A L’EMPARA DE DUES O TRES BANDERES. Crònica periodística de la guerra dels matiners (1846-1849). (2ona. Part)

 

  1. Els segrestos de Sants.
  2. La guerra durant la primavera de 1848.
  3. La qüestió de l’entrada del general Cabrera i les diferències entre els carlins catalans i els espanyols.
  4. La guerra durant l’estiu de 1848.
  5. El pas de l’Ebre de Cabrera: la repressió de la població del Maestrat, del Montsià i de la Franja.


ADVERTIMENT. L’autor d’aquest escrit no n’autoritza la reproducció per cap medi, això fos portat a terme amb finalitat o no, de lucre. En la cita de parts de l’escrit esdevé obligat d’indicar el nom de l’autor, el títol i que ha estat editat a la web SEGLEDINOU.CAT, l’any 2016.


4. Els segrestos de Sants.

Des de la perspectiva de la llei, qualsevol que pertanyi a un grup d’homes que ataqui i robi amb violència és un bandit, això tant si arrabassa d’una estrebada el sou de l’obrer, a la cantonada del carrer, com si pertany a un grup organitzat d’insurgents o guerrillers que no han estat oficialment reconeguts. E.J. Hobsbawm. Bandits. 

El crim, per nosaltres, és un afer de família. Vosaltres teniu el cadafalc i nosaltres, el punyal. Victor Hugo. Hernani.

 

Durant l’any 1848, l’afer de la guerra dels matiners que va captivar més l’atenció dels barcelonins va ser el cas dels segrestos de Sants. Això, si més no, al mateix nivell de curiositat que els originà l’arribada dels rebels fins la muralla, el mes de juliol, o el complot contra el govern de la tardor d’aquell any.

A tres quarts de vuit del vespre del dia 10 d’abril de 1848 – és a dir, a l’hora de sopar- sis o set homes armats amb escopetes i carrabines d’encaro (trabucs) van entrar al cafè de Sants, situat en el número 9 de la carretera de Barcelona, propietat del senyor Baldiri Gené. L’home que els encapçalava era alt, musculós i de pell molt blanca, anava cobert amb una capa, portava anells, joies i galons daurats a la barretina[66]. Els testimonis van explicar que el color clar de la pell dels assaltadors, els van fer sospitar que no es tractava dels típics trabucaires, acostumats a viure a sol i serena. Però, hi ha alguna altra versió dels fets, deguda a records no documentats, d’acord amb la qual els segrestadors anaven disfressats de mossos d’esquadra o, si més no, s’havien vestit de manera que feien creure que eren membres de la policia. Fins i tot, hom va dir que mostraren una ordre de detenció signada per una alta autoritat- possiblement, pel governador de Barcelona. Això explicaria que les víctimes, d’entrada, seguissin les instruccions dels intrusos, sense oposar-hi resistència.

Els assaltants van demanar per l’amo de l’establiment i l’obligaren a que els acompanyés a una cambra. El senyor Gené, espantat, va pregar per la seva vida però l’home que actuava de comandant el tranquil·litzà i li preguntà si en el saló del cafè hi havia els senyors Francesc Caparà, alcalde de Sants, Francesc Solà, Joan Cros[67] i Bernat Capdevila. L’amo li va respondre afirmativament i el capità- d’aquesta manera, anomenaven al seu cap, els homes que el seguien – ordenà que els clients esmentats fossin cridats un per un a la seva presència. Quan els va haver tots, demanà unes copes de marrasquí[68] per als seus acompanyants i va insistir en pagar-les amb un napoleó d’or. En Gené va prevenir al capità que algun dels senyors que es volia emportar no gaudien de bona salut i obtingué la resposta següent: “fill meu, jo només sóc un manat”.

Els ostatges, sortint del cafè, van poder observar que hi havia altres trabucaires vigilant la casa, al davant i al pati del darrere, a més de sentinelles escampats per la carretera. D’entrada, els segrestats van pensar que s’adreçaven a Barcelona, doncs el capità, de tant en tant, cridava “de pressa, de pressa, camineu, que no podrem entrar a Barcelona!” – les portes de les muralles es tancaven tota la nit. Això, segons va declarar en Cros, ho deien els trabucaires per confirmar als presoners que eren empleats de la policia.

Passant per davant de l’estanc, en Domènec Rossell, dependent de la fàbrica d’en Joan Güell, va sortir de la botiga cridant “bé, però això què és?”, tot intercedint pels ostatges. Aleshores, els trabucaires el van fer presoner, com a càstig “per ser tan xerraire”. Tot seguit, el grup va trobar una tartana que venia en direcció contrària i la van registrar, abans de deixar que continués el camí. Prop de can Mangala, la partida de facciosos s’incrementà amb dotze homes més. Després, van passar per la fàbrica dels germans Muntades[69] i van torçar cap a Sant Gervasi, riera amunt. Van fer camí cap a Vallcarca, van deixar de banda Gràcia, passaren per la Mare de Déu del Coll i van baixar fins prop de Santa Coloma de Gramanet[70]. Allà, en una pujada ràpida, Capdevila no va poder continuar la marxa i caigué defallit. El capità, que anava al davant, fou avisat d’aquest incident i  preguntà si l’home fatigat era el francès. Li van aclarir que no ho era i el capità respongué que això havia estat una sort perquè si s’hagués tractat del francès, l’hauria afusellat allà mateix. La resta d’ostatges no va saber la sort d’en Bernat Capdevila. Al cap d’una estona, arribaren a la mina de Can Tàpies[71] i els segrestadors obligaren els presos a introduir-s’hi, tancant-los a pany i forrellat. Els quatre ostatges caminaren per un passadís, amb l’aigua fins els turmells, durant un quart d’hora, fins que van trobar un espai més ample, en el qual hi havia matalassos de palla. Allà els esperava en Capdevila. Els presoners es saludaren, emocionats. Joan Cros va dir, “ja sou aquí, Sr. Bernat?” i Capdevila va respondre, “jo mai abandono els meus companys”. Els ostatges varen romandre en la mina entre 26 i 28 hores. En acabat, els segrestadors se’ls van emportar amb els ulls embenats i descalçats fins el lloc definitiu de captivitat. A mig camí, s’aturaren en una quadra i els fou servida escudella amb ous i carn. El capità els va dir que s’ho mengessin tot sense por, car el tiberi no estava emmetzinat. Els en va donar prova, alimentant-se de la mateixa olla.

Després, els ostatges foren conduïts fins un pou. Cros va descriure el fons d’aquest forat com una mena de forn de masia, de dimensions molt reduïdes. Els segrestats hi van romandre durant 10 dies, estrets, fent les necessitats fisiològiques, un al costat de l’altre. Els trabucaires els portaven menjar però no els rentaven els plats. Allà baix foren obligats pel capità dels sediciosos a escriure sengles cartes per demanar els rescats. Els preus que inicialment exigien per alliberar-los sumava 2000 unces per en Solà, 2000 per en Capdevila, 2000 per en Caparà i 1000 per en Cros. Aquest darrer va convèncer el capità que els rescats eren massa alts i que mai els podrien pagar. El capità els va demanar que fessin ofertes. Cros oferí 100 unces, Solà, 50 unces, Capdevila 25 unces i Caparà, 20 unces. El cap dels segrestadors s’empipà i els anuncià que els abandonava i que mai el tornarien a veure. El capità fou substituït per un trabucaire anomenat Gatuelles. Aquest es mostrà molt dur i va amenaçar els ostatges amb infringir-los grans patiments . Cros li va respondre que ell encara patiria més quan l’arreplegués la justícia i més encara, quan hagués de presentar-se davant de Déu. Gatuelles amenaçà que els podia afusellar en qualsevol moment. Després que intercanviessin alguns retrets, els segrestats acceptaren un rescat de 500 unces per a tots plegats[72]. De fet, els ostatges, salvat en Rossell, eren molt rics. En Cros presumí que durant la captivitat s’havia pogut amagar a la boca un rellotge d’or i els brillants que li servien de botons. Doncs, els trabucaires van admetre el tracte i el francès va escriure al seu amic Joan Achón[73] perquè li deixés els diners del rescat. Però, al cap de dos dies, en Gatuelles es presentà als ostatges i va dir-los que no li agradava l’escrit d’en Cros perquè hi havia paraules en francès i abreviatures. Això no esdevenia la raó plausible del rebuig però els segrestats van comprendre que els trabucaires tenien problemes per lliurar la carta al destinatari. Llavors, Cros va escriure al seu cunyat Jacint Nubiola, i li adjuntà la carta per Achón.

Els diners dels rescats arribaren als segrestadors, al cap de poc temps. Caparà, Cros, Solà, Capdevila i Rossell sortiren del forat del captiveri el dia 21, a les onze de la nit. Durant una bona estona foren conduïts amb els ulls embenats, fins que arribaren al mas Arquers de Pomar. Allà els guàrdies els van llevar les benes i Cros, posteriorment, descrigué la sensació agradable que sentí en veure la natura sota la llum de la lluna. Malgrat això, el capità, en el darrer moment, retingué en Solà i en Cros demanant-los que paguessin 400 unces més, cadascun. Sembla que el primer pagament no havia estat ben repartit entre els segrestadors perquè algú s’apropià d’una part que no li corresponia[74]. El francès va escriure una altra carta demanant el nou rescat i els dos homes van ser tancats en una cova, vigilada per sentinelles molt joves, de menys de 20 anys, un dels quals els confessà que era ateu. Al cap d’un parell de dies, els segrestadors van haver els diners i alliberaren en Solà i en Cros. Ambdós, van caminar sense rumb fins que pararen al mar. Un pescador els va fer saber que eren a Badalona. A les tres de la matinada, Solà i Cros arribaren a Sants.

L’escrit demanant els rescats de 8000 duros va ser trobada en el pati d’una casa que era propietat de Jacint Nubiola i incloïa la meitat retallada de forma irregular d’una carta de joc, el cinc d’oros. L’escrit especificava que l’home que portés els diners hauria de viatjar enfilat en un ruc i cobert amb barretina morada. El missatger aniria des de Barcelona fins a Granollers i pel camí es trobaria l’apoderat dels trabucaires, al qual reconeixeria perquè li mostraria l’altra meitat de la carta. Josep Casamitjana fou el missatger i feu el trajecte previst, enfilat en un ase i amb la barretina morada al cap, però sense els diners. Entre Sant Andreu del Palomar i Montcada fou aturat per uns homes armats,els quals, adonant-se que no portava els diners del rescat, van amenaçar-lo i li ordenaren que tornés l’endemà amb la quantitat  acordada. El dia següent, Casamitjana tornà pel mateix camí i passant per Sant Andreu s’adonà que el seguia algú, fins que a l’alçada de la riera d’Horta, un grup de trabucaires que s’amagaven al bosc, el van deturar. Aquests homes li van prendre els diners que portava a les alforges. Uns dies després, Casamitjana feu una altra drecera, cap a la banda de Sants, per pagar les quatre-centes unces de més exigides pels segrestadors. Aquesta vegada, els trabucaires el van trobar a la riera de la Bordeta.

L’endemà dels segrestos, l’exèrcit cercà els trabucaires camí de l’Hospitalet de Llobregat, Cornellà de Llobregat, Esplugues de Llobregat, Sarrià, Sant Gervasi, Vallvidrera i Rubí[75]. Les viles van tocar a sotmetent, durant la mateixa nit dels fets, i això originà un gran enrenou a tota la plana barcelonina i a la capital. La circumstància esmentada fou recordada per Manuel Pavia, Capità General de Catalunya, en les seves memòries. El general, en comentar això, ens proporciona una altra prova de l’existència de l’estat de revolta que hi havia a l’entorn de Barcelona i no únicament, com s’ha dit, a les serralades centrals i els Pirineus. Pavia afirmà que els aldarulls a la plana tenien força transcendència a l’interior de les muralles. També va comentar que els segrestadors de Sants eren habitants d’aquesta plana i que formaven una partida de carlins.

Els escamots de la guàrdia civil i dels mossos d’esquadra s’afegiren al sotmetent per a empaitar els trabucaires. Diferents investigadors de la policia van posar-se a la feina, com ara els comissaris Josep Nicasi Roca, Josep Alvà, Salvador Cornet i Josep Bronchal. Però, qui es va emportar la fama, fou el comissari de protecció i de seguretat pública, Ramon Serra i Monclús, car fou qui va trobar les primeres pistes. Les autoritats restaven sorpreses pel fet que tants homes armats haguessin pogut arribar a Sants sense que fossin descoberts i van resoldre l’enigma suposant que d’antuvi tenien les armes amagades en aquesta vila, on cadascun dels segrestadors va arribar-hi pel seu compte i per camins diferents. Els policies registraren moltes cases i masos de la plana barcelonina, sobretot a Sants i a Gràcia, sense cap resultat. Encara no havien pogut esbrinar res quan, la matinada del dia 21 d’abril, l’alcalde de Sants, senyor Caparà i els senyors Capdevila i Rossell, van aparèixer sans i estalvis. El dia 23, també van aparèixer a Sants les altres dues víctimes. Aquests homes confessaren que el rescat que havien hagut de pagar era molt alt i que sospitaven que havien estat reclosos prop d’una vila perquè durant la captivitat van escoltar els xiscles de les criatures jugant, les gallines piulant i el so de les campanes d’una església[76]. La policia va localitzar el lloc de captiveri dels segrestats i les coves, a Sant Andreu del Palomar, on amagaven les armes. Efectivament, es va saber que els segrestats havien estat presos dins d’un pou, dessota d’una caseta, al mig d’una vinya en el terme municipal de Badalona.

Els detalls de la investigació de la policia que va explicar el Brusi, són foscos. Sembla que, a partir d’un primer descobriment, els policies van descabdellar parcialment l’embolic; una cosa els va portar a l’altra. Els lladres del pou 2Els clients que s’estaven al cafè de Sants, en el moment dels segrestos, declararen que havien reconegut alguns assaltadors. Concretament, un testimoni va explicar a la policia que la mateixa nit dels segrestos havia clissat un dels implicats que entrava a casa de la planxadora. El sospitós fou identificat i detingut. En aquesta casa, de la carretera de Barcelona, número 65, el comissari Serra hi trobà indicis sospitosos: paper per fer cartutxos, una corneta i pistons de munició. La casa pertanyia a Benet Roure, sastre de la travessera d’en Guàrdia[77] i a la seva muller, que era la planxadora. La policia va descobrir moltes petjades en el camp del darrere de la dita casa, de manera que deduí que s’hi havia produït una reunió nombrosa d’homes. Els llogaters eren Esteve Surroca, la seva muller i fill. Els amos i els llogaters no romanien a casa quan hi va arribar la policia. Malgrat això, la senyora Surroca va ser detinguda, així com el fill de set anys. La dona fou interrogada però no va proporcionar cap dada. El nen es va identificar d’aquesta manera: “em dic Pere, Perico i Peret”. Els policies van voler saber per quina raó la criatura responia d’aquesta manera i el nen va explicar que a casa seva tothom tenia noms diferents. Per exemple, son pare, quan vivien a Vilanova es deia Jaume Batlle i des que s’estaven a Sants, s’anomenava Esteve Surroca[78]. També va explicar que havia vist com es transportava un bagul molt pesat- suposadament, amb armes- a casa del senyor Benet (Benet Roure) de Barcelona.

Per tant, Jaume Batlle fou identificat com l’home alt i forçut que havia dirigit els segrestos. Els periodistes no es cansaven d’esmentar-ne la bona planta i el valor, fins el punt que podem llegir descripcions com aquesta: “… bella y arrogante figura, corazón de tigre que abriga dentro aquel cuerpo de hermosas y hercúleas formas”. És a dir, Jaume Batlle era l’home que els trabucaires anomenaven el capità i també es va saber que es relacionava amb uns personatges anomenats Antonet i Solsona, amb els quals comentaven un gran negoci. En Batlle i en Benet havien portat barba fins l’endemà dels segrestos. El dia 22 d’abril, el comissari Serra, acompanyat pel sotcaporal dels mossos d’esquadra Jaume Vilanova i trenta mossos, va sortir cap a Badalona. El dia 23, Serra registrà algunes cases d’aquesta població, sense cap resultat i  continuà el viatge fins a Mataró. El dia 24, va detenir a Antoni Gatuelles, àlies el Llarg, el qual confessà que havia format part dels trabucaires que havien assaltat el cafè de Sants. A la casa del carrer Montserrat, número 7 de Mataró, Serra detingué la muller d’en Batlle, de nom Teresa i també a Rosalia Mas, l’amant de Baixeras. Les dones foren escorcollades i dins de llurs corsés i de les mitges, els hi  trobaren algunes unces d’or, passaports en blanc i contrasenyes.

Després, el comissari Serra va viatjar fins a Arenys de Mar, reforçat amb 40 soldats. En aquesta vila, a quarts de quatre de la matinada, assetjà la casa dels Solsona, situada a la riera [79]. Durant tres quarts d’hora va intentar que li obrissin la porta, sense aconseguir-ho. Finalment, quan es disposava a esfondrar-la, els fou permesa l’entrada. Mentre, però, els policies van observar que un home s’havia enfilat a la teulada i li van tirar uns trets. El fugitiu també va respondre amb escopetades. En aquest mateix moment, el veí de la casa més propera avisà que un altre fugitiu havia entrat a la seva propietat i els mossos s’hi enfrontaren, matant-lo. L’intrús era l’Antoni Baixeras. La lluita amb l’home enfilat a la teulada- en Batlle- es perllongà perquè, tot i que fou ferit, no volia rendir-se. El periodista elogiava el valor del capità, que qualificava de “a toda prueba”.

Uns dies després, van ser detinguts Esteve Valdès i Pere Vila a l’omnibus de Mataró a Barcelona- el periodista assegurava que la detenció es va produir per casualitat- i ambdós van confessar que havien format part de l’escamot de trabucaires que va portar a terme els segrestos de Sants. Els policies descobriren que, uns dies després dels segrestos, Pere Vila havia tramès al seu pare, que vivia a Vic, un bagul. Per ordre de l’alcalde de Vic, el bagul fou requisat i obert però, a primera vista, els escorcoll no donà resultat. El segon escorcoll va permetre de descobrir-hi un amagatall secret en el qual s’hi van trobar 4800 rals.

A partir d’aquestes troballes, els investigadors decidiren que podien oferir als jutges una història mínimament coherent i un gruix de culpables que esdevenia suficient per a l’escarment que es proposaven.

Els acusats dels segrestos de Sants, van ser els següents:

  • Jaume Batlle, natural de Sant Joan de les Fonts (la Garrotxa), de 34 anys. Era tinent de l’exèrcit carlí. Havia estat condemnat a mort pel Comte d’Espanya però es va escapolir, després de matar un sergent. Va viure, fins l’agost de 1834, a Premià de Mar. Romangué pres a Girona l’any 1846 i després, a Figueres. Sempre acabava escapolint-se de les presons. Era l’autor dels segrestos d’un hisendat de Palamós i d’un altre de Blanes.
  • Benet Roura, de 24 anys, sastre de Sarrià.
  • Francesc d’Assis Roure, de 26 anys i germà de l’anterior. Fabricant de moneda falsa. Li van ser requisats els motlles per a la fabricació de la moneda, armes i les cordes que havien estat emprades per lligar els ostatges.
  • Antoni Gatuelles, casat, teixidor, de la Baixa de Sant Pere, 75, tercer pis, de Barcelona. Tenia 24 anys. Havia estat pres un grapat de vegades.
  • Pau Rivera, àlies Pau el boig i Pau el lladre, filador, natural de Lleida i domiciliat a Vic. Era solter i tenia 24 anys.
  • Josep Miró, treballador d’una bòbila, de 29 anys i nascut a Tarragona.
  • Eduald Viver, jornaler, domiciliat a Badalona, de 37 anys.
  • Joan Vilarregut, filador de Sant Vicenç de Torelló, de 26 anys, veí de Roda de Ter.
  • Pere Vila, fabricant de guants, de 24 anys. Domiciliat a Vic.
  • Esteve Valdés, de 36 anys, natural de Vilamajor i mosso d’un cilindre [80]. Tenia 36 anys. Vivia al número 2 de la plaça de l’Oli, a Barcelona. Havia participat en un segrest a Torelló, del qual també s’acusava a Josep Batlle.
  • Josep Solsona, botiguer, natural de Sant Feliu de Codines i domiciliat a Sant Celoni.
  • Sebastià Solsona, germà de l’anterior. Natural de Sant Feliu de Codines. 21 anys i corneta de la partida.
  • Andreu Cortinas, solter, de 22 anys, espardenyer de Santa Coloma de Gramanet.
  • Jaume Campins, jornaler, de Cambrils.
  • Jeroni Vidal, de 73 anys, de Badalona.
  • Miquel o Manel Baixeras, de 24 anys, fabricant o venedor de guants, de Vic.
  • Teresa Batlle, muller de Jaume Batlle, de 31 anys i natural de les Planes d’Hostoles ( la Garrotxa).
  • Rosa Mas i Galí, de 24 anys, natural de Vic, amant d’Antoni Baixeras. Havia abandonat el marit.
  • Josefina Roure, planxadora de Sants, dona de Benet Roure. Tenia 25 anys.
  • Francesca Valdés, muller de l’Esteve Valdés, natural de Santiago de Compostel·la, de 36 anys i veïna de Barcelona.
  • Josefina, muller de Josep Solsona.

És evident que els acusats no sumaven el total d’autors i còmplices dels segrestos. En l’acció hi van participar, pel cap baix, vint o vint i cinc homes. Els mossos d’esquadra portaren a terme xarxades de sospitosos a Hostafrancs i en altres indrets de la plana- Gràcia, o fins i tot, arribaren a Rubí- i detenien desenes de sospitosos, acusats de dropos. Això es relacionava amb els segrestos de Sants doncs la policia, des de sempre, utilitza aquest mètode cec per tal de trobar pistes, aconseguir delacions i de pas, mal que sigui per casualitat, enganxar algun culpable dels crims que investiga. El diari afirmava que els detinguts eren persones reclamades pel capità general però, llegint la premsa, hom té la impressió que les autoritats van aprofitar l’afer dels segrestos per tal de fer una neteja general. Llavors foren publicades algunes notícies poc creïbles, o gens explicades, en relació a troballes de roba, armes o diners, en els domicilis d’alguns encausats que els relacionaven amb altres delictes. Però, en canvi, Daniel o Dídac Blanch, que era l’amo de la propietat de Badalona, en la qual foren retinguts els segrestats, mai fou trobat. Tot i això, Eduald Viver, que era el seu cunyat i Jeroni Vidal, que n’era el sogre, van ser detinguts. A la casa d’en Blanch, la policia hi va trobar una bossa amb més de 30 unces d’or, amagada en una biga. També hi van trobar un trabuc i altres armes de foc, a més de dos cents cartutxos. El trabuc era el que havia emprat en Batlle i carregava setze bales. Atesa la manca de dades que palesen les notícies del Diario de Barcelona, hem de sospitar que alguns dels acusats ho van ser simplement per causa del seu parentiu amb els sospitosos principals. En qualsevol cas, abans que s’iniciés la vista del consell de guerra, el 8 de maig, la premsa avançava quins serien els condemnats a mort i els llocs de les execucions. Els pronòstics van encertar al cent per cent.

El 10 de maig, a les 9 del matí, els inculpats pels segrestos de Sants foren conduïts en tartanes cap a la sala del judici. Els mossos d’esquadra, un piquet de cavalleria i un d’infanteria, escortaven la comitiva. Una multitud va presenciar el trànsit dels presos. No ens consta cap notícia del desenvolupament del consell de guerra. Només sabem que es va escenificar en l’edifici de la foneria, o del refinament, davant de les drassanes del port de Barcelona i que Jaume Batlle va intervenir-hi defensant la seva innocència i assegurant que ell no havia fet mal a ningú.

Els condemnats a mort van ser executats per tongades en dies i llocs diferents. Jaume Batlle, Benet Roure, Francesc Roure i Josep Miró, foren garrotats el dia 18 de maig de 1848 a les dues de la tarda, en el portal de Sant Antoni de la muralla barcelonina. Josep Solsona, Joan Vilarregut, Pau Rivera i Antoni Gatuelles, van ser executats pel mateix sistema, davant del cafè de Sants, a les 3 de la tarda del dia 19. Esteve Valdés, Pere Vila i Edual Viver van sofrir la mateixa pena en el cadafal eregit a tocar de la línia fèrria de Barcelona a Mataró, a la platja de Badalona. El periodista descriu l’estat d’ànim dels condemnats, camí del suplici i diu que el menys preocupat era Pau Rivera, àlies Pau el Boig, que va fer el trajecte fumant un cigar. Aquest i en Gatuelles, es van mostrar absolutament indiferents amb la religió. Pau, estant en capella, rebutjà els auxilis espirituals i no va voler agenollar-se davant del sagrari. El redactor del Diario de Barcelona comentava que, si més no, Gatuelles no havia organitzat un escàndol, per causa de la seva manca de creença, a diferència del lleidatà. Les dones acusades foren condemnades a 10 anys de presó algunes i 6 anys, les altres. Molts dies després de les execucions, la policia seguia cercant els diners dels rescats que encara no s’havien pogut recuperar i cap a finals del mes de juny, el Brusi informava que el comissari Serra ordenà el registre de la casa dels Solsona, a Arenys de Mar, en la qual hi va trobar 43 unces d’or.

Les notícies periodístiques dels segrestos de Sants recorden, forçosament, les cròniques que puntualment va publicar el mateix rotatiu un parell d’anys abans, en relació al desenvolupament del procés dels trabucaires de Perpinyà. Sembla que el cronista, va ser influenciat, conscientment o inconscient, pels relats de l’Indépéndent des Pyrennés Orientales i de Le Roussillonés. És clar que el procés dels trabucaires de les Illes va ser molt famós i l’any 1846, abans que els condemnats a mort pel tribunal francès fossin guillotinats, la impremta de Manuel Saurí, del carrer Ample, cantonada amb el carrer de Regomir, de Barcelona, havia publicat el llibre titulat “Proceso de la asociación de malhechores de las Illas, llamados trabucaires” el qual, sense esmentar-ne l’autor, o autors,  recopilava els articles del Diario de Barcelona. A la vegada, els articles esmentats constituïen la traducció directa de les ressenyes de la premsa rossellonesa. En ambdós casos criminals, constatem algunes coincidències en els fets relatats: un dels ostatges defalleix durant el camí vers la captivitat; els caps dels trabucaires, cadascun a la seva manera, són descrits com personantges impressionants; l’estratègia dels segrestadors és gairebé idèntica- un grup petit d’homes s’encarrega de l’acció principal, un grup més nombrós vigila l’entorn i un cop acomplerts els segrestos, un tercer grup de reserva s’aplega amb els executors; en cadascun dels casos, un dels trabucaires va ser mort com a resultat de l’emboscada de la policia; tanmateix, la forma d’entretenir els policies per part dels habitants de la casa d’Arenys de Mar que havia de ser registrada, constitueix l’aplicació d’una norma del “codi dels trabucaires”[81] i és molt similar al mètode que es va utilitzar en el cas del mas de les Solanelles, del qual van fugir catorze trabucaires, després d’occir un parell de gendarmes; la tàctica per a procedir al pagament dels rescats, sembla idèntica, en un cas i l’altre, obligant el missatger de les famílies de les víctimes a recórrer un  trajecte per carretera, durant el qual havia de ser deturat pels apoderats dels trabucaires; el transport dels trabucaires detinguts fins la sala del judici, tant en el cas de Perpinyà com en el de Barcelona, és gairebé calcat. Finalment, tant les execucions dels condemnats a mort pels tribunals de Montpeller, com les de Barcelona, es van portar a terme en llocs diferents i emblemàtics, pensant en els indrets geogràfics que esdevenien significatius en el desenvolupament dels crims i en l’escarment de la població – Ceret i Perpinyà, en un cas; Sants, Barcelona i Badalona, en l’altre.

El cas des segrestos de Sants ha romàs envoltat d’un cert misteri per causa de l’existència, a l’època, de les rondes policials, formades per pinxos, als quals l’autoritat governativa concedí “carta blanca” a fi que mantinguessin l’ordre públic, tot usant la violència indiscriminada. La més famosa d’aquestes rondes va ser la del lladre, proxeneta i falsificador, Jeroni Tarrés, el qual, des que fou nomenat policia, seguí amb els seus negocis il·legals i crims. Precisament, la ronda d’en Tarrés actuava a les ordres de Ramon Serra i Monclús- el qual l’anomenà “la meva ronda”. Per tot això, i recordant que els segrestadors es presentaren en el cafè de can Baldiri com a membres d’una ronda policial i que el comissari Serra obtingué l’ascens a cap de la policia barcelonina com a reconeixement pel descobriment dels culpables, hom ha sospitat si els segrestos no foren, d’alguna manera, provocats o tolerats per les forces de l’ordre.

 

  1. La guerra durant la primavera de 1848.

Reserva, silenci, moviments ràpids, adaptació dels plans a les característiques del terreny i dels seus soldats, establiment de relacions estretes amb els soldats rasos […] no sabia res dels patrons vigents sobre estratègia o disciplina. Una de les febleses de l’exèrcit federal és que els seus oficials estan totalment impregnats de la teoria militar tradicional. El soldat mexicà roman, encara, mentalment, a la fi del segle XVIII. Sobre tot, és un guerriller, lliure, individual. John Reed. Mèxic insurgent.

 

L’1 d’abril, Josep Masgoret i Marcó [82] va rebre el nomenament de comandant general interí de les forces rebels catalanes, substituint Joan Castells i Rosell. El titular del càrrec era Ramon Cabrera. Masgoret feu pública una proclama mitjançant la qual exposava els trets del seu pensament polític. El general volia fer desaparèixer les idees de colors partidistes, raonava que el patriotisme català constituïa la causa essencial de la seva lluita, rebutjava les influències estrangeres, sobretot les idees progressistes i revolucionàries i es proposava defensar els furs, tot treballant per la Diputació catalana única.

La premsa es feu ressò de la presencia estable de Borges a la Conca de Barberà,  prop de Montblanc. El dia 5 d’abril, Borges va anar a Guimerà, a la comarca de l’Urgell, per tal d’alliberar els presos que hi havia. Després, se’n tornà a la Conca, concretament a Vimbodí per a refugiar-se en el terreny agreste del Tallat. El Fomento del 10 d’abril, informava respecte el segrest del prebost Joan Masgrau, prop de Girona, quan feia cap a l’hisenda del senyor Camps i Avinyó. Els trabucaires havien tancat l’ostatge en una cova però, malgrat el desplegament de mossos d’esquadra, encara ningú sabia en quin indret romania el presoner.

L’endemà que es portessin a terme els segrestos de Sants, l’11 d’abril de 1848, Marçal es passejà per Cantonigròs i Grau d’Olot. Portava homes  uniformats amb bruses blaves i boina vermella.  Alguns rebels que s’havien rendit a l’exèrcit, vestien camises i capots, cordats amb botons gravats amb la marca de la “Republique française”. Aquesta noticia i algunes altres- com ara que el nou règim de França havia abolit la pena de mort i d’exposició pública dels condemnats- confirmaven el caràcter “comunista” que alguns atribuïen als revolucionaris francesos i reforçaven la creença del govern espanyol respecte la connivència del règim del país veí amb els rebels d’aquesta banda, sobretot, amb els republicans. Però, les dites sospites s’esvaïren poc a poc, degut a la rivalitat entre França i Anglaterra i la certesa de l’ajut que aquesta darrera potència prestava als facciosos.

El dia 12 d’abril de 1848, Bou entrà a Torelló i l’exèrcit feia tretze presoners en una topada amb els montemolinistes, a tocar de Manresa. El mateix dia, una partida d’en Marçal atacà un escamot de la guàrdia civil a les portes de Girona, apoderant-se del comboi d’armes que escortaven; dos sergents de la guàrdia civil van ser morts i tres sergents més i un soldat resultaren ferits. A Gandesa aparegué una partida nombrosa de trabucaires dirigida pel brigadier Joan Torné. Aquesta partida, baixant del Port del Comte, cap a Horta, va sorprendre la patrulla del tinent Pombo Somoza. El tinent aconseguí d’escapar-se, saltant pels barrancs, però el sergent i els soldats que guiava, van caure presoners dels carlistes.

Els dies 14 i 15, Boquica i Masgoret lluitaren amb els soldats de la reina prop d’Alpens, tot i que, el mateix dia 14, la premsa situava els dits capitosts prop d’Igualada, a Prats de Rei. Intermitentment, la premsa donava noticia de trabucaires presos que entraven en capella, prèvia a l’afusellament o el garrot. El dia 15 foren garrotats Pere Alegre, àlies Gallina i Pere Sabater, àlies Sorts. En Pere Alegre havia format part del grup d’Antoni Aguilera, àlies el Fregaire, el qual, malgrat ser republicà, fou un home de Caletrus. Pere Sabater, fou un voluntari dels Tristany i després s’havia instal·lat a Sant Andreu del Palomar. El dia 15 arribava la notícia que havien estat afusellats els matiners Pere Abelló, Joan Miquel, Francesc Cavallot, Josep Costa, Francesc Armengol, Pau Roca i Pere Valls, condemnats a servir forçadament en el bergantí Fígaro i els quals s’havien amotinat a la mar, prop de la vila andalusa de Motril. Més endavant, com veurem, també es va saber que uns altres rebels, condemnats a servir en terres americanes, s’havien apoderat del vaixell que els transportava.

El dia 16, Estartús romania a la Vall de Bianya. El 17 d’abril, el diari feia saber que Marçal havia afusellat en Bou, acusant-lo de bandolerisme, però el dia 25, afirmava que això esdevenia dubtós. El 20, Boquica entrà a Prats de Lluçanès. El dia 23, les columnes de Vic, Terrassa i Moià perseguien a Castells i Poses fins a Sant Llorenç Savall. Els soldats liberals sorprengueren els rebels a missa. La nota de la premsa diu que els rebels portaven pres en Bou. En qualsevol cas, la sorpresa que suggeria l’informador no es produí, doncs a la fi, la columna de Moià es va perdre en un bosc i els matiners l’encerclaren, matant alguns soldats. Altres columnes de l’exèrcit va anar a socórrer els assetjats i es produí una topada greu. Malgrat el menyspreu de l’informador, el qual afirmà que dels 400 matiners que participaren en aquesta brega, nomes 150 anaven armats, el fet és que els governamentals hi van perdre bous i esquelles. La mateixa nota del diari diu que molts rebels anaven uniformats amb brusa blava, boina i pantalons vermells i que en el capell hi portaven una inscripció consistent en el número 3 i la lletra P.

El dia 26, el periodista relacionava uns trabucaires morts a Arenys de Mar amb la partida que havia segrestat els rics de Sants. El 27 d’abril, Castells fou vist prop de la Garriga i el dia 28 van ser clissades distintes partides de trabucaires a Aiguafreda i a Vallfogona. La presència d’altres grups fou denunciada a Granollers, Caldes, Centelles, Sant Cugat del Vallès, viles del Baix Llobregat, a Moià, l’Estany, Terrassola i Santa Maria d’Oló.

El 28 d’abril, les esquadres de Perelada i una columna de l’exèrcit destinada en  Banyoles perseguien una colla de trabucaires. Com gairebé sempre, els perseguits s’escapoliren i els militars s’hagueren de conformar amb la detenció de tres homes que havien donat aixopluc als rebels, així com els alcaldes de Biert i Canet d’Adri, per no haver tocat a sometent.

El 29 d’abril, Masgoret fou vençut i entre els morts de la seva tropa s’hi trobava el brigadier Pere Gordana, que acabava d’arribar de França. En la mateixa data, apareix una noticia respecte Planademunt, al qual el redactor del diari anomena “el segundo que fue de Felip”, segons la qual havia estat encalçat en la vila d’Agullana (Alt Empordà) produint-se una batalla al mig d’aquesta població. L’exèrcit va fer nou presoners, va prendre quatre armes de foc als trabucaires i els ocasionà quatre morts i alguns ferits. Els soldats de la reina van perdre un oficial, un soldat i un cavall. Planademunt s’escapolí i després fou vist passant a França per La Manera. El diari aprofitava l’ocasió per tal de recordar la culpabilitat de Planademunt respecte la mort dels duaners de La Vajol i del capità Cebollino, que el garrotxí va fer presoner prop de la frontera, així com de l’assassinat del capella de Sant Sadurní de la Bisbal i de la seva majordoma[83]. Des d’Olot comunicaven que Burjó i altres capitosts montemolinistes romanien a La Manera i a Sant Llorenç de Cerdans, fornint d’adeptes llurs partides.

Foren vistos grupets de rebels a Alella, a Calaf, a Castellterçol i a la Cerdanya.

Assegurada la república, es produí el canvi d’actitud del govern francès que el govern espanyol esperava amb ànsia. Fins aquell moment, les autoritats franceses negligien el control dels refugiats espanyols, als quals permetien de circular lliurament. Però, a començament del mes de maig el comissari general del departament dels Pirineus Orientals ordenà que en 48 hores tots els exiliats espanyols es presentessin al cònsol per acollir-se a l’amnistia de la seva reina, o fessin cap a les comissaries, a fi que els fossin lliurats els passaports per a ser traslladats a l’interior del país. Els que no complissin aquesta ordre serien detinguts i expulsats a Espanya. Naturalment, les directrius del comissari general no foren obeïdes i dos mesos més endavant, el responsable policial del departament, va tornar a la càrrega amb un altre decret que recordava la necessitat que els estrangers gaudissin d’autorització per residir en la zona de setze miriàmetres, a tocar de la frontera que els havia estat reservada. El dia 30 d’abril una partida nombrosa de carlins intentà entrar a Espanya pel coll d’Ares però fou rebutjada per l’exèrcit, després d’un foc entrecreuat que es produí a Molló. Els rebels van sofrir vuit morts i l’exèrcit, un mort i quatre ferits.

Durant el mes de maig de 1848, la intensitat de la rebel·lió no disminuí. El 2 de maig, cinquanta matiners s’instal·laven a Alella. El dia 5, Castells entrava a Tona i es produí una esbatussada important a Sant Joan de les Abadesses. Marçal s’apoderà de Cassà de la Selva. El dia 10 el Diario de Barcelona confirmava la mort de Ramon Tristany, ocorreguda el dia 7, durant la darrera esbatussada amb el general Paredes però després es demostrà que això esdevenia incert.

El mateix dia 10, la premsa reconeixia que, a Madrid, s’havien sollevat un grapat de progressistes, ajudats per una part de la tropa militar de la capital. El diari del 12 de maig explicava els detalls de la revolta madrilenya. Sembla que els efectius dels sollevats sumaven centenes de persones, malgrat que, d’entrada, la premsa va voler fer creure que s’havia tractat d’una mena de manifestació espontània de soldats i de civils, la qual havia estat ràpidament controlada per l’exèrcit fidel a la reina. Posteriorment, s’explicà que el dia 7 de maig havien estat afusellats a la porta d’Alcalà 13 condemnats per la dita sublevació.

Durant aquests dies, Marçal abandonà les comarques gironines i penetrà fins a Granollers, va donar la volta cap el mar, passà per Òrrius i arribà a Vilassar de Mar. La gosadia dels rebels era extraordinària i malgrat que topaven intermitentment amb l’exèrcit, feren cap a la costa del Maresme sense que l’exèrcit de la reina els pogués aturar. La columna de Mataró presumia que, prop d’Òrrius havia ferit en Marçal en una cama i en un dit i es remorejava que caldria amputar-li l’apèndix de la ma.

A finals de maig, el diari afirmava que Joan Castells s’havia confessat republicà i que per aquesta raó, Brujó l’havia declarat traïdor, així com també condemnà a Marçal i a Poses[84], per la connivència que practicaven amb les partides republicanes. Els primers dies de juny de 1848, Castells dividí la tropa per tal d’ajudar en Marçal en la persecució d’uns pròfugs que havien comès actes de bandolerisme- potser, partidaris d’en Bou- i quan Gonfaus els va arreplegar, el dia 11 de juny, no va tenir cap mirament en afusellar-los. Més endavant, l’ortodoxa Brujó acompanyà el republicà Victorià Ametller en algunes maniobres prop de la frontera, les quals van ser denunciades per les autoritats franceses.

El 13 de maig es produí l’aixecament republicà de Sevilla, que segons la premsa, ràpidament fou ofegat per les autoritats governamentals[85]. Durant aquests dies, el Brusi ens fa saber que s’havien produït aldarulls a favor de la república a Sant Martí de Provençals i a Santa Coloma de Gramanet. Mentre, Marçal va entrar a Calella de la Costa.

El 23, Masgoret, Castells i Gómez atacaren les tropes liberals entre Sant Jaume de Frontanyà i la Pobla de Lillet, ocasionant-les 4 morts i 27 ferits. També s’emportaren 105 presoners, els quals van haver d’abandonar davant de l’escomesa de les columnes que provenien de Berga.

El 24 de maig, Estartús exigí contribucions a les viles que envolten Olot i com que les municipalitats s’hi resistiren, va fer pública una ordre, en nom de la “Recaudadora Superior de las Fuerzas Reales de Cataluña” mitjançant la qual reconeixia que les viles assenyalades havien menyspreat l’ordenança fiscal i que atès que ell no volia esposar els seus soldats a les desgràcies que es produïen en la feina de la recapta de contribucions, manava l’aïllament d’Olot i que els vilatans de l’entorn que hi anessin, fossin castigats amb dues-centes bastonades i la requisa del gènere que portessin. Els que aconseguissin d’entrar a Olot, serien denunciats pels confidents a l’autoritat carlina, la qual els castigaria amb una multa de 20 rals la primera vegada i quatre-centes bastonades, la segona – la correcció física s’havia d’aplicar en la plaça del poble del qual fossin originaris els infractors. Els alcaldes que no publiquessin aquesta circular haurien de ser castigats amb la mateixa sanció. Les autoritats municipals situarien vigilants a la carretera d’Olot, per tal que es complís l’ordenança i la despesa aniria a càrrec dels ajuntaments. A la capital de la Garrotxa, només hi podien arribar aliments. El periodista aprofitava l’avinentesa per criticar la manca d’humanitat dels matiners. Estartús gravava el transport per carretera a Olot però també  exigia a la ciutat una contribució de vuit mil duros. Per tal d’aconseguir l’exacció, dedicà esforços a obstruir la construcció de la carretera a Vic, disparant als treballadors. Els obrers es van negar a treballar sense protecció. El bloqueig d’Olot es perllongà fins el 7 de juny.

El 25 de maig, la columna de Sant Hilari assaltà a baioneta les posicions dels correligionaris de Marçal, prop de Viladrau. El 26 de maig, Carlos Llauder, governador superior polític de Girona, es queixava que els trabucaires havien fet estada a Besalú, amb absoluta connivència de l’autoritat municipal i dels habitants de la vila. Per aquesta causa, el governador imposà una multa de deu mil rals a l’ajuntament. En la mateixa data, Forcadell, Boquica i Gómez atacaven Castellar de N’Hug. Ocupaven la part més alta del poble i els masos de les rodalies.

La relació de captures que presentaven els mossos d’esquadra amb data d’1 de juny, palesava que la lluita contra els facciosos constituïa la dedicació prioritària de la policia. Tots els detinguts del llistat, ho havien estat per posseir fusells retallats o pólvora, per haver comprat armes, per viatjar sense documents, per haver donat aixopluc als trabucaires- una família sencera, fou empresonada per aquesta causa- o, com va ser el cas d’una dona de Folgueroles, per haver-los avisat que s’acostava una columna de l’exèrcit. El dia 27, Masgoret ocupa Bagà. En aquesta operació, Masgoret pensava que comptaria amb l’ajut de Castells però aquest no es presentà a la batalla. Aleshores, Masgoret el destituí del càrrec. A partir d’aquest moment, cessà la col·laboració entre ambdós capitosts.

A la fi del mes de maig, Ferdinand Lesseps, antic consol francès a Barcelona, fou nomenat l’ambaixador de la república davant del govern espanyol. Narváez  va rebre’l cordialment i li confirmà que Espanya havia reconegut la república francesa. Posteriorment, cap a la tardor, Lesseps presentà les credencials a la reina Isabel. Els diaris comentaven que l’amistat entre ambdós països fronterers, malgrat la diferencia de règims polítics, constituí un exemple positiu que contrastava amb l’actitud del govern anglès envers Espanya. Les conseqüències de la nota diplomàtica de l’ambaixador Bulwer del 7 d’abril, encara cuejaven. Els diaris no paraven de remenar l’assumpte de la ingerència de Lord Palmerston en els afers espanyols i aprofitaven qualsevol cosa, com ara les intervencions dels diputats de l’oposició en el parlament britànic, una nota crítica publicada en The Times o, fins i tot, les declaracions de neutralitat del capità d’un vaixell anglés, amarrat al port de Barcelona, per tal de distingir el poble britànic- el qual hom suposava pacífic i amic d’Espanya- del seu govern bel·licós.

El 5 de juny es produí un aldarull a Martorell. A quarts de nou del vespre, uns homes, des de darrere d’uns carros abandonats al mig de la plaça, dispararen contra la caserna de la guàrdia civil. Aquell dia festiu, la gent, en escoltar els trets, va fugir esparverada dels salons de ball. El diari no esmentava la bandera dels atacants i això significa, com es comprovà, que  eren republicans.

Els dies 8 i 9 de juny, Masgoret i els Tristany portaren a terme unes àmplies maniobres a fi de centrar l’atenció de les tropes enemigues i facilitar l’entrada de Cabrera a territori espanyol. El 9 de juny, l’Estudiant fou vist a Esparreguera.

El 14 de juny, un grup de matiners arribà a Sabadell i es presentaren al cafè de la vila cercant l’algutzir i el nunci, a fi que els acompanyessin a les finques que posseïssin cavalls. Finalment, s’emportaren quatre o cinc bèsties, inclosa una que era propietat del batlle. El Capità General multà amb 4000 duros la municipalitat per no haver fet res contra els assaltants. A partir de la meitat d’aquest mes, augmentaren les aparicions de partides nombroses de rebels i les accions de requisa de mitjans – sobretot, de cavalls.

El 17 de juny, van ser morts tres trabucaires d’en Marçal encarregats de cobrar les contribucions. En Jubany, com a represàlia per la manca de pagament de les exaccions que havia exigit, feu fermar la sèquia de Monars, la qual fornia d’aigua la població de Girona. De fet, aquesta sèquia fou destruïda un grapat de vegades pels carlins.

El Diario de Barcelona explicà l’heroica defensa de l’hisenda d’en Galofré, al Penedès, constituïda per dues masies comunicades per un passadís. L’amo, els fills ( fill i filla) el masover i el seu noi, varen resistir l’assalt de 94 trabucaires d’en Vilella i d’en Manyé. Primer, lluitaren parapetats en un dels edificis, fins que els atacants hi van calar foc. També  incendiaren el paller. Llavors, els resistents s’amagaren en el passadís i encara aconseguiren de matar un parell de trabucaires i ferir-ne sis més. El fill del masover fou mort. Finalment, Vilella abandonà la lluita però demanà l’adversari que es deixés veure, doncs el volia conèixer. Galofré accedí a la petició amb la condició que Vilella i sis trabucaires desarmats, es situessin a la distància de la meitat de l’abast del seu fusell. Vilella complí la condició i Galofré sortí de l’amagatall. Aleshores, Vilella el saludà respectuosament i immediatament ordenà d’aixecar el setge.

El 20 de juny, arriben notícies d’en Planademunt. El capitost de Santa Pau, al front de 200 homes, fou descobert mentre anava de Seva a Viladrau. La secció cinquena de la primera brigada auxiliar de Vic l’empaità i li matà tres trabucaires. Marçal, també romania pels voltants i l’endemà- dia 18- d’haver dormit a la casa Mas Ferrer de Sant Sadurní d’Osomort,  anà cap el Pla de la Calma. El dia 20, Cabrera fou vist a Sant Llorenç de Savalls però, en acabat aquesta noticia fou desmentida.

 

  1. La qüestió de l’entrada del general Cabrera i les diferències entre els carlins catalans i els espanyols.

Ell també havia canviat. Era un Cabrera que si atreia als progressistes i els republicans, no atreia en canvi com abans els qui cercaven el cabdill de la primera guerra. Ferran Soldevila. Història dels catalans.

… en el curs de la campanya, Savalls rompé amb Cabrera, després d’un altercat violentíssim ocorregut a Amer. Josep Pla. Un senyor de Barcelona.

La personalitat individual és una cosa clara, visible, tangible. La personalitat nacional és quelcom menys concret. Ningú no podrà discutir quina cosa és l’home. Pot ésser objecte de discussió quina cosa sigui la nació.  Antoni Virgili i Rovira.  El nacionalisme.

 

Els cronistes de l’època coincideixen en recordar-nos que, d’antuvi, Ramon Cabrera va resistir les crides del comte de Montemolín per tal que encapçalés l’aixecament dels matiners. L’any 1850, un biògraf, no identificat, assegurà que quan Cabrera decidí d’entrar al Principat, pronuncià la sentència següent: “Voy porqué el honor y el decoro me lo mandan así; pero, tengo el presentimiento de que todas estas esperanzas serán fallidas”[86]. L’hisendat Rafael Puget, de Manlleu, opinà en les memòries que li va escriure Josep Pla, el següent: “Cabrera, però, que en la primera guerra fou anomenat ‘ El Tigre del Maestrat’ fou durant la guerra dels Matiners, el gat dels Pirineus. Cabrera portava ja a dins l’escepticisme inguarible que la vida en un ambient civilitzat- Londres- l’infiltrà”[87]. Això és mitja veritat, malgrat que la percepció de l’hisendat hagi estat compartida per força gent. De fet, algunes sinopsis biogràfiques del general carlí, escrites en el segle XX, passen de puntetes per damunt de la participació que va tenir en la guerra de 1846 a 1849 o, fins i tot, l’obliden. Sobretot, els historiadors i hagiògrafs no catalans, més proclius a l’ideari absolutista de la primera fornada carlina i els que es limiten a descriure la història d’Espanya des del punt de vista de la capital de regne, mostren predilecció per recordar l’heroi i l’estratega militar de la guerra dels set anys, contraposat a l’exiliat escèptic que, a la fi de la seva vida, es negà a participar en la carlinada de 1872 a 1876 i va acabar prometent fidelitat al rei Alfons XII.

general Ramón Cabrera
general Ramón Cabrera

Certament, el “manifest a la nació” que va signar Ramon Cabrera l’11 de març de 1875, a Paris, mitjançant el qual explicava les raons que tenia per sotmetre’s al jove Alfons XII, donava una ullada a la guerra de 1848, gairebé irònica. Cabrera considerava que la primera guerra fou veritablement justa i popular, doncs es portà a terme per a “sostenir tot aquell món d’institucions seculars, de costums pietoses i tradicions estimades”. Ara bé, la guerra dels matiners, es produí – diu el tortosí- per enyorament, atès que “El 1848, aquell món que havia desaparegut de la realitat, quedava encara en la memòria…”.  Tot i l’escepticisme ideològic que, sens dubte, marcà Cabrera, el fet és que les dades publicades per la premsa barcelonina durant la segona guerra del XIX, ens mostren un militar ben actiu, temut per les forces governamentals, que s’adaptà a la lluita guerrillera, mal que a la vegada, feia tot el possible per tal de cohesionar l’exèrcit rebel català, amb l’objectiu que esdevingués el nucli de la força armada dels antics territoris peninsulars de la corona d’Aragó.

Des de la fi del mes de juny de 1848, fins el mes d’abril de 1849, Cabrera semblava present arreu i era esmentat cada setmana pel Diario de Barcelona. En aquest sentit, li esquia la comparança amb un felí, fos tigre o fos gat, tot i que la referència a la pèrdua de força depredadora, implícita en l’al·legoria de la conversió de l’animal gran i ferotge, en un altre de la mateixa mena però petit, esquívol i poruc, esdevé una simplicitat. Cabrera, acusat per la premsa liberal conservadora d’haver portat a terme una actuació cruel i sanguinària durant la primera guerra- sobretot, a partir que l’exèrcit liberal li afusellà la mare- va retornar, vuit anys després, a territori espanyol farcit d’idees il·lustrades i un xic romàntiques, en part anticlericals, pròpies del liberalisme conservador britànic. Aquest ideari li va facilitar l’aliança amb les tendències republicana i liberal d’esquerra dels matiners però també el va enfrontar a l’absolutisme del carlisme apostòlic dels castellans, navarresos i bascos. És clar que el canvi de mentalitat del tortosí potser no fou tan sobtat com hem suposat, doncs, si més no, el príncep Fèlix Lichnowsky testimonià que el general, amb el qual parlà l’any 1837, li confessà que estava tip de les intrigues que teixien algunes persones que voltaven Carles V  i es definí de la manera següent: “Jo sé que li diuen al rei que no sóc un beat. Potser no sóc un sant però faig miracles”. El príncep també fa referència a la poca entesa que hi havia entre Benet Tristany i Cabrera, així com de l’enemistat mútua que sentien el tortosí i Josep Pons, àlies Pep de l’Oli. Es a dir, que abans que Cabrera s’exiliés a Londres, l’ala més carca del carlisme ja el titllava de poc pietós i per tant, de poc fidel a la causa carlista. També veurem que, durant la guerra dels matiners, l’enemistat del general tortosí amb els Tristany i molt especialment, amb Pep de l’Oli, es mantingué i va tenir conseqüències importants en el camí que seguí la brega.

Hom es pot preguntar- i això ja ho feien els coetanis d’aquella guerra- per quina raó, Cabrera, pensant com pensava, va admetre la responsabilitat de conduir l’exèrcit de Montemolín i fins i tot, com podia ser que llavors encara restés fidel al carlisme. La resposta és òbvia. La revolució de 1848, arreu d’Europa, va enfrontar liberals conservadors amb els tradicionalistes, els liberals d’esquerra, progressistes i socialistes però també va enfrontar els models d’estat liberal francès amb el britànic- centralista i administrativista, el primer; descentralitzat i consuetudinari, el segon. Hom no pot dubtar que Cabrera i el mateix Montemolín, eren anglòfils, en part per convenciment i en part perquè el govern anglès els protegia, els ajudava i els alendava en la revolta. Aquest posicionament situava els montemolinistes amb els peus a terra i els donava alguna possibilitat en la lluita contra la branca dels Borbons que ocupava el tro espanyol. Per contra, l’ enfrontament amb el liberalisme conservador, en nom de l’absolutisme ranci, els hagués expulsat dels corrents polítics i revolucionaris que predominaven a Europa i que tenien profundes arrels en el liberalisme radical. És a dir, l’entorn de l’any 1848, un alçament en nom, simplement, de l’absolutisme feudal no podia arrossegar gaires catalans. És clar que entre els revoltats hi havia els Tristany, que hom no pot comptar com “apostòlics”, però que tampoc confraternitzaven amb el liberalisme. Possiblement, des de la perspectiva ideològica, els Tristany representaven una mena de conservadorisme romàntic, basat en la consideració paternalista del poble, al qual els senyors naturals de la terra havien de protegir i castigar, quan fos necessari, sense obstruir la llibertat basada en l’ordre consuetudinari local. La mentalitat extemporània dels Tristany, va enfrontar aquesta família amb Ramon Cabrera, gairebé amb la mateixa intensitat que també la va enemistar amb els absolutistes fanàtics del carlisme i amb els liberals del govern espanyol. Però, d’alguna manera, la vessant extremadament conservadora que representava la família d’Ardèvol, cobria la faceta de les aspiracions d’una porció de la població pagesa, enyorada d’un temps passat, inevitablement mitificat en la seguretat que portava la manera de viure basada en l’escala de valors ancestral, certament classista però també, individualista.

L’anglofília de Montemolín i de Cabrera, així com l’exhibició d’idees liberals, que sovint escampaven força carlins catalans, amoïnaven força als estaments oficials de Madrid. De fet, els rebels responien amb un ventall ideològic ampli i tolerant a les esperances de diferents sectors socials de la població. Si al populisme esmentat, hi afegim el tracte humanitari que els rebels dispensaven als presoners i també a la gent de les viles que ocupaven- aspecte, en el qual, reeixiren Masgoret, Marçal i altres comandants significats de la rebel·lió, inclosos els republicans- així com el renom extraordinari d’en Ramon Cabrera, com a estratega militar, esdevé evident que, en l’aspecte publicitari, els matiners van ser més efectius que no pas ho va ser el govern.

Un llarg article del diari madrileny La España del 27 de desembre de 1848- al qual també farem referència més endavant, per causa dels atacs que contenia contra Catalunya- palesava indirectament les temences del govern. Segons la tesi del comentarista, Montemolín era un xitxarel·lo venut a l’or anglès i la confusa ideologia que emparava no mereixia cap mirament. Per tant, l’únic perill veritable era Cabrera. L’article citat, deia això: El nombre y la persona del príncipe que se deleita y luce sus atavios en los saraos aristocráticos de Londres, mientras los viejos soldados de su padre mueren en las gargantas de los montes, invocando lo que ya no es, no significa, no puede significar nada en el mundo político. Primero, porque nada ha hecho a favor de la causa. Segundo, porque esta causa no viene vestida con los colores nacionales, sinó con los colores ingleses. Tercero: porque el principio proclamado por Montemolín, no es el principio absolutista, sinó el principio constitucional. Cabrera es hoy quien, superior al príncipe, reune en si todo el poder y todo el porvenir de la causa carlista. Por eso no debe descansar el gobierno de SM hasta inutilizar la única persona capaz de prolongar una lucha”. És a dir, aparentment, el periodista volia dir que la guerra de Catalunya esdevenia un problema estrictament militar i no pas polític. Però, precisament, els governants de Madrid temien el populisme i el liberalisme dels matiners – dit sigui en el sentit polític però també, de tarannà personal- el qual fou ben representat per Ramon Cabrera.

La qüestió de quan va ser que el general Cabrera abandonà l’exili anglès, entrà en territori espanyol i es feu càrrec de les regnes dels revoltats, ha estat discutida. Josep Llord suggereix que això va succeir el mes de març de 1848 i de fet, aquesta data coincideix amb l’empenta bèl·lica i l’aparició en les planes dels diaris de molts capitosts carlins que fins aquell moment s’havien mantingut amagats, o procuraven de passar desapercebuts; per exemple, Planademunt i Savalls. És clar que els homes esmentats actuaven a cavall de la frontera i directament o indirecta, havien estat implicats en fets que van originar el procés dels trabucaires de Perpinyà, de manera que això els mantingué en una actitud prudent, fins que la monarquia francesa fou enderrocada. Però, en qualsevol cas, l’aixecament dels carlins, el setembre de 1846, no va ser seguit immediatament per tots els correligionaris del pretendent i constatem que, només a partir del mes de març de 1848, just quan es remorejà l’arribada de Cabrera, apareixen en l’escena bèl·lica uns quants capitosts famosos.

Les autoritats del govern espanyol, començant pel general Pavia, sempre varen sostenir que Ramon Cabrera entrà a territori espanyol la nit del 24 de juny de 1848, aprofitant que les festes de Sant Joan. La biògrafa del general tortosí, Conxa Rodríguez Vives, diu que això succeí el dia 23 i aquesta és, també, la data certificada per alguns cronistes de l’època [88]. Llavors, Cabrera havia complert 42 anys. Hom deia que el pas del tortosí s’havia produït des d’Oceja, a la Cerdanya, passant pel Pla de Salmes i que anava acompanyat per un grup de 18 genets que portaven gorres semblants a les de la Guàrdia Nacional francesa.  Hom també deia que el dia 25 de juny, el general havia dormit a Perafita – sembla força estrany que Cabrera hagués pogut recórrer en una jornada una distancia tan llarga- i hom garantia que Castells, Boquica i altres capitosts s’aplegaven a les seves ordres. Entre ells, algú hi va reconèixer al terrible Patricio Zorrilla [89]. Un testimoni explicà que havia pogut clissar en Cabrera de prop i que era un home petit, magre i de pell obscura [90].

Mica a mica, l’opinió pública es convencé que el general tortosí romania en territori del Principat i que intentava cohesionar i conduir les forces rebels. Tot i això, les autoritats no van negar que, des d’uns mesos abans, el general s’havia mantingut a cavall de frontera, residint, principalment, a Sant Llorenç de Cerdans (Alt Vallespir) i que, per tant, esdevenia probable que durant el període previ a l’entrada “oficial”, hagués dirigit o encapçalat algunes incursions al sud de la frontera.  De fet, el 10 de juny, l’autoritat del govern mobilitzà les tropes destinades a les comarques gironines car temien que Cabrera hagués passat a territori espanyol.

El dia 14 de juny, el  Brusi es feu ressò de la carta escrita per “una persona de l’alta muntanya” que havia militat a les fileres del carlisme: “Solsona, 9 de junio.- Hay quien supone que Cabrera se pondrá al frente de los trabucaires. Aun cuando dudamos mucho que tal suceda, si sucediese, no daríamos a tal suceso la menor importancia, porque Cabrera no conoce este pais, ni es aquí conocido y sobretodo porque el Cabrera de hoy no es el de otros tiempos, pues su comportamiento durante la emigración y el desden con que trataba a sus compañeros y ciertos misterios y sus poco edificantes costumbres le han valido el descrédito entre los suyos. A parte de todo esto, las circunstancias han variado completamente”.

Aquesta carta- que fou tramesa des del territori dels Tristany i del baró d’Abella- confirmava la divisió existent en les fileres carlines. En primer lloc, els  anomenats “apostòlics” mai, des del temps de la guerra dels set anys, havien estimat Cabrera, al qual consideraven un liberal i un escèptic en matèria religiosa. Durant la guerra dels matiners, a més, el titllaren d’adúlter, doncs convivia amb una dama anglicana- amb la qual maridà, en doble cerimònia catòlica i anglicana, després de la campanya montemolinista [91]. En aquest sentit, cal entendre l‘acusació de l’autor de la carta, consistent en la manca d’arrelament de Cabrera en el país i la referència als seus hàbits “poco edificantes”. En segon lloc, cal recordar que Cabrera es resistí força a la crida del pretendent doncs llavors considerava que el millor que es podia fer per la causa, consistia en alimentar les guerrilles, tot evitant l’enfrontament d’exèrcits. A més, els carlins ortodoxes temien el caire social i guerriller de la revolta, l’atac a la propietat privada, la barreja amb els republicans, l’enlairament dels capitosts populars a oficials de l’exèrcit, els segrestos d’hisendats i, en definitiva, aquella mena de guerra que consideraven contrària a l’idearia primigènia. Per això, no podien comprendre que el seu rei donés suport a la xusma, enviant-los Cabrera per a que la dirigís. La divisió existent entre els carlins, a partir del primer exili i fins el darrer aixecament del segle, fou reconeguda pels mateixos protagonistes: “… la vida de la emigración (salvo muy dignas excepciones) sirvió, por desgracia, para que muchos perdieran todo sentimiento de la patria y para que se les entibiara el sentimiento religioso, llegando algunos por la necesidad y el hambre a alistarse en sociedades dudosas (se me indicó masónicas; no lo afirmo)”[92].

Les tendències dins del partit carlista eren anomenades « dreta » i « esquerra » i, si fem cas a la carta que van enviar un grapat d’oficials navarresos i bascos al comte de Montemolín, sembla que també constituïa una divisió territorial, gairebé ètnica, entre els carlins del nord i del centre d’Espanya, – per una banda- i els carlins catalans i valencians – per l’altra. Els autors d’aquest escrit, titulat pel periodista com a “Exposición que han hecho varios gefes y oficiales carlistas navarros y vascongados al Conde de Montemolín” i datat a Bordeus, el 10 de maig de 1848, es queixaven d’anteriors “traïcions”, sobretot del pacte de Bergara, per tal d’acabar denunciant el fracàs de l’aixecament iniciat l’any 1846 al País Basc. Asseguraven que tots ells, a partir del moment que fracassà la possibilitat del casament reial entre el pretendent i “su augusta prima” havien seguit la crida del comte de Montemolín i “Entonces – recordaven els autors- huyó V.M. á Londres, llamó a las armas a todos los españoles, mandó que los emigrados corrieran a la frontera…” i ells, una vegada més es van sacrificar i compliren les ordres de prendre les armes per la causa de D. Carlos. Però, després de deu mesos d’expectativa, de privacions i d’esforços, els generals del nord es van deixar atrapar per la policia i aleshores el partit va fer saber als 3000 caps i soldats, destinats a aquell territori, que podien tornar a l’exili (“a internarse”) . Per culpa d’aquesta nova “traïció”, equiparable a la de Moroto, tots els carlistes fidels restaven a la misèria, sense mitjans per subsistir i per això voldrien acollir-se a l’amnistia decretada per la reina el 17 d’abril. Abans de decidir-se, però, preguntaven al rei si encara fóra possible de portar a terme l’aixecament, doncs ells s’estimaven més d’acabar la carrera militar en el costat carlí. Unes frases d’aquesta carta són força significatives:  “Hoy, Señor, se ve obrar el mismo plan, pues mientras el sospechoso Cabrera se le autoriza para obrar … en Burdeos, Bayona y otros puntos perecen de hambre los vascongados, castellanos y navarros, y no se dispone cosa alguna para con respecto à la derecha, siendo así que siempre ha sido el apoyo de todo. ¿Es acaso porque se sabe que será fácil destruir la izquierda no sublevándose la derecha?. Muchos piensan así, y no dudan que se procura la sumisión a Isabel, sea para ahora, sea para cuando se destruya la izquierda…”.

caricatura despectiva d'un carlí. Finals segle XIX.
caricatura despectiva d’un carlí. Finals segle XIX.

El 20 de juny, El Fomento assegurava que “… entre los carlistas hay una facción muy numerosa y respetable enemiga decidida de la presente intentona”. Una notícia del 20 de novembre, informava que “la discordia que media entre los trabucaires es grande; ya tenemos entre ellos los partidos de Catalanes i Castellanos; unos detestan a Cabrera, otros le proclaman su gefe”. L’ordre de les frases porta l’equívoc: els que detestaven Cabrera, havien de ser els castellans. A començaments del mes de juliol, un grapat d’oficials carlins, disconformes amb la manera que es portava la guerra, varen passar a territori francès, tot queixant-se que Cabrera mostrava predilecció per posar-se un barret de tres punxes, a l’estil dels gals i que a tothora sermonejava els trabucaires amb idees d’humanitat i d’il·lustració. Els desertors es mostraren farts de tants discursos moralistes. A la fi del mes de juliol, el Fomento lamentava que Cabrera hagués tornat de l’exili per fer el paper d’home filantròpic i humanitari, mal que, segons el periodista, això no faria oblidar la plana sagnant de la història que va deixar escrita mentre va dominar el Maestrat, durant la primera carlinada. El periodista recordava que, llavors, el general havia mantingut un grapat de presoners durant força temps sense donar-los menjar, fins que van caure en el canibalisme. Després, va sortejar els que havien sobreviscut per afusellar-ne un de cada cinc.

En qualsevol cas, una part dels veterans que s’afegiren a la lluita dels matiners amb l’entrada de Cabrera, desconfiaven molt dels trabucaires i consideraven que la situació dels rebels es caracteritzava per la desorganització, la improvisació i la manca d’objectius. De fet, hom no podia saber qui manava en l’exèrcit català del pretendent. Si més no, en teoria, Brujó era el capità general de Catalunya i Castells era el comandant general d’aquest exèrcit però semblava que el general tortosí s’apropiava de les regnes de la guerra. Mentre, El Barcelonés – diari proper als liberals d’esquerra- negava el suport als matiners carlistes i proclamava que “Entre la Constitución y el absolutismo hay un trayecto demasiado estenso para ser alcanzado”. L’1 de juliol, els diaris madrilenys asseguraven- i ho recollia el Brusi- que els comandaments facciosos de Navarra i Guipúscoa, després d’haver comprat armes i cavalls, abandonaren els plans de guerra perquè els mancaven els efectius humans. El 9 de juliol, aquell comunicador misteriós, “persona autorizada”, de l’alta muntanya, tornava a la càrrega- tot i que ja havia admès que Cabrera encapçalava els rebels montemolinistes- i afirmava el següent :  “… hoy está tan aburrido y pesaroso de la intentona, qué no sabe que hacer: no se atreve a permanecer aquí y tampoco se resuelve a pasar el Ebro… Cabrera ha hundido para siempre su reputación y su fortuna. Su nombre será confundido ya con el de los bandidos á cuya cabeza se ha puesto; su muerte es segura y las esperanzas de su príncipe desvanecidas para siempre en el terreno de la fuerza… Cabrera continuando aquí tocará las dificultades que no supo medir al venir, y si no abandona un pais en el no tiene simpatia alguna, habrá de volverse a Francia, si es que antes no experimenta los efectos de haberse metido entre gentes que no conoce y cuyas venganzas y rencillas son aun mas feroces que sus instintos”.

Fins la fi de la guerra i encara més enllà, hom va discutir la sinceritat de Cabrera, com a carlí. El Clamor Público del dia 19 de març de 1849, poc abans que el govern anunciés la fi del conflicte, va publicar un article que denunciava la divisió dels carlistes i explicava que les autoritats franceses protegien els “apostòlics”, en detriment dels montemolinistes catalans: “Donde hay muchos hombres por necesidad tiene que haber diversos pareceres, envidias y traiciones. En el bando carlista hay dos facciones, una que se echa de civilizada y otra llamada apostólica, que segun parece cuenta más proezas que individuos de que se compone… Segun dicen, habiéndose liberalizado el conde de Montemolin, no es ya digno de que los realistas se hagan matar por quien no quiere un gobierno absoluto … Lo que si debe llamar mucho la atencion es que á los llamados apostólicos no se les persigue por la policia francesa, dejéndoles vivir en paz en la frontera”. Segons el periodista, l’alçament a Navarra i el País Basc no havia reeixit perquè l’havien fet fracassar els apostòlics.

La divisió dels carlins podria haver estat una altra causa del retard de la incorporació de Cabrera a la lluita. Fos com fos, certament, d’ençà que Cabrera va posar els peus en territori espanyol, fins que decidí tornar a l’exili, s’acumularen els indicis que palesaven l’aïllament que patia el tortosí entre els seus correligionaris. Això, fins el punt que hom té la impressió que el primer general dels carlins sovint romania immers en un estat paranoic, sospitant traïcions i desconfiant dels alts comandaments al seu càrrec. És a dir, Cabrera no únicament fou menystingut pels apostòlics, sinó que també fou rebutjat per molts carlins de la vessant més liberal. La premsa publicà notícies de les desavinences de Cabrera amb gairebé

Domènec Forcadell i Mitjavila
Domènec Forcadell i Mitjavila

tots els comandaments- fins i tot, amb Forcadell[93],  el seu braç dret de  joventut, i Marçal- i tot tenint en compte que els diaris més oficialistes exageraven i enlairaven les discrepàncies més minses que afectessin la cohesió dels rebels, certament hom s’adona que l’individualisme dels capitosts guerrillers difícilment admetia la jerarquia militar que Cabrera volia instaurar. El govern de Madrid justificà la deserció de Caletrús perquè aquest capitost es sentia assetjat per Cabrera. En definitiva, les friccions internes dels rebels existien i pel cap baix, hom pot garantir que la manca de comprensió de Cabrera amb els Tristany, o per exemple, amb Pep de l’Oli, esdevenien notòries.

 

  1. La guerra durant l’estiu de 1848.

Mi estimado general: […] Nada de contemplaciones: ese país todo, tiene hartas pruebas de su caràcter inquieto y revoltoso, y la experiencia acredita que sólo por el hierro y el fuego se le contiene […] Es preciso que Cataluña recuerde los tiempos de Felipe V y que el cuchillo se mantenga con una cadena […]. La exportación a las islas de ultramar es además política a favor de la población; cuatro o cinco mil confinados es nada para Cataluña. Y ésto no basta para contener el espiritu de rebelión que ahora se propaga más que nunca. Haga Vd que las columnas […] redoblen su actividad, autorizándoles para castigar severamente los pueblos […] no se detenga Vd. Porqué las circunstancias son críticas, duro con esta genteCarta del cap del govern, Narváez, adreçada al capità general de Catalunya Manuel Pavia, la qual va ser interceptada per Gabriel Baldrich. Gabriel Baldrich i Palau (1814-1885). Joan Climent i Ferré. Ed. Sunya. Barcelona, 2010.

La guerra, doncs, seguí més aferrissada que mai […] Els robaments i les violències seguiren més i més cada vegada i les contribucions que posaven als pobles conquerits eren tan crescudes que ningú es veia en cor de poder-les pagar. Vigatans i Botiflers.  Maria de Bell-Lloc

En un país de tanta població, hom comptava les baixes amb els dits de la ma- la mort de deu comunistes era una gran victòria- i l’enemic no tenia problemes per aconseguir nous adeptes. Graham Greene. Camins de fugida.

 

Entre els dies 20 i 23 de juny, els correus de Barcelona a Vic, Ripoll, Puigcerdà i el d’Olot varen ser assaltats, pel cap baix, un parell o tres de vegades cadascun. El 24 de juny, els rebels entraren a Mollet i s’emportaren tots els cavalls i dos regidors. El 25 de juny, Poses va entrar amb cinquanta homes a Tiana. L’alcalde de Badalona es queixava que la ciutat restava pràcticament encerclada pels matiners.

El dia 27, el correu de Madrid fou aturat a la Penedella per cent montemolinistes. A la vegada, una vintena de rebels aturaven a Gurb la diligencia de Puigcerdà i s’emportaren la correspondència adreçada a militars, autoritats i empleats públics. Per aquestes dates, apareixien quatre cents trabucaires a Castellterçol i dos cents d’en Castells, Domènec Forcadell i en Gómez es passejaven per la Cerdanya.

El 28 de juny, la reina signà una Reial Ordre a fi de promoure la deposició d’armes dels caps i oficials dels matiners. La reina reconeixeria els desertors el mateix grau i posició a l’exèrcit liberal que els penedits haguessin gaudit en les fileres rebels.

El mateix dia, uns trabucaires robaven cavalls a Hostalets de Balenyà. El  robatori o requisa de bèsties, així com d’arreus, selles i abillaments era tan notori a tot el territori que l’autoritat militar va ordenar el dipòsit dels destris particulars esmentats en les casernes de l’exèrcit regular. En aquesta data, un grup de trabucaires segrestà l’alcalde de Valls i després el va degollar. També el dia 28, la ronda de Sant Feliu de Codines i la de Balsereny, així com la segona i la quarta secció de Rondes Militars i Brigades Auxiliars de la Seguretat Pública de Catalunya, comandades pel famós brigadier Antoni Baixeras- abans, coronel- s’aplegaren amb la columna de Terrassa i s’enfronten a Cabrera en el Pla de la Calma. En l’acció van morir 12 rebels i l’exèrcit confessà que havia sofert les pèrdues de 2 morts i de 5 ferits.

El dia 30 de juny, Cabrera va dormir a Rupit. Tot i que hom deia que els carlins del nord d’Espanya havien estat vençuts abans d’iniciar la revolta, l’1 de juliol es va declarar l’estat de setge a Navarra. El 4 de juliol, Cabrera passà la nit a Sant Jaume de Frontanyà. El dia 5 de juliol, el tortosí fou vist prop de Moià i es dirigia altra vegada cap el Pla de la Calma. Aquest indret del Montseny apareix en moltes notícies de la guerra, a partir de l’estiu. Sembla que els rebels al nord de Barcelona, sempre anaven o tornaven del Pla de la Calma. El fet és que en aquesta planura desigual, hi havia un gran casal de muntanya i força conreus que garantien els queviures de boca. A més, la seva situació al mig del Montseny resguardava els habitants enfront dels atacs per sorpresa.

A Santa Coloma de Farners, els trabucaires van afusellar un venedor ambulant de rosaris i a la seva dona per ser confidents del govern. L’exèrcit utilitzava els venedors ambulants, pastors i altres viatgers, com a emissaris[94] però els rebels feien el mateix i quan uns o altres trobaven un missatger de l’altre bàndol, el mataven sense contemplacions. A l’Estany, els matiners també van afusellar un home per servir de correu a l’exèrcit i van obligar els habitants del poble a presenciar el sacrifici.

A començaments de juliol, Cabrera transitava pel Montseny i les Guilleries acompanyat d’un mínim de cinc-cents soldats. Alguns reticents encara no podien creure que el famós general carlí hagués tornat de l’exili per encapçalar un grapat de trabucaires i afirmaven que l’home que es feia dir Cabrera i que apareixia en diferents indrets de Catalunya, n’era el suplantador professional. Més endavant, hom va dir que Cabrera es disfressava per passar desapercebut. Des de Sant Jaume de Frontanyà, el general carlí s’adreçà cap el sud i algú el va clissar prop de Terrassa. Mentre, a tocar de l’Ebre, el brigadier Torner- acompanyat, de vegades, per en Basquetes- feia de les seves, malgrat que, reiteradament, els periodistes el consideressin definitivament derrotat.

El dia 7 de juliol, la Santa Seu, Prussia i Àustria reconeixien el govern d’Isabel II. Això, segons la premsa, no esdevingué el mèrit de la diplomàcia espanyola sinó el resultat lògic de la por que havia originat la república francesa en els regnes conservadors d’Europa. El dia 8 i 9 de juliol, trenta rebels republicans d’en Jaume Montserrat[95] entraven a la vila de Gràcia, destrossaven tot el que podien, robaven les culleretes de plata d’un cafè i ferien el sereno.

Jaume Balmes
Jaume Balmes

El mateix dia 9, a les quatre de la tarda, va morir Jaume Balmes. El Diario de Barcelona va publicar una nota sentida, lamentant que els traspàs s’hagués produït quan el prelat només tenia trenta set anys i remarcant-ne l’obra, sobretot El Criterio. Uns dies més endavant, es va fer ressò dels homenatges que li varen dedicar Vic, la seva vila natal, i Barcelona.

El dia 13, els homes d’en Jaume Montserrat, titllats de “republicans” per la premsa, tornaven a entrar a Gràcia- vila que el diari anomenava “barri de Barcelona”. Arribaven notícies de més robatoris de cavalls, sobretot en les postes de les diligencies. En alguna ocasió, els rebels retornaven els cavalls que no consideraven bons a llurs amos. El 18 de juliol, el Brusi recollia una proclama carlina, publicada pel Fomento i atribuïda a Cabrera, malgrat que el redactor afirmava que tenia tot l’aspecte d’haver estat redactada pel “club” de Tolosa de Llenguadoc.

Els primers dies de juliol es conegué una altra revolta popular a Paris. D’entrada, però, els diaris barcelonins es mostraven prudents i parlaven d’una mena de bullanga, amb barricades als bulevards. No especificaven l’adscripció política dels revoltats però deien que alguns oficials de la guàrdia nacional que s’havien afegit a l’aixecament, cridaven visques a la república roja. Mica a mica, els lectors de la premsa van assabentar-se que alguns generals que comandaven les tropes del govern havien estat ferits i que les barricades tallaven les avingudes en els barris  de Saint Jacques, Notre Dame, Saint Antoine, les Halles, la Cité, la Villete, la Chapelle i d’altres. L’assemblea nacional, reunida en sessió contínua, encoratjava els guàrdies nacionals que encara romanien fidels al govern. El 27 de juny, el ministeri de l’interior francès, comunicava que la pau havia estat restablerta i posteriorment, el diari explicava com havia estat ferit el bisbe de Paris. El prelat, guarnit amb la roba i tots els símbols i destris del ministeri, es va enfilar a una barricada per predicar i des d’una finestra li tiraren un tret que li va entrar al ventre, per la faixa. Uns dies després fou detingut un individu que presumia d’haver estat l’autor d’aquell tret, al qual li fou trobat al damunt una gla d’or que pertanyia al bisbe. El cap de l’església parisenca va morir per causa de la ferida esmentada. Alguns diputats acusaven els anarquistes de ser els causants de la revolta. Els detinguts sumaven més de catorze mil persones, les presons no donaven a l’abast i molts d’ells van intentar escapar-se foradant les teulades i els murs. El Fomento publicà un article exemplificant els fets de la revolta parisenca, als efectes de prevenir l’esclat d’ira dels obrers catalans: “los jornaleros fascinados por las palabras brillantes y promesas halagueñas y falaces, se han sacrificado peleando por sus orgullosos consejeros y … cuando el triunfo ha coronado sus esfuerzos, ellos, los obreros, los verdaderos vencedores, han tenido que seguir trabajando de la propia suerte que antes, si es que encontraban donde… Derribose en Paris un trono … y sobre las ruinas de la monarquia, fundose la república. Los obreros habían combatido, muchos se habían dejado matar para cambiar la forma de gobierno con la esperanza de mejorar su suerte material. Se dijo en documentos del gobierno provisional que se aseguraba pan y trabajo … pero creyéndose fuerte el poder comenzó la resistencia a los designios de los jornaleros y se decretó la abolición de los talleres nacionales, se negaron fondos a las clases menesterosas… No os fieis de los que os induzcan a revueltas con promesas y ofrecimientos halagueños”.  

El 20 de juliol, el mateix diari, reproduí textualment una proclama carlina anònima, la qual també atribuí al “club” de Tolosa. La darrera crida s’adreçava als habitants dels regnes d’Aragó, València i Múrcia i havia estat escrita per un  autor únic –“Hago la guerra al enemigo común, al gobierno de Madrid… olvido del pasado … independencia…” – a diferència de l’anterior, la qual s’expressava en primera persona del plural. Els rebels empraven repetidament l’argument de l’estrangeria del cunyat de la reina Isabel, el Duc de Montpensier, fill de Louis Philippe, comparant-lo amb l’espanyol, conte de Montemolín. Pocs dies després, el diari citat publicava una tercera proclama, signada “por vuestro Comandante General” – potser, era d’en Joan Castells, o d’en Brujó, o d’en Cabrera? – que insistia en la qüestió matrimonial de la reina espanyola com a desencadenant de la guerra: “¿Por ventura deseais saber el motivo de este llamamiento? En breves palabras os lo diré. Un príncipe avaro, mezquino, falso y corruptor, aprovechándose de nuestras disensiones civiles, en unión con una princesa degradada hicieron objeto de especulación mundana el trono católico de los Alfonsos y Fernandos, y en las tinieblas de la noche … echaron los fundamentos a su inícua obra por medio de una combinación matrimonial. Por consecuencia de esta, la corona [espanyola] …pretenden que pase des de las sienes femeninas que contra derecho la ciñen, a las de un estrangero sin crédito, sin valor y hasta sin título alguno de merecimiento. Ya la Francia avergonzada de tener á su cabeza el autor de tan inoble trama, le espolió de su suelo mientras nosotros Españoles, aunque reputados de mas altivos, conservamos en el nuestro y en el apogeo de su influencia á la autora, y en el poder a todos sus cómplices…”.

És a dir, sense esmentar noms, la proclama resumia la qüestió política del casament reial; el príncep dolent era el rei de França, Louis Philippe, que va fer el possible per casar la reina espanyola amb el seu fill, Enric, duc d’Aumale, però que, quan es va adonar que això no podia ser, va defensar la candidatura de Francisco de Asis, afeminat notori. Atès que, finalment, Antoni, duc de Montpensier i germà del duc d’Aumale, es va casar amb Luisa Fernanda, germana d’Isabel II, i tenint en compte que no semblava lògic que Isabel pogués tenir descendència,  Louis Philippe esperava que la corona espanyola passés al domini francès: “…la corona española … pretenden que pase de las sienes femeninas que contra derecho la ciñen, a las de un estrangero sin crédito ..” . És clar que els periodistes utilitzaven la publicació de les proclames carlines- les quals criticaven, és clar- per tal de comunicar fets que d’altra manera no podien comentar. En realitat, amb l’excusa de desmentir notícies falses i de destapar embaucadors, els redactors dels diaris han publicat informacions que mai haurien pogut esmentar si haguessin pretès presentar-les com a verídiques. Aquest truc fou utilitzat pel periodista per tal de fer referència a l’afeminament del marit d’Isabel II, tot fent veure que es planyia per un suposat avortament que havia patit la reina. Observem la finesa al·legòrica del text publicat pel Fomento del 26 de juliol de 1848, i resumida pel Brusi“… al verificarse las reales bodas, quísose por algunos amargar la fausta nueva de que se hubiese resuelto la última cuestión de suma gravedad que quedaba en pie después de la mayoria de la Reina; quísose no solo negar al desenlace obtenido la eficacia para terminar pasadas oscilaciones, sino hasta sus naturales consecuencias para el porvenir, el mas importante de sus apetecibles resultados; … se fomentó una duda penosa, que tardaron los hechos a desmentirla … y la duda sin embargo ha debido cesar con el hecho [l’avortament] que sugiere estas reflexiones”. Havent transcorregut uns dies, el mateix diari informava que no era segur que la reina hagués avortat: “Persisten las dudas de si se ha verificado el aborto”. Però, el 2 d’agost anunciava, sense cap més comentari, que a dos quarts de tres de la tarda del dia 27 de juliol, Isabel havia avortat i que tots els mals que havia patit fins aquell moment eren els propis d’una gestació que no anava bé. Pocs dies després, el 9 d’agost, el Barcelonés, tot fent veure que protestava enèrgicament per les ingerències estrangeres en els assumptes espanyols, oferia una altra versió respecte la causa de la dolència infantadora de la reina i explicava que un diari francès havia gosat publicar que la prenyada no era Isabel, sinó la seva mare Maria Cristina i que les intrigues de la camarilla reial pretenien, en el cas que s’hagués produït el naixament de la criatura, presentar-la com a producte de la unió de Francisco de Asis i Isabel [96].

Durant el mes de juliol, els matiners van arribar fins la muralla de Barcelona, després que hagueren vençut les columnes de l’exèrcit al voltant del Torrent de l’Olla i ocupat Gràcia. Des del lloc en el qual avui hi ha la plaça de Catalunya es van entretenir disparant contra els sentinelles. Mitjançant algunes referències indirectes- per exemple, les declaracions de testimonis en el cas Fontanellas, durant els primers anys de la dècada dels seixanta- sabem que els matiners sorprengueren i segrestaren alguns barcelonins que trobaren fora de les muralles. Els diaris no van dir res d’aquesta penetració tan audaç dels rebels, ni sabem qui els guiava, malgrat que la presència d’en Josep Borges pels voltants de Barcelona, ens indica que podria haver estat un dels cabdills que portaren els montemolinistes fins les portes de la ciutat. En aquestes dates, la premsa es mostrà més valenta en els comentaris; fins hom reconeixia sense embuts que l’aixecament dels matiners es fonamentava en l’aliança de carlins, republicans i demòcrates, finançada pel govern anglès. Això, va ser resumit amb el nom de la “intentona carlista- revolucionaria- bulweriana”. Un article del Barcelonés, del 15 de juliol, proposava que les faccions liberals s’apleguessin contra Montemolín i avisava que d’ençà que Espanya havia trencat les relacions diplomàtiques amb Anglaterra, s’havia reviscolat la guerra civil.

Masgoret, Castells i Brujó es traslladen al Camp de Tarragona i es barallaren pel comandament suprem dels matiners en aquest territori. Masgoret es queixa de la situació a Cabrera i aquest destituí Castells i Brujó, els quals restaren com membres de l’Estat Major a les ordres de Masgoret, ara comandant en cap indiscutible del Camp de Tarragona. També, el republicà Gabriel Baldrich es posa a les ordres del nou comandant en cap.

Cap a la meitat de juliol, arribava la notícia que el general Cabrera havia estat vençut, el dia 11, prop de Berga, pel brigadier Paredes i que el tortosí fugia acompanyat per dos-cents cinquanta homes. Aquesta notícia va ser matisada posteriorment, en el sentit que la batalla havia començat al Castell de l’Areny, entre dues o tres columnes de l’exèrcit i els homes de Masgoret, Forcadell, Castells, Borges i Saragatal, aplegats al voltant de Cabrera. El brigadier Paredes va perseguir els rebels fins a Sant Jaume de Frontanyà i els va posar un parany. Això és el que va dir la premsa barcelonina però és molt dubtós qui fou que va posar el parany i qui va ser el que hi va caure. La lluita esdevingué ferotge i el periodista explicava que, en alguns moments, la barreja de contendents d’ambdós bàndols els obligà a lluitar cos a cos. Els lluitadors s’havien de separar amb les mans els fusells que l’enemic els clavava al pit, i un cop exhaurides les municions, seguiren la lluita a cops de pedra. El comandant liberal de la columna de Prats de Lluçanès, fou pres tres vegades pels rebels i tres vegades va ser rescatat pels seus homes. L’exèrcit de la reina reconegué nou morts i vint-i-cinc ferits, així com la pèrdua d’un grapat de soldats i un oficial que van caure a mans dels rebels. Els matiners, segons la premsa, van sofrir quinze morts i trenta presoners. Saragatal va ser ferit de gravetat i el comissari personal de Cabrera, fou fet presoner pels governamentals. Paredes es va atribuir la victòria, malgrat que els diaris no el victorejaren, com ho haguessin fet, si l’haguessin cregut. Cabrera va acusar posteriorment a Paredes de mentider i el fet és que, a la fi, es demostrà que Cabrera tenia raó. El 16 de setembre, el diari madrileny La España publicava un article molt significatiu, del qual El Fomento en va publicar aquest bocí: “ La acción de mas importancia que han sostenido los matinés en Cataluña ha sido la que se dió en San Jaime de Frontañá entre la columna de Paredes y otra que no recordamos, de una parte y la facción de Cabrera, por otra. Todas las relaciones estan contestes en que en aquel combate encarnizado, hubo, entre ambas partes, mas de 200 muertos, muchos de ellos de bayoneta y de puñal. Una facción capaz de sostener tal combate, no podia ni debia despreciarse. Pero véanse los partes publicados por la capitania general y de ellos aparece que los carlistas tuvieron la pérdida, si no nos engañamos, de unos 13 muertos.”

El 16 de juliol, Montserrat topà amb alguns vilatans d’Esplugues de Llobregat quan intentava aconseguir cavalls. Deien que n’havia sortit ferit. Durant tot aquest mes, el general Ramon Cabrera anava amunt i avall pel Bergadà, la Garrotxa, les Guilleries, la Selva, l’Osona, el Lluçanès i el Vallès Oriental. El dia 17, el Brusi explicava que un grapat de matiners, condemnats a servir en vaixells de guerra i que s’havien amotinat, tot apoderant-se de la nau, aconseguiren de desembarcar a Portugal. En aquest país i després d’organitzar-se amb uns oficials republicans de Sevilla, entraren a Espanya per Extremadura. El periodista, tot comentant l’estranya composició d’aquesta partida d’andalusos i catalans, montemolinistes i republicans, es mostrava sarcàstic: “Victor por Bulwer y Palmerston!. Ya han conseguido unir a los patriotas y á los feotas y dará gusto ver una partidilla cuyos soldados griten “Viva el Rey absoluto!” cuando sus oficiales se desgañiten dando voces de “Viva la República!”.

El 22 de juliol, Cabrera passava prop de Terrassa perseguit pels brigadiers Paredes i Manzano. Després, fou vist una altra vegada a tocar de Monistrol de Montserrat. La veracitat de les notícies, respecte la presència del tortosí en diferents indrets del país, a partir de l’enfrontament amb Paredes, esdevé més dubtosa que mai, doncs els mateixos carlins van confessar que durant els darrers dies de juliol i els primers d’agost, Cabrera patí unes febres que el mantingueren lluny del camp de batalla.

El 24, Caletrús atrapà un grapat de soldats del regiment de La Unión a la Llacuna. En la vila esmentada, prop d’Igualada, vint homes a les ordres d’un tinent, constituïen la guarnició de la caserna i del dipòsit d’armes de la zona. Miquel Vila, àlies Caletrús, va voler apoderar-se de les armes, tot aprofitant l’avinentesa que el matí del diumenge, els soldats deixaven la caserna a cura d’un sot-tinent i cinc reclutes per a complir el deure religiós i militar d’assistir a missa. El dissabte a la nit, els trabucaires s’amagaren en uns pallers a l’entrada de la Llacuna, i l’endemà encerclaren l’església, mentre els quinze soldats i el tinent que els manava, assistien a l’ofici religiós. Els assetjats, inclosos els vigies del campanar, es rendiren sense oposar cap resistència però el sotstinent, des de la caserna, s’enfrontà als facciosos i fins i tot va amenaçar de disparar al tinent quan sortís de l’església per a lliurar-se. Ben aviat el regiment de l’Anoia va arribar al lloc dels fets i en Caletrús fugí de la vila amb els setze presoners. Al cap de poca estona, Caletrus deixà en llibertat l’oficial liberal, potser com a premi per a la seva actitud negligent. Uns quants dies després i atès que els soldats presoners no volien afegir-se a la partida rebel, Miquel Vila els va fer afusellar a la carretera de Manresa, prop d’aquesta capital. El capità general, Manuel Pavia, va condecorar el sotstinent que havia resistit l’atac i ordenà que s’aixequés un monument a la rambla de Barcelona, en record dels quinze soldats sacrificats per Caletrús. Aquesta és la història oficial, reiterada per Manuel Pavia en les seves memòries de la guerra, però, el fet és que d’ençà de l’assalt de La Llacuna i fins la fi de la guerra, l’exèrcit de la reina anava trobant entre els presoners que feia, antics soldats de la Unión, als quals afusellava immediatament. Per tant, és força probable que no pas tots els presoners de Caletrus es neguessin a incorporar-se a la seva partida o, fins i tot, podríem pensar que l’execució dels soldats de la Llacuna fou un engany del carlí per tal d’emmascarar-ne la deserció. En qualsevol cas, el regiment de la Unión no es va distingir, precisament, per la fidelitat a la reina i alguns dels seus comandaments s’implicaren en la conspiració republicana, descoberta, durant la tardor, a Barcelona. Però, el general Pavia encara atribuí altres atrocitats a Caletrús: diu que, després de l’acció de la Llacuna, aquest capitost feu matar nou soldats que seguien un sergent traidor de la guarnició de Manresa. El carlí cremà els cossos dels infortunats en un forn de llenya. El capità general, com a represàlia per aquests fets, feu afusellar 17 presos que tenia a les presons barcelonines. Alguns d’ells havien estat condemnats per delictes comuns.

El 26 de juliol, Domènec Forcadell topava amb l’exèrcit a Sant Llorenç de Morunys i en Jaume Montserrat, lluitava a Sant Feliu de Llobregat, mentre els Tristany, Vilella i Caletrús, al front de 400 homes, mantenien una altra brega a Jorba. Aquell mateix dia a la nit, Poses entrava a Sabadell i s’emportava alguns ciutadans. Els diaris anunciaven que Cabrera havia creuat l’Ebre amb una companyia de “granaderos” i trenta cavalls.

El dia 29, Marçal amb 123 soldats d’infanteria i 20 de cavalleria tornava a les portes de Granollers. L’autoritat va ordenar que tothom es tanqués a casa i feu tocar a somatent. Marçal atacà la guàrdia d’Aiguafreda, després que va haver fugit de l’Atmella del Vallès. En aquesta vila fou sorprés per l’exèrcit mentre tenia tota la tropa formada a la plaça a fi d’afusellar un corneta acusat d’insubordinació. Llavors, es vigies d’en Marçal van albirar l’exèrcit liberal que s’apropava i li van fer una descàrrega però això no va poder impedir que les tropes regulars entressin a la vila i sorprenguessin els montemolinistes. Els homes de Marçal fugiren, deixant enrere material: sabres, cartutxeres, gorres, mantes i baionetes.

L’1 d’agost, el Muchacho amb una quincena de trabucaires, entrava a Osor i el dia 2, Jubany, amb 97 homes, fou vist al Montseny, abans que s’aplegués amb Marçal. Ambdós capitosts, sumaren una força de 400 homes i entre 25 i 30 cavalls. Després, Poc, Caragol i Torres també sumaven llurs forces a les d’en Marçal i incrementaren els efectius d’aquest fins a més de 500 homes. L’exèrcit liberal els anava al darrere, prop de Biert. Altres grups de rebels van ser vistos a tocar de Lleida. En Juneda i en Margalef, actuaven als voltants de Mollerussa. La Segarra fou ocupada per l’exèrcit de la reina. Ara, les autoritats del govern suposaven que Cabrera encara no havia creuat l’Ebre. La Segarra era el territori que havia escollit el capità general per barra-li el pas però només va aconseguir algun enfrontament amb Vilella car Cabrera no es deixava veure. De fet, n’hi havia que deien que el general carlí havia arribat al País Valencià però altres informadors ho dubtaven i fins i tot, n’hi havia que es referien a “l’invisible Cabrera”. El tortosí s’havia retirat per culpa de les febrades que patia mal que això no va transcendir a la premsa.

El dia 3, en una sola plana, el Diario de Barcelona esmentava les corredisses de diferents grups de trabucaires per indrets tan distants com La Jonquera, Terrassa, Vic i Gandesa. Durant aquests dies, la premsa seguía celebrant que Prusia, Austria i el Vaticà haguessin reconegut el govern d’Isabel II. Sobretot, hom posava l’emfàsi a la recuperació de les relacions diplomàtiques amb la Santa Seu. El dia 4, quaranta trabucaires havien entrat a Cervera i  l’1 d’agost, Gibert- derrotat de forma tan contundent el cap d’any de 1847- reaparegué al front de dos cents homes a Montroig[97]. En la mateixa data, el general Nouviles- un dels pocs alts oficials catalans de l’exèrcit de la reina- perseguia prop de Solsona els voluntaris de Josep Borges, d’Arnau- cunyat de Cabrera- i d’altres capitosts. Basquetes, Peret de la Rasquera i Torner, van parar una emboscada a l’exèrcit i destruiren el destacament de la Rasquera.

L’alcalde de Maçanet de Cabrenys proporcionava al diari una noticia sorprenent: Rafael Sala, àlies Planademunt, famós perquè deien que havia estat el braç dret d’en Felip, es reuní al santuari de Les Salines amb 44 “jamancios”. És a dir, un carlí convençut, el segon cap de trabucaires gironins més reconegut, un dels acusats del famós procés de Perpinyà, s’aliava amb els republicans radicals. Mentre, a l’entorn de la capital del Principat, seguien les accions dels grups de trabucaires republicans, o demòcrates d’esquerra. La nit del 5 al 6 d’agost, una partida de quaranta trabucaires es va situar a la carretera de Barcelona, prop de Mataró, van requisar cinc carros i obligaren el correu de França a tornar-se’n. Després, els rebels s’enfilaren als carros requisats i es dirigiren a Badalona. Les viles del Masnou, Badalona i d’altres del Barcelonés, tocaren a somatent. Els trabucaires, enfilats en els carros,  entraren a Badalona, van creuar la plana barcelonina per la carretera anomenada “la travessera”, passaren pel mig de Sants i arribaren a Sant Boi de Llobregat. Els carros foren retornats a Badalona per tal que els amos els recuperessin. Segons la versió de les autoritats, els trabucaires van poder transitar des de Mataró fins a Sant Boi de Llobregat perquè la circulació per la carretera era molt densa i això impedí que fossin reconeguts.

Hom deia que el guerriller Marià Margarit perseguia en Montserrat per afusellar-lo. El 6 d’agost, Marçal s’estava a la Cellera de Ter i Gibert recorria l’Empordà robant cavalls i reclutant homes. El 10 d’agost, el comandant Villacampa fou encarregat de perseguir la partida d’en Tòfol[98] pel Baix Llobregat. El comandant li anava al darrere pels voltants de Pallejà i de Santa Coloma de Cervelló. En aquesta mateixa població va aparèixer el republicà Molins amb 112 homes i Villacampa el seguí, fins que n’exampà cinquanta, a Castelldefels. Entre els presoners hi havia un caporal. El botí d’armes obtingut n’incloïa de procedencia anglesa. Mentre, es va saber que Margarit havia entrat a Esplugues de Llobregat i havia mort un home de Sant Boi, el cos del qual abandonà a la carretera amb un rètol penjat al coll que l’acusava de traidor. El correu de Madrid fou detingut pels montemolinistes a Manresa.

Cabrera seguia desaparegut i alguns afirmaven que havia viatjat fins a Londres per entrevistar-se amb Montemolín. Altres persones, però, mantenien que avançava cap l’Ebre, malgrat que ningú sabia per quin camí s’endinsava. Per això, l’exèrcit s’esmerçava en tancar les passeres del riu.

El 10 d’agost, el Fomento publicava la carta que el coronel Victorià Ametller  adreçava a l’Assemblea Nacional francesa per tal de demanar que els republicans espanyols en territori francès, no fossin internats en camps i que França es proclamès protectora dels progressistes europeus que volien enderrocar llurs governs conservadors. El periodista comentava que la França de 1848 no era, sortosament, la França de 1793 i tractava el coronel Ametller de somiatruites. Des d’uns mesos abans, la premsa barcelonina publicava articles sobre la revolució irlandesa i malgrat que els periodistes no en gosaven fer la comparança explícita amb la situació catalana, aquesta relació esdevenia evident per a qualsevol lector: “Irlanda, oprimida como está por Inglaterra y tratada como un país conquistado…”. El 31, els progressistes del Barcelonés [99], tot fent veure que parlaven d’Irlanda, insistien dissimuladament en la situació de Catalunya, emprant termes carregats d’orgull: “Es imposible esclavizar a una nación laboriosa, cuyos ciudadanos se bastan a si mismos y no necesitan del dinero de la corrupción, mientras tengan brazos vigorosos, aborrezcan los placeres superiores a su estado y amen el trabajo”. Un article del Diario de Cataluña de l’11 d’agost, demostra que n’hi havia que eren conscients que estaven vivint l’intent de formació de l’estat liberal: “el único medio de llegar al bienestar común es fomentar la clase productora, escitar a los capitalistas para acometer empresas de provecho general, proteger á la industria y amparar al infeliz agricultor. Que nuestro estado incipiente necesita un apoyo que el gobierno debe dispensar…”. El darrer dia d’aquest mes, El Fomento reconeixia que, per a alguns, la guerra constituia una manera de cridar l’atenció del govern de Madrid respecte els problemes que patia Catalunya i obligar-lo a invertir en el país: “… otros juzgan que con suponer a los trabucaires pujantes y temibles, se llama mas la atención del gobierno y se le obliga en cierto modo á que haga mayores sacrificios y esfuerzos á fin de destruir la plaga asoladora que aniquila el pais”. I, el Diario de Cataluña carregava contra el sistema impositiu, titllant-lo de “cancer roedor que lleva a nuestros artistas a las casas de beneficiencia”, tot relacionant-lo amb la poca volada del consum espanyol: “ … el número de brazos dedicados á cada industria ni guarda ninguna proporción ni la puede guardar con el consumo de sus productos… el legislador habiendo descuidado por muchos años estos puntos esenciales del equilibrio social, ha llenado los pueblos de jóvenes sin trabajo que á poco impulso se agarran a las armas. No como adictos de un partido sino como impulsados de un poder que no tiene límites, cual es el de la necesidad”. Cap a la meitat del mes d’agost, el mateix diari es referia al desastre que suposava l’emigració de molts catalans a terres americanes, doncs “el pais carece de población” i intentava desanimar els joves que volien construir el seu esdevenidor a l’altra banda de l’Atlàntic: “El amor al dinero y el deseo de hacer fortuna precipita al vulgo … el nombre de América suena en los oidos de muchos como una tierra de promisión que ofrece el oro en barras… y esto es una ilusión, es un error, es un ensueño de la imaginación que luego se desvanece… De los cien hombres que apostan… cinco mueren antes de los dos años y siete antes de los cinco; de los 88 restantes, tres mendigan y siete contraen enfermedades crónicas; nos quedan 78; de estos sobre 40 escasamente comen a fuerza de trabajo forzado; de los demás unos 30 comen y viven con un trabajo cómodo … nos quedan ocho que economizan algo… pero sin poder volver al suelo patrio, y de estos uno, mas protegido por la suerte, después de una veintena de años, se vuelve al patrio suelo anciano y achacoso; no puede disfrutar del tesoro que posee porque su edad y sus dolencias no se lo permiten”.  

Entre el 10 i l’11 d’agost, el coronel Rios perseguia Brujó i per aquesta causa, va deixar Olot desguarit. Això fou aprofitat per l’Estartús que, al front d’uns tres-cents homes, hi va entrar de matinada. Després de tirar uns quants trets, els homes de l’Estartús dominaren el centre de la vila. Els soldats liberals, que dormien en cases particulars, no van poder aplegar-se i uns quants que van intentar resistir, foren aturats sense gaire esforç pels rebels. Però, en aquesta acció, l’Estartús va perdre el seu lloctinent, el capità Joan Deu, àlies Vileta. En qualsevol cas, L’Estartus assolí els objectius que es proposava: és a dir,  cobrà les contribucions i s’emportà moltes armes. No va voler fer presoners, ni exercí cap mena de represalia. En l’atac, van morir un parell de soldats de la reina. Diego de los Rios s’assabentà de la jugada del carlí i va retornar cap a Olot a corre cuita, avançant-se al pas de la seva columna de soldats. Hi va arribar sol, a primera hora de la tarda, només acompanayt d’un parell d’ordenances i sense descansar es va posar a organitzar el contratac. Mentre, els homes de l’Estartús s’estaven fora de la vila, a la vista dels seus habitants. Rios, havent aplegat una força suficient de soldats, va sortir en persecució dels montemolinistes. La corredissa es perllongà fins la Vall d’en Bas. La tropa  retornà a les onze de la nit.

El mateix dia 11 d’agost, la columna de Sant Celoni sorprengué els homes de Poses i alliberà el batlle de Lliçà. A més, l’exèrcit va fer vuit presoners. La procedència dels detinguts era variada; un era de Badalona, l’altre de Sant Hilari de Sacalm, un tercer de Manresa, el quart d’Aiguafreda, el cinquè de la Seu d’Urgell, el sisè de Palou, el setè de Barcelona i el vuitè, de Molins de Rei. El dia 12 la columna de Villacampa tornava a lluitar contra els trabucaires dels republicans Molins i Baliarda i del carlí Vila (Caletrús) a Molins de Rei. La combinació de republicans i carlins va desfer la columna de Villacampa. El dia 13, una partida de rebels entrà a Manlleu i afusellà un missatger de l’exèrcit. Aquests dies, arribaven notícies de la concentració de trabucaires a les riberes del Segre. El 16 d’agost, quaranta trabucaires entraven a Montornès del Vallès. La nit del 16, a les nou del vespre, es presentaren un grapat de rebels a Sant Martí de Provençals i el cel·lador de seguretat pública els va perseguir fins a Horta. El mateix dia, Marçal i el Muchacho entraven a Lloret de Mar, s’hi estaven tres hores i després baixaven fins a Blanes, Palafolls, Santa Susanna i Malgrat de Mar. Per la carretera de la costa anaven requisant cavalls. Ningú els estorbava, com sembla que tampoc ningú s’oposava a les partides de Borges i el Guerxo de la Ratera, que actuaven per les comarques lleidatanes amb absoluta impunitat. Els facciosos cercaven Manresa, tancaven la sèquia d’aigua i paralitzaven, d’aquesta manera, les fàbriques tèxtils.

Durant la nit del 17, en Bou, salvat de l’intent d’afusellament que el va fer objecte en Marçal, es va presentar a Sant Julià de Vilatorta, cercant adeptes. En aquesta data, fou assaltat el domicili del tinent d’alcalde de Badalona, senyor Andreu Clarós i Horta per un grup de trabucaires republicans. Els assaltants s’emportaren joies i efectes personals per un valor de 20190 rals. El regidor havia participat activament en la descoberta dels autors i còmplices dels segrestos de Sants i per això esdevingué un objectiu primordial dels rebels. Tot i això, Clarós havia sofert anteriors robatoris i amanaces, de manera que demanà autorització al govern polític per tal de dimitir del càrrec i traslladar-se a una altra vila. L’autoritat va respondre imposant una multa a l’ajuntament a fi d’obligar-lo a indemnitzar la víctima[100]. Pocs dies després de l’assalt i robatori de la casa del senyor Clarós, el Diario de Barcelona publicava un blasme contra els trabucaires de bandera republicana, als quals considerava tan criminals com els que s’aixoplugaven sota la bandera carlina: “Dios los cria y ellos se juntan: así creo Dios ciertos seres de corazón endurecido y de malísima conducta que se llamaron carlistas- trabucaires, y en pos vinieron otros hombres de no mejores entrañas y de costumbres quizá peores que se llamaron trabucaires- republicanos; y en estas dos clases de gentes tan heterogeneos en los principios, si es que ni unos ni otros los hubiesen tenido, se unieron porque republicanos ó carlistas, ó mejor ni una cosa ni otra cosa, al fin eran estos y aquellos trabucaires. Los titulados republicanos hacian ostentación de cierta austeridad espartana, pero todo era hipocresia, y al fin tiraron la mascara, y hace tres o cuatro dias estuvieron en Martorell y robaron o mejor saquearon dos ó tres casas, llevandose con barbaridad de trabucaires tres o cuatro mugeres, entre ellas dos niñas de 12 años. Anteayer estuvieron en Badalona y dejaron completamente limpia de dinero, de alhajas, ropa y muebles la casa de un concejal que habia escapado a su saña. Tales hazañas llamense como se llamaren los que las perpretaron, acreditan que no sin muchisima razón se ha dado el nombre de trabucaires, tanto a Pau Mañé, Cabrera, Bou, etc, como a Baliarda, Molins, Montserrat, etc. Todos son iguales, todos son peores”.

El general Cabrera encara romania desaparegut. Deien que no havia sortit de país i que es passejava disfressat de dona, o amb barba postissa. Hi havia confidents que afirmaven que Cabrera, cansat d’aquella mena estranya de guerra, volia ocupar alguna ciutat important per guanyar prestigi.

Els correus de Barcelona a Girona i de Barcelona a Madrid, foren detinguts pels rebels una altra vegada. El govern decidí de reforçar el poderós exèrcit que mantenia a Catalunya amb més batallons que provenien de Galícia, de Navarra i d’Aragó. El dia 19, Gibert i Savalls, amb 130 homes i 19 cavalls, lluitaven amb l’exèrcit liberal a Espinavessa, prop del riu Fluvià. Els montemolinistes deixaren 11 morts en el camp de batalla.

El dia 20, Marçal, el Muchacho i Planademunt s’enfrontaren a l’exèrcit en un lloc situat entre Mieres i Finestres, a la Garrotxa. L’esbatussada va ser forta i va haver-hi morts i ferits per ambdós bàndols. Tòfol, de Vallirana, entrà a Viladecavalls i va afusellar dos pagesos d’Olesa de Montserrat que va considerar confidents de l’exèrcit regular.

Des del dia 22, Castells assetjava Berga. Aquest capitost, en Caletrús- també anomenat “el tintorer d’Igualada”- i algun altre cap de partida, es barallaven pel cobrament de contribucions.

El dia 24 d’agost, Borges i el Guerxo de la Ratera s’enfronten a l’exèrcit a Santa Coloma de Queralt i arribava de Falset la notícia que Forcadell havia requisat dues barques per creuar l’Ebre. Ara, semblava evident que la guerra també s’havia instal·lat al Maestrat.

El Brusi del 27 d’agost, anunciava el següent: “Planademunt con su pandilla latro-jamancio- carlista- republicana se llevó de Ponts, el segundo alcalde, el hijo mayor del regidor, el secretario y dos caballos”. Els montemolinistes van aturar el correu de Vic a Barcelona en la vila de Centelles i cremaren tota la correspondència. El mateix diari garantia que Poses s’apropava a la frontera amb França i això augmentava els indicis respecte les dificultats que patia el guerriller barceloní. Què hi feia en Poses tan lluny del seu territori natural?. El mateix dia, en Bou entrava a Taradell amb 17 homes. A Vic, les autoritats repartien fusells entre els adictes al govern de les poblacions properes. La primera càrrega d’armes era de 150 a 200 fusells.

Els matiners atacaren el fortí de Sanaüja (la Segarra) i el destacament es va defensar aferrissadament. Els atacants van incendiar el fortí i el foc es va escampar a les cases del poble i a l’església, per la banda de l’altar i l’orgue.

Marçal es va presentar a Sant Miquel de Campmajor (la Garrotxa) on fou encalçat per les columnes de Bàscara, Girona, Santa Coloma de Farners i Olot.  Reculà i després de marxes molt dures per les cingleres, s’enfrontà a l’exèrcit. Alguns soldats de les columnes liberals, van tornar sense forces a Mieres, i es van deixar caure a terra defallits i sense esma. Hi va haver morts i ferits per ambdós bàndols.

Sovintejaven les notícies de transports de diners a l’altra banda de la frontera i concretament, hom va parlar d’un convoi de cavalleries que havia passat cinquanta cinc mil duros d’or i de plata. Uns trabucaires, en el moment d’entrar a França, declaren als duaners tres centes unces d’or.

Cabrera romania desaparegut, però ara predominava la creença que havia pogut travessar l’Ebre perquè algú explicà que el tortosí, en Forcadell i Brujó, es reuniren en territori valencià, i en el desenvolupament de la reunió  hom havia escoltat juraments, amenaces i crits. Segons la versió dels informadors, Cabrera encara no aconseguia de ser reconegut com a cap suprem dels rebels. Però, pocs dies després, uns altres confidents afirmaven que Cabrera residia a la Cerdanya i que volia tornar a França.

El dia 30 d’agost, els matiners cercaren Terrassa, i solament deixaren obert el camí de Sabadell. Tres trabucaires de Poses es lliuraven a les autoritats de Terrassa i afirmaven que el capitost comptava amb 180 homes, dels quals solament 90 portaven armes i la resta “van con palos”.

L’1 de setembre, Marçal, amb 150 homes i 13 cavalls fou localitzat per l’exèrcit prop d’Amer i en arribar el capvespre la vanguardia dels perseguidors i la reraguarda dels perseguits mantenien un foc entrecreuat. L’endemà, Marçal va ser atacat per l’exèrcit quan passava el riu Ter, al Pasteral. En aquesta mateixa data, la columna de Ripoll alliberava una dotzena d’oficials que els rebels tenien presoners a Sant Jaume de Frontanyà, d’ençà de la batalla dels primers dies de juliol, entre Cabrera i el brigadier Paredes. A Guissona, els matiners llegien un pregó ordenant tots els vilatans que es reunissin per enderrocar les fortificacions però abans que ho poguessin fer, es va presentar una columna de l’exèrcit que s’enfrontà als rebels.

Al sud del Principat, Ignasi Porres, àlies Raga, atacava el fortí de Sant Carles de la Ràpita, defensat per 29 carrabiners i 37 soldats a les ordres del tinent Francisco Marco de Arce. Un parell de falutxos, anomenats “Veloz” i “Galgo” donaven suport als regulars des del port. Els rebels, segons l’alcalde de la vila eren 40 o 50 homes però el comandant militar del fortí va dir que en sumaven 200. Al cap d’una estona de lluita, Raga es va retirar i al seu darrere, tota la guarnició de fortí embarcà en el “Galgo” i se’n va anar cap a Vinarós. El Capità General de València i Múrcia degradà el tinent Marco i el va destinar a Penyíscola, tot titllant-lo de covard.

El 2 de setembre, el diari feia saber que el tinent coronel Fernando Maria Segovia, comandant interí d’Olot en el moment que es va produir l’entrada de l’Estartús, havia estat supès del càrrec i empresonat al castell de Figueres. Però, la premsa no va explicar que durant aquesta ocupació d’Olot, el comandant titular de la plaça era en Puig Samper, que s’havia amagat a la casa de la família carlina d’en Bolós. Per tant, el substitut del comandant titular, va pagar la trencadissa.

El mateix dia, el Diario de Barcelona publicava aquesta notícia: “El cabecilla Planademunt con su gavilla compuesta de gente perdida entre carlistas y republicanos, trabucaires y bandoleros como ellos solos, han hecho una correria desde la frontera de Francia donde habitualmente tienen su guarida hasta la villa de Rosas. Tuvo que retroceder desde luego, aunque bien pudiera ser que por el camino se le atravesara algún obstáculo”. El 5 de setembre, el diari esmentat, citant El Postillón de Girona, afirmava que Planademunt havia entrat a Roses i que s’havia emportat dos homes per demananr-ne rescat. Uns dies més endavant, ens assabentem que la partida d’en Rafael Sala sumava cent quaranta homes. Després, el guerriller es va adreçar a Cadaqués d’on es va emportar unes dones. L’atac de Planademunt a la vila de la costa va ser molt famós i fins i tot fou recordat per  Rafael Puget, en les memòries que li va escriure Josep Pla, tot qualificant-lo d’”indescriptible temeritat”. El general Enna perseguí Planademunt i aconseguí de fer-li algun presoner i quatre ferits però el capitost guerriller s’internà a França, fet que fou aprofitat pel periodista per tal de protestar per la protecció que gaudien els trabucaires en la república. En realitat, esdevé curiós que un parell d’anys després del procés de Perpinyà, un dels acusats en rebel·lia pogués romandre sense cap mena de problema en territori francès, a pocs quilòmetres de la vila on s’havia portat a terme el judici i  prop de Ceret, la capital del Vallespir, on també van ser guillotinats dos condemnats. Pocs dies després, el diari afirmava que Enna havia fet presoners els matiners anomenats Joan Prat, àlies el Rosquillaire i Josep Pla. Tot sembla indicar que es tractava d’homes d’en Planademunt. Mentre, un grup de “jamacios”, a les ordres d’en Perera i d’en Malla, es separaven de la partida d’en Rafael Sala.

El dia 4 de setembre Ramon Tristany entrà a Solsona i hom va saber això quan havia passat una setmana del fet. En la taverna del Miracle, Tristany detingué el comandant de la guarnició de l’hermita de Sant Gabriel. Els soldats, veient que el seu comandament no tornava, van encarregar a un pagès que el trobés però els homes de Tristany també el van fer presoner. Llavors, tota la guarnició abandonà el fortí per anar a cercar els desapareguts i els montemolinistes la prengueren sencera. És clar que aquesta història sembla una excusa per tal de tapar la deserció massiva de la guarnició, car no esdevé versemblant que els governamentals fossin tan babaus. A la fi, la tropa de Tristany ocupà el fortí i embrutà l’aigua del pou.

La columna de Bàscara va desfer la partida d’en Grau, de la Cellera de Ter i el matà. El dia 5 de setembre, Poses fou vist prop de Calders al front de dos cents homes. Seguien arribant notícies d’enfrontaments interns entre rebels de l’àmbit d’influència d’en Poses: uns trabucaires que intentaven de controlar la carretera prop de Caldes de Montbui, foren obligats a fugir i es varen amagar a la masia Maspons. En aquest indret, es barallaren entre ells i com a resultat de l’esbatussada, un resultà mort. De fet, molts dels seguidors d’en Poses eren republicans i alguns es van acollir a l’indult per, en acabat, passar-se a les fileres de Baliarda, o d’Escoda. El republicà Escuder, que actuava a les comarques tarragonines, fou perseguit per l’exèrcit , des del Pla de la Cabra, Alió i Santes Creus fins l’Albà i Selma. Els republicans, en fer-se de nit, es van amagar al bosc i l’endemà s’aplegaren amb les partides carlines de Torres i Marcó. Els homes reunits, no superaven cent trenta rebels. A Terrassa, els trabucaires seguien encerclant la ciutat i amenaçaven els industrials que no paguessin les contribucions amb calar foc a llurs cases i fàbriques.

El dia 5 de setembre, Ramon Bora de Sant Esteve d’en Bas i quatre trabucaires més d’en Planademunt, creuaven la frontera francesa amb els diners recaptats per la partida. Des d’Olot es feia saber una notícia sorprenent: Josep Bolós i la seva família havien estat assaltats per trabucaires de l’òrbita de l’Estartús mentre viatjaven, prop dels Hostalets d’en Bas. Els trabucaires se li emportaren la filla, una criatura de quinze mesos i la dida, per demanar-ne rescat. Allò que va sorprendre tothom és que, dies abans, havia passat pel mateix indret el diputat progressista Alexandre Soler, home molt ric i els mateixos trabucaires l’havien deixat continuar el viatge sense molestar-lo. En canvi, Bolós, que aparentment es mantenia més proper als carlins, no fou perdonat per la gent que hom suposava que pertanyien al partit de la seva preferència. És clar que la família Bolós, durant l’entrada d’Estartus a Olot, havia refugiat el comandant de la guarnició de la ciutat, a casa.

A Puigcerdà, la població s’estranyava que la columna de soldats que havia sortit de la ciutat el dia 20 d’agost, encara no hi hagués tornat. Desaparegué sense deixar cap rastre. Dóna la impressió que aquesta mena de notícies eren formes eufemístiques d’anunciar derrotes dels governamentals o desercions massives. El dia 7 de setembre, el Brusi relacionava les maniobres de l’exèrcit contra grupets de trabucaires arreu de Catalunya. També explicava que els industrials tèxtils de Sabadell i Terrassa romanien neguitosos i empipats perquè els havien tancat la sèquia d’aigua i perquè els assetjadors els exigien contribucions per la venda de productes. El periodista reconeixia que hi havia divisió d’opinions. Alguns fabricants volien pagar-les i altres s’hi negaven.

A començament del mes de setembre, es repartiren 6000 fusells en 136 pobles, “con las municiones y piedras de chispa correspondientes”. Poc després, el diari publicava les “Disposiciones dictadas con objeto de dar mas solidez y fuerza a los somatenes, como apéndice al reglamento para dicho servicio publicado el 3 de diciembre de 1847”. Mitjançant aquesta normativa, el capità general palesava la desconfiança que sempre ha mostrat l’exèrcit a  armar el poble: les armes havien de ser dipositades en les casernes i cases militars, des d’on haurien de ser lliurades a la gent adicta al govern per a que realitzessin les rondes nocturnes i defensessin el poble en cas d’atac dels rebels; després de cada sortida, calia que les armes fossin retornades a l’autoritat militar; cada fusell portaria gravat el nom de la vila en la culata; un regidor de l’ajuntament n’esdevenia el responsable i la casa de la vila carregava amb el manteniment de l’armament; els homes vells o malalts, podien subrogar l’obligació de prestar el servei en parents més joves; la sanció per qui extraviés una arma seria de 6 anys de treballs forçats en un vaixell de guerra i a més, els veïns del poble, mancomunadament, haurien de pagar una multa de 1000 rals, a banda de la responsabilitat que fos exigible al regidor encarregat de l’armament, etc. Hi ha indicis prou clars que aquesta política no va donar el resultat que esperava l’autoritat militar perquè, a partir del repartiment d’armes, moltes viles foren assaltades pels trabucaires només per a robar-les. Això, per exemple, va succeir a Vilafranca del Penedès.

El 7 de setembre, hom va saber que Raga havia furtat la correspondència de Madrid que portava la diligència, quan el carruatge passava per Amposta. Una altra partida va fer el mateix amb el correu de Martorell a Terrassa.

El Barcelonés del 7 de setembre, indirectament, proclamava la raó dels rebels. El periodista afirmava que les guerres havien deixat de ser baralles de reis contra reis i que havien esdevingut la revolta dels pobles contra l’obscurantisme; que ja no es tractava de guerres de conquesta o de religió, sinó guerres de principis, contra els abusos dels poderosos i a favor de les reformes: “Las naciones oprimidas empiezan por sacudir el yugo del despotismo e imitando los paises libres del mediodia de Europa, empiezan a levantarse contra sus opresores”. El dia 8, el mateix diari intentava compensar les opinions agosarades del dia anterior amb un altre article més conciliador que reconeixia els esforços del govern de Narváez per acabar amb els trabucaires, malgrat que, segons l’autor, “el país es quien debía acabar con esas hordas de bandidos. De la inercia e indiferencia de los pueblos depende el poco fruto que sacan de la persecució los gefes mas aguerridos y los soldados mas valientes. La mayoria del pueblo solo juzga por los resultados y llama libertad a la abundancia, á la disminución de impuestos, á la seguridad individual y á la tranquilidad doméstica”. Però, aquesta era una manera de dir que els catalans, com altres pobles d’Europa, també es sentien oprimits i que si es solucionaven els problemes socials i econòmics, s’acabaria la guerra.

Poses tenia força conflictes interns. Uns genets d’aquest capitost es van aturar en un mas de Santa Eulàlia de Ronsana, al Vallès Oriental, per abeurar els cavalls. Els genets discutiren i un d’ells fou mort a cops de sabre pels companys. Després, el grup es va adreçar a Bigues i va fer presoners l’alcalde i un parell de regidors. El mateix dia 7 de setembre, foren detinguts quatre “jamancios”, dos dels quals moriren degut a circumstàncies no explicades.  Això es relacionà amb el segrest d’un parell d’hisendats de l’Espolla, tres dies abans. Els familiars d’aquests ostatges, anomenats Josep Coderch i Salvador Daniel, van trobar en Planademunt per pagar-li les 300 o 400 unces d’or del rescat però el capitost rebel va dir-los que no sabia res dels segrestos i els recomanà que preguntessin als republicans. El fet és que els republicans tampoc van admetre ser-ne els autors. Les autoritats franceses, aquesta vegada, col·laboraren amb les espanyoles fent una batuda molt acurada per la seva banda de la frontera, fins que van poder rescatar els senyors Coderch i Daniel en un indret anomenat Boc Furiós. Un cap de “jamancios”, dit Joaquím Bolau, fou acusat d’aquests delictes però s’escapolí de la justícia. En Bolau era el comandant dels “jamancios” fidels a Planademunt, que havia estat destituït per en Malla i que, més endavant, fou adscrit a la tropa que comandava el coronel Ametller. En relació amb aquests segrestos, els mossos d’esquadra varen detenir a Josep Fabrach, àlies Domingo, que havia estat un dels acusats en el procés dels trabucaires, de Perpinyà, dos anys abans i que, en aquella ocasió, malgrat les proves contundents que hi havia contra seva, fou absolt. El periodista pronosticava un altre judici tan espectacular com el de l’any 1846, a Perpinyà. Entre d’altres coincidències, trobem que en aquest cas també van ser detinguts alguns rossellonesos, com ara Vicent Delrius, que havia format part dels revoltats de la “jamancia” i que era corneta de la tropa d’en Planademunt.

Ramon i Basquetes entraven a Falset amb 150 homes, mentre Borges i el Guerxo de la Ratera, amb 200 homes, actuaven entre Reus i Montblanc. Com sempre, l’exèrcit els anava al darrere i de tant en tant aconseguia de matar alguns trabucaires. Uns documents signats per Cabrera van caure en mans dels liberals i les autoritats s’assabentaren que Caletrús havia estat nomenat comandant dels montemolinistes del Penedès i que la nova destinació de Vilella es situava al camp de Tarragona.

Estartús va forçar la porta de França, de Besalú, i un cop dins de la vila, segrestà les mullers de Miquel Traver i del tinent d’alcalde. L’exèrcit aconseguí d’atrapar en Moragues, de Rubí i un sergent de la seva tropa, després de perseguir-los pel Baix Llobregat. Els mataren amb el pretext que els detinguts van voler escapolir-se.

El dia 10, l’alcalde de Badalona rebia un requeriment del Govern Polític que ens demostra que, en aquestes dates, el suport del govern britànic als matiners es mantenia viu: “Según aviso que he recibido, parece que el bergantín inglés Suelly Shiole, su capitán Clauder, procedente de Gibraltar, que trae a su bordo algunos oficiales montemolinistas y armamento, trata de hacer desembarco en la Costa de esta província; por consiguiente prevengo a V. ejerza la más exquisita vigilancia …” . En la mateixa data, Berga seguia encerclada pels rebels. Els republicans d’en Baldrich van atacar la diligència de Reus, entre Altafulla i Torredembarra i s’hi emportaren els cavalls. El periodista que en donava la notícia, es mostrà molt irònic: “El apropiarse de lo ageno contra la voluntad de su dueño, es el tema que mas resplandece en la bandera de los puros patricios, que se sacrifican por ilustrarnos y hacernos felices a trabucazos”.

El dia 11, els republicans d’en Baliarda ballaven a la plaça de Gelida quan foren sorpresos per l’exèrcit.

El 12 de setembre, Coscó, amb 150 homes, va entrar a Guissona i enderrocà els murs de defensa. A la nit, arribà la columna de l’exèrcit de Calaf i es produí una batalla al mig de la vila. Coscó va sortir de la vila amb tots els diners de la caixa de l’ajuntament. Mentre, 100 trabucaires comandats pel Mut, del Papiol, segrestaren la mare del batlle i un noi. Arribant al torrent d’en Canals els van alliberar amb l’encàrrec que avisessin l’ajuntament de la vila que o els pagaven la contribució que els havien exigit o afusellarien els regidors. Més endavant, el Mut va matar un guarda forestal i va deixar el cos a la vista de tothom amb un retol que deia “Per ser espia dels drets de SM Carles VI” . En acabat, robà els cavalls de la diligència de Vilanova. El mateix dia 12, a les quatre de la tarda, Cabrera sortí de Vidrà. L’endemà hi va sortir en Poses, per tenir cura de la reraguarda del general. Durant els inicis de la segona quinzena de setembre, Masgoret i Castells, amb cent homes cadascun, transitaven pel Ripollès prop d’en Cabrera. El general fou vist travessant el Ter a tocar de Ripoll.

El coronel carlí Mariano López de Carvajal, gentilhome de la cort del comte de Montemolín, caigué presoner. El dit coronel portava documents d’en Forcadell adreçats a Cabrera. A Pont d’Armentera, el comandant governamental del districte del Penedès atrapava els 160 trabucaires republicans d’en Baldrich que s’estaven a Montagut. El comandant de l’exèrcit anava acompanyat de mossos d’esquadra i d’en Josep Galofré, l’heroi que havia defensat aferrissadament la seva propietat de l’atac de Vilella, durant el mes de juny. Els governamentals van fer presoners un capità rebel i dotze voluntaris i els requisaren 11 fusells, 10 cartutxeres i altres efectes militars. Pau Galofré, capità dels rebels, podria ser un parent de l’hisendat que lluitava a favor del govern. Aquest capità és qui va declarar que el coronel Mariano López de Carvajal, detingut uns dies abans, era “caballerizo de campo” del comte de Montemolín.

El dia 14, es va produir una batalla prop de Manresa- a la qual s’hi referí la premsa, uns dies després- entre la força combinada de carlins i republicans, formada pels homes de Caletrus, Poses, Pixot, Cortacans, Montserrat, Baliarda i Molins, contra l’exèrcit regular. El periodista deia que els rebels sumaven 300 homes però la transcendència de l’esbatussada que confessava i el nombre de capitosts rebels que s’hi havien reunït, desmentien la precarietat del nombre d’efectius que els hi atribuïa. Altres notícies, provinents de fonts carlines, van assegurar que els rebels sumaven 500 homes i que la tropa de la reina en reunia 300. Els matiners van vèncer els governamentals. Força soldats malmesos i perduts de l’exèrcit de la reina arribaren a la capital comarcal i  explicaren que Baliarda havia estat ferit al pit. Uns dies després, hom va saber que la bala que havia deixat fora de combat el republicà de Sant Andreu del Palomar, li va entrar pel capdemunt de l’espatlla esquerra i li havia sortit pel pit, un pam dessota la gola. És a dir, en Baliarda fou ferit per un tret fet des d’ una posició de més alçada, al seu darrere.

El dia 15, a les quatre de la matinada, Cabrera es presentà a Castelló d’Empúries amb 600 homes d’infanteria i 45 de cavalleria. Un cop va haver controlat la vila, ordenà el pagament de contribucions, l’enderroc de les fortificacions i la requisa de cavalls. Després, va cercar el senyor Nouvilas- general de l’exèrcit liberal amb qui es va enfrontar mesos més tard, al Pasteral- i es va emportar presos els hisendats Cambres i Hugues. Des de Castelló d’Empúries, Cabrera s’apropà a la frontera, per la banda de l’Alt Empordà i l’Alta Garrotxa. Tot fent camí va arreplegar les partides d’en Planademunt, l’Estartús, Boquica, Altimira, Saragatal, Trilla i Gibert fins a formar un exèrcit gironí de més de 1000 homes. Malgrat això, les columnes de la reina obligaren els carlins a fer incursions en territori francès per tal d’escapar a la persecució. Però, les notícies eren confoses. Des de Figueres, els corresponsals dels diaris afirmaven que en algunes viles de l’Alt Empordà hom havia escoltat el brogit llunyà de batalles, de les quals ningú en sabia el resultat. Llavors, El Fomento desmentí categoricament que Cabrera hagués derrotat de forma contundent el coronel Rios i que això hagués provocat tres centes baixes als governamentals.

Des de Tàrrega, s’anunciava que els republicans d’en Guillaumet havien entrat a Bellcaire i havien afusellat dos homes a la porta de la taverna. El Guerxo de la Ratera, atacà el destacament de protecció de la diligència de Madrid que romania a Jorba i feu presoners el caporal, cinc soldats i els empleats de recaptació d’impostos.

El diari del 17 de setembre anuncia el relleu del Capità General, Manuel Pavia Lacy[101] pel Tinent General Fernando Fernández de Córdoba. El dia 18, arribava a Barcelona el nou capità general. El Barcelonés del dia 20 recordava que “Pocas son las províncias de España en las cuales se vea con mas frecuencia el cambio de autoridades” i en feia la relació; des que començà la guerra, havien ocupat el càrrec, el baró de Meer, Concha, Breton, Pavia, una altra vegada Concha i Pavia, als quals, ara, hom havia de sumar Fernando Fernández de Córdoba. El dia 22, el Diario de Cataluña es queixava de la inestabilitat dels funcionaris, traslladats d’una banda a l’altra, cessats pels caprici del govern, sense donar-los temps d’acabar la feina i per això, demanava que es convoquéssin eleccions generals. El periodista diagnosticava l’aïllament internacional del govern espanyol i suggeria que un nou executiu, sorgit de la renovació de les Corts- farcides de diputats que només s’ocupaven de llurs interessos- forçosament s’hauria d’esmerçar en recuperar les bones relacions amb Anglaterra i Itàlia.

Ramonet i Basquetes van entrar a Falset i el diari elogiava la resistència que els hi havia oposat el sotstinent Ruíz, jove de 17 o 18 anys, amb 3 sergents i 11 soldats.

Durant el mes de setembre, l’esforç dels rebels per apoderar-se definitivament d’Amer, a fi de convertir-la en el centre o la capital rebel, fou evident. El dia 19, Jubany, Marçal, Bou i el Muchacho atacaren la vila propera d’Anglès amb 400 homes i 30 cavalls però només van aconseguir de calar foc a les portes de les fortificacions. El dia 20, Marçal intentà l’ocupació de la Cellera de Ter però tampoc va assolir l’ objectiu, malgrat que el periodista li atribuïa una força de 600 homes i 44 cavalls. El Barcelonés  assegurava que “la facción polula por todas partes”. Just quan s’acabava l’estiu, el diari explicà que l’Estartús havia afirmat que la bandera de Carles estava molt malmesa i calia substituir-la per una altra de millor.

 

  1. El pas de l’Ebre de Cabrera: la repressió de la població del Maestrat, del Montsià i de la Franja.

Un exèrcit d’uns 25000 soldats […] van posar setge a la ciutat [Tortosa]. Es van requisar totes les collites i es va tallar tot l’aprovisionament, tant per via terrestre com per via fluvial. Francesc Serra i Sellarès. Catalunya a 1714. Un viatge a la Guerra de Successió i al temps del barroc.

… iniciaren el creuament del riu entre Mequinensa i Faió … principalment entre Flix, Mora d’Ebre, Miravet i cinquanta kilòmetres més cap el sud, a Amposta, prop del mar. Reuniren cent barques (cadascuna amb cabuda per a cent homes) cinc ponts de pontons …  Hugh Thomas. La guerra civil espanyola.

 

D’ençà que el general Ramon Cabrera va passar la frontera per fer-se càrrec de la revolta dels matiners, la premsa suposava que l’objectiu principal dels rebels consistia en estendre la guerra a la resta del territori espanyol. De fet, Domènec Forcadell va precedir Cabrera en l’entrada a Catalunya i tot just havent creuat la frontera, sense aturar-se, va passar per Berga, Solsona i Cardona i s’adreçà directament a l’Ebre, cap el País Valencià. Cal recordar que entre els voluntaris de Cabrera n’hi havia un grapat de valencians, sota les ordres de Domènec Forcadell, encarregats de portar la lluita al Maestrat i l’Aragó. És a dir, l’extensió de la guerra al País Valencià i a l’Aragó, havia estat prevista, pels rebels, des del primer moment de l’alçament. Havent aconseguit aquest propòsit, els carlins comptaven que reeixiria l’aixecament del País Basc i Navarra, de manera que, a la fi, cercarien i conqueririen Madrid.

Llegint les planes del Diario de Barcelona, hom pot percebre que els contemporanis dels fets compaginaven dues opinions aparentment contradictòries respecte això. Per una banda, ningú dubtava que la guerra era catalana, en el sentit que havia arrelat en territori català i que les causes que es defensaven naixien de les particularitats econòmiques, socials, culturals i polítiques de Catalunya. Però, per altra banda, hom tampoc creia que els rebels se’n sortissin si no estenien la guerra a la resta d’Espanya. La posició de Cabrera també oscil·lava entre la vessant estratègica de llarg abast, que li feia veure la certesa de la derrota si no aconseguia d’incendiar la resta de territoris peninsulars i el reconeixement del caràcter fonamentalment català de l’aixecament. Les proclames del tortosí, sovint es referien al patriotisme i l’heroïcitat dels catalans i criticaven la corrupció de Madrid tot suggerint la regeneració d’Espanya, empesa des de Catalunya. És clar que, abans d’incorporar-se a la guerra, Ramon Cabrera va defensar aferrissadament que el millor que es podia fer a favor de la causa consistia en sostenir les guerrilles i fugir dels enfrontaments entre exèrcits. Un cop Cabrera fou convençut pel comte de Montemolín per tal que encapçalés la revolta i animat per la caiguda de Louis Philippe, va passar la frontera en el moment que hom esperava que els carlins del nord d’Espanya no trigarien gaire en revoltar-se. És a dir, Cabrera no va donar el pas transcendent d’encapçalar la rebel·lió només pel desig d’esdevenir el cap suprem dels guerrillers catalans. El tortosí era massa important i vivia força bé en el seu exili de Londres per a que es pogués conformar en esdevenir, solament, el primer trabucaire.

D’ençà que es palesà el fracàs de l’aixecament carlí al nord de la península i que van ser desarticulades les conjures republicanes de Madrid i Sevilla, s’intensificà l’interès dels periodistes en l’assumpte que anomenaven, “el pas de l’Ebre d’en Cabrera”. En canvi, ningú parlava del pas de l’Ebre dels republicans, fet que no significa que no hi hagués efervescència republicana al País Valencià- certament, n’hi havia- sinó que això només vol dir que les estratègies dels carlins i dels republicans diferien. D’alguna manera, Cabrera va intentar la cohesió interna de les forces carlines, mentre que els republicans i liberals d’esquerra es mantinguren més desorganitzats. Això, malgrat que alguna notícia de la premsa feia referència als “grups” primer, segon i tercer dels republicans, segons la zona territorial de les províncies de Girona, Barcelona o Tarragona en les quals desenvolupessin llurs accions guerrilleres, tot donant a entendre que els “regicides” disposaven d’una organització bèl·lica centralitzada. Però, és molt dubtós que el coronel empordanès, Victorià Ametller, o el seu parent Narcís, exercíssin de comandants suprems de tots els republicans revoltats, ni que controléssin les nombroses partides de la seva bandera que havien sorgit a l’Empordà, al pla de Barcelona, en el Barcelonès Nord, el Maresme, el Baix Llobregat i a les comarques tarragonines i lleidatanes. Sobretot, els republicans confiaven en els “pronunciamientos” militars i les revoltes populars a les ciutats- sobretot, a Madrid, Barcelona, València, Sevilla…-  per aconseguir l’objectiu final. En canvi, els carlins no podien esperar revoltes urbanes que els fossin favorables, atès que els seus correligionaris éren fonamentalment camperols. Per això, els seguidors de Montemolín només tenien dues opcions: formar un exèrcit i fer-lo créixer, mentre avançaven cap a Madrid, recolzant-se en la revolta pagesa i el descontentament dels propietaris rurals, o seguir alimentant les guerrilles en els indrets adequats, mantenint una guerra de resistència, fins que es produís una crisi política que els permetés col·locar en el tro el Borbó de la seva preferència. A la fi, esdevingué evident que només la segona possibilitat esdevenia versemblant.

El dia 19 de juny de 1848 comunicaven les autoritats militars del País Valencià que 400 infants montemolinistes i 40 cavalls, manats per Forcadell i Arnau havien aconseguit de travessar l’Ebre i que en territori valencià, s’havien dividit: una part s’adreçava cap a Terol, a la comarca del Matarranya i els altres romanien en el Maestrat. Els confidents sospitaven que Cabrera havia aconseguit de tornar a l’escenari principal de la seva lluita a la fi de la guerra dels set anys però, com sabem, llavors encara havien de transcórrer 6 dies per tal que el general passés la frontera. Cap el mes d’agost, quan el Capità General de València i de Múrcia s’assabentà de l’estança dels rebels en la circumscripció que regia, es va espantar i es traslladà al Maestrat amb molta tropa, després d’emetre un ban d’inflamada oratòria militar que barrejava recomanacions i amenaces a la població: “Sé que la mayor parte de los rebeldes que voy a combatir son venidos de Cataluña y que de entre ellos muy pocos vieron la luz primera en vuestro suelo” [102]. Aquesta autoritat militar intentava d’aprofitar un valencianisme popular, contrari a la catalanitat, o un suposat fervor espanyol dels valencians i constantment es referia a les tropes de Cabrera, no pas com a carlines, revolucionàries o opositores, sinó com a forasteres: “la facción catalana”. En una de les repetides ocasions que el capità general de València i Múrcia, durant la tardor de 1848, va anunciar la derrota definitiva dels matiners, insistí en això: “es insignificante el número de individuos de este país que se ha unido a los catalanes”. És a dir, l’esmentada autoritat emprava constantment la referència a la identitat catalana com a sinònim d’enemic.

La preocupació del Capità General de València i Múrcia, tot i que sembli exagerada, s’entén si tenim en compte que els carlins no solament pensaven revoltar el País Valencià a partir de l’entrada de tropes pel nord sinó que  preparaven un desembarcament al sud per tal d’encerclar l’exèrcit del govern, destinat en aquesta regió, entre dos fronts. Aquest pla fou descobert pels espies de Madrid i van ser detinguts a Orà i Tolon un grapat de montemolinistes implicats en el complot. La primera idea dels conspiradors consistia en desembarcar homes i 300 fusells en una platja de Múrcia i reclutar voluntaris valencians per tal de formar guerrilles que anessin creixent mentre avancessin cap a la ciutat de València. Alguna notícia recull el rumor de desembarcaments de fusells anglesos, destinats als rebels, que es portaven a terme en el delta de l’Ebre. Precisament, ens consta que el 16 de maig de 1848 es produí a Pego, a la Marina Alta, un aixecament carlista, en connivència amb els republicans, que fou sofocat en quatre dies. El cap d’aquesta conxorxa era Joaquím Antoni, àlies el Cristo de Concentàina i el Gat. El guerriller Francesc Orta també actuava, durant les mateixes dates, prop d’Alcoi, en combinació amb el republicà Sendra. El regiment d’infanteria Sabòia núm 6 va lluitar contra els montemolinistes valencians als Alfacs i a Amposta, els dies 15 i 24 d’agost.

La lectura dels articles i noticies publicats pel Diario de Barcelona durant els mesos de setembre i d’octubre, de 1848, desmenteix la poca transcendència que s’ha donat a la lluita dels montemolinistes al nord del País Valencià i en algunes zones de la franja catalana d’Aragó. Els primers dies del mes de setembre, el diari afirmava que Cabrera havia entrat a Barbastre i algunes poblacions d’Aragó i que l’acompanyava una companyia de valencians del Maestrat, manada

Pasqual Gamundi
Pasqual Gamundi

per en Pasqual Gamundi. El dia 2 de setembre, el regiment d’infanteria Savòia num. 2 lluita contra els carlins a Benifassà. El dia 6 de setembre s’aixecà una partida de vint republicans que el dia 25 s’aplegaren a Bunyol amb d’altres, fins el nombre de cent. Cardona comandava la partida. Segons l’autoritat, en l’aplec de Bunyol, els rebels esperaven reunir tres-cents homes. El dia 11 d’octubre, van ser afusellats en la vila citada, 6 republicans, dels quals tres pertanyien a la partida d’en Cardona.

Es va produir una batalla a Vistabella, protagonitzada per Arnau. No se’n sabien els resultats però el periodista explicava que l’esbatussada es va produir entremig d’una tempesta de llamps, trons i pluja abassegadora. Arnau, cunyat de Cabrera- afirmava la premsa- tornava a topar amb l’exèrcit liberal en un barranc de Ribesalbes i en la capella de Sant Miquel. Les autoritats militars valencianes van dir que Arnau havia estat vençut i que els carlins havien sofert un mínim de 10 morts. L’11 de setembre, el regiment d’infanteria de Savòia núm.2 torna a lluitar contra els carlins a Nonasp. Aproximadament, cap el 12 de setembre, hom va saber que el general Villalonga[103] havia prohibit la navegació per l’Ebre, a fi d’impedir el subministrament dels rebels que s’havien instal·la al sud del riu. El dia 14, aquest general  declarà el bloqueig del territori de l’Ebre, des del delta, fins a Xerta i Vinarós i cap a l’interior, fins un punt que el diari no s’especificava. Després i atès que els militars de la reina suposaven que la població de la zona donava suport als montemolinistes, Villalonga concentrà els pagesos de les hortes del riu  a les ciutats de Tortosa i Amposta, clausurant els masos i clavant les portes dels reguers. Totes les cases de Mequinensa foren tapiades i els habitants van ser traslladats a la força. Moltes persones, sense consideració de llur condició, edat o sexe, anà a parar a les salines i fou obligada a fer treballs forçats. Això ho va confessar el Capità General de Catalunya, Fernando Fernández de Córdoba, el qual, un cop fou cessat, es queixava a les Corts dels mètodes repressius del Capità General de València i Múrcia. A més, Vilallonga prohibí el comerç i el transport d’aliments, va fer transportar els remats de bestiar a uns altres indrets i tancà els molins de farina. Els vaixells que portaven blat i remats d’animals d’Aragó pel riu, van ser requisats. Això coincidí amb la mala collita d’oli, de manera que en un termini curt de dies, es generalitzà la fam entre la població de la zona. La repressió també va incloure la tala indiscriminada de la vegetació de les ribes del riu i la destrucció de collites. El fet és que la premsa de Barcelona comentava, amb ironia amarga, que totes aquestes mesures no impedien que els carlins clavessin quatre taulons i travessessin el riu quan volien.

El dia 15, fonts informatives valencianes feien saber que els republicans de la capital havien rebut força diners per tal de portar a terme un aixecament però que no havien gosat fer-ho perquè els montemolinistes no acabaven de sortir-se’n en la lluita al Maestrat. El 17 de setembre, el regiment d’infanteria de Vitòria, num. 42 s’enfrontava a Forcadell en la zona de Cretes i dispersà els montemolinistes però, en la mateixa data, Raga desallotjava la guarnició d’Amposta i gairebé va entrar a la ciutat. Al cap de pocs dies, concretament el 20 de setembre, el Capità General de València i Múrcia destituí el general Villalonga, amb l’excusa que era un exagerat que sobrevalorava les forces rebels, provocant la distracció de tropes i material de guerra. Tot i la destitució de Villalonga, el Capità General de València i de Múrcia no relaxava la guàrdia i contingents nombrosos de soldats andalusos desembarcaven al port de Vinarós.

El dia 23, el Capità General de València arribà a territori català i es feu veure a Mora d’Ebre al front de dues companyies. Tot seguit, se li va incorporar un batalló del regiment de Galícia. En aquesta població catalana, va anar a trobar-lo el comandant de l’exèrcit del Maestrat, senyor Mayalde però el Capità General no va rebre’l i fins i tot, va fer el possible per empresonar-lo. El periodista que donava la notícia no coneixia les raons d’aquesta actitud, mal que esdevenia evident que el màxim responsable militar del País Valencià no li agradava gaire com es defensava el Maestrat ni tampoc es mostrava satisfet per l’ajut que li prestava l’exèrcit regular destinat a Catalunya. Hi ha proves que, si més no el Capità General d’aquesta darrera circumscripció, Fernando Fernández de Córdoba, discrepava de les incursions de les tropes de la capitania de València a la riba esquerra de l’Ebre perquè constituïen una denúncia respecte la seva manca d’efectivitat en el control dels rebels catalans. Però, al cap de pocs dies d’haver destituït al general Villalonga, el Capità General de València i de Múrcia en recuperà el servei, aprovant els mètodes dràstics que li havia criticat.

El 25 de setembre, un traginer lleidatà denunciava que havia vist dos cents montemolinistes creuant l’Ebre cap el sud, prop de Flix, i el Capità General de València ordenà que es vigilés tota la costa marítima, des de la desembocadura del riu fins a Castelló, car hi temia el desembarcament d’armes. En la mateixa data, atracaven a Vinarós els vapors “Segundo Gaditano” i “Piles”, dels quals van desembarcar 650 soldats procedents de Melilla. El diari barceloní garantia que, en pocs dies, arribarien altres vapors amb més soldats. El general Villalonga va aparèixer altra vegada al sud de l’Ebre i el periodista, bastant escandalitzat, donava per fet que el militar adoptaria altra vegada les mesures salvatges que l’havien fet famós.

El regiment d’infanteria Vitòria núm. 42, obtingué una victòria, l’1 d’octubre, a Fraga. El dia 3, Arnau fou seguit de molt a prop per un oficial i un soldat en el boscos d’un indret que el periodista anomena Linares, i es va escapolir amb l’ajut d’un masover. El dia 4 d’octubre, Juan de Villalonga, que aleshores havia aconseguit de ser nomenat capità general de València i Múrcia, declarava l’estat d’excepció a tot el territori de la circumscripció militar. I tot seguit, donava per acabada la guerra en el territori i anunciava que Arnau, vençut a Begís (Alt Palància) el dia 27 de setembre, havia sofert cinc morts i molts ferits i que li havien pres armes i material militar. A més, en aquesta acció, l’exèrcit va poder rescatar un funcionari del jutjat de Viver que els rebels portaven presoner. El valencià Gamundi, perseguit per columnes aragoneses de l’exèrcit de la reina, es veié obligat a abandonar equipatges, un cavall i armes de foc. En la retirada, els montemolinistes recollien amb presa els ferits.

El dia 9 d’octubre, Gamundi, Muntanyès i Pila, amb cent-vint homes, eren batuts a Maella. Els matiners, segons les autoritats, van perdre 12 homes. El capità rebel Vicent Sepúlveda i el soldat Serafí Sunyer, van caure presoners de l’exèrcit de la reina i van ser executats. El dia 11, les partides d’Arnau, Uribarri i Pérez foren dispersades al Monegro. El 12 d’octubre, el brigadier Ballesteros va enfrontar-se als matiners prop de Mequinensa. El 13 d’octubre, Arnau lluitava en terra del Maestrat, desmentint les autoritats que ara el situaven retirat en territori català. El Capità General de València va fer saber que nombrosos rebels del Maestrat es presentaven per acollir-se a l’indult. La relació que oferia aquesta autoritat, poble per poble i que incloïa viles del Baix Aragó, no sumava més de 35 facciosos. Però, tot seguit, la mateixa font oficial comunicava que durant un mes de comandament del general Villalonga, els seguidors de Cabrera havien perdut 223 homes en territori valencià.

Benet Lluís, republicà o liberal d’esquerra, passava l’Ebre, acompanyat de 10 homes, cap a territori del Principat. El 18 d’octubre, comunicaven de Benifallet que nombroses tropes montemolinistes retornaven a Catalunya, sense aturar-se a la vila. Entre els que hi passaven, hi havia alguns capitosts que el periodista considerava valencians, com ara Graells i el Mono de Xerta – “y sus monitos”, afegia el periodista. El 19 d’octubre, comunicaven des del País Valencià que el capitost Marc Masseguer i 35 dels seus partidaris s’havien presentat a l’autoritat per acollir-se a l’indult.

S’escampava el rumor que Forcadell havia mort en una cova de les muntanyes del Maestrat. El 28 d’octubre, el Capità General de València i Múrcia tornava a proclamar que les partides de rebels del Maestrat havien estat derrotades completament i calculava un total de 112 morts, 7 presoners, 262 presentats a les autoritats i 200 més que havien passat l’Ebre cap a Catalunya. Malgrat això, el militar confessava que els grups de Gamundi i el  Muntanyès encara resistien i que Raga es refugiava als aiguamolls del delta, en un terreny que feia molt difícil la persecució; concretament, als Alfacs. Ara, segons el responsable militar, calia fer el possible per tal de “precaver nuevas invasiones, de la parte de Cataluña”. Una notícia del 29 d’octubre donava per mort en Forcadell i certificava el lliurament d’Arnau a les autoritats del govern. En aquesta mateixa data, fou afusellat un lluitador valencià, dit Llorenç Carreres. Algú va veure en Gamundi construint unes quantes plataformes de troncs a la ribera sud de l’Ebre. Al cap d’una estona, ell i els seus vuitanta infants i setze cavallers, van passar a la banda nord. Una altra notícia assegurava que Forcadell era viu i que també havia aconseguit passar a territori català, per tal de refugiar-s’hi, mentre recuperava la salut. El 9 de novembre, el Capità General de València i de Múrcia certificava això, tot assegurant que les partides de Gamundi i el Muntanyès, sumaven cent homes. El Capità General va fer públic un bàndol que deia el següent: “Queda, por consiguiente, establecida la paz en el distrito de mi mando, sin que por las noticias que tengo exista en el territorio de la comandancia general del Maestrazgo mas que alguno que otro disperso, y la gavilla que se alberga en los prados de Amposta, contra la que continúa ocupándose el Sr. Brigadier Lòpez Ballesteros…”. Uns dies després, la població del delta de l’Ebre contemplà com l’exèrcit perseguia el grup de Raga pels aiguamolls, tot incendiant els camps i les barraques. Raga, finalment, fou obligat a passar a la riba dreta i s’adreçà a l’Ampolla.

Cap a la meitat del mes de novembre, el Capità General de València i Múrcia comunicava que havia aconseguit de desorganitzar totalment la partida de Raga però això esdevenia dubtós, com sempre que la notícia no certificava l’extermini físic dels rebels. El 16 de novembre es restablí la navegació per l’Ebre. Malgrat això, els militars de la reina no permetien encara que s’obrissin els reguers perquè per la banda valenciana resistien les partides de Vericat, amb trenta homes i també les de Viscarro i el Moro- o, el Mono- de Xerta. Finalment, el dia 21, l’autoritat autoritzava l’obertura dels reguers. Després, Vericat es presentava a l’indult. El dia 26 fou detinguda a Tortosa una dona valenciana, anomenada la Reboja, que havia estat amant del cap de trabucaires valencià, Rafael Major de Xerta i també de Raga. La Reboja havia actuat en la guerrilla, amb la carrabina a la ma, vestida d’home, amb pantalons, faixa i mocador al cap.

A començament del mes de desembre, el corresponsal de Falset comunicava que Ramonet, Basquetes, Raga, Pepo, Benet Lluís i Simó havien aplegat les seves partides, que ara actuaven en territori català, al Priorat i l’Alt Camp i que sumaven dos cents cinquanta homes. Aquest grup va tenir una topada amb l’exèrcit a Capçanes. Hom suposava que Cabrera romania a la Garrotxa i una notícia d’Olot, del 4 de desembre, deia el següent: “El cabecilla Forcadell ha resucitado estos dias en Vidrá; al haberse presentado sin gente y nada satisfecho de su expedición al Maestrazgo, ha infundido bastante desaliento a las hordas de Cabrera. Se han convencido al fin que todo está reducido a Cataluña” . Ramonet va deixar enrere el Priorat i se’n va anar als pobles de la franja catalana d’Aragó, on va tenir alguns enfrontaments amb l’exèrcit. El dia 5, Ramonet, amb sis cents infants i trenta cavallers, portant d’oficials a Garmundi i Arnau, va entrar a Barbastre. Els rebels van demanar sis mil duros a l’Ajuntament però només van aconseguir quinze mil rals. El brigadier Contreras perseguí Ramonet i es produí un foc entrecreuat.

Les tropes de l’exèrcit liberal destinades al País Valencià passaven a la banda catalana per reforçar els efectius de la reina que lluitaven al Principat. Per tant, sembla evident que entre el novembre i el desembre de 1848, el gruix de matiners que lluitaven al Maestrat, també s’havien retirat a la banda catalana. Però, amb posterioritat, van fer algun intent per tornar-hi. Durant el mes de desembre, encara apareixien notícies a la premsa respecte les batudes del general Galiano per la ribes de l’Ebre. Pel cap baix, en aquesta zona, seguien actuant Basquetes, amb cent quaranta homes i el Mono- o, Moro- de Xerta.

Els primers dies de gener de 1849, El Heraldo de Madrid deia que mil cinc cents soldats de Cabrera havien tornat al Maestrat però el Diario de Barcelona afirmava que això no era veritat. El 5 de gener de 1849, Raga retornava a territori valencià, amb cent homes vestits amb l’uniforme montemolinista. Pel camí, van atacar Ulldecona. El periodista comentava que la única salvació d’en Raga consistia en que restés a la riba esquerra i que si romania al sud del riu seria exterminat per les tropes del govern.  Però, el 10 de gener, es va confirmar que Raga havia arribat al Maestrat. Deien que ho havia fet per ordre de Cabrera, que necessitava obrir un altre front a fi de distreure part de l’exèrcit que l’encerclava al voltant d’Amer, on havia instal·lat el seu quarter general. Per causa de la presencia de Raga al Maestrat, el 12 de gener l’autoritat va prohibir altra vegada la navegació per l’Ebre.

Però, fins i tot, a la fi del mes d’abril de 1849, quan Cabrera havia tornat a l’exili, Montemolin havia estat detingut a la frontera francesa i Marçal esperava conèixer la seva sort a la presó de Girona, encara van arribar notícies d’actuacions de grups de matiners, guiats per Arnau i Garmundi en el territori de les riberes del riu Cinca.

En el debat a les Corts del dia 20 de gener de 1849, Fernando Fernández de Córdoba, el qual en aquesta data ja havia estat substituït en la capitania general de Catalunya, clamava contra les deportacions i el tancament de masos a la zona de l’Ebre: “En la província de Tortosa se ha suprimido un pueblo de 600 vecinos y varias casas de campo se han tabicado; se han suprimido ayuntamientos y se ha hecho responsables a los padres de los que han marchado a la facción; se ha deportado á varios desgraciados, y sin consideración á edades, sexos ni condiciones y se los ha hecho ir a las salinas y á otros puntos… que mas valiera que se les hubiese fusilado”.

El 22 de gener, la capitania general de València i Múrcia donava per acabada- per tercera, quarta o cinquena vegada- la guerra en aquell territori i adreçava aquesta nota al governador civil a Tortosa: “Exterminada completamente la facción que pasó a la derecha del Ebro, me apresuro á manifestar á V.E. que el miércoles 24 podrá salir de esta plaza el convoy de barcos para Mequinenza, asi como desde luego puede permitirse la navegación de esta ciudad al mar”. El mateix dia, el Fomento desmentia que Raga s’hagués presentat a l’indult, malgrat que admetia que ho havien fet molts membres de la seva partida i, fins i tot, el seu germà. El dia 23, l’alcalde de Tortosa, anunciava el següent: “El ilustre señor brigadier comandante militar de la línea del Ebro me dice con fecha de hoy lo que sigue.= Puede V.S. dar la orden para que se abran las masías y casas de campo pertenecientes a los arrabales y término de esta ciudad”.

Fernando Fernández de Córdoba, mesos després de ser destituït com a Capità General de Catalunya, encara no havia superat les diferències estratègiques que havia mantingut amb el capità general de València i Múrcia, el qual- com hem sabut- no s’havia estat d’envair el territori de la circumscripció militar catalana per donar-li lliçons de com calia lluitar contra els matiners. Per això, Fernández de Córdoba, reivindicant la gestió que havia portat a terme, va criticar-lo, com també havia criticat al seu predecessor, el general Pavia, tot interpel·lant el govern respecte les salvatjades que l’exèrcit de la reina realitzà en la zona. El Diario de Barcelona va publicar l’acta del dia 16 de febrer de 1849 que recollia la presentació i explicació de la interpel·lació de l’antic capità general : “INTERPELACION. El Sr. Presidente: Hallándose presente el señor ministro de la guerra, dispuesto a contestar la interpelacion del Sr. Córdoba, tiene S.S. la palabra para esplanarla. El Sr. Córdoba: En la sesion del 16 y del 20 de enero indiqué los graves desacatos que se habían cometido en el distrito de Tortosa por la autoridad militar superior del reino de Valencia. El Congreso va a oirlos, tomados de las relaciones que han hecho de aquellos sucesos personas imparciales (S.S. lee no sabemos qué documentos, en los cuales se dice, que habiendo desaparecido la facción de Raga casi completamente … el gobierno no debía ya recelar …; pero que a pesar de esto, el capitan general de Valencia había mandado cesar la navegacion del Ebro y tapiar las casas de campo situadas entre Santa Bárbara y Roquetas, medidas con las cuales se habían originado considerables perjuicios à los naturales del país; pero que aun la medida mas bárbara e inhumana había sido la de mandar que los naturales fuesen a somaten y á la descubierta á la vanguardia de las tropas, haciendo marchar con el agua a la cintura a los alcaldes, abogados, comerciantes y todas las clases de la sociedad sin respeto ni consideracion alguna). Yo creo (continua)que el capitan general de Valencia no tiene facultades para adoptar semejantes medidas…”. Fernández de Córdoba preguntava al govern si havia ordenat aquestes mesures durant l’any 1848 i si durant l’any 1849, encara les emparava; i si ho havia fet, o encara ho feia, si el govern voldria rectificar tot desautoritzant el capità general de València i Múrcia; i si els propietaris, comerciants, mariners, pagesos i la resta de persones perjudicades per aquelles mesures serien indemnitzades; també va preguntar si els fets que denunciava serien investigats i si es castigaria els culpables. Finalment, Fernández de Córdoba, volia saber si el consistori municipal de Tortosa, destituït per l’autoritat militar, seria reposat. El ministre de al guerra, senyor Figueres, va defensar el capità general de València i Múrcia, pel que fa a la resolució d’interrompre la navegació per l’Ebre i va assegurar que aquestes mesures havien estat derogades a partir del moment que els rebels foren vençuts. El ministre digué que la gent que havia anat a somatent ho havia fet per voluntat pròpia i intentà justificar-se amb els danys superiors que, segons la seva opinió, s’haguessin produït en el cas que els matiners haguessin vençut: “¡ Que se han cometido escesos! ¿ Sabe el señor interpelante lo que hubiera sucedido á la província de Valencia y á las demas si la faccion del Maestrazgo hubiera crecido?”. En definitiva, el govern i l’exèrcit van adoptar totes les mesures, fins i tot les més cruels contra la població de les riveres de l’Ebre, per evitar que els montemolinistes passessin el riu i la revolta carlina i republicana s’escampés a territori valencià. Com ha succeït en altres ocasions bèl·liques, també durant la guerra dels matiners, l’Ebre fou una frontera entre els exèrcits enemics. La guerra dels matiners originà tota mena de salvatjades i mesures inhumanes arreu del Principat però esdevé difícil de reconèixer una actuació sistemàtica de repressió de la població civil i de destrucció del territori, com la que es va portar a terme en el Maestrat i el Montsià per part de l’exèrcit de la reina entre els anys 1848 i 1849, convertint les comarques esmentades, en camps de fam, misèria i mort.

(Fi 2ona. Part) (continuar llegint 3ra. Part)


 


[66] Hom descrivia els caps de partides com a tipus de bona planta, obligats a pagar la beguda a la seva gent. Es mostraven severs, però protectors dels seus adictes i sarcàstics. També es distingien pels anells i les medalles d’or que carregaven .

[67] El diari afirmava que era “francés de nación”. Es tractava de Joan Cros i Possel, fill de Francesc Cros, aquest, nascut a Montpeller, l’any 1768 i mort a Barcelona, l’any 1831. Francesc va fundar la famosa empresa de productes químics, Cros, que ha perdurat fins els nostres dies. El fill, Joan, fou l’impulsor de l’expansió de l’empresa, la qual, el mateix any de la seva mort, el 1862, va participar en l’exposició universal de Londres.

[68] Licor molt dolç, fet amb aiguardent de cireres amargues, fulles de cirerer, vi de raïm i sucre.

[69] Establerta l’any 1847. Posteriorment, l’España Industrial.

[70] Aquestes dades precises de l’itinerari, així com la il·lustració, consten en la crónica publicada en el bloc d’Agus Giralt, “Memòria de Sants”.

[71] Actualment, el barri de la Mina, de Sant Adrià de Besòs.

[72] Aquesta quantitat correspon a l’explicació que va donar en Cros. De tota manera, hem de creure que va ser molt superior.

[73] Industrial del ram tèxtil.

[74] Les baralles pel repartiment del botí és una capítol inevitable i reiterat de les històries de pirates i de trabucaires. Les autoritats atribuïen les escissions i les enemistats personals entre trabucaires a aquesta mena de discussions. Per això, per exemple, es deia que Planademunt havia disparat contra Felip.

[75] Les viles de Sants, les Corts de Sarrià, Sant Gervasi de Cassoles, Gràcia, Sant Andreu del Palomar, i Sant Martí de Provençals van ser agregades a Barcelona per la R.O de 20 d’abril de 1897. Sarrià no es va agregar a la gran ciutat fins l’any 1921.

[76] Les sensacions experimentades pels segrestats van permetre la reconstrucció del camí que havien recorregut des del cafè de Sants fins a Badalona. Sabem d’altres casos de segrestats que van ser conduïts amb els ulls embenats i que després van  guiar la policia pel mateix camí, a partir de les sensacions que recordaven. L’Indépéndent del 22 d’agost de 2000 publicà la carta d’un lector explicant l’experiència d’un avantpassat seu que havia estat segrestat per trabucaires rossellonesos i que, un cop alliberat, va guiar la policia fins el lloc de la reclusió car recordava el so del rierol que havia travessat i d’unes campanes, així com la sensació del tou de l’herba que havia trepitjat.

[77] Segons diu Joan Amades, aquest carrer era conegut com el “carrer dels conspiradors” i s’hi reunien sovint els carlistes. Històries i Llegendes de Barcelona, volum II.

[78] Això sembla un acudit del redactor de la notícia, doncs tothom sap que Perico i Peret són variants de Pere. El acudits i els comentaris irònics esquitxaven les línies espesses de la premsa. Un dia, el Diario de Barcelona deia que a Sibèria s’havia descongelat un soldat de Napoleó i que en recuperar el batec del cor acabà la frase que havia iniciat, més de trenta anys abans, en el moment de la congelació: “quin fred– va començar a dir llavors- …que fa!”- va concloure, trenta anys després. En plena revolució de 1848, el diari publicà la carta d’un fabricant de barrets francès acusat per la insídia jesuïta de ser tan radical que havia demanat la guillotinada de vuit-cents caps. El fabricant desmentia la imputació, tot assegurant que l’escapçada de testes esdevenia contrària al seu negoci, el qual, precisament, es basava en cobrir testes de persones vives. En un altra ocasió, informant sobre la invenció de la pólvora blanca i del cotó de pólvora, atribuït al Sr. Roura, el periodista assenyalava que aquest teixit podria servir per fer vestits i comentava això: “peligrosillo sería el trage!”. El mes d’agost de 1848, el Brusi anunciava que un metge anglès era capaç de diagnosticar les malalties només olorant els pacients. El periodista comparava la capacitat olfactiva del metge amb la dels gossos i comentava que si això es confirmava, finalment, hom podria afirmar que l’”art de guarir” hauria assolit el nivell de ciència. El mes d’octubre, fou detingut el trabucaire Tinoi, que s’havia nomenat “governador de Fontrubí”. El periodista comentava que “sin duda [Tinoi] quería gobernar á los conejos y liebres que corren por aquellos bosques”. El mes de novembre, el periodista feia referència a un motí que s’havia produït a la presó de Barcelona i es mostrava sorprès pel fet que els presos desitgessin “abandonar aquel cómodo domicilio”. Durant aquest mes, el Fomento publicava una llista de rètols en castellà de botigues de Barcelona les quals, per culpa d’haver estat pensades en català i traduïdes literalment al castellà, esdevenien incomprensibles. Un d’aquests rètols, deia el següent: “Aquí se hacen corsés por personas estropeadas”.

[79] Durant aquests anys hi havia nombrosos trabucaires. Tot i això, hom resta sorprès de les relacions i coincidències que apareixen entre molts d’aquests personatges. Tocabens – considerat pels jutges francesos el capitost principal dels trabucaires de les Illes- havia estat absolt per un tribunal espanyol per l’assalt al mas de la riera dels Furiosos, d’Arenys de Mar. Caterina Gatell, la única dona jutjada a Perpinyà, era nascuda en aquesta població.

[80] Obrer industrial. Molt possiblement, del ram tèxtil.

[81] Normativa guerrillera trobada pels duaners francesos a un viatger espanyol. Fou emprada com a prova acusatòria en el procés dels trabucaires de Perpinyà. El registre del mas de les Solanelles, al Roselló, al qual es fa referència tot seguit, forní una de les acusacions en la primera sessió del  dit procés.

[82] General de brigada en la primera guerra. Nascut prop de Valls, alguns l’han considerat un absolutista de soca-rel (Adrià Rodríguez Marco en “El brigadier Josep Masgoret i Marcó i la guerra dels matiners” editat per Quaderns d’Història, 1988) però el fet és que la premsa liberal li mostrà respecte i que consta la col·laboració que sempre va prestar als republicans i liberals d’esquerra, això, malgrat els enfrentaments que hi va mantenir (sobretot, amb Gabriel Baldrich) els quals, generalment, s’originaven en disputes pel control del territori. Fins i tot, Abdó Terrades va acabar per admetre’l com a cap suprem dels matiners. Masgoret tornà de l’exili la primavera de l’any 1848 amb la missió de preparar l’entrada de Ramon Cabrera. La premsa sovint celebrava l’actitud humanitària i generosa amb els presoners i la població civil que practicava Masgoret. Se’l considerava una bon estratega i un home il·lustrat. Fins i tot, l’historiador Antonio Pirala, gens proclius al carlisme, li han reconegut aquests mèrits. A més, Masgoret es distingí com a patriota català. Va organitzar la Diputació General de Catalunya, amb en Bertran Soler i procurà de formalitzar l’aliança de carlins i republicans. També va voler regular l’exacció d’impostos en el territoris controlast pels matiners. S’exilià abans que finalitzés la guerra i la premsa insinuà que se n’anava força desencisat. Els adversaris interns que tenia, però, suggeriren que havia fugit a França amb els diners que havia requisat. Abans que comencés la tercera guerra, l’any 1869, Carles VII expulsà Masgoret del partit carlista, degut a que es pronuncià contra el nou aixecament. Consta un escrit de Ceballos, Comandant General de la Província de Girona, de 13 de maig, adreçat als alts oficials carlistes, que diu això: El Rey y N.S. ha visto con el más profundo disgusto el escrito publicado por D. José Masgoret en fecha del 10 del corriente dirigido a los Carlistas. Solo un momento de aberración ha podido conducir un General que debiendo dar el ejemplo de subordinación y el respeto con que debe observar lo prevenido por las Reales Ordenanzas, falta maliciosamente a éstas [ …] el mencionado José Masgoret queda desde luego exhonerado de todos sus empleos, honores y condecoraciones [ …] es voluntad de S.M. que desde ahora queden excluidos de formar parte de la comunión [ els que actuen com ell] ... Aquest comunicat fou conservat per Josep Estartús i s’inclou en els manuscrits recopilats amb el títol “Memòries i documentació d’un cap carlí d’Olot”, referència Ms.3374, que es conserven a la Biblioteca de Catalunya.

[83] Sant Sadurní de l’Heura, situada prop de la Bisbal de l’Empordà.

[84] Bartomeu Poza i Soler, àlies Poses, nascut a Sant Feliu de Codines, de pare galleg, havia estat sergent dels caçadors de muntanya de l’exèrcit carlí i formà part de l’estat major, durant al primera guerra. Fou “jamancio”, abans d’aparèixer com a capitost de guerrillers carlins, amb el grau de comandant. Cabrera l’ascendí a coronel  a Castellterçol (finals de juny de 1848). Abans que acabés l’any, va incorporar-se a les fileres de l’exèrcit de la reina, amb el mateix grau militar que havia guanyat al bàndol rebel. No sabem res més d’en Bartomeu fins que entre el 10 i el 20 d’octubre de 1872, es revoltà amb Braulio Montejo, antic cap destituït de l’armada, a favor de la república federal. L’aixecament es produí al Ferrol (Galícia) i els rebels comptaven amb mil cinc-cents mariners i obrers de les dressanes, força queviures i municions, dues fragates, un vapor de transport i barcasses canoneres. Però ni la guarnició de terra del Ferrol, ni la població van donar suport al cop militar i els revoltats van haver de fugir. Molts d’ells van ser empresonats. Malgrat això, a Barcelona, hi va algun intent de donar-los suport.

[85] Entre els conjurats es descobreix un agent britànic, el coronel Fisch. Segons el Diario de Barcelona, el qual es basava en el Morning Post, aquest agitador havia estat enviat personalment a Sevilla per mister Boulwer.

[86] Historia del general carlista Don Ramon Cabrera, desde su nacimiento hasta la última incursión que hizo en Cataluña en 1849. Imprenta de Manuel Minuesa. Fulletó, sense més dades, publicat al voltant de 1850.

[87] Un senyor de Barcelona. Plana 42 de l’edició de 1981.

[88] “Ramon Cabrera, a l’exili”. Biblioteca Serrador. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1989.

[89] Patrici Zorrilla seguia a Ignasi Brujó, durant la primera guerra, a les ordres del general Urbitzondo. Aleshores, en Zorrilla tenia uns cinquanta anys, de manera que en començar la guerra dels matiners, havia complert seixanta anys. La policia el descrivia com un home alt i magre, de cabell negre i ulls clars. Havia estat ajudant en el castell d’Hostalrich. El batalló d’en Zorrilla- anomenat popularment, en Surrilla –va ser molt recordat pels actes de pillatge, segrest i extorsió que va cometre durant la primera carlinada a les comarques gironines. La majoria dels trabucaires acusats en el procés de Perpinyà,l’any 1845, havien format part d’aquest batalló.

[90] Tots els testimonis que descriuen la figura de Ramon Cabrera, coincideixen en aquests trets físics. El general Castellane, governador del departament dels Pirineus Orientals, restà sorprès per l’aspecte fràgil i petit de l’home que guiava deu mil soldats a l’exili. En canvi, les dades publicades al diari oficial de la diputació de Girona i recollides per Antoni Papell, a “L’Empordà a la guerra carlina”, descriuen Cabrera, erròniament, com un home molt alt. El príncep Lichnowsky el va conèixer l’estiu de 1837 i el descriu com un home petit de cabells i ulls negres, trets àrabs, membres delicats i proporcionats, dentadura blanca i que cavalcava un cavall blanc a la seva mida, és a dir menut. L’aspecte infantil de Cabrera feu suposar al príncep que el respecte que li mostraven els voluntaris nomé responia a la confiança cega que li professaven.

[91] La creença predominant és que Ramon Cabrera va conèixer a Miss Maria Catalina Richards després de la guerra dels matiners. Fins i tot, hom ha dit que li va ser presentada per una amant anglesa del comte de Montemolín. Però Conxa Rodríguez Vives assegura que la coneixença succeí abans d’iniciar-se la guerra, amb motiu d’un donatiu per la causa, de 1000 lliures, que Miss Richards va trametre al tortosí.

[92] La guerra civil en Cataluña (1872 a 1876), su organización; ligeros apuntes; episodios y recuerdos personales; el general D. Ramon Cabrera. Joaquín de Bolós. Ed. Rafael Casulleras. Barcelona, 1928. Plana 32. Pel que fa a la influència dels maçons, coneixem el cas del carlista Joan Simon, àlies Collsuspina i Tocabens, acusat en el procés de Perpinyà i guillotinat a Ceret el 27 de juny de 1846, el qual en lloc de cobrir-se amb la barretina, emprava un mocador estampat amb la simbologia maçònica: el temple de Salomó, l’estel format amb dos triangles sobreposats a l’inrevés, amb una G al mig, l’evangeli de Sant Joan, l’ull que representa el gran arquitecte, la lluna, el compàs, la paleta, etc. A les vores del fulard hi apareixien calaveres, espases creuades, les claus de Sant Pere, el colom i l’eixam d’abelles. Per causa de la possessió d’aquest mocador de cap i perquè en Tocabens no es mostrava gaire reverent amb la religió, hom va dir que era maçó.

[93]  Domènec Forcadell i Mitjavila, nascut a Ulldecona, segons B. de Artagán, l’any 1798. Segons Núria Sauch i Cruz, va néixer l’any 1800: “Guerrillers i bàndols civils entre l’Ebre i el Maestrat: formació d’un país carlista (1808- 1844)”. Biblioteca Abat Oliba. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2004. Forcadell participà en els aixecaments reialistes i en la primera guerra carlina, durant la qual dirigí una incursió de gran abast a Múrcia. L’any 1839 ascendí a Mariscal de Camp i ràpidament guanyà els galons de brigadier. Lluità en diferents indrets del territori peninsular però fou conegut com a general dels voluntaris valencians. La Divisió de València es composava, segons Van Rahden, de 6 batallons complets i 400 cavalls. Van Rahden qualificà els voluntaris de Forcadell com a gent ben armada però indisciplinada. El valencià va acompanyar Ramon Cabrera en la retirada de la primera carlinada. Durant la guerra dels matiners, Forcadell s’encarregà d’organitzar la insurrecció del Maestrat, malgrat que també va participar en accions a diferents indrets de Catalunya. Després d’aquesta guerra s’exilià però va acabar tornant a ca seva. L’any 1866, va morir a Ulldecona. El príncep Lichnowsky el va trobar, l’any 1837, acompanyant Cabrera i el va descriure com un home d’uns cinquanta anys, alegre, el qual semblava que li agradava vestir-se amb roba de coloraines cridaneres, fins el punt que, a més dels pantalons vermells, es cobria amb una barretina de color verd. A Wilhem van Rahden, en la mateixa època, li va semblar que Forcadell tenia quaranta anys i considerà que vestia de forma elegant, malgrat que aquesta aparença externa no podia dissimular l’aspror del guerrer, la qual es palesava en el seu rostre ample i colrat, punxat pels ulls petits i grisos. Von Rahden li atribuïa el caràcter comodatici, el qual considerava que esdevenia propi dels valencians.

[94] Normalment, es deia que portaven “pliegos”, els quals, caragolats, es desaven dins d’una canya.

[95] Jaume Montserrat, de Sant Feliu de Llobregat, actuava pel Vallès occidental i el Baix Llobregat. Ha estat considerat pels historiadors carlins (salvat alguna excepció) un guerriller de la seva adscripció política, el qual, es va passar a la banda del govern. Alguna premsa el titllava de ser el cap dels republicans que s’havien aixecat a Molins de Rei i que “después se han hecho defensores del despotismo”. Les darreres notícies que tenim d’aquest home, deu anys després de la guerra, ens demostren que llavors havia esdevingut un conspirador republicà, mal que va trair els seus quan li va convenir, denunciant-los a l’autoritat. L’octubre de 1857, Montserrat es va escapar del presidi de Cartagena i va viatjar fins a Barcelona, on va organitzar un cop contra el govern. Fou descobert i per tal de fer-se perdonar, va denunciar a homes que suposadament havien format part d’aquella conxorxa. Un dels denunciats va ser Vicenç Martí, el Xic de la Barraqueta, que, en aquell moment, vivia desterrat a Madrid.

[96] Maria Cristina, vídua de Ferran VII, mare d’Isabel II, es casà en secret amb el guàrdia de Corps, Fernando Muñoz. Van tenir tres filles i quatre fills. La promiscuïtat sexual de la reina Isabel, era prou coneguda. Els republicans empordanesos cantaven una cançó, recordada per Antoni Papell, la qual deia això: “La reina n’està prenyada/ N’està prenyada de tres:/ d’un cabo, d’un sargento/ i d’un morros de cony d’un francès”. La lletra denigrava la monarquia, tot denunciant-ne la connivència amb els militars i els francesos.

[97] Veïnat proper a Darnius, a l’Alt Empordà.

[98] El carlí Tòfol, de Vallirana, es deia Cristòfol Comes. Va tornar a reaparèixer en l’aixecament de 1855 i morí lluitant contra les tropes del govern. Llavors, tots els membres de la seva partida van ser afusellats.

[99] Manuel Pavia, capità general de Catalunya, es mostrava satisfet amb el posicionament del Barcelonés perquè, segons va dir, mantenia una línia inequívocament progressista però no molestava el govern. És a dir, que aquest diari practicava allò que ara s’anomena “l’oposició lleial”.

[100] Història de Badalona. Volum VII. Josep Maria Cuyàs i Tolosa. Arts Gràfiques Duran. Badalona. 1982

[101]  Manuel Pavia fou el capità general més respectat pels industrials barcelonins. Havent estat cessat, la Junta de Fàbriques l’obsequià amb una caixa de caoba que contenia un joc de coberts de plata, de 36 peces i un joc d’estoballes fines. El diari comentava que “los catalanes no miden su gratitud por la esperanza de lucro”.

[102] Proclama del Capità General de València i Múrcia, de 29 d’agost de 1848.

[103] Villalonga era famós des dels temps dels aixecaments reialistes (guerra dels malcontents) i de la primera guerra carlina pels mètodes repressius contra la població civil que aplicava sense miraments.