L’ASSASSINAT DE LA BARONESSA DE SENALLER (1855). L’honor dels poderosos, l’envejós social i el relat romàntic.

ADVERTIMENT. L’autor d’aquest escrit no n’autoritza la reproducció per cap medi, això fos portat a terme amb finalitat o no, de lucre. En la cita de parts de l’escrit esdevé obligat d’indicar el nom de l’autor, el títol i que ha estat editat a la web SEGLEDINOU.CAT, l’any 2016.
El cos de Blas Durana
El cos de Blas Durana

Creo que, en realidad, el honor no es una cualidad moral concreta, sino más bien algo exterior, algo que solo existe si públicamente se le reconoce, algo en forma de palabras, o de signos, o de costumbres, algo en suma, hecho solo de apariencias y convencional. Y, sin embargo, cuanta gente ha dado la vida o se la ha quitado a otros en nombre del honor personal, o familiar, o social!. También me parece innegable que es un concepto que siempre ha tenido características claramente clasistas… Comandant Luis Otero Fernández. Las virtudes militares: el honor. El País, 22.06.1978

Tothom sap que qualsevol transició a la noblesa, ni que sigui des d’una burgesia molt benestant, és dolorosa. Jaume Cabré. Senyoria.

Les dones sempre han sabut que hi havia alguna cosa millor, més enlairada. La llibertat bella i pura d’una dona esdevenia infinitament més substancial que tot l’amor sexual. La única dissort era que els homes, respecte això, anaven molt endarrerits. Insistien en el sexe com si fossin gossos. D.H Lawrence. L’amant de Lady Chatterley. 

  1. Introducció.
  2. L’assassinat.
  3. La defensa del coronel Blas Durana.
  4. La fi del coronel Durana.
  5. La crònica escrita dels fets.

Introducció.

Les cròniques criminals del segle XIX no obliden el relat de l’assassinat de la baronessa de Seneller. Això no és degut al misteri que pogués amagar aquest succés ni a les complexitats de la recerca del culpable o del procés judicial. De fet, es tractà d’un crim sòrdid i vulgar, del qual hom en pot explicar les circumstàncies principals amb un parell o tres de frases.

Llavors, la causa l’atractiu que ha suscitat l’assassinat de la baronessa es deu principalment al fet que els protagonistes pertanyien a les classes dominants – aristocràcia i exèrcit- i al fet que l’assassí es suïcidà a la presó un cop jutjat i malgrat això, les autoritats volgueren complir la formalitat de la sentència, tot “executant” públicament el cadàver al garrot. Per aquesta raó, de vegades, el succés ha estat referit com el cas de “l’home dues vegades mort”.

També cal que tinguem en compte que aquest assassinat, si més no en aparença, pot classificar-se en la categoria que hom anomena “crims passionals” i que succeí en la plenitud del regnat del romanticisme. Certament, en el moment dels fets, la crònica oficial va recrear i magnificar els trets pretesament sentimentals de l’afer, suggerint que el crim esdevenia el resultat inevitable de la fatalitat que governa el destí dels homes i que els abisma en els atzucacs d’amors impossibles i passions desfrenades. És evident que aquesta mena de discurs, reduït a la cosa romàntica, tot i que respongués a la motivació confessada pel criminal, convenia als membres de les classes dirigents a fi d’intentar la preservació del bon nom dels seus membres i de les institucions- principalment, de l’exèrcit.

Per tot això, sobretot, allò que ens encurioseix del cas de l’assassinat de la baronessa de Seneller, és la mena de narració que se’n va fer.

L’assassinat.

El 19 de juny de 1855, aproximadament a quarts de nou del vespre, Dolors Parrella i Fivaller de Plandolit, baronessa de Senaller, muller d’en Guillem Areny de Plandolit, síndic de la Vall d’Andorra i coronel retirat de l’exèrcit espanyol, sortia del domicili de la seva germana, en el carrer Unió, 32, a Barcelona, per assistir al Liceu a la representació d’”Il trovatore” de Verdi. El primer que baixà l’escala fou el seu cunyat, que esperava les germanes al carrer, una mica més enllà del portal de la casa.

Baronessa de Senaller
Baronessa de Senaller

El marit i els fills de la baronessa no l’acompanyaven, doncs romanien en el domicili familiar, a la Seu d’Urgell, o a Ordino (Andorra)[1]. La baronessa baixà un tram de l’escala i s’aturà en el replà, tot fent temps per esperar sa germana. Llavors, un home alt i ros que s’estava dempeus a l’altra banda del carrer, s’enfilà fins el replà i la va matar, tot clavant-li un grapat de punyalades. Hom diu que en el moment de l’apunyalament, l’assassí cridà això: “Té, infame!”.

El cunyat de la víctima escoltà els xiscles que aquesta proferí i tornà rabent a la casa. L’assassí romangué en el lloc que havia comès l’agressió i sostingué amb posat impassible les invectives desesperades de la germana i del cunyat de la morta. Després, es lliurà al milicià Josep Casas i Cortés, el qual llavors passà per davant de la casa, acompanyat d’uns quants companys d’armes.

Blas Durana Atauri, militar en actiu i assassí de la baronessa, tenia 32 anys. Feia just un parell d’anys que havia aconseguit el grau de coronel d’infanteria de l’exèrcit espanyol. A més, Durana exercia el càrrec de representant d’Espanya davant el govern d’Andorra.

Blas es confessà culpable del crim immediatament, tot al·legant que havia mort la Dolors perquè l’estimava i demanà a Josep Casas que no li posés manilles, doncs aquest era un privilegi dels comandaments militars. El guàrdia trobà al costat del cadàver l’arma del crim – un ganivet de caçador- a més del ventall i el mocador blanc de la víctima.

La baronessa morí a l’edat de 30 anys i deixà cinc fills. Algun cronista ha dit que quan traspassà estava prenyada.

La defensa del coronel Blas Durana.

El coronel Durana ingressà en primer lloc als calabossos de l’ajuntament de la ciutat, al carrer Ferran, a tocar de la plaça Reial. Havent-hi arribat, el carceller li exigí que lliurés les seves pertinències i Durana només les donà al capità de la guàrdia, com si li fes un regal personal– un gest de pretesa cavallerositat corporativa entre oficials. Al cap d’unes hores, el pres va ser traslladat a la presó del castell de Montjuïc.

El dia 21 de juny, la causa contra Durana havia estat formada i enviada al Tribunal Suprem de Guerra i Marina. El dia 23 el capità general de Catalunya publicà la sentència del Tribunal de guerra competent, la qual condemnava Blas Durana a la pena de mort al garrot i li imposava una indemnització de sis mil rals, a favor dels fills de la víctima.

En la mateixa data de la publicació de la sentència, aquesta fou notificada personalment al condemnat pel secretari del tribunal, acompanyat d’alguns jutges. Durana va rebre les autoritats judicials a la cel·la de la presó amb gran serenitat, signà la notificació i declarà que havia comès el crim sense premeditació, en un moment d’obcecació. També demanà de no ser garrotat, ans volia morir afusellat, com corresponia als militars.

El defensor del condemnat, Pacià Massades, era considerat el millor advocat de Barcelona i a més gaudia de la influència que li atorgava el fet de ser diputat electe a les Corts espanyoles. Hom diu que Massades i Durana es coneixien i fins i tot, que mantenien una relació d’amistat, però això fou negat implícitament per l’advocat davant del tribunal, tot justificant que havia acceptat el cas per pura bonhomia.

L’advocat apel·là la sentència davant del Tribunal Suprem de Guerra i Marina mitjançant la fórmula de “proposta de prova”, la qual sembla que llavors constituïa la manera de qualificar les al·legacions de defensa en el recurs d’alçada. Cal fes esment que d’allò que endevinem de les cròniques de l’època, apareix que el tribunal militar d’instància jutjava sumàriament però tot i això, sabem que el Capità General considerà que els tres dies i mig que es perllongà el judici era un temps excessiu i justificà la tardança, davant del ministre de la Guerra, adduint que el processat havia necessitat més de setanta hores per defensar-se.

Les al·legacions de defensa en la instància es reproduïren posteriorment, davant del tribunal superior d’apel·lació.

Massades rebutjà que el seu client hagués actuat amb premeditació i acarnissament, tot argumentant que havia clavat tretze punyalades a la víctima, portat per un rampell de gelosia. Deixant de banda que tretze ganivetades semblen excessives i que per tant hi va haver acarnissament i que la premeditació també semblava cosa evident – atès que Durana va esperar la Dolors a l’entrada del seu domicili, anava vestit de civil i carregava un ganivet de caçador que no forma part de l’equipatge usual d’un ciutadà, ni de l’armament personal d’un oficial de l’exèrcit- la qüestió és que la defensa basada en el motiu de la “gelosia” pareixia contradictòria, doncs, en principi i d’acord amb la narració dels fets que centrà el judici, el cas no semblava el típic assassinat d’una persona comès pel seu amant. És a dir, com podia ser que algú sentís gelosia de la mena amorosa respecte un ésser amb el qual – segons la versió oficial dels fets- no mantenia, ni havia mantingut, cap mena de lligam sentimental, ni, per tant, podia al·legar – diguem-ne- cap dret de “fidelitat”?. Precisament, Massades va voler remarcar que la baronessa mai havia correspost el desig d’en Blas, tot i que aquest l’assetjava personalment i mitjançant cartes apassionades. Però, la contradicció va ser resolta per l’advocat tot adduint que Durana patia atacs de bogeria episòdics- brots psicòtics?.

Algunes actuacions del condemnat, pròpies d’un militarot fatxenda, foren recordades per Massades a fi de provar la inestabilitat mental del seu client. Deixant de banda que en el full de serveis de l’acusat hi constava que havia estat jutjat i empresonat per insubordinació (segurament, això com a conseqüència de la sublevació que va protagonitzar el 14 de juliol de 1854 a la caserna del carrer Sant Pau), l’advocat rememorà que en una ocasió, el coronel havia volgut entrar en el teatre del Liceu a cavall. Una altra volta, durant l’expedició espanyola a Itàlia per protegir el Papa de l’atac dels voluntaris de Garibaldi (1850) comandada pel general Fernando Fernández de Córdoba – o, potser això succeí en l’expedició a Portugal, estant a les ordres del general Gutiérrez de la Concha (1846-47)? – Durana ordenà que xollessin a zero els soldats que comandava i per això, fou destituït. A la fi, la gelosia que sentia Durana envers la Dolors podia constituir un sentiment sense base entenedora- volia dir l’advocat- però veritablement la sentia i això, precisament, provava la bogeria de l’assassí.

L’argument de fons de la defensa- el motiu de la gelosia amorosa- va ser compartit per la família de Durana. La mare del condemnat l’emprà per intentar aconseguir el perdó de la reina, Isabel II. En l’escrit que li va trametre, a més de recordar-li els serveis que els homes de la família havien prestat a la monarquia, també negava que el seu fill hagués actuat amb premeditació i acarnissament.

Les al·legacions de l’advocat defensor van ser ràpidament desestimades pel Tribunal Suprem, en data 12 de juliol, després d’haver escoltat el Fiscal, en data del dia 8, el qual es refermà en els arguments que li havia acceptat el tribunal d’instància. El Fiscal va aprofitar l’avinentesa per fer saber a la reina, a través de l’òrgan judicial, que els delictes d’homicidi amb premeditació i acarnissament – és a dir, el delicte que ara anomenem assassinat- no podien ser indultats.

Cal recordar que els processos judicials es porten a terme necessariament sobre uns fets depurats, suportats per proves materials, mitjançant els quals es construeix la coherència del relat acusatori. És a dir, hom no pot pretendre que  el debat que fonamenta el judici tingui en compte la complexitat de totes les circumstàncies ocorregudes, ni l’entrellat de motivacions, complicitats i àdhuc, de les incidències si fa o no fa, casuals que realment succeïren. Això, encara és més cert en el cas del delinqüent enxampat “in fraganti” i confés, doncs llavors el fet delictiu, “provat” d’antuvi, es menja el relat acusatori, de manera que sembla que gairebé no esdevé menester d’introduir-hi altres consideracions fàctiques. En els dits supòsits, l’advocat defensor gairebé no pot pretendre que el jutge li admeti fets eximents – defensa pròpia, estat de necessitat, manca absoluta de voluntat- i per tant, tot i que assagi d’al·legar-los, sovint no té altre remei que refugiar-se en assolir la rebaixa de la pena màxima prevista, a partir de provar la incidència de fets atenuants.

Però, el règim jurídic escrit i codificat instal·lat en els països de tradició jurídica francesa, els fets eximents i atenuants de la responsabilitat que esdevenen admissibles, no són qualsevol que imagini el processat o la seva defensa. És clar que la “gelosia”, per ella mateixa, mai ha constituït una circumstància eximent o atenuant, tipificada per la llei i per tant, si interpretéssim literalment i restrictivament, el sentit de l’al·legació de l’advocat Massades, hauríem de concloure que no tenia cap mena de fonament legal, ni lògic. To i això, és cert que gairebé fins l’actualitat, els criminals masculins que han actuat per motivacions “passionals” sempre han merescut certa commiseració per part de la llei i dels jutges. En la tradició penal espanyola i fins el canvi de règim instaurat per la Constitució de 1978, l’home que matava la seva muller perquè l’havia trobat “in fraganti” en un acte d’infidelitat, només podia ser castigat amb uns pocs anys de presó o el desterrament. En canvi, en el mateix supòsit, l’homicidi comès per una muller en la persona del seu marit, era equiparat al parricidi i podia suposar la pena de mort per a la culpable.

Ara bé, evidentment, la paraula “gelosia” abasta accepcions com ara l’”enveja”. És clar que l’enveja tampoc constituïa, ni constitueix, una eximent o atenuant legal però, en realitat, Massades intentava provar la bogeria del seu client i per aconseguir aquesta fita li calia descobrir la causa del destorb mental que l’havia afectat. Potser, l’al·legació de l’enveja- en els termes que raonarem- hagués estat més eficaç que la gelosia, a fi de provar la bogeria de Durana?. Això, sobretot si ens situem a l’època, no esdevé gaire creïble degut a les dues raons que ara avancem. En primer lloc, com hom podrà comprovar, l’enveja “social”, en el sentit d’aspiració a l’ascens d’estatus, era un argument políticament incorrecte i incomprensible,  doncs l’escala de valors nacionalista imposada pel règim vigent, no admetia que els militars fossin una classe social inferior i això encara esdevenia una circumstància menys admissible si l’objecte d’aquesta enveja era una família de l’aristocràcia “local”, ancorada en l’ancien régime. En segon lloc, el dit argument no hagués pogut enquibir-se en l’ortodòxia del relat romàntic, ni hagués pogut promoure la commiseració dels jutges, i en canvi, la gelosia amorosa esdevenia perfecte per a construir-lo.

A la fi, però, el més probable és que la “bogeria” del coronel Durana hagués estat fruit de l’enveja d’estatus social i que el crim que va cometre en la persona de la Dolors Parrella constituís el mitjà que trobà l’assassí per a “reparar” el seu fracàs en l’afany d’igualar-se, o immiscir-se en la família d’aristòcrates catalans.

La família Areny de Plandolit era alguna cosa més que una altra família pagesa catalana de propietaris ennoblits feia uns quants segles, que subsistien com podien al caire dels canvis econòmics i socials imposats pel liberalisme.

A partir del segle XVIII, la família Areny engrandí el seu poder a partir d’aliances matrimonials i es feu amb un patrimoni de terres veritablement important. A més, van saber explotar les reserves de ferro del Pirineu, de manera que diversificaren les fonts que els proporcionava la riquesa. Els Areny, radicats a cavall de la frontera, també s’aprofitaren d’aquesta situació geogràfica i del santuari independent d’Andorra. De la mena descrita, hi havia unes poques famílies catalanes, amb propietats i negocis a França i a Espanya, – els Bertran, Guàrdia, Passamà, Vilanova…- però cap de les citades tenia tan poder com els Areny i – en el Rosselló- els Lazerme.[2] Precisament, les dites famílies s’adscrivien al legitimisme monàrquic, el qual defensaven activament, tant a França- partidaris d’Henri V, el darrer descendent dels Borbó francesos- com a Espanya, posant-se al costat del carlisme. Els irreductibles Tristany eren ben acollits al casal dels Areny i cada vegada que s’exiliaven, o tornaven de França per fer la guerra al Principat, passaven per Andorra. Fins i tot, el terrible comte d’Espanya, potser el militar carlista més sanguinari i psicòpata del XIX, s’allotjà al casal dels Areny a Ordino.

Tot i això, l’adscripció dels Areny al legitimisme no ens ha de fer creure que els membres d’aquesta família fossin els carlinots tantes vegades ridiculitzats per les caricatures dels ninotaires liberals com una mena de carques, amb fesomia d’ase, vestits amb sotana i carregats d’escapularis i un trabuc tronat a l’espatlla. Els Areny de Plandolit eren certament partidaris del retorn de l’antic règim perquè creien que això els garantia la solidesa i permanència del seu paper d’amos naturals del territori però també eren gent culte, viatgers, amants de les arts- hom ho pot comprovar visitant el museu del seu casal d’Ordino- i precisament, Guillem Areny de Plandolit, fou primer síndic d’Andorra i promotor del procés de reforma institucional del Principat de 1866- la qual establí un sistema de “democràcia” d’arrels medievals- que esdevingué vigent fins 1993. El casal d’Ordino comptava amb una biblioteca consistent, una sala de música i una sala d’esports nobles- esgrima. No esdevé balder que recordem que els coprínceps que l’any 1869 ratificaren la reforma empesa per Guillem Areny, foren el bisbe Josep Caixal, partidari radical dels carlistes i Napoleó III. Evidentment, totes les famílies riques catalanes també tenien casa a Barcelona, on trobaven l’ambient social i cultural, així com les institucions públiques i privades a les quals necessitaven per mantenir llur poder i nivell econòmic.

Per contra, la categoria social dels Durana depenia únicament de la pertinença dels membres masculins de la família a l’exèrcit espanyol. És clar que, com a institució, a l’època, l’exèrcit constituïa el pal de paller de la nació espanyola que els liberals moderats maldaven per erigir però això no suposava que la carrera militar portés qualsevol oficial- salvat que assolís el grau de general per mèrits de guerra- a ingressar en la noblesa aristocràtica. Fins i tot en el supòsit que el militar d’alt rang aconseguís un títol nobiliari, els posseïdors de blasons amb basament històric- “de tota la vida”- sempre el consideraven com un arribista (parvenu), mancat de la cultura i de les formes adients. A més, és clar que la fortuna econòmica que podien fer els soldats no esdevenia veritablement important. Són prou conegudes les dificultats econòmiques que trasbalsaren el general Joan Prim i Prats, comte de Reus.

Blas de Durana, doncs, era un militar mitjanet, la fama del qual provenia sobretot de la seva bona presència masculina, així com del caràcter corporativament sociable i faceciós que tothom li reconeixia. A nivell familiar, heretà la fama del seu pare, considerat un heroi de la batalla de Perecamps, contra els carlins, durant la primera guerra. Ell també va lluitar contra els carlistes, durant la guerra dels matiners (1846- 1849).

A la fi, en aquest cas, per una banda hi havia una família catalana rica, aristocràtica, històricament arrelada en el territori, poderosa i de pensament legitimista, que “regnava” en un país “independent”- els diaris es referien a Andorra com una república- i per l’altra banda, un militar espanyol -i per tant, foraster en el país- el qual devia la seva fortuna regular a la carrera de les armes.

Doncs, Blas coneixia Guillem Areny d’ençà que havien estudiat plegats. I per això, podríem pensar que en Blas va aconseguir el càrrec de “representació” diplomàtica que tenia, precisament, per intercessió del seu vell amic, l’aristòcrata Guillem Areny.

A la fi, hi ha prou indicis que ens porten a creure que el jove militar deuria restar enlluernat i acomplexat pel senyoriu aristocràtic dels Areny i que va voler aprofitar l’amistat i la benevolència inicial d’aquests per tal de grimpar en l’escala social. És clar que l’encís que el dominava deuria incloure un bon tros de competitivitat morbosa doncs, evidentment Blas i Guillem s’identificaven com adversaris polítics[3]. Bé podem imaginar ambdós coronels practicant duels esportius d’esgrima a la sala del casal d’Ordino, amb una certa mala baba.

Però, en un moment determinat, Blas començà l’assetjament de la muller de l’amo i malgrat que la baronessa, durant un temps, possiblement acceptà les plasenteries de l’admirador, després, s’hi allunyà. Algunes cròniques, amb la intenció meridiana de salvaguardar l’honor del marit, – tot compensant el mal efecte que produïa el coneixement dels intents de la Dolors per apropar aquell oficial de bona planta al seu domicili- remarcaren que, per contra, Guillem va usar la influència que tenia davant de les autoritats militars per tal que Blas fos destinat a Galícia, o a algun altre indret remot.

Havent estat rebutjat pels Areny, l’enveja d’estatus social que havia de sentir Blas li portà el desig de desacreditar, o fins i tot, de “substituir” en Guillem, en el paper de senyor natural d’un territori i aristòcrata refinat, tot derrotant-lo en l’aspecte més personal; és a dir, robant-li  l’esposa i trencant d’aquesta manera, el nucli de l’empresa i el mite familiar. I si no podia aconseguir la dona posseint-la- fet que l’hauria permès de vèncer el baró de Seneller i equiparar-s’hi – la matava.

La fi del coronel Durana.

El dia 13 de juliol de 1855, el governador de Barcelona feu públic un comunicat mitjançant el qual fixava l’execució de Blas de Durana l’endemà, dia 14, al glacis de la Ciutadella- en el lloc en el qual ara conflueixen el passeig del Born i el passeig de Colom.

El cerimonial previst per a vestir l’execució, esdevé remarcable car barrejava el protocol tradicional civil i el militar. Blas, d’ençà que fou detingut pel milicià Josep Cases, va vindicar els seus privilegis com a oficial de l’exèrcit. Recordem que no va voler que li posessin manilles, que no va voler tenir tractes amb el pocapena del carceller, ans només parlà amb el capità de guàrdia i que demanà tossudament que es complís la sentència mitjançant afusellament – cosa que el tribunal militar li va denegar, precisament, per humiliar-lo. Doncs, a la fi, hom pot comprovar que tant l’empresonament, com el judici i l’execució formal de Blas es varen tramitar a partir de mesclar els protocols i els procediments civil i militar. És a dir, va ser condemnat en base al codi penal- i no pas el militar- però jutjat per un tribunal militar. A més, el pla escènic del governador preveia que al voltant del cadafal formessin els soldats d’infanteria i de cavalleria, tal com era costum en les execucions per afusellament però també es mobilitzà la Reial Confraria de la Mare de Déu dels Desamparats, per tal que pregués per l’ànima del condemnat i això corresponia més a les execucions de civils. Blas rebutjà l’assistència espiritual dels capellans de la presó i dels germans de la Pau i la Caritat, els quals s’esmerçaven en consolar els reus en les darreres hores abans de l’execució. Ell volia ser assistit pels capellans castrenses. Però, a la fi, confessà amb els sacerdots disponibles i encarregà el darrer sopar a una fonda prestigiosa, al qual convidà els seus amics de milícia, tot i que, a la fi sembla que només hi van anar els sacerdots de la presó i un amic.

A les 10 de la nit de la vigília de l’execució, després de fer testament, Durana s’acomiadà de l’amic que l’havia acompanyat i s’allità. Els capellans, l’oficial de guàrdia i els sentinelles, tots els quals romanien dins de la cel·la i a la porta de la reixa, coincidiren en testimoniar que al cap de poca estona els semblà que Blas dormia. Però, a les quatre de la matinada, els vigilants observaren que el condemnat patia convulsions i morí, abans que hi poguessin fer res. Un capellà li donà l’extremunció. Assabentades les autoritats d’aquesta circumstància, foren cridats un parell de metges que no van poder reanimar el reu.

Al costat del cadàver de Blas, els carcellers trobaren dues cartes. Una anava adreçada a la família i mitjançant la segona demanava que no es culpés ningú per la seva mort doncs s’havia suïcidat empassant-se un verí (cianur) que reservava feia molt de temps, i que això ho havia fet per tal d’estalviar-se la vergonya de ser ajusticiat amb el garrot. L’auditor de guerra i els membres del tribunal es presentaren a la presó i acordaren que calia seguir el procediment de l’execució, tal com obligava la sentència.

El capità general Juan Zapatero Navas.
El capità general Juan Zapatero Navas.

La causa que explica que les autoritats s’encaparressin en mantenir el programa previst de l’execució pública d’en Durana, mal que aquest se’ls hagués avançat, suïcidant-se, resta ben palès en l’escrit que en la mateixa data de l’execució va enviar el general Juan Zapatero y Navas al Ministre de la Guerra per fer-li saber que havia decidit de complir la sentència sobre el cadàver del condemnat: “… para precaver las consecuecias o conflicto que hubieran podido dimanar practicando otra cosa, pues en las extraordinarias circunstancias de esta Capital [Barcelona] conceptué de rigurosa precisión fuera inexorable la justícia igual o idéntica para todos sin distinción de clases y de personas, habiendo visto ha producido mi determinación el saludable efecto que me propusiera.[4]

Un cop finida la paròdia macabre, el cadàver de Blas Durana fou exposat públicament fins el migdia, per tal que tothom que volgués en comprovés la identitat i restés ben convençut que s’havia fet justícia amb la persona adient. Això, doncs com s’esdevé de l’escrit del general Zapatero, força barcelonins no creien possible que els militars executessin un dels membres de la seva corporació, “només” perquè hagués matat una persona civil. Les fanfarronades- calaverades, dit sigui en l‘expressió de l’època- de vegades salvatges, comeses pels joves militars amb afany de notorietat, eren prou conegudes i hom també sabia que sovint restaven impunes. Fins i tot, un cop es va haver acomplert el període d’exposició pública del cadàver de Durana, s’escampà la brama que el cos mostrat corresponia a un infortunat desconegut i que el veritable Durana, ben viu, corria rabent cap a la frontera. La desconfiança de la gent provenia de la lògica mala fama de l’exèrcit espanyol, el qual – sense que això constitueixi una exageració- d’ençà de les revoltes de 1842 i 1843- la “jamáncia”– ocupava Catalunya i cometia tota mena d’excessos en els bens i les persones. De fet, d’ençà la revolta obrera anomenada de les “selfactines – durant la qual els revoltats esmerçaren esforços en linxar els membres de les forces de l’ordre que trobaven al carrer- encara no havia transcorregut un any. El dia de la mort i execució formal d’en Durana, en feia un parell que havia finalitzat la vaga general obrera- la primera de la història a l’Estat espanyol- la qual fou massivament seguida a Catalunya i que originà l’ocupació militar de Barcelona i es complien 37 dies de l’execució pública en el garrot del líder obrer Josep Barceló, acusat i condemnat per un tribunal militar d’uns crims a Olesa de Montserrat, en un procés sense garanties i absolutament inquisitorial. Aquesta execució provocà grans protestes i aldarulls a la ciutat. Aquest estat de les coses i de l’opinió públiques és al·ludit per l’autor de la carta en l’eufemisme referit a les “extraordinarias circunstancias de esta Capital”.

La crònica escrita dels fets.

La narració de l’assassinat de la baronessa de Seneller i de la condemna, suïcidi i execució formal de Blas de Durana, escrita pels cronistes de l’època, presenta, en termes generals, els trets característics del fulletó d’estil romàntic i per això ha de ser considerada en el marc de la societat classista i patriarcal, la qual preservava la separació rígida dels rols de l’home i la dona. El concepte d’amor romàntic es fonamentava en sengles estereotips masculí i femení: l’home, cap de família, fort i triomfador, pal de paller de la cèl·lula familiar i també, de la col·lectivitat – doncs se li reservava el poder polític i social- i la dona, amant i mare, sublimada en aquest paper i per tant, tancada en l’àmbit domèstic.

És clar que la rigidesa d’aquesta concepció admetia, excepcionalment, la contrària. Coneixem l’existència contraposada d’unes poques dones de classe alta, que sabien de lletra i posseïen un cert nivell cultural, les quals, de vegades, han estat mitificades per causa de llur actitud alliberada. Aquestes dones podien viure ocasionalment al marge de certes convencions, més o menys emparades en vocacions culturals, artístiques i de beneficència. Això, sempre que la seva conducta no esdevingués públicament gaire escandalosa. En aquests supòsits, no esdevenia cosa estranya que les dites senyores gaudissin d’amants, si fa o no fa, platònics.

Guillem Areny de Plandolit i Dolors Parella i Fivaller s’havien casat a Ordino, Andorra, l’any 1841, quan ell tenia dinou anys i ella, en tenia setze. És a dir, que en el moment que traspassà, la baronessa portava catorze anys de matrimoni, durant els quals havia parit set fills, dels quals en sobrevivien cinc. Per això i essent aristòcrata, hom s’adona que la Dolors complia els requisits vitals que li haurien permès l’alliberament relatiu, abans descrit. Per començar, Dolors Parrella i Fivaller pertanyia a una família catalana noble i rica, procedent de Torelló i amb interessos a Barcelona. És ben segur, doncs, que havia rebut una bona educació i no era una simple pagesa. Tot i això, les cròniques “oficials” de l’època no ens permeten suposar que aquesta senyora tingués una vida social que sobrepassés el cercle familiar i de les amistats pròpies i de l’espòs- certament, amples -. Tot el contrari, doncs els cronistes coetanis dels fets s’esmerçaren en retratar la víctima de manera que complís els cànons més estrictes de la moral establerta.

A la fi, la senyora Dolors Parrella de Plandolit va ser- d’acord amb la versió del la majoria d’escrivents- una mare amatent de cinc fills, discreta i  mestressa de casa exemplar. El fet que la Dolors es fes escàpol a Barcelona, on feia estada a casa de sa germana i assistís a actes socials, com ara les representacions del Liceu, esdevenia una circumstància lògica i normal per a la gent del seu estatus i això no podia suposar-li cap mala fama.

Per contra, els mateixos cronistes, ens descriuen Blas de Durana, l’assassí, com un militarot paròdic, que possiblement patia deliris psicòtics- sigui dit en termes mèdics actuals- mal que aquest retrat també traspués la patina de certa heroïcitat marcial: el menyspreu per la pròpia vida, el sacrifici per causes superiors. A la fi, hom suposava que el paper heroic dels militars exigia la tinença d’un caràcter eixelebrat, desmesurat.

Certament, els cronistes d’aquell succés van esmerçar esforços per mostrar-nos els dos protagonistes a la manera romàntica; és a dir, a tall de titelles sotmesos a un destí inexcusable. Atès l’atractiu insuperable de la baronessa, el “cavallerós” i eixelebrat Blas de Durana no podia haver evitat d’enamorar-se’n, i a la seva manera, fins i tot com assassí confés, es comportà amb la dignitat exigida per l’honra militar. Els cronistes i l’advocat defensor de Blas, remarcaven que el coronel assetjador mai va explicitar que la senyora de Plandolit li hagués donat cap “esperança”- i aquesta circumstància, va ser reiteradament recordada pels cronistes. Però, la defensa de l‘honorabilitat de les dones per part dels seus amants masculins constituïa una norma de cavallerositat dels nobles. El ver cavaller no esbombava les seves relacions íntimes amb les dames i si en sorgia alguna sospita, les negava. Una altra cosa diferent és que la protecció de l’honor de l’amistançada- però sobretot, del seu espòs- basat en la negació de la relació, fos creguda pels veïns car tothom sabia que això constituïa una norma obligada.

A la fi, la moralitat romàntica burgesa de la narració s’imposà, en el sentit que dóna a entendre que l’objectiu del soldat homicida esdevenia horrible, mal que sublim, doncs cercà el desllorigador per tal de trobar-se amb la dona desitjada en l’òbit; és a dir, en la no existència, o en la resurrecció més enllà del món terrenal, en un paradís en el qual restarien alliberats dels lligams convencionals que allà baix havien obstruït la relació desitjada. Ferran Sánchez i Agustí, en el seu llibre “Carlins i bandolers a Catalunya (1840- 1850)”[5], diu que Blas Durana, estant a la presó, va adquirir el nínxol al costat del que reposava la seva víctima, a fi de descansar plegat amb l’estimada durant l’eternitat. Precisament, la mitificació de la mort dels amants com a solució definitiva dels amors impossibles, constitueix un dels temes preferits del romanticisme més exaltat.

A la fi, la narració interpretativa dels fets que es portà a terme en el moment que varen ocórrer, tenia el doble objectiu d’afermar la salvaguarda tant de l’honor de la “família” i aparentment de la víctima – en el fons, de l’honor del seu marit i cap de família- i de l’honor com a militar, de l’assassí, tot oferint la mena de relat d’”opereta” que podia ser entès pel poble menut.

Segons el diccionari de la llengua catalana, l’honor és la “Qualitat moral que ens porta a no fer res que ens pugui desmerèixer en l’estima dels altres i en la pròpia”. Per tant, l’honor va per barris. Allò que esdevé honorable en una societat o en un sector social d’aquesta, pot esdevenir una acció indiferent o poc honorable en altres segments. L’honor no és un concepte inequívoc i universal, això doncs, principalment, es tracta d’una “qualitat moral”, la qual, emperò, històricament i en una faceta gruixuda de la seva noció, sempre ha tingut una component d’estereotip masculí, relacionat amb la sexualitat i que porta la violència- per exemple, el duel -. No és fins la meitat del XIX que les accions violentes esdevingudes d’afronts a l’honor comencen a ser criminalitzades i l’Estat pren als particulars el “dret” al rescabalament del ultratge- per exemple, delictes d’injúries i calumnies.

Però, l’honor és una qüestió d’aparença i per això gairebé podríem dir que existeix als efectes de la narració dels fets. La narració de determinats fets criminals, fonamentada en les normes de l’honor, hi trobarà excuses o fins i tot ens voldrà mostrar que l’acte violent esdevenia exigible i inevitable.

Hem de tenir en compte que en el cas que motiva aquest article, l’honor pretesament malmès és el dels aristòcrates i de la institució militar. El mateix crim que ara recordem, si els protagonistes haguessin format part de la classe obrera o camperola, o l’assassí hagués estat un simple soldat ras i la víctima una minyona, hauria passat desapercebut. Els pobres no tenen honor, o és d’una altra mena que els poderosos menyspreen.

Hi ha pel cap baix tres indicis que ens fan pensar que, si més no durant un temps, el coronel Blas Durana i Dolors Parrella mantingueren lligams d’amistat estrets. I aquests indicis els coneixem perquè no tots els cronistes s’estalviaren certes informacions que contradeien la versió oficial i alguns, conscientment o inconscient, afluixaren momentàniament llurs plomes tot permetent que se’ls escapolissin determinades notícies. Sabem que un servent dels Plandolit havia vist la Dolors i en Blas abraçats en un recó del casal familiar a la Seu d’Urgell- o, a Ordino- i que el marit va encarregar a un membre del servei que interceptés les cartes amoroses d’en Blas, a fi que no arribessin a la seva dona; també sabem que Guillem va moure influències per tal d’allunyar el seu antic amic de la Seu d’Urgell i que, en canvi, la Dolors havia escrit a la màxima autoritat militar per tal fos atorgada a Blas una destinació més propera al domicili dels barons– ho va publicar el Diario de Barcelona-. Finalment, tenim coneixement que el marit de la víctima no considerà adient d’assistir als funerals i l’enterrament d’aquesta. Ara bé, aquests indicis només proven que hi va haver una relació d’amistat personal, o d’amor platònic, entre la baronessa i el coronel però no demostren pas que mantinguessin relacions carnals, mal que també sembla evident que tot i això, el marit de la víctima es va sentir “enganyat” i deshonrat davant l’opinió pública.

L’obra “Prisiones de Europa”[6] inclou el relat més conegut de l’assassinat de la baronessa de Senaller però han hagut de transcórrer més de cent-cinquanta anys per tal que es publiqués una crònica objectiva dels fets referits, la qual hem d’agrair a Manuel Bofarull i Terrades[7]. A partir del relat de Bofarull, hem pogut omplir el forats de les cròniques, de vegades, interessades que es varen escriure a l’època.

Per començar, cal dir que la premsa no informà immediatament l’assassinat. Això només podia ser degut als dubtes porucs dels editors, no pas referits al succés, sinó a la forma que calia donar la notícia per tal de no ferir la susceptibilitat dels membres de les classes poderoses implicades.

La primera gasetilla ni tan sols informava del noms de la víctima i de l’assassí. Parlava de l’assassinat d’una senyora, casada amb un senyor important, que residia a la muntanya- indefinició geogràfica que usaven els barcelonins per referir-se al territori fora de la plana barcelonina- la qual havia vingut a la ciutat per passar uns dies amb la seva família, durant les festes del Corpus. El dia 24- el cinquè jorn després de l’assassinat- el diari va informar el nom de la morta. I el dia 2 de juliol, el Diario de Barcelona va voler desmentir que Blas Durana comandés un cos de l’exèrcit destinat a la Seu d’Urgell i que ostentés la representació d’Espanya davant del govern d’Andorra. Això, tot i que el Capità General havia enviat una carta al Ministre de la Guerra, mitjançant la qual admetia que el criminal exercia les altes responsabilitats rebutjades pel periodista: “… y habiendo llegado a mí notícia que se acusaba de tan horroroso delito al Coronel de Infantería don Blas Durana y Atauri, Representante de nuestra Nación cerca de la República del Valle de Andorra, que abandonando el puesto en qué se hallaba se había ocultado en esta plaza…”.

De fet, l’argument del periodista tenia una base molt feble doncs afirmava que l’assassí no podia ostentar els càrrecs oficials que se li atribuïen perquè feia poc que l’havien nomenat coronel i per tant estava en situació d’esperar nova destinació. Però, és clar que aquesta situació no implicava el cessament de Blas en l’exercici de la responsabilitat diplomàtica. Això, sobretot, perquè l’havien ascendit. Ara bé, mitjançant el mateix article, el periodista també assegurava que l’assassí mantenia “relaciones íntimas, ni que fueran del todo inocentes, con su víctima” car constava que la baronessa havia portat a terme gestions davant les autoritats militars per tal que Blas fos destinat més a prop del domicili dels aristòcrates. A la fi, aquesta gasetilla constitueix un exercici d’ambigüitat poruga.

La prudència dels periodistes, en certa mesura, també responia a la creença popular d’acord amb la qual, els membres de les classes poderoses no resten sotmesos a la llei o si més no, a la interpretació rigorosa que en fan els jutges quan es tracta de delinqüents del poble menut. És per això, que l’autor de la notícia, obligat a informar del crim, del qual són protagonistes gent “honorable”, ho fa de manera que rebaixa als ulls del lector la categoria social de l’assassí i de la víctima. És a dir, els desclassa. El periodista vol dir als seus lectors que ni l’assassí era un militar tan important com se havia suposat, ni la víctima tan càndida, doncs, d’alguna manera, s’havia buscat la desgràcia en no mantenir la continència que li corresponia com a dona i baronessa.

El Capità General de Catalunya era conscient que el poble no podia creure que es castigués amb la pena merescuda- la mort- un coronel de l’exèrcit espanyol i representat diplomàtic del govern de Madrid. De fet, la gent del carrer havia tingut força experiències sobre com actuava la justícia quan el criminal pertanyia a l’exèrcit, a les forces de l’ordre o les classes riques. En el mateix any que va ocórrer l’assassinat de la baronessa de Seneller, finalment fou jutjat el cap de la ronda policial Jeroni Tarrés, autor de múltiples crims, i només fou condemnat a catorze anys de presidi. El seu comandament, el comissari Ramon Serra i Monclús, mal que va passar pels tribunals, no ens consta que mai fos severament castigat. També en el cas del judici final de Tarrés, per l’assassinat del Ros d’Espolla, la premsa va fer el possible per a informar-ne de forma escadussera i ambigua. El Capità General, doncs, coneixia perfectament aquest estat d’opinió i per això va justificar l’ajusticiament públic del cadàver d’en Blas en els termes que han estat explicats anteriorment.

A la fi, la narració romàntica de l’assassinat de la baronessa de Seneller fou unànimement acceptada i les famílies afectades, així com l’opinió pública, varen transitar ràpidament vers l’oblit de la desgràcia. Guillem Areny de Plandolit inicià aquest camí a partir del dia de l’enterrament de la Dolors, al qual no va assistir. Després, va deixar passar el període de dol i es casà altra vegada. No hem sabut res més dels Durana.


 

[1] Les gasetilles i cròniques de l’època, sempre es referien al domicili familiar dels Areny a la Seu d’Urgell però sabem que el casal d’aquesta gent radicava- i encara roman- a Ordino, Andorra. Potser els escrivents, d’aquesta manera,volien “espanyolitzar” els Areny de Plandolit?.

[2] “Exilios en la Europa mediterránea. Refugio militar y santuario político: el exilio carlista en los Pirineos Orientales franceses, 1868-1877.” Lluís Ferran Toledano Gonzalez. UAB.

[3] El fet que Guillem fos coronel de l’exèrcit espanyol i a la vegada, partidari dels carlistes, no esdevé cosa tan estranya. Els rics espavilats juguen totes les cartes. No ens manquen els exemples d’aquest doble joc, fins i tot, de reputats militars carlistes de bona família que, en temps de pau, s’apuntaven a l’exèrcit governamental – l’Estartús, per exemple -.

[4]> Manuel Bofarull i Terrades reprodueix, en la seva obra citada, l’escrit sencer de Zapatero.

[5] Ed. M.Assumpció Guàrdia. Sallent 1990

[6] Prisiones de Europa. Diferents autors, com ara S.Figueras de la Costa i A.Blanc, aplegats amb la denominació Una Sociedad Literaria. Edit. I.López Berbagosi. Barcelona/La Habana, 1862-63.

[7] “Crims i Misteris de la Barcelona del segle XIX”. Rafael Dalmau, Editor. Barcelona, 2002.