí, van ser alfabetitzats i això, és clar, es va portar a terme en la llengua oficial. Per tant, si els matiners insistien en usar la llengua materna i que els seus interlocutors també l’empressin, això era per comoditat però també suposava una tria voluntària, fonamentada en un posicionament de caràcter identitari i la creença que allò que s’expressava en català havia de ser forçosament la “veritat”, o que esdevenia més seriós, que no pas el que s’expressava en la llengua forastera emprada pels seus adversaris. Pel que fa a aquesta vessant de la mentalitat dels matiners, també hem de tenir en compte que el crit que van emprar, un cop convençuts pel general que els havia parlat en català, va ser “Visca Catalunya” i no solament “Visca la pau i visca la reina”, com van recollir els primers cronistes oficials dels fets.

Finalment, una part dels homes de Poses i Montserrat s’adreçaren a Esparreguera. La majoria de notícies diuen que la deposició d’armes dels contingents de rebels de Poses i Montserrat es portà a terme el dia 4 de desembre. No ho van fer pas tots els homes d’aquests capitosts perquè, pocs dies després, Montserrat empaitava prop de quaranta dels seus antics companys d’armes- divuit de cavalleria i vint d’infanteria- que no van voler ingressar en l’exèrcit de la reina. Alguna altra notícia ens indica que Poses també va tenir dissidents i cap el mes de març de l’any següent patí un intent d’enverinament.

El nou capità general, acompanyat de l’estat major sortí a rebre els matiners i aquests van fer dues passades davant de les fileres de soldats de l’exèrcit de la reina per a retre’ls honors. Després, Concha adreçà una curta arenga als nou vinguts i els seus oficials van repartir cigars havans i més de vint pessetes per cap, als vells adversaris. Alguns homes de Borges es van afegir als rebels que s’integraven a les fileres de l’exèrcit liberal. De fet, entre els correligionaris d’en Borges, n’hi havia que eren fidels a Poses i el canvi de camisa d’aquest, va originar bastant desconcert entre el conjunt dels seguidors del lleidetà.

El dia 5, Manuel Gutiérrez de la Concha, acompanyat de Pep de l’Oli, Bartomeu Poses i Jaume Montserrat, va arribar a Barcelona. Els ciutadans esperaven veure’l entrar amb els famosos cabdills dels matiners però el general es va estimar més de deixar-los fora de la muralla, al barri de la Bordeta, de Sants. En aquest punt, la crònica periodística desmenteix el record de Coroleu que- com hem dit abans- afirma que Gutiérrez de la Concha va entrar a Barcelona acompanyat de Montserrat. Potser hi va haver una segona entrada del capità general, o potser Coroleu considerava avant lettre que Sants formava part de la ciutat comtal. En qualsevol cas, l’endemà de l’arribada de la comitiva, els voluntaris rebels es passejaren pels carrers de la capital i aprofitaren el temps per comprar tabac i queviures. Els barcelonins es mostraren encuriosits perquè els visitants encara anaven vestits amb els uniformes montemolinistes.

Cabrera es va assabentar de la traïció de Poses i Montserrat l’endemà que es produís. El dia 6, quan els diaris van publicar la deposició d’armes d’aquests capitosts rebels, el capità general dels carlins va dictar una Ordre, des de Talamanca (el Bages) de la qual alguns paràgrafs esdevenen força indicatius de l’existència de diferències entre Cabrera i Poses, anteriors a la determinació d’en Bartomeu. El tortosí pronosticà que els rebels arrossegats per Poses, tornarien a les fileres dels matiners. Els primers paràgrafs de l’Ordre promulgada per Cabrera, deien això: Voluntarios: “El comandante D. Bartolomé Posas se ha pasado al enemigo, engañando a las fuerzas que mandaba, precisamente cuando yo volaba á castigar sus crímenes y rapiñas. Testigos oculares, y todos los voluntarios que han logrado fugarse, me han referido las lágrimas y desesperación de nuestros compañeros al verse tan alevosamente vendidos por su gefe!. Estas son las armas de que se valen nuestros enemigos!. Persuadidos de que jamás podran vencernos en el campo de batalla derraman el oro que roban a los pueblos para comprar las traiciones mas repugnantes, valiéndose del veneno y de los puñales para asesinar a vuestros gefes. Horror a los traïdores, voluntarios!. Vosotros sois españoles dignos, y dignos catalanes. Si entre vosotros ha habido hombres hipócritas y espúreos, aun quedamos bastantes para hacerlos temblar hasta en sus mas recónditos conciliábulos á donde les seguirá la reprobación y el despreció general. En cuanto a nuestros hermanos vendidos, pronto volveran a abrazarnos.Voluntarios: nosotros somos el ejército del Rey y del pueblo. El Rey aprecia y recompensará nuestros servicios; el pueblo nos ama y nos protege. Si un traïdor nos abandona, cien leales le reemplazaran en nuestras filas”.[121]

Pocs dies després, també l’antic jamancio, Joan Gibert, anomenat el Peixeter, es va presentar a l’alcalde de Sant Cugat per deposar les armes. Malgrat això, cap a la fi del mes de desembre, la premsa feia saber que Joan Gibert havia estat ingressat a la presó de Terrassa i que no se’n coneixia la causa.

vaixell de vapor del tipus que fou emprat per transportar els presoners a Cuba
vaixell de vapor del tipus que fou emprat per transportar els presoners a Cuba

La política de seducció de comandaments rebels per part del govern esdevenia força ambiciosa i apuntava, fins i tot, al general Cabrera. Immediatament després del canvi de camisa d’en Poses i en Montserrat, el Diario de Barcelona comunicava que segons el Morning Chronicle, el govern espanyol oferia a Cabrera la capitania general de Cuba, si ell també es passava a les fileres d’Isabel. El periodista català afirmava que això no podia ser cert car si ho fos, esdevindria escandalós però, en acabat, una altra notícia del diari barceloní assegurava que López de Carvajal, el “caballerizo real” de Montemolín, havia estat alliberat i que es trobava al costat del general carlí per tal de demanar-li que deposés les armes. Segurament, aquesta era una altra excusa per amagar el canvi de presoners realitzat per a conseguir la llibertat del brigadier Manzano però tampoc podem excloure que s’encarregués a López de Carvajal la dita missió. De fet, allò que fa plausible l’oferta del govern espanyol a Cabrera, és que molts matiners capturats per l’exèrcit liberal van ser enviats a lluitar a les colònies americanes i més concretament, a Cuba. Durant aquests dies, la premsa anunciava que el vaixell Castilla sarpava del port de Barcelona cap la illa del Caribe amb cent presoners. Per tant, és lògic que el govern pensés que ningú esdevenia millor que Cabrera per comandar l’exèrcit d’ultramar, doncs es composava d’un contingent nombrós dels seus correligionaris.

  1. Més notícies de la guerra.

Cada terra fa sa guerra. (Dita catalana.)

– Què passarà? […] – Deixaran de lluitar – Qui? – Ambdós bàndols  […] – Qui va guanyar la lluita, en el darrer estiu? – Ningú Ernest Heminingway.  Adéu a les armes. 

 

Uns dies abans d’aquests fets transcendents, el 29 de novembre, Cabrera, amb mil homes, s’havia presentat a Sant Feliu de Pallarols i va seguir el viatge fins la vila d’Amer, en la qual, el dia 30, es trobà amb Marçal. El 2 de desembre, Cabrera, procedent de Maçanet de la Selva, va passar pel Suro de la Palla, perseguit per Enna i Nouvilas, i va fer cremar el burot en el qual es cobraven els drets de pas[122]. El 2 de desembre, Cabrera romania a mitja hora d’Arenys de Mar. Des de Figueres, Nouvilas i Enna li anaven al darrere amb 1500 infants i 100 cavallers. A Tordera, Enna s’endinsà en el Montseny a fi de tallar una possible sortida dels carlins. El general dels matiners, mentre romania a Calella de la Costa, se n’adonà que Nouvilas i el coronel Rich l’empaitaven de prop i decidí de tornar enrere, cap a les Guilleries. El 4 de desembre, sortia de Madrid el tercer batalló del regiment de San Marcial, per a reforçar les tropes del govern a Catalunya. El dia 5, Marcel·lí Gonfaus es va fer veure a Sabadell.

Un grup de trabucaires es presentà a Sant Feliu de Guíxols, cridant “visca Cabrera i visca Ametller!”. Segurament, es tractava de la partida republicana comandada pel Castelló de la Bisbal d’Empordà, sergent de miquelets durant la darrera guerra. Aquest home havia reclutat trenta joves de la Bisbal, de Sant Feliu, de Palafrugell i de Calonge. Precisament, en la darrera vila esmentada, segrestà dos propietaris, als quals va alliberar al cap d’un parell de dies. Els guàrdies de Girona lluitaren contra el sergent, al mas Fanga, entre la Bisbal i Palafrugell, el feriren i després l’empresonaren en la darrera vila esmentada. Però, al cap de deu dies, uns homes emmascarats van assaltar la presó i s’emportaren en Castelló. Ningú sabia si els assaltants n’eren correligionaris o enemics que volien matar-lo.

El brigadier Garrido s’enfrontà a Masgoret i Vilella, a l’Alt Penedès i prop de Piera. El centre del domini carlí de la zona es situava a Capellades. Masgoret i el republicà Gabriel Baldrich, no s’entenien gaire. El rumor popular afirmava que Baldrich havia llicenciat els voluntaris i plegava de la lluita però això aviat es va demostrar que no era cert.

El dia 9 de desembre, Borges va aparèixer a Esparraguera per palesar, en el lloc de la rendició de Poses i Montserrat, que els matiners encara resistien. Pocs dies després, a Torelló, Borges s’aplegava amb Cabrera i Marçal. Hom calculava que aquests capitosts sumaven set cents infants i cinquanta cavallers. L’estada tenia per objectiu la recapta de contribucions a la comarca. Cabrera es preocupava pels efectes desfavorables que havia provocat en la moral de la seva tropa les desercions de Poses i de Montserrat. Va prohibir que els soldats en parlessin i exigí que es portés a terme una funció de saltinbanquis que havia estat anul·lada, per provar si, amb l’espectacle, aconseguia de distreure’ls de les cabòries pessimistes que els afectaven.

Els vilatans de Vilanova i la Geltrú, s’havien empipat perquè els quatre cafès havien estat clausurats. Ara, per passar l’estona es veien obligats a passejar pels carrers. La clausura de dos establiments es produí per ordre de l’exèrcit i el tancament de la resta, per ordre de Baldrich. Els dits cafès eren centres de tertúlies favorables a un bàndol i a l’altre[123]. Poses es va recloure a Barcelona perquè estava malalt. Sortien de Madrid vuit mil cinc cents soldats destinats a  a Catalunya i per aquesta causa, la guarnició de la capital restava reduïda a vuit o nou mil homes.

El 9 de desembre, Cabrera, Marçal i Borges, deixaven Torelló i se n’anaven cap a Vidrà. Portaven 700 infants i 70 cavallers. Abans d’abandonar aquesta vila, el general carlí ordenà l’afusellament d’un espia del govern. El condemnat s’havia introduït entre els rebels per tal de posar-se en contacte amb els presoners liberals. La seva missió consistia en avisar l’exèrcit de la reina en el moment que els presos es trobessin plegats. Llavors, una columna isabelina els havia d’alliberar mitjançant un atac sobtat. Els carlins, assabentats del pla, van portar els presoners al lloc més inaccessible del Collsacabra.

A Vic, es fortificà l’ajuntament. Borges envià un comunicat a la casa de la vila que deia el següent: “Desde hoy queda declarado el estado de sitio en esta ciudad y todos los que entren en ella o salgan sufriran pena de muerte”. El periodista afegia, entre parèntesi, un comentari personal, “aprieta!”, que sembla la traducció castellana de l’expressió catalana “fot-li!”.

El dia 13, entre Albanyà i Sant Llorenç de la Muga l’exèrcit va patir una altra desfeta important a mans de l’Estartús, Gibert, Saragatal i Planademunt. L’exèrcit va confessar 21 morts, inclosos 2 oficials i 27 ferits. El periodista afirmava que els matiners havien perdut 10 homes i carregaven 30 ferits. L’Estartús, possiblement acompanyat d’en Planademunt, es va deixar empaitar pel coronel Vega i els mil cinc-cents homes que comandava. Els rebels s’apoderaren de les cases de l’Albanyà i s’hi mantingueren ferms fins que en Saragatal va encalçar a Vega per l’esquena. Després, el grup de Planademunt fou vist mentre transportava les nombroses armes que havia pres als liberals.

El Barcelonés del dia 15 de desembre, aplegava, en el mateix sac de desgràcies universals, el còlera, les societats anònimes, les contribucions fiscals i la misèria de la guerra, anomenant-les les “plagues actuals”; i  reblava aquesta llista, afirmant que el sistema tributari constituïa una aportació del govern.

La nit del 14 al 15, uns quants destacaments portaren a terme una batuda combinada pel pla de Barcelona i més enllà, fins el Maresme. A Premià de Mar, sorprengueren les partides dels republicans Molins, Escoda, Botaret i Ferreter, el qual va fugír en calçotets del setge. Els soldats de la reina feien trenta dos presoners, requisaven 28 armes, 4 cavalls i força articles de guerra. L’exèrcit confessava la pèrdua de sis homes. El dia 15 ingressaven quinze presoners a la ciutadella de la capital, els quals van ser condemnats a servir en l’exèrcit a ultramar.

El brigadier Quesada es va mostrar molt actiu per la regió de les comarques tarragonines. En pocs dies aconseguí la dispersió momentània dels seguidors de Baldrich d’en Simonet, i de Sabater. Va fer tretze presoners al republicà i va ocasionar nou morts al darrer cap esmentat. El dia 14, Quesada va sortir de Reus amb dos batallons cap a Valls, on havien entrat Masgoret, Ribas, Vilella, Baldrich, el Xinet de Valls i Roc de l’Hostal, amb set-cents matiners. Aquesta força impressionant de rebels abandonà Valls, abans que hi arribés el brigadier Quesada. A començament de l’hivern, des de Valls, s’anunciava que Cabrera havia decidit de viatjar fins les comarques tarragonines per tal d’organitzar els seus efectius. També es rumorejava que Borges havia passat per Tous, camí del Penedès. Per primera vegada, el diari feia referència a un altre capitost gironí, anomenat Puigagut, que actuava prop del Montseny, per Tona i Taradell, al front de cent infants i dotze cavallers.

El dia 16 de desembre, 900 infants i 70 cavallers montemolinistes es situaren a la distància d’un tret de fusell de Girona. La ciutat comptava, en aquell moment, amb una guarnició de 500 soldats. Les autoritats militars van ordenar el tancament de les portes. Els pagesos que havien anat a mercat  intentaren sortir corrent per no quedar-se dins de la capital i això va provocar aldarulls considerables. Els matiners no van intentar forçar les defenses i a les 9 de la nit, l’exèrcit de la reina havia introduït a Girona gairebé mil soldats. Segurament, els rebels van perdre una oportunitat única d’apoderar-se de la capital. Mentre, Vic també va ser assetjat pels matiners. Els rebels hi deixaven passar les tropes del govern, amb les quals no s’enfrontaven però impedien que hi fos introduïda cap mena de mercaderia.

El mateix dia 16, a Madrid, Isabel II, en l’acte d’inauguració de les sessions parlamentàries, llegia el discurs que li havia preparat el govern i que constituïa un resum de la situació política de l’Estat durant l’any que s’acabava: “ … el ejército junto a la armada ha hecho respetar en África nuestras posesesiones de las bandas moriscas insubordinadas y ha vencido en Asia á los piratas que infestaban aquellos mares …En la península ha sostenido el Trono y la Constitucion contra toda clase de sediciones”.

El dia 20, Manuel Gutiérrez de la Concha, acompanyat del general Mata i Alòs, va sortir de Barcelona al front d’un impressionant contingent de tropes. Anava a Vic i la missió que s’havia proposat consistia en estendre la línia de telègraf òptic entre ambdues ciutats. Aquesta tasca fou encarregada al brigadier basc, Mathé, que fou el creador del sistema de telègraf òptic adoptat pel govern.

Arribava a Barcelona la notícia que l’exèrcit havia rescatat els senyors Fontanet i Álvarez, els quals restaven en poder del Moro de Xerta- segons els cronistes, també anomenat el Mono de Xerta. Alguns dels còmplices d’aquest cap de trabucaires van ser detinguts. El general Galiano volia netejar la riva esquerra de l’Ebre dels rebels d’en Basquetes- gairebé cent cinquanta homes- i del Moro, o el Mono de Xerta. Masgoret castigà Valls car els vilatans no li pagaven les sumes de diners que exigia i ara amenaçava els de Sitges.

(Fi 3ra. Part)  (continuar llegint 4a Part)


 


[104] Les autoritats consideraven que Martirià Serrat havia estat el cap dels assaltadors de la diligència de Perpinyà a Barcelona (febrer de 1845). Joan Massot, de Darnius- cosí germà de Francesc Savalls- fou el vitager més famós que els trabucaires hi van prendre. Precisament, l’assassinat d’en Joan constituí el crim central jutjat a Perpinyà la primavera de 1846. El parentiu de Joan Massot i Francesc Savalls ha fet que hom insinués la implicació de l’oficial carlí en el segrest del seu cosí. A més, Savalls formà part dels trabucaires, entre els anys 1842 i 1845. Però, no consta que l’autoritat francesa acusés Martirià Serrat d’aquest crim, ni tampoc Savalls. Malgrat això,  esdevé significatiu que Savalls entrés a Darnius portant presoner l’home que la justícia espanyola assenyalava com el cap dels presumptes assassins del seu cosí.

[105] Les autoritats es queixaven de la manca d’espies. Fernando Fernández de Córdoba va emetre un ban, que fou reproduït per la premsa, mitjançant el qual prometia 1000 lliures catalanes a la persona que li presentés viu o mort un cap de trabucaires, les quals serien pagades en el termini de quaranta vuit hores. A més, prometia que proporcionaria feina segura i i un domicili nou al denunciant, dins o fora de Catalunya.

[106] Potser, es tractava del metge Joan Rovira, seguidor de Cabet, el qual participà en l’expedició per fundar la Nova Icària a Texes.

[107] Sabem que l’apotecari Bofill, quan encara no havien transcorregut tres anys del complot que el portà a la presó, ja havia recuperat la llibertat. L’apotecari Bofill tenia la botiga al carrer del Portal Nou de la muralla, prop de la plaça de Sant Agustí Vell, en el barri de Sant Pere. En aquest barri es concentraven els republicans. El periodista i advocat, Conrad Roure era net d’en Bofill i ens explica que, essent un infant, la nit de Sant Joan de 1851, assistí a una trobada de familiars i simpatitzants republicans a la botiga del seu avi, a la qual també hi havia aquest i el polític, Francesc de Paula Coello. Uns quants contertulis, entre els quals hi era en Coello abandonaren la botiga amb la intenció de celebrar la festa a la plaça de Sant Guiu- actualment, de Sant Pere de les Puelles- i fent camí fou assassinat pels membres de la ronda d’en Tarrés, a les ordres del comissari Ramon Serra i Monclús. “Recuerdos de mi larga vida”. Conrad Roure. Edició a cura de Josep Pich i Mitjana. Eumo Editors. IHIJVV i Museu d’Història de la Ciutat. Bacelona, 2011.

[108] Dades que consten en la “Història dels Països Catalans”, plana 238. EDHASA. Barcelona, 1980. Coordinada per Albert Balcells. Autors: M. Ardit. A. Balcells. Núria Sales.

[109] Resum d’un article del Fomento, del 9 d’octubre de 1848.

[110] A la fi d’aquest any, hom va calcular que a la Gran Bretanya hi havia prop de 7500 kilòmetres de via fèrria. A França, la xarxa de ferrocarril va començar a construir-se l’any 1842 i l’any 1850 podia recórrer al voltant de 2500 kilòmetres de vies, en un cercle al voltant de Paris i amb l’objectiu, sobretot, de connectar el territori de la capital amb els països propers (Bèlgica i Alemanya).

[111] Podria tractar-se del mateix comissari Maurice que va intervenir en l’afer dels trabucaires jutjats a Perpinyà l’any 1846 i que va protegir descaradament un dels acusats, en Josep Fabregat, àlies Domingo perquè era el seu confident.

[112] Malgrat que la premsa va situar la batalla en el terme de Santa Maria d’Oló, ha passat a la història amb el nom de “batalla d’Avinyó”. La versió que finalment oferí la premsa provenia de la capitania general del govern liberal i pretenia glorificar la intervenció de Poses. Això, doncs Poses, al cap de pocs dies, va passar a les fileres del govern, de manera que el capità general volia fer veure que havia aconseguit la deposició d’armes d’un gran militar. En realitat, havien de ser els Tristany els que van carregar amb la part més dura i transcendent de la batalla. El fet que Manzano restés presoner en mans dels Tristany, ho prova. Però, si més no, hi ha una altra versió de la batalla d’Avinyó, que ens ofereix Ramon Vinader, biògraf del comte de Montemolín. Aquest autor situa la lluita en una planura prop d’Avinyó, atribueix la direcció de l’esbatussada exclusivament a Ramon Cabrera, no menciona altres aliats del general que no siguin els Tristany (als quals allunya de l’acció principal, tot  perseguint un grup d’enemics que s’introduiren en la boscúria) i tampoc esmenta la mort de Miquel Tristany. Vinader ens vol fer creure que Manzano es rendí després d’una lluita aferrissada i que restà presoner de Cabrera.

[113] El nombre exacte, segons Fernando Fernández de Córdoba, era de 800 soldats.

[114] El dia 17, el general Manzano, enfilat en una mula i custodiat pels matiners que l’havien derrotat, fou vist a Puigreig. Atès que aquesta vila no es troba en el cami recte de Sta. Maria d’Oló a Pinós, on finalment fou tancat Manzano, hem de creure que els matiners, immediatament després de la batalla, van exhibir el seu presoner pel Bergadà i el Solsonès.

[115] Antonio Pirala comenta que “En la batida que los mozos efectuaron prendieron a don Antonio Tristany por amorosamente entretenido”.  Pel que fa a l’arma requisada a l’Antoni, l’especificació que dóna el periodista s’ha d’interpretar literalment. No es tractava d’un revòlver de tambor, sinó que era una arma de sis canons aplegats en un feix. Segurament es tractava del model calibre 36, del fabricant Cooper de Birmingham, del qual se’n coneix l’existència, aproximadament, a partir de 1840.

[116] Plana 116 de les Memorias de la guerra de Cataluña desde marzo 1847 hasta septiembre del mismo año y desde noviembre de 1848. Manuel Pavia Lacy. Madrid, 1851. 

[117]Jaime del Burgo, requeté franquista i historiador del carlisme, en la seva obra “Carlos VII y su tiempo, leyenda y realidad” cioncideix en aquesta versió del bescanvi de Manzano per Villavicencio. Ara bé, la lectura de l’obra de Jaime del Burgo ens demostra que l’autor havia basat aquesta notícia en les memòries de Fernando Fernández de Córdoba.

[118] Fernando Fernández de Córdoba explica en “Mis memorias íntimas” que Poses li va justificar la participació en la batalla d’Avinyó, en un moment que ja havia acceptat el canvi de bandera, en el fet que Cabrera dubtava de la seva fidelitat a la causa carlina i no volia ser descobert.

[119] Francisco Mata y Alòs (Girona 1807, Madrid 1884). L’any 1847 va ascendir a Mariscal de Camp, en plena guerra dels matiners. Fou amic de Narvàez i braç dret de Fernando Fernández de Córdoba, mentre aquest fou capità general de Catalunya.

[120] Arenga del 15 de desembre de 1848, la qual es reproduiex més endavant.

[121] Teatro de la guerra: Cabrera, los montemolinistas y republicanos en Cataluña. Crónica de nuestros dias. Autor: Por un tesitigo ocular de los acontecimientos. Imprenta de D. B. González. Madrid, 1849

[122]En l’indret anomenat el Suro de la Palla de la carretera de Girona a Barcelona, fou assaltada la diligència pels trabucaires jutjats a Perpinyà els anys 1845-46. Atesa l’existència del burot, hom pot suposar certa intenció reivindicativa en la tria del lloc, tant pel que fa a la detenció de la diligència per part dels trabucaires, com en l’incendi ordenat per Cabrera. El cobrament dels drets de pas constituïa una altra forma d’imposició odiada pels catalans.

[123]  Els conservadors, partidaris del govern eren anomenats “paus” i els progressistes portaven l’etiqueta de “gitanos”.