A L’EMPARA DE DUES O TRES BANDERES. Crònica periodística de la guerra dels matiners (1846-1849). (1ra. Part.)

(versión en castellano)

Introducció.
1. Antecedents: trabucaires, carlins i “camancios”…
2. La primera etapa de l’alçament dels matiners 
3. La revolució de 1848 a França i la segona etapa de l’alçament.

ADVERTIMENT. L’autor d’aquest escrit no n’autoritza la reproducció per cap medi, això fos portat a terme amb finalitat o no, de lucre. En la cita de parts de l’escrit esdevé obligat d’indicar el nom de l’autor, el títol i que ha estat editat a la web SEGLEDINOU.CAT, l’any 2016.

 

Introducció.

Pel que fa a l’aspecte periodístic, aquesta guerra era una porquería, com totes les altres guerres.  George Orwell.  Homenatge a Catalunya.

Des del seu inici […] la història sempre ha tingut una funció social- generalment, consistent a legitimar l’ordre establert – malgrat que tendeixi a emmascarar-la, tot presentant-se amb l’aparença d’una narració objectiva dels fets concrets.  Josep Fontana. Història. Anàlisi del passat i projecte social.

Així mateix s’ordenà que passessin dues disposicions, una a la comissió de llibertat d’imprempta, del director del diari la Patria, lal qual manifestava la necessitat que s’estableixi una legislació permanent a fi que la premsa resti subjecta a condicions determinades […] Acta de la sessió del Congrés, de 30.12.1850

 

Els catalans només recordem la guerra dels matiners com la “segona carlinada” i probablement, la visió que en tenim els barcelonins encara és més prima. Certament, deixant de banda els erudits, la resta de ciutadans, interessats per la història, sovint reduïm la vessant política i revolucionària del segle XIX a l’enfrontament muntanyenc de liberals i carlins, el qual imaginem que fou observat a distància i amb posat badoc pels nostres avantpassats. Aquesta opinió resta ben descrita en les línies següents: “l’anomenada guerra dels Matiners … no va tenir repercussions directes a Barcelona, per tal com aquestes es localitzaren en zones que facilitaven les accions de guerrilla dels matiners- tot i que de vegades alguna partida arribava fins els pobles del Pla. Amb tot, els efectes indirectes s’anaren sentint a mesura que la guerra avançava: inseguretat en els camins, estupefacció respecte a la crueltat extrema de les accions d’un bàndol i de l’altre…”[1].

Però, la memòria mal heretada ens traeix, car la sensació de ciutat gairebé aliena als efectes de la guerra que destil·len força escrits contemporanis, no es correspon amb allò que s’esdevé de la lectura de la premsa. Tot el contrari, mal que només ens limitéssim a llegir el Diario de Barcelona, degà dels diaris espanyols, el reguitzell de notícies i d’articles d’opinió que s’hi recollien ens revelen que tot el país, inclòs el cap i casal, romania força afectat per la brega. La Barcelona que configuren els escrits periodístics fou una ciutat trasbalsada per la revolta interna i de l’entorn immediat, així com pels complots – algun, molt transcendent- que s’originaren dins del perímetre de les muralles. Per tant, a la fi, haurem de reconèixer que no és pas veritat que “de vegades” alguna partida arribés fins la plana. De fet, grapats de grups, emparats en la bandera republicana, i algun altre també sota la bandera carlista, o sota l’ensenya dels liberals d’esquerra, varen actuar a Sant Andreu de Palomar, a Sants, a Sarrià, a Horta, a Gràcia- viles ocupades un dia i un altre pel Noi Baliarda, pel Jaume Montserrat, en Molins, en Ferreter, o el Ton Escoda, fins i tot, a les acaballes de la guerra- així com també la resta de viles del Barcelonès i del Maresme, per les quals els rebels transitaven, s’hi estaven o portaven a terme llurs accions amb prou impunitat. En definitiva, hi va haver força matiners barcelonins, o de l’àrea d’influència de la capital i en qualsevol cas, la preocupació de la premsa per les causes i conseqüències de la guerra, n’omplia les planes.

La tria cronològicament encadenada de notícies publicades pel Diario  de  Barcelona,  pel  Postillón de Girona,  pels  diaris  madrilenys i

Diari de Barcelona
Diari de Barcelona

per altres periòdics de l’època, que es recullen en les planes següents, ha estat constant però no pas exhaustiva. Els diaris anaven plens de notes trameses a les redaccions des de diferents indrets de la geografia catalana, les quals referien lluites i persecucions, gairebé sempre finides amb l’eufemisme de la dispersió dels rebels. Fos o no fos veritat que constantment l’exèrcit de la reina aconseguís de fer fugir els facciosos, el fet és que la premsa també es va referir, irònicament, a la tàctica guerrillera del “campi qui pugui”. És clar que la censura militar, interessada en fer veure que les autoritats s’enfrontaven a una verola bandolera però que el govern anava guanyant la partida, impedia que es publiqués el relat de les accions més gruixudes dels revoltats.

Per les raons exposades, en part, la crònica d’aquesta lluita ha de ser modestament descriptiva. Evidentment, les notícies que arribaven als lectors dels diaris eren incompletes, insegures i fins i tot, algunes podien ser falses o contradictòries. En ocasions, esdevé evident que el redactor de la informació només coneixia el fet pelat i llavors feia mans i mànegues per farcir-lo de pinzellades imaginades, a fi de donar-li el color i el gruix literari que calia per atreure l’atenció dels lectors. En aquest supòsit, fins i tot podia fallar-li la inspiració i llavors es refugiava en els arxius i copiava l’escenari i les circumstàncies del relat d’un fet anterior, viscut pels mateixos protagonistes. Aquest fou el cas de la descripció periodística de la detenció d’Antoni Tristany i l’alliberament del presoner que custodiava-  el general Manzano- el qual va ser descrit pel periodista tot copiant l’ambientació de l’informe del coronel Antoni Baixeras sobre una incursió anterior que havia portat a terme aquest oficial liberal en el mateix territori dels Tristany.

Certament, la inseguretat respecte la veracitat de les notícies publicades- sobretot, pel que fa a les circumstàncies que envoltaven els fets principals-  no perjudicava únicament les informacions bèl·liques. Per exemple, no esdevé possible de seguir la trajectòria dels canvis de govern a través dels diaris. Els generals de l’exèrcit regular, els ministres d’assumptes exteriors anglès i francès, el general Cabrera o en Marçal, coronel de la cavalleria carlina, apareixien més sovint en els periòdics catalans que no pas cap ministre del govern espanyol. Les autoritats oficials conegudes eren les que exercien a Catalunya; sobretot, els successius capitans generals. Els periodistes mostraven un cert allunyament respecte la política madrilenya i només en parlaven quan consideraven que els efectes colpien l’economia del Principat, o quan hi havia eleccions. Manta vegades, fins i tot en aquests supòsits excepcionals, el Diario de Barcelona, per tal de no comprometre’s, en lloc de redactar la notícia, es limitava a reproduir literalment bocins del diari de sessions de les Corts.

A la fi, doncs, els articles d’opinió esdevenen molt més fiables que no pas les informacions concretes. Les opinions són les que són i no podem dubtar que reflectien els pensaments, les sensacions i el tarannà populars, així com els posicionaments de les classes dirigents i del govern. Això, tot i que de vegades, el periodista apel·lés a la intel·ligència del lector per tal de fer-li entendre que la crítica ferotge que fonamentava l’article d’opinió, solament era la manera possible de fer pública una informació determinada, tot burlant la censura. Aquest és el cas, per exemple, del tractament que alguna premsa va donar ocasionalment a l’homosexualitat del consort reial, Francisco de Asís, a la qual s’hi va referir de forma dissimulada, fent veure que la desmentia, tot parlant de la suposada gravidesa de la reina i denunciant les mentides de la premsa estrangera.

És evident que la censura existia però no era tan eficaç ni constant com la que hem conegut durant el període de dictadura del segle XX. La llei d’imprempta[2] obligava els impresors i distribuïdors a registrar-se i a fer a mans del cap polític,  de l’alcalde, o del bisbe- si es tractava de matèria religiosa- els exemplars d’allò que volien imprimir, fossin escrits o estampes, abans de publicar-los. Aquesta regulació establia tres “delictes d’imprempta”, els tipus dels quals consistien en publicar escrits subversius, sediciosos, obcens o inmorals. El legislador considerava subversius els escrits o estampes contraris a la religió catòlica, apostòlica i romana, així com els que en es mofessin dels dogmes, o del culte; també, els escrits i estampes que ataquessin les lleis fonamentals de l’Estat, el rei o la legitimitat dels cossos legislatius. Mereixien la consideració de sediciosos els escrits que publiquessin màximes o doctrines adreçades a transtornar la pau del carrer, i els que incitessin a no obeir les lleis i les autoritats. La diferència entre els impresos obcens i els inmorals, constituïa una finesa: els primers contrariaven la decència pública i els segons, els bons costums. Hom pot comprovar que aquests tipus delictius es basaven en conceptes tan interpretables que gairebé esdevenien normes en blanc. En qualsevol cas, el legislador reservava al govern la potestat d’impedir la distribució de tota mena d’impresos durant un període de temps.

Però, la llei d’imprempta desenvolupava l’article 2 de la Constitució de 1837, la qual mai fou veritablement aplicada, de manera que, a la pràctica la premsa- dit sigui en el sentit més ampli- restava sotmesa a ordres militars, les quals agreujaven la situació d’arbitrarietat en la qual vivien els periodistes i els editors. El 12 de maig de 1848, el capità general va cridar al seu despatx tots els directors de la premsa barcelonina i els va recordar l’estat d’excepció, tot amenaçant-los que qualsevol noticia que contribuís a la revolta dels soldats, o a la insurrecció del poble, l’obligaria a actuar contra ells i contra els responsables directes de la informació. El Diario de Barcelona va traslladar aquest avís als lectors, sense cap mena de comentari. L’amenaça del capità general deixava a les mans dels periodistes la interpretació d’allò que podia excitar els ànims de la població i de la tropa. Una pujada dels preus d’articles de consum bàsic, una mesura social adoptada per la república francesa o, fins i tot, la passejada de la reina, acompanyada del seu favorit, esdevenien la mena de notícies que podien ser considerades subversives?. És clar que, per altra banda, també és cert que la pressió dels censors oscil·lava, de manera que, segons el grau de tensió bèl·lica i política, o el tarannà dels successius capitans generals, els professionals de la premsa podien, fins i tot, reivindicar la plena llibertat d’expressió. El 24 de juliol de 1848, El Barcelonès, encoratjat per les victòries dels matiners – els quals, després d’ocupar Sants i Gràcia, van arribar a les portes de Barcelona i dispararen contra els guàrdies de la muralla- publicà un article de contingut inequívoc: “el escritor público se ve con frecuencia en la necesidad de decir verdades en tono satírico para prevenir ciertos disgustos … ha de escribir muchas veces de cuestiones insulsas y sin objeto para vivir en paz con las autoridades y es tan poco independiente su posición que siempre se ve censurado y no pocas veces amenazado … Sería preciso que el público se hiciera cargo de la posición de un periodista para no culparle jamás, a no ser en el caso de haber prostituido su conciencia, vendiéndose a sugestiones estrañas, á su opinión y a sus principios”. Malgrat que aquest mateix escrit també contenia dosis gruixudes d’afalacs al govern militar, el lector més tanoca havia de comprendre que la part, diguem-ne compensadora de la crítica, esdevenia obligada per tal d’estalviar-se ensurts.

Per tant, sense menystenir els efectes de la censura, hom pot assegurar que el Brusi i la resta de diaris van informar de l’existència dels problemes cabdals que trasbalsaven el país i fins i tot, va assenyalar la dependència que hi havia entre la revolta que vivien i la revolució que incendiava una part important d’Europa. Això, sobretot, mitjançant els articles d’opinió. De fet, algun periodista espavilat va suggerir que l’alçament dels matiners presentava els trets d’un aixecament nacionalista. Precisament, en el moment que la revolució de 1848 trasbalsava Europa i creava nous estats com ara Grècia i Sèrbia, aquest periodista va gosar dir això: “En el actual movimiento europeo no son las reformas políticas ni las cuestiones sociales el único objeto que el observador descubre a través del confuso torbellino de precipitados acontecimientos; se aparece la tendencia a reconstruir las nacionalidades de Europa, destruyendo las convencionales y violentas combinaciones de la antigua diplomacia”[3].

A la fi, tot i que Jaume Vicens Vives es va referir a “la premsa domesticada” de Narváez, de vegades no és clar fins a quin punt tota la premsa era tan submisa. Cal reconèixer que la premsa, sobretot catalana,  no va dissimular la situació de guerra- però sí algunes accions importants- i es feu ressò de les reclamacions en relació a la repressió del contraban, el proteccionisme i la crisi econòmica. La premsa va lloar el progrés industrial, es preocupà pel desemparament dels obrers, insistí en la necessitat d’enderrocar les muralles de Barcelona i de construir l’eixampla i no dissimulà gaire la resistència popular i municipal al servei militar obligatori. Fins i tot, la premsa es mostrava capficada per allò que ara anomenem “l’encaix de Catalunya a Espanya” i alguns periodistes foren conscients que vivien un moment de consolidació de l’Estat liberal- n’hi va haver que el va titllar d’“Estado incipiente”–  al qual, tot i que es mostressin adversaris del centralisme, demanaven que fos intervencionista en els afers socials. En definitiva, una part important de la premsa exercia de defensora dels interessos de Barcelona i de Catalunya, tot referint-se a la lluita dels pobles oprimits- sobretot a la revolta irlandesa- amb expressions inequívoques de suport, que reflectien els desitjos catalans.

 Per això, hom no pot pretendre pas la narració acurada d’un període tan complex de la nostra història contemporània a partir, solament, de les dades obtingudes a la premsa però esdevé força útil d’emprar aquestes notícies com a fil conductor de la situació estudiada, tot complementant-les amb les informacions que ens ofereixen altres fonts- memòries, opuscles, pamflets, resums històrics i fins i tot, monografies, escrites, de vegades, per autors desconeguts- que hem pogut haver. A la fi, cal reconèixer que la font periodística és gairebé la única crònica directa i global que posseïm dels fets i potser per això, la poca transcendència bèl·lica que s’ha donat a la guerra dels matiners, també es raona en aquesta sensació d’acumulació de corredisses, robatoris, segrestos i escopetades de festa major que conscientment o inconscient, transmetien les notícies dels diaris.

 

1. Antecedents:  trabucaires, carlins i “camancios”. 

La història ens parla de moltes revoltes que tenen per principal origen la insensatesa provocativa dels opresors. Ferran Soldevila. Els catalans i l’esperit bel·licós.

Caríssims germans meus, la pau del Senyor, sana llibertat, progrés i augment de nostres fàbriques i indústries, valor i unió per sostenir tan estimables dons siguin amb vosaltres i amb mi. Amen. Lo pare arcàngel. 1841

 A la vegada, anava creant-se atmòsfera en les altres províncies contra l’ “egoisme” català, amb el qual hom pretenia sacrificar-les totes a la prosperitat d’aquesta regió, “més contrabandista que industrial”. D’ençà prové l’enemistat contra Catalunya i el fet que se la titlli de rebel i egoista.  Josep Coroleu.  Memòries d’un menestral de Barcelona.

 En les classes populars, el carlisme és un “populisme” defensor de l’antic mode de producció i de vida, enemic de les ciutats, del liberalisme, de l’individualisme, de la centralització; i al mateix temps, a Barcelona, són les primeres insurreccions “obreres” les que inventen, els anys 40, els crits de “República catalana” i fins i tot, “Estat català”. Pierre Vilar. Estat i Nació en les consciències espanyoles.

El conveni de Bergara (29 d’agost de 1839) finí la primera guerra carlina en el centre d’Espanya. Però, els carlistes catalans no van poder, o no van voler adherir-se a l’acord. De fet, les deu clàusules del conveni signat a Onyati, promovien el reconeixement dels furs bascos i navarresos i només comprometien de forma explícita, les tropes basques, navarreses i castellanes de Carles V. Si més no, un autor, el qual signava amb el nom de Leopoldo Augusto de Centurión [4], certificà que Espartero[5] va enviar dos emissaris anglesos a Ramon Cabrera per tal de demanar-li que s’adherís al conveni de Bergara. El general va expulsar-los del territori que ocupava, tot suggerint-los que tornessin a Londres i mitjançant els agents carlistes exiliats, li trametessin les armes que necessitava- “aquest és el meu conveni”, els digué. El general Kirkpatrick de Closeburn, en les memòries que va escriure, explica aquestes circumstàncies amb més detall. Segons Kirkpatrick quan Maroto, el carlista signatari del conveni, li demanà a Cabrera que s’hi adherís, el català va estripar el paper del missatge i va amenaçar al missatger amb l’afusellament, si no se n’anava immediatament del seu domini. Després, Lord Palmerston, primer ministre anglès, demanà a Cabrera que deposés les armes però el general carlí li respongué que era ben conscient que tots els tractes que feien els anglesos tenien interès comercial i que per això li proposava que li enviés un carregament de fusells, els quals li pagaria amb diners efectius. A la fi, Cabrera va escriure a un amic de Londres per dir-li que si li podia enviar fusells mitjançant els agents carlistes, bé podria garantir a Lord Palmerston que abans de tres mesos li podria lliurar el cap de Maroto. Precisament, l’anècdota referida corrobora que l’acord signat a Onyati no abastava altres carlistes que els dels exèrcits anomenats del Nord i del Centre.

D’ençà que Ramon Cabrera, el juliol de 1840, va creuar la frontera cap l’exili, al front de l’exèrcit carlista català, valencià i aragonès[6], es succeïren les activitats guerrilleres de nombrosos resistents catalans, anomenats trabucaires. A partir de l’any 1842, les accions dels trabucaires es van incrementar, fins el punt que escandalitzaren els diputats liberals de Girona, els quals, encapçalats per Narcís Ametller[7], formularen una queixa a les Corts, acusant el Capità General de Catalunya, senyor Van Halen, de poc eficaç. D’entrada, les autoritats del govern consideraven que Ametller era un exagerat, malgrat que Espartero, havia reconegut que només a Catalunya hi restaven enemics i això va ser publicat pels butlletins oficials de les províncies. El Brusi, tot comentant “la interpelación catalana”, posteriorment recolzada per Joan Prim, afirmava que hom no podia pretendre que el capità general es passegés per les comarques gironines amb dotze mil o quinze mil soldats perseguint cent cinquanta trabucaires i que allò que calia fer era administrar justícia, disminuir les contribucions, enfortir el sentiment religiós i aplicar la Constitució de 1837.

Els primers dies de maig de 1842, el republicà Narcís Ametller denuncià que es produiria l’entrada per la frontera francesa d’una partida de canons, destinats a Ramon Felip[8] i el dia 8, el Brusi feia saber que una fragata havia sortit del port  de Barcelona cap el golf de Roses per interceptar els vaixells que venien de Gènova amb un carregament d’armes per al capitost carlí. El 10 de juny, el diari “La Ley” va publicar un article justificant la repressió militar i relacionava gairebé seixanta viles i indrets del Principat ocupats per les tropes regulars. El mateix article anunciava que prop de set mil cinc cents homes, entre destacaments fixos i mòbils, mossos de l’esquadra i rondes volants, havien estat destinats contra els trabucaires. Quan el govern s’adonà que s’enfrontava a una insurrecció, va posar-se mans a la feina amb brutalitat notòria. El mes de novembre, a les Corts, el diputat Joan Prim i Prats acusava el general Martín Zurbano d’haver tancat el llibre de la Constitució a les comarques gironines i avisava que els catalans no podien ser tractats a cops de baioneta, com els bajà tracten els  esclaus, ans els havien de convèncer amb raonaments i amb la llei a la ma.

El general Francesc Savalls i Massot, durante la tercera guerra carlista.
El general Francesc Savalls i Massot, durante la tercera guerra carlista.

Des del mes de gener de 1842 es van produir força accions de trabucaires, arreu de Catalunya, gairebé sempre atribuïdes a Ramon Felip, o a membres de la seva inabastable influència; sobretot, segrestos d’hisendats. Entre aquests grups de trabucaires primerencs hi trobem uns quants soldats de Cabrera, que després seran cabdills famosos durant la guerra dels matiners- per exemple, Planademunt, el Mallorca, Martirià Serrat, Francesc Savalls- algun dels quals, com ara en Savalls, arribarà a ser general  en la darrera guerra civil del segle. Precisament, el 28 d’abril de 1842, llegim en el Postillón que Felip fou vist entre Santa Coloma de Farners i Salitja, acompanyat de 52 homes, entre els quals hi havia els germans Francesc i Josep Savalls, i el Mallorca. Felip, en aquesta ocasió, s’adreçava a França perquè posteriorment fou vist a Castellfollit, camí de la Manera i la mateixa informació aclaria que el grup arrossegava un ferit. Un cop la partida va haver arribat a territori francès, set o vuit dels seus homes van viatjar fins la costa i celebraren una trobada a Banyuls.

L’origen i definició dels guerrillers anomenats “trabucaires”, exigeix l’esforç que demanda l’aclariment de circumstàncies i de personatges enterbolits per la llegenda, situats al caire del canvi d’època, tenyits per la dificultat afegida que ens suposa l’adscripciósegledinou.tif.22 del fenomen al bandidatge tradicional, la resistència pagesa contra l’opressió dels poderosos i la condició de soldats d’un exèrcit rebel però, a la fi, també “regular”. Els trabucaires, segons els supòsits, podien pertànyer a una d’aquestes categories, a dues, o a totes. Tenint en compte que els rebels que mereixen aquest nom, en un sentit estricte, actuaren en el període entre la fi de la primera guerra civil (1840) durant la guerra dels matiners i fins l’alçament, anomenat “la guerra dels Tristany” (1855) i que majoritàriament s’adscrivien al carlisme, hom pot admetre que, basant-nos en la memòria del príncep Fèlix Lichnowsky[9], cal cercar l’origen d’aquests lluitadors en els escamots de zeladors que durant la primera contesa civil, s’esmerçaven en requisar queviures i cobrar exaccions per tal de finançar la lluita. Lichnowsky ens explica qui eren i com treballaven els zeladors, els quals anomena “carrabiners de les duanes espanyoles” i que considera successors dels membres de l’antic cos de “Resguardos”. Els dits duaners vigilaven les fronteres per tal d’impedir el contraban i cobrar els impostos sobre la importació que els traginers pretenien estalviar-se. El comte d’Espanya[10] va aprofitar els efectius catalans d’aquest cos, n’incrementà el nombre, atribuint-los la nova missió de recaptar tota mena d’impostos en el territori ocupat pels carlins. A partit d’aquest moment, les expedicions dels zeladors carlistes s’estengueren per tot el territori català, des dels Pirineus fins l’Ebre i l’Aragó, fet el qual explica que, en acabat, trobem trabucaires a totes les comarques catalanes i que la coneixença, relació i coordinació dels capitosts rebels més famosos entre la primera i la segona guerres, esdevinguessin notòries. El company i compatriota de Lichnowsky, el militar Wilhem von Rahaden no va tan lluny i sembla que dona per fet que, en principi, els catalans lluitaven en un exèrcit carlí regular, ordenat i jerarquitzat- el que capitanejava el comte d’Espanya- però que, a partir d’un moment determinat, degut a la poca pressió que suportaven per part dels cristins “es van aixecar per tota Catalunya guerrillers aïllats els uns dels altres, com si fossin independents del seu cap, per continuar la guerra pel seu compte. Es van repartir entre ells mateixos els límits de les muntanyes i cap d’ells traspassava el districte del seu veí, requisaven i extorsionaven pel seu compte per proveir abundosament les necessitats de la guerrilla i la cobdícia del cabdill”[11].

El príncep Fèlix Lichnowsky
El príncep Fèlix Lichnowsky

Ara bé, més enllà dels antecedents immediats que apunten els militars alemanys citats,  també és  cert que, pel que fa a les actuacions, a la manera de lluitar i de viure, els trabucaires palesen la tradició dels “miquelets”, els quals, ara, paga la pena que recordem. Durant els segles XVI i XVII, els exèrcits eren formacions irregulars, en el sentit que anaven mancats d’homogeneïtat de qualsevol mena, i que es fornien amb homes reclutats en diferents indrets, els quals, quan els convenia, canviaven de bàndol per una millor soldada. Però, mica a mica, el rei s’adonà que el seu exèrcit no podia protegir les propietats i les vides de tots els súbdits i que, a més, en el cas de necessitat peremptòria de fer la guerra, no podia reclutar amb cuita els efectius humans que li eren menester. Per això es crearen els anomenats “terços provincials” i es van promoure les formes d’organització de defensa local, com ara els sometents i les milícies urbanes. Entre aquesta mena de forces armades populars, hi havia els miquelets, els quals constituïen la part més irregular, auxiliar i autònoma de l’exèrcit del regne. Francesc de Castellví, militar austriacista va descriure els miquelets de la guerra de successió: “ Esta clase de milícia no guarda forma militar en los combates y rara vez (…) pelean en las llanuras. Ocupan siempre montes, colinas, bosques y desfiladeros. Están en las fronteras y hacen correrías dentro de los paises enemigos (…) Si son puntualmente pagados se manejan con gran ventaja del monarca (…) Aman la libertad de invadir el pais enemigo y hacer emboscadas. Si les falta la paga cometen toda suerte de insolencias (…). [ els miquelets són la gent] más inquieta y atrevida ; por lo regular nacida y crecida en los pueblos situados entre los montes…” [12]. Podríem dir exactament el mateix dels trabucaires.

Una relació acurada de les actuacions guerrilleres, des del final de la primera carlinada fins el començament de l’alçament dels matiners, el mes de setembre de 1846, ens ocuparia molt d’espai. Durant l’any 1842, algunes de les actuacions més conegudes dels trabucaires, van ser l’atac als milicians de Santa Coloma de Farners, a l’Esparra, el 6 d’abril, amb el resultat  de nou voluntaris liberals morts- en el qual hi participà el jove tinent Francesc Savalls- l’assalt a l’aplec de Sant Aniol d’Aguja, l’1 de maig, portat a terme pels homes d’en Felip i d’en Planademunt, així com la sorpresa de l’aplec del Roser, de Finestres, realitzat el 23 de maig, pel mateix Planademunt amb 40 homes. Possiblement, l’assalt de Ripoll, que va comandar Felip, el 3 de juny – també, amb l’ajuda de Francesc Savalls i precisament en la data del tercer aniversari de l’ocupació de la vila pels carlistes- esdevingué l’actuació més sonada del capitost de Sant Llorenç de la Muga. Però, els grups de trabucaires van portar altres enfrontaments amb l’exèrcit i amb els mossos d’esquadra, entraren en un grapat de viles arreu del Principat i segrestaren uns quants hisendats, menestrals i industrials.

El 24 de juny es produí l’atac a Montegut. Aquesta va ser la darrera acció de Felip, abans que fos detingut. En aquesta mateixa data, Planademunt rondava, amb quaranta homes, pels voltants de Santa Pau, car, en la mateixa comunicació del butlletí de la província de Girona, del 28 de juny, que ens assabenta de l’atac a Montegut, també s’hi afirma que Rafael Sala, àlies Planademunt, havia forçat la porta del mas Castelló, de Santa Pau i que, en acabat, perseguit pels milicians, s’havia escapolit pel bosc de Ventós de Finestres. Una mica després, fou vist altra vegada prop del mas anomenat Collelldemunt [13]. La proximitat física d’ambdós capitosts, durant aquells dies, constitueix un indici respecte la possible responsabilitat d’en Planademunt, pel que fa a la ferida soferta per Felip que va acabar provocant-ne la detenció i l’afusellament. Si més no, això és el que ha afirmat algun historiador i ens recorda Rafael Puget en les memòries que li va escriure Josep Pla- copiades, fil per randa, pel que fa a la descripció dels fets dels trabucaires, de l’obra d’Antoni Papell i Garbí, “L’Empordà a la guerra carlina” [14]. Malgrat això, hom també ha dit que l’autor de la dita ferida fou un espia infiltrat en les fileres de Felip, el qual, d’aquesta manera, es venjà la violació de la seva promesa, perpetrada pel capitost trabucaire. El fet és que els mossos d’esquadra anaven empaitant el Felip des del 25 d’abril, com ens ho prova una notícia del Postillón, mitjançant la qual informava que en aquesta data el capitost de trabucaires havia passat pel coll de Bracons cap a la Vola i que el comandant dels mossos de Santa Coloma de Farners, li anava al darrera. El 30 de juny el diari El Postillón concretava que Felip patia una ferida en la mandíbula i restava, momentàniament, fora de combat. El 4 de juliol de 1842, el Diario de Barcelona afirmà que Felip havia estat capturat i el dia 5 i el Boletín de la Província de Gerona en feia públic l’afusellament, realitzat el dia 3. La captura d’en Felip, portada a terme pel coronel Antoni Baixeras[15], succeí en el bosc, prop de la Vola, precisament en el mateix indret en el qual, segons el diari, els policies l’havien començat a empaitar. És probable, doncs, que Felip disposés d’un refugi en aquest paratge i que els mossos, des del mes d’abril, hi mantinguessin la vigilància fins que el capitost va veure’s obligat a restar-hi un període seguit de dies, per guarir-se la ferida, fet que en facilità la descoberta. Felip fou portat a Vic, enfilat en un ruc, i afusellat. Mesos després – i per ordre del general Martín Zurbano- també fou ajusticiat el metge que l’havia atès.

A partir de la mort d’en Felip i fins la guerra dels matiners, els trabucaires no van ocupar viles, ni s’enfrontaren a les milícies en esbatussades espectaculars. Malgrat això, van continuar llurs accions violentes. El febrer de 1845, un grup nombrós va assaltar la diligència de Perpinyà a Barcelona, prop de Tordera i s’hi emportà tres homes. Aquest assalt i la mort posterior dels ostatges- sobretot, l’assassinat de Joan Massot- van originar el procés dels trabucaires de les Illes, a Perpinyà, el qual finalitzà poc abans que s’iniciés l’aixecament català dels matiners. Els condemnats a mort foren guillotinats a Perpinyà i a Ceret, el 27 de juny de 1846.

Ara bé, el relat dels antecedents immediats de la guerra dels matiners, no pot circumscriure’s a les bregues dels trabucaires carlins, com si l’esbatussada del quaranta sis al quaranta nou, només hagués estat  l’aprofitament de la rebel·lió pagesa per part de la carlinada. Com veurà el lector, la guerra dels matiners constituí una lluita aferrissada contra el govern moderat de Narvàez i la monarquia d’Isabel II, durant la qual els liberals d’esquerra i els republicans catalans no van tenir cap mania d’aliar-se amb els carlins. D’això, també en parlarem més endavant però, si ho anunciem, és per tal de justificar la necessitat de recordar la procedència i l’adscripció de la part de matiners que la premsa, les autoritats i la població, van anomenar “jamancios”,  o “camansios”- això doncs força catalans desconeixien la llengua castellana i no sabien pronunciar el so de la jota en aquest idioma.

La “jamància”- o, camància– és el nom que els coetanis van donar a la revolta, inicialment barcelonina,  que seguí al pronunciament de Joan Prim i Llorenç Milans del Bosch, a Reus, el 30 de maig de 1843. Aquest aixecament popular tenia un precedent immediat en la revolta de l’any anterior. Comencem per explicar somerament, la primera gran bullanga barcelonina.

Les causes principals de la bullanga de 1842 emmarquen perfectament els greuges que justificaren la desesperació dels catalans durant gairebé tot el segle XIX. La primera raó d’aquest neguit frenètic, fou el malestar provocat per la política econòmica lliurecanvista- que afavoria la introducció de gèneres manufacturats de procedència anglesa, mitjançant un conveni acordat per Espartero. La segona causa va ser l’oposició a la política centralitzadora, palesada en la llei municipal que havia volgut imposar la regent, Maria Cristina. Hom considerava que aquestes mesures implicarien la ruïna de la indústria catalana i l’atur de molts treballadors. La tercera causa fou la contrarietat general per la imposició del servei militar obligatori, a través del sistema de “quintes”- del qual, per tradició històrica i les constitucions vigents fins la derrota de 1714, els catalans es consideraven alliberats- i la quarta causa, fou la imposició de contribucions especials, a fi de castigar la insubmissió dels barcelonins a l’Estat i les destrosses que ocasionaven a la muralla.

“Totes les subversions solien manifestar-se basant-se inicialment en motius o pretexts d’índole material i tangible, en sentit de protesta o reivindicació col·lectiva que enardís les masses i les excités a la revolta. Els programes ideològics es formulaven quan la lluita era ben encesa i era aquesta oportunitat la que aprofitaven els partits polítics…”,afirma Francesc Curet[16]. Per tant, primer es produïa un aldarull per causa d’unes circumstàncies materials concretes, i això, a la vegada, originava la repressió violenta de la policia, la qual aconseguia d’escampar la brega pels carrers. Llavors, esdevenia inevitable que les primeres garrotades ocasionessin víctimes, fet que atiava el foc, fins que hi apareixia l’exèrcit i el tumult esdevenia una revolta contra les autoritats del govern. Cal tenir en compte que aleshores hi havia força particulars que posseïen armes i fou precisament durant aquest període que els governadors destinats a Catalunya es proposaren de restringir-ne la possessió, fet que encara va acumular un altre greuge als precedents. A partir de l’esclat popular espontani i general, els partits polítics – aleshores se’ls anomenava, “clubs”- o els membres de determinats grups socials, més o menys organitzats, com ara els gremis, resumien el malestar popular en uns greuges, els quals pretenien solucionar, tot proposant, o exigint l’adopció de mesures polítiques concretes i el canvi de govern.

Precisament, el 13 de novembre de 1842, va produir-se una batussa, de la mena habitual, a partir de la disputa entre una colla d’homes que tornaven d’una festa al camp, amb botes de beguda penjades de llurs espatlles, als quals, els burots del Portal de l’Àngel de la muralla van exigir el pagament de la taxa que gravava el vi. Inicialment, això semblà una de tantes baralles entre els agents de consums i els ciutadans que entraven a la ciutat amb productes gravats però, rabent, van aparèixer nombrosos homes armats que escamparen l’aldarull pels llocs més cèntrics de la ciutat. Les autoritats municipals s’inhibiren en el manteniment de l’ordre públic i llavors, el cap polític de la província es presentà a la plaça de Sant Jaume amb tropes de l’exèrcit i ordenà la càrrega contra la multitud que es manifestava en el centre neuràlgic de la ciutat. Després, l’autoritat citada, feu assaltar el local del diari El Republicano – publicació hereva de les “Hojas Republicanas” de les quals n’era autor l’Abdó Terradas- i en va detenir i empresonar els redactors, així com altres persones que es trobaven en el local. Finalment, també ordenà l’empresonament dels membres de la comissió de ciutadans que havien anat a parlamentar amb ell i promulgà un ban farcit de frases provocadores. El qual encara indignà més als barcelonins.

El dies 15 i 16 de novembre, l’aixecament popular esdevenia una realitat inqüestionable. Arreu de la ciutat s’havien cavat trinxeres i s’havien aixecat barricades. Les esglésies, inclosa la catedral, van tocar a sometent. El general Martín Zurbano, al capdavant de nombrosos soldats, va entrar a la ciutat i passant pel carrer d’Argenteria, fou assaltat pels veïns. La gent va tirar amb armes de foc contra els militars i va llençar-los tota mena d’objectes contundents des dels balcons, fins i tot aigua bullent i mobles. Zurbano i la tropa que el seguia van escapar del parany com van poder. Hom va dir que aquesta batalla urbana havia ocasionat centenes de morts. Això, és clar, esdevenia una exageració. Però, a la Rambla, una esquadra de cavalleria fou delmada per l’atac dels ciutadans. Aquests soldats també van haver de fugir, abandonant morts, ferits i armes. El regiment de Savòia assaltà la caserna de la milícia popular, que s’havia mantingut al costat del poble, tot respectant el tracte de no agressió que l’oficialitat havia signat amb el general Van-Halen. A partir d’aquell moment, el batalló de la brusa- que era el nom que els ciutadans havien donat a la Milícia Nacional- donà suport als revoltats i els seus membres, experimentats en la lluita armada, ensinistraren i dirigiren els civils. Estols de ciutadans, provinents de Sants, Gràcia i Sant Andreu, baixaren cap a la ciutat i s’afegiren a la revolta. Al capvespre del dia 16, la caserna de la Rambla dels Estudis capitulà per manca absoluta de queviures. L’endemà, es rendí la caserna de les Drassanes. Fou escollida una comissió de ciutadans, anomenada Junta Popular Directiva per tal d’intentar guiar políticament la revolta.

El dia 17, una multitud va assaltar la Ciutadella, a pit descobert. Els assaltants van sofrir grans pèrdues i es retiraren. Malgrat això, Van Halen  considerà que corria perill i abandonà la fortalesa. Després de

Jamancio
Jamancio

creuar el pla de Barcelona i de passar per Sarrià, la tropa s’instal·là a Esplugues de Llobregat. Des del quarter general d’Esplugues, Van-Halen va trametre un comboi d’artilleria i de queviures al castell de Montjuïc, tot preparant el setge de la ciutat. Mentre, la Junta Popular Directiva instituí una força armada de dos mil homes, amb la denominació de “tiradors de la pàtria”, de procedència social baixa i mentalitat fanàtica, entre els quals tampoc hi faltaven alguns delinqüents. Un noi d’aquesta força armada, Joan Gibert, de la Barceloneta, anomenat el peixater, es feu famós pel seu coratge extraordinari. Aquest fadrí va lluitar a la revolta de 1843 i seguí alçat contra el govern durant la guerra dels matiners, fins l’estiu de 1848.

El dia 27 de novembre, al Saló de Cent de l’ajuntament, l’assemblea de ciutadans discutí amb passió el camí que calia emprendre per sortir de l’assetjament, minimitzant els danys. A la meitat de la reunió, va entrar la Milícia Nacional, la qual declarà la dissolució de la Junta Popular Directiva i després d’uns intents fracassats de recuperar l’antiga Junta Consultiva- òrgan que s’instituí en els primers moments de la revolta- els assemblearis elegiren una Junta de Govern, de vint-i-un membres, entre els quals hi havia el bisbe de Barcelona. Tampoc la nova Junta va poder formalitzar-se per manca d’assistència dels electes i llavors en fou nomenada una altra de deu persones, presidida pel baró de Maldà.

El dia 29, Baldomero Espartero, al costat del ministre de la guerra,  arribà a la vista de Barcelona i s’aturà a Sarrià. La Junta de ciutadans gestionà amb les autoritats la solució pactada del conflicte però fracassà per la intransigència d’Espartero. Moltes famílies abandonaren la ciutat tement el bombardeig. La gent que no tenia cap lloc on anar, es refugià en els temples.

El dia 3 de desembre, a quarts de dotze, s’inicià el bombardeig de Barcelona que es perllongà dotze o tretze hores seguides. Més de mil projectils van caure damunt de la ciutat i destruïren cinc-centes cases, a més d’ocasionar destrosses al Saló de Cent de l’ajuntament i a l’hospital de la Santa Creu. Aquella nit, els botiguers i els menestrals de Barcelona van sortir als carrers per desarmar els resistents. A canvi que els homes de les patuleies abandonessin les armes, els ciutadans pacificadors els oferiren l’oportunitat de fugir de la ciutat.

Acomplertes totes les exigències d’Espartero, a les tres de la tarda del dia 4, el general, encapçalant les seves tropes, entrà a la ciutat. No hi havia ni una ànima pel carrer i totes les cases i botigues romanien tancades a pany i forrelat.

El càstig que el govern imposà a la ciutat per la revolta, li suposà la pèrdua de la fàbrica de tabac i de la fàbrica de moneda, l’obligació de reposar els fons malversats pels revolucionaris i de sufragar la despesa de les tropes del govern, així com la indemnització dels perjudicats i una multa de 12 milions de rals.

Havent transcorregut cinc mesos del bombardeig ordenat per Espartero, els ànims dels barcelonins tornaven a exaltar-se. Això, sobretot, pel pagament de la milionada de rals que el govern va imposar a la ciutat com a càstig, la qual mai fou coberta. Els ciutadans esborraren els noms dels carrers i els números de les cases, de manera que n’esdevingué impossible la recapta. L’enuig dels barcelonins amb el govern era total i Espartero els corresponia amb la mateixa moneda. Corria la brama que el cap del govern havia anunciat això: “reedificaré las murallas destruidas de la Barceloneta con los cuerpos de los barceloneses”.

Aproximadament, al cap de set mesos, la notícia de l’aixecament de Joan Prim i Llorenç Milans del Bosch, el 30 de maig de 1843 a Reus, va arribar a Barcelona l’endemà dels fets, portada pels viatgers de la diligència provinent de la capital del Baix Camp. Aquesta notícia s’afegí a les que arribaven d’Andalusia i que relataven els aixecaments que s’havien produït a Granada, Màlaga i en altres indrets del sud. El 5 de juny, Zurbano sortia de Barcelona per tal d’enfrontar-se als sediciosos de Reus i la gent que se n’adonà, va envoltar-lo per tal d’impedir-li el viatge. Zurbano es va escapolir del setge al galop però va perdre el bagatge, el qual un grup d’exaltats llençà al mar des de la muralla.

El 6 de juny, es constituí a Barcelona la Junta de ciutadans de la capital i de viles de l’entorn, la qual s’anomenà “Junta Suprema Provisional de Govern de la Província de Barcelona”. La Junta, formada per menestrals i propietaris, en la seva majoria, reclamava l’aplicació de la Constitució de 1837, la coronació  d’Isabel II com a reina- per acabar amb la regència d’Espartero i l’ombra amenaçant de Maria Cristina- i el reconeixement del govern de la Junta Central a Espanya.

El 15 de juny, després que Espartero es veiés obligat a exiliar-se, Joan Prim feia la seva entrada triomfal a Barcelona, seguit per l’Estat Major, dos batallons de milicians i un regiment d’Àfrica, així com per la comitiva de membres de la Junta barcelonina, autoritats i corporacions ciutadanes. Prim fou aclamat per les multituds barcelonines durant tot el trajecte.

Els ciutadans espanyols de diferents ciutats, aplegats representativament en llurs juntes, van nomenar Serrano com a cap del govern i aquest va entrar a Madrid, després que Espartero fugís per embarcar-se cap a Anglaterra. Però, Serrano no va  admetre les reclamacions que, concretament, li plantejava la Junta barcelonina, les quals, resumides, eren aquestes: rendició de comptes de la regent Maria Cristina, supressió dels caps polítics, reducció de l’exèrcit, llibertat religiosa, llibertat de producció i de venda de sal, prohibició d’imposició fiscal sobre els articles de primera necessitat, enderrocament de les muralles barcelonines, llibertat d’impremta i despolitització del nomenament de funcionaris.

Els emissaris catalans de la Juntes tornaren de Madrid amb les mans buides i aleshores els ciutadans barcelonins escolliren una nova Junta. Entre el 2 i el 3 de setembre, s’inicià la revolta, a la qual s’hi van afegir moltes viles de l’entorn de Barcelona, del Maresme i del Baix Penedès. També, Olot, Girona i Figueres. Narcís Ametller va venir a Barcelona amb 1500 infants per ajudar els revolucionaris, abans de tornar a Girona i Figueres. En aquells moments, Ametller era un enemic ferotge dels carlins, com ho havia estat durant la primera guerra, en la qual havia participat al costat d’en Joan Prim.

Josep Coroleu va descriure la situació de setge de la capital per part de l’exèrcit del govern liberal[17]. El dia 4 de setembre van començar les hostilitats per la banda de la muralla del mar. El dia 7 es produí una esbatussada intensa d’artilleria per la banda de les Drassanes. Els projectils enemics esclataven a la Rambla. El dia 10, els francesos residents a la ciutat s’embarcaren en un vaixell de la seva nacionalitat, fugint del foc. El dia 12, es pronuncià la Junta Central a Sabadell. El dia 13, Narcís Ametller arribà a Mataró per defensar la vila. Pel camí, aconseguí que s’alcessin les viles de Vilassar de Dalt i de Baix, Canet, Arenys de Mar, Calella i Tordera. A Mataró, els voluntaris d’Ametller s’aplegaren amb els voluntaris de Francesc Baliarda. Ametller establí el quarter general a Badalona i denuncià que havien entrat a territori espanyol els capitosts carlins Patricio Zorrilla i el Mallorca. Aquesta denúncia, evidentment, volia distreure l’atenció de l’exèrcit envers uns enemics que, després de la carlinada, el govern de Madrid havia de considerar més perillosos que no pas els “jamancios”.

Joan Prim, superant els dubtes que el capficaven, canvià de bàndol i es posà a les ordres del govern de Serrano. El reusenc sortí de Gràcia i es situà al Clot, preparant-se per atacar Sant Andreu de Palomar. Els barcelonins, que havien considerat Prim com un alliberador, ara, és clar, l’odiaven. La ciutadania no entenia que un català hagués esdevingut el botxí dels seus compatriotes. El Constitucional del 10 de setembre titllava a Prim, ennoblit amb el títol de comte de Reus, amb l’epítet de “comte de Res”. Ametller construí un pont de carros damunt del Besòs per fer passar els seus voluntaris i s’enfrontà a l’exèrcit de Prim, a Sant Adrià.

Ferdinand Lesseps, cònsol francès a Barcelona.
Ferdinand Lesseps, cònsol francès a Barcelona.

Durant els dies següents, seguiren produint-se batalles a l’entorn de Barcelona. Els partidaris de la Junta afirmaven que mantenien les posicions però, mica a mica, van ser expulsats de gairebé totes les viles de la plana barcelonina. El dia 28 de setembre, Mataró va caure en mans de Prim, després d’una lluita acarnissada, casa per casa, que es perllongà durant deu hores. El dia 29 començà el setge de Girona i del castell de l’Hostalric . El dia 1 d’octubre, des de Montjuic, la Ciutadella i la fortalesa de don Carles, les tropes del govern van bombardejar Barcelona durant gairebé tot el dia. La situació dels partidaris de la Junta Central es deteriorà amb rapidesa. A la ciutat assetjada li mancaven els queviures i els minerals necessaris per a fabricar pólvora. Coroleu apuntava que Barcelona havia d’alimentar, a més dels seus residents, a tres mil persones, entre foranis, presos, ferits i malalts. La sopa que repartia la beneficència municipal va assolir el nombre de disset mil escudelles. Per si això no fos suficient, durant aquells dies va ploure amb ganes i sense aturador. Les autoritats revolucionàries requisaven diners i béns- entre ells, el del fabricant Bonaplata- per finançar la resistència que tothom anava considerant inútil. Els cònsols de França (Ferdinand Lesseps) i de Grècia [17bis]viatjaven amunt i avall, de Barcelona a Gràcia, per tal

Casa del cónsul Ferdinand M. Lesseps a la Barceloneta
Casa del cónsul Ferdinand M. Lesseps a la Barceloneta

’intercedir en el conflicte. Els barcelonins no gosaven sortir dels llurs domicilis i pel carrer només hi caminava la gent armada.

El dia 5 d’octubre, Prim feu un primer intent de rendir el castell de Figueres, en poder dels rebels, però va fracassar. Columnes mòbils de republicans anaven amunt i avall de l’Empordà, revoltant les viles. El dia 7 d’octubre, capitulà Girona i Ametller va sortir de la ciutat amb les restes dels seus voluntaris i anà a tancar-se al castell de Figueres amb els republicans que hi resistien.

El dia 14 de novembre, els canons que cercaven Barcelona van tronar de nou. El dia 19, el general Laureano Sanz, comandant del setge, feu públic un ultimàtum, mitjançant el qual informava els ciutadans que si abans de mitjanit no era signat el conveni de rendició, atacaria la ciutat amb totes les seves forces i no admetria cap mena d’acord fins la destrucció total de l’enemic. El mateix dia, a les deu de la nit, els representants de la Junta Central van anar a la Ciutadella per signar la capitulació. L’endemà, cinc mil homes de l’exèrcit del govern entraren a Barcelona. Molts milicians, amb la connivència de les autoritats municipals, fugiren del cercle de les muralles i s’escamparen per les viles del pla. Aquests fugitius formaren les partides de rebels republicans, o liberals d’esquerra, que lluitaren contra el govern durant tota la guerra dels matiners, aplegats amb els correligionaris del Maresme, el Vallès, l’Anoia i el Penedès.

Com ha estat dit, la revolta de la “camància” no es va circumscriure únicament a Barcelona. Moltes viles, castells i casernes, sobretot de les comarques barcelonines i gironines, van ser sotmeses a la força. Entre el 3 i el 8 de novembre, les capitals del Gironès i del Baix Empordà van caure en mans de Prim i desaparegué la bandera negra de les torres de les viles catalanes <[18]. El castell de Figueres, defensat per Narcís Ametller, Joan Martell, Ramon Roger[19] i Gabriel Baldrich [20], es rendí el 10 de gener de 1844.

 

 2. La primera etapa de l’alçament dels matiners.

 Sou insensats, tots quants cerqueu la glòria als combats, amb la punta de la pica guerrera, persuadits, en la vostra ignorància, que a la misèria dels mortals, així poseu remei. Eurípides. Helena

Les notícies caminaven poc a poc. Seguint les dues Catalunyes, Espanya i França començaven tot just a enfebrir-se. Els primers dies, la premsa havia presentat l’assumpte sota aspectes variats, algunes vegades contradictoris, segons que es tractava de diaris legitmistes o liberals.  Ludovic Massé. Els Trabucaires.

La guerra mai esclata sobtadament, ni es propaga en un instant.   Karl von Clausewitz. De la guerra.

 

Hom no pot assenyalar amb certesa les dates del començament i de l’acabament de la guerra dels matiners. El fet és que a partir de l’estiu de 1846, la situació de revolta del país tombà cap a l’enfrontament militar i que, a partir d’abril de 1849, el conflicte va davallar al nivell de la situació anterior, de resistència mig guerrillera, mig bandolera, la qual no va concloure fins que l’any 1855 fou aixafat el posterior alçament carlista, dit “la guerra dels Tristany”. Ara bé, la majoria dels historiadors han convingut que la guerra dels matiners resta delimitada per l’activitat bèl·lica carlista, la qual es perllongà des del segon semestre de 1846 fins la primavera de 1849 i és per aquesta raó que hom sovint l’anomena la “segona carlinada”.

El 18 de maig de 1845, Carles V, germà de Ferran VII, va abdicar dels drets que reclamava com a rei legítim d’Espanya, en el seu fill Carles Lluís, el qual acceptà l’herència aquell mateix dia i adoptà el títol de

comte de Montemolín (Carlos VI)
comte de Montemolín (Carlos VI)

comte de Montemolín. El 23 de maig, Carles Lluís, signà un manifest, mitjançant el qual reconeixia que l’organització social i política d’Espanya havia mudat, que la millor manera d’estalviar-se noves revolucions consistia en no destruir tot el que les anteriors havien edificat, ni voler recuperar tot allò que havien enderrocat. El pretendent que estrenaven els legitimistes, garantia que no l’animava cap desig de venjança i es mostrava disposat a sacrificar-se per tal d’acabar amb la divisió de la família reial i del país, assolint, d’aquesta manera, la pau. És prou segur, doncs, que Montemolín tenia en compte la possibilitat de casar-se amb la seva cosina Isabel, reina d’Espanya. En realitat, si el seu pare, pressionat per les potències europees i el Papa, havia abdicat, això havia estat per a facilitar el matrimoni del fill amb la reina. Però la via de l’enllaç entre els cosins borbònics, per acabar la competència dinàstica, se’n va anar en orris, degut a la rivalitat entre Anglaterra i França per aconseguir la influència política i econòmica sobre Espanya.

Hom acostuma a considerar que la proclama del pretendent carlí, comte de Montemolín, de 12 setembre de 1846, constituí l’equivalent a una declaració de guerra. Mitjançant aquest manifest, Montemolín es referia a la frustració de les seves esperances- volia dir, de la possibilitat de casar-se amb Isabel- i per tant, tot i que reafirmava els principis que anuncià el 18 de maig- Quiero y os encargo que no mireis a lo pasado. La era que va a empezar no debe parecerse a la presente…– proclamava que havia arribat el moment que s’hauria volgut estalviar. D’entrada, doncs, sembla que el manifest només insinua l’aixecament contra Isabel, de manera que ens cal llegir el darrer paràgraf de l’escrit per tal de constatar que Montemolín, efectivament, convocava la guerra: Os doy gracias por vuestros sufrimientos, constancia y cordura. Admirador de vuestro valor y de vuestras hazañas, sabré recompensaros en el campo de batalla.

La fi del conflicte dels matiners s’ha situat el maig de 1849, un cop el general Ramon Cabrera i Rafael Tristany se’n tornaren a l’exili francès i el capità general de Catalunya, del govern d’Isabel II, Manuel Gutiérrez de la Concha, proclamà que donava la guerra per acabada. Ara bé, hom divideix el conflicte en dues etapes, separades per la revolució que va portar la república a França el febrer de 1848 i per això, de vegades gairebé sembla que hi ha haver dues guerres correlatives: des de setembre de 1846 fins a gener de 1848, i des de febrer d’aquest any fins la primavera de 1849. Algun autor generalista té tendència a emfasitzar el segon període de la revolta; és a dir, a partir de febrer de 1848. D’entrada, cal dir que això no és estrany perquè la transcendència mútua de les revolucions que llavors sacsejaren el continent és evident. De fet, no manquen els estudiosos francesos que consideren la influència de l’aixecament dels matiners en la revolució de 1848 que va enderrocar Louis Philippe. En canvi, força autors espanyols obliden i fins i tot neguen que foc europeu del 48 repercutís en la península, com ens ho prova que Melchor Fernández Almagro (1893- 1966) afirmés que si bé la Constitució de 1845 fou la única en la història espanyola del dinou que va tenir alguna transcendència pràctica, això va ser degut, en part, a l’encert del govern dels liberals moderats, i sobretot del seu cap, el general Narváez, “al evitar que repercutiese en España la Revolución de 1848”[21]. De comentaris d’aquesta mena, encara n’hi ha més. Per exemple, el que tot seguit reproduiré, va en el mateix sentit: “En Europa, el efecto de 1848 fue muy desigual, tanto por el ámbito en que se manifestaba, como por razón de su geografía. Así, la Revolución no tuvo eco prácticamente en España”[22]. I també coneixem referències, escrites per plomes catalanes, que cauen en el mateix tòpic: “[…] aquí les revoltes del 48 van ser de poca intensitat i en qualsevol cas immediatament apaivagades pel general Narváez”[23]

Efectivament, la guerra dels matiners ha estat una lluita de vegades negada i de vegades arraconada per la historia, diguem-ne, “oficial”. A més, com ha estat dit, entre els que la recorden, n’hi ha que l’escurcen al segon període, tot menystenint la primera etapa de la revolta, durant la qual hom suposa que només els carlins es mantenien amb les armes a la ma. Si la intenció d’aquests investigadors consistís en corregir l’abús que s’ha fet, etiquetant la revolta dels matiners com la “segona carlinada”, això gairebé hauríem de celebrar-ho. El fet és que, fins i tot, durant la primera etapa de la guerra, esdevé incert que els carlins fossin els únics revoltats. Si més no, el capità general Manuel Pavia, sumava els “jamancios” a les fileres dels revolucionaris en armes, abans de gener de 1848 i el Diario de Barcelona va publicar una notícia datada el 23 d’agost de 1845 a Perpinyà- més d’un any abans del debut de la guerra –amb la qual i emprant el llenguatge burocràtic i servil de funcionari lleial, s’anunciava que l’alçament que es preparava no era únicament una revolta carlista. Mitjançant aquest escrit, el periodista informava que el govern d’Espanya, “que tanto celo muestra en descubrir y frustrar los planes de la revolución y el trastorno”, sabia que determinats individus havien sortit de Londres camí de Portugal y de Gibraltar, a fi i efecte d’estar preparats per quan arribés el moment que, des de Madrid i altres llocs, es donés el senyal per a l’aixecament. D’antuvi, hom pensa que els sugetos als quals es refereix la notícia eren carlins però ràpidament ens assabentem que es tractava de liberals d’esquerra i de republicans, perquè el comunicant ens fa saber que els dits individus són refugiats “de resultas de la revolución ‘centralista’[24] que tantos males y pérdidas ocasionó al Principado y que tuvo tan miserable fin”.

Per tant, l’any 1845, abans que la guerra esclatés oficialment, la coincidència entre republicans, liberals d’esquerra i monàrquics legitimistes que, més endavant, es palesarà en els camps de batalla, ja esdevenia perceptible. Fins i tot, no fóra gaire agosarat de considerar que la guerra dels matiners es forjà en l’acumulació de la revolta carlina a l’escampada de republicans, liberals d’esquerra, o jamancios, els quals havien seguit lluitant d’ençà que fou vençut el darrer reducte dels partidaris del govern de les juntes. Hi ha notícies que certifiquen la certesa d’algunes negociacions entre els capitosts republicans i progressistes amb els cortesans del comte de Montemolín, durant el primer semestre de 1848. Melchor Ferrer, diu que aquestes converses van concloure amb un acord que garantia la protecció i l’auxili dels comandaments militars carlistes a les partides republicanes i progressistes[25], però hom té la sospita fonamentada que els apropaments de les cúpules polítiques es produïren a misses dites; és a dir, es van portar a terme amb posterioritat a l’aliança estratègica que adoptaren els rebels catalans, de diferents banderes, en els camps de batalla.

En el moment que es representava la vista oral del procés dels trabucaires a Perpinyà, la primavera de 1846, el pretendent carlí, comte de Montemolín – Carles VI, segons la genealogia dels legitimistes- romania, sota vigilància, en la vila de Bourges, en la qual el seu pare havia radicat la cort en l’exili. El 28 d’agost, la reina Isabel escollí oficialment Francisco de Assis María[26] com espòs i convocà les Corts el 14 de setembre per tal que en certifiquessin la determinació. D’ençà que els carlins s’assabentaren que Montemolín havia estat rebutjat per a maridar amb Isabel II- solució del conflicte dinàstic, proposada, entre altres, per Jaume Balmes- endevinaren que aviat serien cridats a les armes. El pretendent no els feu esperar i s’escapolí de Bourges a fi de preparar l’alçament.

La fugida del pretendent carlista, que aleshores era un jove de vint-i-vuit anys, fou rocambolesca. Montemolín va sortir de la finca en la qual havia estat reclòs, per fer un passeig en carruatge, acompanyat d’un servent amb el qual tenia certa semblança. Un grup de cavalleria de la gendarmeria l’escortava però el comte, sense ser vist pels policies, va saltar de la carrossa a un cavall que li tenien reservat i s’allunyà al galop. El servent, restà dins del carruatge, vestit com acostumava a fer-ho l’amo: pantalons blancs d’estiu, levita negre i barret rodó. Fins i tot, durant el trajecte de tornada a palau, el servent, ben ensinistrat, deixava penjar la ma esquerra coberta amb guant, fora de la finestra del carruatge, tal com acostumava a fer-ho el comte [27]. Durant les quaranta hores següents, el prefecte del departament va visitar manta vegades el domicili de Montemolín, doncs hom li havia fet saber que estava malalt però, és clar, el gentilhome que el rebia li barrava el pas tot assegurant-li que l’estat de salut del comte aconsellava que es mantingués en repòs absolut. Havent transcorregut el període de temps previst, el mateix cortesà carlista comunicà la fuga del seu amo al prefecte. Montemolín aprofità l’avantatge que li donà l’engany per viatjar fins a la costa atlàntica, acompanyat pel marquès de Barbansois. El govern va mobilitzar escamots de soldats i de gendarmes però, tot i que els francesos tenien ben fitxades les característiques físiques del  fugitiu [28], el comte va arribar a Anglaterra. Aleshores, el govern francès, basant-se en el pacte de la quàdruple aliança, sol·licità al govern anglès que detingués el pròfug. Paris no va rebre cap mena de resposta a la requisitòria. Alguns diaris francesos (per exemple La Presse i L’Esprit Public ) asseguraren que la fugida del pretendent al tro espanyol s’havia produït amb l’ajut dels anglesos i fins i tot varen afirmar que el general Ramon Cabrera- refugiat a Londres- havia acompanyat el jove príncep en l’aventura.

En aquell moment, la política exterior anglesa era en mans de Lord John Temple Palmerston,“whig” preeminent[29], el qual fou conegut per la duresa que va emprar davant dels governs estrangers i per la seva preocupació constant en l’engrandiment del poder britànic. Els comunicats de Lord Palmerston, així com els de Lord John Russell, secretari del ministeri, no van esdevenir pas uns models de fina diplomàcia però ambdós personatges van estendre les llibertats polítiques en el continent, tot ajudant els moviments nacionalistes, salvat, és clar, la revolta irlandesa. Amb aquest objectiu, el suport que Lord Palmerston donava als carlins i els republicans espanyols- capgirant la posició mantinguda pels britànics durant la guerra dels set anys- es va fer evident, pel cap baix, des de dos anys abans de l’esclat de la guerra dels matiners. Les requises que realitzaven els mossos d’esquadra i l’exèrcit cada vegada que descobrien dipòsits de queviures i armes dels trabucaires, sempre incloïen un grapat de fusells anglesos, botes plenes de cartutxos, navalles o fins i tot algun cinturó d’aquesta procedència. Sota la protecció de Palmerston, no solament s’amagaven a Londres els dirigents polítics i militars carlins sinó també agents conspiradors, trabucaires i tota mena de simpatitzants dels moviments opositors al govern afrancesat de Narváez. En l’expedient del procés de Perpinyà hom pot trobar cartes d’exiliats a la capital anglesa demanant diners als correligionaris que lluitaven al Principat. Però, aquests pidolaires eren els exiliats sense càrrec en el partit, o en l’estructura militar. A través d’operacions financeres i inversions en borsa, centralitzades a Londres, els caps opositors a Isabel II aconseguien fortes sumes de diners. Hom sospitava que no totes les sumes invertides procedien de la mateixa Anglaterra, ans n’hi havia que venien de Rússia. La biògrafa del general Ramon Cabrera, senyora Conxa Rodríguez Vives, diu que el general va conèixer la dona que havia de ser la seva esposa, Miss Maria Catalina Richards, degut a que aquesta dama li donà mil lliures per la causa carlista[30]. Miss Richards fou admirada, des de ben jove, per l’habilitat inversora i financera que posseïa.

Durant aquells dies, no ens manquen notícies d’intents de desembarcament a la costa catalana de carregaments d’armes i de grups de rebels, arribats en vaixells anglesos. Lord Palmerston, en la intervenció a les cambres britàniques de representants del 29 de març de 1847, criticà les mesures adoptades pel capità general de Catalunya, Manuel Bretón i aprofità l’avinentesa per a pronunciar-se a favor dels revoltats. El ministre britànic denuncià la barbàrie de les autoritats espanyoles i celebrà la humanitat dels lluitadors montemolinistes. Aleshores, el Morning Post va publicar un article explicant que Montemolín havia ordenat que, fos quina fos la conducta dels militars liberals, els carlins sempre havien d’oposar-hi la disciplina, l’ordre i la moderació, per tal que el poble espanyol i Europa sencera es decantessin al seu favor. Ara bé, tot i l’evidència protectora que exercia Anglaterra respecte els carlins catalans, el fet és que el govern britànic no es va enfrontar clarament amb el govern de Narvaez fins que Isabel II es casà amb Don Francisco de Assis, nuvi sostingut per Louis Philippe, rei dels francesos. Llavors, Palmerston, enrabiat per la noticia del matrimoni, no es va mossegar la llengua i declarà que la inclinació sexual del Duc de Càdiz impediria que fos capaç de satisfer la reina com a dona i que això provocaria, també, la manca de felicitat del poble espanyol. Després, el govern anglès seguí insistint en la necessitat de casar el compte de Montemolín amb Isabel, tot demanant la nul·litat del matrimoni de la reina amb Francisco d’Assis per causa de no consumació.

Havent arribat a Londres, Montemolín fou rebut amb els enaltiments festius que els anglesos reservaven als  socis i els quals ja havien practicat anteriorment amb Espartero. Karl Marx havia comentat que ”les demostracions a favor d’Espartero tenien l’aspecte de demostracions contra Louis Philippe”[31] i el mateix hagués pogut afirmar, amb més raó, en relació a la rebuda dispensada al pretendent carlí. Les festes, representacions teatrals i recepcions- fins i tot en alguna fàbrica- en honor del Pretendent, es succeïren.

Durant la tardor de 1846, es sollevaren partides de trabucaires, fornides amb homes que s’havien escapat dels camps de retenció francesos. Un dels primers capitosts carlins en travessar la frontera va ser el brigadier Joan Cavalleria, acompanyat pel seu lloctinent, en Boquica i també ho feu el capità Jeroni Galcerán i Tarrès, al front d’un contingent de voluntaris del Lluçanès<[32]. Al cap de poc temps, Cavalleria fou mort en una emboscada a l’Empordà. Marcel·lí Gonfaus, àlies Marçal[33], va confessar que havia entrat a territori espanyol per iniciar les activitats guerrilleres, durant els darrers dies de 1846 però els diaris no el mencionen fins la primavera de 1847. Jaume Montserrat es va estrenar com a guerriller abans de la tardor de 1847 car ens consta el perdó concedit a un grapat de veïns de Sant Boi de Llobregat que l’havien acompanyat el mes de setembre d’aquest any, mal que els diaris no el van reconèixer fins l’any 1848 [34]. Josep Borges s’incorporà a la lluita durant l’any 1847 [35].

Les primeres accions rebels d’envergadura bèl·lica, d’ençà la mort d’en Felip, que poden ser atribuïdes als carlins, com ara l’entrada a Manlleu i l’afusellament de l’alcalde liberal, es produïren tot seguit, després de la proclama de Montemolín, de setembre de 1846. El 16 d’octubre de 1846, Isabel II es va casar amb Francisco de Assis i això encara excità més els ànims de la carlinada. Entre el 16 i el 19 de desembre, els mossos d’esquadra de Santa Coloma de Farners empaitaven seixanta carlins per les Guillaries però, just en el moment que els encalçaven, els rebels van desaparèixer prop de Susqueda. El capità general pronosticà que l’esclat de la guerra a tot el territori català, era imminent i es va desplaçar a Girona. El dia 28, el màxim responsable seguia la petja d’un grup de cinquanta trabucaires, comandats per Narcís Gargot, els quals van entrar a Sant Martí Vell, donant visques a la Constitució de 1812 i proclamant Carles VI. Després, es van dispersar però l’exèrcit en va identificar quatre i dos van ser afusellats. Gargot també fou pres però esdevingué un dels beneficiaris del perdó[36]. Els rebels barrejaven aquests visques amb demandes conciliadores- “Oblit del passat!”- i el  crit deFora els francesos!”. Els hisendats es van espantar en adonar-se del caràcter social de la revolta perquè alguns trabucaires cremaven les escriptures de propietat, tot prometent el repartiment de terres, en nom del rei. El mes de setembre, les autoritats municipals de Begues retiraren els arxius de l’ajuntament i els amagaren per salvar-los de la cremada. El jutjat de primera instància de Sant Feliu de Llobregat, fou traslladat a Molins de Rei car aquesta vila es considerava més segura.

El gener de 1847, a Solsona van aparèixer uns pasquins enganxats als murs i les columnes de la plaça major, que deien això: “Viva Carlos V. Ja us fotarem”. Entre el 15 i 16 de febrer de 1847, Benet Tristany, Porredón, àlies el Ros d’Eroles, Borges, Griset de la Cabra- coronel

Cervera, l’any 1850, a la fi de la guerra. Gravat de Lluís Rigalt
Cervera, l’any 1850, a la fi de la guerra. Gravat de Lluís Rigalt

Joan Fornet- i Vilella s’apoderen de Cervera al front de 200 homes i s’emportaren 90.000 rals de l’Administració de Rendes[37]. Només hi va haver un guàrdia civil mort. Després, els Tristany ocuparen Guissona. El mateix mes de febrer, els rebels aconseguien una gran quantitat d’armament procedent de Bèlgica, el qual fou desembarcat al port de Badalona. El 21, el butlletí oficial de la província de Barcelona publicava un ban del capità general, el qual avisava els responsables municipals respecte els atacs que poguessin ser objecte per part de la partida d’en Tristany: “Habiendo aparecido en la vecina província de Lérida una partida de rebeldes capitaneada según parece por el feroz Mosen Benet, juzgo conveniente prevenir con tiempo a los pueblos de la de mi mando, a fin que con su leal conducta se eviten graves daños y los terribles males que otros ya tal vez principian a sufrir…

mossen Benet

El príncep Felix Lichnowsky, va conèixer personalment mossèn Benet Tristany i el seu braç dret, el Ros d’Eroles[38]. La primera vegada que l’alemany va clissar la partida d’en Bartolomé Porredón, a Barbastre, restà desagradablement sorprès. Una dotzena de genets, vestits de forma estranya, alguns muntant cavalls de bona raça i els altres enfilats en rossins desmanegats, seguits de 30 o 40 infants, embolicats en flassades grans, com si fossin togues romanes, coberts amb barretines llençades enrere i armats de bons fusells, aparegueren a la vista de l’aristòcrata a mode de síntesi d’allò que no podia ser un exèrcit seriós. Porredón, home pèl-roig, presentava l’expressió de bonhomia i hom hagués suposat que tenia prop de 50 anys- en realitat, en aquell moment, no en tenia més de quaranta dos. El príncep li atribuí l’aspecte d’un cerveser bavarès. Vestia un abric bru guarnit amb pells i les mànegues brodades amb galons. Lluïa grapats de cintes i creus damunt del pit. El barret, de pell de llúdriga. Damunt de la sella del cavall hi portava la pellissa d’un ós. El Ros d’Eroles manava cinc batallons, formats per cinc-cents voluntaris. L’any 1847, l’aspecte d’aquesta tropa, no podia haver mudat gaire. Pel que fa a Mossèn Benet Tristany, la impressió que ens transmet Lichnowsky tampoc esdevé gaire afalagadora. Ens diu que hom considerava Mossèn Benet com el guerriller més ferreny i més expeditiu d’Espanya. Quan el canonge havia menester de diners, s’esmerçava en segrestar rics propietaris i si no aconseguia que confessessin l’amagatall en el qual reservaven llurs cabdals, els penjava cap per avall damunt de la boca d’un pou i anava segant la corda mica a mica, mentre els hi requeria la informació. De vegades, la corda es trencava i el propietari s’estavellava en el fons del forat. Mitjançant aquests robatoris i extorsions, Tristany apilà quatre-centes mil unces d’or, les quals amagava en una cova. Però, el príncep també ens diu que l’actitud franca i oberta que caracteritzava el tracte personal de Mossèn Tristany, semblava que desmentís la veracitat de les atrocitats que hom li atribuïa. Vestia gec vermell, pantalons amples i un abric bru al damunt. Portava dues pistolotes encalçades a la faixa i un sabre enorme. Els esperons que li eixien del darrera de les botes, també assolien dimensions notables. La disfressa descrita pel príncep era l’habitual d’en Benet, durant el temps de campanya bèl·lica, però canviava d’aspecte i es vestia d’humil sacerdot amb sotana, quan li convenia. Lichnowsky no tenia cap simpatia pels guerrillers catalans i els titllava d’indisciplinats i salvatges, tot diferenciant-los dels soldats de l’exèrcit carlista basc i navarrès, constituït i ordenat a la manera clàssica. Malgrat això, el príncep es mostrà molt contradictori en la crítica a la salvatgeria dels catalans doncs ell va servir a les ordres del comte d’Espanya, el qual ha estat unànimement considerat el comandament carlista més cruel i despietat que transità per Catalunya. El comte d’Espanya morí assassinat pels seus propis correligionaris- entre els quals, destacaren el Ros d’Eroles i Pep de l’Oli. Doncs, el fet és que Lichnowsky defensava l’actuació del comte i ens el retrata a la manera d’un avi amant de la disciplina però gairebé afable i àdhuc, sentimental. Si fa o no fa, el seu compatriota i correligionari, Wilhem von Rahden[39] compartia l’opinió benèvola de Lichnowsky respecte el comte. Cap d’aquests oficials alemanys comentà les salvatjades que practicava el capità general dels carlins catalans, fins i tot amb els soldats que servien a les seves ordres. A la vegada, el príncep ens confessa que Benet Tristany s’havia enemistat amb el comte d’Espanya i fins i tot diu que, en una ocasió, recomanà a Benet que no romangués a Catalunya mentre hi fos el vell, car si el trobava, esdevenia cosa segura que l’afusellaria. Von Rahden també fa referència a l’enemistat de Tristany amb el comte i atribueix al Ros d’Eroles, el qual va acabar essent destituït del comandament per aquell, la dita següent: “M’estimo més deu renys i reprensions del rei que un mal mot del comte”. A la fi, Lichnowsky no s’està d’opinar que Benet Tristany, el qual l’any 1841, recorria les comarques tarragonines amb dos mil “bandits”, deshonrava la causa carlista. Aquesta darrera opinió del príncep, interpretada literalment, significa que Benet no desà les armes l’any 1840, i de forma més o menys esporàdica, continuà fent la guerra fins que enllaçà la seva lluita amb l’alçament promogut per Montemolín.

La capitania general procurà la vigilància de la carretera de Barcelona a Lleida, tot establint una “línia militar” de Molins de Rei a la Panadella. El control d’aquesta línia de vigilants fou situat a Igualada i a Esparreguera. També es van establir casas-cuartel a moltes poblacions i es fortificà Cervera.

El mes de març, el general Manuel Breton fou destituït com a Capità General de Catalunya i el govern va nomenar en el seu lloc a Manuel Pavia Lacy, marqués de Novaliches. El nou capità general, va preveure un sistema estratègic per fer front a la rebel·lió:  … repartí las províncias invadidas por la facción en varios distritos, y los distritos en círculos militares. Dentro de cada círculo habia una columna de infanteria y caballeria… la dirección y combinación de estas columnas de los círculos, á fin de que unas se auxiliasen a las otras y pudieran contribuir al logro de unos mismos intentos, se encomendaron á jefes superiores colocados en cada distrito; mas para tal cual operación en grande o simultánea que fuera necesario ejecutar, tomaban los comandantes generales el mando superior de los distritos”[40]. Pavia pretenia que les columnes de l’exèrcit esdevinguessin veritables guerrilles, acostumades al terreny i a la gent que l’habitava, de manera que poguessin combatre de forma eficaç els trabucaires locals.

El 5 de març, Benet Tristany entrava a Terrassa al front de 200 o 250 homes. Un grup s’adreçà a la casa del comandant militar de la vila. Aquest senyor els va rebre al balcó i en adonar-se que els visitants carregaven mantes caragolades a l’espatlla i portaven trabucs, els digué que “espereu un moment, si us plau”, doncs tot seguit baixaria a obrir-los la porta però això, naturalment, només va ser una excusa i el fet és que el comandant fugí saltant la tàpia del jardí del darrere. Els carlistes van entrar a la casa i rapinyaren tots els objectes de valor que hi trobaren. Mentre, els capitosts de la partida van ocupar l’ajuntament i ordenaren que l’alcalde fos portat a la seva presència per tal que fes una llista d’habitants els quals gaudissin de bens suficients per a cobrir les despeses d’aquell petit exèrcit. En aquest moment, els sentinelles avisaren l’arribada d’una columna de soldats liberals i Benet Tristany decidí d’escampar la boira. Ara bé, hi ha una altra versió de l’entrada a Terrassa de Benet Tristany, d’acord amb la qual els carlins van vencer, dins del poble, la columna dels liberals, formada per uns 300 homes, ocasionant-los mitja dotzena de morts.

Durant aquells dies corrien rumors de tota mena. N’hi havia que deien que Vilella havia mort durant la lluita per l’ocupació de Terrassa i que Josep Borges també havia traspassat en rebentar-li el trabuc. Altres asseguraven que Benet Tristany anava pel país afusellant grapats d’alcaldes.

El mateix dia de l’entrada de Benet a Terrassa, Brujó i Climent Sobrevias, àlies el Muchacho[41] romanien a Niça i segons la premsa, feien via cap a Gènova. Segurament, volien arribar a Catalunya per mar. El dia 18, els mossos d’esquadra prenien un grapat de presoners a Jaume Montserrat, el qual, en aquesta ocasió, la premsa titllà de “carlista”. Cinc dels presoners foren condemnats a mort i immediatament indultats. La pena capital fou substituïda per deu anys de presó i desterrament. Els cinc homes referits eren en Sebastià Martí, Josep Carbonell, Josep Martí, Rafael Valls i Pau Pi. Tots ells van ser embarcats en el vaixell Blasco de Garay per a ser tramesos a Càdis[42].

La premsa del dia 21ens porta la primera notícia, d’ençà que s’inicià la guerra, d’en Francesc Savalls i Massot. L’oficial empordanès fou detingut a Ceret amb d’altres oficials carlins i els francesos li van requisar documentació d’en Cabrera, datada a Londres, el dia 4 d’aquell mateix mes.

El dia 22, mossèn Benet, el Ros d’Eroles i Borges, entraren a Organyà amb 150 homes. La columna de la Seu d’Urgell els anava al darrere i els carlins decidiren de fer via cap a Coll de Nargó. En aquest indret pensaren que els seus perseguidors no els encalçarien i passaren l’estona ballant. Però, la columna de la Seu era tossuda i els va espatllar la festa. Benet, el Ros d’Eroles i Borges van haver de córrer altra vegada.

Arreu sorgien petites partides de trabucaires que no actuaven de forma coordinada amb els grups de Tristany, Vilella, Griset de la Cabra, Borges, el Ros d’Eroles, Caletrús, Boquica, el Guerxo de la Ratera o Pitxot[43]. De vegades, algunes d’aquestes partides s’aplegaven i paraven paranys a una força enemiga que consideraven especialment perillosa. El 24 d’abril, els Tristany, acompanyats del Ros d’Eroles i de Vilella, s’enfrontaren a la columna del coronel Antoni Baixeras, a Bassella, entre Ponts i Oliana. Els carlins van ocasionar 2 morts i 14 ferits als liberals. Però, en aquesta o una altra topada, Baixeras aconseguí un grapat de presoners i el dia 26 d’abril, a les onze del matí, els afusellà a Solsona. El diari destacava que entre els ajusticiats hi havia alguns desertors de l’exèrcit liberal, valencians i castellans, que s’havien passat a les fileres carlines. Eren aquests homes: Vicent Carbonell i Pasqual Martínez, naturals del País Valencià, Manuel Jiménez, d’Utiel (Conca) i el caporal primer, Eustaquio Delgado, del regiment Princesa, destacat a Cervera, el qual se n’havia anat amb en Benet Tristany quan aquest va ocupar la vila.

L’1 de maig, a Montsolís, prop d’Artesa de Segre, grups carlins infringiren una altra derrota a Baixeras. En la mateixa data, Benet Tristany, el Ros d’Eroles, Vilella, Borges, Griset de la Cabra, el Guerxo de la Ratera i Coscó, amb una força de més de dos-cents homes, ocuparen Cardona. Portaven set o vuit presoners que li havien pres al coronel José Maria Morcillo, del regiment de La Unión, en l’emboscada que li van parar, quan aquest viatjava de Pinós a Calaf.

El 15 de maig, Benet Tristany i el Ros d’Eroles s’estaven a Llanera, prop d’Ardevol. El coronel Antoni Baixeres ho va saber i els va assetjar. El dia 16, els mossos d’esquadra a les ordres del dit coronel van assaltar els masos Pilars i Puigarnau en els que s’amagaven els capitosts carlins, fent presoner a Benet Tristany i un parell de sots-oficials, i matant a cops de baioneta el Ros d’Eroles, el qual romania allitat, per causa de febres altes. Benet va intentar la fugida a cavall però caigué de la montura i fou detingut personalment per Baixeras. En la mateixa acció, els mossos d’esquadra ocasionaren 22 morts als carlins[44].

Registre de l'afusellament de Benet Tristany redactat per Plana i Blanc,ecònom de la parròquia de Solsona.
Registre de l’afusellament de Benet Tristany, Josep Rossell, prebost d’Àger i Valeri Roca, d’Aranyó, redactat per Plana i Blanc,ecònom de la parròquia de Solsona.

Benet Tristany, canonge de la Seu de Girona, va ser afusellat a la plaça Major de Solsona, el dia 17, amb els seus oficials i al costat del cadàver del Ros d’Eroles. Fou portat ferit fins el cadafal. La tradició popular diu que, quan l’hi empenyien, va tombar la mirada cap a la direcció del seu casal d’Ardèvol i digué a l’oficial que manava l’escamot d’execució: “No en fareu res d’afusellar-me… allà hi ha cal Tristany, allà hi ha sis nebots, sis generals,…”[45]. En realitat, la premsa de l’època només es referí a cinc nebots d’en Benet:

  • Rafael Ramon Antoni Tristany i Parera (1814-1899). Anomenat Rafael Tristany per la premsa. Participà en la primera guerra, a les
    general Rafael Tristany
    general Rafael Tristany

    ordres del seu oncle Benet, a la vegada que tenia cura de la foneria d’artilleria, la fàbrica de pólvora i l’impremta que posseïa la família  en el territori del Solsonès. Com veurem, també va participar activament en la guerra dels matiners. Va començar aquesta guerra com a coronel i la va acabar de brigadier. Fou comandant general de les províncies de Barcelona i Lleida. En l’aixecament posterior de 1855, era comandant general de la província de Barcelona. A partir de 1861, lluità a Itàlia contra Garibaldi, en l’exèrcit del rei Francesc II, rei de Nàpols, però fou fet presoner i deportat a França. Després, va ser cap suprem de les tropes carlines catalanes durant part de la tercera guerra (1872- 1876). L’1 d’octubre de 1874, Rafael va proclamar amb solemnitat els furs de Catalunya, per ordre de Carles VII, des del balcó de la casa de Solà Morales, al passeig del Firal, d’Olot. Al mig de passeig, formaven els batallons carlins. Es coneixen algunes fotografies d’aquest personatge, realitzades durant la darrera carlinada. En una d’elles apareix al costat de Carles VII, davant d’una petita casa de camp, de construcció típica d’una villa de gent benestant, fent com si preparessin la batalla damunt del plànol. Aquesta fotografia i una altra en un decorat d’estudi, al costat del rei i d’alts oficials de la cort, van ser fetes a Navarra, o al País Basc, segurament l’any 1875. Esdevé curiós de constatar la proximitat de la relació de Rafael Tristany amb Carles VII, la qual no sembla que s’hagués produït amb el seu oncle, el comte de Montemolín. Precisament, cap a l’any 1870, Carles VII va cessar el general Ramon Cabrera de tots els seus càrrecs en el partit i l’exèrcit carlí. Durant el conflicte dels matiners, Cabrera i Tristany no s’havien mostrat cap mena de simpatia i competien per raons ideològiques i pràctiques que intentarem explicar. Rafael Tristany, morí exiliat a Lourdes i el seu cadàver fou traslladat per a ser enterrat a Ardèvol, el 1913.

  • Ramon Francesc Anton Tristany i Parera (1815-1880), que va arribar al grau de coronel, durant la tercera carlinada. Anomenat Ramon Tristany pels diaris.
  • Anton Francesc Joan Tristany i Parera (1818- 1855) anomenat Antonio pels diaris. Com tots els germans citats fins aquest punt, havia lluitat a la guerra dels set anys i ho va fer en la dels matiners, així com en l’aixecament de 1855. Morí com a resultat de les ferides que va rebre en batalla contra les tropes liberals, durant aquesta darrera esbatussada. Aleshores, era comandant d’infanteria. Les circumstàncies que s’explicaran respecte la detenció de l’Antoni, després de la batalla d’Avinyó i a tocar del ca seva, així com les referides a la seva mort, com a resultat d’una esbatussada, a Clariana de Cardener, ens recorda allò que Rafael Puget explicà a Josep Pla i que aquest recollí en “Un senyor de Barcelona”, pel que fa a la norma antiga adoptada pels Tristany, a fi de compaginar la seva dedicació bèl·lica i el manteniment del patrimoni familiar: “En la família dels Tristany existia un costum molt antic: s’entenia que tot Tristany que se n’anava a la guerra, encara que fos l’hereu, quedava automàticament desheredat en favor del Tristany d’aspecte pacífic i inofensiu que es quedava a la casa pairal. D’aquesta manera la família pogué conservar el patrimoni familiar a través de les innombrables peripècies de les guerres…”. Però, el fet és que Rafael Tristany, l’hereu, no restà desheredat a favor del Ramon, ni de l’Antoni, mal que aquest darrerTristany, certament, s’encarregà de protegir el casal i quarter general de la família durant la guerra. En qualsevol cas, tots els germans Tristany varen prendre les armes en la guerra dels matiners i segurament, fou pel fet que trencaren la tradició familiar esmentada, que acabaren perdent la hisenda.
  • Joan Francesc Josep Tristany i Parera (1820-1882). Va ser general, malgrat que no assolí la fama popular d’en Rafael. Durant la guerra dels matiners, era coronel. La premsa l’anomenava Francisco Tristany. Hi ha raons que fan pensar que la postergació de Francesc, en benefici de la fama de Rafael, té el seu origen en la preeminència d’aquest com a hereu però, també, en les obscures relacions que van mantenir els Tristany amb la capitania general de l’exèrcit liberal per a negociar la deposició d’armes i la subordinació dels senyors d’Ardèvol a Isabel II. Els tractes esmentats foren conduïts, principalment, per en Francesc. De fet, Rafael i Francesc van barallar-se durant el seu darrer exili francès i  aquest va morir sense que s’haguessin reconciliat. Hom diu que les causes de l’enfrontament foren econòmiques i potser hauríem de cercar-ne l’origen en els resultats de les dites negociacions.
  • Miquel Joan Josep Tristany i Parera (1826- 1848). El més jove dels germans, i el primer que va morir. Va caure a la batalla d’Avinyó, quan era capità[46].
Josep Borges (1813-1861)
Josep Borges (1813-1861)

Gairebé immediatament després de la mort de mossèn Benet, en Rafael Tristany entrà a Montblanc. Altres montemolinistes s’apoderaren d’Igualada, Vilanova i Artés.  Josep Borges, amb 300 homes, atacava Fraga el mes d’agost i després, la Bisbal del Penedès. Borges s’apoderà de Fraga, malgrat que la premsa no ho va especificar, hi romangué durant tot el dia 8 i aprofità el temps per avituallar la tropa. El 21 de juny de 1847 s’havia produït un combat important a Montegut del Camp, contra una columna liberal a les ordres del comandant Schmid. En Caletrús, acompanyat d’en Pau Manyé i d’en Cendrós[47] ocasionà 7 morts i 17 ferits als liberals però els carlistes van deixar 21 morts en el camp de batalla. El 27 d’agost, Cendrós, Pere Sorribes, àlies el Guerxo de la Ratera, Griset de la Cabra, Caletrus i Vilella, lluitaren contra el coronel Quesada.

Durant el mes de setembre Josep Estartús, que ja havia lluitat durant la primera guerra, a les ordres de Benet Tristany i de Ramon Cabrera, fou reconegut com a capitost carlista de rang [48]. S’atribuí a l’Estartus l’atac que va patir una patrulla d’artillers destinats a Olot que viatjava a Vic per comprar mules. Això succeí a Grau d’Olot, a la fi del mes d’abril o durant els primers dies de maig. El cap de la patrulla morí com a resultat de les ferides que va patir en aquesta topada. N’hi ha que diuen que en la darrera acció de Benet Tristany, a Calaf, abans que fos detingut i afusellat, aquest anava acompanyat del garrotxí. Això també havia d’haver succeït el mes d’abril o maig però sembla un fet versemblant que fins a setembre, l’Estartús no va poder significar-se com un comandament autònom i líder d’una partida important.

L’1 de setembre, Manuel Pavia Lacy fou destituït com a Capità General de Catalunya i en el seu lloc el govern nomenà el general Manuel Gutiérrez de la Concha e Yrigoyen[49].

Manuel Gutierrez de la Concha
Manuel Gutierrez de la Concha

El govern va ajudar el nou capità general afegint onze batallons- aproximadament, 17000 soldats- a l’exèrcit destinat a Catalunya. Cap el mes d’octubre, Marçal i altres comandants de guerrillers derrotaven al general Manuel Gutiérrez de la Concha i gairebé dos mesos després del seu nomenament, el 3 de novembre, el govern el cessava i retornava el càrrec a Manuel Pavia. Aquest va tenir molta pressa en ocupar la cadira i per això vingué corrents des de Madrid, sense escorta. Passant per Saragossa, cometé la imprudència d’enviar un correu a Barcelona per avisar que hi arribava. Tal com confessà posteriorment, fou una sort que el missatger no hagués estat interceptat al Bruc pels matiners. En arribar a Barcelona, Pavia disposava de 39.000 soldats.

A la fi de l’any 1847 i començaments de 1848, el govern de Madrid donava per acabada la revolta. Efectivament, la premsa dels primers dies de l’any pronosticava que Narváez es disposava a declarar la completa pacificació del Principat. El Fomento del dia 5 de desembre afirmava que els rebels de la província de Girona “tocan a su fin” i que els homes dels grups de Berga, Balaguer i Gandesa, fugien. Durant aquests dies, es va mobilitzar el somatent a totes les viles d’importància, repartint els efectius- composats pels homes de setze fins a cinquanta anys- en indrets prèviament determinats, des dels quals les autoritats esperaven poder caçar les restes de les partides que encara transitaven pel país. A més, es va obligar els pobles a mantenir vigilants permanents en els campanars i les torres.

El dia 30 de desembre la premsa feia públic que el comandat Hore[50] havia derrotat el grup d’en Gibert[51], allotjat al mas Mariets, d’Orriols. Els diaris explicaven que el capitost havia pogut fugir, malgrat que fou ferit d’un cop de sabre pel mateix Hore però sembla que les autoritats liberals es van inventar això per amagar que Gibert s’acollí a l’indult. D’aquesta manera no els calgué explicar per quina raó no l’afusellaren. Potser, van pensar que el podien utilitzar com informador. Els diaris publicaven la llista sencera dels presoners- quaranta set homes- que sumats als quatre morts carlistes que hi va haver, formaven el total d’efectius d’aquesta partida carlina. Allò que ens crida l’atenció és que, en aquest cas, no es tractava d’un grup de trabucaires, com els que la premsa deia que sostenien la guerra, sinó d’una secció ben organitzada militarment, amb dos capitans, quatre tinents, dos subtinents, tres sergents, caporals i soldats. Entre els soldats d’aquest grup en trobem uns quants de quinze, setze i disset anys però també n’hi havia de trenta anys, de quaranta i de cinquanta que formaven l’oficialitat, tots els quals provenien de diferents comarques gironines. N’hi havia un que era fill de Canillo, Andorra. Les autoritats militars de la reina afusellaren bona part d’aquests presoners.

El dia 4 de gener, Marçal i l’Estartús s’emportaren presos dos regidors de Taradell, amenaçant de tractar-los amb el mateix rigor que les autoritats apliquessin a un parell de vilatans que havien detingut car s’havien negat a seguir la crida del sotmetent. El dia 5, l’exèrcit va fer fugir els correligionaris d’en Bou[52] i entre divuit i vint homes del dit capitost i d’en Marçal, es presentaren a les autoritats. El periodista del Fomento afegia a la dita notícia, que Marçal, en el foc de Castellfollit de la Roca, havia perdut divuit partidaris, entre ferits i presoners, i que per aquesta raó, ell i en Bou també intentarien acollir-se a l’amnistia. Però, aquestes informacions anaven acompanyades d’altres que denunciaven les aparicions de comandaments carlins, com en Borges i en Rafael Tristany, a diferents indrets. Les dites visions varen ser menystingudes i el dia 6 de gener, el capità general Manuel Pavía proclamà, a Llagostera, que la facció a Catalunya havia estat exterminada. En acabat, el mateix comunicat fou llegit pel President del Govern a les Corts[53]. El general xifrava el nombre màxim dels rebels vençuts en dos mil però, tretze mesos després d’aquests fets, a les Corts espanyoles, incrementà el nombre fins a dos mil quatre cents. Pavia els comptava tots, fossin carlins, liberals d’esquerra o jamancios. És clar que mentre el capità general presumia d’haver guanyat la guerra, el 14 de gener, un grapat de rebels arribaven a la costa i ocupaven Canet. Per aquesta raó, el correu de França no arribà a Barcelona.

El dia 12 de gener de 1848, la Revista Militar va publicar un article, els arguments del qual foren contradits pel Fomento i pel Barcelonés – diaris catalans de tendències oposades- que acusava els catalans de mantenir-se en una posició sempre hostil respecte el govern de l’estat, per tal de “monopolizar la industria.. aplazar el cobro de las contribuciones y eludir las cargas generales” utilitzant la revolta com a sistema egoísta i “costumbre inveterada”[54]. Afegia el periodista militar que les faccions catalanes, les quals només havien estat oprimides pel general Bretón, havien “cobrado cuerpo” d’ençà  que Manuel Pavia era Capità General doncs els rebels aconseguien suport, fins i tot, en les viles industrials de la costa. Per no molestar els catalans, el govern no arrancava del Principat “ni un solo bagaje, al paso que se aprovechan sus habitantes del cuantioso presupuesto del ejército, convirtiendo la guerra en objeto de especulación”. Per tot això, el comentarista de la gazeta militar recomanava al govern que s’esmercés en destruir els interessos particulars dels catalans, si és que això ho considerava útil per a l’imperi espanyol. La polèmica es va perllongar durant força dies, a mida que s’anaven descobrint nous paràgrafs d’aquell article. Fins i tot, es va publicar una resposta, argumentada en termes econòmics, força rigurosa, titulada Contestación a un artículo inserto en la Revista Militar bajo el título Sobre la guerra civil en Cataluña”[55] que incloïa aquest retret: “Se ha hecho objeto de moda y con especialidad en importantes ciudades de España, quejarse de la protección que a la indústria nacional conceden las leyes y como si no fuera Cataluña parte integrante de la Monarquía española, se la trata a guisa de pais enemigo”.

En definitiva, els diaris barcelonins no optaren per respondre l’atac de la Revista Militar amb protestes de fidelitat i afalagaments al govern de la reina, sinó que incidiren en allò que consideraven que constituïa el fons del problema, tot suggerint que les autoritats de Madrid intentaven renovar odis provincians per tal d’instal·lar el lliurecanvisme i perjudicar els interessos industrials de Catalunya. Aquesta sospita es veia reforçada pel retorn de l’exili del general Espartero, el qual- recordem-ho – havia provocat la ira dels catalans per causa del tractat lliurecanvista que va promoure amb Anglaterra. Espartero feia aparicions en locals públics de Madrid i els partidaris li preparaven rebudes ostentoses. De vegades, la reina tenia anunciada la presencia al circ, o en un ball però, assabentada que hi trobaria Espartero, no hi anava. En el moment de l’alçament dels matiners, els industrials catalans no eren gens proclius a Narváez – el govern del qual havia entrat en una crisi- però encara temien més el possible retorn d’Espartero al poder. Hom no li perdonava ni la ideologia que professava d’economicisme ultraliberal, ni el bombardeig de Barcelona.

El fet és que mentre l’autoritat assegurava la pacificació del Principat, continuaven les accions dels rebels: per exemple, dia 15, tres carrabiners de la Jonquera van ser morts per un grup de matiners. Tant se val, doncs Pavia, obligat pel govern, havia declarat la fi de la guerra i no volia admetre que els fets li contradeien el diagnòstic. Per això, el mateix dia 15 de gener, a Hostalric, el capità general va discursejar els soldats de la guarnició del castell, agraint-los l’esforç i assegurà que “la bandera de la rebelión alzada en este país por algunos malos españoles ha desaparecido y el dilatado territorio de Cataluña queda ya pacificado; la ley impera en todas partes y las autoridades son obedecidas”.

De fet, el govern i Pavía tenien interès en donar per acabada la revolta perquè l’hivern s’havia presentat molt dur i el govern pronosticava que o s’exterminaven totes les guerrilles immediatament, o les que sobrevisquessin podrien amagar-se de la persecució als masos de la muntanya i rebrotarien a l‘estiu amb més força i efectius. Aquest pronòstic, en la vessant més pessimista per a les pretensions del govern, es va acomplir. Després d’aquella declaració, Pavia inicià el camí de tornada a Barcelona. Hi va entrar amb pompa de victòria. Però, mentre el capità general escenificava la derrota suposada dels matiners, l’Estartús i Marçal ocupaven Torelló i el dia 27, un grapat de comandaments rebels es trobaven a Rupit per a coordinar llurs forces i malgrat que ningú sabia què havien acordat, esdevé clar que les autoritats van neguitejar-se per la impunitat en què es produí l’assemblea.

El 31, fou vista una partida de cent rebels a Alfarràs, comandada per Castells[56], Borges, Griset de la Cabra, els germans Tristany, Poses, Guitart, Altimires, Caletrús, Coscó, el Guerxo de la Ratera, el Cura i Pere Grau. La premsa feia saber que els matiners havien recorregut les riberes del Noguera i del Segre, exigint contribucions als propietaris dels masos i insistia que la revolta estava a les acaballes, atès que un nombre tan gran de capitosts només havia pogut aplegar un nombre molt petit de tropa. És evident que els quinze capitosts esmentats viatjaven per les comarques riberenques per galejar i guanyar reputació, tot donant suport personal a la recapta de contribucions, de manera que només els calia anar acompanyats d’uns escamots de protecció.

Ell mes de febrer hom deia que Marçal havia desaparegut i que segurament s’havia vist obligat a refugiar-se a França, malgrat que les notes de la premsa seguien anunciant aparicions de grups i caps rebels, més o menys famosos, barrejades amb detencions i afusellaments. El dia 3, sortia una expedició de Vic, amb el  capità Villacampa al capdavant, per a perseguir en Bou, pel Collsacabra. El dia 5, aquesta tropa tornà a Vic sense haver pogut caçar cap facciós i avisava que al Capsacosta, per damunt de Tortellà, havia vist les partides de l’Estartús i d’en Mallorca[57]. El dia 10, les autoritats anunciaven que havien detingut en Mallorca, en el mas de Miquel Pons, àlies Mascles, prop d’Hostalric, on poc temps abans, Pavia havia declarat la fi de l’aixecament. L’endemà, el Mallorca fou afusellat. El dia 14, durant l’atac al Vendrell, va ser mort en Griset de la Cabra.

La confusió entre trabucaire i revolucionari carlí, o republicà era motiu de debat en el mateix moment que aquesta gent portava a terme les seves accions. La mala fama inherent a la qualificació de trabucaire té molt a veure amb el discurs del procés penal de Perpinyà, que va intentar encolomar a aquests personatges- suposadament organitzats en una formidable i omnipresent estructura bandolera- tota mena d’assassinats, robatoris, violacions, incendis, segrestos i assalts ocorreguts a Catalunya, tant a la banda francesa, com espanyola, durant els anys posteriors a la guerra dels set anys. En realitat, la declaració precipitada de Pavia, donant per acabada la guerra, de 15 de gener de 1848, es fonamentava en algunes apreciacions raonables. A la fi de 1847, el Capità General de Catalunya, es traslladà a Girona i des d’aquesta capital, el 23 de desembre de 1847, va conduir una batuda contra les partides d’en Marçal i l’Estartús, Després d’això, va creure que havia vençut els montemolinistes i promogué la declaració d’indult dels rebels que es rendissin, tot avisant que el perdó abastaria els veritables carlins, deixant de banda els trabucaires, als quals culpava del vessament de sang inútil. El diari El Fomento, deia que si bé era cert que la facció es composava de criminals, gairebé en la seva totalitat, gent indigne de qualsevol consideració, també calia tenir en compte que alguns individus- però, molt pocs- es podien salvar, doncs havien seguit la crida de Carles VI per fanatisme i obcecació: “El general Pavia ha querido hacer, dice, el último esfuerzo para separar elementos heterogéneos. Se quiere saber quienes son los trabucaires y criminales y quienes son simplemente carlistas. Los que dentro del plazo del nuevo indulto permanezcan todavía en las bandas rebeldes, esos seran trabucaires, dice, no meramente carlistas, que no es posible que ninguna persona decente por acérrimamente adicto que sea á la causa de D. Carlos, pueda continuar en compañía de hombres tan depravados como los asesinos de sacerdotes y labradores honrados para defender por medio de espantosos crímenes una causa completamente desahuciada”[58]. Pavía va fer aquesta distinció, tot pronosticant que un cop pacificada Catalunya, encara caldria suportar grups de facciosos, els quals “vendrían a ser el azote del país ejerciendo sus antiguos hábitos de ladrones- trabucaires, como lo practicaban en los años, 1841, 42, 43”. En conseqüència, mal que s’hagués vençut als rebels, Pavia afirmava que era necessari que l’exèrcit seguís ocupant el país. En realitat, el Capità General de Catalunya, amb aquesta excusa, també volia satisfer l’opinió majoritària dels militars, la qual responsabilitzava tots els catalans de la revolta. Els trabucaires serien, segons el general, l’expressió de l’aixecament popular. És com si el general ens volgués dir que ell havia complert amb el deure de vèncer els seus iguals, que eren els militars carlins, però que no es podia responsabilitzar de la fi del disturbi permanent que protagonitzaven els bandits i la xusma. El bandolerisme constituïa un mal endèmic de Catalunya, que caldria seguir suportant. En una altra ocasió, Pavia també va afirmar  que “las facciones seran exterminadas cuando el país lo quiera”.

A la meitat del mes de febrer de 1848, mentre encara cuejaven els efectes de la polèmica per l’article de la Revista Militar, a Barcelona, El Fomento, es mostrà indignat perquè un diputat català, que en sessió parlamentària s’havia referit als seus representats tot anomenant-los “población pacífica, laboriosa y leal” fou interromput amb rialles, crits i mofes per la esta de legisladors.

 

3.La revolució de 1848 a França i la segona etapa de l’alçament.

Un fantasma recorre Europa: el fantasma del comunisme. Karl Marx, 1848.

La burgesia i el proletariat poden i han de, en un moment donat, per una qüestió concreta nacional, entendre’s, lluitar junts contra un enemic provisionalment comú.  Joan Comorera. Informe als militants del PSUC. 1940.

 

Però, després d’aquest curt parèntesi de victòria aparent del govern, va esclatar la revolució a França i això animà el foc de la revolta catalana. Gairebé coincidint amb les primeres manifestacions parisenques dels opositors a la monarquia de Louis Philippe, es produí l’ocupació d’Igualada pels montemolinistes. A quarts de set de la tarda del 21 de febrer, una partida nombrosa de rebels, guiats per  Borges, Caletrús i  Castells[59], va entrar a la ciutat i es va dividir en els tres grups que la constituïen. El més gruixut s’adreçà a la presó per alliberar els presos. Un altre anà a ca l’apotecari per a segrestar-lo. L’amo de la farmàcia feia tertúlia amb uns vilatans i tots plegats resistiren l’atac. L’hereu Rovira fou mort i va resultar ferit el germà del farmacèutic. El tercer grup de rebels va assaltar l’ajuntament i robà onze mil rals de l’arca municipal. Els rebels van sortir d’Igualada amb cinc o sis ostatges, entre els quals hi havia el capità de l’exèrcit de la reina, Raimundo Pastor i el secretari del govern civil. A partir d’aquest fet, fou evident que les proclames del capità general certificant l’extermini de la facció i la pacificació del Principat, havien estat precipitades. El 23 de febrer, el mateix Manuel Pavia retornava l’estat d’alerta a les forces de l’ordre i de l’exèrcit. El govern de Madrid ordenà Pavia que alliberés els homes segrestats a Igualada, mitjançant un intercanvi de presoners. El capità general s’hi va resistir perquè no considerava convenient que el govern legal reconegués els rebels, tractant amb ells “de poder a poder”. El bescanvi, però, es va produir. Els capitosts dels matiners van escollir un parell de correligionaris per tal que fossin alliberats. Un d’ells, havia estat tramès a les colònies americanes i fou precís de fer-lo tornar.

Cap a la fi del mes de febrer, els viatgers del vaixell de Marsella i altres que venien de Perpinyà, portaven a Barcelona les primeres notícies de les greus manifestacions ocorregudes a Paris contra Louis Philippe. Deien que el rei  s’havia amagat amb la família al fort de Vincennes i fins i tot, afirmaven que havia estat mort per un soldat. També asseguraven que les tropes ocupaven els carrers de Paris. Amb posterioritat al dia 24 de febrer, data en la qual es proclamà la II república a França, el Diario de Barcelona es feu ressò de notícies confoses, referides a una mena de revolta popular. Després, ens assabentem que el rei francès fugia de la capital i l’1 de març arribava la notícia que a Perpinyà s’havia format la Comissió Departamental dels Pirineus Orientals, òrgan que substituïa el govern “provincial”. La Comissió dictà la proclama següent: Benvolguts ciutadans.- El Prefecte ha fugit. Mentre esperem les ordres del govern amb què França s’ha dotat, s’ha constituït una comissió departamental. Hem acceptat aquesta càrrega feixuga perquè, animats pels sentiments, per les idees que mouen els nostres cors i les nostres intel·ligències, aplegats amb tots els bons ciutadans, volem que la nostra victòria esdevingui pura i gran, i per això, també que esdevingui fecunda i eterna. Creiem en el vostre patriotisme, en el vostre respecte a l’ordre i a les persones. No podem enganyar-vos i per això, us supliquem que resteu units de cor amb el vostre govern provisional. D’aquesta manera, restarem sempre units i actuarem plegats. Ningú ha d’oblidar que en aquests dies que hem tingut l’alegria de veure néixer, qualsevol ciutadà és un magistrat. Per tant, atès que tothom coneix la importància de les funcions de la pau i de la justícia, cadascú ha de complir el seu deure. Perpinyà, 26 de febrer de 1848. Els membres de la comissió departamental: F. Artus, G. Guillé, J. Fabré, E. Guiter, Lefranc, A. Lose, P. Massot, F. Meric, I. Qués [60].

Immediatament, el diari donava notícia del govern republicà constituït a Paris, presidit per Dupont de l’Eure i en el qual, el català Francesc Aragó ocupava el ministeri de marina. A Perpinyà també es proclamà la república amb solemnitat i la guàrdia nacional es posà a les ordres de l’ajuntament. Fins aquest moment, la premsa barcelonina no explicà amb detall els fets ocorreguts a Paris el dia 24 de febrer. El 4 de març, el Diario de Barcelona publicava una narració de la revolta parisenca i també la proclama de la nova república, que començava garantint “l’existència de l’obrer” i el dret dels treballadors a associar-se per gaudir dels beneficis de la producció. Pocs dies després, el mateix diari informava que la revolta a Paris havia originat 336 ferits- ingressats en els  hospitals de la vila- i 99 morts. Sense comentaris, fredament, també arribava a Barcelona la noticia que després de la conversa mantinguda entre l’ambaixador anglès i el nou ministre francès d’assumptes estrangers, el ministre d’afers estrangers britànic Lord Palmerston i el secretari d’aquest ministeri, Lord Russell, s’havien apressat a reconèixer la república francesa. El Fomento publicava un article pronosticant que els efectes de la revolució a França contaminarien, en primer lloc, Itàlia, Espanya, Portugal i Bèlgica. El 8 de març, els lectors del Brusi van assabentar-se que el dia 3, el rei i la reina francesos havien desembarcat del vapor Expréss en el port anglès de Newhaven. Ambdós anaven vestits amb roba prestada pel capità de la nau i s’havien allotjat a l’hotel Bridge. De sobte, la premsa barcelonina tractà Louis Philippe com un simple subjecte, una persona sense rang, a la qual manllevaren els afalacs usuals. Hom nota la delectació del redactor del diari, quan explica que el rei destronat no disposava de servei domèstic i li calia servir-se el dinar, sense ajut.

A mesura que avançava el mes de març, els articles dels diaris barcelonins, recollits pel Brusi, es feien ressò de la preocupació del govern espanyol per les conseqüències de la revolució francesa. El mateix dia 3 de març, es discutia a les Corts espanyoles un projecte de llei per suspendre les garanties constitucionals a tot el territori de l’estat. El debat dedicà molta estona a analitzar les conseqüències de la revolució, fins i tot, des de la perspectiva interna de la nova república. Mentre, el govern espanyol anava repartint peces d’artilleria per les viles més importants del Principat i destinava tropes per protegir la frontera amb França.

El 19 de març s’aprovà a les Corts el codi penal espanyol. Si hom es situa a l’època, haurà d’admetre que no era una mala llei, malgrat que això només fos perquè reconeixia explícitament el principi de tipicitat dels delictes, les faltes i les sancions i establia una graduació de l’edat penal, als efectes de la responsabilitat. Això, en un país en el que s’afusellava a tort i dret, sota les lleis militars i sense judici contradictori, esdevenia exòtic però palesa el divorci existent entre la teoria política de l’estat de dret que desitjaven implantar els liberals i la realitat repressiva que els imposaven les circumstàncies provocades per la seva incapacitat política, la crisi econòmica, la revolta popular, la corrupció dels estaments financers i administratius, així com la manca de cohesió territorial i social.

Un article del Fomento del dia 21 de març, insistia en el temor que França esdevingués una potencia invasora. Per les mateixes dates, el Diario de Barcelona informava de la declaració de l’estat de setge a Madrid, per causa de les bullangues que s’hi produïen. El vespre del 26 de març, esclatà una revolta progressista a Madrid que es perllongà fins l’endemà i que fou ràpidament vençuda. Les armes s’havien repartit en alguns cafès i tavernes. A Barcelona, salvat un aldarull d’estudiants, no hi va haver cap aixecament republicà però l’opinió favorable a aquesta opció, propagada, sobretot, gràcies a l’esforç i l’ascendència d’Abdó Terrades, es va estendre i es posà de moda anar pel carrer amb el barret frigi. Totes les botigues de Barcelona venien els barrets republicans. El general Pavia no va voler imitar el general Zurbano, que en una ocasió havia prohibit les boines al País Basc perquè eren el símbol més conegut dels carlins. Pavia, simplement va ordenar que els presos de la Ciutadella i de Montjuic que realitzaven treballs forçats de neteja dels carrers, portessin el barret frigi. Això- segons explicà el general en les seves memòries – va produir l’efecte que desitjava, doncs els barcelonins ho van entendre, lògicament, com una amenaça d’empresonament adreçada als que presumissin de republicans.  

Finida la revolució a França, el 23 de març, el general Ramon Cabrera es situava a la frontera catalana entre França i Espanya per encapçalar la revolta al Principat i l’1 de juliol, el líder republicà Abdó Terradas[61], des de Paris, cridava tots els republicans espanyols a la insurrecció.

AbdóTerrades
AbdóTerrades

Això, però, els diaris no ho van dir. El que sí van tenir interès en demostrar és que Terradas volia mantenir la independència dels republicans en front d’altres forces contràries al govern. Per tal de palesar aquestes diferencies, la premsa publicà la segona circular d’en Terradas, del 15 de juliol. L’escrit té força interès doncs, tot i que el polític figuerenc arengava la revolta, també recomanava als adeptes que no es barregessin amb els liberals d’esquerra. Si Terrades maldava de l’aliança amb els liberals progressistes, no cal dir què havia de pensar de l’aliança amb els carlins. Per això, en fou permesa la publicació.

Ciudadanos: Algunos de los compañeros me han dirigido la siguiente pregunta: Qué contestamos á las proposiciones de unión que nos hacen los que pertenecen à otra facción política y que se dicen demócratas, pero que por ahora no conviene llamarse tales ostensiblemente?. He aquí lo que les he contestado que deseo aproveche a todos los republicanos: Hombres que cual nosotros profesan como una religión el dogma de la soberanía del pueblo, fundada en la igualdad de derechos, no deben, no pueden, sin ser traidores, hacer concesión alguna a los partidos. ¿Que nos piden los partidos?. Que dejemos por algun tiempo la institución del trono. Conociendo los republicanos que este es el origen de todos los males ¿podemos hacer semejante concesión?. Es un crimen por parte de los que conocen que una institución es mala, concertarse con los ambiciosos para explotarla. Esto seria contribuir á prolongar la esclavitud, la ignorancia y la degradación del pueblo, á quien queremos emancipar y restablecer en el goce de su soberanía, inajenable é imprescriptible. Que no invoquemos por ahora el sufragio universal. ¡ Pues qué¡ ¿ quieren que engañemos a los ciudadanos que poseen una modesta fortuna, y á los jornaleros, llamándolos a las armas en nombre de la libertad, para dejarlos después sin derechos y esclavos como antes?. Hartas veces se han burlado del pueblo las facciones, para que tambien nosotros los ayudemos en obra tan villana. Y, quienes son ellos, qué somos nosotros para regatear y escatimar derechos a un número mayor o menor de ciudadanos?. ¿Se resume en nosotros la soberanía para que así podamos cercenarla?. La soberanía es de todos. Solo mientras dura el estado revolucionario se puede privar de ella á los que han abdicado oponiéndose a su establecimiento. Que nos unamos a ellos al tiempo de la insurrección y ocultemos nuestra bandera, dejando que ondee la suya primero, pues obtenido el triunfo por todos, entonces se proclamará la república. Lo mismo nos han dicho cada vez que han estado caidos, y nunca lo han cumplido. ¿No confiesan que en el fondo piensan como nosotros y que quieren mas tarde la república?. Pues ¿ á qué disimularlo, á qué disfrazar sus sentimientos?. El deber de un buen republicano es la franqueza y el valor para sostener su opinión aun á la faz de los tiranos, para infundir á los demás la dignidad propia del hombre. Dicen que callan su opinión republicana porqué el pueblo está imbuido de preocupaciones monárquicas. Pues entonces, ¿ qué esperanza nos dejan de ver triunfar nuestra bandera si la esconden en vez de tremolarla y prestarle culto para hacerla adorar al pueblo con su ejemplo?. Vengan á nosotros y gritemos juntos desde ahora: viva la república!. Todos caben en ella, si abjurando sus errores pasados, sueltan prendas dignas de republicanos. Sigan el ejemplo del ciudadano ex príncipe Enrique [62], empiecen por despojarse de todos sus vanos oropeles de origen monárquico, y en vez de querer dominar, redúzcanse á la condición de simples ciudadanos, para conquistar con nosotros el régimen de la igualdad. Así es posible la unión. De otro modo, levanten ellos su estandarte, nosotros levantaremos el nuestro y allá veremos. Amigos mios, firmeza y constancia; ellos vendran si vosotros no sois débiles para servirles de instrumento pues, sin vosotros, nada pueden. Triunfará la república neta y pura si somos rígidos é inflexibles republicanos.- Salud y fraternidad.- Vuestro fiel amigo, Abdón Terradas.= Paris, 15 de julio.= Número 2.= P.D. Reimprimid esta carta y propagarla.

Abdó Terradas va modificar aquesta posició tan reticent i a la fi va tolerar l’aliança estratègica dels seus correligionaris amb els liberals d’esquerra i fins i tot, amb els carlistes.

A partir que arribaren les notícies de la revolució francesa, hom pot començar a notar una cert neguit respecte la consideració que mereixen els rebels interns d’adscripció demòcrata, republicana o liberal d’esquerra i la seva aliança amb els carlistes. Apareixien en el Diario de Barcelona articles recollits d’altra premsa, fins i tot estrangera, que critiquen per igual el carlisme- respecte el qual, es posa en dubte que mantingui alguna mena de principi- i el “comunisme”- ideologia que els crítics atribuïen als liberals més radicals . La circular de Terradas va ser publicada l’1 d’agost, quan la premsa admetia que entre els anomenats trabucaires n’hi havia de carlins i de republicans. Però, des de març fins a juny, això no es proclamava als quatre vents. Durant aquest període, els diaris només esmentaven les accions de grups de rebels, als quals tàcitament hom identificava com a carlins. Ara bé, fossin d’una tendència o de l’altra, les autoritats feien el possible per promoure una visió denigrant dels revoltats. El Capità General, Manuel Pavia, va insistir que els periodistes sempre anomenessin els rebels amb l’epítet despectiu de “trabucaires”. Per això, fins l’estiu, la majoria de les notícies de la premsa es referien a grups, dirigits pel capitosts locals, desconeguts, o gairebé desconeguts, a fi de reforçar la idea de la verola de bandolerisme. Certament, els periodistes reconeixien que la revolta persistia i que el centre de reclutament i d’organització de les partides de rebels es situava al Vallespir, concretament a Sant Llorenç de Cerdans, indret en el qual es retrobaven “emigrados de todo género”– una referència indirecta al fet que la revolta no era sostinguda únicament per carlins. Malgrat això, els estaments oficials enfocaven la guerra com si hagués estat promoguda per delinqüents, dropos i tota mena d’individus no gaire proclius al treball honrat que s’esmerçaven en portar la vida nòmada i aventurera. Quan es donava alguna mena de col·laboració popular a favor dels rebels- cosa no gens estranya- el periodista sempre aclaria que els ciutadans ho havien fet a contracor, obligats pels sediciosos. Per exemple, el Diario de Barcelona explicava que la matinada del 21 de març de 1848, un grup de trabucaires havia atacat el fortí de Monistrol de Montserrat i que els revoltats van obligar tots els homes de la vila a apilar llenya en els murs de defensa per incendiar-lo. D’aquesta esbatussada, provocada per Borges i que constituí una veritable batalla, el diari afirmava que n’havien resultat ferits tres soldats; a més, hi van morir cinc trabucaires i un pagès. Els facciosos van tenir temps de saquejar les cases d’un parell de rics de la vila.

L’amistat entre rebels d’ideologies contràries escandalitzava el govern. Fernando Fernández de Córdoba -que va substituir a Manuel Pavia en la Capitania General de Catalunya- recordant aquesta guerra, va afirmar en les seves memòries que “La opinión liberal del país nos era, además, contraria en todas sus províncias, y aunque enemiga jurada del carlismo, su odio hacia los moderados era tal que, no sólo dejaba que los sucesos se desarrollasen y que las dificultades crecieran, sinó que demócratas y liberales conspiraban en todas sus ciudades activamente y levantaban también partidas, auxiliando a los carlistas en su obra. Más de una vez se batieron juntos ambos bandos contra las tropas de la Reina, fraternizando y alojándose después en los pueblos…”[63].

La polèmica entre la premsa de Madrid i de Barcelona respecte les causes de la guerra i l’actitud dels catalans es va perllongar durant mesos: el 13 de juny, el Diario de Barcelona publicava el resum d’un article del Fomento, mitjançant el qual s’intentava defensar que la guerra havia estat imposada per circumstàncies alienes al país, tot iniciant la tesi de la “illa de pau catalana”, trasbalsada per les lluites de la política espanyola i àdhuc internacionals, tan repetida durant els anys de la segona república i que ha arribat fins els nostres dies: “ Hablando sobre la existencia de la facción en la montaña de Cataluña y causas á que deba atribuirse, dice que al celebrarse la doble boda de las princesas españolas, un gobierno aliado que vio frustrados sus intentos, azuzó al partido carlista mas frenético y obstinado para que hiciese una demostración contra aquel acontecimiento que mataba sus esperanzas, fundadas en un matrimonio bajo mil conceptos irrealizable; y que este fue… el origen primero de estas gavillas de transtornadores que bajo el nombre de matinés dirigieron el furibundo y sanguinario Tristany y el famoso Ros de Eroles. … efecto inmediato de la dominación puritana[64] fue el descrédito del gobierno y la alarma general en el pais y mayor en Cataluña donde eran mas considerables y transcendentes los intereses que se creyeron amenazados por el desborde del puritanismo, y esto entretuvo por algún tiempo el total exterminio de los matinés después de los fusilamientos de los Tristanys y Ros de Eroles; exterminio que no se hizo esperar mucho a la caida de los puritanos; y que el general Pavía pudo decir y dijo muy bien que la pacificación estaba terminada. Y que al asomar la presente primavera, ora el estado de las relaciones del gobierno inglés con el español, ora la revolución que inesperadamente se verificó en Paris, ofreció a los carlistas, nueva y favorable coyuntura para renovar su empeño de promover la guerra civil; y sin tener la reproducida intentona, solo es su intento demostrar que en los acontecimientos de que Cataluña es teatro, ninguna culpa tienen las autoridades ni el pais”.

El 15 de juny, el mateix diari insistia en la innocència del catalans, ara des de la perspectiva cabalística dels pocs efectius humans que els rebels havien aconseguit en el Principat, a partir de la revolució que destronà Louis Philippe. Segons l’autor de l’article, hi havia entre 1200 i 1400 facciosos, dels quals 900 eren antics soldats que havien tornat de l’exili en proclamar-se la república a França. La resta de rebels, entre 200 i 300 homes, havien sobreviscut a l’extermini que havia portat a terme el general Pavía. Per tant, a partir de la represa de la revolta montemolinista, els rebels només havien pogut aconseguir l’adhesió d’un màxim de 200 catalans.

A partir del mes de març de 1848, els diaris admetien que Ramon Cabrera romania ben amagat al nord de la frontera, a Osseja o, fins i tot, en territori espanyol, a la Vajol, mentre es preparava per encapçalar la revolta. Això no agradava a les autoritats perquè, a més del reforç estratègic que suposaria l’entrada en combat d’un general tan prestigiós, aquest fet dignificaria la rebel·lió que fins ara s’atribuïa a simples trabucaires i a un grapat de somiatruites. De moment, en Marçal era el comandament rebel sempre present en les informacions, tot i que només fos per anunciar-ne les derrotes, les suposades fugides i la imminència de la seva rendició. Aquest carlí mereixia una altra consideració per part de les autoritats, com si el govern mantingués l’esperança que, en qualsevol moment, es passaria al bàndol de la reina[65]. De vegades, llegint els diaris barcelonins hom té la impressió que la guerra, malgrat que es portava a terme de punta a punta de Catalunya, principalment era un assumpte circumscrit a dos focus de revolta carlina: el de les comarques gironines, atiat per Marçal i el de les comarques centrals, mantingut pels Tristany.

Tot i això, de forma ininterrompuda, els periodistes seguien anotant les aparicions de grups de trabucaires, sense dissimular l’enfrontament civil, mal que depurant els fets de manera que donés la impressió que les autoritats dominaven la situació. Podem suposar que darrere de les notícies d’observadors desconeguts que escrivien “cartes” explicant que havien albirat qualsevol capitost guerriller o una columna de l’exèrcit desballestada, s’amagaven topades violentes que no han passat a la història. En un cas, el periodista ens assabenta que havia arribat a Berga una trista comitiva formada per 23 soldats i 10 ferits de gravetat, inclòs el comandant, de les columnes de Prats de Lluçanès i d’Alpens els quals eren transportats en baiards. Fins i tot, alguna vegada, el diari explicava que en un indret havien aparegut soldats esmaperduts, que eren les restes d’una columna. Però, sobretot, la premsa emfasitzava les víctimes civils, els robatoris portats a terme en masos importants, les discrepàncies entre capitosts rebels, els afusellaments de facciosos, les derrotes dels montemolinistes i l’acolliment a l’amnistia de trabucaires desconeguts.

Durant el mes d’abril, va esclatar l’escàndol de la ingerència d’Anglaterra en els afers interns espanyols per causa d’una nota que l’ambaixador, senyor Henry Lytton Bulwer va trametre al govern de Madrid i que s’originava en una ordre del ministre d’assumptes exteriors, Lord Palmerston. Bàsicament, la nota britànica aconsellava la reina espanyola per tal que canvies la composició del govern tot incorporant-hi els liberals d’esquerra. L’escrit del ministre britànic amenaçava la monarquia espanyola amb la mateixa fi que havia sobtat Louis Philippe. D’entrada, aquesta nota no fou publicada i els diaris en parlaven sense que els lectors en sabessin l’entrellat però, més endavant, la censura va considerar que esdevenia convenient de fer-la conèixer. D’ençà i durant mesos, la premsa es referí a la revolta dels matiners com la conxorxa “bulweriana- carlina- comunista” i altres epítets que incloïen el cognom de l’ambaixador anglès. Finalment, Bulwer fou expulsat d’Espanya.

La traducció al castellà de la nota britànica, presentada per Bulwer i a la qual s’adjuntava la nota de Palmerston, deia això: Legación británica en España.= Madrid, 7 de abril de 1848.= Remito adjunta á V.E. copia de algunas observaciones que lord Palmerston me ha dirigido últimamente; y al mismo tiempo no puedo menos de expresar mi ardiente deseo de que el gobierno de S.M.C. juzgue conveniente volver a las formas ordinarias de gobierno establecidas en España sin pérdida de tiempo, convocando las Cortes y dando las explicaciones que sean necesarias para desvanecer la impresión que tanto dentro como fuera del reino ha causado la prisión y aparente designio de desterrar a varios ciudadanos, entre los cuales se hallan algunos de los miembros más distinguidos del Congreso, los que hasta ahora no han sido procesados ni acusados de delito alguno.- Estoy seguro que V.E. me permitirá que le recuerde que lo que más especialmente distinguió la causa de Isabel II de la de su contendiente real fue la promesa de libertad constitucional inscritas en las banderas de S.M.C.- De todos modos, esta fue la circunstancia que principalmente valió a S.M.C. la simpatía y apoyo de Gran Bretaña y por tanto V.E. no puede extrañar los sentimientos que expreso aquí, aun cuando el estado general de la Europa y la tendencia universal de la opinión pública no hiciesen patente que las mejores garantías para el trono de un soberano en estos tiempos se encuentra en el apoyo de la libertad racional y en la justicia ilustrada que se dispensan bajo su autoridad.- Aprovecho, etc.- Firmado H.L. Bulwer.- Excmo. Sr. Duque de Sotomayor.

La nota adjunta, de Palmerston a Bulwer, encara era més directa: Ministerio de negocios extranjeros.- Marzo 16 de 1848.- Muy Señor Mío: Tengo que mandar a V. recomiende muy particularmente al gobierno español adopte una conducta de gobierno legal y constitucional en España. La reciente caída del rey de los franceses y de toda su familia y la expulsión de sus ministros deben enseñar a la Corte y al gobierno español cuan peligroso es intentar gobernar un pais de una manera que esté en contradicción con los sentimientos y opiniones de la nación. Y la catástrofe que ha tenido lugar en Francia demuestra necesariamente que aun un ejército bien disciplinado es una defensa ineficaz de la corona cuando la conducta observada por ésta está en contradicción con los sentimientos generales de la nación.- Seria prudente que la Reina, en el actual estado crítico de los negocios, fortaleciese el gobierno dando ensanche a las bases sobre que está fundada la administración, y llamando a sus consejeros a algunos de aquellos hombres que poseen la confianza del partido liberal.- Firmado Palmerston. Al muy honorable Henry Lytton Bulwer.

La resposta del ministre Sotomayor denunciava la ingerència de la Gran Bretanya en els afers interns espanyols. Els diaris conservadors van protestar tot reproduint l’al·legació del govern, la qual ornaven amb apel·lacions a l’honor d’Espanya, el caràcter purament mercantilista de la política anglesa i els resultats desestabilitzadors de les relacions internacionals que originava l’actitud despòtica de la potencia britànica.

(Fi 1ra. Part)  (continuar llegint 2ona Part)  


 

[1] “Història de Barcelona”. Ajuntament de Barcelona/ Enciclopèdia Catalana. 1995. Diversos autors. Volum VI. Plana 279.

[2] Reial Decret de 10 d’abril de 1844, del Ministeri de Governació de la Península.

[3] Article del Fomento, del 31 de maig de 1848, resumit pel Diario de Barcelona.

[4]El Conde de Montemolín. Historia de la vida pública y provada de D. Carlos Luís de Borbón y de Braganza, primogénito de D. Carlos Maria Isidro”. Imprenta de D. Manuel Álvarez, calle de la Almudena 119. Madrid. Publicat, possiblement, a començament del segle XX. Les mateixes circumstàncies també van ser relatades per general Edward Kirkpatrick de Clousebourn en la Introducció de la seva obra “Souvenirs de la dernière guerre carliste (1872-1876)“. Librairie Alphonse Picard et fils. Paris, 1909. En farem referència tot seguit.

[5] Baldomero Espartero, Conde de Luchana, Duque de la Victória i Príncipe de Bergara (1793-1879). Es distingí com a militar i polític progressista. Lluità en la guerra del francès i se’l va considerar l’artífex de la victòria dels liberals en la primera guerra carlista. Després que va signar el conveni de Bergara, marxà contra Ramon Cabrera i el va fer fugir del Maestrat, cap a Catalunya, fins que aconseguí expulsar-lo a França (estiu de 1840). Espartero fou regent amb Maria Cristina, durant la minoria d’edat d’Isabel II. Després que Maria Cristina s’exilià, ocupà la regència en solitari. L’any 1843, les revoltes d’algunes ciutats importants- sobretot Barcelona- i el “pronunciamiento” de Narváez i Serrano, van provocar que Espartero abandonés el poder i s’exiliés a la Gran Bretanya. Va tornar a Espanya i tornà a governar entre 1854 i 1856.

[6] L’autor abans citat, D.Leopoldo Augusto de Centurión, afirma que varen passar la frontera cap a França, per Puigcerdà, exactament 74 caps (jefes) 1980 oficials i 16678 soldats.

[7] Narcís Ametller i Cabrera. Militar, músic i escriptor, republicà. Nascut a Banyoles, l’any 1810 i mort l’any 1877.

[8] Ramon Vicens i Prada, nascut a Sant Llorenç de la Muga (Alt Empordà) el 22 de novembre de 1807. Va ser el cap de trabucaires més famós i el que va aconseguir aglutinar més homes en armes, abans de la guerra dels matiners. Va tenir una activitat curta i intensa fins que fou detingut i afusellat el juliol de 1842. Durant la guerra havia ascendit a capità, graduat de Tinent Coronel per la presa de Verges .

[9] “Recuerdos de la guerra carlista”. Espasa- Calpe, 1942.

[10] Charles d’Espagnac de Couseranes de Cominges, conegut com a Comte d’Espanya i Carlos d’Espanya (Foix, 1775- Organyà, 2 de novembre de 1839). Aristòcrata francès, la família del qual fugí durant l’època del terror revolucionari i s’instal·là a Mallorca. Lluità en la guerra gran i en la guerra del francès, a favor de la monarquia espanyola. Fou capità general de Catalunya (1827- 1832). Durant el seu mandat instaurà un règim arbitrari i cometé moltes salvatjades contra la població, pròpies d’un sàdic, fins i tot participant personalment en les execucions, precedides de torments, que ordenava. Havent estat cessat del càrrec, ingressà en les fileres carlistes i lluità en la primera guerra civil, comandant les forces rebels a Catalunya. Com a capità general carlista de Catalunya, seguí cometent actes de barbàrie, fins i tot contra els seus propis correligionaris i en el territori que controlava. Finalment, la Junta carlista de Berga el destituí i ordenà que fos conduït fins Andorra però, tot fent-hi camí, l’escorta el va escanyar i el llençà al riu Segre, amb una roca lligada al coll, des del pont d’Espia, prop d’Organyà.

[11] “Cabrera: Records de la guerra civil espanyola (1833-1840) del general de brigada del Cos d’enginyers reialista”. Wilhelm von Rahden. Traducció Ricard Martí. Barcelona: Salvatella, 2013.

[12] Francesc de Castellví: Narraciones históricas. Fundació Francisco Elías de Tejada y Erasmo Pércopo. Madrid, 1997.

[13] El 29 de desembre de 1847, els soldats del govern van assaltar aquest mas i hi van trobar Cel·lestí Collelldemunt, de 21 anys, Pere Ferrer, àlies l’Ànima, de Torregrossa (Alt Penedès) i uns quants facciosos més. L’exèrcit es va apoderar de 17 armes, una corneta i documentació. L’endemà, les autoritats ordenaren l’afusellament dels detinguts. Però, un comandant carlí anomenat Collelldemunt, va actuar durant tota la guerra.

[14] El llibre de J.Pla és “Un senyor de Barcelona”. Ed. Destino. Barcelona, 1981 . El llibre d’Antoni Papell, fou publicat per Tip. Ideal, Figueres, 1931.

[15] Antoni Baixeres, coronel de l’exèrcit, es feu famós perquè va capturar a Felip i com veurem, també a Benet Tristany, això, en la mateixa acció en la qual matà el Ros d’Eroles. Baixeras s’havia especialitzat en descobrir trabucaires i matar-los. Sovint reclutava part dels seus efectius sobre el terreny, arreplegant el sometent, els mossos d’esquadra, els milicians locals, o soldats de lleva. Aplicava la mateixa rigorositat repressiva amb els trabucaires que amb els propietaris, masovers, metges i qualsevol persona que els prestés ajut. En el moment escaient recordarem que afusellà els dos fills d’un pagès anomenat Sans perquè considerà que havien donat aixopulg a uns rebels. El senyor Joan Camps, de Seva, en les memòries que va escriure, recordava que la vigília de Nadal de 1842, Baixeras s’enfilà fins el Mas de la Móra, al Montseny, per tal de sorprendre els trabucaires d’en Josep de l’Esquís de Taradell, els quals s’hi havien refugiat per celebrar l’àpat. El coronel considerà que Jaume Cortada havia col·laborat amb els trabucaires i l’afusellà, després de permetre que dictés testament al rector de Sant Ciprià de la Mora i que un sergent i un soldat de l’escamot que comandava, signessin el document com a testimonis. No hem de confondre el coronel amb un dels autors dels segrestos de Sants, amb el mateix nom i cognom.

[16] “La jamància, 1842-1843”. Rafael Dalmau, editor. Barcelona, 1961.

[17]Memorias de un menestral de Barcelona (1792-1864)”.Josep Coroleu i Inglada. Publicat per primera vegada l’any 1888. Escrit per l’autor a partir dels records familiars.

[17bis] Havia estat cònsul a Barcelona, on fou molt apreciat i encara és recordat amb una plaça que porta el seu nom. Posteriorment, fou embaixador a Egipte i va negociar amb el virrei l’obra del canal de Suez, que va portar a terme amb una empresa que ell dirigí.

[18]  L’ús de la bandera negra per part dels catalans revoltats es retrotreu, pel cap baix, a la guerra dels segadors. Fixem-nos en aquests versos de l’himne de Catalunya: “Lo bisbe els va beneïr/ amb la ma dreta i esquerra:/ On és vostre capità?/ On és vostra bandera?/ Varen treure el bon Jesús/ tot cobert amb un vel negre/ Aquí és nostre capità/ Aquí és nostra bandera/ A les armes catalans que us han declarat la guerra”. Durant la guerra de successió, també fou hissada pels austriacistes catalans. Potser el significat de l’ensenya és el que ens explica Wilhem von Rahden, el qual observà que Ramon Cabrera, a Morella, la feu penjar del pal més alt per tal de significar als ulls de tothom, el propòsit de lluitar fins la victòria o la mort. Durant la guerra dels matiners, també els republicans, sovint s’emparaven sota la bandera negra.

[19] Ramon Roger Ballell (Maçanet de Cabrenys1807-1878 ?). Va ser un hisendat, liberal d’esquerra, fidel a Espartero i enemic, tant dels carlins com dels republicans. Durant la revolta de 1842 reclutà voluntaris i impedí l’entrada a territori espanyol d’Abdó Terrades i la tropa de republicans que portava, tot obligant-los a retornar a França. Durant el mes de juliol de 1844, degut a les activitats que realitzava contra Narváez, va ser detingut i desterrat a Organyà. L’any 1846 va ser novament tancat a la presó. Va ser molt amic de Joan Prim, al qual ajudà a passar a França quan el general reusenc conspirà contra Narvaéz. També fou amic de Narcís Ametller i possiblement per això, participà en la guerra dels matiners en el costat dels revoltats. Però, durant  el mes de gener de 1849, al front de 200 homes es passà a l’exèrcit d’Isabel II.

[20] Gabriel Baldrich i Palau (1814-1885). Nascut a Pla de la Cabra. Lluità contra els carlins durant la primera guerra. Fou un polític i militar liberal d’esquerra. Malgrat que s’enfrontà a Prim durant la “camancia”, i va fer la guerra dels matiners en connivència amb els carlistes, després fou de la confiança del reusenc. Va ser diputat per Tarragona i el 1867 es pronuncià contra Isabel II, aixecant una partida de 2000 homes. L’any següent, al costat de Prim, participà en el moviment que va destronar la reina. Fou capità general de Puerto Rico i durant sis mesos de l’any 1872, capità general de Catalunya. Va morir a Madrid.

[21] “Historia política de la España contemporanea (1868/1885)”. Alianza Editorial. 1968. Madrid.

[22] “1848 en Europa”. Estudi  preliminar de Ramón García Cotarelo a la traducció castellana dels escrits de Karl Marx “Las luchas de clases en Francia de 1848 a 1850- El dieciocho brumario de Luis Bonaparte”. Colecció Austral. Espasa- Calpe. Madrid, 1985.

[23] “La historiografía romántico liberal espanyola i el Risorgimiento: la figura de Garibaldi”. Teresa Abelló Güell. Afers, núm. 50. Any 2005

[24] L’epítet “centralista” es referia als partidaris del govern de la Junta Central que culminava les juntes provincials i els quals van portar la revolta de la “camància”.

[25] Historia del tradicionalismo español. Edit. Fe. Sevilla, 1942- 1980.

[26] Totes les grans potències europees intervingueren en l’afer del matrimoni de la reina espanyola, proposant consorts, o donant suport a alguns que sorgien a iniciativa dels partits polítics espanyols, però França fou la que va guanyar la partida. El rei francès, finalment, va recolzar el matrimoni d’Isabel II amb Francisco de Asis, a canvi que  Lluïsa Fernanda, germana d’aquesta, es casés amb el duc de Montpensier, fill del rei francès. S’ha opinat que el govern francès, coneixent la incapacitat reproductora de Francisco de Asis, pretenia, a la llarga, apoderar-se de la corona espanyola. Louis Philippe, abans de donar suport al matrimoni d’Isabel amb Francisco de Asis, havia negociat amb Montemolín la mateixa solució. Però, el monarca francès es mostrà disposat al casament del pretendent carlista amb Isabel II, a condició que la germana de la reina maridés amb el duc de Montpensier.

[27] “Biografía del señor don Carlos Luis María de Borbón y de Braganza, Conde de Montemolín: abraza la historia de la guerra civil en los años 1847, 1848 y 1849”. Ramon Vinader. Ed. Manuel Morales y Rodríguez. Madrid, 1855. Un altre autor, el qual firma com D. Leopoldo Augusto de Centurión, explica que el rei carlista havia demanat passaports a les autoritats franceses, amb l’excusa que el clima de Bourges perjudicava la salut de la seva dona i volia traslladar-la a un indret més salubre. Tot i que els passaports li foren concedits, no sabem per quina raó el rei no va poder servir-se’n. Llavors Montemolin mudà l’estrategia, a fi de guanyar-se la confiança dels estaments benestants i de les autoritats de l’Estat. Montemolín s’esmerçà en conrear les relacions socials i esdevingué un convidat ineludible en els balls, concerts i representacions teatrals. A més, galejava fent ostentoses passejades en carrossa. El dia que decidí de portar a terme la fugida, no s’amagà de l’escorta de gendarmes. Muntà el cavall i s’adreçà a la casa de Barbansois en una galopada que ja havia practicat altres vegades a la vista dels policies. Després, els membres de l’escorta van veure tornar el cotxe, dins del qual hi van clissar un viatger que varen confondre amb l’aristòcrata espanyol.

[28] Montemolín tenia un ull que li havia restat sense moviment i cec. El rei francès li va trametre un oculista que l’operà i malgrat que el pretendent recuperà, parcialment, la vista de l’ull malalt, la mirada descompensada el feia fàcilment identificable. A més, estant dempeus flexionava els genolls enrere, de manera que les cames li pareixien lleugerament enarcades en sentit contrari al joc que fan els genolls.

[29] John Temple Palmerston (1784- 1865) fou ministre d’afers estrangers de 1830 a 1834, de 1835 a 1841 i de 1846 a 1851, abans d’esdevenir el primer ministre de la Gran Bretanya, durant un parell de períodes, a partir de 1855.

[30] “Ramon Cabrera a l’exili”. Biblioteca Serrador. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 1989

[31] New York Daily Tribune, 19.08.1854. Escritos sobre España. Ed. Trotta. 1998.

[32] Joan Cavalleria, nascut a Ripoll, va lluitar a la campanya reialista de 1821-23 i en la primera guerra carlina, durant la qual  va obtenir el grau de coronel. Portava més de mil cavallers. Després de l’exili a Lió, entrà a territori espanyol l’any 1846, amb el grau de brigadier. Josep Puig, àlies “Boquica”, va néixer l’any 1797 a Castellar de N’Hug i era venedor de teixits. També va participar en l’aixecament reialista i en la primera guerra carlista, a les ordres de Joan Cavalleria i de Joan Castells. Fou un guerriller de gran competència estratègica i organitzativa. Durant la guerra dels matiners, Cabrera el nomenà coronel. Jeroni Galcerán i Tarrés, anomenat “el lleó català” ( Prats de Lluçanès, 1820- 1972 ?) va fer la primera guerra carlista i aconseguí el grau de capità. Durant la guerra dels matiners, Cabrera el nomenà comandant. Morí en començar la darrera guerra carlista, en l’acció de La Gleva. Carles VII li atorgà el grau pòstum de brigadier.

[33] Marcel·lí Gonfaus i Casadesús, coronel de cavalleria i, a la fi, brigadier (Prats de Lluçanès, o Banyoles, 1814, Alt Empordà 1855). Marçal va lluitar a la primera guerra carlista com a infant. Fou ferit i restà coix. Aleshores, va passar a l’arma de cavalleria i acabà aquella guerra amb el grau de tinent coronel. Fou un dels matiners més estimats pels gironins.

[34][“Guerrilles al Baix Llobregat: els “carrasquets” del segle XVIII i els carlins i republicans del segle XIX”. P. Balanza, E. Bergadà i altres autors. Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 1986.

[35]  Josep Borges, nascut a Vernet, a la ribera del Segre, era fill del coronel Antoni Borges, afusellat a Cervera el 3 de juny de 1836, del qual heretà el comandament de la partida. Josep es distingí durant la primera carlinada ( accions de Prats de Lluçanès, l’any 1837 i Casserres, l’any següent). Després de la guerra dels matiners, també participà en l’alçament carlí de 1855. Després, es va posar a les ordres de Francesc II de Borbó, rei de Nàpols i al front dels seus voluntaris carlins, va desembarcar a Calàbria, on fou ràpidament vençut pels garibaldins i afusellat. Carlistas de antaño. B. de Artagan. Biblioteca La Bandera Regional. Barcelona, 1910.

[36] Narcís Gargot era fill d’una família benestant de Figueres. Fou trabucaire d’en Felip. No va ser afusellat gràcies a les influències de la seva família. Va passar la guerra dels matiners a la presó.

[37] S’han fet diverses conjetures respecte l’origen del nom de “matiners”. Els contemporanis dels fets, no dubtaven sobre la causa de l’epítet. La veritat és que el nom prové del qualificatiu que Benet Tristany es va atribuir en el moment d’entrar a Cervera, tot proclamant-se el primer que havia seguit la crida de Montemolín; és a dir, un matiner. Els seguidors de Tristany van ser anomenats “matiners” i aquest nom va passar a tots els revolucionaris catalans, fossin carlins, liberals d’esquerra o republicans, que van lluitar contra l’estat d’Isabel II, entre 1846 i 1849. La premsa, fins i tot la madrilenya, el va utilitzar sovint, sense cercar-li substitutius en la llengua oficial. Això reforçava el caràcter popular i estrictament català de la revolta.

[38] “Recuerdos de la guerra carlista”. Espasa-Calpe, SA. Madrid, 1942. En Bartolomé Porredón, àlies El Ros d’Eroles (Oliana, 1796, Solsona 1847) era pagès i traginer. Va participar en els aixecament dels reialistes i dels malcontents, obtenint el grau de capità. Va fer la primera guerra carlista i ascendí a brigadier.

[39] “Cabrera: records de la guerra civil espanyola, 1833-1840”. Ed. Salvatella. Barcelona, 2013.

[40] “Memorias sobre la guerra de Cataluña desde marzo 1847 hasta septiembre del mismo año y desde noviembre de 1848.” Madrid, 1851.

[41] Ignasi Brujó va ingressar a l’exèrcit espanyol, l’any 1822 però l’any 1834, amb el grau de tinent coronel, es va alçar contra el govern i fou nomenat comandant general interí dels carlistes catalans. Iniciada la guerra dels matiners i a partir de la mort de Benet Tristany, Montemolín el nomenà comandant general del Principat de Catalunya en l’exili, tot esperant que Cabrera passés la frontera. Mentre romania a Perpinyà, Brujó delegà el càrrec, primer a Joan Castells i després, a Josep Borges. Finalment, va entrar a territori espanyol i aconseguí d’ocupar La Seu d’Urgell. Pel que fa a Climent Sobrevias, àlies El Muchacho– la raó d’aquest sobrenom podria trobar-se en l’apel·latiu afectuós que Cabrera emprava per adreçar-se als seus voluntaris- hom deia que era cosí dels Tristany. En qualsevol cas, havia estat coronel, a les ordres de Benet Tristany, durant la guerra dels set anys, al front de mil tres-cents homes. El Muchacho fou un altre cas típic de carlí català poc amic de la disciplina, més guerriller que no pas militar, sovint enfrontat als oficials navarresos, bascos i castellans. Durant la guerra dels set anys, ell i Joan Cavalleria, es barallaren amb el general Antonio de Urbitzondo. El general navarrès instà Carles V per tal que incoés una causa militar als catalans per la utilització maldestre de les tropes que havia ocasionat el sacrifici de tot un batalló. En realitat, sembla que El Muchacho i Cavalleria s’apropiaren d’uns queviures que no els corresponien. El 5 de juliol de 1837, davant la Junta Suprema Militar del Principat i en presència dels Tristany, Urbitzondo acusà El Muchacho de conspirador. El general no se’n sortí i va acabar passant-se a l’exèrcit liberal. Durant aquesta guerra, el Muchacho, fou nomenat capità general de Catalunya pel rei Carles V. Al cap de pocs dies, els cortesans varen informar a Carles que havia col·locat al capdamunt de la província un cabdill insubordinat i lladre, de manera que Climent fou immediatament destituït. Wilheim von Radhen el titllà de ser el “més fort dels cabdills de bandolers de Catalunya”.

[42]  “La guerra de los Matiners (1846- 1849). Aspectos sociales y militares” de Josep Carles Clemente, Servicio de Publicaciones de l’EME, Madrid, 1987. Força matiners, capturats pel govern, van ser condemnats a servir en l’exèrcit d’ultramar. El 12 de setembre de 1848, essent capità general de Catalunya, Manuel Pavia, la Capitania comunicava al govern que havia embarcat en el vapor de guerra Blasco de Garay, el 4 de juliol, a 31 homes, i en el vapor de guerra Lepanto, el 17 de juliol, a 37, així com 37, en el mercant Piedad. La mateixa font, feia saber que, des del 13 de març de 1847, fins el 12 de setembre i des de l’11 de novembre, fins el 12 de setembre de 1848, havien estat tramesos a Càdis i a Cuba 712 individus. El total de condemnats a la incorporació forçosa a les fileres de l’exèrcit d’ultramar, en aquesta data, era de 920.

[43]. Ramon Vilella aconseguí el grau de comandant i més endavant, per l’ocupació de Manlleu, l’any 1839, el grau de tinent coronel. Acabada la primera guerra, romangué amagat, i aparegué de nou, l’any 1847, guiant una partida de 150 infants i 12 cavallers. Joan Fornet, àlies Griset de la Cabra va néixer a la Cabra. Lluità amb el grau de coronel i com a cap suprem dels carlistes tarragonins. Fou mort en l’atac al Vendrell, el mes de febrer de 1848. El substituí Josep Borges. En Miquel Vila, àlies Caletrús, participà en la primera guerra i l’acabà amb el grau de comandant. Durant la guerra dels matiners, guiava una partida de dos-cents homes, fins que va passar-se a les fileres del govern.

[44] Alguns investigadors han assenyalat que Benet Tristany fou fet presoner a Sant Just d’Ardèvol i que el Ros d’Eroles, fou mort a Clariana de Cardener. De fet, aquestes són viles molt properes però les dades que hem donat per bones són les que consten a la premsa d’aquells dies ( El Postillón, de 19 de maig de 1847).

[45] “Els Tristany d’Ardèvol, carlins irreductibles. Genealogia”. César López Hurtado. Edit. Columna. Barcelona, 1993.

[46]  Dades cronològiques de l’obra citada en el peu de plana anterior.

[47] Pau Manyé era del Penedès. Va participar en la primera guerra carlina i després es va fer trabucaire. Durant la guerra dels matiners es mostrà molt actiu, al front d’una partida que sovint s’aplegava amb el grup de Griset de la Cabra i amb el grup del Guerxo de la Ratera. Va morir en l’atac al Vendrell. Agustí Cendrós fou un dels pocs carlistes catalans de la primera guerra que acceptà el conveni de Bergara i s’integrà en l’exèrcit liberal. En iniciar-se la guerra dels matiners, estava destinat a la guarnició de Tarragona. Es va aixecar contra el govern, posant-se a les ordres de Rafael Tristany. Fou un dels caps carlistes que va passar l’Ebre per lluitar en el País Valencià. Va tornar a Catalunya, on va caure presoner dels liberals.En la primera sessió del procés dels trabucaires, portat a terme a Perpinyà durant la primavera de 1846, hi fou jutjat un trabucaire anomenat Pere Cendrós, el cual va declarar que havía nascut a Reus. Pere Cendrós va ser condemnat a mort però no hi ha constància que fos ajusticiat, doncs els trabucaires jutjats a la segona sessió se’l van trobar a la presó del Castellet i després que aquests fossin guillotinats, Cendrós seguia viu.

[48] Josep Estartús i Aiguabella. Sant Privat d’en Bas, 1811 (o, 1808).

[49] Manuel Gutiérrez de la Concha e Yrigoyen (1808- 1874)  era anomenat per la premsa “general de la Concha”. Va néixer a Córdoba (Argentina) i amb dotze anys  ingressà a la Guàrdia Reial. Ascendí molt ràpid, degut a la seva participació en la guerra dels set anys. L’any 1840 era mariscal. Va aplegar-se amb Narváez i Serrano per enderrocar Espartero i dirigí una expedició a Portugal. Els periodistes en subratllaven la galenteria i joventut. La seva llegenda adquirí volada doncs va perdonar la vida a Marçal- segons es va dir- per tornar-li el favor d’haver-li  retornat salva i estàlvia la muller quan el carlí l’havia hagut en el seu poder, per circumstàncies de la guerra. Gutiérrez de la Concha va morir a Navarra, lluitant contra l’exèrcit  de Carles VII.

[50] El mateix home que el maig de 1849 farà presoner en Marçal. Va morir l’any 1854, portant els galons de brigadier, en una sublevació progressista a Saragossa. Marcel·lí Gonfaus el va sobreviure uns mesos.

[51]] Pere Gibert. Va participar en la primera guerra, com a comandant dels voluntaris carlins de l’Empordà. Inicià l’aixecament montemolinista amb el grau de coronel. Al cap d’un any que fos vençut per Hore, va tornar a les fileres carlines. Aleshores, Gibert fou nomenat cap de la primera brigada de la quarta divisió, pel general Cabrera. Cap a la fi de la guerra, el Brusi feia saber que havia estat substituït per Francesc Savalls.

[52] Bou, també anomenat Malivern, natural de Sant Julià de Vilatorta. Llavors, lloctinent d’en Marçal, amb el qual va mantenir discrepàncies serioses. Va ser un dels capitosts de trabucaires gairebé unànimament considerat un bandit, fins i tot pels seus correligionaris carlins. Tampoc Estartus li tenia cap mena de simpatia i com va fer en Marçal, intentà fer-lo afusellar. El lloctinent d’en Bou va ser en Rano (rana) el qual també serví a les ordres de Marçal, amb le grau de capità. Bou i Rano seguiren la seva lluita particular un cop va haver acabat la guerra i a la fi fóren morts pels mossos d’esquadra, el primer l’any 1850 i el segon, l’any 1852.

[53] Pavia va confessar que el govern l’havia pressionat molt perquè anunciés la fi de la guerra, insinuant que amb aquesta declaració es perseguia un objectiu propagandístic.

[54]Aquestes cites corresponen als comentaris dels articles que, sobre aquesta qüestió, havien fet els diaris esmentats, resumits pel Diario de Barcelona. En realitat, allò que La Revista Militar va afirmar literalment va ser això: “ en lugar de decir que la rebelión en Cataluña es una costumbre, podría muy bien decirse que es un sistema”. Els francesos pensaven el mateix del caràcter violent i revolucionari dels seus catalans. Les vespres de la revolució de 1848, Le Roussillonnais afirmava que els aldarulls constants dels habitants de Perpinyà i d’altres viles del nord, s’originava en “la fureur catalane, l’esprit de vengeance, la manie frénétique de desvastation, la soif ardente du pillage”. Paràgraf citat per Peter MacPhee, a la seva obra “Les semailles de la République dans les Pyrénées Orientales (1846-1852). Perpinyà, 1995. Plana 253.

[55] Impremta Hispana, carrer de Peracamps, núm 1. Barcelona, 1848. Un dels arguments emprats per l’autor d’aquest opuscle, consistia en al·legar les quantioses importacions de productes agrícoles que Catalunya portava a terme de la resta d’Espanya, doncs la producció pròpia només cobria les necessitats d’aliments dels catalans durant un terç de l’any. És a dir, els catalans no eren únicament productors i venedors, sinó també consumidors de productes espanyols.

[56] Joan Castells i Rossell, conegut amb el sobrenom del Gravat d’Ager. Va néixer a ca’l Mossenya d’Ager, l’any 1802. Durant la seva adolescència fou contrabandista de tabac. Va participar en la primera guerra, al front d’una partida i va ser condecorat tres vegades pel seu coratge i per les victòries que aconseguí. Acabà la guerra amb el grau de brigadier. L’any 1847, després d’un exili que passà a França i Anglaterra, tornà a Catalunya al front de 200 voluntaris. Llavors dirigí força combats ( Igualada, Monistrol de Montserrat, Berga i Vallhonesta, entre els principals). S’exilià l’any 1949 i tornà l’any 1853. Residí a Barcelona. Destronada Isabel II, fou empresonat al castell de Montjuïc. Aconseguí la llibertat i el 6 d’abril de 1872, s’alçà altra vegada al front de 500 voluntaris. Carles VII li atorgà càrrecs importants, com ara el de comandant de les forces carlines de la província de Barcelona. Va morir exiliat a Niça, l’any 1891.

[57]] No sabem si el nom veritable d’en Mallorca va ser Miquel o Domènec Pujol. Durant la primera guerra el Mallorca va formar part del batalló d’en Zorrilla. Va calar foc a l’església de Tordera, on resistien un grapat de milicians. Després de la guerra, va actuar per la zona del Montseny, acompanyat del Ros d’Argentona i el Calderer de Cardedeu. El seu lloctinent va ser en Josep Camps, àlies Sapé, jutjat a Perpinyà l’any 1846 i condemnat a vint anys de treballs forçats. Mallorca tenia el grau de brigadier i s’anomenava comandant general de les forces carlines a la província de Girona.

[58] Diario de Barcelona, del 9 de gener de 1848.

[59]La premsa no va esmentar els noms dels capitosts que van entrar a Igualada. Es va referir, genèricament, als “trabucaires”.

[60] L’acusat en el procés dels trabucaires, portat a terme entre els anys 1845-46, a Perpinyà, Isidre Forgues, àlies Menut, nadiu de Puigcerdà – individu felí que s’havia escapat dels duaners francesos amb les mans lligades, saltant al buit, des del capdamunt d’un espadat- fou un empleat d’Isidre Quès. Sovint trobem relacions entre persones d’adscripció legitimista i burgesos progressistes i això il·lustra, a nivell personal, l’aliança carlo-progressista que es va produir durant aquella època, tant en el Principat com en la Catalunya Nord. Algun advocat dels trabucaires jutjats a Perpinyà, pertanyia al partit de F. Aragò.

[61] Abdó Terrades i Polí (1812-1856) nascut a Figueres, vila de la qual fou elegit quatre vegades alcalde, essent destituït cada vegada que en prenia possessió car rebutjava el jurament de fidelitat al rei. Fou processat i condemnat a dos anys d’exili. L’any 1842, passà la frontera francesa amb un grup armat per donar suport a la revolta republicana. Fundà el diari “El republicano”. Va participar en múltiples conspiracions i morí deportat a Medina Sidònia (Andalusia). Fou un escriptor de renom, tant en llengua catalana, com castellana. La seva obra teatral “Lo rei Micomicó”, sàtira de la monarquia i la lletra de l’himne republicà, “La campana”, són els seus escrits més famosos.

[62] Don Enrique, Duc de Sevilla i cosí d’Isabel II. Fou rebutjat com a consort de la reina pels conservadors, doncs s’havia decantat clarament pels republicans. Fins i tot es va dir que havia ofert el seu vaixell per donar suport a un aixecament republicà.

[63]] Memorias Íntimas.Volum III.

[64]Referència al partit sogit de l’escissió del partit moderat, dirigida per Joaquín Francisco Pacheco, que tenia com a membre el financer i polític José Salamanca. Governà durant el període d’allunyament de Narváez del poder, fins octubre de 1847.

[65] El mes de maig de 1848 Marçal fou vist lligat damunt del cavall i presoner dels seus correligionaris. El capitost anomenat l’Estudiant (i,també l’Estudiant d’en Poses) l’alliberà.