Article que va ser publicat en castellà pel “Diario de Barcelona” el dia 14 de juny de 1855 (planes 4807, 08 i 09).
Autor de l’article: Joan Mañé i Flaquer.
Introducció, traducció, i comentaris a peu de plana: Lluís Miró i Solà.
Introducció: l’autor de l’article.
Joan Mañé i Flaquer (1823- 1901) sobretot va ser periodista. Llicenciat en Filosofia i Lletres; catedràtic de llengua castellana i de llatí per la Universitat de Barcelona. S’especialitzà en la crítica teatral, malgrat que no va menystenir altres gèneres del periodisme.
Havent estat nomenat director del Diario de Barcelona, a partir de 1854 i degut a l’efervescència social que hom visqué durant aquell període, va capgirar el contingut del periòdic, en el sentit que li donà opinió pròpia en els afers polítics i socials. Fins llavors, el diari espanyol més antic, entre els que es publicaven regularment, s’havia sostingut com a gaseta de notícies i de publicitat- oficial, oficiosa i comercial- bandejat l’opinió al recó de la reproducció parcial i eclèctica d’altres escrits publicats en la premsa espanyola i estrangera, tot citant les fonts amb el nom de llurs capçaleres.
Mañé va estrenar en el Diario de Barcelona allò que ara anomenem “editorials”, dels quals sempre n’era l’autor i que ocasionalment emprava per tal d’opinar sobre la situació política, econòmica o social, mal que els emmascarés mitjançant necrològiques, en el resum de la premsa espanyola- titulat “esperit de la premsa nacional”- o en epígrafs diferents.
Mañé era monàrquic, conservador, catalanista i contrari al centralisme però s’oposava tant al federalisme republicà com al carlisme. En l’edició del diari de 13 de juliol de 1855, es referia a les vagues perllongades dels obrers catalans i a la situació de violència que aleshores hom vivia. A l respecte, Mañé va escriure això:
“ No, això que ara succeeix no és el resultat del nostre caràcter; això constitueix un fet general arreu; allò que és nostre, allò que dissortadament ens pertany, és aquest tarannà ferotge, aquesta mena de maneres salvatges que adopten gairebé totes les manifestacions a casa nostra; en aquesta qüestió, mal que ens dolgui confessar-ho, la història de Catalunya ens acusa i ens avergonyeix…”
Degut a l’assassinat de Josep Sol i Padrís, comès pretesament per un grup d’obrers en el dia 2 de juliol de 1855- precisament, en la mateixa data que començà la primera vaga general que hom recorda a Espanya- Mañé va escriure una necrològica sentida del desaparegut, la qual fou publicada el dia 28. Entre les virtuts d’aquest va distingir-ne la catalanitat, els coneixements d’història, de les lleis i els costums del país, així com la fe en el futur industrial del Principat. Una frase de la necrològica esdevé significativa en relació a la mena de catalanisme que Mañé considerava respectable. Havent avisat que Mañé sentia veritable amor per Catalunya, deia que tot i això s’havia allunyat “de la mena d’esperit de provincialisme ridícul i mesquí que encara veiem en alguns pocs dels nostres paisans”. Mañé no renegava d’Espanya però s’oposava frontalment al centralisme. En un article que va publicar en “Le messager du Midi”, durant el mes d’agost de 1855, mostrà sense embuts l’Espanya que concebia i ho feu amb la sinceritat que no podia permetre’s quan escrivia per al Diario de Barcelona:
“Espanya és una federació de pobles, de nacionalitats, de races diferents, les quals tenen tradicions distintes i costums distints i distints idiomes […]. L’establiment de la unitat d’Espanya significa la introducció de la uniformitat i de la igualtat de la misèria, de la ignorància i de la relaxació moral…”
En l’article que ara es reprodueix, apareix el Mañé prudent i políticament correcte que amaga, o oblida, la catalanitat del lloc que hi descriu- això perquè aquest indret es situa en una comarca catalana de França- que empra toponímics francesos, en lloc dels catalans- malgrat que titula el seu escrit amb el nom català de la vila que el motiva, traduït al castellà- i que havent visitat aquesta comarca, la qual a l’època era coneguda perquè servia de refugi preferent als carlistes, així com a tota mena de rebels, no gosa mencionar les dites circumstàncies. És clar que els lectors de Mañé tenien coneixement de tot allò que l’autor callava i comprenien els seus silencis.
ELS BANYS D’ARLES
La temporada per anar als establiments termals a fi de trobar-hi el guariment radical o l’alleujament, si fa o no fa permanent, s’apropa als espanyols[1] o més ben dit, truca a llurs portes. Doncs, l’ocasió esdevé adient per acomplir un deure de proïsme i un deure de gratitud envers les aigües alcalines sulfuroses d’Amélie- les- Bains, que coneixem vulgarment amb l’epígraf d’aquest article[2] .
La bonesa d’aquestes aigües, pel que fa al guariment de les malalties de la pell, dels òrgans de la respiració, dels dolors reumàtics i nerviosos, a més d’altres, resta provada pel gran nombre de persones, vingudes de tots els països, les quals, com nosaltres, han trobat l’alleujament notable o el guariment radical de llurs maleses. A més, respecte la bonesa de les aigües esmentades, hi ha una altra prova gruixuda, doncs el govern francès, havent consultat les corporacions científiques més importants i havent tingut en compte l’experiència de les eminències en la matèria, així com havent instruït un expedient voluminós que s’ha perllongat vint anys, va resoldre l’establiment d’un hospital militar a Amélie-les-Bains, el qual esdevé modèlic entre els centres d’aquesta mena i per això mereix que sigui estudiat per la professió mèdica. Aquest hospital va iniciar l’activitat durant el darrer estiu i ha costat quatre milions de rals al govern francès.
Els catalans que volen anar als banys d’Arles poden viatjar-hi en el cotxe que surt de Perpinyà cap a Arles cada dos dies o bé, si disposen de la reserva de seients, esperar-lo al Voló[3].
El camí que porta del Voló fins Arles i es perllonga al peu del Pirineu sense abandonar la vora del Tec[4], és força pintoresc i es fa en un cotxe bastant còmode, només en tres hores. El camí travessa Ceret, que és una vila de certa importància en la qual resideix el sotsprefecte, deixa a la dreta el lloc de Palalda, poble situat en un bell indret, que presenta aquell color inevitable de l’antiguitat que dissortadament va fonent-se arreu, cosa que origina dolor profund als artistes i als amants de la bellesa.- Després, tres quarts d’hora abans que el viatger arribi a Arles, trobem Amélie-les- Bains, nom que fou donat a la dita vila per la molt virtuosa muller de Lluïs Felip[5].
La vila compta aproximadament cent habitants[6] i degut a la concurrència que origina l’atracció dels banys famosos, creix i s’embelleix ràpidament. Situada en l’angle que forma el Montdony[7] en el punt que s’aplega amb el Tec, encaixada a la vessant de la muntanya coronada per un castell de Lluís XIV[8], baixa, en forma d’amfiteatre fins la carretera d’Arles, de manera que les darreres cases es banyen en el riu. La petita vall que travessa el Tec, cercada de muntanyes altes, recobertes de verd i esquitxada de grups d’arbres, ofereix boniques perspectives a la mirada ansiosa del dolgut visitant i detalls agradables del paisatge; ací, l’olivera; la vinya i la morera, allà el castanyer i l’alzina, és a dir, la vegetació del migjorn[9], encarada i gairebé enllaçada, amb la del nord.
El Montdony sorgeix sobtadament entre l’esquinç de dues roques enormes, tallades a pic, es llença impetuós en forma de cascada, tot amenaçant amb el diluvi el grup innocent de cases petites però una ma misteriosa li tomba el curs i el força, havent exhalat la còlera en greus gemecs i escuma bullent, a córrer mansoi fins que amaga el despit en la falda acollidora del Tec.
El convalescent disposa de nombrosos i bells indrets en la ribera esquerra del Tec per a passejar, si és que cerca la solitud feréstega, la qual les ànimes dolgudes tant agraeixen; a la carretera d’Arles, si estima la sociabilitat, si li agrada allargassar la mirada fins la cresta de serres llunyanes, si l’acontenta la vista del famós Canigó, el qual apareix com si fos de sucre vidrat durant l’hivern i com una zebra monstruosa, reflectint el sol en mil rajos d’argent, durant l’estiu; dipòsit de neus eternes que repten les cremors de la canícula ardent, muntanya misteriosa, poblada d’éssers secrets, segons les tradicions, de fantasmes intangibles i de veus incomprensibles[10].
Els més agosarats i forts poden visitar les fecundes mines de ferro de la Batère, al costat del Canigó, la bonica gruta d’En-Pey, les fondalades abismals de la Fu, o si l’alè els ho permet, poden enfilar-se a la cresta veïna del Pirineu i abastar amb una única llambregada les planes de l’Empordà i del Rosselló, així com les blaves aigües de la Mediterrània[11].
La tradició de l’aprofitament d’aquestes aigües es retrotreu al temps dels romans, fet que resta provat clarament per la sala de banys de l’establiment de Mr. Hermabessière, això és per la construcció i per l’enllosat de mosaic, el qual no podem dubtar que va formar part d’una gran piscina romana.- Els antiquaris del país també han demostrat que Carlemany va fer donació d’aquest establiment a un convent benedictí de l’ordre de Cluny, el qual fou fundat a Arles.
Les aigües termals del lloc son abundants, doncs una sola font, anomenada Gros Escaldur[12], aporta 1.028.000 litres d’aigua cada 24 hores; i la temperatura és de 71,25 centígrads.- La composició és gairebé la mateixa que la de les aigües d’altres fonts sulfúriques – alcalines; potser és inferior, considerada des del punt de vista mèdic, a la d’alguns dels nostres establiments termals; però, degut a l’acurada aplicació racional i científica que se’n fa, originen efectes constants i sorprenents que nosaltres mai hem assolit[13].
El metge espanyol, senyor Gimbernat[14], va ser el primer que descobrí l’existència d’un gas particular en la composició de les aigües sulfuroses, al qual significativament anomenà zoogen; i ell fou el primer que, a Suïssa, va idear i assajà medis per fer respirar aquest gas als malalts que patien alguna mena d’afecció dels òrgans respiratoris, atès que estava convençut que el dit principi de les aigües incidia beneficiosament en la mena de malalties esmentades. Doncs bé, aquest descobriment espanyol, perfectament conegut i apreciat pels nostres metges, ha estat gairebé abandonat pels nostres establiments termals. Per contra, a les termes sulfuroses estrangeres usen molt els vapors i gairebé n’han proscrit la beguda per a guarir les afeccions pulmonars i altres, doncs allà creuen que gran part de les sals que contenen actuen en sentit contrari a l’objectiu de la medicació i en lloc d’alleugerir l’estat del malalt, l’agreugen.- Els efectes dels vapors, els quals nosaltres mateixos hem avaluat, semblen extraordinaris; i per això voldríem que esdevinguessin coneguts de totes les persones que es troben en el cas, ben trist, d’haver-hi de recórrer.
A més, aquestes aigües s’utilitzen en banys simples, de natació, mitjançant dolls de tota mena, etc, amb els quals s’assoleixen resultats que fins ara esdevenien desconeguts. Per tal de comprovar fins on pot arribar la medecina auxiliada per les ciències físiques i químiques, cal que visitem l’hospital militar[15]. Però, abans d’arribar a l’edifici, aconsellem que el viatger s’aturi a la meitat del pont que li serveix d’aqüeducte i contemplo el formós paisatge que forma la cascada del Montdony amb la murada d’Annibal i els objectes que l’envolten; i no dubtem que, mal que els seus patiments siguin molt grans i mal que la seva ànima es vesteixi amb el dol de la melancolia més fosca, sentirà que el pit se li emplena d’aquesta satisfacció interna i sentirà que per les venes li flueix el dolcíssim plaer que ens transmet tot allò que és bell quan fereix els nostres sentits.
L’hospital militar i els jardins i passejos que l’envolten, presenta l’aspecte d’una casa d’estiueig; i veritablement, els abillaments i comoditats de l’interior no desmenteixen l’idea que n’inspira l’aspecte exterior. Per ara, l’establiment disposa de vint sales amb sis llits cadascuna, destinades als soldats i caporals, i vuit sales amb cinquanta-sis sales per a sergents; però, al davant de l’ala dreta de l’edifici hom hi construeix un pavelló que harmonitzarà amb el de l’esquerra, el qual es destinarà a la farmàcia, oficines, cambres per a empleats, etc, i que també contindrà vint llits per a oficials. Si féssim la ponderació de l’endreç, les comoditats i el luxe de les sales, oficines, rebost, cuina i de la resta, ens exposaríem a ser titllats d’exagerats pels que no coneixen l’establiment.
En aquest hospital hi ha dues piscines de marbre negre, en una de les quals s’hi poden banyar quaranta-sis soldats i vint-i-sis en l’altra. També hi ha una piscina de marbre blanc, destinada als oficials, la qual té capacitat per a disset.- A més, hi ha un nombre proporcionat d’estances amb banys de marbre negre o blanc per als soldats i oficials que pateixen malalties contagioses o fastigoses.- L’enumeració de les menes de dolls, vapors i altres medis d’aplicació de les aigües, esdevindria una tasca massa llarga i poc atractiva per als nostres lectors. Pel que fa a l’assistència que reben els malalts, només cal dir que és del mateix nivell que tot el què ha estat dit respecte les instal·lacions.
Quan arribarà el dia que veurem que els nostres soldats espanyols- valents i soferts com els millors d’Europa- són tractats i recompensats com ho són els soldats francesos?.- Segurament, això ho veurem quan hom pugui anar a Perpinyà sense que hagi de patir pel perill d’ofegar-se en la pols de la carretera, si fa temps que no plou, o en les aigües dels rius Tordera i Bàscara, si és que el temps ha estat plujós[16].- J.M y F.
[1] És clar que els únics espanyols que viatjaven a la vila termal del Vallespir, situada en la Catalunya del Nord, eren els catalans del sud i més concretament, els gironins i els barcelonins. Unes quantes línies més endavant, l’autor assenyala com a catalans els destinataris del seu article però és evident que fa referència als habitants del Principat; és a dir, els catalans “espanyols”, doncs són els únics que mereixen de ser identificats com a catalans. Els altres, és a dir, els del nord, simplement havien de ser “francesos”. El llenguatge políticament correcte que impedeix el reconeixement de la catalanitat de les comarques del nord segueix en vigència. Els mitjans de comunicació espanyols encara es refereixen a Perpinyà, Ceret i altres indrets d’aquestes comarques, com llocs del “sud de França”. Estranyament, això no succeeix quan es tracta d’indrets del País Basc en territori francès; el llenguatge periodístic espanyol admet la correcció política de l’expressió “País Basc francès”.
Una altra mostra del llenguatge políticament correcte. El nom original de la vila és Els Banys, o Els Banys d’Arles. El nom d’Amélie- les- Bains li fou imposada l’any 1840 en honor de l’esposa de Louis Philippe d’Orleans. Però, l’autor sap que el seu públic és català i per això empra el nom original de la vila, traduït al castellà. Mañé tampoc oblida la norma del Diario de Barcelona, d’acord amb la qual, calia referir-se a les expressions catalanes amb l’eufemisme “vulgar”. Cada vegada que el periodista topava amb una paraula catalana que no podia traduir, o insubstituïble en el seu veritable sentit al castellà, l’escrivia en català però l’assenyalava amb cursiva i hi afegia l’aclariment “vulgar”, o “vulgarment”, en lloc de dir “en català”. I això també ho feia quan l’expressió, mal que l’escrivís en castellà, gaudia d’un sentit inequívoc o d’un reconeixement superior en català.
[3] En l’original, l’autor l’anomena el Bolú.
[4] El riu Tec constitueix l’espinada del Vallespir. La carretera actual passa pel mateix camí descrit per l’autor. Entre El Voló i Els Banys no hi deu haver més de 20 kilòmetres i entre Els Banys i Arles, potser n’hi ha 4 o 5. El temps que a l’època necessitava un carruatge per recórrer aquesta distància ens mostra la dificultat que presentava la via, la qual creixia des d’Arles fins a Prats de Molló. La diligència que portà Mañé fins Arles tenia la darrera parada en aquesta vila. En el lloc on s’hi aturava, actualment hi ha un hostal anomenat, precisament, La Poste.
[5] Marie- Amélie du Borbon- Sicilies (1782- 1866) esposa de Louis Philippe d’Orleans. El governador militar De Castellane descobrí Els Banys a la reina i aquesta devingué una entusiasta del lloc. De Castellane va ser un governador molt dur i durant el contenciós que enfrontà França i Anglaterra pel matrimoni d’Isabel II i quan l’efervescència de la guerrilla dels trabucaires també afectava les comarques catalanes del nord, aconsellà a Louis Philippe la invasió del Principat. El rei li denegà l’autorització, doncs confiava en casar el seu fill, comte d’Aumale, amb Isabel de Borbó.
[6] En realitat, tenia més de 800 habitants. Mañé deuria calcular d’una ullada la densitat humana del nucli de la vila, on es situaven els establiments termals.
[7] Mañé escriu Montdoni. En francès, sovint apareix escrit Mondony. És una riera d’aigües turbulentes que desfilen per una gorga estreta i desemboca en el Tec.
[8] Més que no pas un castell, ha de ser definit com un fort. Durant la guerra gran, declarada mútuament per Espanya i França l’any 1793, el general Ricardos entrà a la Catalunya del Nord per Sant Llorenç de Cerdans, comptant amb la col·laboració d’una part important de la població i ocupà la vall del Tec, fins Arles. Precisament, l’aturà la resistència de la guarnició del fort que corona Els Banys.
[9] La vegetació que revesteix els monts que envolten la vila, ha canviat substancialment. Sobretot, han desaparegut les vinyes i les oliveres. Els pocs castanys que hi pugui haver són exemplars aïllats. Ara, el bosc nou i les mates cobreixen les vessants.
[10] El Canigó s’alça gairebé 2.800 metres per damunt del nivell del mar i és possiblement la muntanya més simbòlica de Catalunya, rivalitzant amb la serra de Montserrat. La seva visilitat, tant pels catalans del nord- doncs domina clarament la plana del Rosselló- com pels catalans del sud, que en poden clissar la majestat des de llocs molt llunyans, justificaria per ella mateixa la fama que ha tingut i encara té. A més, hom ha suposat que al voltant d’aquesta muntanya va néixer el primer nucli de la nació catalana. La referència de Mañé als “éssers secrets”, als “fantasmes intangibles” i les “veus incomprensibles” és una manera d’assenyalar el simbolisme antic del Canigó, el qual constitueix una barreja de tradició històrica, llegenda i creences màgiques i religioses. El poema “Canigó”, de Jacint Verdaguer, joia de la literatura catalana i que descriu el massís que culmina el Canigó, mitjançant les aventures del llegendari comte Bernat Tallaferro, aplega en part aquest simbolisme i en descobreix el sentit polític. Joan Maragall, ho va resumir en aquests versos: “Jo no sé com pro un vent de profecia/ recorre sobre eixos monts d’ací i d’allà;/Jo no sé com pro vindrà un dia/ que el Pirineu regnarà!”.
[11] El nom francès de la Batère prové del nom original català, L’Avetera; és a dir, bosc d’avets. La riquesa en mineral de ferro de l’Avetera és coneguda des de temps molt antic. Això resta reflectit en la toponímia dels indrets que en són part i de l’entorn: Montferrer, el riu Ferrer… D’ençà l’alta edat mitja i fins el primer terç del segle XX, abundaven les fargues, tant en el Vallespir com en el Ripollès però a la meitat del segle XIX la comercialització del ferro va començar a defallir. A L’Avetera, on també s’ha estret marbre, l’any 1848 hi havia set mines en actiu de pirita de ferro però a l’època la mineria pirinenca va patir la primera crisi degut a la manca de bona fusta per fer carbó. Desforestats aquells indrets de castanyers, la fusta va haver de ser importada del sud i això va encarir el preu del producte final. Malgrat això, durant la dècada de 1860-70, les mines obertes eren catorze, de les quals només hom en treballava quatre. Després, les fargues, mica a mica, també s’aturaren. La llunyania i l’escabrositat dels llocs d’extracció en relació als mercats, la importació de ferro més econòmic, així com la industrialització de les fargues, les quals es situaren en zones cèntriques de l’Estat, mataren el negoci. Hom construí una línia de vagonetes aèries per traslladar la pirita des de les mines, per la vall del Riu Ferrer, fins l’estació de ferrocarril d’Arles- les restes de la qual esdevenien ben visibles fins no fa gaire temps- i després del tancament provisional de l’explotació l’any 1932 i havent acabat la segona guerra mundial, hi hagué una breu recuperació del negoci. Finalment, entre 1987 i 1994, la mineria de ferro de L’Avetera fou definitivament abandonada. Les gorges de la Fo ( en francès, La Fou) s’anuncien arreu com les més estretes del món i en l’actualitat constitueixen un dels reclams turístics de més anomenada del Vallespir. En el punt més alt de les gorges, hi ha la balma d’en Pei.
[12] Gros Escaldador.
[13] La comparació és, principalment, amb les aigües termals de Caldes de Malavella (La Selva).
[14] Antoni Gimbernat i Arbós (Cambrils , 1734, Madrid, 1816). Va ser un cirurgià i anatomista de gran prestigi a Europa.
[15] Hôpital thermal des armées. Obrí les portes, com diu Mañé, l’any 1854. El 16 d’abril de 1992, el govern de la República va acordar-ne el tancament i el dia 1 de juliol de 1993, s’hi van prestar els darrers tractaments amb aigües termals. Aquest hospital va prestar grans serveis, sobretot durant la guerra mundial de 1914, la segona guerra mundial i les guerres d’Indoxina i Argèlia. Sabem que durant la tercera guerra carlina (1872-1874) els tradicionalistes catalans enviaven part dels ferits a Els Banys però, mal que el president de la III República francesa, entre maig de 1873 i gener de 1879, Patrice de Mac Mahon, era un monàrquic conservador radical i ajudà als carlistes, no podem certificar que els soldats d’aquest exèrcit que passaren la convalescència a Els Banys, ho fessin a l’Hospital Militar. L’amo d’un dels centres termals més importants d’aquesta vila, monsieur Pujade, va ser un destacat protector dels carlistes i va hostatjar a casa el pretendent Carles VII, quan aquest va anar fins el Vallespir per a preparar el complot de 1869. Començada la tercera guerra, Fernando de Borbón- germà de Carles VII- acompanyat per la seva muller, María de las Nieves de Braganza y de Borbón, també s’amagaren a Els Banys, abans de passar d’incògnit la frontera per encapçalar l’”exèrcit de la fe “ que lluitava en el Principat. Unes quantes famílies de la noblesa rural de la Catalunya Nord, donaven suport total als carlins- per exemple, els Vilanova de Cortsaví, que també havien acollit a Carles VII- a la vegada que el prestaven a Henri V, el darrer descendent dels Borbons francesos.
[16] La crítica sobre el mal estat de les carreteres i camins esdevé una queixa reiterada durant tot el segle XIX i part del XX. Aquest problema era al·legat com una de les causes de la plaga de bandolerisme i de la pervivència crònica de faccions armades en el territori muntanyós català, la qual es retrotreia als segles anteriors i que esdevenia més evident a les comarques de la frontera, infestades de trabucaires. Per això, mitjançant aquest comentari, l’autor també assenyalava la inseguretat dels viatgers que transitaven per terra catalana, doncs sempre restaven exposats als assalts, robatoris i fins i tot, al segrest i la mort. Una cosa- el mal estat dels camins- portava l’altra- la inseguretat dels viatgers- i a l’autor no li calia explicar allò que esdevenia obvi.