El naixement del sindicalisme
ADVERTIMENT. L’autor d’aquest escrit no n’autoritza la reproducció per cap medi, això fos portat a terme amb finalitat o no, de lucre. En la cita de parts de l’escrit esdevé obligat d’indicar el nom de l’autor, el títol i que ha estat editat a la web SEGLEDINOU.CAT, l’any 2017.
Lluís Miró Solà
- Alguns antecedents de la lluita obrera.
- Les vagues de les selfactines (1854).
- La intervenció de l’Estat: l’execució de Josep Barceló Cassadó.
- De la vaga general de juliol de 1855 a la fi del bienni progressista.
- Aproximacions per a l’anàlisi.
5.1. L’Estat, els empresaris i els treballadors.
5.2. L’ombra de la guerra dels matiners i la “qüestió catalana”.
5.3. Primera etapa; la destrucció de màquines: traient partit de la lliçó d’Eric J. Hobsbawm.
5.4. Segona etapa: l’associacionisme obrer.
Els meus col·legues, retirats del negoci, sovint em deien: “Desenganya’t , els homes de la nostra classe hem de donar suport al govern, peti qui peti. Primer és l’ordre”. Allò que ho feia divertit és que ho deien de bona fe. Ells pensaven que l’ordre consistia en què no anéssim a trets pel carrer, malgrat que s’enderroquessin els fonaments de la societat amb la fractura sistemàtica de totes les lleis naturals i positives. Els babaus no veien que tot això consistia en sembrar tempestes per l’esdevenidor. Josep Coroleu. Memòries d’un menestral de Barcelona (1792-1854).
Jo vull llibertat total; lliure, el fabricant per admetre i despatxar [treballadors]. Pascual Mádoz. Les Corts. Debat de 19 de maig de 1855.
És un fet evident que gairebé sempre que l’autoritat ha intervingut en una qüestió del treball industrial […] ho ha fet amb notori desencert, tot apilant combustible en la mina, la qual més tard o més d’hora, havia d’esclatar. Joan Mañé i Flaquer. Necrològica de Josep Sol i Padrís. Diario de Barcelona de 28 de juliol de 1955.
Hi ha la mania, senyors, de governar massa. Laureà Figuerola Ballester. Les Corts. Debat de 19 de maig de 1855.
Engels va dir que la primera forma de revolta del proletariat contra la gran indústria va ser la criminalitat, és a dir, els obrers que mataven els patrons […] després demostrava que es tractava d’una forma embrionària i no gaire eficaç; la segona forma, a un nivell superior, fou la destrucció de les màquines. Tampoc aquesta anava gaire lluny doncs les màquines inutilitzades eren substituïdes per unes altres […] quan la revolta pren consciència és amb la constitució de l’associació, el sindicalisme en el sentit original. Victor Goldschmidt. Diàleg amb Michel Foucault. “Sobre la Justícia Popular. Un diálogo sobre el Poder y otras conversaciones”. Alianza Editorial. Madrid, 1981.
Madrid n’est pas encore une capital et cela est parce que depuis quarante ans l’Espagne n’ha pas un gouvernement sérieux […] Londres, Paris, Bruxelles. Berlin, Vienne, referment l’élite des arts, de la science, du commerce, de l’industrie […] A Madrid il n’y a que des employés, et le gouvernement […] La Catalogne inquiète sérieusement aujourd’hui les espagnols […] et l’on s’aperçoit avec effroi que ses intérêts ne sont point ceux de toute la Péninsule. Il y a en Espagne un Manchester sans avoir un Londres… Journal de Madrid. 17.7.1855.
1. Alguns antecedents de la lluita obrera.
Tenim constància d’accions obreres contra els telers mecànics, anomenats genèricament selfactines[1], realitzades durant la dècada dels anys 20 del XIX, a Alcoi, les quals continuaren, durant les dècades posteriors, a diverses poblacions catalanes. Jaume Vicens Vives- “Industrials i polítics”- i Ferran Soldevila, -“Història dels catalans”[2]– expliquen que en el pla de Barcelona es produïren les primeres accions obreres durant els anys 1823 i 1827.
En el primer episodi, grups de desesperats, de miserables o “homes de la brusa”, assaltaren i saquejaren els magatzems dels hisendats i comerciants que van poder haver. No consta que aquests sediciosos plantegessin formalment cap reivindicació.
En el segon episodi, durant l’any 1827, hi trobem la llavor de les reclamacions que d’ençà han fornit bàsicament el sindicalisme: la reivindicació de l’escurçament de la jornada laboral i de millor salari, així com el reconeixement del dret d’associació obrera, a fi de pactar col·lectivament, amb la patronal, les condicions de treball. Concretament, el grup de filadors i teixidors que llavors feu sentir la seva veu, ho va fer adreçant una reclamació escrita al capità general Carlos Llauder mitjançant la qual protestaven pel fet que els fabricants augmentessin la producció dels tiratges de fil i de tela, a la vegada que incrementaven la jornada de treball, sense pagar l’esforç addicional, i a la fi, rebaixessin els jornals, o despatxessin els empleats si no complien llurs dictats. Al cap dels anys, durant els quals es mantingueren les dites reivindicacions, el 2 de juliol de 1834, fabricants i teixidors van assolir l’acord, tot establint el nombre de canes de les peces que el treballador havia de produir diàriament.
Les bullangues barcelonines de la dècada dels anys trenta i més concretament la de l’any 1835, tenien un rerefons important de reivindicacions obreres i per això, la patuleia no solament incendià esglésies i monestirs, sinó centres fabrils. El foc de la fàbrica Bonaplata ha estat el més recordat.
El febrer de 1841, l’Associació de les classes treballadores adreçà un manifest als diputats de les Corts denunciant les infames condicions de treball a les quals es veien sotmesos. L’associació aplegava blanquejadors, capçadors, sabaters, pintors, fusters, filadors, teixidors, impressors, tintorers i serradors.
Les revoltes de 1842 i 1843- la “jamància”- foren sostingudes amb les armes per la patuleia- és a dir, pels desesperats- i algunes de les partides dels republicans que enllaçaren amb la guerra dels matiners, van ser dirigides per operaris- per exemple, la partida del teixidor Noi Baliarda[3], de Sant Andreu -.
Durant els primers vuit anys de la dècada moderada (1845-1853), Ramón María Narváez- “el espadón de Loja”– exercí la dictadura, mal disfressada amb aparences parlamentàries i basada, a la pràctica, en l’estat d’excepció etern, la corrupció administrativa i financera, la centralització administrativa, la censura cultural i política, així com la militarització de la governació.
En plena guerra dels matiners (1846-1849), el Diario de Barcelona sintetitzava l’opinió publicada en un periòdic progressista: “nuestra edad es la de las máquinas… nada se hace ya directamente a mano… se persigue al artesano en todos los talleres y se le reemplaza con agentes inanimados mas espéditos y robustos… la lanzadera se ha escapado de las manos del artesano, es lanzada por los dedos de hierro que le dan un impulso mas vivo… el marinero recoge sus velas y depone sus remos y manda a otro cuyo impulso cuya fuerza es inagotable, que le lleva a través de los mares sobre sus alas de vapor… el poder de la raza humana ha recibido con esto un aumento portentoso y es muy satisfactorio el pensar que con una cantidad dada de trabajo estamos mejor alojados, mejor vestidos, mejor alimentados. Deja empero al exámen de los economistas las mudanzas que deba ocasionar esta nueva fuerza en el sistema social y lo que debe resultar, en definitiva, de esta acción incesante, que, aumentando la mole de las riquezas, propenden a acumularlas mas y mas en las mismas manos y à aumentar la distancia que separa el rico del probre”.
En aquest període, les autoritats, el govern i els grans industrials temien la puixança del nombre d’aturats perquè els obrers sense feina s’allistaven a les partides armades, fossin carlines o republicanes, a tall d’alternativa laboral. Constantment, les autoritats acusaven els rebels- sobretot, els carlins- dels atacs i els incendis de fàbriques. El general Ramon Cabrera era conscient d’això i durant el mes de juliol de 1848 va emetre una proclama que deia el següent: “Catalanes! Ya hace algún tiempo que me encuentro entre vosotros y en mi amada patria […]. Escuchadme, jamás el más magnánimo príncipe pensó en destruir vuestras fábricas e industria […] Catalanes! Sabéis de sobra que yo soy feliz de haber nacido entre vosotros…”
Durant l’any 1854 hi va haver dues vagues correlatives. La primera esclatà en el 23 de març a la fàbrica dels germans Muntades, radicada a Sants i s’escampà rabent per tota la plana barcelonina. La repressió de les autoritats portà vuit-cents obrers al presidi i llavors, a partir del 2 d’abril, la resistència dels treballadors anà minvant, mal que hi va haver malestar fins gairebé el dia 15 i potser, fins i tot, més enllà.
La segona vaga va desenvolupar-se a partir del mes de maig i desembocà, després de l’execució del líder obrer Josep Barceló, en la vaga general de juliol de 1855.
La vaga de juliol de 1854 ha portat anomenada històrica doncs sovint ha estat considerada pels historiadors espanyols com una mena d’apèndix de l’aixecament militar dels generals Leopoldo O’Donell, i Dulce – amb la connivència del general Baldomero Espartero- que finí la dècada de govern dels liberals moderats i el qual ha estat conegut com la “Vicalbarada”. És a dir, la segona vaga de les selfactines es produí en un moment de crisi política, havent caigut el darrer govern moderat, presidit per Bravo Murillo, quan semblava que el poder central feia aigües i alguns optimistes albiraven, fins i tot, el canvi de règim.
L’enfrontament classista constituïa una evidència que es palesà en les nombroses bullangues que brollaren a la ciutat comtal i en els pobles de l’entorn, del Maresme, del Vallès, del Bages i de l’Alt i el Baix Llobregat, les quals, de vegades, arribaven fins altres poblacions catalanes més allunyades de la capital (Valls, Reus..). Precisament, la industrialització i l’existència d’un proletariat nombrós, així com el veïnatge de Catalunya amb França- segons no paraven de repetir en llurs informes els successius capitans generals- originà a casa nostra l’arrelament dels idearis republicans i socialistes- el primer plantat per Abdó Terradas i els segons per Proudhon, Louis Blanc i sobretot, Cabet.
L’estat d’injustícia que patien els treballadors no era degut únicament a l’opressió de les forces estatals- concretament, de l’exèrcit, tot i que ocupés el país- sinó que, en primer terme, la dominació era exercida per la classe potentada d’industrials i grans propietaris catalans. Els canvis constants de capitans generals, els quals sovint només exercien el càrrec pocs mesos, s’explica per la capacitat d’enteniment que cadascun demostrava amb la Junta de Fàbriques i amb els membres de les classes dirigents autòctones, en relació amb la voluntat intervencionista – oscil·lant- de les autoritats de Madrid. Manuel Pavía Lacy y Fernando Fernández de Córdova van ser capitans generals de Catalunya successius durant la guerra dels matiners (1846-1849) i mantingueren una discussió a les Corts, en el curs de la qual Fernández de Córdoba va tirar en cara a Pavia que hagués governat la “província” catalana segons el dictat dels industrials i asseverà que el govern de l’Estat no podia permetre que allà hi hagués “un altre govern”.
2. Les vagues de les selfactines (1854).
Els episodis de la vaga general de les selfactines, durant l’any 1854, es significaren, d’entrada, pels grans avalots i atacs a les propietats industrials que protagonitzaren els obrers i els membres de les classes socials més desfavorides, mal que la premsa no es fes ressó de la magnitud de la protesta. Les redaccions periodístiques feien mans i mànegues per tal de dissimular el caràcter general del seguiment de la vaga, així com els assalts, focs i aldarulls constants que sorgien arreu.
El diari del dia 25 de març de 1854 explicava que durant la tarda del dia 23, s’havia produït un conat d’incendi en una fàbrica del carrer de les Carretes de Barcelona i comentava que esdevenia una circumstància “notable” que durant tres dies seguits s’haguessin produït conats de foc idèntics en el mateix establiment.
El dia 30 el diari anunciava la circular del governador civil, adreçada als batlles de les poblacions de la província de Barcelona, mitjançant la qual adoptava disposicions en relació al “cessament del treball” que afectava les fàbriques. Aquesta mateixa gasetilla informava que el conflicte s’havia iniciat al voltant del dia 25 en dues fàbriques de Sants- una de les quals era la dels germans Muntades (posteriorment, “La España Industrial”)-. El diari del dia 31, confirmava que es mantenia la situació de “suspensió del treball” i que per això, els carrers dels barris obrers romanien plens de gent que no feia res de profit.
L’1 d’abril de 1854, el periodista, havent lloat el caràcter treballador dels catalans- tot suggerint que això restava contradit pels vaguistes- reconeixia que a Barcelona abundaven les concentracions de treballadors i explicava que durant el dia 31 de març, aquests s’aplegaren al carrer Ferran, les Rambles i en les vies properes. Afegia que una comissió de regidors de l’ajuntament s’havia presentat davant dels manifestants per tal de parlar-los directament i de trobar un medi que garantís la solució dels conflictes laborals. També, el governador, abillat amb l’uniforme i a cavall, s’hi va apropar amb la mateixa voluntat. El governador discursejà els obrers tot prometent-los que si respectaven l’ordre públic faria el possible per tal que fossin tractats amb justícia. El periodista assenyalava que l’actitud dels manifestants era pacífica i s’hi referia amb l’expressió l’“apreciable classe obrera”. Però, en la mateixa data de l’1 d’abril, el dit responsable, Melchor Ordóñez, emetia una regulació de tres articles que ordenava que els treballadors tornessin a llurs llocs de treball, exactament,a les dues de la tarda i manava que els empresaris obrissin les fàbriques. El darrer article amenaçava els infractors amb la presó.
El dia 2 d’abril, el governador publicava un altre ban de sis articles, mitjançant el qual comminava els posseïdors d’armes de foc i de tall (navalles) amb permís d’armes o sense, inclosos els armers i comerciants, per tal que les lliuressin a l’autoritat. El governador avisava que es portarien a terme inspeccions a domicili i que serien detinguts i empresonats els infractors. Ordóñez, en la mateixa data, feia públic un altre ban exigint – de nou- que els obrers tornessin a llurs llocs de treball i els prevenia, per si no ho feien, amb penes greus, inclòs l’afusellament. Amb aquesta ordenança també amenaçava amb sancions els empresaris que, degut a la por, pagaven els salaris als vaguistes i mantenien les fàbriques tancades.
El dia 4 d’abril, el periodista donava la vaga per finalitzada, afirmava que els carrers havien recuperat la normalitat i es planyia per les pèrdues econòmiques que havia originat. Però, el dia 7 hi va haver un conat d’incendi en el vapor que s’havia dit de l’Armengol, radicat al carrer de la Riereta de Barcelona i l’endemà es produí un altre incendi a la fàbrica del senyor Anchon, situada al carrer de Sant Pere, edificada en el solar de l’antic convent dels Mínims, destruït pels revoltats de 1835- en el lloc que ara hi ha el Palau de la Música- i adherida, paret amb paret, a l’església de Sant Francesc de Paula[4]. El Diario de Barcelona informà el fet, tot dient que el foc s’havia originat a la fàbrica i que s’escampà a l’església, per la banda de l’altar. El redactor de la notícia feia notar que durant aquell dia no va bufar ni mica de vent i aquesta dada donava a entendre que les flames havien estat provocades. El foc fou especialment perillós degut al fet que al voltant de la fàbrica perjudicada, per la banda del carrer Jonqueres, n’hi havia altres.
Però, el diari de l’endemà informava que el senyor Anchon se’ls havia queixat de la gasetilla que havien publicat doncs garantia que el foc no s’havia originat en el seu establiment, sinó que ho havia fet a l’església. El propietari deia que això esdevenia una evidència. Ell mateix, havent revisat les dependències de la fàbrica a tocar de l’edifici de la parròquia, ho havia comprovat. Ara bé, els raonaments de l’Anchon no resultaven gaire convincents, sobretot perquè discutia la funció d’un escalfador de l’empresa, situat en la paret que donava al recinte sagrat, tot assegurant que no servia per allò que havia dit el periodista, sinó que prestava servei per assecar les tintures aplicades a les teles. La funció veritable de la màquina, evidentment, no desmentia l’origen del foc. En qualsevol cas, Anchon parlava d’unes bales de cotó apilades prop de l’escalfador que no s’havien cremat. El Diario de Barcelona es defensava tot publicant la nota que els havia tramès el rector de la parròquia i que havia fonamentat la seva gasetilla, el qual era present a l’església en el moment que les flames envaïren l’edifici. El capellà testimoniava que escoltà el soroll d’una explosió a la fàbrica i havia presenciat com les flames entraven a l’església per la banda de l’altar.
El fet és que el foc havia nascut a la fàbrica de l’Anchon i malgrat això, l’amo de l’establiment va negar-ho, carregant la culpa a l’església. Això, per quina raó?. Hom pot pensar que la pòlissa de l’assegurança de la fàbrica d’Anchon no cobria el rescabalament dels danys originats per incendi provocat i certament, aquesta és la causa més probable de la l’actitud que adoptà l’amo. Però, hom també pot constatar que, en general i d’entrada, els fabricants volien arranjar a casa els problemes laborals i aquesta dissimulació sobre l’autoria dels incendis provocats es repetí en casos successius. Recordem que, com va confessar el governador civil, força propietaris, havent tancat les fàbriques, pagaven el sou als vaguistes. L’autoritat considerava que aquesta actitud era deguda a la por que corprenia els patrons. Mal que no hem de menystenir la declaració de locaut per part dels empresaris, llavors per quina raó n’hi havia que seguien pagant els salaris als vaguistes?.
En qualsevol cas, d’entrada, els industrials eren conscients que la solució del problema laboral els corresponia i que, per contra, una altra cosa era l’ordre públic. Els grans propietaris no els agradava gens ni mica la intervenció dels poders públics en les relacions laborals- les quals consideraven un assumpte privat- mal que no menystenien l’ajut en la “negociació” que els aportessin les forces de l’ordre i els militars amb la repressió violenta dels obrers. Per això és molt probable que Anchon, deixant de banda que no l’interessés que, als efectes de l’assegurança, es descobrís que el foc que li cremà la fàbrica havia estat provocat, també li anés bé l’excusa de la propagació de les flames des de l’església, per tal de protegir alguna “negociació” signada, en curs, o previsible. A més, el fet de carregar la culpa del foc a l’església constituïa una excusa que esdevenia grata als obrers. És a dir, potser Anchon es volia estalviar un altre mena d’incendi que ell considerava de conseqüències pitjors.
Efectivament, gairebé coincidint amb les flames de l’església de Sant Francesc de Paula i de l’empresa de l’Anchon, el dia 11 d’abril, el Diario de Barcelona anunciava que, després que una comissió de regidors de l’ajuntament de Barcelona visités al capità general per tal de demanar-li que es legalitzessin les associacions obreres i que s’ordenés que el sou dels treballadors depengués de les canes de filat produït i no de les peces, l’autoritat havia admès formalment la llibertat d’associació i va alliberar molts presos que havien estat detinguts per causa dels aldarulls. Llavors, dinou associacions obreres, representades pels líders més significats, adreçaren al capità general l’exposició escrita de llurs reivindicacions. Un dels signataris era en Josep Barceló i Cassadó i ho feia per l’associació de filadors de cotó.
Endevinem per vies indirectes que el malestar dels obrers deuria perviure durant els dies posteriors al 2 d’abril- data “oficial” del cessament de la vaga – mal que llavors, si més no, els aldarulls i incendis de fàbriques s’havien acabat. Per exemple, el 29 d’abril, el Diario de Barcelona, comentant un article publicat pel periòdic madrileny “Correspondencia autógrafa”, començava dient això: “Poco después de los lamentables acontecimientos de Barcelona…”; és a dir, en aquesta data, els “lamentables esdeveniments” ja s’havien produït. El 10 de maig, el mateix diari informava que les armes dels particulars dipositades en mans de les autoritats, havien estat retornades a llurs propietaris.
Considerarem, als efectes d’aquesta explicació, que l’esclat obrer del mes de març fou el precedent de la vaga que convocà la Comissió de les classes obreres el 14 de juliol de 1854.
És evident que la segona vaga general de l’any 1854 va ser convocada per les associacions obreres aprofitant la crisi política que provocà l’aixecament del general Leopoldo O’Donnell el 28 de juny i l’enfrontament armat que es produí a Vicálvaro (actualment, un barri de Madrid) entre les tropes que guiava l’insurrecte i l’exèrcit lleial al govern moderat. Ningú sap amb certesa qui va guanyar aquella batalla- si és que algú la va guanyar- però el fet és que els revoltats no foren vençuts i es retiraren cap a La Manxa, tot fent temps per cercar suports.
Llavors, el 14 de juliol, els dirigents obrers catalans declararen el boicot a les selfactines i això portà que durant els primers dies de la vaga, tot aprofitant l’agitació política i militar, els treballadors revoltats tornessin a cremar fàbriques i tallers.
El dia 16 de juliol, el Diario de Barcelona dóna la primera notícia que indirectament feia referència a la vaga. Aquesta notícia, titulada “Pronunciamiento de la Guarnición y el pueblo de Barcelona”, explicava que a la matinada d’aquell dia els militars destinats a Barcelona s’havien aixecat a favor dels generals O’Donnell i Dulce, cridant “morin els lladres!”, victorejant la Constitució i Espartero i cantant l’himne de Riego. Tres mil soldats havien ocupat la ciutat i especialment, es concentraren a la plaça de Sant Jaume- llavors, dita de la Constitució -. A les 7 del matí es revoltà la companyia de caçadors del regiment de Sant Quintí, a les ordres d’un brigadier. El diari referia la manifestació de ciutadans que, aplegats amb les autoritats municipals i militars, s’havia portar a terme a la mateixa plaça per tal d’adherir-se i celebrar l’aixecament militar. El capità general Ramon de La Rocha s’hi presentà, amb tarannà enfurismat que revertí en pacífic. Havent transcorregut gairebé 3 anys, en la sessió de les Corts del 19 de maig de 1857, La Rocha confessà que en aquella ocasió havia anat pomposament a la plaça de Sant Jaume per reprimir l’aixecament popular en el cor de la ciutat doncs pensava que el moviment popular s’hauria d’haver limitat a donar suport a l’alçament dels generals O’Donell i Dulce, sense anar més enllà però que, en adonar-se de la magnitud que tenia i el caràcter revolucionari “socialista” que manifestava la gentada, en lloc d’enfrontar-s’hi, decidí controlar-lo, tot posant-s’hi al capdavant. Ara bé, el fet és que La Rocha, que havia reprimit amb ma dura els treballadors i la població en general, fins que les circumstàncies de l’alçament popular li ho va permetre, quan va prendre la determinació de presentar-se a l’ajuntament per “unir-se” als barcelonins alçats, s’estalvià la proclamació personal, formalment expressada, d’adhesió als insurrectes de Vicalbaro.
La corporació municipal es reuní amb les autoritats militars i nomenà una junta provisional de govern, formada per regidors, ciutadans notables i caps militars. La Junta nomenà comissions de regidors (alcaldes de barri). La missió dels comissionats consistia en recórrer els barris i parlamentar amb els ciutadans, a fi d’apaivagar-los i aconseguir que es retiressin a llurs domicilis.
El dia abans, el mateix diari havia garantit que la pau més absoluta regnava a Barcelona però ara, atesa la nova situació política, el periodista es sentia lliure per tal d’aclarir que, una mica després de la mitjanit- és a dir, a la matinada del 15- quan encara romania viva la manifestació a favor dels alçats, grups d’homes havien incendiat les fàbriques de Pere Arnau i de Josep Castells- malgrat que només va cremar la primera – assaltaren magatzems i agrediren persones. Després, el periodista informava que tres homes havien estat afusellats a la Rambla de Santa Mònica, per la banda de les Drassanes i que per aquesta causa, hi havia hagut aldarulls. Possiblement, els morts eren obrers mal que el diari no explicava per quins delictes se’ls havia condemnat.
En l’assalt i l’incendi de la fàbrica de filats de cotó de Pere Arnau, hi morí l’amo i la muller d’aquest i patiren ferides greus els dos fills. La fàbrica radicava al costat de la caserna de les Drassanes però els soldats que hi havia destinats no van poder ajudar els Arnau perquè tenien ordres de no abandonar-la. El metge Ignacio Miguel Pusalgas, en el compendi que va escriure sobre l’epidèmia del còlera que a l’època assolava les ciutats, recordà els esdeveniments de la nit del 14 al 15 de juliol de 1854: “Turbas de plebeya gente atacaban la propiedad y la vida del pacífico, no solo con amenazas, sinó con hecho del puñal y con la tea incendiaria. Llegó a tanto el desmán, que además de asesinar alevosamente a Don Pedro Arnau y a su hijo Don Francisco e incendiar su fábrica, inutilizaron las máquinas llamadas selfactinas”.
El dia 17, la Junta va destinar tropes al barris del Raval de Sant Antoni i de Santa Madrona, així com a Sant Andreu i altres poblacions properes a Barcelona, a fi de protegir les fàbriques que eren amenaçades per grups d’obrers. El Capità General, Ramon de la Rocha va emetre un ban de dos articles. El primer deia això: “Seran pasados por las armas en el término de 6 horas, previo juicio sumarísimo por la Comisión Militar de esta plaza, a todo el que cometa o intente pegar fuego a un establecimiento fabril o casa particular; así como los que atenten contra la seguridad de las personas”. El segon article afegia els lladres que cometessin robatoris per un valor superior a 20 rals a la llista dels delinqüents mereixedors de la pena de mort. A les set de la tarda, una altra vegada, van ser afusellades tres persones a la rambla de Santa Mònica. Els vianants de la Rambla s’espantaren en escoltar la descàrrega doncs ningú sabia què havia succeït.
El dia 18 de juliol, es van fer públics els noms d’un grapat de viles del Principat les quals, amb llurs alcaldes i corporacions municipals al capdavant, s’adherien a la insurrecció. El diari publicà el “Manifiesto de los generales O’Donnell, Dulce y Mesina”, mitjançant el qual els sublevats intentaven justificar que, atesa la situació desastrosa del país, no hi havia altre remei que enderrocar el govern amb les armes a la ma: “… el principio social de la legalidad ha desaparecido […] así la seguridad personal […] siendo deportados sin forma de juicio, los ciudadanos más respetables; otros desterrados a paises extranjeros […] Y entre tanto se cobran los impuestos sin autorización siquiera de las Cortes […] para atender a esta deuda flotante con que tanto tiempo se ha burlado la fe pública; para cubrir los desfalcos pasados y llevar a cabo nuevas compras de ferro-carriles a los especuladores […] ¿Hay modo de negar el pago?; ¿Hay medio de impedir tanta y tan funesta iniquidad, muerta la imprenta, muertas las Cortes, la Nación entera en estado de sitio? […] La hay: pero es en la fuerza de las armas.”
En la mateixa data esclatà la revolta popular a Madrid. La multitud enfurismada assaltà els palaus del marquès de Salamanca, del comte de San Luis i de María Cristina de Borbón, mare de la reina. La revolta s’escampa a Valladolid i altres ciutats del centre i del nord d’Espanya.
La fàbrica de Valls, anomenada “El vapor d’en Carreres” va ser incendiada. El 18 de juliol, la Junta de Fàbriques comptava més de cinquanta fàbriques tancades, moltes de les quals havien estat cremades, o n’havia estat destruïda la maquinària.
A Barcelona, grups descontrolats d’homes de la brusa, armats amb bastons, ganivets, forques, petroli i pistoles, empaitaren i en ocasions, linxaren persones benestants i aquelles que reconeixien com a membres de la ronda policial d’en Jeroni Tarrés, a les ordres del comissari Ramon Serra i Monclús[5]. El cap de la policia “secreta” barcelonina fugí i s’exilià a Perpinyà. El seu lloctinent, autor de grapats de crims – entre els quals, el més recordat és l’assassinat del polític i periodista republicà Francesc de Paula Cuello- romania empresonat, tot esperant la sentència del judici al qual havia estat sotmès per la mort del Ros d’Espolla. Una gentada s’aplegà davant de la presó exigint que pengessin en Tarrés.
El dia 19, el diari informava que els grans establiments fabrils catalans continuaven en “suspensió del treball”. El periodista deia que si les classes socials catalanes no es mantenien unides, això facilitaria la circumstància fàcil i certa als enemics del progrés i la prosperitat per tal que enderroquessin l’edifici que tots plegats havien construït amb tants afanys i sacrificis. En la mateixa data, el governador civil ordenava que els alcaldes de les viles de la província de Barcelona cridessin a sometent doncs una partida d’homes armats recorria el territori cremant establiments industrials.
El dia 21, el “Correo de Barcelona” assegurava que a Barcelona sempre hi havia hagut gentussa (“gente de mal vivir”) i que aquesta escòria, emmascarant-se i aprofitant la confiança pública, cometia barbaritats. Però, tothom pensava- afegia el periodista- que els malfactors no pertanyien a cap bàndol polític i que, simplement, romanien fora de la llei. El fet era que la xusma pretenia avergonyir els ciutadans decents- grup format pel poble, els treballadors i els menestrals- mal que certament els bons ciutadans respondrien inscrivint el lema “respecte a la propietat” en les portes dels temples, fàbriques i cases particulars, perquè- aclaria el periodista- totes les propietats esdevenien “sagrades”. En aquest mateix article trobem la primera acusació escrita respecte la implicació dels carlins en el moviment obrer, la qual esdevingué habitual i reiterativa a partir que el 2 de juliol de l’any següent, quan, coincidint amb la convocatòria de la vaga general, Marçal, els Tristany i altres capitosts carlistes intentarien la reedició de la guerra dels matiners. El periodista, del diari El Correo de Barcelona, va dir això: “ ¿Sabeis quienes son éstos?. Son los mismos que en 1843 […] cegaron y extraviaron buenos instintos en daño de la libertad y del país, son aquella fracción de facciosos […] verdugo de vuestros padres que incendió los pueblos y cubrió de sangre nuestros campos; es el partido de Cabrera y de los trabucaires”.
El Diario de Barcelona afirmava que havia arribat el moment de divulgar l’article d’un diari britànic que feia temps que reservaven i que es titulava “Treball contra capital” perquè les reflexions que contenia esdevenien aplicables a la situació actual de Catalunya. No en citaven la font, l’autor, ni el traductor. L’autor d’aquest escrit feia referència a una protesta o vaga dels fusters de Notthingam contra la mecanització de la fabricació de motllures i venia a dir que el progrés mecànic i la lògica del sistema capitalista esdevenien inexorables. Segons l’articulista els vaguistes podien aconseguir que els treballadors boicotegessin les noves màquines però no podien impedir que els amos de les empreses deixessin de ser constructors (volia dir, empresaris). Amb una prosa despectiva, l’autor d’aquest escrit tractava els protestaires de “campions del dret del treball” i considerava que no tenien dos dits de front doncs, en cas contrari, haurien tingut en compte el precedent dels vaguistes de Preston. Llavors, en aquesta ciutat, els filadors, aplegats amb altres artesans, s’enfrontaren al locaut dels empresaris, els quals decidiren “no sucumbir a la dictadura dels treballadors”, mal que això es produís danys sensibles a llurs butxaques. En qualsevol cas – seguia raonant l’articulista- els empresaris de Preston es disposaven, en el cas que no haguessin pogut mantenir les empreses, d’invertir llurs capitals en altres indrets, fins i tot a l’estranger. Per tot això, els fusters de Notthingam havien de triar entre tornar a la feina, o acollir-se a la beneficència (textualment, a “la casa dels pobres”).
El Diario de la Tarde, de Manresa, en la seva edició del dia 19, denunciava que havia aparegut una partida d’homes armats que recorrien les viles industrials del pla del Bages (Navarcles, Sampedor, Sallent i altres) incendiant les fàbriques. Quatre membres d’aquesta partida, després que haguessin robat un grapat de taronges, s’havien enfilat a la diligència que feia el trajecte de Barcelona a Manresa i havien estat detinguts pels guàrdies que la custodiaven.
El diari informava que a València, durant el dia 19, també s’havien produït atacs d’incendiaris a l’empresa constructora que realitzava les obres del canal del Túria. Concretament, els atacants havien calat foc al magatzem, als carretons de transport i a les piles de fusta. De pas, cremaren els ponts del Túria i del ferrocarril i robaren les eines dels treballadors. La Guàrdia Civil va empaitar el grup d’assaltadors i els ocasionà un parell de morts i un ferit.
La premsa del 22 de juliol proclamava que la Junta provisional de govern de la província de Barcelona havia acordat que serien indemnitzats els amos d’establiments industrials, o d’altra mena, que haguessin estat víctimes de perjudicis per causa de la destrucció violenta d’edificis, màquines o objectes valuosos. La indemnització restava condicionada al compromís dels reclamants d’invertir la quantitat dinerària que rebessin en la reposició dels mobles i immobles perjudicats.
El dia 23, una partida de gent armada va entrar a Sarrià i originà l’espant dels habitants però el diari no concretava que haguessin comès cap malvestat.
A partir d’aquesta data, el mateix diari divulgava el treball de M. Joseph Garnier, ordenat en quatre capítols, titulats “Poder productiu de les màquines”, “Efectes econòmics i morals de les màquines”, “Objeccions que s’han formulat contra les màquines” i “Les màquines esdevenen útils a la societat i al treball, en general”. Bàsicament, Garnier defensava que el progrés tècnic alliberava l’home i per tant, impulsava el progrés social.
Continuava l’adhesió de les municipalitats catalanes a l’alçament del general O’Donnell i ara, a més, s’hi afegien moltes ciutats de la resta de territoris espanyols. Després que Saragossa es pronunciés i la seva Junta provisional esmentés com exemple els pronunciaments a Catalunya, la Junta provisional de la ciutat comtal presumí que el triomf dels militars alçats era degut al suport que immediatament els havia atorgat Barcelona i a l’adhesió de la resta del país català.
Una nota signada per sis industrials de Vilanova i la Geltrú el dia 21, descobria que llurs establiments industrials havien estat objecte d’atacs d’incendiaris doncs mitjançant l’escrit agraïen emocionadament l’ajut que havien rebut de les autoritats municipals i d’una bona part dels seus treballadors en defensa dels centres. Tot i això, confessaven que no s’havien pogut estalviar alguns danys. Aquesta mena d’escrits d’agraïment que tendien a negar la barrabassada, o exculpar-la- doncs mai es referien a les causes de la destrucció- es repetiren en molts casos idèntics.
El dia 23, un grapat de representants dels treballadors de distintes branques industrials de Manresa presentaven l’exposició de les seves reivindicacions.
La Junta provisional de govern va regular el procediment de reclamació i de pagament de les indemnitzacions a fi de cobrir els danys ocasionats de forma violenta en les propietats privades. En primer lloc, els interessats havien de sol·licitar la indemnització tot presentant la relació dels bens perjudicats. La declaració del sol·licitant seria objecte de comprovació per tal de saber si els bens destruïts que hi assenyalava, ho havien estat per causa de la violència desencadenada durant els dies de la vaga. En segon lloc, els pèrits nomenats per les autoritats certificarien la concurrència del dit requisit, cas per cas i en acabat trametrien al governador civil una segona relació jurada dels bens que haurien de ser indemnitzats. Això, sens perjudici que el governador s’informés reservadament, en els supòsits que considerés pertinent. Conclosa la valoració, es resoldria provisionalment la sol·licitud. L’ordre de la Junta preveia una mena de recurs contra la proposta de resolució del procediment d’indemnització que consistia en un acte de conciliació entre pèrits i afectats. A la fi, la resolució definitiva corresponia al governador.
El dia 24, al migdia, es produí un conat d’incendi a la fàbrica de cartes de joc del carrer Mercaders de Barcelona. El diari esmentava el fet, sense donar-ne raons.
El Barcelonés, diari liberal progressista tornava a ser autoritzat, després de la suspensió governativa ordenada pel govern moderat de Bravo Murillo i el Diario de Barcelona en l’edició del dia 25, li resumia un article que el periòdic recuperat havia adreçat a la classe treballadora. L’articulista recomanava als treballadors perjudicats per la introducció de noves màquines, que miressin enrere en el temps, atès que si ho feien s’adonarien que per cada operari ocupat que hi havia deu anys abans, ara, n’hi havia vint. Aquest increment notori de l’ocupació era degut- segons el periodista- a les màquines modernes perquè la facilitat de producció havia portat la instal·lació de nous establiments fabrils. Tot seguit, el redactor emprava un altre argument mig patriòtic: atès que si es mantenia el boicot a les fàbriques, això originaria la ruïna de tota la indústria, els obrers havien d’escollir forçosament entre permetre que el país tombés en mans de la indústria estrangera, fet que els abocaria a la mort per fam, o tornar als llocs de treball.
A la fi, Ramon de la Rocha admeté la negociació amb els representants dels treballadors i el dia 25 acordà amb aquests la prohibició de les selfactines. L’ordre del capità general sorprengué els industrials, els quals immediatament s’hi oposaren. La determinació de la Rocha i la reintroducció de la Milícia Nacional[6] decidida pel govern dels partidaris d’Espartero i O’Donell, amoïnaren els potentats.
El mateix dia 25, el Diario de Barcelona publicava el manifest “¡Abajo las murallas!”, mitjançant el qual s’exigia que es publiqués el Decret ordenant la demolició “… de ese circo de piedra que nos aprisiona e impide el desarrollo del que ha de ser el pueblo más importante del Mediterraneo”.
També en aquesta data, la Junta provisional invalidava els passaports per viatjar a l’interior de la península i a les illes.
Seguien apareixent a la premsa les ardents declaracions d’adhesió als militars insurrectes, signades per les corporacions municipals. Les darreres viles adherides al nou govern eren Igualada i Vilafranca del Penedès.
El governador civil va ordenar al president de la Junta de Fàbriques de Catalunya que l’endemà, a les 5 hores, obrissin les portes de totes les fàbriques i s’engeguessin totes les màquines. Justificava la decisió en el fet que l’havia visitat una comissió de treballadors que volien tornar al treball. El governador avisava que ell mateix inspeccionaria l’acompliment de l’ordenança.
Immediatament, la premsa publicava el ban del governador, mitjançant el qual aplicava l’ordre del capità general que, acceptant la petició de l’associació de filadors- el capdavanter de la qual era Josep Barceló- havia prohibit les selfactines. Deia el capità general, a tall de justificació, que d’un temps ençà, hi havia fabricants que s’havien adonat dels perjudicis que ocasionaven les noves màquines als treballadors i que per això, voluntàriament, havien tornat a emprar l’antiga maquinària.
Ramon de la Rocha – encara, el dia 25 – també va prendre la determinació de suprimir la imposició, coneguda com a “dret de portes” i que gravava els articles que entraven a Barcelona, inclosos els de consum. Aquest era un impost especialment impopular, el cobrament del qual havia estat l’originen de manta aldarulls i fins i tot, de revoltes[7].
Arribaven a Barcelona notícies de la batalla que es desenvolupava als carrers de Madrid entre les tropes fidels al govern i el poble revoltat. Mica a mica, els soldats governamentals saltaven les barricades i passaven de bàndol.
El dia 26, Ramón de la Rocha lamentà que grups de turbulents propaguessin mentides. Hom deia que el capità general s’havia embarcat en el Lepanto fugint de la ciutat, que els soldats de la guarnició desertaven i es passaven a les partides d’obrers revoltats i que es repartien armes entre els ciutadans a la plaça de Sant Jaume. El capità general afirmava que tota aquesta xerrameca mentidera esdevenia interessada i amenaçava que al seu costat hi havia el general Manuel Gutiérrez de la Concha, disposat a l’acció. El capità general deuria pensar que Gutiérrez de la Concha – anomenat per la premsa servil de Narváez, “el pacificador de Cataluña”- era un personatge que atemoria els catalans doncs tot just feia cinc anys havia posat fi a la guerra dels matiners amb la saturació militar del Principat. El fet és, que fins llavors, Gutiérrez de la Concha, amic de Narváez, havia romàs desterrat a Canàries. Possiblement, O’Donnell el va fer tornar i l’envià a Barcelona perquè les autoritats consideraven que a Catalunya la situació de descontrol havia vessat. Coincidint amb l’anunci del capità general sobre l’arribada del “pacificador”, la Junta provisional de govern el nomenà president. El nomenament va anar acompanyat d’un ban mitjançant el qual De la Concha prevenia els treballadors que aprofitant l’avinentesa i moguts per la pressa en aconseguir les seves reivindicacions, de fet, enfonsaven el país en l’anarquia. La Junta aconsellava calma. Una altra vegada, com succeí durant la revolta de la “jamància” i la guerra dels matiners, rebrotava la temença dels governants espanyols que, de facto, els catalans s’autogovernessin o que imposessin un altre règim a Espanya, desplaçant la centralitat política de l’Estat cap a Barcelona. Fixem-nos en alguns paràgrafs d’aquest ban: “ … con tal ejemplo – el de la calma recomanada- Cataluña, con un inmenso peso en la balanza de la España, constribuirá a evitar otro mal gravísimo y no imposible, el de que una província cualquiera aspire a sobreponerse a encadenar sus intereses a las demás y a subyugar sus ideas y a los suyos propios […] se evitarà una guerra civil funesta.” La prosa és complicada però allò que diu De la Concha ha de ser interpretat a partir de les idees inequívoques que expressà en el seu bàndol de 19 de maig de 1849, mitjançant el qual declarava la fi de la guerra dels matiners. Llavors, el “pacificador” va recomanar als catalans això: “Seamos en adelante no más que españoles; desaparezcan el espiritu de bandería, y aun los nombres con que son conocidas las antiguas províncias de España…”.
En la mateixa data, el capità general s’adreçà al ministre de la Guerra per tal de demanar-li que s’enderroqués la muralla de Barcelona de la banda de muntanya i que es conservés la del mar. En l’escrit deia això: “Barcelona […] tiene más vida que la que puede contener en su estrecho recinto […] la población necesita un ensanche” .
El dia 27 el Diario de Barcelona publicà una proclama favorable als militars revoltats que posava èmfasi en culpar la mare de la reina- embolicada en tripijocs financers fraudulents, relacionats sobretot amb concessions de línies fèrries- de les desgràcies econòmiques d’Espanya. Alguns paràgrafs d’aquest escrit esdevenen determinants: “La nación entera con una sola voz reclama que salga eternamente de España Doña María Cristina de Borbón, causa principal de todas nuestras calamidades. Doña María Cristina saldrá de España para nunca más volver”.
El Diario de Barcelona inserí en l’edició del dia 28 dues ordenances del govern de la província per aclarir que la prohibició de les selfactines només significava que aquestes màquines havien de ser reconvertides en les “molgenis” (mule jenny), sobre la base de les quals s’havia creat el nou enginy. El governador concedia 15 dies als fabricants de Barcelona i 3 mesos als fabricants de fora de la ciutat, per tal que procedissin a la dita reversió.
El mateix diari i en la mateixa data, traduïa un article del diari portuguès El Progreso, el qual resumia els antecedents de la situació espanyola i criticava el centralisme: “De resultas del movimiento reaccionario de 1845, perdió el reino vecino las libertades provinciales y municipales, a pretexto de reformas que en realidad vinieron a secuestrar toda la vida local del país, a provecho de una exagerada y exótica centralización administrativa”.
El dia 29, els dirigents obrers Ramon Maseras, Miquel Guilleuma, Antoni Gual, Josep Nogué i Josep Barceló, demanaven al Diario de Barcelona que publiqués l’exposició de reivindicacions que havien adreçat al capità general en data del dia 25 i que havia contribuït- deien- a la “providència reparadora” emesa per aquesta autoritat prohibint les selfactines. També li demanaven que divulgués l’exposició que els mateixos autors havien adreçat al governador civil, a fi que complimentés l’ordre del capità general. Això ho sol·licitaven per tal que els ciutadans fossin informats de les raons, fonaments i justícia que assistien els treballadors en l’emparament dels drets que reclamaven. Aquests drets es resumien en ser atesos en l’exercici del treball, doncs el treball era l’únic patrimoni honest amb el qual comptaven per alimentar-se i alimentar llurs famílies.
L’exposició adreçada al capità general començava dient això: “En virtud de habérsenos hecho presente por nuestro compañero de clase José Barceló, los deseos que animan a V.E. para proteger y emparar la clase obrera que representamos, a fin que se remedien los males y perjuicios que actualmente está sufriendo con el planteamiento de los nuevos inventos mecánicos conocidos con el nombre de “máquinas selfáticas” […] permitiéndonos presentar a V.E. las exactas observaciones que nos sugiere nuestro triste estado”.
Per tant, Josep Barceló havia pres la iniciativa convencent el capità general que calia aturar les selfactines i tornar a usar les màquines velles, a fi de protegir l’ocupació dels treballadors i acabar la vaga. Havent convençut Ramón de la Rocha, comunicà l’acord als companys Maseras, Guilleuma, Gual i Nogué. Possiblement el capità general va exigir que els representants dels treballadors fessin públiques i per escrit, la reclamacions que li adreçaven i els arguments que les motivaven, a fi que ningú penses que la resolució que adoptava esdevenia gratuïta. El protagonisme de Barceló, com a líder dels treballadors, esdevingué evident als ulls de tothom.
L’exposició signada pels capdavanters de les associacions obreres, adreçada al capità general, reconeixia que les selfactines constituïen un progrés notable per a la indústria del cotó i per al treball humà, malgrat que, tot seguit, els autors afirmaven que no podien dir el mateix pel que fa a la qualitat del producte final (“mayor perfección de la obra”). Per això, els perjudicis que les noves màquines ocasionaven als filadors – els quals abans s’ocupaven de fer anar les anomenades “molgenis[8]”- no restaven compensats pels beneficis que proporcionaven a la industria.
En segon lloc, els líders obrers exposaven que uns quants propietaris, havent comprés el perjudici que les noves màquines ocasionaven als treballadors, procediren a inutilitzar-ne la innovació tècnica, a fi que els enginys esdevinguessin de la mena “molgenis”. D’aquesta manera, els dits empresaris mantenien l’ocupació de llurs fàbriques. Per exemple, ho havien fet els empresaris Juncadella, Ricart, Vilaregut de Gràcia, i altres.
Els capdavanters de les associacions obreres, també al·legaven que el nombre de les noves selfactines en ple funcionament no anava més enllà d’una quarta part de les existents i per això llurs propietaris no podien resultar gaire perjudicats si les convertien en “molgenis”. En aquell moment – afirmaven- només les fàbriques dels germans Batlló, de Josep Roses, de Josep Batllori i potser alguna més, tenien tota la maquinària de selfactines en funcionament automàtic.
Mitjançant l’exposició adreçada al governador civil, els treballadors es queixaven que els empresaris que mantenien les selfactines a ple rendiment automàtic, no tenien cap pressa per a convertir-les en “molgenis”. El governador civil va satisfer la petició dels líders obrers i va emetre una ordre per donar compliment a la disposició del capità general, tot reiterant la prohibició d’utilitzar les selfactines automatitzades.
El 30 de juliol, el general Baldomero Espartero entrà a Madrid. L’esperava el general O’Donnell i ambdós antics adversaris s’abraçaren. Es constituí el nou govern, amb Espartero de president i O’Donell de ministre de la guerra. Al cap dels anys, O’Donnell confessà que quan s’havia alçat no comptava amb la revolta popular, ans pensava que forçaria un acord amb Narváez però que la rebel·lió obrera de Catalunya el va decantar envers l’opció política més esquerrana, la qual s’atribuïa a Espartero.
El dia 2 d’agost, els líders de l’associació de filadors Josep Barceló, Ramon Maseras i Antoni Gual, responien amb ràbia les manifestacions escrites de Laureà Figuerola Ballester[9], de 31 de juliol, el qual era un ferm partidari de la llibertat d’empresa i de contractació, així com del progrés tècnic que suposaven les noves màquines. Figuerola tractava sinuosament els protestaires de ganduls i culpava els dirigents de l’associació de filadors de la destrucció de maquinària, tot al·legant que amb aquesta estratègia creaven més atur arreu doncs originaven un efecte cascada que perjudicava la resta de sectors professionals de la indústria i del comerç- els teixidors no disposarien de fil, els pintors no podrien pintar, els comerciants restarien sense clients…- i pujaven els preus dels béns de consum.
La resposta dels filadors a Figuerola no contenia gentileses:
“Al tomar la pluma para contestar a usted, Sr. L, lo hacemos llenos del más grande desprecio hacia Vd. por las calumnias, falsedades y mala fe con que lo ha escrito. Calumnias es decir a nosotros, los trabajadores, que queremos vivir sin trabajar y que queremos igualar las fortunas como se desprende de un párrafo, aunque embozadamente escrito como de buen jesuïta, que sabemos que Vd. lo es, por pruebas que le daremos si nos quiere venir a encontrar. Lo que quieren los hiladores es que las máquinas selfáticas que ahorran los brazos del trabajador y hacen ganar el 99 por ciento al capital del fabricante, lanzando a la miseria a los padres de familia, que antes se mantenían de las máquinas molgenis. Es una màquina infernal la selfactina que debería desaparecer para escarmiento de los que para hacer rápida su fortuna no temen valerse de sus engaños, prometiendo al gobierno los que pidieron la introducción de estas máquinas mediante la rebaja de un 25 por ciento de derechos de entrada, que la hilatura sería de la clase 80 arriba, siendo así que hasta ahora solo ha igualado la de las máquinas molgenis; destruyendo por consecuencia la maquinaria molgenis, donde el trabajador ganaba su sustento y el de su familia, y que en las máquinas selfáticas el egoismo de los fabricantes les ha excluido del trabajo y poniendo en su lugar mujeres y niños que con una mezquindad de salario les satisfacen y que en llegando a mayor edad, como tendran mayores necesidades (no será extraño porqué así es la costumbre de los señores fabricantes) serán despedidos para reemplazarlos por otros de menor edad […]. Dice tambien el Sr. L que hay maquinaciones bastardas movidas por asociaciones tenebrosas. Es mucha verdad, pero a estos los conocemos muy bien, son los que reunidos en la junta han dicho que querían pagar a asesinos para asesinar a la comisión de hiladores que presentó la exposición al Capitán General […] Ya no somos tan tontos que no conozcamos que si la política no va unida a la organización del trabajo es facil que los obreros nos quedemos sin ocupación; de otro modo nos engañaríamos […]”
El 7 d’agost començà l’enderrocament de les muralles. Milers d’obrers- afirmava el diari- es van presentar per a ser-hi contractats. Hi va haver aldarulls seriosos perquè no hi havia feina per tothom. Llavors els contractistes exigiren que els demandants de treball presentessin certificats dels alcaldes de barri (segurament, certificats de bona conducta).
En aquesta mateixa data es va dissoldre la Junta provisional de govern. Un cop el nou govern de l’Estat es considerà assentat, les juntes provincials de ciutadans el destorbaven. De fet, es repetien les circumstàncies que provocaren les revoltes de la “jamància”. Aleshores, els revoltats havien defensat el govern de les juntes provincials, les quals havien de culminar en la Junta General d’Espanya. Per això, els jamancis foren anomenats “republicans”. El fet és que, a l’època, un cop instal·lat el nou govern a Espanya, el cap del govern, el general Francisco Serrano, no va voler admetre cap de les reivindicacions que li plantejaven les juntes catalanes i acabà la revolta de 1843 amb el cruel bombardeig de Barcelona i d’altres viles del Principat.
El 8 d’agost, mentre els fabricants discutien vehementment amb els treballadors i recorrien la prohibició de les selfactines, a la vegada que enviaven a Madrid una comissió de fabricants per tal de pressionar-ne la revocació, el capità general signà un pacte amb els vaguistes, mitjançant el qual declarà la fi del conflicte, indultà els presos i comprometé el començament de negociacions entre els empresaris i els treballadors. L’acord no fou admès de bon grat pel govern i l’endemà, dia 9, desautoritzà Ramon de la Rocha i revocà l’ordre de prohibició de les selfactines.
Pascual Mádoz fou nomenat nou governador civil de Barcelona i el dia 10 d’agost s’adreçà als catalans tot prometent que “En la cuestión industrial mi constante pensamiento ha sido, es y será conciliar y proteger […] proporcionado seguridad y garantía al capital, recompensa y estímulo al trabajo. Mediador siempre y siempre imparcial…”
Les primeres obres d’enderrocament de la muralla es portaren a terme per la banda del portal de l’Àngel i de la confluència del carrer Nou de la Rambla (abans, Conde del Asalto) amb l’actual avinguda del Paral·lel. Els treballs endegats també preveien l’enderroc dels baluards i l’explanació dels terrenys exteriors. Llavors, els alcaldes de barri s’encarregaren d’organitzar batudes per tal d’empresonar els obrers que vagaven pels carrers. Aquesta mesura sembla que anava adreçada a fer una mena de selecció prèvia dels homes que s’havien de contractar pels treballs d’enderrocament, tot estalviant-se la xusma més radical. De fet, hom sospitava que les associacions obreres usaven la ma d’obra encarregada de l’enderroc com a força de xoc per atacar centres fabrils i provocar aldarulls. Recordem que, per a les primeres contractacions, les autoritats exigiren que els sol·licitants presentessin certificats de bona conducta, els quals expedien els alcaldes de barri.
En aquesta mateixa data es va fer pública la sentència de la comissió militar que va condemnar a mort Francesc Pérez i Miquel Martí perquè considerà provat que aquests treballadors, aplegats amb Joan Vives, abandonaren els treballs d’enderroc de les muralles i encapçalaren un grup d’exaltats anarquistes, els quals “bajo una obcena bandera” varen trencar vidres i tots els obstacles que trobaren al seu pas, fins que aconseguiren penetrar en la fàbrica de vapor, anomenada “els semolers”. Dins de l’establiment forçaren l’aturament de la maquinària de vapor i foragitaren els treballadors de llurs llocs de treball. Els delictes que mereixeren la imposició de la pena màxima a Pérez i Martí, van ser qualificats pel tribunal d’aldarulls, d’atemptat a la pau pública, aplanament d’establiment fabril i destrucció de maquinària. A Joan Vives no li fou imposada la pena de mort perquè tot just tenia 17 anys. Hi havia un altre acusat, Jaume Bladé, que només ho va ser perquè intentà l’alliberament d’en Vives, quan el portaven a la presó, abraonant-se sobre l’escorta i armat amb un compàs de ferro. Atès que els homes que portaven Vives cap a la presó no eren agents de l’autoritat, la comissió militar va exonerar Bladé dels càrrecs que li imputaren.
Tot i que alguns investigadors diuen que la vaga general finalitzà durant els primers dies d’agost, el fet és que, en endavant, seguim llegint en la premsa algunes notícies de conats d’incendis en centres industrials i d’aldarulls. Però, en termes generals, la situació d’excitació popular minvava clarament. El dia 12 d’agost, el Diario de Barcelona certificava que Barcelona i Catalunya sencera havien entrat en un període de pau i que tot tornava a la normalitat.
Una gasetilla del Diario de Barcelona del 17 d’agost explicava que a Mataró, després que s’iniciés la vaga del 2 de juliol i havent estat constituïda la junta de govern provisional a favor del pronunciament dels generals O’Donnell i Dulce, “por la noche empezaron a acudir gente del campo y mezclándose con los grupos que estaba en la Rambla, empezaron a proferir palabras amenazadoras contra los vapores, esparciéndose el ridículo y absurdo rumor de que ésta era la causa de la enfermedad que sufren los viñedos”. Els treballadors industrials, en aquest cas, s’oposaren a la destrucció de maquinària que es proposaven els pagesos i aconseguiren evitar-la. La notícia confirmava que els pagesos dels entorns dels centres industrials pensaven que les fàbriques perjudicaven greument l’agricultura. Veurem que durant el mes d’abril de l’any següent, grups de pagesos recorrien les viles del Maresme recollint signatures per demanar a la reina que ordenés el tancament de totes les fàbriques amb motors de vapor i que aquest moviment, mal que fos indirectament, s’atribuïa als carlistes.
3. La intervenció de l’Estat: l’execució de Josep Barceló Cassadó.
La vaga declarada el juliol de 1854, en realitat, tot i que somorta, es perllongà fins l’1 d’octubre, quan dinou associacions obreres signaren amb el governador civil, Pascual Mádoz, un nou acord. Però, durant la tardor i hivern, les brases mal apagades de l’enfrontament social encara espurnejaven.
El govern presidit per Espartero tenia problemes de desavinences internes, volia emprendre reformes generals de calat[10] i estava fart de la inestabilitat social a Catalunya perquè li destorbava els plans. A la fi, doncs, va optar per la ma dura. No n’hi havia prou amb la presència, a Catalunya, en segona línia, del general Gutiérrez de la Concha – a tall d’interventor en la societat civil, com a president de la Junta provisional, o president de l’Associació General de Fabricants- i per això, Ramon de la Rocha fou cessat. En el seu lloc, durant el mes de març de 1855, el govern nomenà interinament com a capità general a Juan Zapatero Navas (1810-1888), al qual confirmà com a titular del càrrec en el mes de juny.
Zapatero era un militar conegut per la seva rigidesa castrense gairebé paròdica, per les seves decisions sempre sanguinàries i les poques virtuts polítiques que posseïa – l’anomenaven, general “cuatro tiros” perquè aquesta era la solució que donava a qualsevol conflicte. El general havia participat, amb el grau de coronel, en el bombardeig de Barcelona durant la revolta de la “jamància” (1843) i d’altres ciutats espanyoles. Presentava un full de serveis farcit de repressions salvatges contra la població. A Barcelona confirmà la seva mala fama i com veurem, a més d’ordenar l’execució del dirigent obrer Josep Barceló, va empresonar i va deportar centenes de ciutadans sense judici – entre els quals, Abdó Terradas- per la única raó que la seva presència a Catalunya el “molestava”. Amb motiu de l’aixecament carlí que coincidí amb la vaga general de l’any 1855, ordenà l’afusellament massiu dels voluntaris de partides rebels – per exemple, sacrificà tots els membres de la partida d’en Tòfol de Vallirana. És a dir, a partir del seu nomenament, la governació a Catalunya es militaritzà novament, sense contemplacions i desaparegueren les poques llibertats individuals que, d’ençà l’aixecament del general O’Donnell, pareixia que podien prosperar.
Josep Barceló i Cassadó, va néixer a Mataró l’any 1828. Les poques dades que posseïm sobre el trajecte vital i la personalitat d’en Barceló palesen que fou un líder destacat dels obrers catalans, cap de l’associació de filadors- la més important en nombre d’afiliats- i una persona dotada d’un nivell de cultura no habitual, fet que li permetia debatre amb personalitats, com ara el jurista i economista de prestigi Laureà Figuerola. Tothom li atribuí el mèrit en el reeiximent de la negociació amb el capità general Ramon de la Rocha que desembocà en l’ordre de prohibició de les selfactines. Això, tot i que en aquest procés també hi participaren, pel cap baix, els capdavanters del moviment obrer Ramon Maseras, Miquel Guilleuma, Antoni Gual i Josep Nogué, els quals- a més d’en Barceló- foren autors de l’exposició reivindicativa adreçada al capità general, a la qual ens hem referit.
El capvespre del 29 de març de 1855[11], set homes disfressats de mossos d’esquadra trucaren a la porta principal del mas Sant Jaume d’Olesa de Montserrat. L’amo, s’empassà que els visitants eren policies i els va permetre l’entrada doncs al·legaren que els calia comprovar si hi havia un dipòsit d’armes dels carlins. Un cop a dins, els pretesos mossos d’esquadra foren convidats a menjar i beure però en un moment determinat, s’abraonaren sobre els habitants de la casa, tancaren les dones i el sagal al rebost amb pany i forrellat i s’emportaren l’amo i el fill a la cava. Allà encengueren una foguera i els turmentaren amb les brases i tions roents. Pare i fill restaren malferits. L’hereu s’emportà la part pitjor doncs possiblement fou emprat com a boc expiatori per a doblegar la voluntat del pare. Durant la instrucció del judici que s’incoà als homes inculpats per aquests delictes, morí el noi del mas Sant Jaume.
La recerca dels culpables de l’assalt a la dita masia fou encarregada a Josep Vidal i Pujades, el comandament més famós dels mossos d’esquadra, el qual presentava un historial impressionant com a perseguidor de carlins, lladres i obrers, des dels temps de la primera guerra civil. Vidal va ser la mena de mosso d’esquadra fidel a la normativa del cos, la qual l’obligava a obeir les ordres del poder polític instituït, Vidal va ser premiat per la disciplina que mantingué durant tota la seva llarga carrera professional, amb un grapat de condecoracions[12].
Durant els primers dies d’abril, s’enderrocaren les torres de la muralla barcelonina de Canaletes.
Llavors també fou coneguda la mort de Carles de Borbó, germà de Ferran VII, ocorreguda a Trieste el dia 10 de març, mal que alguna premsa la va datar el dia 17- potser confonent les dates del traspàs i dels funerals.
El 4 d’abril es dóna per acabada l’epidèmia de còlera que havia assolat Barcelona i altres poblacions del Principat d’ençà l’estiu de l’any anterior. L’epidèmia produí gran mortaldat i va tenir molt a veure amb la desesperació dels obrers durant aquest període, doncs és clar que van ser-ne les víctimes principals degut a l’estat de misèria alimentària i de salubritat al qual es trobaven sotmesos. El còlera també va ser una altra causa que va moure el govern, finalment, a autoritzar l’enderrocament de les muralles de Barcelona[13], tot i que els militars encara s’hi resistien. El Diario de Barcelona informava que en el moment que el municipi començava a fer plans per a construir l’eixample de la ciutat, l’exèrcit projectava la construcció d’una nova fortificació que s’havia de perllongar des de Font Coberta, creuant el Passeig de Gràcia, fins Fort Pius.
El nou establiment de “La Industrial Quincallera” instal·lat al carrer de l’Arc del Teatre de Barcelona fou celebrat pel Diario de Barcelona. El periodista assenyalava la varietat de productes que fabricaria l’empresa: boles de billar, botons, punys de bastó, ombrel·les, ventalls, papers de colors… La Industrial disposava de tallers de fusteria i serralleria, així com de maquinària moderna. L’ocupació d’aquesta empresa superava els cent treballadors.
El dia 5 d’abril es conegué la notícia de la detenció, per part dels mossos d’esquadra, de tres sospitosos d’haver participat en l’assalt al mas Sant Jaume d’Olesa.
El dissabte, dia 7, s’incendià el vapor del carrer de la Mina, de Barcelona. El foc començà en el magatzem de cotó, situat en els baixos de l’empresa i amenaçà el primer pis. La informació del diari aclaria- com era costum en aquests casos- que els obrers del vapor, aplegats amb els bombers, els milicians i els veïns, havien aturat les flames.
El Corona de Aragón del dia 12, informava que la comissió de treballadors catalans que havia viatjat a Madrid per tal de presentar les seves reivindicacions al govern, no havien aconseguit res en relació a les retribucions i relacions entre els obrers i els fabricants doncs el govern no els va voler reconèixer cap poder de representació, ni cap competència respecte la matèria.
El govern de l’Estat preparava un projecte de llei de comunicacions del telègraf elèctric. La regulació classificava els trajectes de línies que s’havien de construir segons llur importància. El projecte dibuixava un plànol radial. Totes les línies telegràfiques- com les ferroviàries que també es traçaven- i que es classificaven de “primer órden” sortien i arribaven a Madrid: de Madrid a Irún, de Madrid a Portugal, de Galícia a Palència per tal d’enllaçar amb la línia de Madrid a Irún, de Madrid a Cartagena, de Madrid a Saragossa… Els industrials catalans no s’ho podien creure: el projecte només preveia una línia per comunicar Barcelona amb la resta de l’Estat, passant per Saragossa, però cap línia que comuniqués la ciutat comtal amb França. La Societat Econòmica barcelonina, els Amics del País, l’Institut Agrícola Català i la Junta de Fàbriques de Catalunya varen trametre una queixa argumentada al govern i a les Corts. El periodista que donava la notícia comentava que el telègraf francès arribava fins a Perpinyà i afegia un comentari irònic, tot recordant que la frontera d’Espanya amb França no passava per Barcelona com darrerament pensaven els geògrafs madrilenys.
El 13 d’abril, Josep Casulleres, amo de la fàbrica del carrer de la Mina que s’havia incendiat el dia 7, agraïa públicament l’esforç de les persones que s’esmerçaren en apagar el foc però afegia que no podia concretar l’agraïment personalment als benefactors que, en aquella ocasió, s’havien distingit, tot citant-los amb llurs noms i cognoms, perquè el cas estava sota secret judicial. És a dir, que es tractava d’un altre incendi provocat i els treballadors que havien cooperat en l’extinció també eren sospitosos d’haver-lo encès.
El diari del dia 15, informava de la detenció dels set homes que havien assaltat el mas Sant Jaume d’Olesa. La captura dels assaltadors era mèrit dels mossos d’esquadra, comandats pel tinent coronel d’aquest cos, Josep Antoni Vidal Pujades, el capità Ferran Prats i el sotstinent i sotscaporal, Pau Miquel. L’alcalde del barri de Sant Antoni, Bernat Xinxol, auxilià els mossos, si més no en un cas. Van ser detinguts els homes següents:
- Joan Poyo, de Lleida i d’ofici, filador. Cap de la partida. Li foren intervingudes dues pistoles, pólvora, cinc bales i una cartera amb documentació, entre la qual hi havia una relació de masies que pretenia assaltar.
- Joan Duran, d’Olesa de Montserrat. Pagès d’ofici. En un terreny al costat del mas Sant Jaume i que li pertanyia, es va trobar un cofre enterrat dins del qual hi havia els uniformes de mosso d’esquadra emprats pels criminals.
- Agustí Aguiló, de Cambrils.
- Antoni Geis[14],d’Olesa. Filador. Va ser detingut en un hostal del portal de Sant Antoni. Li foren intervinguts 53 duros d’or i de plata[15].
- Francesc Arqué, filador, de Torrebesses.
- Jaume Torres, d’Olesa.
- Maties Valldeperes, d’Olesa.
Els quatre homes esmentats en primer lloc, foren detinguts a Barcelona. El cinquè ho va ser a Fort Pius, el sisè a Gràcia i el setè, a Sant Andreu del Palomar. La gasetilla acabava amb una conclusió que semblava lògica: atès que els assaltants del mas eren set homes, tots els culpables havien estat presos. El periodista, doncs, donava el cas per tancat. Com veurem, errava el judici.
La instrucció del cas contra la partida de lladres que assaltaren el mas Sant Jaume anava rabent. La comissió militar que havia de jutjar els set acusats es reuní durant la nit del dia 14 al 15. Al voltant de les 8 del vespre, el cap de la partida fou portat a presència del capità general en un cotxe, lligat de mans i peus i ben custodiat. El periodista observà que es tractava d’un individu de bona presència, vestit a la moda dels menestrals i que semblava serè i espavilat.
Durant el dia 17, la fàbrica del carrer Freixures va patir un incendi i els amos compliren el protocol d’agraïment als veïns, als treballadors propis i de les fàbriques properes que ajudaren a extingir-lo.
En l’edició del Diario de Barcelona d’aquesta data explicava que un parell de pagesos, vestits molt modestament, anaven de vila en vila pel Maresme a fi de recollir signataris per una petició adreçada a la reina, mitjançant la qual li demanaven que disposés el cessament (tancament) de totes les fàbriques de vapor de la província de Barcelona, atès que perjudicaven greument les vinyes i l’horticultura. En una de les reunions, potser realitzada a Tiana, els promotors de la petició aplegaren quatre-centes persones i acordaren que constituirien comissions per tal d’aconseguir-ne més. El periodista sabia que la propera reunió es portaria a terme prop de Sabadell. Hom deia que en una trobada d’aquesta gent s’hi havia presentat el general carlí Ramon Cabrera. La informació del diari- i la precedent del dia 17 d’agost de 1854- esdevenen curioses perquè palesen que, a l’època, el xoc perjudicial que originava la industrialització en l’equilibri ecològic ja era percebut i capficava, si més no, els pagesos. La contaminació dels rius i rieres, de la terra i de l’aire, degut a l’abocament totalment incontrolat de deixalles químiques i el fum i partícules de carbó que expedien les espesses concentracions industrials, forçosament deuria tenir efectes immediats i ben visibles en l’agricultura, des de Barcelona fins el Baix Llobregat, i Manresa, Igualada, Sabadell, Terrassa i Blanes, pel cap baix. La suposada assistència de Cabrera a una de les reunions dels pagesos perjudicats podria haver estat reflectida en l’escrit per tal de corroborar l’opinió popular barcelonina que titllava el carlisme com a fenomen rural. És a dir, qualsevol actuació portada a terme pels pagesos esdevenia sospitosa d’haver estat provocada o dirigida pels carlins.
Josep Sanahuja, hereu del mas Sant Jaume, morí per causa de les ferides que li ocasionaren els assaltants. En la mateixa data que el diari informava d’aquest fet, també notificava la inhibició del jutge del partit de Terrassa, pel que fa al cas del mas Sant Jaume, a favor de la jurisdicció militar i ho justificava al·legant que la comissió militar era un tribunal “superior”. De fet, atès que no s’havia declarat l’estat de guerra, la jurisdicció civil esdevenia competent en el judici i concretament, el cas corresponia al jutge d’instrucció de Terrassa. Això es va discutir i el fet és que la inhibició del jutjat civil a favor de la jurisdicció militar fou forçada pel capità general.
Els estibadors del port de Barcelona es declararen en vaga per exigir l’augment de salaris.
Els amos de la fàbrica cremada del carrer Freixures tenien interès en aclarir que no estaven assegurats per la Sociedad Barcelonesa de Mutualidad, com s’havia dit, sinó que havien signat contracte amb la Cia. General de Seguros Mutuales contra Incendios. L’assegurança acordada pel fabricant cobria els estris, les màquines i els materials de la fàbrica però no pas l’edifici.
El Corona de Aragón relacionava i descrivia les reclamacions que la comissió de treballadors catalans havia portat a Madrid per tal de presentar-les al govern. Els comissionats haurien volgut que el govern de l’Estat els rebés i escoltés les peticions següents:
- Que es permetés l’associació en organitzacions unitàries dels treballadors de totes les branques industrials.
- Que es prohibís la contractació de menors de 12 anys en la indústria.
- Que es resolgués que les fàbriques i tallers fossin construïts en espais oberts i amb ventilació.
- Que es constituís un jurat d’empresaris i treballadors per tal que acordessin la solució dels problemes laborals. Els membres en representació dels empresaris haurien de ser escollits per les associacions empresarials i els representants dels treballadors, per les associacions obreres. Fins llavors, els membres dels jurats laborals havien estat nomenats per les autoritats.
Durant el debat del dia 19, a les Corts, un diputat interrogà el ministre d’Hisenda, Pascual Màdoz- que havia estat governador de Barcelona- sobre l’objectiu de les reunions que es portaven a terme en el domicili barceloní de Manuel Gutiérrez de la Concha. El ministre respongué que diputats i representants dels fabricants i els obrers catalans es reunien en el domicili del Marqués del Duero perquè aquest havia estat nomenat president de l’Associació General de Fabricants. Les reunions – va dir el ministre- no tenien caràcter polític doncs s’hi aplegaven persones d’opinions completament oposades. L’objectiu consistia en conciliar els interessos dels patrons i dels treballadors, a fi de solucionar “estas inacabables cuestiones” que alteraven diàriament l’ordre en les viles industrials de Catalunya.
En aquest mateix debat del dia 19, Laureà Figuerola va desenvolupar i motivar la interpel·lació que havia adreçat al govern en una sessió anterior i concretament, a Luxán, ministre de Foment, sobre la situació de la província de Barcelona. D’entrada, Figuerola suggerí amb finesa que a Madrid no entenien res del què succeïa a Barcelona. Això va voler dir, tot pronosticant que el dia que Madrid rebés les aigües del riu Lozoya i el carbó de Bélmez i Espiel i per això esdevingués, no solament el centre polític d’Espanya, sinó un centre industrial, llavors, a més de les avantatges que obtindria Madrid per la industrialització, també en patiria els perjudicis. Quan s’acomplís aquest pronòstic, Madrid no es capficaria tant en les revoltes i les intrigues de palau que hi succeïen i donaria transcendència a allò que passava a Catalunya. Tot seguit, garantí que no culpava el govern de la situació greu per la qual passava Catalunya perquè els problemes venien de lluny i diagnosticà que, en el fons, el mal arrelava en la voluntat intervencionista de certes autoritats- es referí a un general i un governador – que provocaven enfrontaments i odis entre les classes socials catalanes. Immediatament, l’interpel·lador va posar nom a les autoritats maldestres, tot criticant la prohibició de les selfactines dictada per La Rocha, el ban del governador Melchor Ordóñez que havia fixat les retribucions dels treballadors i la situació que havien creat les associacions obreres ocultes (clandestines) després que es prohibís l’associacionisme general o de classe.
Figuerola qualificà la prohibició de les selfactines d’escàndol a nivell europeu i al respecte, feu referència a algun titular de la premsa britànica. Després lloà les selfactines, de les quals digué que estalviaven esforç humà i produïen teixits més bons. Opinà que les selfactines catalanes no eren millors que les angleses però sí que esdevenien millors que les franceses. També criticà que la prohibició d’aquests telers només afectés les fàbriques de la província de Barcelona, de manera que els fabricants de la resta de províncies les podien emprar sense cap restricció i això col·locava els productors barcelonins en desavantatge competitiva. I afegí que la prohibició decidida per La Rocha encara havia originat un altre dany, doncs havia excitat els treballadors, atès que d’ençà que es feu pública, varen entendre que podien realitzar tota mena de malifetes (“tropelías”). Llavors, van ser incendiades fàbriques, s’assaltaren propietats i llurs amos foren assassinats. Totes aquestes barbaritats van ser executades pels filadors “al·lucinats”, la majoria dels quals eren càndids i bona gent però que havien estat dirigits per homes fanàtics i malvats. La revolta es va encomanar a d’altres indrets i si a Barcelona es destruïren les màquines més modernes- les selfactines- a Antequera, es destruïren també les “molgenis”. Figuerola celebrava que el govern hagués revocat l’ordre prohibitiva de La Rocha però demanava que se’l destituís, per haver-ne estat l’autor.
Després, recordà que Ramon Maseras, líder de l’associació de filadors- un dels signataris de l’exposició de les associacions obreres, al costat de Josep Barceló, publicada pel Diario de Barcelona, el 29 de juliol de l’any anterior- havia declarat que si les selfactines restaven fora de la llei, també ho estaven els fabricants que les utilitzessin. Aquesta asseveració- clamava Figuerola- esdevenia terrible perquè Maseras l’havia pronunciada quan s’assassinaven fabricants i s’incendiaven fàbriques. Per tot això, demanava que la revocació de l’ordre de La Rocha fos reconeguda i difosa a la província de Barcelona, a fi que els fabricants esdevinguessin lliures per utilitzar les selfactines.
Figuerola passà a la segona qüestió que motivava la seva intervenció: la fixació dels salaris. Segons el seu parer, fins i tot les persones que no tenien cap estudi d’economia, sabien que la contractació de serveis humans, les obligacions de donar i de fer, són de caràcter lliure i correlatiu, de manera que no poden ser objecte d’intervenció per part del govern polític. “El treball es lloga, igual que es lloga qualsevol altre cosa que és objecte de contractació”. No es poden posar taxes al treball humà- argumentà- i quan el governador Ordoñez va decidir això, va establir un mal precedent doncs la mesura de fixació de salaris dels filadors havia contaminat la contractació dels teixidors i fins i tot, dels forners. La dita mesura no tenia en compte les oscil·lacions dels preus del mercat i per aquesta raó, alterava desfavorablement el cost dels productes finals. A més- preguntava Figuerola- què passaria amb els treballadors que estiguessin disposats a prestar llurs serveis per una retribució inferior a la fixada pel poder públic?. Hom els havia de negar el dret al treball?. I continuà el parlament tot relacionant altres salvatjades comeses pels vaguistes: a Berga els treballadors humiliaren un fabricant que, segons el parer de la xusma, havia incomplert uns acords, passejant-lo pels carrers amb una peça de tela penjada al coll; prop de Mataró un altre fabricant va ser malferit només perquè en el moment de signar un acord amb els treballadors havia opinat que mai n’havia signat un que fos tan dolent; a Sant Andreu, els fabricants convocats per negociar un acord a l’ajuntament, havent expressat que no el volien signar, van haver de fugir saltant pel balcó, empaitats pels operaris; a Igualada, ciutat en poder dels vaguistes, no s’hi podia entrar ni sortir sense posseir un passaport segellat per l’associació de filadors.
Figuerola, pel que feia al tercer punt de la seva exposició, va començar afirmant que comprenia que els artesans tenien el dret d’associar-se – fixem-nos que es referia als artesans – a fi de gaudir de l’ajut i fins i tot, comprenia la necessitat de l’associació a fi de procurar que les retribucions es mantinguessin dins dels límits justos, però això sempre que haguessin estat acordades lliurement. Ara bé, no comprenia l’associació de treballadors a fi d’incrementar els jornals, tot fixant-los normativament i en conseqüència, anul·lant la llibertat dels fabricants i condicionant també la llibertat que tenien els operaris, d’obtenir un bon jornal.
Llavors, Figuerola va voler criticar l’associacionisme lliure i unitari, el qual aplegava totes les classes obreres i que superava l’agrupació mutual de ram industrial i local. Precisament, l’associacionisme d’aquesta mena havia estat prohibit[16] però les societats il·legals seguien existint, només que, ara havien esdevingut clandestines. La circumstància de la clandestinitat- opinava l’orador – facilitava que les organitzacions acollissin homes de mals costums, ganduls i fins i tot assassins. Això ho deia perquè “en aquests moments està sota la jurisdicció dels tribunals nogensmenys que el líder de l’associació de filadors [Josep Barceló] i he de dir que recau sobre la seva espatlla una acusació criminal de les que esdevenen més greus, perquè se l’acusa de cap d’incendiaris i assassins[17]. Doncs bé, si s’hagués tractat d’una associació justa, si l’associació de filadors hagués estat pública, no és cert que hauria gaudit d’una altra mena de dirigents?. Altres indústries i classes tenen i han hagut al capdamunt homes notables, de bona conducta i enginy. El govern de S.M. els han conegut…”. Tot seguit, Figuerola seguí malparlant de Barceló i el culpà d’haver signat un manifest, de data 2 d’agost de 1854, en el qual els filadors deien això: “la selfactina és una màquina infernal que ha de ser cremada aplegada amb llurs amos”.
Luxan va respondre Figuerola amb excuses de mal pagador, les quals només responien a la voluntat de justificar les actuacions erràtiques del govern a Catalunya. Per exemple, va dir que la disposició del governador Ordóñez fixant les mesures de les retribucions dels treballadors, havia estat consultada al Consell Reial i que, com que aquest òrgan no l’havia resolt, l’ordre governativa no havia esdevingut ferma i s’havia de considerar prescrita. Però – seguí amb la justificació- atès que després d’aquesta ordre no minvà el conflicte, Franquet havia promogut la negociació entre empresaris i obrers, la qual va concloure, durant l’octubre de 1854, en la determinació dels jornals per als operaris dels tallers mecànics i de les fàbriques de teixits de seda, mal que deixant les mans lliures al govern per a ratificar l’acord, o rebutjar-lo. A la fi, el govern- continuà dient Luxan- nomenà Pascual Mádoz amb l’objectiu que organitzés una comissió, presidida per Manuel Gutiérrez de la Concha, la qual havia d’analitzar i informar respecte les circumstàncies que incidien en la situació complexa de la província de Barcelona. Luxan acabà la seva exposició responent la hipòtesi que havia establert Figuerola respecte que Madrid només entendria Catalunya si un dia també esdevenia centre industrial. El ministre de Foment va voler rebaixar l’orgull industrial català tot explicant-li que Catalunya no produïa prou aliments per a satisfer tota la seva població i que per això necessitava l’agricultura castellana i andalusa.
Pascual Mádoz intervingué en aquest debat a fi de recordar la seva experiència a Barcelona com a governador i assegurà que l’associació de filadors estava infiltrada d’agents carlins. Digué que aquesta infiltració havia començat a Berga, que, com esdevenia notori, havia estat la capital dels carlins catalans en les darreres comtesses civils.
Una notícia tramesa des de Vic confirma que els teixidors dels tallers de la ciutat encara romanien en vaga.
El dia 22 d’abril, a les 8 del matí, a la presó de la Ciutadella i després d’oir missa, s’inicià el judici per l’assalt al mas Sant Jaume. El tribunal de guerra es composava de cinc membres i un assessor jurídic. El president era un coronel[18]– al qual assistia l’assessor- i exercien de vocals quatre capitans dels diferents regiments de l’exèrcit destinats a Barcelona. Els set acusats- Joan Poyo, Antoni Aguiló, Macià Valldeperes, Josep Duran, Antoni Geis, Francesc Arquer i Jaume Torres- eren presents a la sala. A més, hi assistien molts testimonis de càrrec. El periodista informa que en aquest cas també havia estat acusat Pau Melís- capturat el 19 d’abril, a Molins de Rei- però que ara no se’l jutjava perquè se li instruïa un procediment a banda (“ramo separado”). Davant de l’estrada, en la barra que tancava l’espai, s’exposen algunes proves: els uniformes de mossos d’esquadra, les armes- fusells retallats i dues pistoles, intervingudes al cap de la partida- un tub amb pólvora, les cartutxeres, la levita, el sac que fou emprat per transportar l’armament, el cofre en el qual els acusats amagaren els uniformes i roba utilitzada per aquests. Una força composada per mossos d’esquadra i milicians tenia cura de l’ordre de la sala.
El judici començà amb la lectura de l’acta del procediment d’instrucció. Primer, l’acta descrivia els fets que ja coneixem. Però, hi ha alguns detalls que encara no sabíem com que l’hereu portava pantalons de cotó, els quals s’inflamaren i això li ocasionà les ferides que el mataren. A la fi, en contra del que s’havia dit, els lladres no aconseguiren que les víctimes confessessin l’amagatall dels seus bens- si és que en tenien- i havent robat les joies de les dones i uns pocs diners que hi havia dins d’un cofre, abandonaren els ostatges malferits i lligats. Les dones i el mosso de 14 anys que les acompanyava, una vegada els lladres van haver abandonat la casa, sortiren de la reclusió i prestaren ajut als ferits.
El cap de la partida, Joan Poyo, era fill de família acomodada i capità carlí. Havia estat ajudant de Francesc Savalls i Massot. També es va dir que Geis, i fins i tot, Arquer, eren oficials carlins. Aquestes dades són interessants perquè Savalls- el qual arribà a general durant la tercera carlinada (1869-72 a 1876)- havia estat, essent un jove tinent, membre reconegut dels trabucaires d’en Felip. Precisament els mètodes emprats pels assaltants del mas Sant Jaume constituïen els habituals en la tàctica dels trabucaires. Sobretot, això de turmentar els habitants dels masos cremant-los peus i mans, fins que confessaven l’amagatall de llurs bens. A Poyo li va trobada una llista de masies que pensava assaltar. Va comprar les armes que emprà la partida que manava en un armer de Barcelona i aquest va declarar que li havia demanat que fossin de la mena que usaven els mossos d’esquadra. També va restar provat que havia llogat un apartament a Gràcia on va amagar les armes i els uniformes.
Una vegada llegida l’acta de la instrucció, varen comparèixer els acusats. Poyo fou el primer en declarar. El periodista confessava que sostre de la sala en la qual es portava a terme el judici era molt alt i que no va escoltar amb claredat allò que hom parlava a l’estrada. Poyo va dir que certament havia planejat el robatori però que, en acabat, se’n va desdir de l’execució i que desconeixia les persones que finalment assaltaren el mas. Per tant, es declarà innocent. L’autor de la informació apuntava que l’acusat parlava molt malament el castellà.
El segon acusat, del qual el periodista no va poder entendre el nom, no al·legà res en la seva defensa mal que reconegué que havia rebut 14 duros per la feina que li corresponia. El tercer, Macià Valldeperes – tampoc sabríem qui era si no fos que ho endevinem per la seva declaració- va admetre que havia estat l’encarregat de traslladar els uniformes i les armes a Gràcia però negà que hagués participat en l’assalt al mas. Francesc Arquer digué que no sabia res de l’assalt i robatori del mas Sant Jaume perquè durant la nit del fet ell estava dormint a Fort Pius- on sembla que romania pres[19]. El cinquè, Antoni Aguiló, va ser l’únic que confessà la cooperació en la comissió del crim i denuncià la participació de la resta d’acusats. Aguiló, però, al·legà que la missió que li havia correspost va ser la de sentinella i que passà l’estona que es perllongà el robatori a la porta del mas. Aquest acusat també va dir que, en aquell cas, les autoritats només havien pescat el peix petit i que el gros encara era lliure. El darrer acusat- sabem que es tractava d’Antoni Geis- vestia elegantment, a la moda dels menestrals, com ho feia Poyo. Va declarar parlant només en català. Geis digué que havia guanyat els diners que li havien estat intervinguts en el moment de la detenció, treballant en diferents fàbriques en les quals prestava serveis. Negà cap relació amb la comissió del crim.
Tots els acusats havien estat reconeguts per les víctimes com els homes que havien assaltat el mas, i les havien turmentat i robat.
A les quatre de la matinada del dia 23, Macià Valldeperes, Antoni Geis i Joan Duran, que eren els condemnats naturals d’Olesa, van ser traslladats a Terrassa, cap del partit judicial al qual pertanyia Olesa. Aquest mateix dia se’ls va notificar la sentència, la qual el diari no mencionà però que tothom sabia que inevitablement els condemnava a mort. El periodista es limitava a dir que la sentència s’havia de complir a Terrassa, atès que no es podia portar a terme prop del mas Sant Jaume perquè el lloc era deshabitat. Els presos, durant el trajecte, van ser custodiats per vint mossos d’esquadra. En aquesta data, a les 6,30 del matí, Joan Poyo, Francesc Arquer, Jaume Torres i Antoni Aguiló entraren en capella per tal que es preparessin espiritualment per a morir l’endemà. Joan Poyo presentava un aspecte serè i es va treure el barret respectuosament en el moment de passar la porta del recinte. Malgrat això, quan li va ser llegida la sentència de mort al garrot es mostrà indignat i digué que es pensava que aquesta mena de suplici – el garrot- ja havia estat abolit. Arquer lamentà que el judici sumaríssim al qual l’havien sotmès hagués anat rapidíssim, “a la velocitat del ferrocarril”, i que per això no havia pogut acomiadar-se de la família. A més, tornà a insistir en la seva innocència doncs assegurava que havia passat la nit de l’assalt dormint a Fort Pius. Aquesta mateixa gasetilla informava de l’edat dels condemnats. Poyo tenia 40 anys, Arquer en tenia 45, Torres n’havia acomplert 36 i Aguiló, 33.
El dia 24, Poyo, Arquer, Torres i Aguiló van ser ajusticiats a Barcelona. En la mateixa data també ho van ser Duran, Valldeperes i Geis, a Olesa. El periodista que redactà la notícia comentava que corria la brama que la causa instruïda per l’assalt al mas Sant Jaume havia portat descobertes importants i que per això hi havia persones prou conegudes que s’havien “absentat” (volia dir que havien fugit de la ciutat). El Constitucional del mateix dia informà de la detenció de Josep Barceló. El cap dels filadors protestà per escrit davant del diari negant la detenció i al·legant que el calumniaven.
El diari del dia 26 informà que en data del dia 23 s’havia produït un conat d’incendi en una fàbrica del carrer Amàlia. Com esdevenia un fet habitual, la nota aclaria que milicians, obrers i veïns havien treballat per sufocar les flames.
La S.A., Ligure Ibèrica, empresa italiana amb seu a Gènova i altres ciutats, inaugurà a Sant Martí de Provençals un gran establiment de bugaderia que rentava qualsevol mena de roba amb el nou sistema del vapor. A més prestava el servei de recollida i lliurament de la roba a domicili, mitjançant un transport de carruatges i garantia la indemnització de la roba que es perdés o es fes malbé a les seves mans. El sistema de neteja seguia el procés següent: 1- remull de la roba en aigua calenta amb sosa. 2- esbandit en aigua clara. 3- secat pel mètode de centrifugació. “Aquest sistema, confiat a les màquines, no castiga la roba- explicava el periodista- com ho fan algunes dones poc curoses emprant el sistema tradicional”. La nova empresa treballava per l’exèrcit, hospitals i centres de beneficència i per això i amb l’objectiu de tenir cura de la salut dels clients, comptava amb departaments que tractaven separadament la roba de cada grup. Concretament, tenia sales especialitzades per a la roba provinent de l’exèrcit, dels hospitals, dels centres de beneficència i dels particulars. La Ligure, és clar, amenaçava seriosament la feina de les bugaderes que treballaven pel seu compte, sobretot, a la riera d’Horta -.
Degut a la intervenció a les Corts dels diputats Degollada i Figueres, el Ministeri de Foment acceptà la inclusió de la connexió de Barcelona a la frontera en el projecte de línies telegràfiques elèctriques, a fi que es trobés amb la francesa a Perpinyà.
Una gasetilla del dia 27 d’abril, informava que la causa per l’assalt al mas Sant Jaume no s’havia de considerar finalitzada. Amb un llenguatge críptic, el periodista deia que el procediment judicial, dividit en diferents ramals, portava descobriments transcendents- els quals no especificava.
El diari del dia 28 informava que durant el dia anterior havia estat detingut Josep Barceló per causa de la seva implicació en l’assalt al mas Sant Jaume d’Olesa. La detenció fou realitzada per la ronda policial a les ordres del senyor José Montero (substitut del terrible Jeroni Tarrés, el qual, llavors, romania empresonat). La ronda donà l’alto a Barceló quan el clissaren al mig del carrer Barberà de Barcelona i el cap de l’associació de filadors intentà fugir però va ensopegar i l’atraparen. Barceló fou portat a la presó de l’ajuntament amb el rostre tapat amb una capa perquè els vianants no el reconeguessin. Després, fou traslladat a la Ciutadella, on va ser incomunicat, separat dels criminals, això- diu el periodista- per consideració a la “classe” a la qual, fins aquella data, pertanyia. La incomunicació es perllongaria fins que Barceló prestés declaració.
Els vaguistes d’Igualada dominaven la ciutat i en controlaven les entrades i sortides. Els representants dels treballadors formaren una comissió que enviaren a Barcelona per parlamentar amb el governador.
Hom deia que el còlera havia rebrotat a Barcelona però que els efectes no esdevenien tan sensibles com en el llarg episodi epidèmic que feia poc s’havia considerat finalitzat.
La disposició del governador civil de Barcelona, Cirilo Franquet, de data 30 d’abril (Diario de Barcelona, de l’1 de maig) ordenava el següent:
- S’establirien comissions locals i mixtes d’empresaris i treballadors, formades per 4 membres pel cap baix i fins a 12, amb l’objectiu que dirimissin les “qüestions fabrils”. Els alcaldes n’havien de ser els presidents i també serien responsables de l’execució dels convenis que s’hi adoptessin.
- Els preus de la ma d’obra i la durada de les jornades laborals havien de ser acordades a partir de les tarifes que s’establissin previ acord. Però, això només esdevindria aplicable en el ram tèxtil i en centres de més de 100 treballadors.
- S’imposaria una multa de 100 a 500 rals diaris als fabricants que tanquessin llurs fàbriques, sense causa justificada i aprovada per la comissió oficial. Els operaris que faltessin al treball havien de ser sancionats amb una multa de 5 a 50 rals diaris, o arrest d’1 a 5 dies.
- Els actes contra la lliure admissió i assistència al treball per part dels obrers serien jutjats d’acord amb el codi penal.
- Els empresaris que fessin conxorxa per tal d’abaratir abusivament les retribucions dels treballadors serien castigats amb multa de 10 a 100 duros i els treballadors que intriguessin per encarir-les i que per tal d’aconseguir-ho convoquessin vaga, amb la mateixa sanció.
- El trastorn de l’ordre públic per les causes esmentades, havia de ser jutjat d’acord amb la llei de 17 d’abril de 1821[20].
- Els fabricants no podien tancar llurs establiments si no ho avisaven en un termini previ de 8 dies a l’autoritat municipal, així com als treballadors, a fi que poguessin trobar una altra col·locació. Els infractors serien sancionats amb multes de 100 a 1000 rals.
- L’abandó de la feina per part dels obrers, sense causa justificada i sense que ho haguessin fet saber a l’empresari 8 dies abans, seria considerat delicte. L’abandó de l’obra per part del treballador, sense haver-la acabat, implicaria la indemnització de l’empresari, o la pèrdua del dret a cobrar-ne el preu.
- L’acomiadament del treballador hauria de ser-li notificat 8 dies abans de la data del cessament. En cas contrari, l’empresari seria sancionat amb multa de 10 a 50 rals. Qualsevol aplec de treballadors a fi de coaccionar el patró per tal d’imposar-li la contractació de treballadors, mitjançant la vaga o d’altres medis, hauria de ser castigada amb les penes establertes (les quals no s’especificaven).
- No s’aprovaria l’associació de treballadors de cap mena si no era de caràcter local i adreçada a objectius filantròpics. El llistat de socis havia de ser lliurada a l’alcalde. Les associacions que es constituïssin acomplint aquests requisits, serien autoritzades per l’alcalde.
- Els actes de violència per tal d’obligar els treballadors a ingressar en l’associació serien considerats agressions personals i castigats d’acord amb la llei.
- L’alcalde intervindria la comptabilitat de les associacions.
- Les associacions constituïdes que, en el termini establert, no comuniquessin a l’alcalde la filiació de socis, serien dissoltes. I si, malgrat això, continuaven exigint les quotes als socis, els responsables haurien de se jutjats com a estafadors.
Hom va saber que la llei de desamortització havia estat aprovada per les Corts malgrat la resistència de la reina i ara, només faltava que Isabel la sancionés. La llei, signada pel ministre d’Hisenda Pascual Mádoz, l’1 de maig, afectava els palaus episcopals, els santuaris i les escoles pies, així com els bens propis i comunals dels municipis. La premsa explicava que el temor d’Isabel es fonamentava en l’oposició del Vaticà, doncs el Papa opinava que aquesta llei infringia el concordat que havia signat amb el regne d’Espanya. Isabel també pensava que la desamortització no seria ben rebuda per les viles doncs els expropiava els bens, com ara l’explotació de terres i de boscos de la comunitat.
Uns dies després – Diario de Barcelona del dia 21 de maig- el govern va tenir interès en fer públiques les circumstàncies dramàtiques i sainetesques, succeïdes al palau d’Arajuez, que acabaren doblegant la voluntat reial. El govern en pes, amb O’Donnell, ministre de la Guerra, al capdavant, s’havia hagut de traslladar a la residència reial per tal d’obligar Isabel a que sancionés la llei. L’oposició de la reina fou notable i digué que la regulació que li presentaven constituïa una iniquitat. Llavors tot el consell de ministres anà a les cambres del rei Francisco d’Assis però aquest els corroborà la negativa de la reina i afegí que s’estimava més de perdre la corona i el tron que conservar-los cedint a les pretensions del consell de ministres. L’endemà, el consell de ministres visità altra vegada la reina. O’Donnell li digué això: “Senyora, em sembla que V.M. s’ha fet il·lusions respecte quina és la vostra posició. V.M. ha de saber que si persisteix en negar la sanció d’aquesta llei, l’Assemblea (Les Corts) es constituirà en Convenció Nacional, decretarà la vostra destitució i us desterrarà d’Espanya. Si ens obligueu, renunciarem a la monarquia constitucional, per la qual tant ens hem sacrificat i proclamarem la república. A més, us prendrem la filla, la qual pertany a la nació i ens servirà de penyora contra V.E”. Després d’això, la reina capitulà i sanciona la llei de desamortització, tot afirmant que ho feia en interès de la seva filla doncs certament mai ho hauria fet en el seu.
Arribaven informacions dels cònsols a França, més propers a la frontera, que denunciaven que els carlins acumulaven dipòsits d’armes en la línia.
El dia 2 de maig, el Diario de Barcelona publica una petita crònica del corresponsal d’Igualada, signada el dia 30 d’abril, explicant que portaven 8 dies de vaga a totes les fàbriques de la ciutat i que els carrers eren plens de gent errant que demanava almoina. El corresponsal qualificava la situació d’opressiva i miserable. Demanava la intercessió conciliadora de les autoritats. Deia que s’havia convocat una conferència entre representants dels empresaris i dels treballadors, de la qual esperaven una solució, mal que fos provisional. Tenia l’esperança que l’endemà obrissin un parell de fàbriques. Alguns empresaris abandonaven llurs domicilis i fugien de la ciutat. En l’edició de la tarda, del mateix diari, el govern civil informava que, segons els havia fet saber l’alcalde d’Igualada, el conflicte havia estat resolt i que tres fàbriques reiniciaven la producció, a les quals- assegurava- seguirien la resta.
S’inaugurà el tram de Barcelona a Manresa del ferrocarril que havia d’anar fins a Saragossa però de moment, el tren només arribava a Sabadell. Les estacions del trajecte eren les següents: Clot, Sant Andreu, Santa Coloma, Montcada, Cerdanyola i Sant Quirze del Vallès. Es complien 2 mesos d’ençà que funcionava el servei ferroviari fins Sabadell. Durant el mes de juny, s’estrenaria la via fins a Terrassa i es treballava de ferm en la línia de Terrassa a Manresa.
El dia 3 de maig, el periodista informava que la instrucció dels diferents procediments derivats de la causa per l’assalt del mas Sant Jaume havia avançat i se n’apropava la conclusió. Concretament, això esdevenia segur pel que feia a la resolució de la instrucció contra Pau Melis, filador de Molins de Rei, vuitè lladre de la partida que atacà aquella masia, el qual havia estat capturat el dia abans que fossin sentenciats els seus companys.
El Corona de Aragón afirmava que, dissortadament, la situació a Igualada havia tornat a empitjorar. Les fàbriques que el dia 2 havien d’haver obert les portes, a la fi no ho havien fet. Els treballadors aturats passaven diàriament a recollir la ració de sopa que distribuïa la municipalitat. L’autoritat militar concentrava tropes a Vilafranca a fi de traslladar-les a Igualada. Alguns fabricants de la ciutat havien fugit a Cervera.
El dia 5, la premsa informava que continuava el conflicte a Igualada. Només dues o tres fàbriques petites, les quals no sumaven ni una sisena parts dels telers de la ciutat, mantenien l’activitat. Els fabricants inactius afirmaven davant l’alcalde que ells mai havien tancat llurs establiments i que els seguien mantenint oberts per a tots els treballadors que acceptessin les tarifes (retribucions) acordades el 23 de gener, les quals havien estat certificades pel mateix alcalde. L’autoritat municipal intenta reunir de nou la comissió de patrons i treballadors però, havent-los citat, només 7 empresaris s’hi havien presentat i no s’havia pogut constituir per manca de quòrum.
A les 8 del matí del dia 10 es reuní el consell de guerra a la sala de visites de la presó de la Ciutadella, a fi de jutjar la causa instruïda contra Pau Melís, filador, de 25 anys, casat i amb fills, natural de Molins de Rei. Se l’acusava d’haver format part de la partida que havia assaltat el mas Sant Jaume. El periodista que escrivia la notícia deia que aquell mateix dia hom havia vist un vell que caminava penosament per la Rambla, amb els peus embenats. Es tractava de Llorenç Sanahuja, l’amo del mas d’Olesa que havia estat turmentat pels lladres, el qual era a Barcelona per assistir a la vista.
L’edició del Diario de Barcelona de la tarda del dia 10 informava sobre el desenvolupament del judici contra Pau Melís. Els condemnats i executats, Aguiló, Duran i Valldeperes, havien implicat Melís en els fets criminals. Concretament, Valldeperes confessà que Melís l’havia obligat a posar-se l’uniforme de mosso d’esquadra. Però, Melís al·legà que la nit del crim havia dormit a casa seva, a Molins de Rei i aportà testimonis d’això. Ara bé, els testimonis no recordaven exactament la data en la qual havien vist Melís a Molins de Rei. Per altra banda, sembla que els membres de la partida de lladres varen sopar a Esparraguera i que a la una de la matinada viatjaren fins Molins de Rei, acompanyats per en Melís, el qual anava armat amb una carrabina. Això ho van saber els inquisidors perquè el cotxer que els portava va contar que Melís l’amenaçà amb l’arma per tal que fes anar el carruatge més ràpid. L’acusat, d’entrada, negava que formés part de la partida d’assaltants i digué que la raó per la qual es trobava a Esparraguera era perquè havia assistit a una reunió de l’associació de filadors. Alguns testimonis declararen que l’havien vist aplegat amb els lladres “en completa intimitat”. Els habitants del mas Sant Jaume no reconegueren Melís com un dels lladres que entraren a la casa per a robar-los.
El periodista explicava que l’oficial que li havia tocat la defensa d’en Melís estava malalt i que l’havia substituït un altre, el qual es mostrà extraordinàriament lacònic. Només va al·legar, a favor del seu defensat, que era una persona extremadament religiosa i de notòria moralitat, tot aportant certificats d’això signats pel rector de la parròquia i de l’Alcalde de Molins de Rei. Durant la instrucció es realitzà un acarament entre Valldeperes i Melís. Llavors va ser quan Valldeperes acusà Melís d’haver-lo obligat a posar-se l’uniforme de mosso d’esquadra. Durant la vista, Melís es disculpà dient que sentia molt no haver recordat que havia estat a Esparraguera amb alguns dels assaltadors del mas Sant Jaume, quan li ho havien preguntat, però que no hi va anar per reunir-se amb aquests, sinó que l’objectiu del viatge consistia en participar en l’aplec de filadors. També va dir que no reconeixia els uniformes de mosso d’esquadra que es mostraven a l’estrada com a prova.
El periodista acabava la seva crònica confessant que no havia pogut entendre bé allò que passava a l’estrada perquè no li arribava el so dels parlaments però que en Melís havia fet “certes revelacions”. Ben segur que el periodista sabia que aquestes revelacions es referien a la implicació de Josep Barceló en l’afer que es jutjava- això esdevenia de coneixement públic- però no va voler comprometre’s.
L’11 de maig, Pau Melís entrà en capella per ser ajusticiat l’endemà a la mateixa hora. En aquesta situació fou sotmès a un acarament amb Josep Barceló, del qual va donar notícia La Corona de Aragón de l’endemà.
El diari La Corona de Aragón del dia 12 de maig, informava que durant el vespre del dia abans, Josep Barceló, ben emmanillat havia estat conduït davant de Melís per portar a terme un acarament “Puesto ya en capilla, el desgraciado Melís, hizo una espontánea declaración manifestando que ya que no le quedaba ninguna esperanza de vida debía confesar su participación en el robo de que se le acusaba, siendo otro de los que subieron a la casa disfrazado de mozo de escuadra; añadiendo que si tomó parte en el robo fue por instigación de Barceló, el cual le presentó a Poyo, a quien no conocía. A consecuencia de tan franca declaración, se ordenó el inmediato careo en capilla con Barceló […] Melís se ratificó en presencia de dos testigos y del fiscal y escribano de la causa en la declaración que había prestado, acusando abiertamente a Barceló y lamentándose de haberle conocido […] Barceló, sumamente conmovido y tartamudeando, no hizo otra cosa que negar los cargos hechos por su compañero…”
A les 9 de la nit, Barceló fou reclòs novament a la Ciutadella. A la porta de la presó hi havia grups d’obrers esperant veure’l passar entremig de l’escorta de mossos d’esquadra que el portava. El Diario de Barcelona es feia ressò del rumor que circulava per la ciutat, d’acord amb el qual Melís seria indultat degut a les revelacions que havia fet en el darrer moment.
La regulació de 30 d’abril del governador civil, Cirilo Franquet, mitjançant la qual aquest havia prohibit l’associació unitària de treballadors, provocà la resposta dels caps de les associacions obreres catalanes, la qual adreçaren president del govern, Baldomero Espartero:
“ Excm. Sr. Duque de la Victoria.
Los que suscriben comisionados por la clase obrera de Cataluña, se presentan a V.E. para manifestar al soldado del pueblo con la noble franqueza, y la premura que las circunstancias exigen los deseos de sus comitentes.
La clase obrera de Cataluña pide que se la reconozca la propiedad de su trabajo, lo mismo que se reconoce a la de sus amos los capitalistas, desea por tanto en cada uno de sus individuos la libertad absoluta de asociarse para casos en que gozando de salud carezca de trabajo, por la misma razón que se le concede cuando teniendo trabajo carece de salud: para poder rechazar el jornal que considere insuficiente a sus necesidades, y a la magnitud de su trabajo y pedir el, en su concepto, justo, (todo pacíficamente y sin la menor violencia), por la misma razón que el capitalista puede asociar sus capitales rechazando los jornales en su concepto altos; pide, en una palabra, para prevenir las angustias de mañana en las crisis industriales que de vez en cuando paralizan temporalmente el trabajo; en los casos que los suspenda parcialmente, tal vez, un mal entendido, y en los que las indisposiciones físicas del obrero no le permiten disfrutarlo, se conceda a cada uno de sus individuos el sagrado derecho de asociar sus ahorros individuales, y tener para sí, con el capital colectivo resultante, una garantía de existencia y tranquilidad, que para la sociedad, lo es sin duda de orden.
Negar tan justo derecho a los obreros en lo necesario, cuando se concede a los demás en lo superfluo, es una injusticia; que como todas, tarde o temprano produce fatales consecuencias:
1ª. La de trastornar en hechos secretos (con los naturales resultados del misterio y la fuerza) lo que a ser uso de un derecho legítimo, llevaría la garantía y beneficios de la publicidad, y
2ª. de dificultar y hasta desprestigiar la acción de la autoridad que se presenta, aunque legal, protectora de un privilegio en favor del que es más fuerte, al perseguir los hechos justos del obrero, cuando a sentarse la igualdad en este punto, la autoridad se hallaría con la fuerza y expedición del defensor de la libertad de todos y de cada uno, castigando con mano fuerte la violencia, de cualquier parte que ella viniese.
A la libertad de asociación del obrero, añade y pide el nombramiento de un jurado mixto; esto es, de amos y trabajadores, que dirima buenamente y con acierto las cuestiones sobre el jornal entre fabricantes y operarios, cumpliendo a la autoridad el sostén de sus acuerdos, y haciendo enmudecer de esta manera las exigencias exclusivas.Los obreros, en fin, piden en beneficio de su salud, de su independencia, del adelanto de la industria y del aumento del consumo:Que se fije en diez el máximun de las horas del jornal, y se sujeten a inspección los locales de los establecimientos fabriles para ver si llenan las, condiciones higiénicas necesarias; que se establezca el mayor número posible de escuelas gratuitas industriales, en donde aprendan los obreros los medios menos violentos, más útiles y modernos para cumplir sus diversas operaciones y fundar tal vez sus inventos, y por último que se establezcan también salas de asilo para los hijos de los obreros que, ocupados en su trabajo, se ven en la necesidad de tenerlos casi todo el abandonados a los peligros físicos y morales de la poca edad, y se prohíba a sus padres les pongan a trabajar antes de la edad de diez años, ya que se evitarían de estemodo las harto frecuentes desgracias de su debilidad e inexperiencia en los talleres, lograrían mejor desarrollo físico, y podrían aprovechar las escuelas industriales, ofreciendo para el porvenir más y mejores productos en igualdad de tiempo.
Pan para el espíritu, Sr. Excmo., pide el obrero a un Gobierno liberal, en las escuelas gratuitas industriales; salud para el cuerpo y tranquilidad para el terrible mañana inmediato, con la fijación de un máximum de horas de trabajo, inspección higiénica de los locales de talleres, y derecho de asociación; por último, justicia conciliadora con el establecimiento de un jurado mixto para cuestiones de amos y trabajadores; y, en fin, más salud y más inteligencia para el futuro trabajo en los hijos de los obreros, con el establecimiento de casas asilo y prohibición de que trabajen en los talleres antes de los diez años.
Y peticiones tan santas, Excmo. Sr., ¿podrán negarse a una clase que se honra con un amor constante al trabajo, que haría mil sacrificios para el sostén de la libertad, y que tiene especial predilección al gobierno del Duque de la Victoria, y más particularmente a la persona de V. E., símbolo del progreso indefinido? No, Sr. Excmo., el hijo de la confianza del pueblo, el hombre honrado y liberal, no verá indiferente el monopolio, no consentirá la libertad en unos, y el ahogo opresivo en los débiles; y partidario de la igualdad, contribuirá con toda la fuerza de su influjo, los recursos inmensos de su autoridad, y la elocuencia de su noble y patriótico corazón a que se acceda a la petición de los obreros de Cataluña.
Por tanto, en nombre de la justicia, de la humanidad y del orden duradero, los que suscriben
Suplican a V. E. se digne apoyar y contribuir al logro de la adjunta petición, como no pueden menos de esperarlo los hijos desheredados de la fortuna, en cuyo nombre lo piden al recto corazón de V. E.
Barcelona, 11 mayo de 1855.”
Com s’ha pogut comprovar, els treballadors, en aquesta data, ja no es referiren a les selfactines. Tot el contrari, reivindicaven la creació d’escoles industrials que impartissin la formació necessària per tal d’esdevenir pràctics en la manipulació dels nous enginys.
Els membres de la comissió de la Junta de Fàbriques tornaren de Madrid, on havien anat per tal de pressionar el govern a fi que anul·les la prohibició de les selfactines. Havent arribat a Barcelona convocaren una reunió per donar explicacions sobre les gestions que havien portat a terme.
Distintes associacions filantròpiques- és a dir, “legals”- de treballadors dels rams de tintorers, matalassers, llauners, fusters d’obra, ferrers, forners, espardenyers i d’altres oficis, de Barcelona i fins a cinquanta pobles de la província, s’adreçaren al governador civil per tal de manifestar-li que comprenien la necessitat que tenia el nou govern de l’Estat de consolidar-se, que es restablís la confiança de la població en la governació i que prosperessin les grans millores materials que el treball els proporcionaria. Per això, volien transmetre al governador la seva “lleialtat, amor a l’ordre i a les institucions”. Concretament, afirmaven que:
- Cooperarien en el manteniment de l’ordre públic i que estaven disposats a recórrer a les armes, si calia, per a combatre els que volguessin portar-los a una altra guerra civil tot emparant-se en la bandera de la revolta.
- Renunciaven a qualsevol aliança per assolir els augments de salaris acordats per les comissions mixtes i que ho farien tot per tal que no hi hagués més vagues.
- No destorbarien el funcionament franc i liberal del govern i de les autoritats que el representaven, a fi que es poguessin portar a terme les reformes que projectaven a favor de la província, les quals també beneficiarien els treballadors.
- Rebutjaven les acusacions que els adreçaven de falta de respecte a les lleis i els tribunals, les sentències dels quals sempre acatarien. Per això, els suggeriments i maquinacions dels enemics d’Isabel II toparien amb l’honradesa i lleialtat de les associacions que representaven.
L’ajuntament de Barcelona, fatigat pels entrebancs que el govern i l’exèrcit oposaven a l’enderrocament de les muralles, nomenà una comissió de lletrats per tal que redactessin un informe adreçat a la reina a fi de reclamar el domini de la ciutat sobre els terrenys en els quals s’alçaven, així com dels espais que les envoltaven. Els membres d’aquesta comissió eren Pau Valls, Josep Maria Pera, Francesc Permanyer i Manuel Duran i Bas.
A quarts de vuit del matí del 12 de maig, Pau Melís va ser executat al garrot.
El dia 13, la premsa recollia la brama que delatava que les policies havien portat a terme, durant el dia anterior, una ràtzia a la ciutat de Barcelona, entrant a nombrosos domicilis i fent detencions.
A Igualada es mantenia la vaga. L’alcalde va voler reunir la comissió d’empresaris i treballadors però els membres designats pels fabricants no es van presentar a la convocatòria. El periodista deia que la situació era molt angoixant i que portaven vint dies en aquest estat. Malgrat això, també aclaria que l’actitud dels vaguistes era pacífica.
Al voltant del dia 18 es convocà vaga dels empleats dels forns de pa de Barcelona a fi de demanar l’augment de les retribucions. Les autoritats, considerant que perillava la fabricació i distribució d’un bé bàsic de consum, reaccionà empresonant tots els vaguistes que va trobar. L’ajuntament amenaçà amb considerar els vaguistes com a sediciosos i demanà als amos dels forns que els denunciessin.
El dia 21, l’alcalde de Barcelona ordenà la incoació de diligències per tal d’esbrinar les raons i conseqüències d’uns successos, no especificats pel diari, amb motiu de les reclamacions formulades pels filadors i relatives a la retribució deguda pels dies festius treballats.
El dia 21 de maig, el Diario de Barcelona publicava un suplement de l’edició del dia, titulada “Exposición elevada a S.M. por el Excmo. Ayuntamiento de Barcelona” mitjançant la qual la ciutat reclamava que li fos reconeguda la propietat dels terrenys que ocupava la muralla, els baluards, els glacis i les dependències de la fortificació. L’exposició començava amb una llarga relació històrica relativa a les anteriors muralles, fins arribar a les darreres, a fi de demostrar que les successives defenses de la ciutat sempre havien estat finançades i edificades pels barcelonins i que això abastava, no solament els murs, ans també les valls (fosses) terraplens, portes, torres i baluards. Després- argumentaven els lletrats- Felip Vè. va abolir “la venerada i antiquíssima Constitució de Catalunya”- textualment- i s’apropià de les possessions i drets de la ciutat. Per això, tot i reconeixent que el dret de l’Estat espanyol s’estenia a les muralles, doncs s’havien suprimit els antics drets senyorials, el fet era que havent estat enderrocades, hom no podia deduir que els terrenys sobre les quals foren edificades, pertanyessin a ningú que no fos la ciutat. L’exposició redactada per Pau Valls, Josep Maria Pera, Francesc Permanyer i Manuel Duran i Valls, conté algunes frases dures: “No puede creer, Señora, este Ayuntamiento que se defienda en el día de hoy este acto fundador de vuestra dinastía con las teorías del derecho de conquista…” Això, doncs aquest dret – al·legaven- es fonamenta en el compliment del requisit consistent en que la guerra sigui “justa i solemne”, contra una potència estrangera, i per tant, no pot tractar-se d’una guerra civil, com va ser la guerra de successió. En definitiva, Barcelona l’any 1714 no fou conquerida i per això, Barcelona demanava a la reina que declarés a favor de la ciutat, la propietat que tenia sobre els terrenys en els quals s’erigien les muralles enderrocades, les fosses i els glacis. És a dir, allò que al·legaven els juriconsults és que la guerra de successió no va ser una guerra “justa” i que, en qualsevol cas, fou una baralla entre reis, de la qual els barcelonins i els catalans en van ser víctimes perquè a la fi varen perdre els drets que el règim monàrquic perdedor els reconeixia i respectava. D’això se’n deduïa que les muralles i els terrenys que ocupaven pertanyien a la ciutat i, en definitiva, als barcelonins.
Degollada i Figueres, diputats que es distingiren en la defensa a les Corts de l’extensió de les línies telegràfica elèctrica i ferroviària a Catalunya, van ser ben rebuts a Barcelona pels empresaris i la municipalitat.
Es crea l’associació d’artesans i menestrals, nomenada “Círculo Industrial”.
El dia 23, el Diario de Barcelona copiava El Constitucional per tal d’informar que la “causa cèlebre” instruïda contra Josep Barceló avançava amb la mateixa rapidesa que es s’havia tramitat la causa principal de la qual derivava, mal que s’havia retardat provisionalment degut a que el procediment secundari exigia més proves que el principal. Per això, l’ampliació de la investigació esdevenia necessària. Per exemple, s’havien portat a terme diferents reconeixements d’en Barceló, mitjançant “rodes de presos” i s’havien cridat força testimonis perquè declaressin, els quals pertanyien a classes socials distintes. En definitiva- deia el periodista- “en la causa principal estaban más concretos los hechos sometidos a examen y con menos dilaciones se acreditó cuanto incumbía acreditar”.
El 28 de maig, el Capità General Juan Zapatero, amb l’excusa que s’havia produït una sublevació militar de poca volada a Saragossa i algunes petites partides de carlistes aparegueren a l’interior de Catalunya i en el Maestrat, va declarar l’estat de guerra a la província de Barcelona, tot i que li donà el qualificatiu d’estat d’excepció. El ban regulador de Zapatero establia que les persones que subvertissin l’ordre públic serien jutjades en consell de guerra. A més, totes les autoritats civils restaven sotmeses a la capitania general.
Mitjançant successives ordenances del governador i dels alcaldes constitucionals es reconeixia que els carlistes armats havien tornat a aparèixer per diferents indrets de la geografia catalana i el dia 30, atès que havien sorgit altres partides carlistes a l’Aragó, les quals amenaçaven de passar a les comarques catalanes, Zapatero amplià l’estat de guerra a tot el Principat.
En la mateixa data, l’alcalde de Sants, Vicenç del Salat, informava que s’havia produït un petit aldarull a l’interior d’una fàbrica perquè algú va escriure “Viva Carlos VI, muera Espartero y la libertad” amb llapis, en un dels telers. Els treballadors s’havien enfadat, doncs – en opinió del batlle- “la classe obrera ha jurat que morirà per la llibertat”.
El dia 31, els lectors dels diaris varen saber que a les Guillaries havien estat assaltades algunes masies per grups de trabucaires, possiblement carlistes.
El dia 2 de juny finí la instrucció del cas contra Josep Barceló. Una de les darreres actuacions realitzades pel jutge instructor va ser un altre acarament però aquesta vegada, atès que Melís ja havia estat mort, es portà a terme entre els testimonis que havien assistit a l’anterior acarament que enfrontà el traspassat i l’acusat – hores abans que el primer fos executat -. Altra vegada, com feu llavors, Barceló negà totes les imputacions.
El dia 4, a les 8 del matí es formà el consell de guerra a la sala de visites de la presó de la Ciutadella. La presidia el coronel Ravell. El fiscal havia de presentar les seves conclusions en el termini de quatre hores i després l’expedient seria lliurat al defensor, el capità Joaquím Pons i Mercader, per tal que, en el mateix termini, pogués estudiar-lo. El periodista afirmava que el capità general volia que el tribunal militar fos absolutament imparcial i per això va renunciar al nomenament del president i membres de la dita comissió, tot permetent que continuessin els que ja ocupaven aquests càrrecs.
El dia 5 es reuní el consell de guerra per jutjar Josep Barceló i Cassadó, de 36 anys i natural de Mataró. La sala de visites de la presó on es celebrava estava plena de gom a gom i custodiada per membres de la ronda policial, un piquet del batalló d’artilleria i mossos d’esquadra. En la barra, davant l’estrada, s’exhibien les mateixes proves materials- roba, armes…- que havien servit per condemnar els set assaltadors del mas Sant Jaume i a Pau Melís.
El periodista que informava del desenvolupament de la vista va descriure sintèticament però amb precisió, els arguments del fiscal. Per començar, hom deuria creure que Barceló seria acusat de complicitat amb la banda de lladres que havia assaltat i robat el mas Sant Jaume però llavors, tothom s’assabentà que la imputació era molt més agosarada. El fiscal considerà que el cap de l’associació de filadors era l’autor intel·lectual i organitzador dels crims que havien portat Poyo, Arquer, Torres, Geis, Aguiló, Duran, Valldeperes i Melís al patíbul. Segons el relat del fiscal, resultava que no solament en Melís, sinó que també en Geis, estant en capella, acusaren Barceló d’haver-los induït a cometre el crim i és clar que, en aquest tràngol (“prontos a comparecer ante el tribunal de Dios”) els condemnats no podien mentir. Però, a més, el fiscal adduí que Poyo havia declarat que Barceló l’havia acompanyat a casa de l’armer al qual, en acabat, comprà les carrabines que els condemnats empraren per cometre el robatori. Poyo, en aquella ocasió, va creure que Barceló volia adquirir armes per als milicians que tenia al seu càrrec. A més a més, Geis declarà que, degut a l’amistat que tenia amb Barceló, la nit del robatori havia estat a casa de l’amant d’aquest i revelà que hi havia deixat un mocador negre i un altre de vermell, els quals, després, foren trobats pels policies que escorcollaren el domicili de la senyora. I Geis també va explicar que havia conegut Poyo a casa d’en Barceló. El fiscal fins i tot va al·legar com a prova de la culpa de l’acusat, el fet que quan la ronda policial li va donar l’alto, intentà fugir, malgrat que llavors sabia que la justícia l’havia citat perquè es presentés al jutge instructor, atès que la citació havia estat publicada en el Diario de Barcelona. En el moment de la detenció de Barceló, els membres de la ronda li requisaren un punyal.
L’actitud de Barceló mentre va romandre a la presó fou adduïda per l’acusador com un agreujant, doncs- segons la seva opinió- fou “negativa”. És a dir, Barceló no volia admetre que coneixia Poyo, malgrat que hi havia testimonis que els havien vist passejar plegats. L’acusat també havia negat que acompanyés Poyo a ca l’armer però aquest comerciant reconegué ambdós. Respecte Melis, el cap de l’associació de filadors assegurà que no l’havia vist d’ençà que coincidiren en una fàbrica, d’això en feia un grapat d’anys. Geis i Melis declararen que Barceló els havia instat a cometre el robatori del mas Sant Jaume i que els havia comentat que si trobaven dos o tres homes més que hi volguessin participar, el fet restava assegurat i es farien rics. També els oferí el seu domicili per tal que s’hi refugiessin en cas que fossin perseguits per les autoritats i els garantí que allà ningú els cercaria. Finalment, el fiscal recordà que quan Barceló era conduït a la presó comentà als mossos d’esquadra que el custodiaven que s’aplegarien seixanta mil homes per alliberar-lo.
De totes les acusacions que el fiscal desgranà, una esdevenia molt significativa perquè desvetllava la raó veritable per la qual Josep Barceló s’enfrontava a la pena de mort. Sense embuts ni dissimulació, el fiscal va al·legar contra el reu que molts alcaldes de viles de la província, com ara els de Vilassar, Mataró, Sitges i Vilanova, havien declarat que Barceló, com a cap i comissionat de l’associació de filadors, visitava llurs viles per enardir els treballadors i que, en comptes de conciliar en els conflictes laborals, en creava de nous.
A la fi, el fiscal demanà la imposició de la pena de mort a l’acusat.
Josep Barceló, davant del tribunal militar, amb veu segura i ferma negà totes les acusacions. Només va admetre que quan el detingueren portava un punyal però digué que estava autoritzat a portar-lo com a capità de la milícia.
El periodista no va explicar-nos els arguments que emprà la defensa però en un rampell d’imprudent sinceritat- atesa la situació de censura que implicava l’estat de guerra- afirmà que el defensor havia esborrat (“desvaneció”) les proves de càrrec i que demanà que el fiscal retirés l’acusació i que s’absolgués el seu defensat. És a dir, que el periodista creia que no hi havia cap prova que permetés condemnar Barceló i això és el que pensava la immensa majoria de la població, inclosos molts liberals conservadors, industrials i burgesos. Més endavant, veurem que fins i tot Joan Mañé i Flaquer, director del Diario de Barcelona – paper conservador i sempre compromès amb l’autoritat- quan encara no havien transcorregut dos mesos de la condemna i execució de Josep Barceló, opinava que gairebé sempre que l’Estat intervenia en les qüestions laborals de la indústria, ho feia de forma desencertada, apilant llenya en el foc i que en un moment de “vertigen” l’autoritat “emprendió cruda persecución contra determinadas personas de la clase trabajadora, por cierto de las más ilustradas que ella cuenta”. Mañé reblava el clau, afirmant que calia posar punt final a tanta arbitrarietat i que la classe obrera no podia ser considerada fora de la legalitat- és a dir, que el treballador no se’l podia considerar una persona sense drets, al marge de la justícia.
Conrad Roure, que era advocat, essent jove va viure aquest procés amb interès i en les memòries que va escriure diu que un tribunal civil, o simplement un tribunal disposat a fer justícia, no hagués trobat manera de condemnar en Barceló i que ni tan sols hauria pogut considerar-lo còmplice dels crims del mas Sant Jaume. Roure, acabava el seu comentari amb aquesta frase: “però, en aquella època, Barcelona romania sota les ordres de Zapatero”[21]. La referència que fa Roure als tribunals civils ens recorda que les primeres actuacions de la instrucció pels crims del mas d’Olesa van ser encarregades al jutjat de primera instància de Terrassa i que això esdevenia lògic, atès que llavors no hi havia “estat de guerra”. Però, el jutge civil fou obligat a inhibir-se del cas a favor del tribunal militar i aquesta mesura deuria tenir raó de ser en la descoberta que alguns dels implicats principals pertanyien al gremi dels filadors i la voluntat conseqüent d’aprofitar l’avinentesa per tal d’escarmentar els membres de l’associació obrera més organitzada i influent.
Mitjançant altres fonts que no són la premsa[22], sí que podem conèixer les bases de l’argumentació de la defensa que formulà el capità Joaquim Pons i Mercader. En primer lloc, els fets al·legats per la fiscalia només provaven que Melís, Geis i Poyo coneixien en Barceló i això esdevenia lògic, doncs tots compartien l’ofici de filador. Per això mateix, Melis, o Geis, o ambdós, havien estat acollits a casa per l’amant de Barceló i per això Poyo podria haver estat en el domicili d’aquest. El fet que Poyo conegués l’armer, al qual després comprà les armes per l’assalt al mas Sant Jaume, degut a que una altra vegada l’hagués visitat acompanyant Barceló, tampoc constituïa cap prova de la participació d’aquest en els crims del mas Sant Jaume.
En segon lloc, és clar que si Melís i Geis van implicar Barceló en la comissió dels crims pels quals els acusaven, això ho havien fet per les insinuacions del fiscal i del jutge que els van fer veure que si revelaven aquesta relació els seria perdonada la pena de mort, mal que això fos en el darrer moment, dalt del patíbul. De fet, aquesta pressió ja s’havia exercit contra Aguiló, Duran i Valldeperes, els quals implicaren Melís en la comissió dels crims. Fins i tot, la mateixa proposta va ser suggerida a Barceló, al qual, davant del tribunal, el fiscal comminà la confessió, tot avisant-lo que la comissió militar tant podia condemnar-lo, com absoldre’l. Barceló es refermà en la seva innocència i no va incórrer en la falsedat d’implicar ningú més en l’afer del mas Sant Jaume.
En tercer lloc, ningú podia saber amb certesa què havien confessat Melis i Geis pel que fa a la participació de Barceló en els crims que motivaven el procés. Respecte això, la frase més compromesa que hom atribuïa a Melis era que havia lamentat que un dia hagués conegut Barceló. Però això, lògicament, també pot ser interpretat en el sentit que Melis sabia que si l’havien culpat d’aquells crims, això havia estat degut a la seva condició de filador associat i les ganes que tenia la Capitania general de penjar Barceló. És clar que el tribunal de guerra va córrer perquè Geis i després, Melis, fossin executats abans que es jutgés Barceló, a fi que no poguessin declarar en públic en la vista d’aquest.
Finalment, si Barceló esquivà els membres de la ronda policial d’en Montero- successor del terrible Jeroni Tarrés- això va ser degut a que els pinxos disfressats de policia gaudien de molt mala fama, la gent els confonia amb delinqüents, doncs sovint no s’identificaven i sobretot, perquè el dirigent dels filadors no sabia que el jutge el requerís. Al respecte, el defensor de Barceló aportà la prova d’un fet incontrovertible. Barceló havia estat detingut el dia 27 i fins l’endemà, dia 28, no es va publicar la requisitòria del tribunal que el reclamava. És a dir, que Barceló va esquivar els membres de la ronda perquè no sabia que l’hagués imputat cap tribunal, ni que el requerissin per tal que es presentés davant d’un òrgan judicial. En realitat, en el moment de la detenció, ni estava imputat, ni el requeria la justícia.
Juan Zapatero va decidir que Josep Barceló havia de morir i aquesta determinació fou presa abans que hom pogués trobar cap mena de relació, ni que fos de la mena imaginada, entre els crims del mas d’Olesa i el líder dels filadors. La determinació de castigar Barceló per part del capità general va ser tant prèvia al dit “descobriment”, que el diputat Laureà Figuerola en tenia constància i amb tota naturalitat la va airejar en la seva intervenció en la sessió de les Corts espanyoles del 19 d’abril- a la qual ens hem referit. És a dir, tan antiga era la determinació mortal de Zapatero, que Figuerola, abans que Melís pogués implicar Barceló en els crims del mas Sant Jaume, ja sabia que el cap de l’associació de filadors era perseguit per aquests crims, o d’altres encara no determinables- el titllà de “cap d’incendiaris i assassins” i afirmà que estava imputat en un procés per aquesta causa. I recordem, a més, que el dia 24 d’abril el diari La Corona de Aragón anuncià que Barceló romania detingut i no ho va ser fins al cap de tres dies.
Els caps de les associacions obreres sabien que els grans industrials- quan es prohibiren les selfactines- volien fer-los desaparèixer i mitjançant la resposta a les invectives de Figuerola que publicà la premsa del 2 d’agost de 1854, denunciaren que una junta d’aquests havien parlat de pagar assassins per a que eliminessin els membres de la comissió de filadors.
L’escarment decidit pel capità general encara es fonamentava en una altra excusa, suggerida molt indirectament, la qual consistia en considerar que les associacions obreres feien conxorxa amb els carlins. Precisament, Poyo i Arquer havien estat oficials carlins i l’assalt i robatori del mas Sant Jaume fou realitzat d’acord amb l’estil i normes dels trabucaires. A més, d’ençà que el general Gutiérrez de la Concha havia declarat la fi de la guerra dels matiners (1849) no havia cessat una certa efervescència de petites partides armades. A l’àmbit rural els carlins seguien vius; somorts, certament, però vius. Recordem que els matiners no van ser vençuts en els camps de batalla i que simplement havien estat ofegats per manca de finançament i del suport dels grans pagesos. I també cal recordar que aquella guerra es va caracteritzar per l’aliança de rebels de distintes ideologies. Llavors, republicans, liberals d’esquerra i carlins havien format partides armades en les quals s’hi barrejaven, col·laboraven en les esbatussades i fins i tot, en ocasions, compartien material i efectius humans.
Les autoritats polítiques i militars de l’Estat tenien molt present l’experiència que havien viscut en la guerra que havia finalitzat feia cinc anys i per tant, no pensaven que fos cosa estranya que l’antiga aliança dels matiners de distintes banderes encara es mantingués. Els carlins tampoc l’havien oblidat i quan s’adonaren de la durada i reeiximent de la revolta obrera, oficialitzaren la nova temptativa armada. Precisament, el 2 de juliol, quan es declarà la vaga general, Marcel·lí Gonfaus, el capitost carlí més carismàtic a les terres gironines, entrà al Principat al front d’un contingent d’homes que anava més enllà d’una colla de trabucaires.
El diari del 5 de juny informava que el consell de guerra condemnava Josep Barceló a la pena de mort, que la sentència li havia estat llegida i que immediatament el reu havia entrat a la capella. La sentència s’hauria d’acomplir l’endemà, dia 6, a les 7 del matí. El condemnat s’assabentà de la condemna amb serenitat, malgrat que es mostrà inquiet. El periodista diu que Barceló formulà “exigències improcedents” i palesà sentiments rancuniosos contra els homes que l’havien implicat en aquella conxorxa.
Immediatament, el govern militar de la província de Barcelona adoptà les mesures escèniques i de seguretat per a l’execució de Barceló. Pel que fa al lloc on havia de ser mort el dirigent obrer, no hi va haver sorpresa. Gairebé totes les execucions es portaven a terme en els glacis de les muralles i molt sovint, en el glacis del portal de Sant Antoni (actualment, la plaça Josep Maria Folch i Torres). Doncs, aquest fou el lloc triat. Però sí que hi va haver certa expectació per les exagerades mesures de seguretat que es van determinar. Formaria el quadre al voltant del cadafal el batalló del regiment de Soria, una bateria de cinquanta soldats del regiment d’Artilleria, un batalló de caçadors d’Arapiles, i un esquadró del regiment de Calatrava. Un escamot de l’esquadró de caçadors de Barcelona custodiaria el condemnat i ho faria reforçat per un altre escamot d’infanteria. El condemnat sortiria de la presó per la porta de les “visites” i seria conduït al lloc de l’execució per la part de fora de la ciutat. Veritablement, el govern militar estava espantat perquè sabia que en aquest cas tenia tota la ciutadania a la contra.
Les darreres notícies informaven respecte l’estat d’ànim del condemnat. Finalment- deia el periodista- Barceló es mostrava dòcil i submís a les exhortacions dels sacerdots i havia atorgat testament. A més, havia admès que tenia coneixement de la planificació de l’assalt al mas Sant Jaume i que coneixia a Poyo, Geis i altres acusats. També va admetre que havia sabut alguna cosa del foc provocat en una fàbrica de Molins de Rei. Hom suposava que, al vespre, el condemnat faria revelacions importants respecte crims que es preparaven o que ja havien estat executats, així com relatives a maquinacions polítiques. Per això, Barceló demanava insistentment que el portessin a presència del capità general.
En la vigília de l’execució de Barceló, la premsa també es va fer ressò de la persistència de l’epidèmia del còlera, la qual s’havia escampat per diferents poblacions catalanes i espanyoles.
Una homes armats es presenten en una fàbrica de Molins de Rei i maltractaren un operari- potser era l’encarregat. Succeí un aldarull i l’alcalde tocà a sometent. Els provocadors fugiren de Molins però van ser atrapats a L’Hospitalet de Llobregat i conduïts pels mossos d’esquadra a Cornellà.
A les Corts es debatia un projecte de llei per al manteniment de l’ordre públic. La intenció dels promotors consistia en regular l’estat de guerra. Les disposicions generals d’aquest projecte palesen que els legisladors no els agradava gaire o fins i tot consideraven anormal, la usurpació de la justícia civil per part de la jurisdicció militar. Un dels articles volia impedir que els militars jutjats pels tribunals militars se’ls imposessin penes superiors a les previstes en el codi penal per al mateix delicte. Aquesta previsió demostra que els tribunals militars tendien a imposar la pena de mort a tort i dret. Una altra norma instava la reforma dels tribunals militars pel cas que jutgessin civils. La composició que hi preveia, per aquests casos, era la següent: el president, tres capitans i tres advocats nomenats pel govern. També cal fer esment que el projecte disposava que quan s’aixequés l’estat de guerra, totes les causes pendents de sentència que s’instruïssin contra persones civils, haurien de ser traslladades a la jurisdicció civil.
El dia 6 de juny de 1855, a les 7 hores i 20 minuts del matí, Josep Barceló va ser executat al garrot. Camí del suplici, es mostrà molt serè i anava fumant un cigar i saludant tots els coneguts que trobava. El periodista confessà que l’actitud del condemnat li provocava un “efecte penós”. Una gentada immensa omplia l’espai disponible al voltant del cadafal, la qual es mantingué en un silenci absolut i eloqüent durant l’estona que es perllongà la cerimònia. El condemnat parlà llarga estona amb el capellà i recità l’acte de contrició. Les darreres paraules que pronuncià, segons el periodista, foren aquestes: “No moro per lladre, ni per haver donat armes [als assaltants del mas Sant Jaume]. Sentiria molt que les meves declaracions haguessin compromès o tacat els amics”.
Fixem-nos que el periodista que cobria la informació de l’execució- i el qual, possiblement era el mateix que cobrí el judici- fa el possible per traslladar al lector la certesa que tothom compartia en relació a la innocència del condemnat però – degut a la censura i l’estat de guerra- ho va fer mitjançant frases amb sentit equívoc. Per exemple, el fet que el condemnat, durant el camí vers el suplici, li provoqués un “efecte penós” pot ser interpretat en el sentit que li feia pena, o que l’actitud del reu no era l’adequada. La reproducció de les darreres paraules de Barceló sembla lleugerament manipulada doncs dóna a entendre que el condemnat havia fet delacions que comprometien a alguns dels seus amics, mal que altra vegada es declarava innocent dels crims que l’havien portat al cadafal, però no cal ser gaire espavilat per entendre que el condemnat va dir, en realitat, que ell no havia denunciat ningú, oposant la seva honradesa a la dels que l’havien embolicat en l’afer criminal del mas Sant Jaume. Efectivament, tot i que les autoritats havien anunciat no sabem quantes causes derivades del procés principal pels crims d’Olesa, un cop Barceló fou mort, es va trencar la cadena de delacions i no es condemnà ningú més per aquests delictes.
Mentre Barceló era garrotat, el capità general del bracet del governador, es passejaren per la Rambla. Això va ser una manera d’exhibir-se, tot mostrant el seu poder i impunitat davant de la ciutadania indignada per l’assassinat polític que havien organitzat i que en aquell moment es portava a terme.
L’anàlisi dels raonaments que podien haver fonamentat la decisió de matar el principal líder de l’associació de filadors esdevé difícil i potser, fins i tot, baldera. Quins beneficis pensava Zapatero que obtindria amb aquest assassinat mal disfressat de legalitat?. A l’època tothom considerà que, deixant de banda criteris legals, morals i humanitaris, l’ajusticiament de Barceló constituïa una provocació innecessària, creava un màrtir i donava més motius a les classes obrera i d’operaris per sostenir la lluita aferrissada contra el govern i les classes poderoses. Personalitats burgeses, o al servei de la burgesia, com ara Joan Mañé i Flaquer, mostraren el disgust que els ocasionà aquest crim oficial. Però, Zapatero era un militar curt de gambals que sempre es considerava en guerra i prenia decisions a partir de la “lògica” de la batalla. Ell havia parlamentat amb l’enemic i aquest no estava disposat a rendir-se sense condicions; per tant, l’havia d’anorrear. És clar que l’enemic no es resumia en la única persona de Barceló, ni aquest personatge – tot i que, molt significatiu- era l’únic general amb el qual comptava l’exèrcit que li plantava cara.
Però, a la fi, cal remarcar un fet constatable. A partir que Josep Barceló fou acusat, jutjat i executat, les associacions de treballadors tèxtils deixaren de considerar que les selfactines esdevenien la causa principal de les desgràcies que corcaven les relacions laborals.
La premsa progressista clamava contra la declaració de l’estat de guerra que preparava el govern.
El ministre de governació elevà a la signatura de la reina un reial decret per limitar l’allistament a la Milícia Nacional i posar-la a les ordres de les diputacions.
El mateix ministre Santa Cruz, mitjançant un altre reial decret, confirmava l’estat de guerra que, amb el qualificatiu d’”estat d’excepció”, ja havia declarat el capità general de Catalunya a les quatre províncies del Principat.
La sublevació carlina s’intensificà a ponent de Catalunya i també sorgiren partides de facciosos d’aquest signe a les comarques de l’Ebre, l’Aragó i a Castella.
Els diputats progressistes purs s’enfadaren amb el ministre de governació perquè mitjançant un reglament limitava la Milícia Nacional. Aquests diputats consideraven que la reforma que impulsava el ministre exigia que es portés a terme amb una llei i per això, formularen vot de censura a Santa Cruz. Però, és clar que allò que els empipava era el contingut de la reforma, mitjançant la qual es volia impedir l’allistament massiu de voluntaris a la milícia i se la sotmetia a les Diputacions, a més de prohibir que, els allistats poguessin rescatar la prestació del servei a canvi del pagament d’una quantitat econòmica. Evidentment, atès que la milícia constituïa un cos armat local i popular, el qual sempre acabava donant suport als interessos del poble, i atès que, a més, competia amb l’exèrcit “nacional”, el poder central anava pel camí de dissoldre-la, com havia fet Narváez.
Baldomero Espartero, president del govern, davant del vot de censura dels progressistes, anuncià que es presentaria a les Corts per donar suport al ministre de governació en l’assumpte de la reforma de la Milícia Nacional i que després aniria a visitar la reina per presentar-li la dimissió i que mai més tornaria a Madrid. El diputat Pascual Mádoz proposà que la crisi es resolgués amb la dimissió de tot el govern i que Espartero, en lloc de dimitir, en formés un de nou. Els ministres del govern aplegats demanaren a Espartero que no acomplís la seva amenaça i a la fi, tot restà momentàniament solucionat amb la dimissió de Santa Cruz.
L’11 de juny, es constituí la nova Junta de Fàbriques de Catalunya. En la mateixa data, el diari informava que l’alcalde d’Igualada havia exhortat els fabricants per tal que incrementessin el sou dels filadors en cinc maravedís per cana, això fins que no es fixessin les remuneracions generals. L’alcalde feia mans i mànegues per acabar el llarg conflicte que afectava la indústria de la ciutat. Els fabricants i els obrers que acceptessin el tracte s’haurien d’inscriure a l’ajuntament.
El diari del dia 12 es feia ressò del possible restabliment del dret de portes, degut a les dificultats econòmiques que tenallaven l’administració pública.
El dia 19, la baronessa de Senaller fou assassinada a Barcelona pel coronel de l’exèrcit espanyol Blas de Durana. La baronessa eixia de ca sa germana en el carrer de la Unió, de Barcelona, quan Durana l’apunyalà reiteradament. El crim fou presentat com la conseqüència d’un afer passional. En unes altres circumstàncies polítiques és dubtós que l’assassí hagués estat jutjat i condemnat a mort i això és el què pensava la ciutadania. Els militars de l’exèrcit espanyol que cometien barbaritats a Catalunya, si acabaven sent acusats i jutjats, se’n sortien amb penes de presó. Però, en aquest cas, Juan Zapatero va considerar que ateses les circumstàncies “extraordinàries” per les quals passava el país, agreujades per l’execució de Josep Barceló, calia que demostrés que la justícia que impartia esdevenia equitativa i que la llei obligava tothom. Això va explicar al govern mitjançant una carta. Blas de Durana, ofès perquè l’havien condemnat al garrot- ell, com a militar volia que l’afusellessin- es suïcidà a la presó durant la nit abans del dia assenyalat per a l’execució. Zapatero, tement que la gent pensés que la notícia del suïcidi constituïa un engany per tal d’amagar la fugida consentida del condemnat, ordenà que se’n garrotés públicament el cadàver i que després s’exposés en públic. La macabra cerimònia es va portar a terme el 14 de juliol en el glacis de la Ciutadella[23].
El dia 28 de juny, els treballadors d’una fàbrica de Badalona es barallaren violentament amb l’empresari i els encarregats. L’empresari i els ajudants dispararen als treballadors. Hi va haver quatre operaris ferits per arma de foc. No consta que l’autoritat investigués els fets.
L’1 de juliol de 1855, el capità general Juan Zapatero ordenà l’afusellament immediat de tots els facciosos carlins que fossin descoberts amb les armes a les mans. Això suposava, a la pràctica, que l’exèrcit podia afusellar a tort i dret, sense donar explicacions, doncs gairebé tots els pagesos tenien una escopeta a casa.
4. De la vaga general de juliol de 1855 a la fi del bienni progressista.
El 2 de juliol de 1855 es declaren en vaga els treballadors de les empreses de Roda de Ter i de Manlleu. Aquesta notícia d’abast estrictament local, publicada al Diario de Barcelona, semblava que volia amagar que, en realitat, la vaga que s’havia declarat tenia caràcter general i afectava tota Catalunya.
La vaga general fou iniciada pels treballadors de les fàbriques tèxtils del ram del cotó de Catalunya. Va ser un moviment ampli, extremadament organitzat i d’efecte simultani, arreu del territori i a tots els centres fabrils. És a dir, aquella actuació no tenia res a veure amb l’anarquia i l’espontaneïtat que havien significat la revolta de la jamancia i les clàssiques bullangues barcelonines de les dècades anteriors. Els fabricants catalans restaren sorpresos per l’esclat de la vaga i l’organització que la caracteritzava, tot i que la convocatòria- sense signataris- havia estat publicada pel diari El Constitucional i per la premsa de Madrid:
“Barceloneses, catalanes todos: Muchísimos son los fabricantes del Principado que, alentados por los últimos bandos del capitán general, y despreciando anteriores convenios, han despedido a los trabajadores, enviándoles a pedir limosna;
El guante arrojado por los amos quieren recogerlo de nuevo los trabajadores y por lo mismo pacíficamente dejarán las cuadras y talleres […]
Desgraciado el que se entrometa con la clase obrera para dar vivas a los carlistas, quemar fábricas y arruinar familias […];
A los trabajadores no les mueven otros fines que la libre asociación para impedir que, como ha sucedido, se apodere la autoridad de los caudales que tenían para socorrerse mutuamente; quieren también fijar de un modo estable las horas de trabajo; y que se constituya un gran jurado de amos y obreros que arreglen buenamente las discordias […] y desean, por fin, que se les considere ciudadanos españoles para ser admitidos en las filas de la Milicia Nacional, de las que se les excluye ahora de manera absoluta […] “
De bon matí, a més dels tallers i fàbriques, també van tancar moltes botigues de Barcelona, mentre els treballadors provinents de les poblacions properes, s’apilaven a les portes de la ciutat. L’actitud de la massa era pacífica.
El Diario de Barcelona del dia 3, copiant la gasetilla que havia fet El Constitucional del dia anterior, informava que el director d’una fàbrica a Sants havia estat mort d’un tret i que també havia estat ferit un soci de la mateixa empresa. Ambdós eren- segons el periodista- persones molt conegudes i apreciades a la ciutat. Després hom va saber que la víctima mortal era Josep Sol i Padrís.
Amb el motiu de les honres fúnebres de Josep Sol, el seu amic i director del Diario de Barcelona, Joan Mañé i Flaquer li va dedicar una llarga necrològica que va ser publicada el dia 27 de juliol. L’objectiu de la necrològica de Mañé consistia en fer saber a tothom que la persona assassinada no era merament el director d’una fàbrica, ans havia desaparegut un personatge mereixedor de ser enterrat en el panteó dels catalans il·lustres- projecte, entre d’altres, promogut per Mañé. Les dades que oferia l’autor del recordatori sobre la vida del traspassat, ens assabenten que Sol havia estudiat llatí, retòrica, filosofia, economia política, ciències naturals, matemàtiques, taquigrafia i càlcul mercantil. Era llicenciat en Dret. A més, coneixia les llengües francesa, anglesa i italiana. S’havia traslladat a Madrid, on fou pupil de Bonaventura Carles Aribau i va escriure en diferents periòdics oposats al govern de Narváez. Després, tornà Barcelona.
Mañé s’esmerçà per tal de destacar que Sol professava un veritable amor a Catalunya, de la qual en coneixia la història, la llengua, les lleis i els costums. Aquests coneixements el portaren a la defensa de la indústria catalana doncs va comprendre que en ella radicava l’esdevenidor del país. L’autor de la necrològica, havent-nos recordat que el mort també havia estat diputat i que s’havia oposat al Concordat amb la Santa Seu- és a dir que era partidari de la desamortització- esmerçà algunes línies de l’escrit a fi de descriure’ns-el com un senyor amb sensibilitat social:
“Un hecho recordaremos […] que agrava sobremanera el atentado cometido contra su persona.- Es ya notorio que casi siempre que la autoridad ha intervenido en la cuestión del trabajo industrial, como la llaman algunos, lo ha hecho con notable desacierto, acumulando combustible en la mina que más o menos tarde había de reventar. En uno de esos momentos de vértigo […] se emprendió cruda persecución contra determinadas personas de la clase trabajadora, por cierto de las más ilustradas y virtuosas que ella cuenta. Presas y entregadas a la comisión militar […] absueltas generalmente por el tribunal, se las trasladaba al momento a algún buque que las deportaba a algún punto fuera del Principado. El que estas líneas escribe, indignado de tan inicuas barbaridades, previniendo que algún día se habían de traducir en injustas venganzas, no por parte de los perseguidos, sino por otros que se creyeran agraviados en ellos, indicó a varias personas la necesidad de poner fin a tamañas injusticias”. Entre les personalitats que Mañé va prevenir d’això, hi havia en Josep Sol i l’autor de la necrològica recordava que degut a la seva intermediació i la d’altres prohoms, l’autoritat va acabar moderant l’activitat injustament repressiva que portava a terme contra els obrers[24].
L’assassinat de Josep Sol i Padrís, director de la fàbrica Güell de Sants, mai fou aclarit. La versió dels fets més estesa atribuïa el crim a un grup de treballadors que havien anat a trobar en Sol a la seva oficina per fer-li signar un compromís d’augment salarial. La víctima s’hi va resistir però a la fi, admeté el tracte. Els suposats treballadors abandonaren l’oficina amb el document signat però en acabat- hom no en sabia la raó- s’ho repensaren i tornaren a presència d’en Sol per clavar-li un grapat de punyalades i matar-lo d’un tret de pistola al cap. També van ferir el seu ajudant. Espartero- al qual els obrers revoltats utilitzaven com a bandera- declarà que estava molt disgustat per la situació a Catalunya i esperonà les autoritats en la recerca dels culpables del crim. El fet és que, van córrer altres versions en relació a l’assassinat d’en Sol i alguna implicava els carlins[25].
En l’edició de la tarda del dia 3 de juliol, el Diario de Barcelona informava que s’havia declarat la vaga, no solament a Barcelona sinó que també a moltes altres poblacions industrials de Catalunya. Tot seguit, el diari publicava el ban de la capitania general, del dia 2, mitjançant el qual Juan Zapatero deia això:
“En el día de hoy y de un modo incalificable, he visto se han suspendido todos los trabajos de las fábricas, cediendo los obreros a las sugestiones de mala índole, pues me consta que muchos o la generalidad de ellos están contentos con los precios que les proporciona su honrosa ocupación […] Malévola y pérfidamente se ha intentado persuadir a los honrados obreros, que por mi autoridad, iban a disolverse las sociedades filantrópicas y de respetable objeto, por cuyo medio hoy obtienen los menesterosos los socorros mútuos que pueden necesitar en sus desgracias y adversidades […]. Se han prohibido la continuación de las [sociedades] que no tienen estos requisitos, de las que se hallan fuera de la ley, y las que llevan un fin reprobado y vienen a ser causa de que se subvierta el orden […]”.
Tot seguit, Zapatero exigia que els obrers abandonessin la vaga i tornessin al treball.
En la mateixa data, es van fer públics dos bans del governador civil, Cirilo Franquet, del dia 2, que donaven suport al capità general i en els quals es repetia les mateixes reconvencions contra els vaguistes. El primer ban anava adreçat als “conciutadans” i l’altre “als obrers honrats d’aquesta província”. Potser la diferència consistia en el fet que els obrers no eren considerats ciutadans? El governador afirmava que “Ha llegado el momento solemne de saber cuales son los amigos de la situación o los enemigos de ella”. El governador es referí a l’assassinat de Josep i Padrís i d’una família sencera, a Igualada, per tal d’amenaçar els vaguistes amb aplicar-los “el rigor de la llei”. Tot seguit – o, simultàniament- Cirilo Franquet convocà la reunió de la corporació municipal de Barcelona, la qual presidiria. Durant la sessió, el governador atribuí la causa de la vaga a una mala interpretació del ban del capità general mitjançant el qual havia prohibit les associacions de treballadors. Franquet volia dir que Zapatero només havia bandejat les associacions generals, creades per assolir finalitats il·legals i que això el capità general ho havia dit ben clar. A més, Franquet va relacionar l’esclat de la vaga amb l’aixecament de partides carlines armades en territori català. Un regidor de l’ajuntament va prendre la paraula, en presència de Franquet, per tal d’afirmar que, certament, la causa de la vaga calia cercar-la en el reviscolament de la revolta carlista.
La premsa del dia 3 informava que el governador de Girona certificava l’entrada del capitost carlista Marcel·lí Gonfaus, àlies Marçal, pel pas fronterer de La Jonquera- deien que ho havia fet disfressat de traginer- i el situava a la serra de Recasens. El governador ordenava que els sediciosos en el termini de 24 hores es dispersessin i tornessin a llurs domicilis, car els que no ho fessin serien detinguts i jutjats pel tribunal militar. Algunes notícies atribuïen a Marçal una força de 80 homes i altres enfilaven el nombre fins a 150, 300 o més. La gendarmeria francesa va detenir 90 carlistes que es disposaven a passar la línia per tal de trobar Marçal. En un bosc proper a Llençà, també fou detingut un vell matiner, Ignasi Burjó, el qual va ser empresonat a Figueres. Pere de la Quadra, un altre carlí, va aparèixer a Cervera al capdavant de 27 homes armats de trabucs i va passar amb els voluntaris en formació per la Panadella. També, a Montblanc, un grup de 10 carlistes prenien les armes.
El Constitucional i El Barcelonés del dia 3 publicaven opinions que anaven en el mateix sentit. Ambdós rotatius es queixaven de la situació de vaga i la relacionaven amb la revifalla carlista. La llibertat – afirmaven- estava en perill per causa de la tenalla que formaven entre uns i altres: “No pueden vencernos en el campo y nos venceran en nuestras casas”.
En aquesta data, a la tarda, l’autoritat concentrava a Barcelona tots els milicians perquè fora de la ciutat s’havia aplegat una gran multitud de treballadors. Columnes d’obrers entraren a Barcelona per la banda de la rambla dels Estudis i s’adreçaren a l’ajuntament a fi de recuperar la bandera vermella que havien plantat a la plaça del Pedró i que els hi havia estat requisada per ordre de la municipalitat. En el plenari de l’ajuntament, presidit pel governador a fi de debatre la situació de desgovern que hi havia a la ciutat- al qual ens hem referit- es notava la pressió de la multitud que s’aplegava a la plaça de Sant Jaume i alguns obrers intentaren entrar a la casa gran.
De fet, sembla que una comissió de treballadors es va entrevistar amb els regidors. Un d’aquests, Ildefons Cerdà i Sunyer[26], també era comandant de batalló de sapadors de la Milícia Nacional i quan el plenari discutia sense que s’albirés la possibilitat d’acord, Cerdà tirà pel dret i aprofitant la seva autoritat com a cap de la milícia, retornà la bandera als obrers i els acompanyà amb marxes de música militar fins la plaça del Pedró, on restituïren el símbol en el lloc en el qual abans s’alçava.
El plenari de l’ajuntament restava sorprès i desorientat davant de la força i organització dels vaguistes, a la vegada que tampoc entenia la inhibició que endevinava en l’actitud inicial del capità general. A la fi, va acordar la dimissió de tots els seus membres i la comunicà a la Diputació i al capità general.
Els efectius de la Milícia Nacional patrullaven tots els carrers de Barcelona i s’enfilaven als edificis més enlairats, com ara les torres de les esglésies i els terrats de les cases altes. Els temples tancaren les portes, començant per la catedral i es suspengueren totes les funcions teatrals. El jutge del districte del Pla de Palau, va calcular que la massa de treballadors que va albirar al carrer, en la seva zona, sumava entre 4000 i 6000 persones.
Zapatero ordenà la retirada de l’exèrcit a les casernes i convidà la milícia nacional a la repressió dels vaguistes. Els comandaments dels milicians li respongueren que una cosa era l’ordre públic- el qual no havia estat alterat- i una altra de ben diferent que el capità general pretengués que s’ataqués els treballadors que seguien la convocatòria de vaga pacíficament i que això, ells mai ho farien. Al cap d’uns mesos – concretament, el 10 de novembre- O’Donnell va opinar, a les Corts, que en aquella ocasió l’actitud dels milicians barcelonins li havia esdevingut incomprensible perquè els treballadors que ocupaven la ciutat i als quals la capitania exigia que és foragités, eren forasters; és a dir, que no eren barcelonins. Però, el fet és que la milícia nacional va evitar els saquejos, els robatoris i els aldarulls dins de la vila.
El governador civil va demanar al capità general que l’exèrcit ocupés Barcelona i aquesta petició fou reiterada per la Diputació. Zapatero els va respondre que no pensava mobilitzar les tropes i que aquestes romandrien a les casernes. A la fi, la Diputació optà per emetre un manifest, també signat pel governador, mitjançant el qual exhortà els treballadors perquè tornessin als llocs de treball.
En qualsevol cas, la premsa garantia que regnava l’actitud pacífica entre els vaguistes i manifestants, arreu de Catalunya.
Es mantenia la vaga a Igualada. Totes les fàbriques romanien tancades. Hom s’assabentà d’alguns detalls del crim ocorregut en aquesta ciutat, el qual fou mencionat pel governador en el seu ban. Doncs, l’amo d’una fàbrica, Ramon Godó i la seva muller havien estat atacats dins del despatx i ferits de gravetat per causa de les ganivetades que els clavaren uns quants treballadors. L’encarregat, va rebre un tret en un braç i dues punyalades. El tinent coronel Miguel de Resa havia estat encarregat d’ocupar la ciutat i instituït com a màxima autoritat, amb el títol de comandant general, va emetre un ban ordenant l’obertura de totes les fàbriques, va declarar invàlid qualsevol acord entre fabricants i treballadors que alterés les retribucions que havien estat establertes el 23 de gener, mal que admetia que el preu de la cana s’incrementés en 2 maravedís, els quals havien estat concedits graciosament pel capità general. A més, el tinent coronel prohibia les reunions de més de sis persones i declarava que ell resoldria de forma inapel·lable les reclamacions entre fabricants i obrers.
El dia 4 es perllongà la mateixa situació de vaga i de presència massiva dels treballadors en els centres de Barcelona i de la resta de ciutats i pobles industrials. A Barcelona, grups de treballadors tancaven a la força les botigues que encara romanien obertes. El govern seguia enviant contingents de tropes a Catalunya. Els comentaris de la premsa palesaven la sorpresa que havia suposat l’esclat de la vaga i la gran densitat humana de vaguistes que havia assolit. Ningú havia pogut imaginar que això pogués succeir i ningú sabia on portaria aquella situació.
El bisbe de Vic va fer una pastoral adreçada als treballadors i, en darrer terme, als fabricants. És ben segur que va ser escrita i sobretot, dita a la trona estant, en català, però només posseïm la versió en castellà, publicada a la premsa. La part de la prèdica adreçada als treballadors, deia això:
“Què us proposeu amb la vostra actitud altiva?. On aneu amb les vostres exigències?. Què preteneu deixant la feina i obligant els fabricants a tancar els tallers? […] Nosaltres bé voldríem que tots fóssiu rics, molt rics […] Però i si s’esdevé que amb les vostres exigències espanteu els fabricants; si els obligueu a retirar els capitals; si tanquen els tallers i els treballs resten aturats i mor la nostra indústria que fins ara anava florint cada dia a la nostra Catalunya. A la fi, què haureu aconseguit? […] Per això, oh fills meus molt estimats, us implorem en nom del cos de Nostre Senyor Jesús, que abandoneu aquesta actitud que porta tanta desgràcia i alarma a les autoritats i als vostres conciutadans; torneu a la feina […] la religió ens ensenya la resignació i el patiment […]
El bisbe s’adreçà als fabricants “honrats” demanant-los que les “especulacions” que portessin a terme ho fossin per assolir objectius cristians, nobles i generosos, així com que tractessin els obrers com a germans.
El dia 4, els dirigents obrers constataren que no disposaven d’interlocutors a Barcelona, de manera que escolliren una comissió per tal que anés a Madrid i exposés las seves reivindicacions al cap del govern, Baldomero Espartero. Els escollits per formar part de la comissió van ser el teixidor de cotó Joan Alsina, el teixidor de vels, Joaquim Molar i Pere Francesch. L’objectiu principal de la comissió consistia en aconseguir la legalització de les associacions de treballadors.
Immediatament, la comissió de vaguistes feia públic un manifest, titulat “A la clase obrera de Cataluña”, que deia això:
“Queridos compañeros: ha llegado el caso de manifestaros nuestras justas y razonables pretensiones: se ha nombrado una comisión de entre nosotros que ha salido para Madrid con el fin de hacer comprender al gobierno y […] al duque de la Victoria, la necesidad de la pronta constitución de un jurado que imparcialmente y compuesto de individuos de conocimientos por parte de los operarios y por parte de los fabricantes, arreglándose a las instrucciones que ambas clases le suministren, dirima nuestras desavenencias; lleva también el objeto de hacer ver al mismo gobierno la utilidad y necesidad de fijar el jornal a diez horas de trabajo y de […] la conveniencia de la libre asociación […] Por ésto pues, es que los representantes de la clase obrera se os dirigen para que, comprendidas en el sentido verdadero sus quejas tengais a bién, una vez que nos hemos sentido obligados a dejar los talleres para el definitivo arreglo de nuestras diferencias, continuaremos sin ocuparlos hasta tanto que hayan regresado la comisión que se halla en Madrid […] con lo que contribuiremos al más pronto arreglo de las diferencias de la clase obrera de Cataluña […]”.
El manifest anava signat per tots els membres de la “Comissió de la classe obrera” i fins i tot pels secretaris, de manera que això ens permet identificar-los. Signatures: President, Joan Barba; vocals, Joan Company, Ramon Maseras, Bartolomé Arrons, Jeroni Alzina, Pau Folch, Manuel Escuder i Pere Puigventós. Secretaris, Joan Rovira i Joan Beltran.
La premsa confirmava que persistia l’agitació. Grups nombrosos d’obrers recorrien els carrers i forçaven els comerciants a tancar les botigues i tallers d’arts i oficis. La cursa de bous que havia estat programada fou suspesa. Els botiguers dels voltants de la plaça de Sant Jaume demanaven que les autoritats esbandissin la gentada de treballadors que omplia els carrers.
Informaven des de Vic que la vaga afectava totes les fàbriques però que no s’havia produït cap aldarull. Per contra, a Sant Hipòlit de Voltregà hi va haver enfrontaments i garrotades.
El govern militar de la província de Girona demanà al govern central que els enviés més tropes. Mentre, sortien de Barcelona dos batallons de l’exèrcit cap a la capital del nord.
Durant el vespre, segons va informar La Corona de Aragón, sota la presidència del capità general, es van aplegar a la caserna de les Drassanes les autoritats civils i militars, representants d’alt nivell de la Diputació i de l’ajuntament de Barcelona, així com prohoms de la ciutat. Els reunits acordaren la formació d’una comissió que hauria d’anar a trobar els líders dels vaguistes, a fi de conèixer les reivindicacions que defensaven i esbrinar si aquestes esdevenien acceptables.
La comissió dels notables i la dels representants dels vaguistes es trobaren a l’ajuntament. Les reivindicacions dels vaguistes eren- resumides pels notables- en primer lloc, referides al treball i en segon lloc, d’ordre públic. Pel que fa a les primeres, els enviats pel comitè de notables al·legaren que no tenien competència per a resoldre-les i pel que fa a les segones, acordaren amb els treballadors que calia esperar el resultat de la gestió que portava a terme la comissió de treballadors que havia anat a Madrid a entrevistar-se amb O’Donnell. Mentre, es mantindria la vaga però els líders dels treballadors es comprometien a no intervenir contra els que volguessin tornar a la feina ni contra els comerciants que obrissin llurs botigues. Els notables, per la seva banda, es comprometeren a enviar a Madrid els seus representants per tal que pressionessin el govern en l’adopció de solucions. La comissió de notables que anava a Madrid estava formada pel senyor Creus, funcionari de l’ajuntament, pel senyor Pons, membre de la Diputació, pel comandant de sapadors de la Milícia, Ildefons Cerdà i pels treballadors, Joan Bertran i Agustí Bonanda.
Uns quants treballadors de la fàbrica de Ramon Godó d’Igualada foren empresonats perquè se’ls considerava sospitosos d’haver participat en l’agressió a l’amo i la muller d’aquest, portada a terme el dia 2.
Durant la nit del dia 4, va ser arrestat un germà de l’antic capitost carlista, Bartomeu Poses[27].
Ciril Franquet dimití del càrrec de governador i en el seu lloc fou nomenat un altre català: Ignasi Llasera. La presa de possessió del càrrec del nou governador es demorà uns dies.
El dia 5, la vaga continuava de forma pacífica. Els vaguistes ja no impedien que tornessin a la feina els obrers que ho volguessin fer i obriren alguns tallers d’oficis i botigues.
Alguns polítics i personalitats demanaren al govern de l’Estat que permetés la dimissió del president Baldomero Espartero- tantes vegades anunciada pel mateix interessat- i que en el seu lloc nomenés un general progressista.
La Diputació no acceptà la dimissió de la corporació de l’ajuntament de Barcelona.
Al capvespre, es reuní una multitud de treballadors en el lloc on Josep Barceló havia estat ajusticiat – d’això l’endemà en faria un mes. L’amic del màrtir, Ramon Maseras, encapçalava la manifestació i adreçà un recordatori abrandat als treballadors presents. Després, els manifestants desembeinaren llurs punyals i juraren que venjarien la mort de Barceló. La promesa de venjança s’acompliria, al cap d’una mica més d’un any, si més no en la persona del coronel Josep Ravell,el qual possiblement era el mateix Ravell que havia presidit el consell de guerra que havia enviat Barceló al patíbul.
El capità general, Juan Zapatero- molt empipat per la manifestació dels amics d’en Barceló i el jurament de venjança que havien proferit- va fer públic un ban amb el qual espatllà les vies de solució del conflicte que assajaven els prohoms i els dirigents dels obrers. El ban establia això:
- Que serien detinguts per l’autoritat militar tots els forasters que romanguessin a la ciutat i que no demostressin que hi tenien domicili o feina.
- Que també serien detingudes totes les persones que obstruïssin el funcionament de la indústria o coaccionessin els treballadors que volguessin treballar.
- Els detinguts per l’autoritat militar serien deportats a ultramar per tal d’incorporar-los forçosament a l’exèrcit que hi era destinat, en el qual servirien durant 6 anys. Els detinguts que no esdevinguessin útils per al servei d’armes patirien la imposició d’una pena equiparable- la qual no s’especificava.
El capità general justificava l’adopció d’aquestes mesures radicals en el fet que Barcelona havia estat envaïda per “multitud de criminals” i de carlistes.
Immediatament, algunes tropes de l’exèrcit sortiren de les casernes i es desplegaren pels carrers de Barcelona. Els soldats procediren a les detencions arbitràries anunciades per Zapatero i s’iniciaren les deportacions. Les deportacions d’obrers es portaren a terme amb rapidesa; en el termini d’una jornada, s’embarcaren setanta deportats.
Arribaven a Barcelona més tropes de l’exèrcit, procedents de les Balears i del País valencià.
Durant el dia 6, corria el rumor que els vaguistes es volien organitzar políticament en el si del partit dels Demòcrates i que ja havien pactat amb aquests un govern per a la província catalana. Els rumors indicaven que el capità general del Principat hauria de ser el general Joan Prim i Prats i l’alcalde de Barcelona, Víctor Balaguer- director de La Corona de Aragón. La premsa interpretà la brama amb ironia i incredulitat.
Zapatero ordenà la detenció dels màxims dirigents obrers i els que durant la vigília havien promogut tant el nomenament d’un govern paral·lel, com l’aplec en record de Barceló, en el qual els assistents havien jurat venjança per la seva execució[28]. Els dirigents obrers passaren a la clandestinitat i s’amagaren o fugiren. Això feren, rabents, Ramon Masedas i Pau Barba.
El dia 7 de juliol arribava a Madrid la comissió de treballadors catalans, formada per Joan Alsina, Pere Francesch i Joaquim Molar. Espartero no els va voler rebre doncs deia que esperava la comissió de notables.
La premsa d’aquesta data reconegué que moltes famílies fugien en tren, vaixell o diligència de la ciutat i es refugiaven en indrets més tranquils del Principat. Hom comptava que els fugitius sumaven milers[29]. Això, tot i que no totes les viles de l’entorn de la ciutat esdevenien gaire segures. Igualada seguia ocupada per l’exèrcit i l’ajuntament havia estat, a la pràctica, clausurat. A Vic, malgrat la pastoral del bisbe, la vaga era total; els obrers es manifestaren i s’hi produïren aldarulls. La vaga havia estat seguida per tots els obrers de Manlleu i Roda de Ter. A Sitges i a Vilanova, també. Però, a la vegada, el diari informava que havien obert les portes algunes fàbriques barcelonines.
La vaga, però, es mantenia de forma pacífica, malgrat que hom constatava que la vida comercial s’havia aturat. La major part de les fàbriques romanien tancades i els amos havien fugit de la ciutat. Per tant, el Diario de Barcelona del dia 7, informava que no arribaven els productes als comerços, no es podien realitzar les transaccions econòmiques i els detallistes no podien ni comprar als majoristes, ni pagar les lletres.
En aquest mateix dia 7, el ministre de governació fou interpel·lat a les Corts sobre els fets de Barcelona i sobre la investigació per descobrir els autors de l’assassinat de Josep Sol i Padris. El ministre reconegué la gran incidència de la vaga, tot i que va aclarir que no s’hi havien produït “excessos” i que això era degut al zel de la Milícia Nacional. En relació a l’assassinat de Sol assegurà que s’havia “format causa”. Finalment, afegí que només l’ordre públic resultava afectat i això esdevenia important, de manera que si per tal de restablir-lo el govern es veia obligat a “echar mano de medios fuertes”, ho faria. Aquesta resposta del ministre no va deixar cap diputat satisfet.
El diari madrileny Las Novedades opinava que a Barcelona el partit demòcrata i el partit carlí es disputaven el control del moviment obrer.
La premsa de Madrid assegurava que el govern havia resolt que tots els vaixells de guerra disponibles fossin destinats a la costa catalana.
Zapatero oferí la dimissió al govern i aquest la rebutjà, tot confirmant-lo en el càrrec. Això va ser la manera que emprà el capità general a fi d’obtenir carta blanca per fer allò que considerés pertinent.
El Español, de Madrid, del dia 8 de juliol publicava la carta que li havia tramès un progressista de Sarrià, mitjançant la qual afirmava que, mort Barceló, “el heroe de los obreros, la encarnación del socialismo, [también] murió; pero en espiritu vive en la clase obrera…”. L’autor de la carta deia que, a la vista dels darrers esdeveniments, ell, després de tants anys de lluita política, estava a punt de renegar del ideari de la llibertat.
En aquesta data, arribava a Madrid la comissió formada per representants de l’Ajuntament i de la Diputació de Barcelona, de la Milícia Nacional (Ildefons Cerdà) i pels dirigents obrers, la qual hem anomenat “de notables”. El tarannà de la premsa madrilenya ens demostra que a la capital de l’Estat no s’entenia allò que passava a Catalunya i que hi predominava l’opinió que considerava la vaga com una altra forma que els catalans s’havien tret de la mànega per a continuar la seva llarga tradició d’enfrontament amb l’Estat.
Els carlins Marçal, Estartús i Bosch es trobaven a l’Alt Empordà, prop de Llers. Però, gairebé immediatament, el govern militar de Girona presumia que els tenia assetjats i que els havia obligat a passar a França, per la banda de Costoja. El governador garantia que Arnau, cunyat de Cabrera, havia estat abatut.
L’epidèmia de còlera es manifestà altra vegada a Barcelona i a molts altres indrets de la península. A les Balears, el còlera sorprengué els barcelonins que s’hi havien refugiat.
Entraven a Barcelona nombrosos contingents de tropes, de queviures i d’armes de l’exèrcit. Sovint el transport es feia per via marítima. Homes i material s’apilaven en les casernes de Montjuïc, Drassanes i la Ciutadella. Les tropes procedien de Madrid, Andalusia, País Valencià, Tarragona i les Balears. Les tropes que venien del centre de la península es traslladaven a València i llavors eren embarcades per portar-les a Barcelona. El port de la ciutat de València presentava una activitat inusual. El diari madrileny Las Novedades informava que el dia 15 hi hauria 30 batallons de l’exèrcit radicats a Catalunya.
Els vaguistes s’aglomeraren a les Rambles, mentre les tropes de l’exèrcit tapaven els portells (boquetes) oberts a les muralles com a resultat de l’enderroc, sobretot a la banda de Sant Pau. L’exèrcit situà peces d’artilleria als glacis de les muralles i ocupà les torres i terrats més alts. Per això, algunes fàbriques, en sentir-se protegides pels soldats, es veieren en cor d’obrir les portes i endegar les màquines. Malgrat això es produïren algunes topades entre grups d’obrers i soldats. S’escampà el rumor que la Milícia Nacional seria desarmada i dissolta. Un escamot de l’exèrcit requisà novament la bandera roja plantada a la plaça del Pedró pels obrers i la diposità a la caserna de les Drassanes.
El dia 9 les comissions dels representants dels treballadors i de notables s’aplegaren i acompanyades dels diputats Estanislau Figueres i Manuel Matheu, foren rebudes per Espartero. Els comissionats i diputats catalans demanaren al cap del govern que es reconegués sense embuts el dret d’associació dels treballadors i que es regulessin mitjançant llei les relacions laborals, doncs aquestes eren les condicions essencials per a que s’acabés la vaga. Espartero els digué que els maldecaps que li havien originat els vaguistes catalans perjudicaven greument la seva salut i els va trametre al ministre de Foment. Aquella mateixa nit, la comissió es reuní amb Alonso Martínez, ministre de Foment. Li repetiren allò que havien dit a Espartero i Martínez els va respondre que traslladaria les seves reclamacions al Consell de Ministres.
A Barcelona, manta treballadors de diferents oficis tornaren als tallers i fàbriques però els filadors i teixidors mantenien la vaga, tot esperant notícies de la comissió que havia viatjat a Madrid per tractar amb el govern. El governador, Ciril Franquet, emeté un ban, escrit amb verb optimista, per tal de declarar la fi de la vaga però, en el fons, s’hi endevina que l’objectiu que menava l’arenga consistia en cridar a l’ordre els milicians, els quals protegien els vaguistes.
Seguien arribant tropes de l’exèrcit a Catalunya. El capità general ja feia uns dies que havia fet sortir de les casernes una part de les tropes però ara, amb els enormes reforços que havia rebut, es sentia tan fort com per a ocupar militarment els carrers de Barcelona i les zones fabrils dels pobles de l’entorn. Hi havia tants soldats a Barcelona que fins i tot els van haver d’allotjar a la plaça de braus i a la Llotja. Segons informà la premsa madrilenya en un sol dia van ser detinguts per a ser deportats, 23 obrers de diferents poblacions del Barcelonès.
El Cap del govern va enviar el seu ajudant, el coronel Sarabia, a Barcelona per tal de trobar una sortida a la situació. El coronel arribà el dia 9 i s’allotjà a la fonda Orient de la Rambla. Immediatament va reunir els caps de la Milícia Nacional per a llegir-los l’escrit, a mode d’instruccions, datades el dia 6, que Espartero adreçava formalment a Zapatero però que, en realitat, contenia una mena de consells i promeses destinades al coneixement dels treballadors catalans. La Milícia Nacional tenia una fe cega en Espartero i havent acabat la lectura del seu missatge per part de Sarabia, els milicians aclamaren el cap del govern i renovaren la promesa de defensa de la llibertat i l’ordre. Després, els oficials anaren a visitar el capità general a la caserna de les Drassanes per oferir-li obediència. Però, un cop acomplert el protocol obligat amb Zapatero, els oficials de la milícia explicaren a la tropa que continuaven mantenint el principi que havien acordat d’ençà que es convocà la vaga: tindrien cura de l’ordre al carrer però no actuarien contra els obrers que s’hi manifestaven pacíficament.
L’escrit de Baldomero Espartero deia que el govern preparava un projecte de mesures, l’objectiu de les quals consistia en millorar les condicions dels treballadors però “sin desatender los intereses y derechos de los fabricantes”. Ara bé, l’adopció d’aquestes mesures restava condicionada al restabliment de la pau pública, atès que els disturbis alarmaven el país i foragitaven els capitals, de manera que, a la fi, incrementaven l’atur i la misèria de les classes desfavorides. Espartero també prometia que les Corts promulgarien una nova llei de la Milícia Nacional, mal que no aclaria quin en seria l’objectiu. A la fi, Espartero recomanava als treballadors catalans que respectessin les lleis, tornessin a la feina i esperessin la resolució de les Corts.
Assabentats del contingut del missatge del cap del govern, els treballadors es reuniren espontàniament a la plaça del Pedró en assemblea per a discutir-lo. Els capdavanters de les associacions obreres també s’aplegaren, a banda, amb el mateix objectiu. Uns quants treballadors, escollits per l’assemblea de la plaça del Pedró, demanaren que Sarabia els rebés a la fonda Orient, a fi d’explicar-li personalment les raons de la vaga. L’ajudant d’Espartero els va rebre i havent-los escoltat, els digué que si acabaven la vaga, aleshores sense tardança, el govern s’ocuparia de les reivindicacions que plantejaven. De moment, però, els treballadors s’haurien de conformar amb els salaris que havien estat previstos i que eren vigents des del dia 2, quan s’inicià la vaga, això sense perjudici que es constituís un jurat format per treballadors, fabricants i membres nomenats pel govern (“oidores”) encarregat de solucionar els conflictes laborals. En qualsevol cas- digué Sarabia- l’adopció de les mesures que havien de resoldre la situació d’enfrontament, depenien de les Corts.
Els vaguistes es trobaven en estat de precarietat doncs no tenien recursos per a mantenir-se més temps sense cobrar els sous. Per això, els comissionats per l’assemblea admeteren la proposta de Sarabia, tot confiant que les Corts, a instància del govern, portaria a terme la llei “sobre la indústria”, mitjançant la qual es reconeixeria el dret d’associació i la resta de reivindicacions que plantejaven. El Diario de Barcelona d’aquell mateix dia explicava que durant el darrer diumenge, dia 8, pocs treballadors havien passat per la Caixa d’Estalvis per retirar els diners que necessitaven. Els comerços fiaven durant la setmana i cobraven el diumenge, quan els clients havien rebut la setmanada. La manca d’assistència a la Caixa s’explicava perquè els treballadors en vaga no cobraven el sou, ni l’ajut mutual. Les caixes de resistència de les associacions obreres no donaven per més. La conseqüència evident consistia en el fet que, atès que els treballadors no podien satisfer els deutes que havien adquirit, perdrien el crèdit que els concedien els comerciants.
També, el dia 10 es reuní el Consell de Ministres i respecte les peticions dels comissionats catalans, només acordà que a Barcelona s’havia de complir la llei i que es castigaria els promotors d’aldarulls a fi d’evitar que allà es tornessin a produir situacions de desordre. A la sortida del Consell de Ministres, els comissionats catalans foren rebuts altra vegada pel ministre de Foment i aquest els va comunicar que el govern no podia tractar amb els insurrectes (sublevados) i que ni tan sols podia escoltar les reivindicacions que plantejaven, mal que aquestes fossin justes. De fet- va dir-los el ministre- el govern no consideraria les reclamacions dels treballadors fins que “las leyes imperen en Cataluña y los fautores de los crímenes sean castigados…”. Els comissionats insistiren en la necessitat d’aplicar les mesures que proposaven però no van moure la decisió del ministre.
Les informacions que arribaren a Barcelona en relació a les gestions que portaven a terme a Madrid els comissionats dels treballadors i de les institucions pròpies amb el govern de l’Estat, eren contradictòries però, en qualsevol cas, no esdevenien optimistes.
Els treballadors del ferrocarril de les comarques tarragonines s’afegiren a la vaga i es concentren a Reus però l’alcalde els expulsa de la ciutat.
L’alcalde de Barcelona demanà, altra vegada als treballadors que no cedissin a les instigacions dels enemics de la llibertat i de l’ordre. Ho va fer tot comparant un suposat temps passat, caracteritzat per la situació idíl·lica de pau i progrés en la qual hom vivia llavors, amb la inseguretat del temps present. El discurs de l’alcalde, indirectament, culpava els treballadors de l’empitjorament de la situació i per tant, negava que la vaga tingués cap causa que fos suficient per a justificar-la.
El sotsinspector de la Milícia Nacional, Francesc Ballera- antic matiner que lluità contra el govern entre 1846 i 1850, aliat amb els carlins- demanà als treballadors que abandonessin la vaga i els acusà d’haver estat manipulats pels carlins, doncs aquests havien aprofitat les qüestions laborals per tal de dirimir un problema polític. Segons Ballera, els veritables enemics de la llibertat eren els carlins. Aquests havien estat vençuts en les comarques gironines- referència a la lluita encapçalada per Marçal- i per tant, ara tot el problema restava limitat a Barcelona.
Ciril Franquet també publicà una al·locució adreçada als treballadors, mitjançant la qual els demanava que donessin per acabada la vaga.
El dia 11, els treballadors tornaren massivament a les fàbriques i tallers. Desaparegueren les multituds que vagaven pels carrers de les ciutats. Alguns obrers, però, varen topar amb les portes tancades de les empreses perquè els amos havien fugit. La fi de la vaga no va aturar la persecució ordenada per la Capitania, de la qual, en principi, eren víctimes els treballadors i els polítics demòcrates i republicans però que, a la fi, va afectar membres de la classe mitjana i persones de mentalitat moderada. El coronel Sarabia, mitjançant el telègraf, informava la fi de la vaga al govern de Madrid i se n’atribuïa el mèrit, doncs “ninguna concesión se ha hecho”. Ara bé, els treballadors es consolaven pensant que havien suspès la vaga transitòriament tot esperant el resultat de les gestions que portaven a terme els comissionats que havien enviat a Madrid.
Els teatres de Barcelona tornaren a obrir les portes i reiniciaren les funcions. Però, malgrat la normalització de la vida ciutadana, encara arribaven més tropes de l’exèrcit a la ciutat.
Durant el matí, Ignasi Llasera va prendre possessió del càrrec de governador civil i Ciril Franquet s’acomiadà. De fet, el relleu en el govern civil esdevenia obligat d’ençà que Espartero i O’Donnell havien confirmat Juan Zapatero en el poder absolut sobre els catalans. Franquet no havia modificat la política “conciliadora” de Pascual Mádoz. En canvi, el nou governador, que ostentava el grau militar de general de brigada, s’apressà per posar-se a les ordres de Zapatero.
En aquesta data, divuit mil soldats ocupaven Barcelona.
Espartero va tenir coneixement de la fi de la vaga general a Catalunya durant el dia 12. El cap del govern es mostrà eufòric i declarà que ara podria portar a terme les promeses que havia fet als treballadors.
El Diario de Barcelona del dia 12 publicava una notícia que donava a entendre que la repressió forassenyada que havia endegat el capità general sobrepassava tots els límits imaginables i que originava víctimes, fins i tot, entre les classes benestants. La notícia es referia a la detenció de dues il·lustres senyores de Gràcia. La policia registrà llurs domicilis i no hi trobà res que les comprometés en activitats il·lícites però malgrat això, Zapatero va resoldre que ambdues fossin sotmeses a vigilància. El periodista protestava per les mesures adoptades contra les dites senyores d’”alta posició social” doncs hom no en coneixia la causa i de tota manera, esdevenia clar que les dames no tenien cap relació amb la revolta dels obrers. Però, és probable que el capità general pressionés aquestes senyores perquè no haurien acceptat d’hostatjar militars a casa, o desallotjar-la i cedir-la a l’exèrcit. Si és confirmés aquesta hipòtesi, llavors la negativa de les propietàries hauria estat interpretada forçosament com un ajut als enemics del govern.
El comissionat pels treballadors, Pere Francesch va ser detingut a Madrid, sense que hom li donés cap mena d’explicació i fou traslladat a Cadis, possiblement per a ser tramès, posteriorment, a Cuba com a soldat forçat. L’advocat dels obrers i assessor dels comissionats, Joan Nogués, també fou detingut i desterrat a França.
A Barcelona, cada dia es portaven a terme detencions d’obrers. Això, de vegades, perquè participaven en una trobada de més de sis persones- límit de reunits que admetia Zapatero. Els detinguts eren deportats a ultramar – a Cuba o a Puerto Rico. El capità general estava obsedit per fer desaparèixer, sobretot, els membres de l’associació de filadors. Els caps Ramon Maseras, Pau Barba i Pere Puigventós, després que no responguessin el requeriment de la Fiscalia, van ser empaitats activament mal que no consta que les autoritats els atrapessin.
El líder i ideòleg republicà Abdó Terradas va ser detingut a Figueres. Després, les forces de l’ordre el traslladaren a Barcelona. Llavors, Zapatero el desterrà a Andalusia. El republicà morí a Medina-Sidonia. Molts treballadors i persones d’ideologia republicana foren detingudes, empresonades i jutjades per tribunals militars que, generalment, els condemnaven a desterrament. La repressió també es centrà en deslegalitzar associacions, intervingué llurs fons econòmics i tancava locals de reunió, amb l’excusa de la malversació, o de connivència dels associats amb el partit carlista.
Durant el dia 13, els diputats catalans es reuniren amb el ministre de Foment per tal de planejar el projecte de llei sobre “la qüestió industrial” que presentaria el govern a les Corts. En aquesta mateixa data arribaren a Barcelona, provinents de Madrid, els comissionats obrers Bertran i Bonada. Els seus companys Alsina i Molar romangueren a la capital del regne.
L’endemà, dia 14, el diputats catalans i el ministre de Foment tornaren a trobar-se per preparar l’esborrany del projecte de llei sobre “la qüestió industrial” i acordaren que el text legislatiu s’havia de fonamentar en els principis següents:
- Només podien ser permeses les associacions de treballadors amb finalitats “filantròpiques”, les quals no podrien tenir més de dos-cents socis. Els fons econòmics d’aquestes associacions serien intervinguts pel govern de l’Estat, a fi que no s’esmercessin per altres finalitats.
- Les retribucions havien de ser acordades lliurament entre patrons i treballadors.
- La jornada màxima de treball seria fixada en dotze hores.
- Havia de ser prohibida la contractació de quitxalla menor de 12 anys.
- La contractació de joves restaria sotmesa a la condició que aquests sabessin llegir i escriure correctament.
És clar que la regulació que s’esdevingués dels principis esmentats, no podia satisfer els treballadors doncs, salvat pel que fa a la prohibició de contractar els menors de dotze anys, deixava les relacions laborals en la mateixa situació que estava fins el moment que es convocà la vaga. Al respecte, cal dir que això va ser culpa d’alguns diputats catalans, els quals s’oposaren majoritàriament al reconeixement de la llibertat d’associació dels treballadors i a la determinació de salaris mínims. El diputat per la circumscripció de Barcelona, Francesc Camprodon fou un del més bel·ligerants contra les reivindicacions dels treballadors.
El projecte de llei esmentat es presentà el dia 17 de juliol a la darrera sessió de les Corts, abans del període d’inactivitat de l’estiu.
Entre els dies 18 i 24, la premsa informa que els Tristany havien agafat les armes i que els germans carlins havien estat vistos en companyia de Borges i de l’Estartús. Un columna de l’exèrcit s’adreça a la serra de Pinós amb la intenció d’ocupar el casal dels Tristany. Un altre capitost carlí, Jubany, aparegué al Montseny al capdavant d’una partida armada.
Els dirigents obrers Joan Alsina i Joaquim Molar, amb el suport decidit dels diputats Estanislau Figueres i Pi i Margall, així com d’Ildefons Cerdà, continuaren les gestions per tal de contrarestar les actuacions dels diputats liberals, encapçalats per Laureà Figuerola i Francesc Camprodon. El diari La Corona de Aragón va publicar una carta de Figuerola, mitjançant la qual aquest diputat responsabilitzava els comissionats obrers dels assassinats de Sol i Padrís, de Gomis i dels Godó d’Igualada i de donar suport al carlí Marçal. L’autor, demanava al director del diari la publicació de la seva carta però, irònicament, assenyalava que això ho fes si li ho permetia la censura que exercien els treballadors sobre la premsa.
El diari madrileny La Soberanía Nacional es feu ressò de la resposta dels comissionats obrers a l’escrit de Figuerola, publicat per La Corona de Aragón. Els comissionats dels treballadors començaven la resposta mostrant la sorpresa que els produïa que aquella agressió provingués d’un “representant de la província”; és a dir, que provingués d’un català. Tot seguit, consideraven que Figuerola els calumniava perquè la classe obrera mai havia exercit cap mena de coacció sobre la premsa, ni era còmplice del partit carlista i perquè fins i tot el govern havia reconegut que el seguiment de la vaga havia estat pacífic. Pel que fa a l’assassinat d’alguns patrons, els comissionats recordaven a Figuerola que els moviments socials més pacífics no podien estalviar l’actuació d’incontrolats que aprofitaven l’avinentesa per a portar a terme venjances personals i que precisament, per tal de perseguir i castigar aquests criminals, hi havia la policia i els tribunals. Per tant, Figuerola no podia culpar tota la classe treballadora d’aquests incidents aïllats perquè això no era just, ni responia a la veracitat dels fets. Els líders obrers preguntaven: “¿Sabe siquiera el señor Figuerola si estos asesinos son operarios?”. Després, els autors de la resposta aclarien al diputat que les associacions obreres s’organitzaven i funcionaven de manera democràtica, doncs elegien els seus òrgans i dirigents. I també li recordaren que no s’havia d’erigir en l’únic defensor de la causa unívoca dels representants dels catalans a les Corts, perquè, en la gestió que els havia estat encomanada, s’havien entrevistat amb tots els que hi havia, tot fent-li veure que altres diputats tenien opinions distintes. A la fi, els comissionats obrers tractaren Figuerola de “ploma enverinada” i l’acusaren de no ser un “home de consciència”, sinó “d’interès i odi”.
El dia 27 de juliol, el Diario de Barcelona, en l’apartat titulat “Espiritu de la prensa nacional” recollia els rumors que corren a Madrid respecte les intencions d’Espartero i O’Donnell, cadascun per la seva banda, d’esdevenir dictadors. Espartero declara que els principis que el menaven no li permeten instaurar la dictadura però la premsa dubtà de les intencions d’O’Donnell.
El dia 28 de juliol, el Diario de Barcelona va publicar una carta de l’empresari Gregori Déu, el qual li trameté l’article que havia publicat el diari El liberal murciano, mitjançant el qual convidava els empresaris catalans a que abandonessin les fàbriques del Principat i s’instal·lessin a Múrcia, on trobarien bons treballadors i pau social. Gregori Deu tenia fàbrica a Múrcia i donava suport a la crida del diari de la regió.
El projecte de llei “industrial” va ser presentat al Consell de ministres el dia 4 d’agost de 1855 i fou aprovat per aquest el dia l’11 d’agost. El projecte es titulà “sobre ejercicio, policía, sociedades, jurisdicción e inspección de la industria manufacturera” i fou publicat a la “Gaceta de Madrid” del dia 10. La comissió parlamentària que havia de dictaminar el projecte estava formada per Pascual Mádoz- president- Laureà Figuerola- secretari- Sánchez Silva, Mollinedo, Conadí, Franco i Ciril Franquet- darrer governador civil de Barcelona-.
El projecte preveia:
- algunes mesures adreçades a la higiene i seguretat en el treball.
- que la durada màxima del contracte laboral fos d’un any.
- que l’edat mínima per a treballar es fixés en els 8 anys però prohibia que els infants entre aquesta edat i els 12 anys treballessin més de mitja jornada.
- que la jornada diària dels joves entre 12 i 18 anys restés fixada en 10 hores.
- que la despesa mèdica i els salaris dels accidentats fos pagada per llurs patrons, si l’accident, en cada cas, hagués succeït per causa del no compliment de les normes de prudència, previsió o de seguretat. En aquestes condicions, també la indemnització per raó de mort accidental aniria a càrrec del patró.
- Que es castigués penalment la falta de respecte als superiors de la fàbrica, així com causar-los danys personals o a l’empresa.
- La restricció de les associacions obreres a les estrictament mutuals i la prohibició que subvencionessin l’atur quan hagués estat causat per voluntat del treballador, o provocat per la força de la coalició de treballadors (vaga).
- Que els recursos de les associacions permeses fossin obligatòriament dipositats en una entitat bancària pública.
- Que les associacions no poguessin percebre quotes dels associats sense autorització prèvia de l’autoritat.
- Que s’instauressin jurats formats per 2, 4 o 6 persones, la meitat de les quals serien nomenades pel govern entre empresaris i caps de taller, i l’altra meitat per operaris o treballadors. Aquests jurats serien presidits pel jutge de pau i tindrien jurisdicció sobre conflictes que, en la quantia, no superessin cadascun els 6000 rals.
A la fi, doncs, el projecte no acontentava ni els empresaris ni menys encara, els treballadors. L’oposició dels treballadors es fonamentava, sobretot, en la previsió de la prohibició de la lliure associació i dels acords col·lectius, així com la manca de regulació de les retribucions mínimes i la permissivitat de la contractació d’infants. Els treballadors també reclamaven que els contractes laborals s’establissin per escrit i que les qüestions laborals no restessin sotmeses a la jurisdicció penal doncs els contractes de tota mena sempre havien estat matèria jurídica civil.
Els fabricants no els agradava gens ni mica que es limités l’edat dels infants que podien ser contractats doncs al·legaven que només els petitons podien fer “còmodament” determinades feines i perquè si solament podien contractar “adults”, llavors s’encariria el preu de la contractació de ma d’obra i això- afirmaven els patrons- constituiria un dany de pitjors conseqüències que l’ocupació de quitxalla. A més, la prohibició perjudicava les petites empreses (el “petit capital”) i no les deixava competir amb les grans.
Un cop va acabar la vaga, Juan Zapatero ordenà la depuració de la Milícia Nacional perquè no havia actuat amb fermesa contra els vaguistes. Recordem que els dirigents de la milícia a Barcelona havien proclamat que mantindrien l’ordre però que no reprimirien els treballadors que feien vaga pacíficament. És clar que l’acumulació de tropes de l’exèrcit a Catalunya i concretament, a Barcelona servia per anar substituint els milicians. Zapatero va crear una mena de jurat de depuració. Un dels primers depurats va ser el sotsinspector Francesc Bellera[30], el qual com en Ton Escoda- també separat del cos- havien estat lluitadors “republicans” contra el govern de Narváez durant la guerra dels matiners. La depuració massiva de milicians es portà a terme el dia 2 d’agost i per executar aquesta mesura, Zapatero va treure tota la tropa de les casernes, ocupà militarment els carrers de la ciutat i situà artilleria a la plaça de Sant Jaume. Sobretot, la depuració va afectar els milicians que no eren propietaris- menestrals i treballadors- mal que no únicament doncs tenim notícia que algun fill de casa bona, com el jove Xifré- hereu del riquíssim indià que construí el seu palau en la muralla de mar, actualment el passeig de Colom- també va ser expulsat del cos. Aproximadament, Zapatero va acomiadar 4000 milicians.
Els comissionats obrers que romangueren a Madrid- Joaquim Molar i Joan Alsina- no aturaren l’activitat gairebé frenètica que amb l’ajut, principalment, d’Ildefons Cerdà, d’Estanislau Figueres i de Pi i Margall, portaven a terme. Demanaren i obtingueren entrevistes amb els diputats de les Corts, amb Espartero i amb els ministres, així com amb alguns líders obrers de la capital de L’Estat. A Madrid, això posava nerviosos els estaments oficials doncs la classe treballadora madrilenya escoltava i aprenia de les experiències dels catalans.
La premsa, però, no es feia ressò de l’activitat dels comissionats dels treballadors i per això, aquests i els diputats amics promogueren un diari, “El eco de la clase obrera”, el qual s’esmerçà en publicar els textos de les conferències i dels debats en els quals participaven Molar i Alsina.
Durant els mesos següents i fins que en el mes de juliol de l’any següent, O’Donnell donà el cop d’Estat que allunyà Espartero de la presidència, la situació política espanyola es caracteritzà per les contradiccions i lluites internes del govern, així com per la inestabilitat social que desembocà en les revoltes populars que esclataren en diferents ciutats espanyoles i després de la caiguda d’Espartero, també – la més violenta- a Barcelona. Una de les causes importants de les desavinences entre el cap del govern i el ministre de la guerra, va ser la política d’ordre públic a Catalunya. Espartero volia afluixar les regnes perquè creia que a la fi els obrers li havien fet cas. O’Donnell, en canvi, donava ple suport a la repressió militar imposada per Juan Zapatero.
A Catalunya, el malestar obrer es seguí mostrant en petites vagues, alguns incendis de fàbriques i conflictes que de vegades abastaven municipis o zones industrials determinades. Hom podria qualificar la situació com una mena de vaga intermitent i encoberta, esquitxada de petits incidents de violència. Després de la vaga general, moltes fàbriques havien romàs tancades.
La comissió per a la discussió del projecte de llei de la “qüestió industrial” es va reunir poques vegades i el tràmit parlamentari no avançava.
A la fi de 1855 es produí un conflicte a la fàbrica Rodés del carrer Trentaclaus, del qual se’n parlà força. La causa va ser l’acomiadament injust d’un treballador. L’encarregat de la fàbrica hi havia deixat entrar un parell de persones alienes, en contra de les ordres de l’amo. Probablement, l’encarregat havia contractat treballadors no associats per substituir treballadors de la plantilla. Això li fou retret pel treballador Ramon Fortuny i l’encarregat el titllà de pertorbador, l’agredí físicament i el despatxà. Llavors, Pau Oliver, que era el cap de l’associació de filadors mecànics, intervingué davant l’amo a fi de protestar per l’entrada de gent estranya a la fàbrica i aconseguir la readmissió de Fortuny. L’amo va respondre la demanda d’Oliver confirmant l’acomiadament de Fortuny. Immediatament que hom va saber això, l’associació de filadors mecànics declarà la vaga a l’empresa, la qual fou seguida per la majoria de treballadors. L’empresari va contractar esquirols. El dia 28 de desembre de 1855 es convocà una manifestació davant de la fàbrica Rodés. Els manifestants i els esquirols acabaren a cops de pedra i fins i tot, hi va haver alguns trets. Els mossos d’esquadra dispersaren els manifestants i realitzaren dues detencions. Posteriorment, el nombre de detinguts ascendí fins a 7 homes. El dia 7 de gener de 1856 es constituí el consell de guerra que jutjà aquests imputats. Pau Oliver, cap de l’associació de filadors mecànics, va ser condemnat a 10 anys de presó, tot i que només havia intervingut en l’afer per trobar-hi solució i dos acusats van ser absolts. La resta varen ser castigats amb penes distintes de presó, des d’un any de presidi a cinc o sis.
Durant els mes de desembre de 1855 i gener de 1856 succeïren conflictes seriosos a les fàbriques de Sallent i més aïllats en determinats centres d’altres localitats. Però, malgrat les prohibicions i les persecucions de les autoritats, així com els boicots empresarials, les associacions obreres creixien en afiliats. Els fabricants d’Igualada i els de Terrassa s’aliaren per tal de despatxar tots els treballadors associats que descobrien. Els afectats passaven a formar part d’una llista negre i no trobaven feina en la localitat.
Els treballadors de la fàbrica Batlló es declararen en vaga de solidaritat per tal que fossin admesos uns treballadors despatxats, possiblement perquè eren associats.
Durant els primers dies de gener de 1856, grups de treballadors incendiaren La Industrial Algodonera.
La capitania general mantenia la política de detencions, empresonaments i desterraments indiscriminats de treballadors, republicans, socialistes o simplement, de persones que hom sospitava que no eren prou obedients. En la majoria d’aquests casos l’autoritat no formulava acusacions formals. Quan es tractava de persones amb un cert renom, Juan Zapatero feia conduir el tipus a la seva presència i li deia que atès que li volia estalviar l’afusellament, escollís un indret per a ser desterrat, entre els que li oferia; per exemple, Andalusia, València o les Balears.
No l’acusava de res, ni li donava cap mena d’explicació. Ildefons Cerdà i Josep Anselm Clavé[31] van passar per aquest tràngol i segons explica Ceferí Tresserres, Clavé discutí amb Zapatero i acabà barallant-se a trompades amb l’oficial que li feia d’ajudant.
L’estat mental paranoic de Juan Zapatero el va portar a sospitar, fins i tot, del governador Llasera i del cap de la ronda policial José Montero – substitut de Jeroni Tarrés. El capità general considerava que protegien les persones que ell havia assenyalat per a que fossin detingudes. José Montero va ser destituït i desterrat.
El Diario de Barcelona del dia 17 de gener de 1856 informà que Molar i Alsina havien tornat a la ciutat comtal. Foren molt ben rebuts pels treballadors associats de diferents oficis, els quals reconegueren amb agraïment els esforços que havien esmerçat per la causa de l’associacionisme i dels drets laborals. Els comissionats dels treballadors havien abandonat Madrid, després que van ser homenatjats pels seus companys madrilenys. Els catalans regalaren a les associacions incipients de la capital de l’Estat una còpia dels estatuts reglamentaris aprovats per cada associació catalana de treballadors.
Els dirigents de les associacions obreres que queien en mans de l’autoritat, eren ràpidament jutjats en consells de guerra, acusats de forçar la filiació de treballadors a les organitzacions o de maltractar esquirols i obrers no associats. El diputat Estanislau Figueres va denunciar el despotisme de Zapatero a les Corts però ningú li va fer gaire cas. Figueres va argumentar que hom pensava que el capità general volia provocar l’aixecament de la població a fi que això li donés l’excusa per a portar a terme un escarment general a canonades.
Havent arribat l’estiu, els preus dels productes alimentaris bàsics s’havien multiplicat i el govern havia incrementat la pressió fiscal amb noves imposicions. La fam esdevingué una epidèmia a diferents indrets de la península. El 22 de juny de 1856, la població de Valladolid s’alçà, assaltà l’ajuntament, saquejà les cases de la gent acomodada i les incendià. El mateix va succeir a Palència, a Burgos, a València i a Saragossa. També, a Cuba. L’historiador del segle dinou, Antonio Pirala, afirma que alguns dels incitadors dels aldarulls eren treballadors industrials catalans que s’havien exiliat a aquestes ciutats i territoris o que hi havien estat desterrats[32]. Els alçaments van ser reprimits durament per l’exèrcit i un cop acabades les bregues, es portaren a terme afusellaments de vilatans i vilatanes per escarmentar la gent.
Atesa la gravetat de la situació política i social, l’11 de juliol es reuní el consell de ministres, en presència de la reina. En aquest consell s’enfrontaren definitivament les posicions distintes d’Espartero i O’Donnell. El ministre de la guerra va defensar un canvi radical en la política de la governació del país i opinà que calia començar per dissoldre la Milícia Nacional, la qual estava formada majoritàriament per republicans i que sempre optava per donar suport a les revoltes populars. La proposta del general O’Donnell dividí el consell de ministres en dos bàndols i Espartero es mostrà confós i en principi, no es decantà per cap opció. A la fi, els ministres contraris a O’Donnell dimitiren i llavors, Espartero també ho va fer. Immediatament, la reina encarregà a O’Donnell la formació d’un nou govern.
La dimissió d’Espartero i el canvi de govern, va ser la guspira que incendià els madrilenys. El dia 14, el poble de la capital es revoltà. El nou govern declarà l’estat de setge a tot el territori espanyol. L’exèrcit, a les ordres dels generals Serrano i Gutiérrez de la Concha va ocupar els carrers de Madrid. Al migdia es reuniren les Corts. L’alcalde de la capital convocava el plenari i va ordenar la dissolució dels cossos de la Milícia Nacional formats majoritàriament per republicans. A les Corts, Pascual Mádoz va presentar una moció de censura contra el nou govern que fou aprovada per la majoria dels parlamentaris presents però com que no hi havia quòrum, O’Donnell no va admetre el resultat. Mentre, els milicians i el poble menut aplegats s’enfrontaren a l’exèrcit. Baldomero Espartero es feu veure a l’hemicicle de les Corts per cridar uns quants visques a la llibertat i després va desaparèixer. Immediatament, fugí i s’amagà en el seu domicili de Logroño. L’artilleria de l’exèrcit bombardejà l’edifici de les Corts, en l’interior del qual encara hi havia quaranta i escaig de diputats.
El dia 16 de juliol l’exèrcit va vèncer la darrera resistència dels revoltats madrilenys i finí el bienni progressista.
Fins que arribaren a Catalunya les notícies del cop d’Estat del general O’Donnell, l’enderrocament d’Espartero i l’aixecament dels madrilenys, la situació a Barcelona i la resta del país no presentava alteracions que no fossin les habituals. Hom no pot dir que hi regnés la pau però tampoc s’hi havia revoltat la població. Tot i això, Juan Zapatero temia que en qualsevol moment es produís l’aixecament popular a Barcelona i durant els dies del canvi polític i quan encara hom no podia saber amb certesa de quina banda es decantaria la balança, declarà que estava disposat a fer-ho tot per mantenir Isabel II en el tro d’Espanya. És a dir, Zapatero va avisar que no tenia preferències per un o altre govern i que els seus veritables enemics eren els republicans, socialistes i en general la xusma revolucionària. Per això i sospitant que s’apropava l’esclat popular, repartí tropes i artilleria pels punts neuràlgics de la ciutat comtal i protegí les vies des de les casernes al port. Malgrat tot, no va poder impedir que el poble menut s’organitzés i aplegat amb els milicians destituïts, aixequés barricades als carrers.
El dia 18 de juliol començà l’enfrontament del poble i els milicians barcelonins amb l’exèrcit. La brega va ser molt dura i es va perllongar fins el dia 21. L’exèrcit atacà els barris on s’erigien les barricades amb bombardejos directes als quals seguien assalts de cavalleria. A més també bombardejà la ciutat des de Montjuïc i la Ciutadella. Fins i tot els ciutadans que romanien en llurs domicilis, s’afegiren a la lluita- com havien fet en revoltes anteriors- llençant els testos i tota mena d’objectes contundents, des de les finestres i balcons, a les tropes que passaven pel carrer. Mica a mica, l’exèrcit va anar vencent l’aixecament i els supervivents del carnatge s’enfilaren a Gràcia.
El coronel Josep – o, Magí- Ravell encapçalà la força militar que lluitava contra els revoltats a Gràcia. El dia 20 de juliol, diumenge, Ravell i sis oficials de l’exèrcit van ser assetjats pels alçats en un edifici conegut com “la casa de la marquesa” situat en el començament del carrer Gran de Gràcia[33], en la cantonada de l’actual carrer Sèneca. Ravell i la resta d’oficials van intentar rendir-se però els assetjadors no admeteren el tracte i després d’incendiar l’edifici, els mataren tots. A Ravell, reconegut com el president del consell de guerra que condemnà Barceló- o, això van pensar els exaltats- li van tallar el cap i l’exhibiren pels carrers de Gràcia. La venjança compromesa el dia 5 de juliol de l’any anterior pels treballadors reunits en la plaça on havia estat garrotat Barceló, es va acomplir de forma terrible.
El dia 21 de juliol, s’acabà la darrera resistència popular. Els darrers resistents graciencs van fugir cap el Bages però disset van ser detinguts i traslladats a Barcelona. Hom calcula que l’aixecament de juliol de 1856 va originar a la ciutat més de 400 morts per la banda del poble i més de 60 per la banda de l’exèrcit. Els ferits sumaren aproximadament, 1000 persones i Zapatero empresonà 700 ciutadans. Després, arribaren els consells de guerra sumaríssims i els afusellaments. Els disset presoners fets per l’exèrcit entre els darrers lluitadors de Gràcia, van ser afusellats el dia 28 de juliol davant de la casa de la marquesa. El dia 4 d’agost també fou afusellat Jaume Puig, un noi geperut, el qual no havia tingut cap relació provada amb l’alçament. Els cossos dels afusellats van ser enterrats al fossar comú del cementiri del Poblenou. El novembre de 1868 els graciencs pagaren la col·locació d’una làpida de marbre que els recorda. El nom de Jaume Puig apareix separat dels noms de la resta dels destinataris de l’homenatge, precedit per la llegenda següent: “Víctima de un funesto error tiránico ”.
La llei sobre les relacions laborals a la indústria mai fou aprovada.
5. Aproximacions per a l’anàlisi.
5.1. L’Estat, els empresaris i els treballadors.
Els protagonistes principals de la història que ha estat somerament explicada són, evidentment, els empresaris industrials i els treballadors. Però hem de comptar amb un tercer subjecte: l’Estat i la política que portava a terme; això no únicament pel que fa específicament a l’anomenada “qüestió industrial” sinó que també en relació a l’anomenada- des de feia aproximadament quinze anys- la “qüestió catalana”.
La presa de consciència dels treballadors com a col·lectiu social i les fases per les quals va transcórrer la lluita que emprengueren per tal de millorar llurs condicions de treball van ser, en els inicis, gairebé calcades en tots els indrets d’Europa en les quals succeí la revolució industrial. Friedrich Engels observà que, en una primera fase, la desesperació dels treballadors explotats i condemnats a la misèria els portà a agredir els patrons i assaltar llurs magatzems; en una segona fase, aquests treballadors s’esmerçaren en destruir les màquines modernes que consideraven que estalviaven braços i per tant, els condemnaven a l’atur. Finalment, en la darrera fase, el proletariat cercà en l’associació la força col·lectiva que els permetés l’assoliment de les millors condicions laborals possibles.
És clar que entre la classe que anomenem “treballadora” i d’ençà que es produïren les primeres revoltes obreres, cal que distingim dues menes de components. En el primer grup, hi situem els treballadors qualificats, als membres del qual de vegades denominem “operaris”. Pel que fa al ram tèxtil, en aquest grup hi haurem d’incloure els filadors- a meitat del segle, n’hi havia entre mil i mil cinc-cents, només a Barcelona- i els teixidors d’ofici. Aquests, és a dir els professionals, mereixien una altra consideració i s’equiparaven socialment als menestrals. De fet, molts professionals provenien de la menestralia i llogaven el seu servei a diferents empreses per a serveis determinats. Recordem que el periodista explicava que els filadors acusats del crim del mas Sant Jaume d’Olesa- Poyo, Geis- vestien bé i exhibien maneres i conducta que podríem considerar distingides, en el marc del nivell social al qual pertanyien. Quan Josep Barceló va ser detingut, la premsa aclarí que havia estat incomunicat en una cel·la separada de l’espai que ocupaven els “criminals” en atenció a la classe social a la qual pertanyia. Ildefons Cerdà i fins i tot, Josep Mañé i Flaquer, reconeixien als caps de les associacions de filadors i teixidors, intel·ligència, discurs coherent i certa altura cultural.
En el segon grup hi havia els miserables, generalment analfabets, sense coneixements tècnics elementals, ni cap capacitat que no fos la venda de llur força física. La distinció de les classes treballadores es feu palesa, sobretot, després de les vagues anomenades de les selfactines. Durant la vaga general de juliol de 1855, els operaris (professionals) van oblidar o varen bandejar l’objectiu consistent en culpar de llurs desgràcies a les innovacions tècniques i productives que portaren aquestes màquines i posaren l’accent reivindicatiu, sobretot, en el reconeixement de l’associacionisme obrer. En canvi, els homes de la brusa- els treballadors no qualificats- seguien considerant els nous telers, així com els industrials que les compraven i usaven, com les causes principals de l’atur que els afectava i per això, esporàdicament, continuaren destruint les màquines i cremant les fàbriques durant molts anys.
Pel que fa als empresaris – és a dir, “el capital”- també cal distingir, per una banda, els amos dels tallers amb poca maquinària, els quals, de vegades eren simples menestrals- és a dir, el “petit capital”- i per altra banda, els grans industrials i els empresaris agrupats. Els grans empresaris eren, per exemple, els Muntades i els Batlló. És cosa evident que els membres de les associacions “filantròpiques” de llauners, tintorers, forners, espardenyers i d’altres oficis que a mitjan juny de 1855 s’adreçaren al governador civil de Barcelona per a prometre-li fidelitat i que no farien vagues, ni demanarien increments de sou, eren menestrals, de la mena que ara anomenaríem “autònoms”, i no pas obrers. L’associació creada durant el mes de maig de 1855 i anomenada “Círculo Industrial”, constituïa una agrupació de menestrals i petits empresaris.
Òbviament, tots els fabricants, inclosos molts menestrals, eren d’ideologia liberal i no els agradava gens ni mica que es promulguessin lleis que els constrenyessin la llibertat individual de contractar i despatxar els treballadors, com tampoc volien lleis que imposessin preus als productes o que regulessin el comerç i la producció. La ideologia o la mentalitat dels grans industrials fou descaradament ben expressada per Laureà Figuerola en la seva intervenció a les Corts del 19 d’abril de 1855, però cal que tinguem en compte que la llibertat que defensaven també incloïa el convenciment que els conflictes laborals es tractaven “a casa” i que, per tant, no els agradava que l’Estat traspassés les portes de llurs empreses. Per això, sobretot durant les vagues de 1854, i deixant de banda altres raons, esdevé difícil- per no dir, impossible- que trobem un empresari industrial afectat per un incendi que reconegués explícitament que el foc havia estat provocat pels treballadors- el cas de la fàbrica Anchón és paradigmàtic. La negociació interna entre l’empresari i els treballadors existia però evidentment esdevenia més practicable i planera en el si de les empreses petites, de caire familiar. Les associacions de treballadors, de vegades, havien esmentat amb nom i cognoms determinats industrials que consideraven exemplars, pel que fa a la seva actitud envers els empleats i en aquestes llistes hom no hi reconeix cap gran empresari.
Però, en el cas de les lluites dels anys 1854 i 1855 a Catalunya, el protagonisme dels empresaris industrials i dels treballadors no esdevé suficient per a explicar-ne la història. En una primera fase del bienni progressista, el govern, dirigit formalment per Baldomero Espartero i realment, per Leopoldo O’Donnell, va voler tractar el conflicte social a partir dels criteris ideològics del liberalisme pur, no intervenint en les relacions laborals de la indústria, tot i que mantenia la militarització de la governació que havia instal·lat el moderat i afrancesat Narváez. Certament, hom no pot dir que el capità general De la Rocha no s’immiscís en les relacions entre fabricants i treballadors- va prohibir les selfactines!- però llavors, amb l’ajut dels governadors civils Pascual Mádoz i Ciril Franquet, l’actuació del govern d’Espartero a Catalunya, si més no, pretenia ser neutral- recordem que tampoc va facilitar gaire l’associacionisme obrer. Mádoz, en prendre possessió del càrrec, ho va dir clar: “En la cuestión industrial mi constante pensamiento ha sido, es y será conciliar y proteger […] mediador siempre y siempre imparcial”.
En la segona fase, a partir que Juan Zapatero Navas va prendre possessió definitiva com a capità general, el govern espanyol va abandonar les vanes pretensions d’esperar que els catalans resolguessin “estas inacabables cuestiones” – dit sigui amb les paraules, també de Pascual Mádoz- i va optar per la ma dura. És a dir, es va desentendre de Catalunya, tot concedint carta blanca a Zapatero perquè apliques les mesures de repressió que considerés pertinents, sense cap condicionant legal, ètic o polític. El govern d’Espartero i O’Donnell volia portar a terme la desamortització, volia construir vies fèrries i de telègraf, volia reformar l’administració, volia regular l’espai financer públic i sobretot, maldava per assentar-se políticament. El poble català que, d’entrada li havia fet costat en la revolta contra els moderats, continuava alçat i per tant, havia esdevingut alguna cosa més que una pedra a la sabata. A més, l’Estat, estructuralment i institucionalment, era feble. A la pràctica, no hi havia institucions estables i creïbles que configuressin la Nació. Ni la monarquia, representada per una reina banal, sense geni, malcasada amb un xitxarel·lo, lliurada a la influència de monges i capellans santons i que va confondre l’exercici de les potestats de la corona amb les ambicions dels amants que aconseguia- O’Donnell, ho va ser- no constituïa un element de cohesió política i social perquè no tenia cap mena de crèdit. Per als catalans, a més, es tractava d’una Borbó i odiaven aquesta dinastia que els havia abolit els drets.
Però la manca d’estructuració de l’Estat que volia ser liberal també es palesava, és clar, en l’absència de les institucions que l’havien de conformar. No hi havia un Poder judicial d’òrgans relacionats, piramidal i independent, ans hi havia un grapat de jutjats competents tant en matèria civil com penal, de caràcter local, els quals, pel que fa al coneixement dels delictes, sovint veien furtada la seva potestat pels tribunals militars. Respecte això, recordem que el judici per l’assalt del mas d’Olesa corresponia al tribunal del partit judicial de Terrassa i sense cap explicació raonable i sense que encara s’hagués declarat l’estat d’excepció, o de guerra, va ser atribuït al “tribunal de guerra”.
Tampoc existia una força policial que mereixés aquest nom. En l’antic règim, el rei confiava la repressió d’allò que podríem anomenar la delinqüència, als seus soldats, però l’Estat modern vol la separació de les funcions que corresponen a l’exèrcit nacional- la guerra- i les funcions d’ordre intern, les quals es confien a unes forces independents, que diem policials i que depenen principalment dels jutges. Les primeres “policies”, com ara els mossos d’esquadra, van ser creades per senyors feudals i tenien caràcter privat. En realitat, eren milícies particulars que s’esmerçaven en empaitar els enemics del seu senyor i del rei al qual aquest servia. A Barcelona, durant la meitat del segle XIX, s’intentà la creació i organització d’una policia civil- sovint anomenada “secreta”- i això es va confiar al comissari Ramon Serra i Monclús. Aquest personatge va reclutar els agents que l’havien de constituir entre els criminals més notoris, com ara en Jeroni Tarrés i s’esmerçà sobretot en perseguir els enemics polítics del govern i en competir en el mercat criminal amb els delinqüents no captats per al servei de l’oficina que regia. És a dir, durant tot el segle XIX, malgrat que s’haguessin instituït alguns cossos de policia locals i a partir de la dècada dels quaranta, la Guàrdia Civil- de caràcter militar- el fet és que a Espanya la repressió de les manifestacions i de les revoltes encara esdevenia una missió de l’exèrcit i això, amb no tanta intensitat, es perllongà durant les primeres dècades del segle XX- recordem la repressió de la revolta de la “setmana tràgica” de 1919, a Barcelona. És clar que durant el bienni progressista es va recuperar la Milícia Nacional, la qual s’estructurava localment i es fornia d’homes provinents de les classes populars. Hom va pretendre que la milícia realitzés tasques de policia d’ordre públic però la temptativa d’instrumentalitzar-la contra el poble que li donava vida, fracassà, de manera que l’exèrcit la va substituir en aquesta tasca. A la fi, els milicians sempre acabaven posant-se del costat de les barricades. Això, a Barcelona, succeí durant les revoltes de 1842 i 1843 i tornà a succeir durant les vagues i revoltes dels anys 1854, 1855 i 1856.
En definitiva, l’Estat espanyol es va voler construir copiant l’Estat francès però sense que hagués nascut de la revolució i per això es mantenia en una simple dictadura militar, mal disfressada de democràcia a l’empara d’unes Corts inoperants i unes quantes lleis constitucionals correlatives, ara moderades, ara no tant, que mai s’aplicaven. La única preocupació dels governants espanyols envers Catalunya era que allà s’hi mantingués l’ordre públic- dit sigui amb l’eufemisme que empraven, “que se cumpla la ley”. Això, fins un punt que semblava merament estètic. Els obrers que durant les vagues es manifestaven als carrers de les ciutats catalanes, ho feren d’una manera majoritàriament pacífica però les autoritats consideraven que aquesta presència de gentades a l’espai públic constituïa un desordre inadmissible i O’Donnell confessà que no entenia que la Milícia Nacional barcelonina no hagués volgut expulsar de la ciutat els treballadors vinguts dels pobles de l’entorn, atès que això restava justificat perquè eren forasters.
Catalunya, si més no, havia fet la revolució industrial i per tant, estava a un altre nivell d’evolució social. Les classes de fabricants, comerciants i treballadors catalans no podien aconseguir res d’Espanya, ans, tot el contrari, per una o altra raó, consideraven que l’Estat frenava el creixement econòmic, no protegia els més febles i impedia l’exercici normal dels drets més elementals.
Ara bé, què esperaven, concretament, els diferents grups socials catalans de l’Estat?. En principi tant els empresaris com els treballadors li demanaven que intervingués en el conflicte social mal que la mena d’actuació sol·licitada per uns i altres, fos molt diferent.
Els treballadors associats procuraven la intervenció estatal perquè eren plenament conscients que la llibertat de contractar no existia per al treballador, atès que individualment no romania en el mateix nivell de poder i necessitat que l’empresari. Per tant, els treballadors volien la intervenció de l’Estat per tal que, mitjançant la llei fixés uns mínims- sobretot, pel que fa a les remuneracions i les jornades de treball- la qual corregís la desavantatge que els afectava, a la vegada que protegís la llibertat d’associació i en conseqüència, la negociació col·lectiva. Els autors de la resposta de l’associació de filadors a Laureà Figuerola, publicada el 2 d’agost de 1855, ho argumentaven amb altres paraules: “Ya no somos tan tontos que no conozcamos que si la política no va unida a la organización del trabajo es fácil que los obreros nos quedemos sin ocupación”.
Per altra banda – i dit sigui amb la mateixa simplicitat- els empresaris només volien la intervenció de l’Estat a fi que, també mitjançant la llei, prohibís la llibertat d’associació dels treballadors i la vaga i a més, per tal que, mitjançant la força, mantingués l’ordre al carrer.
En definitiva, uns i altres- empresaris i treballadors catalans- necessitaven l’Estat però aquest no va voler ocupar-se de Catalunya i una altra vegada la va abandonar tot deixant-la en mans del despotisme militarista d’un virrei sanguinari: Juan Zapatero.
5.2. L’ombra de la guerra dels matiners i la “qüestió catalana”.
Abans que es declarés la vaga general de 1855, les autoritats civils i militars, ajudades per la premsa i els diputats liberals catalans, van fer tot, en l’aspecte propagandístic, per tal de relacionar el moviment obrer amb els carlistes. Durant el mes de maig de 1854, els consolats espanyols a França denunciaven que els carlins apilaven armes a tocar de la frontera amb Espanya. A la fi d’aquest més, Juan Zapatero emprava l’excusa d’una sublevació militar a Saragossa i de l’aparició d’algunes petites partides carlistes a la Franja d’Aragó, per declarar l’estat de guerra a la província de Barcelona, la qual després va ampliar a tota Catalunya.
A partir de la declaració de la vaga general, el 2 de juliol de 1855, proliferaren les declaracions provinents de fonts oficials que acusaven el moviment obrer d’actuar en combinació amb els carlistes. Precisament, Marçal, el cèlebre capitost carlista gironí, entrà al Principat, al front de tres-cents homes, en el mateix dia. L’endemà, dia 3, El Constitucional i El Barcelonés enllaçaven ambdós moviments opositors i deien això: “No pueden vencernos en el campo y nos venceran en nuestras casas”. També durant el dia 2, Josep Sol i Padrís fou assassinat i algú va suggerir que l’havien occit els carlistes.
L’aliança de les associacions de treballadors amb els carlistes que denunciaven les autoritats, més o menys de biaix però periòdicament, ara ens pot semblar cosa poc creïble perquè pensem que el moviment obrer forçosament es situa en l’àmbit polític ideològic de l’esquerra i és evident que el carlisme constituí una opció tradicionalista i conservadora. Però, l’enfrontament entre les ideologies tradicionalista i el progressisme liberal i republicà, no era un fet gaire clar a l’època. Hem de tenir en compte que en qualsevol moment de crisis econòmica i social, els adversaris del sistema vigent es divideixen inevitablement en dos grans grups: els que creuen que abans de la crisi hom vivia millor i per tant malden per tornar a l’antic règim i els que estan convençuts que cal superar el desastre actual tot avançant vers un nou règim que anorreï el present i el passat. Durant les revolucions que sacsejaren Europa al voltant de 1848, sovint les dues tendències opositores mencionades, s’aliaren contra els governs de liberals moderats. L’aliança d’opositors- és a dir, de tradicionalistes i republicans- explica, precisament, la guerra catalana dels matiners (1846-1849) i això mateix succeí a la Catalunya del Nord en el període previ a la revolució de febrer de 1848 que enderrocà la monarquia de Louis Philippe d’Orleans[34].
A més, els carlins catalans, en la major part, no eren gaire partidaris de l’absolutisme. El comte de Montemolín (Carles VI) havia proclamat, mitjançant la crida que inicià la guerra dels matiners, que volia un règim constitucional i llavors els correligionaris bascos i castellans del tradicionalisme es varen desentendre de l’alçament, titllant els catalans d’esquerrans. És a dir, la distància entre els carlins i els liberals d’esquerra catalans no era tanta. Per això, la relació estreta dels moviments carlista i obrer que ensumaven els governants i els liberals purs durant el bienni progressista, no esdevenia una teoria forassenyada. A més, la denegació d’aquesta teoria, suposava que, per contra, calia admetre que la coincidència temporal de la revolta obrera i de l’aixecament carlí de 1855, constituïa un fet casual. I, les casualitats tenen poca defensa.
Però, el fet és que no hi ha cap prova sobre contactes o reunions entre les associacions obreres i els capitosts carlins durant el període del bienni progressista i sobretot, en aquest temps, no consta cap partida armada alçada, que no fos carlina. És a dir, malgrat que és evident que les autoritats tenien ben present l’experiència recent de l’aliança carlo-progressista[35]. de la guerra dels matiners, en realitat, el fet és que durant l’aixecament carlí de 1855, els governamentals no obtingueren cap verificació respecte la continuïtat d’aquella amistat.
I no dubtem que si n’haguessin obtingut l’haurien esventat als quatre vents però, per a sustentar-la, es van haver de conformar amb al·legar indicis tan febles que no superaven les meres sospites. Mádoz, a la sessió de les Corts del 19 d’abril de 1855 va dir que hom coneixia antics voluntaris carlins de Berga que s’havien convertit en filadors i recordà que Berga havia estat la capital dels carlins catalans. O’Donnell aprofità que en un teler de Sants havia aparegut una inscripció grollerament gravada, en la qual hom havia llegit un visca a Carlos VI i un “mori la llibertat”, per tal d’assajar la tesi de l’aliança carlo- progressista. El mateix ministre, durant el debat a les Corts del 10 de novembre de 1855, va opinar que les masses obreres havien estat manipulades (“movidas”) per la coalició de socialistes i carlistes i posà d’exemple uns veïns de Barcelona que s’havien aplegat amb els Tristany, tot concloent que no tots els treballadors eren carlistes però que, per contra, sí que ho eren els seus dirigents. Laureà Figuerola, mitjançant la diatriba que adreçà als líders obrers Joan Alsina i Joaquim Molar durant el mes de juliol de 1855 i que publicà el diari La Corona de Aragón, no tan sols els va voler implicar en els assassinats de Sol i Padrís i dels Godó, sinó que els titllà de ser còmplices del carlí Marçal. Certament, les autoritats i alguns lacais de la premsa s’alarmaren perquè Pueyo i Arquer, condemnats pels crims d’Olesa, havien estat oficials carlins. Precisament, Arquer estava detingut, o sota vigilància, en el Fort Pius quan fou implicat en l’afer del mas Sant Jaume d’Olesa. Per quina raó Arquer hi romania detingut o sota vigilància?. Això potser va ser perquè era carlí?. I si fos el cas que Arquer veritablement hagués estat carlí, no podria haver succeït que les autoritats l’impliquessin forçadament en aquells crims a fi de fonamentar la relació entre els carlistes i l’associació de filadors a la qual pertanyien altres acusats?. Ara bé, en qualsevol cas, el corresponsal que cobria el judici al qual foren sotmesos aquests homes, ni tan sols feu referència a la relació entre carlistes i les associacions de treballadors, com si no hagués estat mencionada pel fiscal, ni pel president del tribunal militar.
Per contra, ens consta que els treballadors associats van negar explícitament cap simpatia pel carlisme. Un dels punts de la declaració de vaga de 2 de juliol de 1855, deia el següent: “Desgraciado el que se entrometa en la clase obrera para dar vivas a los carlistas, quemar fábricas y arruïnar famílias”. Fins i tot hem vist que la premsa del 17 d’agost de 1854 referí la topada que hi va haver a Mataró entre pagesos que denunciaven el perjudici que ocasionaven les fàbriques de vapor als cultius agraris, i els obrers d’aquestes indústries. El 17 d’abril de 1855, les notícies periodístiques informaven sobre un moviment pagès que cercava signatures per a donar suport al manifest que volien trametre a la reina demanant el tancament de totes les fàbriques barcelonines. El periodista recollia el rumor, d’acord amb el qual Ramon Cabrera havia assistit a una de les reunions realitzades pels protestaires. És a dir, que hom suposava que els pagesos descontents eren carlins. Els antics matiners Ton Escoda i Francesc Ballera- oficials de la Milícia Nacional i vells aliats dels carlistes durant la darrera guerra- van prevenir els treballadors a fi que no permetessin que els tradicionalistes els manipulessin.
Però, és clar que la gent del poble menut pobre i afamada, no tenia ideologies. Els homes de la brusa, fossin obrers sense feina o pagesos sense terra, s’allistaven a qualsevol bandera opositora o es revoltaven pel seu comte, de forma espontània i desesperada. És cosa segura que hi va haver obrers que s’apuntaren a partides carlines, mal que fos a tall d’alternativa laboral- la soldada oscil·lava entre quatre i cinc rals diaris- però això no prova que les associacions a les quals potser pertanyessin s’haguessin aliat amb el partit carlista. La manca d’ideologia del poble menut fou recordada pel líder obrer Joaquím Molar, en un parlament que va pronunciar a Madrid i que va ser publicat pel diari El Eco de la clase obrera, de 9 de desembre de 1855: “Las masas eran entonces tenidas por liberales y hoy por carlistas; más yo, señores, aseguro que en su mayoría no son ni carlistas, ni progresistas, ni republicanas; llevan por objeto destruir la miseria”.
L’alçament carlí de 1855- com la guerra dels matiners- es circumscriví únicament a Catalunya però aquesta vegada va ser de poca volada. Marcel·lí Gonfaus àlies Marçal[36] fou el capitost de més anomenada- si hem de fer cas a la premsa- que el protagonitzà i no va poder anar més enllà de la zona fronterera de l’Alt Empordà. S’hi mantingué durant quatre mesos, entrant i sortint de França, fins que el mes de novembre va ser caçat per l’exèrcit del govern i d’acord amb les ordres del capità general, Juan Zapatero, afusellat immediatament. Els Tristany també participaren en algunes escaramusses i Antoni morí, prop del casal familiar d’Ardèvol, com a resultat de les ferides que patí en una topada a Clariana de Cardener. Un altre vell matiner, Tòfol de Vallirana, va caure en mans de l’exèrcit i ell i tots els homes de la seva partida foren passats per les armes. L’Estartús s’incorporà a la lluita de manera tímida i feu públic un bàndol mitjançant el qual afirmava que excusava els habituals de la seva partida que aquest cop no volguessin agafar les armes. Josep Borges va ser, potser, el comandant carlista més actiu però acabà exiliant-se a Itàlia, abans que acabés l’any.
Des del període de la guerra dels matiners i durant el bienni progressista es feu palès un sentiment creixent de catalanitat que amarava les distintes classes socials, així com les distintes ideologies polítiques. Aquest sentiment creixia proporcionalment a la presa de consciència sobre el maltractament que els successius governs sotmetien a Catalunya. Això, des de llavors i posteriorment, esdevé més fàcil de descobrir a partir de les crítiques i atacs de la premsa madrilenya que no pas per les afirmacions dels cronistes catalans.
En plena guerra dels matiners, el general Ramon Cabrera arengava els seus voluntaris amb crides al patriotisme català. El general carlí envià una carta al diari francès L’Union, datada el dia 15 de novembre de 1848, mitjançant la qual afirmava que “Catalunya està cansada dels actes arbitraris del govern de Madrid, del seu odiós sistema de corrupció. És aquest jou vergonyós el què es vol treure de sobre. Pel que fa als meus voluntaris, quasi tots són fills de Catalunya i ella n’està joiosa de llur conducta, i sobretot de llur fidelitat i valor […] Però el somni pesat de Madrid és la fusió carlo-progressista. La desgràcia ha aproximat sempre els compatriotes…”. I el 25 de març de 1849, el capità general dels matiners s’adreçava a la població del Principat amb aquestes paraules: “Catalans: […] pel ban d’en Concha, del 14 de març, quedeu reduïts a ésser esclaus d’una colla que fa molt temps creix i millora amb vostres suors i vostra sang, arrossegant pel llot el pavelló que amb tan orgull passejaren els vostres pares pel món. És temps que sortiu del marasme en què viviu i que afegint un esforç més als que tan heroicament haveu fet, reconqueriu l’ordre i la pau, i també la independència, que sense pudor us han arrabassat aquests hipòcrites i mentiders.”
Per la banda del govern, la premsa oficial, atacava els catalans amb els retrets que d’ençà, s’han fet habituals. La Revista Militar del 12 de gener de 1848 els acusava de sostenir des de sempre una posició hostil a Espanya, a fi de “monopolizar la industria […] aplazar el cobro de las contribuciones y eludir las cargas generales”, tot emprant la revolta com a mètode egoista i “costumbre inveterada”. El Fomento del 6 de gener de 1849 reproduïa un fragment del diari madrileny La España que deia això: “… si viésemos que pasa el tiempo, sin que la campaña […] obtuviese ventajas positivas sobre el jefe carlista (Cabrera) nosotros no permaneceremos pasivos y hablaremos alto y claro al gobierno y la nación […] y haremos ver que no es razón, ni justicia, ni puede tolerarse más tiempo que una provincia de España sobre la cual han llovido y llueven beneficios y monopolios perjudiciales al resto de la nación, esté causando el mal estar y desasosiego de toda ella, recargándola en sus contribuciones ordinarias y de sangre, haciendo que las 45 provincias restantes, vayan a consumirse en las provincias rebeldes, regadas con sangre castellana…”.
Havent transcorregut cinc anys, gairebé sis, des de la fi de la guerra dels matiners, el general que llavors proclamà la victòria, Gutiérrez de la Concha, mantenia l’opinió del govern de Narváez, que titllà aquella lluita com una guerra de Catalunya contra Espanya. Hem comprovat que, al voltant del 25 d’abril de 1854, havent arribat a Barcelona i essent nomenat president de la Junta provisional de govern, va declarar que no podia admetre que “una província cualquiera aspire a sobreponerse, a encadenar sus intereses a las demás”. La part més conservadora de la premsa madrilenya sostenia el discurs consistent en culpar els catalans de ser uns privilegiats desagraïts, sempre beneficiats pels “monopolis” que els concedia l’Estat, els quals els permetien viure molt bé, en detriment de la resta d’espanyols. I afegien que a Andalusia, o Galícia, la gent es moria de fam mentre els opulents catalans es revoltaven contra la monarquia i contra Espanya. Alguns diaris recomanaven al govern que tornés a donar a Catalunya el tractament que li aplicà Felip V (per exemple, El Occidente, de 7 de juliol de 1855) o fins i tot exigia que Espartero bombardegés Barcelona de nou, com havia fet amb motiu dels alçaments de 1842 i 1843. El diari Las Novedades, del 8 de juliol de 1855, deia això: “Diríase que Cataluña mira con desdén al resto de la Península, más aún, con aversión y que procura engrandecerse cuanto puede a costa suya…”. El diari El Parlamento del 14 de juliol de 1855 comparava Catalunya amb Irlanda i advertia que hi havia una Catalunya industrial i una altra d’interior, rural, però a la fi recomanava que calia sotmetre tots els catalans amb ma dura. Fins i tot l’existència de la llengua catalana era considerada, pel poder central, com una amenaça. Al respecte, recordem que en el llistat de principis que havien de conformar el projecte de llei sobre “la qüestió industrial” i que acordaren els diputats catalans i el ministre de Foment, en la reunió que realitzaren el 14 de juliol de 1855 a Madrid, preveia que la contractació de joves restés condicionada pel requisit que els aspirants sabessin llegir i escriure. Aquesta mesura- no reclamada pels diputats ni pels treballadors- fou incorporada a iniciativa del govern i anava adreçada a estendre el coneixement de la llengua castellana – la única que, a l’època permetia l’alfabetització- i per tant, constituïa una eina d’espanyolització. En realitat, el compliment de la condició esmentada hagués significat que els industrials no poguessin contractar treballadors que no coneguessin, sabessin parlar i escriure, el castellà.
Pel que fa als polítics, empresaris i treballadors catalans, precisament la única coincidència ideològica i sentimental que els agermanava era la consciència catalana i el convenciment respecte la incomprensió de l’Estat envers Catalunya, la qual afectava tant la realitat econòmica i social del país, com la cultural. En la reunió del dia 4 de juliol de 1855 a l’ajuntament de Barcelona entre regidors de la casa gran, de la diputació i de la milícia amb representants dels treballadors – tots catalans- ràpidament s’assolí un acord i els líders dels obrers van acceptar que no forçarien el tancament dels comerços i que no alterarien la pau del carrer, a canvi que la comissió de prohoms de la ciutat que havien anat a Madrid per negociar amb el govern la llei “industrial”, cooperés amb la comissió de treballadors que també hi havia anat amb la mateixa voluntat. És a dir, entre catalans hi havia certa entesa o si més no, la voluntat d’entendre’s.
L’any 1854, el polític republicà Francesc Pi i Margall escrivia això: “[…] La paz es en España tanto más inasequible, cuanto que apenas hay un sistema de administración, de economía, de hacienda, que no lastime los intereses y las opiniones de una localidad […] Muchas de las antiguas provincias conservan todavía un carácter y una lengua que las distingue de lo demás del reino […] Levantáis unas provincias sobre la ruina de las otras; acabáis por destruirlas […] La unidad en la variedad es la ley del mundo […] Dejemos, por consiguiente, a las provincias que se gobiernen como quieran […][37].
Laureà Figuerola, en el debat parlamentari del 19 de maig de 1855, comparà el Madrid palatí i burocràtic amb la Barcelona industrial,a fi de fer veure que el govern no entenia res del què succeïa a Catalunya.
Joan Mañé i Flaquer, director del Diario de Barcelona i monàrquic conservador, va publicar uns quants escrits en el diari francès Le Messager du Midi, durant el mes d’agost de 1855, mitjançant els quals expressà la seva opinió en relació a la dita qüestió. En un d’ells, deia això: “Espanya és una federació de pobles, de nacionalitats, de races distintes, amb distintes tradicions, distints costums i distints idiomes […] Establir la unitat d’Espanya és introduir la uniformitat i la igualtat de la misèria, de la ignorància i del rebaixament moral”[38]. Mañé, és clar, essent director del diari més important de Catalunya, no podia publicar una opinió com aquesta, a casa. Durant aquests anys hi va haver uns quants intel·lectuals (per exemple Antoni de Bofarull, acusat de ser un separatista per la premsa de Madrid) i industrials (Joan Güell, Joan Illas…) que clamaven contra el centralisme. El Diario de Barcelona de 27 de juliol de 1854 es feia ressò d’un article del diari portuguès El Progreso que titllava aquesta unificació administrativa d’exagerada i exòtica. El suplement del Diario de Barcelona de 21 de maig de 1855 publicava la “Exposición elevada a SM por el Excmo. Ayuntamiento de Barcelona” mitjançant la qual la ciutat reclamava la propietat dels terrenys que ocupava la muralla i els adjacents. Els lletrats autors d’aquesta exposició, tot fent història dels antecedents relatius a la construcció de la murada, es lamentaven que Felip Vè. hagués abolit “la venerada i antiquíssima Constitució de Catalunya”.
El sentiment de catalanitat i contrari a la centralització, també formava part de la mentalitat dels treballadors. Això s’endevina en el respecte que mostraven pels caps de les institucions que consideraven pròpies, com ara els ajuntaments i la diputació i també en l’afecte a la llengua materna que la gent del país i sobretot, els treballadors, empraven amb tota naturalitat, inclús en circumstàncies en les quals això no esdevenia recomanable per als seus interessos. El general Francesc Mata i Alòs, el 6 de desembre de 1848, quan ja havia aconseguit que Poses es passés al bàndol de la reina, va haver de convèncer els seguidors del caragirat, tot canviant de llengua. Llavors, quan els parlà en català, els matiners d’en Poses van baixar les armes i l’escoltaren. Antoni Geis, el filador curosament vestit, no deuria ser un individu analfabet i el periodista que informava del judici pels crims del mas Sant Jaume, es sorprengué perquè, davant del tribunal militar, aquest acusat declarà parlant només en català… i prou que entenia les preguntes que li formulaven en castellà!.
La sorpresa del periodista es deuria fonamentar en el fet que havia de considerar Geis un imprudent. Fins i tot, sembla que, si més no, els filadors creien que els seus interessos i no pas els dels industrials, eren els propis del poble català. El mes de juliol de 1855, els comissionats per les associacions de treballadors catalans a Madrid, Joan Alsina i Joaquim Molar, respongueren la diatriba que els havia adreçat Laureà Figuerola, fent-li saber que restaven contrariats pel fet que un atac tan furibund provingués, precisament, d’un “representant de la província” – és a dir, que hagués estat formulat per un català. Joan Alsina, a la fi d’aquest any, discursejava els líders de les incipients associacions obreres madrilenyes i després que s’hagués excusat per no parlar prou bé en castellà, els mostrà l’orgull que sentia com a català per la riquesa industrial de Catalunya: “La provincia de Cataluña, señores, ha de estar regida por las mismas leyes que las otras provincias de España; pero de distinta manera. El carácter del catalán es algo peculiar; si ha de decir una cosa la dice clara y terminantemente. Nos llaman por eso orgullosos […] Cataluña es industrial y no agrícola […] los habitantes de Cataluña no quieren que los manden a palos, sino con la persuasión; y por eso me atrevo a decir que las autoridades no han tenido allí bastante tacto en las críticas circunstancias que hemos atravesado.”[39] No ha faltat algun comentarista històric espanyol que ha titllat Josep Barceló de líder “nacionalista”.
5.3. Primera etapa; la destrucció de les màquines: traient partit de la lliçó d’Eric J. Hobsbawm.
Josep Benet i Casimir Martí afirmen que “la lluita contra les màquines selfactines més aviat podem considerar-la […] com el darrer acte de la lluita violenta de l’obrer català contra les màquines, el final, podríem dir, d’una etapa de la història ascendent del moviment obrer”[40]. L’asserció dels autors de l’obra citada és exacte si tenim en compte que es refereixen exclusivament a la fi d’una etapa de l’evolució de la política de les associacions obreres.
Precisament, la fi de la dèria contra la mecanització per part de les associacions de treballadors coincidí amb l’execució de Josep Barceló i Cassadó. Hom podria creure que els dirigents obrers- sobretot, els seus companys de l’associació de filadors- varen entendre que la causa veritable de l’assassinat “legal” d’en Barceló, havia estat la lluita aferrissada contra les selfactines i la desafecció envers l’Estat que per això havia suscitat entre els grans industrials – recordem els discursos de Laureà Figuerola. La concentració de filadors, encapçalats per Ramon Maseda, en el lloc on Barceló fou executat, just quan es complia un mes de l’ajusticiament del líder obrer, traspua el flaire d’un punt a part. Els concentrats juraren venjança però, a la vegada, iniciaven una nova etapa. El sacrifici de Barceló també tenia un valor simbòlic per a Juan Zapatero, doncs, d’aquesta manera terrible, tancava l’època de vel·leïtats protagonitzada per les anteriors autoritats de l’Estat- De la Rocha, Mádoz, Franquet …- la qual s’havia significat per l’acord amb els treballadors- promogut per Barceló- que portà la prohibició de les selfactines.
Algunes de les idees que expressà Eric. J. Hobsbawm en l’estudi titulat “Els destructors de màquines”[41], referit al cas anglès, comparativament, ens revelen les característiques de la lluita dels treballadors catalans contra el maquinisme que culminaren en les vagues de l’any 1854. En el moment que Hobsbawm va escriure l’estudi citat – durant la dècada dels seixanta del segle XX- encara pervivia l’opinió dels apologistes econòmics del segle XIX- ens diu l’autor- d’acord amb la qual els treballadors havien d’aprendre a no ser tan cabuts en la negació de les veritats de la ciència econòmica, tot i que esdevinguessin difícilment admissibles. Hobsbawm distingeix, entre els dits apologistes, els liberals purs, i els fabians, de tendència liberal. La diferència que els separava és que els fabians pensaven que els mètodes de ma dura i repressió no esdevenen tan eficaços com la negociació però, a la fi, ambdós grups creien que els treballadors contraris a la mecanització, simplement portaven a terme les destrosses, cegament, com els animals de laboratori que reben descàrregues elèctriques. Per això, els treballadors que s’esmerçaven en destruir màquines haurien d’acceptar que la seva derrota esdevenia inevitable.
La mentalitat dels liberals, descrita per Hobsbawm, resta ben provada en l’article no datat, ni citat, estret de la premsa britànica i que fou publicat pel Diario de Barcelona, de 21 de juliol de 1854, mitjançant el qual l’autor glosava la inevitable victòria del capital sobre els “campions del dret del treball” i recomanava que els treballadors s’hi conformessin, si és que no volien acabar en la casa de beneficència. També anava en aquest mateix sentit l’article del diari El Barcelonés, del dia 25, resumit pel Diario de Barcelona, que es referia a l’error que suposava la destrossa de les noves màquines doncs considerava un fet provat que amb aquests nous enginys cada vegada hi havia més fàbriques i per tant, augmentaven sensiblement les possibilitats d’ocupació.
Hobsbawm també opinava que entre els treballadors que s’esmerçaven en la destrucció de maquinària n’hi havia de dues classes. N’hi havia que sentien veritable hostilitat contra els nous enginys doncs els consideraven els culpables directes de l’atur però n’hi havia que els espatllaven o destruïen com a mitjà de pressió per a forçar la negociació o fer que els amos admetessin condicions de treball més favorables. Els membres del primer grup, en realitat, no únicament s’oposaven a la mecanització sinó que s’enfrontaven a qualsevol canvi productiu que amenacés el seu mitjà de subsistència. De fet, els treballadors de sectors com el de la tipografia no s’oposaren mai a la introducció de les premses mecàniques i això prova que si la mecanització no perjudicava l’ocupació, ningú la discutia.
L’existència del segon grup de treballadors resta palesa pel fet que, a l’època, no únicament es produïren destrosses en la maquinària, sinó que també es destruïren matèries primes i productes acabats, així com s’incendiaren fàbriques, s’agredí empresaris, o llurs familiars i es calà foc a llurs vivendes. Tot fent malbé les màquines, provocant incendis i en definitiva, espantant els fabricants, els membres d’aquest darrer grup, no solament forçaven la negociació, sinó que lluitaven contra els esquirols i per tant, protegien l’efectivitat de la vaga. Si no hi ha màquines, o no funcionen, i si les instal·lacions de la fàbrica resten malmeses, no hi ha esquirols perquè no hi ha feina. Cal recordar que molts incendis de centres fabrils van ser descrits per la premsa com a conats, és a dir, d’efectes limitats, i també hem de recordar que els empresaris perjudicats es resistien a reconèixer que els focs havien estat provocats perquè, en part, eren conscients de les regles del joc i volien recuperar la pau interna.
Hobsbawm encara troba una tercera avantatge a l’acció contra les màquines i és la cohesió interna que les actuacions de força col·lectiva proporcionen al grup. És a dir, els vaguistes es manifesten i realitzen actuacions més o menys violentes pe tal de visualitzar la seva puixança i demostrar-la a tothom.
A la fi, les associacions catalanes d’operaris tèxtils, després de les vagues de 1854 i l’execució de Josep Barceló, van concloure que el progrés tècnic no es pot aturar. Quan Joan Alsina presumia a Madrid, davant dels parlamentaris i dels obrers de la capital, de la puixança de la industria catalana, sabia que, en part important, aquesta prosperitat es devia a la mecanització. Recordem que, durant l’any cinquanta-quatre i en ple període de vagues, la premsa seguia celebrant que s’instal·laven noves fàbriques, les quals no totes pertanyien al ram tèxtil, ans n’hi havia de fabricació de quincalleria, de ferreteria i fins i tot, de bugaderia.
5.4. Segona etapa: l’associacionisme obrer.
Hi ha lluita obrera des que hi ha obrers i les reivindicacions que l’han motivada, en el fons, sempre han estat les mateixes: increment de l’ocupació, reducció de la jornada de treball, retribucions dignes, protecció del treballador en els períodes que no pot treballar, higiene i salut laboral i salvaguarda de la llibertat d’associació i de vaga (llibertat sindical).
En una primera fase, els treballadors revoltats no es plantejaven la reivindicació del dret a l’associació- malgrat que s’associessin més o menys informalment- perquè creien que els conflictes amb els empresaris esdevenien afers particulars, els quals es tractaven en el marc de la relació contractual entre individus. En aquest aspecte, hom constata la continuïtat de la mentalitat pròpia de la casa pairal autosuficient, en la qual hi havia un teler per a satisfer les necessitats familiars i complementar l’economia agrària amb la venda del producte excedent. L’origen menestral i agrari de la indústria tèxtil explica en part, el mite del patró paternalista que s’allargassa fins el segle XX. Però quan es massifica la classe obrera i els treballadors es desarrelen de les cases pairals i dels petits tallers per esdevenir individus despersonalitzats, en grans fàbriques, desconnectats de llurs patrons, mediatitzats pels encarregats, sense afectes ni lligams amb qui els contracta, llavors és quan la lluita de classes apareix en la seva faceta més crua.
Joaquim Molar, el dirigent obrer que durant l’estiu de 1855 va anar a Madrid, amb els seus companys Alsina i Francesch, per tal que el govern i les Corts aprovessin la llei “sobre ejercicio, policía, sociedades, jurisdicción e inspección de la industria manufacturera”, hi pronuncià un discurs que li publicà El eco de la clase obrera, en el qual afirmava que quan De la Rocha va prohibir les associacions obreres, aquestes ja feia quinze anys que existien – és a dir, que havien estat creades al voltant de 1840, abans de la revolta de la “jamancia”. La primera d’aquesta mena, fou la de teixidors. Les associacions que llavors va legalitzar el govern tenien l’únic objectiu de prestar ajuts mutuals. Molar també explicava que en el moment de la prohibició, imposada per De la Rocha, les associacions catalanes comptaven 80.000 afiliats i que l’agrupació d’aquesta mena que acumulà un fons econòmic més elevat, no va superar els 2000 duros.
Molar i Alsina reiteraren davant del govern i dels treballadors madrilenys, que les associacions a les quals pertanyien eren lliures, que es regien per normes internes democràtiques, aprovades pels socis, que tots els càrrecs d’aquestes organitzacions- començant per llurs presidents- havien estat elegits, que comptaven amb interventors econòmics que fiscalitzaven la despesa i que els ajuts que es concedien als aturats es feien públics, persona per persona.
No podem creure que Molar i Alsina mentissin, en el sentit que s’haguessin tret de la mànega una mena d’associacions que, en realitat, no existissin però és clar que en mostraven l’aspecte més favorable per aconseguir-ne la legalització. Sobretot, Molar volia palesar que les associacions obreres no eren gaire riques i que tot el capital que tenien l’esmerçaven en els ajuts mutuals.
Precisament, si les associacions de treballadors existien legalment des de 1839, o 1840 – i és clar que s’havien desenvolupat durant el període de la dictadura de Narváez – això palesava que, si més no, fins llavors havien estat tolerades. De fet, durant els primers quinze anys, només en trobem algunes mencions indirectes a la premsa. Per tant, durant aquest període, les associacions no deurien molestar gaire als industrials i per això tampoc trobem informes, o “exposicions” escrites de les organitzacions patronals que tractessin estrictament les relacions laborals, sinó que totes constituïen anàlisis econòmiques, fiscals, o estudis de mercats. En qualsevol cas, la Junta de Fàbriques no parlava dels treballadors[42].
En realitat, les associacions de treballadors comencen a ser mencionades per la premsa amb motiu de les vagues de les selfactines- i més concretament, durant la darrera, declarada el 14 de juliol de 1854. És a dir, en tenim informació a partir que la vaga dels treballadors de les fàbriques tèxtils palesen la capacitat d’organització i de lluita col·lectives de la classe obrera. Fins llavors hi havia hagut aldarulls, destrucció de telers, incendis i agressions a industrials però havien estat actes individualitzats, locals i gairebé podríem dir que “privats”, els quals no s’atribuïen directament a les associacions. Però, a partir d’aleshores- dit sigui amb les significatives paraules amb les quals l’associació de filadors va respondre la crítica que Laureà Figuerola formulà el 2 d’agost de 1854 – els treballadors varen comprendre que els calia superar el simple mutualisme i les accions espontànies i locals de resistència. Per això varen declarar que “Ya no somos tan tontos que no conozcamos que si la política no va unida a la organización del trabajo es fácil que los obreros nos quedemos sin ocupación”. És a dir, els filadors associats havien entès que els calia passar a la fase de l’acció unitària davant de la Junta de Fàbriques, mitjançant la negociació col·lectiva, i davant de l’Estat, a fi d’aconseguir lleis que els protegissin. I és clar que no assoliren aquestes fites- la negociació col·lectiva i la legislació proteccionista laboral- si no construïen un programa reivindicatiu i l’acompanyaven amb la mobilització dels seus socis contra el poder econòmic industrial.
Per això, el gran canvi en l’evolució de l’associacionisme obrer es produí quan els treballadors a sou van esdevenir molts milers. Llavors fou quan les associacions s’adonaren que els conflictes inherents a les organització del treball també s’havien de tractar globalment i en conseqüència, “políticament”. I va ser a partir d’aquest moment que els empresaris, lògicament, s’espantaren, doncs veieren en perill la seva llibertat de propietaris per fer i desfer. I no únicament els patrons, sinó que també s’espantaren els governants. Això, doncs, precisament, aquest canvi- és a dir, la irrupció dels treballadors en l’escena política- provocà que l’economia fabril de l’Estat deixés de ser un afer privat entre els industrials i llurs empleats, per tal d’esdevenir un assumpte mediatitzat per tres subjectes: Estat, industrials i treballadors.
La por que originà la irrupció dels treballadors organitzats en l’escena política tenia molt a veure amb la puixança econòmica de llurs organitzacions- en principi, les de filadors i teixidors- atès que hom no sabia fins on podia arribar la incidència d’aquests grups de pressió com a “capitalistes”. És a dir, podia arribar el dia- pensaven les classes dominants- que la força dels capitals “privats”, no solament es veiés contrarestada per la potència dels capitals “cooperatius”, pel que fa al pes que suposarien en la relació laboral, sinó que aquests esdevinguessin “empresa” per ells mateixos i competissin en el mercat. Fins i tot, l’Estat en formació havia de témer que les associacions obreres esdevinguessin una mena d’Estat dins de l’Estat. En un sentit més immediat, la temença respecte el poder econòmic i l’hegemonia ideològica que podien adquirir les associacions obreres es fonamentava en causes properes doncs el govern i els partits liberals sospitaven que finançaven, o podien finançar, partides armades i els partits republicans. La dita temença es palesava en l’expressió continuada, per part dels polítics conservadors, de les sospites que relacionaven les associacions obreres amb els carlistes.
És per la causa assenyalada que tant els grans empresaris com els governants s’oposaren frontalment a que les associacions de treballadors disposessin lliurament de llurs capitals. Per això les volien obligar a ingressar els diners que obtenien mitjançant les quotes en entitats controlades pel govern, a fi de fiscalitzar-ne la despesa i el nombre d’associats, així com per tancar-les en els àmbits territorials locals i impedir-ne l’aliança, o la fusió.
El fet és que, tal com ha estat dit anteriorment, l’Estat espanyol era un projecte en construcció, institucionalment molt feble, només sostingut per l’exèrcit- el qual sempre estava políticament dividit- a mig camí entre l’antic règim i l’emmirallament amb el model republicà francès, però sense república. L’Estat liberal espanyol no havia assolit el règim jurídic i jurisdiccional, estructurat, estable i creïble, que li permetés l’estabilitat i continuïtat necessàries per a desenvolupar el país. Per això, la irrupció de la classe treballadora, eminentment catalana, en l’escena política, no podia ser païda per uns governants que no tenien capacitat, ni mentalment, ni pràcticament, de reconduir un conflicte que no podien entendre. A més, les classes poderoses castellanes- sostenidores de la idea nacional- encara ancorades en una aristocràcia decadent, de latifundistes cerealistes i de financers especuladors- José María de Salamanca, en fou l’exemple paradigmàtic- així com de funcionaris madrilenys, s’havien instal·lat en la ceguesa del centralisme uniformador i explotador de les “províncias”, el qual, per principi, no podia admetre l’existència de diferències culturals, socials, econòmiques, ni de cap mena, que destorbessin l’imaginari de l’Espanya que elles volien conformar. Durant tot el segle XIX, les revoltes catalanes foren incessants i els dirigents espanyols ni miraven, ni escoltaven, ni volien saber. Periòdicament bombardejaven Barcelona i abandonaven Catalunya a les mans d’un exèrcit dràstic.
Havent passat molts anys de lluites aferrissades i canvis polítics, la tensió entre els tres subjectes que protagonitzen les relacions laborals, fou progressivament encaminada vers les claus que reclamaven les primeres associacions obreres. L’enfrontament entre el liberalisme extrem defensat pels empresaris, i la intervenció de l’Estat mitjançant la llei i l’acord col·lectiu, amb rang de llei, sostingut pels treballadors, s’ha acabat reconduint per la banda més propera a les tesis que dissenyaren aquelles associacions- si més no, en la majoria dels països europeus. La tensió entre liberalisme i intervencionisme, però, no s’ha fos; sempre ha existit i seguirà existint, fet que resta demostrat per les progressives reformes de les lleis laborals, les quals cada vegada liberalitzen més la contractació laboral, dilueixen els imperatius legals i tendeixen a ampliar l’àmbit de la negociació individual i col·lectiva.
Tot i això, una de les reivindicacions que defensaren aquelles primeres associacions no ha anat pel camí que preveien. Efectivament, els debutants del sindicalisme mai van imaginar que els ajuts mutuals serien monopolitzats per l’Estat i atribuïts a una institució administrativa: la Seguretat Social. Això, ha evitat l’acumulació excessiva de capitals en les organitzacions sindicals, de la mateixa manera que ha impedit que aquestes assolissin l’hegemonia total en el món dels treballadors, i a la vegada, han donat sentit positiu i crèdit a l’Estat com a prestador de serveis.
______________________________________________________________________________________________________________________________________________________
[1] La selfactina era una màquina de filar automàtica, moguda per la força del vapor, inventada a la Gran Bretanya. Hom diu que el fabricant Bonaplata, l’any 1832, portà aquest enginy (mule jenny) a Catalunya. El model perfeccionat de mitjà del XIX només necessitava un únic operari per fer-la anar. Les màquines precedents havien de ser accionades per dos treballadors, o més. La selfactina, derivada de la mules jenny, produïa molts filats a la vegada.
[2] Industrials i polítics del segle XIX. Edit. Vicens-Vives. Barcelona, 1961; Història dels catalans. Volum Cinquè. Edicions Ariel. Barcelona, 1963- 1968
[3] Sobre Francesc Baliarda i Ribó, el Noi Baliarda, podeu trobar-ne notícies i una ressenya biogràfica en l’escrit “A l’empara de dues o tres banderes” publicat en aquesta mateixa web.
[4] L’edifici de la parròquia esmentada va sobreviure fins que, fa pocs anys, s’amplià el Palau de la Música. Joan Anchon es va veure implicat indirectament en els segrestos de Sants (10 d’abril de 1848) doncs va ser un bon amic de Joan Cros, un dels industrials segrestats. Cros, durant el captiveri, va escriure a Joan Anchon per demanar-li que pagués el rescat exigit pels trabucaires. Sobre aquests fets, podeu llegir “A l’empara de dues o tres banderes”, en aquesta mateixa web.
[5] Sobre aquests personatges, podeu llegir “El comissari Ramon Serra i Monclús i la ronda de Jeroni Tarrés”, en aquesta mateixa web.
[6] La Milícia Nacional era un cos militar popular de voluntaris locals. A les seves files sempre hi havia hagut molta presència de republicans. Durant la “jamància” lluità al costat dels revoltats.
[7] Segons F.Curet, la pretensió de cobrar aquesta imposició a uns barcelonins que tornaven a casa, amb uns bots de vi penjats a l’espatlla, després d’una festa campestre, fou la metxa que va encendre la revolta de 1842, a la qual seguí la “jamància” (1843). La Jamancia, 1842-1843. Dalmau, editor. Barcelona, 1961.
[8] Hi ha una certa confusió entre els telers anomenats “molgenis” (mule jenny) i les “bergadanes”- inventades entre 1790 i 1795-. Hom diu que la bergadana estava inspirada en la Jenny anglesa però tenia més fusos ( 60,70 i fins i tot 100, en els models del segle XIX).
[9] Laureà Figuerola i Ballester (1816-1903). Economista i polític. Havia estudiat economia, dret i filosofia. Sempre defensà les idees del liberalisme econòmic i, amb algunes contradiccions, del lliurecanvisme. Va ser ministre d’Hisenda, president del Senat i un dels introductors principals de la pesseta com a moneda única espanyola. Durant el bienni progressista s’oposà a l’associacionisme obrer i a la regulació legal de les relacions laborals i del mercat.
[10] El 3 d’abril de 1855, El Constitucional reclamava al govern el foment decidit de l’agricultura, la protecció del comerç i el suport constant a les arts i les manufactures. Hom també demanava una llei general de sanitat pública i una altra de “bancària”. Per tal d’aconseguir aquests objectius calia que el govern, en primer lloc, resolgués la desamortització, la qual havia d’afectar, a més dels bens eclesiàstics, els bens propis i comunals locals – però, exceptuava els que directament s’esmercessin en la beneficència. El periodista també exigia la destitució immediata de tots els funcionaris sobrers. Els nous governants justificaven el cop militar que havien portat a terme, en la necessitat de fer front a fallida econòmica de l’Estat, la corrupció administrativa i financera- de la qual, indirectament acusaven a la reina Isabel II i sobretot, a sa mare, Maria Cristina.
[11] La notícia fou publicada per La Corona de Aragón i recollida per Diario de Barcelona, el dia 2 d’abril de 1855.
[12] Crims a la Catalunya del segle XIX. Manuel Bofarull Terrades. Edicions Cossetania. Valls, 2008.
[13] El diari informà que un veí de Poboleda havent vist que la municipalitat repartia carn als milicians a la plaça de la vila, tornà a casa i matà la muller amb unes tisores de podar mentre cridava “jo també vull menjar carn!”. La insalubritat de la Barcelona murallada era una queixa llegendària. L’atapeïment de cases, tallers, animals, deixalles i detritus de tota mena, esdevenia un fet denunciat per tothom. Algunes reclamacions obreres demanaven que s’obrissin finestres i patis en els tallers per tal que hi passés l’aire i les autoritats eren ben conscients que tota aquesta brutícia constituïa la causa de les epidèmies recurrents que assolaven la ciutat.
[14] Els cognoms d’alguns detinguts, com ara l’Aguiló i en Geis, són els que esdevenen més probables. Les informacions periodístiques de vegades els anomenaven amb els cognoms Àguila, o Gis, Gueis o Guius, o amb altres variants. Hom podria sospitar que Antoni Geis i Antoni Gual- un dels caps de l’associació de filadors que va signar, amb Josep Barceló i altres l’exposició de motius de 29 de juliol- fossin la mateixa persona. De fet, després de les detenció i execució dels condemnats pels crims d’Olesa, no sabem res més de l’Antoni Gual.
[15] Un filador cobrava entre 4 i 6 rals diaris; és a dir, una pesseta o una pesseta i mitja. Atès que això vol dir que el filador en un mes podia guanyar, si tot li anava bé, uns 7 duros, Geis portava al damunt el sou acumulat de més de 7 mesos de treball. Això, sembla excessiu.
[16] Però, de fet, aquesta prohibició no es formalitzà fins que s’establí mitjançant la disposició de Ciril Franquet, governador civil, de 30 d’abril de 1855 (publicada a la premsa, l’1 de maig).
[17] També en aquest cas, Figuerola s’avançava als fets. Josep Barceló encara va trigar uns dies a ser detingut. Ho va ser el 27 d’abril. Pau Melís, qui implicà Barceló en el crim del mas Sant Jaume, va ser detingut el dia 19 d’abril, el mateix dia que Figuerola ja donava per feta, a les Corts, la participació de Barceló en aquests crims.
[18] Hem de suposar que el coronel que presidia el consell de guerra era Josep, o Magí Ravell doncs fou el que després presidí el consell de guerra que condemnà Josep Barceló.
[19] Si això fos cert, com podia ser que sortís de la presó i anés a Olesa per assaltar el mas Sant Jaume?. Però l’empresonament de l’Arquer és una circumstància poc clara i de fet, si fos certa, com és que ningú la va al·legar, ni tan sols la va mencionar?.
[20] Aquesta llei preveia la imposició de l’estat de setge, la llei marcial i la submissió dels sediciosos als tribunals de guerra (comissions militars).
[21] Conrad Roure. “Memorias de mi larga vida”. Edició a cura de Josep Pich i Mitjana. Eumo Edit. IUHJVV i Museu d’Història de la Ciutat. Barcelona, 2011.
[22] Sobretot, “Historia de las Escuadras de Cataluña: su origen, sus proezas, sus vicisitudes, intercalada con la vida y los hechos de los más célebres ladrones y bandoleros”. José Ortega y Espinós, 1858.
[23] Sobre aquest cas, podeu llegir en aquesta mateixa web, “L’assassinat de la baronessa de Senaller (1855)…”.
[24] En realitat, Mañé diu que a partir d’aquesta intervenció “la classe treballadora va deixar de ser considerada més temps fora de la llei”. Però, aquesta asseveració és exagerada i incerta.
[25] Aquesta versió s’esmenta en “Barcelona a mitjan segle XIX. El moviment obrer durant el bienni progressista”. Josep Benet i Casimir Martí. Curial Edicions Catalanes. Barcelona, 1976.
[26] Ildefons Cerdà i Sunyer (1815-1876), nascut a Centelles, fou enginyer, urbanista, economista i polític. Molt proper a les teories de Cabet i Proudhon. Autor del projecte de l’Eixample de Barcelona (el Pla Cerdà). També va ser membre de la Milícia Nacional. Fou regidor de l’ajuntament de Barcelona i diputat elegit per la la candidatura progressista, aplegat amb Estanislau Figueras, Pascual Mádoz i Jacint Feliu.
[27] En realitat es deia Bartomeu Pozas- el seu pare era gallec – i havia nascut a Sant Feliu de Codines. “Poses” constituïa el sobrenom, originat en la catalanització del seu cognom. Fou un matiner d’importància, adscrit a la branca carlista més lliberal. Durant la tardor de 1848 es va passar a les fileres de l’exèrcit del govern i fins que va acabar la guerra lluità contra els seus antics correligionaris, mal que no hi posà gaire entusiasme. Durant la tercera guerra carlina estava destinat a El Ferrol i s’alçà contra el govern tot proclamant la república federal.
[28] L’ordenança es referia “a los directores del desorden, a los que en el día de ayer hicieron un ayuntamiento, una diputación y demás autoridades y a los que fueron a jurar venganza sobre el terreno en que se ajustició a Barceló”. “Origen y estado actual de la cuestión del trabajo en Cataluña”. Ceferino Tresserra. Barcelona, 1855.
[29] El Diario de Barcelona del dia 7, calculava que 11.000 o 12.000 persones havien abandonat la ciutat.
[30] Diario de Barcelona del 28.7.1855. La destitució de Bellera portava data del dia 24.
[31] Josep Anselm Clavé (1824-1874) polític republicà federalista i músic. Tenia gran ascendència entre els obrers i els menestrals catalans. De ben jove va participar activament en les revoltes de 1842 i 1843.Esdevingué un activista cultural en benefici dels obrers. Creador de la societat musical La Fraternal i moltes altres corals, les quals van aplegar milers de cantaires (els Cors Clavé). Va ser detingut i desterrat dues o tres vegades i va patir presó. Durant la primera República ostentà alguns càrrecs.
[32] Historia Contemporanea. Volum II. Madrid 1876.
[33] Això sigui dit a tall de mera especulació: potser la “casa de la marquesa” va ser la mansió d’aquelles “senyores il·lustres” que, segons informà El Diario de Barcelona del 12 de juliol de 1855, van ser injustament detingudes i després, sotmeses a vigilància per ordre de Juan Zapatero?. Recordem que la causa més probable de l’assetjament que sotmeté el capità general a les “il·lustres senyores” de Gràcia deuria haver estat que no van voler cedir l’habitacle als militars. La “casa de la marquesa” es situava en un indret estratègic, a l’entrada de Gràcia, venint de Barcelona. Si l’encertéssim, això significaria que les “il·lustres senyores”, a la fi, deurien sotmetre’s a les pretensions de l’exèrcit i casa seva esdevingué una caserna, o burot, en el qual, lògicament van refugiar-se Ravell i la resta d’oficials destinats a Gràcia quan la situació de la revolta els fou desfavorable.
[34] “Les semailles de la République dans les Pyrénées Orientales (1846-1852)”. Peter MacPhee. Les publicacions de l’Olivier. Perpinyà, 1992.
[35] “Carlo-progresista” constituïa l’expressió periodística clàssica, emprada durant la guerra dels matiners, per a referir-se a l’aliança de carlistes, republicans i liberals d’esquerra.
[36] El 27 de juny de 1855, Marçal va fer pública una proclama, signada a Sant Gregori, Girona, mitjançant la qual anunciava que Carles VI l’havia nomenat interinament el cap superior de les tropes carlistes de Girona.
[37] “La reacción y la revolución”. Madrid,1854.
[38] Traducció a la llengua catalana publicada per Lo Somatent de 6 d’abril de 1897.
[39] El Eco de la clase obrera. 9 de desembre de 1855.
[40] Barcelona a mitjan segle XIX. El moviment obrer durant el bienni progressista (1854-1856). Curial, documents de cultura. Volum I. Barcelona, 1976.
[41] “Trabajadores. Estudios de la Historia de la clase obrera” (Labouring men. Studies in the history of labour). Edit. Crítica SA. Barcelona, 1979.
[42] De fet, pel que fa als treballadors, les patronals només s’amoïnaven quan s’enfilava la taxa d’atur. Ens consta que durant la guerra dels matiners, la Junta de Fàbriques havia fet considerables aportacions econòmiques per tal que arribessin a les associacions mutuals, a través de la Capitania General i s’esmercessin en cobrir les necessitats bàsiques dels obrers sense feina. Això, doncs pensaven que els aturats fornien de voluntaris les partides rebels.